PAPERASSA
A l’Alegret, pobre Alegret, que al cel sigui.
El duia a la mà… El duia a la mà i l’havia perdut… Vaig mirar i remirar per damunt de la taula, per damunt de les coses, dels papers… Però com era possible?, si el duia a la mà… A mi aquestes coses em posen histèric, perquè em fan perdre una de temps…
Vaig intentar calmar-me i reflexionar tot intentant reconstruir amb el record cada moviment, cada gest, que havia fet des que havia pujat les escales amb el document a la mà. Què havia fet?… M’havia trucat en Romagosa per dir-me que la reunió del dia disset amb el director la faríem el dia vint. Aleshores encara el duia a la mà, recordava que encara el duia, perquè mentre ell m’anava explicant històries que ni m’anaven ni em venien jo vaig tenir temps de llegir-me’n el primer paràgraf i de pensar com redactaria la meva resposta. Quan vaig penjar el telèfon vaig entrar al despatx, vaig fotre un bolet al gat perquè sempre se’m posa damunt de l’ordinador i me l’omple de pèl i me l’embruta, que una vegada ja vaig haver d’anar a la casa dels ordinadors perquè me’l netegessin i em van preguntar si tenia un gat i els vaig dir que sí i em van dir que jo mateix, però que m’hi trobaria molt sovint amb això dels pèls i em va costar un ull de la cara, i mira que li ho dic i que li ho dic, doncs no hi ha manera!, es veu que el troba calentó, i a la que em descuido ja torna a dormir-hi cargolat damunt, que si l’hi torno a enxampar li caurà el pèl, però no d’un a un, com ara, sinó tot de cop, que li caurà! Després m’he assegut davant de l’ordinador, l’he obert… però ja no el duia a la mà… No ho puc entendre. He mirat la taula, però ja no hi ha hagut manera… I m’he trobat que ja no sabia on mirar. I sempre passa quan tens més pressa… I això em posa malalt.
És clar que amb aquella taula que tenia era impossible trobar-hi res. Tants papers, tantes coses… De fet era tota l’habitació del despatx que estava que no s’hi podia entrar de papers i de merda acumulada, perquè això era el que se m’hi havia anat acumulant al llarg dels anys: merda!
Vaig dir PROU! S’HA ACABAT! Perquè de vegades ja ho tinc jo, això, que tinc com un cop de geni terrible. De fet, em costa, perquè sóc de natural pacífic, però tot té un límit. O sigui que tot d’una vaig prendre el determini que aquella tarda endreçava una mica tota la paperassa que se m’havia anat acumulant damunt de la taula i al despatx en general, o canviava de casa i començava de nou, perquè allà ja no només no m’hi podia moure, sinó que no hi havia manera de trobar res de res, tant si ho buscava com si no, que per això ja no buscava gaire mai res, perquè sabia que no ho trobaria, però aquell document… Allò ja passava de taca d’oli, l’havia de buscar mal que em rebentés remenar papers i fer net. I m’hi vaig posar.
Vaig començar per una caixa grossa de cartró plena, plena, de paperassa que tenia al costat de la taula, potser l’havia deixat allà damunt… En tot cas era igual, amb l’excusa de buscar aquell document llençaria paperassa i paperassa, que és el que havia de fer.
De moment faria dues piles a terra, en una pila les coses per llençar i en l’altra pila les altres coses que guardaria i després endreçaria ben endreçades, que aquesta és la clau, si es tenen papers s’han de tenir ben endreçats, si no, més val no tenir-los.
De totes maneres, tampoc no era estrany que se m’acumulessin tants papers. Cada migdia quan arribo a casa trobo la bústia plena de paperassa, que si rebuts de la Caixa, que si factures, que si les revistes que m’envien, que si cartes de tota mena, jo què sé… Això de les revistes també és una cosa que hauria de revisar, de fet moltes ni me les llegeixo, les coses més grosses, però de vegades ni això, i acaben a la pila, tot esperant un temps que mai no arriba perquè sempre acaba prenent-los-el la revista que els va al darrere… I ara encara, perquè això ha afluixat molt, però fa uns anys cada dia rebia propaganda perquè em comprés una parcel·la de terreny, que si a Llinars, que si a Masquefa… Se’n van vendre en aquella època de parcel·les il·legals…
De vegades ho he preguntat a companys de la feina: què en fas tu dels papers? Llenço tots els que no necessito. Molt maco, això també ho sabia dir jo, però com puc saber els que necessito o no? I encara, els que necessito ara més o menys puc saber-ho, però i els que puc necessitar més endavant, com puc saber-ho, això?… Com puc saber els tombs que farà la meva vida?
A més a més, no sé què em passa en això de llençar que em fa un mal terrible, no ho entenc… Cada vegada que he de llençar un paper he de fer una força… és com si m’arrenquessin un queixal. Tot em sembla que em pot ser d’utilitat. Va durar anys que retallava i retallava de diaris, de revistes, tots els articles que m’interessaven. Perquè mira que se n’arriben a escriure de coses interessants en els diaris. A mi, què vols que et digui, em sap greu llençar-los, aquests articles, perquè t’ajuden a reflexionar, a entendre les coses, vet-ho aquí! I durant anys, com que no tenia temps de classificar els retalls, ni d’arxivar-los bé, ho he anat ficant en caixes i caixes. I a l’hora de la veritat qui troba res… I qui busca res si ni sé el que tinc… Però…
En un moment donat entre rebuts de Fecsa va sortir un sobre de carta que no havia ni obert. Sovint me’n trobo de cartes de la Caixa, de rebuts, de coses que ni he obert, el que passa és que aquesta era una carta personal de la… Ostres, ostres!, una carta de la Dolors. La Dolors, Marededéu, la Dolors, quant de temps que no la veia… Què se’n devia haver fet de la Dolors?… I vaig obrir la carta amb profunda simpatia:
Estimat!
Ets un malparit de mena. Així de clar!
Caram!, de mena tampoc, que tampoc no és això… De totes maneres calia tenir en compte que la Dolors sempre havia estat una dona de caràcter, i ja ho entenia que estigués ressentida amb mi, tal com havien anat les coses… Però no hi podia fer res, jo, pobre de mi… Què es pensava?, que m’ho havia passat gaire bé jo, quan tot allò?… Ara, potser sí que li hauria hagut de respondre abans… Feia… sí, mira, entre una cosa i l’altra… uns set anys, ja feia. Marededéu! Marededéu!, com passava el temps!… Ara, és clar, potser ja era una mica tard, perquè si ara li escrivia i li deia que havia reflexionat profundament en allò que m’havia dit en la seva darrera carta potser, a més a més de fer-se un fart de riure, m’hauria respost que, entre altres coses, jo no destacava precisament per la meva velocitat reflexionant. I potser encara hauria estat pitjor… De vegades, les coses, és millor no remenar-les gaire… A més que, ves a saber ara com vivia la Dolors… Com vivia i amb qui… Millor deixar-ho, això de la Dolors, tot i que em sabia greu perquè la Dolors…
I vinga retalls de diaris i papers i més papers… I receptes de quan vaig fer aquell tractament de l’al·lèrgia… I postals, que de postals també… Que si d’aquí, que si d’allà… És que durant anys he estat fent una col·lecció de postals com qui diu i en tinc de precioses… I factures de coses, que si una l’havia guardat per desgravar i després ni havia desgravat ni res perquè no hi havia tornat a pensar mai més… I papers d’Hisenda, que aquests, veus, els posaria tots junts, per si algun dia em venia una inspecció.
Quants i quants papers que anaven sortint. Marededéusenyor, quin desastre… I enmig de tot allò em va sortir un paperet petit amb un nom i un telèfon escrits a mà per mi: Rosalia 347 98 70. Així: Rosalia, sense cap més indicació. I qui coi devia ser aquesta Rosalia? Com que no sé qui és, i a més deu fer temps perquè encara no porta el 93 davant, el llenço, i ja està. I el vaig llençar. Però després me’l vaig tornar a mirar i no sabia si… Al final el vaig recollir i el vaig guardar, perquè em va semblar que si no sabia qui era no podia llençar el seu número de telèfon. I si era una cosa important, això de la Rosalia aquesta?… Potser algun dia hauria de telefonar-la i preguntar-li qui era.
Els paperets aquests que trobo amb noms que no sé de qui són em posen nerviós. Sempre hi ha algun graciós que diu que em passa per no apuntar-me’ls a l’agenda, però de vegades són telèfons que només necessito una vegada, com puc anotar-me’ls a l’agenda si només els necessito una vegada? Doncs bé els he d’apuntar en un paper, o no? El problema és que de vegades després no recordo si ja els hi he trucat o encara els hi he de trucar…
Tot d’una, dins d’una capsa, va sortir un sobre gran ple d’anelles de puro d’aquella col·lecció que em va regalar l’Alegret abans de dinyar-la, pobre Alegret, que també, qui s’ho podia imaginar que fes aquella mala fi… Em vaig entretenir una mica mirant-les, ni que fos com un record-homenatge a l’Alegret, pobre Alegret… N’hi havia de ben boniques… Una de Cuba que era una meravella. Ara que potser les anelles de puro sí que les podia llençar, al capdavall, jo ni fumo… O sigui que les vaig deixar a la pila que era per llençar. No si, de mica en mica ja anava buidant tot allò, ja… És clar que el pobre Alegret… Ben mirat no li podia fer jo això, a l’Alegret, llençar-li les anelles de puro, quan me les havia donat com aquell que em donava un tresor… Era una mica com trair la seva confiança… Vaig dubtar uns instants, fins que, finalment, les vaig tornar a canviar de pila, tampoc no vindria ara d’aquella capsa d’anelles de puro de l’Alegret, pobre Alegret, que de segur que ell des de dalt del cel m’ho agrairia… El problema no eren les anelles de puro, sinó els diaris, perquè d’anelles de puro n’hi havia una capsa, però de diaris…
Em vaig tornar a capbussar en els retalls de diari, que allò sol ja era per morir-s’hi. I vinga llegir-me’n i llegir-me’n: que si de l’Espinàs explicant les coses de cada dia, que mira que m’agraden, que si de la Pàmies, que si d’en Quintà cagant-se en França, aquests els havia retallat tots, que si d’en Fisas maleint els exèrcits, que si d’en Candel defensant els necessitats, d’en Barril, d’en Pernau, que si de la… i de l’Escofet, també me’n van sortir de l’Ibáñez Escofet, del Tele-Estel. A més a més, no podia llençar els retalls sense llegir-me’ls, naturalment!, i si llençava una cosa i després la necessitava?, què?, eh? Perquè sempre ho veuràs igual això, segur que el dia que llenci alguna cosa l’endemà la necessitaré, segur! Per tant, me’ls llegia una mica, però… L’altre problema és que quan començo a llegir un article acostumo a quedar-hi atrapat, i som-hi!, me l’he d’acabar llegint tot una altra vegada, que això és el que em fa perdre més temps. Ja quan vaig arribar al plec d’articles de les primeres eleccions democràtiques i la Transició en vaig fer una mica de via perquè allò era per morir-s’hi.
També va sortir una foto de quan jugava a futbol amb el Nàstic… quina gràcia!, en d’allò, com se deia aquell… És que d’aquella foto feia més de trenta-cinc anys… Com pot ser que passin els anys d’aquesta manera…
I tot el paquet de cartes de la Jacqueline, va sortir, que allò de la Jacqueline va ser molt, però que molt, important per a mi… Era curiós, això de remenar papers del despatx venia a ser una mica com fer d’arqueòleg, els arqueòlegs van seguint la història de les civilitzacions antigues segons la fondària en què troben les mostres, i jo anava seguint la meva història segons la fondària de la pila en què trobava els papers. Vaig obrir una de les cartes de la Jacqueline:
Cher ami, je t’aime.
Quina gràcia allò de la Jacqueline… i vaig passar ràpidament al final:
Tu es une espèce de con, Jacqueline.
Doncs no recordava jo ara que allò de la Jacqueline hagués anat d’aquella manera, més aviat me n’havia quedat un bon record… Bé, potser sí que els darrers temps… perquè al principi va ser ben bonic…
No, és clar, aquell paquet de cartes de la Jacqueline no el podia llençar. No es poden llençar les cartes, perquè darrere de cada paraula hi ha sempre un munt de sentiments condensats, com es poden llençar els sentiments? Qui sabia si potser algun dia serviran per escriure i publicar un dietari. Oh!, i doncs els dietaris que es publiquen, què?, d’on surten?, les cartes d’en Pere Quart a en Foix, la correspondència entre en Dalí i en Lorca… I les cartes a un jove poeta, de Rilke, què, eh? Autèntiques obres d’art i de conceptes filosòfics, literaris i històrics han pogut veure la llum i han ajudat a tirar el món endavant perquè els seus coautors i codestinataris les havien valorades, estimades i conservades. Si tots aquests personatges haguessin llençat al foc les cartes que havien rebut al llarg de la seva vida, què?, eh? A més, que les cartes són molt més del que diuen, són l’amistat, els contactes humans, els interessos, els afectes, els enyors, les carícies disfressades de paraules… Per això, en cadascuna d’aquestes meves cartes hi havia un bocinet de la meva vida, com podia llençar la meva vida a les escombraries?
M’ho estava passant fatal, però fatal, fatal… Com em costava decidir… D’una banda sabia que havia de llençar paper d’una manera dràstica, perquè si no… Però de l’altra, no sabia què llençar. En realitat no volia llençar…
Finalment vaig decidir que com que a llençar sempre hi era a temps, de moment guardaria les cartes, al capdavall, tampoc no ocupaven tant d’espai… Això, en la banda de les coses que no llençava faria diferents piletes, una de cartes, una altra de postals, una altra de factures, una altra de coses que no sabia on classificar… Perquè tenir una mica d’ordre en les coses és molt important, i si ara m’hi posava valia la pena fer les coses ben fetes, si no…
I van sortir tots els butlletins de l’Associació, els anys que feia de tot allò… Bé, tots no, que el número deu no va sortir tot i que aquella caixa la vaig buidar tota. Em va saber greu, perquè de les revistes és bonic tenir-ne tota la col·lecció, fins i tot pots relligar-les, però si en falta algun número ja es poden llençar totes les altres. Vaig agafar els butlletins i, tot i que em va costar, els vaig posar a la pila de les coses de llençar. Una nosa menys.
Remenant vaig tenir una sorpresa, perquè entre el sobre ple d’acudits d’en Cesc barrejats amb factures d’antics clients va sortir mig rebregada la garantia de la rentadora, que mira que la vaig buscar i buscar quan se’m va espatllar, i no hi va haver manera de trobar-la per més que ho vaig regirar tot… i la casa em va dir que si no trobava la garantia no es podien fer càrrec de la reparació, i no se’n van fer càrrec, els paios, perquè aquesta maleïda garantia no va aparèixer per més que la vaig buscar… I ara que ja havia caducat, ara sortia… Llençada!, home, aquesta ho tenia claríssim… Però com coi havia pogut anar a parar entre els acudits d’en Cesc i les factures d’antics clients?… Són coses que no s’expliquen. Sembla talment com si els papers tinguessin vida pròpia i ells mateixos escollissin les seves pròpies amistats. Tu els deixes aquí?, doncs ells apareixen allà… De vegades fins i tot creuria en la màgia… si no fos perquè no hi crec, en la màgia… que si no, hi creuria, t’ho asseguro.
Vaig tornar a agafar els butlletins de l’Associació de la pila de les coses de llençar i els vaig posar a la pila de les coses d’arxivar perquè vaig pensar que el que seria ben trist seria que un cop llençats aquests després m’aparegués el número deu en alguna de les altres caixes que encara havia de remenar.
Tot d’una em vaig adonar que no m’hi veia, s’havia anat fent fosc, i ja eren… les nou tocades, és clar que no m’hi veia!
M’havia passat cinc hores regirant paperassa. Ja no podia més… Aleshores va ser curiós, perquè quan em vaig voler posar dret no podia, no ho sé, es veu que de tanta estona com havia estat ajupit m’havia quedat encarcarat i no hi havia manera de moure’m. Em vaig espantar, perquè era de debò que no em podia moure. Finalment, i amb molt d’esforç, em vaig poder aixecar, però suant, eh? Fillets de déu!, com costa tot…
Aleshores, lentament, vaig mirar al meu voltant. Aquest cop sí que havia fet feina… Perquè potser jo no netejo cada dia, però quan m’hi poso, m’hi poso…
Tot i que de llençar, llençar, no havia llençat gran cosa: dues dotzenes de sobres de la Caixa, dues més de Fecsa i ben bé una de Telefònica, a part de la garantia caducada de la màquina de rentar i algun altre paperet de res.
De totes maneres, tampoc no havia de ser derrotista, perquè la situació havia canviat, i molt!, que havia canviat. Almenys ara sabia què tenia i a on… Bé, no de tot, perquè encara havia de repassar quatre caixes més com aquella i tot el sota de l’armari, però com a mínim ara ja tenia tota una caixa buidada i unes quantes piletes de documents diversos més o menys classificats. Ara només era qüestió de comprar arxivadors, etiquetes, i anar fent. És clar que ho hauria de deixar tot per a un altre dia, perquè ja no podia més… I com que no podia tenir les coses allà a terra en piletes diferents, ni tan sols les podia tenir en piletes diferents en cap altre lloc perquè no m’hi cabien, vaig tornar a ficar-ho tot com vaig poder dins de la caixa grossa, un altre dia ja hi tornaria. Sí, doncs, què?, de moment no hi podia fer res més.
Llàstima que el document que buscava no el vaig trobar, i ara amb tota la remenamenta de papers que havia organitzat vés a saber on havia anat a parar… Però el trobaria, segur! De llençar-lo no el podia haver llençat, perquè no havia llençat res, com qui diu.
El que passa és que segurament el trobaria un dia que buscaria una altra cosa, perquè tot va així… I fins i tot, sense adonar-me’n, em vaig trobar imaginant què podria estar buscant un altre dia per acabar trobant el document que havia perdut avui. No, és que, de debò que em corre una mica de pressa.