Nota de l’autor
Mentre Joan Gort navega pel Mediterrani a finals de març del 1860, és potser el moment de precisar què hi ha d’Història amb majúscula i què hi ha d’història en minúscula en aquest llibre. En essència, molts dels trets bàsics del llibre són certs. Jeroni Tarrés va ser el cap de la Ronda de Vigilància de Barcelona, sota el control polític de Ramon Serra i Monclús. En Tarrés, tal com explica el llibre, era un antic delinqüent que va fitxar per a la seva particular policia un grup d’homes de passat molt tèrbol. A canvi de l’exclusiva en el joc, la prostitució i el tràfic d’alcohol, en Tarrés assegurava al Govern Civil el control polític d’una ciutat excessivament turbulenta per al gust dels seus mandataris. A en Tarrés van començar a anar-li malament les coses quan se li va ordenar matar Francesc de Paula Cuello. El relat de l’assassinat està recollit fil per randa al sumari judicial que es va fer arran de l’atemptat i, en certa manera, he procurat recollir-lo en aquesta novel·la.
I també he procurat no apartar-me dels fets respecte de les conseqüències d’aquell assassinat, sobretot pel que fa als membres de la Ronda. En Tarrés i dos companys seus van ser condemnats un parell d’anys després per un altre assassinat i tot sembla indicar que el judici va ser manipulat per Serra i Monclús. Aquells tres homes van ser destinats a complir la pena a Ceuta, i això els va lliurar de la sort que van patir els altres membres de la Ronda, massacrats pels carrers de la ciutat pels barcelonins un any després del judici d’en Tarrés. En Tarrés va lluitar a la guerra de l’Àfrica i va morir a la batalla de Wad-Ras, potser no de la manera que descric a la novel·la.
I pel que fa als Voluntaris de Catalunya, en línies generals, m’he basat tant en els nombrosos escrits de l’època, oficials o no, com en els estudis fets posteriorment, no tan abundants, potser, com mereixerien. Tant el comandant Sugranyes com Marià de Moxó —que, en realitat, era subtinent i no tinent— van morir el 4 de febrer en l’assalt a les posicions de Muley Ahmed, menys de vint-i-quatre hores després d’haver trepitjat la platja de Tetuan. El discurs d’en Prim, la situació dels campaments, l’avanç en punta cap a Tetuan, i, en general, les incidències bèl·liques que es relaten, estan fonamentades en la documentació de l’època. I episodis tan increïbles com l’assalt de les muralles de l’alcassaba per part dels voluntaris de Valls i Vilafranca fent un castell humà, també.
En alguns casos, he mogut de temps i de lloc fets que es van produir en un context diferent. Per exemple, no està documentat que el jove comte d’Eu, present a Tetuan, col·leccionés restes humanes dels enemics, però aquest mateix aristòcrata, que arribaria a ser l’hereu consort del tron imperial del Brasil, va demostrar una crueltat inusual en la guerra que va enfrontar el Brasil amb el Paraguai. Va ordenar execucions a mata-degolla de milers de persones, moltes mares amb els seus nens, i va voler ser-hi present molt sovint. Diuen que es reia del patiment de les víctimes. No és d’estranyar, doncs, que a Tetuan, quan l’angelet només tenia divuit anys, ja mostrés una mica del seu caràcter.
Tots els noms dels soldats que surten a la novel·la —tret d’en Gort i en Bocanegra, que tenen història pròpia— corresponen a persones reals que, més o menys, van tenir una participació en els fets molt similar a la que s’explica al relat.
Això vol dir que aquesta història va anar tal com l’explica aquesta novel·la? Mai de la vida no gosaria afirmar-ho. El responsable de l’episodi de les motxilles a la batalla de los Castillejos va ser Joan Prim i no pas Jeroni Tarrés, de la mateixa manera que de la mort dels dos oficials dels Voluntaris de Catalunya en van ser responsables les bales i la metralla llançades per les forces marroquines i no pas els revòlvers robats per tres soldats psicòpates del seu mateix batalló.
Gort, amb el seu nas torçat, té la sort o la desgràcia de viure en un món que està tot just començant un parell de dècades de grans canvis. Les guerres que portaran a la unificació d’Itàlia ja han començat; Bismarck ja planeja la creació de l’imperi Alemany a través de l’enfrontament amb l’imperi Austrohongarès i amb l’imperi Francès; només falten uns mesos per al començament de la guerra de Secessió nord-americana; els francesos aviat imposaran un emperador titella a Mèxic, Maximilià d’Habsburg, que tindrà una mala fi… I aquest és només un tastet del panorama amb què en Gort i els seus coetanis es trobaran al llarg dels propers anys.
Però deixem que el jove de Reus navegui plàcidament a bord del Madonna della Cava cap a Marsala, perquè ni ell, ni la gent del seu temps, ni tan sols aquest autor no sabem realment què ens espera en el futur. Bon viatge, Joan Gort!
Barcelona - Altafulla, 2013