1851

El pare es va treure la navalla de dins la camisa, va agafar la síndria i la va obrir d’un sol tall. Sobre la taula de fusta vella i no gaire uniforme va caure un raig de líquid vermellós, mentre la fruita feia un crec com si tingués ossos i s’haguessin trencat amb el tall del ganivet. El pare era molt hàbil amb la navalla i sort en tenien els malfactors del món que era un home de tarannà pacífic, perquè aquella habilitat amb l’acer el podia haver convertit en un home terrible.

—Jo m’hauria d’haver dedicat a fer d’assassí —deia rient sempre que algú s’admirava de com movia la navalla.

—Cada síndria, un malparit menys! —va rematar, com feia després de tallar alguna cosa—. Té, Joanet, un tall…

—No em digueu Joanet, que ja sóc gran! D’aquí no res en faré catorze!

El pare no en va fer cas. Quan els nanos tenen aquesta edat sempre salten per no res, això tothom ho sap. Així i tot, una vegada més, va lamentar que la seva dona ja no hi fos. La Misericòrdia tenia molta mà amb el noi. De seguida, amb poques paraules, amb una mirada, el feia anar per on volia. Però Déu no havia donat mai salut a la pobra dona i els darrers anys havien estat cada cop més tristos. Per a en Ramon Gort, que la seva dona s’anés apagant davant dels seus ulls havia estat una prova molt dura. Per tenir en Joan van trigar anys i entremig la Misericòrdia va avortar, si més no que en Ramon ho sabés, un parell de cops. I, després, no sabia ben bé per què, ja no es va quedar embarassada mai més. Els Gort sempre havien estat molt prolífics, ell mateix havia tingut vuit germans, encara que ara només li’n quedaven quatre, i en Ramon trobava a faltar el soroll d’una casa plena de nanos. A més, el seu passat de soldat i el fet que fos l’únic dels Gort que no vivia a les Garrigues, com la resta de parents, havien contribuït a trencar els lligams amb la família. Quan va morir la Misericòrdia, l’any passat, desembre del 1850, va demanar al capellà de la Pobla de Cérvoles que comuniqués per carta als germans que la seva dona havia mort. No feia gaire havia rebut una altra carta, escrita pel capellà de les Garrigues, que en Joan, que sabia més que ell de lletres, l’hi havia llegit i que li deia, amb unes paraules molt convencionals, que la família sentia molt la pèrdua i que esperaven que Déu tingués la Misericòrdia a la glòria. Requiescat in pace i amén.

—Pare… Pare…

En Ramon va sortir dels pensaments a què l’havia dut l’estirabot del seu fill. La síndria, la calor, l’estiu que estava a punt d’arribar, les oliveres que es veien a través de la finestra, el viatge a Barcelona… Això era la realitat, això era el que ara tocava i l’esperit pràctic i poc donat a les cabòries de l’home el van dur un altre cop al present.

—Què vols? Més síndria? Ves que no et faci mal…

—No, no en vull més, pare… Escolteu…, que marxeu aviat cap a Barcelona? És que enguany és diferent, no? Amb qui em quedaré jo, aniré a casa del senyor Sugranyes? Jo havia pensat…

—Ep, para el carro! Qui t’ha dit que me’n vaig aviat a Barcelona? I, si és veritat, què? Jo faig el que em diuen, com ho has de fer tu, com ho ha de fer tothom!

En Joan es va quedar mut i va abaixar els ulls, i el seu pare, immediatament, es va penedir del que acabava de dir. Per què tenia aquest coi de caràcter? El noi no tenia pas la culpa dels seus problemes. En Ramon va canviar el to després d’aquell silenci.

—Vés al rebost i treu la llauna dels carquinyolis, va, que avui no és diumenge, però com si ho fos, que caram —va dir amb un somriure d’orella a orella.

En Joan, no del tot convençut del canvi d’actitud del pare, es va aixecar de taula i va anar al rebost. La llauna dels carquinyolis era dins la pastera. La va agafar i el contacte fred del metall li va donar forces. En Joan no volia que-dar-se a cal Sugranyes, se’n volia anar amb el pare a ciutat. A casa dels Sugranyes el tractaven bé, massa bé per al seu gust. El feien menjar, rentar-se i vestir-se i desvestir-se constantment, d’una manera amable però resolutiva, especialment la majordoma, la senyora Lola, i en Joan se sentia embolcallat com un nadó acabat de néixer. No, quedar-se a casa dels Sugranyes mentre el pare era a Barcelona no podia ser. A més, Reus era gran, però tothom deia que Barcelona era una altra cosa. Havia de convèncer el pare que se l’endugués amb ell.

Va entrar a la sala decidit, amb la llauna ben agafada entre les dues mans, a punt per parlar amb resolució al pare. Aquest cop ell l’havia d’acompanyar a Barcelona.

—Pare! Jo…

—Saps, Joan —el va tallar el pare—, tens raó, he d’anar a Barcelona d’aquí a uns dies. Amb allò de la malaltia de la mare… Bé, ja ho saps, no vaig poder anar-hi l’any passat i encara que hi va anar en Pepet per mi i que va fer el que va poder, en Sugranyes no va quedar content. Li agrada més com negocio jo, li porto tot més endreçat, hi confia més, vaja. A més, jo no m’hi estic més dies del compte; en canvi en Pepet es distreu fàcilment de seguida que veu unes faldilles que passen… Bé, tot plegat, que sí, que hi he d’anar aviat.

En Joan va deixar la llauna sobre la taula i, mentre el pare parlava, la va obrir i en va treure un carquinyoli per rosegar-lo.

—Mira, no et prometré res —va dir el pare mentre se li anava il·luminant la cara—, perquè no depèn de mi, però, sempre que en Sugranyes no vulgui venir, o que potser em necessiti per a alguna altra cosa…

El noi va deixar de mastegar el carquinyoli. No, no podia ser el que s’imaginava que el pare estava a punt de deixar anar.

—O que no digui, vés a saber, doncs emporta’t en Pepet o en Blai o algú altre, jo això no ho puc saber, ho entens…? Si fos així, jo no podria fer una altra cosa, perquè, és clar, en Sugranyes és qui mana, i qui mana, mana… Què, què et sembla, el que et dic?

—Però si encara no m’heu dit res, pare! —va mig cridar en Joan, massa excitat per reprimir-se.

—Ha, ha, ha! Tens raó, sempre m’empatollo quan he de dir alguna cosa de veres. Doncs, això, que si finalment vaig a Barcelona i puc, et portaré amb mi. A més, hi podríem anar cap al dia de Sant Joan i així celebraríem el teu sant i l’aniversari amb les fogueres, que m’han dit que la nit de Sant Joan a Barcelona és una cosa que s’ha de veure algun cop abans de morir, de bonica que és!

Ser a Barcelona per primer cop el dia de Sant Joan! Aquell dia, encara no faltava ni un mes perquè arribés, faria catorze anys i, al mateix temps, celebraria el sant; fogueres, fira i festa, i amb el pare, la persona que més estimava del món. Sens dubte, seria el dia més feliç de la seva vida. Encara que no ho feia mai, va saltar per abraçar el pare. No va ser gaire tendre, perquè tenia un tros de carquinyoli a la boca, i, mentre l’abraçava i xisclava, anava escopint trossos de pasta seca sobre el pare.

—Apa, ja n’hi ha prou, no te n’alegris tant, que encara no és segur. Mira, surt d’aquí, que ja despararé jo la taula i aprofita per anar a recollir les branques de les oliveres que he podat, les lligues i les portes a cobert. Vinga, noi, espavila!

Potser per primer cop a la seva vida, a en Joan, recollir les branques podades, una feina que li esgarrapava la pell i sempre li esgarrinxava la roba, no li va saber gens de greu.

L’endemà era dijous, i en Ramon Gort, els dijous, anava a passar comptes, deia ell, amb don Victorià Sugranyes. Bé, un moment o altre, en Ramon i l’amo passaven comptes, però, de fet, els dijous, el que feien era parlar de les batalles, tant de les que havien viscut junts com de les que no. En Sugranyes era comandant retirat, i no precisament perquè no li agradés la milícia, sinó perquè l’havien retirat amb la menció poc honorable de «retirat amb el fur criminal, per les seves idees liberals».

—Liberal, jo? Jo el que sóc és honrat, que collons! —deia el comandant, que, en un estrany efecte òptic, quan s’emprenyava, semblava que la barba se li inflava, al mateix temps que els ulls.

En Ramon Gort va conèixer el comandant el 1839, quan en Sugranyes era un tinent de milicians i tots dos van participar en la presa d’Àger, un setge curt que va acabar en un assalt salvatge. Els carlins, que no eren gaires, es van defensar com bèsties i el general liberal, que era un tipus estrany, mig holandès, que es deia Meer, va ordenar un atac frontal sense manies.

—En Prim va estar sublim! Mira que en Meer sempre ens recordava que els que érem oficials no havíem d’anar davant les tropes a la batalla, però això, a en Prim, se li’n fotia! Quan els carlins van fer l’ escabetxina de la nostra Legió Belga, en Prim va agafar una colla de soldats i va córrer cap a la bretxa…

En Sugranyes es repetia, què hi farem, i sovint oblidava que entre aquella colla de soldats que van córrer cap al forat que s’havia fet a la muralla, entre trossos de metralla que saltaven i bales que xiulaven al costat de les orelles, hi havia en Ramon Gort. Tot i així, entre ratafia i ratafia, finalment en Ramon va aconseguir parlar del que volia aquella tarda.

—Comandant, com que ara ja toca anar a passar comptes a Barcelona, volia dir-vos que enguany ja hi compto d’anar, ara que ja no tinc obligacions a casa…

En Sugranyes va buidar el got d’un glop i va aixecar-se a agafar una nova ampolla de la vitrina.

—I tant, i tant, home! Ja hi pensava jo l’altre dia. Deixa en Joanet aquí a casa, no et preocupis que no li faltarà un rosegó de pa. Però amb mi aquest cop no hi comptis, perquè ara, tal com està Barcelona, encara faria alguna desgràcia! A més, si aquí em vigilen els fills de puta del Govern Civil, imagina’t a Barcelona! Emporta’t en Pepet, si vols, perquè t’ajudi.

Mentre parlava, el comandant movia l’ampolla oberta d’un costat a l’altre i anava ruixant la catifa del saló. Quan se’n va adonar, va parar i va començar a omplir el got d’en Ramon.

—Prou, prou, que acabaré gat… No, precisament el que us volia dir és que m’enduré en Joan, el meu fill, si vós hi esteu d’acord… El nano farà catorze anys el dia del seu sant, i així, a més d’ensenyar-li a passar comptes amb els magatzems de Barcelona, podem veure junts les fogueres. Després de la mort de la Misericòrdia…

—Que al cel sia!

—Que al cel sia, sí… Doncs, després que es morís, el noi es va quedar pansit i ara sembla que ja es comença a revifar.

—Doncs sí, és una bona idea! Jo a la seva edat ja era a la guerra i no sé si ja havia mort algú…

En Sugranyes es va mig estirar i va mirar cap al sostre, i en Ramon va témer que comencés a explicar una altra batalleta. Per sort, el comandant, després d’un petit silenci, va dir:

—Bona pensada! A més, aquest any vull que aprofitis el viatge i duguis uns saquets de garapinyades per a en Bofarull, i així ens estalviem una tramesa.

—Molt bé, comandant. Quants sacs són? Ho dic per anar amb les someres o, si són molts, pujar a la galera de lloguer cap a Barcelona…

—No, home, no, no agafeu la galera, que no hi arribaríeu mai. I, a més, no són sacs grossos, no sé dir-te si són dos o cinc, poca cosa. Agafeu la diligència i així podreu dormir a Barcelona el mateix dia.

—Però si el viatge deu valdre trenta o quaranta rals per persona…

—Misèria i companyia —va rematar, somrient, el comandant Sugranyes.

A en Joan, el viatge li va semblar meravellós. Fins aleshores mai no havia anat més enllà d’Altafulla un cop quan era petit, quan va acompanyar el pare per no se’n recordava quina raó, i, de fet, barrejava el viatge a Altafulla amb uns quants que havia fet a Tarragona. A més, hi havien anat amb un carro lent i incòmode. Però el trajecte amb diligència fins a Barcelona era una altra dimensió del viatge. Feia pocs mesos que havien posat la diligència cap a Barcelona des de Reus, però el negoci ja es veia que era un èxit. En Joan i el seu pare havien agafat uns seients barats, a l’exterior del carro i mirant cap enrere. Normalment ningú no volia aquests seients perquè eren molt incòmodes, amb un banc estret i el respatller molt recte, però en Ramon Gort, sempre espavilat, havia posat els sarrons darrere i la sensació era que anaven recolzats amb coixins. I, per descansar els braços, tenien els tres saquets de garapinyades que portaven de regal per al senyor Bofarull, el magatzemista de Barcelona que comprava totes les collites que produïa can Sugranyes. De tant en tant, amb els sotracs de la carretera, els saquets i els sarrons es desplaçaven, però això no li feia res, a en Joan. A més, ningú més no seia allà i això feia que encara s’hi estigués millor.

Havien sortit a trenc d’alba, entre altres coses perquè el dia s’esperava calorós i valia més aprofitar per avançar les primeres hores amb poc sol. Normalment, els diumenges no hi havia diligències per anar a Barcelona, però com que dimarts era Sant Joan, molts mercaders volien ser a la ciutat per fer negoci aquell dia. El dia de Sant Joan, i també la vigília, els barcelonins sortien al carrer amb ànim de festa i amb la butxaca generosa, cosa que era aprofitada tant pels comerciants honrats com pels carteristes, que feien l’agost. Per això, aquells dies, gent de tot Catalunya es dirigia cap a Barcelona amb l’esperança de guanyar-se la vida de la manera que fos.

La diligència es va aturar al Vendrell i tothom va baixar del carro, encara que pocs se’n van allunyar. En Joan va anar a pixar darrere d’una tanca de pedra seca, amb altres viatgers, i, quan va tornar, va veure que el pare, al costat de la diligència, xerrava amb un paio escarransit que duia una gorra grisa i una mena d’abric llarg d’un color indefinit, que feia calor només de veure’l. L’home, quan en Joan s’hi va atansar, li va somriure, i en Joan va poder veure-li una boca com no n’havia vist mai cap: totes les dents, totes, eren negroses. De boques podrides, en Joan ja n’havia vist moltes, però mai amb tota la dentadura completa.

—Així que aquest és el teu nano! Molt de gust, xicot —va dir l’home de la boca negra mentre li colpejava l’esquena—. Jo sóc en Feliu, un amic del teu pare del temps de la guerra. Em pots dir Bocanegra, com em diu tothom… Com et dius?

—Joan, senyor…

—Joan, com en Prim! L’hi vas posar per això?

—No, quan va néixer jo no coneixia el general, o sigui que no va ser això. I què, Feliu, què se t’ha perdut a Barcelona? Vas a fer el de sempre o ara ja treballes honradament?

En Feliu va tornar a somriure d’aquella manera tan inquietant i va mirar tots dos Gort de fit a fit.

—Vaig a veure si puc guanyar uns calerons, com tothom, com vosaltres, suposo. Però els temps són complicats per als que treballem sense amo fix… Tu te’n rius, però abans… Puc parlar clar davant del teu fill?

En Ramon va mirar en Joan un moment i, amb una mica de dubte, va dir:

—Endavant! El meu fill ja és tot un home i pot sentir de tot.

El noi es va omplir d’orgull! El seu pare ja el veia gran! En Joan esperava que ara en Feliu expliqués alguna cosa de dones, de donotes, més aviat. El fill del senyor Sugranyes, que tenia uns anys més que en Joan, es vantava d’haver anat a una casa de barrets de Tarragona i d’haver fet de tot amb una noia aragonesa del bordell. Ara probablement en Feliu explicaria alguna cosa semblant. Però, no…

—Mira, noi, el teu pare va tenir molta sort quan va acabar la guerra. No tots els que vam lluitar al costat d’en Sugranyes i d’en Prim vam tenir el camí tan clar encabat. Jo aleshores tenia més o menys la teva edat, només era un vailet, però si arribo a saber què havia de passar, ja t’asseguro que no m’hauria mogut de casa. Vam guanyar, sí, però això explica-ho al teu estómac! De les victòries, ningú no en menja. I, a més, per als que havíem fet de soldats amb els cristins, viure a segons quins pobles després de la guerra no era senzill. Jo me’n vaig haver d’anar de la Bisbal perquè tothom és carlí, allà. Ens van cremar la casa, tot… Ma mare ara viu aquí, al Vendrell, a casa d’uns cosins, i jo no em puc ni apropar al meu poble…

En Joan, mentre sentia en Bocanegra parlar de les seves desgràcies, va anar perdent l’interès en el que deia. Havia sentit tota la vida històries semblants a Reus i a gent de Riudoms o de Valls. Res de nou, doncs. A més, el to d’en Bocanegra, volent donar lliçons, no li agradava. Per sort, els mossos de la diligència van cridar els passatgers i tothom es va apressar a tornar al carro.

—Quin bitllet teniu? Jo he hagut d’agafar un seient a fora…

En Feliu va començar a pujar l’escaleta de la diligència i va seure al mateix seient que els Gort, al mig del banc, de fet. En Joan va notar que al seu pare no li feia gens de gràcia aquella casualitat, i més quan el noi va haver de seure a un costat i ell mateix a un altre del Bocanegra.

—Mira que bé, així ens farem companyia —va dir mostrant les dents d’aquella manera tan desagradable.

En Joan es va resignar a fer tot el trajecte del Vendrell a Barcelona amb aquell pesat al costat. Al principi, en Feliu no parava de parlar, sempre d’ell mateix, de les seves sorts i de les seves desgràcies. A mesura que va anar passant el temps, la conversa, gairebé un monòleg, es va anar esmorteint. Ja eren quarts d’onze i el sol picava de valent. La diligència anava fent via i, de tant en tant, havia de deixar passar algun correu o alguns senyors a cavall que també feien el camí ral de Barcelona. Però el més habitual era que els que s’apartaven del camí fossin carros de pagesos i alguns grups d’homes i dones que anaven caminant d’un poble a un altre. El dia no era dolent per viatjar. Havia estat una primavera humida, però ara ja feia un parell de setmanes que no plovia i el resultat era que el camí estava sec, però no s’aixecava gaire pols. En Joan feia estona que només es dedicava a mirar el camí. El seu pare semblava adormit i en Feliu no deia res, ofegat de calor amb l’abric gris que no s’havia tret.

El que tenia era una gana que l’escruixia. Portaven menjar als sarrons: una llonganissa seca, pa, avellanes i fins i tot un tros de formatge que la majordoma dels Sugranyes els havia donat el dia abans quan hi havien anat a acomiadar-se. O sigui que, de menjar, no els en faltava. Però tant ell com el pare eren de vida i el fet que en Bocanegra fos allà feia témer a en Joan que haurien de compartir les viandes, i quan un està en edat de créixer, i el menjar del qual es disposa agrada molt, la gana és la principal consellera. En Joan va decidir girar-se una mica de costat i menjar d’amagat d’en Bocanegra, aprofitant que se’l veia endormiscat. Va agafar el sarró, se’l va posar a l’altura del pit i, sense fer gaire soroll, va obrir-lo procurant no mirar-lo. A les palpentes, va trobar la llonganissa, que, per sort, estava tan seca que podia partir-ne un tros amb una sola mà. De reüll va mirar en Bocanegra. L’home s’estava quiet, amb les mans entrellaçades sobre el pit i amb la gorra llardosa ben encastada al cap. En Joan no es va voler esperar més i, en un gest ràpid, es va ficar el tros de llonganissa a la boca. Mmmm, que bona… El greix lleugerament ranci, la carn salada, la textura flexible a la boca. Després del primer tros en va venir un segon, i un tercer. I un tros de pa i un tall de formatge i avellanes sense closca i amb closca… Al final, totes les precaucions que havia tingut pel que feia a en Bocanegra les va oblidar, tenia massa gana per pensar-hi.

—Abans preferiria menjar-me els mocs que demanar-te alguna cosa, noi…

La veu d’en Bocanegra li va xiuxiuejar a l’orella i un baf pudent que li sortia de la boca el va envoltar. En Joan va girar el cap i es va trobar enganxat a la cara angulosa i mal afaitada de l’antic soldat. Sense pensar-ho, va apartar bruscament la cara d’en Bocanegra amb un cop de mà.

—Però què fas, desgraciat! —va dir l’home, ara ja cridant, i va aixecar la mà, disposat a clavar un mastegot a en Joan.

Però la mà d’en Feliu es va quedar a l’aire, subjectada pel braç d’en Ramon Gort.

—Què passa aquí? Què coi fas, Feliu? —va bramar el pare.

—Res, res… Que el noi s’ha espantat quan li he parlat, oi, noi?, i ha tingut una mala reacció, i a mi m’ha sortit de tornar-m’hi, però tot era sense mala intenció, eh, xiquet, digues-li tu també…

—Sí, sí, no ha sigut res, ha estat un ensurt sense pensar, no us preocupeu, pare…

En Bocanegra va mirar de reüll en Joan i immediatament es va posar a riure i a explicar a en Ramon una història d’un antic company de milícia, mig picant, mig divertida. La història que explicava no tenia solta ni volta, però va tenir l’efecte balsàmic que clarament en Feliu havia buscat, va tranquil·litzar en Ramon Gort i li va fer treure del cap que el seu antic company de batalles havia estat a punt de bufetejar el seu fill. Però en Joan havia vist la vena violenta i malparida d’en Bocanegra i això no ho oblidaria fàcilment.

A mesura que la diligència s’anava apropant a Barcelona, trobaven més i més gent al camí. Per travessar el Llobregat, el camí passava pel pont de Molins de Rei. El pont de pedra sobre el riu era imponent i ample, i, tot i així, la diligència va haver de passar a poc a poc de tanta gent que el recorria tant en una direcció com en l’altra. Hi havia molts pagesos i pageses, sovint amb farcells i amb carros de mà carregats d’hortalisses. Però també va veure soldats a cavall, traginers que portaven cotó cap a l’Alt Llobregat i traginers que portaven cotó teixit cap al port de Barcelona; i fins i tot una colla de nens i nenes que van passar corrent i cridant. Un desgavell de sorolls i olors que el van xocar. Poc després de passar Molins, el pare es va posar dret sobre el banc de la diligència, aprofitant que no es movia gaire i va assenyalar més enllà, cap endavant.

—Allà la tens, Joan: Barcelona!

El sol, que de mica en mica havia anat baixant, ara l’il·luminava de cara i, quan es va girar, va poder veure força bé allò que assenyalava el pare. Al fons, després de força horts, masies i arbres fruiters, s’endevinava una massa urbana, just davant de mar. D’aquell bloc urbà, tan atapeït, es veien sortir llargues columnes de fum que s’anaven dispersant i que hi donaven un aspecte infernal.

—Quant de fum que es fa a Barcelona!

—Sí, noi, allà dins de ciutat tenen moltes fàbriques de cara cap al sud, que és d’on venim. Per això ara et sembla que fumeja —va dir el pare.

En Bocanegra ni s’havia girat i continuava assegut d’esquena a Barcelona. Però no es va estar de fer un comentari:

—El fum, rai. L’olor del carbó de les màquines no és desagradable, un cop t’hi acostumes. El que sí que fa ferum és la gentada. Ja ho veuràs, Joan, el que és la pudor!

En Joan va pensar que li estranyaria molt que Barcelona fes més pudor que la boca d’en Bocanegra, la veritat.

—A tu t’agrada la xocolata, Joan? —va dir, de sobte, en Bocanegra.

—Home, doncs sí. Ara fa temps que no en prenc. La mare… —Tots dos Gort es van mirar als ulls i es van adonar al mateix temps que des que havia mort la Misericòrdia no havien tornat a tastar la xocolata.

—Doncs, Ramon, has de dur el nano a una xocolateria que et diré a Barcelona. Ja veureu quina xocolata que hi fan, allà!

En Bocanegra va començar a tenir un atac de riure del tot exagerat. Només anava repetint amb la boca ben oberta:

—Quina xocolata! Quina xocolata!

De mica en mica, les muralles de Barcelona es van anar fent més avinents. La carretera s’havia anat eixamplant i ara, a més dels horts i els fruiters, hi havia masos al costat del camí, masos oberts que servien tant per allotjar els pagesos i el bestiar com de fondes i abeuradors per als viatgers. I cada cop es veien més soldats, però no com aquells de cavalleria que havien vist a Molins de Rei, no. Eren soldats molt deixats, grupets mal uniformats que seien desvagats al costat de la carretera, amb cadires tretes del no-res i que miraven amb poc interès la gent que passava. No era clar què feien exactament tots aquells soldats, sempre en grups de set o deu. Els soldats, com a màxim, caminaven una mica aixecant pols, mentre uns passos més enrere, sota d’algun tendal improvisat, seien un o dos comandaments, tan mal vestits com els seus homes, però amb un posat indiscutible d’autoritat. Això a Reus no es veia mai.

—Pare, què fan tots aquests soldats?

Des de dalt de la diligència, el pare va abaixar la vista cap a un dels grups d’uniformats i els va repassar amb un menysteniment evident.

—Soldats? De qualsevol cosa en dius soldat, tu… Aquests són uns extorquidors, uns escanyapobres. El Govern els ha posat per controlar la gent que passa, però com que pràcticament no els paga res, viuen del que poden robar. Veus aquell? Fixa’t en el sergent…

El pare va assenyalar amb el cap un dels grups de militars, el que tot just estaven passant en aquell moment. El sergent estava assegut sota una figuera i tenia fins i tot una taula davant seu. Sobre la taula es veia una ampolla que podia ser d’anís i un got. L’aspecte de l’home no era precisament gaire edificant. Portava una guerrera verda oberta fins a mig pit i mal embotonada. La roba la duia plena de taques fosques i, fins i tot, s’havia tret una de les botes i el mitjó i probablement s’estava netejant les ungles dels peus amb les ungles de les mans.

—Sí, ja el veig, i…?

—Tu creus que algú així és aquí per defensar-te?

En Bocanegra va intervenir-hi:

—Doncs una feina així tampoc no estaria tan malament. Tot plegat, tots són iguals. Mani qui mani, sempre necessitarà algú que li faci la feina. Hi ha gent que ha nascut per manar, altres per ajudar aquests a fer-ho, i la resta del món, a obeir…

En Ramon Gort no parlava mai d’aquests temes, ni davant del seu fill ni de ningú. L’experiència amarga del seu estimat comandant Sugranyes l’havia vacunat. Però no parlar-ne mai no volia dir que no hi pensés. En Gort odiava aquella corrupció constant, aquell ànim depredador que es podia copsar en la mirada de qualsevol autoritat, i més en aquells temps foscos, en què els reaccionaris ho volien dominar tot. Ell, en contra del que era habitual, no s’havia fet soldat durant la guerra contra els carlins per tenir el menjar assegurat, sinó que ho havia fet per un ideal. Però el que havia vist a la guerra, i no tan sols entre els carlins, l’havia tornat més reservat en aquestes qüestions. Ja no estava tan convençut com quan era jovenet que els tradicionalistes eren unes bèsties ferotges que estaven contra tota llibertat. Havia conegut molts carlins presoners, i, si bé alguns eren uns fanàtics de l’Església sense remei, molts altres eren simplement nois de poble com ell, que només volien defensar-se dels que, emparant-se en la paraula llibertat, els ho volien fotre tot: la terra, la casa, la vida. I, entre els cristins, el tema de la llibertat tampoc no estava gens clar. Havia conegut molts oficials que anaven a la guerra simplement per enriquir-se, que no dubtaven a vendre’s els subministraments de la tropa per tal de guanyar diners, que afusellaven els presoners encara que els haguessin promès un bon tracte si es rendien, simplement pel plaer de veure’ls patir. Només gent com en Sugranyes o, encara que el coneixia menys i no li tenia la mateixa confiança, en Prim, li semblaven que compartien els seus ideals, que eren honestos i lleials. Per això, el comentari d’en Bocanegra el va empipar.

—Però què dius, Feliu? Tu voldries viure de les engrunes que et deixen els qui tallen el bacallà? Passar-te la vida pidolant o robant directament la gent?

—Home, vist així… Però també tenint les dones que vulguis, i tenint el respecte de la gent i dos vestits a l’any, amb botes i tot. I poder dur el fusell i l’espasí sense que ningú no et digui res…

—I doncs, què esperes a allistar-te? —va dir amb un to sec en Ramon Gort.

—Ara no em convé, ja no m’hi veig, fent aquestes coses. Però ara a Barcelona hi ha moltes oportunitats. És qüestió de conèixer la gent adequada i, casualment… —En Bocanegra va fer una pausa dramàtica i va tornar a somriure sense vergonya de mostrar les dents corcades—. Casualment, en conec un del Govern Civil…

Quan en Ramon Gort va sentir esmentar el Govern Civil, va fer una ganyota. El Govern Civil de Barcelona encara tenia més mala fama que el de Tarragona. El nom de Govern Civil era força nou, però, com tantes altres coses a Espanya, el fet que el nom sonés bé no volia dir que respongués a cap realitat positiva ni tan sols nova. Després de tants anys de capitanies militars, l’aparició dels governs civils havia semblat que representaria una manera de manar més dúctil, més flexible. Però sovint els governadors civils havien resultat encara més salvatges, corruptes i cruels que els governadors militars, cosa que en un cert sentit tenia el seu mèrit.

—I si coneixes algú al lloc correcte, patapam, per art de màgia les portes se t’obren! —va dir en Bocanegra mirant a un costat i a un altre, com si algú els pogués sentir allà dalt de la diligència, amb tot el soroll de grinyols i cruiximents que acompanyava el moviment del carro.

En Jeroni Tarrés va collir la carta que li havien passat i la va ajuntar a les altres dues que tenia a la mà, sense descobrirles. Quan les va tenir ben agrupades, les va agafar amb la mà esquerra i, amb el polze de la mà dreta, les va anar movent lentament per tal que ell i només ell pogués veure quina nova carta li havia arribat. Dos dels altres tres jugadors de la taula on eren asseguts estaven fent gestos molt similars. El quart en discòrdia, un jove de cabells rinxolats i galtes generoses, vestit amb una jaqueta verda de solapes i butxaques negres, va mirar la carta que li arribava, va aixecar la vista amb una mirada triomfal i va somriure lleugerament veient el gest de capteniment dels altres tres jugadors.

Començava a estar avorrit de jugar a la brisca, però encara no era hora de marxar cap a la Rambla, a l’edifici del Govern Civil. El cap polític, en Serra i Monclús, l’havia citat al vespre i, tot i que a la sala de la xocolatera no hi havia finestres, en Tarrés sabia que encara faltava ben bé una hora llarga perquè el sol comencés a fondre’s. Va xuclar el cigar i, entre el fum, va mirar els seus dos companys, tan avorrits com ell de jugar a la brisca amb aquell client imbècil. A la seva dreta tenia l’Agustí Sabatés, a qui en Tarrés havia encarregat de cobrar la protecció de les dones i les alcavotes. Sabatés sempre havia estat hàbil colpejant les dones sense fer-los cap senyal, cosa molt important si es volia tenir la mercaderia en condicions. En Tarrés va fixar-se en el bony que li feia la jaqueta. Segur que allà hi duia una porra que es feia ell mateix amb terra i pedres embolicades en un drap lligat. La porra no semblava gaire cosa, però cap dona, cap macarró o cap client mal pagador no l’oblidava mai després d’experimentar els seus efectes. En Sabatés era sempre molt envejat pels nouvinguts a la Ronda d’en Tarrés, perquè les prostitutes sovint volien congraciar-se amb ell insistint-li que tastés els seus serveis. Però en Tarrés l’havia posat al capdavant d’aquesta branca del negoci perquè sabia que en Sabatés no hi tenia un gran interès. Vivia amb una dona gran que mai havia quedat clar, ni a en Tarrés realment li interessava, com el tenia de satisfet o calmat o frenat o vés a saber què, però en qualsevol cas en Sabatés es mostrava sempre molt fred pels atractius sexuals de les seves protegides.

En Francesc Estop, que estava assegut a l’esquerra d’en Tarrés, era d’una altra mena. Mentre que en Sabatés tenia un aspecte que mai no et faria girar el cap, ni baix ni alt, ni gras ni prim, l’Estop era una persona que no podia passar desapercebuda mai. Alt, morè, fort, amb unes celles molt negres i gruixudes i amb una mandíbula que semblava una cantonada, només per això ja cridava l’atenció. La mirada de l’Estop no era fàcil d’oblidar, tampoc. Tenia l’ull dret de color marró molt fosc, mentre que l’esquerre era blau clar. Aquesta distorsió donava a qui el fitava la sensació que no se sabia quan t’estava mirant ni amb quina intenció. L’ull marró sempre semblava càlid, mentre que el blau provocava calfreds. L’Estop, a qui tothom anomenava «el noi», sabia l’estrany efecte que produïa la seva mirada dual i se n’aprofitava per desconcertar els interlocutors. En Tarrés l’havia conegut a la presó quan hi havia anat a reclutar els components de la seva Ronda. Allà, l’Estop, amb la seva simpatia natural, havia aconseguit entrar i sortir de l’edifici quan volia, simplement pagant un petit suborn als soldats de l’entrada. L’Estop, a més, era prou llest per entendre quin era el seu lloc en qualsevol moment. De seguida que va conèixer en Tarrés, va comprendre que aquell home estava destinat a fer grans coses i per això s’hi va apropar sense cap mena de recança.

Tenia raó pel que feia a en Tarrés. Des de molt petit havia començat a espavilar-se, i néixer prop del portal de Sant Antoni t’obligava a avivar l’enginy ben aviat si volies arribar a fer deu anys. En Tarrés havia sabut que la força només tenia sentit si estava al servei de la voluntat. Quan tenia deu anys, i quan ja en feia tres que no sabia res de la seva mare, va aconseguir convèncer en Roc Freginals, potser el lladre més hàbil del Raval, que podia ser-li útil. En Tarrés procurava rentar-se bé, pentinar-se al més hàbilment possible i dissimular la roba tronada, i aleshores, amb un aspecte més angelical i amb un farcell de paper embolicat a la mà, simulant que era un regal, es passejava per davant de les cases més riques de Barcelona i, simplement, parava l’orella. Sempre, en un moment o altre, sentia les criades que xerraven o els mossos de quadra que comentaven els seus problemes, o fins i tot alguns senyors que renegaven de la situació política. I amb una informació d’aquí i una altra d’allà, el nen Tarrés anava elaborant un mapa mental de quines eren les rutines d’aquelles mansions, qui hi treballava i a quines hores entrava i sortia. I també, encara que amb menys freqüència, quins béns s’hi guardaven. Aquesta informació era la garantia de la seva supervivència. Quan en Freginals rebia aquells informes tan hàbils captats per aquell nen, aquella casa ja podia donar-se per robada.

Amb els anys, en Tarrés, que ja s’havia anat fent gran, va començar a participar directament en els robatoris. Però, encara que era prou hàbil, allò no li agradava, li semblava la part més barroera de la seva feina. A més, en Freginals era brutal i més d’un cop i de dos els plans havien fracassat perquè el lladre havia fet alguna estupidesa. L’estiu era el millor moment per als robatoris, perquè totes les finestres eren obertes i, amb la calor, els carrers s’omplien de gent a tota hora, cosa que dissimulava els sorolls que es poguessin fer en una casa mentre s’hi estava robant. Un dia d’agost, en Tarrés, que no tenia més de catorze anys, va acompanyar en Freginals a fer una feina al carrer de la Cucurulla. En Tarrés havia vigilat tot el dia abans i havia confirmat que el que havia sentit dir a unes criades a les parades d’hortalisses del pla de la Boqueria era cert: els amos havien decidit marxar uns dies a una masia que tenien a Horta per fugir de la calor i de la pudor de la ciutat. La casa l’havien deixat en mans d’un matrimoni de criats que es passaven el dia al carrer i no tornaven fins al vespre, a dormir. Era una oportunitat d’or, perquè la família de la casa, sense ser els més rics del carrer, tenien una pila de diners. Però en Freginals, com ja començava a ser habitual, es va presentar borratxo, i quan en Freginals estava borratxo, tothom del seu voltant patia. Entrar a la casa va ser fàcil, però, des del primer moment, en Freginals va començar a trencar-ho tot. Mentre en Tarrés regirava calaixos al pis de dalt per veure què hi trobava, en Freginals colpejava com un boig els mobles de la planta noble i renegava amb veu pastosa. El soroll dels mobles que es trencaven probablement va impedir que en Tarrés sentís que la porta del carrer s’obria. De fet, no va saber que el criat i la seva dona havien entrat fins que va sentir els crits de tots tres, la baralla i els cops. No va córrer a ajudar en Freginals, perquè el lladre era prou hàbil per desfer-se a cops de qui l’hagués sorprès, i en un primer impuls va buscar si hi havia alguna escala que donés al terrat per fugir per dalt. El va aturar el fet que els crits es van apagar i, de seguida, va sentir la veu d’en Freginals que el cridava.

—Jeroni, vine! Vine, collons, vine, mecàgon l’hòstia!

Quan va entrar a la sala, en Tarrés va veure clar que a en Freginals aquell cop la situació se li havia escapat de les mans. A l’entrada hi havia estirat a terra un home amb el cap aixafat, mort, i a qui li sortia sang del nas i de la boca. Al seu costat, una navalla mig oberta que clarament no havia utilitzat. Després, recolzat contra una taula baixa, hi havia en Freginals amb una cama torçada contra natura, blanc de dolor. I, al fons de la sala, una dona grassa, vestida de negre, amb una figureta de bronze encastada al cap, més morta encara que l’home de l’entrada.

—Jeroni, m’has d’ajudar, em sembla que m’he trencat la cama. Aiiiii, malparits!

Potser l’hauria ajudat, però la llengua llarga d’en Freginals va condemnar-lo i, potser, va fer canviar per sempre la vida d’en Jeroni Tarrés.

—Jeroni, tu estàs tan compromès com jo! O m’ajudes ara o acabarem tots dos junts escanyats al garrot. Això si no et mato jo abans, fill de puta!

En Tarrés no ho va veure de la mateixa manera. Ell no havia fet res, però això a les autoritats els seria ben bé igual. I el fet que tingués catorze anys podia no ser cap mena d’atenuant, perquè la veritat és que ni ell mateix sabia exactament quants anys tenia i, en tot cas, n’aparentava disset o divuit, ben bé. I, a més, coneixent en Freginals, el més segur era que un dia no gaire llunyà el faria matar per evitar que parlés. Només hi havia una solució, va pensar immediatament en Tarrés.

—Espera, que t’ajudo. T’agafaré per darrere per aixecar-te.

Mentre ho deia, es va acotxar i va agafar la navalla oberta de terra. Va passar per darrere de la taula i va respirar fondo.

—Preparat?

—Sí, sí, fes-ho ja, que no ens podem quedar aquí gaire estona —va dir en Freginals.

—Tens raó… Ara ho faig.

Amb la mà esquerra li va agafar els cabells i, amb un gest ràpid, li va tirar el cap cap enrere, mentre que amb la mà dreta clavava la navalla al coll d’en Freginals i movia el braç d’un costat a un altre. No havia fet mai una cosa així, però la va trobar molt més senzilla del que s’esperava. La navalla va trinxar el coll amb facilitat i només va trobar una mica de resistència a la gola, però l’impuls del braç era tan poderós que, pràcticament, va escapçar el cap d’una banda a l’altra.

El cos d’en Freginals va botar i va caure endavant, amb el cap torçat cap a un costat, mentre un núvol de sang esquitxava la sala. Una petita explosió de sang amb una olor pertorbadora, de carnisseria. En Tarrés, encara amb la navalla a la mà, va saltar enrere per evitar tacar-se i, en dos passos, saltant per sobre de l’home mort per en Freginals, va arribar a la porta. Allà es va aturar per comprovar el que ja sabia, que tots tres, els dos homes i la dona, eren morts i ben morts. La dona continuava amb el bust de bronze encastat al cap, i amb l’ull que se li veia, i que no havia quedat destrossat, ben obert, fitant-lo sense veure’l. Després hi havia el cos d’en Freginals, que encara s’estremia en algun espasme i que treia sang i més sang pel coll obert i feia una mena de somriure horrorós. I, per últim, el cos de bocaterrosa del criat, ara ruixat amb la sang d’en Freginals. Per comprovar si era mort del tot, va clavar la navalla a l’esquena del criat, i el cos no es va moure. Aleshores en Tarrés va girar l’esquena a l’escena i es va mirar la roba, i, tret de les espardenyes, no es va veure cap taca. Tot i així, va anar a una de les habitacions, va agafar una gibrelleta que hi havia amb aigua i es va rentar curosament les mans i, de passada, va netejar amb una tovallola les taques més evidents de les cintes de les espardenyes. Després va entrar un moment a la sala, on res no s’havia mogut, per tornar a assegurar que res no el lligava a aquella matança. Res de res. Ningú no coneixia els seus tractes amb en Freginals, ningú, i, si era discret, mai ningú no ho sabria.

Va pujar al terrat de la casa i va saltar al terrat del costat i després a l’altre i a l’altre. Quan va trobar una casa de veïns, va entrar a l’escala i va sortir al carrer. Mentre caminava lentament, com desvagat, en Tarrés pensava per primer cop en el que acabava de fer. De fet, cada cop que hi pensava, veia més clar que havia actuat bé. Coneixent en Freginals, molt probablement un cop haguessin pogut sortir de la casa i sempre que un noi ajudant un home amb la cama trencada i amb taques de sang no hagués cridat l’atenció d’algú, el lladre s’hauria regirat contra ell. L’únic testimoni dels assassinats hauria estat ell, en Tarrés, i, en condicions normals no tenia res a fer davant de les males arts d’en Freginals. En Tarrés estava segur que, després d’ajudar en Freginals, aquest l’hauria matat abans que acabés el dia per esborrar el rastre. Per tant, cap remordiment. Però, tot i així, en Tarrés no estava satisfet. No li havia agradat gens matar, ho havia trobat barroer i brut. En la mesura del possible, ell es va prometre que, personalment, no mataria més i buscaria gent que matés per ell.

El crim del carrer de la Cucurulla va ser molt sonat i encara que el fet que en Freginals aparegués amb el coll tallat feia suposar que hi havia un altre assassí, les autoritats no van voler fer gaires escarafalls i van explicar, simplement, que els criats, en defensar-se, havien acabat amb la vida del lladre, però que aquest també els havia matat a ells. No s’havia robat res de res, els criats no tenien família, i, si en tenien, era pobra, i els amos de la casa tampoc no van voler remoure el cas. Un de tants crims d’estiu a Barcelona.

Per a en Tarrés, l’assassinat va representar un abans i un després. Es va aplicar a usar molt més la intel·ligència i la manca d’escrúpols que la força bruta, i no li va anar gens malament. Amb vint anys ja s’havia fet un nom en determinats cercles i els seus tentacles tocaven tota la ciutat de manera més o menys discreta. Va entendre que fer de lladre era un negoci molt petit, que robar als poderosos una mica no canviava el fet que els robats eren els que de debò manaven, els que decidien com i de quina manera es robava o es guanyaven diners, que pel que feia al cas era el mateix. I va decidir convertir-se ell mateix en poderós.

Ara, quinze anys més tard, havia fet mig camí. S’havia convertit en l’executor de les decisions que es prenien al Govern Civil; de fet, ara era policia. El cap era en Ramon Serra i Monclús, però en Serra era més polític que una altra cosa. Qui manava la Ronda de vigilància, la policia política, de debò era ell. Tant era així que tothom coneixia aquella policia com la Ronda d’en Tarrés i el seu nom provocava calfreds. Bé, a ell no li provocava cap calfred, més aviat li proporcionava una gran satisfacció. El seu nom era temut a tota la ciutat. Ell havia escollit personalment els trenta membres de la Ronda. A la Ronda no hi havia ningú que abans no hagués format part de la seva banda o hagués estat recomanat per algú de confiança. En Sabatés, per exemple, el coneixia de quan es va ficar en el negoci de la prostitució i, en canvi, l’Estop l’havia anat a buscar a la presó, recomanat per un altre membre de la banda, en Pere Altimira, que hi havia tingut tractes.

La Ronda, a canvi de ser la força de xoc de les autoritats, controlava la majoria de negocis bruts que es feien a Barcelona. Sota el domini d’en Tarrés i en Serra, ara Barcelona podia presumir que tenia la proporció més alta de prostitutes del món. De manera directa o indirecta, la Ronda en controlava unes dotze mil, i a Barcelona hi vivien potser cent noranta mil persones. En Tarrés i els seus s’enduien una part dels guanys de totes i cadascuna de les dones. Però no tan sols controlaven les putes, també les grans timbes que es feien a la ciutat pagaven el seu tribut als de la Ronda. I feia temps que el subministrament de rom a Barcelona era l’objecte d’atenció d’en Tarrés, però encara no l’havia aconseguit controlar del tot.

I tot es controlava a través de les xocolateres. En Tarrés, amb un toc d’humor molt estrany en el seu caràcter, havia decidit que un altre dels negocis que controlaria seria el dels establiments on es venia xocolata, encara que, sota el domini de la Ronda, la xocolata no seria l’únic servei que oferirien. Ara, a Barcelona, anar a una xocolatera era sinònim d’anar a una casa de barrets, on es podia gaudir del servei de les prostitutes i on es podia jugar a algun dels jocs que a tot arreu, excepte allà, estaven mal vistos.

—I arrossego els tres tresos, trenta puntets més. He tornat a guanyar! He, he, he… Si en sé, jo, de jugar a la brisca! Jo sí que en sé!

El jove de les galtes havia tornat a guanyar. L’Estop va mirar en Tarrés per demanar-li amb els ulls si havia de fer alguna cosa. En Tarrés va moure el cap una mica per indicar que no, que ho deixés estar, i es va aixecar de la taula. Els altres dos membres de la Ronda ho van fer també immediatament. Només el jove es va quedar assegut, una mica desconcertat per aquell final tan brusc de la partida.

—Senyor, nosaltres hem de marxar. Com que la seva victòria ha estat incontestable, i atesa la seva elegància i distinció, aquest establiment s’honora a convidar-lo a passar una estona amb una de les nostres empleades més afamades. Si vol passar darrere d’aquelles cortines, de seguida serà atès.

En Tarrés havia après a parlar amb educació quan calia. El jove es va aixecar de la taula arrossegant la cadira i recollint els diners de la partida.

—O sigui… què vol dir? —va mirar l’Estop i en Sabatés, sense comprendre gaire bé què deia aquell home.

—Que et convidem a fer un clau —va dir l’Estop mentre li tustava l’esquena.

Finalment ho va entendre i se li va il·luminar la cara.

—Moltes gràcies! Sou un cavaller… Redéu, un clau… Que pot ser rossa? La noia, vull dir.

En Sabatés va parlar:

—No abusis de la teva sort, noi. Passa cap a dins i espera’t allà.

En Tarrés va començar a sortir de seguida que el de les galtes va passar a l’altra sala.

—Noi, tu et quedes aquí, i que aquell no surti fins que no acabi.

—D’acord.

—Sabatés, quina és la puta amb més purgacions que tens ara?

—N’hi ha una en aquesta mateixa xocolatera que he retirat aquest matí. Per mi que té sífilis.

—Envia-la a l’imbècil aquest i assegura’t que li enganxa tot el que li hagi d’enganxar. I quan acabi, el fots d’hòsties i l’hi expliques.

—Així es farà.

Mentre en Tarrés anava caminant pel local, tant les putes com els clients que es trobava s’anaven apartant del seu pas. La majoria, perquè el coneixien i sabien qui era i com manava. Els altres, perquè feia olor de problemes d’una hora lluny.

Quan va sortir al carrer amb el seu bastó de puny rodó a la mà, encara era de dia. Va respirar fondo per espolsar-se del damunt la ferum dels cigars, el perfum barat i el lleuger tuf de sexe que desprenia la xocolatera. El que ensumar el va deixar ben satisfet, perquè feia olor del que més li agradava a la vida: Barcelona.

—Quina pudor!

En Joan es va tapar la boca i va arrufar el nas. Ara ja a la vista de les muralles, la ciutat de Barcelona es veia envoltada per un fum gris que naixia de moltíssimes xemeneies que hi havia, especialment a la banda sud de la ciutat. Un cop d’aire havia fet arribar la ferum de la ciutat fins a la diligència, que en aquell moment estava passant per un poblet just quan una muntanya no gaire alta començava a baixar.

—Mmmmmm! Ja enyorava aquesta olor! Sí que és fastigosa, fill, no et diré que no, però sempre que la sento m’emociono, què he de fer? —va dir en Ramon Gort.

En Bocanegra, a qui semblava que més aviat li feia il·lusió mostrar les dents fosques, va tornar a riure, deixant anar aquell alè que dominava per sobre de qualsevol pudor industrial.

—Vés a saber de què t’enyores tu! El que deus haver fet tot sol a Barcelona i amb la família a Reus!

—Feliu, no tens cap mena de gràcia.

Però a en Feliu Bocanegra li era ben bé igual el que digués en Ramon.

—Això ja és Barcelona, pare?

—No, això és un altre poble, no sé ben bé si és Sants o Hostafrancs. Això que passem ara deu ser Sants, i aquell poble de més amunt, Hostafrancs o a l’inrevés, no t’ho sabria dir.

Ara, amb el sol ponent, tot era animació. Aquells dos pobles envoltaven la carretera de València, però ja es veia que la gent d’allà no vivia només dels vianants. En Joan, que ara ja no podia estar assegut de l’excitació que sentia, ja no sabia on mirar. Des del camí podia veure Barcelona al fons, al costat del mar. Una muralla immensa, plena de torres de diverses formes, algunes de rodones, altres de quadrades, tancava una massa densa d’edificis i agulles d’esglésies que competien amb les columnes de fum de les fàbriques. Al costat de la ciutat, a mà dreta de la carretera, hi havia una muntanya amb una fortalesa al capdamunt, que en Joan va veure de seguida que més aviat apuntava cap a la ciutat i no a possibles invasors.

—Allò d’allà és el castell de Montjuïc. Val més que no t’hi portin mai, noi, perquè molts dels que entren allà caminant només surten de la muntanya estirats en un carro. Ha, ha, ha!

Que pesat que era aquest home i el seu sentit de l’humor idiota! Però ni el corcó d’en Bocanegra no podia distreure en Joan. Quan semblava que la diligència es dirigia directament a Barcelona, va girar cap a l’esquerra seguint un camí que més aviat envoltava la muralla. Ara es dirigien cap a un gran portal, on ja es veia que hi havia molta animació. Molta gent hi entrava o en sortia, encara que era més la gent que feia el mateix camí de la diligència que no pas els que sortien de Barcelona en direcció a les viles que envoltaven la ciutat.

—Mira, aquell camí és el passeig de Gràcia, ja arribem… —va dir el pare, content de veure el seu fill tan excitat.

—Passeig? Passeig de quina gràcia? —A en Joan li va semblar una mica ridícul, aquell nom, i que el seu pare s’hagués contagiat del sentit de l’humor sense solta d’en Bocanegra.

—No de quina gràcia, de Gràcia! Gràcia és el poble que hi ha allà dalt, al final del camí, i, com que hi ha tanta gent amunt i avall tot el dia, d’aquest tros de carretera en diuen el passeig de Gràcia.

Com tants altres camins molt transitats, aquell presumpte passeig era un lloc brut i polsegós. Els carros, els cabriolets, les diligències, la gent a cavall, la gent a peu, fins i tot un ramat de bens, tots es barrejaven i es movien sense gaire ordre, ocupant tot el passeig, que, de fet, semblava un ampli descampat més que no pas una via. Durant el trajecte, que de fet no era gaire llarg, la diligència de Reus va haver de frenar bruscament un parell de cops perquè algú havia travessat pel mig. Van passar pel costat d’un cavall moribund rodejat de gent que discutia i cridava. Des de dalt del pescant, en Joan va veure com constantment els homes es treien el barret o, com a mínim, se’l tocaven ràpidament amb un parell de dits per saludar algun conegut, cosa que feia pensar que tothom es coneixia, en aquell passeig tan horrorós. Quatre o cinc nens molt bruts, amb la cara plena de mocs, es van apropar a la diligència per oferir flors i dolços, totes dues coses d’un color indefinit. Davant la indiferència dels viatgers, van fugir corrents cap a un cabriolet amb dues dones molt ben vestides que pujava de Barcelona. L’olor que havia sorprès en Joan, a més, s’anava intensificant. Era una barreja de carbó cremat, potser la ferum més dominant, humitat, detritus i perfums, una fortor que no s’assemblava gens a la que ell havia respirat a Reus.

De mica en mica, les muralles s’havien anat fent més altes. Ja pràcticament davant del portal obert, la diligència es va aturar.

—Ara, vigila, Joan, que hi ha molt pispa que aprofita aquest moment! —va dir en Ramon Gort mentre ja saltava de la diligència amb els tres sacs de garapinyades i el sarró a la mà.

En Joan va agafar el seu sarró i va saltar a terra, mentre també ho feia en Bocanegra. Al sol ja no li quedava gaire per amagar-se darrere la muntanya que hi havia damunt la ciutat, més amunt de Gràcia. Els dos mossos de la diligència, ajudats per un parell d’empleats més que van sortir del no-res, van començar a descarregar amb molta pressa els farcells que els viatgers duien a sobre del transport. Al mateix temps arribaven i sortien tartanes i alguna diligència més amb homes i dones atrafegats. En Joan estava fascinat. Ell que es pensava que Reus era una ciutat on la gent sempre anava massa atabalada i ara es trobava amb un món molt més accelerat. Fins i tot un home que es va aturar al seu costat es va treure un rellotge de la butxaca, el va mirar, i, sense dirigir-se a ningú, va dir:

—Faig tard!

Això, en Joan no ho havia vist mai. Però la pressa d’aquell home semblava un mal generalitzat entre els barcelonins. Bé, no de tots, perquè com ja havia vist a la carretera, aquí al portal de la muralla també hi havia un grupet de soldats desvagats, aquest cop amb un parell d’oficials que no feien gaire cosa. Sí, de tant en tant aturaven algú amb aspecte de menestral o d’obrer i l’interrogaven o li regiraven el que duia, però tot amb un ritme lent i poc curós.

—Jo us deixo aquí. Si vols qualsevol cosa, Ramon, m’estaré en una habitació al carrer de Sant Pacià. I tu, noi —va dir en Bocanegra mentre apropava el cap a la cara d’en Joan—, a veure si vas a una xocolatera, que t’ho passaràs la mar de bé!

En Bocanegra va girar cua i se’n va anar rient tot sol cap a dins de la ciutat.

La ciutat! Allà s’estaven ells dos, palplantats davant d’un gran portal amb una figura d’un àngel al capdamunt. El portal i l’entrada estaven més o menys nets, si més no perquè hi passava constantment tanta gent que la brutícia s’enganxava a les sabates dels vianants i no es quedava a terra. Però, des d’on eren en Joan i en Ramon, just abans de travessar el fossat que envoltava les muralles de la ciutat, tot es veia brut i deixat. Hi havia restes d’animals morts, potser gossos o rates, no es podia distingir bé, draps esquinçats, fang gris. Un fil d’aigües negres rodejava les muralles i, d’alguns canalons, en queia un rajolí de líquids escumosos i d’un to indefinit que petava contra el terra amb un soroll viscós. Entre aquella brutícia hi havia gent que regirava les restes del terra buscant-hi alguna cosa que per a en Joan resultava incomprensible. Sobretot hi havia nens, alguns amb carrets de mà on ja tenien acumulades fustes i deixalles de tota mena. En Ramon Gort es va adonar que el seu fill estava impressionat. Ell, l’espectacle tètric de l’entrada de Barcelona ja l’havia viscut tantes vegades que realment ni s’adonava del fàstic que podia provocar. Tot i així, va recordar la primera vegada que hi havia vingut, quan estava fent la guerra, i encara que les circumstàncies eren molt diferents, va entendre el que sentia el seu fill.

—Apa, noi, no t’encantis, que aviat es farà fosc i encara hem d’anar a casa dels Bofarull!

En Joan va agafar les bosses que havia deixat a terra un moment i va començar a seguir el seu pare cap a dins de Barcelona. Van passar pel costat dels soldats, que ni tan sols els van mirar, i van travessar el portal, que feia pudor de pixums. Un cop passada la muralla, en Joan es va sentir embadalit. Si ell pensava que l’entrada de Barcelona estava plena de gent, no era res en comparació amb l’interior de la ciutat. No hi havia cap lloc on desviar la mirada i no veure-hi algú. Desenes, centenars de persones de tota mena i condició anaven amunt i avall en una barreja marejant. En Joan ja havia vist grans gernacions, a les festes de Reus, per exemple, però res no era comparable. I no tan sols era a peu de carrer. La majoria de les finestres de les cases estaven obertes i era estrany no veure algú abocat al balcó mirant el carrer o parlant amb algú d’un altre pis o, fins i tot, gratant-se, menjant, xiulant o cuidant ocellets. El soroll, en Joan el sentia com eixordador, però això no semblava importar als barcelonins, que competien entre ells a veure qui parlava més fort. Mentre anaven caminant, pare i fill, l’un al costat de l’altre per no perdre’s, en Joan va sentir retalls de conversa de la gent. Totes les foteses, totes les intimitats, tot era a la llum.

—I aquí quan callen, pare?

—Ha, ha, ha! Aquí, ja ho veuràs, no callen mai. Barcelona és una bogeria, noi. Què et sembla, t’agrada?

—No ho sé… és… és… no ho sé…

—Ha, ha, ha!

El pare s’ho estava passant bé, amb l’atordiment del fill. Ara, però, no estava per gaires romanços, perquè com li passava sovint a Barcelona, no tenia gaire clar on era. La ciutat sempre li havia provocat una desorientació curiosa. Ell no es perdia mai enlloc, però, quan arribava a Barcelona, el nord se li feia sud i l’est i l’oest giraven sense sentit al seu voltant. Per anar a cal Bofarull, en Ramon Gort havia memoritzat un itinerari que li permetia arribar sense perdre’s, però avui havia estat més atent a les sensacions d’en Joan i això l’havia despistat. Es va aturar un moment per orientar-se. A veure, aquella entrada era la del portal de l’Àngel. Normalment, ell, un cop passat el portal, agafava el primer carrer que trobava i girava a la dreta fins que arribava a la Rambla. Però aquest cop havia passat de llarg d’aquell primer carrer i ara l’avinguda s’havia anat fent estreta i ell ja no sabia si la Rambla la tenia a la dreta, era cap avall o valia més tirar enrere i tornar al portal per agafar el camí de sempre. Li sabia greu fer evident que s’havia equivocat davant del seu fill, però el nano tenia clar que el pare no sabia on era. De fet, no li estranyava, perquè, malgrat que el seu pare es pensés que no es perdia mai fora de Barcelona, el cert és que el sentit de l’orientació que tenia ja havia donat proves a Reus que no era dels millors.

—Pare, que no recordeu com s’hi va?

—Sí, sí… El que passa és que m’he de situar. A veure, venim d’allà més amunt…

En Ramon va assenyalar cap a un carrer per on encara no havien passat, en lloc d’assenyalar el carrer des d’on venien.

—Que no, que venim d’aquell carrer d’allà, pare!

—Bé, el cas és que hem de trobar la Rambla, que és el passeig de dins de Barcelona, i jo des d’allà ja em situaré.

En Joan va decidir prendre la iniciativa. Coneixent el pare, que en certes coses era sorprenentment tímid, en Joan sabia que podien estar fent voltes durant molta estona només perquè el pare no gosava preguntar. Un home amb un barret de mitja copa una mica vell s’apropava caminant a grans gambades i amb un bastó de puny rodó a la mà. Feia cara de saber d’on venia i on anava.

—Senyor, senyor, perdoneu… —va dir en Joan mentre es creuava en el camí de l’home atrafegat—. Em podríeu dir…

L’home, sense disminuir en cap moment la velocitat, va estirar el braç i, amb la mà, va apartar contundentment en Joan, mentre deia:

—No, no, no… —I va continuar a tota velocitat.

En Joan es va quedar garratibat. Era increïble, quin paio! En un moment el van perdre de vista, carrer avall, barrejat entremig de la gent que omplia el carrer.

—Aquí, a Barcelona, les coses van així, noi. Ningú no es preocupa de ningú. Saps què farem? —va dir el pare—. Anirem per allà, que es veu un carrer més principal, i ja ens espavilarem.

De sobte, van sentir un crit que venia de sobre dels seus caps.

—Eeeeeh! Aquí, aquí amunt!

Van mirar cap a dalt i van veure que des d’un balconet ridícul els cridaven. Era un home gras, calb i amb un mostatxo blanquinós qui els cridava.

—On aneu? Que us heu perdut? D’on sou? —Tot això seguit i cridant.

El pare va contestar.

—Ah, hola! És que volíem anar a la Rambla… Per on s’hi va?

—D’on sou? —va insistir el calb.

—De Reus —va dir en Joan, també cridant.

—Ah, Reus… No hi he estat mai, jo, però el meu fill, sí. Franciscu, Franciscu! —va girar-se cap a dins de la casa i va posar-se a cridar—. Que aquí n’hi ha uns de Reus!

El gras va deixar lloc al balconet a una versió d’ell mateix en jove. Un jove gras, amb unes entrades que apuntaven a la calvície i amb un mostatxo negre.

—Aquests, aquests són de Reus, Franciscu. Què, no els coneixes?

—Doncs no. I què hi feu, dos de Reus, aquí? —va dir el jove.

—Doncs hem vingut a Barcelona per encàrrec… —va començar a cridar cap al balcó en Ramon Gort.

En Joan va començar a impacientar-se. El seu pare era així, no parlava mai amb ningú per iniciativa pròpia, però, si algú es mostrava amable, era capaç de donar-li la cartera. El noi va decidir tallar la conversa:

—Que ens podríeu dir on és la Rambla?

Els dos homes del balcó es van quedar parats que el noi hagués tallat d’aquella manera la conversa. Van parlar amb veu més baixa entre ells i en Franciscu va girar cua i va entrar ràpidament a casa seva. El seu pare es va tornar a posar a cridar els Gort.

—No us mogueu, que ara baixa el meu fill i us hi acompanyarà…! Reus, molt gran, oi? —deia mentre obria els braços de punta a punta del balcó.

—No tant com Barcelona… Que dic que no tant com Barcelonaaaaa…! —va cridar el pare.

En Joan començava a passar vergonya. La gent, encara que no s’aturava per a res, no els deixava de mirar. Però el seu pare estava encantat. Es va obrir la porta de la casa dels balconets i va sortir en Franciscu amb un càntir a la ma. Vist de prop encara era més rabassut i desprenia una olor de suor rància que tirava enrere. Però no es podia negar, va pensar en Joan, que era simpàtic.

—És molt a prop, la Rambla… Jo us hi acompanyo i així aprofito per omplir el càntir amb aigua fresca, que amb aquesta calor ve de gust, oi? Allà a Reus sí que fa calor, suposo que més a l’estiu que a l’hivern, és clar, encara que jo només hi he anat quan era hivern. Bé, de fet era cap al març, que encara que de vegades ja es pot dir que hagi arribat la primavera, no… —I tot això, li va semblar a en Joan, en Franciscu ho havia dit sense respirar. Mai no havia sentit algú que fos tan xerraire i que, al mateix temps, fos capaç de dir tan poques coses amb tantes paraules. Van començar a caminar per aquells carrers llargs i estrets, plens de gent que aprofitaven la claror que encara hi havia al cel, encara que fos tan tard.

—I cap on aneu, si és que es pot saber… —va dir en Franciscu entremig d’una xerrameca interminable.

—Anem a un carrer que hi ha cap avall de la Rambla, baixant a mà dreta i després torna a girar a l’esquerra… em sembla. I es diu, el carrer vull dir… Ara no em surt!

En Joan es va mirar el seu pare amb tendresa. Un home que havia estat a la guerra, que era capaç de tirar endavant la família i un bon tros de terra, que portava molts dels negocis del senyor Sugranyes i que clarament era incapaç d’orientar-se en una ciutat on anava un parell de cops cada any…

—No us preocupeu, mestre, que jo us porto allà on calgui! Tampoc no tinc res millor a fer… —va dir en Franciscu, content de fer de guia.

—Vós porteu-nos a la Rambla i després segur que ho trobarem, perquè un cop allà jo ja sé com anar-hi. S’ha de passar primer de tot el teatre nou, aquest que acaben de fer…

—El Liceu? Aneu al Liceu? Caram, quina categoria!

—No, no, Déu mos en guard! No, no, anem més avall del Liceu. És un carrer que hi ha entre el Liceu i aquell altre teatre, el de sempre, el de l’Hospital…

—El Teatre de la Santa Creu, voleu dir? Ui, amb el meu pare hi anem algun cop a veure sarsueles… Al Liceu, no, que és molt de senyors…

Havien arribat a la Rambla. Era un passeig llarg i no gaire recte on la gent, més o menys, anava pel centre de la via i els carros i els cavalls, pels costats. Bé, això no era sempre així, pel que es podia veure. De tota manera, no va ser la confusió del trànsit ni la gentada el que va deixar bocabadat en Joan. A banda i banda del passeig s’aixecaven uns fanals tancats amb vidres i que tenien com un ventall de coure daurat a la punta d’on sortien unes flames blanques, constants i regulars, que feien una llum blanca i intensa com mai en Joan no havia vist. A Reus, els fanals eren ben diferents i els alimentaven amb oli cada dos o tres dies. Molt sovint estaven mig apagats i no era estrany que fumegessin entremig d’una olor de socarrim i una llum més aviat esmorteïda. Però aquells fanals de la Rambla no hi tenien res a veure. Feien un soroll com de xiulet suau tota l’estona i, amb només uns quants aquí i allà, es veia tot el passeig il·luminat com si fos de dia. A més, allà on la Rambla s’eixamplava, hi havia alguns fanals d’un altre model, però amb el mateix ventall de coure d’on sortia la flama, enganxats a les parets d’algunes cases. Fins a cada fanal hi havia unes canonades i en Joan va pensar que a Barcelona hi havia un sistema de fer arribar l’oli fins als fanals a través d’uns tubs.

—Quina lluminària! —va dir en Joan mentre assenyalava amb el dit aquells fanals tan llampants.

—Ah, sí! Són millors que els d’oli, oi? —va dir el seu pare—. Quant fa que van posar el gas, senyor Franciscu?

En Franciscu es va aturar enmig de la Rambla i va aixecar els braços molt teatralment.

—Senyor Franciscu! Ha, ha, ha! No m’ho diuen mai, això…! Senyor Franciscu! Ai, que no puc parlar… —mig ennuegat de riure, va abaixar els braços i se’ls va posar a la panxa—. Doncs el gas el devien posar fa un parell o tres d’anys, ara no ho sé. Aquests de la Rambla són més nous. S’hi veu bé, oi? I això us ho diu el senyor Franciscu! Ha, ha, ha!

En Joan s’ho estava passant la mar de bé. Els dos acompanyants que havien tingut fins ara, tant en Feliu com en Franciscu, eren dos imbècils de campionat, però el que fossin tan ximples més aviat el divertia.

Van passar per davant de l’edifici nou del Liceu i a en Joan no li va semblar res de l’altre món, encara que el seu pare, amb l’ajut erràtic d’en Franciscu, li va explicar que aquell era el teatre dels senyors, on la flor i la nata de la societat barcelonina s’aplegava per celebrar les seves festes. Poc després, a l’esquerra, van veure l’entrada d’una plaça porticada que es veia nova de trinca. I davant mateix de la plaça, a l’altra banda de la Rambla, hi havia un edifici gran amb uns quants soldats a l’entrada. En Franciscu va fer cara de posar-se nerviós.

—Ara ja ho tinc clar, és aquest carrer cap endins i després cap amunt… —va dir en Ramon Gort fent uns gestos ambigus amb les mans.

—Ui, no hi havia caigut, que aquí hi ha la Prefectura i la caserna de la Guàrdia Civil. Millor que ens n’apartem…

—Però si jo he passat moltes vegades per aquí i mai no m’han dit res… —En Ramon estava estranyat.

—Doncs heu tingut sort, perquè aquests tenen molt mala lluna…

Després de deixar enrere l’edifici, van girar cua i es van esmunyir per un carrer lateral.

—Millor, millor… Ara agafem aquest carrer cap amunt i anem a parar a Nou de la Rambla, i apa, ja hi serem…

Ja feia una estona que en Tarrés s’esperava assegut a l’única butaca d’una sala petita, just al costat del despatx d’en Serra i Monclús, una sala que quedava una mica apartada d’allà on normalment circulaven els visitants del Govern Civil, al qual molta gent encara anomenava «la Prefectura». Com que era diumenge al vespre, potser no hauria calgut la discreció habitual, perquè el Govern Civil estava força buit. Habitualment, si en Tarrés havia de veure en Serra, al policia el feien passar per uns passadissos estrets i rònecs fins a aquella sala, que no era la que utilitzaven les visites oficials. Encara que el càrrec d’en Tarrés era del tot oficial i el Govern li donava tot el suport que calia, les autoritats eren conscients de la fama sinistra del personatge, que feia més por que una pedregada, i per això no els feia gaire gràcia que es creués amb algun pròcer.

Però avui, fins i tot, ja havia passat l’hora de sopar de les persones decents. En Tarrés sabia esperar i també sabia per què en Serra i Monclús el feia esperar, simplement per recordar-li qui era l’amo i qui era el subordinat. Amb el bastó de puny rodó va començar a donar-se copets al palmell de la mà i a pensar. L’associació entre ell i el polític, per ara, havia anat com la seda. En Tarrés era del tot conscient que fins al moment qui hi sortia guanyant era ell. De tots els negocis que, gràcies a l’empara del Govern Civil, podia fer a Barcelona impunement, en Tarrés havia de passar la meitat dels guanys a en Serra. Però en Serra mai no li havia demanat passar comptes de la liquidació i, per tant, en Tarrés, de fet, podia passar-li els diners que volia i que ni de bon tros arribaven al cinquanta per cent dels guanys. Era una situació massa bona perquè durés eternament i ja feia temps que en Tarrés esperava una reunió tempestuosa després que en Serra, d’una manera o altra, hagués descobert el robatori al qual era sotmès dia sí i dia també. Que el convoqués un diumenge tan tard probablement era senyal que s’havien acabat els bons temps.

Es va aixecar de la butaca i va caminar fins a l’altra punta de la sala. Que no hi hagués ni una finestra no li feia cap gràcia. Dos llums d’oli no eren prou per il·luminar correctament l’estança i la penombra sufocant no l’ajudava a tranquil·litzar-se. Però no devia ser la qüestió dels diners la causa de la convocatòria. A hores d’ara, en Serra, que no era cap babau, ja devia saber que en Tarrés i la seva colla es quedaven més del que els tocava. Si fins ara no els havia dit res, probablement devia ser perquè avui s’ho volia cobrar demanant-li alguna cosa molt gruixuda. Matar. Li demanaria que matés algú, o alguns, no creia que fos una altra cosa. Bé, el fet de matar mai no havia de ser un problema per a la seva Ronda. De fet, ja n’havien pelat un parell que s’havien resistit a les seves activitats, encara que s’havia fet de manera discreta, i ningú, o, en tot cas, ningú important, havia sospitat d’ells. I també n’havien matat sis o set en el moment de la detenció, per resistir-se o perquè tocava. Però, és clar, si en Serra li demanava que matés un prohom, un militar o un industrial, per exemple, això ja serien figues d’un altre paner. Potser, si fos així, encara podria arrencar alguna concessió més… La porta de la sala es va obrir i un uixer li va fer un gest amb la mà perquè el seguís. Va entrar al despatx del seu cap i es va quedar palplantat al costat de la porta. En Serra estava assegut darrere d’una taula de despatx. Damunt de la taula només hi havia un crucifix, alguns fulls de paper i un tinter. I, darrere seu, dos finestres que donaven a la Rambla flanquejaven un retrat especialment mal fet de la reina Isabel.

—Seu, Jeroni, seu…

En Ramon Serra i Monclús era tot un personatge. Enclenxinat i amb un gran bigoti que s’unia a les patilles, fornit, sempre molt arreglat i rialler. En Serra hauria pogut viure de les rendes de les seves propietats tota la vida. És cert que hauria hagut de viure sense gaires luxes, però també sense cap mena de preocupació pel que menjaria l’endemà, cosa que no passava a la majoria dels mortals. El seu pare havia sabut aprofitar discretament la desbandada de barcelonins que van marxar de la ciutat quan hi va haver la invasió francesa, a principis de segle. Molts, per una raó o altra, o bé no van tornar mai, o bé, quan ho van fer, estaven del tot arruïnats per la guerra. En Serra vell havia servit els francesos sense fer gaire soroll i no havia dubtat tampoc a fer-se simpàtic amb els patriotes resistents. Al final de la guerra va ser dels pocs que havia fet créixer el patrimoni. Un edifici aquí, un magatzem allà, uns trossos de terra a tocar de la carretera de València, un mas no gaire gros a prop de Montcada… El fill va heretar del pare no tan sols les finques i les rendes, sinó també l’habilitat d’apropar-se al poder de torn. En Ramon Serra ara era el comissari general de Vigilància del Govern Civil, un càrrec de nom ostentós i que implicava el control de tots aquells que feien alguna feina policíaca a la província de Barcelona. No és que fos molta gent i, a més, els militars no es deixaven prendre gaire el terreny, però amb habilitat i mà esquerra, en Serra s’havia fet imprescindible. Presumia que era l’home més conegut de Barcelona, i probablement tenia raó. De fet, es trobava tan de gust entre els poderosos com entre la gent del poble, entre els repressors com entre els reprimits. Encara que molts coneixien el cinisme del personatge, no tenia la porta tancada a cap racó de la ciutat i aquesta capacitat camaleònica li permetia prosperar sense gaires manies.

En Jeroni Tarrés no se’n fiava, de tota manera. No és que fos del tot immune als encants d’en Serra, però en Tarrés s’havia passat tota la vida al carrer i sabia que les aliances eren canviants i que el que avui era un amic l’endemà et feia seure a la cadira del garrot. I a Barcelona pocs superaven en Serra en l’habilitat de canviar de bàndol i trair amistats.

—Et deus demanar per què t’he fet venir avui, a última hora del diumenge, per parlar amb mi… —va dir somrient en Serra.

—No, senyor, jo no em demano res.

—Doncs fas mal fet, Jeroni, fas mal fet… Un sempre s’ha de demanar el perquè de les coses. Per exemple, jo ara em pregunto per què et suen les mans, quan jo no et veig suar mai… I, encara que puc imaginar-me diverses raons, algunes d’innocents, d’altres no tant, malgrat això, mira com sóc, no em preguntaré seriosament per què sues… I saps per què, Jeroni?

En Tarrés se’l va mirar sorrut, sense dir res. En Serra, després d’una pausa dramàtica, va ensenyar encara més les dents, com si rigués.

—Perquè tant se me’n fumen els teus nervis provocats, potser, i només és una conjectura, és clar, per una ambició excessiva a l’hora de repartir els guanys que tu i els teus pinxos aconseguiu. No, en aquests moments, ni els teus nervis ni la teva ambició no em preocupen ni em molesten. Però prou de xerrameca, perquè, si no, et podria acabar avorrint. Us he d’encarregar una feina, però aquest cop vull que les coses es facin especialment bé, de manera fina i que ningú no sospiti de vosaltres o, de retruc, de les autoritats.

—Senyor Serra, no heu de passar pena per això.

En Serra se’l va quedar mirant, sorneguer.

—No, si les coses surten malament, qui passarà més pena, com tu dius, no seré pas jo, no…

—Què hem de fer?

—Mira, coneixes aquest individu? —va dir en Serra traient d’un calaix un paper gravat que representava un home jove, molt solemne, que lluïa una barba espessa i fosca i duia dues celles fines i altes. Sentir parlar aquell home dibuixat, va pensar en Tarrés, segur que feia adormir qualsevol.

—No el conec de res.

—Doncs fixa-t’hi bé, perquè els teus homes l’han de matar demà a la nit. Però, compte! No vull que ningú pensi que heu sigut vosaltres ni, òbviament, el Govern Civil. Se m’ha acudit que, aprofitant que és la nit de Sant Joan, feu veure que hi ha una baralla de borratxos.

En Tarrés mirava fixament el retrat, que tenia aspecte d’haver-se fet per a alguna revista il·lustrada o per a les pàgines interiors d’un llibre. Probablement, doncs, aquell individu era escriptor o periodista, un lletraferit sense importància, era de suposar. En Tarrés va decidir demostrar al seu cap que a ell no se li escapava res.

—I per què hem de matar aquest periodista? Què ha fet?

—Com ho saps, que és periodista? —En Serra es va exclamar en un to molt més sec del que havia fet servir fins en aquell moment—. No deies que no el coneixies?

—Fa cara de periodista, ja està…

—No juguis amb mi, Jeroni, que prendràs mal… Doncs sí, és periodista, com veig que ja saps. Es diu Francesc de Paula Cuello i ens convé que deixi d’emprenyar.

—Però, per què tant de secret? Si voleu, el puc fer detenir, li clavem una pallissa i poc que li duraran les ganes de piular. Una mort sempre és escandalosa, sempre fa enrabiar… En canvi, un bon jec d’hòsties…

—Jeroni! —va esclatar en Serra—. Ja saps que no tolero les blasfèmies! Si no tens respecte pel que és sagrat, no sé si et vull treballant amb mi!

—Disculpeu, senyor Serra, no ho diré més, però tinc raó. O si voleu, se m’acut ara, el podem segrestar amb cura, el portem fora muralles i l’ofeguem en algun rec i semblarà un accident.

En Serra se’l va quedar mirant. No era mala idea, no. Però de seguida va treure-s’ho del cap. En Tarrés era brutal, però sabia ser discret. Ara, els membres de la seva Ronda eren una altra cosa. Si havien de segrestar en Cuello a Barcelona, emportar-se’l discretament fora muralles i ofegar-lo, l’endemà mig Catalunya sabria qui eren els culpables de l’assassinat, i això no s’ho podia permetre. La decisió d’assassinar en Cuello no l’havia presa, ell, sinó que havia vingut de molt amunt. En Cuello molestava i els de dalt estaven convençuts que estava cridat a ser el futur líder dels enemics del règim. L’Abdó Terrades ara vivia a l’exili i, a més, tenia mala salut. L’Estanislau Figueres no arribaria mai a res, però en Cuello, en Cuello era una altra cosa. Massa decidit, massa bon escriptor, massa bon orador, massa dúctil. Se l’havia d’eliminar, però sobretot s’havia de ser discret. Si algú sospitava que el Govern era darrere la mort del dirigent demòcrata, el cop es podia girar contra l’Estat. Si tot anava malament, en Serra i Monclús podia rebre una patacada. Però si les coses es feien bé i sense fer gaire soroll, potser el càrrec de governador civil estaria al seu abast i després, qui ho sap, potser ministre… La cara d’impaciència i fàstic d’en Tarrés van treure en Serra del seu somieig.

—No, ho farem com t’he dit. Aquest paio és un dels dirigents del Partit Democràtic i cada cop és més popular. És perillós perquè és simpàtic, honrat i, al mateix temps, sap ser implacable. No el podem deixar circular pel carrer i el millor és que ja no hi pugui circular mai més. Mira, t’he deixat el camí mig obert. No fa gaires dies va venir amb un altre a aquest mateix despatx per demanar permís per fer un homenatge al malparit de l’Estanislau Figueres, i al final li vaig dir el que sempre dic a tots aquests revolucionaris: que els seus millors amics estaven conspirant per matar-los. Això els espanta sempre i els divideix —va dir, encantat de si mateix.

En Tarrés no sabia el perquè de tantes explicacions. Era bo tenir la informació, perquè no se sabia mai si caldria fer-la servir per a alguna cosa, però, en definitiva, el que li interessaven eren més aviat les qüestions pràctiques de l’encàrrec.

—… O sigui que, quan el mateu, més d’un i més de dos es pensarà que han estat ells mateixos!

—Jo només sé que ara el més segur, després de la conversa amb vós, és que vagi amb més precaució i que sorprendre’l sol, i més la nit de Sant Joan, serà difícil…

—Bah, romanços… Vosaltres sou força gent i només cal que el tingueu localitzat cap al vespre, que segur que anirà a fer la revetlla als jardins del General o cap al pou de Sant Guim, per parar-li una trampa. Els detalls te’ls deixo a tu. Pensa que aquesta gent és d’aquella mena que es pensa que, només amb el que es diu, el món canvia. O sigui que el paio segur que anirà desarmat, i els seus amics, si va amb algú, també. No heu de tenir cap problema.

—Esperem que sigui així, senyor Serra. Tenint en compte els perills, suposo que jo m’enduré algun benefici extra, no?

Un llamp d’ira va travessar per un moment els ulls del polític. Quins pebrots que tenia en Tarrés! Després que en Serra l’hagués posat al seu servei i de fer-se ric gràcies a la seva empara, ara encara demanava més.

—Mira, Tarrés, no sé què et passa, però m’estàs afartant. Vés a fer la teva feina i no t’oblidis mai de qui mana. T’ho dic ben clar: si surt tot com ha de sortir, el que en trauràs és que continuaràs sent el cap de la Ronda. Si surt malament… Val més que no surti malament. —En Serra va callar un moment, va repassar en Tarrés amb la mirada i va deixar anar, molt sec—: Té, agafa el retrat i ja pots anar-te’n. Surt per darrere, que no vull que et vegin per aquí a aquestes hores.

En Serra es va aixecar i es va posar a mirar pel finestró cap a la Rambla. En Tarrés, després d’un moment, també es va aixecar, es va posar el barret i va sortir força emprenyat. Un assassinat! Baralla de borratxos! Nit de Sant Joan! Tot plegat li feia olor de desastre imminent.

A casa dels Bofarull, als Gort els van deixar dormir en una cambra del quart pis, al costat del pis que tenien els porters de l’edifici del carrer de Sant Ramon. Els Bofarull disposaven de la planta baixa, del principal i del primer pis, després hi havia un parell de pisos llogats i, finalment, les golfes on s’estaven els porters i hi havia aquella cambra poc cuidada, però que a en Joan li va semblar magnífica, de senyors.

En Joan, dins del llit que aquella nit hauria de compartir amb el seu pare, va pensar que li costaria d’adormir-se. Totes les emocions del dia, el fet de ser per primer cop a Barcelona, els sorolls que venien del carrer, tan diferents dels del mas de Reus…

Va obrir els ulls moltes hores després a causa de les ganes de pixar que tenia, que si no potser encara s’hauria estat una estona més al llit. Encara que des de la finestra no podia veure directament el sol, li va semblar que era més tard del que estava acostumat. El seu pare ja s’havia aixecat i, apressat per la gana i per una certa vergonya, en Joan es va rentar la cara, es va vestir i va baixar al primer pis.

La criada, una noia malcarada que no parava de dir que ella era nascuda a Sant Gervasi, que vés a saber on coi parava aquell poble, li va servir un plat de llenties que havien sobrat de la nit anterior, pa i un ou dur. Encara que l’esmorzar era una mica estrany, se’n va llepar els dits.

No era tan tard com es pensava, però com que avui era 23 de juny, el sol havia sortit molt aviat. A les classes de la rectoria li havien explicat que aquella nit, la nit de Sant Joan, la del seu aniversari, era la nit més curta de l’any. Mai no s’havia quedat tota una nit despert; bé, no era veritat, la nit que va morir la mare, sí, però si el seu pare s’hi avenia, avui podria ser la primera de debò.

Va baixar a la planta baixa, on esperava trobar el pare amb el senyor Bofarull. La planta baixa d’aquella casa, que era molt nova, havia estat pensada per en Bofarull perquè li fes de magatzem, encara que, segons el seu pare, això havia estat un error. Els magatzems de queviures a Barcelona eren més a prop del Portal de Mar i al barri de la Barceloneta. Això de posar magatzems al Raval, que era el barri on hi havia can Bofarull, ja havia passat de moda. De fet, sort que el carrer de Sant Ramon anava a parar a un carrer ample que desembocava a la Rambla, perquè, si no, els queviures de la casa Bofarull s’haurien quedat ben tancats dins d’aquell barri tan atrafegat.

—I què, noi, com es dorm a les golfes de casa meva?

De bon matí, en Robert Bofarull mostrava unes galtes rosades, fruit d’una pell blanquinosa i pigada. Des que l’havia conegut ahir al vespre, no havia deixat anar un cigar estret, retorçat i que no treia gaire fum, encara que feia una pudor que tirava enrere. Semblava que li agradés més ensalivar-lo que no pas fumar-se’l, cosa que, vist l’aspecte assassí del cigar, a en Joan no li estranyava gens.

En Bofarull i en Ramon Gort eren drets davant d’un parell de caixes apilades que els servien de taula. Damunt de les caixes hi havia un llibre enorme amb rengleres negres i vermelles en el qual s’anotaven les entrades i sortides de material del magatzem. Bofarull, Ros, Pujol i Companyia feia una mica de tot, des d’importar roba de Manchester fins a exportar aiguardent de Reus, i, si s’esqueia a l’inrevés, doncs a l’inrevés, importar begudes d’Anglaterra i exportar draps de Catalunya, cap problema. En Bofarull —perquè d’en Ros, d’en Pujol i de la resta de la companyia ningú no n’havia sentit mai res— comprava pràcticament tota la collita d’oli i part de l’aiguardent que sortia de les terres i dels alambins propietat de la família Sugranyes. Però la mania que el comandant Sugranyes tenia a Barcelona en aquells temps havia fet que l’interlocutor habitual amb en Bofarull fos en Ramon, l’home de confiança d’en Sugranyes des de la carlinada i l’home que havia estat a punt de morir al costat del comandant quan hi va haver el bombardeig de Reus l’any 44.

—Joan —va dir el seu pare—, vine, que t’ensenyaré a passar comptes amb el senyor Bofarull.

Al principi, poder participar en l’activitat dels dos homes va interessar molt a en Joan. Va entendre de seguida com funcionava la comptabilitat del magatzem. No era tan difícil, només s’havien d’anar apuntant les mercaderies i el seu valor en dues columnes, en una deure i en una altra haver. El que semblava més important de tot era tenir una lletra fina, ondulada i polida. No va passar gaire estona que en Joan va començar a avorrir-se. La conversa sobre el preu de les avellanes que mantenien els dos homes va fer que el noi comencés a mirar més cap al sostre que no pas cap al seu pare i en Bofarull.

—Em sembla que el teu fill no s’entreté gaire… —va dir en Bofarull somrient—. Té, noi, agafa aquests diners i vés a passejar una estona.

En Bofarull va treure un parell de monedes de la butxaca de l’armilla i les va posar a la mà d’en Joan. En Ramon Gort va començar a protestar, però en Bofarull el va fer callar de seguida.

—Barcelona és una ciutat gran i el noi té dret a comprar alguna delícia. Sabràs arribar a la Rambla?

—Sí, senyor Bofarull.

—Doncs quan arribis a la Rambla, puges, i quan faci una estona que caminis, a mà esquerra hi veuràs uns porxos molt grans i molt plens de parades. És el mercat de la Boqueria, vés-hi i compra’t alguna cosa dolça… Goita! Si demà és Sant Joan! Segur que venen coques… Vés, vés, i compra una coca per al vespre, apa…

En Joan va veure clar que, si no marxava a tota velocitat, el seu pare trobaria la manera de retenir-lo. Amb les monedes encara a la mà, es va treure el barret de la butxaca, se’l va posar i va sortir esperonat al carrer. Només havien passat unes hores des que havia arribat a Barcelona, però si ahir els carrers li havien semblat atapeïts, avui gairebé no es podia caminar sense topar amb algú. Gent amunt i avall pertot arreu. Les instruccions per arribar a la Boqueria eren molt clares, però en Joan ja s’havia fet la idea que la Rambla travessava tot Barcelona o, si més no, aquella part de Barcelona, des de la muralla fins al mar. Per tant, un cop trobés la Rambla, tot era qüestió de pujar o de baixar un tros, que al final arribaria a la Boqueria. No es podia perdre de cap de les maneres. Per això va decidir investigar una mica per aquells carrers i veure una mica més de Barcelona abans d’arribar al mercat. Va pujar, doncs, el carrer de Sant Ramon amunt i es va endinsar per uns carrers que giravoltaven i es torçaven. Malgrat que feia molt de sol, la major part d’aquells carrers estrets eren foscos, perquè les cases que els formaven eren, la majoria, les més altes que en Joan havia vist mai. Es va aturar davant d’un edifici i va comptar fins a nou pisos. Nou pisos! La porta de l’escala estava oberta i la temptació d’entrar-hi a donar un cop d’ull va ser irresistible.

L’escala era molt fosca i estreta i feia olor de pixums. Encara que contínuament hi entrava i en sortia gent, ningú no se’l va mirar. Va pujar un pis fins que va arribar a un replà estret que donava a dues portes. Una estava mig oberta, però en Joan no va gosar entrar perquè ningú no malpensés d’ell. Va tornar a baixar, però, encara que els ulls se li havien acostumat una mica a la foscor, no va poder evitar trepitjar alguna cosa llefiscosa que hi havia a terra. Per evitar caure escales avall, es va agafar a una corda que penjava entre les escales. En estirar la corda, va sonar com si un timbal estigués lligat al final de la corda, probablement al novè pis. «Bummmm», va fer. El so de timbal devia ser un senyal, perquè encara no havia acabat de recuperar l’equilibri del tot que va començar a sortir gent a mirar i a cridar pel forat de l’escala.

—Qui és? A qui busques? Xiscuuuu! Nens, ja podeu pujar! —Tot això dit per persones diferents, en tons diferents i al mateix temps.

En Joan va sortir amb pressa cap al carrer abans que tots aquells bojos l’aturessin. «Quin horror de lloc», va pensar. I aquella només era una de les cases de la ciutat immensa i neuròtica. I els baixos d’aquells edificis sempre estaven ocupats per botigues de queviures, per tallers de tota mena que feien andròmines, per magatzems pudents, per bodegues… Al davant, dos nens picaven fullola per fer llums; un parell de portes més enllà, una gran tona servia de taula per a un home que bevia vi; a l’altra banda del carrer, dues dones picaven matalassos, i, tres passos més enllà, un gos mort. I, tret d’en Joan, ningú no semblava sorprès per aquest espectacle constant. A més, les voreres, quan existien, estaven plenes de brutícia, però, tot i així, era més fàcil passar-hi que no pas fer-ho pel mig dels carrers, fets de llambordes mal ajustades i constantment recorreguts per carros, cavalls i, fins i tot, alguna vaca a punt de ser escorxada. Alguns edificis tenien xemeneies que rarament no fumejaven. No era un dia de vent, i els diversos fums es mantenien sobre aquells carrers i entre l’alçada dels edificis, l’estretor de les vies, els fums, la calor i la humanitat, l’ambient era asfixiant. En Joan suava i mirava de trobar una font per beure, però la veritat era que alguns dolls d’aigua que rajaven normalment de la paret d’alguna casa no despertaven gaire confiança. Va pensar que a prop del mercat segur que hi hauria alguna font, perquè el mercat necessitava aigua. Per tant, com més aviat el trobés, millor. Va decidir pujar a un piló de pedra d’una cantonada per veure una mica per sobre de la gent, i, quan ho va fer, un altre cop l’espectacle inusitat d’aquella Barcelona tan intensa el va impressionar. Per sobre dels caps dels vianants, els carrers semblaven un organisme viu, una mena de cuc fet per centenars d’homes, dones i nens, animals de tota mena, carros i cabriolés; un animal que emetia un soroll immens, eixordador, format per les converses i els crits dels barcelonins, pels grinyols de les màquines dels tallers, pels grunys de les bèsties, pel tintineig dels carros saltant sobre les llambordes desiguals. Es va quedar un moment mirant, embadalit, quan va sentir que algú el cridava:

—Joan! Joan! Aquí, noi, aquí!

Va mirar cap al final del carrer que li quedava a l’esquerra i no va saber veure ningú conegut fins que, de sobte, en Bocanegra es va plantar sota seu.

—Que et creus Napoleó, aquí enfilat? Vatua l’olla, qui m’ho havia de dir! Ja m’ho pensava, ja, que ens tornaríem a trobar. I mira que Barcelona és gran… Què, on anaves?

Quina mandra trobar-se en Bocanegra, tot just quan acabava d’adquirir una mica de llibertat! Va intentar desempallegar-se’n com més aviat millor…

—Vaig a fer un encàrrec a la Boqueria. I tinc pressa…

—A la Boqueria? Ah, el mercat de la Boqueria! Doncs mira quina casualitat, jo també vaig cap allà. T’hi acompanyaré. I què hi vas a comprar?

Que imbècil que era, de vegades! No havia d’haver-li dit on anava!

—Coca de Sant Joan.

—Però si la Boqueria no és un bon lloc per comprar coca! No veus que hi ha totes les pageses amb l’aviram i les mosques i la verdura podrida… Allà no es poden comprar dolços, home! Saps? Te’n recordes que et vaig dir que havies d’anar a una xocolatera? Ara hi anava, jo, i suposo que, si no és coca, deuran tenir alguna cosa semblant, alguna cosa ben dolça segur… Ha, ha, ha!

Una altra vegada aquell riure sense sentit! I aquella boca plena de queixals corcats!

Per acabar-ho d’adobar, en Bocanegra va passar el braç per sobre de les espatlles d’en Joan i va començar a caminar a pas ferm.

—Perquè tu, noi, quants anys tens?

—Jo? Demà en faig catorze… Per què?

—Mmmmm… Una mica massa jove. Però no passa res i, sobretot, si només prens xocolata…

De seguida que en Bocanegra el va deixar d’agafar, el primer impuls d’en Joan va ser sortir pitant. Però es va contenir, perquè, malgrat la calor i malgrat que la presència de l’antic soldat no li agradava gaire, la possibilitat de prendre una xocolata l’engrescava.

—Però no fa molta calor per prendre ara una xocolata? —va dir en Joan, ja rendit a la idea.

—Home, és un lloc on la calor sempre és benvinguda. Ha, ha, ha! No passa res, segur que en tenen de freda. Es pot prendre amb llet refredada, suposo. Tu, sobretot, no et preocupis. Has de saber que les xocolateres de Barcelona són una mica diferents de les de Reus. A Reus n’hi ha, no?

—Sí, però no hi anem mai.

Van travessar la Rambla i van seguir per uns carrers tan retorçats com els que acabaven de deixar. Finalment van arribar a un establiment on hi havia un rètol força despintat on posava «Xocolata Armenter». Encara que hi havia un aparador, com a qualsevol botiga, el cert era que tots els vidres estaven tancats amb fustes. Només una llanterna roja d’oli que es balancejava per sobre de la porta, encesa malgrat que era de dia, mostrava que en aquella botiga hi havia una mica d’activitat. Abans que en Bocanegra piqués a la porta, aquesta es va obrir i va sortir un home vestit estrafolàriament amb una jaqueta verda amb solapes i butxaques negres, que potser li anava una mica petita, cosa que encara remarcava més la seva envergadura. Tot i això, el que cridava més l’atenció eren els seus ulls, de colors diferents.

—Benvinguts, senyors! Benvinguts a la Xocolatera Armenter, la que té els serveis més variats de la ciutat. Passin, passin…

«Una rebuda estranya per a una botiga de xocolata», va pensar en Joan.

—Sospito que aquest jove potser és el primer cop que ens visita.

—Sí, i no sap ben bé de què va… No coneix els productes que li podeu oferir, a part de xocolata —va riure en Bocanegra.

—Si vol xocolata, també tenim xocolata… —va dir sorneguer l’Estop, que els havia rebut.

En entrar, a en Joan li va costar una mica adaptar els ulls a l’ambient de l’interior. No semblava que a fora fos de dia. No s’assemblava de res a la xocolateria de Reus. Allà, tot era lluminós, amb taules de marbre, cadires de fusta i cambrers vestits amb armilla negra i camisa blanca. Aquí la sala estava plena de sofàs i butaques, amb alguna tauleta baixa de fusta, i les parets estaven folrades de vellut verd i vermell. Al fons es veia un passadís i, al costat, una porta oberta mig mostrava una cambra amb una taula de fusta alta amb un tapet verd, com les que hi havia al casino de Reus.

—Mira, el noi és un amic, però no du diners per a un servei —va dir a l’Estop en Bocanegra—. Oi que no? Quants diners dus, Joan?

Encara que en Joan sabia perfectament quants diners li havia donat en Bofarull, només es va treure un parell de monedes de la butxaca, no totes.

—Porto això… una moneda de dos rals i una altra de cinc No arribo a dues pessetes…

—Per prendre una xocolata, sí que t’arriba, però poca cosa més… Home, com que és el primer cop que véns, pots quedar-te al saló mentre fem la desfilada… Perquè suposo que el senyor sí que desitja fer ús dels nostres serveis… —va dir l’Estop, posant-se seriós.

—No deveu haver apujat els preus, enguany… —va dir, una mica amoïnat, en Bocanegra.

—No, no! Home, ara potser caldria ser una mica més generós amb la propina per a les pupil·les, però el servei bàsic amb les noies normals continua sent de quatre pessetes. Ara, si es vol alguna cosa especial…

—Ja m’agradaria, ja, però no pot ser. D’on no n’hi ha, no en raja —va dir en Bocanegra mentre es fregava el polze i l’índex de la mà.

—Així, doncs, el jove prendrà una xocolata.

—Porteu-l’hi freda, que fa calor —va precisar en Bocanegra.

—Freda, doncs. I el senyor? Anís o conyac, o potser alguna altra cosa?

—Teniu rom?

—De Cuba, molt gustós. Ara els ho faig dur, mentre arriben les noies. Ens veurem abans de sortir, perquè jo sempre vigilo que tot vagi bé, oi que m’entenen? —L’Estop va canviar el to clarament per remarcar la possible amenaça. En aquella xocolatera no es volia enrenou.

—No, no, nosaltres no som d’aquesta mena, no… Oi, Joan, oi que no?

En Joan no es podia creure el que estava pensant. D’una banda, aquell home havia dit que allà servien xocolata, i no semblava una ironia; de fet, havia sortit de l’estança per encarregar la beguda. Però el que era clar és que allà hi passava alguna cosa ben estranya, si més no per a ell, i no per al Bocanegra, que semblava que sabia perfectament quin pa s’hi donava. A en Joan no li semblava possible que aquelles noies de qui parlava l’encarregat, aquells serveis de quatre pessetes, aquells sofàs… No, no podia ser, allò era una xocolatera! Abans que en Joan arribés a dir res, en Bocanegra va decidir que era millor desvetllar el misteri.

—Joan, potser et deu semblar una mica estranya, la situació…

Silenci.

—Des de fa un temps, les xocolateres a Barcelona han canviat, no són com les de tot arreu; a casa teva, segur que són totes, si n’hi ha, com les d’abans. Aquí no… No sé si t’hi has fixat, però oi que no has vist cap puta pel carrer? No se’n veuen, oi? És que ara totes són en locals, ja no fan el carrer. Ara, totes són aquí, a les xocolateres.

O sigui que no estava boig ni massa obsessionat. El que s’havia imaginat era cert! Gairebé sense voler, havia entrat per primer cop en un bordell. Les històries que havia explicat el fill d’en Sugranyes de les seves relacions amb les putes de Tarragona li van venir immediatament al cap. Dones despullades corrent per una sala, música exòtica, fum perfumat, mirades de foc… Quan en Joan havia sentit explicar la incursió al bordell d’aquesta manera no s’ho havia cregut, ho havia trobat massa fantasiós, però ara, assegut en aquell sofà de la Xocolatera Armenter, va començar a pensar que tot allò podia ser cert.

—Ara sortiran unes quantes noies. Tu no et preocupis, que elles ja deuen saber que tu no tens diners, o sigui que no et faran gaire cas. Jo me n’aniré amb alguna cap a dins, però no hi estaré gaire estona. Mira, ja són aquí…

Primer va entrar una dona que en Joan va trobar molt gran amb una safata amb les dues begudes, una tassa de xocolata sense plateret i un got de vidre poc transparent amb un líquid fosc, acaramel·lat. I, darrere d’ella, van entrar dues noies més, vestides molt d’estar per casa. En Joan no les va trobar gens maques, però saber que eren prostitutes el va excitar. Encara que li feia vergonya pensar-ho, a les últimes misses a què havia anat, avorrit de sentir els cants i els sorolls esmorteïts de l’església, en Joan s’havia dedicat a imaginar despullades algunes de les dones que seien als bancs de la dreta. No havia gosat confessar-ho al senyor rector, encara que estava segur que imaginar dones despullades durant una missa devia ser un pecat horrible. Per sort, així com la mare sí que havia volgut anar a missa fins que el cos li va dir prou, el pare sempre trobava alguna cosa millor a fer. Els diumenges i les festes immediatament posteriors a la mort de la mare, el pare havia anat a l’església parroquial, però de mica en mica el costum va decaure i després de Setmana Santa no hi havien tornat.

—Guapo, per què no agafes el rom i ens n’anem a l’habitació? —va dir una noia amb accent de l’Urgell o la Segarra.

En Bocanegra, tan llançat com havia estat fins en aquell moment, es va tornar sorprenentment tímid. Va enrogir i va somriure sense obrir la boca. En Joan va pensar que era la primera vegada que el veia dissimular les dents corcades.

—No, me’l bec aquí —en Bocanegra va agafar el got de rom i se’l va empassar d’un glop— i anem cap a dins.

Va agafar la noia de Lleida i va marxar amb ulls enfebrats sense dir res més. En Joan es va quedar assegut al sofà, amb la tassa de xocolata freda davant seu, amb les dues dones, la que havia dut les begudes i una altra prostituta, una dona que en Joan no sabia l’edat que podia tenir de tan pintada com anava, tots tres en silenci. Finalment, la dona gran va sospirar i es va deixar caure en una butaca, mentre que l’altra dona es va quedar dempeus netejant-se una ungla amb un bastonet que va treure del vestit.

En Joan se sentia ridícul. Va beure sense ganes, perquè li havien fugit. La xocolata estava aigualida i només va poder-se’n empassar un parell de glops. Després d’una estona, la dona maquillada va marxar i l’altra estava tan quieta a la butaca que en Joan va pensar que s’havia adormit.

—Senyora… Senyora…

—Què vols, nen? —va dir bruscament la dona de la butaca.

—No, res, que jo me n’aniré. La xocolata…

—Que no era bona?

—No, no, sí, sí…

—Suposo que no s’empiparà, el teu pare, si no l’esperes…

El seu pare! Si hagués tingut un pare com en Bocanegra, a en Joan la vida li hauria resultat massa horrorosa…

—No, no, segur que no.

—Ha pagat la xocolata o ja la pagarà quan surti?

—Doncs, no ho sé… Suposo que la pagarà quan surti —va improvisar en Joan.

—Apa, noi, per mi no t’esperis, que jo, ja ho veus, tinc altra feina a fer. I, quan siguis més grandet, vine’m a veure, que quedaràs ben content del que et faré —va dir la dona, canviant teatralment la veu.

En Joan no tenia clar si li havia fet més fàstic la xocolata o la veu pretesament insinuant d’aquella dona, però, en tot cas, va sortir esperitat sense pagar. Va creuar la porta i es va dirigir decidit cap a la Rambla. Tenia una barreja de sentiments contradictoris dins seu: estava molt emprenyat amb en Bocanegra, per l’ensarronada que li havia fet; estava avergonyit perquè al bordell ni tan sols havien considerat la possibilitat que fos un client de debò; estava més excitat del que s’imaginava perquè mai no havia estat tan a prop de practicar el sexe com aquell dia.

Va trobar la Rambla, que estava tan animada com sempre, i va adonar-se que, encara que tot havia anat relativament ràpid, potser s’havia fet més tard del compte i el seu pare podia estar preocupat. Així, doncs, encara que no tenia la coca, va decidir tornar a can Bofarull i deixar la pasta dolça per al vespre, quan amb el seu pare anessin a veure les fogueres de Sant Joan.

—Visca la República!

En Francesc de Paula Cuello va aixecar amb empenta el got cap als seus companys de taula, mentre un d’ells, l’Albert Fontanals, es girava exageradament cap a les altres taules del cafè.

—No li facin cas, que ja està begut! Visca la República… romana! Ui, quina gràcia.

En Cuello, en Roure i en Reverté van riure amb ganes. En Fontanals era molt amanerat i això el feia especialment divertit, però molta gent no ho suportava. Encara que eren els més esquerrans de tots, difícilment els seus electors els perdonarien que un d’ells fos homosexual. En Cuello, mentre tots reien, va mirar amb ull clínic en Fontanals i va pensar un cop més que segur que li agradaven més els homes que les dones. Però no podia ser, perquè en Fontanals mai no se li havia insinuat i era vox populi que tots els maricons estaven absolutament obsessionats pel sexe amb qualsevol home. Bé, això deien… Darrere la seva taula n’hi havia una altra amb dos homes d’esquena i dues noies que els acompanyaven. En Cuello, per enèsima vegada durant la vetllada, va mirar fixament la noia de l’esquerra, una rosseta molt bufona, molt prima però amb una figura esplèndida. O sigui, unes grans mamelles, es va sincerar a si mateix en Cuello. Realment, va pensar, aquí l’únic que segur que està obsessionat amb el sexe sóc jo i no el pobre Fontanals. I això que per a aquesta mena d’afers, per desgràcia, no tenia gaire temps. Des que tenia quinze anys que feia política. En aquella època havia sortit als carrers de Barcelona a lluitar, esperonat per les injustícies dels soldats i per una paraula que ja en aquell moment li havia semblat saborosa, que l’omplia del tot: llibertat. Llibertat… Recordava com l’havia satisfet el seu so mentre les bombes queien sobre Barcelona des de Montjuïc, enviades pel general traïdor, el pitjor de tots, l’home en qui els catalans havien dipositat la confiança i que després havia usat l’ajut del poble per massacrar-lo quan li havia convingut, el general Joan Prim. L’empenta i l’energia d’en Cuello en aquells dies de bombardeig van fer que es posés al costat dels líders de la revolta i, sobretot, d’un, un home honest i ferm que ara estava pagant amb l’exili la seva honradesa: el figuerenc Abdó Terrades.

La rosseta va aixecar un moment la vista i es va trobar amb els ulls d’en Cuello, però va desviar-la immediatament, sense donar cap més senyal de res. En Cuello es va quedar frustrat. Sempre li passava el mateix, no sabia interpretar en absolut la gestualitat de les dones, les mirades, els somriures o la seva absència. Mai no entenia si una noia estava interessada o no a mantenir una conversa. En Cuello sabia que era una mica capgròs, carregat d’espatlles i tenia tendència a suar una mica més del compte. No era gens guapo, vaja. Però no per això deixava de tenir atractiu. Quan en Cuello parlava, les veus s’apagaven i tothom l’escoltava. Tenia la mateixa força retòrica de l’Abdó Terrades, però, simplement, tenia més sentit comú, i allò que en Cuello deia semblava del tot possible, mentre que les proclames d’en Terrades tenien un punt de fantasia i d’èpica, que, malgrat que feia somiar els oients, no acabava d’arrossegar-los, perquè tot s’assemblava massa a un conte de fades republicà. L’Abdó Terrades era odiat per tots els reaccionaris, però en Francesc de Paula Cuello només era odiat pels reaccionaris més intel·ligents. Tant en Terrades com ell eren francmaçons, però en Terrades vivia aquest fet com una mena de professió de fe mística, mentre que en Cuello considerava que la maçoneria era una institució clandestina tan eficaç com un partit polític.

El cafè on anaven estava ple de miralls i tenia dues sortides, i per això era especialment apreciat pels republicans i, en general, per la gent mal vista pel règim. Era relativament fàcil controlar qui hi havia, qui hi entrava i qui en sortia, i, al mateix temps, en ser un local tan cèntric, sovint hi entraven clients que no tenien res a veure amb les intrigues polítiques, cosa que permetia als republicans, als demòcrates i als progressistes camuflar-se entre ells. En Cuello va repassar la clientela, com sempre, i va localitzar uns quants personatges sospitosos, ben il·luminats pels fanals d’oli que es reflectien als miralls. A l’esquerra hi havia una taula amb tres joves que reien… No, no, devien ser firaries o marxants de l’Empordà per la manera de parlar que tenien… Després hi havia aquell home de mitjana edat, fort, molt bronzejat, possiblement pagès, i l’altre home jove que l’acompanyava, gairebé un nen, no es podia veure bé… Potser eren pare i fill, i, per tant, difícilment agents de la reacció… I també, a més de la rosseta, la seva amiga i els seus pretendents, hi havia aquells quatre de la barra, aquells sí que tenien mal aspecte… Sí, si el mal havia de venir d’algun lloc, seria d’aquells quatre.

—Nosaltres anem passant, que hem de recollir la coca de la meva àvia —va dir en Conrad Roure—. Hem de passar per la farmàcia de l’avi, perquè la coca la fan al rebost de la farmàcia cada Sant Joan…

—Ui, no sé si la tastaré… Segur que té regust de medecina —va riure en Fontanals.

—Medecina… Què dius! Pinyons, taronges de València confitades, cireres de sucre… I l’àvia, a més, hi posa ametlla picada per sobre, que això ho fa molt poca gent.

—Em fa venir aigua a la boca! Va, anem-nos-en que ja no puc més. —L’Agustí Reverté va aixecar-se mentre parlava i va començar a arrossegar en Roure, a qui sempre li costava d’arrencar—. Ens trobem a la farmàcia d’aquí a una estona i ja sortim d’allà cap al Pou de Sant Guim, d’acord? Perquè vosaltres us quedeu, oi?

Una de les normes de seguretat a què s’havien acostumat era que, quan estaven junts, es dividien sovint per tal de dificultar el possible seguiment per part de la policia. La veritat era que com a norma no tenia gaire sentit, perquè la policia rarament seguia ningú. Normalment policies i soldats arribaven a un lloc i es comportaven brutalment, però subtileses com seguir un sospitós semblava que no eren habituals a Espanya. Però els principals activistes dels partits d’oposició estaven impressionats tant pels records de l’ocupació napoleònica, quaranta anys enrere, com per les notícies que arribaven dels països italians, on la policia secreta austríaca sí que era subtil. En qualsevol cas, fos brutal o fos subtil, la repressió era certa a tot arreu i el fet d’imaginar-se constantment vigilats feia que els progressistes estiguessin permanentment en alerta i això ja s’havia demostrat que no era dolent per a la seva supervivència. En Cuello va pensar que, malgrat que els quatre de la barra li havien fet aixecar sospites, no podia estar tot el dia preguntant-se si tots els qui es trobava eren de la bòfia o no ho eren. I si ho eren, què? Què li podien fer que no li haguessin fet algun cop? Estomacar-lo? Detenir-lo? Era igual, la Idea s’ho valia. I, a més, aquella era la nit de Sant Joan, i en una nit tan de festa, no podia passar res dolent, segur.

Quan en Conrad Roure i l’Agustí Reverté van sortir del Cafè dels Mirallets, en Ramon Gort estava servint el segon got de mistela al seu fill, tres taules més enllà d’on encara seien en Cuello i en Fontanals i d’esquena a la barra on hi havia els quatre policies de la Ronda d’en Tarrés.

—Pareu, pare, que jo no bec mai tant de vi…

—Bah, a mitjanit faràs catorze anys i això s’ha de celebrar. Vinga, noi, brindem! Per nosaltres!

—Per nosaltres! —En Joan va aixecar el got i en va beure un bon glop.

—Fill, ara hem passat una mala època, amb tot això de la teva mare… —En Ramon Gort va abaixar un moment els ulls, però de seguida va continuar—: Però a partir d’ara, t’ho prometo, les coses aniran millor. He parlat amb el comandant sobre tu i ell et veu com jo, espavilat i amb cap per a lletres i números, i per això…

—Jo no me’n vull anar de Reus, pare! Jo no vull anar intern enlloc! —va dir emmurriat en Joan, perquè es veia a venir que tot aquell discurs era per justificar una de les pors que ell tenia després de la mort de la mare: que el posessin en un col·legi intern, a servir els seus companys i els seus professors a canvi de menjar i de lliçons.

—Qui t’ho ha dit això! No és pas veritat! El que en Sugranyes i jo volem és que et formis i et preparis perquè en el futur no siguis només pagès com jo. Els temps estan canviant i cada cop es necessita més gent d’instrucció. Aviat construiran trens pertot arreu, i a França i a Anglaterra ja estan instal·lant telègrafs de fils, i, si tot segueix així, les màquines acabaran fent tota la feina, i la primera, la del camp. Ja has vist els llums de gas de Barcelona i tot el que s’està inventant. T’has de preparar, fill, t’has de preparar.

—Però on viuré? Hauré d’anar a estudiar a fora? —En Joan estava una mica compungit.

—Noooo… Bé, almenys per ara. Falten molts anys perquè te n’hagis d’anar. Ara primer t’estaràs a casa, però aniràs a estudiar cada dia a Reus. El comandant m’ha dit que t’enviarà a l’escola del mestre Vall, que és on va anar el seu fill, i en va quedar ben content.

—Sí, doncs ben ase que ha sortit, el noi! —A en Joan li va sortir del fons de l’ànima, potser per culpa dels dos gots de mistela que ja s’havia pres.

—Ha, ha, ha! Tens raó, potser caldrà anar a una altra escola aleshores. Ja veus que tot anirà bé. Em prenc un altre got i ens n’anem a veure la festa, d’acord?

L’Estop, recolzat a la barra, va reconèixer el noi que havia anat aquell matí a la Xocolatera Armenter i s’havia pres una xocolata freda. Quina una n’havia organitzat aquell de la boca fastigosa que l’acompanyava! Al principi s’havia negat a pagar la xocolata dient que el noi no era parent seu ni res, però, després d’un moment, gairebé sense haver d’amenaçar-lo, s’havia avingut a pagar. Un covard, així l’havia catalogat l’Estop. Ara aquell noi estava bevent mistela amb un altre home. Es va preguntar per un moment si el noi no devia ser un prostitut, un meuca, però la veritat era que no en feia la cara i, a més, un xicot que venia el seu cos no semblava lògic que anés a prendre xocolata a un bordell, ben mirat. De tota manera, l’Estop es va quedar amb el dubte.

—Tu, Sabatés. Veus aquell nano d’allà, el de la taula que va amb un home amb armilla negra?

—Sí, i?

—Tu creus que el nen aquest és xapero?

En Sabatés, que mai no mostrava gaire interès per res, va repassar amb la mirada en Joan Gort, que continuava parlant amb el seu pare, aliè als homes de la barra.

—És guapo, però això no vol dir que posi el cul. Per què? Ara t’interessen els noiets?

—Noooo, però aquest matí el nano aquest ha vingut a la xocolatera amb un altre paio gran i ara el veig amb aquest.

—Mira, se me’n fot. Jo només sé que avui hem d’enllestir aquell altre paio d’allà i em sembla que ho podrem fer de seguida que surti del cafè, perquè s’ha quedat sol amb el marieta i entre tots dos no tenen ni mitja hòstia.

—Hòstia, a tu no se’t pot donar conversa! Doncs, mira, ara el nen xapero i en Cuello i l’altre se’n van tots alhora.

Els dos Gort es van quedar palplantats a la porta, amb la llum del cafè encara als ulls, sense deixar entrar ni sortir ningú. Com sempre, en Ramon havia sortit decidit, però, tot just quan anava a trepitjar el carrer, es va adonar que no sabia cap a on havia d’anar. En Bofarull li havia parlat d’uns descampats, al peu de la Ciutadella, on hi havia un pou i on era habitual celebrar Sant Joan. Hi havia fogueres, atraccions de fira, gitanes que llegien la mà, parades de coques i dolços, i fins i tot algun valencià que venia orxata i sucs de taronja fets allà mateix. També s’hi trobaven músics de carrer que tocaven algun ball a canvi de monedes. Les noies joves i les vídues s’hi passejaven de bracet i posaven ulls de vedella cap als homes desparionats. A en Ramon li feia vergonya, però feia dies que tornava a pensar en dones i, de fet, el comandant, que, encara que ningú no l’hi demanés exercia d’alcavot, ja li havia comentat que li presentaria un parell de dones respectables que no veurien malament tornar-se a casar.

—Què, pare, un altre cop no sabeu cap a on hem d’anar? —va dir en Joan, divertit.

—No, no és veritat! Crec que s’ha de pujar una estona i després, després jo diria que és cap allà… Penso… Mira, tens raó, no m’ubico, a Barcelona… Ho haurem de demanar a algú.

En Cuello i en Fontanals esperaven amb paciència que aquell home i el jove deixessin de parlar a la porta i els permetessin passar, però, abans de demanar-los que s’enretiressin, l’home més jove es va girar cap a ells dos:

—Perdonin, em sembla que vostès ho deuen saber… És que no som d’aquí, som de Reus i no estem del tot situats.

En Fontanals va trobar divertida la situació.

—No és veritat això que no estan situats. Estan vostès situadíssims! Just al bell mig de la porta, ja ho veuen! Ha, ha, ha!

En Joan va agafar del braç el pare i el va enretirar cap enfora.

—Vostès perdonin… No ens hi havíem fixat.

A en Cuello li van caure bé els homes que havia suposat, encertadament, que eren pare i fill. A més, com a bon líder de masses, en Cuello no perdia mai cap oportunitat de difondre la idea de la llibertat i allí va pensar que tenia dues persones que el podien escoltar. El noi li recordava a si mateix quan tenia quinze anys i va participar en les bullangues, quan va conèixer l’Abdó Terrades. Tenia la mirada que ell pensava que era la seva d’aleshores, carregada de força i de passió.

—Em sembla que s’han perdut una mica… Que els podem ajudar? —va dir en Cuello.

—No, no cal, ja ens espavi… —va començar a dir en Ramon Gort, tímid com sempre. Però en Joan, amb l’empenta que li donava la mistela i les ganes d’anar a la festa de Barcelona, el va tallar.

—I tant que ens cal! És que volem celebrar Sant Joan i ens han dit que hi ha un lloc prop de la Ciutadella…

En Cuello va saltar.

—El Pou de Sant Guim! Nosaltres precisament hi anem ara mateix. Si ens volen acompanyar, podem anar-hi plegats.

A en Ramon Gort se li va obrir el cel. La sensació de no saber exactament on anava no li agradava gens ni mica. Treure’s aquell pes de sobre, i més davant del seu fill, li va plaure molt.

—Moltes gràcies! La gent de Barcelona és realment amable.

—Segur que no ha conegut gaire gent de Barcelona, vostè —va dir amb sorna en Fontanals.

—Va, no siguis així, Fontanals! Ens presentarem. Jo em dic Francesc de Paula Cuello i sóc periodista, i aquí l’amic burleta és l’Albert Fontanals, també periodista.

—Però que consti que no m’agrada escriure i que prefereixo beure amb els amics…

—Doncs jo em dic Ramon Gort i aquest és el meu fill Joan.

—Ah, doncs avui és la seva onomàstica!

—I també faig catorze anys!

—Caram, les dues festes alhora, això s’ha de celebrar! Volen que anem tirant mentre xerrem?

—Quina putada! Tornen a ser quatre.

En Sabatés, l’Estop i els altres dos policies de la Ronda s’havien quedat amb un pam de nas. L’oportunitat de separar en Cuello d’en Fontanals i així poder-lo liquidar sense interferències s’havia pràcticament esvaït. Ara en Cuello estava acompanyat d’un altre home, que, a més, semblava fort i dur, i, per acabar-ho d’adobar, a més hi havia un noi jove, gairebé un nen, que sens dubte faria més difícil l’atac. L’Estop estava preocupat, entre altres coses perquè les ordres d’en Tarrés havien estat clares, s’havia de liquidar en Cuello discretament, això era el més important, i havia de ser sens falta aquella mateixa nit. En Tarrés era massa conegut per encarregar-se’n directament, encara que estaria tota la nit esperant notícies en una de les xocolateres. L’Estop no volia fallar, perquè en Tarrés li havia encarregat l’acció a ell personalment, i, a més, coneixia en Tarrés i sabia que l’assassinat d’aquella nit era molt important per al seu cap. Pobres d’ells, i especialment pobre d’ell, si les coses no sortien bé… A més, no es fiava d’en Sabatés. Era un tipus estrany, sempre irat, però mai irascible. No hi havia millor company quan les coses anaven mal dades, perquè era resolutiu, i, des del primer cop, anava a totes. De fet, alguns dels morts a mans de la Ronda havien estat resultat dels excessos d’en Sabatés, que havia estat massa contundent en la detenció. Però, per a l’encàrrec d’aquella nit, potser no era la persona adequada. L’Estop havia explicat el seu pla a en Sabatés: separar en Cuello dels seus amics amb una excusa i, aleshores, discretament, enviar-lo d’una ganivetada a l’altre barri. Però en Sabatés havia posat aquella cara d’indiferència i menyspreu que tan empipava l’Estop mentre escoltava el pla i això no l’havia deixat gaire tranquil.

—Com si en fossin deu! Sembla estrany que no tinguis més collons. Hi anem ara, els provoquem, i, enmig de la baralla, despatxem aquest desgraciat.

—Sabatés, cada dia estàs més malalt. Però tu creus que una baralla enmig de la Rambla serà discreta! I que l’acabarem tan ràpid que ningú no ens veurà? I que si ens veuen no sabran que som de la Ronda? Vols calmar-te d’una puta vegada i esperar una oportunitat?! Tant si van als jardins del General com si van al Pou de Sant Guim, aniran en direcció al Portal Nou. Si tenim sort, aniran per Sant Pere més Baix, que és menys transitat. I si van per Sant Pere més Alt, per algun carrer hauran de baixar, i allà els enxamparem. És qüestió d’anar-los seguint. Entesos?

Els altres dos pinxos que acompanyaven l’Estop i en Sabatés van dir que sí ràpidament. L’Estop s’havia endut aquells dos a fer la feina sense gaire entusiasme, simplement perquè els dos que volia no estaven disponibles: un amb unes cagarrines que potser se l’endurien a l’altre barri i l’altre era fora, a Sant Martí de Provençals, a punt de robar una partida de rom d’uns competidors. Els d’aquesta nit eren esmorteïts, sense esma. Farien el que l’Estop o en Sabatés els diguessin que fessin, però res més. L’Estop, un cop més aquella nit, va pensar que tant de bo en Tarrés no li hagués encarregat la feina.

Entre en Cuello i en Ramon Gort va establir-se ràpidament un corrent de simpatia mútua. Era cert que hi havia força anys de diferència entre tots dos, però el caràcter tan obert i, d’alguna manera, sensible, d’en Ramon feia que tingués un esperit més jove. Al mateix temps, en Cuello ja de jovenet havia estat una persona reflexiva, encara que extravertida, i això el feia mostrar una maduresa impròpia. La combinació d’aquestes dues maneres de ser els va fer sentir còmodes de seguida.

—I què, t’agrada Barcelona? —va dir l’Albert Fontanals, uns passos més enrere d’en Cuello i en Gort.

—Oi tant! No me la imaginava així, tan plena de gent, tan sorollosa, i, sobretot, tan pudent… Ui, perdó, no volia dir això.

—Ha, ha, ha! Tens tota la raó, Joan! Barcelona fa una pudor que empesta. I en saps la raó? Aquí estem tan junts, tancats a les muralles, que si un es tira un pet al Portal Nou, el gas el respira un que entra pel Portal de Sant Antoni! —va dir tot rient en Fontanals.

Realment a Barcelona hi havia molta gent. Ara, ja de nit, era el primer cop des que havia arribat que en Joan caminava per uns carrers no del tot buits, però en tot cas amb poca gent. De vegades es trobaven amb grupets, sovint de joves, que anaven o venien de gresca. I encara que estava prohibit pel risc d’incendi, en algunes cantonades s’havien encès fogueres que cremaven fustes velles i mals endreços, mentre els nens saltaven per sobre del foc i algú tocava alguna cançó amb un acordió, una guitarra o simplement cantava sense cap instrument. A en Joan li agradava aquell ambient, diferent del que havia viscut cada any a Reus. La falta d’intimitat dels barcelonins es veia pertot arreu. En Joan va aixecar la vista, caminant al costat d’en Fontanals, i va veure fugaçment a través d’una finestra d’un primer pis com passava l’esquena nua d’una dona prima i de cabells castanys, que li va resultar deliciosa. En un balcó hi havia un nen assegut a l’orinal, mirant el carrer entre les barres de la barana. En un portal més enllà, un soldat que havia perdut el barret seia a terra, dormint la mona. Uns i altres semblava que no es veien, no es fixaven en el que feien els altres, com si tothom visqués en bombolles separades. En Joan estava acostumat que tothom sabés de tothom i demanés per tothom, però, potser per això mateix, també estava habituat a procurar no ensenyar als altres tot el que feia, perquè, si no, de seguida tot el poble ho sabia. Barcelona no era pas així. Com que la intimitat, de fet, era gairebé impossible, el que hi regnava era una mena d’indiferència hipòcrita. La gent, encara que mirés, feia veure que no veia res.

Uns veïns havien baixat una taula i cadires de casa, i allà, enmig del carrer, estaven asseguts bevent vi dolç en porró i menjant coca mentre feien petar la xerrada. Tots quatre es van haver de fer a un costat per poder superar el grup de gent que hi havia al voltant de la taula, entre amics, veïns del carrer i aprofitats que volien beure o menjar de franc.

—Té, girem per allà i així evitarem tot aquest merder… —va indicar en Cuello.

—Ja no es veuen!

En Sabatés va renegar i va començar a accelerar el pas per veure per on anaven en Cuello i els seus amics. En Sabatés va arribar al grup de veïns asseguts enmig del carrer en el moment que van començar a aixecar-se tots i a enlairar els porrons mentre cridaven visques a Sant Joan i al gremi dels corders. En Sabatés i els altres membres de la Ronda es van trobar de sobte rodejats de gent que cridava, reia i bevia vi. Entre empentes i crits van aconseguir passar la gresca, però en Cuello i els altres tres s’havien perdut de vista sense remei.

—Mecago en tots els sants! —L’Estop va sentir un calfred al clatell. Si no els trobaven aviat, potser els perdrien per tota la nit. I, pel que sabia d’en Tarrés, això era un luxe que no es podien permetre.

—Tu, acompanya’m. Tu, Sabatés, i tu, no sé com et dius, tireu cap amunt. Si després d’un parell de carrers no els trobeu, gireu cua i veniu per on anem nosaltres. I nosaltres farem el mateix si no els trobem. Va, correu!

A en Sabatés no li va fer cap gràcia que l’Estop li donés ordres. No va voler replicar, perquè tenia clar que no era moment d’aturar-se a discutir qui donava ordres a qui, però es va prometre que aquella mateixa nit havia de deixar clares unes quantes coses a l’Estop. Mentre anaven corrent carrer amunt, en Sabatés es va adonar que estaven a tocar d’una de les xocolateres, la Vallvé, un dels bordells on passava més hores i on tenia gent de la màxima confiança. En Sabatés va desviar-se del camí, mentre que el seu company, una mica sorprès, es va aturar.

—Ep, on vas? Que l’Estop ha dit que anéssim per aquí!

—Calla, collons, i segueix-me!

Van arribar a la porta de la Xocolatera Vallvé. El fanal vermell brillava fort. Era una bona nit per al negoci, ja que la gresca de Sant Joan omplia els bordells d’homes de totes les edats que volien treure el cos de mal any. Aquella nit, davant l’allau de clientela, la porta estava oberta i no calia trucar. Un dels homes de la Ronda era a la porta, vigilant que no hi hagués cap problema amb els clients borratxos o amb alguna puta massa perepunyetes en els seus gustos.

—Garreta!

En Garreta, que era tan alt i gros com brut, es va alegrar de veure en Sabatés. Ell era un noi d’un poble de prop de Barcelona, de les Corts, fill d’un salvatge que semblava fruir cada cop que li pegava, a ell, als seus germans o a la seva mare. Un dia, fart, va marxar del poble cap a Barcelona, no sense abans colpejar amb un roc el cap del seu pare mentre dormia. En Garreta no sabia si l’havia mort o no, però li era ben bé igual, perquè no pensava tornar mai més a casa. Es va apropar a Barcelona, entre altres coses perquè tampoc no sabia on anar, i allà va ser vist per en Sabatés, que va reconèixer la brutalitat del noi. Ara ja feia temps que treballava a la Ronda i cada cop li agradava més la violència. A ell, extorsionar comerciants o portar licor de contraban a la ciutat no l’omplia. Preferia, de bon tros, fotre pallisses a qui li diguessin, i, si era una dona, millor, li donava més gust. A més, en Sabatés el premiava de tant en tant deixant-lo fer servir alguna de les noies, les més rebels, que després de passar per les mans d’en Garreta perdien, a força de cops, les ganes de rebel·lar-se.

—Home, Sabatés, no t’esperàvem, avui. Passa, passa!

—No, tinc pressa. Digue’m quants sou avui, aquí, a la xocolatera…

—Doncs ara hi deu haver uns vuit o deu clients i…

—No, imbècil, em refereixo als nostres, als de la Ronda. Hi ha algú més, a part de tu?

—Ui, sí. A dins hi ha en Zamora, un de nou que no coneixes i el valencià.

—En Sanxís?

—En Sanxís és valencià? No ho sabia… No, vull dir en Miralles.

Quatre homes, més els quatre que ja eren, volia dir que ara serien vuit. Millor. Amb vuit de la Ronda, segur que acabarien trobant en Cuello i els seus amics, tampoc no es podia anar a tants llocs la nit de Sant Joan. No seria lògic que aquells paios anessin a una festa privada, el més segur era que anessin a passejar a l’Esplanada, davant de la Ciutadella, o, si volien més animació, al Pou de Sant Guim, just a sota de les muralles de la Ciutadella, el lloc des d’on es veien les execucions que els militars feien dins la gran caserna, al peu de la torre de Sant Joan. En una nit així, aquell descampat no era tan sinistre i els barcelonins el feien servir per saltar-se les convencions. A l’Esplanada o a Sant Guim o, potser, si els trobaven, de camí cap a algun d’aquells dos llocs.

—Heu de deixar-ho tot i venir amb nosaltres. Ordres d’en Tarrés. —En Sabatés va deixar anar el nom del cap perquè coneixia el terror que provocava en els membres de la Ronda la possibilitat de desobeir-lo.

—Però no podem deixar sola la xocolatera, i menys una nit així! —es va queixar en Zamora.

—I jo tinc la nit lliure, que m’ho ha dit en Tarrés mateix! —va fer el valencià.

—I jo és la primera nit que sóc a la Ronda… —va dir el nou, un tipus estrafolari, vestit amb un abric que no feia per la calor de Sant Joan.

—Se me’n fot! Ara no és el moment de discutir. Hem de pelar un paio que està molt ben protegit per tres més i no podem badar! Això ara és el més important. I qui no tingui ous o no m’obeeixi, ja se’n pot anar, però que no torni.

Tots sis, encapçalats per en Sabatés, van sortir de la xocolatera amb gran sorpresa de les noies de l’establiment, que, per primera vegada en molt de temps, es quedaven soles al bordell sense cap dels guàrdies que les explotaven i les protegien al mateix temps.

En Sabatés va començar a sentir-se bé. En Tarrés repartia els seus favors entre l’Estop i ell i depenia de l’època semblava que afavoria més l’un o l’altre. Aquella tarda en Tarrés havia parlat amb l’Estop de la missió que tenien entre mans i això havia emprenyat molt en Sabatés. L’Estop era un cagadubtes i en Sabatés estava del tot convençut que en Tarrés, en el fons, apreciava molt més el seu caràcter resolutiu. Ell acabaria amb aquell cabró d’en Cuello i, si calia, amb tots els seus amics al mateix temps. I ho faria aviat, pim pam, en un cop ràpid i inesperat. El factor sorpresa, aquesta era la clau de l’èxit. Si el veia, en Cuello ja es podia donar per mort.

—Els heu vist? Els heu vist?

L’Estop i l’altre policia estaven gairebé sense alè quan en Sabatés i els altres els van trobar.

—Què hi fan tots aquests aquí? D’on han sortit? —L’Estop no entenia res.

—Jo els he dit que vinguessin. Si en Cuello se t’ha escapat, amb la teva mania d’esperar una oportunitat, potser em toca a mi enxampar-lo —va dir, amb un to molt desagradable, en Sabatés.

—Però què t’empatolles! Només els hem perdut un moment i segur que ara els tornarem a trobar!

—Sí, ja ho veig, com els estem trobant… Se t’ha acabat, Estop, a partir d’ara, d’aquest tema, me n’encarrego jo, perquè, si no, ja veig a venir que en Cuello aquesta nit dormirà tranquil·lament a casa seva.

—Però no siguis imbècil! En Tarrés m’ha dit molt clarament que ningú no havia de saber que érem els de la Ronda els qui ens l’havíem carregat. Hem de ser discrets, i tu, amb tota aquesta colla, se us veu d’un hora lluny qui sou.

L’Estop començava a sentir-se desesperat. En Sabatés era perfectament capaç de sortir-se’n i aleshores ell perdria el seu nivell dins la Ronda. L’Estop, a més, comprenia que ara tenia poques possibilitats. En Sabatés, reforçat pels homes que havia anat a buscar, tiraria pel dret. Si se sortia amb la seva, tot el mèrit seria d’en Sabatés i ell quedaria com un pelacanyes; però, si fracassava, les culpes també caurien en l’Estop. No li quedava més remei que tirar per la seva banda i veure si ell sol podia acabar amb l’encàrrec abans que en Sabatés trobés en Cuello.

—Saps què et dic? Que si tu vols contradir en Tarrés, per tu faràs. Jo aniré a la meva i compliré discretament el que m’ha dit que faci. I ho faré abans que tu i els teus sapastres oloreu on és, aquell paio. Tu —va dir al policia que l’havia acompanyat abans—, véns amb mi?

—Sí.

—Doncs, apa, ja us ho fareu. Però et juro que d’aquesta te’n recordaràs, Sabatés.

L’Estop i el seu home van marxar per allà on havien vingut. L’Estop estava molt preocupat. La seguretat que havia mostrat davant d’en Sabatés era més façana que cap altra cosa. De fet, ara no tenia gens clar que arribés a trobar en Cuello i, si el trobava, com aconseguiria separar-lo dels seus amics per despatxar-lo en un lloc discret.

En Sabatés, en canvi, se sentia eufòric. Tenia cinc homes amb ell i la possibilitat de passar la mà per la cara a l’Estop. Trobaria en Cuello, i, de seguida que el veiés, s’hi abraonaria i s’emportaria qui el defensés per davant.

—Anem! Us vull vigilants. Busquem un home morè, amb barba tancada, capgròs, sense barret, vestit de negre, que va amb un marieta amb jaqueta morada i amb dos amb cara de pagès, un de més gran i un altre de més jove. Vinga!

Quan va veure el grup de sis homes que arrencava a caminar amb empenta, la gent que hi havia al carrer es va fer fonedissa ràpidament. Per desgràcia, els barcelonins sabien reconèixer els homes de la Ronda quan anaven de cacera. I, pel que es veia, aquella nit la peça semblava de caça major.

Els dos periodistes i els seus dos nous amics van arribar plàcidament a la farmàcia Borrell, propietat de l’avi matern d’en Conrad Roure. La farmàcia tenia una vidriera molt bonica a la porta que representava amb molts colors el déu Esculapi amb una serp enroscada al voltant del bàcul. La vidriera era una filigrana que l’avi Borrell havia fet fer amb gran escàndol familiar, ja que havia costat una fortuna, i, a més, fer-se fer una vidriera a la turbulenta Barcelona semblava cridar el mal temps. Però la peça, amb gran sorpresa de tothom, tret del farmacèutic Borrell, havia estat un èxit. La farmàcia ara la coneixien com la del «Culapi» i sovint la gent venia de l’altra punta de la ciutat a encarregar pegats, infusions i xarops, convençuts de les bondats terapèutiques del local. A més, fins i tot els vailets més trapelles del barri, tenien un respecte gairebé religiós al déu grec de vidre transparent i, per tant, la vidriera, després de força anys i d’haver patit un parell de bombardejos i set o vuit aldarulls diversos, continuava intacta i resplendent.

Per l’hora que era, la farmàcia no estava oberta al públic, però els Borrell i tota la parentela, entre d’altres el nét predilecte, en Conrad Roure i Borrell, eren a dins convocats pel poder gastronòmic de l’àvia, capaç de fer, any rere any, les coques de fruites més impressionants de tot Catalunya. Seguint la vena una mica excèntrica de la família, l’àvia Josepa feia servir el magatzem de la farmàcia, just al costat d’on s’elaboraven les receptes dels fàrmacs, com a obrador per fer les coques. Cada any, un o altre dels convidats renunciava a menjar la pasta dolça per por que la coca s’hagués contaminat amb el cianur, l’arsènic o l’hidròxid de plata que hi havia a tocar de la farina. Però mai no havia passat res i l’àvia no tenia manies a l’hora de fer servir el forn de la farmàcia, pensat per escalfar els productes químics, per cuinar un exèrcit de coques no gaire grosses, perquè no cabien al forn, però espectacularment delicioses.

—Que es pot passar? —va dir amb veu dolça en Fontanals mentre obria la porta de vidre i l’Esculapi girava sobre les frontisses.

Una flaire de coques acabades de fer va envair les narius d’en Joan i, immediatament, va sentir que l’estómac li rondinava i la boca se li omplia de saliva. Va travessar la botiga, plena de prestatges amb cordials blancs i blaus, i, pel costat esquerre del taulell, van anar a parar a una sala plena de gent rient, asseguda de qualsevol manera. Alguns, amb cadires de tota mena, d’altres, per sobre dels mobles, i fins i tot hi havia un parell de nens mig adormits a terra. Al centre de la sala hi havia una taula immensa de treball, amb tot de matrassos i pots arraconats en un dels costats, mentre que la resta del tauler estava ple de coques adornades amb fruites i pinyons, algunes de mig consumides, d’altres per encetar.

En Conrad Roure va saltar d’un moble alt, àgil com sempre, i va apropar-se a saludar els nouvinguts.

—Família, aquests són els amics que us deia. Aquest d’aquí és en Francesc de Paula Cuello i aquell altre…

—Jo, l’Albert Fontanals, per servir-los a tots vostès. Disculpin que els ho digui, però és el primer cop que em fa il·lusió entrar en una farmàcia!

—I aquest noi tan eixerit, qui és? —va dir l’àvia Josepa.

—Jo sóc en Joan Gort i aquest és el meu pare Ramon… I som de Reus.

—Ah, molt bé, doncs benvinguts també els de Reus. Passeu a menjar coques, que ara són ben tendres…

Coca per a tothom i també, un cop més, vi dolç. En Joan, que després de la caminada des de la Rambla havia anat perdent els vapors de l’alcohol, ara tornava a agafar aquell punt d’embriaguesa. No tenia gens de son; de fet, estava del tot despert, però se sentia sobreexcitat, molt atent a tot el que passava en aquella nit de Sant Joan, que estava sent tan intensa. Recolzat en una calaixera mentre menjava la fruita confitada, mirava com el seu pare, més desinhibit que de costum, reia amb les gràcies de la família Borrell com no ho havia fet des de la mort de la mare. Ell i el pare, en Joan ho va veure ben clar, iniciaven ara una etapa de més entesa, de més harmonia, un cop superat el mal tràngol.

L’Estop començava a estar desesperat. En primer lloc se n’havia anat al Portal Nou, convençut que en un moment o altre en Cuello passaria per allà per anar al Pou de Sant Guim. Pel que sabia d’en Cuello, no era probable que anés a passejar per l’Esplanada i els jardins del General, més burgesos, i, en qualsevol cas, el camí més lògic per anar-hi també passava per davant del Portal Nou, encara que sense travessar-lo. Tot i així, l’Estop no en podia estar del tot segur. Després d’esperar deu minuts, va decidir deixar el seu home allà i anar ell mateix al Pou de Sant Guim, a veure si hi veia en Cuello i els seus amics. Ja era mitjanit, però hi havia tantes fogueres que tot aquell descampat, al peu del glacis de la Ciutadella, estava ben il·luminat. A més, algunes venedors havien instal·lat paradetes amb fanals d’oli i, en el cas de les parades de més categoria, fins i tot amb alguna espelma de cera. L’Estop mirava i mirava, una mica enfebrat, però no aconseguia veure ni en Cuello ni els seus amics per enlloc. Molta gent rient, molta gent mirant com les gitanes llegien les cartes, com els acordionistes tocaven velles cançons, com nens molt petits venien cucurutxos de tramussos, de xufles, de cigrons… Però en Cuello i els seus amics no hi eren. Fins i tot, en un atac de desesperació, l’Estop es va allunyar unes desenes de metres de les fogueres, per veure si trobava als marges els perseguits, però l’únic que va aconseguir va ser rebre insults de les parelles que s’havien refugiat a la foscor per als seus propis afers.

A en Sabatés i la seva colla les coses tampoc no els estaven sortint bé. En un primer moment, tots sis homes havien anat junts amunt i avall, fent-se veure molt i fent fugir tothom al seu pas. Va ser del tot inútil. En Sabatés, aleshores, va decidir dividir la colla en tres grups diferents, un també prop del Portal Nou i el Pou de Sant Guim, un altre per la zona de la plaça de Sant Agustí Vell, i el mateix Sabatés amb un altre policia, voltant per la zona. Però el temps passava i el desplegament no servia de res. De mica en mica, la gent va anar desapareixent dels carrers. Encara quedaven força noctàmbuls, però molts ja se n’havien anat a dormir i la por era que en Cuello i els seus amics també haguessin fet el mateix. On coi devien ser?

En Cuello s’ho estava passant molt bé a la farmàcia Borrell. Sempre li havia agradat la nit de Sant Joan, les fogueres, els balls, tot aquell ambient, però, entre els nombrosos membres de la família Borrell-Roure, la veritat és que la nit li estava passant volant. A més, dues germanes, parentes en grau indeterminat del seu amic Conrad, el feien anar de corcoll d’una manera desinhibida, entre rialles i mirades còmplices. Les dues eren pastades, una mica rodones, amb els cabells molt rinxolats i negres i els ulls vius. La més gran, potser, era una mica més bonica que la més jove, però en aquells moments això a en Cuello se li’n fotia. Aprofitant que les dues germanes havien marxat un moment a refrescar-se, en Cuello va donar un cop d’ull a la sala. En Conrad, en Fontanals i en Ramon Gort xerraven amb un somriure a la boca, mentre que l’altre amic, l’Agustí Reverté, estava assegut en una cadira fent un torcebraç amb un altre dels convidats. I el noi, en Joan? En Cuello el va buscar amb la mirada i de seguida es va sentir culpable. El jove estava dret, amb l’esquena recolzada en una paret, mirant-se els peus i badallant. És clar, no hi havia ningú de la seva edat, en aquella reunió, o massa nens o massa grans. I a més ja feia estona que eren allà… En Cuello es va treure el rellotge de l’armilla i va veure que ja era més tard de la una de la matinada. Feia ben bé una hora i mitja que eren a la farmàcia, el temps havia passat volant. Les dues germanes van tornar, ben empolsades i amb els llavis de nou vermellosos.

—Senyoretes, jo ara hauria d’absentar-me durant mitja hora com a màxim. He d’acompanyar uns amics als quals havia promès ensenyar-los el Pou de Sant Guim. Puc comptar que les tornaré a trobar quan torni?

Les dues rodanxones van mirar-se i, sobretot, van mirar-lo. La més jove va parlar.

—Pensi que si trobem un jove més atent i disposat que vostè haurem de marxar. Ara, si ens promet que, a canvi de la deserció, passarà amb nosaltres tota la nit…

—Clara! —va dir la germana gran, rient—. Això que acabes de dir el senyor Francesc de Paula ho pot interpretar malament… La meva germana volia dir que estarem disposades a complaure’l i que ens complagui una bona estona més.

—Doncs, Delfina, el que tu has dit també es podria ben bé interpretar malament…

—Senyores, sigui quina sigui la interpretació correcta, pensin que m’aplicaré al màxim perquè tinguin el millor record possible d’aquesta nit…

Les dues germanes encara van riure més. En Cuello es va girar cap a en Joan Gort, mig emborratxat per les possibilitats que se li obrien. Però de tota manera havia promès que acompanyaria els Gort i això no es podia ajornar.

—Què noi, ja deus estar avorrit d’estar-te aquí…

—No, senyor Cuello… Però no es deu estar acabant, la festa al carrer… Ho dic perquè, com que és tard, potser tothom se’n va a dormir i ens ho perdrem…

—No, tranquil, que fins que no surti el sol quedarà gresca. Mira, he pensat que, si voleu, ara us acompanyaré a tu i el teu pare fins al Pou de Sant Guim, tot just sortint de les muralles, que és on hi ha més fogueres i més fira i ball i de tot. I, quan us canseu, si voleu tornar aquí, vosaltres mateixos…

—Sí, sí, i tant. —En Joan es va animar—. Ara aviso el meu pare.

En Joan va interrompre el pare per dir-li que el senyor Cuello els acompanyaria. En Ramon Gort s’ho estava passant la mar de bé, però va entendre que el seu fill s’avorria una mica.

—Doncs, au, anem-hi.

—Que ve, en Cuello, amb vosaltres? —va dir en Fontanals, que a aquelles hores s’havia posat unes tovalles de quadres vermells i blancs al cap en forma de turbant hindú i estava especialment divertit—. Doncs jo també us hi acompanyo i així ell no tornarà sol…

—Agafem els barrets i anem.

—Ui, barret, que no veus que duc turbant, jo? A mi no em cal el barret, jo surto així, com si anés als toros, però als de l’Índia!

En Jeroni Tarrés també estava nerviós. Continuava esperant que l’Estop, en Sabatés o qui fos el vingués a trobar per dir-li que la feina estava enllestida i que ningú no podia sospitar que en Cuello l’haguessin despatxat els de la Ronda. El temps passava, ja era més de la una i no en sabia res. Era impensable que els seus homes se n’haguessin anat a dormir després de l’assassinat i no li haguessin dit res; per tant, encara no havien aconseguit enllestir l’encàrrec. I encara que a la nit de Sant Joan no seria estrany que en Cuello estigués rondant fins molt tard, el temps de mica en mica s’esmunyia i en Tarrés, encara que no ho volia semblar, se sentia a punt d’esclatar dels nervis. Si avui les coses no sortien bé, possiblement en Serra i Monclús l’hi faria pagar. Perdre la posició privilegiada que ara tenia com a cap de la Ronda el neguitejava perquè era conscient que els qui manaven al Govern Civil preferirien veure’l mort que ressentit.

Va acabar-se el rom d’un glop per treure’s els mals averanys del cap. Havia estat jugant a la brisca en una de les xocolateres amb tres clients assidus, però no estava pel joc i ho havia deixat aviat i ara s’estava en una de les habitacions, sol, donant voltes a la manca de notícies. Feia molta calor i la sensació d’ofec el va decidir: aniria a veure què passava. No podia de cap de les maneres implicar-se en els fets, perquè tothom sabria aleshores que la Ronda era darrere l’acció, però ja no podia més. Va agafar el barret, el bastó i va deixar dit que anava cap al Portal Nou, que si algú hi anava amb notícies, que l’anessin a buscar.

—Què, l’has vist?

Per la cara que feia, l’Estop ja sabia que el seu company no havia vist en Cuello. Per acabar-lo de fastiguejar, davant del Portal Nou també hi havia dos dels policies que havia anat a buscar en Sabatés. I, uns metres més enllà, davant d’una foguera, encara en va veure dos més, cosa que volia dir que el mateix Sabatés no devia ser gaire lluny. Discreció! No n’hi havia gota. Els homes de la Ronda estaven acostumats a caminar com fatxendes, com gent que no té por de ningú perquè tot el que facin estarà sempre a l’empara de la llei o, millor dit, de l’autoritat. I aquesta mateixa actitud era la que tenien els policies aquella nit. Se’ls veia d’una hora lluny. L’Estop va decidir caminar una mica a veure si tenia sort. Va enfilar per un carrer i va agafar el carrer del Rec Comtal en direcció cap a Sant Pere més Baix.

En Fontanals, amb el seu turbant estrafolari, va ser el primer a sortir al carrer. La farmàcia era a tocar de la plaça de Sant Pere, allà on els carrers del Rec Comtal i Sant Pere més Baix s’unien. Va treure de la butxaca una de les seves propietats més preuades, un broquet de fumar d’ivori, i hi va posar un cigarret que portava fet.

—Què és això? —va dir, estranyat, en Joan.

—Això és tabac, noi, com el dels cigars, però fet amb paper. M’ho van portar de Londres, on sembla que la gent fins i tot fuma pel carrer d’aquesta manera.

—Però si sembla una canya encesa!

—No li facis cas, Joan, que a en Fontanals li agrada sempre cridar l’atenció. —En Cuello ja estava acostumat a veure les excentricitats del seu amic i aquesta del broquet de fumar n’era una més—. Vagi passant, Ramon, vagi passant, que ara ve més de gust passejar per Barcelona.

—Sí, és el primer cop que veig tan poca gent pel carrer de totes les vegades que he estat en aquest coi de ciutat.

La plaça de Sant Pere estava del tot buida, encara que es veia algú en la direcció del Portal Nou. Un parell d’homes que semblava que s’acabaven de trobar.

L’Estop gairebé es va trobar de cara amb en Tarrés al carrer del Rec Comtal.

Un cop més, va pensar que aquella nit estava plagada de desgràcies. Ara, la urgència de trobar en Cuello esdevindria encara més gran i l’explicació de per què no era amb en Sabatés i de com havien perdut el perseguit quan anava amb tres persones més encara resultaria més increïble per al seu cap.

—Què, heu acabat? L’heu pelat, ja? —En Tarrés va ser brusc i es va mostrar més ansiós del que hauria volgut.

—No, de fet, no… El que passa és que…

I aleshores l’Estop va veure, incrèdul de la sort que tenia, que en Cuello i els seus tres amics s’apropaven cap a ells i que estaven a punt de passar just per darrere d’en Tarrés.

—El que passa és que són aquí! —va dir l’Estop, excitat, assenyalant-los amb el dit i apujant el to de veu més del compte.

En Tarrés es va girar d’una revolada i tant ell com l’Estop van quedar de cara, il·luminats per un fanal, cap a en Fontanals, que era qui anava al davant xerrant amb en Joan Gort.

En Fontanals, alertat per la veu de l’Estop i pel gir sobtat d’en Tarrés, els va veure com una aparició i va reconèixer tant en Tarrés, a qui era difícil d’oblidar, com aquell homenot que havia estat mirant al Cafè dels Mirallets i que, ara se n’adonava, havia interpretat malament quan li tornava les mirades que li feia.

No li va agradar aquella aparició, perquè havia après que molt sovint les casualitats no ho eren en absolut. Per això es va girar i va dir a en Cuello i a en Ramon Gort, que anaven uns passos enrere xerrant, que acceleressin el pas i el seguissin. En Cuello no sabia què passava, però si en Fontanals actuava així, calia fer-li cas.

En Joan estava content i somiador. La nit estava resultant magnífica, però se sentia una mica fora de si mateix, en part per l’experiència que estava vivint, però, sens dubte, en bona mesura, pels diversos gots de vi dolç que havia pres. Per això no va reaccionar davant el canvi d’actitud d’en Fontanals, molt menys divertit en aquell moment que uns instants abans, i quan tots van accelerar el pas, ell es va aturar, una mica desconcertat.

En Fontanals el va agafar de bracet i el va obligar a posar-se en marxa.

—Anem, anem per aquí, per les Basses de Sant Pere! Deixem-los enrere.

En Sabatés estava cada cop més emprenyat i més preocupat. L’aposta que havia fet per tal de fer mèrits davant d’en Tarrés i menystenir l’Estop estava resultant un desastre. Sis homes no havien aconseguit trobar en Cuello, quan en una nit com aquella a Barcelona tampoc no hi havia tants llocs on anar. Un cop més, en Sabatés va repassar mentalment on podia haver anat la seva víctima i on havia posat ell la seva gent i, un altre cop, va veure clar que ell no s’havia equivocat. Si no havien vist en Cuello era segur que no havia anat als llocs on els barcelonins es divertien la nit de Sant Joan. Per tant, o bé se n’havia anat a dormir a casa —i això era un problema perquè en Cuello canviava sovint de llit per qüestions de seguretat— o bé era en alguna festa particular. Però, en el seu passeig pel barri del Portal Nou, en Sabatés no havia trobat cap festa, almenys que es percebés des del carrer, i, com que ell no concebia una festa sense soroll i gresca, estava pràcticament convençut que no se n’havia fet cap aquella nit. O sigui que en Cuello s’havia fos…

En un moment d’inspiració, quan era a la plaça de Sant Agustí Vell, va pujar amb en Garreta cap al Rec Comtal per les Basses de Sant Pere. Durant el dia, les basses estaven sempre plenes de dones que rentaven la roba, cantaven i feien xivarri, però de nit era un lloc molt solitari i poc il·luminat, on era fàcil ficar el peu en un toll d’aigua o, el que era pitjor, relliscar en l’aigua sabonosa que s’hi acumulava.

Quatre homes baixaven amb una certa pressa pel costat de les basses, allà on hi havia els dos únics fanals d’oli encesos de tot el carrer. No, no eren quatre, eren més, sis… Darrere dels quatre homes, dos més s’hi apropaven. En Sabatés va distingir de lluny aquells dos que anaven darrere de tot: l’Estop era un d’ells i l’altre, en Tarrés. Malparit de l’Estop! Com si fos un nen havia anat a buscar en Tarrés, segur, per queixar-se. Fill de puta!

Els quatre homes que anaven davant van passar sota un fanal i en Sabatés en va poder veure clarament els dos primers: un era l’amic d’en Cuello, aquell marieta, que anava agafat del noiet que hi havia al cafè. I els dos de darrere d’ells… Un era en Cuello, sens dubte. La gran oportunitat per a en Sabatés havia arribat. Si actuava decididament, en Tarrés veuria en qui es podia confiar de debò.

En Joan només entenia que alguna cosa greu estava passant. En Fontanals l’agafava fort del braç i el feia caminar de pressa, mentre, un parell de passes enrere, el seu pare i en Cuello també acceleraven i miraven cap enrere, on dos homes semblava que els seguien.

El terra, de llambordes, estava humit i relliscós, i en Joan va entendre que allà es devia rentar roba de dia. Però ara, a quarts de dues de la matinada, aquell lloc, o potser la situació, li resultava sinistre.

En Ramon Gort entenia millor que el seu fill què estava passant. A la rebotiga de la farmàcia Borrell havia parlat molt de política amb els convidats, tots ells republicans, progressistes o demòcrates, gent liberal com ell. En Ramon s’havia sentit orgullós de les mirades d’admiració dels joves quan els havia explicat algun episodi bèl·lic de la carlinada o com havia estat al costat del comandat Sugranyes durant el setge de Reus. I durant la conversa també havia entès que en Cuello era el cap polític de tots aquells. No era d’estranyar, doncs, que algun malfactor, pagat per la policia o potser fins i tot la mateixa policia, l’estigués perseguint. En Ramon només patia pel seu fill, perquè no prengués mal, però no tenia cap mena de por d’enfrontar-se amb qui calgués. Va posar-se la mà a la faixa i va notar la nacra de l’empunyadura de la seva navalla i es va sentir millor.

En Tarrés es veia arrossegat pels esdeveniments. Es penedia d’haver cedit a la impaciència, perquè ara, si no pelaven els quatre perseguits, se sabria que ell hi estava implicat. Però matar quatre homes no era fàcil i, a més, era impossible que una cosa així pogués passar a Barcelona sense com a mínim el consentiment de la Ronda. El que ara li demanava el cos era aturar l’operació i esperar unes hores. Millor un retard que no pas un desastre…

Però, per desgràcia d’en Tarrés, els seus subordinats no podien seguir el fil dels seus pensaments. Ells només sabien que el seu objectiu era a la vista i que, després d’una nit llarga en frustracions, ara era el moment.

En Sabatés i en Garreta es van aturar enmig del carrer, esperant que els altres hi arribessin.

—Mira quina colla de senyors que ve per aquí… Si fins i tot n’hi ha un que és un bon marieta! —va dir amb veu ben alta en Sabatés, mentre en Garreta s’anava posant un puny de ferro.

L’aparició dels dos de la Ronda davant d’en Fontanals el va sorprendre. El perill, fins aleshores, venia de darrere, però el fet que haguessin aparegut aquells dos de sobte davant del grup li va fer pensar que havien caigut en un parany. Estaven rodejats. Tot i així, per la seva manera de ser, en Fontanals no va poder evitar replicar.

—Caram, m’agrada que algú com vostè sigui capaç de confessar en públic els seus gustos. Ha vingut amb el seu marit, potser? —va dir, assenyalant la bèstia d’en Garreta.

En Garreta no sabia gaire bé què hi feia, allà. Fins aleshores havia obeït en tot moment les ordres d’en Sabatés, però el fet que aquell tipus estrafolari, que duia unes tovalles de quadres lligades al cap, li digués que era el marit d’en Sabatés li va semblar un insult intolerable. I per això s’hi va llançar al damunt, amb sorpresa d’en Fontanals, que s’esperava més aviat l’atac d’en Sabatés. En Garreta va avançar cap a en Fontanals tirant enrere el puny per tal de colpejar-lo amb més força a la cara. Però per fer-ho va haver d’inclinar el cos just davant d’en Joan. En Joan no ho va dubtar. Encara que allò, ell prou que ho sabia, no tenia res a veure amb les baralles amb els nois de Reus, va utilitzar la seva agilitat i, simplement, va escombrar amb el peu la cama d’en Garreta, que es va quedar sense subjecció i va caure mig volant a terra, empès per la seva pròpia empenta. El cos immens del policia va fer que l’aigua del terra esquitxés cap a tot arreu. Per un moment tot es va aturar, tothom sorprès de com s’havia resolt el primer assalt amb la intervenció de qui semblava el més feble dels contendents contra el més gros i fort de tots. El primer que va reaccionar, per a desgràcia d’en Joan, va ser en Sabatés. Amb la porra que s’havia fet ell mateix, farcida de pedres i terra, va colpejar de baix cap a dalt la cara del noi.

A en Joan, de sobte, el món li va esclatar. La porra li va colpejar el nas i li va trencar enmig d’una explosió de sang. Per un moment, en Joan no va ser capaç de veure ni sentir altra cosa que el seu propi dolor, un dolor asfixiant, aclaparador. Va caure de genolls i es va protegir, tard, la cara amb les mans, mentre la sang li regalimava entre els dits.

En veure el que havia passat amb el seu fill, en Ramon Gort va treure la navalla i la va obrir. Encara que la navalla no estava pensada com a arma —en Ramon la utilitzava sempre a la feina—, tenia una fulla força llarga que va brillar amb la llum del fanal. Amb la navalla per davant es va llançar contra en Sabatés amb una ràbia potser excessiva, que li va fer perdre el sentit del que feia. En Ramon només volia protegir el seu fill i descarregar el seu odi contra aquell desconegut que tant de mal havia fet a en Joan. Però en Sabatés era un gat vell de les baralles de carrer, i no era el primer cop que un home l’atacava amb una fúria cega. Va saltar cap a un costat i va evitar que la navalla se li clavés al cos, encara que li va rascar el braç, li va tallar la roba de la màniga i li va deixar una ferida no gaire profunda.

En Cuello, uns passos més enrere, estava atordit. Ell, que era capaç d’aguantar cops i tortures si era necessari, no sabia què fer davant la violència que s’havia desfermat. Tenia por, encara que no ho hauria reconegut mai. Per això, quan l’Estop, que havia arrencat a córrer, el va subjectar, gairebé no es va resistir. En Tarrés, que no corria tant com l’Estop, va veure que en Cuello estava agafat i que molt difícilment s’escaparia, però que en Sabatés tenia problemes, malgrat que havia pogut salvar el primer atac. En Tarrés, a més, no havia pogut veure bé si en Ramon Gort havia malferit en Sabatés o no, i per tant va anar cap a ell. Amb en Garreta encara no s’hi podia comptar, estabornit per la caiguda i per les guitzes que en Fontanals li clavava al cap. Ell també va treure un ganivet i el va agafar amb força.

En Joan, passats els primers segons, va recuperar una mica el sentit del que passava. Agenollat, gotejant sang pel nas trencat i amb un dolor terrible, va obrir els ulls quan el seu pare va anar cap a ell, amb la navalla a la mà.

—Joan, estàs bé? Vine, aixe…

La paraula aixeca’t se li va estroncar. En Joan, encara de genolls, va veure com el seu pare, inclinat cap a ell, obria de sobte molt els ulls i la boca. Un home que, entre el dolor, li va semblar reconèixer, estava dret darrere del seu pare amb un ganivet agafat amb les dues mans. De l’esquena d’en Ramon Gort, on li havia clavat la primera ganivetada, en sortia molta sang, i ara, per la postura de botxí a l’escorxador que tenia, l’home anava a descarregar una altra ganivetada sobre el seu pare. L’home, amb un mig somriure que en Joan no aconseguiria oblidar mai, va abaixar ràpidament el ganivet i, com es fa amb els toros, el va rematar clavant-l’hi al clatell. En Ramon Gort es va estremir i va caure rodó, als peus d’en Joan, mentre el seu assassí girava cua i anava cap a en Cuello.

En Joan, entre el dolor del nas trencat i el que acabava de veure, no sabia si tot el que estava passant era simplement una al·lucinació. El seu pare, a terra, de bocaterrosa i enmig d’un toll de sang que tenyia cada vegada més l’aigua bruta i les llambordes, no es movia en absolut. En Joan va sentir un crit animal, un gemec profund, intens i salvatge que va trigar un moment a adonar-se que sortia d’ell mateix.

El soroll de la baralla i els crits havien començat a atreure gent. En algunes cases es van encendre espelmes per mirar què passava. En Tarrés, després de liquidar aquell home, va veure clar que tots els de la Ronda havien de fugir immediatament si volien, amb una mica de sort, que ningú no els acusés del que havia passat. Però en Cuello era el primer.

—Sabatés, vine, corre!

En Sabatés, que volia ajudar en Garreta, va deixar el policia a la seva sort. En Fontanals s’havia aturat i ja no colpejava l’homenot, després de veure la mort d’en Ramon Gort. Per això va poder veure perfectament què passava amb en Cuello.

En Cuello continuava agafat fortament per l’Estop. Havia vist en primera fila com en Tarrés assassinava el pobre Gort i va entendre que ell seria el següent. Li va saber greu perdre l’oportunitat d’allitar-se amb aquelles dues germanes rodanxones i no veure com triomfava la causa de la llibertat. Però ara era el moment de morir.

En Tarrés, amb el mateix ganivet amb què havia matat en Gort, va clavar la primera punyalada a la panxa d’en Cuello, que seguia subjectat per darrere per l’Estop. I immediatament va arribar en Sabatés, que va utilitzar la navalla caiguda d’en Gort per clavar-li una altra ganivetada. En Cuello sentia dolor, però menys del que s’esperava, i veia, com si fos un altre, com els ganivets d’en Tarrés i en Sabatés se li anaven enfonsant al cos i com la roba se li anava xopant de la seva pròpia sang. Un abandó, una son estranya, el va envair.

Cada cop se sentien més crits i soroll de gent que s’apropava a les Basses. En Tarrés, que continuava clavant ganivetades a un Cuello que no moria, va aixecar el cap i va veure amb neguit que ja hi havia persones palplantades a pocs metres que no gosaven intervenir-hi.

—Sabatés, deixa’l ja, que aquest ja està llest! Tu i tu —va dir, referint-se a l’Estop, que encara aguantava el cos sense força d’en Cuello—, recolliu en Garreta i anem-nos-en.

Però tot plegat havia estat massa barroer, i en Tarrés sabia que era impossible que l’endemà al matí tot Barcelona no conegués que la Ronda havia assassinat el líder dels progressistes i un pagès que passava per allà. En Serra i Monclús i els seus amos del Govern Civil segur que no estarien gens contents i que l’hi farien pagar amb escreix.

En Joan ja no cridava. Encara de genolls, no podia treure les mans de l’esquena del seu pare, mort a terra. Va pensar que un dia o altre mataria tots aquells que li havien destrossat la vida.