1859

Quan tot just va començar a clarejar, en Gort es va despertar. No havia dormit bé, perquè havia tingut la feblesa de deixar que la noia es quedés al llit. Amb la poca llum que entrava per la finestra va mirar-la, despullada i adormida, i se li va despertar de nou el desig. Però en Gort no es volia permetre cap feblesa més. Amb la mà va agitar-la per l’espatlla fins que la va despertar sense miraments.

—Què fas? Deixa’m dormir, va…

—Aixeca’t i vés-te’n, que aviat sortirà el sol.

—Ai, no… Deixa’m, tinc son… —Ella es va girar i li va donar l’esquena, disposada a continuar dormint.

En Gort es va empipar i amb la mà oberta, no gaire fort però de manera contundent, li va picar el cul nu.

—Que t’aixequis, que ja et vaig dir que no volia que et quedessis a dormir!

—Salvatge, animal, imbècil! —La noia es va incorporar, feta un fera, però es va trobar agafada de les espatlles per les mans fortes d’en Gort. Encara que podia ser brutal, la noia no va poder fer altra cosa que estremir-se en veure’l a mitja llum. En Gort tenia una cara que podia haver estat agraciada si no fos pel nas trencat i desviat que li donava un aire sinistre. Era fort, prim i pelut i tenia una veu… Quina veu que tenia en Gort! Va decidir provar una altra tàctica per quedar-s’hi.

—Ara me n’aniré, però ja que estem tots dos despullats i, pel que veig, tot tu estàs molt despert…

—Prou, vesteix-te i vés-te’n, que he de sortir a caçar.

En Gort es va aixecar ràpidament i va llançar la roba a la noia. Per evitar allargar la situació, es va posar els calçotets i se’n va anar al rebost a menjar alguna cosa abans de sortir. Regirant va trobar la llauna de carquinyolis, ara buida, se la va mirar un moment i la va tornar a deixar al seu lloc, amb una delicadesa que no feia amb el seu aspecte.

—Que no te’n vas encara? —va cridar des del rebost.

—Ja va, si ho arribo a saber…

—Què si ho arribes a saber?

—Res… Escolta, el meu marit tornarà a marxar d’aquí a dues setmanes, se’n va a Amposta o a Tortosa, no ho sé… Podré quedar-me aleshores?

—Espavila i no m’emprenyis.

Finalment, va marxar. En Gort es va acabar de vestir, es va creuar el sarró i va agafar l’escopeta. Va cridar el gos i tots dos es van posar a caminar. Sortir a caçar, encara que no agafés res, s’havia tornat una via de desfogament de la tempesta que constantment hi havia al seu interior. Quan van assassinar el seu pare, el comandant Sugranyes, generós, el va acollir a casa seva i el va tractar com a un fill, però en Gort —a qui molt pocs gosaven dir-li Joan— hi va aguantar poc més d’un any. El segon estiu després de la mort del pare es va tornar a instal·lar, sol, amb poc més de quinze anys, al mas, i allà continuava. Però el cop de la mort brutal del pare li havia deixat una mala llet fora mida. Durant uns anys no hi va haver brega en la qual en Gort no participés, tant a Reus com a Riudoms o Montbrió, on en Gort se solia passejar. Aviat les dones, tant les pageses com les filles dels comerciants i menestrals, com fins i tot les burgesetes, el van adorar. Era dur, ben plantat, sec, amb un nas torçat que li donava un toc de pinxo i, sobretot, es notava que sempre anava a totes. Per a ell una baralla, una discussió, un conflicte no s’acabaven fins que no se’n sortia, fins que no derrotava l’oponent, fos en aquell moment, fos setmanes més tard. Era implacable. El comandant Sugranyes no sabia mai si aquell noi, amb qui sentia que tenia un deute perquè el seu pare havia mort al seu servei, li agradava o li feia por.

Amb l’escopeta descarregada va caminar cap a un camp, no gaire lluny del camí de Tarragona, on havia vist llorigueres. La va carregar amb cura, premsant prou bé la pólvora, el paper de cera i la bala rodona, ben cap a dins del canó amb l’atacador. En Gort era tan conegut per la mala lluna que gastava com per la seva extraordinària punteria. Una hora, dos conills, tres trets, el primer dels quals per treure la humitat del canó i afinar més bé la punteria. Ho pensava molt sovint: matar li agradava. Era terrible i al mateix temps l’enorgullia, perquè sabia que, simplement, s’estava preparant per matar, un dia o altre, uns quants a qui els ho devia. Aquest havia estat el motor de la seva vida els darrers quatre anys, des que va saber exactament qui havia matat son pare i que la majoria dels implicats encara eren vius.

Ho va saber el dia que en Bocanegra va tornar a aparèixer. Havia anat a un antre infecte de la Selva del Camp, un lloc on hi havia més rates que gots, precisament el lloc on en Gort s’estimava més anar en aquell temps. Sempre era el més jove, cosa que molt sovint havia confós els pinxos que freqüentaven aquells locals. Al principi, en Gort havia rebut de valent, però era conegut perquè sempre, sempre, sempre, un dia o altre, tornava la pallissa a aquell que l’hi havia clavat. I, si podia, l’hi tornava molt més forta. Rancuniós, venjatiu i mala bèstia. Ara ja feia temps que ningú no el molestava. Encara que era molt jove, el nas trencat i torçat, la fama i, sobretot, l’aire perillós que tenia el protegien eficaçment de la gent amb gust per la brega. A més, encara que en aquells locals servien el vi més dens, fort i repel·lent que es pogués trobar, en Gort no en bevia mai més de dos gots.

Aquell dia encara no s’havia acabat el primer, assegut en una taula mirant cap a la porta, quan va entrar a la bodega un home esprimatxat, amb un abric llarg malgrat la calor. L’home es va plantar a un pas de la porta, esperant que els ulls se li acostumessin a passar de la claror de fora a la foscor de dins, o potser que els narius se li adaptessin de l’olor d’una herbera que hi havia a la plaça a la ferum de vi ranci, cansalada resseca i suor que feia la bodega. En tot cas, aquells moments de desconcert van permetre en Gort veure el nouvingut prou bé per adonar-se que era en Bocanegra, quatre anys després que el veiés per darrer cop el dia que van matar el pare. Pel que es veia no havia canviat gaire, fins i tot semblava que portava la mateixa roba i tenia el mateix posat d’imbècil.

Quan va ajustar els ulls a la foscor, en Bocanegra va veure que, mirant-lo fixament assegut en una taula, hi havia en Joan Gort. S’hi va dirigir amb el mateix to que si no haguessin passat quatre anys i uns fets terribles entremig.

—Hola, Joan, t’estava buscant…

—No em diguis Joan. Digue’m Gort. Per què em buscaves, Bocanegra?

—Puc seure? —En Bocanegra no va esperar que li donés permís, va seure davant d’en Gort i va buscar amb la mirada l’amo de la tasca perquè li dugués un got de vi—. Ahhhh, ja tenia ganes de seure. Fa que camino des del matí i…

—T’he preguntat que per què em buscaves.

La veu d’en Gort havia canviat en els darrers anys. No era només que s’hagués fet més madura, com era lògic, sinó que s’havia tornat més seca i freda.

—Ui, si fa temps que et busco. Ja vaig venir l’any passat i no et vaig veure, i ara, aquest any, he pensat, segur que hi ha alguna feina per allà baix i, de passada, veig en Joan… Vull dir en Gort, i li explico quatre coses que he sabut i que potser li interessaran. Saps res d’alguna feina?

—Mira, Bocanegra, la feina la tindràs tu si no em dius aviat el que m’hagis de dir.

—Collons, com et poses, noi… Per cert, això del nas… Ja m’ho havien dit, però vist de prop impressiona més.

En Gort no va dir res, simplement se’l va tornar a mirar. El que va veure en els ulls del jove va fer parlar en Bocanegra.

—Ras i curt… T’he de parlar d’aquella nit de Sant Joan, saps? Jo, quan va passar allò vostre, era al Pou de Sant Guim, una mica begut, ja m’entens… Bé, tot plegat que no vaig saber res del que havia passat fins l’endemà, que tot Barcelona n’anava ple. Tothom deia que els de la Ronda havien matat un polític i un altre que l’acompanyava, però, és clar, el que l’acompanyava, aquest que havia mort també, m’explico?, aquest jo no sabia qui era, o sigui que no vaig saber que el teu pare havia mort fins molt després, que aleshores vaig lligar caps…

En Gort estava òbviament interessat en allò que explicava, però entenia que en Bocanegra no havia anat a veure’l només per expressar-li, més de quatre anys després, el condol per la mort del seu pare. Va preferir, en contra del que li demanava el cos, no pressionar-lo gaire i que anés explicant.

—Ja… continua.

—Doncs que fins fa poc, bé, fins després dels rebomboris de Barcelona de l’estiu passat, no vaig saber que el teu pare havia mort al mateix temps que el polític aquell… I que els seus assassins eren els de la Ronda.

—Ja és la segona vegada que dius això de la Ronda. Què t’empatolles?

—Ah, no saps qui són, bé, qui eren, els de la Ronda? Era la policia de Barcelona, em pensava que ho sabies… Els deien els de la Ronda d’en Tarrés, perquè aquest, en Tarrés, era qui els manava.

—I per què la policia voldria matar el meu pare? No té sentit, això que dius!

—Sí, home, sí, està molt clar! Els policies van voler matar només el polític, tothom ho deia, però vosaltres també vau rebre perquè éreu amb ell.

Això que deia en Bocanegra tenia sentit. Per primer cop en quatre anys, en Gort va començar a entendre què havia passat realment aquella nit de Sant Joan. Després d’enterrar el pare l’endemà a Barcelona de qualsevol manera, en Bofarull va agafar el cotxe i el va dur a Reus, on el va deixar amb en Sugranyes. Sempre havia pensat que havien estat uns delinqüents que els volien robar els que havien comès els assassinats, però aquesta explicació no acabava de quadrar amb els seus records. En cap moment els van exigir diners, sinó que des del principi van tenir una actitud provocadora. No, no els volien robar, volien matar-los. Entendre que l’objectiu de l’atac era en Cuello i que el seu pare havia mort simplement per ser en el lloc més inoportú i en el moment més poc adient encara li va fer més ràbia. La mort del seu pare havia estat especialment estúpida i cruel, i això costava d’empassar.

—I aquests policies, continuen a Barcelona?

—Noi, aquí al sud no us arriba res, oi? —En Bocanegra va obrir la boca i va llançar l’alè podrit a la cara d’en Gort—. Ha, ha, ha! No en queda ni un, a Barcelona; l’any passat els van pelar tots! Ni en Garreta, que era un de molt cepat i fort. A cops de pedra, a guitzes, com fos, a tots els van enviar a l’altre barri.

Tots morts! En Gort immediatament va lamentar la mort dels seus enemics, no per cap bon sentiment, sinó per la frustració de no haver-los pogut matar ell personalment. Però en Bocanegra va seguir parlant:

—La gent, després de la Vicalvarada, es va llançar al carrer, i quan en reconeixien un, el pelaven a cops i a ganivetades. Només se’n van salvar en Tarrés i un parell més, que com que estaven a la presó…

—Què vols dir que estaven a la presó?

En Bocanegra es va apropar a en Gort i va abaixar la veu.

—Sembla que els quefes de la policia no van perdonar mai a en Tarrés que es descobrís que havia matat aquell polític i llavors li van parar una trampa i el van condemnar a ell i als seus dos segons a presó. Però aquests paios, ja es veu, han nascut amb la flor al cul! Si no arriben a estar al penal l’any passat, ara estarien abonant les margarides de la muntanya de Montjuïc. Ha, ha, ha!

A en Bocanegra li va fer molta gràcia el seu propi acudit. A la presó, estaven a la presó, com a mínim en Tarrés i qui sap si un parell dels qui van matar el seu pare. Un dia sortirien i potser aleshores en Gort tindria una oportunitat i podria sentir-se descansat. Els assassins del seu pare estaven vius i, en Gort ho sabia, un dia o altre els podria tornar amb escreix el mal que li havien fet.

En Gort volia saber més coses, però en Bocanegra o bé no sabia res més o bé no sabia explicar-se, i poca cosa més en va treure. Si no hagués quedat tan tocat per les notícies, en Gort potser hauria aconseguit que en Bocanegra li donés tota la informació, però en aquell moment no va voler pensar que una part de l’explicació no quadrava del tot.

En Bocanegra va quedar-se a Reus uns mesos, i després va tornar a marxar, com feia sempre. Tot i així, amb el temps cada cop s’hi va anar instal·lant més, i ara, quatre anys després de la conversa a la bodega de la Selva del Camp, pràcticament es podia dir que en Bocanegra vivia a prop d’en Gort. El comandant Sugranyes li anava donant feines no gaire compromeses i, encara que no era gens de fiar, tampoc no es podia dir que fos mala persona. En Gort sabia que, més o menys quan arribés al mas per llevar la pell als conills, en Bocanegra s’aproparia a fer petar la xerrada, indiferent al silenci sorrut amb què acostumava a obsequiar-lo en Gort. Però avui, i això que era força d’hora, en Bocanegra l’esperava amb un dels carros dels Sugranyes a la porta del mas.

—Noi, que fas tard! T’has adormit o què? —va dir en Bocanegra, sense preocupar-li en absolut el fet que en Gort venia de caçar i no pas de dormir, com saltava a la vista—. Va, vinga, que el comandant vol veure’t…

—Doncs vés passant que jo ja hi aniré…

—No, que m’ha dit que t’hi porti de seguida, que hi havia molta pressa.

En Gort no es va fer pregar més. Va desar l’escopeta i un dels conills morts i es va endur l’altre per portar-lo al comandant. El conill a la cassola feia perdre el cap a en Sugranyes. Després va pujar al carro i van començar a fer camí. Sense que calgués demanar-li res, en Bocanegra va començar a xerrar.

—Ui, com està el comandant! He anat a buscar el primer correu i avui tenia tres cartes, una plena de segells amb la cara suposo que de la reina, molt bonics… Tu n’has vist, de segells d’aquests dels nous, Gort?

—No m’interessen per a res els teus maleïts segells.

En Bocanegra no en va fer cas, perquè ja estava acostumat a les coses d’en Gort, i va continuar, impertèrrit, amb la seva explicació més aviat confusa.

—Jo ja veia que era una carta important, perquè la gent no es gasta tants quartos per enviar una carta si no s’ha de dir una cosa grossa, no?

Silenci.

—Bé, tant se val… Doncs, com et deia, Gort, el comandant estava llegint el diari quan li he dut les cartes i, ca!, la primera que ha obert ha estat la dels segells, què et deia, jo? I quan l’ha llegida, s’ha aixecat, ha llençat el diari a terra i m’ha dit, escolta-ho bé, perquè em sembla que amb el que m’ha dit ja ho diu tot…

Silenci. En Gort va escopir fora del carro i va continuar sense dir res.

—Doncs ha dit… Para l’orella, eh! —En Bocanegra fins i tot va deixar les regnes del carro per donar més èmfasi a la citació—: «Ara sí, ara sí!»… Eh, què et sembla?

—A mi em sembla que això i res és el mateix. I que cada dia ets més idiota.

—Doncs això vol dir molt, per a mi. Segur que és una cosa grossa. Per a mi que la carta és d’en Prim o d’un d’aquests… Jo crec que el comandant té ganes de sortir de Reus…

Per una vegada a la vida, en Bocanegra tenia raó. El comandant Sugranyes es moria de ganes de sortir de Reus i de tornar al món. Quan havia caigut el Govern reaccionari, en Sugranyes va posar-se a organitzar milícies, sense gaire èxit. Després de tants anys de repressió, molts havien confós la milícia amb una mena d’associació per desfilar, anar a sopar i beure mentre es cridaven consignes sense pensar gaire en què volien dir. Quan l’O’Donnell i companyia van acabar amb el bienni de governs més o menys progressistes, en Sugranyes es va sentir tan traït que va fer un discurs públic en què acusava els moderats i els progressistes d’haver-se aliat per repartir-se els càrrecs públics en contra del poble que deien que representaven. Una multa i cap a casa, però en Sugranyes va jurar i perjurar públicament que mai més no entraria en política després d’aquella decepció. Però les promeses públiques d’en Sugranyes calia agafar-les amb pinces. Així com en els afers privats el comandant era un home cabal, també era cert que era una mica bocamoll, cosa de la qual se n’havia penedit secretament tota la vida, però que ara, als cinquanta-dos anys, ja no es veia capaç de canviar.

En Sugranyes, en contra del seu costum, els esperava a la porta de casa.

—Vine, Joan, baixa ja del carro i anem cap a dins, que tenim molta feina.

En Gort va baixar del carro i va deixar en Bocanegra amb les ganes de saber què coi havia motivat aquell atac d’excitació d’en Sugranyes. En Gort va seure al mateix saló i a la mateixa butaca que, uns anys abans, havia ocupat el seu pare en tants dies de conversa amb el comandant.

—Has esmorzat? Lola! Lola! Porta al Joan un plat amb embotits i pa i alguna cosa per beure! Si no crides, no et sent; aquesta dona cada dia sordeja més… —va justificar-se en Sugranyes després d’haver bramat de tal manera que els vidres de l’aparador de la sala havien estat a punt de petar.

—I doncs? Què passa, comandant, què és tot aquest enrenou?

—Mira, ja saps que Espanya està a punt d’entrar en guerra amb el soldà del Marroc…

—Sí, alguna cosa he sentit a dir… Però la veritat és que no sé ben bé què ha passat.

—Noi, des de quan no llegeixes un diari? Mira, te’n faig cinc cèntims, perquè si no després no entendràs res del que t’explicaré. Resulta que a Ceuta… Saps què és Ceuta, oi?

—No sóc tan ignorant, comandant —va dir, una mica molest, en Gort.

En Sugranyes no es va donar per al·ludit i va continuar parlant.

—Doncs resulta que Ceuta sempre ha estat mig en perill, perquè, de fet, els espanyols ocupen la ciutat i poca cosa més, uns camps de pastura. Doncs bé, el governador de Ceuta, que és un general de cavalleria, amb això ja ho tinc tot dit, o sigui que és un boig de primera, d’aquells que primer actua i després pensa, i suposo que amb la calor de l’Àfrica encara és pitjor… Per on anava?

—M’explicava, comandant, no sé què de Ceuta i el governador aquest.

—Ah, sí! Doncs que l’home va ordenar als seus soldats que ocupessin més terreny i fessin unes fortificacions i, és clar, els moros es van emprenyar, els les van tirar a terra i es van pixar sobre l’escut d’Espanya. Llavors ja estava feta, s’han disparat quatre trets i s’ha fet una bola ben grossa.

—I això és tot? Per això ara Espanya entrarà en guerra? Per una pixarada?

—No, per l’honor… Per l’honor, per donar una lliçó als moros, que defensen més l’esclavitud que la llibertat… i per tenir més territoris per civilitzar amb les nostres empreses i els nostres colons. Per tot això.

—O sigui, per guanyar territori i riquesa per a uns quants rics…

—Home, no és així exactament… —En Sugranyes es va aixecar nerviós del sofà on s’havia mig estirat, no gaire content de com anava la conversa—. Totes les potències europees ho estan fent, per què no nosaltres? Ho fan els francesos a Algèria, els anglesos a mig món, els alemanys a l’Àfrica negra…

Per sort per a en Sugranyes, en aquells moments va entrar a la sala la Lola, la dona que sempre havia tingut cura de la família Sugranyes i que, encara que amb els anys havia guanyat pes i perdut agilitat, continuava movent-se per la casa amb una autoritat inqüestionable.

—Joanet. —La Lola era l’única persona a qui en Gort encara permetia que l’anomenés d’aquella manera—. Estàs sec! No m’agrada, no, que no et cuidis… Apa, menja aquesta llonganissa que és molt bona. I si et quedes amb gana, m’ho dius, que et portaré més cosa…

—Menja, menja, i anem parlant —va dir en Sugranyes mentre assenyalava la taula a en Gort.

En Gort va anar a seure a taula i va aprofitar per treure del sarró el conill mort per donar-lo a la Lola.

—Mira, Lola, quin conill he caçat aquest matí per a tu… —va dir mentre feia un petó a la galta grossa i vermella de la dona.

—Ai, que n’ets de guapo! La que t’atrapi, ben contenta n’ha de quedar!

—Va, Lola, vés cap a la cuina i deixa’ns parlar d’una vegada —va dir en Sugranyes, impacient per continuar la conversa.

En Gort va seure, va agafar el ganivet i va tallar un bon tros d’embotit. Ell coneixia prou el comandant per saber quina una en duia de cap.

—Comandant, vostè vol marxar a l’Àfrica a fer la guerra, oi?

—Qui t’ho ha dit? Com ho saps, això?

—Home, comandant, que no em mamo el dit… Si vostè és transparent! Ja ho sap la seva dona?

Aquí sí que en Sugranyes es va espantar. Va mirar cap amunt, on hi havia les habitacions de la casa i va apropar-se a en Gort per poder parlar millor.

—Calla, calla, abaixa la veu que encara no li he dit res. M’ho haig de fer venir bé, saps? És que aquest cop sí que és engrescador. Veus, ara t’ho ensenyo… —En Sugranyes va anar cap al secreter, va obrir un petit calaix i en va treure un paper amb els segells encara enganxats—. Aquest matí he rebut carta de Barcelona. I em demanen una cosa molt important, molt, i vull que tu m’ajudis.

—Jo? Ja ho sap que l’ajudaré en tot, no cal que m’ho digui. Què s’ha de fer?

—Tranquil, que primer t’ho explico. D’aquí a uns dies declararan oficialment la guerra al soldà del Marroc. De fet, l’exèrcit ja s’està preparant per anar-hi. A mi, ja ho saps, no se m’hi ha perdut res, a l’exèrcit, però el general Prim i la Diputació de Barcelona s’han empescat una cosa diferent, un regiment nou, fora de l’exèrcit normal, un regiment de voluntaris catalans, tots d’aquí.

—I això és nou? Però si està ple de nois catalans, l’exèrcit! Sense anar més lluny, en Rossend Parés, el fill de cal Blaió, potser fa més d’un any que és soldat… No hi veig la novetat per enlloc.

—No, no ho entens. —En Sugranyes volia entusiasmar en Gort tant com ell s’hi sentia—. No té res a veure amb això que dius. Serà un regiment que es dirà així, Batalló de Voluntaris de Catalunya, i qui creus que el manarà, aquest batalló, eh, Gort? Digues, digues…

—Vostè? —va dir en Gort, incrèdul.

El gran somriure d’en Sugranyes va fer que no calgués resposta. Després de totes les vegades que en Gort havia sentit el comandant jurar i perjurar que ell estava retirat i que mai més no tornaria ni a la política ni molt menys a la milícia, ara es despenjava amb un nomenament de cap de batalló.

—No sé si pots adonar-te del que vol dir, això: feia molts i molts anys que no hi havia un regiment català del tot, fins i tot els comandaments. Te’n sentiràs orgullós, un cop siguem a l’Àfrica…

—Com, «quan siguem a l’Àfrica»?! És que jo també hi vaig?

El comandant va posar una cara moixa per dir:

—Home, Gort, si no vols venir amb mi…

En Gort no s’ho va pensar gaire. No podia decebre en Sugranyes.

—Comandant, jo aniré amb vostè sempre que calgui. No li fallaré!

En Sugranyes, emocionat, es va aixecar de la taula tirant la cadira a terra, va agafar en Gort de les espatlles amb les dues mans, el va posar dempeus i el va abraçar. En Gort es va adonar que no havia tornat a abraçar un home des que el seu pare havia mort, i, malgrat que la situació li feia una mica de vergonya, també es va emocionar.

En Sugranyes es va separar, va recollir la cadira de terra, i amb els ulls humits va continuar parlant:

—Gort, he demanat mantenir el títol de comandant, encara que, de fet, exerciré de tinent coronel dels voluntaris. I vull que m’ajudis a posar en marxa el reclutament i la instrucció. Et nomenaré caporal, perquè no tens experiència militar i així et bregues. I ens n’hauríem d’anar demà mateix a Barcelona per instal·lar-nos. No sé si podrem tornar a Reus fins al final de la guerra.

—Però, comandant, si hem d’anar a Barcelona, hem de fer el reclutament i la instrucció de no sé quants soldats…

—Doncs no ho sé, encara… Quatre-cents o cinc-cents, una cosa així.

—Doncs això, cinc-cents soldats, que potser no saben dur ni un fusell, després portar-los a l’Àfrica, que deu ser a molts dies de viatge…

—No tant, no tant. Res, dos o tres dies…

—Bé, tant se val. L’únic cert és que, pel que veig, arribarem a aquesta guerra a misses dites, em sembla.

En Sugranyes es va quedar parat. En Gort tenia raó, faltaven moltes setmanes perquè tot estigués preparat i, a més, pel que deia la carta, ni tan sols era al cent per cent segur que s’acabés formant el regiment. Va preferir treure’s del cap els dubtes i tirar endavant, com sempre feia.

—Si ens entretenim xerrant, segur que sí. Et donaré la primera feina, caporal Gort: vés i porta en mà aquestes cartes a tota aquesta gent de Reus. És una convocatòria perquè vinguin aquí a casa al migdia; per tant, has d’estar segur que les llegeixin. Apa, té, i no t’entretinguis. Ens hem d’afanyar… I mentre tornes, jo aniré a explicar-ho a la meva dona.

En Sugranyes va passar un mal tràngol explicant a la dona el retorn a la milícia. Primer van ser crits, després plors, després silencis fins a l’acceptació que el comandant tornava a posar-se en campanya. La senyora Sugranyes va ser una de les moltes causes que van portar el comandant i els seus escassos ajudants a ajornar els preparatius necessaris. Per a en Gort aquells dies van passar volant. Una nit després de l’anunci del comandant, es va adonar que feia un parell de dies que no havia pensat ni un sol moment en la venjança que habitualment li enverinava l’esperit. Hi havia massa problemes a resoldre i l’esperit caòtic del comandant no contribuïa en absolut a solucionar-los, més aviat al contrari. S’havia d’anar a parlar i portar missatges als sis o set reusencs que els acompanyarien, s’havia d’organitzar la partida cap a Barcelona, s’havia d’anar a la caserna de la ciutat a parlar amb uns sergents sobre els uniformes, s’havia, s’havia, s’havia… No s’acabava mai, i cada cop en Sugranyes es mostrava més impacient. En Gort corria amunt i avall, seguint les ordres sovint contradictòries d’en Sugranyes. Per sort per a ell, en Gort va demostrar que, en algunes coses, era un perfecte inútil i això el va lliurar de fer més feina. Per exemple, malgrat els anys que havia estudiat a càrrec del comandant, encara patia per escriure. Per llegir, no, no tenia problema, però escriure… El primer dia, en Sugranyes li va encarregar que escrivís una carta destinada a un buròcrata de la Diputació. En Gort va seure davant la taula del secreter, va agafar la ploma, la va remullar al tinter i va treure la llengua. No sabia què dir, com dir-ho ni quina lletra havia de fer. Una hora després de posar-s’hi, en Gort, tacat de tinta pertot arreu, va llençar el quart paper que havia embrutat i se’n va anar a parlar amb en Sugranyes per confessar-li el desastre. Aquell dia va quedar ben clar que, quan estiguessin en campanya, en Gort no seria de gaire utilitat a les oficines del batalló.

A dos dels reclutats per a l’aventura africana, en Gort els coneixia bé. Un era Josep Tàrrec, un antic company del seu pare i d’en Sugranyes de la guerra carlina. Encara que no era gaire més gran que en Gort, tenia un posat tan seriós i greu que tothom li posava més anys. A més, era un home familiar, molt lligat a la seva dona, que es deia Josepa. Naturalment, el seus fills també es deien Josep i Josepa, de manera que a la seva família els anomenaven els «josepets». Tàrrec era un home liberal, d’idees fermes, i amb molta habilitat per portar els llibres i fer-se càrrec de l’abastiment de la futura companyia.

L’altre que ja coneixia era, per a disgust d’en Gort, el mateix Feliu Bocanegra. En Bocanegra s’havia incorporat de manera entusiasta sense que ningú no l’hi hagués demanat. En Sugranyes estava molt content amb en Bocanegra, però potser perquè no l’havia de patir a cada moment. Tot ho enredava, tot ho començava a fer i tot ho deixava a mitges. A més, encara que en Gort ja li havia picat la cresta pel seu desagradable costum de llançar l’alè fètid cap als altres, semblava que en Bocanegra necessitava mostrar les dents podrides i la llengua grisa a tothom que passava pel seu costat. L’únic petit triomf que va tenir en Gort sobre en Bocanegra va ser assabentar-se de quin era el seu veritable cognom. Es deia Feliu Brut i, pel que semblava i malgrat que la higiene no era sens dubte una de les seves principals preocupacions, li avergonyia tant el cognom que preferia el malnom de Bocanegra, que per a en Gort sonava fins i tot pitjor que Brut.

Dins del penal de Ceuta els rumors i la tensió saltaven d’una cel·la a l’altra. Encara que a la majoria dels presos no els hauria semblat mai possible, ara el moment més esperat del dia eren les hores que s’estaven al pati, sota el sol terrible de l’Àfrica. Ja feia un parell de setmanes que no calia subornar els carcellers perquè els presos poguessin parlar ajaguts a l’ombra sense dissimular. La meitat dels soldats que els vigilaven ja no fitaven els passejos lents i desganats dels presoners, sinó que miraven des del mur cap enfora, la majoria cap al que anomenaven camp exterior, des d’on podia venir algun enemic. Però fora de les muralles, ja fos en territori espanyol o, més enllà, en terres del soldà del Marroc, normalment s’hi movia poca gent. Tot era massa sec, massa poc atractiu.

Els presos percebien la manca d’interès dels soldats, que no estaven per ells. Això era un alleujament per als que estaven castigats a dur cadenes als peus, i fins i tot per als que feien treballs forçats a la pedrera, fora de la presó. El dia passava massa lentament per a aquells que no tenien permís per sortir del penal, que no tenien cap mena de privilegi. De tant en tant, algun dels presoners amb privilegis havia d’anar al pati perquè li havien encarregat alguna feina. Era el millor moment, perquè molts portaven notícies fresques a canvi d’una mica de tabac dolent o d’alguna moneda. Però les notícies que portaven sovint eren contradictòries o, directament, no tenien cap sentit. Alguns deien que els moros, després de destruir Melilla i d’haver matat sense pietat tots els habitants, es dirigien ara cap a Ceuta disposats a repetir l’experiència i a foragitar per sempre els espanyols de la seva terra. Altres, menys fantasiosos, sabien del cert que un gran exèrcit espanyol havia desembarcat a Tànger i estava lluitant contra els marroquins i contra l’armada anglesa, que, com sempre, anava a la seva. Però les notícies que arribaven deixaven insatisfets els presos, que es delien per saber més coses. Per acabar-ho d’adobar, els interns que tenien família a la ciutat tampoc no eren gaire útils, perquè les famílies dels presos que venien d’Espanya eren considerades gairebé com uns empestats i ningú de Ceuta no hi feia mai gaire confiança.

Un dels pocs presos que sabia de debò què estava passant era en Jeroni Tarrés. Feia ja sis anys que estava al penal i, al principi, ho havia passat tan malament com tothom. Molts dels qui havien arribat amb el xabec amb ell ja no hi eren, o bé perquè ja havien complert la condemna, molt pocs, o bé, com era més habitual, perquè ja havien mort. La mort al penal era una cosa de cada dia. Els que no es penjaven per fugir de la sordidesa, morien del còlera o del tifus o de les seqüeles d’una pallissa dels carcellers o d’un company de captiveri. Fos com fos, els presos morien com mosques. En Tarrés tenia molt clar que ell no moriria per la seva pròpia mà. En cap moment de la seva vida, i menys ara, s’havia sentit deprimit o desesperat. Malgrat que moltes coses li havien sortit malament, en Tarrés només esperava una oportunitat. Ell sabia aprofitar-les i la prova era que mentre que la majoria de companys de captiveri es passaven la major part del dia arrossegant els peus al sol, ell s’estava al recinte de la presó reservat als carcellers, netejant sabates, cosint botons, pintant parets o, simplement, xerrant amb els soldats. De tant en tant fins i tot tenia permís per anar a recollir les cartes i els paquets al buc correu que arribava cada dia des d’Algesires. Quan va ser condemnat pel crim de Mataró, al costat de l’Estop i en Sabatés, va moure els pocs contactes que li quedaven perquè els enviessin —com a mínim a ell— lluny de les presons de Catalunya, on la mà llarga d’en Serra i Monclús encara els podia buscar per silenciar-los per sempre. El polític no els havia perdonat mai el desastre de l’assassinat tan sapastre d’en Cuello i d’aquell pagès que l’acompanyava. L’assassinat del líder progressista havia provocat una onada d’indignació a tot Barcelona, que, en un primer moment, es va dirigir contra la Ronda de Vigilància. En Tarrés i els seus homes es van veure constantment afrontats per ciutadans de tota mena que els tractaven cada vegada amb més menyspreu. La vida a Barcelona es va tornar molt difícil per als policies. Per molta violència que exercissin, dia a dia sentien que els era més complicat gaudir dels privilegis que havien tingut fins aleshores. Un dia, una xocolatera patia un incendi; l’endemà, trobaven plena de merda la casa d’un membre de la Ronda. Les famílies dels policies constantment eren rebutjades, les dones trobaven que els botiguers no tenien mai allò que els demanaven; els seus fills perdien els amics. Els confidents, que fins aleshores podien exercir el seu paper gairebé a cara descoberta, es van haver d’amagar sota les pedres. Ningú no volia saber res dels assassins d’en Cuello i de tants altres, i els qui s’havien sentit durant tant de temps els amos de Barcelona van notar que el terra tremolava sota els seus peus.

El que no s’esperava en Tarrés era que a ell i els seus homes els enviessin a Ceuta. Al principi, pensava que es quedarien en una presó d’Andalusia, fins que els van comunicar que els portaven a l’Àfrica. Va ser un cop a la moral, però com que de seguida que va pujar al petit xabec va saber que no anaven al penyal d’Alhucemas, un lloc terrible, sinó que el destí del vaixell era Ceuta, en Tarrés va respirar. Ceuta era gran i encara que era una ciutat on només vivien presos, militars i les seves famílies, era molt millor que no pas estar tancat en un illot desolat, prop de la costa però massa lluny per pensar seriosament a escapar-se nedant. A més, en una ciutat així, en Tarrés confiava a trobar antics companys de penal, de quan era jovenet, o, millor encara, algú que conegués el seu passat com a cap de la Ronda de Vigilància de Barcelona i que pensés que potser li convenia ajudar-lo.

El pres Tarrés havia aconseguit fer una vida relativament còmoda. Els seus dos col·legues, l’Estop i en Sabatés, superades d’alguna manera les diferències que els havien enfrontat, passaven el temps al seu costat, desvagats, fent només uns quants serveis als carcellers per tal de viure una mica millor. Però tots tres patien el mateix mal, un avorriment aclaparador que els impedia sovint pensar en res ni en ningú, ni tan sols en ells mateixos. Feia prop de sis anys que s’estaven allà, i encara els en quedaven molts, més del doble. Per la seva manera de ser, en Tarrés no pensava gaire en el que li quedava de condemna, però hi havia moments en què el temps se li feia costa amunt, que el pas d’un sol minut era una tortura lenta. L’antic cap de policia no era donat a les grans reflexions, però la inanitat de la seva vida el consumia com un càncer, com un cuc que se l’anés menjant per dins bocí a bocí. Cada cop es passava més estona imaginant-se aquell cuc que el devorava, com anava arrossegant-se ara pels budells, ara pels pulmons, ara pel cervell. Una nit en què la claror de la lluna plena entrava com un estrany raig blanc dins la cel·la, a en Tarrés li va semblar veure que el cuc es movia dins la seva pell i li passava de la panxa al pit. Terroritzat, ofegat, amarat de suor, es va aixecar de la màrfega on jeia i es va apropar a la finestra enreixada i va obrir una mica perquè entrés l’aire i li netegés els fantasmes del cap. L’aire fresc el va ajudar a acabar de convèncer-se que no suportaria molts més anys de presó a Ceuta. Si en relativament poc temps no aconseguia canviar la seva vida, no sortiria viu d’aquell penal. I si ho aconseguia, era segur que en Tarrés que tornaria a ser lliure tindria una vida que, sens dubte, no valdria la pena de viure-la. Havia d’acabar amb allò, qualsevol cosa seria millor que continuar a Ceuta.

Per això, quan va obrir, com pràcticament cada matí, la correspondència que hauria de revisar el tinent Robledo —cosa que no feia mai—, l’antic policia va entendre que allà hi havia l’oportunitat de marxar per sempre del penal. En Tarrés era el pres de confiança d’en Robledo, un tinent vell, canós, panxut i brut, que pensava que el màxim a què podria arribar a la vida era a ser el que era, el segon tinent d’un dels penals d’una ciutat colonial del nord d’Àfrica. I, per això, era raonablement feliç. Molta beguda barata, una visita mensual a una puta rifenya escarransida i molt tatuada, i petits plaers esporàdics, com colpejar algun pres polític o pixar de nit sota la finestra de l’allotjament del coronel, li acabaven d’arrodonir la vida. L’aparició d’en Tarrés i, en menor mesura, de l’Estop i en Sabatés, havia estat una benedicció. Les tasques que menys li agradaven i menys entenia havien estat assumides pels tres presos, i, si bé al principi havia patit una mica, recelós que els presos l’enganyessin i el posessin en un embolic, ara se sentia còmode i tranquil. Si hi havia alguna cosa important, en Tarrés l’avisava i, fins i tot, encara que no se n’adonava, li deia què havia de fer. I l’Estop i en Sabatés eren els executors perfectes de les ordres que donava en Robledo i que inspirava en Tarrés. La felicitat, per a en Robledo, havia arribat del tot de la mà d’en Tarrés.

La carta que aquell matí havia arribat en el xabec correu d’Algesires era del Ministeri de la Guerra i l’hauria d’haver obert el coronel Hernández de Ruz. Però el coronel, com de costum, era a la Península, on se n’anava sempre que podia amb la més mínima excusa. La correspondència oficial, doncs, anava a parar al capità Figueredo, però en Figueredo era un home depressiu, donat a escriure poemes carregats de sentimentalisme, en els quals lloava les tempestes, la lluna, la bellesa de les donzelles i poca cosa més. Tot plegat, la correspondència oficial acabava a la taula de l’únic tinent que s’estava sempre al penal, en Robledo, i, per tant, queia inevitablement a les mans d’en Tarrés, que la llegia i en feia l’ús que li semblava més convenient. El missatge demanava al coronel que, amb tota discreció, fes una llista dels presos que podrien formar part d’un batalló armat que participaria en la guerra contra el regne del Marroc que estava a punt d’esclatar. Aquests presos eren absolutament necessaris, encara que això no s’havia de saber, perquè la precarietat de l’exèrcit espanyol i l’encara més greu precarietat de la Marina faria que quan comencessin les operacions militars no hi hagués suficients soldats ni a Ceuta ni a Melilla per defensar les ciutats colonials. Sense els presos, les ciutats espanyoles a l’Àfrica es podien perdre. A més, el Ministeri de la Guerra deia, no sense raó, que els presos que ja feia anys que eren a l’Àfrica resistirien més bé les epidèmies que segur que farien estralls entre els soldats que es desplaçarien des de la Península. Els presos que voluntàriament participessin en aquest batalló serien indultats en acabar la guerra, sempre que el seu comportament fos valerós. La carta acabava amb un comentari sobre el fet que, tenint en compte que els presos mobilitzats estarien des del principi en primera línia de foc, tampoc no caldria indultar-ne gaires, perquè molt probablement pocs sobreviurien i els que ho fessin, en molts casos, patirien ferides que els impossibilitarien l’exercici de la delinqüència. Tant de cinisme va agradar a en Tarrés i li va recordar vells temps.

Era del tot evident que calia allistar-se de seguida per tal d’obtenir els millors llocs del nou batalló i, quan fos possible, sortir del batalló dels maleïts per tal de passar tan bé com poguessin les setmanes o potser els mesos de guerra que estaven a punt de començar. Però era del tot arriscat. Encara que en Tarrés, i probablement també l’Estop i en Sabatés, aconseguissin no haver-se de posar a primera fila del combat, el cert era que no hi havia cap lloc segur en un batalló de presos. Estarien vigilats constantment per gent armada, els soldats regulars, que no se’n refiarien, mentre que els moros no els rebrien amb més simpatia que a qualsevol altre enemic. No era un gran negoci, sens dubte, però en Tarrés es va quedar amb la carta a la mà, mirant la paret del davant, plena d’humitats i bonys, i no la va veure. Només podia sentir dins seu les ganes de sortir d’una vegada i per sempre d’aquell penal que se li havia fet del tot insuportable. Així, doncs, en Tarrés va començar a pensar com allistar-se en aquell batalló i com ocupar algun dels llocs més segurs i confortables, furrier o assistent de qui fos el coronel, una cosa així. I un cop fos fora amb el batalló de presos, ja veuria si era fàcil de mantenir-s’hi sense gaire perill o si sorgia una altra oportunitat millor. En Tarrés es va somriure i va pensar que aquell era el primer cop de sort de veritat que tenia des que un pagès desgraciat s’havia creuat en la seva vida i havia desencadenat el desastre de la nit de Sant Joan.

En Gort no s’havia imaginat que li agradaria tant aquell caos poc organitzat que era la milícia. El fet que els Voluntaris de Catalunya no existissin de forma oficial contribuïa poderosament que no es veiés per enlloc la disciplina que necessitava qualsevol organització i que se suposava que en un exèrcit era fèrria. En Sugranyes, que de mica en mica s’havia anat posant a to amb l’encàrrec oficiós que havia rebut, era un dels factors clau de com anaven els preparatius. Davant de qualsevol problema que es presentava només deia, content, que l’entusiasme tot ho podia. En fi… A més, la indecisió política que envoltava el possible naixement dels voluntaris tampoc no feia les coses més senzilles. A ningú no se li escapava que el general O’Donnell, cap del partit Unió Liberal i al mateix temps president del Govern i cap de l’Exèrcit, no podia veure ni en pintura el general més destacat del moment, el coreligionari del partit, adversari ferotge i reusenc, Joan Prim. De fet, la guerra s’havia covat mentre en Prim estava d’exili voluntari a París, probablement amb la intenció que, quan tornés, no pogués tenir un lloc destacat a la guerreta, que, segur, havia de ser curta, senzilla i victoriosa per a l’exèrcit espanyol. O’Donnell s’imaginava un conflicte ple de glòria, de batalles curtes i sagnants, sobretot per al bàndol marroquí, i una rebuda triomfal a Madrid, amb una gran desfilada al passeig del Prado, ser rebut per la reina, potser algun títol nobiliari més… I després de les desfilades i les recepcions, seure amb els grans industrials i amb els homes de palla i repartir-se el terreny conquerit, les mines més productives, camps immensos de cítrics, potser els drets de noliejament dels ports mediterranis del Marroc.

Tots aquests desitjos de l’O’Donnell no se li escapaven pas, a en Prim. El reusenc era el millor general d’Espanya, per més que l’O’Donnell, en Serrano, en Zabala i d’altres no ho reconeguessin. Ja ho havia demostrat moltes vegades davant d’enemics de tota mena. Prim entenia en tàctica més que en estratègia i tenia el do de l’oportunitat a la sang. Sabia veure quan l’enemic presentava un punt feble, quin grup de soldats, si eren atacats, girarien cua i provocarien la desfeta dels plans del general contrari. Però aquesta qualitat militar del reusenc no li hauria servit de gaire si no l’hagués acompanyada d’una gran capacitat d’enardir els seus homes. Uns crits a temps, quatre frases ben posades, aixecar-se per sobre dels soldats amb el cavall, qualsevol cosa que servís perquè els homes s’excitessin i es tornessin prou bojos per llançar-se de cap a les bales enemigues, amb una boira vermella als ulls que els impel·lís a avançar i a matar. A més, en Prim comprenia la necessitat de la propaganda: les accions heroiques dels seus homes i sovint les seves havien de ser conegudes per tothom, perquè al poble li agradaven més els soldats valents que els polítics hàbils. De fet, bona part dels dirigents del partit del Govern, la Unió Liberal, eren al mateix temps polítics i militars, però pocs sabien aprofitar tan bé com en Prim la seva doble condició. Els Voluntaris de Catalunya anirien molt bé a en Prim, sempre que fessin un bon paper a la guerra de l’Àfrica que havia de començar. En Prim els volia allà i, posats a fer, volia que se’ls reconegués fàcilment. Un uniforme diferent, uns comandaments pintorescos, potser una manera de lluitar poc habitual… Sí, tot això podria anar molt bé per als seus desitjos.

En Sugranyes no es mamava el dit i coneixia perfectament la ment tortuosa d’en Prim. Ja sabia que els voluntaris tenien, en principi, una funció més d’ornament de les glòries del general que no pas un ús militar pràctic. Però, pensés el que pensés en Prim, en Sugranyes s’havia enamorat de la idea i volia que el seu batalló es distingís per sobre de tots, que realment fos el protagonista d’una gesta que es recordés durant segles. A més, en Sugranyes tenia ganes de demostrar a tots els militarots de carrera que ell i tots els que, com ell, s’havien format a les milícies populars, eren més bons guerrers que tota aquella patuleia de conspiradors corruptes que es vestien de generals i s’omplien el pit de medalles de llauna. En Sugranyes somiava convertir el nou batalló, encara un embrió sense reconeixement oficial, en un grup de companys lligats per la sang, per la terra i pels ideals. En Sugranyes havia llegit les gestes d’Alexandre i s’imaginava els seus voluntaris com uns nous hetairoi macedonis disposats a jugar-se la vida pels companys, per l’amor i l’amistat entre els uns i els altres.

Si se li hagués acudit comentar a en Gort aquestes idees, s’hauria guanyat unes quantes mirades incrèdules i algunes frases sarcàstiques sobre la ingenuïtat dels plantejaments del comandant. En Gort no creia en l’amistat que era capaç de sacrificar-ho tot per l’altre, encara que estava disposat a arribar on calgués per assedegar les ganes de venjar-se dels assassins del seu pare. El procés de formació dels voluntaris el distreia, però no li feia oblidar del tot el seu objectiu vital. Encara que no n’estava del tot segur, li havien dit que en Tarrés i els supervivents de la Ronda estaven tots en un penal del Marroc. En Gort no s’acabava de fer la idea de com devia ser el Marroc, però s’imaginava una presó al bell mig d’un desert de sorra, tal com havia vist en alguns gravats publicats en pamflets que li havien caigut a les mans. Si en Tarrés estava enmig del desert, en Gort el travessaria per anar a matar-lo quan acabés la guerra. Però, encara que en aquells dies frenètics de preparatius sense nord no tenia gaire temps per fantasiejar amb la mort d’en Tarrés, ja s’adonava que tot plegat no seria tan senzill. Primer de tot, quedar-se a l’Àfrica després de la guerra no seria fàcil. Probablement hauria de desertar i això segur que decebria en Sugranyes i li impediria tornar a Reus durant molts anys. A més, si tot era desert i feia tanta calor com semblava, a en Gort no se li acudia com podria guanyar-se la vida ni com a pagès ni com a caçador. Potser caçant lleons i tigres i elefants, si és que allà n’hi havia algun, cosa de la qual tampoc no estava del tot segur. I, després, quan arribés al penal, com hi entraria i com podria veure en Tarrés i pelar-lo… No era fàcil, però el que sí que tenia clar era que anar a l’Àfrica l’apropava al seu objectiu i això era el més important. Ja improvisaria en el moment que ho necessités.

No havien passat gaires dies des que havia arribat la carta que havia posat en moviment tots aquells homes de Reus, de Riudoms, de Constantí i altres poblacions del Baix Camp. En Sugranyes estava impacient per començar a fer el reclutament, veure si calia ensinistrar molt o poc els homes, vestir-los, armar-los i emportar-se’ls cap a la guerra. Però tot s’allargava. La guerra havia començat, si més no oficialment, perquè encara no hi havia hagut cap batalla grossa, però els qui havien de ser aviat el gloriós Batalló dels Voluntaris de Catalunya continuaven dispersos i al seu comandant li faltaven mans per estirar-se els cabells de la barba dels nervis al seu saló de la casa de Reus. A més, la situació familiar se li estava complicant per moments. La dona, que, en general, sempre s’havia mostrat comprensiva amb les aventures d’en Sugranyes, cada cop estava més aprensiva. En Sugranyes temia el moment de posar-se al llit, perquè invariablement l’Angeleta estava desperta, esperant-lo, encara que hagués apagat el llum. Era començar a entrar al llit i ja la sentia molt fluixet:

—Victorianu… Victorianu!

En Sugranyes, quan la sentia, procurava no parlar i només emetia grunyits i sons inconnexos que simulessin que seguia atent al que deia la seva dona.

—Mmmmmm.

—Victorianu, que t’he notat que respires molt fort quan dorms… Victorianu, no hauries d’anar a cal metge? Pensa que respirar així de fort potser vol dir que tens la tisi dins dels pulmons i aquestes coses o les agafes a temps…

—Tisi? Grrrrrrr!

Una altra nit no era la tisi d’ell sinó la poca esma d’ella, i una altra nit era la situació dels negocis a Reus o, el dia que els comentaris de l’Angeleta van pertorbar més en Sugranyes, la por que en Prim sacrifiqués en Sugranyes i els seus voluntaris als seus desitjos de glòria. Però en Sugranyes no volia dedicar temps a les pors i aprensions de la seva dona, ell ja tenia ganes de marxar. Volia tornar a sentir l’emoció del combat, l’esclat d’eufòria que s’experimentava quan s’estava en campanya, la por deliciosa que estava sempre a punt de tenallar-lo i no ho aconseguia mai quan les bales enemigues començaven a xiular a les orelles, la bogeria física quan els companys queien al costat, el cap rebentat, amb un xiscle, mentre ell seguia corrent cap a la posició dels enemics, amb la baioneta o l’espasa disposada a foradar el pit de tots aquells cabrons que li disparaven. Ell s’estimava l’Angeleta, però de qui estava enamorat de debò era de la guerra.

Però el fet que la seva dona intentés cada nit que es tirés enrere estava minant els nervis del comandant. No podia més i la nit en què l’Angeleta va insinuar que potser ell tenia la tisi, malaltia a la qual tenia una por desmesurada, cosa que en absolut era desconeguda per la seva dona, va sentir que el límit s’havia ultrapassat. Ell i els seus homes havien de marxar a Barcelona ja, a Reus ja ho tenien tot fet. I, si no, ja ho acabarien en un altre moment.

En Gort no havia tornat a Barcelona des d’aquells dos dies horribles del 1851. Ara, més de vuit anys després, se li feia costa amunt tornar a la ciutat. Quan intentava allunyar-la del record del seu pare, la màgia que ell recordava que havia sentit no tornava. El tràfec de la ciutat, aquella barreja brutal de misèria i opulència, el soroll constant, les olors intenses, tot allò que el va fascinar el dia abans de fer catorze anys, ara li semblava, en el record, desagradable i repel·lent. Aquest cop el viatge el va fer en una galera llogada pel comandant per portar còmodament tots els seus homes, que no arribaven a la desena. En Gort havia pogut seure al costat de la finestra i encara que el dia era fresc, molt més que aquell altre dia llunyà en què va fer el viatge amb el seu pare i amb en Bocanegra, agraïa l’aire que entrava per la finestra i que aclaria l’atmosfera densa, plena del fum dels cigars dels oficials, que envaïa l’interior de la galera. Ara es penedia de no haver insistit de viatjar amb els cavalls d’en Sugranyes, que anaven amb un parell de mossos al seu aire, sense que ningú no els controlés. Però en Gort i els cavalls no tenien una bona relació, no els entenia en absolut, i els cavalls això ho notaven i el maltractaven, o almenys això li semblava a en Gort, tant com podien.

—Gort, aquest cop anirem a remullar el melindro en una altra mena de xocolata, eh? No com l’última vegada… Ha, ha, ha!

La mirada que en Gort va clavar a en Bocanegra, que havia anat a seure al seu costat, va frenar el veterà.

—Home, com que ja tens una edat, jo pensava que ara…

—Mira, Bocanegra, si vols conservar totes les teves dents corcades, no tornis a parlar-me en tot el viatge.

En Bocanegra, malgrat la foscor que hi havia dins la galera, va empal·lidir de manera evident i va canviar de seient sense fer-se pregar.

Tot i l’ànim ombrívol que l’envaïa, en Gort va començar a parar atenció al que veia per la finestra, que, inevitablement, comparava amb el que havia vist anys enrere. Encara hi havia soldats desvagats al costat del camí, però ni eren tan abundants com aleshores ni la seva actitud era tan evidentment depredadora. Tots ells semblaven més disciplinats, potser perquè no es veien aquells oficials bruts i malcarats que reposaven al peu de la carretera. La visió que tenia en Gort no era tan àmplia com quan havia viatjat al capdamunt de la diligència amb el seu pare. La finestra de la galera era estreta i, si volia veure bé cap endavant, en Gort havia de treure pràcticament mig cos i, la veritat, no en tenia ganes. Es limitava a mirar pel forat mig tapat per una cortina pudent que anava oscil·lant en funció dels sots del camí. La finestra de l’altra banda d’on estava assegut en Gort estava ocupada per un dels oficials que havia reclutat en Sugranyes. Era un jove finet, amb un bigoti poc frondós i un borrissol de pèl en lloc de patilles. En Gort no el coneixia gaire, perquè el tinent Marià Moxó era de família aristocràtica i en Gort no acostumava a freqüentar precisament aquells cercles, però, tot i així, no li havia causat una gran impressió. No mirava mai de front, les galtes se li envermellien a la primera i quan parlava ho feia tan fluixet que t’havies d’esforçar per entendre’l. A més, potser perquè era alt i prim, tenia tendència a carregar l’esquena, cosa que encara el feia menys marcial. En Gort no se l’imaginava motivant els homes abans d’una batalla, ni després. Per això, quan en Moxó es va girar cap a ell i li va començar a parlar, en Gort no li va dir res de seguida, perquè, de fet, ni tan sols s’havia fixat que el tenia al costat.

—Senyor Gort… Senyor…

—Ai, perdoni, tinent. Estava pensant en les meves coses. Digui, digui, què demana?

—No, no, res d’important… Només volia preguntar-li si feia temps que no anava a Barcelona.

En Moxó tenia ganes de fer-la petar, potser perquè se sentia sol i nerviós. No havia escollit el millor tema de conversa per a en Gort, però el jove no ho va tenir en compte i va contestar sense mostrar la poca gràcia que li feia la pregunta.

—Sí, només hi he anat un cop, fa molts anys, senyor.

—A mi Barcelona em carrega, i més des que s’han posat a enderrocar les muralles i tothom construeix pertot arreu. Quan vostè va venir ja havien començat a enderrocar-les, senyor?

—Perdoni, tinent, però a mi no m’ha de dir «senyor», només sóc caporal.

En Moxó va envermellir, va abaixar la mirada i va contribuir amb aquest gest a caure una mica més avall en la consideració d’en Gort. En Gort va continuar parlant, per omplir aquell buit que de sobte s’havia creat.

—No, no, quan hi vaig venir no havien començat a enderrocar-les. De fet, no m’imagino com pot ser ara la ciutat sense les muralles, perquè aleshores les dues entrades que vaig veure eren a través de les muralles i havies de travessar el fossat. En fi, que ara no em sé avenir de com serà Barcelona. Vostè ja l’ha vist sense muralles, senyor?

—Jo, sí, sí… En un altre temps, bé, no fa tant, jo hi vivia, sap? Encara ara… hi ha una part de la família, de la meva vull dir, o sigui, parents meus, de fet la meva mare i les meves tietes, bé, no totes…

En Moxó va callar, va envermellir més fins que la pell de la cara li va arribar a uns colors rogencs que en Gort només havia vist en un pagès que s’havia enforcat i que ell, amb d’altres, van haver de despenjar d’una alzina. Amb la cara encesa, en Moxó es va girar bruscament cap a la seva finestra i es va posar a mirar el paisatge, deixant de banda en Gort. Era ridícul. En Gort va veure clar que, en la mesura del possible, evitaria que en Moxó fos l’oficial que el comandés a la batalla perquè probablement duria tots els seus homes a la mort. Ell, per poc que pogués, a prop d’en Sugranyes, que, amb tots els seus defectes, segur que sabia com moure’s entremig de les bales i les canonades de l’enemic.

—Desperta, noi, que ja hem arribat! Va, que hem de baixar els baguls dels oficials, espavila.

Despertar-se amb la mà enganxosa d’en Bocanegra donant-li copets a les galtes no va ser la millor manera de tornar a la consciència. Sort va tenir en Bocanegra de no recrear-s’hi i d’haver saltat de la galera per darrere abans que en Gort pogués reaccionar. De fet, tots els homes de la galera ja estaven baixant per darrere i per les portes laterals i en Gort es va haver d’apressar per no quedar-se enrere.

Eren al mateix descampat on, vuit anys abans, havia arribat per primer cop a Barcelona. Algunes coses no havien canviat en absolut, la bogeria dels barcelonins, corrent amunt i avall emmalaltits de pressa; els nens bruts que rodejaven els que acabaven d’arribar de les diverses diligències, galeres i cabriolets que omplien la zona, nens que pidolaven o que intentaven pispar alguna cosa als descurats que deixaven els farcells sense vigilància; cavalls pertot arreu, alguns arrossegant grans carros plens de mercaderies, d’altres, més elegants i nets, amb cavallers i, fins i tot, alguna amazona; i els soldats, com sempre.

Amb tot, hi havia un canvi molt radical. Les muralles no hi eren. Encara hi havia els portals, però ara no tenien cap mena de sentit, s’havien convertit en una imitació maldestra d’arcs de triomf sense cap solta. La gent envaïa el fossat, que ja començava a estar ocupat per edificacions aquí i allà. I la ciutat era estranya. En lloc de veure’s les façanes amb finestres i balcons, la majoria d’edificis semblava que volien donar l’esquena als nouvinguts. En Gort va pensar que era lògic, perquè, de fet, en enderrocar els murs de la fortificació, aquelles cases havien quedat mal girades. D’una manera o altra, en molts llocs encara es conservaven trossos de muralla, perquè alguns edificis havien mantingut les pedres dels murs antics com a façana, però el resultat era un garbuix, una sensació de nuesa i de malendreç sorprenent. Pertot arreu es veien carrers que desembocaven sense cap ordre en l’antic fossat, que, bàsicament, s’havia convertit en una mena de camí de ronda.

En Gort es va girar un moment cap a l’altra banda i va donar l’esquena a Barcelona i la sensació de transformació i canvi encara va ser més gran. L’antic passeig de Gràcia ara començava a fer honor al seu nom. A més, al costat s’hi veia una estació de tren, la línia de Martorell, que donava un aire ben modern a aquell tros de camp. A en Gort li van sobtar l’alçada dels arbres a banda i banda. No tenia clar si quan havia vingut l’anterior cop els arbres hi eren, però en tot cas el temps els havia fet guanyar presència i havia convertit el passeig en una mena de rambla. Amb la crescuda dels arbres, plataners i oms, a en Gort li va semblar que el trànsit de carros i de gent s’havia endreçat naturalment. Ja no hi havia aquell caos que tant l’havia xocat. Ara, cavalls, carros i gent caminaven més o menys arrenglerats. La majoria de persones que anaven a peu ho feien pels costats, entre els arbres i algunes cases que començaven a aixecar-se, i els vehicles i la gent muntada, pel mig, entre les dues fileres d’arbres. Al fons de tot del passeig, bastant lluny, es veien cases i fumera, i potser alguna fàbrica. I gent, gent amunt i avall, com si anar de Gràcia a Barcelona i de Barcelona a Gràcia fos la seva única ocupació.

Els cavalls dels oficials van arribar quan en Bocanegra i en Gort estaven acabant de descarregar la galera. Els dos mossos que els duien van posar-se de seguida a ajustar les selles i els corretjams, mentre en Sugranyes, en Moxó, en Tàrrec i uns quants més seien en una paradeta feta de fusta i roba que servia beguda als qui entraven o sortien de Barcelona.

—El pitjor anís que he tastat mai! Ha, ha, ha!

En Sugranyes estava tan content que ni tan sols el beuratge infame que acabava d’empassar-se li podia llevar el bon humor. Va cridar en Bocanegra, en Gort i els dos mossos mentre s’aixecava de la cadira, encara amb un got d’anís fosc de brutícia a la mà.

—Nois, va, no us entretingueu més que després ja tindrem temps de descansar, que és tard i vol ploure…

—Ell rai, que sí que descansa. Però què es pensa, que és el nostre pare? —En Bocanegra remugava en veu baixa i una mica tallada per l’esforç d’arrossegar els baguls cap a un carro més petit que acabaven de llogar.

En Gort estava capgirat. Malgrat que no podia deixar de reconèixer la fascinació que renaixia en ell per Barcelona després de tants anys, la presència d’en Bocanegra encara li removia més el mal record del passat. El seu comentari no només no tenia cap mena d’importància, sinó que ni tan sols anava en contra seva. Però en Gort va aprofitar el to sarcàstic del seu company i la referència al pare per descarregar-li tota la ràbia que en aquell moment tornava a bullir dins seu.

—Fill de puta! N’estic fart de tu!

Mentre en Bocanegra es girava sorprès més pel to de mala llet que per les paraules, en Gort va aprofitar que transportava una col·lecció de tres bastons d’en Moxó per clavar-li una bastonada entre les cames. El veterà va rebre el cop de pal amb un gran crit i, immediatament, les cames li van fallar i el van fer caure.

En Gort es va penedir a l’instant d’haver tingut una reacció tan exagerada. Va deixar caure els bastons i es va acotxar per ajudar en Bocanegra, que es lamentava agafant-se els genitals.

—Però què collons t’he fet jo?!

—Perdona, perdona… No sé què m’ha passat… —En Gort el va agafar per sota les aixelles i el va començar a aixecar—. Deixa’m que t’ajudi.

—Què ha passat? Us heu fet mal? —En Sugranyes va arribar corrents i es va plantar davant de tots dos: en Gort agafant en Bocanegra per darrere i el veterà amb les mans a l’entrecuix.

—No, no, un accident, m’he donat un cop, no passa res… —va dir en Bocanegra, mirant de reüll en Gort.

—Li he donat un cop amb el bastó, jo… Ho sento.

En Sugranyes es va quedar una mica desconcertat perquè no sabia com interpretar allò que estava passant. Va optar per deixar-ho córrer.

—Doncs si tu ja estàs bé, tot està bé. Apa, feu que els mossos acabin de carregar el carro de mà i anem-nos-en. Ens fan lloc per dormir a la Ciutadella, ara que està tan buida, o sigui que anem tirant cap allà, que encara queda un bon tros… Tu i tu, agafeu els cavalls i ens seguiu, que nosaltres anirem a peu, apa! I vosaltres dos, a tu t’ho dic, Gort, escolta’m… Vosaltres vigileu el carro amb els baguls, que a Barcelona n’hi ha que tenen la mà molt llarga.

Seguit dels altres oficials, en Sugranyes es va posar a caminar resseguint el perímetre de l’antiga muralla en direcció a la Ciutadella. En Bocanegra i en Gort anaven uns quants passos enrere, mentre que el carro de mà amb els baguls era empès per un traginer de lloguer, just davant de tots dos. Els cavalls, amb els mossos, com sempre, anaven a la seva.

—Ara em diràs què t’he fet jo perquè em fotessis un cop als collons! Encara em fan mal —va dir en Bocanegra, que duia sense cap vergonya una mà dins els pantalons per palpar-se els genitals adolorits.

—Ja t’he dit que ho sento. Recordes aquell Sant Joan que també vam arribar junts aquí mateix?

—És clar que me’n recordo! Ufffff… Aquells dies jo tenia molts negocis entre mans i això no s’oblida.

A en Gort aquell comentari el va posar alerta.

—Negocis? Quins negocis tenies tu? No m’ho has explicat mai, això…

—«Negocis»? He dit «negocis»? No, vull dir feina, coses a fer, ja ho saps…

—No, no ho sé. Recordo que vas dir que tenies coneguts a Barcelona, gent de posició.

—Ah, sí? Això vaig dir? Ja em coneixes, sóc un bocamoll… Va, deixa’m en pau, que encara estic ben tocat. Si avui no puc cardar, serà per culpa teva.

En Gort sabia que, per ara, no en trauria res. Amb el temps, pensant, i per comentaris deixats anar pel veterà, havia arribat a la conclusió que en Bocanegra havia subsistit sovint fent de pispa o d’estafador de baixa estofa per Barcelona. Això, a ell, se li’n fotia, però entenia que en Bocanegra no en volgués parlar gaire.

Quan van arribar a la Ciutadella ja s’estava fent fosc. Des de dins de les muralles, la Ciutadella gairebé no es veia. Només s’aixecava, sinistra, la torre de Sant Joan, on molts havien passat les darreres hores abans de les execucions, ben habituals, que es feien a la fortalesa. Ara, sense les muralles, des de determinats carrers es tenia una vista dels murs d’una de les fortificacions més odiades del món. L’havien construïda sobre les runes del barri més pròsper de la ciutat i els canons no apuntaven cap a l’exterior, cap a un enemic que vingués de fora les muralles. Els canons només s’havien disparat per fer mal als barcelonins. Dels seus edificis, feia més d’un segle que en sortien els soldats, que, periòdicament, mataven els ciutadans que demanaven llibertat. Allí hi havien penjat homes, dones i nens, que, per una raó o altra, havien estat condemnats pels militars.

En Gort en sabia ben poc, de tot això. Només n’havia sentit campanades i la veritat és que prou problemes tenia per pensar en una fortalesa llunyana. Però ara, mentre caminava per l’antic fossat cap a la Ciutadella i veia créixer els murs de la fortificació davant seu, cada cop li semblava més sinistra. Des de feia pocs anys, a més, tenia un aspecte encara més maldestre, perquè, després que en un accés d’ingenuïtat les autoritats municipals haguessin començat a enderrocar-la, el Govern central va dictaminar que s’havia de tornar a posar pedra sobre pedra tot allò que s’havia tirat a terra, i, com sempre, els diners de la reconstrucció havien de sortir de les butxaques dels barcelonins. Tot plegat, hi havia un bon tros de la muralla acabat d’una manera diferent, que trencava la pretesa harmonia que podia tenir abans el recinte. A més, després d’aquell episodi, la majoria dels molts edificis de la Ciutadella havien quedat sense ús. Ja no hi havia tants soldats i tot havia adquirit un aspecte deixat i brut.

Quan van arribar-hi ja no hi havia llum. En Gort no era gaire conscient d’on eren respecte de la ciutat, perquè la ronda estava sense il·luminar. No així l’interior de Barcelona, on es veien passar llums d’espelmes i d’oli per darrere de les finestres de les cases. En qualsevol cas, segur que eren lluny del centre, perquè no hi havia cap dels fanals de gas que tant li havien agradat en la primera estada a Barcelona.

La gran porta de la muralla de la Ciutadella estava poc il·luminada. Hi havia dues garites, però només en una hi havia un soldat, davant d’una foguera que cremava a terra sense gaire vigor. En veure arribar aquell grup d’homes, el soldat de la porta va girar cua i va entrar a la fortalesa. Era una mica sorprenent trobar-se a la porta d’aquella muralla i que no hi hagués ningú, però poc després va tornar a sortir el soldat amb el fusell a la mà i darrere seu un oficial amb la cara marcada per la verola.

—¿Qué pasa aquí? A ver, ¿quién vive?

En Sugranyes, avesat a la mala lluna dels oficials de l’exèrcit, no es va immutar.

—Alférez, cuádrese ante un comandante y sus oficiales.

Encara que ni en Sugranyes ni cap altre dels homes que l’acompanyaven anaven vestits de militars, l’alferes, que les havia vistes de tots colors des que havia entrat a l’exèrcit, va veure ben clar que pel to d’en Sugranyes, com a mínim, aquell home gran i barbut havia estat militar algun cop a la vida. Per tant, valia més seguir-li la veta, no fos cas que fossin oficials de debò.

—Buenas noches, señor. Disculpe, pero antes de franquearles el paso, debería conocer su gracia.

En Bocanegra no va entendre res.

—Què diu que què?

—No sé quina cosa de la gràcia… No sé a què ve a tomb… —va dir en Gort, amb una veu molt més baixa que el seu company.

En Moxó, que s’havia quedat una mica més allunyat de la porta, els ho va aclarir.

—En castellà, gracia és el nom de cadascú. Ens ha demanat com ens diem.

El fet que el cos de Voluntaris de Catalunya no existís encara de manera oficial no va facilitar les coses. Després d’una bona estona i de l’arribada d’un tinent, primer, i d’un capità, després, tot es va aclarir i els van deixar passar. D’aquell grup de deu homes del sud, vuit eren oficials i només dos, en Gort i en Bocanegra, eren subordinats, un caporal i un soldat. Coneixent els militars i el seu amor desaforat per la jerarquia i per marcar les distàncies entre els qui tenien galons i els qui no en tenien, a en Gort no li va estranyar gens ni mica que una de les primeres coses que demanessin els amfitrions fos el grau dels nouvinguts. En Gort i en Bocanegra de seguida es van veure separats de la resta de companys, que van ser conduïts per un tinent cap a un allotjament que se suposava que era de més categoria. Els dos voluntaris van haver de seguir amb els seus sarrons a coll un parell de soldats més secs que un bacallà i que pràcticament no els van dirigir la paraula en tota la caminada.

Per dins, la Ciutadella era realment immensa. Encara que ja s’havia fet de nit i només hi havia encesos uns pocs fanals a les entrades d’alguns dels edificis, a en Gort li va semblar que tot el recinte estava ple de racons i de construccions més o menys endreçades. El terra, tret d’una estreta franja del camí empedrada amb llambordes, era molt irregular i en Bocanegra no parava d’ensopegar i de renegar. Finalment van arribar a un casalot de dos pisos, on no hi havia cap llum. Els dos soldats van obrir la porta a les palpentes i un d’ells es va dirigir cap a un armariet penjat d’una de les parets, d’on va treure un fanal d’oli. Amb la llum, en Gort va poder veure que la primera impressió del seu allotjament no millorava. La paret estava pintada d’un verd esvaït, amb la pintura bufada a molts llocs per la humitat. De la sala d’entrada, en naixia una escala i hi havia un parell de portes tancades. Els dos soldats que els conduïen van pujar l’escala i al primer pis van girar cap a l’esquerra. Allà s’obria una sala allargada amb jaços en mal estat. Cada pocs metres hi havia uns finestrons, però tan amunt que era impossible d’arribar-hi sense pujar a una escala.

—Agafeu el llit que vulgueu. En alguns hi ha mantes. Si voleu aigua, hi ha una font a la planta baixa i també hi trobareu una latrina.

—Però, i la cantina? Que no hem menjat res des de fa molt! —En Bocanegra es va queixar rient, encara que, gràcies a la poca llum, per una vegada a la vida l’espectacle de la seva boca podrida no va impressionar ningú.

—Ah, sí… No us preocupeu, que quan toquin per anar a la cantina, no us perdreu. Tothom hi fa cap, no té pèrdua.

Un cop van marxar els dos soldats, en Gort i en Bocanegra es van quedar sols a l’edifici. Pel poc que havia vist, en Gort s’havia adonat que la Ciutadella acollia molt pocs soldats. Tot estava força deixat, pràcticament no s’havien creuat amb ningú i fins i tot els camins de llambordes estaven plens d’herbes, senyal que pocs carros i cavalls hi passaven. Era com si els militars s’haguessin resignat a la fi de la fortalesa per la pressió popular o, com també va pensar, potser simplement sabien que mantenir la Ciutadella viva era un esforç que l’exèrcit no es podia permetre.

El ranxo va ser tan trist i escarransit com era la Ciutadella. Unes farinetes mal cuites, on es trobava, de tant en tant, un tros de cansalada rància i alguns ossos amb una mica de greix enganxat, se suposava que de porc. El plat no era gustós i més aviat s’enganxava a la gola. Per fer-lo baixar hi havia un vi aigualit, que és el que més fàstic va provocar a en Gort, perquè estava ple d’unes restes fosques i indefinides que suraven a la gerra. En Bocanegra, menys carregat de punyetes, va menjar amb gana i va beure amb molt de gust.

—Ah, com es nota que les coses han millorat! —En Bocanegra estava satisfet. A la taula, on habitualment hi haurien cabut una vintena de soldats, només hi eren ell i en Gort, i les altres taules de la cantina també estaven pràcticament buides—. Es menja molt més bé ara que fa uns anys, quan jo era a l’exèrcit.

—Millor?! Però si és fastigós, el que ens han donat!

—Què dius! Tu no saps el que és menjar fastigós. A mi m’havien arribat a donar plats que tiraven enrere només de veure’ls. No, no, això que ens han donat estava la mar de bé. Tant de bo que quan siguem a l’Àfrica puguem seguir menjant així! —Per rematar l’entusiasme, en Bocanegra va deixar anar un rot cavernós i carregat d’aromes denses.

En Jeroni Tarrés va seure a la seva tenda de campanya i va agafar la cantimplora de llauna de dins la motxilla. Encara estava calenta perquè no feia gaire que l’havia omplert amb aigua bullida de la caldera dels cuiners. Ja havia vist massa morts causades pel còlera per caure malalt per un descuit. Alguns dels soldats que havien arribat de la Península ja tenien cagarrines, però encara no havia mort ningú, si més no que ell sabés, i els metges militars deien que allò no era còlera, que era simplement un desajustament intestinal. Desajustament intestinal! Sí, a la presó ja n’havia vist molts, d’aquells «desajustaments»… Sabia perfectament que molts soldats caurien com mosques i moririen indignament, empastifats per la seva pròpia merda. Però als presos veterans això no els passaria. Diguessin el que diguessin els metges, no agafar el còlera depenia d’un mateix, pensava en Tarrés. Aigua bullida, menjar ben cuit, mai res cru. I pixar i cagar a llocs nets, les latrines per als novells. I un cop feies el que calia, rentar-se les mans. Tan senzill com això. En Tarrés, si per cas, també feia servir alguns remeis, com ara posar-se oli de càmfora —quan en tenia— sota els narius i persignar-se abans de pixar. Ho feia sense el convenciment que aquesta mena de coses el poguessin salvar de la malaltia, però amb la secreta convicció que si no les feia es contagiaria.

En Tarrés, en Sabatés i l’Estop formaven part de la Companyia de Presidiaris. Bé, de fet, oficialment els anomenaven «Tiradors de Muntanya», però ningú no els deia d’aquesta manera: eren els presidiaris. Anaven vestits pràcticament com els altres soldats, amb una mena de boina castissa diferent de la gorra de la infanteria, però no duien les armes sempre a sobre, sinó que les custodiava un destacament d’una altra companyia i només els les donaven quan havien d’entrar en acció. De tota manera, no havien desaprofitat una oportunitat així, ni molt menys. Ja havien aconseguit ganivets per a tots tres i un revòlver Lefaucheux d’importació que havien pres a un oficial mort malalt de febres i que, per sort, se n’havia anat a l’altre barri abans d’haver tingut necessitat de disparar ni un sol cop el seu flamant revòlver. Els ganivets, els duien a sobre i, en canvi, el revòlver era al bagul del tinent Robledo, que, amb molt de disgust per part seva, s’havia vist obligat a deixar la seguretat de la feina del penal i a participar en una guerra a les portes de casa. De fet, en Robledo no ho sabia, però el culpable que fos allà, sota d’un palau moro en ruïnes que en deien el Serrallo, era en Tarrés. L’expolicia havia manipulat l’ordre de formació de la Companyia de Presidiaris perquè en Robledo els hagués d’acompanyar. En Tarrés sabia que tenir un oficial controlat al costat li estalviaria molts disgustos.

Però, en aquest sentit, les coses no estaven sortint tan rodones com en Tarrés i els seus havien esperat. En Robledo era un covard i un imbècil i ho seria sempre, però en Tarrés no havia comptat que el tinent era detestat per bona part dels seus superiors i sempre li encarregaven a ell les feines pitjors. I com que els tres antics policies eren sempre amb en Robledo, de fet, els tocava a ells i a uns quants desgraciats més fer la feina en qüestió. Per això aquell matí de novembre els tocava marxar de la relativa comoditat de la tenda de campanya per anar a construir una fortificació avançada, el que els enginyers havien batejat amb el poc atractiu nom de «reducte d’Isabel II». El campament estava arrecerat al palau en ruïnes, sobre un turó amb bones vistes de Ceuta, encara que aquell dia una boira densa i humida impedia veure poc més enllà de les tendes. Hi havia un dipòsit d’aigua, que molts soldats, acabats d’arribar de la Península, no havien dubtat a començar a utilitzar per beure i per rentar-se. Des del turó del Serrallo calia baixar pel camí de Tetuan i endinsar-se cada cop més en una vall que separava dues grans serralades: una seca i rocallosa, i l’altra, en canvi, densa d’arbres i matolls. En Sabatés es va despenjar dient que aquell bosc era com el que es trobava entre Blanes i Sant Feliu.

—I tu, quan hi has estat, a Blanes o a Sant Feliu? —li va dir, sorneguer, l’Estop, mentre s’ajustava el corretjam.

—Jo he estat a molts llocs que no saps, imbècil.

El camí no era gaire ample, però ho era prou per deixar passar un parell de carros, portats per mules o per cavalls amb bones peülles, perquè era costerut i poc cuidat i estava ple de sots i de pedres que relliscaven. La companyia del tinent Robledo caminava lentament, sense gaire esma, entre altres coses perquè anaven carregats amb un fusell, un pic i una pala, a més de la motxilla plena com sempre de roba, pa sec, una cantimplora de llauna i un munt de coses més. A en Tarrés i els seus homes no els consolava que l’única cosa que no havien de dur a sobre fossin les municions, que només els donarien si fos necessari i que estaven carregades en capses lligades a unes pobres mules. L’aire era fred, sobretot perquè la boira no s’havia aixecat gaire; la humitat feia que la roba s’enganxés. Per acabar-ho d’adobar, quan el camí s’enfonsava entre les dues muntanyes, corria un vent gelat que feia desagradable la marxa, encara que escampava la boira.

Quan van arribar al peu d’un penya-segat impressionant, que es deia de manera gràfica l’esvoranc d’Anghera, van abandonar el camí principal de Tetuan per girar cap a la dreta, cap al nord, de fet. El camí s’estrenyia i el bosc de matolls i pins pràcticament envaïa la carretera. Malgrat la fresca, tota la companyia va començar a suar, el camí ara feia pujada i cada cop era més complicat, perquè no paraven de passar soldats i animals amunt i avall. Als vorals del camí hi havia dones i nens rifenys que oferien aigua, te calent o dolços a canvi de monedes. Eren molt pesats, sobretot els nens, que s’enganxaven com mosques als oficials i als soldats i els oferien les mercaderies en un castellà retorçat. El camí es va ampliar de sobte i la companyia va arribar a una clariana, on hi havia una gernació de soldats al voltant d’un tendal ben posat que contrastava amb la precarietat del que havien vist en aquell camí fins aleshores. En Robledo va cridar en Tarrés:

—Tarrés, vés a veure què passa, mentre jo sec aquí a revisar les ordres —li va dir mentre s’ajeia a terra a descansar, esbufegant i amb la mirada perduda.

En Tarrés s’hi va apropar i va veure un civil jove vestit amb una levita negra i un barret de mitja copa, del tot estrafolari en aquell ambient, enfilat en una caixa de fusta parlant molt content amb la tropa. Per l’accent, en Tarrés va entendre de seguida que aquell home era català.

—¿Qué dices, que no has «tastado» nunca las setas? ¡Pues esto no puede ser de ninguna de las maneras, mi general!

—¡Ha, ha, ha! No soy general, solo soy capitán…

—General, capitán, ¡tanto se vale! ¡Sí, señor! Lo importante es el hambre que se pasa, ¿verdad? Pase, coja un plato y me paga lo que usted quiera. Y si nesesita algo más, una navaja de afaitar, aseite de risino para los dolores de pancha, lo que sea, pase que de todo tenemos…

En Tarrés es va posar al costat de l’home i li va deixar anar en veu no gaire alta:

—I què se li ha perdut a un de la terra per aquí?

—Home, un català! Jo, vendre, que quan hi ha una oportunitat de fer uns rals no es pot deixar passar. Però ja veig que tu tens una altra feina…

—Oi tant, ja em veus aquí, fent el soldat… Què es diu de la guerra, a casa?

El comerciant va baixar de la caixa per parlar amb més tranquil·litat, aprofitant que la majoria de soldats i oficials o bé ja havien passat als tendals on tres homes i dues dones els atenien o bé havien marxat, frustrats per no tenir ni un ral per gastar.

—Home, del tot cert no ho sé, perquè de seguida que em vaig assabentar que començava aquesta guerreta, vaig muntar l’expedició. Però a Reus hi havia alegria, sí, senyor, alegria es ben pot dir. Això portarà diners, sí, senyor, calerons i calerets, no sé si m’explico… Calerets per a mi i per a molts altres i calerons per als peixos grossos, sí, senyor. El general Prim està content, i més que ho estarà quan arribin els catalans!

—Catalans? Quins catalans?

—Ah, no us han dit res, encara… Estan reclutant un exèrcit de catalans per venir a lluitar aquí. I tots estaran manats per en Prim. Coneixent el general, aquests van directes a la glòria, aquests sí, sí, senyor!

Un altre home més gran va apropar-se a tots dos. Malgrat la fresca que feia, anava amb mànigues de camisa i una armilla de ratlles.

—Què, Jaumot, què passa? —va dir.

—Res, home, que m’he trobat un català, aquí el sergent…

—No, no sóc sergent, sóc un soldat.

—Ah, molt bé, que ets dels voluntaris d’en Prim?

—No, precisament el seu amic m’estava explicant això de l’exèrcit català d’en Prim.

—Home, jo no sé si arribarà a la categoria d’exèrcit… Un de Reus, com nosaltres, el comandant Sugranyes, no sé si l’ha sentit anomenar algun cop… No?… Bé, tant se val, doncs a aquest comandant, que em sembla que havia estat oficial d’en Prim, li han encarregat que recluti soldats per posar-los a les ordres del general. En Prim vol tenir com si diguéssim un exèrcit privat, em sembla, perquè faci el que ell vulgui i a tot Espanya se n’admirin…

—Ja ho entenc, ja —va dir en Tarrés, que va intuir de seguida que aquella informació li podia resultar ben útil—. El que vol en Prim és tenir com una guàrdia d’honor.

—Equiliquà! —es va exclamar el primer comerciant. Mentre xerraven, s’havien anat apropant al tendal uns altres soldats que baixaven pel camí—. I ara, si em disculpes, he d’atendre la clientela! Senyors, sanyores, apropin-se sense por que aquí no mossegamos, aquí només donem alegria!

Amb l’arribada dels soldats, els dos comerciants van deixar de prestar atenció a en Tarrés i aquest ho va aprofitar per robar dissimuladament una bóta de vi que hi havia a l’entrada del tendal.

Amb la bóta amagada entre la roba, en Tarrés va tornar amb els seus companys.

—Tinent Robledo, són només cantiners amb menjar i queviures. Aviso la tropa que fem una parada?

En Robledo estava mig estirat a terra, en una posició ben poc marcial. En aquells moments es penedia de moltes coses a la vida i no sabia quina era la que lamentava més. Es penedia d’haver estrenat botes, perquè ara tenia els peus enrogits i plens de butllofes; es penedia d’haver menjat un estofat de mongetes per esmorzar, perquè ara li tornaven totes i li cremava l’estómac, i, sobretot, es penedia d’haver-se allistat a l’exèrcit, perquè ara es veia obligat a caminar per les muntanyes del Rif amb un risc evident de morir de cansament i, potser, de les males arts dels moros. Parada? Això no calia ni demanar-ho, evidentment que ell havia d’aturar-se i descansar. El tinent Robledo era perfectament conscient de l’enorme importància que la seva ment i exemple tenia entre els seus homes, encara que els seus homes sovint semblava que aquest fet tan obvi l’ignoraven de totes totes. Si ell necessitava descansar, no era tant com a resultat de les botes noves, les mongetes o la poca professionalitat, sinó més aviat per tal que ell i els seus homes estiguessin més disposats per al combat. Així, doncs, en Robledo va confirmar a en Tarrés amb un cop de cap desmaiat que calia aturar-se una estona per recuperar l’alè.

Mentre els homes començaven a seure a terra en grups sense cap mena d’ordre, pel camí va aparèixer una colla de soldats vestits de manera ben peculiar. Anaven de blau cel, portaven un davantal marró i una gorra amb visera diferent de la de la resta de l’exèrcit, més flonja i amb aspecte de caure menys del cap que no pas les gorres rígides i poc pràctiques que tots anomenaven «ros», en honor del general Ros de Olano, que passava per ser-ne l’inventor. Aquells soldats una mica estrafolaris eren del cos d’enginyers, simplement els paletes que s’encarregaven de la construcció de fortificacions, però també de canalitzacions d’aigua per abastir els homes i els animals, o latrines, o, de vegades, els edificis provisionals que normalment allotjaven els generals o els convidats de l’exèrcit a presenciar les seves presumptes glòries. Entremig dels soldats hi havia mules molt carregades de sacs, pics, pales, cordes i martells. Algun carro arrossegat per cavalls també es movia pel camí acompanyant els enginyers, patint per culpa de la irregularitat del terra. I amb els soldats, per desgràcia d’en Robledo, també van arribar oficials dels enginyers. Un comandant amb un aspecte imponent es movia a peu entre els seus homes. La cara d’aquell comandant impressionava. Era una cara ampla i forta, i la barba, negra, li naixia pràcticament de sota mateix dels ulls. Les mans, en contra del que era habitual en la majoria dels oficials, eren grosses i estaven plenes de durícies, com si estiguessin més habituades a agafar els estris de l’ofici d’enginyer que no pas els de l’ofici de militar. De seguida que va veure aquella colla de soldats amb gorra casernària mig estirats a terra, al costat d’un oficial ventrut descalç que s’acariciava els peus amb cara de dolor, el comandant d’enginyers s’hi va dirigir amb unes ganes evidents d’acabar amb aquella situació.

—Vostè! Sí, vostè, tinent! Què collons es pensa que està fent?

—Jo? Jo, senyor? Estem fent una parada tàctica…

—Una parada què?! A veure, qui són vostès, cap a on van?

—Nosaltres? On anem? Doncs som de Ceuta i anem cap allà dalt…

—Collons, tinent! Nom, companyia i ordres! Ara!

El crit del comandant va despertar els automatismes adormits d’en Robledo, que va contestar sense pensar.

—Tinent Robledo, Primera Companyia dels Tiradors de Muntanya de Ceuta, adscrits als Caçadors de Madrid, Primer Cos d’Exèrcit. Tenim ordres de presentar-nos al tinent coronel d’enginyers… —Aquí en Robledo es va aturar un moment, perquè acabava d’adonar-se que estava parlant precisament amb un tinent coronel d’enginyers, que, molt probablement, era a qui s’havien de presentar, perquè de tinents coronels d’aquell cos enmig de les muntanyes a l’oest de Ceuta, ben pocs n’hi devia haver.

—Continuï, vinga!

—… al tinent coronel Aparici per posar-nos a les seves ordres.

El tinent coronel va somriure sense soroll i aquell gest va provocar encara més aprensió al tinent Robledo.

—Avui és el seu dia de sort, Robledo. Està a punt d’aprendre què vol dir ser un oficial de l’exèrcit. Sóc el tinent coronel Aparici i com no s’aixequi ara mateix i posi els seus homes a caminar, li asseguro que li faré aplanar tota aquesta muntanya a pic i pala abans que no el deixi descansar!

En Robledo, descalç, va començar a moure’s entre els seus homes, aixecant-los i fent-los formar abans que les conseqüències de les amenaces de l’Aparici es concretessin. Per a la majoria dels soldats reclusos, acostumats als crits i als maltractaments, allò no era cap novetat i tampoc no es van apressar més del compte. A més, que en Robledo hagués estat escridassat davant de tots els alegrava especialment i, per a ells, aquell moment podia allargar-se tant com volgués aquell oficial d’enginyers tan malcarat. Però a en Tarrés, la humiliació d’en Robledo no li convenia. Qualsevol nou comandament implicava que en Tarrés ja no controlaria la situació com fins en aquell moment i això no li agradava gens ni mica.

Quan els reclusos van estar més o menys formats, el tinent coronel es va enfilar a una roca per parlar-los. Els enginyers, mentrestant, feien burla dels seus companys.

—Ara sabreu el que és pencar, desgraciats…

L’Aparici va fer un crit i tothom va callar.

—Soldats! Soc el tinent coronel José Aparici i ara sóc jo qui us mano! Qui no ho tingui clar que es prepari. Us recordo que estem en guerra i quan s’està en guerra puc ordenar que us afusellin si em rota! Si parleu amb els meus soldats, sabreu aviat que si m’emprenyo desitjareu que ordeni el vostre afusellament, perquè la mort serà millor que continuar passant-les putes sota les meves ordres. Tots vosaltres sou uns malparits, uns lladres i uns cabrons! Jo em pixo a la vostra boca! Compliu el que jo us digui i no tindreu problemes. Desobeïu-me i sabreu el que és patir! Vinga, cap amunt, que tenim molta feina!

Els homes van començar a marxar arrossegant els peus, de mala gana, amb el bon humor esvaït pels crits del tinent coronel. En Robledo anava al capdavant, amb el cap cot, mirant amb enveja els oficials que anaven muntats a cavall o, encara més, els que s’estaven al costat del camí sense fotre ni brot. Encara que el ritme que portaven no era gaire ràpid, els presidiaris i els enginyers aviat van deixar enrere una bateria de canons que arrossegaven amb crits i soroll una colla d’artillers i una vintena de mules, que patien arrossegant aquells tubs de metall d’aspecte sinistre. Els crits i els renecs dels artillers es barrejaven amb el soroll dels armons que relliscaven sobre les pedres del camí. I en Tarrés, agafant-se fort al fusell descarregat que portava a l’esquena, caminava i rumiava. Si en Robledo queia en desgràcia, les coses vindrien mal dades. Viure a l’ombra del tinent dropo li permetia escapolir-se de les feines més feixugues, al mateix temps que el situava en un lloc de privilegi on penjar-se les medalles que realment guanyessin uns altres. Ara, si el tinent coronel Aparici s’interposava i impedia que en Robledo tingués una vida plàcida, en Tarrés patiria i això no estava disposat a permetre-ho. No sabia com ho havia de fer, però era segur que estar enmig d’un conflicte bèl·lic i no poder controlar el seu destí era una cosa que l’expolicia havia d’impedir.

Pujar per aquell camí seguint el ritme que marcava l’Aparici feia que els presos reneguessin i escopissin constantment a terra, com si l’ofec de l’exercici es pogués compensar ruixant de saliva i mocs el corriol. Els enginyers, més acostumats al ritme que marcava l’oficial, suaven i esbufegaven, però no se’ls sentia renegar, sinó que més aviat reien de les desgràcies dels reclusos que havien caigut sota les ordres del seu inflexible tinent coronel.

Una hora més tard van arribar a una gran esplanada que coronava aquella muntanya. L’esplanada semblava que surava sobre la boira de les muntanyes i si els soldats no haguessin estat tan cansats potser haurien pogut apreciar la bellesa del paisatge. En aquells moments hi havia dos o tres centenars de soldats movent-se amunt i avall, arrossegant pedres amb l’ajut de les mules, omplint sacs de terra o fent forats sense gaire dedicació. El que s’estava construint era un reducte, una mena de fortificació feta de troncs i bosses de sorra pensada per facilitar la defensa avançada de Ceuta. Molts dels soldats reclusos van pensar que en arribar a aquella esplanada tindrien dret a descansar, però era evident que no coneixien el tinent coronel Aparici.

—Tinent! I tots vosaltres també! —va cridar l’Aparici assenyalant amb el dit el grup on es trobaven en Tarrés, l’Estop i en Sabatés—. Baixin un centenar de metres i vigilin.

—Però senyor… Les armes estan descarregades, no hem descansat… —va dir, amb to ploraner, el tinent Robledo.

—Doncs faci repartir munició i cap avall! Els vull en escaramussa d’aquí a deu minuts, exactament allà! —El braç allargat de l’Aparici assenyalava un lloc inconcret més enllà de la fortificació que estaven construint els enginyers, uns metres més avall dels primers troncs que servien de parapet.

En Tarrés va decidir que era el moment de destacar-se davant l’Aparici.

—Ja heu sentit el tinent coronel, nois! Amb el seu permís, tinent Robledo… —En Robledo va assentir desmaiadament amb el cap—. Anem al carro de munició, vinga!

Els soldats reclusos es van quedar una mica aturats. Encara que tots sabien que en Tarrés era la mà dreta d’en Robledo, no era gaire normal que un simple soldat prengués la iniciativa davant d’un oficial carceller. En Tarrés va mirar l’Estop i en Sabatés i amb un gest de cap els va dir que actuessin.

—Apa, va, movem-nos. Anem a agafar els cartutxos. —L’Estop va arrencar a caminar decididament cap al carro de les municions, mentre en Sabatés corria cap allà i s’hi enfilava sota la mirada dels conductors, que també estaven estorats.

El moviment dels dos expolicies va provocar que el centenar de soldats de la companyia es posessin en moviment sota la mirada de l’Aparici i en Tarrés i la passivitat d’en Robledo, que es veia desbordat pels esdeveniments. L’Estop, en Sabatés i els dos conductors van començar a baixar les capses de munició per repartir els cartutxos entre els soldats.

—Tinent! I tu, sí, tu! —va dir l’Aparici assenyalant en Tarrés—. Veniu aquí.

En Robledo s’hi va apropar insegur. En Tarrés es va avançar per arribar abans al costat de l’enginyer.

—Com et dius?

—Jeroni Tarrés, senyor! —va cridar en Tarrés, mentre es posava molt recte i mirava cap al cel, més enllà de la gorra del tinent coronel.

—Tarrés, encarrega’t d’aquell grup d’homes i situa’ls en guerrilla. Saps com es fa?

—Suposo que sí, i si no ja m’espavilaré. Però, senyor, jo només sóc un soldat i no sé si…

—Doncs el nomeno caporal!

En Robledo, que va arribar a temps de sentir la conversa, es va posar blanc en sentir el nomenament.

—Però, senyor, no pot fer-ho! No veu que està prohibit, que només és un pres!

—Collons, no me’n recordava que no es pot… És igual. Vostè s’encarregarà que li facin cas i de passada vostè també s’espavila. Apa, cap avall, que encara vindran els moros! Ahir i abans d’ahir ja van ser aquí i avui no m’estranyaria que tornessin.

En Robledo i en Tarrés van començar a marxar; el tinent capcot i en Tarrés amb cara de satisfet.

—Ets un cabró i no et pensis que perquè ara el comandant et faci cas les coses canviaran. Si et passes un pèl —en Robledo va agitar el polze i l’índex junts davant la cara d’en Tarrés— et trobaràs amb mi. De mi depèn, recorda-ho sempre, l’informe del final de la guerra, el que dirà si et deixem lliure o no. O sigui que ja ho saps.

—Tinent, ja sap que en mi pot confiar, sempre al seu servei…

En Tarrés es va quedar pensatiu. Mentre recollia els cartutxos i els guardava al sarró, va decidir que en Robledo havia de deixar de ser un obstacle. Aprofitant la confiança que li havia donat el tinent coronel Aparici, en Tarrés va cridar uns quants soldats davant mateix d’en Robledo. Entre ells, naturalment, l’Estop i en Sabatés.

—Escolteu, ens han ordenat que, amb el permís del senyor tinent, ens despleguem per vigilar que no ens ataquin per sorpresa. Ara baixarem per aquest caminet d’aquí, i, quan ja no veieu el reducte, us atureu, us amagueu i espereu a veure què passa.

—Tarrés, quin sant i senya demanem si veiem que puja algú?

—No siguis imbècil, si puja algú pel barranc cap al reducte segur que és un moro. Li dispares i en paus. —Una mica massa tard, en Tarrés va afegir—: Oi, tinent?

En Robledo estava molt emprenyat i, encara que l’oficial d’enginyers li havia marcat el terreny, no podia permetre que en Tarrés li qüestionés l’autoritat.

—Tarrés, calla! Fareu el que jo us digui. Baixarem pel camí en columna…

Un dels presidiaris més joves el va interrompre.

—No hi cabrem, en columna, el camí és massa estret.

—A tu qui t’ha donat permís per parlar? Baixareu com em doni la gana a mi, entesos? Com si us mano que aneu a peu coix…

—D’acord, tinent, no es sulfuri…

—En columna! A formar!

En Robledo estava acostumat a fer formar columnes al pati del presidi. Però una cosa era una columna de presidiaris que havien de ser controlats i una altra era una formació de combat, no de les més sofisticades, sens dubte, però en definitiva una formació de guerra. Els homes es van posar més o menys formant un rectangle allargassat amb quatre soldats al capdavant. En Tarrés, l’Espot i en Sabatés, discretament, es van posar cap al mig, encara que l’alçada de l’Espot destacava entre els altres presos.

—Acotxa’t, Espot!

L’Espot va arronsar una mica els genolls i va inclinar l’esquena uns graus per tal de perdre alçada. En Robledo no se’n va adonar i no el va fer posar al capdavant de la columna.

—Armeeees a l’espatlla! En marxa!

El to pretesament marcial del tinent no va ser respost pels soldats amb l’entusiasme que sens dubte mereixia. Com que el terra estava humit, el fet que els presidiaris arrosseguessin els peus no aixecava la pols i això salvava la dignitat del grup. A més, alguns membres de la companyia havien parlat amb els soldats que estaven construint el reducte i les notícies corrien molt ràpidament dins la columna.

—Des que van començar a construir el reducte —va dir un dels soldats, que ja feia dos anys que era al Marroc condemnat per robatori— no han parat de veure moros amb fusells i cavalleria, de tot… Aquí diuen que se n’està preparant una de grossa.

—L’únic gros d’aquí és el cul del tinent.

S’havia de reconèixer que, de vegades, l’Estop tenia gràcia.

La columna, tal com era de preveure, va convertir-se a poc a poc en una massa de soldats que baixaven per un caminet empinat massa estret per acollir-los. A més, en baixar pel camí sense arbres, però amb matolls alts, ben diferent del camí que havien fet servir per arribar al reducte, es van anar immergint més i més en la boira. Els sons es van anar difuminant, d’una manera estranya. Les veus se sentien nítides, però no es podia saber d’on venien. Quan feia uns minuts que baixaven, el que quedava de la columna es va aturar.

—Què coi passa ara? —va remugar en Sabatés.

—És el moment d’apartar-se. Va, veniu —va dir als seus dos companys en Tarrés mentre sortia del camí, acotxat, i es ficava entre els matolls, que, amb l’ajut de la boira, ràpidament el van amagar—. Quedem-nos aquí, i ja veurem què passa.

Van seure a terra, entre els matolls i un parell de rocs, en un ambient enrarit. La boira s’aclaria i es condensava sense seguir cap pauta i els tres homes van perdre molt ràpidament la noció de l’espai i del temps. El temps passava, però, com que la llum no canviava —una mena de resplendor que no venia d’enlloc—, semblava que sempre estiguessin en el mateix moment en què havien abandonat la columna. De tant en tant, se sentien sorolls inconnexos, difícils d’interpretar, potser converses, potser trets, que no venien de cap lloc en concret, cosa que els neguitejava. A més, la boira era molt humida i els tres homes tenien fred. Inconscientment, es van anar apropant per conservar l’escalfor, mentre s’anaven formant gotes de boira sobre les mitges capes encerades que portaven. Les capes, teòricament, eren impermeables, però en realitat no els protegien en absolut de la fredor i de la humitat. Fred, sorolls, ombres lluminoses que es percebien de sobte i que, tal com havien aparegut, desapareixien. En Tarrés, l’Estop i en Sabatés, arraulits al terra humit, entre matolls de romaní, se sentien molt petits, molt poc importants. Per a tots tres homes aquest era un sentiment que havien tingut molt poques vegades a la vida.

Aquells moments fantasmagòrics es van trencar quan es van sentir les veus de dos homes que parlaven a prop. Era impossible saber d’on venia exactament la conversa, perquè la boira feia rebotar el so i de vegades semblava que les veus venien d’un lloc i, immediatament, semblaven sorgir d’una altra banda. Potser per això, quan finalment van aparèixer dos soldats, mig encongits i desorientats, van sorprendre els tres expolicies. Eren dos dels soldats més joves de la Companyia de Presidiaris, dos noiets que només feia un parell de mesos que eren al penal quan la companyia es va formar. Com acostumava a passar a la majoria de presidiaris joves, tots dos havien sigut especialment maltractats per la resta de reclusos, que els havien fet objecte de tota mena d’extorsions. En aquest sentit, en Sabatés s’havia mostrat especialment actiu. Era ell qui els havia escopit al plat del ranxo, qui els havia obligat a donar-li les espardenyes que havien rebut en entrar al penal, qui els havia obligat a dormir a les latrines, fora dels barracons on dormien habitualment els presos. Els dos nois que, quan vivien a Valladolid, pensaven que no hi havia poder a la Terra que els pogués manar, es van trobar un dia enfilats en un carro de presoners després d’haver intentat robar a un paio que va resultar que portava dues pistoles carregades sota l’abric i que era, ni més ni menys, que jutge de l’Audiència.

—Home, mira qui tenim per aquí —va dir en Sabatés quan els dos nois es van plantar davant seu.

—Ah, Sabatés… —es notava la decepció a la veu del noi—. És que ens hem perdut després de l’atac i no sabíem…

—Atac? —En Tarrés va parar l’orella—. Quin atac? Parleu, va, què ha passat?

Els dos nois van començar a parlar alhora i això impedia que s’entengués res del que estaven dient, nerviosos per ser davant d’alguns dels seus principals torturadors i, possiblement, també per aquell atac que havien esmentat al principi. En Tarrés es va cansar de no entendre res i va clavar un mastegot a un dels joves. El cop, inesperat i d’una mala llet immensa, va aturar la xerrera inconnexa dels dos nois.

—Alonso et dius, no?

—Sí, senyor —va dir el noi mentre s’eixugava el filet de sang que li sortia d’un costat del llavi, on havia arribat a impactar la mà oberta d’en Tarrés.

—Doncs ara explica això de l’atac i tu —va assenyalar l’altre noi— calla fins que no et digui que parlis, entesos?

—És que ha sigut… No ens ho esperàvem, sap? Baixàvem pel camí tota la columna i llavors ens hem començat a desplegar…

—Desplegar? Això ha dit el tinent Robledo? —L’Estop es va estranyar que en Robledo fos tan clarivident.

—Bé, no ho sé qui ho ha dit. Nosaltres hem vist que els companys començaven a desplegar-se i ens hem mogut cap a un costat…

—Ah, ja m’estranyava a mi, això ja m’ho crec més —va riure l’Estop, sense que ningú l’acompanyés—. I què més?

—Ens hem posat uns quants a l’esquerra del camí, un aquí, un allà, i res, quan poca estona que érem així hem sentit uns crits i un parell de trets darrere nostre…

—Sí, llavors és quan ha aparegut el Boscoso ple de sang…, el Boscoso, el del pavelló de Santa Maria…

—No t’he dit que callessis? —va dir, molt fredament, en Tarrés. El segon noi va callar de sobte—. Continua tu, què ha passat amb aquest Boscoso?

—Doncs el Boscoso ha vingut corrents, xisclant com un porc… No m’estranya, perquè portava un ganivet d’aquests dels moros, aquests tan retorçats, clavat aquí a l’espatlla.

—Collons! —va deixar anar l’Estop—. I què havia passat?

—Deia que sense que s’ho esperessin havien sortit un munt de moros amb ganivets que eren per allà amagats i els havien atacat. I que dels nostres n’havien matat dos o tres i ell havia aconseguit fugir…

—I què heu fet aleshores?

—Doncs res… En Josele, el guerxo del pavelló de…

—Ja sé qui és en Josele, continua.

—Doncs en Josele ha dit que calia avisar el tinent i ens ha enviat a buscar-lo i per això som aquí… —El noi va mirar el seu company, neguitós, mentre parlava; una mirada que en Tarrés va entendre de seguida.

—Mira, noi, em sap greu que m’hagis pres per imbècil. —Mentre en Tarrés deia això, l’Estop va somriure, content que el seu cap tornés a utilitzar aquella fredor que tant l’havia distingit quan estava a Barcelona—. Si em tornes a mentir, se m’acabarà la paciència. Digues la veritat.

L’Alonso va empassar-se la saliva i va parlar amb els ulls fixos a terra.

—En Josele i un altre són els qui han anat a buscar el tinent… Nosaltres dos ens hem quedat cuidant d’en Boscoso, que s’ha desmaiat…

—I? —va dir en Tarrés.

—Aleshores…

—Parla d’una puta vegada!

L’altre noi va arrencar a parlar, vist que el seu company no es decidia.

—Llavors hem sentit que parlaven en moro, una gent que s’apropava, i hem vist clar que allà no ens podíem quedar i hem marxat.

—Sense en Boscoso?

—És que s’havia desmaiat…

—Hosti, mita’ls, els valents! —L’Estop va tornar a riure.

En pocs segons, la boira va escampar. El primer que es va adonar del que estava passant va ser en Sabatés. Cinquanta metres més avall hi havia una dotzena de magribins marxant a bon pas i en silenci cap a ells, tan sorpresos per l’aixecament sobtat de la boira com el grup de soldats que parlaven entre els matolls. Eren els primers soldats enemics que veien els tres expolicies i s’havia de reconèixer que feien por. No anaven uniformats en absolut, però tots duien més o menys el mateix tipus de roba, una mena de túniques de ratlles amb cinturons de roba i amb el cap cobert per roba que havia estat algun cop blanca. La majoria duien a l’esquena uns fusells llargs, amb un canó estret que no s’acabava mai i que, amb el ritme que duien corrent cap als soldats, colpejaven rítmicament l’esquena dels moros.

—Vénen! Que vénen! —va cridar en Sabatés assenyalant-los.

—No, tranquils, em sembla que són mogataços, no passa res. —L’Estop va somriure. Els mogataços eren els magribins aliats, contractats per l’exèrcit espanyol per fer la feina més bruta de la guerra.

—Per què ho dius? —va dir en Tarrés sense deixar de mirar aquells homes àgils que seguien corrent a bon ritme cap a ells.

—Perquè els nostres són allà, d’on vénen aquests, i si fossin enemics, abans d’arribar a nosaltres s’haurien trobat un munt de soldats de la companyia. No pot ser, segur que són mogataços.

Fossin mogataços o no, en Tarrés no es fiava de ningú. La vida als carrers de Barcelona li havia ensenyat a ser desconfiat, i, encara que això que deia l’Estop era del tot lògic, en Tarrés no les tenia totes. A més, els soldats de la companyia que s’haurien d’haver trobat aquella dotzena de magribins estaven comandats pel tinent Robledo, i això, per a en Tarrés, era garantia que segur que els seus companys havien estat mal desplegats, mal dirigits i, possiblement, s’havien perdut i no havien vist els enemics. I la boira que fins feia un moment impedia veure res de res també podia haver permès que aquella colla d’assassins hagués arribat fins allà. En Tarrés no estava disposat a apostar amb la seva vida.

—Tranquils, sens dubte són mogataços —va dir en Tarrés, amb un mig somriure. L’Estop i en Sabatés, que el coneixien bé, es van posar a la defensiva. Que en Tarrés rigués no volia dir que estigués content—. Vosaltres dos, nois…

L’Alonso i l’altre soldadet van mirar-lo. Estaven acostumats que algú els manés i, clarament, en Tarrés era qui més manava dels que eren allà.

—Aneu a veure què passa. Potser porten ordres.

Els dos joves van començar a moure’s sense gaire convenciment cap als magribins, que cada cop eren més a prop.

—Tranquils, que si hi ha cap problema, nosaltres us cobrim. Estop, Sabatés, poseu-vos allà. Jo em quedo aquí. Eh! Amics! Amics! Amics! —En Tarrés cridava cap als moros.

Els magribins van disminuir el ritme. Només tres o quatre portaven espases curtes o ganivets llargs a la mà, però és clar això no volia dir necessàriament que fossin enemics.

De mica en mica, els dos soldats s’hi van anar apropant. En Tarrés, en Sabatés i l’Estop tenien els fusells a la mà i, encara que no apuntaven als magribins, era evident que podien disparar en pocs segons. En Sabatés, sense deixar de mirar el grup que s’apropava, va repassar amb la mà el fusell per confirmar que el portava correctament carregat. No el tranquil·litzava sentir que, de tant en tant, arribava el soroll d’alguns trets de més avall d’on ells eren, precisament d’on venien els presumptes mogataços.

L’Alonso i el seu company no caminaven gaire ràpidament. Fos perquè no s’acabaven de fiar d’en Tarrés, fos per l’experiència que acabaven de passar amb uns altres moros, els dos soldats portaven les armes a punt de disparar. En Tarrés es va fixar que l’Alonso s’havia deixat la baqueta que servia per atacar el canó del fusell i premsar la pólvora i la bala. En la poca instrucció que havien rebut, aquest era un dels errors que més els havien advertit que podien cometre. Si l’Alonso disparava, la baqueta sortiria disparada amb la bala i ja no podria tornar a carregar el fusell. A més, la bala no sortiria amb gaire força i es quedaria curta. En Tarrés no va voler advertir-lo a crits, perquè, en definitiva, tant se li’n fotia. Si un no sabia cuidar les seves pròpies armes, era el seu problema.

Els magribins també van anar disminuint el ritme. Era bon senyal que cap d’ells despengés les espingardes, els fusells llargs que duien. Però també era cert que els que duien els ganivets llargs a les mans no els van desar entre la roba. Un dels que era més a prop dels dos soldats va aixecar el ganivet i va posar-se a cridar «amic, amic», en un espanyol particular. A en Tarrés li va semblar que aquell home somreia i que, potser, tenia alguna dent d’or, però a la distància que es trobava potser això no era veritat.

Aquella nit, quan en Tarrés va jeure entre un parell de mantes que havia robat a la tenda del campament del reducte d’Isabel II, va pensar, amb un petit calfred, que ell tampoc no hauria tingut gaires possibilitats de sortir-se’n amb vida si hagués estat a la pell de l’Alonso i el seu company.

Quan els soldats es van trobar, els magribins van aturar-se a xerrar. Des d’on era en Tarrés no es podia entendre què deien, però el vent permetia sentir el to i semblava amistós. Els magribins van donar la mà als soldats i, fins i tot, un parell els van picar l’esquena. Un dels magribins va treure alguna cosa de menjar de la butxaca, probablement algun dolç, i els el va oferir als soldats. En Tarrés va constatar, un cop més, que oferir menjar a algú sempre era ben rebut. L’amic de l’Alonso, amb el dolç a la mà, es va girar cap a ells tres i els va ensenyar el que duia. Alguns magribins, mirant-los, van començar a fer gestos perquè també s’apropessin al grup. En Sabatés i l’Estop van mirar en Tarrés i van fer que no amb el cap. No calia, perquè en Tarrés ja tenia ben clar que preferia mantenir una certa distància entre els soldats magribins i ell. Més aviat va preferir tirar una mica cap enrere que no pas quedar-se a aquella distància, que, ara, començava a semblar-li menys segura.

Quan tots tres van començar a allunyar-se, els magribins van canviar d’actitud. Un d’ells, encara que a primera vista no duia cap indumentària que el distingís com a comandant d’aquella tropa, va començar a parlar molt ràpid i en to autoritari als seus companys. L’Alonso i l’altre soldat es van moure, nerviosos, però semblava que les ordres no anaven per a ells. De fet, va ser així exactament, les ordres no anaven destinades a ells, però ells eren el motiu de les ordres. En Tarrés, mentre anava reculant caminant cap enrere, va entendre què estava a punt de passar. Sense esperar a veure-ho, va girar cua i va començar a córrer en direcció contrària, seguit de l’Estop i d’en Sabatés, amatents com sempre al que feia en Tarrés. Només es van girar quan van començar els xiscles.

L’Estop va girar el cap per veure alguna cosa mentre no deixava de córrer. Els magribins s’havien agrupat al voltant dels dos soldats. L’Alonso s’havia quedat palplantat mentre els ganivets entraven un cop i un altre al seu cos. Ell no era qui cridava, de fet s’estava morint en silenci, potser no del tot convençut que allò li pogués estar passant. L’altre soldat, en canvi, xisclava molt fort, de manera aguda, terroritzat. L’Estop, que corria amb el cap girat cap enrere, va topar amb un matoll i va caure de cul. Es va aixecar amb un salt, però el poc temps que va perdre li va permetre veure com l’Alonso queia a terra sense un gemec mentre que l’altre soldat, que curiosament encara duia el fusell a la mà, sense fer-lo servir, corria ensangonat per escapar-se. L’Estop, a la nit, estirat en una manta amb l’esquena enganxada a en Sabatés, que dormia, recordaria amb detall aquell moment, sobretot quan un magribí va aixecar el matxet i va donar un cop fort, de cantó, al braç del soldat que duia el fusell. L’Estop va pensar, en la distància, que només un cúmul de circumstàncies havien possibilitat el resultat d’aquell cop de matxet. Probablement estava molt ben esmolat, el cop va ser encertat i segur, el matxet devia pesar força, el lloc on va colpejar devia ser especialment sensible i algunes coses més que a l’Estop se li escapaven. El cert és que el cop de matxet va escapçar el braç de manera ben neta una mica per sobre del colze del soldat i el braç, que encara duia agafat el fusell, va sortir volant girant una mica en l’aire en direcció contrària a la del soldat. El jove, amb el monyó escopint sang pertot arreu, va recórrer encara uns metres, cridant com un porc que estiguessin estossinant, cosa que, va pensar l’Estop, era irònic si es tenia en compte que els assassins eren musulmans. Després va caure de genolls, va deixar de cridar i, simplement, es va posar a plorar mentre els seus assassins el rodejaven. L’Estop no va veure res més, ja s’havia aixecat i va accelerar per allunyar-se.

La boira s’havia aixecat del tot, però el cel estava ple de núvols foscos. Ara, sense boira, els trets i el soroll generalitzat del combat arribaven d’aquí i d’allà. Els tres expolicies van córrer, costa amunt, fins que van perdre de vista els magribins, entretinguts a registrar els dos cadàvers.

—Així que aquells eren mogataços… —va dir en Sabatés a l’Estop en un to que barrejava ironia i menyspreu, mentre recolzava les dues mans als genolls, intentant recuperar l’alè.

—Doncs ho semblaven. —L’Estop va començar a riure—. Hòstia, els primers que se n’han adonat han estat l’Alonso i l’altre.

—Ara ja no en tenen cap dubte, segur —va rematar en Sabatés.

En Tarrés, malgrat la cursa, no volia aturar-se gaire estona, no era pas el moment. Volia ajuntar-se amb algun grup de soldats, per tal de sentir-se més segurs. Tots tres sols, enmig d’aquella muntanya, no li semblava la millor manera d’escapar-se d’aquelles bandes nòmades d’assassins. Tampoc no volia tornar a les posicions del reducte, perquè li feia por haver-se de justificar per haver abandonat el camp abans d’hora. En Tarrés ja havia vist més d’un cop i més de dos com n’eren els oficials d’aficionats a fer afusellar o, com a mínim, a castigar durament algun soldadet per tal de prevenir fugues i desercions. I ell era de la Companyia de Presidiaris, un candidat perfecte per ser boc expiatori. No, era massa arriscat tornar al reducte sense la resta de companys. Valia més amagar-se entre els altres soldats i tornar tots junts al campament, hagués anat com hagués anat la batalla, si és que hi havia hagut alguna batalla, cosa de la qual en Tarrés no estava gens segur.

Tots tres van rondar per la muntanya fins que van veure uns quants soldats agrupats entorn d’un arbre. A mesura que s’hi van anar apropant, van veure que eren altres presidiaris de la seva companyia, però era difícil entendre què estaven fent. Quan hi van arribar es van trobar una escena patètica: el tinent Robledo estava assegut a terra, amb l’esquena recolzada a l’arbre i la cara entre les mans, mentre anava sanglotant.

—No vull morir! Nooooo… No vull morir!

—Què collons li passa a aquest? —va demanar en Tarrés a un dels soldats que contemplava l’espectacle.

—A en Robledo? Res, que està acollonit, què coi vols que li passi?

—I des de quan està així?

—Des del principi. Quan han sortit els moros i han començat a disparar, aquest s’ha estirat a terra i s’ha posat a plorar mentre nosaltres ens els trèiem de sobre.

En Tarrés va mirar cap a on indicava el seu company i va veure que a terra hi havia tres o quatre cossos, com a mínim un d’ells d’un dels soldats de la companyia, i els altres, cadàvers dels atacants. Una mica més enllà hi havia un parell de companys amb taques de sang fosques al cos, potser de sang seva o de sang d’un altre. Però tot quedava amagat sota els crits ploraners d’en Robledo que pujaven i baixaven d’intensitat sense cap mena de criteri.

En Sabatés es va apropar per darrere a en Tarrés i li va xiuxiuejar a cau d’orella:

—Si aquest ens continua manant, acabarem estesos a terra com aquells moros.

En Tarrés va pensar que en Sabatés tenia tota la raó. Si en Robledo els havia de continuar manant en una batalla, la companyia s’hauria d’espavilar sola. Era molt perillós. L’expolicia era molt conscient de les seves limitacions i no es feia il·lusions de com podia girar-se l’atzar. Si la boira s’hagués aixecat uns minuts més tard, els moros que havien matat l’Alonso s’haurien topat amb ell i els seus homes. És més, si no haguessin aparegut sobtadament l’Alonso i el seu company, probablement els moros haurien trobat en Tarrés desprevingut. Havien tingut, sens dubte, sort. La sort era un bé escadusser a la guerra, en Tarrés ho sospitava. La desorganització a què els abocava en Robledo no faria, precisament, incrementar les seves oportunitats de sobreviure a les batalles que encara havien de venir. Calia trobar una sortida, una companyia millor que li garantís més seguretat i, ja de passada, treure’s de sobre l’estigma de pertànyer a una companyia de presidiaris. Potser calia apropar-se al tinent coronel Aparici? Però a en Tarrés tampoc no li feia gaire gràcia la possibilitat d’anar al combat sota un oficial com l’Aparici. Tenia la sensació que el fet que un home com l’Aparici confiés en ell només l’exposaria a estar al capdavant de l’acció. I això, era evident, no era el que volia.

En Gort tenia més temps per pensar del que necessitava. Els primers dies d’estada a Barcelona semblava que la feina no s’acabaria mai, i el cert era que els problemes i els entrebancs s’havien anat acumulant. Ara, a principis de desembre, el mateix Gort tenia dubtes raonables que un dia o un altre embarquessin cap a l’Àfrica. Els permisos no acabaven d’arribar, la guerra avançava lentament i ningú no sabia cap on anava. Podia ser perfectament que una treva l’aturés quan encara no s’hagués format el cos de voluntaris i, finalment, tot quedés en una immensa broma sense sentit. Aquelles setmanes a Barcelona, en Sugranyes havia encarregat a en Gort que organitzés el reclutament, però era molt difícil treballar sense cap permís oficial, sense poder utilitzar els ajuntaments de Catalunya perquè es moguessin buscant mossos adients per anar a la guerra. A més, ningú no havia previst augmentar el contingent de soldats per a aquell any, i, per això, molts joves que podien haver estat quintats i cridats a fer el servei militar, ara ja no tenien al cap deixar el camp o la feina per anar a l’exèrcit. En Sugranyes, amb la connivència llunyana d’en Prim, que, com sempre, movia els fils entre bambolines, havia demanat que es reconeguessin als voluntaris més drets que als soldats normals, però molts oficials de la tropa regular havien trobat ofensiu aquest requeriment.

—O sigui que aquells cabrons volen que la gent deixi la família, la feina i s’arrisquin que els matin simplement per amor a la pàtria! Com es nota que aquests fills de puta no han passat mai gana ni mai els han fotut un clatellot per robar cebes!

El repertori d’insults i renecs d’en Sugranyes era limitat però contundent.

La notícia que s’anava a formar el cos de Voluntaris de Catalunya s’havia anat estenent, malgrat tots aquests inconvenients. A més, els diaris i els fulletons que es venien al carrer havien fet popular la guerra de l’Àfrica. Encara que en Gort no s’havia gastat mai ni un cèntim per comprar-se lectura, el tinent Moxó li deixava llegir totes les notícies que arribaven a les seves mans. No era estrany que, de tant en tant, un o dos joves es presentessin a la Ciutadella demanant allistar-se amb els voluntaris. En Tàrrec o en Moxó, aleshores, els rebien i feien que en Gort o en Bocanegra, encara que la lletra d’aquest convertia les anotacions en il·legibles, prenguessin nota de les dades dels futurs voluntaris i com se’ls podia avisar si finalment el cos es posava en marxa.

Aquestes inconcrecions tenien molt alterat en Sugranyes. El comandant temia, encara que no ho compartia amb els subordinats, que finalment tot quedés en no res. A més, per tal que el projecte tirés endavant, no havia tingut més remei que veure’s implicat en un seguit de reunions i conspiracions que en Prim dirigia a distància, i aquest era un terreny on no se sentia gens còmode. En Prim, que havia arribat on havia arribat no pas per casualitat, coneixia prou bé en Sugranyes per entendre el que passava pel cap del seu subordinat, i, per això, i tot a través de cartes, guiava fins i tot les seves passes més petites.

—Passa, Joan, passa, no et quedis a la porta!

—Amb el seu permís, comandant.

En Sugranyes estava assegut a la taula, amb un llum d’oli cremant al seu costat, llegint una carta escrita amb una lletra picuda i recta, que en Joan, a distància, va reconèixer com la del general Prim.

—Ai, noi, qui m’ho havia de dir… —Encara que en Sugranyes no va donar més pistes de la causa del lament, en Gort va tenir molt clar a què es referia. Va preferir mantenir-se en silenci fins que en Sugranyes li expliqués què volia. No era el primer cop que el cridava simplement per lamentar-se de com anaven les coses, i, a en Gort, aquestes mostres d’inseguretat el neguitejaven més del que estava disposat a reconèixer.

El comandant va sospirar, va agafar un caliquenyo del calaix del secreter i el va encendre amb un llumí llarg, tossint al mateix temps que aspirava el fum aspre i amarg del mal cigar.

—En vols un?

—Home, comandant, no li diré que no…

—Doncs té, un per ara i un per després. I seu, seu, agafa una cadira i seu.

«Ui, mal senyal», va pensar en Gort. Dos caliquenyos, seure… Si ara treia beguda, allò volia dir una vetllada llarga i un monòleg per part d’en Sugranyes.

—Va, acompanya’m, que beure sol és molt trist. Tinc un rom de Cuba que tira enrere. Agafa gots d’aquell prestatge…

Ja havia aparegut la beguda. En Gort va decidir relaxar-se. Encara que les hores següents podien ser una mica pesades i que entre els caliquenyos, el rom i la xerrameca d’en Sugranyes potser l’endemà al matí tindria mal de cap, en Gort tampoc no tenia res millor a fer en aquella Barcelona que estava resultant més avorrida del que s’havia pogut imaginar quan havia començat aquella aventura. En Sugranyes, després d’un glop generós i de tornar a omplir els gots amb el líquid acaramel·lat, va començar a parlar:

—No anem bé, Joan, no anem bé… Saps què és això? Una carta d’en Prim des de l’Àfrica fotent-nos pressa. Pressa! Ja m’agradaria a mi poder anar de pressa, però sense cap paper oficial estic treballant de precari! No els agradem, Joan, a tots aquests cabrons, ja t’ho dic jo, no els agradem gens ni mica.

«Tots aquests cabrons» era un col·lectiu inconcret de militars i buròcrates que es feia difícil d’identificar, però que en Gort entenia qui eren. Cabró era aquell sergent que cada cop que en Gort s’hi creuava escopia a terra i reia. Cabró era aquell coronel de la Capitania General que mai no es dirigia a en Sugranyes amb el seu títol militar de comandant, sinó que li deia sempre senyor Sugranyes, reforçant la paraula senyor. Cabró era aquell funcionari pudent que posava tots els impediments possibles i alguns d’impossibles per permetre desencallar els mil i un tràmits que exigia el naixement del cos de Voluntaris de Catalunya. Tots cabrons.

—Demà he d’anar a parlar a casa d’uns industrials, uns senyors molt importants… El general pensa que amb el seu ajut tot anirà com la seda. No ho sé, noi, però el que sí que sé és que no puc anar a la reunió tot sol, com un pelacanyes. M’emportaré en Tàrrec i en Moxó d’ajudants i a tu et vull d’assistent.

En Sugranyes va agafar la carta d’en Prim, va xuclar fort el caliquenyo i va sospirar.

—Comandant, com vol que vagi vestit? Aquí tots ens diuen que som pagesos perquè no anem vestits de soldats. Què li sembla si aconsegueixo un uniforme d’algú que estigui… diguem-ne descuidat, i me’l poso?

—Ha, ha, ha! Òndia, Joan, com ets…! No, no caldrà. Ja sé com serà més o menys el nostre uniforme. Anirem vestits de pagès que va a missa, ja veuràs. Oi que has portat barretina?

Barretina? El seu pare havia dut barretina, i si s’hagués dedicat a fer de pagès segur que en duria, però en Gort feia molt de temps que ja no se sentia pagès del tot. De fet, no tenia gens clar com es veia a si mateix, però el que era segur és que, de pagès, no n’era. O sigui que barretina, no, no n’havia dut cap ni una.

—No, no n’he dut cap. No sé si algú de per aquí en deu haver portat.

—Va, no passa res. Agafa aquests diners —en Sugranyes va treure unes monedes d’una butxaca de l’armilla— i te’n compres una… vermella. Vermella amb un rivet d’un altre color, el que trobis. No, mira, compren tres, les altres per a en Tàrrec i en Moxó. I a mi me’n compres una altra, però diferent, blanca o groga, el que trobis.

Com que el comandant Sugranyes havia quedat per sopar, van sortir de la Ciutadella a quarts de sis. A Barcelona se sopava més tard que a Reus i més quan qui sopava era la gent de diners, que mostrava el seu poder fent uns horaris estrafolaris. La tardor ja era ben avançada i els dies s’enfosquien ben d’hora. A casa, en Gort ja hauria sopat o, com a mínim, hauria berenat fort. Però a Barcelona, quan els llums de gas ja s’havien encès, molta gent ni tan sols havia parat taula per sopar. Caminant pels carrers de la ciutat cap al palau d’Antonio López, on es faria la reunió, en Gort aixecava la vista cap a les finestres, moltes sense cortines, on es veia de tant en tant algú lleugerament il·luminat pels llums d’oli. En Gort, en Tàrrec i en Moxó duien les barretines vermelles que havia trobat en una botiga de roba. Eren una mica llargues per al seu gust, però les havia escollit perquè tenien un rivet blau fosc que feia que els barrets s’agafessin més bé al cap del que era habitual. En Sugranyes també duia una barretina blanca de llana més fina, folrada de seda, amb un rivet blau cel estret, més elegant, que havia costat un ull de la cara. Al comandant, que tenia una vena teatral innegable, dur aquelles barretines el feia feliç perquè feia la seva petita tropa totalment distingible. Encara que fos només un petit senyal d’uniforme, dur una barretina enmig de Barcelona els marcava i això per als objectius d’en Sugranyes i d’en Prim, en darrera instància, era vital.

Van arribar minuts abans de les sis al palau. El fet que en diguessin «palau» era molt representatiu de com vivien la vida els barcelonins: l’edifici era gris, tirant a negre. Hi havia un balcó al principal, no gaire gran, però a la resta de l’edifici, antic i amb aspecte d’humit, només hi havia algunes finestres mal aparionades. De tota manera, tampoc no en calien gaires més, perquè el carrer era tan estret que encara que hi posessin molts finestrals, aquella casa sempre seria fosca.

Per fora, el més bo de la casa era l’entrada, magnífica, molt moderna, pensada perquè els carruatges s’introduïssin a l’edifici. Per desgràcia, va pensar en Sugranyes, ells hi havien anat a peu. Els van fer pujar per una gran escala que naixia del pati de carruatges. Al final de l’escala hi havia la porta que donava pas a les estances interiors. Allà els estava esperant un criat alt, de cabell blanquinós i de mirada severa, al costat de dos mossos. Això no hauria tingut res d’extraordinari per a una casa rica, si no fos que tots tres homes, el més gran i els dos més joves, eren negres. No eren els primers negres que veia en Gort, encara que no n’havia vist gaires, francament. Però no n’havia vist mai tants de junts. De fet, ara que ho pensava, fins en aquell moment no n’havia vist ni un, a Barcelona.

—Si els senyors són tan amables d’acompanyar-me… Poden deixar els seus abrics.

L’accent del majordom era particular. No era el primer cop que en Gort sentia aquell deix, típic dels qui venien de les possessions caribenyes, de Cuba i Puerto Rico. Era una mena de cantarella, gens desagradable però estranya.

—Jorgito, Santiaguito, va, agafeu els abrics, que esteu adormits o què?

Jorgito i Santiaguito, quins noms! Els dos lacais, si fa no fa, eren només una mica més joves que en Gort i no va semblar que els molestés en absolut que els diguessin el nom pel diminutiu.

El majordom els va acompanyar fins a una saleta de sostre molt alt, tota pintada del terra al sostre amb imatges de cacera. En Gort, amb ull crític, va pensar que, amb els mosquets que duien els caçadors pintats als frescos i la manera d’apuntar que els havia posat l’artista, els cérvols que fugien per les parets podien estar ben tranquils.

—I això només és una sala d’espera! —En Tàrrec estava admirat. El militar no estava acostumat a gaires luxes.

En Moxó, en canvi, venia de família rica i la sala no el va impressionar en absolut.

—Aquest fresc no és gaire bo… I mirin els mobles, aquesta tauleta…

—Quin mal hi ha a la tauleta? —va dir en Gort.

—Home, que d’aquestes n’hi ha a un ral la dotzena al mercat de Bellcaire.

En Gort no li va trobar cap mal a la tauleta. Quatre potes i un tauló, què més calia?

De sobte, la porta es va obrir i va aparèixer un home prim, d’ulls enfonsats, d’uns quaranta anys, encara que duia una barba de pera que li afegia anys. Malgrat la roba bona i el fet evident que era o bé l’amo de la casa o bé algú que hi manava molt, a en Gort li va recordar el posat d’en Bocanegra, d’un que ve de pobre i no s’ho ha pogut treure mai de sobre. L’home va entrar decidit a la sala i es va dirigir, sense dubtar-ho, al comandant Sugranyes.

—Comandant, benvingut a aquesta modesta casa, que des d’ara mateix també és la seva. Tant el general Prim com el general Dulce m’han dit meravelles de vostè i del seu petit grup.

«Quin voltor», va pensar en Gort. En una sola frase havia dit a en Sugranyes que aquell home que, ara segur, era l’amfitrió, l’Antonio López, era amic del mentor del comandant i del capità general de Catalunya, el general Domingo Dulce. Ah, i a més havia posat les coses al seu lloc en dir que en Sugranyes només comandava un petit grup. Es digués el que es digués a la reunió, en López volia deixar clar de sortida que allà només es faria el que li plagués a ell.

Al costat d’en López, que en cap moment no va tenir la deferència de presentar-se, hi havia també tres homes, un de gran i dos de més joves.

—Els presento: el meu germà i soci, Claudio… I els meus dos cunyats, Andreu i Francisco, però a aquest li poden dir Pancho…

En Gort va percebre la mirada de fúria que en Pancho Bru va dirigir al seu cunyat. En Pancho no va poder quedar-se callat.

—Benvinguts a casa meva —va dir, subratllant molt la paraula meva.

Va haver-hi un breu silenci, molt desagradable, que en Sugranyes va tallar amb la simpatia habitual, picant l’esquena a en López i dient:

—I què, en aquesta casa què es beu? Suposo que rom del millor, no?

En López va somriure, agraït per la sortida del comandant.

—Segur que no ha tastat mai un rom tan bo, comandant. I si no li ve de gust a vostè o als seus homes, també tenim anís, conyac francès i tequila, que és una beguda mexicana molt gustosa.

—Tot ho tastarem, tot! Ha, ha, ha!

Van passar cap a un fumador, més ampli, que donava al carrer. Els vuit homes, naturalment, es van dividir en dos grups. En López, el seu germà, en Sugranyes i en Tàrrec xerraven asseguts en unes butaques, a prop de la llar que cremava amb un foc escadusser. A prop de la balconada, que estava tancada, s’estaven dempeus en Gort, en Moxó i en Pancho Bru, mentre que el seu germà Andreu anava i venia d’un grup a l’altre. En Gort, que no entenia en convencions socials, estava una mica tallat i per això al principi no va dir gaire cosa.

—I els seus negocis a Cuba, en què consisteixen, senyor Bru? —va preguntar, una mica desganat, en Moxó.

—La família Bru fa molts anys que està instal·lada a Cuba. El meu pare, que va arribar a Santiago amb una mà al davant i una altra al darrere, a força de sacrificis i de treball honrat, va fer-se un capital. Algunes cases, botigues, majoristes d’ultramarins…

—Ah, tenia entès que vostès ara es dedicaven al negoci navilier…

—Sí, sí… El meu cunyat… —En Pancho va girar el cap bruscament cap on estava assegut l’Antonio López—. El meu cunyat ens hi ha posat, sí. Bé, s’hi ha posat ell solet i ha arrossegat el poc xarot del meu pare i el feble del meu germà. I tot amb l’ajuda de la Lluïsa, la meva germana, que vostès no coneixen, suposo, i tot això que tenen guanyat…

En Gort i en Moxó es van mirar. En Moxó tenia una espurna d’humor als ulls. En Gort suposava que estava encantat amb la mala maror d’aquella família. La sang blava del tinent, encara que ara no estigués suportada per un gran capital, li feia mirar amb menyspreu tots aquells nous rics sense pedigrí.

—Però els ha anat molt bé, sota el comandament del seu cunyat, senyor Bru…

—Hi ha diners que cremen a les mans. —En Pancho Bru va buidar d’un glop el got de rom que tenia a la mà, va cridar amb un gest un dels criats negres i va ensenyar-li el got buit perquè li tornés a omplir.

—No sé si l’acabo d’entendre —va dir en Moxó.

El criat, en Jorgito o en Santiaguito, va omplir el got d’en Pancho i es va retirar.

—No s’han fixat que tots els criats de la casa són negres? Doncs no és casualitat, no… El meu cunyat fa molts diners portant negrets des de l’Àfrica fins a les Antilles. Esclaus, m’entenen?

—Però si això està prohibit! —va dir en Gort.

—On ho ha llegit, vostè, que això està prohibit? A Cuba és perfectament legal tenir esclaus negres… El que no és legal i és molt arriscat és portar-los des de l’Àfrica. És un boig!

En Pancho ho va dir tan alt que va provocar que l’altre grupet se’ls miressin un moment. Després, en Pancho els va fer apropar tots dos i va parlar en veu molt més baixa.

—En López arrisca el patrimoni familiar cada dia. Cada dia, sí, senyor. Cada viatge a buscar negrets és un perill. Imagini’s que els anglesos ens enfonsen els vaixells! Jo li dic que és millor criar els negres a Cuba, ser científics i racionals… Vostès han vist algun cop una granja de porcs? Doncs es podria fer el mateix. Posem cinquanta o cent negres criadores en habitacions i amb una desena de mascles bons que les fertilitzin en tindríem prou. Podríem vendre esclaus produïts a Cuba mateix sense perills! A més, com que els fills d’esclaus sempre són esclaus, no hi hauria problemes legals. Els esclaus així serien molt més barats, perquè no saben vostès la quantitat de negres que es moren en el trajecte amb vaixell des de l’Àfrica, una ruïna, una autèntica ruïna…

En Gort no es podia creure el que estava sentint. O sigui que aquell paio no estava en contra que el seu cunyat fes tràfic d’esclaus, només estava preocupat perquè trobava massa arriscada la manera de fer-ho. Quina colla de fills de puta!

L’Andreu Bru se’ls va apropar amb posat seriós.

—Tinent Moxó, senyor… Disculpi, ara no em ve al cap el seu nom.

—Gort, Joan Gort.

—Doncs senyors, resulta que la taula que hem parat és una mica estreta i voldríem oferir-los el sopar en una altra sala, perquè, si no, no hi cabrem bé. El meu germà els farà els honors.

—De qui ha sigut idea, Andreu? Teva, del Claudio o de l’Antonio? No cal que m’ho diguis, que ja ho sé.

—Per nosaltres no hi ha cap problema, oi, Gort?

—No, no, i tant, ja ho entenem.

I tant que en Gort ho entenia. En López volia negociar a soles amb en Sugranyes i en Tàrrec. Negociar o transmetre ordres, perquè no semblava que aquell navilier fos gaire partidari de cap mena de negociació on no tingués ell la paella pel mànec. I, per negociar així, com menys testimonis, millor, i sobretot si un d’aquests possibles testimonis era un cunyat ressentit.

Mentre en Sugranyes, en Tàrrec, en López i l’Andreu Bru passaven a una sala situada a la dreta, amb finestra cap a l’exterior, un dels criadets negres va acompanyar en Gort, en Moxó i en Pancho a una altra sala menjador més petita, més de servei, que donava a l’escala interior.

—Ens posen al menjador de nit… Encara rai, pensava que ens durien a la cuina o a les cavallerisses —va dir, ressentit, en Pancho.

Malgrat el menyspreu que havia mostrat en Pancho Bru cap a la sala, en Gort la va trobar força elegant i agradable. Era una taula per a vuit persones, on, per tant, haurien pogut cabre-hi tots perfectament. Però, tant se val, tots tres soparien la mar de bé. En Gort tenia gana, més de la que es pensava després d’unes setmanes de rantxo escarransit a la cantina de la Ciutadella. La taula, quan van entrar, només estava a mig parar, un altre senyal que la separació dels comensals havia estat decidida a l’últim moment.

Una criada, també negra, com semblava que era tot el servei a casa de l’Antonio López, estava acabant de posar forquilles i ganivets per a tots tres. La noia va aixecar la mirada quan va sentir la veu poc harmoniosa d’en Pancho Bru queixant-se. En Gort, que des que havia arribat a Barcelona no s’havia fixat en cap dona, va mirar aquella noia d’ulls grans i de llavis molsuts i va descobrir una barreja de por i fàstic en la seva mirada cap a un dels amos de la casa. Quan en Pancho es va apropar a la taula, la criada va voler enretirar-se, però en Bru, amb molt poca traça, li va posar la mà al cul i la va empènyer a continuar parant els plats.

—Continua, continua, que nosaltres no et molestarem!

La noia va fer un posat entre avergonyida i irritada que va commoure en Gort.

—Seguin, seguin. Vostè, Moxó, aquí a la meva dreta, i vostè a l’altra banda. No els fa res, oi? —va dir en Pancho mentre ell mateix seia al cap de taula.

—Disposen vostès d’una casa ben bonica i ben gran… —va dir en Moxó més per iniciar la conversa que perquè ho cregués realment.

—No es pensi que és tan gran. A cada ingenio en tenim una de més grossa que aquesta. I d’ingenios en tenim cinc, a hores d’ara.

En Gort no sabia que era allò dels ingenios, però es va imaginar que devia ser alguna mena de propietat rural a Cuba, i la veritat era que se li’n fotia absolutament. La seva atenció estava distreta en la criada, que, juntament amb una altra dona, també negra, estava començant a servir-los una sopa que feia molt bona olor. La noia, mentre servia en Moxó, que estava davant per davant d’en Gort, el va mirar directament als ulls i en Gort no va poder evitar sentir un calfred dins seu. Que bonica que era!

La mirada no devia passar desapercebuda a en Pancho Bru perquè va intervenir ràpidament:

—Apa, Rosita —quina mania tenien d’usar diminutius en aquella casa, per Déu!—, serveix la sopa, que hi ha gana.

Quan la Rosita va servir la sopa a en Gort per darrere seu, ell va notar com el cos de la noia, potser els pits, li fregaven l’esquena. Aquell breu contacte, probablement casual, el va trobar deliciós.

—En vol més, senyor…? Senyor, que en vol més?

—Gort, que no sents què et diu? —va dir en Moxó, davant del silenci d’en Gort.

—Que si en vull més de què…? —En Gort, per primer cop des que tenia catorze anys, es va posar vermell com un tomàquet—. No, no, bé, com vulgui, el que vostè vulgui, senyoreta…

En Pancho Bru va començar a riure desaforadament i a ennuegar-se, perquè havia començat a menjar la sopa abans que haguessin acabat de servir en Gort.

—Senyoreta! Ah, senyoreta! Aquesta sí que és bona! Senyoreta! Vostè és molt graciós, i tant que ho és! Ha, ha, ha!

La Rosita va optar, prudentment, per desaparèixer cap a la cuina amb la sopera, però encara va tenir temps de girar-se un moment abans de travessar la porta i mirar en Gort, que no sabia on posar-se.

—Senyor Gort, la Rosita no és una senyoreta! Que no veu que, a més de criada, és negra! Ai, senyor… Pensava que no en sentiria mai una de tan bona! Si la Rosita és una esclava!

—Però, senyor Bru, l’esclavatge està prohibit a la Península… —va intervenir en Moxó.

—Bé, tècnicament ara no és una esclava, però vostès ja m’entenen.

—No sé si l’acabo d’entendre —va dir en Gort, en el to gelat que més d’un cop i més de dos havia espantat alguns brivalls de taverna que amenaçaven de trencar-li la cara.

En Pancho Bru, entre el que ja havia begut abans de sopar i la poca intel·ligència que gastava, no va entendre que, si continuava en aquella línia, acabaria la nit amb el cap obert.

—No és esclava, perquè ara no es poden tenir esclaus, però a Cuba sí que ho era, com tots aquests… —En Pancho va estendre un braç i el va agitar d’un costat a un altre—. Però si ara marxessin, què hi farien aquí, a Barcelona, negres i perduts… Ha, ha, ha! No són esclaus, no, però com si ho fossin!

Curiosament per a si mateix, en Gort no li va saltar al coll, sinó que es va sentir estranyament trist, perquè es va adonar que allò que deia en Bru tan barroerament era del tot cert i, de fet, també es podia aplicar a la majoria de criats que ell havia conegut, encara que tots fossin més blancs i rossos que ell.

La resta del sopar va ser amarg per a en Gort. El menjar era bo, l’escudella, el pollastre amb naps i les confitures de les postres, tot bo, però les entrades i les sortides de la Rosita per posar i retirar els plats o per omplir les copes de vi el distreien i li recordaven tant la condició de la noia com, encara que no s’ho volia dir gaire, la d’ell mateix. En Gort va pensar per primer cop en la seva vida què faria si aconseguia completar la seva venjança i es va adonar que li costaria adaptar-se al que tothom considerava una vida normal. De fet, va pensar que, si sobrevivia a la guerra, i, després, aconseguia matar en Jeroni Tarrés, potser no tornaria a Reus.

La vetllada va passar penosament, segons el punt de vista d’en Gort. En Pancho Bru no parava de parlar, bàsicament per renegar del seu cunyat i per criticar el seu germà, i, de tant en tant, la seva germana, la dona de l’Antonio López. Segons en Pancho, si el seu cunyat feia alguna cosa sempre era per interès i, per tant, si els ajudava no seria de manera gratuïta, alguna cosa en voldria treure, segur.

Després de retirar els plats, la Rosita ja no va tornar a aparèixer, i això va contribuir al neguit d’en Gort, que feia estona que volia marxar. De mica en mica, en Bru va anar parlant més i més incoherentment mentre bevia una copa rere l’altra fins que es va tirar enrere a la cadira i, sense transició, va començar a roncar. En Gort es va aixecar de la taula, es va estirar i va anar a seure al costat d’en Moxó.

—Tinent, què hem de fer amb aquest babau?

—Gort, no diguis això, que encara ens sentirà…

—Com es nota que vostè no ha vist gaires borratxos… Aquest ja no es despertarà fins demà i amb un mal de cap que no desitjaria al meu pitjor enemic.

Mentida. En Gort sabia molt bé que, als seus enemics, els desitjava un mal de cap i molt més.

—Jo, amb el seu permís, me’n vaig a buscar els criats perquè se l’enduguin al llit. Tinent, per què no mira en aquelles capses a veure si troba un parell de cigars?

—Però… però, Gort!

En Gort va deixar en Moxó amb la paraula a la boca i va abandonar la sala. A ell se li’n fotia si en Bru es passava la nit mig estirat a la cadira del menjador. Ell el que volia era trobar la Rosita. Va entrar a la cuina, que era gairebé a tocar del menjador on havien sopat, i no hi va trobar ningú. Al fons de la cuina hi havia una porta mig oberta d’on sortien unes veus. En Gort se n’hi va anar i, en obrir del tot la porta, va trobar la Rosita i una altra criada negra amb la cara picada de verola assegudes dalt d’una taula amb les faldilles aixecades per estar més còmodes i compartint un cigar. L’aparició d’en Gort va sobtar les dues dones, enxampades al rebost per un dels convidats dels amos sense fer res de profit. La situació podia ser compromesa, però la companya de la Rosita, que ja es veia que era espavilada, va captar de seguida que, d’en Gort, no en venia cap perill.

—Ui, senyor —va dir—, quina sorpresa… Aquest és el noi que em deies, no? Que necessita alguna cosa?

La Rosita va voler baixar de la taula, però la mà de la seva companya la va aturar. Totes dues mostraven una mica les cames despullades i en Gort va veure que les cuixes de la Rosita eren fortes i poderoses. Els llums d’oli donaven una brillantor a la pell de la noia que la feia encara més atractiva als seus ulls.

—El senyor Bru s’ha marejat i l’haurien de dur al llit… Suposo que no és cap sorpresa.

—La sorpresa ha estat per una altra cosa… —La Rosita, que fins aleshores havia abaixat els ulls, els va aixecar per mirar fixament en Gort, com abans havia fet durant un instant al menjador.

Per un moment, ningú no va dir res, fins que l’altra criada va parlar mentre començava a baixar de la taula del rebost.

—Uiiii… Ja veig que jo aquí hi sobro. Me’n vaig a arrossegar el cabró aquell fins al llit. No teniu gaire estona, o sigui que ja ho saps…

La noia, en passar pel costat d’en Gort, li va picar l’ullet mentre somreia. Quan va sortir, va tancar la porta darrere seu.

—No m’agrada que em diguin Rosita. Em dic Rosa.

En Gort va avançar un pas cap a la noia i, allargant la mà, li va acariciar la galta amb el dors.

—Jo em dic Gort…

Des del sopar a casa de l’Antonio López, el futur del cos de Voluntaris de Catalunya va començar a aclarir-se. Encara no tenien cap permís oficial, però tots aquells funcionaris que abans només posaven traves als seus requeriments, ara pretenien ser, sense gaire convenciment, persones amables que estaven desitjoses de facilitar-los les coses. A més, va començar a córrer la brama que s’estava organitzant un exèrcit català ben pagat per anar a lluitar a l’Àfrica i una bona colla d’homes, alguns de molt joves, altres de molt grans, s’apropaven a la Ciutadella o a la Capitania General per veure si els rumors eren certs i si podia pagar la pena d’apuntar-s’hi. A en Gort, sovint, li tocava parlar amb ells, la majoria desvagats sense feina per la crisi de la indústria tèxtil, que ja no venia el que havia venut abans, o també amb els que per una raó o altra havien estat rebutjats per les companyies dels ferrocarrils o per la junta d’obres del port de Barcelona. Els que s’acabaven de quedar sense feina al tèxtil acostumaven a presentar-se en grups de dos o tres, amb la gorra a la mà, resignats a anar a la guerra per menjar i més preocupats per la possible paga que per les exigències bèl·liques.

Els rebutjats dels ferrocarrils o del port, en canvi, venien sols, i més que la paga els interessava saber quant temps els comportaria l’aventura i si aviat estarien sota l’empara de l’exèrcit. En Sugranyes ja els coneixia, aquests:

—O els allistem ara o no els tornarem a veure. Aquests es volen apuntar a qualsevol lloc que els tregui ràpid d’aquí. O sigui, Gort, que no t’hi escarrassis. N’anotes el nom i el domicili, i ja es veurà…

El nom era fàcil, però el domicili era una altra cosa. La majoria deien que vivien a llocs indeterminats, del tipus «sota el tros de muralla que hi ha mirant a Montjuïc», cosa que no facilitava en absolut saber on se’ls podia trobar. Amb aquesta colla, l’únic que s’hi entenia bé era en Bocanegra. Semblava com si aquells homes bruts, gruixuts, de mirada esbiaixada, tinguessin un sentit que els feia reconèixer el fastigós soldat com un dels seus. Un cop marxaven de la Ciutadella, en Bocanegra escopia un gargall i deia alguna frase ambigua:

—Ui, aquest… Ui… Si pot ser, podrà ser… I si no, ja hi pots comptar!

I altres coses així, sense gaire sentit excepte per a si mateix.

Aquelles setmanes, en Sugranyes estava menys comunicatiu del que en Gort estava acostumat. Quan veia que la formació del cos anava avançant, el somriure li ampliava la cara i la barba semblava més trempada. Però sovint feia un posat d’emprenyat, encara que no ho volia mostrar.

En Gort anava sempre que podia al palau d’en López. A la cantonada del carrer esperava si la Rosa podia baixar una estona, cosa que no sempre passava. Amb aquella noia, en Gort estava experimentant uns sentiments que li resultaven del tot nous. No parlaven mai gaire, i això que ell dedicava força temps a pensar en la criada, en com havia estat la seva vida, en com devia ser Cuba, en si tenia més família… Però, quan es veien, quan ella sortia furtivament i mirava cap a la cantonada on en Gort l’esperava, totes aquelles preguntes s’esvanien. Amb la poca llum dels vespres de tardor, aquell any especialment fred, en Gort se la mirava. A la Rosa no li agradava gens el fred de Barcelona i es queixava que tenia sempre les mans i els peus adolorits. Però, a en Gort, el contacte amb la pell de la noia li retornava immediatament l’escalfor. Es trobaven i, sense aturar-se gaire, entraven corrents al portal d’una casa del carrer i es refugiaven sota les escales on es mig despullaven amb urgència, prou per no morir de fred i per poder fruir dels cossos. Des del primer dia, en Gort s’havia endut un llum d’oli, no per veure el que feien, cosa que tots dos sabien prou, sinó per veure el cos de la noia, que el fascinava. La pell amarronada, tensa com si els músculs de sota volguessin sortir. Els palmells de les mans més blancs, igual que les dents, que semblava que reflectien la poca llum que feia l’oli. I els pèls rinxolats del pubis, densos, que el feien embogir.

Un cop acabaven, la Rosa i ell parlaven cinc minuts, no gaire més, perquè la noia no podia ser fora de la casa tanta estona, malgrat la connivència de la seva companya Isabel, la noia que també havia conegut en Gort el dia que havia anat a sopar al palau. Quan era a la Ciutadella, en Gort enyorava sovint aquelles converses tan curtes. Del poc que la noia explicava, va entendre que entre els criats d’aquella casa hi havia la mateixa divisió que entre els amos. La majoria dels servents, que eren una dotzena, depenien de l’Antonio López i només un parell servien els Bru —bé, de fet, directament Pancho Bru— i feien la seva. Dependre d’un o altre no variava substancialment la seva vida, tret de si eres una dona. En López no violava les criades, ni el seu germà, ni l’Andreu Bru, cosa que no es podia dir d’en Pancho. Això, que va indignar en Gort, no semblava que afectés gaire la Rosa. Segons ella, en Pancho Bru no s’allitava amb cap criada quan havia begut i rara era la nit que no acabava ben borratxo. Així, doncs, les violacions eren escasses. A més, probablement per culpa de l’alcohol, les seves habilitats amatòries eren més aviat minses i normalment en tenia prou que les criades el toquessin una mica. En una de les trobades, la Rosa li va explicar rient que en Pancho no l’havia aconseguit penetrar mai perquè o no se li aixecava o se n’anava de seguida que el tocava. A en Gort, tot això, encara que no s’ho volia confessar, l’entristia.

Quan desapareixia el sol, la Rosa ja no tenia cap excusa per deixar ni un moment el servei i en Gort sabia que esperar era inútil. Un d’aquells vespres, després d’esperar una bona estona, en Gort va decidir marxar quan es va fer fosc. Decebut, va decidir caminar una mica abans de tornar a la caserna. Caminant sense gaire nord, va arribar fins a l’església del Pi, i, d’allà, va girar cap a la Rambla, on anaven a parar sempre tots els barcelonins. Feia fred i, encara que feia dies que no havia plogut, el pas de carros i vianants i la humitat de l’ambient havien impedit que el terra s’assequés. Els pocs passejants que hi havia es guiaven pels fanals de gas —els que funcionaven, perquè la majoria o estaven apagats o se’ls veia trencats. L’Ajuntament no tenia com a prioritat tornar-los a posar en marxa. De fet, l’Ajuntament no semblava que prioritzés res en especial, tal com estava de deixada la ciutat. Semblava que l’enderroc de les muralles havia deixat sense tremp tots els projectes municipals. Els regidors només es dedicaven a barallar-se per com havia de ser l’ampliació de la ciutat, «l’eixample», que deien. Que si volien un projecte de no sé qui, que si el Ministeri de Madrid en volia un altre… Tot plegat, unes discussions eternes i recargolades que en Gort no seguia en absolut, però que constantment centraven les converses dels barcelonins.

Pensava en els pits foscos de la Rosa, en les mans suaus de la noia, en l’olor tan particular que desprenia el seu cos, de vegades barrejada amb la pudor del salfumant que la criada feia servir a la feina. Estava tan enyorat, que quan va rebre un cop fort a l’esquena no va saber reaccionar.

—Collons, Gort, no em puc lliurar de tu ni fora de la Ciutadella!

Merda, en Bocanegra! Ni voltant per Barcelona a unes hores en què cap dels dos havia de ser al carrer hi havia manera de no tenir-lo a sobre! En Bocanegra no anava sol. Hi havia també un tipus que en Gort va reconèixer com un dels sergents d’infanteria que circulaven per la Ciutadella. Duia un d’aquells bigotis densos que s’unien a les patilles, que darrerament s’havien posat de moda, però l’efecte imponent que habitualment produïa aquesta manera de portar els pèls de la cara quedava una mica deslluït per la barbeta fugissera del sergent. Com que el bigoti i les patilles li sobresortien força, encara es veia més que la mandíbula era massa curta per a aquella cara tan farcida de pèl. I també hi havia una parell d’homes més, que, per la manera de vestir, en Gort hauria dit que eren mariners, però en tot cas duien un vestuari que no era com el dels mariners de l’Armada.

—Aquests, nois, és en Gort, un tipus dur i company meu dels Voluntaris de Catalunya! Gort, vine amb nosaltres, que anem a fer un glop!

En Gort, que sempre procurava tenir en Bocanegra tan lluny com pogués, no va saber dir que no. Potser la nostàlgia de la Rosa o el fet d’estar caminant per la Rambla com havia fet amb el seu pare el van deixar sense prou voluntat per negar-s’hi. En tot cas, en pocs minuts ja eren en una taverna fètida no gaire lluny de la Rambla, on semblava que putes, clients i rates competien per ocupar l’espai.

La beguda té efectes ben diversos en la gent. En Gort aguantava bé, però sabia que tenia un límit, i, quan notava que la beguda li començava a pujar, s’aturava sense gaire problema. En Bocanegra tenia tendència a posar-se sentimental i a revelar presumptes confidències i intimitats a aquells que tenia al costat, cosa terrible tenint en compte la fortor del seu alè. El sergent era dels callats fins que, quan ja tenia prou alcohol a la sang, començava a parlar. Els mariners, en canvi, eren exactament al revés. Les primeres copes els van deslligar la llengua, però, a mesura que anaven bevent, es van anar apagant.

No era estrany que en Gort no hagués reconegut els uniformes del mariners. Tots dos pertanyien al mateix vaixell, el París, curiosament un vaixell belga que pertanyia a la naviliera de l’Antonio López. I tots dos, encara que eren ben diferents físicament, semblaven germans, entusiasmats amb la feina d’una manera infantil.

—El senyor López… Quin gran senyor!

—Sempre parla bé, amb respecte!

—I és un cristià de primera. Fins i tot amb els negres!

—Ui, sí! Abans d’embarcar…

—Al primer viatge…

—Sí, abans d’embarcar al primer viatge ja ens van dir que algun cop ens podia tocar transportar negres a Cuba o a Puerto Rico, i en Cosmin —en Gort va suposar que en Cosmin era l’altre mariner que aprofitava cada pausa de la conversa per fer un glop curt de l’anís que tenia davant— va preguntar…

—Jo és que en certes coses sóc molt mirat.

—Quan ho va demanar, vaig pensar, ara sí que hem begut oli. Però no!

—No, em van contestar la mar de bé.

El sergent, que fins en aquell moment pràcticament no havia dit res, va aixecar la veu, emprenyat.

—Però què cony vas preguntar, acaba d’una vegada, collons!

En Gort no podia estar més d’acord amb la sortida de to del sergent.

—Ui, ja va, ja va! Doncs res, li vaig preguntar: «I això de portar negres com si fossin paquets, ja està bé?». Això mateix vaig dir.

—I el segon, perquè després vam saber que aquell oficial era el segon de bord, ens va dir, amb aquella veu que posa sempre, així —el mariner va fer una veu greu per imitar suposadament el to de veu de l’oficial—: «Sàpiguen, senyors, que el senyor Antonio López, el navilier, no permetria mai pel seu honor que els negres que transporta per vendre fossin maltractats. Les conviccions cristianes del senyor López no l’hi permetrien».

—Un bon cristià, sens dubte, el nostre navilier. I ara encara deu ser més ric, segur.

—Per què? —va intervenir en Gort.

—Va, els ho dic, què et sembla? —En Cosmin va somriure al seu company.

—Parla, va, que ho estàs desitjant!

Eren dos paios rellepats, la veritat. Qui ho havia dit de dos mariners…

—Teniu davant vostre el futur cap de màquines del Ciudad Condal, el pròxim vaixell correu del senyor Antonio López. Us n’adoneu? Vaixell… Correu!

El sergent, que començava a sentir els efectes de la nefasta beguda que estaven consumint, va picar la taula, i, ruixant de saliva tots els presents, va dir:

—O sigui que ara l’Antonio López serà carter! Ha, ha, ha!

—Ai, Senyor, que ruc que ets! Els vaixells del senyor López tindran la concessió de correu entre la Península i Cuba. Tu saps la fortuna que això representa? Són, potser, centenars de milers de pessetes a l’any!

—Però si tan bon negoci és…, com és que li donen ara? —va dir en Gort, que ja s’ensumava la resposta.

—Què us penseu, que portar les tropes a l’Àfrica es feia només per amor a la pàtria? El senyor López és molt llest, molt…

Clarament, el preu que en López havia de pagar incloïa ajudar els voluntaris i tot allò que en Prim li demanés. En Prim, com sempre, jugava les seves cartes sense manies. Transport, suport als voluntaris i vés a saber què més a canvi de l’exclusiva del correu de Cuba.

Plovia. De fet, feia dies i dies que plovia. Feia fred i el fet d’estar sempre mullat, amb l’aigua que lliscava desagradablement per l’esquena, contribuïa a sentir-se desgraciat. Després d’un parell de mesos de guerra, la poca marcialitat que te-nien d’entrada aquella colla de soldats havia desaparegut del tot. Només els oficials, i de fet no tots, procuraven vestir i abillar-se amb dignitat. La resta havia deixat de cuidar-se i de tenir cura de la roba. Les espardenyes d’espart estaven inflades i desfetes i s’arribava a pagar un bon grapat de tabac per unes espardenyes en bon estat, habitualment robades dels cadàvers dels soldats que, dia rere dia, se n’anaven a l’altre barri per culpa del còlera i, en menor mesura, dels soldats magribins. Molts soldats ja no anaven vestits iguals. En Tarrés, per exemple, portava una gorra blava de sapador i uns pantalons que havien estat vermells d’un soldat de caçadors que havia mort d’un tret al cap, cosa que havia permès que els pantalons no estiguessin bruts d’excrements com era habitual en els que morien pel còlera. De tota manera, el fang i les esgarrinxades havien fet que els uniformes fossin gairebé indistingibles els uns dels altres. L’Estop sempre duia posada una gorra d’un trompeta de l’artilleria muntada, i en Sabatés habitualment s’embolicava el cap amb el primer que trobava, sovint un tros de manta, de vegades la gorra d’algú que se la descuidava.

L’aigua i el fang penetraven a les tendes dels soldats, que jeien embolicats en roba o jugaven a les cartes en els espais més secs que trobaven. Els més animosos havien organitzat fins i tot corals per cantar i un parell d’asturians s’havien fet cèlebres per interpretar duets de sarsuela fent el paper de tenor i de soprano i s’ha de dir que no ho feien del tot malament.

Només els soldats que, a batzegades, anaven arribant de la Península, mantenien una certa disciplina, encara influïts per l’esperit casernari que els oficials haurien volgut mantenir. Però era debades: la desolació dels campaments al Marroc i l’estupidesa de les normes militars no facilitaven que se seguessin uns hàbits més o menys racionals. El primer que deixaven de fer els soldats que arribaven era emblanquinar-se els botons de les jaquetes. Per una norma heretada de no se sabia quan, els sergents i els oficials regulars a la Península vivien obsedits perquè els soldats comuns duguessin els botons perfectament blancs, i l’única manera que aquella estupidesa es complís era que els soldats es procuressin un guix, com els que es feien servir a les escoles, i es pintessin els botons cada dos per tres. Al cap d’un parell de dies al campament, aquella bajanada s’acabava. I el mateix passava amb els xarols encerats de les corretges, amb el betum amb què s’ennegria el ros o amb les resines que feien brillar la culata del fusell.

El que no variava era el ranxo. Mongetes blanques, algunes patates, arròs, cigrons, llenties, fideus, tot cuit amb cansalada, oli i pebre vermell. Dia rere dia, àpat rere àpat, els soldats sempre menjaven el mateix. Les olles, protegides de la pluja dins d’algun tendal, bullien lentament durant moltes hores. Al migdia, el beuratge era més o menys líquid, i les mongetes o els cigrons encara es distingien. Però, al vespre, a l’hora de sopar, el menjar s’havia desfet tant que formava una pasta marronosa i espessa, que, quan bullia, escopia engrunes pestilents fora de l’olla.

El campament, amb tot això, feia una ferum insuportable. El menjar fastigós, el fang, el còlera, els pets dels soldats… A en Tarrés, les incomoditats encara l’impulsaven més a buscar una solució. Si les situacions de tots eren miserables, per als membres de la Companyia de Presidiaris la vida encara podia ser una mica més desagradable. I la causa era doble: la incompetència i mesquinesa del tinent Robledo i les exigències i mala lluna del tinent coronel Aparici, de qui en darrera instància depenien tots els presidiaris. Els avantatges de tenir com a oficial en Robledo feia temps que havien desaparegut. Quan en Tarrés, l’Estop i en Sabatés s’estaven al penal de Ceuta, tenir en Robledo com a oficial havia estat una benedicció. Aleshores era relativament senzill prendre-li el pèl, facilitar-li la vida per tal que ells tres gaudissin de privilegis. Però, en plena campanya bèl·lica, allò s’havia acabat. En Robledo era un covard, cosa que als tres expolicies els era ben igual, si no fos que la covardia del tinent els arrossegava a ells a situacions ben perilloses. En Robledo, que no era del tot imbècil, després de la primera experiència desastrosa, quan els havia tocat protegir les obres del reducte d’Isabel II, havia decidit congraciar-se amb el seu superior, el tinent coronel Aparici, i per això no tenia manies a oferir els seus homes perquè s’arrisquessin en situacions absurdes per tal de destacar davant l’enginyer. Òbviament, quan els presidiaris es trobaven sols, molt per davant de les línies espanyoles, vigilant el no-res i esperant que algun magribí els tallés el coll en un descuit, en Robledo no hi era, sempre s’ho feia venir bé per situar-se al lloc més segur, allà on es veiés venir d’una hora lluny els enemics.

Ara, en temps de guerra, la proximitat a en Robledo s’havia girat contra els expolicies. El que volia el tinent és que li traguessin les castanyes del foc, i prescindia de les comoditats que els seus presos de confiança li havien procurat quan estaven al penal. Ara, aquells presos de confiança els preferia tenir lluitant davant d’ell, perquè així el protegien, i, a més, tot el mèrit que poguessin guanyar en el camp de batalla repercutia directament a favor seu. Això portava en Tarrés i els seus a haver d’exposar-se molt més del que volien i a renegar d’en Robledo i de la mare que l’havia parit.

La pluja que queia sobre el tendal feia que les converses quedessin esmorteïdes pel soroll de l’aigua. Per això, encara que dins la tenda no estaven pas sols, en Tarrés, l’Estop i en Sabatés podien parlar entre ells sense temor que algú els pogués sentir.

—Doncs entro a la seva tenda quan dormi i li clavo la baioneta i santes pasqües! —va dir en Sabatés mentre es petava un poll que li corria per la galta.

—Hòstia, Sabatés, tu sempre tan llest… Entrar a la tenda d’oficials, al campament, i estossinar en Robledo… Noooo, ningú no se n’adonarà, noooo… Tothom pensarà que ha estat un accident quan s’afaitava! —L’Estop va escopir a terra—. Quant de temps creus que trigaran els oficials a pensar que ha estat algú de la companyia? I què creus que ens passaria aleshores? Oblida’t de l’indult després de la guerra. I, a més, de què serviria? Com a mínim, a en Robledo ja el coneixem, un altre oficial encara podria ser pitjor. Noi, aquí amb els presidiaris poca cosa tenim a fer, amb en Robledo o sense.

—La qüestió és que hem de sortir de la Companyia de Presidiaris —va dir en Tarrés.

—Sí, com si això fos possible… Som presidiaris i, mentre hi hagi companyia, serem aquí, que no ho veus? —L’Estop no entenia com en Tarrés deia aquella bajanada. Potser l’antic cap estava perdent facultats.

—Tu ho has dit: mentre hi hagi companyia.

En Tarrés va callar. Aquesta era la solució. Acabar amb en Robledo no resoldria els problemes, l’Estop tenia raó, perquè el problema de debò no era el tinent sinó la condició de presidiaris de tots tres. Si aconseguissin passar a una altra companyia, aquesta condició desapareixeria, però l’única manera d’aconseguir-ho era provocant que la seva unitat s’extingís. Però extingir una companyia exigia que els soldats fossin exterminats en acció, i això, evidentment, era molt perillós per a en Tarrés i els seus col·legues. A més, encara que caiguessin molts presidiaris, no n’hi hauria prou; entre els morts, necessàriament, hi havia d’haver en Robledo.

En Tarrés va estar dies donant voltes a com aconseguir els seus objectius. Confiava en la seva habilitat per reconèixer qualsevol oportunitat que es presentés, però sabia que les oportunitats calia buscar-les. A més, després de la somiada matança, en Tarrés havia d’aparèixer davant dels superiors com un heroi o, com a mínim, com algú que es mereixia un destí millor. Complicat, molt complicat.

Fer que matessin un munt de soldats presidiaris no semblava, en principi, difícil. L’Aparici continuava enviant d’avançada els soldats del tinent Robledo, i no era estrany que un o altre fossin atacats i, sovint, degollats per un enemic infiltrat. Això provocava un degoteig de baixes que en Tarrés veia amb satisfacció. Sempre que li tocava guàrdia, la feia amb els seus dos fidels, encara que no era pas reglamentari que tres soldats vigilessin junts. Però ni tan sols en Robledo s’atrevia a prohibir-los que patrullessin plegats i els oficials regulars no s’apropaven ni per error a les primeres posicions.

Una primera oportunitat d’eliminar un bon grup de companys es va produir una nit, just abans de sortir el sol. En Tarrés s’havia despertat massa d’hora. Al seu costat, els homes dormien, alguns amb roncs forts, altres gratant-se els polls sense arribar a despertar-se, d’altres respirant pesadament. Es va aixecar i va agafar la bóta per beure un glop d’aigua. Estava pràcticament buida i va decidir anar a buscar alguna olla on l’aigua hagués bullit i fos bona per beure. Amb la bóta a la mà, caminant entre les tendes del campament, va topar amb el que en un primer moment va pensar que era un gran dipòsit d’aigua. De seguida es va adonar que no, que no era un dipòsit, sinó una mena de capsa metàl·lica, probablement d’alguna peça d’artilleria. Amb la pluja, estava mig plena d’aigua que era imbevible. Imbevible… Aquesta era la qüestió! Amb l’aigua podria fer estralls entre els homes de la companyia, segur. Però, això, amb en Robledo no funcionaria, perquè si una cosa odiava el tinent era l’aigua, tant per fer-la servir per fora del cos com per dins.

La companyia, que havia començat amb uns dos-cents homes, s’havia anat reduint setmana a setmana. Ara eren uns cent setanta, però, com que això no era estrany tal com anaven les coses en aquella maleïda guerra, la companyia havia de perdre molts més homes abans que els comandaments se’n plantegessin la dissolució. Que molts dels cent setanta supervivents caiguessin pel còlera no seria estrany. Contaminar l’aigua no seria difícil, però convèncer els soldats que en beguessin de bruta en aquell punt de la campanya ja no era possible. Ara tothom anava amb peus de plom i era estrany que algú fes un glop d’una bóta que no hagués omplert ell mateix amb aigua bullida. Per tant, no serviria de res embrutar el dipòsit amb merda, perquè allò no s’ho beuria ningú. La solució havia de ser el menjar.

—No diguis bajanades, Tarrés! No veus que les olles estan bullint tot el dia! Això mata el còlera, és impossible contagiar-se amb el menjar —va dir en Sabatés quan el seu cap els va explicar el pla que s’havia empescat.

—I qui t’ho ha dit a tu, això? Si el bull és el que mata el còlera, el que hem de fer és embrutar el menjar quan ja no bulli.

—Sí, però tu no saps si és el bull del menjar o, simplement, que el menjar està molt calent el que neteja l’olla de la merda del còlera… Si el pot crema tan sols una mica, potser ja no pots agafar la malaltia… A més, encara que aconseguíssim posar el còlera en una olla, encara ens faltarien tres o quatre olles més per embrutar. Amb una no fem res.

—En això t’equivoques, perquè l’objectiu no és eliminar tota la companyia, el que hem d’aconseguir és afeblir-la tant com sigui possible.

S’ho van fer venir bé. Els antics privilegis de què havien gaudit quan estaven tancats al penal de Ceuta els van servir per fer-se càrrec del control i repartiment del ranxo. L’únic avantatge de repartir el ranxo era que, si volies, en podies menjar més, però els soldats menjaven aquella cosa empastifada i pudenta perquè no tenien més remei per no passar gana. Ningú, ningú, en prenia més del necessari, de manera que tampoc no era un privilegi tan important, allò de repartir el ranxo. Ningú no els ho va discutir.

Aconseguir aigua contaminada era el més senzill del món. Només calia apropar-se a les tendes on els empestats pel còlera es cagaven a sobre i recollir alguna de les peces de roba que abandonaven. En Tarrés no tenia por de collir amb un pal aquells pantalons llustrosos d’aigua fecal. Quan es va produir l’epidèmia del 1854, a Barcelona, ell se’n va lliurar precisament perquè era a la presó. Si havia tingut tanta sort aleshores, ara en devia continuar tenint, pensava. El còlera no el podria matar.

De tota manera, tots tres anaven amb compte. Primer van agafar una bóta, hi van fer una marca i a dins hi van començar a posar el líquid que queia dels pantalons que collien. Procuraven agafar roba dels malalts que ja feia un parell de dies que tenien cagarrines, perquè aleshores ja només cagaven una mena d’aigua, molt poc distingible a simple vista de qualsevol altra aigua que rondés per aquell campament de desgraciats. Quan van haver aconseguit omplir un quart de bóta, van tancar-la amb cura i la van netejar per fora amb aigua bullida. Així, en principi, la malaltia només s’estaria dins la bóta i no els contaminaria a ells.

Al vespre, van anar a buscar les olles del ranxo i, discretament, van abocar un bon raig de la bóta a la primera de les olles. Van remenar quan encara bullia i, un cop van començar a arribar els seus companys, van servir el sopar. Aquell dia, el menjar estava especialment pastós i l’excrement líquid no acabava de barrejar-se bé. Potser per això, la majoria dels soldats que van tastar el beuratge el van escopir de seguida que el van tenir a la boca.

—Però què collons heu fotut avui?! Aquesta merda no es pot menjar! —deia un dels menys primmirats en coses del menjar dels presidiaris, mentre escopia i amb els dits es treia les engrunes que s’havia ficat a la boca. En Tarrés va pensar que realment el presidiari havia estat encertat, allò era merda i no es devia poder menjar.

L’experiment va ser molt poc concloent. Vint-i-quatre hores després que una vintena de soldats haguessin tastat la barreja d’estofat i cagarrines, només dos homes havien contret clarament el còlera i allò no provava res perquè no era gens estrany que en una companyia dos o tres homes es posessin malalts alhora.

—Què fem, ara? Jo ja us deia que amb l’escalfor del menjar, el còlera no fa res —va dir l’Estop, a la vista del fracàs.

—Això continuem sense saber-ho del cert. Demà ho provarem al migdia, quan l’estofat és més caldós. Posarem més cagarrines i les barrejarem millor, perquè no es noti tant el gust i se’n prenguin més quantitat.

Aquell vespre van haver de treballar de valent. Malgrat que ningú no mirava ningú, en Tarrés va voler ser discret. No volia que cap sergent tafaner els demanés què feien amb uns pantalons cagats que espremien i feien degotar dins d’una bóta.

Al migdia, amb la bóta dels excrements ben plena, van agafar una de les olles i la van deixar a terra, a part.

—Crema massa, ara la portem…

Mentre s’anaven servint les altres olles, en Sabatés va destapar la bóta i la va buidar sencera dins la sopa fosca que ja s’havia refredat. Aquest cop, la vintena llarga de soldats que van menjar d’aquella olla no es van queixar. Era estrany que algú s’acabés un plat sencer d’aquell brou repel·lent, i aquell dia no va ser una excepció. Però, pràcticament, els soldats van menjar la mateixa quantitat de sempre, aquest cop sota els tres parells d’ulls dels expolicies que se’ls miraven satisfets, com si fossin unes lloques amoroses que veuen com s’alimenten els seus fillets.

Aquesta vegada, la cosa va funcionar més bé. Onze homes dels vint van començar a tenir símptomes del còlera entre el vespre i l’endemà. Vomitaven de sobte, i es quedaven alhora tremolosos i blancs, intentant sentir dins del seu cos la següent prova, la que era definitiva, que patien el temut morbo. Alguns encara allargaven una mica més l’agonia de la incertesa perquè començaven a enrampar-se. Els braços o les cames se’ls tornaven més o menys rígids i un pessigolleig dolorós els molestava. Aleshores sí, aleshores ja només faltava la confirmació. De sobte, notaven que el ventre se’ls removia, els budells feien un gran soroll i, com en una explosió, llençaven un líquid fastigós pel cul durant força estona, tanta, que acabava sent clar. El qui ho patia no tan sols quedava extenuat per l’esforç i per la deshidratació sobtada, sinó que també perdia l’ànim perquè sabia que el risc de mort era molt alt. Alguns dels afectats morien en un parell de dies, d’altres duraven uns pocs dies més, i, només quan el cos començava a acceptar menjar i líquids sense treure’ls immediatament, podies començar a pensar que havies superat la maleïda infecció.

La sobtada epidèmia que va afectar les files dels soldats presidiaris va fer més mal per la por que va produir que no pas per les baixes que va causar. Dels onze afectats, en van morir tres, sis se’ls van endur en un carro infecte a Ceuta, on se’ls va perdre la pista, i uns altres dos, a empentes i rodolons, es van recuperar al mateix campament. Però el fet que els onze emmalaltissin alhora va espantar la resta. Bé, no tothom. Tres dels homes estaven molt tranquils i satisfets.

A partir del brot de còlera, la poca empenta que havia mostrat fins en aquell moment la companyia encara va decaure més. Ara ja era habitual que bona part dels presidiaris estiguessin arrestats perquè havien abandonat el lloc de guàrdia. Els feien situar en un forat per vigilar les infiltracions dels moros i aquells soldats, que abans procuraven no fer-se notar i somiar l’indult que podia venir al final de la guerra sense distingir-se ni per bé ni per mal, ara fugien de seguida que l’oficial que els vigilava girava cua.

En Tarrés, l’Estop i en Sabatés contribuïen a enfonsar l’ànim fent circular rumors i comentaris pessimistes que provocaven que aquells homes que veien que dins les tendes cada cop hi havia més espai, que la guerra estava estancada i tot semblava que no tingués cap sentit, quedessin callats, miressin a terra i deixessin de menjar.

En Robledo no era aliè a tot aquell desànim que s’havia apoderat dels seus homes. El tinent coronel Aparici havia agafat sarna i amb la sarna se li havia disparat encara més la mala lluna, i això que semblava que no era possible superar la quantitat de crits i el sarcasme feridor que fins aleshores havia lluït l’oficial d’enginyers. En Robledo s’havia convertit en el seu ase dels cops preferit. El tinent no sabia com tenir-lo content i, de fet, pràcticament ja no ho intentava. Estava resignat a ser escridassat, humiliat davant els altres oficials, i menystingut per tothom, especialment pels seus homes. La seva desgràcia procurava ofegar-la amb tota mena d’alcohol, especialment un aiguardent que treien no se sabia ben bé d’on un grup d’artillers gallecs que controlaven un canó curt dels nous, ratllat per dins, i que disparava amb una punteria tremenda. Els artillers vivien força bé, ben separats de la primera línia, sempre al voltant del canó. Allà s’havien construït una mena de caseta que els servia de magatzem i de cova d’Ali Babà i d’on treien l’aiguardent, molt apreciat pels soldats.

En Robledo, que creia recordar que la seva àvia o la besàvia, potser, eren gallegues, rondava sempre que podia els artillers, que, de tant en tant, el convidaven a beure de franc i aprofitaven per riure-se’n una estona. Encara que fos un pobre home, no deixava de ser un tinent i humiliar-lo satisfeia la mesquinesa dels artillers. I ell es deixava fer, perquè el que li passava és que tenia por. Tenia por dels artillers, de l’Aparici, de tots els oficials i dels moros. Tenia por del còlera morbo, de la sarna i dels alacrans, que no n’hi havia. Tenia por de perdre la vida que tan còmoda era quan simplement era un carceller a Ceuta. Sempre tenia molta por. I aquesta por l’inutilitzava una mica més cada dia, li assecava la boca i el feia beure més i més encara, fins que l’atordiment de l’alcohol i la cremor de l’estómac el tranquil·litzaven i el feien oblidar-se de si mateix i de la por tenalladora.

De qui no se li havia acudit tenir por era dels seus homes. I en això, com en tantes altres coses, estava profundament equivocat. Tres d’ells el tenien en el seu punt de mira. En Tarrés i els seus tenien clar que la desmoralització de la Companyia de Presidiaris només era un primer pas per al seu objectiu, sortir-ne i anar a parar a un regiment normal, on la possibilitat d’obtenir l’indult al final de la guerra fos més gran i on, a més, no es passessin tants riscos. Per arribar-hi, havien de desempallegar-se d’en Robledo per tal d’escapçar els presidiaris; molts dels seus companys havien de morir i, a més, ells tres s’havien de distingir davant d’alguns coronels o generals, qui fos que tingués prou poder per reclamar-los per lluitar al seu regiment. En Tarrés esperava que els propers dies aquestes tres condicions, alhora o no, tant se valia, es produïssin.

Però l’oportunitat no semblava propera. Després de setmanes en els reductes, d’aguantar atacs i pluja, de menjar poc i malament i del còlera, els soldats del Primer Cos, entre ells la Companyia de Presidiaris, van ser rellevats. Tornaven al campament del Serrallo. Allò era una gran notícia que fins i tot les poques llums d’en Robledo entenien perfectament: si l’exèrcit espanyol havia de prendre la ciutat més important del nord del Marroc, Tànger, l’atac havia d’arrencar dels reductes que ara ells deixaven als seus substituts. Per tant, la primera envestida ja no l’haurien de fer els soldats del Primer Cos, sinó els del Segon. Que es fotessin, pensaven tots. Estarien molt millor i molt més segurs al Serrallo, que defensava Ceuta i estava encarat cap al sud, cap a Tetuan, una ciutat menor on als espanyols, en principi, no se’ls havia perdut res.

Ara sí que hi havia feina de debò. Malgrat que oficialment els Voluntaris de Catalunya no existien, el cert és que el batalló ja estava en marxa. Per a en Gort, els preparatius estaven resultant més feixucs del que s’imaginava. Ja no era qüestió només de rebre possibles voluntaris, ara la feina consistia a estar amatent a tot el que volien els oficials. Que si ara s’havia d’anar a la fàbrica d’espardenyes a agafar-ne uns parells de mostra; que si s’havia de començar a preparar l’edifici de la Ciutadella que havia d’acollir els voluntaris; que si s’havia d’anar a portar uns papers urgents al Govern Civil i s’havien de lliurar sens falta a algun funcionari dropo que sempre estava desaparegut… I això sense oblidar que cada oficial era un món. Els darrers dies n’havien anat arribant de nous, molts d’ells veterans de guerra, fins i tot alguns antics carlins. A més, les notícies que arribaven de l’Àfrica estaven provocant una bogeria entre la gent. Per primer cop des de la guerra del Francès, els soldats eren aplaudits sovint pel carrer. Quan sortien de la Ciutadella, no, perquè per a un barceloní aplaudir un soldat de la Ciutadella potser era excessiu, vista la fama sinistra i ben merescuda de la fortalesa. Però a la Rambla, els borratxos a les entrades de les tavernes i fins i tot alguns ciutadans d’aspecte honorable aclamaven els soldats com mai no ho havien fet. A les impremtes es venien revistes i diaris amb relats, no sempre coincidents, del que passava a l’Àfrica. Pels carrers més importants de la ciutat i fins i tot al passeig de Gràcia hi havia nens que venien pamflets amb poemes sovint horrorosos que glorificaven les gestes militars de l’expedició colonial.

—No sé si aquest poema el coneixes. Aquest m’agrada, està molt rebé… —En Bocanegra es va treure un full arrugat de la butxaca i el va desplegar.

—Va, no t’aturis, que tenim pressa. Si no trobem a qui donar-li la carta, el comandant es posarà negre. —En Gort, però, no va tenir més remei que aturar-se, perquè en Bocanegra no avançava. Eren a la muralla de mar, el camí natural entre la Ciutadella i la Capitania General. Com passava sovint, un dels nous oficials, el tinent Valentí de Ferrer i Carriol, els havia fet un encàrrec difícil. Havien de portar una carta a un capità d’infanteria que, teòricament, s’estava a la Capitania, fer-l’hi llegir i demanar-li resposta. Això no hauria estat tan complicat si no fos que ja eren les quatre de la tarda, s’estava fent fosc, i, per l’experiència d’en Gort, això volia dir que probablement a les dependències militars només quedarien quatre soldadets com ells i que el capità, com els altres oficials, ja faria un parell d’hores que se n’hauria anat a beure, a timbar o a dormir a casa, segons li plagués. Però això al tinent tant li feia. El tinent era un estúpid, un tercer fill de família bona de Vic que es pensava que, com que era cavaller i el bisbe anava a berenar xocolata i carquinyolis a casa seva, ell estava tocat per la mà de Déu nostre Senyor. Tots els oficials es feien dir només pel primer cognom tret d’ell, que exigia que se li dirigissin sempre amb el nom complet. Duia un bigoti gruixut i frondós, tant que semblava postís, i no tenia manies d’encerar-se’l davant dels seus ajudants, cosa que a en Gort li feia un cert fàstic. Perquè, de fet, ara en Gort era el seu ajudant i havia de suportar-lo tothora. En Ferrer i Carriol havia estat tinent dels caçadors d’Arapiles i devia ser en aquell regiment on s’havia après totes les ordenances militars que li havia semblat oportú. Però és que, a més de saber-les, cosa que ja era una mica estranya, el tinent pensava que calia aplicar-les al peu de la lletra, i això el convertia, de fet, en un ésser terrible i intransigent. Per acabar-ho d’adobar, menystenia tots aquells a qui considerava inferiors i, pel que en Gort havia vist, per ara en Ferrer i Carriol no havia trobat ningú entre els voluntaris, inclòs en Sugranyes, que fos igual o superior a ell.

En tot cas, en Gort sempre rebia de valent. El fet que en Sugranyes l’hagués nomenat caporal sense haver tingut mai experiència militar molestava profundament en Ferrer i Carriol, que no s’estava de comentar-ho. Però en Sugranyes, malgrat el seu progressisme i la seva generositat, per un peculiar mecanisme mental, sempre es tornava tímid i vacil·lant davant els aristòcrates. Per això, un dia va comunicar a en Gort una decisió ben poc assenyada:

—Caporal Gort, he decidit que des d’ara dependràs directament del tinent Ferrer i Carriol —va dir-li un dia en Sugranyes, com qui no vol la cosa, al seu despatx.

—Però, don Victorianu…

—No em diguis don Victorianu, que sóc el teu comandant! Tinent coronel, comandant, com vulguis, però no don Victorianu, que no fa militar! —En Sugranyes va posar-se a guaitar per la finestra, per tal de no haver de mirar als ulls en Gort—. Mira, Gort, jo crec que és el millor. El tinent, encara que és jove, és un home d’experiència, de caràcter, segur que t’ensenyarà molt… I, a més, ara que ja comencen a arribar els homes, és convenient que jo, com a màxim comandant seu, no mostri favoritisme. A tots dos ens anirà millor així.

—D’acord, comandant. No es preocupi que no li fallaré. Però si em permet…

—No, no et permeto, perquè ja sé què em diràs. El tinent mana la primera companyia; bé, manarà la primera companyia, que serà la més moguda, segur, però al mateix temps la que més entrenament militar rebrà, perquè serà la primera que formarem. Estaràs ben ensinistrat, i això, encara que no ho creguis, és molt important a les batalles. Amb el teu pare… Bé, amb el teu pare sempre ho dèiem, que nosaltres havíem sobreviscut a la carlinada per collons i per seny. Els collons, els tens, segur, i el seny és obligació meva obligar-te a tenir-lo. —En Sugranyes va callar un moment, es va girar i va mirar amb ulls emocionats en Gort—. A més, si et mantinc al meu costat, no sé si sempre prendré les decisions correctes. Per a mi ets gairebé un fill, i si, enmig de la batalla, veiés que tu perilles… No, ens convé lluitar separats, jo allà on convingui al batalló i tu, amb la teva companyia.

En Gort, encara que emprenyat, no va tenir més remei que transigir. Carai, amb en Sugranyes. Amb un toc sentimental l’havia obligat a empassar-se l’imbècil d’en Ferrer i Carriol.

I aquesta era la raó per la qual ara en Gort caminava per la muralla de mar quan gairebé s’havia fet fosc i amb un munt de feina per fer en companyia d’en Bocanegra, en lloc de ser entre els braços de la Rosa per gaudir tota la tarda. Maleïda sort!

Quan van arribar a Capitania, les coses van anar molt més bé del que podien esperar. Van trobar ràpidament el capità i, a més, després de llegir la nota i de signar un rebut, els va dir que es retiressin a la cambra de guàrdia mentre ell redactava la resposta i que es posessin còmodes, perquè encara havia de fer algunes coses abans de començar a escriure.

Tot plegat, que en Bocanegra i en Gort es van trobar asseguts en una cambra no gaire gran de Capitania, en què hi havia una bona llar de foc on un parell de soldats vells torraven castanyes.

—Així que vosaltres sou els famosos voluntaris… —va dir un dels soldats de guàrdia mentre removia les castanyes que hi havia dins d’una olla foradada—. I és cert que us pagaran mil rals a cadascú per anar a la guerra?

—Ja ens agradaria, ja! Si a mi em donessin aquests diners, m’allistaria fins i tot amb els moros! He, he, he! —En Bocanegra reia, però per sort la cambra només estava il·luminada pel foc de la llar i això va impedir que les dents podrides del voluntari es veiessin gaire—. Per cert, Gort, tu saps quant ens pagaran?

En Gort no es va dignar a contestar, però ho sabia. Eren dos-cents rals a cadascú que s’allistés i després cent vint rals al mes per a ell com a caporal i noranta per a en Bocanegra com a soldat. Però els dos-cents rals havien de servir per pagar-se el vestuari i potser ni amb això no en tindrien prou. O sigui que no semblava pas que això de ser dels voluntaris fos cap gran negoci. Però ell no era allà per diners, sinó per lleialtat a en Sugranyes i per la possibilitat, remota, de venjar-se d’en Tarrés. I en Bocanegra tampoc no s’havia fet voluntari pels rals, sinó perquè no tenia un altre lloc on caure mort.

Van començar a repartir castanyes calentes que feien saltar d’una mà a l’altra per no cremar-se. Mentre les bufaven, un dels soldats de Capitania va arrencar a parlar.

—Explica’ls què es trobaran a l’Àfrica, va… És que aquí el company va ser uns anys a Ceuta.

—Fent de soldat?

—Mig i mig… Va, coi, que aquests se’n van cap allà i no és cap secret de què feies!

L’altre soldat, un home de faccions marcades i que duia el cabell gris i molt curt, finalment es va deixar de fer pregar i, amb una certa satisfacció per haver-se fet el centre d’atenció, va començar a xerrar.

—Nois, l’Àfrica no és com tothom es pensa, no. És horrible i també meravellosa. Els moros són, al mateix temps, els millors amics que pots trobar a tot lo món i els qui et claven una punyalada a l’esquena per una fotesa. Són gent molt hospitalària, sempre t’estan convidant a prendre una menta que no val res, bé, quan vaig marxar tothom prenia te amb menta…

—Te? Allò dels anglesos? I els moros en tenen? Però si és caríssim!

—No creguis, des de la guerra de Crimea que n’hi ha molt, al Marroc, n’han plantat molt.

—I això de ser mig soldat què vol dir? —A en Gort li havia sonat molt estranya la manera d’explicar-ho.

—Mira, a mi em van portar al penal de Ceuta a passar uns anyets per una cosa que no vaig fer…

A en Bocanegra se li va escapar un buf irònic.

—És que aquesta castanya crema! —va dir, no gaire convincentment.

—Doncs el que deia —va continuar el soldat—, jo estava passant condemna a Ceuta i encara em quedaven molts anys i per això em vaig apuntar al cos disciplinari a fer de soldat.

—Com que «al cos disciplinari»? No ho entenc… —va dir en Gort, cada cop més interessat.

—Cos disciplinari, Batalló de Presos, Regiment Fix de Ceuta, en diuen de moltes maneres. Els presos que són de més confiança i més forts els deixen formar part de l’exèrcit i així retallen la condemna. Amb això de la guerra, ara, han fet una companyia de tiradors, pel que sé.

—Quan fa que vas deixar Ceuta? —va preguntar en Gort.

—Doncs fa un any i mig, o així… Em vaig reenganxar a la infanteria de Línia i vaig tornar cap a Barcelona.

—I hi havia molts presos de Barcelona a Ceuta?

—Home, uns quants. Pensa que hi ha tres penals diferents i molta gent, però en conec molts dels de Barcelona, sí… Per què, que hi tens algun parent?

—No, no, parent, no, sóc amic, més o menys, d’un…

En Bocanegra, en sentir en Gort, es va posar alerta. Ja sabia per on anava i no li feia gràcia. Per això va voler canviar de conversa.

—I les dones? Com són les dones mores? A sota de la roba, què, què…

Però en Gort estava massa interessat pels presos de Ceuta per deixar-se endur cap a un altre lloc, i més amb la poca traça habitual d’en Bocanegra.

—Deixa estar ara les mores! Vas conèixer un tal Tarrés allà a Ceuta?

—En Tarrés, ets amic d’en Tarrés? —L’antic pres va mirar en Gort amb uns altres ulls—. Com d’amic n’ets, d’aquell paio?

—Prou per voler saber què se n’ha fet, de la seva vida.

—Això que has dit no vol dir res… Li vols bé o li vols mal, a en Tarrés, parla clar! —va dir el soldat, agafant-lo fort d’un braç.

En Gort es va deixar agafar, li va mantenir la mirada i va decidir seguir el seu instint i dir-li més o menys la veritat.

—En Tarrés i jo, un dia o un altre, hem de passar comptes.

Per la cara que va fer el soldat, en Gort va saber que l’havia encertat.

—Em feia por que fossis amic seu… En Tarrés, i tant que he conegut en Tarrés! És un fill de la gran puta. Ens tenia tots acollonits amb els seus tripijocs. Bravejava perquè havia estat policia i perquè havia conegut no sé qui… Bé, de fet els que bravejaven més eren els seus dos homes, l’Estop i l’altre es deia, es deia… Ara no em ve al cap… Un amb cara de rata, que pegava la gent amb una porra plena de pedres que s’havia fet ell.

En Gort va sentir una punxada al nas, com un recordatori d’aquella porra que l’havia esclafat per sempre.

—També hi és, aquest?

—Sí, que també el coneixes?

—I tant, és que el em va deixar el nas així…

—Doncs ara segur que estan fent el soldat al cos disciplinari. Quan vagis cap allà te’ls pots trobar de cara, però ben armats. I pobre de tu que els toquis si van d’uniforme! Ara els deu emparar l’exèrcit.

—Però com pots estar-ne tan segur? Amb els crims que han comès, encara deuen ser al penal…

—Hosti, amb la cara d’espavilat que tens i tan babau! No t’has adonat de com està l’exèrcit? La majoria dels oficials són uns xulos sanguinaris, els soldats passem gana, tot és corrupció. Com vols que no allistin uns paios que estan acostumats a fer mal? Segur que en Tarrés i els seus dos amics estan lluitant d’uniforme!

Quan finalment van tenir la resposta de l’oficial, van començar a tornar cap a la Ciutadella. Aquest cop, en Gort ja no estava d’humor per mirar el mar i van anar caminant pel carrer de Sota Muralla, arrecerats del vent del mar, però també respirant la ferum de les pixarades amb què els barcelonins regaven generosament dia sí dia també l’interior de la muralla. En Bocanegra anava xiulant una melodia irrecognoscible fins que en Gort el va fer callar.

—Prou ja amb el collons de xiulet!

—Mira, Gort, si estàs emprenyat perquè t’han parlat d’en Tarrés jo no en tinc la culpa. Ja et pots treure del cap de fer alguna cosa quan siguem a Ceuta, és que ni el veuràs… No veus que allà serem milers de soldats, tots vestits de la mateixa manera… A més, segur que no et deus recordar de quina cara fa…

—Me’n recordo perfectament i no se m’oblidarà mai, això no s’oblida. Un cop allà, segur que un moment o altre serem al mateix campament i llavors el trobaré i…

—I què? El trobaràs i què faràs? Si un soldat en mata un altre en temps de guerra l’afusellen, què et penses? A més, pel que deia el de les castanyes, són tres. Tu sol podràs contra tres? Perquè, el que és amb mi, no hi comptis, eh?!

En Gort va haver de riure.

—No, si no hi comptava, no et preocupis. Però tu m’hauràs d’ajudar si el veus pel campament. Perquè tu l’has arribat a veure, oi, en Tarrés, quan vivies a Barcelona?

En Bocanegra va callar un moment. Feia temps, de fet feia anys, que li rondava la idea d’explicar a en Gort el seu paper aquells dies de Sant Joan, quan en Ramon Gort va ser assassinat per en Jeroni Tarrés. Mai no havia gosat, per por que en Gort descarregués tota la ràbia que tenia acumulada en ell, en comptes de fer-ho sobre els assassins, que vés a saber on paraven. Però ara que estaven clarament localitzats i que, encara que difícil, era possible que en poques setmanes en Gort i potser també ell s’hi haguessin d’enfrontar, semblava que era el moment oportú.

—Gort, escolta, t’he d’explicar una cosa. Però m’has de jurar pel més sagrat que no t’emprenyaràs i que hi pensaràs —en Bocanegra s’anava colpejant la templa amb un dit mentre ho deia— abans de dir-me res.

—Bocanegra, com no m’ho diguis ara mateix sí que m’emprenyaré.

Havien arribat caminant fins al Portal de Mar, que donava entrada al Pla de Palau, el lloc més cèntric de la ciutat, allà on la muralla girava i s’obria cap a la Ciutadella. El Portal era una mena de pastís enorme amb dues entrades que semblaven mig moresques al costat i potser per això s’havia convertit en un dels llocs favorits per anar a comentar les incidències de la guerra de l’Àfrica després de comprar algun dels pamflets que els repartidors venien per pocs diners al voltant del portal.

Travessant el portal cap a la ciutat hi havia els porxos d’en Xifré, on acabava d’instal·lar-se l’orxateria del Tio Nelo. Encara que no era un lloc del gust d’en Bocanegra, perquè estava massa net i ningú no bevia res que no fos orxata i altres begudes dolces, va portar en Gort cap allà. Esperava que en un lloc tan tranquil, allunyat de la foscor de les tavernes, en Gort es mostrés calmat.

Encara que l’orxateria quan tenia més clientela era a l’estiu, ara era mig plena. El Tio Nelo, el propietari, vestit una mica estrafolàriament de llaurador valencià, es va apropar fins a la taula dels dos homes.

—Bona vesprà tinguen los senyors! Què serà? Tinc bunyols acabats d’inflar a la manera de la Vall d’Uixó, torrons de Xixona, torró d’Alacant, cues de gat, pets de monja… I per beure, l’orxata, la llet merengada, puc servir-los una xocolata calenta que els revifarà… El que vulguen. Vostès diran…

En Gort no tenia ganes de res. Què coi li havia de dir ara en Bocanegra? Com no fos important, li clavaria una pallissa, per destorbar-lo després de saber noves coses d’en Tarrés. Però si era important, potser també hauria de clavar-li una pallissa…

—No ho sé, posi’m una orxata.

—Doncs jo, el mateix —va dir en Bocanegra—. I porti uns bunyols.

De seguida que el Tio Nelo va marxar, en Gort es va apropar a en Bocanegra per sobre de la taula rodona de marbre.

—Parla d’una puta vegada i digues el que m’has d’explicar.

—Un moment, que duen les orxates i els bunyols…

El Tio Nelo va deixar dos grans gots d’orxata i un plateret amb mitja dotzena de bunyols plens de sucre. En Bocanegra es va afanyar a agafar-ne un parell abans fins i tot que el plat toqués la taula.

—Mmmmm, que en són de bons, els bunyols! Ma mare, que al cel sia, en feia sovint. Me’n recordo que…

En Gort va fotre-li una guitza per sota la taula.

—Au! —es va queixar en Bocanegra—. Molt bé, ja t’ho explico, deixa’m beure un glop i ja està…

En Bocanegra era exasperant.

—M’has dit que no t’enfadaries, eh? No sé si te’n recordes, però el dia abans que morís el teu pare, quan ens vam trobar a la diligència… Te’n recordes…

—Que sí, que me’n recordo, a la diligència, i aleshores, què?

—Jo baixava a Barcelona per feina, no sé si t’ho vaig arribar a dir.

—Sí, suposo que sí, i?

—Mira, jo al teu pare li tenia confiança i l’apreciava. Durant la carlinada jo era un vailet i el teu pare em va ajudar molt. No et dic que em salvés la vida en algun moment, això no, però sempre em va apartar dels perills, procurava que tingués menjar, no ho sé, totes aquestes coses… I, per això, tot allò que va passar em va saber especialment greu, perquè em va fer sentir culpable.

En Bocanegra va agafar un bunyol i, amb cara trista, se’l va posar a la boca.

—Culpable de què? Què hi vas tenir a veure tu, amb el que li va passar al meu pare?

—Doncs… —En Bocanegra una mica més i s’ennuega. Va fer un gest amb la mà a en Gort perquè s’esperés un moment i va beure un bon glop d’orxata per fer baixar el bunyol que li havia quedat entravessat a la gola—. Buf, ja està, no podia parlar… Doncs directament no res. Deixa’m que t’ho expliqui. Jo… Jo baixava a Barcelona per… per… per incorporar-me a la Ronda a les ordres d’en Jeroni Tarrés. Però que consti que en aquell moment jo no ho sabia, eh?!

Aquí sí que en Gort es va quedar glaçat. No s’ho esperava en absolut i la veritat és que no sabia ni què sentia. En Bocanegra, i això potser el va salvar, va tornar a arrencar a parlar:

—M’explico perquè, si no, no entendràs res. Jo coneixia un quefe del Govern Civil, que era el que manava en Tarrés. A aquell home li havia fet un servei un temps abans, res il·legal, no et pensis, el vaig ajudar a treure uns masovers d’una finca que tenia, res, tot molt fàcil, molt net, sense cops, només soroll. Doncs aquest home em va veure disposició, ànim, i em va dir: «Bocanegra, si et decideixes a instal·lar-te a Barcelona, véns a veure’m, que et donaré una feina». Jo no sabia de què es tractava, t’ho juro, Gort, jo pensava que seria de fer el soldat o vigilant en algun lloc o treballar directament per a ell, una cosa així. Doncs el vaig anar a veure, després d’anar a una xocolatera, a la qual vam anar tu i jo junts, per cert, ara que hi penso…

—Continua i no et desviïs.

—Collons, Gort, si t’ho estic explicant tot, si sóc sincer amb tu… Doncs aquest senyor, que es deia Serra i Monclús, em va dir que tenien organitzada una Ronda de Vigilància a les ordres d’en Tarrés, em va explicar la feina i ja està. A mi em va semblar bé, què m’havia de semblar, no? Tot plegat que, cap al migdia, vaig anar a veure en Tarrés, que estava molt emprenyat, i em va enviar a vigilar amb uns altres una xocolatera, la Vallvé, que era de les més grosses, i aquella nit de Sant Joan segur que s’ompliria de clients. Em segueixes on vull anar a parar?

—No, però no t’aturis i parla.

—Hosti, Gort, m’estic penedint d’explicar-t’ho… —La mirada d’en Gort, amb el nas torçat i els punys tancats va convèncer en Bocanegra que no tenia més remei que continuar pel camí de confessions que havia emprès—. Doncs era la meva primera nit a la Ronda, i tot anava bé, molts clients, molt merder, però cap conflicte. La gent volia gresca, però anava per feina, bevia, fotia un clau, pagava i cap a casa, tot com la seda. Jo estava content, una bona feina, diners, bons companys, beguda, potser una noia de franc més tard, tot bé. I, llavors, de sobte, va arribar en Sabatés. En Sabatés, el que et va fotre el nas enlaire… Bé, i ens va manar a tots els homes de la Ronda que érem allà que el seguíssim corrents. Ell i l’Estop, un de molt alt i gros, que pel que han dit els de Capitania ara és a Ceuta, havien perdut un polític que seguien per matar-lo. Nosaltres l’havíem d’ajudar a buscar-lo. A mi i a un altre ens va tocar anar al Portal Nou i al Pou de Sant Guim. Vam estar rondant per allà molta estona, jo no sabia ben bé què havia de fer. I, quan ja feia molt de temps que rondàvem, va venir un company i ens va dir que marxéssim, que hi havia hagut una batussa i que el mateix Tarrés havia pelat el polític… —En Bocanegra va abaixar molt la veu i gairebé en un xiuxiueig va continuar—: I un que l’acompanyava, ja saps, el teu pare, Gort…

En Gort ja feia estona que sospitava com acabava la història. Li va fer mal, però es va adonar que li feia més mal perquè en Bocanegra l’hi havia amagat durant tants anys que no pas pel fet en si. No va dir res i això va animar en Bocanegra a seguir.

—Jo no vaig saber que el mort era el teu pare fins unes setmanes més tard, i em vaig quedar glaçat. Però no podia fer-hi res, entén-me, Gort… A més, no sé quan va ser, aquells dies més o menys, en Serra i Monclús em va cridar perquè li expliqués coses que feia en Tarrés, on anava, què deia… A muntar la trampa que li van parar després per aquell assassinat de Mataró, jo hi vaig ajudar. Això et fa content, no? Perquè si no fos per mi, en Tarrés no hauria acabat a la presó, saps? Durant el judici d’en Tarrés, d’en Sabatés i de l’Estop jo vaig declarar en contra seu, perquè m’ho va dir el senyor Serra, que jo no sóc un bocamoll, que consti… Em fotien unes mirades que feien por! I després, quan vaig tornar a la Ronda, ja amb en Tarrés a la garjola, em vaig trobar un ambient molt difícil. No es fiaven de mi, després del que li havia passat a en Tarrés i als altres dos. Per això, per seguretat, vaig preferir deixar la Ronda encara que aquells tres ja no hi fossin. Vaig tenir sort, perquè després van venir els aldarulls, van matar els policies que quedaven a Barcelona i, bé, ja saps més o menys la resta… Què, Gort, estàs enfadat? Digues alguna cosa, home…

En Gort va decidir no afegir un enemic més a la seva llista. En Bocanegra, en aquell afer, no s’havia comportat de manera diferent de com ho feia en totes les altres coses: sapastre, poc clar, aprofitat sense arribar a ser mala persona… No pagava la pena ampliar el sac d’odis que en Gort ja tenia ben ple. Tot i així, ara en Bocanegra li feia un cert fàstic. La brutícia de les mans, les ungles fosques i amb verdet, la saliva blanquinosa fent grums als llavis, l’alè pesant… Fins en aquell moment tot allò existia, però en Gort simplement no ho volia veure. Ara, després de la revelació, se li feia anguniosament present. Va pensar a marxar, a deixar enrere en Bocanegra, però abans n’havia de treure tota la informació que pogués, abans que a l’altre li passés la rauxa de sinceritat.

—Vas saber alguna cosa més? Es vantaven de la mort del meu pare?

En Bocanegra va interpretar malament les preguntes. Va pensar que si en Gort continuava la conversa era que l’havia perdonat i es va mostrar alleujat.

—No, no, habitualment a la Ronda no es parlava del que s’havia fet abans. Ells estaven amoïnats perquè per matar el polític, en Cuello es deia, s’havia hagut de fer tan enrenou, tant, que tothom ho va saber. En Sabatés deia que la culpa era de l’Estop, d’haver estat massa cagacalces, i l’Estop deia que el que l’havia cagat era en Sabatés, que s’havia llançat contra vosaltres sense pensar. En Tarrés no deia mai res de res. Jo crec que ells no donaven la culpa al teu pare que tot els hagués anat malament, més aviat pensaven que van tenir mala sort ells pel fet que el teu pare se’ls hagués posat mig…

Aquí sí que en Gort es va enfurismar. En una revolada va agafar en Bocanegra del coll, fent-li llençar per terra el got d’orxata que s’anava a posar a la boca.

—O sigui que en Tarrés i companyia van tenir «mala sort» amb el meu pare… Doncs ves que no tinguis tu també mala sort amb mi. A partir d’ara, no em dirigeixis mai més la paraula si vols conservar les teves putes dents!

—Txe, txe, txe! Què passa aquí? —va dir el Tio Nelo a crits, apropant-se a la taula amb un gaiato que havia tret de sota el taulell.

En Gort es va aixecar de la taula, deixant una mica tremolós en Bocanegra.

—Res, mestre, que l’orxata no se’ns ha posat… El senyor li pagarà tot això. —I en Gort va sortir de l’orxateria amb ganes de respirar fondo l’aire de la tardor barcelonina.