COMPETICIÓ

1901

—Mira, aquell d’allà, el de la taula del fons, és en Ramon Casas.

—El pintor? El feia més gran. I és molt alt.

—No, no et dic l’alt. L’alt és en Pere Romeu, el propietari del local. El del costat, el que du l’armilla verda. Fixa’t, en aquell quadre d’allà els tens retratats dalt de l’automòbil d’en Casas.

—El que no se li veu bé la cara és en Casas? Perquè l’altre sí que és en Romeu, segur.

—Sí, i el gos, el Zim, és del pintor. Vols que te’ls presenti? Va, anem-hi.

En Bartomeu Terrades es va aixecar de la taula d’Els 4 Gats i va arrossegar en Hans Gamper, una mica tímid, a conèixer el gran pintor. A la taula del fons, en Casas fumava un cigar incrustat en una pipa i en Romeu bevia pastís francès que aigualia amb una gerra d’aigua fresca.

—Ramon! Com estàs?

—Ah, hola, Bartomeu. Ja ho veus, aquí, fent petar la xerrada. Com està el teu pare? Fa dies que no el veig…

—Bé, bé, capficat en els negocis, ja saps com és ell. Mira, et volia presentar un bon amic, en Joan Gamper.

—Gamper, Gamper… Vostè també està ficat en aquests embolics del futbol, oi? —En Casas li va allargar la mà a en Gamper i l’hi va estrènyer amb força—. Molt de gust. Seieu, seieu… Et fa res que et tutegi, Gamper?

—No, no, amb molt de gust.

En Casas els va presentar la resta del grup: en Pere Romeu, que va resultar ser una persona molt més dolça del que el seu aspecte augurava; un tal Miquel Utrillo que, pel que van comentar, també era pintor, i un pianista lànguid que es deia Joaquim Malats.

—I què us porta pel nostre humil local? —va preguntar en Romeu.

—Hem quedat amb un parell de companys del club. Bé, tal com ha dit el senyor Casas…

En Casas el va interrompre.

—No havíem quedat que ens tutejàvem, Joan?

—Sí, sí, perdó. Doncs, com els…, com us deia, fa un any, amb un grup d’amics vam fundar un club de futbol, el Barcelona. I a hores d’ara ja estem a punt de jugar una competició, la primera que es fa aquí.

—Una competició? Això vol dir que ja hi ha molts clubs de futbol, no? No ho hauria dit mai —va comentar, estranyat, en Malats.

L’Utrillo va riure amb sorna:

—Joaquim, estimat, aixeca la vista de les tecles del piano de tant en tant i mira al teu voltant. El futbol és l’esport de moda, tothom en parla.

—Jo, en principi —va dir en Casas mentre li feia l’ullet a en Romeu—, prefereixo l’esport d’aixecar faldilles. Trobo que el trofeu que reps és més gustós que el de cap altre esport, i, a més, no cal que et moguis de casa.

—Els esports, com sabeu, no són incompatibles entre ells. Pots jugar a futbol i aixecar faldilles. Una cosa no treu l’altra —va riure en Terrades.

—Gamper no és un nom català, oi? —va preguntar l’Utrillo.

—No, i tant que no. Jo soc suís, però la veritat és que ja em sento més català que una altra cosa.

—Alors, vous parlez français? —va deixar anar en Malats.

—Evidentment. Mais ma langue maternelle c’est l’allemand.

—I amb això, senyors, s’acaba el francès per avui! —En Casas va tustar lleugerament l’esquena d’en Gamper—. Parles molt bé el català, noi.

En Hans va envermellir una mica:

—Sí, ja m’ho diuen. Curiosament, no em surt tan bé l’espanyol, tinc massa accent alemany, no els agrada com el parlo.

En aquell moment, en Wild i en Joan Millet, de la directiva, van entrar als 4 Gats i van donar un cop d’ull al saló. En Terrades es va aixecar i els va indicar la taula on eren abans, que continuava buida. En Gamper també es va aixecar i, quan s’acomiadava, en Casas li va prometre que algun diumenge passarien a veure’ls jugar.

—Caram, quin fred que fot! —va dir en Millet—. S’està bé aquí, amb aquesta escalfor. Hòstia! Sabeu amb qui estàveu asseguts?

—No assenyalis amb el dit, que és lleig. És clar que sabem amb qui ens hem assegut! La meva família coneix la família Casas des de fa molts anys.

—Si tu no el coneixes, Bartolito, segur que no és ningú; tu coneixes tothom a Barcelona. Vinga, prou, anem per feina que si no no acabarem mai. —En Wild es va posar seriós, va respirar fondo i va deixar anar—: Suposo que esteu assabentats que el president de l’Hispània, l’Alfons Macaya, ha convocat una competició on poden jugar tots els equips de futbol espanyols.

—Aquests Macaya s’estan fent un palau al capdamunt del passeig de Sant Joan, de camí a Gràcia, que riu-te’n del palau de Versalles.

En Gamper es va mirar en Millet, un jove ingenu i una mica bocamoll. Ell havia vist per fora el futur palau Macaya i, pel que es veia entre les bastides, semblava un casalot molt bonic, una mica allunyat, però situat en una zona d’expansió de Barcelona. No tenia res a veure amb Versalles, més aviat era una casa ben moderna, de l’estil del local on eren ara. El palau era una mica lluny de tot, però amb el temps, en Gamper n’estava segur, allà es construirien més cases i seria un lloc transitat. En Wild va continuar:

—Doncs en Macaya ha promès una gran copa d’or per a l’equip guanyador del torneig. Jo crec que hi hauríem de participar. Ja no pel valor de la copa, sinó pel prestigi del club.

—No ho sé, no ho sé —dubtava en Terrades—. Si es presenten equips de tot Espanya, potser haurem de viatjar lluny, i probablement molts jugadors no podran venir, bé sigui per qüestions de feina o de les famílies. A banda del cost que tot això suposa.

En Gamper, en canvi, de seguida s’hi va mostrar partidari.

—És una gran oportunitat, penso. Si disputem el campionat millorarem com a equip i com a club. I si cal viatjar, això encara afermarà més els nostres llaços, i si, a més a més, guanyem, el nostre prestigi es dispararà als núvols. Hi hem de ser.

En Wild, com a president, tenia l’última paraula. Però encara dubtava respecte del campionat:

—En principi, doncs, tirarem endavant, però abans de fer el pas definitiu, tingueu clar que si en Macaya dona la copa, en Macaya l’organitza i en Macaya és també el president de l’Hispània, és possible que el seu club surti afavorit de tot el que giri al voltant d’aquest trofeu, encara que espero que no sigui així. Els del Català, per exemple, no hi participaran, diuen que tot estarà preparat perquè guanyin els de l’Hispània.

—Això ho deuen dir perquè l’Hispània va néixer gràcies a uns socis que van marxar del Català descontents. Ara no es poden ni veure entre ells.

—Doncs, va, inscriuré el club a la competició i no en parlem més.

Des del primer moment la Copa Macaya va ser polèmica. Només s’hi van inscriure clubs catalans, motiu pel qual els diaris van batejar la competició com a Campionat de Catalunya. Com ja se sabia, el Català, un dels millors clubs, no s’hi va inscriure i altres clubs que en un primer moment s’hi havien apuntat, com el Santanach i la Sociedad Española, finalment es van fusionar i es van convertir en el nou Club Español de Foot-Ball. Amb tot plegat, el calendari acordat inicialment va ballar. També s’hi van inscriure dos clubs molt nous, el Franco, ple de francesos, i l’Associació d’Unionistes de Foot-Ball de Tarragona, que eren una incògnita. Això encara va fer ballar més el calendari, perquè desplaçar-se a Tarragona o que els tarragonins viatgessin a Barcelona complicava la celebració dels partits. Ateses les circumstàncies, els favorits eren l’Hispània i el Barcelona. Sense el Català, i si no es produïa alguna sorpresa a darrera hora, els altres tres clubs no havien de causar-los gaires problemes. El Barcelona, però, no havia aconseguit derrotar mai l’Hispània, i això era una dada preocupant. El sorteig va fer que ja en el primer partit els dos favorits s’enfrontessin al camp de l’hotel Casanova.

El 20 de gener feia fred, però va sortir el sol, cosa que ja anava bé per jugar a futbol. En Gamper, en arribar al camp, va anar directe a l’habitació de l’hotel a canviar-se abans del partit. Com que era el primer d’arribar, va demanar la clau a recepció i va pujar al primer pis. Es va sorprendre que la porta de l’habitació del davant fos oberta i, a més a més, se sentia un gran xivarri. Encuriosit, no va poder evitar la temptació de tafanejar-hi. Alguns jugadors del Català i de l’Español jugaven a cartes, mentre reien i fumaven.

—Gamper? Passa, home, passa… —el va cridar un dels que jugaven—. Tu ets en Gamper, oi? Avui esperem molt de tu i de tots vosaltres, volem que destrosseu els malparits de l’Hispània!

A en Hans no li van agradar aquells crits ni aquell ambient tan poc esportiu, tan allunyat del que ell considerava que havia de ser un sportman de debò, i ni tan sols es va decidir a entrar a l’habitació. Se’n va anar esperitat cap al vestidor i, en entrar, va guaitar per la finestra que donava al camp de futbol. Els de l’hotel havien delimitat un altre camp, al costat del seu, que llogaven a altres equips de la ciutat i, quan era necessari, el deixaven fer servir als socis del Barcelona. Els joves francesos que s’havien empescat aquell equip de nom tan particular, Franco, s’estaven entrenant en el segon camp. Era aviat, encara faltava una hora i mitja per començar el partit. Ell havia arribat amb temps perquè volia entrenar-se una mica abans de començar, però la gresca poca-solta de l’habitació del davant li n’havia tret les ganes.

Va alçar els ulls i va admirar les vistes de la ciutat. Aquella panoràmica el va fer pensar en què hi feia allà i en com era la seva vida. Se n’havia anat de Zuric perquè no suportava el caràcter i la manera de fer del seu pare, sempre tan impulsiu i autoritari. Feia quinze anys que la mare havia mort de part i el pare, encara ara, li retreia al seu germà Fritz que, en néixer, hagués provocat la mort de l’esposa. Sempre oscil·lava entre l’eufòria i la depressió i acusava els fills de no entendre res, de ser uns desagraïts, de traïcions constants. Bé, si havia de ser honest, tot això només l’hi retreia a ell i al pobre Fritz, que com que encara era jove no podia fugir de les urpes d’aquell home malcarat i possessiu. Les seves tres germanes, ni això. L’Emma, l’Anna i la Rosa tan sols malvivien amb el pare que, simplement, no les tenia en compte per a res; millor per a elles. Sí, era lògic que ell hagués marxat de Zuric. No havia estat un acte covard, fugir, sinó més aviat valent, perquè havia buscat una nova vida lluny de la influència tòxica d’aquell home. Ara, a Barcelona, havia refet la seva vida, i va pensar amb certa tristesa que, amb el temps, podria fins i tot fundar una família.

Va recordar l’Aurora. Des del dia del Liceu s’havien vist poc perquè s’havia creat una mena de barrera estranya entre ells que no els permetia gaudir de la companyia mútua com fins aleshores. Era com si el fet de constatar els obstacles socials que impedien la seva relació hagués refredat els sentiments. En Hans se sentia culpable per haver somiat una relació impossible durant la representació de l’òpera, somni que, malauradament, havia aterrat a la realitat poca estona després. El negoci que havia posat en marxa anava prou bé, però era un procés lent i, per tant, no donava grans satisfaccions immediates. I el club… En el club el rum-rum de la presumpta esquerda entre protestants i catòlics anava creixent. Els qui opinaven, que no eren tots, deien que això no era cap problema, però per no ser-ho, la veritat és que se’n parlava cada dia, a tota hora. No hi havia reunió o trobada de socis en què aquella qüestió no sortís en un moment o altre. Això també minava la moral d’en Gamper. Quan se li va acudir la idea del club no va pensar en cap moment en si calia superar o no la divisió entre protestants i catòlics. De fet, no ho va pensar ni un instant. Ell només volia trobar gent com ell, que estimés l’esport, que volgués practicar el futbol, que gaudís de l’exercici en grup. Ara, en canvi, semblava que tot això no tingués gaire importància, i el Barcelona, més que un club de futbol, s’estava convertint en un cafè on es discutien els avantatges i els desavantatges de la religió, la identitat i la política. A més, aquell país, que ja considerava seu, sempre estava en ebullició. Quan vivia a Suïssa o a França no s’hi havia fixat, o tal vegada era massa jove, però ara, en canvi, només veia problemes, conflictes socials i polítics per tot arreu. Era esgotador. I la qüestió dels idiomes! Ell tenia facilitat per a les llengües i no ho trobava un inconvenient, al contrari, li agradava aprendre’n de noves i practicar-les. Però els catalans i els espanyols ho vivien d’una manera intensa i densa. Hi havia gent que se li empipava quan s’adonava que tenia més bon accent en català que en espanyol. I ell quina culpa en tenia!

A poc a poc van començar a arribar els seus companys. Calia canviar-se de cara al partit. En Gamper no compartia la seva excitació. Hi havia ganes de victòria, després de les males experiències anteriors amb l’Hispània. A més, els troneres de l’habitació del davant els havien escalfat els ànims. Van baixar al camp els darrers, quan els de l’Hispània, que vestien la camisa vermella llampant i els pantalons blancs de l’equip, ja escalfaven. L’ambient era molt sorollós. Els jugadors del Català i de l’Español els van acollir amb més aplaudiments fins i tot que els seus propis seguidors, probablement perquè alguns ja anaven, a hores d’ara, una mica torrats. Havia acudit força gent a veure el partit. Els ànims estaven encesos, potser pels comentaris del diari La Vanguardia a favor de l’Hispània, o pels del setmanari Los Deportes que, com sempre, s’havia decantat pel Barcelona. El miler de cadires disponibles al camp estaven ocupades i encara hi havia més gent dreta. Alguns grups d’amics havien dut entrepans i es passaven les botes de vi, cosa que no contribuïa gens a la serenor dels assistents.

Aquest ambient exaltat es va traslladar immediatament al terreny de joc. L’àrbitre, designat pel Barcelona, era en Ball, un amic anglès d’en Freeman, un defensa que feia poc que s’havia incorporat a l’equip. En el sorteig de camp va perdre l’Hispània, que hauria de jugar contra el sol. A més a més, els seguidors del Barcelona van veure que en Hamilton, un jugador boníssim dels de vermell, no jugaria. Tot pintava bé, però en Gamper no se’n refiava, pressentia que alguna cosa no anava com calia: els jugadors del Barcelona estaven nerviosos, desencertats, no seguien les instruccions del capità —en Witty—, ni tampoc miraven en Gamper, que normalment ordenava el joc. No, l’equip no jugava bé, era imprecís, estava neguitós i sense rumb. Sort tenien que, jugador per jugador, els de l’Hispània eren pitjors que ells, tot i que en aquell moment es comportaven com un equip més conjuntat i això els donava cert avantatge. A més, la pilota l’havien portada els de l’Hispània. L’havia fet un sabater barceloní i no era de la qualitat de les pilotes angleses que els Witty aconseguien, sinó molt més dura i pesant i, quan intentaves xutar o si l’aturaves amb el cos o amb el cap, feia mal. El joc aviat es va tornar més brusc del que era habitual i, encara que no arribava a ser violent, diversos jugadors ja tenien matadures a les cames a causa de les entrades dels rivals. Tot era molt cansat i feixuc, i els davanters de l’Hispània, especialment el capità, que responia a l’estrafolari nom de Gustavo Gren, s’escapaven constantment del control dels defensors del Barcelona, i sort n’hi havia que no estaven gaire encertats a l’hora de xutar a porteria. Poc abans de la mitja part, un dels escocesos que havia acabat a les files del Barcelona, en Geordie Girvan, un tipus pèl-roig i exageradament pigat, va rebre un passi d’en Gamper en bona posició i va engaltar un xut que el porter de l’Hispània, en Samuel Morris, no va poder aturar. Un a zero i descans.

L’Arthur Witty els va reunir a tots en una cantonada del camp. Asseguts a terra, tapats amb tovalloles i bevent aigua, estaven envoltats de seguidors entusiastes que escoltaven les converses dels jugadors i, si els venia de gust, hi ficaven cullerada, malgrat les mirades assassines del capità i d’uns quants membres més de l’equip.

En Maier va parlar:

—Hem d’anar amb compte amb aquell mig alemany que tenen.

—Quin mig alemany? No n’hi ha cap —va dir en Witty.

—El capità, en Gren.

—El capità, alemany? —va intervenir en Valdés—. Però si té accent andalús!

—Però que no era anglès? —va demanar en Gamper—. Si es diu Green!

—No, no es diu Green, es diu Gren —va insistir en Maier—. I és de pare alemany, ja t’ho dic jo.

En Witty es va desesperar una mica:

—Tant se val d’on collons sigui en Green, en Gren o en Grun! No se’ns pot escapar més i prou!

En Vicent Reig, el porter, va demanar que en Terrades baixés més a defensar, però en Bartolito s’havia ficat al cap que ell aquell dia havia de marcar un gol i no li venia de gust situar-se a la defensa. Finalment es va decidir que fos en Valdés qui ajudés els defenses i que en Terrades continuaria a la davantera.

Durant la segona part, el desgavell va anar a més. L’àrbitre, que per més inri era soci del Barcelona, afavoria l’Hispània, potser empipat perquè havia dut un xiulet de casa i la gent se’n reia. En Gustavo Gren va aprofitar un descuit de la defensa per plantar-se sol davant d’en Reig, driblar-lo i marcar sense oposició. Un a un i encara quedava força partit per jugar.

Potser el més just hauria estat que el partit acabés així, en empat, perquè ni l’un ni l’altre equip havien fet gaires mèrits. Però a la que havia de ser la darrera jugada, perquè el temps ja s’esgotava, en Gren va xutar una mica desviat, la pilota va colpejar el maluc d’en Parsons i va entrar a la porteria. L’àrbitre va donar el gol per bo, per més que, fins aleshores, en tots els partits que s’havien jugat a la ciutat, quan un defensa introduïa sense voler la pilota a la pròpia porteria, el gol no era vàlid. Just darrere de la porteria del Barcelona hi havia el gruix de socis del Català, entre ells el mateix Jaume Vila, i en tromba van entrar tots al camp per afegir-se a les protestes dels jugadors a l’àrbitre. El linesman d’aquella banda del camp era un soci de l’Hispània que va argumentar que ell no havia vist res d’il·legal en aquell gol. Així doncs, malgrat les protestes, el gol va determinar la victòria de l’Hispània en el primer partit de la competició.

El diumenge següent tocava de nou partit a casa, aquest cop contra l’Español. A finals de desembre, el Barcelona havia empatat a zero amb aquest club, quan encara es deia Sociedad Española. Aquell resultat decebedor havia estat culpa de la tossuderia d’en Lluís d’Ossó i de la tolerància d’en Wild, que, per preservar l’harmonia, havia permès que el Barcelona formés un equip només amb jugadors autòctons, alguns del tot novells en el futbol. Però ara es tractava d’un partit de competició i, després de la dolorosa derrota de la setmana anterior amb l’Hispània, ningú no estava disposat a perdre’n un altre. A més, en D’Ossó s’havia quedat una mica moix després del poc gloriós empat amb la Sociedad Española i en Wild estava molt enfeinat amb els negocis familiars i no podia estar en el dia a dia del club. El dissabte abans del partit, els jugadors que havien de jugar contra l’Español, bàsicament els mateixos del partit contra l’Hispània, van fer un entrenament al camp de l’hotel Casanovas. Vist el resultat, en Gamper va pensar que potser hauria estat millor no fer-lo, perquè bona part de les dues hores que s’hi van passar es van dedicar a discutir-se. Les tàctiques que en Witty volia assajar eren controvertides. Sovint algun dels jugadors es girava cap a en Gamper, com per demanar-li que digués alguna cosa, però ell en cap moment va voler qüestionar el que deia el capità, hi estigués o no d’acord. L’ambient no era bo i es va notar especialment al final de l’entrenament, perquè habitualment quedaven tots a la cerveseria Moritz de la ronda de Sant Antoni, on en Gamper els convidava a cervesa. Aquest cop, però, tothom es va excusar i en Hans se’n va haver de tornar sol a casa.

L’endemà, al vestidor hi havia un silenci desacostumat. Els jugadors intercanviaven les paraules mínimes i feien un posat seriós. Fins i tot la xerrada motivacional del capità just abans de baixar al camp va ser curta i desganada. De tota manera, l’ambient emmurriat no es va transmetre als seguidors. El partit no havia despertat tanta expectació com l’anterior, però uns centenars de persones, la majoria seguidors del Barcelona, van assistir a la confrontació. En Gamper va veure, sorprès, que un grup d’aficionats de l’Español lluïa una gran bandera espanyola. Ell mai no havia vist seguidors amb banderes del país a cap camp de futbol. A més, els de l’Español, com que havien canviat de nom, havien aprofitat per canviar la indumentària. Ara duien la camisa blanca, el pantaló curt de color blau i els mitjons negres amb la gira amb els colors de la bandera espanyola, vermell i groc. En Gamper no havia assistit al partit del desembre, quan els de l’Español s’havien presentat amb una camisa groga, corbata fosca i pantaló negre llarg, i el porter fins i tot duia americana. Per sort, després d’uns quants partits havien entès que l’elegància en l’esport no havia de ser la mateixa que en un ball de saló.

Al principi, el partit reflectia el mateix ambient del vestidor. El Barcelona jugava malament, amb apatia, no connectaven cap jugada. Els jugadors que no tenien la pilota es quedaven estàtics, no perseguien el contrari. Aquella deixadesa la van pagar amb un gol en contra al cap de pocs minuts d’haver començat. Un davanter de l’Español, el català Gaspar Munner, es va quedar sol davant del porter Reig, i la defensa blaugrana, que es pensava que estava en fora de joc, no es va moure. El referee va donar el gol per vàlid, malgrat les protestes dels barcelonistes.

En Gamper es va empipar. Fos fora de joc o no, si no reaccionaven, l’Español els marcaria un cabàs de gols. Abans de treure des del centre del camp, els barcelonistes es van agrupar i en Hans els va parlar:

—Ja està bé! Si perdem aquest partit ja podem donar per acabat el campionat! Quina vergonya! Estem aquí per guanyar aquests nois que no en tenen ni idea del que és el futbol ni saben com es controla la maleïda pilota! Així que a córrer i a marcar, sense excuses!

—És que el sol ve de cara i així no hi ha qui jugui! —es va queixar en Freeman, un dels defenses de l’equip.

—Sense excuses, he dit!

L’arenga d’en Gamper va fer un cert efecte, tot i que no tan intens com ell desitjava. Els jugadors del Barcelona es van despertar, però no hi havia manera que trenessin bé les jugades. Corrien molt més que abans, anaven per la pilota, no s’adormien davant dels contraris, però semblaven uns novells, com si no haguessin passat més d’un any de partits i d’entrenaments. Ara bé, aquell canvi d’actitud va fer que l’Español es tanqués al seu camp, perquè no aconseguien controlar prou la pilota per tornar a atacar la porteria d’en Reig. En una d’aquestes jugades, un defensa espanyolista va rebutjar la pilota cap a la línia de fons. El córner el va xutar, molt fort, l’Stanley Harris, i en Gamper, en contra del que era habitual en ell, va rematar de cap i va aconseguir desviar la pilota dins de la porteria. Un a un i un bony al cap que en Gamper va entomar amb resignació.

La segona part va ser més fàcil per als del Barcelona, perquè els jugadors espanyolistes, amb menys dies d’entrenament, es van esfondrar físicament i ja no van córrer amb la mateixa alegria. Això va comportar que tot el Barcelona s’aboqués a l’àrea contrària i en Gamper va aprofitar per marcar tres gols més, no gaire vistosos, però perfectament vàlids. El resultat final: quatre a un, amb quatre gols d’en Hans, i, curiosament, un cert mal gust de boca per als jugadors i per als seguidors del Barcelona. En canvi, els de l’Español, que se n’havien endut un bon cabàs, estaven força contents perquè tenien la sensació que havien jugat millor que els rivals i, a més a més, havien aguantat bé mig partit.

En acabar, al camp del costat es disputava un altre partit del campionat: el nou equip, el Franco, contra l’Hispània. Zero a deu. En Gamper, que des de la finestra del vestidor va veure una estona d’aquell partit, va fixar-se que el joc de l’Hispània era més trenat que el que, ara per ara, mostrava el Barcelona. El resultat no era important, encara que fos tan escandalós, perquè feia la sensació que els nois francesos del Franco no havien vist una pilota de futbol en sa vida. En Hans va baixar al centre de la ciutat caminant amb en Valdés, que no veia les coses tan gruixudes com ell.

—No n’hi ha pas per tant, home. Hem guanyat quatre a un, tu t’has fet un fart de marcar gols i l’equip ha reaccionat de la badada inicial. Tot bé.

De sobte van passar tres motocicletes seguides que feien un soroll infernal, i van haver de callar, però un cop el carrer va quedar lliure, van tornar a parlar amb tranquil·litat.

—Jo veig l’equip poc concentrat, més preocupat pels merders que hi ha fora del camp que pels partits que juguem.

—Home, pensa que ningú juga per interès. Tots tenim prou maldecaps a la vida, i és normal que, de vegades, costi concentrar-se en el joc. A més, pensa que la situació política bull i tot són discussions i mal humor.

—Tu creus que això ens afecta tant? A mi no em sembla que…

—No t’ho sembla perquè tu ets suís i fa relativament poc que estàs per aquí. Però a la gent de Barcelona, i en general de Catalunya, sí que li toca de prop. No llegeixes els diaris? I no em refereixo només als diaris que expliquen el que els rics volen sentir, que en són la majoria.

En Gamper estava una mica desconcertat. No s’hauria imaginat mai que en Valdés, que en general era de conversa lleugera i divertida, estigués tan capficat amb la política.

—Jo no veig les coses tan malament com insinues. És cert que hi ha conflictes, però una mica com a tot arreu.

En Valdés se’l va mirar amb un somriure burleta.

—Jo no sé com estan les coses a Suïssa, però a mi em sembla que difícilment deveu tenir un govern tan maldestre com el nostre i una societat tan a punt d’esclatar.

—Em deixes amoïnat, Miquel. Què vols dir amb això de «a punt d’esclatar»?

—Mira, aviat hi haurà eleccions, perquè el Govern no s’aguanta els pets. No veus que des de la pèrdua de les colònies a Madrid han embogit? Hi ha una sensació de crisi, de final d’un món, que abans, ja t’ho dic jo, no existia. Aquí sort que tenim indústria i que estem a tocar de França, perquè si no els negocis fa temps que s’haurien enfonsat.

—A mi tot això em semblen més aviat queixes de rics. Que si els negocis no van bé, que si la indústria trontolla…

—Mira, una nit, quan tanqui l’estanc, anirem a fer una volta i t’ensenyaré una mica què pensa la gent.

Encara van trigar uns dies a trobar el moment per fer la sortida nocturna que en Valdés li havia promès. L’estanquer va tancar la botiga aviat, aprofitant que aquella nit no hi havia funció al Liceu, i junts van baixar la Rambla fins que van girar a mà esquerra.

—Anem per aquí, pel carrer Nou, que et vull ensenyar un lloc ben particular.

En Hans es va fixar en la inscripció del carrer i va veure que en realitat es deia Conde del Asalto. Ja estava acostumat que sovint els noms dels carrers de Barcelona estiguessin lligats a la monarquia i la gent, en canvi, els anomenava de manera diferent; aquell carrer, sens dubte, devia ser un d’aquells de nom capgirat. Després de caminar una estona van arribar al cap del carrer, a la cantonada amb Marqués del Duero, o el Paral·lel, com li deia tothom. Allà hi havia un cobert molt precari, construït amb unes fustes mal clavades, que lluïa un cartell penjat a l’entrada: «Café-Taberna. La Tranquilidad», hi deia. Encara que per a la majoria de barcelonins ja era força tard, a través de les parets se sentia el xivarri de l’interior. Del sostre, fet de manera barroera, en sortia una mica de fum, tot i que no es tractava de cap incendi. Tal com en Hans va poder constatar en entrar, era la barreja del fum dels cigars, els cigarrets i les pipes que penjaven dels llavis de gairebé tots els ocupants del local, a més del fum d’una cuina econòmica que hi havia en un costat on es fregien trossos de cansalada viada, salsitxes i carn d’aspecte indeterminat.

L’ambient era una mica patibulari, va pensar en Hans. Hi havia, com a tots els cafès, una majoria d’homes asseguts a les taules. Sorprenentment les poques dones que seien amb ells no tenien l’aspecte ni l’actitud de les prostitutes, que a Barcelona estaven per tot arreu. Eren dones de classe treballadora i fumaven i conversaven les unes amb les altres amb la mateixa desimboltura que els clients masculins del local. En Gamper i en Valdés van seure en una taula arran de la paret i van demanar a un cambrer, que també duia un cigarret a la boca, que els servís anís i una gerra d’aigua.

—Home, Miquel, el local no està malament però, en definitiva, com tants d’altres on hem estat…

—Que t’ho creus tu, això! Veus tota aquesta gent? —va dir en Valdés mentre feia un gest amb el braç abastant tot el local—. Tota aquesta colla són anarquistes, gent ferotge, gent de bombes, i també hi ha sindicalistes. I et semblarà contradictori, però molts són pacifistes i naturistes.

—Quina olla de grills, doncs.

—Potser sí que de vegades són una mica caòtics i sempre, sempre, veuen les coses sota el seu prisma. No et dic que no. Però són gent ferma i, el que és més important, cada cop més obrers i menestrals se’ls escolten; bé, aquests darrers potser no tant.

En Hans es va fixar en una taula on seien dues parelles de mitjana edat. Destavaca, perquè al seu voltant, un grup d’homes i dones drets s’escoltaven el que deien.

—I aquells qui són?, gent important?

En Valdés es va girar i va observar el grup.

—El de la barba més punxeguda és un tal Montseny i la del costat és aquella dona, ara no me’n recordo com es diu. Sí, calla, es diu Soledad no sé què més… L’altra parella també són anarquistes, la Teresa Claramunt i el seu marit o company o el que sigui. Tots aquests els han detingut manta vegades, han estat exiliats, de tot.

—Doncs no fan cara de facinerosos, la veritat.

—Són gent lletrada, la majoria de dirigents anarquistes són mestres o obrers especialitzats. Malgrat el que diuen els diaris, no són caps de soca.

En Hans va estirar el braç del seu amic per fer-lo callar.

—Mira, sembla que parlarà la Claramunt.

En efecte, la dona es va aixecar de la cadira i es va dirigir a una mena d’empostissat que hi havia al centre del local, on de vegades hi devien fer algun espectacle. En Hans la va poder observar millor que abans. Era una dona corpulenta d’uns quaranta anys, amb els cabells foscos recollits i un vestit negre. Però el que destacava per damunt de tot era el seu rostre: rodó, amb uns ulls ben vius i un somriure fàcil, despertava de seguida un corrent de simpatia. En pujar l’esglaó de l’empostissat, la seva figura es va veure des de tots els racons de La Tranquilidad i de seguida es va fer el silenci. Les dones es van apropar gairebé a tocar, mentre que la majoria d’homes es van quedar asseguts.

—Companyes, companys! Feia temps, feia anys, que no us podia parlar directament, perquè les forces repressores m’ho han impedit. I amb tot, malgrat la presó, malgrat l’exili, mai he sentit dins meu tan clara la vostra veu. Perquè, companyes, companys… —la Claramunt va fer una pausa i tan sols es va sentir alguna tos provocada per la densa boira de fum que omplia la taverna— des que vaig tornar d’Anglaterra he recorregut un gran nombre de poblacions de Catalunya i en veure la dona tan allunyada de les qüestions que ocupen l’home, sentia dins meu una pena immensa. Serà possible, em deia a mi mateixa, que la dona obrera, l’explotada, no senti el desig vivificador de ser lliure? Totes aquelles dones que com jo viuen consagrades a la lluita contra la mentida religiosa, l’explotació burgesa i la força bàrbara del poder; les que, com jo, pateixen les ires malvades d’aquests ogres que ens degraden, ens exploten i ens maten; jo, que veig a tot arreu com les dones obreres són arrossegades a un estat d’imbecil·litat, fanatitzades pels capellans, i que es converteixen en carn de màquina i fins i tot donen els seus fills perquè siguin massacrats a les guerres imperials. —La Claramunt, que s’havia anat movent de banda a banda, es va aturar i va fixar la mirada directament als ulls d’unes quantes dones que l’envoltaven, hipnotitzades pel que els deia. Després, aixecant el cap i els braços cap al cel, va continuar—: Jo, us dic, en algun moment he arribat a pensar que no hi havia esperança. Però aviat he fet fora aquests pensaments foscos i tèrbols, perquè sé que el sol de la justícia sempre il·lumina la intel·ligència humana i les dones són l’expressió més preclara de la força i del poder de tota la Humanitat!

Tothom va esclatar en aplaudiments i en Hans es va deixar arrossegar per l’eufòria que dominava la taverna. No havia entès del tot a què es referia la líder anarquista, i sospitava que la majoria dels presents tampoc, però sentia dins seu un ímpetu exultant.

—Hans, marxem abans que arribi al final, que tots aquests ara estan molt contents però quan acabi el discurs ves a saber.

En Valdés i en Gamper van sortir del local una mica atordits, entre d’altres coses per la manca d’oxigen, mentre de fons encara se sentia la Teresa Claramunt. En contrast, l’aire nocturn barceloní els va semblar més pur i fresc que mai. Van tornar caminant a poc a poc cap a la Rambla, encara amb el cap ple del discurs de l’anarquista.

—Tots aquests, amic Hans, un dia canviaran el món.

—Potser sí, Miquel, potser sí…

El Barcelona encara va trigar uns dies a jugar cap partit més del campionat, entre altres raons per una de ben particular: es va morir la reina d’Anglaterra, l’emperadriu Victòria, i alguns jugadors, amb les seves famílies, es van traslladar a Londres per participar en les exèquies. Fins i tot els britànics menys monàrquics del club es van mostrar tristos i capcots per la mort de la reina, tot i que ja era una senyora d’edat molt avançada, tant, que semblava que seria eterna. Tot Europa es va sentir colpida, entre d’altres coses perquè la reina Victòria era la principal representant de l’imperialisme britànic, i això despertava una barreja d’amor i odi molt intensa.

En Gamper estava atrafegat amb la feina i amb la nova companyia d’importació i exportació. De dilluns a dissabte, treballava com a comptable, però tan bon punt sortia del despatx començava a fer gestions, a enviar cartes i, fins i tot, algun telegrama per lligar les mil coses que calien per poder enviar mercaderies d’una part del món a una altra. A més, com que feia fred i plovia, i la claror marxava aviat, a ningú li venia de gust fer gaires entrenaments a l’aire lliure. Els més disciplinats anaven al Gimnàs Solé a exercitar els músculs, sempre que paguessin la quota, però la majoria es quedava a casa.

El Barcelona no va jugar cap altre partit fins al 10 de febrer, contra el Franco. Algú va explicar que això de Franco era una abreviatura perquè, en realitat, es deien Club Franco-Español, nom una mica més comprensible. En tot cas, el partit va ser tot un ridícul. En Gamper va marcar tretze gols, els que van pujar al marcador, i els del Franco se’n van marcar dos en pròpia porta, que van ser anul·lats. Els primers els va fer en Gamper en jugades individuals, però, a partir del sisè gol, els companys li passaven la pilota perquè n’anés fent, com si fos una juguesca. Tan poc seriós era el partit que fins i tot el públic va començar a marxar quan encara faltava una bona estona per al final. Els del Franco no s’havien d’haver apuntat a la Copa Macaya, perquè era evident que no estaven en absolut preparats per jugar contra equips amb una mica més d’experiència i cohesió.

La resta de partits de la competició encara van resultar més moguts. El Tarragona, que havia de pujar a Barcelona, simplement no hi anava, l’esperaven i no apareixia. Alguns àrbitres tampoc no es presentaven. L’Español se sentia especialment perjudicat, tant, que els periodistes, tret dels de La Vanguardia, que donaven suport incondicional a l’Hispània, van començar a escampar que l’equip que presidia en Macaya tenia ajuts descarats per emportar-se la Copa. Els de l’Español, cap al final d’un partit en el camp de l’Hispània, fins i tot van decidir retirar-se de la competició perquè, entre altres coses, les porteries van caure i l’àrbitre va fer els ulls grossos i no va quedar gens clar quins gols dels que s’havien marcat eren vàlids i quins no. Un desgavell.

Quan els equips van haver de jugar a Tarragona, el tuf de favoritisme cap a l’Hispània encara va augmentar més. Els de l’equip organitzador del campionat van ser rebuts a peu de tren per una gernació, els van convidar a un gran sopar on es va servir xampany, es van fer discursos i hi va haver ball. Durant els brindis, es va malparlar del Foot-Ball Club Barcelona i, entre els riures i grans aplaudiments de la concurrència, se’ls va titllar de superbs i poc gentlemen. I, encara que els tarragonins van ser derrotats per un contundent zero a cinc, l’endemà una delegació de l’equip va acudir a l’estació a acomiadar els de l’Hispània amb grans abraçades i discursos enaltidors.

En canvi, quan hi va anar el Barcelona, les coses van ser ben diferents. Era la primera sortida de l’equip fora de la ciutat i el viatge en tren, encara que va durar una mica més de dues hores, va ser alegre. Ningú no en sabia res, dels comentaris que s’havien fet durant el sopar de la visita de l’Hispània, i s’esperaven un bon ambient. Van pecar d’ingenus, perquè la setmana anterior el Tarragona, sense avisar, ja no s’havia presentat al camp del Barcelona. I no es tractava de cap imprevist, que no poguessin pujar fins a la ciutat, sinó que simplement no en van tenir ganes. En arribar a l’estació, plovent a bots i barrals, només els esperava un representant del Tarragona, que es va limitar a donar-los l’adreça exacta d’on era el camp de futbol i a confirmar-los l’hora del partit. L’expedició del Barcelona va haver de preguntar a l’estació on podien trobar pensions per a aquella nit i, encara sota la pluja, van llogar uns carros, que els protegien poc de l’aigua, per pujar pels carrers costeruts de Tarragona fins al barri on hi havia l’allotjament.

En Black, en Parsons, en Witty i en Gamper van trobar lloc a la pensió El Galeón, tot i que segur que no hi amagava cap tresor, perquè era un lloc ombrívol, humit i rònec. A l’hora de sopar es van haver de conformar amb uns ous passats per aigua —molt adients per al dia que feia— i un plat de tomàquets amb ceba, pa força sec i un vi tan fort que el van haver de batejar generosament amb aigua per poder-se’l empassar. L’adolescent que els servia estava fascinat amb aquells quatre viatgers que parlaven anglès. Després de deixar el plat d’amanida sobre la taula, va agafar una cadira i va seure amb ells sense permís, disposat a fer petar la xerrada.

—I què, i què, així que vostès són estrangers? Han vingut per negocis, potser…

—Més o menys. I també anirem al partit de futbol.

—Aaaaah…, no n’he vist mai cap, d’aquests partits de futbol que diuen. I no deuen conèixer algun jugador del Barcelona? Perquè els espera una de ben grossa, demà al camp!

En Gamper va aixecar les celles i va preferir ser prudent:

—No, no els coneixem, aquests jugadors. I quina dius que se n’espera, demà?

El xicot va estar encantat de trobar un públic tan receptiu i tan interessat en les notícies que ell els podia facilitar.

—Doncs sembla —va dir abaixant la veu i apropant-se al mig de la taula— que els d’aquí els volen donar un bon escarment, a aquests burgesots. Pel que diuen, són gent de molts rals. —I, mentre ho deia, va fregar l’índex i el polze diverses vegades per indicar que aquells jugadors tocaven molts diners, habitualment—. I volen que se’n tornin a Barcelona amb les cames ben inflades.

—Ah, sí?

—Tal com ho senten.

—I per què els tenen tanta ràbia, a aquests jugadors de Barcelona? —va intervenir en Witty, forçant l’accent anglès.

—No els tenen ràbia perquè siguin de la ciutat de Barcelona, els tenen ràbia perquè són del Barcelona. Capten el matís? Aquí ja va venir un altre club barceloní, els de l’Hispània. Molt bona gent, molt trempats, generosos. Res a veure amb aquests del Barcelona que, pel que ens van dir els de l’Hispània, allà ja els coneixen per com són de malcarats i poca-soltes.

—Així que tot això ho van dir els de l’Hispània? Vaja, vaja.

—Sí, però va ploure sobre mullat, perquè uns quants d’aquí van estar a Barcelona fa temps i tot això ja ho sabien.

L’endemà, quan es va retrobar l’equip, la consigna d’en Witty, com a capità, va ser clara: calia anar a totes. Res d’intentar guanyar amb un resultat ajustat. Si es podien marcar sis o set gols, millor; no s’havia de tenir cap mena de consideració per aquells que no els havien considerat.

En sortir al terreny de joc es van trobar amb un camp enfangat i molt tou, però això no va suposar un obstacle als jugadors del Barcelona. Tant en Gamper com els britànics estaven més que acostumats a jugar en terrenys com aquell. L’única cosa que havien de fer era més joc aeri. El resultat final va ser encara més escandalós del que esperaven: zero a divuit. En Gamper va marcar nou gols i la resta se’ls van repartir diversos membres de l’equip. No van tenir pietat, però, més enllà dels xiulets i alguns renecs dels jugadors tarragonins i dels seus seguidors, tampoc hi va haver cap problema especial. Com havia passat a l’anada, els barcelonistes van haver d’espavilar-se per arribar a l’estació, d’on van marxar sense que ningú els acomiadés.

Tot i ser un partit intranscendent, va tenir una conseqüència bona, i és que la gent de l’equip es va tornar a unir. El viatge fins a Tarragona, dormir en aquelles pensions, el partit sota la pluja i la pallissa als tarragonins va resultar una experiència catàrtica. A més, el campionat havia perdut tot el sentit, perquè entre els equips que no s’hi havien presentat, els que havien abandonat i les interferències dels àrbitres, amb tot plegat ningú tenia clar amb quines regles s’estava jugant i, fins i tot, què es jugava. Tanmateix, no estava clar qui s’enduria la famosa copa d’or que encara ningú no havia vist. L’últim partit era al camp de l’Hispània i tot depenia de com acabés. Si el Barcelona guanyava, s’hauria de jugar un desempat. I si empatava o perdia, el trofeu se l’enduia el rival.

El partit va quedar fixat per al 14 d’abril. L’Alfons Macaya va anunciar solemnement que el trofeu s’exposaria en una vitrina de l’aparador d’una botiga de l’Eixample el dia anterior. En Wild es va oferir per anar-lo a veure, perquè l’important era que la gent de l’equip es concentrés. El partit es jugava al camp del carrer Muntaner, al costat de les obres de construcció de l’Hospital Clínic. Aquelles obres eren eternes, havien començat feia força anys i no semblava que haguessin d’acabar fins ben entrat el segle. La zona tot just començava a urbanitzar-se i hi havia poques edificacions, la majoria tallers i fàbriques. Tan precari era el camp, que els dos equips van dur carros tancats per fer-los servir de vestidors. En Gamper s’hi va dirigir a peu, com s’havia acostumat a fer, i va coincidir amb l’arribada del carro del Barcelona, que conduïa un masover de la família Terrades. En Bartolito ja havia aparcat el Peugeot i xerrava al costat del cotxe amb en Wild amb cara molt seriosa.

—Ep, nois, com va? Quina cara de pomes agres que feu.

—Ah, hola, Joan. Li estava comentant a en Terrades que ahir vaig anar a veure la Copa Macaya.

—Ah, sí, la famosa copa d’or.

—Ni d’or ni copa ni res de res. És una figureta modernista, sense solta ni volta. Representa una senyora d’aquestes que van mig despullades i que agafa, com si estigués borratxa, una mena de flor immensa que li sobrepassa un bon tros del cap. I d’or, ni les traces: llauna i bronze, com a màxim. I encara han tingut la barra de dir que aquest trofeu, tan artístic, només el donaran al que guanyi tres tornejos i que, en canvi, cada any donaran una copeta de no res, petita i escarransida.

—Doncs mira, una enganyifa més.

—I això, per a mi, no és el pitjor —va intervenir en Terrades—. Mira el camp. No hi veus res estrany?

En Gamper va observar el terreny de joc i, en principi, no hi va veure res extraordinari. Feia molt de vent i, encara que era primavera, algunes fulles havien anat a parar enmig del camp. Allò no era bo per jugar bé a futbol, però en tot cas era un problema menor.

—Francament, no hi veig res fora del normal.

—Mira’t les porteries.

En Gamper s’hi va fixar. Eren estranyes, les porteries. Eren…, eren molt més petites del normal!

—Però si són petitíssimes! Ben bé fan un metre i mig menys de llarg i jo diria que són un pam més baixes que les reglamentàries.

—No t’equivoques de gaire. En Wild i jo les hem mesurades i fan exactament un metre i setanta-cinc centímetres menys de llargària i són nou centímetres més baixes.

—Però això no pot ser! No es pot jugar un partit en aquestes condicions.

—Doncs ja ho hem discutit amb els de l’Hispània i diuen que potser sí que no són les mesures normals, però que les dues porteries són iguals i que, per tant, afecten exactament de la mateixa manera els dos equips. I no volen fer-hi res.

—Home, si fem una queixa formal abans de començar podem demanar l’anul·lació del partit, si ens convé —va dir en Gamper.

En Terrades va riure, sorneguer:

—Sí, els mateixos que han posat les porteries fallaran després a favor nostre… Però fem la queixa, tot plegat no hi perdrem res.

Feia un dia bonic de primavera i, tot i que el vent obligava els homes a treure’s el barret o la gorra perquè no els volés, i a d’altres, menys elegants, a lligar-se’l amb un mocador per sota la barbeta, el cert era que era una tarda magnífica per estar-se a l’aire lliure. Per aquesta raó, al voltant del camp del carrer Muntaner s’hi van aplegar alguns milers de persones convençudes que aquell partit era el decisiu per al campionat.

Al llarg d’aquells mesos l’atenció pel futbol havia crescut molt entre els barcelonins i, en gran manera, havia estat gràcies a la rivalitat que s’havia despertat entre l’Hispània i el Barcelona. El club blaugrana ja havia detectat l’augment de la seva popularitat en els enfrontaments de l’any anterior contra el Català, però això d’ara era diferent, molt superior al que havia passat aleshores. L’ambient de rivalitat era ben palès entre el públic. Molts lluïen llaços vermells a les solapes, en suport a l’Hispània, o llaços blaugranes en suport al Barcelona. Fins i tot s’hi van presentar jugadors del Tarragona, amb llaços vermells, i de l’Español i el Català, amb llaços blaugranes. Hi havia també força curiosos, gent que no havia vist mai un partit però que tenia ganes de saber com era això del futbol de què tothom parlava. Amb tot plegat, aquell dia s’hi havia congregat, com a mínim, tanta gent com a la inauguració del camp de l’hotel Casanovas.

El llançament de la moneda per veure qui escollia camp era important. Feia tant de vent de l’oest que qui hagués de quedar-se amb la porteria de la banda de mar patiria molt, si més no durant la primera part. El capità de l’Hispània, en Gustavo Gren, va demanar cara. Va tenir sort i la moneda va caure per la banda de la cara del rei Alfons XIII, molt més agraciat a la moneda que a la realitat.

Malgrat el vent i el sol en contra, els cinc davanters del Barcelona es van llançar a l’atac des del primer instant, impulsats, en gran manera, pels crits d’ànim de la majoria del públic. Com ja els havia passat al llarg del campionat, no acabaven de lligar bé les jugades. Aquest cop, però, allò era més comprensible, perquè tan bon punt la pilota s’aixecava de terra, immediatament es desviava o es frenava o sortia impulsada a causa de les ràfegues de vent. Això els obligava a jugar arran de terra, però el terreny no era prou pla per controlar bé la pilota. En Gamper, gràcies a la seva tècnica, va aconseguir apropar-se fins a la porteria contrària amb l’esfèrica controlada i li va fer un passi curt a en Parsons per eludir un defensa de l’Hispània. En Parsons, fent de paret, li va tornar la pilota un parell de metres més enllà, ja dins de l’àrea, i en Gamper va engaltar un bon xut que, tot i que es va desviar una mica per culpa del vent, va tocar el pal de la petita porteria i va entrar. Zero a un a favor del Barcelona.

Tot anava bé i tot semblava indicar que encara aniria millor a mesura que passés el temps. Amb aquest resultat el Barcelona forçava el desempat i això, sens dubte, era molt positiu. Però pocs minuts després les coses es van torçar. En Witty va avançar amb la pilota controlada pel centre del terreny, davant de l’àrea dels de vermell. Un defensa li va entrar i va perdre el control de la pilota, que va anar a parar a en Terrades, al darrere d’ell. Com que en Terrades va rebre la pilota en males condicions, la va xutar cap endavant i el vent la va desviar, va tocar un jugador de l’Hispània i va caure als peus d’en Parsons, que estava escorat a l’esquerra de la porteria. En Parsons no s’ho va pensar, va xutar tal com li venia i la pilota, entre la guitza mal donada i el vent canviat, va fer una paràbola estranya, va entrar dins de la porteria i en va tornar a sortir sense tocar a terra. Tots els espectadors que hi havia a la banda de la porteria de l’Hispània es van aixecar, aplaudint i cridant, bojos d’alegria. La majoria duien un llacet blaugrana a la solapa, tot s’ha de dir, amb la qual cosa la seva objectivitat era dubtosa. Els jugadors del Barcelona, eufòrics, es van abraçar a en Parsons, l’autor d’aquell tret tan estrany, perquè ara començaven a veure el campionat a tocar.

Però no. L’àrbitre va sentenciar que no hi havia hagut gol, que la pilota no havia botat dins de la porteria i que, per tant, no es podia considerar que hagués entrat, que això ningú no ho podia saber del cert. L’escàndol va ser descomunal, però no va servir de res. El que més va indignar la gent blaugrana va ser que els jugadors i seguidors de l’Hispània van aplaudir amb alegria la decisió, sense cap mena d’elegància. Fins i tot els membres de la directiva, entre ells el mateix Alfons Macaya, es van mostrar eufòrics i van riure’s de la cara de pomes agres dels barcelonistes. Cinc minuts després d’aquest gol anul·lat, l’Hispània va fer la primera incursió en el terreny del Barcelona. Un xut molt desviat d’en Gren va intentar treure’l fora en Parsons, amb la mala fortuna que va colpejar malament la pilota i la va enviar al fons de la porteria d’en Reig. Un a un i un gran desànim per als barcelonistes, que en pocs minuts havien passat d’estar a punt de guanyar el campionat a fer que la ridícula copa s’allunyés del club.

La segona part va ser un joc de despropòsits. El vent encara va bufar més fort i, a més, la ràbia dels esdeveniments de la primera part no va ser prou perquè els barcelonistes aconseguissin trencar la muralla defensiva de l’Hispània. Al final, el partit va acabar amb aquell empat a un tan injust que donava la primera Copa Macaya als mateixos organitzadors del torneig, l’Hispània.

En acabar el partit, i un cop ja vestits de carrer, en Terradas i en Wild es van apropar a en Gamper, que ja marxava.

—Vindràs a la Moritz a fer una cervesa?

—La veritat és que me n’han passat una mica les ganes i, pel que sé, ningú vol anar-hi, avui.

—Va, Joan, vine amb nosaltres, que volem parlar amb tu. Baixarem amb el meu cotxe.

Van pujar al Peugeot 32 tots tres, en Terrades conduint, amb en Wild al costat i en Gamper al seient del darrere. En Hans, entre que estava una mica lluny i el soroll de la màquina, gairebé no sentia la conversa. Van baixar pel carrer Muntaner fins que es van haver de desviar pel pont del carrer Aribau per poder travessar les vies del carrer Aragó. La gent ja s’havia acostumat a veure els nous vehicles automòbils i els vailets ja no els perseguien ni els llançaven pedres, com al principi. Com que el cotxe no tenia sostre, quan es van anar acostant a la cerveseria van sentir l’olor característica del llúpol, que sorgia de la fàbrica de cervesa del costat. Van aparcar el cotxe al davant de la porta, aprofitant que no hi havia carros de càrrega, i van baixar a prendre la cervesa.

—Senyor Gamper, benvingut un altre cop! —va cridar un home baixet amb un bigoti blanc imponent i que anava vestit de vint-i-un botons.

—Senyor Moritz, com està? No sé si coneix els senyors Wild i Terrades.

—Crec que ens hem vist alguna altra vegada pel local, m’equivoco?

Tots dos van negar amb el cap i li van explicar que no era el primer cop que hi anaven.

—Si són amics d’en Joan, són amics meus, els ho dic ben clar. Seguin allà, que estaran molt bé i mentrestant els faré dur tres gerres.

Aquella cerveseria l’havien oberta feia tres o quatre anys i ràpidament s’havia posat de moda. El primer dia que en Gamper hi va entrar, sortint de casa de l’Aurora, que, de fet, no quedava lluny, va xerrar amb en Louis Moritz, un alsacià que portava mitja vida a Barcelona, i des d’aleshores sempre que podia hi duia els amics, gairebé tots del club, a prendre unes cerveses. Amb les gerres, servides a la manera alemanya, també els van portar uns envinagrats de cogombrets, pastanaga i cebetes, perquè els fos més fàcil baixar la cervesa.

—Això del campionat ha estat… —va començar a parlar en Gamper.

—Mira, Joan, perdona que et talli, però en Terrades i jo et volíem comentar una qüestió. Bé, de fet, te la volia comentar ja fa temps, però per una cosa o una altra ho he anat ajornant i ja veus…

—Va, Gualteri, arrenca, que en Joan no crec que hagi entès res —va interrompre en Terrades, i aprofitant que en Wild anava a parlar, va fer un bon glop de cervesa.

—Doncs simplement, Joan, que me’n vaig de Barcelona i, per tant, he de deixar el club.

En Gamper una mica més i s’ennuega amb un cogombret quan va sentir la notícia.

—Però què dius ara? No te’n pots anar! Tu ets el president!

—Mira, tu això ho has d’entendre més bé que ningú. Els negocis de la meva família passen ara per l’Amèrica del Sud, entre altres coses perquè el meu oncle ha obert oficina a Londres i fem comerç amb aquells països. Ara he de marxar un temps a Amèrica, més tard hauré d’establir-me a Anglaterra i, després, ja ho veurem.

—Però això quant de temps vol dir? Un any, dos…?

—En principi, no tinc previst tornar a Barcelona. Ja es veurà, perquè la vida fa moltes voltes, però, si no canvien les coses, me’n vaig per molts anys, potser per sempre.

—I qui serà el president a partir d’ara?

En Terrades, amb el bigoti ple d’escuma de cervesa, va somriure:

—Home, això ho han de decidir els socis, però en Wild m’ho ha proposat a mi, i jo crec que amb el teu suport i el dels altres fundadors, m’escolliran, si et sembla bé, és clar.

En Gamper va somriure i en Wild, en veure’l, també ho va fer, alleugerit.