UN PETIT CLUB

Hivern de 1899

Tots els qui s’havien inscrit hi eren. Però no va aparèixer ningú més. En Hans s’ho temia, però ara que ja havia passat no s’ho acabava de creure. En un moment o altre tots els socis havien dit que engrescarien algun conegut, però ningú no ho havia aconseguit. Ni tan sols ell mateix, que s’havia fet la il·lusió que l’Emili Gassiert o el seu fill Max participarien en la fundació del Foot-Ball Club Barcelona, no havia aconseguit que els seus parents passessin pel Gimnàs Solé i signessin l’acta fundacional del club. Aquella tarda, mentre es dirigia caminant cap al gimnàs, en Hans havia somiat que en arribar es trobaria una sala plena d’esportistes i de desenes de persones entusiasmades davant del naixement d’un club de futbol a la ciutat. Però no va anar així en absolut.

En una sala del gimnàs havien disposat una trentena de cadires, però de seguida es va veure que la majoria sobrarien. En Wild i en Hans en van agafar dues i les van encarar a les altres. Els qui arribaven, però, seien aquí i allà, sense cap mena d’ordre, i només s’ajuntaven amb els qui ja coneixien: l’Otto Maier i en Ducay, parlaven en veu baixa en alemany; els Parsons, amb aspecte d’haver acabat de prendre un te amb scones; en Cabot i en Pujol, que després del partit a la Ciutadella s’havien fet molt amics, potser perquè tots dos jugaven molt malament a futbol, i, amb ells, poc després s’hi va afegir en Bartomeu Terrades; en una altra fila, en Lluís d’Ossó, molt recte, assegut al costat d’en Josep Llobet, també del Club de Regates, sense dir-se res, i, finalment, l’Otto Künzle, sol en una cadira. El director de Los Deportes, en Narciso Masferrer, i el propietari del gimnàs, en Frederic Solé, van treure el nas per la porta, però vist que hi havia tan poca gent no van arribar ni tan sols a entrar. Dotze en total, doncs. En Hans va respirar fondo, resignat, i va començar a parlar:

—Senyors, comencem. Em senten bé? Si els del fons es volen acostar… —Ningú no es va moure del seient i, després d’una pausa breu, va continuar parlant—: Aquest vespre, com saben, constituirem formalment el Foot-Ball Club Barcelona. Tal com en Gualteri Wild i jo hem comentat amb cadascun de vostès, la nostra intenció és posar en marxa un equip que jugui a futbol amb certa freqüència. Com tots deuen saber, a Suïssa vaig participar en la fundació de dos clubs; aquesta és la manera moderna de fer les coses. Muntar equips que es fan i es desfan a cada partit no permet que es practiqui el futbol de manera eficient, que és com ens agrada. D’altra banda, necessitem un club que serveixi d’exemple perquè es puguin formar altres clubs amb qui competir. El nostre club, a més, ha de ser diferent dels que coneixem, penso jo, i hauria de reflectir amb fidelitat el que avui evidencia la composició d’aquesta sala: tots els que som aquí provenim de llocs ben diferents: som suïssos, alemanys, anglesos, catalans.

En Ducay es va escurar la gola ostensiblement i en Gamper es va aturar, una mica sorprès. En Wild va ser qui es va adonar de per què l’advocat havia forçat aquella interrupció, i simplement va afegir:

—I espanyols, espanyols també.

—Sí, sí, és clar. I espanyols. —En Gamper va continuar, i amb les celles aixecades es va fixar en en Ducay—: Bé, com deia, el fet que el nostre club aculli gent de tot arreu no és una casualitat, sinó que hauria de formar part de la nostra manera de ser. El que ens uneix és la idea de jugar a futbol de manera esportiva, seguint les regles de la Federació Internacional…

En Llobet es va apropar a en Lluís d’Ossó i li va preguntar en veu baixa:

—Internacional?

En D’Ossó va somriure i li va aclarir xiuxiuejant:

—Quan diu Internacional es refereix a la Federació Anglesa.

—… que, com saben, és la que marca el reglament. També volem assemblar-nos a la ciutat que ens acull, una ciutat diversa però amb una identitat, on tots ens sentim barcelonins per sobre d’on venim. El nostre club ha de ser un espai de llibertat i de democràcia, on ens puguem expressar lliurement. El nostre objectiu ha de ser el mateix que va expressar el baró de Coubertin quan va inaugurar els Jocs Olímpics d’Atenes: altius, citius, fortius. Més alt, més ràpid, més fort.

Els aplaudiments van ser educats però intensos i amb un punt d’entusiasme. En sentir-los, en Masferrer i en Solé van tornar a entrar a la sala, i aquest cop van seure per escoltar el que es deia. En Gamper va seguir parlant:

—El primer que cal fer és decidir qui formarà part de la junta directiva.

En Terrades es va aixecar de la cadira i va dir:

—No cal discutir-ho gaire. Tu, Joan, has de ser el president. Tu vas tenir la idea inicial del club i, a més, tens experiència. Ets l’home ideal.

En Gamper es va sentir cofoi. El càrrec de president del nou club li feia il·lusió i, encara que no ho volia reconèixer, secretament pensava que s’ho mereixia. Però quan estava a punt d’acceptar el càrrec, en Lluís d’Ossó es va posar dret i va alçar una mica la veu per imposar-se:

—Perdonin, perdonin, el que he de dir és important. Ho sento, però em temo que el senyor Gamper no pot ser-ne el president, almenys per ara. Si no és demanar molt, quina edat té, vostè?

—Vint-i-dos, per què?

—Ja m’ho imaginava, inclús em semblava que era més jove i tot. Resulta que a Espanya no es pot ser president de cap associació si no s’és major d’edat, als vint-i-tres.

En Gamper es va sentir desconcertat, però de seguida es va refer. En definitiva, aquell càrrec tampoc no era tan important:

—Doncs si el senyor d’Ossó té raó, cosa que no dubto, jo no puc ser el president. Els proposo que ho sigui el senyor Wild, que des del primer moment ha estat implicat en aquest projecte tant o més que jo.

No va caldre votació, de seguida es va acceptar que en Wild fos el primer president del club. I va parlar:

—És un gran honor. El primer que voldria proposar és que nomenéssim… Bé, no sé si han sentit a parlar del partit que fa uns dies uns quants de nosaltres, en Gamper, en Cabot, els Parsons, en Pujol, vam disputar a la Ciutadella. —Alguns van assentir amb el cap i altres ho van comentar amb els companys de seient—. Doncs bé, els que hi érem vam veure un partit extraordinari d’en Gamper, no només perquè va tocar molt bé la pilota i va marcar un munt de gols, que ho va fer, sinó perquè va saber guiar en tot moment l’equip. Jo proposo, doncs, en Joan Gamper com a capità del nostre equip, què els sembla?

La proposta va ser acceptada per aclamació i en Gamper es va sentir prou satisfet. Encara van discutir un parell de nomenaments més, en Terrades com a tresorer i en D’Ossó com a secretari, abans d’abordar la confirmació del nom del club.

—Fa temps vam batejar el club com a Foot-Ball Club Barcelona, però fins que els socis el ratifiquin és un nom provisional i no té cap validesa. Així doncs, estem d’acord amb el nom, sí?

La discussió no es va allargar gaire. En Meier va proposar que el nom inclogués la paraula atlètic o atletisme; en Pujol es va preguntar si no valdria més que Foot-Ball Club anés després de la paraula Barcelona, i un dels Parsons va recordar que a l’anterior club, que tenia un nom similar, hi havien afegit associació i que potser era millor que club, perquè el terme era més català que no pas club, massa anglès. Al final tots van acabar parlant alhora, creuant les converses, sense barallar-se, i divagaven tant que en Wild va decidir aturar la discussió:

—A veure, fem una cosa, si els sembla: de moment mantinguem el nom que havíem pensat, Foot-Ball Club Barcelona, i si el volem canviar ja serem a temps de fer-ho. Fins que no participem en algun campionat, i això no sembla que hagi de ser demà, no cal que tinguem un nom definitiu. Ja n’acabarem de parlar en la pròxima assemblea.

—Ben dit, ben dit —van exclamar uns quants.

I el nom va quedar així.

—Escolteu, no us importa que us tracti amb confiança, oi? Bé, doncs, amb això del nom se’ns ha fet una mica tard —va continuar en Gamper—. Encara tenim pendents unes quantes coses: hauríem de decidir de quin color serà la samarreta, en quin camp jugarem, quins dies ens reunirem i ens entrenarem. Per què no fem una cosa, si al senyor president li sembla bé: el velòdrom de la Bonanova no em queda gaire lluny de casa, així que demà hi puc anar i demanar si aquest diumenge al matí el podem fer servir per entrenar-nos. I, ja que hi soc, també els puc preguntar si algú del Català ha de passar per allà. Si aconsegueixo contactar amb ells podríem concertar un partit per a la setmana vinent.

—Si us sembla, jo parlaré amb els Witty per veure si volen reunir el Team Anglès i jugar un altre partit —va afegir en William Parsons.

—Molt bé, bona pensada. Deixaré dit aquí al gimnàs l’hora de l’entrenament a la Bonanova, d’acord?

El velòdrom era buit. Diumenge a primera hora del matí feia un fred que pelava. En Gamper, que estava nerviós per la responsabilitat de ser el capità, havia arribat el primer de tots, quan encara era pràcticament fosc. Havia llogat el camp per entrenar-se durant dues hores i havia negociat un preu especial, que no resultés gaire car, amb la condició que abans de les deu havien d’estar tots fora de la gespa. Com que no havien pensat a fixar cap mena de quota per als socis ni havien recollit diners, en Gamper va haver d’avançar de la seva butxaca les dues pessetes amb quaranta cèntims del lloguer. Tampoc no havien acordat com vestirien i el flamant capità va pregar a Déu que tothom tingués una mica de seny i se’ls acudís portar roba esportiva i còmoda per a l’entrenament. Els del velòdrom no li havien sabut dir quan hi anirien els del Català, però això no l’amoïnava gaire. Si no apareixien per casualitat aquell diumenge al matí, ja li demanaria a en Lluís d’Ossó, que vivia a tocar del Gimnàs Tolosa, que hi passés i quedés amb ells per a un partit a la Bonanova.

A poc a poc va anar arribant la gent, força puntuals. En Meier i en Ducay van fer-ho en cotxe de cavalls, que conduïa el segon. Uns quants més, a peu. Els germans Parsons van arribar en un carro gran, conduït per qui va resultar ser el pare dels Witty, tota una sorpresa perquè els germans Witty, en principi, no havien de venir. En Hans Gamper va rebre els anglesos.

—No us esperàvem, a vosaltres dos, però benvinguts.

—Aquests dos ens van dir que avui us entrenàveu i ens hem apuntat. No hi ha problema, oi?

—No, home, no, a l’inrevés, contents que hàgiu vingut.

En John Parsons va agafar per banda en Gamper:

—Joan, has pogut parlar amb algú del Català?

—Doncs no, i l’empleat del camp no sap si han de venir avui o no.

—Saps què he pensat? Aquesta tarda hi ha una celebració a l’Església Metodista. Els podria proposar als nois que reunissin l’equip per jugar amb nosaltres.

—Però tots els del Team Anglès són metodistes?

—És clar que no, però els metodistes són d’esperit molt obert i tota la comunitat protestant es reuneix al seu temple. Segur que uns quants del Team hi aniran i, amb una mica de sort, podrem jugar un partit.

—Jo he emparaulat el camp per divendres vinent a les tres, pensant que passaria pel Gimnàs Tolosa i miraria de convèncer en D’Ossó perquè avisés els del Català. Però si als del Team ja els va bé, per mi fantàstic.

La convocatòria de l’entrenament va ser un èxit. No només van arribar per sorpresa els Witty. També es van presentar uns quants possibles jugadors: uns coneguts d’algú, sense gaire relació, i uns altres que ningú no coneixia. El més xocant, potser, va ser un home gran, l’Edvard Schilling, alemany, que va insistir que tothom li parlés de tu i li digués Eduardo. Se’l veia en forma, però era evident que l’home doblava en edat la resta. També va aparèixer un jove alt i esprimatxat, molt ben vestit, de cap rodó i cabells clenxinats. Parlava un castellà dolç amb un lleuger accent americà. Es va presentar com a Juan de Urruela, guatemalenc però instal·lat a Barcelona, i per la manera de comportar-se i per com vestia, home de diners o aristòcrata, sens dubte. I encara tres joves més, un càntabre i un parell de catalans, van arribar inesperadament. En Gamper i en Wild estaven molt contents per l’èxit.

Com a capità de l’equip, en Gamper va dirigir l’entrenament. Es va inspirar en els que es feien a Suïssa i a França, sense tants exercicis gimnàstics com havia vist que feien els del Català i més destinat a veure quin estat de forma tenien els socis: córrer pel camp, curses amb la pilota als peus, ensinistrament dels porters. En Gamper volia esbrinar qui valia per a cada posició del camp perquè, en principi, tots volien córrer endavant i marcar gols, i si una cosa havia après en els camps suïssos era que si tots anaven endavant, els rivals et foradaven a gols. El guatemalenc es va revelar com un bon porter, àgil i agressiu. El càntabre, que es deia Fermín Lomba, tocava amb habilitat la pilota, i això que, pel que havia dit, no havia jugat mai a futbol. La resta de socis ho feien força bé. Durant l’entrenament, en Schilling va haver de parar una estona per recuperar l’alè, però la mitja hora final, quan van fer un partidet, va córrer i, sobretot, va defensar molt bé, sense donar mostres de cansament. Si tot anava com aquell entrenament, el primer partit seria un èxit.

Aquell divendres a primera hora de la tarda, per primera vegada al camp hi havia tants espectadors com jugadors. En Gamper, tanmateix, no es volia fer il·lusions: entre els del nou club i els pocs que havien vingut del Team Anglès, tan sols eren vint per jugar el partit. A més, alguns dels qui millor havien entrenat el diumenge anterior no havien pogut acudir al camp. Per sort, tenien un àrbitre experimentat, un anglès canós, anomenat Leack, que ja havia arbitrat un parell de partits a Anglaterra. A última hora fins i tot va aparèixer un periodista de La Vanguardia. Els escarafalls i els comentaris poca-soltes que feia mostraven clarament que no tenia la més remota idea de com es jugava a futbol. En Narciso Masferrer es va asseure al seu costat per mirar d’instruir-lo. Tampoc el vestuari no va anar com calia. Entre que els jugadors es van haver de barrejar per poder formar els dos equips i que ningú havia donat instruccions clares de quin color de samarreta havien de dur, al final es van haver d’intercanviar les camises per tal de donar una mínima aparença d’uniformitat: els que duien camisa tirant a vermellosa contra els qui la duien tirant a blavosa. Per acabar-ho d’adobar, els Parsons van haver de jugar amb el Team en lloc de fer-ho amb el Barcelona per equilibrar els equips.

El partit va ser entretingut. Van guanyar els anglesos per un a zero, però com que els del Barcelona van xutar dos cops als pals i en Gamper va ser el jugador de camp més lluït, als novells no els va quedar mal regust de boca. Sorprenentment, l’Urruela es va revelar com un jugador amb sentit de l’espectacle: no només va parar algunes pilotes difícils, sinó que també va cridar i saltar, i quan convenia posava cara de fera ferotge als contrincants. Va ser el jugador més aplaudit de tot el partit. En finalitzar, en Gamper se li va apropar per felicitar-lo.

—Has estat fantàstic!

—Ha sigut un avorriment. No m’hi tornareu a trobar de goalkeeper mai més! Tots corrent i jo allà, sol a la porteria, sense res a fer —es va exclamar el guatemalenc.

—Però si has jugat molt bé i tothom t’ha aplaudit!, el que més.

—Perquè són bona gent, però a qui se li acut aplaudir un jugador que s’amaga com un conill mentre la resta salten, corren i es diverteixen? No, mai més! Em faré soci, però amb la condició de no tornar a jugar de porter.

—D’acord, com vulguis, cap problema.

Caram, quin personatge, va pensar en Gamper. Caldrà buscar un altre porter. L’Arthur Witty se li va apropar en veure que deixava la conversa amb l’Urruela.

—Joan, disculpa, he estat parlant amb els companys del Team. Un moment, espera’t, abans de seguir, passa’m el càntir, que estic mort de set.

En Gamper li va apropar un dels càntirs que havien omplert d’aigua en una font del velòdrom. Del cos d’en Witty sortia una mica de vapor perquè la calor del seu organisme contrastava amb l’ambient, que s’havia anat refredant. Ja eren prop de les sis de la tarda i pràcticament s’havia fet fosc. Els més previsors, la majoria dels anglesos, havien portat una manta per tapar-se. L’Arthur i en Gamper, però, no hi havien pensat.

—Buff, quina set que tenia. Mira, et volia comentar que he parlat amb els companys del Team i creiem que no té cap sentit mantenir l’equip com fins ara.

—Vaja, em sap greu això que dius. No voleu seguir jugant a futbol?

—No, no, no em mal interpretis. Se’ns ha acudit que, si us sembla bé, podríem integrar-nos al vostre equip i així seríem més colla per jugar. Tant se val si tots som anglesos o no.

—I tant! —va dir en Gamper, entusiasmat—. Estarem molt contents d’acollir-vos. Veniu la setmana vinent a la propera assemblea, i aleshores…

—Ei, para el carro que només n’he parlat amb alguns dels qui han vingut avui. Ho he de comentar amb la resta i ja veurem què passa. Estic convençut que diran que sí, però tot ho decidim votant, nosaltres.

—Sí, sí, nosaltres també.

En Gamper es va acomiadar de tothom i, encreuant els braços de fred, va començar a marxar cap a casa. Quan sortia del velòdrom, un faetó cobert amb capota es va aturar al seu costat. Era en Schilling.

—Gamper, puja, va, que et porto.

—No cal, vaig molt a prop, gràcies de tota manera.

—No, home, no, no et preocupis. Cap a on vas?

—A Sant Gervasi, al capdamunt del carrer Espanya.

—No sé on para, però ja m’ho aniràs indicant. Va puja, que fa fred, i tapa’t amb la capota, que estaràs millor.

En Gamper hi va pujar. Dins del faetó hi havia un altre home, molt fornit.

—Et presentaré el meu soci. —En Schilling, que fins aquell moment havia parlat en alemany, es va passar a l’espanyol—: Pedro Pagoaga, el senyor… Disculpa, no recordo el teu nom de pila.

—Joan, Joan Gamper —va respondre en Hans, allargant-li la mà. Aquell home era dur com una roca, ja que, en estrènyer-l’hi, una mica més i l’hi trenca.

—En Pagoaga i jo vam treballar junts a Eibar. Més tard, ja fa uns anys, em vaig traslladar a Catalunya per instal·lar-hi una fàbrica. En Pedro és el millor mestre armer que hi ha al món, i ara estem acabant d’omplir els papers per fer-nos socis. Oi, Pedro?

—Exactament.

No era home de gaires paraules, en Pagoaga, ja es veia.

—Així que tens una fàbrica d’armes… Doncs amb l’ambient que hi ha a Europa, em temo que aviat en vendràs moltes.

—No, no són armes de guerra. Només faig armes de caça, jo. Tu caces, Gamper?

—No, gens; alguns amics meus de Suïssa n’eren molt aficionats, però a mi no em va gens, això de disparar.

—Tu dispares pilotes amb els peus, ha ha ha!

Tan bon punt en Schilling va començar a riure, en Pagoaga va deixar anar unes grans riallades, com si aquell fos el millor acudit del món. En Gamper va somriure, una mica confós.

—Ai, que n’és de bo, riure.

—Has de girar a la dreta per allà, on es veu aquell fanal encès.

—Ah, d’acord —va dir en Schilling, guiant el faetó—. Escolta, Gamper, m’ho he passat molt bé jugant el partit.

—És que ho has fet molt bé. —I era cert, no només eren paraules amables.

—Sí, no ha anat gens malament. Em temo, però, que no jugaré més partits.

Un altre, va rumiar, planyent-se, en Gamper. A aquest pas, perdrem dos o tres jugadors per partit. En cinc o sis que en juguem, em quedaré jo sol al club.

—Mira, soc massa gran. Aquest esport del futbol és molt divertit, però és per a gent més jove. Avui hi ha hagut moments que no podia més, aquests nois anglesos se m’escapaven com volien i jo només desitjava que acabés el partit. No pot ser. Si m’hi admeteu, seguiré sent soci, i potser fins i tot aniré a algun entrenament, però jugar un partit, no.

—Senyor Schilling, el que vostè decideixi ben decidit estarà —va deixar anar en Pagoaga de sobte, des del fons fosc del faetó.

Dimecres següent al vespre es van tornar a reunir al Gimnàs Solé per a la segona assemblea. Eren més de vint i encara que no tots s’havien fet socis, en Wild i en Gamper estaven molt contents. A més, s’hi van presentar força anglesos, i això era un bon senyal. Un dels Parsons i els germans Witty van fer un senyal a en Gamper perquè s’apropés a ells amb en Wild. La reunió encara no havia començat i, aprofitant que a aquelles hores el gimnàs estava poc concorregut, van fer un apart a la sala de gimnàstica sueca.

—N’hem estat parlant amb la gent del Team —va començar l’Ernest, el germà més jove.

—Que consti que no els hem trobat a tots, o sigui que no sabem si tothom hi estaria d’acord —va advertir l’Arthur Witty.

—Però si són la gent que només ha vingut una vegada o dues a jugar un partit… —va replicar el seu germà.

—Sí, però també tenen dret a dir-hi la seva.

En Gamper es va impacientar una mica. Allò semblava la típica discussió entre germans, més que una reunió seriosa.

—D’acord, d’acord, però es pot saber què ens voleu dir?

L’Ernest i l’Arthur es van mirar i, finalment, va parlar el més jove:

—Que, com us dèiem, n’hem parlat amb la gent de l’equip, i ens agradaria fusionar el Team amb el Barcelona.

—Quina bona notícia! —va exclamar en Wild.

—Sí, però compte, no ens volem fusionar i res més, que consti. Nosaltres en serem ben bé una dotzena i vosaltres no en sou gaires més. Ens agradaria, és clar, que això se’ns reconegués.

En Wild va posar mala cara i en Gamper, que ja l’anava coneixent, es va avançar per impedir que el seu amic parlés:

—I tant, segur que això no serà cap problema. Algú de vosaltres podria incorporar-se a la junta directiva, per exemple. A més, podeu estar segurs que tindrem molt presents la vostra experiència i habilitat en el joc, i això es notarà en la composició de l’equip en els propers partits. Què us sembla?

Van tornar a la sala, on ja hi havia força més gent. Els anglesos s’havien agrupat en un costat i els Witty s’hi van adreçar, seguits d’en Gamper i en Wild, que, a propòsit, s’havien endarrerit una mica per poder comentar-ho tot plegat en veu baixa.

—Què vols, que dimiteixi com a president i que nomenem un dels Witty? No em sembla que…

—No, calla, no ho vull, això, ni té cap mena de sentit. Hem de nomenar un vicepresident anglès. I perquè no s’interpreti com una cessió, podríem proposar-ho a un dels Parsons, què et sembla?

En Wild es va aturar un moment, s’ho va rumiar i va mirar en Gamper somrient:

—Ets un puta, noi…

—Què dius? —va contestar en Gamper, sorprès del renec que havia deixat anar el seu amic.

—És una expressió que significa que ets molt murri. No vol dir que… bé, ja m’entens.

En Gamper no el va entendre, però com que ja estaven molt a prop dels anglesos, no va replicar.

En Wild es va avançar, i abans que els Witty o algú altre digués alguna cosa, va començar a parlar:

—Escolteu, hem pensat que per assenyalar la integració del Team amb el Barcelona en John Parsons podria ser el vicepresident del club. Com que és soci fundacional dels dos clubs, potser és qui millor simbolitza la fusió.

Un dels anglesos va respondre:

—Home, nosaltres havíem pensat que fos…

Però l’Arthur Witty el va interrompre:

—No, no cal, a mi em sembla molt bé. En Parsons ens representarà perfectament. Tu què hi dius, John?, perquè si no vols, no cal que en seguim parlant.

—No, no, a mi ja em va bé; el que digueu, el que diguem tots.

—Doncs ja està decidit. Ara només queda votar i ja estarà aclarit.

Però a en Gamper se li havia acudit una altra idea i va pensar que era el moment de posar-la en comú amb els anglesos:

—Tot això dels càrrecs directius està molt bé, però no podem oblidar que som un club de futbol. L’experiència del Team Anglès és molt bona i cal que es noti al camp. Per què en William Parsons no fa de sotscapità de l’equip, al meu costat? Ell us coneix bé a tots i junts podem fer molt bona feina.

Els anglesos s’hi van mostrar sorollosament d’acord i picaven l’esquena dels germans Parsons. L’escena era una mica estranya. A l’altra banda de la sala, els socis de la primera assemblea i els nouvinguts que no eren anglesos s’ho miraven tot plegat sense acabar d’entendre què passava. Aviat va créixer una remor carregada de mala maror. Quan en Gamper i en Wild es van dirigir a la taula del capdavant de la sala, van notar certes mirades poc amables. En Gamper, que en aquestes qüestions era especialment sensible, de seguida va copsar que no havien estat prou delicats en tot allò de la negociació amb els anglesos ni en l’acord pels nous càrrecs. Pocs minuts després, la seva sospita es confirmava.

En Wild va prendre la paraula i va donar la benvinguda a tothom i, sense més dilacions, va anunciar que els del Team Anglès es fusionarien amb el Barcelona. La notícia va ser molt aplaudida pels anglesos, però, a l’altra banda, els aplaudiments van ser del tot desangelats, per no dir inexistents. Quan en Wild va afegir que, a més a més, proposaven que els germans Parsons s’integressin a la directiva, el secretari de la junta, en Lluís d’Ossó, es va aixecar i va deixar anar:

—Companys: quan a mi i a d’altres ens van parlar d’aquesta iniciativa de crear un club del nou esport del futbol, i de la intenció que comptés amb gent diversa, i no com fins ara, ens va semblar una idea magnífica. Un club implica germanor, comunió d’esperits i sentiments compartits. Per a mi, tot això és el que significa un club d’esport, i això mateix és el que vaig sentir a l’ànima quan em van comentar que el Foot-Ball Club Barcelona veuria la llum. Però avui, amics, observo que aquesta llum s’ha tenyit d’ombra. Espero, esperem, que només sigui un petit núvol passatger, el que ha enterbolit aquest somni compartit.

En D’Ossó, que havia començat amb una veu mel·líflua i aparentment dolça, havia canviat de to, cosa que en Gamper va advertir immediatament. La cantarella li era coneguda, tot i que en un primer moment no va saber identificar-la. Després d’una pausa dramàtica i d’un repàs amb la mirada a tota la sala, en D’Ossó va seguir:

—I d’on prové aquesta ombra que embruta la nitidesa de l’aire clar que aquest club respirava, us demanareu? Doncs prové de l’intent, execrable, d’emboirar l’esperit lluminós amb què va néixer aquesta agrupació, per tal de vulgaritzar-la i mistificar-la, per convertir-la en un grup més, en un adotzenament insuportable.

De sobte, en Gamper va reconèixer la cantarella. Era la mateixa que emprava un pastor del temple evangèlic del Setè Dia, a Basilea, per torturar els seus feligresos. El pastor, sempre vestit de negre —com en D’Ossó, per cert—, duia una barba sense bigoti, i les celles, severes, contrastaven amb els inicis de les seves prèdiques, aparentment dolces i plenes d’amor. Aviat, però, continuaven amb invocacions al poder de Satanàs i al mal que els homes es feien a si mateixos en enutjar Déu i la seva voluntat. Això mateix, va pensar, és el que està fent el secretari del club en aquest moment. En D’Ossó no parlava de qüestions religioses directament, però les paraules que utilitzava i sobretot el to ho recordava. A veure on volia anar a parar.

—… Adotzenament! Vulgarització! Caure en les pràctiques de la política terrenal, aquella que no entén de tot allò que és sublim, l’únic que ens arrossega a tots nosaltres, homes joves i sans, nobles d’ànima, a practicar l’esport, a enfortir el nostre cos per elevar el nostre esperit!

En Gamper va decidir interrompre el sermó, que amenaçava de convertir aquella sala del Gimnàs Solé en una extensió del Temple de Jerusalem poc abans que Jesús n’expulsés els mercaders. El jove suís es va aixecar de la cadira d’una revolada, cosa que va fer que l’atenció dels presents es desviés cap a ell i, amb un gran somriure, va començar a parlar ben alt:

—Benvolgut Lluís, quanta raó tens en les teves preocupacions! És cabdal que aquestes ambicions, aquesta voluntat d’elevació espiritual sigui sempre present en el nostre nou club. Tots hi estem d’acord i ho estem de manera entusiasta! —Alguns dels presents van aplaudir tímidament, més satisfets que en Gamper hagués tallat la filípica que no pas conscients del que el capità havia dit—. Tan important és —va continuar—, que, per donar un nou impuls al projecte, ara mateix vull proposar uns canvis a la junta. Em sembla important que algun soci català, potser en Carles Pujol o en Llobet… —els dos al·ludits es van mirar sorpresos en Gamper, perquè no sabien on volia anar a parar— …un dels dos, en tot cas, que s’incorpori a la directiva.

Tant en Pujol com en Llobet van canviar la mirada de sorpresa per la d’espant i van fer gestos evidents que no estaven gens d’acord amb la proposta. En D’Ossó, que no volia perdre pistonada, va intervenir:

—I si en lloc d’en Pujol o d’en Llobet, que no semblen gaire convençuts, és l’Adolf López el qui s’incorpora a la junta?

Per a en Gamper, l’Adolf López era gairebé un desconegut. Havia jugat el partit contra el Team, però havia passat força desapercebut. Ara que ho recordava, en López havia vingut amb en D’Ossó i, probablement, això explicava l’interès del secretari. En López es va aixecar de la cadira i, de manera una mica massa solemne, va mostrar la seva bona disposició.

—Doncs, si el president no ho veu malament… —En Gamper va mirar en Wild, que va assentir amb el cap—. Procedirem a votar. Tothom està d’acord amb la nova junta que s’ha proposat?

Es van aixecar la immensa majoria de mans.

—Algú en contra? —Ningú—. Abstencions? —Tres o quatre mans disperses—. Així doncs, queda aprovada la composició de la junta per majoria.

En Wild va prendre la paraula:

—Hauríem de decidir algunes coses importants. En primer lloc, els colors de l’equip. Si volem ser un equip seriós, no pot passar com en els dos primers partits, en què cadascú es va vestir com li venia de gust. Sé que és un tema complicat, perquè en això dels colors hi ha gustos diferents, però penso, i que consti que només és una idea, que podríem anar de blanc. És un color elegant i clar, que ens identificarà quan juguem i que segur que ens distingirà dels altres equips. No ho sé, què en penseu?

Els assistents van discutir animadament i, de tant en tant, algú alçava la veu per esmenar la proposta: «El blanc s’embruta molt», «I amb una franja negra sobre el pit?», «Camisa blanca i pantaló de color», «Els colors de la ciutat», «Tots de vermell!».

En Gamper, que s’havia assegut al costat dels germans Witty, no tenia cap preferència respecte dels colors. El blanc sencer no li acabava de fer el pes, perquè el trobava una mica impersonal; posar-se la camisa de l’equip seria com vestir-se per anar a la feina i potser faria que el punt màgic que tenia aquell gest s’esvanís. No, la camisa havia de tenir personalitat, d’un color amb força o de diversos colors, tothom havia de reconèixer els jugadors de lluny. Els dos Witty parlaven entre ells i, en un moment donat, com si estiguessin animats per un mateix ressort, es van aixecar. L’Ernest, el petit, va prendre la paraula:

—Ei, escolteu-me, us proposo una cosa… Resulta que el meu germà i jo tenim vuit o deu camises d’esport iguals a casa. Són noves i molt maques. Les fèiem servir quan jugàvem al rugbi a Liverpool, a la Merchant Taylors School. A més, les cosia la meva mare i segur que encara té roba sobrera per fer-ne algunes més.

—Però de quin color són? —va cridar un soci.

—Ah, el color… Doncs estan molt bé, per un costat són d’un blau negrós, negrós, i de l’altre són d’un vermell especial, com ho diria…, un vermell així com fort i brillant, però fosc.

—Disculpeu el meu germà, és molt jove i encara és una mica imbècil; a casa ja passem prou pena amb el seu retard. —Tothom va riure la sortida de l’Arthur, fins i tot l’Ernest—. Es diu grana, aquest color vermell. Les camises són de color blau i grana. De debò que són maques i molt còmodes, estan ben fetes. A Anglaterra, aquesta mena de camises les porten tots els esportistes, van molt bé per jugar.

De seguida es va veure que les camises blaugranes dels Witty havien fet fortuna, perquè, excitats, tothom en parlava amb el del costat. En Gamper se les va imaginar i les va considerar prou llampants; tothom els distingiria. Fins i tot va començar a somiar, es podien fer gorres de campions. Sí, els colors blau i grana estaven molt bé.

—I els pantalons, també blaus i granes? No quedarà una mica estrany? A veure si farem riure i semblarem arlequins, en lloc de jugadors de futbol. —La veu d’en Wild es va fer sentir.

En Gamper va pensar que potser estava molest perquè la seva proposta d’anar de blanc havia estat rebutjada amb tant d’entusiasme. No calia ser tan susceptible, però potser a un home tan recte i assenyat com en Wild no li havien agradat gaire les formes. En Hans va pensar que valia la pena ser conciliador.

—Els pantalons han de ser blancs, tal com ha proposat el president. Quedaran molt bé amb les camises de colors, segur.

Ningú no semblava disposat a començar una nova discussió, ara sobre el color dels pantalons. Per això, la proposta es va donar per bona. Un cop acabada la qüestió dels colors, es va parlar de les quotes dels socis i van acordar que serien dues pessetes al mes. Tenint en compte que el Gimnàs Solé en costava cinc, era una quota raonable. Després, van decidir que s’intentaria reservar el velòdrom de la Bonanova un mínim d’un parell de cops al mes per fer els entrenaments i jugar partits. Potser amb un acord així els farien un preu millor. En Gamper s’encarregaria de parlar amb els del Català per concertar algun partit.

S’havia fet tard, la nit era freda i tots estaven cansats. La gent va començar a desfilar, però, abans que es produís una desbandada general, en D’Ossó, com a secretari, volia parlar:

—Ja acabem, ja acabem. La darrera cosa que hem de tractar és l’escut del club.

«L’escut del club?», un cert esglai va recórrer l’ànim dels presents. Ara calia engegar un nou debat com el del color de les camises? Potser per això la proposta del secretari del club no va ser gens discutida:

—Proposo que utilitzem l’escut de la ciutat de Barcelona i que hi afegim el nom del club al voltant. Conec un dibuixant que ens ho farà i miraré de convence’l perquè no ens cobri. Ho aprovem?

Es va sentir un cert brogit afirmatiu mentre tothom s’aixecava de les cadires. En Gamper, dret com tothom, va cridar ben alt:

—Aneu passant pel club que ja us diré quan juguem el proper partit. I no us oblideu de pagar les dues pessetes!