DECISIONS

Octubre de 1898

En Gamper va firmar el pagaré a la taula del consignatari amb cert esglai ja que ell i la seva família s’hi jugaven una quantitat de diners enorme. Aquell matí havia entrat a la bodega del vaixell San Silvestre i havia comprovat que les pinyes, les batates i el tabac que havia fet portar de Puerto Rico estaven en perfectes condicions. Si els preus dels mercats suïssos es mantenien, la inversió que havien fet seria molt rendible en pocs dies. A la Companyia de Tramvies, en Hans guanyava quaranta-vuit pessetes al mes, que no era un mal sou, però ara s’estava embarcant en un negoci de més de vuit mil pessetes. Si tot sortia malament…

No, millor no pensar-hi; molt millor creure que tot sortiria com ell i la seva família havien planejat. Ara, ja devien haver carregat la fruita verda, la verdura i el tabac en un vaixell més petit, que navegaria fins a Marsella. Allà, ho descarregarien i ho traslladarien a un vagó, i en tren fins a Grenoble, on el desenganxarien i s’afegiria a un comboi cap a Ginebra, on, des del magatzem, distribuirien el contingut per tot Suïssa, la major part als cantons alemanys. Hi havia tantes coses que podien sortir malament, que en Gamper es marejava només de pensar-hi. Però si els transportistes complien i després els clients responien, els guanys podien ser de prop del doble del que havien invertit. La idea l’havia tingut aquell estiu, durant el llarg viatge, de gairebé tres dies, fins a Zuric, per veure la família. De fet, quan feia un parell d’anys havia pensat a instal·lar-se a la Guinea, tenia al cap un negoci similar, tot i que en aquell cas ell s’hauria convertit en exportador de productes tropicals i no pas en importador; el concepte, però, era, si fa no fa, el mateix.

Durant aquell viatge en tren fins a Zuric també havia pensat molt en el club. Després d’aquella primavera tèrbola, calia aprofitar l’impuls per consolidar el grup. Després de l’assemblea extraordinària i del veto a l’Escocès, les coses s’havien mogut força. Els del Català, que fins aleshores havien estat conciliadors, després d’aquell maleït partit havien canviat totalment de tarannà. Un diumenge a les tres de la tarda, l’hora de sempre, uns vint-i-cinc socis del Barcelona, entre ells en Gamper mateix i en Wild, es van aplegar al camp del velòdrom per jugar un partidet. Però en arribar-hi es van trobar amb la sorpresa que el camp ja estava ocupat pels jugadors del Català i els de l’Escocès. Feia uns mesos, durant les converses amb els propietaris del velòdrom, havien acordat que els matins dels diumenges, que era millor hora, hi jugaria el Català, i que a les tardes hi aniria el Barcelona. El Català va escollir l’horari perquè era un client més antic i, a més a més, havia reservat el camp per més temps. Encara que en Gamper i en Wild es van queixar, els empleats del velòdrom es van excusar dient que l’acord ja contemplava que en algun moment, sempre que fos per causa major, la reserva podia quedar anul·lada. La causa major era, en aquest cas, que el Català i l’Escocès havien pagat més que el Barcelona pel lloguer d’aquell dia. Per acabar-ho d’adobar, uns dies més tard els propietaris del velòdrom els van venir amb una nova proposta: resultava que el Català havia ofert una bona quantitat de diners per llogar el camp en exclusiva, fent fora el Barcelona, però s’avenien a deixar-los jugar algunes tardes si compartien les despeses d’arranjament de les instal·lacions, a més del lloguer, és clar. Els directius del Barcelona van veure clar que allò era una mena de xantatge i van decidir buscar un altre camp per jugar. Mentresant, s’entrenarien prop de Can Tunis, en un terreny no gaire adient, però suficient. A més, la calor de l’estiu, que aquell any va arribar ben aviat, no hi va ajudar gaire, ja que els components del club no tenien ganes de jugar sota un sol de justícia. Així doncs, tot va quedar ajornat fins que fes menys calor, cap al setembre.

En Gamper, a banda dels dies a Suïssa amb la família, havia passat l’estiu a Barcelona, treballant i preparant la importació dels productes tropicals. Bona part dels socis del club, gent de possibles, havia marxat a les seves cases d’estiueig, a prop del mar o a la muntanya, on passaven dos o tres mesos. En Hans, per tant, s’havia quedat gairebé sol i sense amics a la ciutat. Es veia sovint amb l’Aurora, però ara la noia tenia més feina que mai. Amb la calor, els locals allargaven l’horari i hi havia més gent a tot arreu, i, per tant, ella també allargava la seva jornada laboral. A més, era la millor època per vendre flors, però, alhora, tot era més complex: amb les temperatures altes les flors es marcien de seguida i l’Aurora havia de ser molt curosa i calcular bé la quantitat de flors que comprava per revendre per no haver-ne de llençar al final de la nit. Fins i tot alguns dies havia d’anar un parell de cops a l’Hospitalet, que quedava lluny, a proveir-se de flors a la masia d’un pagès que en conreava. El resultat era que les trobades amb l’Aurora eren molt irregulars i en Hans no sabia mai si la noia es presentaria o no. Quan no es presentava a la cita, com que en Hans coneixia el seu itinerari, intentava trobar-la, tot i que alguna nit havia acabat renunciant-hi i havia tornat a casa amb la cua entre les cames.

Una tarda d’agost especialment càlida va plegar de la feina abans d’hora, amb el permís del senyor Romagosa, el seu cap. En Romagosa era un home calb, sempre vestit de gris i amb un corbatí negre, que en Hans sospitava que no es devia treure ni per dormir. No suava mai i, de vegades, quan aixecava la vista dels papers, en Hans l’observava a través dels vidres de la mampara que separava les taules, i pensava que potser a estones tampoc no respirava. Immòbil, com una mena de mandarí de la burocràcia, el senyor Romagosa era educat i amable, però gens amant de dir més de dues frases seguides si ho podia evitar. Aquella tarda va girar lentament el cap en direcció a la seva taula i va dir:

—Senyor Gamper, l’extrema calor d’avui convida a ser prudent: marxi a casa i demà, si el temps millora, ja farà les hores que li manquen. Adeu-siau i bona tarda.

Una mica sorprès, en Hans no es va fer pregar. Va agafar el barret i va sortir al carrer a airejar-se. A més, havent plegat de la feina tan aviat, potser li seria fàcil trobar l’Aurora al Saló Clavé, a la rambla de Catalunya. Era un saló de ball de criades, i s’animava especialment al vespre, però a primera hora de la tarda sovint servia d’aixopluc a les floristes, que esperaven que es fes més tard i que els barcelonins es decidissin a sortir al carrer. Les noies descansaven els peus, xerraven i intercanviaven informació sobre els locals que visitarien al vespre: si l’ambient que s’hi respirava era favorable o no al negoci. No se sabia mai. Si trobava l’Aurora aviat, potser fins i tot gaudiria d’una tarda d’amor imprevista.

Amb aquella calor, gaire aire no passava i va decidir aturar-se un moment a prendre un refresc en un quiosc de la Gran Via que tenia quatre taules mal comptades a l’interior i, com a gran innovació, un ventilador que deixava anar una brisa fresca que s’agraïa. Quan encara no li havien servit l’aigua de civada amb gel picat que havia demanat, va notar que algú li tustava l’esquena amb alegria.

—Quina casualitat! No et feia a Barcelona!

—Hola, Lluís, quina sorpresa… Ja fa força dies que hi soc. La Companyia de Tramvies no tanca mai, o sigui que em toca treballar. I tu, no teniu casa a fora?

—Sí, sí, però he baixat jo sol a donar un cop d’ull a la fàbrica, sense la família, i ja em veus, aquí a Barcelona sense gaire cosa a fer. Si vols venir a casa a sopar, no hi haurà ningú. Escolta’m, com si vols quedar-te a dormir, hi ha habitacions de sobres. Va, anima’t, que ens ho passarem bé! Xerrarem pels descosits, parlarem del club. Serà fantàstic!

En Hans es va esgarrifar. Quina dèria tenia aquell home amb ell! Tota una nit a casa d’en Lluís d’Ossó no era justament la idea que ell tenia d’una estona fantàstica.

—T’ho agraeixo, però avui no pot ser.

En D’Ossó se’l va mirar amb un somriure i en Hans va veure clar que el jove hi insistiria, i va continuar:

—Mira, és que he quedat amb una noia. Ja m’entens.

En D’Ossó, indiferent, va continuar:

—Tant se val, ja tindràs temps de tot. A més, a què et refereixes, a una noia amb qui tens una relació formal o no?

Quanta impertinència! Què li importava a en D’Ossó si la relació amb l’Aurora era formal o no?

—No exactament. Hi mantinc una relació molt particular i intensa. No és una noia de la societat. Bé, ja està, ja he parlat massa, deixem-ho aquí, Lluís, si no t’importa, que no m’agrada parlar d’aquesta mena de coses en públic.

En D’Ossó va canviar d’expressió i va passar de l’alegria a una certa ràbia:

—No t’entenc, Joan. Em creia que eres d’una altra manera, una persona més fina, més entenimentada. Però tot això té una explicació, aquests aires europeus, aquesta educació distant; tu ets protestant i això ho explica tot. Vosaltres, els protestants, no ho podeu evitar, sou materialistes, només us importa la carn i no pas l’esperit, ja ho sé. Nosaltres, els catòlics, en canvi, valorem les coses transcendentals i importants d’una altra manera. A cap persona veritablement religiosa que jo conegui se li acudiria mai…

—El senyor vol prendre alguna cosa?

La interrupció del cambrer va fer callar en D’Ossó. Alleugerit, en Gamper va aprofitar per intentar calmar el seu company, tan susceptible:

—Lluís, no té res a veure una cosa amb l’altra i em sap greu que t’ho prenguis així. El fet que jo sigui o no sigui protestant no determina les meves relacions socials. No té res a veure amb tu ni amb tots els altres catòlics del món. Avui no pot ser, no puc quedar amb tu i ja està. Però, si vols, demà o demà passat ens veiem i en parlem amb més calma.

—No, jo demà al matí marxo, ja està decidit. Ja ens veurem a la tornada de l’estiu.

La conversa li havia deixat mal gust de boca i potser per això quan va trobar l’Aurora no estava de gaire bon humor. L’un empipat i l’altra cansada, tots dos es van enfadar una mica i van acabar dormint sols. De tota manera, en Gamper tampoc tenia gaire temps, aquell estiu, per a cabòries, perquè l’enviament de telegrames i de cartes urgents per organitzar el complicat transport de les mercaderies americanes el tenia força entretingut. A més a més, els avals bancaris, els pagarés que venien de Suïssa, els petits entrebancs de l’operació, a més de la feina habitual, el feien anar de corcoll.

Al setembre, van tornar els entrenaments al camp de Can Pepet, al peu de la muntanya de Montjuïc, no gaire lluny del port, al costat del barri de Can Tunis. El terreny era prou pla, perquè, de fet, es feia servir d’hipòdrom, però era lluny de tot arreu. Per arribar-hi més valia tenir un transport propi, perquè els cotxes de punt sovint no s’hi volien ni apropar, a un lloc tan remot envoltat de magatzems de mercaderies i al peu del cementiri. Els socis que tenien cotxes de cavalls carregaven els membres del club que volien entrenar-se o jugar un partit informal. L’únic que disposava de cotxe de motor era en Bartolito Terrades, que, a més, era tan agosarat que ell mateix conduïa aquella màquina infernal que causava admiració, un Peugeot 32, on hi cabien fins a sis persones, dues al davant i quatre al darrere. Era força ràpid, però tan bon punt el camí feia pujada havien de baixar tots del cotxe i empenye’l una mica. En Terrades sempre que agafava l’automòbil es feia acompanyar d’un mosso a cavall, que duia dos sarrons amb eines i un bidó de gasolina, en previsió de qualsevol pana. Entre els qui pujaven fins al terreny de Can Pepet en aquella andròmina, sempre hi era en Gamper, que acostumava a seure al davant, al costat d’en Terrades. Però, entre que el camp estava lluny i era difícil accedir-hi i que els cavalls que s’hi ensinistraven acostumaven a deixar el terreny en males condicions, ple de clots i de tifes, tothom tenia clar que aquell no podia ser el futur camp del club. Calia buscar-ne un en millors condicions.

Una tarda, mentre conduïa el terrible Peugeot, en Terrades li va comentar a en Gamper que potser havia trobat un camp adient. Era a tocar de la vila de Gràcia, que feia pocs anys s’havia annexionat a Barcelona amb gran disgust dels graciencs.

—Després t’ho explico… —li va dir, cridant per fer-se sentir per sobre del soroll del motor i del trac-trac del cotxe per culpa dels sotracs del camí—. És que no en volia parlar davant dels altres —va aclarir en Terrades en baixar del cotxe i quedar-se sols—: Tu coneixes el Casanovas?

—No sé si el conec, ara hi ha tants socis nous…

—Ha, ha, ha. No, home, no, el Casanovas no és cap soci, és un hotel!

—Ah, doncs no em sona, la veritat. Per què ho dius?

—És un hotel nou, el van obrir fa un any, si fa no fa. Està molt bé, és luxós i ofereix molts serveis. Però queda una mica apartat, ja m’entens…

—Doncs, francament, no, no t’entenc.

—És un hotel d’aquells discrets, on ningú no et vigila i hi pots entrar sense que cap passejant vegi amb qui hi vas i quan en surts… Ja veus per on vaig?

—Mira, Bartolito, o t’expliques millor o ho deixes córrer, perquè, el que és jo, no m’estic assabentant de res.

—Joan, ets santa innocència! És un hotel per a parelles, per a parelles que no volen que ningú les molesti i que ningú sàpiga que hi són, potser perquè un dels dos està casat i l’altre no, o perquè simplement volen fer Pasqua abans de Rams.

—I què té a veure un hotel de parelles amb un camp de futbol?

—Doncs encara que no t’ho creguis, sí que hi ha relació. Conec el matrimoni que n’és propietari, la Montserrat de Casanovas i en Pere Fargues, i estan una mica desesperats. Resulta que la dona és l’hereva de moltes propietats de la família, però no té ni un duro. Els pocs diners que tenien els han invertit en la construcció d’aquest establiment, un hotel apartat i de luxe, però no gaire lluny de Barcelona, al costat d’on s’ha de construir el nou Hospital de la Santa Creu, saps? Doncs resulta que, de tan apartat i tan luxós que és, no hi va ningú, només les parelles aquestes que et deia i alguns que volen jugar a les cartes sense que ningú els molesti, i això, és clar, no és prou negoci. Llogar habitacions per unes hores no et compensa tenir l’hotel obert tots els dies.

—I per això ara volen jugar a futbol.

—No siguis animal, Joan. El que volen és que l’hotel sigui més conegut, que la gent s’animi a pujar fins allà. És un lloc preciós, amb unes vistes de la ciutat que enamoren. Volen que la gent s’hi quedi, mengi al restaurant, i, bé, que hi faci vida. I aquí és on entrem nosaltres!

—Entrem nosaltres…, els del Barcelona?

—És clar! Els de l’hotel tenen un camp molt bonic al davant, tancat perquè pensaven que atraurien gent per fer hípica, i és un camp perfecte, totalment cobert d’herba, a l’anglesa, i molt gran. Si pintem les ratlles i hi fixem les porteries, ja n’hi haurà prou. A més, el preu del lloguer inclouria un parell d’habitacions gratuïtes perquè ens canviem i ens rentem després dels partits. Amb la gentada que a hores d’ara ja movem, podem disposar d’un camp de futbol en condicions per a nosaltres sols, i per molt pocs diners! No està gaire més lluny del centre de la ciutat que el velòdrom, i l’únic lloc que hi ha a prop per refrescar-se i menjar alguna cosa és l’hotel. Tots hi sortirem guanyant: nosaltres, com a esportistes; els de l’hotel, que s’afartaran de vendre refrescos i menjars i es donaran a conèixer, i els espectadors, siguin socis o no, perquè estaran molt més còmodes. A més, a partir d’ara, més d’un sabrà on portar les amants els dies de diari…

—I ara qui és l’animal? Sona molt bé, la veritat. I creus que ens ho deixaran bé de preu?

—Deixa-m’ho a mi.

Dirigits per en Gamper i en William Parsons, aquell dia ben bé una trentena de socis es van entrenar de valent. En Hans patia perquè el cap li marxava cap a tot el que havia ajornat per entrenar-se. En acabar, mentre es treien la suor amb l’aigua d’una font i s’eixugaven amb una tovallola, el sotscapità l’hi va comentar:

—Escolta’m, Joan, has estat una mica distret, avui. Que et passa alguna cosa?

—No, no… Bé, vaig una mica atrafegat a la feina. M’estic ficant en nous negocis d’importació i exportació; de fet, és per això que vaig venir a Barcelona, no per fundar clubs de futbol. I, ara que només estic als inicis del negoci, no puc deixar la feina de comptable perquè necessito el sou per anar fent, i combinar-ho tot amb els nous quefers es fa una mica difícil. Passa’m la bota, que tinc set.

—Aquest vi no està malament. Té, beu-ne un glop.

Mentre en Gamper es refrescava, en Parsons va mirar a terra, pensatiu.

—Mira, Joan, ja em coneixes. A mi m’agrada dir el que penso…

—Ara em fas por. Què em vols dir?

—No t’ho prenguis malament, però potser hauries de deixar de ser el capità del Barcelona. Les últimes setmanes has faltat a un parell d’entrenaments i quan vens no tens el cap al camp. Quan juguem un partit és diferent, continues sent el millor, però a l’hora d’entrenar-nos… Ens convé algú que estigui més centrat, ens anirà bé a tots plegats, a tu el primer. Amb això dels negocis nous que em dius, ja entenc que no tinguis prou temps. És normal, tots treballem i ens hem d’ocupar de les nostres coses, no podem estar només pel futbol.

En Hans es va quedar parat, perquè no s’ho esperava. Internament, però, va pensar que en Parsons tenia raó. En els propers mesos no es podria dedicar tan intensament a l’equip i, fins i tot, era possible que hagués de viatjar i perdre’s algun partit. Si volia fer bé la feina, no podia seguir sent capità; era una qüestió de responsabilitat. A banda d’això, si estigués menys lligat d’horaris podria quedar més sovint amb l’Aurora, cosa que li venia molt de gust. Sí, a la pròxima assemblea cediria el lloc de capità. Havia acabat una etapa per a ell dins del club. A partir d’ara, només seria davanter, que ja era prou feina.

En Wild se’ls va apropar amb un paper a la mà i els va interrompre:

—Aquesta és bona! Veieu aquell xicot d’allà? —I va assenyalar un noi a l’altra punta del camp que aguantava les regnes d’un cavall i els saludava.

—Sí, sí, ja el veiem. No el conec de res.

—És un emissari d’en Vila, el president del Català. Ens repta a un partit al nostre antic camp del velòdrom.

—Deus voler dir —va fer en Parsons mig rient— al seu camp del velòdrom.

—Bé, sí, al seu camp… Són tan fatxendes que fins i tot ens proposen que ens disputem un trofeu, una copa de bronze. Què us sembla? Li dic al noi que sí, que digui que acceptem?

La notícia va córrer com la pólvora. La possibilitat de derrotar el Català al velòdrom, d’on els havien fet fora amb males arts i, a més a més, guanyar-los un trofeu els entusiasmava. I uns dies més tard, encara s’hi va afegir un altre motiu d’alegria: alguns socis del Català, farts de la deriva autoritària del club, s’havien escindit i havien fundat un nou club, l’Hispània. I encara més, algun jugador fins i tot s’havia fet soci del Barcelona, com en Miquel Valdés, a qui en Gamper coneixia del dia que va veure el primer entrenament del Català. Ara s’havia convertit en un jugador habitual de l’equip blaugrana. En Valdés era rabassut i fort, tot musculatura i potència. Malgrat que era un cul inquiet, curiosament, es dedicava a un ofici força sedentari: regentava un estanc a la Rambla, no gaire lluny del Gimnàs Solé. Compartia el local amb un loter basc ja vell amb qui tenia una bona relació, tan bona que s’havien repartit les hores de feina i, així, en Valdés podia disposar de temps lliure per entrenar-se i jugar. A més, com que obria la botiga fins a la una de la matinada, per aprofitar els espectadors que sortien del Liceu a aquella hora, després de l’òpera, els socis que passaven pel Gimnàs Solé s’arribaven a l’estanc a fer petar la xerrada, abans o després de sopar. En Valdés era feliç i només el neguitejava el fet que l’estanc no era tan rendible com el negoci de loteria.

—La loteria, això sí que dona diners, i no el tabac! La gent, en el futur, deixarà de fumar per avorriment, però en canvi sempre, sempre, voldrà ser rica. Si et toca la loteria ja tens la vida arreglada. No hi ha qui s’hi resisteixi!

Pocs dies abans de jugar el partit contra el Català, en Valdés, darrere el taulell, va fer un comentari estrany a uns quants socis del Barcelona que s’havien concentrat a l’estanc:

—A aquest —va dir, assenyalant en Gamper—, no el van voler al Català perquè és protestant, no pas perquè sigui estranger. Per això no van tenir cap problema a jugar amb uns quants escocesos, tots catòlics.

El capità, sorprès, va esperar que marxessin els altres socis i, malgrat que era tard, es va esperar fins que en Valdés va estar disponible.

—Què insinuaves, amb això que no em van admetre perquè soc protestant? Però si quan vaig parlar amb en Vila, ell no ho sabia, si era protestant, catòlic o sarraí!

En Valdés va doblegar-se la punta del bigoti i va somriure, foteta:

—Fas molta pinta de sarraí, tu… Tan bon punt li vas dir que eres suís, en Vila ho va tenir clar. I poc que es va equivocar, no? Perquè tu ets protestant, oi?

—Sí, és clar, però no en faig bandera. De fet, m’és ben igual el que sigui cadascú —va dir aixecant les espatlles.

—A tu potser sí que tant te fa, però desperta, Joan, desperta. Això és Barcelona i aquí la gent és molt llepaciris. Tothom va a missa els diumenges i les festes de guardar per exhibir-se mudat a les escales de l’església i, quan surten de missa, cap al bar, a renegar de Déu i sa mare!

—Em sembla que exageres, Miquel.

En sortir de l’estanc, va passejar fins a casa l’Aurora, a veure si tenia sort i la trobava. Va veure llum a la finestra i va decidir trucar a la porta amb un sistema ben barceloní: a la porta del carrer hi havia un forat on hi cabia la mà. Si l’hi posaves dins, trobaves una corda lligada a una campana. Primer, calia estirar la corda tants cops com pisos havies de pujar: en el cas de l’Aurora, tres; després d’una pausa, una o dues campanades més per indicar si era la primera o la segona porta. L’Aurora va tibar la corda des de dalt i va obrir el portal. En Hans va pujar els tres pisos d’una revolada, content de trobar la noia a casa. Tenia ganes de besar-la i de ser besat, d’aspirar el perfum dels seus cabells, de mossegar-la suaument i de sentir la seva mà lliscant pel seu cos. Però tan bon punt va obrir la porta del pis, en Hans es va adonar que hi passava alguna cosa: la noia tenia els ulls una mica plorosos, el nas vermell i brillant, i duia una manta lleugera per sobre les espatlles.

—Ai, Joan, estic molt constipada, no t’apropis gaire. Em sembla que tinc una mica de febre. Però seu a la cadira, mentre jo me’n torno al llit. Estic contenta que hagis vingut…

En Hans va seure, una mica decebut, i va preguntar pel Nicet.

—Dorm amb els avis, no té cap sentit que li passi la galipàndria. Va, explica’m coses, que aquí sola m’avorreixo.

—Doncs no sé ben bé què explicar-te… Sí, mira, ara fa una estona he anat a l’estanc d’un company, jugador de l’equip.

—El de l’estanc de la Rambla, més amunt del Liceu?

—Sí, aquest. Doncs saps què m’ha dit? Que abans de fundar el Barcelona, no em van voler al Català…

—El Català és aquell equip amb qui tants cops us heu esbatussat?

—Dona, no ens hem esbatussat tant, però sí, sí, és aquest equip. Doncs el que et deia, aquest company, en Valdés, m’ha explicat que no em van voler al Català perquè soc protestant. Tu creus que és normal, això?

—I tant, que és normal; ets tu l’estrany, no pas ells. De vegades, Joan, sembla com si encara visquessis a Suïssa. Barcelona no és com el teu país. Aquí està molt mal vist no seguir el corrent a la majoria. I la majoria va a missa i alhora renega dels capellans, i dona almoines a la caritat mentre vol matar els pobres, i al mateix temps també desitja que els pobres matin tots els rics. És així, no hi donis més voltes.

—Et contradius: seguir el corrent de la majoria i alhora desitjar coses tan oposades és impossible.

—Potser sí, no em facis cas. El que és claríssim és que la majoria té por d’allò que no coneix. Que tu i molts dels teus amics sigueu protestants, hi ha molta gent que no ho suporta.

—Però al Barcelona també hi ha catòlics i no hem tingut mai cap problema per aquesta qüestió. De fet… —I, de sobte, en Gamper va callar. Acabava de recordar el comportament d’en Lluís d’Ossó i els seus retrets perquè no havia passat la vetllada a casa seva—. Ara que ho dius, potser tens raó. Hi ha força gent enderiada amb aquest tema. Però, insisteixo, dins del club hi ha de tot, no hi ha problemes, de debò.

—Si tu ho dius… —va fer, l’Aurora, no gaire convençuda. Com que no estava per orgues, enmig dels esternuts, en Hans va decidir marxar a casa.

Finalment, va arribar el dia del partit contra el Català: el diumenge 23 de setembre de 1900 a les tres de la tarda. Aquell cap de setmana, la Federació Gimnàstica Espanyola havia organitzat festivals esportius a diversos llocs de la ciutat. Tothom qui practicava algun esport a Barcelona s’havia adherit a la Federació, però era tanta l’heterogeneïtat que, moguts per un esperit ben català, ja s’havien tirat tots els trastos pel cap. Per això, els dirigents de la Federació havien promogut aquell festival, per mirar d’apaivagar les ferides morals dels associats, que semblava que es divertien més conspirant que no pas practicant esport.

Aquell diumenge a la tarda es jugaria el partit de futbol entre el Barcelona i el Català al velòdrom de la Bonanova. Per a en Gamper era un dia estrany, el primer en què no exercia de capità. Va arribar aviat al camp i de seguida es va trobar envoltat de socis que no coneixia de les assemblees i de deu o dotze curiosos que tafanejaven. Fins i tot va veure un parell de joves amb una bandera blaugrana. L’onejaven amb alegria des de sota d’una alzina que, més malament que bé, els protegia del sol. Feia tanta calor com a mitjans d’agost i això no facilitaria un bon joc durant el partit. Alguns voluntaris treien les pedres del terreny i, de passada, arrencaven les males herbes que l’embrutaven. Mai havia estat tan pla i acurat com aleshores, va pensar en Gamper amb enveja. Segur que ara els del Català tindrien un camp millor que el que ells disposarien a l’hotel Casanovas, tot i que ell, personalment, encara no l’havia trepitjat mai.

—Ei, Joan, som aquí! —va cridar en Valdés, que havia arribat amb en Llobet.

En Gamper s’hi va apropar i van encaixar. Al cap d’un moment va arribar la família Witty en ple, pares inclosos. Això era important, perquè la senyora Witty s’havia compromès a tenir tots els uniformes a punt, nets i repassats, per al partit. Tothom va ajudar a descarregar el landó dels Witty amb els onze uniformes i les dues pilotes. Mai les camises i els pantalons havien estat tan ben planxats i polits. A més a més, la senyora Witty havia aconseguit, fins i tot, polaines noves d’Anglaterra per a tots els jugadors. Van agafar la roba i van anar a canviar-se a l’oficina del velòdrom. Al despatx només n’hi havia un del Català, en Planells, que feia mala cara.

—Què et passa, Planells, que estàs espantat pel partit? —li va dir, fatxenda, l’Otto Maier.

—No, no, no és això. És que tenim problemes per formar l’equip i no estic segur si avui podrem jugar.

—No fotis! Home, això s’avisa! —va exclamar-se en Gamper.

—I què collons estic fent ara, sinó avisar-vos? Resulta que havíem quedat que avui vindrien a jugar sis mariners de l’Hannibal que…

—Sis mariners del què? —va preguntar en Llobet.

En Gamper ho va aclarir. Ara que s’havia subscrit a El Vigía, el diari de Barcelona que explicava el que passava al port, estava al cas de tot.

—L’Hannibal és un destructor anglès que ha fet escala a Barcelona. Si no ho tinc mal entès, va marxar ahir del port.

—Justa la fusta. No sé què coi els va passar, a aquests malparits d’anglesos que…

—Ep, que aquí en som uns quants, d’anglesos! —es van queixar els Witty.

—Teniu raó, disculpeu. Doncs el que us deia, els anglesos van marxar ahir sobtadament i els sis mariners amb qui havíem quedat, que eren jugadors experimentats, ara ja deuen ser a prop de Gibraltar, o on coi sigui que anaven. Com que hi ha un altre destructor anglès al port…

—No és un destructor, és un cuirassat —va aclarir en Gamper, fent-se una mica el setciències.

—Doncs, com us deia, com que hi ha un altre destructor anglès al port… —en Planells no estava d’humor per a puntualitzacions navals en aquell moment— …hem trobat tres mariners que també han jugat a futbol, tot i que no sabem si són gaire bons. Però encara ens falten tres jugadors per completar els onze. Ara fa un moment, dos companys de l’equip han anat a veure si en trobaven tres més per jugar.

—Com que «han anat a veure»? I d’on vols que els treguin ara, quan només falta mitja hora per començar? És impossible!

En Miquel Valdés es va haver d’empassar aquelles paraules, perquè en aquell instant van entrar eufòrics a les oficines dos socis més del Català, en Degollada i en Sanmartín, acompanyats de tres paios fornits que parlaven anglès.

—Aquí els tenim! Ja en som onze! Eren entre el públic, són tres amics de Londres que jugaran amb nosaltres.

—No, no, en Merriman i jo som de Manchester, i en Dean, com el seu nom indica, d’Oxford. Dean… Oxford… Ho enteneu?

El joc de paraules va ser molt celebrat per tots els qui sabien anglès, però va deixar del tot indiferents els catalans, que no van apreciar la subtilesa del famós humor anglès. En tot cas, els tres anglesos, que eren tècnics d’una fàbrica tèxtil que s’alimentava del riu Cardener, es van afegir encantats als del Català. Abans de començar, però, van haver de buscar roba per als nouvinguts. Els del Català anaven uniformats amb una camisa blava i uns pantalons blancs, però aquells jugadors es van haver de conformar amb una generosa gamma de colors blavosos a les camises i amb uns pantalons d’un blanc dubtós, molt similar al del Barcelona. El porter del Català, en Planells, anava tot de negre. Aquell onze caòtic contrastava amb l’elegància dels jugadors del Barcelona, que semblava que anaven a passar revista.

El partit va passar sense pena ni glòria, perquè el Barcelona va ser tan superior, que fins i tot els cinc davanters de l’equip, inclòs en Gamper, es van refrenar per no guanyar per un resultat escandalós. Pràcticament tot el partit es va jugar al camp del Català i només una galopada d’un dels veterans, en Labarta, va permetre que els de blau marquessin un gol. Les sis incorporacions britàniques no els van servir de res, entre altres coses perquè era el primer cop que jugaven junts.

L’endemà era la festa de la Mercè, la patrona de Barcelona, i la Federació Gimnàstica, on en Masferrer, el director de Los Deportes, hi tenia molta mà, va organitzar el lliurament dels premis i trofeus disputats aquells dies, aprofitant que el president honorífic de l’entitat, en José Canalejas, era a Barcelona. Era un peix gros del partit liberal, un exministre d’Hisenda gallec molt ampul·lós i d’una retòrica exagerada. Agradava molt a les dones perquè era ben plantat i esprimatxat, i amb unes dents molt blanques. Alguns de l’equip, en Wild, en D’Ossó, en Llobet i uns quants més, van acudir a recollir el trofeu, el primer que guanyava el Barcelona. Consistia en una escultura de bronze amb la figura d’una senyora que representava la Indústria, tot i que va córrer la brama que els organitzadors l’havien comprat a última hora a un artesà que havia reproduït la seva dona. En tot cas, en sortir de l’acte, una vintena llarga de socis ho van celebrar en un restaurant nou i una mica desangelat que havien obert a l’Eixample.

En Gamper hi va arribar una mica tard i va haver de seure a l’únic lloc que quedava lliure, en una taula al costat d’en Wild, en Maier, els Witty i altres estrangers. Hi havia quatre taules més i, quan tot just servien l’amanida, en Hans es va fixar que els comensals s’havien distribuït a les taules segons si eren catalans o no.

—T’hi has fixat, Gualteri? Els de les tres taules de l’altra punta del restaurant tots són socis nascuts aquí, mentre que els d’aquesta taula, i la majoria de la del costat, som gent nascuda fora.

En Wild es va girar i ho va comprovar.

—Sí, és veritat, i què?

—Fa temps que noto certa mala maror en aquesta qüestió. Que si som estrangers, que si no hem nascut aquí. Fan servir les paraules estranger i protestant com si fossin gairebé sinònimes, i ja saps com estan de mal vistos els protestants, aquí.

—Sí, és cert. Però aquest no és un problema només nostre, no ho oblidis, són ells els qui tenen el problema. I, d’altra banda, no crec que aquesta qüestió hagi contaminat el club. El vam fundar tu i jo, amb en Masferrer, en Grau Soler, en Llobet, en D’Ossó i tota una colla més. Aleshores, ningú va tenir en compte si érem protestants o catòlics.

—Home, n’hi ha uns quants que estan obsedits amb el tema.

—Sí, en D’Ossó i companyia, ja ho sabem. Però, en canvi, en Bartolito Terrades o en Ducay no han fet mai cap comentari sobre la qüestió.

—Quins exemples em poses!: en Terrades és el tipus més afable del món, mai no l’he sentit parlar malament de ningú. I en Ducay només repeteix el que diu l’Otto Maier; per tant, difícilment dirà maleses del seu millor amic i principal client.

—Passa’m les setrilleres i la sal. —En Wild es va amanir l’enciam i, pensatiu, va quedar-se quiet i es va mirar en Gamper—. Potser tens raó. Jo també he notat que els darrers mesos alguna cosa ha canviat, que alguns ens miren diferent. Escolta’m, tu li has fet alguna cosa a en Lluís d’Ossó?

En Gamper va recordar immediatament la trobada d’aquell estiu al quiosc de la Gran Via, però no creia que n’hi hagués pas per tant:

—Jo diria que no. Aquest estiu ens vam trobar per casualitat i em va convidar a sopar i a dormir a casa seva, però no em venia bé i es va empipar. Tot enfadat, em va deixar anar que tot es devia a la meva mentalitat protestant, i no sé què més es va empatollar. No em sembla a mi que això…

A l’hora de les postres, en Wild, com a president, es va aixecar i va fer un discurset curt, però molt convencional, per celebrar la victòria. El que va ser inesperat és que en acabar els aplaudiments, en D’Ossó va picar la copa de xampany amb una cullereta i es va posar dret per parlar.

—Si em permets, president. Si em permeteu tots… Només vull afegir unes paraules a la celebració d’aquest primer trofeu de la nostra entitat. No fa ni un any que ens reuníem al Gimnàs Solé una dotzena de persones i decidíem fundar el Foot-Ball Club Barcelona amb el desig d’aconseguir que aquest noble esport fos practicat a la nostra societat. Davant l’intent d’alguns —i aquí en D’Ossó va canviar el to de veu— que, per cert, ahir van ser derrotats al camp de joc, de convertir aquest esport en una activitat exclusiva, nosaltres vam voler que el club fos inclusiu, i, permeteu-me que us digui, ha de continuar sent així.

Des de totes les taules es van aplaudir les paraules del secretari. En D’Ossó va prosseguir:

—Però hem de ser conscients que el camí que això ens obliga a recórrer és ben difícil. Els nostres adversaris en el terreny esportiu busquen una identitat neta i definida i això els fa força atractius. No volia citar-los expressament, però aquí tots som amics i es pot parlar amb confiança: us vau fixar en els seguidors del Català? Tots eren gent d’aquí, i tenien clar què representa el seu equip. I això que van jugar amb més jugadors estrangers que nosaltres! El Barcelona representa la unió fraternal entre els catalans, els espanyols i els estrangers que han vingut a la nostra ciutat, i per això mateix sempre patirà de la manca d’una identitat clara.

En Gamper es va apropar a en Wild i li va dir en veu baixa:

—O ha begut massa o està més boig del que em pensava…

El president va assentir amb el cap, amb posat preocupat.

—Jo crec —va continuar en Lluís d’Ossó— que des del club podem compaginar aquesta voluntat d’acollir socis de procedència ben diversa amb la necessitat de mostrar, de cara als seguidors, que quan cal també som capaços d’alinear jugadors que responguin a les necessitats de cada moment.

—Què s’empatolla? On vol anar a parar, aquest? —va tornar a xiuxiuejar en Gamper.

En D’Ossó va fer una pausa dramàtica, va recórrer la sala amb la mirada i va continuar:

—Crec que som prou socis per plantejar-nos la possibilitat d’alinear equips diferents en funció de les circumstàncies; si l’equip contrari només està format per, posem per cas, tots espanyols i un parell d’estrangers, nosaltres farem el mateix. I a l’inrevés, cap problema: si hi ha més estrangers que espanyols, nosaltres respondrem igual. D’aquesta manera, el nostre equip serà immediatament més simpàtic i més atractiu per a tots, perquè respondrà clarament al que se’ns demana.

Tothom va aplaudir, tot i que pocs ho van fer amb entusiasme. Entre els menys convençuts, els qui en D’Ossó havia anomenat estrangers. Els Witty comentaven que ells havien nascut a Barcelona i que, d’estrangers, res de res.

El discurs del secretari tan sols va ser la llavor d’una mala herba llarga i espessa que aviat va començar a estendre’s entre els socis. Encara que la majoria estaven més pendents de la inauguració del nou camp, a l’hotel Casanovas, que de cap altra cosa, els pesos pesants del club comentaven en grups reduïts allò que havia dit en D’Ossó. En general ningú no hi estava del tot d’acord, amb el secretari, però tampoc ningú gosava criticar-lo obertament i molts creien que en part potser tenia raó.

El primer partit al nou camp havia de ser un èxit. El Barcelona havia invertit centenars de pessetes a condicionar el terreny. El camp havia de ser perfecte. En Gamper, que era qui més n’entenia, de com havia de ser un camp de futbol i n’havia vistos de totes les mides i condicions, es va encarregar de tot. Encara que ja no tenia cap càrrec, en Gamper continuava sent la persona de referència per a tothom, amb la qual cosa, pensava ell, havia canviat la dedicació periòdica de ser capità per la dedicació constant a tota mena de coses del club, però, això sí, sense cap títol oficial. En Hans va acceptar l’encàrrec sense reticències i, amb l’ajuda de quatre paletes i d’uns quants socis animosos, va deixar el terreny en condicions. Com que hi havia prou espai, va decidir delimitar el camp de futbol més gran de Barcelona. En menys d’un any s’havien habilitat fins a vuit terrenys diferents a la ciutat per jugar a futbol i ell pretenia que el camp de l’hotel Casanovas destaqués per sobre dels altres. Després d’aplanar el terreny, hi va fer plantar gespa de primera. A les cantonades, hi va fixar unes banderoles vermelles ben vistoses. Les porteries serien de pi i, tal com havia vist a Suïssa, les va pintar de blanc i a la base hi va afegir quitrà, ben negre, perquè no es podrís amb el contacte amb la terra humida. Aprofitant que a la banda de muntanya hi havia una mena d’altiplà, va col·locar unes fileres de cadires i, al voltant del camp, una tanca de fusta perquè la gent pogués veure els partits dreta.

Va quedar un camp magnífic i, a més, els propietaris de l’hotel, que estaven molt contents perquè ensumaven negoci, van habilitar com a vestidors dues habitacions grans del primer pis, millors que les que havien pensat destinar-hi en un primer moment. A més, van instal·lar un quiosc de begudes per als esportistes, a càrrec de l’hotel, que també venia refrescos i aperitius per als aficionats que anessin al camp. Per acabar-ho d’arrodonir, en Terrades va arribar a un acord amb una empresa d’omnibusos a cavall, La Confianza: els dies de partit sortirien dos carruatges, un a les vuit del matí i un altre a les dues, des de la plaça de Tetuan, just als afores de Barcelona, fins al nou camp.

Dos dies abans de la inauguració, els socis hi van jugar un partit de prova. Tot va anar de primera. En Wild també hi era, però ja tothom sabia que no podria jugar el primer partit de debò, contra l’Hispània. Havia de marxar a Anglaterra per qüestions de negocis i no hi podria ser. El dia del partit de prova, però, va cridar en Hans per parlar-ne. Van seure en unes butaques de la recepció de l’hotel. De tant en tant, hi entrava alguna parella i els mirava alarmada, encara que ells dos ni s’hi fixaven, en quina cara feien.

—Joan, t’he de demanar una cosa que em fa l’efecte que no t’agradarà gaire, però és important que em facis aquest favor.

—Tu diràs.

—Joan, no hauries de jugar el pròxim partit contra l’Hispània.

—Home, això ho hauria de dir en Witty, com a capità de l’equip. Jo ja em trobo prou fort i el constipat de fa uns dies ja m’ha passat.

—Sí, tens raó. En Witty ho hauria de dir si els motius fossin estrictament esportius, però no és aquest el cas. Mira, després del partit de primers d’any contra el Català…

—El de les batusses?

—Aquest, aquest… Vam quedar que vetaríem els escocesos. Tu eres el capità, aleshores…

—Sí, ho recordo. Però també recordo que jo mateix vaig proposar que fos un veto només d’un any, tot i que molts socis no volien jugar mai més amb un escocès!

—Sí, és veritat. Però ara, passat el temps, ningú recorda els detalls i a tothom li ha quedat al cap que vas ser tu qui va prohibir jugar amb els escocesos. Resulta que els de l’Hispània m’han dit que volen jugar amb un parell de fitxatges de l’Escocès. És més, és possible que un dia d’aquests es fusionin els dos equips.

—I què els has dit?

—I què vols que els digués? Que ves, quin remei, que endavant… I com que jugaran contra nosaltres, tothom sabrà que ens saltem l’acord que nosaltres mateixos vam prendre, potser a cop calent. Per això crec que, per estalviar-te problemes a tu i a l’equip, valdria més que no juguessis aquest partit.

En Gamper es va quedar un moment pensatiu, va tirar el cos cap enrere a la butaca i, després d’un silenci, va assentir:

—D’acord, si és per l’equip…

—Hi ha una altra raó, però aquesta és una mica més complicada i no la tinc tan clara. He estat parlant molt amb en Lluís d’Ossó i amb d’altres de la seva corda.

—I no volen que jugui el partit? Suposo que els deus haver dit que…

—No, no, ningú no ha dit res de tot això, no t’amoïnis ni et sulfuris, no va per aquí la cosa. Més aviat és una reflexió meva arran d’aquestes converses. En D’Ossó ha seguit amb la matraca que hem de fer equips diferents que responguin a les circumstàncies de cada partit: alguns amb tots estrangers, com diu ell; altres mixtos, i altres amb només espanyols.

—Li deus haver dit que, d’això, res de res…

—Jo no li he dit ni que sí ni que no, però el que tinc cada vegada més clar és que hi ha força socis que no troben malament aquesta política. Sense fer-los gaire cas els vull donar una mica de peixet.

—Crec que t’equivoques de totes totes, Gualteri.

—Només és una política d’apaivagament. Simplement, en alguns partits els hem de fer una mica de cas i ja està, no cal anar més enllà. Mira, no sé si vas llegir fa uns dies que s’havia format un altre equip de futbol a la ciutat.

—Sí, sí, la Sociedad Española, o una cosa per l’estil.

—Aquests són un grup de nois universitaris que només volen jugar en un equip format per espanyols.

—Com el Català, doncs.

—No ben bé. Fixa’t que he dit amb espanyols, no amb catalans.

—Però aleshores només hi jugarà gent que no hagi nascut aquí?

—No, no, gent que se senti espanyola, hagi nascut on sigui d’Espanya. De tota manera, suposo que la majoria deuran ser catalans, nascuts aquí, vaja. El que ho mou tot és un noi molt espavilat, l’Ángel Ruiz, que és fill d’un catedràtic de medicina de la universitat. A aquest catedràtic se’l coneix per ser molt radical, està en contra de l’ús públic del català i del fet que es mostri la bandera catalana i totes aquestes coses…

—I què té a veure això amb nosaltres?

—Que en Lluís ja ha negociat un partit amb ells amb la condició que tots els que juguin per part nostra també han de ser espanyols.

—Però això no ho pot fer! Nosaltres hem de poder alinear qui vulguem! Com ha gosat arribar a un acord com aquest?

—Perquè jo li’n vaig donar permís; ell, abans, m’ho havia demanat.

—Ara sí que em deixes de pedra. No m’ho esperava, això, ni de tu ni del Barcelona.

En Wild va sospirar i va mirar cap a la finestra. Encara hi havia alguns socis pilotejant, aprofitant que el partit de prova ja havia acabat i que el camp estava tan gustós i net. Tot i que era novembre, feia bon temps, i si feies exercici no passaves fred. Els joves, vestits amb la camisa del Barcelona, se’ls veia feliços amb les noves instal·lacions. En Wild va tornar a girar el cap cap a en Gamper, s’hi va acostar i li va posar una mà sobre el genoll.

—Joan, he de pensar en l’entitat. Entenc que et sàpiga greu, però crec que en aquests moments és el millor.

—Mira, Gualteri, penso que amb decisions com aquesta es desdibuixa aquell club de cavallers esportistes que vam endegar. Ara bé, tot i així, sé que és un moment important per al creixement del Barcelona. En un any s’ha fet molt més gran del que ens pensàvem i, amb aquest nou camp, potser podrem créixer més i tot. M’amoïna força, de tota manera, que perdem l’essència del que vam crear. —En Gamper va fer una pausa breu i va seguir—: Fes com et sembli millor, no m’hi oposaré ni diré res en públic. Quan hagi passat aquest partit de la Sociedad Española, ja en tornarem a parlar, si et sembla.

Diumenge, dos dies després del partit de prova, en Hans va arribar al camp aviat. Hi va anar caminant, primer pels carrers de Gràcia, que aquell matí de diumenge estaven poc transitats. Després, en sortir de la vila, es va endinsar en uns camps on hi havia masies, tallers i magatzems, fins que, en arribar a un centenar de metres d’on s’estava construint el nou Hospital de la Santa Creu, va girar a l’esquerra, costa amunt, pel torrent de Milans, un camí que només es podia fer a peu o a cavall, i que moria a l’hotel Casanovas. Els cotxes de punt, els carros, els velocípedes i fins i tot els automòbils —els que resistien la pujada— desfilaven per un carrer que delimitava el terreny del futur hospital, però els qui anaven a peu preferien el torrent, sempre que no plogués. Com que aquell dia no havia de jugar, en Hans s’havia mudat una mica. Duia una americana blava, una armilla vermellosa i un corbatí blau amb puntets vermells, per recordar els colors del club; els pantalons, grisos, i un canotier amb vora blava, a joc amb l’americana. La Doris Gassiert l’havia ajudat a engominar-se els cabells i, el dia anterior, fins i tot havia anat a un barber de Sant Gervasi perquè li arreglés el bigoti, que avui lluïa gruixut i lleugerament en punxa, a l’estil del que duia el kàiser alemany, com a ell li agradava i com estava de moda.

Quan va arribar al camp, encara no eren les nou del matí, però ja hi havia força gent. Feia poca estona que havia arribat el primer òmnibus de la plaça de Tetuan i en un costat del camp de futbol ja es veien uns trenta o quaranta cavalls lligats i ben bé una quinzena de carros de tota mena. Fins i tot va veure dos automòbils aparcats junts, envoltats per uns admiradors, com passava sempre amb aquelles màquines tan sorolloses i incòmodes.

I això només va ser el principi. Al llarg del matí no va parar d’arribar gent; tanta, que van haver d’apartar del camp els cavalls i els carros. D’automòbils potser en van pujar una trentena més, probablement la majoria dels que hi havia a Barcelona. I desenes de ciclistes i famílies senceres amb cistelles amb el dinar i, fins i tot, uns quants músics que intentaven guanyar-se una propina, i venedors de dolços i de galetes i de cigarretes i de moscatell i de tot el que en Hans es pogués imaginar. Tots els diaris van enviar-hi algú i els periodistes, que van exigir un lloc d’honor per veure bé els esdeveniments, sense basar-se en res més que en el seu criteri, van acordar que allà hi devia haver més de quatre mil persones. Al llarg del matí, primer, s’hi van fer unes curses que, com sempre, va guanyar en Valdés, i, fora de programa, hi ha haver una exhibició gimnàstica a càrrec dels del Gimnàs Tolosa, els promotors del Català, potser amb una mica de ganes de gresca, tot i que ningú no els va seguir la veta.

El partit no va ser res de l’altre món. Va acabar amb un empat a zero. Els de l’Hispània, que pràcticament tots havien jugat abans amb el Català, anaven de vermell llampant i feien patxoca. El Barcelona els va tancar en la seva àrea, però potser perquè en Gamper no hi jugava —s’ho va mirar tot molt neguitós des d’una cadira de l’altiplà—, no van ser capaços de marcar. Va ser un partit força decebedor per a tots, tret dels propietaris de l’hotel, que estaven tan contents de veure aquella gentada consumint begudes i menjar que tant se’ls en fumia el resultat.

Després de l’èxit d’aquell primer dia, ara tots els diumenges hi havia partit. Al Gimnàs Solé estaven una mica farts del tràfec de nous socis del Barcelona, perquè, a més, com que no s’apuntaven a les activitats del gimnàs, no feien caixa. En Wild va proposar canviar de lloc l’oficina del club i va oferir un pis seu del carrer Princesa, on no molestarien els gimnastes a qui no els agradava el futbol. Amb els de l’Hispània, que ja s’havien fusionat amb els escocesos, van quedar que jugarien un altre partit per desfer l’empat. I com que eren un equip nou, els van demanar que el Barcelona no presentés el seu millor equip. En Gamper, de nou, va ser el sacrificat. Ja fos perquè no hi era en Hans o perquè no van tenir el dia, el cert és que els de l’Hispània els van clavar quatre gols. Era la derrota més àmplia de tota la història del club. Uns dies després, van tornar a jugar contra l’Hispània al camp de l’hipòdrom de Can Pepet i el Barcelona va tornar a perdre. En Hans, desenganyat, va baixar al centre per distreure’s.

—Em pensava que no ho diria mai, però estic francament decebut, amb tot això que està passant al club. —Feia una estona que l’Aurora i ell havien fet l’amor, i en Hans s’havia incorporat amb l’esquena recolzada a la capçalera del llit—. Potser hauria de deixar-ho córrer i dedicar-me a la meva feina, a viure, a tu…

L’Aurora es va embolicar les espatlles amb una manta i es va aixecar per posar més carbó a la cuina econòmica, que també feia el paper d’estufa del pis. La manta només la cobria fins a la cintura i en Hans va pensar, amb delit, que la imatge de les cames i les natges nues mentre trafegava a la cuina era d’una gran bellesa. Un cop avivat el foc, l’Aurora, que anava descalça sobre el terra de fang cuit, va saltironejar fins al llit, deixant caure la manta pel camí.

—Abraça’m, que tinc fred. —Arrupida entre els seus braços, l’Aurora se sentia molt bé, com poques vegades a la vida—. Jo crec que has de lluitar pel Barcelona, pel que has construït. Aquest club és fill teu, bàsicament és només fill teu.

—Això no és cert. Som molts el qui l’hem anat fent. Al principi n’érem uns quants i després molts més. No he estat només jo.

—D’acord, doncs raó de més per lluitar-hi. Si el Barcelona és un projecte col·lectiu, tu tens molt a dir-hi, no te’l pots deixar prendre.

—Em sabria greu. Però és que aquesta qüestió dels protestants i els catòlics… em sembla ridícula, la veritat.

—I ho és! Que cadascú pensi el que vulgui, no? —L’Aurora ja n’estava una mica tipa i, a més a més, volia distreure’l—. Escolta’m, tu has estat mai al Liceu?

—No, mai. Per què ho dius?

—Res, que veig que tothom es baralla per això del Wagner i del Verdi i n’estic encuriosida. A tu qui t’agrada més?

—La veritat és que no ho sé. I a què ve això, ara? —va dir rient en Hans.

—Res, que quan entro als cafès a vendre sovint sento que les orquestres toquen algun fragment de l’un o de l’altre, i em fa gràcia. Escolta’m, és gaire car, anar al Liceu?

—Doncs suposo que els millors seients sí, però hi deu haver altres localitats més bé de preu. Et faria il·lusió anar-hi?

—Em pensava que no m’ho diries mai.

En Hans va aconseguir entrades per a l’única funció que farien de La Valquíria, de Wagner, el dia 19 de desembre. Les va trobar caríssimes i, tot i que la intenció inicial era anar a la platea, es va haver de conformar amb el segon pis, i fins i tot va estar temptat d’agafar entrades més barates. Finalment, va pensar que s’ho passarien bé i que seria una mena de regal de Nadal per a l’Aurora. A més, volia distreure’s de les preocupacions del club. No havia assistit a l’últim partit contra l’Hispània i tenia dubtes de si aniria a veure el de diumenge amb la Sociedad Española. No en tenia gaires ganes.

Aquell vespre del Liceu va recollir l’Aurora a casa seva. En Hans la va trobar bellíssima. S’havia mudat amb roba seva i amb d’altra que li havien deixat un parell d’amigues. A la solapa del vestit duia unes floretes blanques que li feien la cara encara més lluminosa i que, segons li va explicar, es deien buvàrdies. Van caminar de bracet fins al teatre, que era molt a prop. L’entrada principal donava a la Rambla i es van haver d’aturar perquè uns guàrdies municipals donaven pas a les parelles que baixaven dels carruatges i impedien a la gent apropar-s’hi. Veient com vestia aquella gent, en Hans va pensar que havia fet bé de no comprar les entrades de la platea. Aquella disbauxa de sedes, randes i joies que vestien les senyores, i aquells fracs, sabates empolainades i barrets de copa dels homes no s’assemblaven gens a la roba que duien ell i l’Aurora. Es van acostar a l’entrada principal, però un empleat uniformat, secament, els va aturar i els va dir que la seva entrada era pel lateral del teatre. Allà, l’ambient era molt diferent. De fet, eren ells els que anaven massa ben vestits. Hi havia força homes i dones d’aspecte modest, alguns amb partitures a les mans, discutint en veu alta qüestions relatives a l’òpera de Wagner.

—I això que encara no l’han vista! Imagina’t quan en surtin… —li va dir a cau d’orella en Hans a l’Aurora.

Ella ho mirava tot embadalida. Malgrat que estava acostumada a veure gent mudada i als cafès de categoria, aquella barreja de gent diversa la fascinava. I encara més quan van entrar al teatre, que cap dels dos havia vist mai per dins. Tot estava il·luminat amb llums elèctrics encastats en els canelobres que antigament havien dut les conduccions de gas. Aquella llum encara feia brillar més els lluentons i les joies de les dames de la platea i de les llotges del primer pis. Els seus seients estaven força bé, no del tot centrats, però situats de tal manera que veien pràcticament tot l’escenari. La gent parlava i fumava i en la mena de tabac també es notava el preu del seient: com més avall, més qualitat del cigar. Tot i que des del seu seient no ho veia, en Hans va suposar que en el cinquè pis, als seients més barats, es devia fumar tabac del més senzill, aquell que estava tan barrejat amb fulles seques i branquetes que quan els caragolaves ho havies de fer amb uns papers més resistents que el paper de fumar comú, perquè si no el contingut queia abans de poder-los encendre.

L’Aurora li va assenyalar uns seients buits de la banda dreta de la platea:

—En aquells seients devia caure la bomba.

—De quina bomba em parles?

—No en saps res, de les bombes que van llançar aquí dins fa… set anys, crec?

—Doncs em sona vagament. Hi ha hagut tants atemptats a tants llocs, aquests darrers anys…

—Un anarquista hi va llançar un parell de bombes Orsini i, per sort, només en va esclatar una.

—Bombes Orsini? Sí que en saps, tu, de bombes.

—Tothom en deia així. A mi em van llegir un diari que ho explicava i em va quedar el nom.

En Gamper es va adonar que l’Aurora havia dit que li havien llegit un diari. Aleshores va caure que podia ser que l’Aurora no sabés llegir. De fet, no havia vist mai cap text escrit, a casa seva. No seria estrany, ja sabia que a Catalunya hi havia molta més gent que no sabia llegir i escriure que no pas a Suïssa, i encara era més probable en el cas d’una noia que procedia d’una família amb pocs recursos. Li va saber greu i, com que havien comprat el programa de mà, discretament el va agafar i li va explicar el que hi deia, sense donar-hi més importància.

—Sembla que una de les cantants, una italiana, avui plega i això és tot un esdeveniment.

—Tu saps quanta estona dura, aquesta òpera? Ho diu, al programa de mà?

—A veure… No, no hi diu res. Només diu que hi ha dos descansos entre acte i acte i para de comptar. No sé què pot durar, em sembla que són llargues, aquestes òperes d’en Wagner.

—Em traduiràs el que diuen? Almenys una mica, per saber de què va.

—Sí, crec que tot cantat no s’entén gaire, però faré el que pugui. El programa explica una mica de què va. Sembla que…

Però tot just l’hi anava a explicar quan es van sentir uns aplaudiments i la gent que encara estava dreta va seure perquè acabava d’entrar el director d’orquestra. Els llums elèctrics es van apagar, amb gran sorpresa de la parella, perquè això no ho havien vist mai, en un teatre, i mentre l’escenari encara estava tapat pel teló vermell, només van quedar encesos els llums de l’orquestra. I no van acabar aquí, les sorpreses, perquè quan l’orquestra va començar a tocar, tothom va callar, fins i tot dos homes que unes files més enllà continuaven parlant, i la gent del voltant els va fer gestos amb l’índex a la boca i xiuxiuejant-los ssst! Pel que semblava, a l’òpera tampoc no es podia parlar. Sense llum i sense conversa, allò començava malament, va pensar en Hans.

Tal com es temia, l’alemany cantat costava d’entendre i, a més a més, l’obra es basava en llegendes germàniques molt obscures que en Hans tan sols havia estudiat per sobre a l’escola i que ara no acabava de recordar. Tot i que l’argument no era gaire entenedor, la música era fascinant, molt diferent de la que havia sentit en alguns concerts. Aquella òpera, però, era molt llarga i l’argument no avançava gaire ràpid, motiu pel qual el pensament li va marxar cap a les seves cabòries. La veritat és que tenia moltes coses per pensar: la feina, el nou negoci, el Barcelona, la família de Suïssa… Però es va centrar en l’Aurora, que tenia al costat, respirant suaument, d’una manera calmada i molt diferent dels xiscles i els esbufecs que feia al llit, quan estaven junts. Li va agafar la mà i ella se’l va mirar un moment, li va somriure i de seguida es va tornar a fixar en l’escenari. Aquella dona li agradava molt, de fet l’estimava, però no era assenyat pensar que podrien seguir junts per sempre. A qualsevol lloc, fos a Barcelona o a Zuric, una dona més gran que ell, soltera, amb un fill, analfabeta i que havia treballat de florista seria rebutjada, i ell, de passada, també. Però els prejudicis dels altres xocaven amb els seus sentiments i, mentre sentia la música, va somiar que es casava amb l’Aurora, que ella aprenia de lletra i tenien més fills, germans del Nicet.

El primer acte va acabar amb el protagonista brandant una espasa i, després de molts aplaudiments, els llums es van tornar a encendre i la gent es va aixecar dels seients.

—Va, anem a prendre xampany o el que ens donin… —va dir-li en Hans, oferint-li el braç.

Van sortir al passadís i van buscar el bar del teatre. Uns quants empleats uniformats limitaven l’accés a determinades zones als qui tenien els seients més barats. L’Aurora i en Hans no van tenir altre remei que dirigir-se a un dels bars estrets i atapeïts de gent. Després d’empènyer i de rebre moltes empentes, en Hans va aconseguir dues copes de xampany català a preu d’or.

—Soc molt feliç, Joan —va confessar-li l’Aurora després del primer glop—. I no pel xampany, que també.

En Gamper ni tan sols va intentar contestar. Tothom parlava molt alt, probablement per compensar la llarga estona de silenci d’abans, i no tenia ganes de fer una declaració amorosa a crits en un lloc públic.

Després del segon acte, encara hi va haver un altre descans i, en començar el tercer acte, en Gamper va gaudir intensament de la música. Aprofitant la baixada de llums, a l’escenari es van projectar unes imatges en moviment de muntanyes, de pluja, de trons, de natura, mentre sonava una música aclaparadora i fascinant que el va deixar bocabadat. Dies després, s’assabentaria que aquell fragment era conegut com la cavalcada de les valquíries, i aleshores va entendre per què l’havia colpit tant, aquella música ascendent i enaltidora. Quan quatre hores després va finalitzar l’obra, en Hans se sentia cruixit, fins i tot una mica marejat pel que acabava de contemplar. No tenia clar si li havia agradat o no, perquè realment hi havia hagut moments de tot, però, en tot cas, venia d’experimentar alguna cosa diferent, que no havia sentit mai fins aquell moment.

Van sortir per la porta lateral del Liceu, més propera a casa de l’Aurora, però la riuada de gent que es dirigia a la Rambla, on coincidien amb els espectadors que sortien per la porta principal de les arcades del passeig, se’ls va endur. Quan eren a la confluència del carrer de Sant Pau amb la Rambla, en Hans va veure de lluny en Lluís d’Ossó, que acompanyava una parella relativament gran. Va intentar desviar-se, però va ser debades, perquè la gent l’empenyia cap endavant, just en la mateixa direcció per on anava en D’Ossó. En qüestió d’uns segons, el secretari del club el va veure i el va saludar i en Gamper no va tenir altre remei que saludar-lo de lluny i mirar d’apropar-s’hi. Tots cinc es van aixoplugar de la gernació en l’entrant d’una porta lateral. En D’Ossó, amb un somriure d’orella a orella, va dir:

—Meravellós, oi? Quina òpera! —Es van estrènyer les mans i en D’Ossó li va presentar la parella que l’acompanyava—. Joan, aquests són els meus pares.

—Molt de gust.

—En Joan és en Joan Gamper, el capità de l’equip.

—Ara ja no ho soc.

—És cert, és cert… Fins fa poc, doncs, el capità de l’equip, i fundador del Barcelona, això sí, de qui us he parlat molts cops.

—Soc tan fundador com el seu fill. Per cert, moltes gràcies per acollir-me a casa seva. Fa uns mesos hi vaig anar a sopar.

El senyor D’Ossó va contestar amb una veu que s’esqueia al seu aspecte greu i seriós:

—En Lluís ens ha comentat meravelles de vostè. —Aleshores va mirar l’Aurora amb cara interrogant. En Gamper es va adonar que no l’havia presentat encara.

—Els presento la senyoreta Aurora Llena, una bona amiga, que ha tingut la deferència d’acompanyar-me aquesta nit.

L’Aurora, nerviosa, va cometre un error. En lloc d’estirar la mà, esperar la inclinació dels dos homes i, aleshores, inclinar el cap lleugerament en direcció a la mare, va acotxar les cames i es va aixecar lleugerament la faldilla, com si les persones que tenia davant fossin de la monarquia. Tan bon punt va haver fet aquell gest, va adonar-se que s’havia equivocat, que havia evidenciat que no pertanyia a la mateixa classe social que ells. I, en aquell instant, també es va adonar que la seva vestimenta no podia competir de cap de les maneres amb la qualitat de la roba de la família D’Ossó. La conversa no es va allargar gens. L’error de l’Aurora havia fet palesa la diferència social entre ella i la resta. Se sentia malament i quan caminava, de bracet d’en Hans, no va parlar fins que van aconseguir allunyar-se de la gent i es van endinsar al Raval, en direcció a casa seva.

—Joan, t’adones que mai podrem estar junts?

—No diguis això, no vull sentir-ho.

—Mai algú com tu i algú com jo podran tenir una relació normal. I tots dos som ben babaus d’haver imaginat algun cop que això podria portar enlloc.

Aquella nit van fer l’amor suaument i es van abraçar sense dir res, fins que, de mica en mica, es van adormir.