4     L’amagatall del drac

HI HAVIA unes quantes coses que encara no lligaven, en la història del drac, i així ho vaig dir a en Carles.

—Si la Carme diu que només ella l’ha vist, que no n’ha explicat mai res a ningú perquè té por que no l’entenguin, com és que el teu avi sabia tota la història dels Esquitxos, d’en Xeric, dels Grauxes i del país dels dracs? Per què diu que és una història tan trista si només ha sentit la música i ha vist la claror d’esquitllentes, com aquell qui diu? Per què la gent del poble no en parla mai si és una cosa que sembla tan coneguda, eh?

En Carles també va quedar molt parat.

—Doncs no ho sé.

Era l’hora del pati. Els petits estaven jugant, vigilats per aquella mestra antipàtica, perquè la Carme tornava a ser fora.

—Després de dinar, vine, que parlarem amb l’avi.

Vaig dinar corrents i me’n vaig anar a casa d’en Carles. Els petits també hi eren. L’avi es va asseure a la seva cadira i ens va preguntar què més volíem saber.

—Qui t’ha explicat tota aquesta història dels Esquitxos, dels Grauxes, de les Nívies i d’en Xeric, avi? 1 per què dius que és una història tan trista?

L’avi va tancar els ulls. Semblava com si estigués rumiant alguna cosa prou important.

—Us he dit que era una història molt trista perquè els grans, els que ja som grans, no hi podem fer res.

—Què vols dir, avi?

—El drac de Bagastrà no vol saber res de les persones adultes. Només s’entén amb els nens.

—I, això, com ho saps?

—Perquè ell m’ho va dir. —Ostres! L’avi ens va deixar ben parats—. Sí, us he enganyat una mica, però només una mica. Vaig veure el drac el primer cop que vaig sortir de casa quan vaig sentir la música i veure la claror. Jo encara era petit. Quan tothom se’n tornava cap a casa, em vaig entretenir una estona i quan vaig tombar el cap el vaig veure. Ens vam fer amics i em duia sobre les ales i volàvem plegats. Em va explicar moltes coses del seu país. Per això ho sé.

—I què va passar?

—Doncs que em vaig fer gran. Un dia vaig anar a buscar-lo i ja no hi era. Havien acabat de construir el pont i, per tant, havien tapat el forat dels fonaments. Uns quants anys més tard, vaig saber que romania al pou de casa el pare de la Carme. Hi vaig anar, com tothom, però jo ja era gran i no el vaig poder veure. Per això la història és trista. Quan deixem de ser nens, deixem també de veure’l i de poder jugar-hi.

—I això li ha passat a tothom, a tots els del poble?

—No, no, i ara! Només passa als qui de debò creuen que existeix. I només quan són petits. Passa als nens que tenen veritables ganes de veure’l i troben el seu amagatall.

—Així que no viu mai al mateix lloc?

—On viu, no ho sé. Només sé que sol sortir quan s’obre un forat nou en algun lloc.

Ara enteníem per què havia pogut sortir del seu cau a través de l’esbornac del sostre.

—I quan es tapa el forat, què passa, avi?

—Doncs que desapareix un quant temps fins que se’n torna a obrir un altre. I, si algun nen que el vulgui veure de debò està a l’aguait, el drac surt i es fan amics.

El que no acabava d’entendre era per què no volia saber res dels grans. I li ho vaig preguntar, a l’avi.

—Mireu —va fer—. Quan ens anem fent grans, perdem moltes il·lusions. Més que perdre-les, les oblidem. Hi ha altres coses que passen al davant. La feina, els maldecaps, els anys. El drac de Bagastrà enyora els seus amics, els Esquitxos i, molt particularment, en Xeric. I els enyora perquè ells no en sabien res, de maldecaps i de romanços de gent gran. L’únic que els podia amoïnar una mica eren els Grauxes. Però estaven tan confiats que algun dels seus amics els anava a socórrer sempre, que ni això era una veritable preocupació per a ells. I els que més s’assemblen als seus amics sou vosaltres, els nens. I encara no pas tots. Pel que he anat veient, només aquells qui creuen de debò en les il·lusions i la imaginació, en la fantasia i en els somnis, arriben a veure’l.

Em sembla que els petits no ho entenien gaire, tot això, però anaven fent que sí amb el cap.

—Si mai l’arribeu a veure, el drac de Bagastrà —deia l’avi Joan—, acosteu-vos-hi i viviu amb ell tot allò que us pugui oferir. De debò. Un altre dia potser us farà falta.

Ara era jo que no l’entenia gaire.

—Què vols dir, avi? Què és el que ens farà falta?

—La il·lusió, els somnis i la fantasia.

Era hora d’anar a l’escola. Vam dir adéu a l’avi Joan i ens en vam anar amb una sensació estranya, com si ens haguessin revelat algun secret molt important però que encara no l’acabéssim de copsar.

A LA TARDA, sortint de l’escola, ens van empaitar els petits. En Lluís estava molt esverat, més que mai. En Pau i l’Aleix no deien gaire res, se’ls veia molt moixos. La Laura plorava desconsoladament.

—Es pot saber què us passa?

I tots alhora ens van dir que havien tapat el forat.

—Renoi! Quina mala sort!

Els vam acompanyar fins a la seva classe. Uns paletes acabaven de posar la placa aïlladora que faltava. Malauradament ja era tot fet. La mestra nova, la que de tant en tant substituïa la Carme, estava satisfeta.

—Bé! Ja n’hi ha prou de ximpleries —deia tot fregant-se les mans—. Ja n’hi ha prou de contes estúpids que se us beuen l’enteniment i no us deixen fer res de profit. S’ha acabat el drac de Bagastrà o com cordills es digui.

Era clar que aquella dona no l’havia vist mai, el drac, ni havia cregut en ell ni havia tingut mai il·lusions, ni de ben petita. Pitjor per a ella!

Vam arribar a casa amb unes cares que feien llàstima. No l’havíem arribat a veure i qui sap quan tornaria a sortir! Els petits no tenien ganes d’anar amb bicicleta, ni en Carles ni jo de jugar a futbol. Ens vam asseure a terra, callats, sense dir res. Al cap d’una estona en Carles es va picar el front i va cridar:

—Ja ho tinc! Ja ho tinc!

Tots ens el vam mirar, estranyats.

—Què és el que tens, Carles?

—Escolteu-me, escolteu-me. El drac surt quan s’obre algun forat, no és cert?

Li vam dir que sí.

—Però, mentrestant —va continuar—, es deu amagar en algun lloc. Vull dir que no desapareix pas així com així. Deu viure en algun amagatall, adormit o mig adormit, com diu que ho feien els dracs del seu país quan es disposaven a passar el temps de les neus. Repasseu bé la història que ens han estat explicant. Fixeu-vos en una cosa. Sempre que el drac ha sortit ha estat aprofitant l’obertura d’algun forat, fet al bon temps. Si se n’obre algun a l’hivern, no surt. Bé, s’hauria de comprovar, però, en posaria la mà al foc. Això vol dir que, quan no surt, és que està adormit. Em seguiu?

Anàvem dient que sí.

—Els dracs són molt fredelucs. Hauríem de pensar en un amagatall calentó i que, a més a més, i això és molt important, tingués galeries, passadissos que el poguessin conduir a les obertures que s’estan fent i que ell aprofita per a sortir. Ha de ser també en algun lloc a prop del poble perquè sembla que encara confia que algun dia en Xeric torni i no vol ser gaire lluny quan això succeeixi. 1 ha de ser un lloc prou amagat i prou original perquè ningú no l’hi busqui i no el pugui trobar.

Estàvem interessats en tot el que deia en Carles però no sabíem on volia anar a parar. La Glòria li va preguntar:

—I aquesta meravella d’amagatall on es troba?

En Carles ens mirava amb un somriure ample i amb els ulls brillants.

—Que no us n’adoneu? El drac de Bagastrà s’amaga a la Crosa, a la Crosa de Sant Dalmai, al cràter de l’antic volcà!

—VISCA, visca, visca! L’hem trobat, hem trobat el drac! Visca!

La Glòria estava eufòrica. Els petits també xisclaven i cridaven. En Carles els va fer callar.

—Què voleu, amb aquests crits? Que ens senti tothom i el drac agafi por, s’espanti i no surti mai més?

—No, no, és clar que no.

—Doncs no crideu tant i escolteu. Hem de preparar un pla per a aquesta nit. Si li han tapat el forat del parvulari, se’n tornarà al seu cau, a esperar que se n’obri un altre. El que farem nosaltres serà avançar-nos. Anirem a la Crosa, el cridarem, el buscarem, farem un forat nou si cal. L’ajudarem a sortir i mirarem de fer-nos amics seus. Entesos?

—Sí, sí.

Ens en vam anar a sopar i a dormir ben aviat. A l’hora convinguda, en Carles i jo vam anar a buscar els petits. Els vam despenjar dels balcons i ens vam disposar a fer una petita excursió. La Crosa està a uns tres o quatre quilòmetres de Bagastrà. Havíem deixat les bicicletes al garatge de la Glòria, que és el que fa menys soroll quan obres la porta.

—Apa, som-hi!

En Carles anava al davant i jo a darrera de tot, vigilant que els petits no es perdessin en la fosca. Pedalàvem amb força, anàvem de pressa. Hi havia el cel ple de llumetes i un retall de lluna que semblava una tallada de meló. No se sentia res. Només algun gos de tant en tant i encara de molt lluny. A poc a poc, es va anar veient el turó de la Crosa. És ample i arrodonit, amb arbres a la falda i tot de caminets que pugen fins a dalt de tot. En vam prendre un que donava la volta en un camp de blat de moro i de seguida vam ser al cim. Ens vam aturar i miràrem el cràter, enorme, ple de conreus que el travessaven de banda a banda. El vessant del volcà, tant per la part de dins com per la part de fora, és ple de boscos i de roques capgirades que feien un efecte estrany a la llum d’aquella lluna tan petita.

—Bé! Ens haurem de posar a la feina.

La Glòria semblava estar-ne molt convençuda.

—I per on comencem, eh?

La Laura, en canvi, no ho veia gens clar.

Vam dir que el més convenient seria, de bon principi, cridar el drac. Si ell coneixia alguna sortida secreta ens estalviaria molta feina. Vam començar a cridar amb totes les nostres forces.

—Drac de Bagastrà! Drac de Bagastrà!

Vam estar molta estona cridant i cridant, i res. El drac no sortia, ni se sentia res ni es veia la claror, tampoc.

—Espereu un moment.

En Carles ens va fer callar a tots.

—Sembla que, al drac, li agraden la música i els cants. Sol sortir quan els rossinyols canten, us hi heu fixat?

Però aquella nit semblava que no hi havia cap rossinyol que tingués ganes de cantar.

—Escolta, Laura. La teva veu és molt dolça i saps cantar molt bé. Per què no ho proves?

—I què voleu que canti?

—Tu mateixa. Una cançó bonica, que pugui agradar al drac.

La Laura va rumiar una petita estona. A la fi va dir:

—Què us sembla si canto la cançó del rossinyol? Ja que sembla que aquests ocells li agraden tant…

—Molt bé, molt bé!

La Laura es va aclarir la gola, va fer uns quants estossecs i es va preparar. Va començar molt suau, molt fluixet, com si tingués vergonya. Però de mica en mica s’anà engrescant i la seva veu sortia clara, forta, ressonava de valent allà dalt de la Crosa, cantava molt animada.

I, al cap d’una estona, ens va semblar escoltar el cant d’un rossinyol de debò. I després un altre i encara un altre. Eren molts rossinyols que cantaven alhora. I la Laura continuava cantant, i tots ens vam engrescar i acompanyàvem la seva veu com podíem, i els ocells ens assenyalaven el to. Fins i tot la lluna semblava més grossa i els estels més brillants.

LA CLAROR aquella que tant esperàvem es va començar a veure en un racó del cràter. Venia d’una pila de roques més grosses i recargolades que les altres. Era la claror dels mil colors. Vam callar i la música del drac es començà a sentir. A mi se’m va posar la pell de gallina. Era tal com l’havíem sentida la primera nit, tal com ens l’havien explicada l’avi Joan i la Carme. La música del drac era un conjunt de notes que embadalien el més indiferent. No havia sentit mai els Escandis però hauria dit que n’hi havia a milers que cantaven amb el drac. Com també semblava, de tant en tant, el cant del rossinyol. Després, el drac es va posar a cridar, va fer un udol llarg i tristíssim i va passar tot seguit a una música alegre i viva i va tornar a baixar en unes poques notes de violí. Pujava i baixava i, amb la música, la claror s’anava fent també més forta i es bellugava al seu ritme.

—Ja el tenim aquí, ja el tenim aquí! Picàvem de mans i saltàvem i rèiem i xisclàvem mentre la claror se’ns acostava i la música era més forta, més clara. De tant en tant, uns grunys que ja coneixíem:

—Grrr, grrr, grrr, grrr!!!

Aquests grunys deixaven entendre que el drac estava content. Per fi l’havíem trobat! Ja sabíem on vivia, coneixíem el seu amagatall, el seu refugi secret! Vam baixar corrent per la falda de la muntanya, cap al lloc d’on sortien les veus i la claror. Teníem ganes de veure el drac, de conèixer-lo, que ens portés a fer volts en les seves ales poderoses. Aquella nit va ser, de debò, una nit màgica per a tots nosaltres.

PER ACABAR us podria explicar moltes coses més del drac de Bagastrà. Com el vam arribar a conèixer i hi vam jugar. De les històries que ens explicava dels seus amics. Ens feia tremolar de por amb la dolenteria dels Grauxes i sentíem sobre la pell l’aigua neta i fresca de les gorgues del seu país quan ens explicava com eren, com baixava l’aigua pels saltants altíssims. Ens va dibuixar, amb la llum i la claror que li sortien de la gola, les flors més delicades i més boniques que haguéssim vist mai. 1 ens deia que eren les flors del seu país. Ens va parlar d’en Xeric i un grapat de llàgrimes li sortiren dels seus ulls arrugats. Però de seguida es refeia i deia que ja n’havia trobat d’altres, de Xerics. I que estava prou content.

Us podria explicar també la sensació que feia volar sobre les seves ales. Com hi cabíem tots set, ben agafats, i com xalàvem amb aquelles passejades aèries i nocturnes. Us podria explicar moltíssimes coses del drac de Bagastrà però avui només us en diré una més i prou.

Una nit que el cel era tapat i semblava que havia de ploure, ens va fer entrar a la seva cova. Va dir que no tenia ganes de jugar ni de volar. Es veia una mica trist i teníem por que marxés de nou cap al seu país. Però no era res d’això, no.

Ens deia que ell no era pas l’únic drac que hi havia per aquelles contrades. Que n’hi ha molts més escampats pels pobles, que tots busquen el seu estimat Xeric, l’amic perdut. I que, quan el troben, són molt feliços. Que es queden tristos quan els nens ens fem grans perquè canviem tant. Quan ens fem grans, deia, l’oblidem i deixem de buscar-lo.

—Això no passarà pas amb nosaltres, ja ho veuràs —li dèiem, sense acabar d’entendre gaire el que volia dir.

Però es veia dubtós del que li prometíem.

—A mi, el que de debò em fa sortir del meu cau —anava dient— és veure la facilitat que teniu per a entendre’m i fer-me recordar els meus estimats Esquitxos.

Al cap d’una estona, vam sortir a fora. S’havien esvaït una mica els núvols i la lluna treia el nas entremig de les boires que encara es bellugaven per sobre nostre.

—Ara veniu que us vull ensenyar una altra cosa.

Vam pujar a les seves ales i ens vam enfilar cap amunt. Vam travessar el poble i seguírem el curs del riu, del Bagastrà. Ens va dur fins als antics estanys, els estanys dels quals li havia parlat tant en Xeric. Uns estanys immensos, ara gairebé secs, posats al bell mig d’una selva que havia estat frondosa i que ja no existia.

—Fa molt i molt de temps, en Xeric m’explicava que, en aquests estanys, s’hi podia trobar ocells de tota mena, vinguts dels països més llunyans, que hi feien estada tot esperant el temps més adient per a tornar a aixecar el vol. Aquests ocells eren portadors de les noves del món cap a l’un i l’altre extrem de la Terra. Quan el volcà va esclatar i tot això es va cremar, la selva que hi havia també va anar desapareixent. Els homes que vingueren podien haver tornat a omplir els estanys i permetre així que els ocells hi tornessin a fer estada. Però no van fer-ho. Ben al contrari. Els estanys s’han anat assecant i ningú no ha fet res per recuperar el que hi havia aquí. Jo espero que algun dia es tornin a fer servir. I que es tornin a fer servir per a recobrar el que es va perdre. D’aquesta manera potser en Xeric tornarà, m’enteneu? I potser també els Es-candis, que ara paren qui sap on, se n’assabentaran i vindran. Hi ha molts Escandis i molts Xerics que vaguen perduts per un món que els és estrany.

Ves per on, era un drac enamorat dels nens i dels ocells.

—Els homes només pensen en treure profit de tot sense fer esment en les coses que no són només seves.

Us podria explicar moltes més coses del drac de Bagastrà. Entre d’altres, us puc assegurar que ens va repetir una i mil vegades que cada poble tenia el seu, de drac, i també el seu Xeric perdut. I moltes coses estavella-des, molts desgavells de tota mena que s’haurien d’anar adobant perquè els dracs, els Esquitxos, els Escandis, en Xeric i tots els altres poguessin arribar a viure feliços.