2     La Selva de les selves

AQUELL DIA a la tarda, tornava a estar al carrer amb en Carles. Però no n’encertàvem ni una. Estàvem més pendents dels petits que corrien esvalotats amb les bicicletes que no pas de fer gols a les porteries que havíem marcat al carrer. Els havia acabat d’explicar el conte, la Carme? Havien aclarit per què aquell drac havia vingut a parar al nostre poble? En Carles em va mirar i em va manar que estigués per la pilota, que ja n’hi havia prou de tantes ximpleries.

—Cordills, David! Vols xutar com Déu mana, home?

Però ell també estava distret. Jo ho veia. Vam acabar per asseure’ns a la porta de casa seva, on hi havia un rectangle d’ombra molt fresc.

—Tot això són ximpleries, David, bestieses que no porten enlloc. Quan érem petits, la Carme també ens explicava contes així, recordes? 1 ens la crèiem perquè érem petits. Però ara ja ens ha passat l’edat, no ho creus?

Jo li anava dient que sí.

—És clar que sí, és clar que sí. Mira-te’ls. Són tan petits que s’ho creuen tot. Uns caga-nius que s’empassen la primera bestiesa que els expliquen.

Però anava pensant que havia estat molt excitant escoltar aquell conte al matí. Que, de fet, no sé per què deixen d’explicar-nos històries com aquesta quan ens anem fent grans. I, per un moment, vaig voler deixar de banda els meus deu anys estrenats de feia poc i tornar a ser com aquella colla i poder creure’m les històries de la Carme. En tinc ganes, de fer-me gran, és clar que sí, com tothom. Però de vegades enyoro les aventures de quan era més menut. Les aventures fantàstiques que m’imaginava darrera de qualsevol narració de la Carme. Ara tot és més avorrit. Ens expliquen coses massa reals. Ben poques vegades ens quedem amb la boca oberta escoltant el que diu el mestre. Al matí, havia vist els petits tan interessats en el conte del drac, tant i tant, que m’havien fet agafar enveja. Aquelles boques i aquells ulls oberts de bat a bat, les orelles llestes i el cos immòbil m’havien fet enveja. Sí senyor.

—Encara te n’explica, d’històries, el teu avi?

En Carles va fer que no amb el cap.

—Però te n’explicava moltes.

—Ara només se l’escolta en Marc.

En Marc és el germà petit d’en Carles.

—No us ha parlat mai del drac de Bagastrà?

—No.

—I per què no li ho preguntes?

—Bah! Aquestes coses no les sap.

—Però la Carme ha dit que hi ha gent al poble que encara recorda alguna cosa del que va passar. Potser el teu avi…

—Primer hauríem de saber què és el que va passar.

—Sí, és clar, tens raó.

En Pau i l’Aleix passaven com llampecs amb la bicicleta. Al darrera, la Laura i en Lluís els empaitaven.

—Eh! Atureu-vos!

Van frenar com van poder i van venir fins on érem en Carles i jo.

—Què voleu?

—No res.

Em sembla que ens feia vergonya preguntar com havia acabat el conte.

—Doncs si no voleu res per què ens heu cridat?

—Escolteu. Ja us ha acabat d’explicar el conte, la Carme?

—D’aquella manera.

—Què vols dir?

En Pau feia cara de murri.

—La Carme ens ha dit que no hem pas d’anar-ho dient, tot això, que la gent gran se’n riu, d’aquestes coses. I que més val que ens ho guardem per a nosaltres tots sols.

—Així vols dir que no ens ho voleu explicar?

—Què ens donareu si us ho expliquem?

—Tu demana.

En Pau va cridar els altres a part i van fer una mena de concili. Després es van atansar.

—Ho explicarem si aquesta nit ens ajudeu a sortir de casa sense que els grans ens sentin.

—Estàs boig? On voleu anar, a la nit, tan menuts?

—Molt bé. Doncs no direm res.

—Espera, espera!

La nostra curiositat era massa gran. Vam dir que d’acord, que faríem el que ens demanaven. I tot seguit ens va explicar, a la seva manera, tot el que la Carme els havia estat dient a la tarda.

DE VEGADES, els dracs també ajudaven els Esquitxos a sortir de les urpes dels Grauxes. Sense fer soroll, s’atansaven a les basses de fang i quan estaven ben bé al damunt bufaven amb totes les seves forces. Aleshores el fang sortia disparat en totes direccions, com milers de brolladors petits. Els dracs feien això a ple dia, amb la llum del sol, i com que els Grauxes tenien por de la claror, perquè els enlluernava i no s’hi veien, sortien esporuguits dels seus amagatalls i deixaven estar els Esquitxos que romanien captius. Els dracs els alliberaven i els duien fins a les gorgues d’aigua neta perquè es poguessin rentar bé i treure del damunt la pudor que duien enganxada, de tants dies d’estar amb els llefiscosos Grauxes.

Un dia, van avisar el nostre drac que hi havia un Esquitx presoner des de feia molt de temps. Ni les Nívies amb les seves ales grosses i blanques, amb la seva delicadesa i la seva astúcia, ni els Escandis, amb el seu cant prodigiós, que deixava immòbil i embadalit fins i tot el Grauxa més dolent, havien pogut fer-hi res. El drac va tenir molta feina. Bufava i bufava però els Grauxes es mostraven d’allò més repatanis. S’agafaven al que fos per no haver de marxar corrent i deixar abandonat el seu presoner. A la fi, però, va agafar aire d’una manera salvatge i violenta i va fer fugir els Grauxes en totes direccions. Era una pila d’individus repel·lents llançats a una distància considerable, barrejats amb el fang i fent un escàndol extraordinari. Quan la cosa es va calmar una mica, va buscar per entremig del que quedava a la bassa i va trobar l’Esquitx. Però no era un Esquitx com els altres, no. Era una mica més alt, només una mica, i no tenia els cabells negres i arrissats sinó que els tenia rossos i estirats. Feia la mateixa cara de nen que els altres però no semblava pas tan atabalat, tan mogut. Era més calmat. Parlava en veu baixa i, de seguida, el drac va poder observar com sabia explicar coses de mons que ell no coneixia. El va agafar amb cura i el va dur a la gorga més ampla, més neta i més fonda de totes les que hi havia als boscos. L’Esquitx es va banyar i, quan va estar net, va desaparèixer darrera uns arbuixells. Al cap d’una estona, va tornar vestit amb els pètals d’una flor que el drac no havia vist mai. Eren rosats, d’un rosa molt delicat, i feien com unes aigües de color blanc.

—Ara m’agradaria que em portessis amb els meus companys.

I el drac va volar fins al clap on sabia que vivia la comunitat més considerable d’Esquitxos. De l’aire estant, va anar veient els bolets-cases dels seus amics i les corregudes que feien tot donant-li la benvinguda. Va aterrar al lloc més ample i va descarregar el petit personatge.

—Aquí el teniu, sa i estalvi.

Els altres Esquitxos el van mirar encuriosits.

—Ens havien dit que hi havia un Esquitx presoner dels Grauxes. Però ara veiem que no era ben bé així.

—Com que no?

L’Esquitx del vestit rosat amb aigües blanques semblava enfadat.

—Sóc de la vostra mateixa raça. Però vinc d’un altre país on només veiem el sol de tant en tant perquè els nostres boscos són més frondosos que els vostres. En no tenir tanta escalfor ni tanta llum, ens allarguem una mica més. Per això sóc un xic més alt. A les meves terres no hi ha flors blaves amb taques grogues com aquestes que dueu posades com a vestit. Allà hi ha moltes flors rosades que creixen als arbres.

—Hi ha rius, a les teves terres?

—Hi ha rius i estanys d’aigües netes, transparents, fresques, plens d’ocells de totes mides i colors que canten millor que els vostres i volen també més enlaire que aquests que teniu aquí.

Els Esquitxos del país dels dracs estaven una mica ressentits per tot allò que escoltaven. Ells creien que els Escandis eren els ocells que cantaven millor de tots. Però com que eren educats no s’hi van ficar i deixaven que el nouvingut s’anés explicant.

Al cap d’una estona van aparèixer dalt del cel els companys del drac. Els havien dit que s’havia trobat una mena d’Esquitx desconegut fins aleshores i el volien conèixer.

Els Esquitxos van córrer a buscar avellanes de les més grosses i maduixes de les més dolces. Es preparava una vetllada que ningú no volia perdre’s. Fins a mitjanit, van estar tots asseguts al voltant d’un foc esplèndid, calent i acollidor a les hores fosques i fresques de la nit dels boscos, menjant fruites exquisides i escoltant amb atenció tot el que deia aquell Esquitx vingut d’altres terres.

Cap a l’acabament de la vetllada, quan ja es veia que l’Esquitx estranger feia esforços per no adormir-se, perquè devia estar cansat de tant de temps d’estar presoner dels Grauxes, algú li va preguntar com es deia el seu país.

—La Selva.

—Oh, però, de selves n’hi ha moltes!

—La meva és la Selva de les selves.

EN PAU, l’Aleix, en Lluís i la Laura es van quedar mirant-nos, a l’aguait. En Carles i jo havíem escoltat la història sense riure, sense preguntar res, amb molt de respecte. Però a mi em semblava que encara no estava tot dit.

—No us ha explicat res més, la Carme?

—De moment, no.

—És que així encara no sabem res de res.

—Què vols dir?

M’hi anava interessant tant o més que ells. Estava enfavat amb aquella història, amb els dracs que duien els Esquitxos sobre les ales, amb boscos i muntanyes que no s’acabaven mai, amb les Nívies d’ales lluents, amb els Grauxes perversos i amb l’Esquitx vingut encara no sabia d’on.

—Vull saber com va venir a parar aquí el drac que dieu que està penjat al sostre de la vostra classe.

—La Carme encara no ens ho ha dit. Per això hi volem anar aquesta nit i parlar amb ell. Però som massa petits per sortir sols de casa. Així que ens haureu d’ajudar.

En Carles em va mirar i es va posar el dit al front.

—Aquests estan ben tocats de l’ala —va fer. Però els anava escoltant.

En Lluís es va començar a enrabiar i va picar de peus a terra.

—Heu dit que ens ajudaríeu, heu dit que ens ajudaríeu!

—Està bé, d’acord, però no cridis tant que tot el barri ho sabrà.

En Lluís és així. Tossut i marrà. Vol sortir-se sempre amb la seva sense parar esment en el que cal per aconseguir-ho.

Van començar a sortir caps per les finestres i els balcons. Mares i iaies ens cridaven per anar a sopar. En Carles va començar a parlar ràpidament.

—Vosaltres aneu a sopar i a dormir com sempre. No us amoïneu per si us adormiu. En David i jo saltarem pels balcons i us vindrem a despertar. Només hi ha problema amb tu, Laura, perquè vius a l’altra banda del carrer. Però no pateixis que ja ens espavilarem.

Els balcons de les cases estan a tocar uns dels altres, només els separen un parell de pams. En Carles, els bessons, en Lluís i jo vivim de costat. O sigui que podíem anar saltant balcons fins que hi fóssim tots. Però la Laura era un problema perquè vivia a l’altre costat, davant per davant de casa en Carles.

—No tens pas una corda a casa teva, Laura?

La Laura va arronsar les espatlles.

—No ho sé.

—Sí, dona. El teu pare en deu tenir alguna entaforada en algun racó del garatge. La busques i te l’amagues a l’habitació. Abans d’anar a dormir, la lligues ben fort a la barana i la deixes a punt perquè puguem pujar-hi. Entesos?

—Em fa una mica de por, tot això.

—Però vols venir o no?

—Sí…

—Doncs fes el que et dic i llestos!

En Carles s’havia convertit en el cap de l’expedició. Estava, ara, més engrescat que jo. Vaig haver de dir-li que allò em semblava una criaturada.

—No et queixes que ja no tenim aventures? Doncs aquí la tens, a punt per a viure-la de ple.

Em feia patir anar a córrer món amb aquells vailets a mitjanit. De debò. M’hauria fet enrere si no m’haguessin recordat la història del drac que qui sap què hi feia, allà dalt amagat. Vam quedar entesos i anàrem a sopar.

LA NIT era calorosa, gairebé estiuenca. En Carles m’havia dit que vigilaria des del seu pati i que, quan veiés que no hi havia llum a les cases, començaria a saltar balcons. No havia dit res als seus germans ni jo tampoc al meu. Era una cosa ben nostra, dels quatre petits, d’en Carles i meva. I de ningú més. Els nervis i el neguit no em deixaren adormir. Ja havien tocat les dotze al campanar de l’església quan vaig començar a sentir soroll pels balcons. Vaig sortir a poc a poc, no fos cas que en Jordi, el meu germà, em sentís. Vaig veure en Carles que ja havia saltat al balcó dels bessons.

—Vinga, vés a despertar en Lluís, tu.

En Pau i l’Aleix començaven a sortir, amb uns ulls oberts com taronges. En Carles va lligar una corda a la barana i els va anar despenjant, primer un i després l’altre. Jo li vaig passar en Lluís que ja ens esperava despert i a punt i després vaig baixar jo. Ja érem al carrer.

—Ara anem a buscar la Laura.

Havia deixat una corda que penjava arrambada a la paret, que gairebé ni es veia en la fosca. En Carles hi va pujar i li va picar als vidres. Va sortir la Laura, tremolant de por i de frisança. En Carles la va despenjar sense cap inconvenient.

—Només falta la Glòria —va dir la Laura, fluixet.

Tots ens la vam mirar, mig enfadats.

—Havíem dit que no diríem res a ningú.

—Doncs jo li ho he explicat a la Glòria i ella diu que també vol venir, que si no l’anem a buscar ho xerrarà als grans.

—Mare meva!

La Glòria és la cosina de la Laura, una mica més gran que ella perquè ja ha fet nou anys. Viu també al mateix carrer, una mica més avall. Té un germà més gran. No és tan poruga com la Laura i li agraden molt els jocs de pilota i fer barraques als camps i anar a pescar al riu amb els seus amics. 1 diu que li agradaria viure en aquella casa solitària i abandonada del mig del bosc que fa tanta por a la Laura. La Laura, quan li sent dir això, s’esgarrifa. La Glòria és més aviat primeta encara que menja molt i sempre està rosegant una cosa o altra. Li agraden, sobretot, les cireres i els préssecs acabats d’abastar de l’arbre i se’n faria un tip. Estima amb bogeria els ocells i no pot suportar veure nens amb escopetes de perdigons abatent ocells. A casa seva tenen una carnisseria i quan hi ha colomins o qualsevol altra mena d’ocell al taulell, se’n va donant un cop de porta ben fort.

La Glòria havia seguit les instruccions que havíem donat a la Laura i també hi havia una corda penjada de la barana. Al cap d’uns moments era a baix amb tots nosaltres. En Carles, de moment, estava una mica enfadat.

—Què? Ja hi som tots o encara n’hem d’anar a recollir més?

La Glòria va dir que no hi havia ningú més, que no havia dit res al seu germà ni a cap altre.

—Molt bé, anem!

Definitivament, en Carles era el cap. De fet, era el més gran de tots. Després venia jo, després la Glòria, la Laura, en Lluís i els bessons, que eren els més petits. Jo no sé què hauria passat si algú ens hagués observat. Érem set ombres petites, molt juntes, aplegades, que caminàvem de pressa de pressa pels camps de blat de moro i els camins deserts. Anàvem callats. Teníem por que algú ens pogués sentir. O que algun gos ens flairés i es posés a lladrar. Però no va passar res de tot això.

Arribàrem a l’escola quan tocaven dos quarts d’una al campanar. Vam entrar per una finestra que només estava ajustada. La llum de la lluna, que aquella nit era molt grossa i molt rodona, aclaria la foscor de la classe i feia que no ens entrebanquéssim amb les taules i les cadires. Un cop a dins, en Pau s’havia convertit en el dirigent de l’operació.

—Veniu, veniu.

Ens vam posar sota mateix de l’esbornac del sostre. No s’hi veia ben res. Era un forat negre, tan negre com una taca de tinta, com el cel de la nit més fosca de totes les nits.

Ja ens començava a fer mal el clatell de tant mirar enlaire, quan l’Aleix ens va avisar.

—Calleu, calleu, ja surt!

No calia que ens digués que calléssim perquè ningú no havia dit res. Només se sentien les dents de la Laura, que li petaven de por.

Vaig veure un parell de llumetes, molt petites, que anaven d’un costat a l’altre. I, de cop, es va sentir allò que havia dit en Pau a casa seva:

—Grrr.

La Laura va arrencar a córrer cap a la finestra mig oberta. En Carles la va aturar.

—Es pot saber on vas?

—Me’n vaig a casa.

—De cap manera! Ara sí que no!

Es tornava a sentir el soroll, cada vegada més fort i més a prop.

—Grrr, grrr, grrr.

No es veia res. Només les llumetes que es bellugaven sense parar. Jo penso que en aquell moment no era només la Laura que tenia ganes de tornar cap a casa. Els petits estaven tots agafats. En Carles i jo estàvem, també, una mica espantats. Només la Glòria semblava serena i contenta. Es va plantificar al mig de la classe i va mirar fixament cap amunt. Després, va començar a cridar:

—Surt de la teva cova, drac de Bagastrà! No tenim cap por de tu, ni dels teus grunys, ni d’aquests ulls tan lluents! Surt d’una vegada!

Ens vam quedar glaçats. En Carles la va fer callar.

—Vols parar d’una vegada, beneita? No li parlis així que es pot enfadar.

Els crits o els grunys o els planys del drac, no sé ben bé com dir-ne, es van sentir més i més forts, més i més a prop.

—Grrr, grrr, grrr, grrr!!!

El forat del sostre va començar a aclarir-se. Era com si una mena de llum, entre groga i verda, s’anés fent més forta, més potent. Ja no era el forat que romania negre. S’estava produint un canvi. Nosaltres, les taules, les cadires, les joguines escampades, la classe tota esdevenia més fosca. El forat anava convertint-se en una taca de colors. Però no pas de colors que s’estiguessin quiets, no. Passaven del groc-verd al gris-blau, del taronja al vermell, del gris al blanc i torna a començar. I, de cop, una musiqueta molt dolça, molt fluixa al principi, més poderosa de mica en mica, s’anà escampant pertot arreu. Havia començat essent unes quantes notes de violí i prou. Més tard s’hi afegiren sons que semblaven venir d’altres instruments estranys, prodigiosos, que no coneixia. De vegades, em semblava reconèixer el cant d’algun ocell, més tard era el cant de milers d’ocells el que ens arribava de cop. Després tornava a sentir-se només el violí. Era una música que pujava i baixava de to en pocs moments, en pocs instants. Era una música que cap de nosaltres no coneixia, que ens deixava astorats i tranquils alhora. Jo no sé si m’entendreu però no sabria com fer-ho per poder explicar exactament el que sentíem.

—Escolteu, escolteu, està plorant.

La Glòria ens deia que el drac plorava i, de vegades, ho semblava. Però de seguida tornava a sentir-se el cant d’un vol enorme d’ocells. I la Laura ens deia fluixet:

—Ara no plora, només canta.

De mica en mica, es va anar apagant la claror del forat. I com més fosc es feia l’esbornac, més bé anàvem veient de nou els objectes de la classe. A mesura que el forat esdevenia negre com al principi, anàvem deixant de sentir la música, també. I, al cap d’una estona, vàrem tornar a sentir el crit d’abans, però molt lluny, molt més baix.

—Grrr…

Ens vam trobar tots cridant com ximplets, amb les mans fent de botzina:

—Drac! Drac de Bagastrà! Toma!

Però tot s’havia acabat. Ja no es veien les llumetes petites que semblaven els seus ulls, ni la claror de mil colors. Ni se sentia la música. Tot tornava a ser com abans.

—No cal que cridem més. Se n’ha anat.

I, després de dir això, en Carles va manar que tornéssim cap a casa, que era el millor que podíem fer.

L’ENDEMÀ al matí, a l’hora del pati, en Carles i jo ens vam atansar a la classe dels petits. La nit abans, quan tornàvem cap a casa, havíem dit que ningú no havia de saber res de tot allò que havíem vist. Que, si ho dèiem, el primer que farien els grans seria tapar el forat del sostre. I que si tapaven el forat no podríem esbrinar res més del drac ni de la seva cova.

La Carme parlava al mig de la rotllana dels nens que se l’escoltaven amb la boca badada. Se’ns va acostar la Glòria.

—Què? Podeu sentir alguna cosa?

Estava tant o més interessada que nosaltres. Ens hi vam posar ben a la vora i poguérem escoltar això que ara us explicaré. La Carme anava dient:

—L’Esquitx estranger, el de cabells llargs i rossos, una mica més alt que els que vivien als boscos dels dracs, vestit amb pètals rosats i blancs d’una flor que no coneixien, es va quedar a viure un temps entre els seus nous amics. Continuava dient que els ocells de les seves terres cantaven millor que els Escandis. Però això se li perdonava perquè sabia explicar històries molt boniques que els deixaven tots embadalits. Els va dir que el seu nom era Xeric. Que anava a les gorgues a banyar-se amb els seus amics i que els ajudava a collir maduixes i avellanes. Que li agradava enfilar-se a les ales dels dracs i volar per damunt de les muntanyes més altes. Era molt simpàtic i molt rialler. Per això, els Esquitxos es van entristir molt quan un dia en Xeric va dir que marxava.

—I per què va marxar, en Xeric?

—Doncs mireu. En Xeric deia que enyorava la seva terra, la seva Selva, els seus estanys i els seus ocells. Començava a fer fred. L’hivern arribava, més blanc i gelat que mai. A l’hivern, els Esquitxos s’entaforaven a les seves cases i menjaven tot el que havien pogut recollir al bon temps. Els dracs se’n tornaven als seus amagatalls, a les coves profundes de les muntanyes i allà s’hi adormien fins que arribava de nou la primavera. En Xeric deia que no estava acostumat al fred d’aquells boscos i que, a casa seva, mai no n’hi feia tant. Que ell continuaria banyant-se a les aigües dels rius i els estanys i menjaria fruita fresca perquè a la seva Selva no tenien necessitat de collir-ne i guardar-ne per a passar l’hivern. Que n’hi havia sempre. I deia també que començava a enyorar el cant dels seus ocells, que els Escandis ho feien molt bé però que enyorava els del seu país.

—I va marxar?

—Sí. Un dia al matí, amb un cel ple de núvols blancs que s’atansaven carregats amb les primeres volves de neu, en Xeric es va anar acomiadant dels Esquitxos. Hi havia també els dracs que ploraven a raig fet perquè li havien agafat molt d’afecte. En Xeric va voler pujar a les ales del drac que l’havia salvat dels Grauxes i plegats van anar a fer l’últim vol. El drac el va fer volar per damunt dels boscos i les muntanyes i li va ensenyar la cova on aniria a passar l’hivern. Van trobar un vol d’Escandis i en Xeric els va fer adéu amb la mà. 1 els Escandis es van posar a cantar amb totes les seves forces. Més tard, el drac el va portar en un clap del bosc on vivien les Nívies, però ja estaven totes amagades dins les plantes gegantines que les emparaven de les neus i les glaçades de l’hivern. Només es van poder acomiadar d’un parell o tres que anaven endarrerides i no havien triat encara un bon lloc per a passar-hi el temps dels freds. Després, el drac va dur en Xeric fins a la vora del bosc i li va preguntar si tornaria.

—I en Xeric què li va dir?

—Doncs li va dir que no ho sabia. Que les terres d’on ell venia eren molt i molt lluny i que no sabia si tindria prou forces per a tornar a fer un viatge com aquell. Que, si amb l’arribada del bon temps veien que no tornava, ell els esperaria a casa seva. El drac li va preguntar per on s’hi anava, al seu país. 1 en Xeric li va contestar que havia d’agafar el camí cap al sud. Li va fer adéu amb la mà i va marxar tot xano-xano cap a la Selva de les selves.

Els nens van quedar molt callats i la Carme els anava mirant amb una mitja rialleta.

—Però no patiu pas —els va dir—. A la tarda us explicaré el que va passar més tard.

En Carles, la Glòria i jo també vam quedar com una mica decebuts. Volíem saber més coses i ens empipava haver de tornar a les classes sense saber res més. En Carles va dir, fluixet:

—El meu avi és dels més vells del poble. Avui, a l’hora de dinar, miraré de preguntar-li alguna cosa.

—Ben fet! —va cridar la Glòria.

I ens en vam tornar cap a la classe dels grans, la nostra, a escoltar coses que no tenien res a veure amb aquella fantàstica història.