3     La veritable història del drac de Bagastrà

DESPRÉS DE DINAR, en Carles em va venir a buscar, tot esverat.

—Què vols?

—Corre, vine, l’avi diu que en sap alguna cosa, del drac!

—Què dius?

—De debò! Diu que m’ho explicarà. Véns o no?

—Però ell l’ha vist?

—No ho sé. Vine i li ho preguntarem.

L’avi d’en Carles, l’avi Joan, estava assegut en una cadira baixa de balca, a l’ombra del cirerer. Estava fumant una cigarreta rebregada i portava una gorra que li baixava fins a les celles. Ens va mirar amb els ulls petits i vius.

—Què voleu saber?

No li vam pas dir tot allò del forat del sostre ni tampoc que havíem anat a l’escola la nit abans i que havíem sentit aquella música que ens havia deixat tan parats. En Carles, com aquell qui res, li anava dient:

—Són els petits, saps? En Pau i l’Aleix amb en Lluís i la Laura que diuen que la Carme, la seva mestra, els està explicant una història sobre el drac de Bagastrà. Que en saps alguna cosa, avi?

L’avi Joan ens va mirar i després va dir fluixet:

—Em pensava que ningú no se’n recordava, ja, d’aquesta trista història.

—Trista, avi? Per què és trista la història del drac?

I ens vam asseure al seu costat, disposats a escoltar-lo.

—Mireu. Diuen que fa molts i molts d’anys, moltíssims, a la nostra comarca vivien uns individus molt petits, petits com esquitxos, que anaven vestits amb fulles de flors de cirerer i els agradava banyar-se als estanys.

—Però si no n’hi ha, d’estanys, al poble.

—Ara no. Però n’hi havia hagut i de molt grans. Aquests estanys eren plens d’ocells de totes mides i de tots colors. Quan arribava l’estiu i començava a fer calor, els ocells emprenien el vol i marxaven cap a terres una mica més fresques. I, quan s’acostava l’hivern, tornaven i s’hi passaven llargues temporades. Els estanys els anaven molt bé, sabeu? Per descansar dels seus viatges i per recuperar forces per anar a fer-ne d’altres. Un dia, un d’aquests personatges petits que us dic que semblaven esquitxos, es va fer amic d’un ocell molt gros i molt bonic que venia de terres llunyanes. L’ocell deia que havia vist boscos molt frondosos, atapeïts de rius i gorgues, de papallones molt belles i de dracs molt simpàtics. I també deia que hi havia unes criatures molt semblants a en Xeric. No sé si us havia dit que aquell esquitx petit que vivia aquí es deia Xeric.

En Carles i jo ens vam mirar i vam riure una mica per sota el nas.

—No, avi, no ens ho havies pas dit.

—En Xeric era molt tafaner —va continuar l’avi Joan—. I li van venir ganes d’anar a conèixer el país del qual li havia explicat tantes coses l’ocell que havia conegut als estanys. Va marxar i va estar fora tota una temporada. Al cap d’uns mesos va tornar. Va explicar a tothom que havia conegut un país molt i molt bonic i que havia fet molts amics. Va parlar també d’uns individus dolents que l’havien fet presoner i l’havien tingut captiu fins que un drac l’havia alliberat.

—Els dolents es deien Grauxes, oi, avi?

L’avi Joan ens va mirar.

—I com ho sabeu?

—En Pau ens ho ha explicat.

Però nosaltres tot això ja ho sabíem. Volíem que ens expliqués com era que el drac havia vingut a parar a Bagastrà.

—No sé si sabeu —va anar fent l’avi— que, molt a prop del poble, hi ha el cràter d’un antic volcà. Diuen que és el cràter més gran de tot el món occidental.

—La Crosa?

—Exacte. La Crosa de Sant Dalmai. Fa molts i molts d’anys, milers i milers, la Crosa es va badar per darrera vegada. De les seves entranyes van començar a sortir roques enceses, núvols de cendra que enfosquien el cel, enormes columnes de fum negre i espès, rius de foc per tots costats. Tot això es va anar escampant pels voltants del volcà i va anar cremant tot el que trobava. Arbres, plantes de tota mena, boscos sencers, flors i herba, tot va quedar rostit i ressec. Els habitants de la comarca, els Esquitxos de la Selva, van fugir esfereïts. En pocs dies, el lloc on havien viscut i havien estat tan feliços va desaparèixer.

—I els estanys?

—Els estanys es van anar assecant. Més tard, molt més tard, varen arribar els homes.

Homes com nosaltres, com vosaltres i com jo. De mica en mica, van tornar a plantar arbres i a conrear les terres. Però allò no s’assemblava ni de bon tros al que havia estat abans. Van anar abandonant els estanys perquè no els servien per a res. Aprofitaven les aigües dels rius i prou. Els estanys es van anar morint, a poc a poc. Els homes mateixos anaven xuclant la poca aigua que hi quedava per als seus conreus. I no es van preocupar de tornar-los a omplir. Així els ocells que hi passaven temporades van anar marxant i ara només són quatre basses que fan molta llàstima.

—Què va passar amb en Xeric?

—Ja us he dit que ell i tots els seus amics van fugir. Mai més no se’n va saber res.

—1 què en saps, del drac?

L’avi va mirar el rellotge. Ens va dir que era l’hora d’anar a l’escola i que, al vespre, ens ho acabaria d’explicar.

AQUELLA TARDA el que ens anava explicant el mestre em relliscava. Envejava els meus amics petits que devien estar escoltant més històries del drac. M’avorria i tenia pressa per sortir. El mestre em va renyar perquè deia que estava a la lluna.

—Vols fer el favor d’escoltar, David? Em fa la impressió que ets molt lluny d’aquí.

I tant que hi era! Estava assegut encara al costat de l’avi d’en Carles. I estava també a la classe dels petits, amb la Carme. 1 mirant al forat del sostre. I escoltava aquella música que ens havia deixat tan emocionats. I volava enfilat a les ales del drac per damunt de boscos que no s’acabaven mai més. I tremolava de por perquè hi havia un Grauxa dolent que m’havia picat amb aquell líquid que feia tanta pudor i jo no em podia moure i cridava, cridava. 1 estava nedant als estanys amb en Xeric. I somiava que veia molts ocells, molts i molts, i que tots eren els meus amics. I vaig veure com el volcà s’inflava i començava a caure foc i cendra i els arbres es cremaven i en Xeric fugia de pressa.

—David!

El mestre em mirava amb mala cara. Semblava molt enfadat.

—T’hauré de castigar. Avui et quedaràs una estona més, a fer tot el que no has fet a la tarda.

Em vaig veure perdut. Si el mestre em castigava, l’avi Joan no m’acabaria d’explicar la història del drac. Ni els petits em podrien dir què els havia contat la Carme, a la tarda.

—No, mestre, no, ja treballaré.

I vaig treballar com mai. Perquè tenia ganes de sortir de pressa i anar amb els meus amics. I el mestre em va perdonar.

VAM BERENAR tots molt de pressa i ens vam asseure al voltant de l’avi. Els petits també hi eren. Ens va dir que la Carme no els havia pogut explicar res, aquella tarda. Que havia hagut d’anar al metge i havia vingut una mestra nova que, del drac, no en sabia res de res i, fins i tot, els havia mirat malament quan li havien començat a dir que aquell forat del sostre era la seva cova. Va dir que el faria tapar ben aviat, que allò feia lleig, allà al mig. (Els nens es van posar molt tristos).

Mentre l’avi acabava de menjar-se una llesca de pa amb vi i sucre, vam explicar als menuts el que ens havia dit al migdia, abans d’anar a l’escola. Tot allò dels estanys, del volcà que va esclatar, d’en Xeric.

L’avi es va eixugar els llavis amb el mocador i es va preparar per explicar-nos més coses.

—Una nit, fa molts i molts d’anys, quan ja ningú no es recordava d’en Xeric, ni dels estanys, ni del volcà que havia vomitat foc i cendra i que ara romania adormit, la gent del poble es va despertar, tota estranyada.

—Tu hi eres, avi?

—No, no, jo encara no havia nascut. Això m’ho va explicar la meva àvia, quan jo era molt petit. Es van despertar perquè van sentir un crit que no coneixien. Semblava el crit d’un animal ferit. Però no era el crit dels animals coneguts, dels que vivien pels boscos i els camps d’aquí, no. Els va estranyar perquè era una veu desconeguda. De vegades semblava com si estigués plorant, de vegades que cantava. Uns quants veïns, els més valents, van sortir a fora i van anar pels camins a veure què era allò que cridava d’aquella manera. No van trobar res. Només els va semblar veure una claror de tots colors que sortia del marge del riu, del Bagastrà. Però quan s’hi van acostar la claror s’havia esvaït i tampoc no sentien cap crit ni cap veu. Van anar escoltant aquella mena de música estranya durant moltes nits seguides i també veien aquella claror de tant en tant.

—I no van trobar res?

—No. Un dia, uns quants anys més tard, quan ja ningú no semblava recordar aquella història, es va començar a fer un pont nou sobre el riu. Per a fer-lo es va anar foradant un dels marges. Era un forat molt profund que havia d’aguantar els fonaments del pont. Quan ja era gairebé acabat, una nit, els del poble van tornar a sentir aquella veu que, anys enrere, els havia sorprès tant. Em vaig vestir i vaig sortir amb el meu pare i uns quants veïns més. Del marge del riu sortia la claror aquella de mil colors que havien vist feia temps. Era molt viva, molt lluent, creixia i creixia. No sé com explicar-vos-ho. Si no s’ha vist, és difícil d’entendre-ho. —Ens vam mirar i no vam dir res. Ho enteníem perfectament perquè nosaltres també l’havíem vista—. Passava del verd-groc al blau, del taronja al vermell, del gris al blanc i tornava a ser groga i verda. Es bellugava. Canviava de color, pujava i baixava. I, al mig, s’hi veien dues llumetes petites com dos ulls que ens estiguessin mirant. De cop, es va escoltar aquell crit, aquella música estranya que semblava el cant de tot un vol immens d’ocells que no coneixíem. I que també canviava de to, pujava i baixava com la claror de mil colors. Uns deien que sentien violins, d’altres que eren instruments desconeguts. Uns creien escoltar un plor o un lament tristíssim i d’altres deien que no, que només era un cant i prou. De mica en mica, la claror es va anar apagant i la música es va fondre en l’aire.

L’avi Joan va callar. Va sospirar llargament i va encendre una cigarreta. Estàvem tots frisant perquè continués amb la seva història.

—Es va acabar de construir el pont. I, és clar, el forat va quedar tapat. Van passar uns quants anys més. Un dia, un pagès que vivia a l’altre costat del riu, al camí dels antics estanys, va voler aprofundir el pou. Hi va anar una màquina molt grossa i van començar a foradar. Quan ja gairebé tenien la feina enllestida, una nit, ens vam despertar altre cop amb aquella música. Aquesta vegada, la claror venia del pou del pagès. Me n’hi vaig anar amb una colla del poble. Però, quan vam arribar, la música ja no se sentia i la claror no hi era. El pagès, l’amo del pou, ens va dir que no ens amoïnéssim, que allò no li feia pas por. Que ens en tornéssim cap al poble, que no li feia res quedar-se allà tot sol. De fet, no estava pas ben sol. Tenia una filla petita que vivia amb ell. La dona era morta des de feia temps.

—Vas tornar a sentir la música, avi?

—No, no l’he tornada a sentir mai més. Però la tinc clavada al cervell, com tots els que l’han sentida.

—I el pagès, avi, el pagès que vivia amb la seva filla, va tornar a sentir-la?

—Ell diu que no tan sols va sentir la música més cops sinó que també va veure la claror moltes nits. I, escolteu-me bé… —ens va mirar fixament i va continuar—: …diu que, una nit, una nit més fosca que les altres, una nit d’estiu, calorosa i calmada, la nit dels rossinyols, com diu ell…

—La nit dels rossinyols?

—Sí. Una nit en què tots els rossinyols de la comarca semblava que s’haguessin tornat ximples, de tant cantar, va veure el drac.

—Ostres!

—… va sortir del pou, a poc a poc. Era molt alt, molt fort. Les dues llumetes se li bellugaven per la cara i obria una boca molt i molt grossa. Va començar a cantar d’aquella manera tan estranya i els rossinyols van parar tots de cop. Ell anava cridant i cantant, cantant i plorant. El pagès se’l mirava de lluny, amb la filla petita enganxada al seu costat.

—Així, la nena també el va veure?

—El pagès diu que si el drac va sortir del seu amagatall era precisament perquè la nena era allà.

La mare em va venir a buscar per anar a sopar. La mare dels bessons feia estona que els cridava, també. L’avi ens va dir que estava cansat i que continuaria un altre dia. Abans de marxar, en Carles ens va dir, fluixet:

—Aquesta nit hi tornarem. Estigueu tots a punt.

VAM FER el mateix que la nit abans. Hi érem tots set, no faltava ningú.

Es va sentir tocar la una, al campanar. Quatre rats-penats que volaven ens van espantar perquè havien sortit de cop de la finestra d’una casa abandonada. Però vam continuar endavant, volíem arribar a l’escola com més aviat millor.

Anàvem de pressa, molt ràpids, gairebé corríem pels camins deserts. En passar per davant d’un pati ple de cirerers, vam sentir el cant d’un rossinyol. L’Aleix es va aturar i ens va fer callar.

—Ssst. Calleu.

No era només un rossinyol, no. De mica en mica, se n’anaven sentint més i més. El seu cant venia de tots els racons del poble i de més enllà, també, dels camps i de les pomeres, dels marges del Bagastrà i dels boscos d’alzines. De cop van callar i un silenci que feia venir basarda va començar a caure sobre nosaltres. I la vam veure. Vam veure la claror de mil colors que sortia del mig del poble, de l’escola emblanquinada.

—Vinga, som-hi!

Vam acabar d’arribar-hi corrent. Vam entrar per la Finestra ajustada i, un cop a dins, la claror es va anar esvaint. Estàvem decebuts i tristos. Havíem fet tard.

—Drac de Bagastrà, no te’n vagis! Surt de la teva cova!

Però no hi havia res a fer. El drac havia tornat al seu amagatall i no havíem tingut temps ni de sentir la música estranya de la nit abans. La Laura va començar a plorar fluixet i en Lluís donava cops de puny a les taules, de tant enfadat que estava. La Glòria s’enfilà damunt d’una pila de cadires i taules i, amb les mans, gairebé arribava a tocar les vores del forat. En Pau i l’Aleix aguantaven l’escala improvisada i li anaven preguntant si veia alguna cosa.

—No, encara no. Vosaltres aguanteu fort.

En Carles i jo ens vam asseure a terra. No sabíem què fer.

—Alguna cosa el deu haver espantat —remugava en Carles—. Alguna cosa que nosaltres no sabem ha fet que reculés cap al seu forat i no tinguéssim temps de veure’l. Hauríem d’anar a veure el pagès que va fer aprofundir el pou. Aquell home que vivia amb la seva filla i que diuen que el va arribar a veure.

Es va sentir un soroll. Era un sorollet que venia del racó més fosc de la classe. Allà hi havia algú. Una ombra allargada es movia i la Laura va fer un xisclet.

—No us espanteu. Sóc jo.

Era la Carme.

—Carme, què hi fas aquí?

La Carme es va acostar i ens va fer seure a les cadiretes baixes, al voltant d’una taula rodona.

—Volia veure el drac, com vosaltres. I em sembla que és això, justament, el que l’ha espantat.

No hi enteníem ben res.

—Què vols dir? —va fer en Carles.

—El drac només surt quan hi ha nens i prou. La gent gran l’espanta.

Jo recordava el que ens havia dit l’avi Joan a la tarda, que aquell pagès l’havia vist, feia anys.

—No, Carme. Fa temps, un home el va veure.

—No és pas ben bé així.

I la Carme es va disposar a explicar-nos unes quantes coses més.

—EL PAGÈS que deia que havia vist el drac era el meu pare. Però, de debò, de debò, no el va arribar a veure mai. Jo sí que el vaig veure i vaig jugar amb ell i em va portar sobre les ales esteses i vam volar moltes nits per damunt del poble, i dels boscos, i del cràter de la Crosa. Jo li explicava tot això al pare i ell em deia que no en digués res a ningú, que la gent es pensaria que deia mentides o que estava boja, ja m’enteneu. Les nits que sortíem amb el pare a veure el drac, el drac no sortia del pou. Només venia quan el pare es quedava dins de la casa. I quan se m’enduia a volar el pare em mirava des de la finestra i em deia adéu amb la mà i es quedava amagat perquè el drac no el veiés.

—Així, sí que el va veure.

—Però només de molt lluny.

—I per què té por de la gent gran?

—Doncs perquè ell estava acostumat als Esquitxos. I els Esquitxos eren molt petits, tenien cara de nen, reien, saltaven, xisclaven i eren feliços damunt de les seves ales. Els homes grans li fan por perquè tenen una altra cara, més seriosa, no riuen gaire i no saben jugar. I ell no sap com fer-ho per acostar-s’hi.

—I què va passar?

—Doncs que jo, com tothom, em vaig anar fent gran. I va arribar un dia que el drac ja no va sortir més del pou. Em vaig anar quedant trista, molt trista. Un dia, el pare es va vendre la casa perquè deia que jo acabaria malalta, allà dalt. Es va vendre la casa i vam venir a viure al poble. Allò ho va comprar una gent que hi va fer passar una carretera. Van ensorrar la casa i el pou es va tapar. No vaig veure mai més el drac ni vaig sentir la seva música ni em va dur cap més vegada a fer volts enfilada a les seves ales.

La Carme estava trista. Va mirar al sostre i va veure el forat, negre i profund, sense ni una engruna de claror.

—Avui he sentit el cant dels rossinyols i he pensat que el drac volia sortir. Per això he vingut. Però quan m’ha vist, ha tornat al seu amagatall.

La Laura s’hi va acostar i li va agafar la mà.

—Com ho sabies, que el drac era aquí?

—El dia que va caure la placa aïlladora del sostre i vaig veure l’esbornac que havia deixat, una mena d’intuïció em va dir que ara el drac era aquí. Vaig començar a explicar-vos la seva història, confiada que algú de vosaltres em cregués i que ell em sentís. D’aquesta manera, potser voldria tornar a sortir i el podria tornar a veure. Però ja veig que no. Li fan por les persones grans. No hi ha res a fer.

A mi em ballava un dubte pel cap.

—Carme, com és que la gent del poble no va sentir la música, ahir?

—Jo crec que més d’un i més de dos i tot, sí que la varen sentir. Però ha arribat un moment que prefereixen ignorar-la.

—Però, per què?

—Potser ho anireu entenent si us ho explico tot.

Ens vam quedar amoïnats per tot allò que ens explicava la Carme. Potser sí que ho entendríem millor si ens acabava de relatar la història, tota la història. Perquè hi havia coses que no lligaven. Com era que el drac havia vingut a parar a Bagastrà? Per què es quedava amagat en els forats i no tornava cap a casa seva, cap al país dels dracs i dels Esquitxos, dels Grauxes, els Escandis i les Nívies? Li havia explicat coses, a la Carme? Parlava, el drac, o només feia aquella música tan estranya? I, amb una veu molt emocionada, ens va començar a explicar la veritable història del drac de Bagastrà.

—QUAN EN XERIC se’n va tornar al seu país, el drac es va quedar molt i molt trist. Va passar aquell hivern tancat a la seva cova, com els seus companys. Però ell no aconseguia adormir-se de cap de les maneres. Només pensava en l’Esquitx tan xerraire, tan alegre, que havia conegut aquell estiu. Com que s’avorria i no sabia què fer, va començar a imitar el cant dels Escandis. I, de tant en tant, també li sortia un altre crit, un crit que s’assemblava al que feia en Xeric quan li volia explicar com era el cant dels ocells del seu país. Va anar provant més crits i més cants i li anaven sortint tots barrejats. Li agradava aquella música que sortia de la seva gola i que cap altre drac sabia emetre tan bé. Però com que, quan cantava, recordava el seu amic, el cant li sortia trist, tot sovint. Després, li agafaven ganes d’anar a veure el país d’en Xeric i la música tornava a ser alegre, engrescadora. I així anava pujant i baixant de to, ara feliç i content, ara trist i decebut. Els dracs, com ja sabeu, treuen foc per la boca i així, quan cantava, anava fent flamarades de mil colors que sortien al compàs de la seva veu, al ritme de la seva música. —Començàvem a entendre algunes coses—. Va arribar el bon temps. El drac va sortir de la cova i es va passar tot l’estiu vorejant el bosc. Però en Xeric no tornava. Ni va tornar aquell any ni tampoc els anys que el seguiren. Fins que un dia es va decidir a anar a buscar-lo. Es va acomiadar dels altres dracs que li recomanaven prudència i li desitjaven bona sort. Va volar per damunt de països que no havia vist mai. Va veure criatures de tota mena que no coneixia. Va trobar rius enormes i boscos amplíssims. Però cap no era com el que en Xeric li havia descrit. Un dia, damunt d’unes terres ennegrides i que fumejaven, plenes d’arbres rostits i de pedres calentes, va veure unes branques florides. S’hi va acostar i aquelles flors li recordaren el vestit d’en Xeric. Eren rosades i feien unes aigües blanques. A la branca més enlairada de totes hi havia un ocellet petit que es va posar a cantar. I el seu cant era el que imitava en Xeric quan els explicava com eren i com cantaven els ocells del seu país. Va pensar que aquelles eren les terres d’en Xeric i que s’hi havia de quedar a cercar-lo. El sorprenia, però, que tot estigués tan ressec. En Xeric li havia parlat de la Selva de les selves i allò ho semblava tot menys una selva.

—Ja havia esclatat, el volcà?

—Exacte. El drac va fer tard. En Xeric ja no hi era. I aquella selva s’havia convertit en un desert. Però ell va buscar un bon amagatall i va decidir que l’esperaria. Van anar passant els anys i en Xeric no tornava. Venien homes estranys, grans, que plantaven arbres nous i feien cases i assecaven els estanys. I va començar a pensar que en Xeric l’havia enganyat. Només romania allà perquè hi havia aquelles flors, les flors dels cirerers, que ell sabia que eren els vestits d’en Xeric. I perquè el cant d’aquell ocell, el cant del rossinyol, era el cant del qual havia parlat tant el seu amic. Ell pensava que si els estanys tornaven a ser com abans, plens d’aigua, potser els ocells s’hi aturarien un altre cop, els ocells de passada. Que, si això succeïa així, hi tornaria a haver més arbres i la selva tornaria a ser una selva de debò i, potser, en Xeric tornaria, també. El seu cant és tant trist per tot això, ho enteneu? Es troba sol i una mica enganyat.

—Però, per què no torna al seu país?

La Carme ens va mirar i va continuar amb la seva història.

—Perquè el seu país tampoc és com ell el va deixar. Una vegada m’hi va portar.

—Vas volar fins al seu país?

—Sí. Vam començar a volar una nit d’estiu. De dies ens aturàvem als boscos i descansàvem. A les nits continuàvem el viatge.

—I què va passar?

—Un dia vam arribar-hi. Però els boscos no eren com ell m’havia explicat, ni les aigües tan netes ni les muntanyes tan altes. Tot era ple d’edificis estranys, rodons i aparellats de dos en dos. Com unes torres molt altes, que treien fum sense parar.

—Eren volcans?

—No, no. Eren edificis construïts pels homes. Havien tallat els boscos i havien plantificat allò, allà al mig. No vam veure ni un drac, ni una Nívia, ni un Escandi, ni tan sols un trist Grauxa. El drac havia fet tard una vegada més.

—Què vàreu fer?

—Vam tornar cap aquí. Deia que allò encara el posava més trist. Que, a Bagastrà, sempre m’hi tindria a mi i aniria esperant que en Xeric tornés. Vam tornar i vam continuar jugant i volant fins que jo em vaig fer gran. Aleshores, el drac va desaparèixer i mai més no he tornat a veure’l.

La Carme va mirar enlaire, cap al forat negre, i amb una veu molt trista i molt dolça alhora va dir:

—Ara me’n vaig. No voldria pas que, per culpa de la meva presència, el drac no volgués sortir. Adéu, drac de Bagastrà, adéu.

Es va aixecar i se’n va anar. Nosaltres vam esperar una bona estona més, però el drac encara devia estar espantat perquè no va voler sortir del seu forat de cap de les maneres.