D’amagat, al lavabo
Bernat Gasull Roig
I
Tot empenyent amb cura amb el polze damunt el dit índex faig rodolar una burilla de consistència poc atapeïda i fortament mucosa fins a convertir-la en un cos cada cop més esfèric, d’un verd llardós, però certament manejable, lliure i de pulcritud clarament evident, agradós al joc de moviments entre dits. Fruit de les insistents i repetides prospeccions nasals, l’engruixeixo amb noves aportacions fins a una mida considerable, fins al punt que l’estimo idònia, tant en la grandària de la burilla en si mateixa, que ja no vull excedir, com en la sensació dels narius, a bastament purgats. Me’n deslliuro en un moviment que tot seguit considero prematur i que em provoca una certa recança, però que accepto de grat, perquè puc procedir ablanit i molt més alleujat a la següent tasca essencial. M’afluixo el nus de la corbata, em descordo la camisa, m’allibero de la roba, fart d’estar ensipat. El cinturó i la cremallera s’esbatanen i amollen la pel·lícula epidèrmica ondulada que sosté les oprimides acumulacions d’adipòcits. Els deixo que s’expandeixin esponerosos còmodament. Mandrejo. M’agombolo com un infant als braços del mobiliari. En gaudeixo sense presses. I, sense rancúnies ni privacions morals ni estètiques, procedeixo a gratar-me allà on més em plau, amb la insistència i la fermesa que no pretenc ni vull mesurar. Afollo una llufa, que xiuxiueja per uns instants en l’aire, fins que desapareix. Tot el meu cos s’allibera a la folgança de la rutina rígida que m’autoimposo, i que de tant i tant de temps imposada no goso desempallegar-me’n. D’això, de ser qui sóc, no goso. I aguanto el tremp del meu paper amb vergonya i ensems orgull ridícul. Només ací dins sóc qui sóc i ho sóc amb pena. I me n’amago amb el baldó ben ferm i mesurant l’estona. Me’n faig creus: jo, sever, incondescendent, alterós, rígid i indòcil. Com me’n ric. En acabat eixiré per la porta i creuaré el llindar de qui sóc per ésser qui haig. I fitaré llambregades aspres per damunt l’espatlla vers els subordinats, que en són tots i onsevulga. Jo, director en cap, el primer de l’empresa, faig i desfaig a desdir i segons em plagui. I decideixo, comando i crec, i escolto fent veure que no escolto, i sé el que no sé. I aboco gargalls i blastomo sense pietat damunt els rostres sotmesos dels que pidolen i se m’adrecen, i dels que a la vegada em salven la pròpia existència. És damunt d’ells que cada matí sense raó em pixo, sense gosar i poder despullar l’evidència. I quan n’estic fart, ho faig de debò, aquí, en aquest meu racó, obrint la cremallera, arronsant-me els calçons, i jaient cofoi, arrupit, fora d’aquest maleït món, damunt la tassa del vàter.
II
Abaixo el polze en línia recta davant mateix del nas i estenc la mà mentre el mantinc encara enlairat. Acluco un punt les parpelles i entrelluco el meu davant amb la màxima fermesa. Amb sotracs, mogut pel temperament del ritme, segueixo amb el braç tens el pas que el cor genera, i el traspasso enèrgicament fins al darrer nervi digital, del dit menut al polze, passant per tots els intermedis. Amb la cavitat bucal fricatitzo una «t» jazzística que acompanya les vibracions del braç amb un tenuto. M’impregno del ritme i el modulo fins a crear un compàs. Dins el cap ja sonen les veus del cor i tota la gamma ferotge d’instruments que m’acompanyen, i entro, finalment, enlairat damunt l’harmonia i el temps, en la melodia: Sanctus! Sanctus! Avui és diada assenyalada: fa justament vint anys que en aquesta mateixa sala vaig interpretar per primera vegada aquella ària silenciosa. Brunzia com una remor, més per dins que no pas en la projecció real sonora que permetia la cavitat bucal. Més endavant, començarien a eixir les melodies que em rodaven pel magí. I després, sense vergonya, però tanmateix en el moment indicat, amollaria una veu empostada i rica en harmònics com tantes vegades havia somiat. Amb el temps, sortosament, i per al meu delit, he anat millorant la tècnica i he tret profit amb molta més destresa de tots els sortilegis que per aquí al voltant tenia a l’abast. Això m’ha permès augmentar força la qualitat vocal i incidir en el recorregut musical que em trasllada ara o adés en cada una de les modulacions i intensitats: piano, mezzo-forte, forte i fortissimo, tot i que he de reconèixer que la prudència no em permet, tanmateix, després de tant de temps, esplaiar-me plenament en totes les meves possibilitats. En aquestes condicions, potser la clau de tot plegat, el desllorigador que m’ha permès desenvolupar més àmpliament la meva musicalitat, ha estat sens dubte el canvi d’aparell del polvoritzador de la dutxa, que augmenta substancialment el soroll de fons i fa minvar en conseqüència el meu neguit d’ésser descobert. D’altra banda, he de reconèixer, també, que l’ampliació de l’espill de la pica, que insistentment demanava la dona, m’ha ajudat a millorar la respiració, la vocalització i l’actitud teatral i de moviments, sobretot en les obres més operístiques, o en els petits paràgrafs on intervenia de manera inevitable el moviment o el ballet. Penso que la meva negativa de bon principi a la instal·lació, i l’aparent meva negativa en un segon principi, em donaren un cop de mà decisiu per esquivar les sospites de l’ús intencionat que podria fer del mirall. Vint anys després, el progrés ha estat tan remarcable com la meva capacitat de no desvetllar cap sospita. Vaig negar-me, però, al recanvi del piuet del dipòsit per a l’estalvi d’aigua per a les operacions de buidatge de la bufeta de menys volada. La cadena del vàter i el transsecte temporal miraculós quan es reomple la cisterna em proporcionen l’amagatall perfecte per a les meves execucions. Són a la vegada el bordó òptim, tanmateix sempre no prou dilatat en durada, que m’acomboia les interpretacions. Torno a cantar, ara un Lied finíssim, mentre la mà esquerra resta amatent per tornar a estirar la cadena abans no desaparegui el bordó. Aquesta és la que jo anomeno tècnica de la cadena.
III
Premo fort el polze contra el melic i acabo untant l’estómac amb l’opressió de les mans. Vull arrancar-me el neguit, foragitar-lo. Negada en el bentos profund d’una fossa abissal, lligada amb un piló de plom, intento nedar en va vers la superfície. Sé on vaig. Sé on el sol il·lumina les més epidèrmiques de les aigües de la mar, i tanmateix no sé pas com deslliurar-me del pes carregós que m’ha tocat d’arrossegar.
Per ventura el llombrígol encara sospira murmuris de dubte i em diu fluixet que el pes sóc jo i no pas el plom maligne que em sembla que m’empeny encara més al fons. Jo he somiat el paradís. Jo havia pintat la vida de colors vius, més vius que el color verd de l’esperança. Mai hauria pensat que aquest indret un dia o altre arribaria a esdevenir el meu paradís. El veig, me’l conec amb tota la intensitat, en cada racó del seu paisatge. Del primer cop que hi vaig entrar recordo l’espai petit i insignificant, emperò a mesura que ha passat el temps ha esdevingut més ampli, fins i tot infinit. Del poc que té, ho té tot quan jo no tinc res. De veure’l, tocar cada relleix, cada racó, recorre’l una i mil vegades, ha esdevingut finalment el meu confident. Aquí, per fi, aturo el temps, aturo el món i somio i crec fermament que jo sóc jo i de debò sóc jo, i tot el que penso, i no pas el que em fan pensar. I en acabat ploro a bastament perquè així em toca i m’allero el gust. I crido per endins, ben fort, reprimint el so, però explicitant-lo lliurament en tots i cadascun dels músculs i replecs del rostre, del cos. Per un instant sóc una mica més que res. Aquest aire contingut, aquest indret, sap el meu secret, sap el jo. A voltes li demano, i no sé pas si em respon. Llavors em prenc la llicència de dar-li un cop de mà i li faig dir allò que fora d’aquí mai gosaria creure que em pogués dir. No sé si estimo i no sé si haig d’estimar; per algú que odio i no sé pas si l’haig d’odiar. Perquè és aquí dins que voldria que ell fos mort, mal em pesi. Perquè és aquí dins que el malson s’atura per uns ínfims instants. Perquè és aquí dins on més se’m revela l’evidència de les ferides cruentes dels maltractaments físics i morals que he rebut a la meva pell. El dolor em penetra endins fins als muscles i transita per tot el cos. Arriba als pulmons, al cor i al neguit del llombrígol.
Del cert que fa uns anys no hauria dit mai que la llibertat s’amagués precisament rere un forrellat, un baldó barrat, i les quatre parets més minses i menys ben il·luminades de casa meu. Abaixo la tapa del vàter, obro l’aixeta de la pica, em rento les mans i faig la darrera alenada abans d’enfrontar-me a la casa on habita l’odiós desconegut.
I
Amb el puny obro la maneta del lavabo de l’oficina. Intento per un segon de treure’m la màscara més enllà del llindar d’aqueixa cambra. Però, com sempre, me’n desdic a la segona passa, tot i que em delato en la primera conversa amb una primera síl·laba ablanida que rectifico tot seguit. Torno a ésser el que no sóc jo.
II
Amb el puny clos premo amb força els dits, abaixo el baldó i ixo del lavabo. Per uns breus moments recorro el passadís encara amb la melodia als llavis, però la corregeixo abans d’ésser descobert i em trasmudo en aquest altre personatge per no gosar perdre’m més enllà d’un discret fil de veu parlada.
III
Faig un cop de puny sever damunt el marbre de la pica i deixo amb recança el lavabo, però decidida a no rendir-me als seus arguments. Em retrobo la seva presència i, acovardida, concloc de renunciar a la consciència i limitar-me a una raó que no acabo d’entendre. M’encomano a romandre en l’agònic recer per no gosar enfrontar-me a ésser lliure.