Punt i final

Francesc Piñol Soldrà

El vermell s’anava fent més gran de mica en mica. Sortia del mateix cos, i l’envoltava lentament, de forma constant i rítmica, quasi melòdica. La seva unió amb l’aigua de la banyera semblava que formés onades que xocaven contra la carn blanquinosa, que a la vegada dibuixava els contorns geogràfics d’un continent tremolós i emergent.

—Quant de temps passaria fins que arribés la fosca desitjada?

Des d’aquell rellotge tan original i amb forma de plat, des del rellotge de la cuina, sentia relliscar i caure sense pausa els tic tacs, l’un rere l’altre. Havia llegit alguna vegada, en algun lloc que ara no recordava, que cinc litres de sang és tot. («Cinc és un número petit», va pensar, «sense gaire rellevància, no és un número rodó com el deu, o màgic com el set»), cinc litres tan sols és el que el cos porta com a màxim. No és molt i alhora ho és tot. De sempre, comptar a ull havia estat un hobby a la seva vida, per això li era fàcil saber el que mancava. Eren quatre litres. Amb quatre litres ara, els seus pensaments anaven amb una placidesa que feia molts anys no sentia, les seves pors, temors, se n’anaven, marxaven, s’esvaïen amb la mateixa sang que veia sortir amb tranquil·la indiferència. Potser, al final, arribaria a veure el cercle de llum de què tots parlen, reclamant la seva presència.

—Quan va començar tot?

Van festejar durant cinc anys. Eren joves quan es van conèixer, feia poc que havien celebrat els divuit anys. Divuit anys de tendres expectatives i amb molts projectes. Divuit anys que es volien omplir d’abraçades, de petons i vida. Els dos es van desvirgar mútuament al petit estudi, al rovell del casc antic. Sense destresa, amb el desig desmesurat, cavalcant amb onades de frenètica ansietat i alhora tendrament, tremolosament, amorosament. Aquell estudi, amb l’olor d’encens i la música d’en Leonard Cohen amb la «Suzanne» omplint els seus racons, va ser la capsa on es guardaven i es guarien del món exterior, on arribaren a la coneixença total, amb el frec a frec de la pell nua i calenta. Podrien haver estat així tota la vida, però exactament als cinc anys i dos mesos va sorgir de manera poc subtil la pregunta:

—Quines pretensions tens amb mi?

I ho va canviar tot. Ho va capgirar tot. Ho van parlar i, per no fer un lleig a la família, per fer «el que tocava», convocaren tot el clan, la tribu, com l’anomenaven entre ells. Van fer públic el seu amor, van fer públic el seu compromís, un compromís que ha durat vint-i-dos anys. Fins avui. A les seves noces no hi va faltar ningú. Fins i tot l’àvia Mercedes, que no podia caminar, va arribar des del poble, des de Villanueva del Arzobispo, al qual anomenaven El de les tres mentides. La van portar a casa asseguda en una cadira, alçada en processó singular per dos dels oncles. No hi havia ascensor. El recorregut de quatre plantes: entresòl, principal, primer i segon pis va ser esgotador. Ells estaven acostumats a portar coses pesades. Cada mes d’abril la Verge de la Fuensanta els esperava pacientment per sortir de la seva ermita. Passejant durant hores, voltaven per tot el poble guarnit i cridaner.

Dos litres, comptava ara, i, tot i que s’hi esforçava, no era capaç de recordar quan va ser el primer dia, ni la primera vegada. El cert és que de bon començament no es va estranyar gaire, quan va rebre una protesta per deu minuts de tardança a l’hora d’arribar a casa, o quan la seva parella s’enfadava tot sovint perquè s’aturava a parlar amb les seves antigues amigues. És conegut per tothom que la gent del sud és més visceral a l’hora de dir les coses, fins i tot a demostrar-te el seu amor. El temps va passar ràpidament amb una mescladissa de turbulències i amoroses entregues. Aquella mena d’amor es va instal·lar al saló de casa seva, com algú més que ha estat convidat i no vol marxar perquè se sent de la família. Allí estava, alimentant-se i bevent dels seus plors amagats i de les angoixes cada dia més quotidianes.

Més tard el pitjor no eren les corredisses, ni tampoc els cops, el pitjor foren el retrets, les mentides dites com a veritats, els menyspreus i els insults constants que es clavaven a la seva ànima, com el bisturí del metge en tallar la carn del pacient. Els dies anaven passant, formant mesos i anys, entre els sentiments de culpa i les pors. Va voler en moltes ocasions explicar a algú la seva situació, però podia més l’angoixa, el fet de pensar què podria dir d’ells la gent. El cor, en aquestes circumstàncies, semblava fer-li més mal que de costum. Potser s’ho mereixia. Si la persona que t’estima et diu tot això, que no serveixes per a res, deu ser per algun motiu. Ara feia un mes i escaig que, amb tot el cos ple d’esgarrapades i dels últims morats ja blavosos amuntegats per tots els racons de la seva pell, va entrar a la caserna dels mossos. Una caserna nova, a prop de casa seva. No va tenir forces per parlar, allà al mig, els ulls mullats en pluja de desesperança, les cames a punt de fer llenya i la veu, aquella veu que li deia interiorment que no calia forçar les coses, que parlant segur que s’entendrien i tot tornaria a ser com el primer dia., quan les hores s’esvaïen per entre les carícies dels cossos nus de tots dos, plenes d’amor. Va sortir tal com va entrar, amb una buidor immensa. Quan va arribar a casa no va tenir temps de refugiar-se. Sense paraules, la persecució per totes les cambres va acabar ràpidament a la cuina. En un dels cops, la porta, antiga i de doble full de vidre, s’esmicolà en mil i un trossos. Tot va ser molt ràpid. Una punxada al braç i després l’escalfor de la sang sortint. Va tenir sort, li va dir la metgessa, uns quants punts i descans era el que necessitava. A partir d’aquell fet no va deixar de pensar en aquella circumstància:

«Va tenir sort», ressonava en tots els punts de la seva ànima, i la decisió va ser assimilada ràpidament. No se’n penediria pas, de la resolució, perquè va tenir clar en aquell moment on era la seva sort. Sort de trobar un punt en què aferrar-se. Sort de saber què havia de fer. A la fi tot s’arreglaria, amb sort. Amb molta sort, un litre i escaig de l’apreciat tresor encara anava recorrent la seva existència. Era curiós, en aquell moment el que sentia era un buit. No tenia rancúnia, no tenia pors, tampoc tenia més imatges, ni més records.

… Va sentir com, al fons, el rellotge tocava les tres, puntualment, i com, al pany de la porta del carrer, la clau entrava per enèsima vegada i girava. Com les seves passes claríssimes i fermes es dirigien al dormitori. La fosca es feia més intensa. Era com si s’apagués la pantalla del seu ordinador, d’aquell ordinador des d’on més d’una vegada hauria demanat auxili, però per vergonya o paüra no havia estat capaç. La seva pantalla mental s’enfosquia a poc a poc. L’últim que li va venir al cap va ser la cara de disgust i les ganyotes que la seva dona faria en veure’l d’aquesta manera, sobretot en pensar el que li costaria netejar tota aquella sang aferrada i arrelada a la seva banyera de coure.

«Segur que ara sí, ara he tingut sort», va pensar amb un últim esforç…, abans de tots els silencis.