Economia

Toni Duró Crehuet

I. Macroeconomia

11, 18, 19, 27, 36 i 47. En Primitiu cada dijous segueix el mateix ritual. Omple la butlleta amb els sis números de la seva vida, espera somrient que li lliurin el resguard, paga, torna a casa amb metro, sopa i, havent sopat, comprova com no n’ha guanyat ni cinc. Després, en aquest ordre, es desespera, estripa la butlleta en desenes de bocins i es promet que no jugarà a la loteria mai més. El dijous següent, indefectiblement, nevi o pedregui, torna a començar un nou ritual que sempre s’acaba igual.

En Primitiu no s’ha plantejat mai canviar de números. Fa més de deu anys que aposta per ells i encara no li ha tocat res. Ni tan sols un trist premi de tres encerts. Però ell, tossut. Abans de deixar d’apostar pels seus sis números, més s’estima deixar d’apostar. Ara, escanyat en un vagó de metro, en Primitiu repassa mentalment la història de cada número. Vol justificar per què són aquests i no uns altres els que li fan perdre els nervis cada setmana. D’alguna manera, és una fase més del ritual del dijous. L’onze no el vol substituir per cap altre. Quan era jove, amb ell a l’esquena, havia aconseguit marcar infinitat de gols. «Tard o d’hora em donarà alguna alegria», pensa. El divuit i el dinou són els seus favorits. No els ha posat a l’atzar, no. Tenen una doble funció. D’una banda, li servirien per, en el millor dels casos, assegurar-se dos encerts. Expert jugador com és, en Primitiu sap que en els sortejos normalment sempre hi ha dos números correlatius que formen part de la combinació guanyadora. I per què el divuit i el dinou, que ben poques vegades s’han donat junts des que juga —i, quan s’han donat junts, no n’ha sortit cap dels altres quatre—, i no el trenta-quatre i el trenta-cinc, per exemple? La noia de la seva vida, la Llum, n’és la resposta. És l’altra funció d’aquests números: homenatjar-la. Només la va veure una vegada, però de seguida va saber que es tractava d’una noia especial, única. Quan la va conèixer, ella tenia divuit anys, però li va dir que estava a punt de fer els dinou. Com que ja no la va veure mai més, les dues xifres li són un pretext per recordar-la. «Ja em tornaran a fer feliç, ja», pensa, sense acabar-s’ho de creure. Feliç va ser el dia en què es va casar. D’aquí el vint-i-set. Tenia vint-i-set anys, és clar. Més feliç va ser el dia en què el matrimoni es va acabar. Sí, en tenia trenta-sis, un altre dels números. Ara en té quaranta-set. De fet, aquest és l’únic número que va variant cada any. Té comprovat que són números que, quan ja li ha passat l’edat, solen aparèixer en una quantitat incomptable de combinacions. «Beneït serà el dia en què tindré cinquanta anys», murmura en veu alta aprofitant la melodia d’un acordió.

«Senyores i senyors, ja sé que és trist haver de demanar, però més trist seria robar. Tinc una família per alimentar. Els agrairé tot el que bonament em puguin donar. Moltes gràcies, que tinguin un bon dia i siguin feliços, vostès que poden». «Feliços», repeteix en Primitiu amb resignació. «Vostès que poden. I tant que puc!». A en Primitiu, de cop, se li acut una idea que li permetrà ser feliç durant uns instants. Aquesta nit, pensa, un parell de minuts abans del sorteig, estriparé la butlleta. La faré miques. Després la cremaré. Això és la felicitat, veure com no t’ha tocat la loteria després d’haver-la polvoritzat. En Primitiu vol canviar dos minuts d’esperança i una setmana de fúria per dos minuts d’angoixa i una setmana de glòria. Abans d’abandonar el vagó, decideix posar una moneda sobre una mà enganxada a un cos amb forma d’acordió.

Ara, havent sopat, en Primitiu ja ho té tot a punt. La butlleta, un plat i un encenedor en un dels braços de la butaca. La cerveseta i el comandament a distància en l’altre. Repassa què fan als diferents canals per esperar que siguin les deu. Falten tres minuts. S’atura uns moments en una emissora on s’encaren dos polítics. «S’han canviat les idees per paraules», mormola. Les deu. Pitja el primer botó del comandament. Deixa a mitges un anunci en què dos homes parlen de xips i gasolineres. De totes maneres, mai l’havia entès i no creu que aquesta vegada fos la bona. Una rossa que sempre fa un posat d’estar molt contenta adverteix que el sorteig començarà en breus instants. Un home calb amb bigoti la fita de dalt a baix, seriós, i fa veure que no s’immuta. És el notari. En Primitiu aquestes coses les reconeix de seguida. Aprofita aquests moments previs per estripar i cremar la butlleta. Quan el paper ja no és més que una muntanyeta de cendra, es posa neguitós. Comença el sorteig. «Només serà un moment», es diu per animar-se.

La primera bola ja treu el cap. És un 11. La segona és un 18. Mentre espera que surti la tercera, s’eixuga una gota de suor que li regalima front avall.

II. Microeconomia

Més enllà de la seva dèria pels números, podria dir-se que és un home absolutament normal. Amb trenta-tres anys, té una feina digna i qualificada, al departament de Càlcul Aplicat d’una universitat de prestigi. Cobra dos mil quatre-cents vuitanta-sis euros amb vint-i-quatre cèntims d’euro, un sou que, sumat al de la seva dona —mil tres-cents cinquanta-tres euros amb deu cèntims d’euro—, li permet viure d’allò més bé. En el fons, podria dir-se que també és un home senzill.

Té un pis relativament petit, de cinquanta-set metres quadrats i mig, però per a ells dos està la mar de bé. Es troba al centre de la ciutat, i el lloguer els resulta assequible: vuit-cents vint-i-cinc euros. A més, la seva dona, que és oficinista, pot anar a la feina a peu, ja que li queda a uns dotze minuts (anant al seu pas, sempre de pressa!). La universitat on treballa ell ja queda un pèl més lluny, a la ciutat del costat, i hi va amb cotxe. Amb el seu tot terreny de tres mil centímetres cúbics i dos-cents vint cavalls triga entre vint-i-set i trenta-tres minuts a arribar-hi. El temps de cada viatge depèn de diferents paràmetres i circumstàncies (dels semàfors que es troba en vermell, de la velocitat a què condueix, així com de la densitat del trànsit, molt lligada als horaris i a la meteorologia). La distància entre casa seva i la feina, però, és invariable: vint-i-cinc quilòmetres i tres-cents setanta-quatre metres.

En Secundí està curat d’espants, i ja no es pren la vida tan a la valenta com quan era més jove. Potser pel tipus d’ofici amb què es guanya la vida, basat en el càlcul i la precisió, el seu caràcter més aviat fred s’ha exagerat durant els darrers anys. És per a això que ara, quan la seva dona li diu que l’ha enganyat amb un altre home, pràcticament no li canvia l’expressió de la cara. Ni tan sols vol saber de qui es tracta.

—No ho vols saber? —li pregunta ella.

—Tant se val.

Suposa que una possible explicació rau en la seva poca predisposició a tenir fills. I en la seva vida sexual, que ja no és com al començament. I en el que senten l’un per l’altre: creu que ella ja no se l’estima com abans. I, ves, deu ser que la vida no és perfecta… En qualsevol cas, no pensa perdre els nervis, això mai.

—No sé què vols que et digui, ni sé gaire bé com s’ha de reaccionar en aquests casos. A tu què t’agradaria?

—… —silenci: ella encara sap menys què dir davant d’una pregunta com aquesta.

—Home, ara ja està. Suposo que no hi tornaràs i suposo que tinc dret a demanar alguna cosa a canvi —diu amb certa despreocupació, com pensant en veu alta—. No ho sé, penso en veu alta, però em temo que em costaria tornar-te-la, estic desentrenat. Em sento incapaç, almenys a curt termini, d’aconseguir ficar-me al llit amb alguna dona atractiva…

La muller d’en Secundí està absolutament desconcertada. Si arriba a saber la fredor amb què reaccionaria el marit, no li hauria explicat la seva tercera infidelitat, tal com va fer amb les dues primeres.

—… si no és que és pagant —continua ell—. Podem fer el següent: saps el club de carretera que queda a mig camí de la universitat?

—Sí… —respon ella, desconcertada.

—Allà hi ha noies joves, molt atractives i amb salut, i que treballen per plaer o per necessitat, però sempre sense que ningú les forci, segons tinc entès.

—I? —pregunta ella, sense entendre on vol anar a parar en Secundí.

—Em podries finançar una horeta de diversió i donem el tema per tancat. No ho trobes just?

—Bé… —el desconcert d’ella ha arribat al punt més àlgid.

La darrera vegada que hi va anar, ara fa exactament deu mesos i disset dies, mitja hora li va costar seixanta euros. Només hi va anar una altra vegada més —i la seva dona no en sap res!—, però el preu de la primera visita no el pren com a referència: d’allò ja fa tres anys, dos mesos i un dia.

Com que és una infidelitat planificada, es prenen un cert temps per preparar-se mentalment i per fer les cerques pertinents (efectivament, al club de carretera, cada mitja hora continua costant seixanta euros). Marit i muller convenen el dia, l’hora i el temps que ha de durar l’acció: seixanta minuts. Ella, doncs, li dóna cent vint euros del compte corrent que té només al seu nom.

Finalment arriba el dia. En Secundí ha pogut plegar de la universitat més d’hora que habitualment, ja que s’ha suspès la classe d’Estadística Aplicada. Ell és un dels docents de reforç de la part pràctica de la matèria (li han assignat un dels tres grups de treball). Les probabilitats que s’anul·lés aquesta sessió precisament avui eren molt petites (ho pensa calcular quan trobi temps), però al darrer moment la majoria dels alumnes ha decidit secundar la vaga. Volen mostrar el seu rebuig pel que serà l’enèsima reforma del pla d’estudis.

Decideix fer cap al club de carretera, així tindrà més temps per escollir alguna de les noies. És posar un peu a dins i dues colombianes rosses ja se li llancen al damunt. Són espectaculars: noranta-seixanta-noranta. Per un moment pensa a proposar-los un trio, però ho descarta per no infringir les regles del joc. Han pactat una hora (amb dues dones, el pressupost només li dóna per a trenta minuts), i al capdavall la seva muller només va mantenir relacions amb un home.

Finalment es decanta per una morena d’ulls verds, guapíssima, i també de noranta-seixanta-noranta. S’ho passa d’allò més bé. Que si ara un seixanta-nou, que si ara amunt, que si ara avall, que si ara per davant, que si ara per darrere… Temps! Després de tres claus queda esgotat, però molt satisfet amb la decisió presa. Si en algun moment s’hagués angoixat pel desfalc de la seva esposa, ara ja ni se’n recordaria.

De tornada a casa, aparca el cotxe al garatge i agafa l’ascensor que l’ha de portar al replà del primer tercera. Així que va a posar la clau al pany, veu com la porta s’obre. A dins és fosc, però hi endevina dues siluetes. Una és la de la seva dona, que és qui ha obert la porta, mig nua (l’altra meitat del cos se’l cobreix amb una bata de seda de color granat, com si ell mai l’hagués vist despullada). En un segon pla li sembla intuir la figura del seu millor amic, vestint-se. Però no té temps de veure res més. Tot d’una, la porta es va tancant fins que només en sobresurt el braç de la seva dona. Sense dir res, li atansa uns altres cent vint euros: concretament un bitllet de 50, un de 20, quatre de 10, un bitllet de 5 i tres monedes (dues de 2 euros i una altra d’1 euro).