Creps dolces i salades

Nadina Palafoix Casademont

En Tinet va obrir els ulls, ja feia estona que el dringar de plats a la pica l’havia despertat. La mare, com cada matí, estava rentant els plats del sopar d’ahir. L’olor de torrades sucades amb tomata va començar a envair la seva habitació i l’estómac se li despertà amb un rugit ferotge. Tot i això, va quedar-se al llit, embolicat amb els llençols, esperant que la mare el vingués a despertar amb un petó i una carícia.

—Au, Tinet, amunt, t’has d’aixecar! —va cridar la mare des de la cuina.

Que estrany, sempre el venia a despertar al llit, potser tenia alguna cosa al foc que no podia deixar i, malgrat l’olor de torrades, en Tinet va pensar amb il·lusió que potser la mare li havia fet creps.

Creps, mmmm… Ja s’ho imaginava, així que es deslliurà dels llençols amb un parell de puntades de peu i sense posar-se les sabatilles va córrer cap a la cuina amb un somriure als llavis. Però, de creps, ni rastre. A la taula només hi havia torrades sucades amb tomata i embotits.

—Va, Tinet, esmorza ràpid que haig d’anar a treballar —va dir-li la mare tot posant-li davant un bol de llet calenta.

—Hooo, no hi ha creps! —protestà en Tinet indignat.

—No, no hi ha creps, ja saps que no tinc temps per ferte’n. I afanya’t, comença a esmorzar, quan acabis recull els plats, fes-te el llit i vesteix-te, la teva roba és al planxador. Després de fer-ho tot, podràs sortir a jugar. D’acord?

Ufff! En Tinet va sentir-se atabalat, no feia ni deu minuts que s’havia aixecat i ja tenia una muntanya de feina per fer.

—Vinga, fill, fes-me un petó ràpid, que me’n vaig. Tornaré a l’hora de dinar. Si surts a jugar, torna abans que jo per començar a parar taula. Que no t’hagi de cridar. D’acord?

I, dit això, la mare li féu un petó fugaç a la galta i li acaronà el cabell.

—I pentina’t i renta’t la cara també —digué mentre agafava la bossa, les claus i sortia per la porta—. Adéu, fill meu.

La porta es tancà amb un cop sec i en Tinet es quedà mirant l’esmorzar amb cara de pomes agres. Torrades altra vegada… Ell volia creps. Sempre menjava torrades, amb pernil o melmelada, però sempre eren torrades. Se les va tornar a mirar i després d’un sospir en va agafar una i hi clavà queixalada. Com havia dit la mare, valia més que s’afanyés, tenia ganes de sortir a jugar, de manera que es menjà l’esmorzar, en recollí els plats i va anar a endreçar l’habitació.

La seva habitació era com ell: petita, desordenada i alegre. Tenia l’habitació més petita de la casa, amb prou feines hi cabien el llit i l’armari, però hi havia una finestra molt gran per on entrava llum quasi tot el dia.

En Tinet era el més petit de casa seva, de la classe i de la colla d’amics, sempre semblava que fos el més petit anés on anés, i d’aquí venia el seu sobrenom. En realitat, no es deia pas Tinet, sinó Leandre Benamat, però aquest era un nom gran per a una persona gran, i ell no era un home fet i refet, sinó un xiquet petitonet. I així van començar a dir-li a casa i a l’escola: Petitonet per aquí, Petitonet per allà… Però com que encara semblava que d’aquest nom tan menut li’n sobrés, van decidir escurçar-lo més, així és que, tot retallant, en Leandre Benamat va desaparèixer sota el simpàtic nom de Tinet. Un nom petit i alegre per a un nen alegre, petit i atrevit.

Després de recollir, per sobre, l’habitació, vestir-se i rentar-se la cara, però sense pentinar-se, va sortir al carrer a veure si trobava els de la seva colla per anar a jugar. Era estiu, així que hi havia infinitat de possibilitats: podien anar al riuet dels afores de la vila per banyar-se, podien jugar a fer castells de bales de palla al paller dels avis d’en Josep, el gran de la colla, o bé jugar a fet i amagat, a rossolar marges o construir cabanyes de canyes.

El grup d’amics sempre es reunia a la placeta de la vila a primera hora del matí i, un cop hi eren tots, decidien a què dedicarien el dia.

La colla era petita, només quatre, pocs però ben avinguts. I, tot i que sempre tenien opinions diferents, s’entenien molt bé. En Tinet era el petit i l’atrevit; després hi havia la Susi, l’única nena; en Josep, el més gran i manaire; i finalment l’Amadeu, el llest.

Aquell matí van decidir que es quedarien a jugar a la placeta a lladres i policies. Hi hauria dos lladres, en Josep i la Susi, que amagarien un botí en algun lloc. En Tinet i l’Amadeu haurien de detenir els lladres i trobar el botí.

Estaven començant el joc quan van adonar-se que hi havia un home a les dues oliveres del camí que portava a la vila. Això no era estrany, a l’estiu sempre hi havia turistes a la vila, però aquell foraster va cridar l’atenció de tota la colla perquè darrere seu hi havia una motxilla gegant. Semblava que dugués una muntanya penjada a l’esquena.

En Tinet, curiós i xafarder com era, no va poder-se estar d’anar corrent cap al foraster per preguntar-li, amb tota la cara del món, què hi portava, allà dins. La resta de la colla, a qui també els picava la curiositat, el van seguir.

Així van conèixer el foraster, que no va voler dir-los què hi havia dins la motxilla. Només els va dir que no hi duia cap tipus de joc. L’Amadeu digué, tot segur d’ell mateix, que hi devia portar menjar i roba per anar d’excursió. En Tinet va pensar que segurament tenia raó, però el viatger els va deixar encara més intrigats quan va dir que no.

De fet, en Tinet creia que a aquell home semblava que li faltés un bull, mai no havia vist una persona gran portar-se com el desconegut, sempre rient, saltant i fent broma. Tots els grans que coneixia en Tinet eren seriosos i anaven amb moltes presses, no sabia ben bé per què. En canvi, el foraster semblava tenir tot el temps del món. A més a més, la roba que duia era tota estrafolària, com si cap de les peces que portava fos seva: els pantalons li anaven grans, la jaqueta curta de mànigues i a la camisa li faltaven un parell de botons. Si un dia en Tinet es posés aquesta roba, la mare no pararia de dir-li que fins que no es canviés no sortiria de casa. Potser fins i tot li cauria algun clatellot.

Estaven tots tan enredats en el misteri de la motxilla que, quan en Tinet va sentir una veu que cridava:

—Leandre Benamat, es pot saber què fas que no ets aquí?, el món li va caure a sobre. Ostres! S’havia oblidat d’anar a parar taula i ara la mare l’estava cridant.

—Ja vinc, mama! —va cridar en Tinet.

—Ja vinc no! Ja hauries de ser aquí! Si no véns ara mateix et tiro el dinar per la finestra!

En Tinet va pensar que el millor era fer-li cas, la seva mare era prou capaç de tirar el dinar daltabaix del balcó i no tenia cap ganes d’haver d’espolsar el que hi hagués per dinar de formigues i pedretes.

—Mama, has fet creps per dinar? —preguntà esperançat des de la llunyania.

—No, no n’he fet. Ja saps que no tinc temps i tu no m’ajudes gens. Així que, si en vols, te les hauràs de fer tu!

Fos el que fos el que hi havia per dinar no devia ser pitjor que les torrades, va pensar en Tinet. Però en arribar a casa s’adonà que anava errat del tot. Només obrir la porta de baix, una bafarada d’olor pestilent li colpejà el nas. No hi havia torrades per dinar, sinó bròquil bullit, que era molt pitjor.

En Tinet odiava el bròquil i estava segur que el bròquil també l’odiava a ell. Només de sentir-ne l’olor i veure’n un plat ple fumejant al seu davant, en Tinet es posava tan verd com l’odiada coliflor.

Durant el dinar, explicà fil per randa la trobada amb el viatger a la mare, intentant que ella es distragués del fet que no s’estava menjant el bròquil, tot i que no ho va aconseguir. Així que, després de barallar-se amb el seu dinar i quedar-se sense postres perquè no se l’havia acabat, en Tinet va anar a la placeta, on, amb tota la colla, decidiren demanar altra vegada al viatger què hi havia dins la motxilla.

Però durant la tarda tampoc els ho va explicar, només els digué que aquella nit pensessin què els agradaria que hi hagués a la motxilla i, l’endemà, els deixaria mirar-hi a dins. Per compensar-los el disgust, a cada nen de la colla li va donar un bon grapat de caramels. En Tinet va posar-se especialment content, tenia moltíssima gana perquè les dues cullerades escasses de bròquil que havia aconseguit empassar-se li havien tret les ganes de menjar, però no la gana.

Per tant, abans d’arribar a casa i sense demanar permís a la mare, que segurament li hauria dit que no, en Tinet es cruspí els dolços que li omplien les butxaques. Eren realment deliciosos, tant que s’hauria menjat el paper i tot.

Per sort, el sopar era lleuger: hi havia sopa. No era com les creps de bona, però es deixava menjar. Així que, entre els dolços, la sopa i el flam que la mare li havia obligat a engolir, en Tinet se’n va anar cap al llit amb la sensació d’estar a punt de rebentar.

Aquella nit va estar plena de somnis dolços i salats per a en Tinet, somnis de motxilles gegants plenes de delicioses creps de tots els gustos. En despertar al matí, sabia molt bé què li agradaria que hi hagués dins la motxilla: creps!

S’aixecà ràpidament i, sense vestir-se, va anar corrent cap a les dues oliveres, igual que la resta de nens de la colla. Però el viatger no hi era, ni tampoc la seva motxilla; en canvi, hi havia quatre motxilles més petites i una portava el seu nom: «Leandre Benamat, Tinet».

En Tinet la va obrir amb impaciència: a dins hi havia les esperades, desitjades i delicioses creps. Estaven ordenades per gustos: les dolces a la dreta, les salades a l’esquerra, i al mig hi havia una estranya caixeta platejada. En obrir la caixeta, no hi va trobar res més que una bosseta lila, de vellut, tancada amb un cordó platejat. En estirar el cordó, en Tinet va descobrir que dins la bosseta hi havia una carta dirigida a ell, al sobre hi posava:

El sobre era de pasta de crep molt gruixuda, i la lletra, que era la mateixa que havia vist a la nota que indicava quina era la seva motxilla, era de xocolata.

La carta que hi havia dins del sobre també estava feta de crep i escrita amb xocolata, i hi deia:

I així ho feia en Tinet, cada nit somiava la crep que li agradaria menjar l’endemà, i a partir d’aquell dia sempre va esmorzar creps, tot i que sovint, quan no ajudava a casa, per esmorzar es trobava una crep horrorosa, la pitjor crep de la història de les creps: una crep de bròquil!