Collint conquilles

Alexis Fresnillo Saló

Jo estava collint conquilles a la platja quan els vaig trobar. En veure’ls, van caure totes a la sorra. Vaig córrer a amagar-me rere una palmera i vaig esperar. Tenia por, però no volia deixar-les allí perquè m’havia costat molt recollir-les. Tota la tarda. No val qualsevol conquilla, cal escollir-les bé. «Només les més boniques», m’havia dit com sempre la mama. Jo vaig respondre que «sííí» empipat, perquè ja estic fart de sentir-ho i perquè tampoc aquesta vegada em deixaven anar a caçar amb el papa. Menjo molt i no paro de créixer, però encara no ha arribat el moment, diuen, i jo em pregunto com ho sabré, quan arribi. A mi tots els moments em semblen iguals.

Fins llavors em toca recollir conquilles per fer collarets. Al principi ho faig de mala gana, però quan en trobo una de bonica se m’oblida l’enrabiada i vaig per la següent. No n’hi ha dues d’iguals. Totes són diferents i totes precioses. Aquesta vegada en tenia un bon munt i no volia marxar sense elles, així que vaig esperar una estona més i vaig sortir del meu amagatall. Vaig agafar un bon pal per si de cas. Ells ni es van moure. N’hi havia tres, estirats de cap per avall i abraçats a un tronc molt llarg. Vaig anar acostant-m’hi a poc a poc, sense fer soroll i subjectant amb les dues mans el meu pal. En arribar al lloc on m’havien caigut les conquilles, només en vaig veure unes quantes. Les ones havien dispersat les altres i les havien barrejat amb les que no eren tan boniques. Mai havia tingut res contra les ones, però des de llavors no he tornat a jugar-hi.

Vaig agafar les quatre conquilles que quedaven. Estava furiós. No es pot fer un collaret amb només quatre conquilles. A més, les gavines s’estaven rient de mi. N’hi havia unes quantes prop dels tres homes, fent aquell soroll semblant a un riure estúpid. Ningú es riu d’un guerrer papú. Vaig córrer cap a elles brandant el pal i amenaçant-les amb el meu crit de guerra. En veure’m van fer un gran escàndol i van fugir, les molt covardes. Un dels homes es va despertar amb el soroll. Va obrir els ulls i em va veure amb el pal enlaire davant d’ell. Es va espantar de veres. Va intentar posar-se dempeus, però va ensopegar i va caure d’esquena a l’aigua. Llavors va començar a cridar als altres homes. No vaig entendre el que deia, parlava d’una manera molt curiosa. Però això no era el més estrany.

Els tres tenien la pell blanca com la sorra. Suposo que van estar massa temps a l’aigua i es van destenyir. A més, tenien tot el cos cobert amb teles de colors. Estaven molt prims i tenien llargues barbes. El que s’havia despertat tenia els cabells del color de l’or. Els seus crits en van despertar un altre, que en veure’m va reaccionar de la mateixa manera que el primer, amb la diferència que aquest ni tan sols va tenir forces per aixecar-se. Llavors va sacsejar amb la mà el tercer, però aquest no es va despertar. Jo seguia allí dempeus mirant-los sense obrir boca. Ara eren ells qui tenien por. I jo tenia el meu pal. Els vaig saludar i els vaig dir el meu nom, però ells no semblaven entendre’m. De cop i volta se’m va ocórrer una idea.

Em vaig acostar una mica més i vaig donar a cadascun d’ells una conquilla. El primer, el dels cabells daurats, encara estava confós, però va somriure, va acceptar el regal i va deixar anar la pedra que tenia amagada a la mà. El segon també la va agafar, però estava massa feble per poder somriure. Al tercer li vaig deixar la conquilla a la sorra. Van intentar despertar-lo de nou, però no es mogué. Quan vaig acabar el repartiment, el primer va venir cap a mi fent-me senyals amb la mà. De seguida vaig entendre que tenien gana i set. Jo també li vaig fer un senyal perquè esperessin i me’n vaig anar corrent cap a una palmera. Vaig grimpar pel tronc fins a dalt i vaig llançar tres cocos a terra. Em vaig despenjar, els vaig recollir i vaig córrer de nou cap a la platja. Em sembla que els va impressionar la meva eficiència.

Vaig posar un coco a la sorra, m’hi vaig ajupir al costat i vaig agafar-ne un altre amb les dues mans. Els vaig fer xocar amb força, tal com ho havia vist fer al papa, però cap dels dos es va partir. Vaig tornar a intentar-ho i res. Aleshores el primer home, que havia estat observant atentament, em va demanar que el deixés intentar-ho. Li vaig cedir el coco, una mica avergonyit després d’intentar-ho una tercera vegada sense èxit. Ell ho va aconseguir a la primera, però ho va fer malament i se li va vessar la meitat del suc. Ràpidament es va dur el coco a la boca i va empassar la resta del líquid ansiosament. Després va repetir l’operació i va deixar que begués el segon home. Aquesta vegada no van intentar despertar l’altre. Quan van acabar de menjar la polpa dels seus respectius cocos, es van mirar entre ells, van partir el tercer amb el tronc al qual seguia abraçat el dormilega i se’l van repartir.

Després d’allò, ambdós tenien millor aspecte. Estaven més relaxats, ja no em tenien por, però miraven constantment mar endins, com si esperessin veure alguna cosa allí, a la línia de la fi del món. Jo no veia res més que aigua i el déu, que a poc a poc s’hi anava ficant. El cel canviava de color i això volia dir que havia de tornar al poblat. Estava impacient per veure les cares dels del poble quan em veiessin arribar amb aquells homes destenyits. Els vaig fer un senyal perquè em seguissin. Al principi no n’estaven gaire segurs, però vaig insistir-hi i per fi els vaig convèncer. Un va agafar el tercer home pels braços i l’altre pels peus. El meu papa diu que és molt millor fer servir un tronc i lianes. Et canses menys. Els ho vaig explicar, però ells van seguir transportant-lo a la seva manera, esbufegant i amb cara de no entendre res.

Vam travessar la jungla lentament. Jo anava davant mostrant-los el camí i ells darrere, detenint-se constantment per això o allò. S’espantaven si veien una serp, encara que no fos verinosa. Si a un se li posava una aranya a l’espatlla, feia un gran escàndol. No obstant això, quan vam arribar al riu, s’hi van ficar a beure sense pensar-s’ho. Els vaig advertir que estava ple de piranyes i ells ni cas, de cap a l’aigua. Per sort no va passar res i vam poder arribar sencers. Crec que mai havia trigat tant a recórrer el camí que va de la platja al poblat.

En passar la primera cabanya vaig anunciar la nostra arribada amb un crit i a poc a poc tots van anar traient el cap. De nou els meus convidats tenien aquella cara de desconcert, la mateixa que van posar en despertar. Els de la meva tribu, en canvi, no es van inquietar gens. Ni tan sols els va estranyar el seu color de pell. Encara que jo no havia vist mai cap home destenyit, aquells no eren els primers a arribar a l’illa. Només tenien curiositat pel dels cabells d’or, a qui no deixaven de tocar i ensumar. Tots es van apartar quan va arribar el cap. El primer que va fer va ser felicitar-me. Jo li ho vaig agrair i vaig mirar el meu papa. Crec que n’estava orgullós. El cap li va murmurar alguna cosa a cau d’orella. Vaig pensar que potser aquest seria el senyal. Potser després d’allò em deixarien anar a caçar amb els grans. Estava molt content. Tots em van donar l’enhorabona, encara que després del sopar, Banyugu, el cuiner, em va dir que la propera vegada no els espantés tant, perquè després l’estofat té gust d’ensurt, i en això té raó.