Qüestió d’estat

Gemma Pellisa Prades

Si l’home del país sense estat hagués conegut la dona del país amb estat en una altra estació de l’any s’hauria adonat que tenien ben poc en comú, però la va conèixer pels volts de Nadal, quan els llumets dels carrers ja fa mesos que s’han cansat de fer pampallugues i els vianants miren el cel com si encara no haguessin perdut l’esperança de veure nevar malgrat la calor. Si no hagués estat per aquest fet, pensa ell, no haurien durat ni dos dies.

Hi ha moments en què l’home del país sense estat, no sabríem dir-vos si obeint algun tipus de penitència que s’autoimposa, s’imagina un encontre amb la que va ser la seua parella durant gairebé onze mesos en unes circumstàncies temporals diferents. No li costa gaire, només li cal canviar el desembre pel març o pel maig i, aleshores, en lloc de prendre-la per una afeccionada al tennis s’hauria pensat que estava obsessionada amb l’estètica i que només li importaven les aparences o que xalava cantant cançons de moda. De cap de les dues maneres li hauria cridat l’atenció, però aquell dia, quan la va veure discutint apassionadament sobre el resultat de la Copa Davis d’aquell any amb son cosí, s’hi hauria volgut apuntar. No és que a ell li agradés especialment aquell esport —de tant en tant mirava partits de ping-pong, que tampoc no li pareixia gaire diferent del tennis—, però l’entusiasme d’ella en parlar-ne el va captivar i no es va poder estar d’exclamar-se de la sort que havia tingut, ves quina casualitat, de topar amb algú que el pogués aconsellar sobre quin tipus de raqueta podia comprar —esperava que n’hi hagués de diferents menes— com a regal de Reis per a son fillol.

Com s’hauria d’haver adonat del vertader interès que la dona del país amb estat amagava darrere aquella passió abassegadora per la raqueta?

El festeig va ser pacífic fins al març. A començaments de mes, l’home del país sense estat va sorprendre la seua xicota al menjador de casa envoltada de revistes del cor, obertes per les pàgines centrals. Fins aquell moment no l’havia vist interessar-se per cap famós, per això es va estranyar tant en veure-la absorta dibuixant cercles al voltant de la piga poc afavoridora i del braç poc forçut d’alguns dels protagonistes de les fotografies d’aquelles revistes. El primer que li va venir a la ment és que aquella devia ser la fase inicial d’un trastorn alimentari, poc s’imaginava que a l’estiu es repetiria tot aquell escampall, aleshores amb motiu dels certàmens de bellesa per triar Miss i Mister Món.

Quan ja s’hi havia acostumat i començava a dominar els tecnicismes del complex univers de la bellesa —que si dames d’honor, que si les cinc fast track, que si la delegada, que si Miss Món Talent…— i les no menys complicades regles que el regeixen —les participants no poden haver estat mares, han d’haver nascut dones, tenir la nacionalitat del país amb estat que representen…—, es va acabar el certamen estatal i, com hem dit, la noia va perdre completament l’interès pel tema fins al juny, quan se celebrava el certamen interestatal. Tanmateix, aquesta interrupció que hauria hagut de ser tan gratificant per al nostre protagonista, poc interessat per les qüestions estètiques fins aquell moment, no va ser més que el preludi d’una altra dèria.

A finals d’abril, totes les emissores de televisió de la dona del país amb estat van posar-se d’acord per emetre cada nit la mateixa cançó, es veu que votada per la majoria de ciutadans d’aquell indret, entre ells, la xicota de l’home del país sense estat. Ell, que s’havia deixat fascinar per la quantitat de canals que li havia descobert la noia, va pensar que, fet i fet, si havien de programar el mateix ja s’acontentava amb la seua sola emissora. Però la bogeria musical de seguida es va apoderar d’ella: va començar a cantar mentre es dutxava, mentre cuinava i fins i tot mentre anava a la feina en metro, amb els auriculars posats. Ja no sabia com traure’s del cap aquella tonadeta insistent i l’estúpida tornada de la cançó del festival d’Eurovisió.

Per això, quan a començaments de juny el va anar a buscar a la feina vestida amb els colors de la bandera del seu país amb estat no es va immutar, tot i que l’intrigava saber de quina competició interestatal es tractava aquella vegada. Així, doncs, l’home del país sense estat va obviar les mirades burletes dels companys de despatx i la va rebre amb el somriure més dolç que va saber dibuixar. Si s’hagués interessat una mica pels esports hauria pogut endevinar que es tractava de la samarreta de la selecció de futbol del país amb estat de la seua parella. Aquell mes jugaven el Mundial. No sabem si va ser aleshores que s’adonà que el fet de pertànyer a un país sense estat tenia algun avantatge, almenys els seus compatriotes no tenien l’obligació moral d’animar ningú cada mes ni de malgastar els diners en revistes per assabentar-se amb tots els ets i uts de la normativa i el funcionament de tots aquells espectacles.

El pitjor era que, malgrat que l’equip d’ella no li despertava cap mena de simpatia, es va trobar resant la vetlla de cada partit perquè guanyés i no haver de suportar, un cop més, la mirada compungida de la noia durant un parell de dies. Però no van aconseguir passar a la final i, en acabat de dues jornades llarguíssimes de dol i d’expressions moixes, va trobar-se-la un altre cop amb la mateixa samarreta o una de molt pareguda, animant la selecció de bàsquet, que es veu que se’n sortia una mica millor que la de futbol.

El juliol hauria estat un mes tranquil si no fos perquè l’home del país sense estat patia cada vegada que sopaven junts, anaven plegats al teatre o la convidava a casa. Cada vegada que la veia se la mirava amb un deteniment excessiu, diferent de la contemplació llépola del seu cos, temorós de descobrir-li una nova afecció. Sabia que qualsevol detall era rellevant; per això, quan una nit de finals de juliol en què la noia havia begut massa va haver d’agafar —a contracor i anguniejat— el cotxe i després remenar-li la bossa per trobar les claus que obrissin el seu pis, va sospesar les probabilitats que tenia d’encertar la seua propera afecció en descobrir-li un clauer de la mascota de les Olimpíades.

L’home del país sense estat no va esperar que s’acabessin les vacances d’estiu per trencar la relació que tenia amb la dona del país amb estat. Si ho hagués fet, hauria gaudit de tres mesos més de calma fins a la propera competició dels jugadors del país amb estat a la Copa Davis. Aleshores, potser hauria descobert com hauria estat la dona del país amb estat si hagués nascut en un país sense estat.