L’ÚNIC QUE NO ENS PODEM PERMETRE

L’Awi de seguida es feu seva la casa de la Jane. Obria tots els calaixos i a tots els llocs pels quals passava, de seguida hi governava el caos. Però la Jane el deixava fer, i se’l mirava embadalida.

—A aquesta casa li calia una sacsejada a fons, Àngela! Deixem que investigui! Fixa’t en els coberts de cuina! Estic segura que no m’equivocaria gaire si et digués que ja deu faltar-ne algun al calaix. En fi, deixem-lo fer. L’únic que no podem permetre és que deixi de somriure…

El petit trobà el fiddle de la Jane, i de seguida el tingué fora de la seva funda. La Jane començà a preocupar-se: el seu fiddle era de les poques coses, juntament amb el manuscrit del meu pare, a les quals no estava disposada a renunciar. Sí, la vaig veure amoïnada, però quan s’acostà decididament al nen per prendre-li el violí, ja fou massa tard: el nen ja l’apuntava amb el mateix arc de l’instrument. Però, l’Awi, malgrat tot, de seguida va reaccionar al disgust de la Jane, i, obedientment, deixà el fiddle i el seu arc sobre el bufet. Llavors es quedà contemplant la barqueta amb el meu pare i la Nora drets al damunt, navegant a alta mar. I a mi, altra vegada se m’encongí el cor pensant com li hauria agradat al meu pare, emportar-se’m amb ell amb la seva barqueta! ¿Qui sap què m’hauria explicat des de mar endins? ¿Potser m’hauria parlat de com trobar vells amors? Qui sap…

Era tard. S’havia fet fosc i per sort, no s’havia presentat ningú a buscar el petit.