DINS D’UN MONGULU

Ara, dotze anys després, la Nora, antropòloga i amiga entranyable del peu pare, mort tot just feia un mes al meu campament, havia vingut a viure prop meu. Fou el meu pare, el vell Hank, qui va descobrir la seva vocació, i la va animar a no tancar-se en un món tan petit com aquell on havia quedat atrapat ell.

Després de tres anys movent-se en diversos països de l’Àfrica central, cooperant amb organitzacions encarregades de la defensa dels drets de les minories, finalment la Nora s’havia establert al Camerun, a mitja hora en vehicle de la ONG, on jo treballava, a tocar de la selva. Casualment la tribu d’en Wasse tornava a tenir el seu campament muntat prop de casa meva. Tot i ser un poble nòmada, per alguna raó, aquelles famílies sempre acabaven tornant prou meu, i hi passaven llargues temporades. Segons en Wasse, tornaven obeint Eyengui, a qui els xamans consultaven sempre la seva voluntat.

Vaig portar la Nora al campament d’en Wasse. Tenia moltes ganes que conegués el meu amic pigmeu, que ara ja tenia disset anys. Jo estava orgullosíssima d’ell. En Wasse no havia estat mai escolaritzat però tenia una intel·ligència privilegiada, i una saviesa impressionant. Li havia ensenyat tot el que havia pogut. Me l’havia emportat amb mi vàries vegades a la ciutat. Havia après a moure’s en un ambient urbà amb una facilitat sorprenent.

Jo i la Nora passàvem dos pams als individus més alts de la tribu: els nostres caps observaven els seus moviments amb una visió, podríem dir, privilegiada. Els ulls de la Nora, expressaven instants de contemplació profunda: va semblar fer-se petita, petita d’esperit, davant d’aquella gent de tradicions tan antigues com les de la mateixa humanitat.

—Els Baka canten sempre, Nora. No hi ha res que no facin cantant al seu déu, Komba, que els dona la selva. Eyengui és l’esperit que els condueix a ell; és l’esperit que els instrueix, que els protegeix: és el mitjancer a través del qual Komba els ho dona tot!

Unes brases cremaven al bell mig del campament, que s’ubicava en una petita clariana enmig de la frondositat més extrema. Sis o set mongulus, els seus senzills habitatges construïts amb una estructura de branques flexibles i coberta de fulles grosses impermeables de palmera, donaven forma al campament. Semblaven iglús verds, de fulla tendra, sense cap forat per finestra.

—Nora, mira el fum que surt de dins d’aquesta cabana, sembla que estigui apunt d’encendre’s, oi? Doncs, no! Amb la foguera a l’interior es protegeixen bé dels mosquits!

—Àngela! ¿Tu com els vas conèixer? ¿Qui et va portar aquí?

—Vaig veure un petit a la vora de la carretera mentre passava amb el jeep, i em va clavar la mirada. Era un marrec que anava gairebé nu, amb una samarreta estripada cobrint-li part del cos, i un trist tapall cobrint-li els genitals. Es va sentir amenaçat i de seguida va armar una ballesta i hi va carregar una fletxa: m’havia convertit en la seva presa de caça! Després, però, el petit va desaparèixer selva endins, però jo vaig corre darrera seu. Molt més tard del que ho havia fet ell, finalment, orientada pels cants que m’arribaven de dins de la selva, vaig poder localitzar el seu campament! S’havia fet tard, i em van oferir quedar-me. Aquella nit la vaig dormir dins del Mongulu d’en Wasse, amb la seva família. ¿T’Imagines, Nora? Són gen meravellosa!

Es feu un silenci durant el qual les imatges d’aquell meu primer dia amb els Baka se m’oferien amb una nitidesa sorprenent. Finalment vaig preguntar a la nouvinguda:

—¿Saps què hi feia aquell nen a la Carretera? ¿Saps què hi feia un pigmeu a la carretera, Nora?

—Què, Àngela?

—Nora! En Wasse va aparèixer a la carretera perquè se li va acabar el bosc que el seu poble sempre havia pogut recórrer sense haver de témer arribar al límit!

Mentrestant les veus al campament s’havien apagat, i ara els membres de la tribu reposaven, la majoria asseguts al voltant de la foguera apagada, que encara fumejava. De tant en tant, d’entre la vegetació que ens envoltava, sorgien figures petites de nens que tornaven de jugar a caçar granotes amb arcs menuts com ells, i quan s’adonaven de la nostra presència, corrien fins a mi i m’abraçaven, o se’m penjaven directament al coll, i a la Nora li dedicaven un somriure dolcíssim, d’una tendresa enlluernadora, que ella els tornava sense ser-ne conscient, com un acte reflex sorgit d’un cor tocat en presència d’una bondat tan generosament exposada.

—Són absolutament adorables! —s’exclamà la Nora en veure’m voltada de nens.

—Nora! Et presento en Wasse, el meu pigmeu estimat!

Si els pigmeus són el poble més baix de la terra, en Wasse ho era especialment. El noiet tenia un coneixement molt avançat de francès, après de mi, que m’havia ofert voluntària per instruir-lo en aquesta llengua que era d’ús força majoritari quan hom trepitjava la ciutat. De fet, exhibia unes qualitats oratòries sorprenents: hom hauria dit que, durant anys, havia trepitjat la Universitat.

—Jo i en Wasse som bons amics —vaig explicar a la Nora, sense perdre de vista el noi, que de seguida exhibí a la Nora un somriure de dents de pic. Sovint m’agafa de la mà i se m’emporta lluny del campament perquè vegi amb quina habilitat caça un cérvol o un antílop, o la perícia amb la que puja algun arbre altíssim fins que desapareix entre les seves branques, només per arreplegar-hi un rusc de mel deliciosa que m’ofereix de seguida que torna a tocar terra. Aquest noi, tal com el veus, està cridat a ser el líder de la tribu. Qualsevol dia, és capaç d’aconseguir el permís dels més vells per escapar-se ell tot sol a la caça de l’elefant, amb només una navalla i una llança! ¿T’imagines, Nora, trobar-te sola davant d’un elefant amb només una llança? El caçador sent una gran responsabilitat d’acabar amb la vida de l’animal, perquè un elefant ferit inútilment és un preu que la selva no pot permetre’s. Això ho saben bé els pigmeus, i és probable que quan això passa, el caçador ho pagui amb la pròpia vida.

Vam dinar al voltant del foc, carn a la brasa.