4. Propietat

Ni les normes més boniques ajuden quan les relacions de poder existents s’hi oposen. La posició absoluta del dret de la propietat actualment s’ha convertit en l’amenaça més gran per a la democràcia. Per no limitar el dret de la propietat, algunes persones i empreses han esdevingut tan poderoses que controlen els mitjans i dirigeixen els processos polítics afavorint els seus interessos. Això contradiu el principi democràtic fonamental segons el qual tots tenim els mateixos drets, oportunitats i possibilitats de participació, com també va en contra del principi liberal original que declara que la llibertat d’una persona acaba on comença la llibertat de l’altra. Tots dos principis impliquen que el repartiment de poder entre l’Estat, la societat i també l’economia no pot ser excessivament desigual, per evitar que se’n produeixi un abús.

Retroalimentació negativa

El principi de la separació de poders diu en essència: el poder de l’Estat ha d’estar repartit (per exemple, en legislatiu, executiu i judicial) de manera que cap instància pugui ser més poderosa que l’altra. Avui dia, és molt necessari traslladar aquest principi a l’economia, perquè és on el poder es concentra fins a tal punt que la desmesurada llibertat (de ser propietari) dels uns amenaça la llibertat de tots els altres de manera massiva. Per a la separació de poders, proposo la «retroalimentació negativa». És un terme que prové de la dinàmica de sistemes i significa que una tendència dins d’un sistema —per exemple, escalfament— s’inverteix amb un senyal oposat al senyal que rep en aquest moment —refredament. Si això no fos així, el sistema se sobreescalfaria i explotaria o es col·lapsaria. Les retroalimentacions negatives mantenen estables sistemes vius i complexos. La «retroalimentació positiva» indica que les tendències es reforcen mútuament; per exemple, el desgel de la capa de gel àrtica pot provocar que la superfície sigui més fosca i amb això augmentar l’escalfament de la Terra —s’accelera el canvi climàtic. El capitalisme és un sistema de retroalimentació positiva, perquè amb l’enriquiment i el creixement progressius, tant d’individus com d’empreses, és més fàcil enriquir-se i créixer. El primer milió és el més difícil. El segon milió ja resulta molt més fàcil. Amb el milió cent u sovint ja ni se sap què s’ha fet per guanyar-lo. I aquell que ha aplegat mil milions s’ha de gastar, tenint en compte la mitjana dels tipus d’interès dels darrers anys, dos-cents vint mil euros al dia per no fer-se més ric.^[1] La retroalimentació negativa hauria significat que el primer milió és el més fàcil d’aconseguir i, per tant, el més assequible per a la majoria; en canvi, ser encara més ric o créixer més cada vegada és més difícil, fins que s’arriba a un punt en què és impossible. La retroalimentació negativa s’aconsegueix a través de:

—La limitació relativa de la desigualtat d’ingressos.

—La limitació del dret d’apropiació dels béns privats.

—La limitació de la mida dels béns de l’empresa en propietat privada exclusiva.

—La limitació del dret d’herència.

Limitació relativa de la desigualtat d’ingressos

Si pregunto a una audiència, ben variada, quantes vegades més pot produir en una hora una persona amb relació a una altra, la resposta gairebé sempre és que pot produir el doble, cinc vegades o fins i tot deu vegades més; si algú proposa vint vegades més, la resta generalment no hi està gaire d’acord. I davant la pregunta de quantes vegades, com a màxim, hauria de ser més ben retribuïda una persona amb relació a una altra persona, si totes dues treballen les mateixes hores, els assistents proposen amb la mateixa freqüència que tres, cinc, set, deu i vint vegades més. Hi ha qui reivindica cent o mil vegades més. D’altra banda, n’hi ha d’altres que diuen que el doble o el mateix: el mateix salari, la mateixa feina, en el mateix temps. Actualment el directiu més ben pagat dels EUA guanya tres-centes cinquanta mil vegades el salari mínim interprofessional: cinc mil milions de dòlars l’any. A Alemanya, el president i director executiu de Porsche Wendelin Wiedeking cobra sis mil vegades el salari mínim interprofessional de mil euros al mes. De certs estudis sobre el tema se’n dedueix que aquestes desigualtats extremes:

—no fomenten ni el rendiment ni la responsabilitat;

—no fan feliços els rics, sinó ambiciosos;

—fan que els pobres se sentin menyspreats (en tots els sentits);

—fomenten el malestar general, l’estrès, les malalties i la taxa de mortalitat;

—porten a l’augment de la desconfiança, les agressions i la criminalitat.^[2]

A partir d’un llindar determinat, la desigualtat deixa de ser útil a la societat i comença a fer-la malbé. Que la temperatura ambient es dobli de tretze a vint-i-sis graus és agradable, però que segueixi pujant fins a trenta-nou graus ja no ho és; cada grau que puja de més, té sempre un efecte molest. L’escalfament no és una finalitat en si mateixa, sinó que només és agradable fins que arriba al punt òptim (de benestar, de qualitat de vida). És cert que en la desigualtat econòmica no hi ha cap nivell òptim «natural», però les persones comptem amb un sentit de la justícia intuïtiu, i és obvi que aquest sentit de la justícia es fereix quan s’observa que un salari pot ser tres-centes cinquanta mil vegades més alt que un altre per la mateixa jornada laboral. El 81 per cent dels membres de la CDU (Unió Demòcrata Cristiana) consideren els salaris dels directius massa alts.^[3]

La proposta de l’economia del bé comú: una convenció econòmica democràtica ha de proposar diverses barreres possibles contra la desigualtat dels salaris; per exemple, un màxim de set, deu, dotze o vint vegades més, i la població ho ha de votar amb el mètode del consens sistemàtic.^[4] Si els més ambiciosos volguessin guanyar més, i això fos possible, aleshores només caldria incrementar el salari mínim: els rics i els pobres estarien fatalment encadenats els uns als altres. Un comentari important: el salari mínim ha de garantir una vida digna. Es podria vincular a una cistella del benestar i establir-lo en 1.250 euros al mes, com a valor orientatiu.

Com que en l’economia del bé comú ja no hi ha rendiments del capital, el problema de la suma dels ingressos del treball i del capital ja no existeix. Les rendes de lloguer i els donatius s’inclouen en els ingressos personals, que poden ser deu vegades el salari mínim, com a màxim. Teòricament les empreses podrien pagar més als seus empleats, però a partir de deu vegades el salari mínim, el tipus impositiu puja el 100 per cent. Amagar ingressos o patrimoni al Ministeri d’Hisenda ja no serà possible, perquè els bancs orientats al bé comú notificarien automàticament tots els ingressos a les delegacions d’Hisenda. Les transaccions internacionals de capital estan sota la supervisió i el control de la banca democràtica. Per tant, només hi hauria la possibilitat de retirar els milions en efectiu i amagar-los sota el matalàs. Evidentment no apareixerien en el balanç. I el matalàs aviat seria tan gran que ocuparia tota l’habitació.

Limitació del patrimoni provat

Heu provat alguna vegada de gastar-vos mil milions de dòlars? Necessitaríeu tot un equip d’ajudants per poder dur a terme una feinada tan monstruosa. Hauríeu d’ocupar una bona part del vostre temps diari i vital a «administrar» el vostre patrimoni; segurament us convertiríeu en empleats del vostre patrimoni: qui posseeix massa, acaba posseït. A partir d’investigacions sobre la felicitat es dedueix que la riquesa material incrementa la satisfacció vital només fins a un límit relativament baix, perquè uns ingressos més alts no augmenten la felicitat. Però aquest no és el problema principal (perquè també en una societat lliure es pot ser infeliç per voluntat pròpia). El problema principal és que les persones que amassen fortunes multimilionàries acumulen una quantitat enorme de poder i, amb ell, tenen a les seves mans la capacitat d’influenciar la societat (i, per tant, de disminuir la felicitat dels altres). De què són capaços els multimilionaris, ho podem veure per exemple en Silvio Berlusconi (oligopoli mediàtic) o en George W. Bush (imperi del petroli). Si la llibertat de patrimoni de l’individu dura indefinidament, se’n ressent la llibertat de la majoria —o fins i tot es perd del tot, perquè en una societat amb desigualtats extremes creix la desconfiança, la por, la violència, la criminalitat i la corrupció. Els epidemiòlegs Kate Pickett i Richard Wilkinson han fet nombrosos treballs sobre el tema. Una de les conclusions finals és: «Si els Estats Units reduïssin les desigualtats d’ingressos existents en el seu territori de la mateixa manera que en els països industrialitzats amb les taxes més altes d’igualtat —el Japó, Noruega, Suècia i Finlàndia—, aleshores la quota de nord-americans que creuen que poden confiar en els altres creixeria el 75 per cent. L’índex de persones amb trastorns psicològics o amb sobrepès es podria reduir dues terceres parts respectivament, el nombre d’embarassos en adolescents baixaria a la meitat, el nombre d’interns a les presons cauria el 40 per cent, les persones viurien més i haurien de treballar cada any l’equivalent a dos mesos menys».^[5] Per totes aquestes raons cal que en l’economia del bé comú es debati sobre un màxim que limiti la propietat privada, per exemple, deu milions d’euros (això es consultaria també a la convenció). Deu milions encara són tants, que la persona en qüestió es podria permetre gairebé qualsevol luxe; no obstant això són insuficients per comprar el govern o manipular la societat segons els propis desitjós. El dret a la propietat seria un dret liberal!

Democratització de les grans empreses

Quan algú critica el poder de la propietat privada, la resposta profundament arrelada —o molt ben assajada— és acusar-lo de voler eliminar-la. Cosa tan concloent com retreure a les persones que defensen els descansos durant la feina que vulguin acabar amb la feina, o retreure als investigadors de mobilitat que defensen els límits de velocitat que tinguin alguna cosa en contra de la mobilitat.

Un fuster, un artesà, un cambrer, un programador informàtic, un arquitecte o un florista són empresaris que tenen propietat privada, però amb aquesta propietat privada no posen en perill la llibertat de ningú, perquè no tenen poder polític per fer-ho. Per això, en el futur les empreses petites haurien de poder quedar-se com a propietat privada (fins i tot quan fossin recompensades per la seva actitud d’afavorir el bé comú). Les petites i mitjanes empreses formen el gruix del sector empresarial. A Àustria, el 99,6 per cent de les empreses tenen menys de cinc-cents treballadors. Amb les grans empreses passa tot el contrari: els grups internacionals actualment són més poderosos que molts governs, les seves decisions poden afectar milers i milers de persones i tenen una influència desproporcionada en els mitjans, els partits polítics, la ciència i la justícia. És profundament antidemocràtic que uns quants particulars puguin decidir el curs d’aquests colossos, mentre que la resta d’afectats —tant de dins com de fora de les empreses— no tenen ni veu ni vot. Aquesta situació és incompatible amb el valor més gran de la societat occidental, la democràcia. Per això, les grans empreses, a mesura que es van fent més grans, haurien de ser democratitzades i implantar la cogestió amb la societat. Podria ser, per exemple, així:

—a partir de dos-cents cinquanta empleats, el personal i la societat obtenen el 25 per cent del dret de vot;

—a partir de cinc-cents empleats, el 50 per cent del dret de vot;

—a partir de mil empleats, dues terceres parts del dret de vot;

—a partir de cinc mil empleats, el dret de vot es reparteix equitativament entre propietaris, empleats, clients, representants de la comissió per a la igualtat de gènere i representants del medi ambient.

En les grans empreses actualment ja hi ha cogestió del personal, però es reforçaria. El repte més gran és la participació de la societat, tot i que també existeix: l’estat federat de la Baixa Saxònia reté un minoritari 20 per cent a la Volkswagen, de ben segur per tal de no perjudicar l’empresa. Però la propietat estatal administrada pel govern genera malestar, i amb raó, en moltes persones. Segons cada govern, l’empresa es pot conduir unes vegades en una direcció i d’altres en la direcció contrària i, en el pitjor dels casos, se’n fa un mal ús.

Per tant, seria millor que un organisme social independent del govern guiés les empreses. Es podria concebre un parlament econòmic regional que, actuant com a representant del poble sobirà, participés en el consell d’administració de totes les grans empreses d’una regió. Els «consellers del poble» haurien de reunir uns requisits molt alts de qualificació, tant pel que fa a la direcció d’empreses com a l’ètica i al servei del bé comú. Haurien de presentar informes periòdicament de com utilitzen la seva capacitat de vot per al bé de tots. Amb això s’aconseguiria un sistema públic politicoeconòmic que no s’ocuparia de la cotització de les accions, sinó de la satisfacció de les necessitats i del control de les inversions.

Si el sistema públic i els empleats, en funció de la grandària de l’empresa, es responsabilitzessin progressivament de la presa de decisions, també seria just que assumissin les pèrdues. Llibertat i responsabilitat haurien d’anar juntes. En la crisi bancària de 2008, els propietaris privats van prendre les decisions i el poble sobirà va patir les pèrdues. Aquesta situació és igual d’errònia que una situació a la inversa. Per això, el sector públic ha d’assumir responsabilitat econòmica en la mateixa mesura que ha de participar en les decisions. Si no vol, pot reduir altre cop l’empresa i d’aquesta manera «privatitzar-la del tot». Els propietaris privats conserven la mateixa llibertat: si volen ser els únics de prendre decisions, aleshores han de mantenir l’empresa a una mida convenientment petita. A Àustria, una de cada mil empreses té més de cinc-cents empleats. Amb els límits que es proposen, nou-centes noranta-nou empreses de cada mil continuarien en poder discrecional privat i, la majoria, sent una propietat privada.

Participació dels empleats

Un objectiu a llarg termini de l’economia del bé comú és que el nombre més gran possible de persones es converteixin en socis de l’empresa i que la dirigeixin i en comparteixin responsabilitats, el risc de pèrdues inclòs. La democràcia no vol dir només que tothom pot opinar, sinó també que tothom assumeix responsabilitat i el risc comú. Les empreses més petites haurien de ser recompensades —però no obligades— quan fessin participar els empleats que volguessin assumir responsabilitat i riscos. Es diu sovint que no tothom ho vol; tampoc en tenen l’obligació. Però ningú no pot afirmar que no hi hagi ni un sol empleat que no vulgui tenir participacions en la propietat ni assumir responsabilitat financera. Se’ls pot oferir la possibilitat que, any rere any, aproximadament l’1 per cent, o menys encara, del patrimoni de les empreses es transfereixi a un fons de col·laboradors sobre el qual els empleats puguin prendre totes les decisions, com a propietaris de ple dret. Les empreses que actuïn d’aquesta manera obtindran punts addicionals en el balanç del bé comú.

Vinculació dels beneficis a l’empresa

Segons el dret actual, els propietaris de les empreses es poden apropiar la totalitat dels beneficis que han estat produïts per tots els col·laboradors. Això es justifica —juntament amb el concepte de propietat privada— amb l’aportació de capital dels propietaris i, conseqüentment, amb el risc associat de la pèrdua de capital. Sovint l’empresari aporta més rendiment que els empleats, altres vegades menys.

És indiscutible que, en les empreses que creixen, augmenta l’aportació al rendiment dels no-fundadors. Per això, el benefici no hauria de fluir eternament cap als fundadors en exclusiva, perquè ells només són responsables d’una (tímida) part de l’èxit, sinó que s’hauria d’anar reduint a mesura que augmenten les aportacions d’altres persones a l’èxit de l’empresa. Podria ser, per exemple, així:

—a partir de deu empleats, la part del benefici que es pot quedar el fundador baixa l’1 per cent cada any;

—a partir de vint empleats, el 2 per cent;

—a partir de trenta empleats, el 3 per cent;

—a partir de cinquanta empleats, el 4 per cent;

—a partir de cent empleats, el 5 per cent cada any.

Així, al cap de vint anys, el fundador d’una empresa amb cent empleats no tindria, matemàticament, cap accés al benefici. Una diferència important: estem parlant del benefici del balanç, no de la retribució com a empleat de la seva empresa! El fet que el fundador es pugui assignar un sou com a treballador de, per exemple, deu vegades el salari mínim, no canvia. La idea que desenvolupem no tindrà cap conseqüència en la gran majoria de les empreses petites; es tracta només d’evitar que els propietaris de les grans empreses efectuïn una retirada desproporcionada de beneficis per al seu enriquiment personal, especialment els hereus que no han construït l’empresa, però ara la dirigeixen i que, juntament amb el seu salari, s’apropien de part del benefici. Molts negocis familiars, fins i tot avui dia, no reparteixen els beneficis, per principi. Posen en pràctica voluntàriament el nivell més alt d’això que estem plantejant aquí. Perquè és evident que ja ara segueixen els valors a) que els beneficis es quedin a l’empresa, i b) que tothom que hi treballi ha de rebre (només) un salari; també els fundadors de l’empresa.

D’altra banda, algunes persones funden una empresa amb l’objectiu que sigui un pla de pensions. Per això també és podria formular una excepció a la regla «cap rendiment del capital»: els fundadors d’una empresa, quan arriben a l’edat de jubilació, poden rebre una renda —limitada— dels beneficis de l’empresa que van fundar, durant més o menys els mateixos anys que hi van estar treballant. Per exemple, qui hagués treballat durant vint-i-cinc anys en l’empresa que ha fundat gaudeix durant vint-i-cinc anys d’una «renda de fundador». Aquesta renda se sumaria a la pensió legal, que ja hauria de ser suficient per viure una vellesa digna, i als estalvis obtinguts durant la constitució de l’empresa. La quantitat de la renda dels fundadors s’ha de calcular tenint en compte quants diners ja ha obtingut el fundador de l’empresa durant la fase de constitució. Aquesta és la qüestió: qui no ha agafat res de l’empresa mentre hi ha treballat ha d’obtenir una renda més alta que qui ha estat generós amb si mateix des del començament i ha pogut acumular més estalvis i, per tant, està més ben preparat per mantenir-se durant la vellesa.

Limitació del dret d’herència, fons intergeneracionals, «dot democràtic» o impost de successions negatiu

L’impost de successions també

serveix per evitar l’acumulació de patrimonis

enormes en unes úniques mans.

Constitució de l’Estat Lliure de Baviera, article 123

El dret d’herència (il·limitat) anul·la l’única retroacció negativa «natural» del capitalisme: que el patrimoni constituït i concentrat es desconcentri i es torni a repartir. I aquest és potser l’obstacle més gran en el camí cap a una societat amb les mateixes oportunitats per a tothom, igualitària i democràtica.

El desmesurat dret d’herència ens porta, a alguns de nosaltres, a entrar en la vida laboral amb un capital inicial de molts milers de milions d’euros, mentre que d’altres hi entrem sense res (i a més en condicions traumàtiques i amb una autoestima devaluada). Fins a l’any 2001, a Alemanya només el 15 per cent d’adults gaudien d’una donació o herència.^[6] Per tant, el 85 per cent estan, de fet, exclosos d’una herència. Com que el patrimoni en una concentració elevada representa un factor de poder, la desigualtat econòmica afavoreix la política: compareu les possibilitats de participar en la política d’un descendent de la reforma Hartz IV amb les deis fills i filles del grup Aldi, de Porsche o de BMW. Qui arribarà «més lluny» a la vida? Les investigacions sobre elits mostren que els directius de demà són, per regla general, els fills i filles dels directius d’avui —i no els més capacitats. El 80 per cent dels directius de les cent empreses més grans d’Alemanya provenen, com a molt, del 3 per cent de la població. El 2003 només un dels directius de les trenta empreses del DAX procedia de la classe obrera. Per això, l’investigador de les elits Michael Hartmann opina que, com en l’època del feudalisme, «de directiu se’n neix».^[7]

No seria més just i productiu que tothom pogués començar amb les mateixes condicions? Mirant-ho objectivament, hi ha dues postures extremes amb relació al dret d’herència:

1. La postura feudal. Només el naixement decideix qui hereta i quant, i qui no hereta res. La capacitat, el rendiment o la igualtat d’oportunitats no compten. Aquest és l’actual dret d’herència (il·limitat) a Alemanya i Àustria.

2. La postura liberal. Tothom comença amb les mateixes condicions i només el rendiment és el que decideix qui guanya un gran patrimoni i qui no. Aquesta postura requereix l’abolició absoluta del dret d’herència o el repartiment igualitari dels béns de l’herència entre tots.

L’economia del bé comú evita els extrems. Ni conserva el principi feudal il·limitat, ni elimina completament el dret d’herència. La solució es pot trobar a mig camí: el dret a l’herència es manté fins a un cert punt. Els actius heretats que excedeixin aquest límit es traspassen a un «fons intergeneracional» públic, el contingut del qual es reparteix de manera equitativa, com un «dot democràtic», entre els descendents de la generació següent El límit es podria fixar en les herències monetàries i d’immobles, per exemple en 500.000 o 700.000 euros per persona (quantitats acordades per la convenció).

El patrimoni heretat a Alemanya suma anualment entre 130.000 i 200.000 milions d’euros^[8], aproximadament una cinquantena part dels actius totals de 8,1 bilions d’euros.^[9] Si es repartís a parts iguals entre tots els qui s’inicien en la vida laboral, cada persona rebria uns 200.000 euros —no està gens malament per començar!

No obstant això, la quantitat es redueix, perquè les herències de fins a 500.000 o 700.000 euros no es repartirien i no es «democratitzarien». El «dot democràtic» es regeix pel repartiment: com més concentrats estan els béns, menys, però més grans, patrimonis es «desconcentren» i es reparteixen; qui hereti, per exemple, 15.000 euros, obté només la diferència fins a la mitjana del «dot democràtic» com un «impost de transmissió negatiu» (com un complement al sou per arribar al salari mínim). Cada any que s’incrementin els béns de l’economia nacional, augmentarà també la mitjana de la quantitat del «dot democràtic». En canvi, si es mantinguessin els drets d’herència il·limitats, les condicions per començar serien cada vegada més injustes i les relacions de poder també. Aviat hi hauria hereus milionaris i una infinitat de pobres de solemnitat: la fi de la llibertat.

Immobles

La particularitat que s’estimi que dues terceres parts dels béns nacionals siguin immobles és l’únic i difícil motiu per mantenir el dret d’herència dels béns privats fins a un cert límit. Si no, es podria abolir completament el dret d’herència per proporcionar a tothom un «dot democràtic» idèntic, i crear, com a mínim, unes condicions financeres iguals per començar. Evidentment, això no tindria sentit amb els immobles, perquè s’haurien de lliurar cases habitades; una mesura que no sembla gaire humana. Amb un import lliure d’impostos de 500.000 euros, el problema ja estaria virtualment resolt: segons el Banc Nacional Austríac a) només el 50 per cent de la població té un immoble i b) només el 5 per cent de la població té una casa el valor de la qual superi els 450.000 euros.^[10] Això vol dir que la limitació del dret d’herència només afectaria el 5 per cent de la població i es trobaria que ha de triar entre repartir la casa heretada de valor superior a 500.000 euros amb altres hereus (que també han de poder heretar) —per exemple, una casa valorada en 850.000 euros es podria deixar en herència a dos fills— o abonar la quantitat que excedeix els 500.000 euros als fons intergeneracionals, en cas que una sola persona es volgués quedar amb aquesta casa immensa. Avui dia, això passa sovint: un immoble llegat per parts iguals a diversos fills, sol passar a un sol hereu, que ha de pagar als altres la part de la seva herència que els correspon.

Transmissió hereditària d’empreses

I ara el repte més gran: l’herència d’empreses. Actualment, les empreses —també les grans multinacionals sense tenir en compte la seva mida— poden ser heretades lliures d’impostos pels descendents. La formació, la capacitat personal, el rendiment, la responsabilitat social no hi juguen ni el més mínim paper. És un cas extrem.

I això fa que apareguin crítiques prominents com les del multimilionari nord-americà Warren Buffet: «Trobaríeu eficient que els membres de la selecció nacional de futbol del demà siguin els fills dels jugadors d’avui? Ho trobaríeu just?». Avui per avui, el dret d’herència lamentablement funciona així. El dret d’herència il·limitat porta al fet que la majoria de les empreses que avui han estat creades per empresaris demà estiguin dirigides per persones «qualificades» només pel fet de ser el fill o la filla del propietari. A més, aquest propietari ni tan sols té cap raó de ser el fundador de l’empresa, ja que la pot haver comprat o heretat. Tot això té molt poc a veure amb una societat de rendiment just, on tothom hauria de poder construir el seu patrimoni amb el seu propi esforç i els seus propis ingressos; igual que amb una societat democràtica, on tothom hauria de tenir les mateixes condicions econòmiques per començar i les mateixes possibilitats de participar.

En l’economia del bé comú, l’objectiu és que la propietat de les empreses quedi repartida entre el nombre més gran possible de persones. Per això, s’incentiven estructures empresarials democràtiques, i se suposa que el nombre de cooperatives o de formes jurídiques empresarials similars ha de créixer cada vegada més. En aquests casos desapareix la problemàtica de l’herència: les parts d’una cooperativa normalment són molt petites.

Amb les societats anònimes tampoc no hi hauria cap problema, perquè se’ls pot donar un valor, evidentment exceptuant el conjunt d’accions que superi el límit establert en el dret d’herència. L’excés aniria al fons intergeneracional. Un altre cas especial és el de les societats creades pels propis pares.

El cas de les empreses familiars és l’únic realment «complicat». Aquí es podria plantejar un dret d’herència, com un compromís entre la postura liberal (igualtat de condicions) i la tradició familiar (feudalisme burgès), segons el qual els membres de la família podrien heretar parts de l’empresa per un valor màxim de 10 milions d’euros (valor inicial). Tot el que excedís d’aquesta quantitat es repartiria de la manera següent:

a. Entre el col·lectiu d’empleats que sustenten l’empresa i que en part també han ajudat a construir-la (a diferència d’alguns propietaris); aquesta solució dóna punts del bé comú.

b. A persones escollides que no formin part de la família que estiguin preparades per assumir la responsabilitat de l’empresa. Aquí es té altre cop en compte el límit del mig milió d’euros i es tractaria com un «dot democràtic».

c. Al fons intergeneracional i d’aquí, en forma de dot democràtic, a persones que vulguin treballar en aquesta empresa i que passarien a tenir-ne una petita part.

d. Al patrimoni agrícola, per al qual s’aplica una normativa especial que descriurem més endavant (la «naturalesa en propietat»).

Un negoci dirigit per cinc membres d’una família es podria deixar en herència «lliure d’impostos» fins al valor de 50 milions d’euros. Malgrat aquest compromís pel que fa al límit, aquesta proposta desperta (encara avui) fortes reaccions emocionals. Sovint s’argumenta en contra que els pares no tindran cap incentiu per crear una empresa si no la poden llegar sencera als seus fills. Si realment fos així, això demostraria que les persones no es comporten de manera purament egoista, com se suposa permanentment, sinó que s’esforcen només per als altres, els seus fills. Les persones sense fills, segons aquesta lògica, no tindrien cap incentiu per fer res. Això és una contradicció diametralment oposada a la ideologia capitalista dels darrers dos-cents anys: cadascú s’esforça per a les seves pròpies necessitats i beneficis, i precisament en aquest punt esperem la major eficàcia del sistema.

No és cap novetat que els empresaris no tinguin fills o que els seus fills no vulguin continuar amb la direcció de l’empresa. No poques vegades la successió d’una empresa trenca una família sencera o fins i tot un clan. En aquests casos, l’empresa es podria transmetre als qui hi volen treballar i assumir-ne la responsabilitat (si fos el cas, també els deutes); si hi hagués fills però que no entressin a formar part de l’empresa heretada, tindrien dret a rebre el «dot democràtic» sencer. Es podria impedir l’especulació d’heretar i immediatament després vendre’s l’empresa (a particulars) si només en pogués heretar una part qui hi treballés de facto i hi portés com a mínim tres anys. Les empreses no són joguines, han de ser dirigides per aquells que els proporcionen un valor afegit amb la seva feina i la seva energia vital.

Quin és l’objectiu d’aquestes propostes? Un repartiment just del patrimoni de les empreses; una relació més estreta entre, d’una banda, rendiment i, de l’altra, responsabilitat i propietat; la democratització de les empreses, i, per acabar, la substitució de les relacions capitalistes per estructures més democràtiques. La llibertat de l’individu, en suma, no es restringeix, sinó que s’augmenta. Perquè la «pèrdua de llibertat» d’un hereu que no pugui heretar en solitari l’empresa del pare, ni pugui dirigir-la, al marge que estigui o no qualificat, s’enfronta al «guany de llibertat» d’incomptables persones que, ara per ara, no tenen ni herència ni mitjans per entrar en la vida laboral activa (encara que els seus pares hagin estat durant; dècades aportant el seu treball al rendiment d’altres empreses). Fins i tot pot passar que aquestes persones treballin per hereus d’empreses que no han aportat res a la constitució de la seva empresa, però que la tenen gràcies al dret de transmissió i que, a més a més, es beneficien de la feina d’aquells que no han heretat res i es veuen obligats a treballar per un altre: esclavitud estructural. Actualment, per als que no han heretat res l’única alternativa a la necessitat de vendre la seva mà d’obra és fundar ells mateixos una empresa d’èxit. Però no totes les persones, per raons molt diferents, estan disposades a fer-ho. Molta gent es veu obligada a treballar per una altra persona i lliurar-li la plusvàlua del seu treball; per això el capitalisme es automàticament una estructura no lliure i explotadora. La possible objecció que si tothom tingués opció es convertiria en empresari i, per aquest motiu, aquells que renunciessin a aquesta opció conseqüentment i voluntàriament treballarien per un altre, és una opció completament aliena a la realitat, perquè no tothom té les característiques necessàries per fundar una empresa. No hi ha igualtat de condicions perquè les persones tenen una salut, una capacitat, una educació i uns mitjans diferents: una pluralitat de la qual no tenen la culpa. L’argument «tothom podria», si ho pensem bé, no és lògic. Perquè, si realment tothom pogués assumir el risc empresarial que es pretén de forma voluntària, no hi hauria «treballadors per compte d’altri». Ningú no podria ni tan sols contractar un treballador o un aprenent; la divisió de llocs de treball de l’economia de mercat no funcionaria. L’aportació dels «treballadors per compte aliè» al producte de l’economia és, per tant, tan valuós i irrenunciable com el dels autònoms i els empresaris, i en conseqüència s’hauria de valorar i recompensar de la mateixa manera, o fins i tot millor, o organitzar-se d’una altra manera: amb dret de vot i de propietat per a tothom —en lloc que sigui una minoria la que pot prendre totes les decisions i apropiar-se de la plusvàlua dels altres amb l’argument general, de vegades encertat i de vegades fals, que rendeixen més, que corren més riscos i tenen més responsabilitat. Seria més lògic i just:

a. que, com a mínim, les decisions fossin preses per tots els treballadors o inversors conjuntament;

b. que el benefici es repartís entre tots els treballadors i tots els que aportessin valor afegit;

c. que el màxim nombre possible de persones tingués participacions als actius i, amb això, també compartís el risc empresarial.

Sovint s’argumenta contra els principis a favor d’empreses més democràtiques: «molta gent no vol assumir cap mena de responsabilitat» i «no tothom està en condicions de dirigir». Tampoc no han de fer-ho. Només han de poder participar en l’elecció de la persona que ha de dirigir l’empresa. Una gestió essencialment democràtica no suposa cap problema per a una típica empresa de cinc treballadors. En grans empreses de tres-cents empleats, segur que hi ha algú que «només» vol complir amb la seva feina, i no hi ha cap inconvenient, però, tot i amb això, ha de tenir dret a participar amb els que prenen les decisions. Aleshores, governen les persones i no el capital.

O, tornant a les empreses familiars: que les empreses no passin exclusivament als fills, sinó a una associació democràtica de propietaris, —no vol dir en absolut que els fills no puguin (co)dirigir l’empresa. L’únic que passa és que no obtenen un dret automàtic —com en la successió dinàstica al tron—, sinó que han de provar que són dignes de la responsabilitat del lloc que han d’ocupar, presentar la seva candidatura i convèncer els empleats que són els més indicats per a les tasques directives. Això vol dir que en l’economia del bé comú els fills també poden fer-se càrrec de les empreses fundades pels seus pares (o avis), sempre que siguin els millors per fer-ho; vegeu Warren Buffet. Quan uns altres són millors, el dret d’herència ja no dóna lloc a la transmissió de la possessió ni que ningú n’assumeixi automàticament la direcció. En definitiva, es tracta d’un avenç pendent des de l’època feudal que fins ara —per culpa d’un adoctrinament intensiu— no hem aconseguit superar.

Amb les mesures proposades, un dels problemes centrals de actualitat —el repartiment desigual del capital i, amb això, la gran concentració de poder en grans corporacions i en particulars— es descentralitzaria i es retroalimentaria negativament: Per dues vies: per la democratització interna de les empreses i per la socialització progressiva dels mitjans de producció en funció de la mida creixent de les empreses El resultat seria una economia més democràtica i equitativa: hi podrien participar i contribuir més persones, es tindria en compte l’opinió i la capacitat de més persones, s’apreciaria el valor de més persones que no pas fins ara —no només amb un copet a l’esquena, sinó també amb drets legals de propietat i participació.

Donacions

Algú podria objectar que els límits proposats pel dret de successions es poden esquivar fàcilment; per exemple, si els pares regalen, en vida, uns quants milions als seus fills. Aquests esforços per esquivar el dret de successions també es poden evitar fàcilment si, de manera anàloga a les herències lliures d’impostos, també s’estableix un límit per a les donacions lliures d’impostos. Es deixa a criteri dels pares regalar 500.000 euros als fills. Però aquests regals seran computables com a herència. A més, es podria donar el cas que els pares donessin feina als fills en les empreses pròpies i els assignessin uns salaris desorbitats. Aquest intent de frau en realitat em sembla poc probable, perquè topa amb diversos obstacles i barreres:

a. La barrera legal que el sou superi deu vegades el salari mínim.

b. Tenir una propietat privada màxima de, per exemple, 10 milions d’euros.

c. Els pares han de sotmetre els salaris extrems als òrgans executius i administratius perquè els aprovin, cosa que cada vegada sembla més difícil i improbable amb la democratització progressiva.

d. Les participacions en empreses no es poden convertir, sense més ni més, en «efectiu». S’hauria de vendre l’empresa, cosa que és cada vegada més improbable a causa de la democratització.

Naturalment, amb la introducció d’un nou ordre social i econòmic, cal que reflexionem sobre com es poden sancionar les transgressions a aquest ordre. Hem comprovat que no hi ha cap àmbit en el qual estiguem tan disposats com en el del dret de la propietat privada: aquell que actualment vulgui «esquivar» la protecció del patrimoni privat haurà de comptar amb dures multes, persecució de la justícia i presó. En conseqüència, en l’economia del bé comú no hi haurà més normatives ni més lleis sobre la propietat; n’hi haurà unes altres. (La mínima participació de tots els implicats es defensarà d’una manera tan acurada com es fa avui dia amb la propietat privada il·limitada).

El bé comunal democràtic

Al costat d’una majoria de petites empreses privades i d’un petit nombre de grans empreses de propietat mixta, hi ha d’haver, en l’economia del bé comú, una tercera categoria de propietat: propietat comuna pública. En l’època de postguerra, l’Estat construïa i gestionava carreteres, ferrocarrils, xarxes elèctriques, subministraments d’aigua i gas, escoles, universitats, hospitals, serveis de correus i de telèfons («serveis d’interès general o serveis públics»). Des de la dècada dels vuitanta, aquest sector públic s’ha anat liberalitzat i privatitzant progressivament. És un procés que actualment es troba en el seu punt més àlgid i, a més de les conseqüents males experiències i protestes, ja s’han desenvolupat tendències contràries.^[11] La meva proposta no és tornar a un sistema de serveis públics tal com els coneixíem, sinó que la població controli i dirigeixi directament els sectors essencials de l’economia. Per defensar aquesta idea he aportat a la discussió el terme bé comunal modern.^[12] També es parla sovint de commons. Un bé comunal —així com un common— tradicionalment és un bé col·lectiu, que pertany a tothom. A l’edat mitjana era típicament una part d’un bosc o d’un prat de lliure disposició per a tots els habitants del poble. Aquests béns podrien inspirar els «moderns» o «democràtics béns comunals» de trens, correus, universitats, guarderies i altres serveis públics, o fins i tot de bancs. Els propietaris sobirans exercirien responsabilitat en aquests negocis, perquè tindrien la direcció d’aquestes empreses a les seves mans. El seu funcionament es podria desenvolupar a partir d’alguns exemples internacionals d’èxit. A Sacramento, la capital de l’estat de Califòrnia, la companyia subministradora d’energia SMUD proveeix d’electricitat a 1,5 milions de persones; el consell directiu de la companyia elèctrica s’escull democràticament. Per tant, aquest consell s’ha de regir segons les prioritats de la població, cosa que aconsegueix d’una manera excel·lent. SMUD està constantment al capdavant dels EUA i molt per sobre dels estàndards mínims legals a Califòrnia pel que fa a les prioritats de la població —protecció del medi ambient i qualitat del servei. Els propietaris poden decidir ells mateixos en les qüestions importants; el 1989, SMUD va preguntar als ciutadans-propietaris si l’única central nuclear pròpia havia de continuar o si, en canvi, calia buscar un nou camí cap a les energies alternatives. La majoria dels clients es van decidir per tancar la central nuclear en favor de l’ús massiu d’altres fonts d’energia ecològiques. L’èxit d’aquesta decisió sobirana avui dia és ben clara.

Els suïssos van obtenir un èxit similar en medi ambient, per via democràtica directa. Els anys vuitanta, el govern volia reduir la xarxa ferroviària i privatitzar-la, com a Alemanya, a Suïssa el poble sobirà exerceix el seu dret de vet. El pressupost previst de milers de milions per a la construcció de carreteres es va desviar per a la construcció de xarxes ferroviàries. Ara, Suïssa té el millor i més ben valorat sistema ferroviari del món.

Un tercer exemple. A la ciutat brasilera de Porto Alegre s’elabora el pressupost comunal amb la intervenció de la població («pressupost participatiu»), i el servei de subministrament d’aigua s’ha organitzat com una Public Popular Partnership (Associació Pública Popular). En aquesta alternativa PPP treballen conjuntament l’administració municipal i la població. El resultat és igual de sensacional que a Califòrnia: el 99 per cent de la població està connectat a la xarxa d’aigua potable i l’índex d’escomeses al clavegueram ha arribat al 70 per cent. Gràcies al fet que els rics que reguen els seus camps de golf o omplen les seves piscines han de pagar unes tarifes elevades que van augmentant progressivament, no només es pot proveir els pobres d’una aigua potable assequible, sinó que, a més, l’empresa popular tampoc no necessita ajuda del pressupost comunal i es finança sense ni un cèntim de diner públic.

En relació amb l’organització del bé comunal democràtic, em plantejo un organisme directiu escollit directament d’entre els representants de les autoritats («Estat»), els empleats i els usuaris, així com una delegada de la comissió per a la igualtat de gènere i un conseller. Les «clàssiques empreses estatals», controlades pel govern o pels alcaldes, no han d’existir en l’economia del bé comú. Una assemblea democràtica per als serveis públics podria definir els àmbits de negoci que pertanyen al sector públic del benestar i fixar les regles de gestió per organitzar-ho.

Natura en propietat

L’home no ha creat la natura, ni els boscos, ni els animals, ni les plantes. Pot utilitzar-la, però quan no la cuida destrueix les seves bases vitals fonamentals i a si mateix: només si complim una sèrie de requisits —empatia ecològica— se’ns permet ser convidats en aquesta Terra. Aquest respecte es podria traduir en l’impediment que cap persona tingués natura en propietat, sobretot terra.^[13] Evidentment, qui necessita o explota terres per a necessitats concretes podria fer servir una superfície limitada i sense cost. Aquesta postura respecte de la propietat pot impactar en especial els grangers, que estan acostumats a ser els amos de la seva petita parcel·la. Poden pensar que ja no es valora la seva fructífera feina. Però la «possessió» es queda; només es retorna a la natura la propietat. Per a ells no canvia res, fins i tot els surt més barat, perquè ja no han de pagar impostos territorials. Aquesta és la màxima expressió de com la societat aprecia la seva valuosa feina. A canvi, la superfície que s’assigni a una persona per tal que l’exploti estarà limitada. De manera més concreta, podria ser així:

a. Els municipis regulen el repartiment de superfícies destinades a l’explotació.

b. Tothom té dret a una superfície destinada a habitatge fins al límit màxim, per exemple, de 10.000 metres quadrats. L’ús d’aquesta terra es pot adquirir per una taxa fixa per metre quadrat. Aquestes superfícies es poden intercanviar per altres superfícies dins de les limitacions de la mida, però sempre únicament amb la finalitat d’habitatge.

c. Els negocis agrícoles tenen dret de terra fins a una mida determinada i sense cost, amb la condició que sigui explotada amb cura. També aquí podria tenir-hi impacte el balanç de l’economia del bé comú, per exemple sobre la mida de la terra cedida per a l’explotació: un altre efecte de control del balanç del bé comú.

d. Empreses d’altres sectors —de la mateixa manera que els particulars— poden adquirir la superfície que necessitin per a les seves oficines i llocs de producció, pagant unes taxes d’explotació. A canvi, es poden suprimir els impostos sobre els béns immobles.

Els efectes d’aquestes mesures serien:

1. S’incentiva la valoració de la natura. Bolívia és el primer país del món que, a la seva constitució de 2009, s’ha pronunciat a favor de donar un valor propi a la natura.^[14] Allò que té «valor propi» no pot ser propietat d’un altre.

2. Es redueix l’extrema desigualtat en el repartiment de la propietat immoble: actualment el 10 per cent de la població austríaca posseeix dues terceres parts de la totalitat dels béns immobles. La meitat dels austríacs no posseeix cap bé immoble.

3. Se simplifica la transmissió hereditària de les explotacions agràries perquè ja no existeix la propietat de la terra, sinó que el repartiment va unit a l’explotació i ja no s’han d’abonar les quotes dels cohereus. A més, se suprimeixen els impostos sobre els béns immobles.

Llibertat i igualtat

En el capitalisme neoliberal es concep la propietat privada com una de les llibertats més grans, i per això es presenta com a absoluta. Però la igualtat, en el sentit d’igualtat de drets per a tothom quant a la vida, les oportunitats i la llibertat, és un valor superior a la llibertat, perquè la llibertat massa gran d’una persona posa en perill la llibertat d’una altra: si corro massa de pressa («llibertat de moviment»), ofenc els altres («llibertat d’opinió»), fereixo («llibertat d’enfadar-se»), abuso d’una dona («llibertat de l’instint») o reclamo molts espais i béns («llibertat de possessió») estic limitant la llibertat dels altres, i fins i tot amenaçant les seves vides. Per tant, la igualtat és un principi absolut, la llibertat un de relatiu. Hi ha un principi de limitació de la llibertat, però no de la igualtat. Aplicant-ho a la propietat, això vol dir que tothom hauria de tenir el mateix dret a una propietat limitada (el que calgués per al benestar), però ningú no hauria de tenir dret a una propietat il·limitada. Tothom estaria d’acord amb aquest raonament si s’arribés a una desigualtat extrema: si una única persona fos propietària del món sencer i no quedés res per a la resta. La llibertat és important, però és més important que el dret de la llibertat sigui igual per a tothom. Per això, el dret de la propietat ha d’estar relativament limitat.