ELS VINT MINUTS MÉS LLARGS
Després de moltes hores dins del paritori, i el temps que passava tant lentament, la matrona va prendre la decisió.
Es veu que jo estava molt cansat, perquè quan ho explicava no em vaig assabentar del que li farien, i vaig demanar-li a una de les infermeres.
Em va dir que li farien una cesària perquè el nen sortís, no vaig tenir temps de reaccionar, ja que em van dir que havia de sortir a fora mentre li practicaven.
De seguida vaig anar cap a la Joana, vaig fer-li un peto i vaig dir-li que tot aniria be. I de seguida vaig sortir cap a fora.
El recorregut cap al passadís se’m va fer etern, i no pensava en res, estava en blanc, tenia un pessigolleig per la panxa… sabent que deixava a la meva dona allà dintre cansada, sense forces per a res.
Al sortir a fora vaig asseure’m al banc i vaig començar a plorar d’impotència per no poder fer res. Al cap d’uns segons vaig trucar a la meva mare per donar-li la notícia i vaig dir-li que ho digués als pares de la Joana, ja que jo no tenia forces per fer-ho.
Després vaig trucar al meu pare per, va agafar el telèfon na Marisol i vaig dir-li el que li farien i quan anàvem a penjar vaig notar que ella feia veu de plorar.
Vaig tornar a agafar el telèfon i vaig trucar a n’Aina i vaig explicar-li com estava la situació i va intentar tranquil·litzar-me.
Al penjar vaig trucar a l’Alba perquè necessitava parlar amb ella, ja que sempre és aquí quan la necessito, i vam estar parlant uns minuts i em van anar molt bé perquè em va deixar més tranquil del que estava.
Després vaig aixecar-me i mirant per la finestra esperava veure el cotxe de la meva mare arribant a l’hospital… passaven molts cotxes però cap era el seu.
Vaig posar-me a caminar passadís amunt i avall sense pensar en res, només en que passés el temps ràpid i mirava cada moment el rellotge.
El telèfon va sonar, era la meva mare dient que ja havien sortit d’Alcúdia cap a l’hospital i l’alegria va ser quan va dir-me que també venia el meu pare, estava recolzat per tota la família quan més ho necessitava.
Al cap d’uns minuts la porta es va obrir i em van dir:
«Un nen molt preciós, quatre quilos».
Em van deixar entrar i en seure a la butaca vaig sentir com el nen plorava, i vaig pensar: aquest és el meu…
De seguida me’l van portar, i mentre me’l donaven sentia com la meva mare i els altres arribaven al passadís, i vaig demanar-li a la infermera si podia deixar entrar un minut als avis i em va dir que sí.
Els va anar a buscar mentre jo estava tontet mirant el nen, que poc a poc intentava obrir els ulls.
Al entrar a dins la sala els avis tot van ser llàgrimes d’alegria i nervis, petons, abraçades i fotos al nen.
Mentrestant estaven acabant de curar a la Joana, a qui fins després d’una hora no la veuríem perquè havia de descansar a una sala on jo no hi podia estar.
Però la vaig poder veure un segon al passar pel costat d’una porta, ella era allà estirada.
De veritat que aquells vint minuts van ser els més llargs de la meva vida i mai els oblidaré.