CONVERSA AL PARC

—Hola senyor!!

—Hola nina, com estàs?

—Bé jugant amb els meus amics, i tu que fas aquí assegut?

—Prenent la fresca i mirant com jugueu tu i els teus amiguets…

—Jo ara estic cansada de jugar que, puc asseure’m aquí senyor?

—Sí, es clar. T’agrada anar al «cole»?

—Sí, però la «profe» ens posa molts deures i després els he de fer abans de veure la tele, perquè sinó la mare s’enfada i em castiga.

—Ja fa bé la mare, has de fer els deures, perquè quan siguis gran siguis una noia molt llesta i tinguis una feina molt important.

—I tu, de que treballes senyor?

—Jo faig feina a una fàbrica a les nits i així durant el dia puc fer les meves coses.

—Quines coses?

—Les feines de casa, escriure, passejar, anar amb els amics…

—Ara que dius amics, tu coneixies a la meva mare? És que te una foto d’un home que s’assembla molt a tu, però amb els cabells llargs.

—Sí que la conec, érem amics fa uns quants anys, però ara no parlem gaire sovint.

—Per què no parleu?

—Ara tenim altres amics, abans teníem amics en comú i anàvem amb la mateixa colla. Que no vas amb els amics a jugar? T’estan cridant fa estona.

—Deixa’ls, no tinc ganes de jugar.

—Aviat serà el teu aniversari, oi?

—Sí, d’aquí dos dies faré nou anys, com ho saps que aviat faré els anys?

—És que quan vas néixer encara anava amb la colla de la teva mare i m’ha vingut a la memòria que era per primavera quan vas néixer. On és la teva mare ara?

—És al bar amb una amiga seva, mira, és allà a la terrassa asseguda, vols que anem a veure-la?

—No cal, ja la trucaré algun dia. Té això és per tu, és el meu regal d’aniversari.

—La mare no deixa que accepti regals de gent que no conec.

—Digues a la teva mare que és de part d’aquell amic de la foto que te a casa, i ja veuràs com no li importarà que et quedis el regal.

—Moltes gràcies, senyor.

—De res, nina.

—Senyor haig de marxar, que la mare em crida.

—Ves-hi que no s’enfadi i dóna-li records.

—Adéu senyor.

—Adéu nina.