RODALIES

Gairebé podríem afirmar que l’enamorament d’en Marc i la Sandra va començar pel mal estat de les catenàries dels trens de rodalies de Renfe i per les presses del govern que, tant sí com no, volia que l’AVE arribés a Barcelona abans de les eleccions.

Cada dia a tres quarts de set del matí, la Sandra sortia de casa per anar a la feina. Agafava el tren de les set i, en poc més de mitja hora arribava a Barcelona. Llavors xinoxano caminava fins l’empresa on treballava. Com que no quedava gaire lluny de l’estació hi podia anar a peu. Li anava bé poder estirar una mica les cames! Bé prou que hauria d’estar asseguda la major part del matí. S’hi posava a les vuit i, per tant, podia anar relaxada.

Al costat mateix de les oficines hi havia un petit bar. Ella hi solia anar a esmorzar abans d’entrar a treballar. Amb els anys, s’havia convertit, més que en una clienta habitual, en una amiga. En Ramon, l’amo del local, quan la veia entrar deia:

—«Marchando» un cafè amb llet i un mini per a l’executiva.

L’anomenava així des que portava una maleta de pell que li va regalar el seu home. El primer dia que la va dur, ell va començar a dir tot fent conya:

—Que no la veieu? Ara sí que tens pinta d’executiva o de consellera! Renoi, ja et veig ocupant algun càrrec oficial.

Ella el deixava dir. La veritat és que era molt còmoda aquella cartera. Si feia falta hi podia portar documents i també li cabien tot aquest arsenal de coses que les dones solem portar dins la bossa. Ja podia anar rient, en Ramon.

A les vuit menys cinc, agafava l’ascensor i pujava cap a la tercera planta. Allà hi tenia el seu despatx. Treballava com a encarregada de compres en una empresa de decoració. La seva feina era més aviat rutinària, però li agradava; tenia una vessant creativa que la motivava. De tant en tant podia viatjar per assistir a alguna fira del sector i, a l’hora de triar nous productes, sempre tenien en compte la seva opinió. Se sentia valorada i aquest fet el considerava molt important. No hi havia un cap que l’anés controlant i apressant contínuament i, mentre es cuidés de tenir les comandes passades correctament i puntualment, no havia de donar explicacions a ningú.

La seva vida no era cap meravella, però és que realment existeixen les «vides meravelloses»? Ella estava convençuda que no. Parlant amb les amigues, s’havia adonat que, malgrat els entrebancs típics de la vida en general i de la vida en comú en particular, es podia considerar una persona afortunada. Escoltant confidències, la majoria de les vegades acabava pensant en la famosa frase: «Tornem-nos-en a casa».

No era una bellesa d’aquelles que fan girar el cap, però era una dona que feia goig. Tenia ganxo, deien les seves amigues. Era morena amb ulls foscos de mirada profunda. Portava una mitja melena que l’afavoria i procurava vestir a la moda. Era simpàtica i jovial. Li havien comentat més d’un cop que guanyava en les distàncies curtes. Es veu que de lluny, o sigui, sense tractar-la, donava la impressió de ser força tibada; després, un cop la coneixien, s’adonaven que no ho era gens i quedaven gratament sorpresos. Valia més així. Hi ha persones que captiven només fins que les coneixes —pensava quan li deien.

El seu marit, en Pol, amb els anys —en feia dinou que s’havien casat— s’havia convertit més en un amic estimat que en un fogós amant, amb el qual mantenia una bona relació. Compartien i duien a terme una sèrie d’aficions; de mutu acord, n’havien deixat de banda unes altres i, darrerament, potser veient que els anys passen molt de pressa, n’havien iniciat de noves, junts o per separat. Tenien una filla que gairebé no els necessitava i que aviat voldria independitzar-se del tot.

Econòmicament, anaven tirant. Sense estirar més el braç que la màniga, vivien «bé». És a dir, un cop cobertes les necessitats bàsiques i algunes altres que no ho eren ben bé, cada mes arribaven a pagar la hipoteca i, de tant en tant, es podien permetre algun caprici. Què més es pot demanar?

La Sandra, dins el seu vaixell, navegava plàcidament pel mar de la vida. No s’havia hagut d’enfrontar a cap temporal i, quan hi havia mar de fons, procurava agafar-s’ho amb calma. Costa tan poc viure malament —pensava— que havia après a adaptar-se amb certa facilitat a les diferents situacions que s’anava trobant. M’he tornat com un xiclet —deia ella fent broma—. S’emmotllava a tot: s’estirava o s’arronsava, depenent de les circumstàncies del moment.

Gran lectora, cada dia es dirigia a l’estació amb la seva cartera d’executiva —com deia en Ramon del bar— i, quan arribava el tren, entrava al primer vagó, saludava algunes persones que, com ella, eren passatgers habituals, s’asseia, treia un llibre i es posava a llegir.

Hi havia dos homes i una dona que no fallaven mai. No sabia pas en quina estació pujaven però els trobava sempre en el mateix vagó. Quan ella entrava, els altres tres ja ocupaven els seus llocs. Procurava asseure’s lluny de la senyora per tal de poder llegir. Alguna vegada havia estat al seu costat i no havia pogut ni obrir el llibre. El primer dia, aquella bona dona, molt simpàtica per cert, li va explicar una part de la seva vida i en d’altres ocasions, la resta. Quan l’autobiografia va estar exhaurida, va continuar xerrant igualment: que si el temps, que si els atemptats, que si patatim i que si patatam… Mare meva, no callava ni un moment i la Sandra arribava a Barcelona amb el cap com un timbal. Ara, escarmentada com estava, procurava saludar-la quan estava asseguda, a poder ser, un tros ben enllà.

Dels dos homes no en sabia ben res. Es saludaven i para de comptar. Un devia tenir uns trenta anys i, a simple vista, semblava força pijo. A ella no li desagradava el seu aspecte pulcre, no obstant, el trobava una mica postís: tan ben posat, tan ben pentinat, tan… És ben cert que les aparences enganyen perquè, quan el va conèixer realment, va poder comprovar que era un tio fantàstic.

L’altre home devia tenir uns cinquanta anys ben portats. A la Sandra li passava una cosa: solia endevinar, gairebé sempre, l’edat de les dones i, en canvi, la dels homes, li era més difícil de calcular. I com més gran es feia —aviat en faria quaranta-cinc— més li costava. Si l’home anava ben vestit i encara feia patxoca, el posava sempre a la cinquantena. Algunes vegades, «el tío resultón», n’havia fet setanta. Amb les dones, no era el mateix. Els feia una repassada més rigorosa i, com més atractiva la trobava, més es fixava en els detalls que evidencien l’edat: les «potes de gall», les arruguetes al voltant de la boca, la papada… i llavors sentenciava: Està súper bé, però al menys en té… i ho endevinava força.

Docs bé, la Sandra havia inclòs aquell l’home en el nombrós grup de la cinquantena. Anava ben vestit, amb roba de marca, molt elegant. Tenia el cabell una mica gris, portava unes ulleres que li donaven un aire culte i no en podia dir res més. No li havia sentit mai la veu. Des de feia un temps sempre estava fent sudokus que havien reemplaçat els mots encreuats que havia fet fins aleshores.

La gent pujava i baixava del tren i, quan arribaven a la ciutat Comtal, els quatre coneguts-desconeguts es feien un senyal amb el cap com volent dir: «Que vagi bé, fins demà!», i cadascú anava per les seves.

Els usuaris habituals del trens de rodalies, sovint havien patit petits retards per diverses causes. Va ser a partir d’un bon dia que van començar les veritables incidències: avaries, demores, parades, etc., que van desembocar en una situació que podríem qualificar de caòtica.

Aquell matí, el tren es va aturar entre dues estacions i sense que ningú els digués res, van estar parats més d’una hora. Els mòbils treien fum. D’entrada, tothom trucava als seus llocs de treball per informar que arribarien amb un retard considerable.

Les converses telefòniques que es podien sentir tenien un contingut similar:

—No, no ens han dit ni piu. Aquí estem, parats, sense poder obrir les portes i mig morts de fred! Arribaré tan de pressa com em sigui possible.

—Ajorneu la reunió! No sé quan arribaré. Això és un desastre. Informació? Què més voldríem que saber què carai passa!

—Aquests de Renfe els tenen ben posats! Si tinguessin competència ja s’espavilarien, ja!!

Més tard hi va haver un altre tipus de trucades. La gent es queixava i manifestava la seva indignació: a Renfe, a les oficines del Síndic de greuges, als Mossos d’Esquadra i fins i tot als bombers. A mesura que passava el temps, els peus es refredaven perquè la calefacció no funcionava, i els ànims s’escalfaven.

Aquell dia els «quatre amics» es van posar junts. Enmig de tanta gent completament desconeguda, eren com quatre vells amics. S’havien vist tantes vegades… Es van asseure en el mateix compartiment i van començar a criticar amb ganes tots els estaments relacionats amb el mal funcionament dels trens. Va rebre tothom: Renfe, el govern central, l’autonòmic, la ministra de transports i comunicacions…

Quan l’home dels Sudokus va mirar la Sandra, ella va haver d’apartar la vista.

—Quins ulls tan preciosos i quina manera de mirar tan dolça —va pensar desconcertada—. Gairebé ha valgut la pena aquest enrenou per descobrir aquest bé de Déu! —es va dir, divertida.

El va tornar a mirar i es va perdre en la màgia d’aquells ulls. Va notar que l’actitud d’ell també havia canviat. D’estar molt enfadat i disposat a sortir d’allà com fos, va passar a un pla més conformista i, amb una rialla juganera, va dir que valia més agafar-se les coses amb filosofia, que amb tants nervis encara els agafaria un infart.

La Sandra va anar escoltant els altres o més aviat ho va fer veure. Quan les seves mirades coincidien, cada vegada li costava més deixar de mirar-lo. A ell, a en Marc, que així és com es deia, li devia passar el mateix. Per a ells, en aquells moments, no existia el tren, ni la feina. S’havien descobert i restaven absorts, presoners dels seus ulls. Els va costar un bon esforç, tornar a la realitat i adonar-se que el comboi s’havia posat en marxa.

Es va trencar l’encanteri. La gent respirava alleugerida i tot va tornar a la normalitat. Tot, no. El cor de la Sandra bategava intensament i se sentia trasbalsada. Quan van arribar, tothom va sortir apressadament. Aquell dia el comiat dels quatre companys de trajecte va ser més cordial. Ara es coneixien formalment. Es van dir adéu i tot donant-se la mà van repetir:

—Encantat o encantada d’haver-te conegut. Fins demà.

Ells dos van ser més lents a l’hora de l’encaixada i en Marc, tot posant l’altra mà damunt la de la Sandra, va dir mirant-la intensament:

—Ha estat realment un plaer.

—Encantada —va contestar ella, massa atordida com per poder parlar.

I tan encantada com estava! Encantada, no era la paraula; encara que li costés d’entendre, estava com… enamorada! Aquest fet tirava per terra totes les seves teories: Es pensava que estava vacunada contra aquest virus. Creia que «l’amor a primera vista» era només el títol d’un concurs de la tele. Li semblava que una dona madura i amb una vida plena, no podia enamorar-se com una adolescent, i mil premisses més que anaven caient una darrere l’altra.

Va sortir de l’estació, es va posar a córrer cap al bar i, esbufegant, va demanar que li emboliquessin l’entrepà.

Se’l menjaria mentre començava a passar les comandes.

—T’havia posat falta —va dir en Ramon—. No em diguis que eres dins el tren aturat! —En veure la cara que va posar la Sandra va saber que ho havia encertat—. Fa estona que a TV3 van donant la notícia. Quanta estona us hi ha tingut, així?

—Vols que t’ho digui, noi, que ni ho sé. Per a mi ha estat com un somni —va contestar ella agafant el mini de pernil i sortint escopetejada.

El cambrer va anar rient mentre deia, dirigint-se als altres parroquians:

—Aquesta, amb tantes presses, confon els somnis i els malsons.

El malson o més aviat l’insomni li va venir molt més tard. Durant tota la jornada va anar com una moto per tal de recuperar el temps perdut. Encara que, de tant en tant, deixant volar la imaginació, uns ulls d’un blau intens la miraven dolçament, no va tenir temps de reflexionar ni d’adonar-se que aquella mirada, li començava a canviar la vida.

Va arribar a casa cansada. Era dia d’anar al gimnàs i no en tenia cap ganes. Quan el seu home li va demanar si es trobava malament, que se la veia esgotada, ella li va explicar que havia tingut un mal dia a causa del retard del tren i que, en realitat, només tenia ganes d’anar a dormir.

La nit se li va fer llarga. Per un costat no podia dormir perquè estava neguitosa i, sense voler, anava analitzant l’embolic de sensacions que l’envaïen i, per l’altre, perquè contínuament mirava el rellotge. Volia que el temps volés i arribés l’hora d’agafar el tren. Aquella mirada l’havia fascinat. Seguiria encara l’encanteri?

Quan va entrar al vagó, va veure que els tres companys de viatge s’havien posat junts i que en Marc havia posat la jaqueta al seu costat com si li estigués guardant lloc. Va anar cap allà, els va saludar i es va asseure. Li hauria agradat més tenir-lo al davant, com el dia abans, per poder-lo mirar tranquil·lament. De tota manera, el fet de sentir-lo al costat la va fer molt feliç.

Per descomptat que no van aparèixer ni el llibre, ni la maquineta de Sudokus. La novel·la real era molt més interessant que el més valorat dels Bests Sellers i la màgia de les paraules no dites que es transmetien els ulls quan es trobaven, era molt més engrescadora que la combinació més excepcional dels nou nombres del joc japonès.

La senyora, que es deia Montserrat, va aprofitar que tenia un bon auditori, per explicar que anava cada dia a la capital per fer de cangur. La seva filla es posava a treballar a dos quarts de nou i ella es feia càrrec d’en Pau, el seu nét petit que tenia tres mesos. Quan parlava del nen, els seus ulls s’il·luminaven. Ja ho veureu —deia dirigint-se als altres tres interlocutors, més joves que ella— els néts són una gran alegria.

L’altre home era molt jove. Es deia Jaume i treballava en una gestoria. Encara estudiava i el viatge de tornada el feia amb uns companys de la universitat. Era molt agradable i de postís no en tenia res. Tenia un riure encomanadís i una gràcia especial. Qualsevol tonteria, explicada per ell, semblava un acudit. Es van fer un tip de riure parlant de les tribulacions del dia abans.

Mentre escoltaven les divertides anècdotes que explicaven la Montserrat i en Jaume, ells dos es van anar acostant i la Sandra podia sentir l’escalfor del braç de l’home. Li agradava el que deia, el to de la seva veu, l’olor… A ell li devia passar quelcom semblant. Algun cop, tot fent un comentari, s’havien mirat directament als ulls i s’havien dit moltes coses. Va notar que l’home també havia de fer un esforç per apartar la mirada. A la Laura, que era molt romàntica, li van venir al cap uns versos de Salvat-Papasseit:

Quan van ser a l’estació de Sants, abans d’acomiadar-se, en Marc li va demanar:

—Tornes cap a casa a la tarda o al vespre?

—Sempre agafo el tren de les cinc i deu; és perfecte perquè gairebé va buit —va respondre la Sandra.

Es van dir adéu, però ella va saber que no era un «fins demà», sinó un «fins a la tarda». Estava segura que a les cinc, quan tornés a l’estació, ell, l’estaria esperant.

Efectivament, el viatge de tornada el van fer junts. Hi havia poca gent, tal com havia afirmat la Sandra. Era una hora que no s’avenia a l’horari de la gran majoria d’usuaris. Les mares que recollien la quitxalla a l’escola no tenien temps d’agafar-lo, els que feien mitja jornada ja eren a casa i, pels que treballaven en botigues o en àrees comercials, era massa d’hora.

Es van asseure en un compartiment al final del vagó on no hi havia ningú més. Van parlar poc; no trobaven les paraules adequades, no sabien com explicar aquell sentiment que els embargava. Quan en Marc li va fer saber que, al matí, havia hagut de fer un gran esforç per deixar de mirar-la, ella li va repetir el vers i ell, coneixedor del poema el va acabar:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.

Ara sí que estic perduda —va pensar la Sandra.

Després d’una llarga mirada, es van besar. No va ser un petó apassionat, va ser un bes suau, com per segellar allò que no s’havien dit i que tots dos sabien. Quelcom estrany, desconcertant, i alhora, excitant i vivificador, estava succeint: S’estaven enamorant!

—No he pogut pensar en res més durant tot el dia —va dir en Marc en veu molt baixa.

—Se m’ha fet difícil treballar; en la pantalla hi veia els teus ulls i em costava concentrar-me —va contestar la Sandra xiuxiuejant.

—No sé què em passa… —va confessar ell—. Des que et vaig mirar, s’ha despertat el jovenet que, condormit, restava quiet en el fons d’alguna prestatgeria del meu interior. Em sento com si tingués vint anys: et desitjo, vull abraçar-te, vull besar-te, necessito acariciar el teu cos. Res anhelo amb tanta força.

Ella li va comentar que sentia el mateix. En Marc havia descrit tan bé el que li passava també a ella que, incapaç de superar-ho amb paraules, el va tornar a besar amb delectança. Després es van quedar molt quiets. Era una d’aquelles situacions romàntiques que en la ficció queden molt bé. Si s’hagués tractat d’una novel·la, tots dos haurien escrit el mateix desenllaç. La vida real era una altra cosa; no es podia passar pàgina i començar el següent capítol amb tanta facilitat. Durant la resta de viatge no es van parlar. En tenien prou amb el fet d’estar junts compartint els mateixos dubtes i idèntics anhels.

Haurien volgut que el tren no s’aturés i que aquell curt recorregut es convertís en una llarga travessia. Si hagués estat a les seves mans, el temps s’hauria aturat i ells haurien continuat abraçats, mirant-se, fins arribar a algun lloc remot on poder expressar aquell sentiment que els colpia.

El tren, ignorant aquell cúmul d’emocions, es va aturar. Havien arribat al poble de la Sandra. L’home, encara en tenia per una estona. Es van dir adéu i ella va baixar. Mentre mirava com s’allunyava, va pensar que s’emportava un bell record; el del seu esguard profund que semblava dir sense paraules: t’estimo.

La Sandra es va trobar davant la porta de casa seva sense saber com hi havia arribat. Era com si anés dalt d’un núvol. Quan acabava de tancar la porta, el so del telèfon va fer que tornés a tocar de peus a terra. Era la Marta, la seva filla:

—Mama, no preparis res per postres perquè avui he passat per davant d’una pastisseria i he comptat merengues. Perquè diguis que no pensem mai en tu!

Vindré cap a les nou. Va bé, oi?

—És clar, dona. Per què m’ho demanes? —va voler saber la mare.

—Com que no dius res, he pensat que potser tenies algun pla; si vols vindré a sopar un altre dia, però, llavors no et queixis que només em veus els caps de setmana i encara mig adormida.

La Sandra, avergonyida, es va adonar que no tan sols havia oblidat el sopar, sinó que en tot el dia no havia pensat en la seva filla. Increïble i lamentable —es va dir—. Això ho hauria criticat amb fermesa si hagués passat a qualsevol altra persona —va haver de reconèixer—. Quina diferència quan es tracta d’un mateix! Els sentiments propis van tan ben embolcallats de justificacions i d’excuses de tota mena, que un arriba a pensar que si no és del tot correcte, tampoc és tan dolent.

De tota manera es va haver de posar les piles, desconnectar el programa «Idil·li» i anar per feina. Sort que tenia el rebost força proveït. No li agradava gaire cuinar; això, la seva filla i el seu home ho tenien molt clar, per tant no seria res d’estrany que el menú fos de passar via. Amb els ingredients que tenia podia fer dos plats fàcils i que a la Marta li agradaven molt: Pasta amb remenat de bolets i truita de carbassó.

Mentre anava parant taula, va tenir una punxada de remordiment. Havia oblidat el sopar i en tot el dia, no havia pensat en la seva filla. Aquest fet, per si sol ja era inversemblant, li semblava impossible que li passés a ella; el pitjor era, que en el seu home sí que hi havia pensat, i tan sols per lamentar-se que no existís alguna fórmula que, al menys aquell dia, el mantingués allunyat. Aquell vespre volia assaborir el record d’uns altres petons. Allò la va neguitejar. No es reconeixia en aquella dona. Com podia ser tan falsa i egoista? Aquest pensament li va durar molt poc. Va ser tan sols una petita punxada de remordiment perquè, tancant els ulls, en va evocar uns altres de blaus que mentre s’allunyaven li deien que allò era amor.

El menjar va estar bé i la vetllada va resultar molt distesa; quan hi anava la «nena» sempre era més divertit. Estudiava a Barcelona i, com que compartia pis amb un grup d’amigues, només anava a casa els caps de setmana. Quan algun dijous «es convidava» a sopar, volia dir que no la veurien ni el dissabte, ni el diumenge. Segur que tenia algun pla amb el seu grup d’amics. Era com si els anés a demanar permís, sense fer-ho i, a més, aprofitava per fer el canvi de roba; deixar la bruta i emportar-se’n de neta. Que n’era de viva!

Quan la Marta va ser fora, la Sandra, que coneixia molt bé el seu home, va saber que després d’un sopar tan agradable farien l’amor.

Després de tants anys encara es desitjaven; sempre s’havien entès bé en l’aspecte sexual. Amb el temps, més aviat havien anat guanyant. Allò que es perdia en quantitat, s’havia guanyat en qualitat. Aquell dia, la Sandra no en tenia ganes. Li feia una mandra horrorosa. Hauria volgut tancar els ulls i tornar a reviure el viatge de tornada.

Això és precisament el que sense proposar-s’ho —al menys al primer moment— va fer. Quan es va ficar al llit i en Pol la va abraçar com feia sempre i la va besar tendrament, ella va tancar els ulls i va deixar volar la imaginació. Després, es va sentir molt malament. Els petons que li va fer quan es disposaven a dormir, sí que eren per a ell. Els altres, tenien un altre destinatari. Li va saber greu, i va pensar que no s’havia de repetir.

La veritat és que a les set del matí només frisava per arribar a l’estació. Va anar tan d’hora, cosa gens habitual en ella, que es va haver d’esperar una estoneta. Quan va arribar el tren, es va dirigir de dret al primer vagó. Els tres companys l’esperaven. Va saludar-los a tots i va llençar una mirada ràpida i penetrant, al seu estimat.

Al costat d’en Marc s’hi havia assegut la Montserrat i ella va poder seure ben bé al seu davant, al costat d’en Jaume. Li agradava més així, perquè se’l podia mirar d’una forma més discreta. A la tornada, quan anessin sols, es podrien posar de costat i, si podien, ben arrambadets. La Sandra s’avergonyia una mica dels seus propis pensaments —estic més xarbotada que la meva filla— pensava.

Estaven a la meitat del recorregut quan es va produir la segona incidència ferroviària. Just quan passaven per un túnel, van tornar a quedar parats. Aquest cop tothom estava indignat. Feia quatre dies comptats que havien tingut l’altra avaria! Com en l’ocasió anterior la falta d’informació va ser total. Es van viure moments de nerviosisme perquè a ningú li agrada trobar-se tancat en un vagó de tren i menys, dins d’un túnel. Quan es van poder obrir les portes, la gent va optar per baixar del tren i sortir a peu del forat negre. En Jaume va ajudar la senyora Montserrat i, evidentment, en Marc es va cuidar de la Sandra.

Agafats de dos en dos, van anar caminant una mica a les palpentes al llarg de la via, seguint els altres. Com que eren els passatgers del primer vagó, anaven els últims en aquella processó. En una de les parets hi van veure un gran arc que semblava l’entrada d’un altre túnel. La parella va aprofitar aquell recer. La Sandra, arraconant-se a la paret es va treure una bota. Quan la Montserrat se’n va adonar li va demanar si la podia ajudar:

—No patiu, aneu tirant. Hi ha alguna cosa que em punxa el peu. Potser algun clau del taló… Ja venim!

Quan els seus amics van ser un tros enllà, la Sandra es va tornar a posar el calçat, es van endinsar en la foscor absoluta de l’arc d’obra i es van abraçar. No podien entretenir-se. Els amics els estarien esperant i a més, no era ni el moment ni el lloc adequats. Les boques es van buscar amb avidesa i les mans, més moderades, no van gosar moure’s. Van restar així, abraçats, un breu moment.

La gent va anar sortint a l’aire lliure i ells, barrejats amb la quantitat de passatgers que a aquella hora es desplacen a la capital, van dirigir-se al costat de la via on els esperaven els companys.

Al cap de mitja hora, van poder retirar el comboi de dins el túnel i, amb un altre tren van prosseguir el viatge.

Tornarien a passar un dia de presses, nervis i mal humor! Potser els únics que havien tret alguna cosa positiva d’aquell enrenou havien estat ells dos. Aquell moment d’intimitat envoltats de foscor, aquell instant, un vist i no vist, els havia deixat un càlid record per a tota la jornada.

Tots els mitjans de comunicació es van fer ressò de la notícia. Allò passava de taca d’oli! Quan no era una línia n’era una altra. Els trens de rodalies estaven deixats de la mà de Déu des de feia massa temps i ara semblava que s’havien posat d’acord per donar a conèixer als usuaris i a tota la ciutadania en general el seu mal estat. Les crítiques al govern van ser unànimes. Es demanava més inversions en infraestructures i que els trens passessin a ser competència del govern català. La ministra responsable se’n va endur la palma i es va convertir en una de les persones més «populars», que no del PP, de tot Catalunya.

S’acostaven les eleccions i, aquest cop, sí, l’AVE, que havia d’arribar l’any 92 pels Jocs Olímpics, arribaria a Barcelona, de la mà de la controvertida ministra, pel desembre. Les obres per arribar a Sants anaven a tota canya. Tallar la cinta dóna vots i s’havien de finalitzar les obres abans de les eleccions.

«Vísteme despacio que tengo prisa» diu el refrany. Ai les presses! No es va aclarir ben bé el que va passar. Que si l’empresa constructora contractada no ho va fer prou bé, que si la subcontractada, que sí la morfologia del terreny…, la qüestió és que, al cap de pocs dies de l’incident del túnel, va esdevenir la traca final: Els terrenys on s’estaven fent les obres pel tren d’alta velocitat van cedir i es va produir un esvoranc que va deixar inutilitzat el servei de rodalies de Renfe per molts dies. Ah!, i malgrat les promeses, l’AVE, no arribaria tampoc a finals d’any.

Va començar la síndrome del català emprenyat i del polític desconcertat. Es van prendre mesures de tot tipus. Després d’uns dies de caos circulatori, de queixes, de crítiques, de desconcert, etc. etc., la situació es va anar «normalitzant». Per sort, els catalans van utilitzar més el seny que la rauxa, i es van anar adaptant, quin remei, a la nova situació.

Els usuaris es van anar espavilant. Uns van optar per l’autobús, d’altres pel cotxe compartit… Des de la Plaça d’Espanya, sortien els autocars que es dirigien als «diferents punts». I aquesta afirmació es podria prendre en més d’un sentit perquè, el primer dia, algun dels autocars va anar a parar a «diferents punts» dels que tocaven.

Altra vegada les presses! S’havien contractat autocars de fora i els pobres conductors, que no coneixien en absolut l’àrea metropolitana, amb un plànol i un mínim d’instruccions: «Andando que és gerundio», cap a repartir gent.

—Ai Déu meu, «no vamos pas bien por aquí» —li va haver de dir la senyora Montserrat a un conductor andalús quan va notar que agafava una direcció contrària al seu lloc de destí. Ella mateixa li va anar indicant el camí. Un dia que es van trobar i ho va explicar a la Sandra, es van fer un panxó de riure.

Com que el temps, sortosament, tot ho cura, ara es pot parlar del caos de rodalies amb certa ironia, encara que va ser molt dur per a molta gent. Per fer un recorregut de mitja hora, podies tardar-ne dues de llargues. Això sí, quan es va tornar a posar en marxa el servei, durant molt de temps, el bitllet va estar molt bé de preu: totalment gratuït. Aquest fet, també va ajudar molt a oblidar el desgavell; ja se sap, la pela és la pela.

Mentre va durar el tall en la línia, per a molts va començar un autèntic viacrucis; ara bé, per a la parella d’enamorats, continuant en termes litúrgics, va ser més aviat un rosari en el qual només hi havia els misteris de glòria.

Es van reunir els quatre usuaris incondicionals i van prendre una determinació. La senyora Montserrat utilitzaria el servei d’autobusos perquè la deixaven molt a prop de casa la seva filla. Els altres tres, al matí, anirien junts en el cotxe d’en Marc i compartirien les despeses.

Resulta que els dos homes agafaven el tren a la mateixa població, encara que eren de dos municipis veïns i per tant els va anar molt bé a l’hora d’organitzar-se. Es trobarien a les set del matí a l’estació on agafaven el tren habitualment i després, passarien a recollir la Sandra que els esperaria en un parc que hi havia a la sortida del seu poble.

El pla va donar bons resultats tot i que els dos primers dies van ser nefasts, degut a les llargues cues que es van formar a les carreteres d’accés a la ciutat comtal. Aquest cop es va invertir la típica regla de tres i, a pesar d’haver sortit molt més d’hora de casa, tothom va arribar molt més tard a la feina.

A mig matí les cafeteres de les empreses treien fum. La gent havia de carregar les piles. Feia més hores que estaven llevats, s’havien posat força nerviosos mentre feien la «xup-xup» dins l’olla de cols en què s’havia convertit la carretera, i necessitaven recuperar-se molt més aviat que de costum. La cafeïna els ajudaria una mica a pal·liar l’efecte negatiu de tot plegat. Alguns, segurament més ponderats, van optar per la til·la.

La Sandra estava eufòrica. Asseguda al costat del seu enamorat, hauria anat tirant o hauria restat parada a la carretera, tot el dia. En Jaume, que era tot un cavaller i que potser també s’ensumava alguna cosa, estava còmodament instal·lat al seient del darrera. No parlaven gaire per no atabalar el conductor. No era fàcil conduir parant contínuament i vigilant les maniobres d’alguns conductors que, fastiguejats, optaven per saltar-se les normes i es passaven al carril de la dreta que havien habilitat només pels autobusos i anava gairebé buit. Si no hagués estat perquè la majoria dels ocupants del vehicle no tenia massa pressa per arribar, segur que ells també haurien comès aquesta infracció. Era una norma una mica ridícula, fruit del desori regnant. L’endemà mateix l’havien modificat.

Quan van arribar a Barcelona, cadascú va anar per les seves. A la tarda es trobarien només en Marc i la Sandra. En Jaume, un cop acabades les classes, tornaria al poble amb el seu company tal com feia sempre. Van quedar a les cinc davant l’estació.

Ni els trens suïssos arriben amb tanta exactitud. A l’hora en punt es van trobar. Durant tota la jornada la Laura havia estat neguitosa. No sabia com gestionar aquell cúmul d’emocions. Per una banda hi havia aquella adolescent enamorada que havia ressuscitat i per l’altra, la dona madura, esposa fidel i mare amatent. La primera, hauria pujat al cotxe i hauria fugit amb l’home estimat a qualsevol lloc, lluny, ben lluny… La segona, més assenyada, volia aprofitar l’ocasió, oblidar-se de tothom i deixar-se portar només pel cor.

—Et porto de dret a casa? —va demanar en Marc, sorneguer.

—Porta’m allà on vulguis —va contestar ella—. No m’ho demanis, no em facis pensar. Només vull estar amb tu.

Van anar a buscar el cotxe i en comptes d’agafar la carretera que els portaria de retorn a casa, van trencar en direcció a la costa. Van aparcar en un paratge solitari, prop d’un càmping. Era un lloc preciós. El sol anava a la posta i cel i mar s’agermanaven amb els càlids tons del captard. És un lloc ideal —va pensar la Sandra un xic sorpresa per la facilitat amb què en Marc havia trobat l’indret idoni—. Potser no és la primera vegada que hi ve amb els seus «ligues». Que en sóc d’ingènua…

Aquest pensament la va anguniejar una mica. Va ser com un estel fugaç, perquè a la que es van fer un petó, un petó de veritat, sense presses i sense que ningú els pogués observar, no es va recordar més del mar ni del sol ni d’on era.

S’havia fet fosc i aquell paratge que a l’estiu, entre el càmping i la platja, es devia convertir en un veritable formiguer, ara restava silenciós i solitari. L’aire era fred. Van abaixar una mica el vidre de la finestra del cotxe per escoltar la remor del mar. L’escenari era esplèndid. Quan al cap de pocs minuts en Marc va obrir la porta i va sortir, ella el va seguir i, en un acord tàcit, es van acomodar als seients del darrere.

El cor de la Sandra bategava amb força. En aquesta ocasió les mans d’en Marc no van quedar-se quietes i, mentre es besaven, van començar a resseguir el cos de la dona. Va notar com li descordava la brusa i amb delicadesa, ficant la mà dins els sostenidors, li tocava els pits. No sabia discernir si l’excitació que notava era fruit d’aquelles mans expertes que sabien molt bé el que es feien, o del nerviosisme que li provocava la situació en si.

El va deixar fer, gaudint de la carícia. Estava trasbalsada, volia deixar de pensar i deixar-se arrossegar per la passió, però no podia. No es veia capaç de continuar. Allò de «hacer el amor en un Simca 1000» feia molts anys que havia quedat enrere. De sobte, l’home va començar a gemegar amb delectació i, sense que ella l’hagués ni tocat, va tenir un orgasme. Aquest fet la va deixar astorada. De totes formes, va respirar alleujada. Era millor així perquè en aquelles condicions no hauria estat capaç de fer l’amor.

—Estava tan a punt, que sols de tocar aquests pits tan turgents, no m’he pogut controlar. Em fas tornar boig —va dir ell amb vehemència.

No era pas això el que havia somiat la Sandra, però com que tot ho veia a través del vidre rosa de l’amor, es va sentir satisfeta. No es pensava que encara fos capaç d’entusiasmar un home d’aquesta manera.

Van sortir a fora i l’aire fresquet els va anar bé a tots dos. En Marc es va allunyar un tros i la Sandra es va quedar quieta mirant el mar. Va suposar que necessitava estar sol per posar-se bé la roba i mirar de pal·liar els efectes del seu «trasbals».

Es van tornar a asseure al seients davanters i es van posar a parlar com si res no hagués passat. De fet, sabien molt poca cosa l’un de l’altra i aquella estona de xerrameca tranquil·la, els va donar l’oportunitat de fer-se confidències.

En Marc i la seva dona, l’Elvira, eren ambdós periodistes. Ell treballava en un diari de Barcelona com a corresponsal i ella col·laborava en un prestigiós setmanari d’àmbit nacional i feia un programa matinal a ràdio Girona. Tenien un fill, en Gil, de sis anys. El seu matrimoni —li va dir— era des de feia temps, fred, monòton i avorrit i, cap dels dos, tenia el més mínim interès per canviar-ho. Quan prenguessin la decisió de separar-se no seria cap trauma.

—I el nen? —va voler saber ella.

—En Gil encara estarà millor —li va contestar sense donar-hi més voltes.

Ella li va explicar tot el que feia referència a la seva feina i a la del seu home. En Pol tenia la sort, o la desgràcia, segons com es miri, de poder treballar a casa. Era dissenyador gràfic i des de feia uns quants anys, feia els dissenys i les maquetes, al seu estudi. Es passava bona part del dia a l’ordinador. El seu matrimoni no era res de l’altre món, però fins aleshores, havia funcionat bé. Quan es va posar a parlar de la seva filla, la Sandra es va desfer en alabances:

—Potser és orgull de mare —va dir— però, a pesar dels seus defectes i de l’egoisme típic dels fills únics i malcriats, és meravellosa. N’estic molt orgullosa.

—Així, amb una filla genial i un marit que et satisfà, potser no voldràs repetir aquesta experiència —va dir ell una mica decebut.

—Aquest és el mal —va contestar la Sandra—, que a pesar de tot això, pensant en tu, oblido la nena, l’home i tot. Visc pendent de les estones que puc estar al teu cotat. Aquests ulls que em recorden el blau intens del mar quan el sol va a la posta com ara, m’han embruixat.

—Així, repetirem? —va insinuar en Marc—. El fet de veure’t cada dia em fa molt feliç; no obstant, no en tinc prou, necessito expressar-te tot el que sento. Et vull tocar, acaronar, besar… T’haig de poder fer, a la boca, el munt de petons que t’envio durant els viatges. Tu si que m’has deixat totalment desarmat. M’agrada tot de tu. Et desitjo tant i, més important encara, t’estimo tant!

La Sandra, davant d’aquestes declaracions va dubtar. Deia que l’estimava, que la desitjava i ella no el volia perdre per massa prudència. Li va explicar que també compartia aquests sentiments i que volia consumar el que havien iniciat. Haurien de buscar un altre lloc. No podia fer l’amor dins un cotxe, en un descampat… Necessitava un lloc, ni que fos un raconet, càlid i acollidor. Un lloc on poder-se estimar apassionadament, sense la por de ser sorpresos.

—Hem d’actuar amb cautela; i no ho dic tan sols per temor que ho descobreixi el meu home, sinó per un sentiment que no sé com expressar. Em sembla que mai més podria fer l’amor de gust si a hores d’ara algú m’arribés a sorprendre en un moment d’intimitat. A més d’estar casats, no tenim edat per segons quins muntatges —va dir burleta.

—Tens raó. Trobarem el nostre raconet, el nostre refugi —va dir en Marc besant-la de nou.

La Sandra es va emocionar. Valia més que marxessin.

El trànsit a aquella hora era fluid i en poca estona van arribar. La tornada va ser distesa i la conversa totalment frívola, sense tocar cap tema personal. Abans d’entrar al poble, es van fer un petonet a corre-cuita, tot acomiadant-se fins l’endemà.

Com que la circulació per carretera es va anar normalitzant, el viatge d’anada, acompanyats d’en Jaume, que cada dia en tenia una per explicar, va ser molt entretinguda.

Quan es van trobar, a la tarda, es van dedicar a rumiar i a valorar les diferents possibilitats que tenien per aconseguir un lloc segur i agradable on fer l’amor.

Van anar descartant les opcions. Primer van pensar en un hotel. Seria confortable, però exposat i car. Llogar, encara que només fos un estudi, era prohibitiu. En Marc tenia un apartament a la costa daurada però no disposaven de tant temps com per arribar-s’hi.

—Com serà —va dir ell— que no trobem el lloc idoni. Mentre, potser haurem de tornar al nostre oasi vora el mar.

—Ui, ja m’espavilaré perquè no vull pas patir. He llegit que hi ha persones que gaudeixen i s’exciten imaginant-se que fan l’amor en un ascensor o en el lavabo d’un avió, el morbo les excita; jo no sóc d’aquestes. Quan penso en aquella estona meravellosa, m’animo i voldria reviure aquelles sensacions màgiques que vaig experimentar. Després, tot se’n va en orris: em vénen al cap escenes de pel·lícules en què una parella ha estat sorpresa «in fraganti» fent l’amor dins d’un vehicle i me’n passen les ganes. Aquelles llanternes enfocant, i els cops als vidres de les finestres per cridar l’atenció dels amants, m’assetgen cada vegada que hi penso. Això és pel jovent. Bé que havia festejat dins el cotxe… Eren altres temps i fer l’amor, el que se’n diu fer l’amor, era per més endavant. Havia anat molts anys amb monges jo —va afegir rient.

Van quedar que tots dos hi pensarien.

—Si no, ens haurem d’inventar algun sopar i així tindrem temps d’anar fins al meu apartament —va dir en Marc no massa convençut.

Durant uns dies, la Laura va ser molt feliç. Com que no disposaven del cobejat «nidito de amor» —com deia ella fent broma— van iniciar com una mena de festeig que l’encantava.

Una de les tardes van anar a un bar situat a la part alta de la ciutat. Lluny dels respectius llocs de treball i d’on vivia la Marta, la filla, estarien tranquils. Es van asseure en un raconet allunyat de la barra. Era un bar antic i semblava fet a mida per a parelles que volien una mica d’intimitat. Els seients eren uns bancs encoixinats tipus escó de respatller alt que, col·locats a banda i banda, separaven les taules tot formant com uns petits compartiments. Un cop assegudes, les parelles quedaven força aïllades. Sonava una música suau i els quinqués que hi havia sobre cadascuna de les taules proporcionaven una claror tènue. L’ambient resultava molt romàntic.

Hi havia poca clientela. Després que el cambrer els portés les consumicions, aprofitant l’anonimat i la discreció del lloc, van deixar fluir els seus sentiments. La conversa es va convertir en murmuris i sospirs. En Marc li va petonejar el coll, li va mossegar el tou de les orelles i li va anar fent uns petons lleus per tot el rostre, mentre les seves mans resseguien aquell cos que tantes ganes tenia de veure.

La Sandra no pensava, només sentia. Havia demanat un cubata i com que no hi estava acostumada es trobava força «animada». Quan en besar-la, va notar la llengua humida de l’home, se li va posar la pell de gallina. Tímidament, ella li va tornar la carícia. Ell es va estremir i, agafant-li la mà, la hi va acostar a l’entrecuix. Va notar de seguida el membre erecte d’en Marc. Va enretirar la mà i es va apartar tant com va poder.

—Em fas perdre el seny. Una boira densa m’enterboleix. Per sort, una petita espurna de lucidesa ha fet sonar l’alarma. Si continuéssim, potser ho espatllaríem tot perquè, aquí i ara, no estic disposada a anar més enllà. —Va explicar la Sandra—. Sóc més romàntica que passional, noi! —va afegir amb un deix de picardia.

El local s’havia anat omplint i sovint passaven pel seu davant parelles que buscaven lloc o cambrers que portaven les comandes.

—Sempre i en tots els àmbits reacciones tan de pressa? —li va preguntar ella.

—Quan et toco em converteixo en un volcà en erupció.

—Doncs mentre no tinguem total llibertat d’acció, haurem d’anar a llocs on no em puguis tocar tant. Una no és de fusta i no voldria fer un espectacle —va dir la Sandra bromejant.

—Tens raó; hauré de comportar-me.

Van sortir del bar i van decidir que mentre no tinguessin el «seu» lloc, hi podrien tornar. Malgrat les limitacions imposades pel seny de la Sandra, havien passat una estona esplèndida.

Quan arribava a casa i saludava en Pol li queia l’ànima als peus. El trobava més bon Jan que mai i li sabia greu trair la seva confiança, però aquella passió l’havia atrapat desprevinguda i havia quallat tan endins seu, que no tenia forces per foragitar-la.

Aquell dia, mentre sopaven, el seu home li va comentar:

—Ha trucat en Jaume; dissabte voldrien anar a Palafrugell a fer «La ruta d’en Pla». Que et sembla, ens hi apuntem?

—Com vulguis, si a tu et fa il·lusió, per mi, perfecte. Tota la zona de Palafrugell i les seves cales, m’encanta.

Ara bé, encara que la manera d’escriure d’en Pla, tan descriptiva i tan planera, sempre m’ha agradat, des que vaig saber que era franquista, m’ha caigut de l’escambell. Potser sabent-ne més coses el podré perdonar una mica —va dir ella rient—. Per mi, pots trucar a en Jaume i quedeu entesos.

Durant els cap de setmana la Sandra es mostrava més atenta que mai. Recordava el que alguna vegada havien comentat amb les amigues: «Si el teu home no et fa cas, malament, ara bé, si t’afalaga més del compte, pitjor; segur que et fot banyes». Això és el que li devia passar a ella; els remordiments la feien ser més comprensiva i més falaguera.

Fins i tot havia arribat a pensar que potser li hauria de preparar una trobada amb alguna amiga d’aquelles que sempre l’havien envejat i que, comptant amb el seu permís, no els faria res de tirar-li l’ham. Aquesta idea no li acabava d’agradar. No volia pensar en com se sentiria sabent que l’ha deixat en uns altres braços. Aquell era el seu home!

Quan ho sabessin les seves amigues quedarien mortes! Potser valdria més no explicar res de res —pensava—. Estava confosa. Els dos platets de la balança dels seus sentiments estaven igual de plens. En un hi havia amor, estimació, respecte, fidelitat i en l’altre, més que res, passió. Una passió amb un xic de fascinació i un molt d’orgull i amor propi pel fet d’haver estat capaç de despertar-la. Quan una està a punt de fer-ne 45… Es veu que en la mateixa proporció pesa més la passió, perquè ella tan sols somiava en el dilluns.

El dissabte al matí van anar cap a Palafrugell. Les quatre parelles que formaven el grup es van trobar a les nou del matí a l’entrada del municipi. Com que volien esmorzar una mica, es van asseure en una de les taules que hi ha al centre de la plaça. Allà van poder gaudir de l’ambient cosmopolita de la ciutat.

Encara que el mercat setmanal és el diumenge, aquell matí també hi ha havia parades de fruita i verdures i, des del seu lloc, van poder observar les anades i vingudes de la gent: mestresses de casa carregades amb cabassos, turistes colrats pel sol que mai falten en aquell indret de la costa empordanesa i grups de magribins, molt abundants en aquelles contrades, que aprofitaven el dia festiu per fer petar la xerrada.

A l’hora convinguda van anar tot passejant cap a la Fundació Josep Pla. Una guia molt atenta els va fer passar a una sala i va començar la visita. La primera part s’inicia amb la projecció d’un audiovisual sobre la figura de l’escriptor i, després d’un recorregut per l’interior del recinte, es comença la veritable ruta: Passeig per Palafrugell, Far de Sant Sebastià, Tamariu, Calella, Llofriu…

La Sandra i en Pol coneixien tots aquells llocs. De tota manera, aquell dia, llegint els textos de Pla, el paisatge es veia diferent; tot canviava a mesura que l’ambient s’amarava de la calidesa dels mots del genial escriptor. El temps era esplèndid i la tramuntana, disfressada de brisa, bufava lleugera i suau. Tot plegat embolcallava el cor de la dona fent que la ferida que la fletxa de l’amor li havia infringit, gairebé no es notés.

En acabar el recorregut, van anar a fer una paella al Refugi de Pescadors, un restaurant de Sant Antoni de Calonge que coneixien feia anys. Asseguts en una taula de la terrassa, cara al mar, van gaudir de l’àpat i de la conversa amb els amics. Va ser una jornada perfecta i en alguns moments, la Sandra, va pensar amb cert penediment que potser no la compensava prou aquell amor d’amagatotis, sempre amb l’ai al cor, buscant racons on estimar-se… Feia temps que no passava un dia tan plasent.

El seu home se la mirava amb ulls tendres. Havien begut una sangria excel·lent i tots estaven eufòrics. Continuaven asseguts a taula fent petar la xerrada; en Pol li va passar el braç per damunt les espatlles i acostant-s’hi, li va fer un petó breu darrere l’orella. Encara l’estimava —va haver de reconèixer ella, assaborint la tènue carícia.

El dilluns però, quan va veure en Marc, el seu cor va bategar amb força. La felicitat que emanava quan es va asseure al seu costat, va impregnar l’aire. Els seus ulls es van besar silenciosament i, quan es va iniciar el «noticiari del cap de setmana» dirigit per en Jaume, feines va tenir per seguir la conversa.

—He tingut un cap de setmana molt mogut i estic mig adormida —va dir la Sandra, excusant-se.

Una idea li rondava pel cap. No havia dit res per no crear falses expectatives. Si tot sortia com ella esperava, aviat podrien tenir un recer on estimar-se.

En arribar a Barcelona es van acomiadar fins la tarda. Quan va entrar al bar es va dirigir de dret a parlar amb en Ramon:

—Aquell piset que tens aquí a la cantonada encara el vas llogant? —va inquirir.

—Fins a finals de mes el tinc llogat a una parella de mosses franceses. Han vingut per un contracte de pràctiques i ara se’ls acaba. Que el vols per la teva nena? —va voler saber.

—No, no, ella continua amb les seves amigues al mateix pis de sempre. És per a un amic que està fent un curset d’informàtica; acaba tan tard, que voldria llogar alguna cosa per no haver-se de desplaçar mentre duri. Quan arriba a casa seva, és hora d’anar a dormir. No sé perquè m’enrotllo tant; el pots llogar i li deixaries a bon preu, o no?

—Si tu m’assegures que aquest noi no m’ha de portar problemes, digues-li que sí. Per a tu, «precio amigo». Estic de llogaters fins la «coronilla». Podria escriure un llibre amb totes les històries que he hagut d’aguantar. M’han marxat devent-me força mesos, m’han deixat factures pendents d’aigua, de llum… Me l’he trobat brut i engreixinat, ple de trastos inservibles… una delícia, vaja. L’últim inquilí hi va portar d’amagat un gos enorme que em va destrossar les portes. Sort dels veïns que em van avisar, perquè potser no en quedaria ni una. En fi, nena, que si tu me’l recomanes, aquest tio, l’hi llogo, si no, de cap manera. —I fent posat de màrtir va afegir—: El que no puc entendre és que encara vulguin posar multes a qui tingui pisos buits; ja et dic jo que estem ben arreglats!

Van acordar que a finals de mes —faltaven només quatre dies— quan el pis quedés lliure, li donaria les claus i ella mateixa el podria ensenyar al seu amic. Si li convenia, podrien concretar les condicions.

Que bé, faltaven només quatre dies! Si no hi havia res de nou, podrien tenir el piset ben aviat. El dijous hi aniria sola per preparar l’escenari i, el divendres… Ficaria la clau en una caixeta ben bonica i la donaria a en Marc com si es tractés d’un regal.

Aquell dia no va dir res de res. Havia de ser una sorpresa. Quan es van trobar, en Marc va notar que la Sandra estava molt animada i li va proposar tornar al mateix bar. Ella, contenta com estava, s’hi va avenir de seguida.

Es van asseure al mateix compartiment i quan van tenir les consumicions sobre la taula i el cambrer va marxar cap a la barra, es van abraçar i besar apassionadament. L’ambient s’escalfava per moments. La mà d’en Marc explorava perillosament per sota les faldilles, mentre mossegava els llavis molsuts de la Sandra. Ella tancava els ulls arrossegada per aquelles càlides sensacions però, al més mínim soroll els obria i mirava de cua d’ull que no s’acostés ningú. No podia oblidar-se d’on eren. Sempre el mateix!

Sortosament, pensar en el divendres la reconfortava. Podria deixar de prémer el fre. Es deixaria anar i, en els braços d’en Marc, es submergiria en aquell cúmul d’emocions —es deia ella mateixa com per esvair alguns núvols esquinçats que de tant en tant voleiaven i enfosquien aquell sentiment que l’enlluernava.

De sobte, un fet totalment imprevisible, va canviar el look del local. Es van encendre una colla de llums que van il·luminar un espai darrere la barra. Es tractava d’una pista de ball que amb els llums apagats quedava completament camuflada. S’havia acabat el festeig! En un moment, el bar es va anar omplint. La parella, sorpresa, va veure que els que anaven arribant, deixant bosses i abrics en unes cadires que hi havia al voltant, es col·locaven al centre de la pista.

La incògnita sobre el què passava es va resoldre ràpidament. Uns potents altaveus van escampar arreu les notes d’una coneguda melodia de música country. Una noia molt bufona vestida amb texans, botes camperes i un barret de conjunt, va picar de mans i tots els ballarins es van situar formant fileres darrera d’ella. Va anunciar que començaven amb el pas bàsic i tots es van moure rítmicament al compàs de la música. Hi havia de tot, des de nois i noies molt joves fins a alguna parella granadeta.

Cada dilluns hi havia curset de country, els va explicar el cambrer quan va veure que s’acostaven per veure millor les evolucions i els girs dels dansaires. La Sandra també n’havia fet un, de curset i, en sentir la música, no es va poder estar de seguir els passos. La «profe», en veure-la, li va fer un gest convidant-la a incorporar-se al grup.

En Marc es va asseure en un extrem de la barra i la Sandra va sortir a ballar. Estava molt desentrenada i li va costar una mica seguir. Es moria de riure quan, en girar-se, s’adonava que havia voltat en direcció contrària i anava al revés de tothom. No podia pas quedar en ridícul… Es va concentrar i, oblidant-se de tot, va anar seguint amb gràcia els diferents passos. Hauria continuat ballant però s’havia fet tard.

—Si vols ja ho saps, cada dilluns a les set hi ha curset —li va dir la noia quan la Sandra s’hi va acostar per acomiadar-se.

En Marc havia pagat les begudes i estava a punt per marxar.

—Com et mous, nena —li va dir—. Excitat com estava i mirant com remenaves aquest culet, no m’he pas pogut aguantar. Em tornes boig!

Aquells comentaris molestaven una mica la Sandra. Aquella precipitació li semblava poc apropiada per a un home fet i dret.

No va pas voler indagar el significat complet d’aquelles paraules i es va quedar només amb el «em tornes boig». No va dir res i va pensar que, ella, no es tornava boja; ella ho estava.

L’endemà només es van veure al matí. A la tarda, la Sandra havia d’acompanyar la seva filla al metge. Feia temps que tenia problemes en un genoll i aquell dia li havien de fer una ressonància. Després anirien juntes cap a casa i la «nena» es quedaria a sopar.

—Tan gran i encara va al metge amb la mama? —va fer en Marc en pla foteta quan l’hi va explicar. I jo què? Segur que em trobaré malament tota la tarda!

—Doncs ho sentiré molt i buscaré la manera de guarir-te. Ets una mica egoista, eh? Sempre he acompanyat la Marta al metge i demà, també hi aniré. Tu, dedica’t a cavil·lar. La teva missió és ben clara: «A la recerca del paradís» —va dir ella picant l’ullet amb picardia.

El dimecres, la Sandra va tenir una gran sorpresa. Quan va veure arribar el cotxe d’en Marc, es va aixecar del banc on els esperava cada dia i va quedar esmaperduda en veure que el seient del costat del conductor estava ocupat per una dona. En Jaume li va fer un gest com convidant-la a asseure’s al seu costat i ella, sense pensar-s’ho es va introduir al cotxe.

—Hola bon dia —va dir la nova passatgera girant-se tan com podia— em sembla que t’he pres el lloc, avui. Sóc l’Elvira, la dona d’en Marc. Tu deus ser la Sandra. No us havia vist mai però n’he sentit a parlar molt de vosaltres, els tres companys de ruta.

Era un tipus de dona molt d’aquestes que captiven per la seva naturalitat. Tenia una cara bonica i expressiva. Portava el cabell molt curt. Era de les que havien optat per no tenyir-se’l i el tenia una mica gris. La Sandra es va trobar falsa. Amagava el color dels seus cabells que probablement eren tan platejats com els de l’Elvira i també amagava els seus sentiments. La dona els va explicar que durant un parell de dies hauria de baixar amb ells perquè col·laborava en un programa de ràdio interprovincial que s’emetia des de Barcelona.

Durant el trajecte van anar parlant de temes d’actualitat. Evidentment no hi podia faltar el tema estrella d’aquells dies: el caos dels trens. L’Elvira en va fer unes crítiques i unes valoracions molt encertades i va deixar ben palès que era una persona culta i intel·ligent.

Quan van arribar, la Sandra va poder comprovar que la relació entre en Marc i la seva dona era molt freda. La dona es va acomiadar de forma molt afectuosa dels dos passatgers que acabava de conèixer i, en canvi, al seu home, sense ni mirar-se’l, li va dir en un to molt neutre:

—T’esperaré aquí mateix a l’hora que em diguis.

En Marc li va dir que aquell dia acabaria d’hora, que si volia a les cinc la recolliria.

—Vosaltres també tornareu amb en Marc? —va demanar dirigint-se als altres dos.

En Jaume va dir que no i es va acomiadar fins l’endemà.

—Si no us fa res jo sí que aprofitaré el viatge —va dir la Sandra—. A les cinc seré aquí.

Anava per sortir de l’aparcament quan va notar que l’Elvira se li posava al costat:

—No haig de començar fins les nou i tinc una gana que em moro. Vas de dret a la feina o tens temps de venir a prendre alguna cosa? —va inquirir—. Després agafaré el metro i de dret a Ràdio Barcelona; em fa una il·lusió!

La Sandra li va explicar que ella cada dia anava a esmorzar una mica abans d’entrar a treballar que si volia podien anar-hi juntes.

—És un bar petitó i força antiquat, però fan uns entrepans boníssims. A més, la boca del Metro et queda a tocar.

La Sandra es va encomanar a tots els sants per tal que en Ramon no sortís a parlar del pis. No tenia ganes de mentir més. Per sort no en va dir ben res. Les dues dones van esmorzar tranquil·lament. L’Elvira era molt oberta i, com que estava tan entusiasmada amb el programa, no va parar de xerrar entre mossegada i mossegada. Tot i estar força pleneta, es va menjar un bon entrepà i no un mini com la Sandra, que sempre es quedava amb gana per no agafar més quilos.

—Nena, tenia tanta gana! En Marc, com que esmorza a casa com un rei, sí que pot anar a la feina de dret. Tenen una cara els homes! No sé si et passa a tu; jo haig de córrer com una beneita: l’esmorzar, el nen, els llits, el bany… Ell, menja, s’empolaina i ja ho té tot fet. Es dutxa i no és capaç ni de recollir la tovallola; algun dia l’hi deixaré a terra a veure si espavila —li va explicar fent broma.

La Sandra, per no dir-li que el seu home era un sol i que l’ajudava força, només va comentar que el seu cas era diferent:

—No em puc queixar, jo. La nena és fora tota la setmana i el meu home, com que treballa a casa, si alguna cosa queda penjada, normalment la fa.

Mentre sortien de la petita cafeteria, l’Elvira li va donar una targeta on hi havia l’adreça i el número del seu mòbil:

—Si mai voleu fer una campanya publicitària a través de la ràdio, pensa en mi —li va dir.

La Sandra anava pensant que si no fos per la història que hi havia al darrere, haurien pogut ser bones amigues. Es queien bé mútuament, ho notava i li sabia greu trair-la. L’única cosa que la consolava era el fet de comprovar que, pel que podia intuir i el que li havia confessat en Marc, aquell matrimoni anava a la deriva i per tant, no estava, allò que diem tan a la lleugera, desfent un matrimoni. I el seu? —es va preguntar—. Que difícil és ser objectiu quan es tracta d’un mateix. No volia ni pensar-hi. Es veia capaç de nedar i guardar la roba. Devia tenir un cor amb una gran capacitat: n’estimava dos.

Tot mostrant-li on quedava l’entrada del Metro, la va acomiadar fins la tarda. Era hora de començar la feina. A finals de mes sempre hi havia més moviment i no tindria gaire temps per pensar en el seu amor. No havia gosat ni mirar-se’l. Durant un parell de dies hauria de passar sense els seus petons. A la tarda miraria d’anar ben puntual. Si estava de sort i l’Elvira arribava una mica més tard, al menys tindria uns instants per perdre’s en aquells ulls estimats.

Creia que seria un dia trist, que es trobaria molt enyorada. No va ser així en absolut. Pensava en el dijous. En Ramon li donaria les claus del pis i a la tarda podria anar-hi. Repassava mentalment les coses que li farien falta per crear un ambient càlid i romàntic. El toc eròtic li posaria ella amb el conjunt de llenceria que estrenaria per l’ocasió. Ui, el divendres…

Encara no eren les cinc, que la Sandra corria cap al cotxe. En Marc havia tingut el mateix pensament i, assegut al volant, mirava l’entrada del pàrquing amb l’esperança de veure-la entrar abans no arribés la seva dona. Va sortir al seu encontre i junts van anar a un racó que hi havia prop d’una sortida d’emergència. Era un raconet fosc que els havia servit de refugi en alguna altra ocasió. Es van abraçar i es van besar amb entusiasme. Va ser un moment especial, únic. La Sandra es desfeia en aquells braços que la premien amb força. En Marc li va xiuxiuejar dolces paraules que per a ella van ser com un bàlsam.

Sense dir res va anar cap al lavabo. Esperaria un moment i aniria al cotxe.

L’Elvira era molt divertida. Durant el trajecte els va fer una pinzellada de com havia anat el programa. Tot havia sortit molt bé i l’endemà podrien deixar-lo enllestit. Que bé! —va pensar la Sandra—, només hauria faltat que s’allargués un parell de dies i que el divendres no poguéssim fer «la inauguració del pis». Seria un dia magnífic. Quan ho sabés en Marc…

El dijous al matí anava més carregada que els altres dies. Portava la seva cartera ben plena, i no precisament de documents, i també una bossa de paper d’aquestes boniques i amb una bona capacitat, a vessar. En Pol no es fixava gaire en els detalls. Ella sempre se’n queixava. De vegades lluïa un tallat de cabell diferent o portava un modelet nou que tothom li alabava i ell, com si res. Per això aquell matí va sortir de casa amb aquell carregament d’objectes inversemblants que l’ajudarien a decorar el «nidito de amor», ben tranquil·la; en Pol, ni cas.

Havia agafat tot el que li havia semblat adient: espelmes, canelobres, cintes de música romàntica, el seu conjunt sexy, perfum i uns llençols de setí, tan fins que per dormir resultaven incòmodes, però que per a l’ocasió serien ideals. El divendres al migdia s’hi escaparia un moment per posar cava a la nevera i un bon ram de flors sobre la taula. Ai l’amor!

Aquell matí va tenir una nova sorpresa. Just al costat d’on havia de seure ella hi havia un nen. No necessitava presentacions. Tenia els mateixos ulls que el pare i la carona múrria de la mare; era una monada. Va demanar a en Marc si li podia obrir el maleter i va deixar-hi la bossa i la maleta. Després va entrar i es va asseure al costat del nen que estava ben instal·lat en un seient elevat, entre en Jaume i ella.

—Apa, ja coneixes la família en pes —va dir l’Elvira—. Aquest noiet és en Gil, el nostre nano. Aquesta nit ha tingut molta febre, deuen ser angines, li passa sovint; ara li he donat Apiretal i està eixerit, però no el puc pas portar a escola tan empiocat. Al carrer Casp hi viu la meva germana i se’n farà càrrec. Noia, quan tinc els pares de viatge em quedo sense cangurs i és un desastre. A Ràdio Girona, que és com casa meva, li he portat alguna vegada i no passa res; aquí, no puc, no disposo de cap despatx ni de cap lloc per a mi. Per tant, com pots veure, avui, tots a Barcelona.

La Sandra es mirava aquell nen i no s’ho acabava de creure. Era com si estigués mirant en Marc. Bé prou que se l’hauria emportat ella si hagués pogut. Tan sols de veure’l, va sentir que se l’estimava, aquell nen. L’amor que sentia pel pare es feia extensiu i abastava també aquella criatura que la mirava encuriosida sense poder imaginar la tendresa que despertava en la dona que, asseguda al seu costat, li agafava la mà i li posava els llavis al front per assegurar-se que no tenia febre.

El comiat va ser igual de fred que el dia anterior. Van quedar que es trobarien a les sis perquè l’Elvira tingués temps d’anar a recollir en Gil a casa de la seva germana. La Sandra va comentar que li anava perfecte; quan sortís de la feina, havia de fer una gestió i així ho podia compaginar tot. En Marc va fer una repassada general i amb un «fins a les sis, doncs», va marxar cap a la feina. Al seu fill, que sens dubte ho era, no se’l va ni figurar. Alguna cosa no lligava. I aquell nen tan preciós, què? Entenia que si entre ells dos no hi havia bon rotllo, la relació fos freda però, què hi tenia a veure en Gil? Quina mena de pare era? Com podia marxar i no abraçar el seu fill, que a més estava malalt? On era l’home de mirada seductora que recitava versos d’amor? Hauria d’esbrinar-ho. Hi havia d’haver alguna raó que justifiqués aquella actitud!

Van anar a esmorzar tots tres. El menut no tenia gana. La mare, amb tota la paciència li va anar peixent una mousse de iogurt, que era el que li venia de gust, i després un suc de taronja. A mig matí, si tenia gana, la tieta li donaria alguna cosa més sòlida —va argüir.

Quan marxaven, en Ramon va cridar la Sandra:

—Ei, me’n descuidava! Aquí tens la clau. Si al teu amic li agrada, no pateixis que pel preu no discutirem pas. Val més menjar poc i pair bé. Ara, si no li interessa, m’ho dius de seguida perquè en tinc uns altres d’interessats. Adéu, guapa i no estiguis tan seriosa que no t’escau.

La Sandra va sortir intentant un somriure forçat, i ella sí que va petonejar el nen, tot dient-li adéu. Mentre pujava cap al despatx hi va caure: No hauria estat molt més normal que en Marc hagués acompanyat el seu fill i la seva dona fins el carrer Casp? No entenia res i no volia entendre-ho. La bossa li pesava, aquella il·lusió que l’havia fet vibrar mentre la preparava, s’havia esvaït. No podia comprendre l’actitud d’en Marc. Fins que no hi pogués parlar, fins que no li expliqués el perquè d’aquella forma d’actuar que ella, marassa com era, qualificava gairebé d’antinatural, no faria cap preparatiu.

A les cinc va anar al pis per donar-hi una ullada. Tot estava tal com ella recordava. Va deixar la bossa damunt la taula i va tornar a marxar.

A les sis va donar la història per acabada. Quan va entrar al pàrquing va veure que el nen plorava desconsoladament agafat a les faldilles de la seva mare. En Marc estava assegut a punt de marxar:

—Fes-lo callar o haureu de tornar a peu —va sentir que li deia amb ràbia—. Aquest nano és tan estúpid com sa mare —va dir mirant la Sandra, que va abaixar la cara avergonyida.

—Que tens, rei? —va demanar al nen que se la va mirar amb aquells ulls preciosos entelats per les llàgrimes.

—El pare m’ha pegat —va contestar amb tota la innocència dels seus sis anys.

—Això, ara fes-ne una crida! —va tornar a cridar l’home—. No havia vist mai un nano tan malcriat. I tu Sandra, no el miris amb tanta pena que és un veritable malparit —va afegir indignat.

—Que n’has fet una de molt grossa? —va preguntar la Sandra tot acaronant aquella galta en què hi destacava la marca vermella d’una mà.

—En Gil no havia entès que tu tornaves amb nosaltres i ha rondinat una mica perquè no entenia què estàvem esperant per marxar —va aclarir la mare.

Si no hagués estat per la dona i el nen, la Sandra hauria girat cua i hauria fugit corrent d’aquell lloc que des d’aleshores detestaria. Sense obrir la boca es va ficar al cotxe i l’Elvira, agraint-li el gest, va acomodar el nen al seu seient i ella va fer el mateix.

—No en facis massa cas, en Marc és així —va anar dient l’Elvira amb tristesa—. Quan es posa nerviós, i s’hi posa per qualsevol tonteria, perd el control. A mi no m’estova perquè no gosa, però de ganes se’n mor. —Ell se la va mirar amb incredulitat.

—Ara puc dir-ho, no cal dissimular —va continuar dient ella amb contundència—. No em miris malament que no em fas pas por. Quan arribem, deixa’ns a casa dels meus pares. Demà passaré a recollir les nostres coses quan tu no hi siguis. Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el vas.

Per les galtes de la Sandra hi lliscaven les llàgrimes; unes llàgrimes vessades per un amor perdut, per un nen atemorit i per a una dona molt valenta. Un cop va coincidir amb els ulls d’en Marc que la miraven a través del retrovisor. Aquells ulls ja no la fascinaven; per a ella, eren freds com els d’una cobra. S’havia acabat l’encanteri. L’home que havia estimat no existia i el que veia, era un perfecte desconegut.

Quan van arribar al poble, en Marc va parar en el lloc acostumat. La Sandra es va acomiadar de la dona i del nen. Abans de baixar del cotxe va dir:

—Demà no m’espereu. A partir d’ara aniré amb el meu cotxe. Hem canviat el programa informàtic i acabaré molt tard. Gràcies per tot.

Les cames li pesaven com si fossin de plom. Poc a poc va arribar a casa i es va anar asserenant. Sentia una opressió en el pit i una tristesa aclaparadora l’envaïa. Els ulls s’havien assecat, però per dins continuava plorant.

Aquell vespre va estar més seriosa que mai; el cor li bategava esvalotat, però no al ritme de bolero romàntic com solia últimament. Va anar a buscar la targeta que li havia donat l’Elvira i li va trucar:

—Sóc la Sandra, com esteu? Necessites alguna cosa? Vols que vingui a fer-te companyia?

—Estic molt bé, no pateixis. Aquest pas l’havia d’haver donat fa molt de temps. Em sap greu haver-t’hi embolicat. Em va anar bé tenir un testimoni; el va frenar i ens vàrem estalviar un moment que hauria pogut ésser molt traumàtic. Ara ja està; no hi pensarà gaire. Ho deu haver assumit i deu estar ben tranquil. És del tiro ràpid; en ell, tot són rampells.

La Sandra li va explicar que no tornaria a viatjar amb el seu home. No tenia ganes de tornar-lo a veure; l’havia decebut molt.

—T’haig de confessar que em sentia atreta per ell; potser massa i tot. Em podràs perdonar? —li va preguntar amb un fil de veu.

—Sempre ha d’estar envoltat de gent que l’adori. És el seu sistema. Ho sento més per tu que per mi. Té una façana extraordinària, és culte i, quan vol, pot ser amable. És un seductor nat. Hauries acabat veient que no té res per donar. Si un dia vols ens podem veure; m’agradarà i a en Gil, també.

Aquella petita conversa la va reconfortar. Quan es trobés més animada, li trucaria i quedarien. Podia ser l’inici d’una bona amistat.

L’endemà al matí, tot fent un petó a la galta encara sense afaitar d’en Pol, va dir:

—Fins que no s’acabi l’enrenou, agafaré el cotxe per anar a Barcelona. N’estic tipa d’haver de dependre dels horaris dels altres. Quines ganes tinc d’arribar d’hora a casa cada tarda! Quant fa que no anem a caminar? Ja et pots posar les piles que avui mateix vull començar a fer de nou un munt de coses que havia deixat —va dir molt animada.

En Pol no va dir res, però un raig d’esperança es va començar a esmunyir per entre l’espessa teranyina de dubtes i pors que des de feia dies empresonava els seus pensaments. La Sandra, tancada dins el seu món secret, poblat d’escenes romàntiques i sensacions prohibides, no s’havia adonat que el seu home, que ella creia tan «distret», patia veient com ella, poc a poc, s’anava allunyant i, alhora, es transformava en una altra dona que ell no podia reconèixer.

Tenia clar que la Sandra estava ficada en algun joc en el qual ell no hi tenia cabuda. Algun dia li havia fet comentaris i preguntes intencionades per tal d’esbrinar per on anaven els trets; de seguida va desistir. Era inútil. Ella no volia o no podia contestar i ni tan sols era capaç de captar l’angoixa que acompanyava els seus retrets; estava totalment absent, distreta i, últimament, fins i tot diria que capficada. La companya alegre i divertida s’havia convertit en una dona tancada, amb una amabilitat forçada, una ombra sol·lícita que procurava estar en tot i a la qual, tal com ell percebia amb tristesa, li mancava l’esperit inquiet i ple d’afecte que la caracteritzava.

Aquest matí però, tornava a ser ella. Hi havia alegria en la seva veu en acomiadar-se i il·lusió per recomençar les activitats que des de feia dies havien quedat arraconades. S’esvaïen per fi els fantasmes que l’obsessionaven? Potser s’havia acabat la partida d’aquell maleït joc del qual n’havia quedat exclòs! Potser…

Durant el viatge cap a Barcelona, la Sandra va anar rumiant i, com si es tractés d’una pel·lícula, va anar visualitzant totes les escenes viscudes amb en Marc. Analitzant amb deteniment cadascuna de les vivències, va haver de reconèixer que gairebé en totes hi havia alguna pinzellada amarga, algun matís decebedor. Vist ara, sense la bena que l’encegava, es va adonar que tot plegat havia estat un foc d’encenalls. No hi havia caliu sota les cendres. Apagades les espurnes, boniques i enlluernadores, no quedava res.

Va anar a esmorzar com cada dia i quan va veure en Ramon li va tornar les claus del pis tot dient:

—Aquí les tens, gràcies. No hem pas tancat el tracte. Noi, les coses canvien. Aquest paio no hi ha qui l’entengui! El dijous encara volia el pis i el divendres a la tarda, ja no. Diu que s’ha acabat el curset molt més aviat del que es pensava i ja no el necessita. Què hi farem! No et pots fiar de ningú.

Al cap de pocs dies es va reiniciar el servei ferroviari. La Sandra agafa el tren cada dia a les set, es fica de dret a l’últim vagó, treu un llibre de la seva maleta d’executiva i es posa a llegir.