ADULTERI A DOMICILI

La Laura va arribar a casa i es va deixar caure damunt del llit. El cor li bategava a un ritme frenètic i una suor freda li perlejava el front. Ara ho sabia del cert; ho havia vist amb els seus propis ulls. El seu home l’enganyava amb una persona de qui mai hauria malpensat: una noia, amb posat de gata maula, que des de feia un parell d’anys vivia en el mateix bloc de pisos que ells.

Feia temps que sospitava del seu marit, però la certesa l’havia corprès de tal manera que, incapaç de continuar amb la seva rutina habitual, havia decidit tornar a casa. S’havia d’asserenar.

Va continuar estirada una bona estona; tremolava tant, que amb una revolada va estirar el cobrellit i se’l va tirar per sobre. Quan la roba la va cobrir, una bafarada de la colònia que portava habitualment en Manel, el seu marit, la va acabar de trasbalsar, estava ben marejada. En el sostre, com si es tractés d’una immensa pantalla, hi veia desfilar una i altra vegada les imatges que acabava de presenciar. Va tancar els ulls amb ràbia per tal d’allunyar-les però tan sols va aconseguir veure-les amb més nitidesa.

Fent un esforç es va aixecar i va anar cap a la terrassa. Allà, asseguda en el seu lloc preferit i envoltada de plantes i flors, va anar recobrant la calma. L’aire fresquet la va acabar de reanimar. Havia de reflexionar i aquell era un bon lloc.

Des de feia més d’un any, ella notava que alguna cosa, que algun fil de la subtil teranyina que amb els anys es va conformant al voltant de les parelles, s’havia trencat. Per fora, i especialment pels de fora, res havia canviat, tots dos es comportaven com sempre. Ella però, notava uns canvis gairebé imperceptibles en l’actitud i en el comportament del seu home, i la seva intuïció li feia pressentir la presència d’una amant.

En Manel tenia una secretària molt bufona. Com que hi ha tanta literatura sobre les relacions dels executius amb les seves secretàries particulars, va ser d’ella de la primera que va malfiar. La Laura havia vist moltes pel·lícules, havia llegit quantitat de novel·les l’argument de les quals girava entorn d’aquest tema i a més, coneixia més d’un cas real en el qual la secretària havia seduït o havia estat seduïda pel seu «jefe». Aquestes històries donaven ales a les seves sospites.

Era gelosa de mena i no ho podia evitar; les seves amigues li havien dit més d’una vegada que «veia papus», que en Manel quan era al despatx anava per feina, que es deixés de romanços i visqués feliç. Estaven en una etapa de la vida que s’havia d’aprofitar plenament —li recordaven— i era cert.

Els fills ja eren grans i ells encara eren joves; era un bon moment per revitalitzar el matrimoni. Podien tornar a actuar com a parella, sense haver d’estar permanentment pendents de la canalla. Les companyes tenien tota la raó; mai havien estat tan lliures com aleshores. Els caps de setmana eren perfectes; sols o amb una colla d’amics que es trobaven en la mateixa situació, organitzaven trobades i sortides que sempre resultaven divertides i disteses. En Manel es mostrava amatent i la seva manera d’actuar no diferia en absolut de la d’abans. Feien l’amor amb la mateixa freqüència i intensitat i no obstant, aquella desagradable sensació no l’abandonava.

Com que no estava tranquil·la, sense dir res a ningú va emprendre una petita investigació que la trauria de dubtes. L’edifici de l’empresa del seu home estava ubicat a la vora d’un riu; a l’altra banda, i paral·lela al curs de l’aigua, hi passava una petita carretera des de la qual es veien perfectament les oficines; quan es feia fosc, cada finestra il·luminada, cobrava vida pròpia i es podien observar les anades i vingudes del personal.

Aquell seria el seu punt d’observació. Aparcaria entre els arbres de la cuneta i amb uns binocles, sense ni sortir del vehicle, estaria a l’aguait. El paratge era molt fosc i la presència d’un cotxe passava totalment desapercebuda.

La finestra de l’oficina del seu home no es veia des d’aquell cantó, però a la Laura tant li feia. Sabia que ell i la seva secretària, eren els últims en sortir de la feina. Amb el coneixement que tenia de la forma d’actuar del seu home després de 22 anys de matrimoni, tan sols veient com s’acomiadaven, podria deixar el cas vist per a sentència.

Va haver d’anar-hi més d’una vegada. El primer dia ell i la secretària no estaven sols; dues administratives s’havien quedat fins que van tancar i l’adéu va ser col·lectiu. Mentre sopaven, va saber que anaven molt atrafegats amb l’IVA. Va pensar que esperaria que s’acabés la feinada que sempre comporta la declaració de la renta, per tornar-hi.

Per segon cop es va instal·lar en el mateix punt; tenia els nervis a flor de pell. Durant aquells dies d’espera, havia agafat consciència de la gravetat del seu acte. El que observés, podia canviar la seva vida; potser era millor no fer cas del pessigolleig d’unes suposicions sense fonament i oblidar-ho tot. «Ojos que no ven…». En aquell moment va sortir la noia sola. Un altre dia perdut!

Diuen que a la tercera va la vençuda i aquesta vegada va ser així. Després d’estar una bona estona contemplant la desfilada dels empleats que apressadament pujaven al cotxe i desapareixien carrer enllà, va veure com la parella baixava l’escala per dirigir-se cap a la porta de sortida. Ella es va esperar a fora mentre en Manel entrava en un quartet per connectar l’alarma. Mentre es dirigien cap als cotxes respectius, van anar parlant animadament.

La Laura observava l’escena amb minuciositat; aquell era el moment decisiu. Va poder veure com es separaven sense ni mirar-se. Una sensació de pau la va envair i va tancar els ulls cansats de mirar fixament a través dels binocles. Quan els va obrir va tenir un calfred; el seu home baixava precipitadament del cotxe i anava de dret cap al vehicle de la Glòria, la secretària, que ja anava per sortir. Quin ensurt! La noia va obrir la porta i ell li va donar una carpeta que portava a les mans. Els gestos que feia el seu home no tenien res de romàntics, més aviat semblava enfadat. Pobre noia, a partir d’aquell moment se la miraria amb més bons ulls.

Quan en Manel es va perdre de vista, la Laura va arrencar i va arribar a casa quan ell acabava d’aparcar el cotxe en el garatge. Estava tan eufòrica que el va deixar mig astorat. «Que t’ha tocat la loteria, noia?», li va dir ell rient. No hi va haver resposta sinó una forta abraçada.

Uf! s’havia tret un bon pes de sobre.

Durant un temps va estar més relaxada. Va iniciar una sèrie d’activitats que li agradaven i es pot dir que era realment feliç. Fins i tot li deien que estava més guapa. Poc a poc però, els dubtes van aparèixer de nou.

Li mirava les butxaques, olorava les seves camises cercant el vestigi d’un perfum femení, estava més pendent que mai dels seus horaris, de les trucades que rebia, i un llarg etcètera de coses que la torbaven i no la deixaven gaudir de res. Va pensar en visitar un psicòleg. Potser el consell d’un professional li seria d’ajuda.

Abans, va voler portar a terme una darrera investigació. Si no esbrinava res, demanaria hora per anar a una consulta, o llogaria els serveis d’un detectiu.

Així que va endegar el seu pla. Al matí, quan en Manel anava cap a la feina ella també sortia. Va dir que al gimnàs havien canviat els horaris i que ara hi anava més aviat. Cap problema, ell sortia primer i al seu darrere, ella. El que feia era seguir-lo per tal de saber si anava de dret al despatx.

La conducció no era el seu fort i patia com una beneita. Els dos primers dies el va perdre de vista a la primera cantonada; llavors, dirigint-se al seu «lloc de guàrdia», va poder comprovar que el cotxe estava aparcat en el lloc habitual.

El dimecres, tercer dia de seguiment, va ser digne d’una detectiu. Camuflada entre la multitud d’automòbils que aquella hora circulaven per la ciutat el va anar controlant fins que el va veure entrar a l’aparcament de l’empresa.

Durant aquells tres dies la seva gimnàstica va consistir en passejar amunt i avall per la vora del riu, per assegurar-se que el cotxe continuava allà.

Va ser el dijous quan va començar el malson. Conduïa una mica d’esma; anava seguint el seu home pensant que faria el recorregut habitual quan, de sobte, va girar en direcció contrària i, al cap de pocs metres, va entrar en un pàrquing que només tenia sortida, a peu, pel carrer Viladordona. La Laura va estar de sort i va tenir el temps just per aparcar en una de les poques zones blaves que hi ha en aquell veral: la part antiga de la ciutat amb carrerons estrets, la majoria per als vianants. Quan anava a treure el tiquet, el va poder veure; mig amagada darrere el parquímetre, va poder observar com es ficava en un portal.

Va esperar uns minuts i, tot passejant, hi va passar un parell de vegades pel davant: finalment, veient que la porta estava oberta, hi va entrar. Es tractava d’una escala amb un ampli vestíbul il·luminat per una gran aranya que penjava d’un sostre molt alt. Era un edifici antic amb aires aristocràtics. Va llegir el nom de les bústies: tot eren noms de particulars. A ella li hauria agradat veure-hi el nom d’un bufet d’advocats o d’una assessoria jurídica que haurien pogut justificar la presència del seu home i de pas, haurien apaivagat una mica les seves pors. Va fugir precipitadament en escoltar el soroll de l’ascensor. Un senyor gran, molt ben vestit, va sortir amb parsimònia i es va dirigir al quiosc emplaçat un tros més amunt.

Després de mitja hora, ja cansada, va decidir entrar en un bar que hi havia davant de l’escala. Va triar una petita taula ben bé al costat d’una de les finestres. Des d’allà es veia perfectament l’entrada que estava vigilant.

Quan feia més o menys una hora que havia entrat, va aparèixer de nou en Manel. El va veure mentre sortia de l’ascensor, situat al fons, i es quedava aguantant la porta. Es van encendre els llums del vestíbul i aquella entrada es va convertir en un magnífic escenari. Llavors la va clissar. La veïneta somreia i avançava pel vestíbul amb aires de vedette.

Quan gairebé arribaven a la porta, el va tibar pel braç i amb un gest que a la Laura li va semblar terriblement obscè, li va posar la mà als genitals i així agafat, el va portar fins a la paret. No va poder veure res més, ni falta que li feia. Li faltava l’aire; una sensació d’ofec li oprimia el pit.

Al cap d’un moment es va obrir la porta i se suposa que devien sortir; junts o separats, tant era. No veia res. Tenia els ulls negats i el cos no li responia. Com va poder, es va aixecar, va anar fins al cotxe i com que no es va veure capaç de conduir, va agafar un taxi per tornar a casa.

La quietud i l’ambient acollidor de la terrassa la van anar tranquil·litzant. L’opressió del pit era tan sols un lleuger dolor i el mareig havia desaparegut. Es va preparar un cafè amb llet i veient que físicament ja estava recuperada, va començar a barrinar. Havia de prendre, no una determinació, que en aquells moments seria precipitada, sinó que havia de trobar una fórmula que li permetés enfrontar-se al dia a dia i a la relació familiar sense ensorrar-se. No podia imaginar-se quin paper faria quan el tingués al davant.

Al llarg del matí el seu estat d’ànim va passar per diferents estadis i les decisions que volia prendre canviaven al mateix ritme. El dolor i l’angoixa van donar pas a la ràbia i a la impotència. Moltes vegades havia pensat en el que faria o deixaria de fer si finalment les seves sospites es materialitzaven, però a l’hora de la veritat, els seus sentiments eren tan confusos que no podia pensar amb claredat.

Se sentia traïda, enganyada. Havia consagrat la seva vida a un home que es deixava seduir per una toca collons. La Laura no solia dir mai paraulotes, però aquella era una ocasió especial i amb l’escena que havia presenciat va pensar que el nom era molt adient.

Aquell pensament la va eixorivir. No faria cap drama, al menys davant seu. A partir d’ara els hi tocaria ella els c., i en els dos sentits. Fent el cor fort, li va trucar al despatx i li va dir que no hi seria en tot el dia. «Vaig a Barcelona, si a l’hora de sopar encara no he arribat, a la nevera hi trobaràs menjar preparat» —li va comunicar. No li va donar temps a reaccionar. Va penjar i fins i tot va somriure en imaginar-se la cara que devia posar en Manel davant d’un fet tan insòlit. Anava a Barcelona moltes vegades però ell sabia el perquè, el com i amb qui d’antuvi; tenia sempre el seu permís, vaja. Avui, ho trobaria estrany; s’hi hauria d’anar acostumant.

Es sentia lliure. No li dec res a aquest home, ni tan sols fidelitat —pensava.

No aniria a Barcelona, evidentment. Recolliria el cotxe i aniria fins al Montseny; caminaria una mica i deixaria que tot el dolor, la pena i la tristor sortissin del seu cor. La seva estimada muntanya els escamparia fins fer-los fonedissos. On millor podia trobar la serenor que necessitava que al Pla de la Calma?

Es va quedar estirada més d’una hora. No podia esborrar de la seva ment la seqüència que havia presenciat i que tant mal li havia fet; ara però, emmarcada pel blau del cel, se li va presentar d’una manera completament diferent. No era una escena d’amor, era només sexe. Provaria de viure amb aquell secret, així com fins ara ho havia fet amb el neguit del dubte. Serenament tornaria a encarrilar la seva vida, amb o sense en Manel.

El mal ja estava fet, la seva relació mai més tornaria a ser la mateixa, però l’evidència de l’engany va deixar de pesar-li i la va recobrir d’una cuirassa que l’enfortia. Per fi sabia què passava. Estava en superioritat de condicions.

Era tard i estava esgotada. Va agafar el cotxe i va desfer el camí. No volia tornar a casa; com a mínim havia d’arribar més tard que ell. Va anar a una àrea comercial i va romancejar per les botigues per fer temps. Per comprar també se n’han de tenir ganes i a ella li mancaven. Era hora d’enfrontar-se a la realitat.

Com si res no hagués passat, va tornar a casa i va saludar amb tranquil·litat en Manel que, assegut a la taula de la cuina, es menjava una truita de patates que havia trobat a la nevera. Ell li va demanar com li havia anat per Barcelona i la Laura sense donar cap tipus d’explicació li va contestar que molt bé. Va menjar una mica i amb l’excusa de que havia caminat molt i estava rendida —cosa totalment certa— se’n va anar de dret al llit. Demà serà un altre dia —va pensar. No va tenir temps ni de posar el cap sobre el coixí que va quedar ben adormida.

Quan es va despertar, en Manel ja era fora. Feia temps que no dormia fins tan tard. Durant la nit havia donat moltes voltes; després del primer son, es va desvetllar i no hi va haver manera de tornar-se a adormir fins a la matinada. Ara es trobava descansada i relativament bé.

Després d’una banyera relaxant, es va vestir i va trucar a la seva millor amiga. Normalment es trobaven a les onze a Ítaca, una petita cafeteria de la plaça. Avui necessitava parlar amb ella i per això volia confirmar-ho. El dia abans no s’hi havia presentat, ni li havia dit res i va suposar que la Lídia, l’amiga, devia estar estranyada. Segur que li havia trucat més d’un cop mentre ella voltava pel Montseny.

Devia ser a la dutxa en aquells moments i li va deixar el missatge al contestador:

—Hola preciosa, disculpa’m pel «plantón» d’ahir; t’haig d’explicar moltes coses. No fallis. Fins ara.

Es va empolainar amb més cura que de costum i es va dirigir tot caminant cap al bar. La seva amiga encara no havia arribat. Es va asseure en una taula que queda allunyada de la barra; semblava força discreta i podrien parlar tranquil·lament.

Cada vegada que aixecava la vista per donar una ullada a la porta, es trobava amb uns ulls que l’observaven amb persistència. Era un home força atractiu. La Laura, en aquells moments, va començar a pensar que no estaria gens malament tornar-li la pilota al seu home. I per què no? Alguna vegada li havien anat al darrere i li havien fet «proposicions deshonestes», però sempre les havia rebutjat. «Si m’enamorés de veritat encara m’ho pensaria», els deia a les amigues; «ara bé, per una canita al aire, no li faig el salt al meu home». Això ara havia canviat.

Aquest tio mateix està com un tren —pensava—, no sé si seria capaç de lligar-me’l.

Es veu que alguna de les vegades que es va trobar amb la mirada del suposat seductor, absorta en els seus pensaments, conscientment o inconscientment, s’hi va entretenir més del que hauria fet qualsevol altre dia i l’home, que probablement devia ser un Don Juan, va pensar que la tenia a punt de caramel.

Per fi va aparèixer la Lídia! Encara no els havien servit les consumicions que la Laura ja li havia explicat tota «la pel·lícula». Van donar voltes i més voltes a la situació. L’amiga, tot i quedar molt parada ja que es pensava que l’únic faldiller de la colla era el seu home, no hi va donar massa importància. Estava acostumada a les infidelitats i es mirava les coses d’una forma molt peculiar. En un principi hi havia patit molt; ara, en canvi havia arribat a la conclusió de que en Perot, el seu home, l’estimava i que, per a ell, tenir una relació extramatrimonial era un fet tan anodí com anar a menjar a fora. Feia anys que es feia la tonta i no li anava gens malament.

—Mira nena —li va dir— tens dues opcions: o bé ho tires tot a rodar, muntes un sidral i et separes, o fas la teva i esperes a veure què passa. No crec que en Manel hagi deixat d’estimar-te. Tu ja saps què en penso, de tot això. Posa’t també en el lloc dels teus fills. Ells tenen una visió del tema molt més avançada que la nostra i, de moment, els arguments que els pots oferir són molt minsos, comparats amb el disgust i el trastorn que ocasionaria la vostra ruptura. Diferent seria si et tractés amb menyspreu o et deixés en un racó. Has d’acceptar que sempre has estat l’enveja de totes per les atencions que et té. I de l’amor, què en faràs de l’amor que hi ha entre vosaltres?

—Hi ha noies molt llançades —va continuar dissertant la Lídia amb l’esperança d’anar calmant els ànims— que quan els interessa un home, fan les mil i una per aconseguir-lo. Vés a saber les arts que va fer servir la veïneta per atraure en Manel. Bé, una mica ja les vas veure, «les arts». Potser no la veurà més o d’aquí a dos dies ni la recordarà.

La Laura estava desconcertada. Per una part pensava que la Lídia tenia raó. En Manel era molt guapo i aquella era una bona «pájara», pel que havia pogut veure. D’entrada no faria res. Estaria a l’aguait i, sense passar-se per no despertar sospites, acapararia més en Manel i comprovaria la seva reacció. Finalment va concloure:

—Faré cas dels teus consells i, de moment, procuraré que no es noti res. De tota manera, dijous a les nou, estaré observant certa entrada.

Mentre la Lídia escoltava, es va adonar de l’home que, sense dissimular, no treia els ulls de la Laura.

—No miris ara. Aquí al davant hi ha un «tio» que està ben bo, que se’t menja amb la mirada. Potser hauràs de considerar la possibilitat de tenir una aventureta. No t’agradaria, tan sols per venjança, embolicar-te una mica amb un galant com aquest?

—Fa estona que dura —va dir la Laura, mirant-lo—; quan has entrat m’estava plantejant si seria capaç de lligar-me’l. Val la pena eh? Probablement m’aniria bé, em sentiria menys enganyada. Si hem de «saltar», doncs fem-ho tots! En aquests moments, no m’ho puc ni imaginar —va continuar— però a partir d’ara, no descarto res.

—Ho trobo molt bé, i si vols la revenja per no trobar-te tan estúpida, organitzem una sortida, No t’agradaria sentir-te una femme fatale per un dia?

Rient com unes ximpletes, es van aixecar i, tot deixant l’import del que havien pres, van sortir al carrer.

Totes dues tenien feina i es van acomiadar fins l’endemà. La Laura havia d’atrapar tot el que havia deixat de fer el dia abans. Després de dinar es va mirar un concurs de la tele que li agradava molt i es va preparar per sortir. Havia de fer un parell d’encàrrecs i fer la compra pel cap de setmana. Els seus fills serien a casa i havia de tenir provisions.

Ja gairebé tenia un peu al carrer quan el va veure. Es va ficar a dins com un coet. Per sort ell estava d’esquena i no es va adonar de res.

No s’ho podia creure! L’home d’Ítaca era davant de casa seva com si l’estigués esperant. Va pujar al pis i des de la finestra de l’habitació que tenia les persianes gairebé baixades del tot, el va observar. Portava una altra americana, però era ell. La Laura estava esgarrifada; com havia pogut saber la seva adreça? La culpa era seva; miradeta va, miradeta ve, i ell es devia pensar que allò era pan comido. Ni que es trobés en una illa deserta faria cas a un home que, o bé es creia irresistible, o bé es pensava que ella anava boja per lligar.

No es veia capaç de sortir; no sabia quin paper havia de fer. No es veia representant cap classe de paperet: ni de sorpresa, ni d’ofesa, ni de despistada. Havia de trobar la manera de desfer el malentès sense fer massa el ridícul.

Va trucar al súper per demanar si li podien portar la compra a casa aquell vespre; sabia que havia d’haver fet la comanda al matí però, com que era una bona clienta, no hi va haver cap inconvenient.

El milhomes aquell s’anava passejant amunt i avall; de tant en tant es mirava l’hora, però no es decidia a marxar. La Laura hauria de fer alguna cosa per tal que aquella situació no es repetís.

Mentre anava cercant una sortida més o menys airosa a la situació, li va venir al cap una anècdota que li va donar una idea. Una vegada va confondre un noi que hi havia assegut en una taula d’aquest mateix bar amb el xicot d’una seva neboda i, sense que ell pogués reaccionar, el va saludar efusivament plantant-li un parell de petons. Quan va aixecar la vista i va veure la cara d’espantat del pobre noi, es va adonar de l’equivocació. Ràpidament li va demanar disculpes. Ell, mort de riure, li va dir que el podia saludar sempre que volgués. Recordant aquesta anècdota, va pensar que el tema de la confusió, podia ser una bona excusa per donar a l’admirador rondaire i deixar el tema resolt.

Estava neguitosa, va llegir una mica, va mirar la tele, va endreçar la roba de l’assecadora, però no es treia aquell home del cap. Tant l’havia mirat? Semblava una dona tan fàcil?

Gairebé ja fosquejava quan va tornar a mirar per la finestra; el carrer estava solitari, l’home es devia haver cansat d’esperar. El dilluns li deixaria ben clar que les seves mirades eren més xafarderes que provocadores.

Es va sentir el timbre de la porta. Era el repartidor del supermercat que li portava la compra. Va quedar gratament sorpresa en veure l’aspecte del noi que entrava carregat amb les garrafes d’aigua. Caram, sí que ha millorat el personal! —va pensar mirant-se’l. El podrien fer servir per un anunci. Títol: «El Super a casa», acompanyat d’una foto d’aquest repartidor; èxit assegurat.

El noi va anar entrant totes les coses i les va deixar sobre la taula de la cuina tal com li va indicar. Era molt atent i es va oferir per ajudar-la a posar els congelats dins els calaixos i després encara li va anar passant tot el que havia d’anar a la nevera.

Mentre ella s’ajupia per anar col·locant la fruita i la verdura, va notar que, dissimuladament el noiet li anava mirant l’escot. Duia una brusa força escotada i ell, que observava a vista d’ocell, devia tenir un bon camp de visió. Com que no volia cap més embolic, ho va entaforar tot ben de pressa, li va donar les gràcies i el va acompanyar a la porta.

Quan el jove va ser fora, la Laura es va imaginar com podia haver acabat tot allò si s’hagués posat en pla provocatiu i, en notar les mirades que el noi dirigia als seus pits, en lloc d’enllestir, hagués procurat ensenyar una mica més i, després, convidant-lo a prendre alguna cosa en senyal d’agraïment per l’ajuda, s’hi hagués acostat coquetejant. A les pel·lícules ja ho sabem; ara bé, en la realitat també passaven aquestes coses?, o eren llegendes urbanes?

No era el moment adient, ni la persona adequada; era un home massa jove com per intentar seduir-lo, però va pensar que en una altra ocasió, no estaria malament iniciar-se en l’adulteri d’aquesta forma: a domicili. Res de sortides ni de mirades seductores pels bars; seria una femme fatale tal com li proposava la Lídia, però, casolana.

Ja podia començar a fer el llistat. En una casa es poden avariar moltes coses i es poden sol·licitar multitud de serveis, sense comptar amb la quantitat de demostracions in situ que t’ofereixen per telèfon i que fins aleshores havia desestimat.

El cap de setmana va ser molt distès. El dos fills, un noi i una noia, van pujar de Barcelona i tots junts, van fer una bona caminada recordant vells temps. Abans, els diumenges al matí, anaven a Viladrau a buscar aigua i, després d’un bon pa amb tomàquet i truita, anaven a donar el volt mentre feien petar la xerrada.

Van anar a dinar a fora. En Manel els va convidar per celebrar que havien tancat una bona operació financera que els havia fet suar de valent. Mentre menjaven els anava explicant tots els detalls i aleshores la Laura, amb tota la mala intenció del món, va deixar anar:

—Segur que no la vas tancar dijous al matí aquesta operació. Abans d’anar a Barcelona vaig sortir per fer uns encàrrecs i et vaig veure passar amb el cotxe. Feies una mala cara que no semblaves ni tu. Al vespre t’ho volia comentar i me’n vaig descuidar. Que et passava alguna cosa?

Pobre home; no sabia pas què dir. Poc s’ho podia imaginar, que l’havia vist.

—Ja no ho recordo; potser va ser quan em van posar la multa d’aparcament. Em vaig emprenyar molt —va contestar nerviós.

—Segurament —va continuar la Laura— perquè venies del carrer Viladordona i en aquella zona no hi ha manera d’aparcar.

Quan no sap ben bé quin paper fer o quan vol dissimular, en Manel es toca l’orella. Suaument es va estirant el lòbul entre el polze i l’índex; és un gest molt seu i que tota la família coneix bé. Aquell dia, i sobretot després de sentir el nom del carrer, l’orella li va quedar ben vermella i la Laura es va trobar més bé.

Al vespre, quan van quedar sols, el va notar pensatiu. Se sent culpable —pensava ella—, que pateixi una mica. En aquell instant, la Laura va reviure l’escena de l’escala i va pensar que l’havia de fer patir molt més encara. L’endemà n’hi engegaria una, que el faria anar tot el dia amb l’orella agafada. Van sopar poc, com sempre que dinen tard i fora de casa, i després es van asseure al sofà per mirar una pel·lícula del Plus.

Sembla impossible; realment la ment humana és molt complexa i les nostres reaccions imprevisibles. Ara era ella la que patia veient-lo tan apagat i cap cot. En lloc d’adormir-se, com solia fer habitualment, va restar desperta i, quan van anar a dormir, van fer l’amor amb més tendresa que mai.

Aquell interludi amorós no esborrava cap dels plans que havia maquinat. Malgrat tot, l’estimava, però que es preparés; suaria de valent aquells dies.

El dilluns, ben maquillada i guarnida amb un dels conjunts que la feien més esvelta, va anar cap al bar. Esperava trobar-hi el senyor «Don Juan», com l’havien batejat les dues amigues.

Ja ho crec que hi era! Es menjava un bon entrepà assegut a la barra, encarat a la taula que ocupaven elles el divendres. La Laura hi va anar de dret. Es va posar al seu costat, el va saludar i posant cara de circumstàncies li va dir:

—Quin greu, l’altre dia! Et vaig ben confondre; et tenia present i no recordava de què; et vaig anar mirant i no hi va haver manera. Et devies pensar que era molt desvergonyida o molt xafardera tant mirar; ho sento. Ara ja sé amb qui t’assembles; ets ben igual que un senyor de Girona que va fer un viatge amb nosaltres aquest estiu. Quan vaig arribar a casa em va venir al cap; després, mirant les fotos, ja vaig veure que estava equivocada i em vaig dir que si et tornava a veure, t’ho explicaria. Perdona, eh? Mira —va fer tot rient— ara ja ens coneixerem. El Don Juan va quedar perplex amb tanta retòrica. Amb l’entrepà a la mà anava escoltant i amb el cap feia un gest que volia ser d’assentiment; talment semblava que tingués una molla al coll! Quan la Laura va acabar la seva explicació, va girar cua molt dignament i va anar cap a una taula on l’esperava la seva amiga.

Uf! La Laura va quedar ben descansada i el Don Juan es va quedar pensant: «Ho havia d’haver notat, aquesta dona és molt oberta però no es veu de la classe que em pensava. De tota manera, ella ho ha dit: ‘ara ja ens coneixerem’».

Assegudes a la taula del fons, les dues amigues, més ben dit, la Laura, va començar a contar totes les peripècies que li havien passat des que s’havien acomiadat el divendres, la Lídia va quedar estupefacta.

—Nena, això ja sembla una telenovel·la! —va dir. I em dius que avui encara burxaràs una mica més en Manel i que a partir d’ara aniràs «en busca del sexo perdido»? Em sembla que ens haurem de veure matí i tarda, perquè només amb aquesta estoneta del matí, no tindràs temps de posar-me al dia.

—M’hauria estimat més no haver d’explicar tantes coses i que les nostres sessions de cotilleo fossin sobre la Tita Cervera i totes les altres habituals de l’Hola com fins ara; el que és segur és que no em quedaré quieta esperant si em creixen o no les banyes. Tampoc penso fer una escena similar a la d’El cartero siempre llama dos veces, que no és el meu estil, o sigui que, posa’t tranquil·la i aconsella’m tu, que ja hi tens una mica d’experiència.

—Et donaré classes particulars de seducció, encara que ja saps que a mi, les conquistes m’agraden només fins a cert punt. Encara em passaràs la mà per la cara amb aquesta idea de fer els deures a casa.

Feia molta estona que xerraven i haurien de córrer la resta del matí per atrapar la feina. El seductor, amb la cua entre les cames, ja havia marxat. Des de la barra els havia fet un gest de comiat. Aquest tema estava resolt.

Les dues companyes de fatigues es van dir adéu i, apressadament, es van disposar a recuperar el temps perdut amb tanta xerrameca.

Ja a casa, mentre sopaven, la Laura va iniciar el seu pla d’atac.

—Manel, te’n recordes, de les arrambades que ens fèiem a l’escala de casa meva quan festejàvem?

—I tant que me’n recordo! Eren els únics moments que et podia ficar mà i encara amb moltes reserves. Marxava cap a casa com un torró! Ara, afortunadament, les parelles tenen tota la llibertat i aquestes coses no passen.

—Que no passen, dius? Doncs avui a l’Ítaca, la cosina de la Mercè, que alguns dies esmorza amb nosaltres, ens ha explicat que un dia d’aquests, des d’un bar, va veure un home i una dona, ja granadets, que s’agarbonaven en una escala ben il·luminada. Mira si passen! Devien anar com torrons, que dius tu.

—Carai quines converses més arrencades per l’hora d’esmorzar! —va dir tocant-se l’orella.

—És que precisament això ho va veure mentre esmorzava. Dijous no va poder venir perquè va anar a fer-se una analítica. Quan va sortir, com que estava morta de gana, va anar a un bar i, tot prenent un cafè amb llet, va presenciar l’arrambada de la parella. Ja no hi havia pensat més, tampoc no n’hi ha per tant però, quan li hem demanat per l’analítica, ho ha recordat i ens ho ha explicat més que res per canviar de tema. No li agrada parlar de mals i amb això, en canvi, ens vàrem fer un bon tip de riure. Ja ho veus, el que en una parelleta jove pot quedar fins i tot romàntic, en uns adults queda patètic.

L’orella va canviar de to vàries vegades; de rosa a vermell i finalment morada li va quedar. A l’escala no se li acostarà més aquella pocavergonya; això segur. Sense dir ni piu, l’home es va asseure al sofà i es va empassar els anuncis de la tele i tot el que calgués. No va ser capaç d’aixecar-se ni per agafar el comandament. Qui la fa la paga —pensava la Laura gens penedida.

El dimarts al matí, la Laura, no massa convençuda, va començar a fer el llistat d’operaris, repartidors, venedors, etc. que podien ser candidats a protagonitzar La pasión turca. Es va asseure a l’ordinador i va obrir una nova carpeta. Primer hi va posar de títol el nom que havia pensat: «Adulteri a domicili». Després, per si en Manel o els seus fills ho veien, en va esborrar una part i es va quedar amb: Domicili.

El llistat es va anar allargant. Cada vegada que pensava en un altre, anava a l’ordinador i l’afegia a la llista: Electricista, llauner, pintor, fuster, el dels vidres, repartidor del supermercat, repartidor dels congelats, reparació d’electrodomèstics, venedors de llibres, serveis de neteja, mecànic, jardiner, paleta, venedors d’assegurances… A la tarda, amb tranquil·litat, aniria traient els que, per una o altra raó, no complien els requisits.

Quan la Lídia va sentir el que la Laura havia explicat al seu marit, per poc que no vessa el cafè amb llet que tenia a la mà.

—Pobre Manel, no vindrà mai més a esmorzar aquí, per no trobar-hi la Mercè —va dir divertida—. De fet, tot el que li vas dir és veritat. La meva cosina s’ha fet una analítica perquè no acaba de rutllar i tu mateixa, des del bar vas veure la resta. Que se’n doni una mica de vergonya. Ben fet!

Aquell dia es van afegir a la tertúlia matinal un parell d’amigues més i a partir d’aquell moment varen parlar d’altres qüestions. El tema de la infidelitat era totalment confidencial, conegut tan sols per elles dues, i així havia de continuar.

Quan es van acomiadar, la Lídia va dir:

—Bé, Laura, ja em faràs un truc per dir-me si has trobat l’operari que necessites.

Es van separar, rient de la mirada de complicitat que va tenir com a resposta.

Després de dinar, la Laura es va imprimir la llista domiciliària i, ben repapada en el sofà, es va disposar a fer la tria.

D’entrada el llauner quedava eliminat perquè era el marit d’una amiga i per tant quedava totalment descartat. El repartidor dels productes congelats, que era un noiet molt jove i poc agraciat pel seu gust, també fora. El dels vidres esborrat, ja que feia poc havia fet un curset de country amb la seva dona. Era una noia genial i de cap manera li festejaria l’home. Més tard, encara en va treure un altre: el del servei tècnic que hi anava quan se li espatllava un electrodomèstic. Havia fet trial amb en Manel durant molts anys i tampoc era adient. Va anar a l’ordinador, va escurçar la llista i va avaluar les possibilitats dels candidats que quedaven.

No es veia coquetejant amb cap. Uns eren massa joves, uns altres no li agradaven ni gens ni mica, d’altres, guapassos i agradables i que li queien molt bé, tampoc tenien el perfil que ella buscava. Els havia tractat sempre amb simpatia i es pensarien que s’havia trastocat o que els estava gastant una broma si, de cop i volta, se’ls insinuava. Res!

Empipada va tancar l’ordinador i el destí o el que se’n vulgui dir va fer que el ratolí caigués a terra quedant força malmès. El va recompondre tan bé com va saber però, per més que ho va intentar, no va funcionar.

Sense ni recordar el seu pla estratègic, va trucar a la botiga d’informàtica i li van dir que, si podien, farien passar un tècnic l’endemà a la tarda. De fet feia dies que els volia avisar per configurar la impressora; així ho podrien repassar tot.

Quan al dia següent li van trucar per dir-li que, si li anava bé, hi anirien al cap d’una estona, la Laura havia començat una novel·la molt interessant i la veritat és que li hauria agradat donar qualsevol excusa per tal que no hi anessin. Malgrat la mandra que li feia, els va haver de dir que sí. Havien estat molt amables atenent-la tan ràpidament.

Va continuar llegint i quan va sonar el timbre va anar a obrir amb el llibre a la mà i les ulleres que portava per llegir, al cap. Es va trobar amb un home d’uns quaranta anys, d’aquests que ni fu ni fa. Ell, molt amablement, li va dir que era del servei tècnic de Web, la botiga on havia comprat l’equip informàtic. El va fer passar i el va acompanyar fins a una petita habitació on tenia instal·lat l’ordinador.

Estava en un punt tan interessant del llibre, que pel seu gust, hauria deixat aquell home allà i se n’hauria anat a la saleta per continuar la lectura. Com que havia de demanar-li si li podia configurar la impressora, i a més, si es veia amable i eixerit, li faria explicar un parell de coses que no sabia fer, es va quedar allà observant.

El tècnic, després de procurar encaixar les peces i veient que allò no funcionava li va dir que el ratolí s’havia mort i que n’hi posava un de nou. Ella va agafar el que s’havia trencat i va dir tot rient:

—Si s’ha mort, que en pau descansi. Te l’emportaràs tu, el cadàver? Suposo que es pot reciclar.

L’home li va contestar afirmativament i li va dir que si tenia algun altre «mort informàtic» el fiqués també a la bossa, que ell s’ho emportaria tot plegat.

La Laura va estar molt contenta. Per fi es trauria de sobre una pantalla i una torre que havien quedat obsoletes i feien més nosa que servei.

El ratolí nou funcionava perfectament.

—Ara que ets aquí, no em podries pas mirar la impressora? No em va, i per més que remeno no la sé configurar.

—A una senyora tan guapa i simpàtica no se li pot negar res. Mirarem el que convingui.

Va posar el disquet i en un moment, tot solucionat.

—Noi, has anat tan de pressa que encara et demanaré una altra cosa: Haig de presentar uns treballs i em demanen un format específic. Buscar el tipus de lletra i la mida, ja ho sé fer; ara bé, de la sangria, els espais i tota una sèrie de coses, no me’n surto. Si no pots ajudar-me, no passa res, ja buscaré algú que em doni unes quantes lliçons. És que el meu home, d’informàtica en sap el just que necessita per la seva feina i para de comptar.

—Seu aquí al meu costat. Tot això ho aprendràs en un moment i si necessites un profe particular, aquí en tens un que et donarà les classes que facin falta.

«Carai, aquest tio és una moma!», va pensar la Laura. Va agafar una altra cadira i es va asseure al seu costat. L’espai davant la pantalla era reduït i al cap d’un moment la noia va trobar la cama de l’home enganxada a la seva; la sensació no era desagradable i no la va pas enretirar. Quin murri era aquell operari! Va posar el teclat de tal manera, que alguns cops, mentre teclejava, amb la mà li tocava els pits. A la Laura no la molestaven les suaus passades d’aquelles mans enjogassades. Seguia les explicacions, sense assabentar-se de res. Havia trobat el candidat.

—Em sembla que haurem de continuar un altre dia, si encara t’interessa el càrrec de professor. Ara ja tinc el cap com un timbal. Això de la informàtica no és el meu fort —va dir amb coqueteria.

—Continuarem quan vulguis; faig jornada intensiva i a les sis acabo la feina. A partir d’aquesta hora sóc lliure com un ocell. Quan vols que comencem?

Cap dels dos s’aixecava de la cadira. Les cames continuaven juntes i, poc a poc, la de l’home es va començar a moure fregant amb suavitat la de la Laura. Els braços també es tocaven i, apagada la pantalla de l’ordinador, per primer cop es van mirar els ulls. Llavors ella es va alçar. Estava una mica espantada de les seves sensacions i del desig que va veure reflectit en aquells ulls. No s’hi havia fixat i eren preciosos.

—Vols emportar-te una torre i una pantalla velles que tinc o ja t’ho emportaràs un altre dia? —va fer la Laura trencant l’encís, però donant a entendre que es tornarien a veure.

—M’ho emporto ara mateix si em promets que començarem les classes aviat. D’alumnes com tu, no en corren —va dir mirant-la fixament.

—Doncs vine que m’ajudaràs, les tinc en aquest altell —va dir assenyalant unes portes que quedaven sobre una prestatgeria. Va anar a buscar una escala i es va enfilar.

Mentre ella maldava per treure les dues coses de l’altell, ell l’agafava per la cintura i fins i tot es va enfilar en un graó per aguantar-la més bé. La temperatura anava pujant. Primer li va donar la pantalla i seguidament la torre. Llavors la va ajudar a baixar i van quedar pràcticament abraçats durant un instant.

La Laura va pensar que pel primer dia ja n’hi havia ben prou. Es va ajupir i agafant la pantalla es va dirigir a l’entrada; ell va fer el mateix.

Fins aleshores no s’havien adonat que no sabien ni com es deien; es van presentar mútuament i van quedar que l’endemà a les sis, quan ell acabés la seva jornada laboral, iniciarien les classes.

—Ja et tindré un bon berenar preparat —va dir la Laura—. Si véns de dret de la feina deuràs tenir molta gana.

—Vindré, tant si em dones berenar com si no; però un mossec anirà bé —va contestar en Gerard.

Es van acomiadar sense ni tocar-se perquè entre la torre, la pantalla i el maletí que ja portava, el noi no es podia permetre aquest plaer.

Ni fet a mida —es va dir la noia quan va ser a fora. Estava ben esbojarrada per un costat, i per l’altre, se sentia culpable pel fet de trobar-se més excitada del que s’havia imaginat. Feia anys que no se sentia tan desitjada.

Aquell vespre, sort en va tenir del llibre. L’endemà, dijous, tornaria al Passatge Viladordona. Havia de saber si el que havia presenciat havia estat una trobada esporàdica o bé, si com ella es temia, es tractava d’unes trobades setmanals, o vés a saber, totalment establertes. Cada dia, abans d’anar a la cafeteria, havia comprovat si el cotxe d’en Manel era a l’aparcament de l’empresa i havia respirat alleugerida quan l’havia vist.

El neguit del que pogués veure al matí li treia la il·lusió per la trobada de la tarda. Segons el que veiés, hauria de trucar a en Gerard i anul·lar la «classe particular».

Després de sopar, mentre esperaven que comencés la pel·lícula, la Laura va dir:

—Ja han vingut els de la botiga d’informàtica. Han hagut de canviar el ratolí. Ha vingut un tècnic molt amable que m’ha posat en marxa la impressora i també s’ha emportat aquell parell de trastos vells. Li he demanat si em podia donar algunes classes particulars i m’ha dit que sí; ja no hauré d’empipar a ningú quan hagi de presentar textos.

—Demana-li que t’ensenyi també tot el referent a fotos. Després ja m’ho ensenyaràs a mi —va fer ell.

Quan es va acabar la sessió, van anar a dormir. La Laura, abans, va preparar la roba de tots dos; tenia previst sortir molt d’hora l’endemà.

En Manel va sortir com cada dia. La Laura ja ho havia fet abans. Va agafar un taxi i, a les nou en punt, era al casc antic de la ciutat, asseguda prop de la finestra del bar Viladordona. Acabava de llegir en el sobret del sucre que el bar tenia aquest nom.

No va tardar gaire en aparèixer el seu home. Va entrar a l’escala com un esperitat i al cap de poca estona i per a sorpresa de la dona, el va veure sortir encara més rabent.

La Laura va restar allà quieta, volia veure la fulana. Al cap d’una mica la va veure sortir de l’ascensor amb uns aires molt diferents als de la setmana anterior. La va anar observant amb una barreja de ràbia i de consol. La veïna va anar cap a la porta i pausadament, com si li pesessin les cames va desaparèixer carrer amunt.

Potser les seves anècdotes havien fet reflexionar en Manel, o potser li van fer pensar que, aquells espectacles a l’escala, no eren fruit de la passió, sinó una jugada de la noia per posar-lo en evidència. No feia massa havien parlat d’un conegut que va tenir greus problemes per desfer-se d’una noia amb la qui va mantenir una relació de cap de setmana i que va resultar com la d’Atracción Fatal.

Pel que va poder veure la Laura, semblava que la relació «extra» del seu home amb la veïna s’havia trencat o estava passant per un mal moment.

Va anar cap a l’Ítaca tan de pressa com va poder. Li va anar bé caminar una mica. Si avui el seu home feia un paper normal i no es veia afectat pel que a la Laura li havia semblat una ruptura, estava salvada. Hauria estat una relació fugissera.

Un altre dia de confidències amb la seva amiga. Aquell dia estaven soles i van poder parlar obertament. Amb la cara que feia quan va entrar al bar, no va necessitar donar gaires explicacions. La Lídia, quan la va veure arribar tan decidida, va saber que, fos el que fos, era positiu. El que no es podia imaginar és el que li va contar després.

—Què dius? Que ja tens candidat i que ja hi ha hagut «roce» el primer dia? Noia, no tinc paraules.

La Laura ja no estava tan entusiasmada; si en Manel feia bondat…

—Tu ets tonta, nena. Aprèn informàtica i deixa’t estimar una mica. No passa res per arrambar la cama i deixar anar alguna mirada tendre —li va engaltar l’amiga.

No molt convençuda, la Laura va haver d’admetre dues coses: que la Lídia tenia raó i que, a pesar de tot, esperava la tarda amb candeletes.

A les sis en punt, tenia el berenar sobre la taula de la cuina. Va preparar un bon pa amb tomàquet amb pernil per a tots dos. Havia de ser un mos informal, com per algú de confiança. Al cap de pocs minuts es va sentir el timbre. Va anar a obrir i el cor li va fer un bot. El va trobar molt més interessant que el dia abans. Anava vestit d’esport; es notava que no havia descuidat cap detall i feia molt goig. Es van fer un petonet com si haguessin estat vells coneguts.

El va fer passar a la cuina i mentre menjaven, van fer broma sobre els polítics que aquells dies, per variar, s’havien esbatussat de mala manera. A la Laura li feia gràcia tot el que deia i se’l mirava embadalida. Gairebé ja no es recordava de l’ordinador.

—Què, comencem la classe? —va dir en Gerard aixecant-se—. On vols que et deixi els plats? Els fico a la màquina?

—Deixa estar tot això, ja ho endreçaré després —va contestar ella que estava meravellada amb aquell bé de Déu d’home.

Es van asseure davant la pantalla i, com el dia abans, la cama de l’un va buscar la de l’altra. No es van mirar, però una corrent càlida els va fer acostar més. Primer amb l’excusa de posar folis a la impressora i després per donar volum als altaveus, en Gerard va portar a terme una sèrie de manipulacions que no tenien altre motiu que acostar-se i tocar tant com podia la seva alumna, que estava encantada.

Li parlava del format i ella notant l’escalforeta del braç del noi que es movia fregant el seu pit i no s’assabentava de res.

—Portes un perfum que m’embriaga —li va dir acostant la seva cara al coll de la noia, mentre li tocava darrera l’orella amb els llavis—, o ets tu que em fas perdre una mica el sentit?

La Laura feia anys que no sentia tantes floretes; estava surant entre núvols. Quan es van mirar, les mans van deixar el teclat i van començar un apassionat recorregut. Els llavis es van buscar i ella sense saber com es va trobar asseguda a la falda de l’home que li llepava els llavis voluptuosament i començava a gemegar amb complaença. La Laura estava atrapada en aquell mar de sensacions però va saber parar a temps.

Eren les set de la tarda, eren a casa seva i ella no volia acabar rebolcant-se pel terra amb un home que havia conegut el dia abans.

Li hauria agradat deixar-se portar per la passió, però el cap sempre l’havia traït. Aquest era un estigma que arrossegava des de l’adolescència, quan li havien fet creure que tot allò era lleig i pecaminós. En aquells moments li havia anat bé, perquè no la traïa tan sols el cap sinó també el cor; encara estimava i molt, en Manel.

—Prou! —va dir amb certa recança tot aixecant-se—. No creus que per ser la primera lliçó ja hem avançat molt? Et vaig dir que la Informàtica no és el meu fort i ara et dic que el sexe, menys. Donem la classe per acabada. Ha estat magnífica de veritat —li va dir acostant-s’hi per darrera i posant-li els braços al voltant del coll.

En Gerard va restar assegut a la cadira desconcertat. En trobar que ella l’abraçava, va moure el cap i va trobar els pits de la dona que li fregaven el clatell. Ja s’hi hauria tornat a engrescar però no volia forçar la situació. Potser ella tenia raó; per ser la primera lliçó ja estava bé.

Era tard i en Manel podia arribar en qualsevol moment. Es van acomiadar fins el dilluns: Els divendres tothom anava més atabalat i no farien classe.

El seu home no va trigar massa. Se’l veia tranquil i gens moix. Li va proposar d’anar al cinema i la Laura va estar encantada. La majoria de pel·lícules començaven al cap d’uns tres quarts. Era qüestió d’enllestir-se. En un moment es van preparar una amanida ben completa que servís com a plat únic, i van anar cap al Multicines.

Van anar a veure El ilusionista i els va agradar molt. De tornada a casa, van anar comentant la trama de la pel·lícula, els trucs, el final inesperat… i la Laura, per una estona, va oblidar l’escala, la veïna i l’ordinador.

L’endemà se sentia jove i dinàmica. En un moment ho va tenir tot endreçat. Va anar a la perruqueria per estar ben guapa, va fer la compra pel cap de setmana, va posar noves plantes a la terrassa i, a primera hora de la tarda, amb la col·laboració de la Lídia que és una experta cuinera, van preparar un assortit de «delicatesses».

Aquell vespre, com molts divendres, les dues parelles soparien juntes i després farien una partideta de Rumikub o de qualsevol altre joc de taula o, senzillament, s’explicarien anècdotes de la setmana. No cal dir que aquell dia les anècdotes no serien de caire personal. Tots plegats tenien molt per callar i poc per dir.

Feia poc que s’havia quedat sola, quan va sonar el telèfon. Era en Gerard que, des de baix el carrer li suplicava el deixés pujar ni que fos un instant. Ella va accedir i al cap d’un moment ja estaven al sofà de la saleta petonejant-se.

Encara faltava molta estona perquè arribés en Manel i a la Laura li venia molt de gust passar una estona romàntica. Hi ha coses que amb els anys es perden i a ella li encantava aquell joc en què tot era de color de rosa. Va posar música suau i va anar a buscar una ampolla de cava. Era la posada en escena d’un somni: un brindis, un petó, uns ulls que t’admiren, unes mans que t’acaronen… Quan va sonar el vals de Memòrias de Àfrica es va aixecar convidant-lo a ballar.

Era perfecte. La realitat superava la ficció. Entre el cava, les voltes i els petons, el cap li donava voltes i va demanar que parés. En Gerard, que no devia estar gens marejat, ja li havia baixat la cremallera del vestit i començava a temptejar el terreny.

La Laura va ser molt conscient del que venia a continuació. No el podia culpar, ella l’havia engrescat. Ara, però, no podien continuar. En qualsevol moment podia arribar el seu home. Podia justificar la presència de l’informàtic i fins i tot que li hagués ofert una copa de cava, però res més. Així que, desfent-se de l’abraçada i amb l’excusa que havia sentit la porta del garatge, el va apressar i el va acompanyar ràpidament a l’ascensor.

Surava entre núvols i va trucar a la Lídia per contar-li el que acabava de fer. Després va prendre un bany per relaxar-se.

Quan va arribar en Manel ja ho havia endreçat tot i havia preparat la taula amb flors i espelmes com per a les grans ocasions. Quan van arribar la Lídia i en Perot, van quedar gratament sorpresos.

—Caram, noia, sí que t’hi has lluït! El que hem preparat serà mes bo i tot amb aquest parament tan exquisit. Així avui fem un sopar romàntic? —va dir l’amiga, sorneguera.

—Molt romàntic —va contestar la Laura sospirant.

Mentre estaven sopant, va sonar el telèfon. La Laura s’hi va posar i va quedar astorada: era en Gerard. Li va dir que no podia deixar de pensar en ella. Que si era possible, es veiessin l’endemà allà on fos. Que necessitava tocar-la, que les mans se li encenien en recordar la forma dels seus pits que encara no havia pogut veure, que la boca se li feia aigua evocant els mugrons… Quan va voler explicar el que faria aquella nit per consolar-se, el va tallar en sec.

—No, noia, el dissabte no ens trobem —va respondre ella—. Ja ens veurem el dilluns. Ara precisament estem sopant amb la teva cosina i el seu home. Ja li donaré l’encàrrec. Adéu maca.

Quan va penjar, no sabia ni què es feia. Potser en un altre moment s’hauria sentit afalagada. Ara, en canvi, més aviat li havia desagradat aquella enumeració tan gràfica d’intencions. Va tenir una esgarrifança.

—Era la teva cosina —va dir dirigint-se a la Lídia—. Volia saber si els dissabtes també ens trobàvem a l’Ítaca. Ja li han arribat aquelles peces de bijuteria que vam demanar del seu catàleg i ens les volia donar. Li he dit que ja ens veuríem el dilluns…

La Lídia, que aquell matí havia parlat amb la seva cosina, va copsar la situació i li va seguir el corrent. Quan van anar a deixar els plats a la cuina, volien parlar una mica. Els va ser impossible. Als dos homes el sopar els havia agradat tant, que fins i tot van ajudar a desparar i van ficar els plats al rentavaixelles. Tot un èxit!

Quan finalment van donar per finalitzada la sessió i es van acomiadar, les dues dones van decidir que l’endemà es trobarien ben d’hora per anar a caminar. Si es tractava de matinar, els marits no s’hi apuntarien i podrien parlar tranquil·les.

—Seré aquí davant a les vuit. Ja esmorzarem quan tornem. Ens hem de posar les piles i «andando», que si només fem tecs, malament —va afirmar la Lídia rient.

A les vuit en punt ja començaven la caminada. Quan la Laura va acabar la reproducció íntegra de la trucada, van quedar parades en sec.

—Caram nena, si no arribes a penjar, potser t’hauria proposat practicar sexe per via telefònica —va dir la Lídia divertida.

—Jo no ho he trobat tan divertit. Aquest tio va massa llençat, massa al gra. Quan estàs en situació, és una cosa, ara bé, que quan estiguis sopant amb el teu home et truqui per dir-te que vol tenir els mugrons dins la seva boca, n’és una altra. No estic pas preparada per aquestes històries.

—Va ser inoportú, imprudent, massa impetuós i tot el que tu vulguis. Ara bé, no em negaràs que, a pesar de totes aquestes consideracions, et sents més jove, més sexy i amb més moral. No ets invisible, encara. Ja ho veus nena, en deixes acostar un i ja no pensa en altra cosa.

—La veritat és que és gratificant el comprovar que encara agrades, però tampoc pretenia tant apassionament. I a més, no prediques pas amb l’exemple, tu. Sempre dius que els prolegòmens et van molt bé i que tot s’espatlla quan «entren a matar». A mi em deu passar el mateix. La insinuació, aquell és i no és, les mirades, les mans que busquen, els llavis… fins aquí, tot em sembla excitant. La trucada m’ha desencisat. Potser dilluns quan el torni a tenir al davant i senti la seva olor, l’escalfor de les seves mans amidant-me de dalt a baix… No sé noia, si en Manel fa bondat, jo potser acabaré ràpidament el curset d’informàtica —va anar reflexionant en veu alta la Laura.

—Tu sabràs el que et fas. No voldria pas ser jo l’esca del pecat. Ja has tastat una mica la infidelitat. Així potser et serà més fàcil posar-te en la pell d’en Manel. Probablement es va sentir un home molt seductor encalçant la veïneta. A l’hora de la veritat, en canvi, si ha pensat que aquesta relació podia fer trontollar la vostra, no ha dubtat, pel que sembla, en acabar-la. De moment no hi pensis més; el dilluns, davant seu veuràs com reacciones. Ara a córrer!

El cap de setmana va ser perfecte. Amb tota la colla van anar a Cardona. Un bon dinar al Parador i la ineludible visita a les mines de sal van ser les estrelles del dia. Quan tornaven cap a casa, a la Laura li va semblar que aquell havia estat el millor diumenge des de feia molt temps.

Instal·lats al sofà, en Manel mirava el futbol i la Laura llegia. No soparien pas, com a màxim prendrien una mica de fruita o un vas de llet. Encara estaven tips. Quina tranquil·litat!

El persistent to del telèfon la va fer aixecar de cop. Feia poca estona que havia parlat amb els seus fills i per tant no eren ells. Va tenir una sospita. Volia despenjar sense dir res, tant de bo ho hagués fet.

Es va sentir una veu rogallosa, amb un parlar lent com si li costés articular les paraules. Quan es va assegurar que era la Laura qui contestava, va començar a parlar. Era en Gerard! Devia haver passat la tarda bevent perquè no li sortien les paraules de la boca. Amb aquella veu pastosa li va prometre que l’endemà li faria tocar el cel. Li va començar a enumerar amb pèls i senyals tot el que li faria, els llocs on la lleparia… La Laura, espantada, va anar escoltant per por que no es repetís la trucada. Quan li va semblar que es calmava una mica, li va dir que es veurien l’endemà, que en aquell moment no podia parlar.

Llavors ell va dir la frase que es convertiria en la seva sentència.

—Demà estigues preparada perquè no penso passar cap més tarda fent el paperina com divendres i després res. Demà anirem al gra.

La Laura va penjar amb ràbia i va desconnectar l’aparell per si de cas.

En quin embolic s’havia ficat! Tot el romanticisme havia estat simulat; per a ell, tan sols havia estat una situació una mica ridícula que havia aguantat només per aconseguir el seu objectiu final: practicar sexe el més aviat possible. Així de clar.

Havia d’acabar amb aquella desafortunada relació el més aviat possible. Si era necessari parlaria amb en Manel.

Mentre va durar el partit ella va anar pensant quina seria la millor forma d’actuar. Havia de ser una solució contundent; no volia tornar veure en Gerard.

Aprofitant que el seu home estava eufòric perquè havien guanyat els seus i ja anaven primers, li va dir:

—Noi, m’hauràs d’ajudar. M’ha sortit un pretendent i no sé com treure-me’l de sobre. Es veu que l’informàtic, aquell que em va començar a donar classes, s’ha fet il·lusions i ara m’ha trucat per dir-me que pensa molt en mi i què sé jo quin rotllo. Demà al matí trucaré a la botiga i li diré que no puc continuar les classes, que el meu marit ha escoltat la trucada i no vol que vingui més. A les sis hauries de ser aquí i així, si de totes maneres es presenta, li obres la porta tu i li dius que ja no ens calen més lliçons. Serà la manera més practica. Què et sembla?

En Manel estava tan sorprès que no sabia si li parlava en broma o seriosament. Quan va veure que la cosa anava de veres, va dir que no patís, que l’admirador no tindria ganes de tornar.

—Et prego que no siguis massa brusc. Aquest és el preu que has de pagar per tenir una dona tan seductora —va dir bromejant.

—A veure si t’hauré de vigilar amb tanta seducció! Demà a les sis seré aquí, t’espantaré la conquesta i tornaré a la feina. I cap més classe particular, entesos?

L’endemà tot va anar com havia imaginat la Laura. Quan va trucar a en Gerard per fer-li saber que s’havia acabat el «curset» d’informàtica perquè el seu home havia escoltat alguna cosa de la conversa telefònica, ell no s’ho va creure. Notant-la tan distant, va ser molt conscient que el dia abans l’havia vessada i va donar per suposat que aquell era el motiu d’una trucada tan freda i contundent. Es va disculpar per si havia dit alguna bestiesa. Havia begut i anava una mica passat. A la tarda es faria perdonar.

Quan a les sis va sortir de l’ascensor, no va haver ni de trucar. En Manel l’esperava a la porta i, amb tota la calma del món, li va dir senzillament que a partir d’aquell dia les classes les faria ell. L’informàtic va girar cua sense ni obrir la boca. El «ligue» se li havia escapat de les mans.

La Laura va quedar parada del tacte que va mostrar el seu home. Li va agrair efusivament la seva actuació i es van acomiadar: ell havia de tornar al despatx. Encara tenia un parell d’hores de feina.

Quan es va quedar sola, es va adonar que havia rebut una bona lliçó i no precisament d’informàtica. Ara li tocava posar-la en pràctica. Si el seu home tornava a ser el d’abans, ella també ho seria. Deixaria d’emular les desventurades esposes protagonistes dels melodrames i també deixaria les seves sortides detectivesques.

Aquell vespre en Manel estava més seriós que de costum. No van parlar gaire ni mentre sopaven ni després. Potser estava preocupat per algun assumpte relacionat amb la feina, o bé s’havia ensumat alguna cosa més. Quan ella li va demanar què tenia, li va respondre que senzillament estava cansat.

L’endemà, la Laura va arribar molt puntual a l’Ítaca. Es va asseure i va fullejar un diari que havien deixat sobre la taula. Tot i que estava concentrada en la lectura d’un article molt interessant, va tenir la sensació que algú l’estava observant i va aixecar la vista amb por.

Uns ulls que ella coneixia prou bé, la miraven fixament. Es va aixecar i sense dir res s’hi va acostar. El va mirar als ulls amb tendresa i li va fer un petó que la va fer recular en el temps i la va fer sentir com l’adolescent que era quan el va conèixer.

El cap li rodava, però aquest cop de felicitat. En Manel li va dir:

—Què et sembla si avui ens agafem el dia per a nosaltres?