AMORETES DE GANXET

Quin embolic, i tot per ser massa xafardera! Qui m’ho havia de dir, que aquelles cartes romàntiques i aquells poemes d’amor es convertirien en una de les experiències més apassionants de la meva vida!

Aquell matí vaig anar a fer un volt pels Encants. No buscava res en concret. Feia força temps que no hi anava i ho trobava a faltar. Aquests són els millors dies, quan no necessites una cosa precisa i pots mirar i remirar tot el que et ve de gust sense presses. Et pots entretenir regirant piles de rampoines que no et diuen ben res. De sobte, en veus una, que segurament no posaràs enlloc, ni et servirà mai, que t’entusiasma. Si després del regateig pertinent l’arribes a comprar, el dia està salvat. Tornes cap a casa més contenta que unes pasqües!

Això és, més o menys, el que em va passar. Feia una mica que voltava i encara no m’havia firat. Quan vaig veure aquell escampall de botons, cremalleres i fils, tirats per terra de qualsevol manera, me n’hi vaig anar de dret; no me’n vaig poder estar. I no és pas que la costura sigui una de les meves aficions, cuso ben bé per necessitat. Ara bé, a casa, fruit de les meves anades als Encants, hi ha fils de brodar de tots colors, cintes, puntes, betes i tapapunts de tota classe. Haig de reconèixer que tinc una debilitat per les restes provinents de merceries.

Doncs bé, enmig de tot aquell desori, hi havia una caixa de fusta plena de puntes, més ben dit, de petits trossos de puntes. Era un mostrari. N’hi havia d’amples, de primes, de molt calades, fetes a ganxet o amb agulles… Allò no provenia pas d’una botiga de vetesifils com havia cregut en un principi, aquell bé de Déu era d’una virtuosa del ganxet, o d’una que com jo, «col·leccionava» tot el que feia olor de merceria.

Vaig ficar la mà dins la caixa en qüestió i, notant que allà hi havia molt fato, no vaig dubtar ni un moment: l’havia de comprar. Se’m va ocórrer que podia fer servir unes quantes mostres d’aquelles per muntar un quadre ben original. Ben col·locades i amb un marc adient quedarien molt bé. Ho havia vist en una revista.

Així és que, sense ni saber què més en sortiria, d’allà dins, vaig fer tracte amb el venedor i em vaig quedar amb tot el lot. Estava satisfeta. No calia donar més voltes. La caixa pesava molt i a més, tenia unes ganes boges de ser a casa per buidar-la i fer la tria per començar a dissenyar el quadre.

Era com si hagués trobat l’arca del tresor d’algun pirata caribeny. Estava eufòrica. Això em solia passar sempre que feia alguna d’aquestes troballes imprevistes. El mal és que algunes vegades, l’eufòria s’estroncava quan, revisada la compra, no responia a les meves expectatives.

Vaja, que havia arribat amb algun rave.

Aquesta vegada no va ser així. Havia fet una bona adquisició! La persona que havia aplegat aquella varietat de blondes de tot tipus i havia estat capaç de fer aquelles filigranes amb el ganxet o amb els boixets, havia de tenir gran habilitat i paciència. En podria fer un quadre, i fins i tot una cortina, amb aquelles aplicacions.

Vaig anar traient tot el que hi havia dins la caixa. Anava separant els objectes per categories. Algunes coses havien d’anar directament a la rentadora, d’altres al contenidor, passant per les que, després d’una bona neteja, formarien part del meu costurer: cintes mètriques, ganxets, didals…

Quan arribava al fons, colgat per unes quantes madeixes de llana mig descabdellades, el vaig veure. Era inequívoc: es tractava d’un feix de cartes d’amor. El seu aspecte no enganyava. Ho havia vist en pel·lícules i ho havia llegit en novel·les romàntiques. Protegits dins d’una bossa d’organdí una mica esgrogueït pel pas del temps i ben lligats amb una cinta de setí de color rosa, hi havia dos paquets de cartes.

El cor em va fer un salt! No sabia com reaccionar. Aquest fet sí que sobrepassava totes les meves expectatives! Això eren figues d’un altre paner. Les blondes i les randes que hi podia trobar, estaven teixides amb un fil molt més subtil i, segurament, tenien una trama molt més complexa que les que havia remenat fins aleshores. Els protagonistes de les missives, suposadament amoroses, devia fer temps que criaven malves. Es veien molt antigues i l’estat i el tipus de paper ho confirmava.

Què feia? Obria el paquet i mirava d’esbrinar a qui pertanyien les cartes per tal de retornar-les a la família? Ho tirava tot al foc i preservava el secret d’aquell amor?

La xafarderia va poder més. Petits nuvolets de pols es van escampar en desfer els nusos de les cintes roses, fidels guardianes d’aquella antiga correspondència.

Anaven dirigides a Rosa Ruscoms, del carrer de la Valquíria, núm. 37, de Barcelona. No havien estat enviades per correu, no duien segells ni cap tipus de remitent. La Rosa les devia rebre a mà i, pel que podia comprovar, les guardava molt ordenadament.

La primera que vaig obrir estava encapçalada per un poema:

Que romàntic! —vaig pensar—. No era d’un poeta excels, però no em faria pas res tenir un enamorat tan tendre.

A continuació, l’estimat es desfeia en planys per no poder-la tenir tant com voldria i li reiterava el seu amor. No hi havia signatura, s’acomiadava amb un: «sempre teu». Al final, separat per un bon espai, hi havia un petit fragment que no lligava per res amb la resta de l’escrit:

Gemegaven els governants i els ancians, les noies i els joves defallien, es desfigurava la bellesa de les dones.

Aquests mots em van desconcertar. Com un senyor que semblava tan enamorat podia acabar el seu dolç escrit d’aquella manera? Havia de continuar llegint. El cuc de la curiositat m’havia picat de ple.

La segona carta tenia el mateix format.

L’encapçalava un petit poema que destil·lava enyor, seguit d’un tros escrit en prosa del mateix estil i, per acabar, un text que per a mi no tenia ni cap ni peus.

El poema era un xic més elaborat que el primer que havia llegit. Deia així:

La vida és feta així. No és pas aimia nostra missió el canviar el món. Esperem que arribi a bé el que amb follia somiem cada jorn plens d’alegria potser en l’esclat d’un bes que dos cors fon.

El text d’origen desconegut en aquesta carta era molt breu:

L’arc dels valents s’esmicola, mentre els covards s’armen de valor.

Quin sentit tenia tot plegat? Eren uns espies que a través de les cartes es passaven missatges que jo no sabia desxifrar?

No podia ser. La Rosa no les hauria guardat. La bossa d’organdí, els llaços roses… tot feia pensar que havien estat guardades per servar-ne la memòria, per recordar aquell amor del qual, pel que semblava, no en podien gaudir plenament.

No podia parar. La meva tossuderia va donar resultats. La lectura de la tercera carta em va donar una petita pista. Al menys vaig poder escatir d’on provenien aquells fragments que res tenien a veure amb la resta.

El text, tan sorprenent com els altres, deia:

Jo, el Senyor, Déu d’Israel, havia promès que la teva casa i la casa dels teus pares viuria sempre a la meva presència.

Aquest cop, les paraules, deixaven ben clar que, al menys aquell tros, pertanyia a algun passatge de la Bíblia.

En vaig obrir una altra i seguidament, dues més. Totes estaven encapçalades per estrofes romàntiques; ni les vaig mirar. Em vagaria prou més endavant, no me’n deixaria ni una per llegir! El que m’interessava en aquells moments era poder confirmar que tots els escrits que hi havia a peu de carta, eren de la Bíblia o d’algun Text Sagrat. Només així podria començar a investigar quina mena de relació podien tenir amb la meva amatent amiga Rosa.

Efectivament el que donava fi a la carta número sis, m’ho va acabar de confirmar:

—Ai de mi! Per això he hagut de néixer, per a veure esclafat el meu poble i la ciutat santa destruïda?

Era evident que es tractava d’algun passatge de l’Antic Testament: «la ciutat santa destruïda», «el Senyor Déu d’Israel». Hauria de buscar alguna persona versada en la matèria. Allò s’estava posant interessant! Els poemes i les declaracions d’amor m’havien encuriosit; ara bé, l’enigma bíblic em fascinava de tal manera que, oblidant-me del quadre i de les puntes, vaig començar a cavil·lar i a repassar mentalment la llista de les meves amistats, per tal de trobar algú prou coneixedor de les Sagrades Escriptures com per identificar i buscar algun tipus de connexió entre els diferents paràgrafs.

Les meves amigues, les que havien estudiat amb mi i les que havien fet carreres similars, quedaven descartades. D’aquest tema en sabien el mateix que jo: Catecisme, Història Sagrada, els Evangelis, les Paràboles i para de comptar. De la Bíblia, ben poca cosa.

Mentre anava rumiant, vaig entrar a l’ordinador els fragments de les deu primeres cartes i en vaig imprimir un parell de còpies. Llavors se’m va encendre la bombeta! Tenia al davant el que millor em podia ajudar i sense haver de demanar ajuda. El Dr. Internet parpellejava inquiet oferint-me tota la informació que tingués a bé sol·licitar-li. Feia poc que m’havia ficat en el món informàtic i encara no havia descobert ni la més mínima part del seu potencial. Em costava creure en aquella mena de miracle.

No m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig entrar el primer fragment i no va fallar:

1 MA 1- BIBLIA.net.

Pertany al 1r. llibre dels Macabeus. Vaig continuar la recerca. El fragment està assenyalat amb el número 26 del passatge titulat: «Saqueig del Temple de Jerusalem». El vaig llegir tot, i encara que és molt interessant i d’una bellesa descriptiva que no m’imaginava, no em va aportar cap pista. El saqueig del Temple de Jerusalem per part del rei Antíoc no encaixava en aquella altra història d’amors i desamors.

Era qüestió de continuar i així ho vaig fer.

Quan vaig tenir al davant la localització dels deu primers paràgrafs els vaig estudiar detingudament i vaig fer-ne un llistat:

• 1MA 1 Macabeus -26 6- MA 1 Macabeus -6
• 2SA 1 Samuel -4 7- MA 1 Macabeus -29
• 3SA 1 Samuel -30 8- SA 1 Samuel -12
• 4MA 1 Macabeus -14 9- MA 1 Macabeus -31
• 5SA 1 Samuel -31 10- SA 1 Samuel -18

La lectura dels diferents capítols encara em va confondre més. Els uns no tenien a veure amb els altres. Un parlava de Jerusalem, l’altre de quan David es va casar amb Abigail, un altre de Mataties…, no hi sabia trobar cap fil conductor.

Mirant el llistat, una cosa em va cridar l’atenció: Tots els fragments són del Llibre dels Macabeus o del Llibre de Samuel. MA o SA i un número al darrere. Era aquesta la pista que havia de seguir? Com ho faria?

S’havia fet tard i tenia el cap com un timbal; m’hi havia pogut esplaiar perquè el meu marit era de viatge, però tampoc m’hi volia obsessionar. Demà continuaré —em vaig dir convencent-me a mi mateixa.

I sí, sí… l’endemà, continuant el meu treball d’investigació, vaig ampliar la llista. Després de localitzar deu fragments més, amb l’ajuda de l’il·lustre teòleg «Internetus», em va quedar ben clar —per dir-ho d’alguna manera— que l’única cosa que es repetia era: MA i SA.

Tenia ganes d’esbargir-me. Els ulls em feien pampallugues i tenia els muscles adolorits. Mai havia passat tantes hores seguides davant la pantalla de l’ordinador.

Com que tenia una altra pista per seguir, un cop ben empolainada, em vaig disposar a sortir al carrer. Aniria a donar una ullada a la casa on havia viscut la Rosa Ruscoms. Seguint el fil de la Bíblia havia arribat a un atzucac i no sabia pas per on tirar. Potser per aquest altre cantó, trobaria algun indici que m’ajudaria a desfer, ni que fos una mica, aquell embolic.

Amb posat detectivesc em vaig encaminar al carrer de La Valquíria. Havia mirat un plànol i tenia ben clar l’itinerari que havia de seguir per anar-hi. No em va costar massa: dues estacions en direcció Les Glòries, canvi de línia i dues estacions més. Quan vaig sortir al carrer, un rètol que hi havia a pocs metres, assenyalava els carrers més propers. Pujant l’avinguda i trencant a la dreta hi havia el carrer de la Rosa.

Era un barri molt tranquil, on encara s’hi veia alguna botiga de comestibles de les d’abans i algun bar casolà. De seguida vaig trobar el número 37. Era una casa força antiga de tres plantes, amb dos pisos a cadascuna. Els baixos s’havien convertit en garatge. Una gran porta basculant, relativament moderna, per on devien entrar i sortir els cotxes, destacava al costat de la petita porta de vidriera que donava accés als pisos. Si estigués de sort i encara hi visqués alguna parenta o si tan sols una veïna hagués sentit a parlar de la Rosa…

Vaig trucar a un parell de timbres: silenci absolut, no em va respondre ningú. Quan em van contestar els d’un pis de la segona planta, amb un marcat accent argentí, els vaig demanar disculpes dient que m’havia equivocat. Vaig prémer el primer timbre del tercer una mica d’esma; ja que era allà, havia de cremar tots els cartutxos. De tota manera, estava una mica desanimada.

—Sí? Qui és? —em va respondre una veu de dona en un to apagat com si l’hagués despertat de la migdiada.

—La senyora Ruscoms?

—Qui diu? —va fer amb una veu molt més cridanera, com si estigués realment sorpresa.

—Li demano si coneixia la senyora Ruscoms, Rosa Ruscoms, que havia viscut en aquesta casa.

—Ah!, em pensava que demanava per ella. M’he dit, aquesta deu creure en fantasmes perquè mira que en fa d’anys que es va morir —va afegir entre divertida i estranyada.

—La coneixia, vostè? Sap si puc trobar algun parent de la Rosa?

—A mi no m’hi emboliqui, jo era una nena quan ella vivia aquí. Quan es va morir vivia a Mataró, a la casa que li havien deixat els seus pares. Tret d’això, no sé res més, pobre de mi; tot ho havia sentit explicar a la mare. Si torna a ser una parenta d’ell, ja li dic jo que no cal que tornin perquè no tinc res per dir! —va afegir en un to indignat.

—Ho sento molt senyora, ara sóc jo la que no entenc res. Sóc Conxita Permanyer. Per casualitat, ha arribat a les meves mans un paquet de cartes adreçades a Rosa Ruscoms i volia retornar-les a la família, si fos possible. Cregui’m si li dic que fins ahir no sabia ni que hagués existit aquesta bona dona —vaig dir totalment desconcertada.

—Miri, la crec. Pugi un moment i li diré el que jo sé, que és ben poca cosa.

Em va obrir la porta i vaig pujar fins al seu pis. Em va repassar de dalt a baix, i em va fer entrar apressadament.

—Entri, entri. Sóc la Filo Fabregó, per servir-la.

Era una senyora d’uns 75 anys que, tot i anar vestida d’estar per casa, feia goig encara. Se la veia molt disposta. Em va fer passar a la saleta —com va dir ella— em va fer asseure en un petit sofà i, després de demanar si volia prendre alguna cosa, em va oferir un vas d’aigua fresca i va començar a parlar:

—Per beure només li puc oferir aigua. Si no han de venir els néts no tinc mai altra cosa —es va excusar—. Perdoni per les meves maneres d’abans. M’he pensat que tornaven a ser els parents d’ell.

—D’ell? Vol dir del marit de Rosa Ruscoms? —vaig dir jo, fent-me la pagesa, encara que estava ben convençuda que aquell «ell» es tractava del «sempre teu» de les cartes.

—No, del marit no. Mai es va casar la senyora Roseta, com li deia la meva mare. Quan dic «ell», em refereixo a l’amant. I dic aquesta paraula amb tot el respecte perquè, segons la mare que era una mica la seva confident i el coneixia, es tractava d’un gran home i d’un gran amor —va continuar explicant amb veu emocionada—. Sempre que en parlaven amb l’àvia, jo parava l’orella. Quan veia la senyora Rosa, me la quedava mirant, tractant de descobrir quin secret amagava.

Jo no tocava de peus a terra de contenta. Em semblava que descobriria quelcom que m’ajudaria a desfer el trencaclosques de l’idil·li bíblic.

—No diu que fa molts anys que és morta? —vaig dir—. Que hi ha algú més que es vol posar en contacte amb els seus parents?

—No és que vulguin posar-se en contacte amb ningú, el que deuen voler és destruir la correspondència secreta que mantenien els enamorats i esborrar-ne la memòria.

—Vol dir que n’hi ha per tant? I per què encara se’n preocupen, després de tants anys?

—Ui! —va sospirar—. Ell era molt important i els seus successors, els renebots potser, perquè de fills no en va tenir, deuen tenir por que pugui sortir a la llum pública algun tipus de document que comprometi el seu bon nom.

La meva àvia i més encara la meva mare, sí que estaven al cas de tot i sabien de qui es tractava. Era el seu secret i no ho van dir mai a ningú. O sigui que jo, sabent molt, no sé res.

—Així, si aquestes cartes haguessin arribat a les seves mans, què faria? —vaig preguntar.

—Si vol que li doni la meva opinió, li donaré amb molt de gust. Val més que no en parli amb ningú. Si els parents d’ell arriben a saber que vostè les té, no se’ls traurà de sobre i encara li complicaran la vida.

—Ai mare meva!, jo només volia tornar-les a la família de la Rosa i de pas, li seré ben sincera, mirar d’entendre per què barrejaven els poemes d’amor amb frases de la bíblia. Aquestes cartes m’han picat la curiositat.

—Ara m’està intrigant a mi, tot això. Diu que s’escrivien trossos de la Bíblia? Doncs miri que ell no era pas un capellà, eh? Això sí que ho sé. No en conec el nom però sé que era un polític important.

—I de familiars de la Rosa no en coneix cap?

—No crec que en quedi cap de viu. La seva neboda, que era l’única parenta que li quedava, va morir fa un parell de setmanes a Mataró com ella; vaig veure la nota mortuòria a La Vanguardia. Van viure juntes durant molts anys a la casa pairal de la costa, una torre prop del mar, molt senyorial. Un dia, quan feia poc que s’hi havia traslladat hi vàrem anar a dinar amb la mare. No havia estat mai en una casa tan bonica!

Pel que es veu tampoc es va casar. Montserrat Ruscoms de 87 anys; a l’esquela no hi constava que tingués cap parent. Això sí, membre emèrita de no sé quantes congregacions religioses. Com que era una missaire, algun convent o alguna parròquia se’n beneficiarà, dels calerons i el propi que deu haver deixat. Deuen haver estat aquests els que han fet publicar la seva esquela.

—Ara ho començo d’entendre —vaig fer—. En morir-se la neboda, els que han heretat la casa ja l’han començat a buidar. I què n’han fet de les andròmines emmagatzemades durant anys per dues dones? —jo mateixa em feia les preguntes i me les contestava—. Les han anat a buscar amb un camió i han anat a parar als Encants.

Vaig pregar a la Filo que em perdonés; parlava sola per tal de fer-me una composició de lloc i arribar a treure alguna conclusió.

—Què s’empatolla dels Encants? No em digui que ha trobat la tan buscada correspondència en una parada del mercat!! —va exclamar la Filo.

—I tant com sí! Les vaig trobar ben protegides i ben lligadetes, ficades i camuflades dins d’una caixa que vaig comprar al bell mig dels Encants. Ningú es devia imaginar que podien estar amagades en un lloc tan a l’abast! Va ser una bona sorpresa que, a hores d’ara, no sé si és bona o dolenta. Contesti’m una cosa, sisplau —vaig demanar—: vostè sap si a la Roseta li agradava fer ganxet?

—Dir que li agradava és poc —va afirmar la Filo—: li encantaven totes les labors de punt; en sabia tant com volia. Li ensenyaré una cosa que li agradarà.

Va sortir un moment i va tornar amb una capsa. De dins en va treure un parell de mocadorets blancs fets amb frivolité que eren d’una delicadesa extraordinària.

—Miri aquests mocadorets; els va fer ella. Un me’l va regalar quan vaig néixer i el vaig estrenar el dia del Bateig, i l’altre és el de la Primera Comunió. Sempre els he guardat perquè són preciosos. Què li sembla, tinc raó, oi?

—Té tota la raó i li diré més: gràcies a l’habilitat de la Rosa i a la meva afició als Encants, s’hauran salvat aquestes cartes que pel que m’ha dit i el poc que jo he llegit, són el testimoni d’un amor secret.

—Ara sóc jo la que li ha de demanar un favor. No és xafarderia pura, ni ganes d’escampar res de tot això, Déu me’n reguardi!, però, m’hauria de permetre llegir alguna d’aquestes cartes. Entrar dins el món misteriós de la senyora Rosa, quina il·lusió! Poder entendre el sentint d’aquell xiuxiueig de la mare i l’àvia quan parlaven d’ella i que s’apagava en sentir els meus passos, seria com un somni.

—Sap què li dic, que tal i com estan les coses, el millor que podem fer és ajudar-nos mútuament. Ben mirat, potser per raons diferents, totes dues volem el mateix: conèixer aquesta bonica història d’amor, no per fer-la pública, intentant desacreditar la memòria de ningú, sinó per ferla una mica nostra, per a comprendre les raons per les quals els dos amants, van mantenir en secret una relació tan sòlida i duradora. Vingui un dia a casa, repassarem les cartes i amb tota la informació que en podrem treure i amb les dades que vostè té, segur que fins i tot desxifrarem què hi pinta l’Antic Testament enmig d’un afer tan novel·lesc.

—Si hem de ser sòcies, ens haurem de tractar de tu, no et sembla? —va dir la Filo molt animada.

—I tant; s’han acabat les formalitats! Ara som dues col·laboradores, o millor dit, dues amigues que col·laboren en una investigació político-amorosa. Quan ens podríem reunir?

—Com més aviat millor; estic delerosa per començar a desfer aquesta tramoia. Tinc moltes coses començades que s’hauran d’esperar.

—Doncs per mi, podem quedar demà mateix. Al matí procuraré enllestir la feina tant com pugui i, a la tarda, ens dedicarem a la lectura i a recopilar dades. Potser en podrem escriure una novel·la i tot quan acabem!

—Sense dir mai el nom del polític, eh?, que encara ens buscarien les pessigolles —va afegir la Filo, rient.

Li vaig donar l’adreça i el telèfon de casa i vam quedar que vindria l’endemà a les quatre. Era qüestió de posar fil a l’agulla.

Eren tres quarts de cinc i la Filo encara no havia arribat ni havia trucat per dir que anava tard. És estrany —vaig pensar—, semblava una senyora molt complidora.

Per fi, quan passaven uns minuts de les cinc, va sonar el timbre. Era la Filo. Estava molt acalorada i gairebé no podia parlar. Semblava angoixada.

—I doncs, que has vingut a peu des del teu barri? —li vaig demanar veient el seu estat.

—Ai, filleta ja m’agradaria! He hagut de córrer com una beneita i donar cinquanta mil voltes abans de venir cap aquí. M’han seguit, n’estic segura; suposo que des de casa. No me n’he adonat fins que he sortit del metro.

—No pot ser —vaig dir—. I per què t’haurien de seguir? Seu i tranquil·litzat; et faré una til·la i en parlarem.

Un cop es va haver asserenat una miqueta, em va explicar que mentre venia amb el metro, es va fixar en un noi que viatjava dret prop de la porta. Portava el cabell molt llarg i amb rastes i per això li va cridar l’atenció. Com que estava d’esquena, la Filo va anar observant aquella mena de tirabuixons embullats mentre es preguntava com s’ho devia fer per pentinar-se.

—Quan feia una mica que havia sortit a fora i em disposava a enfilar el teu carrer, l’he tornat a veure. Estava parada en un semàfor i m’he adonat que ell estava gairebé al meu costat. M’he parat a mirar un aparador, he comprat un número dels cecs i he anat fent temps per tal de comprovar si realment em seguia. Doncs sí, noia; assegut en un banc, parlant animadament per telèfon, hi havia el rastafari que, dissimuladament, esperava que em tornés a posar en marxa.

Pobre Filo, s’ho va passar ben malament. El mòbil no li funcionava per avisar-me i no volia agafar un taxi perquè no estava segura de si la podien seguir amb cotxe. Va passar per davant d’un supermercat i, amb pas decidit es va ficar cap dins com si anés a fer la compra. Va agafar un carret i va començar a voltar, agafant indiscriminadament articles d’ací i d’allà, per fer creure al noiet que realment estava proveint per la setmana.

L’estratègia va funcionar. A l’entrada del Super, al costat de les caixes, hi havia un petit bar. Aquell cap esborrifat destacava entre els dels altres clients que aprofitaven per prendre un refrigeri. La Filo el va poder observar mentre es bevia una cervesa. El rastes creia que des d’allà la tenia controlada però li va sortit el tret per la culata. Ella sabia que la majoria d’establiments d’aquesta cadena tenen dues entrades: una al carrer principal i una altra, més petita, al carrer del darrera. No va fallar, en aquest també era així. Quan en va tenir la certesa, va deixar el carro i va sortir disparada per l’altra porta.

—I aquí em tens, sense esma i sense seguici. M’he sentit com la protagonista d’un film de suspens. M’ha costat; no obstant, he aconseguit el meu objectiu: la teva adreça ha quedat protegida.

Jo no sabia què pensar. Tampoc la coneixia prou com per poder opinar si era una persona propensa a imaginar situacions compromeses. Vaig optar per donar per bo tot el que m’havia explicat. Era massa casual tot plegat i, a més, es veia una senyora molt seriosa i ponderada.

Ben instal·lades prop d’una finestra que dóna al parc que hi ha a la part del darrere de casa, vàrem començar a llegir les cartes. En llegíem una cadascuna, en veu alta. La tendresa i el caliu que desprenien impregnava l’aire. Els últims raigs de sol il·luminaven els arbres del parc amb una llum tènue i s’escolaven per entre les cortines creant un ambient gairebé màgic. Estàvem emocionades. Quan vàrem acabar la lectura del primer paquet, decidírem plegar i deixar-ho per un altre dia.

La Filo anava recitant un tros de poema que li va agradar molt. Deia que se’l volia aprendre de memòria, que així, al menys aquell tros, ningú li podria prendre.

Se’l va apuntar en un bloc de notes per anar-lo repassant i es va disposar a tornar a casa seva. No va voler que la hi acompanyés; deia que d’aquesta forma, si encara vigilaven la casa, no podrien saber on havia anat, ni amb qui s’havia reunit. Tenia raó, valia més que no en sabessin res de mi. L’endemà no ens trobaríem. Ella era vídua i res l’apressava. A mi, m’arribava en Lluís, el meu home, i, darrere de tot plegat, no havia ni omplert la nevera. De tota manera també ens va semblar convenient esperar, no fos cas que el noi de les rastes la tornés a seguir.

Durant un parell de dies ens oblidaríem del tema. Volia tenir-ho tot a punt. Normalment, quan el meu home tornava dels seus viatges —en solia fer un cada dos mesos—, si tot havia sortit bé i havia tancat amb èxit les operacions financeres que gestionava per a una empresa d’àmbit internacional, s’agafava un o dos dies lliures que aprofitàvem per anar a dinar a algun restaurant de la costa o per fer una escapadeta a la Cerdanya, on teníem un apartament. Ell sempre estava a punt per anar-hi. Quan hi arribàvem, tan sols de veure’s envoltat de cims i prats, deia que els pulmons se li eixamplaven i que el cor li bategava amb més força. A mi tot m’anava bé. Com que era ell qui conduïa i per tant el deixava triar, sense por d’equivocar-me podia començar a treure roba de muntanya.

Quan va entrar i em va saludar amb cara riallera, vaig acabar de confirmar el que m’imaginava: tot li havia anat bé i, com que feia molt bo, aniríem a La Cerdanya.

—Què et sembla, noia, si marxem al refugi —així és com ell anomena l’apartament— un parell de dies? Fa tan bon temps! M’anirà bé per desintoxicar-me —va dir entusiasmat.

—Per mi podem marxar quan vulguis. Et conec tant, que quan vas trucar ahir per dir-me l’hora que arribaries, vaig saber pel to de veu que els assumptes havien funcionat i que voldries anar a muntanya. Fico les coses a la maleta i som-hi! —vaig exclamar.

No havia d’agafar gairebé res. Allà hi teníem una mica de tot i tampoc ens calien massa coses. Quan no era temporada d’esquí, fèiem excursions, llegíem o simplement gaudíem de l’entorn. Vaig agafar, això sí, el segon paquet de cartes. Pel camí li explicaria tot l’afer. Si fóssim a casa, capficat per la feina, segur que gairebé ni m’escoltaria i em diria que estic carregada de romanços. Allà dalt és una altra cosa! En aquell ambient relaxant, també ell, tan poc amant d’aquestes xafarderies, donaria un cop d’ull a la correspondència. En Lluís era molt perspicaç i potser trobaria el lligam entre els dos tipus de text.

Van ser dos dies fantàstics que ens van passar volant. Ell va estar més interessat del que jo em pensava en tot el tema de les cartes. Li semblava que sabia de quin polític es tractava i això el va encuriosir. Es va llegir totes les missives i encara que hi va rumiar una mica, tampoc va saber relacionar el romanticisme amb la bíblia.

Quan vàrem tornar a casa hi havia gran quantitat de missatges al contestador, la majoria de la Filo. Deia que li truqués urgentment. Hi havia novetats.

Li vaig trucar abans d’endreçar la maleta.

—Filo? Sóc la Conxita. I doncs, què passa?

—On t’havies ficat? Tinc novetats. Són bones notícies, no pateixis. L’altre dia al vespre no em va seguir ningú i l’endemà al matí vaig trobar una carta a la bústia que ha estat per a mi una veritable sorpresa. Si vols, aquesta tarda mateix te la portaré i la comentarem. Tant patir pensant en els parents «d’ell» i resulta que pretenen el mateix que nosaltres. M’han deixat la seva adreça de Sabadell per si ens hi volem posar en contacte. Això sembla un serial televisiu, nena! A quina hora vols que quedem i a on?

—Avui vindré jo i et portaré el segon paquet de cartes. Prepara el mocador. Ahir les vaig llegir totes i en acabar, plorava com una Magdalena. Si no et fa res, vindré a primera hora per dues raons: primera, perquè en Lluís vol sopar d’hora; i segona, perquè em moro de ganes de llegir les novetats. Et va bé a quarts de quatre?

—A mi em va perfecte. Ara mateix faré una coca que em surt molt bona i així, entre carta i carta, berenarem una mica. Fins aviat i no et descuidis el paquetet.

Abans de les quatre ja estava asseguda a la saleta de la Filo amb la carta a les mans. La vaig llegir d’una tirada sense ni aixecar la vista del paper. La carta deia així:

—Estava desconcertada, no m’ho acabava de creure! Enmig de mostres de ganxet, havia trobat el testimoni escrit d’uns amors secrets, o no tant, que havien estat buscats amb afany! Estava clar el que havia de fer: retornar el dos paquets ben lligats amb la seva cinta rosa a qui els havia de tenir, als hereus del «sempre teu» que tant havia estimat la Rosa.

La Filo volia acabar de llegir les cartes i jo volia intentar desxifrar el MA i el SA que es repetien en els fragments bíblics. Després, faríem la trucada telefònica i donaríem la bona notícia als parents de Sabadell.

En el moment que vaig pensar això, es va fer la llum en el meu cap, com es va fer en el món el primer dia, segons el Gènesi. Ella era de Mataró, «MA», i ell, pel que semblava, de Sabadell, «SA». No podia ser una casualitat.

Segur que era un codi secret.

De seguida vaig explicar la meva idea a la Filo.

—És clar que deu ser això! Un dia es devien trobar a Mataró i l’altre a Sabadell. Aquí, en aquesta casa no hi va pas venir mai, ell. La mare ho havia comentat: era massa conegut com per poder venir aquí «d’estranquis». De seguida s’hauria espifiat tot. Ella anava molt en tren; això sí que ho sé perquè jo feia col·lecció de bitllets i sempre me’ls donava —va exclamar la Filo.

La meva imaginació es va posar en marxa. Mirava de refer la història i anava pensant en veu alta: una persona de confiança portava la carta a la Rosa. Ella la llegia i delerosa mirava el text sagrat que li diria on seria la propera trobada. Buscava el fragment a la Bíblia i si era de Macabeus, volia dir que es trobarien a Mataró i si era de Samuel, a Sabadell. Estava molt ben trobat.

—És clar! —vaig dir gairebé cridant—. Em sembla que ho tinc, Filo. El número del versicle, era el del dia de la trobada! MA-26: el dia 26 a Mataró. SA-4 El dia 4 a Sabadell. Fantàstic! Ara no haurien tingut tants problemes, una perduda al mòbil, un e-mail i llestos. S’ha de dir que com abans era molt més romàntic.

—Ets un geni! Segur que és així. Per mi ja podem telefonar. Va, som-hi: SA-18, avui; truquem a Sabadell.

La trucada va ser com esperàvem. La Filo els va dir només que li semblava estar en possessió de les cartes del seu oncle. Si els estava bé, podien acordar una trobada a la qual també hi assistiria la senyora que, per una casualitat gairebé inexplicable, les havia descobert.

No cal dir que hi van estar d’acord. Quan els vàrem explicar com havia anat tot plegat, van quedar bocabadats. A la capsa de cosir! No se la van ni mirar el dia que la neboda els va donar permís per regirar el que fes falta per tal de trobar les cartes.

Es van fer un tip de riure quan la Filo els va recriminar que la fessin seguir. No sabien pas de què caram els parlava.

—Sabent on vivia per quina raó l’havíem de fer seguir? —li van dir encara enriolats imaginant-se la Filo corrent per perdre de vista el rastafari que tranquil·lament es prenia una cerveseta—. És ben bé que la teníem obsessionada, eh senyora Filo?

—Certament, veia papus per tot arreu —va afirmar rient.

Els vam explicar les nostres teories sobre els codis secrets i vam quedar que ens trucarien al cap de quinze dies per canviar impressions.

Quan ens vàrem tornar a posar en contacte, ens van reiterar el seu agraïment. Va quedar ben clar que tots donàvem per bones les conclusions a què havíem arribat. Havíem fet un bon treball, ens van dir.

Aleshores jo, que de fet era la propietària de les cartes, vaig fer una última petició:

—Si hi esteu d’acord —vaig dir adreçant-me als hereus— voldria publicar els poemes. Sense noms, signats amb el pseudònim: «Sempre Teu». El títol seria: «Amoretes de ganxet». Un petit homenatge a un gran amor. La idea els va entusiasmar.

El llibret ha estat publicat; a la coberta hi ha la foto d’un quadre fet amb petits retalls de punta com si fos un mostrari. Llegiu-lo i assaboriu-ne la dolçor. Pseudònim — Sempre vostra.

Nota: Els versos que es transcriuen en aquest conte reprodueixen fragments de poemes que va escriure el pare de l’autora durant la Guerra Civil. Són l’expressió de l’amor i l’enyor que sentia per la seva dona, a qui havia hagut de deixar amb un fill de mesos. Que serveixin de record per a tots els que van patir com ells.