CARTA A X.

La claror i l’escalf dels amics
que conec i dels que no conec.

Avui que surt el sol retorno la mirada

al sol i al cel llunyans de la terra dels pares,

tan pròxima i distant d’aquestes mars tan rares

per on navego avui amb vela esperançada.

Reveig els cims nevats de les muntanyes fondes

com imponents gegants que guaiten orgullosos

els boscos i els serrats humils i remorosos

i els núvols retallats en filagarsa i blondes.

Reveig la gran ciutat com un castell de fades,

encara arrabassant més pobles a la plana

quieta arran del blau de l’ampla mar germana

i al peu del rest suau de serres encantades.

Passejo prop del mar pintat de roca i platja

que m’omple de records lluents i salnitrosos

de barques i de ports i llops de mar cendrosos.

Passejo vora mar, peu nu, tomant l’oratge.

Avui que surt el sol i el raig potent irisa,

acolorits i rics, mil besos d’or i plata,

avui els vells records, com una llum que esclata,

retornen a la ment que per besar-los frisa.

Els rostres dels amics que em pensen i que penso,

desfilen davant meu, l’estança assolellada

omplint-se del perfum i de la llum preada

del seu somriure franc, i amb ells dolor i por venço.

Somio sense son els somnis de la vida,

absents l’enyor i el plor, altiu l’orgull que ens mana

per rostos viaranys i ens dóna alè i ufana.

Somio ben despert, la sang no és adormida.

Avui que surt el sol i em torna allò que em causa,

viatjo com el llamp i el món dels meus abraço,

absent de temps i espai, mentre rabent traspasso

fronteres i paranys sense aturall ni pausa.

Revisc fets i records, perfum de primavera,

pel·lícula dels anys que torna a la memòria

com foc nou i punyent, com flam encès d’història,

eixint de fondes fraus, cremant la vida entera.

I Són de joia i goig aquestes hores d’ara

que visc amb fonda fe i amb crosses d’esperança

fitant el sol de foc que fa tombar a bonança

el temps rúfol i greu que encara ens aclapara.

Avui que surt el sol i em sento en companyia,

et torno a tu i a tots la font de la riquesa,

d’on brolla la cremor que empara l’orfenesa;

vull dar-vos aquest sol que veig per primer dia.

Avui que surt el sol, la llum de l’astre em porta

enllà de la grisor i l’ofec d’aquests països

què pesen nord ençà i que no són paradisos.

Avui que surt el sol, la veu se’m fa més forta.

estiu 1980