Landon

Els tres primers pensaments que em passen pel cap cada dia són:

No hi tanta gent com em pensava.

Espero que avui la Tessa no treballi perquè ens puguem veure.

Enyoro la meva mare.

Sí, sóc un estudiant de segon a la Universitat de Nova York, però la mare és una de les meves millors amigues.

M’enyoro molt de casa. Tenir la Tessa a prop m’ajuda; és el més semblant a un parent que tinc aquí.

Sé que això és el que fan els universitaris; se’n van de casa i es moren de ganes de tocar el dos de les seves ciutats d’origen, però jo no. A mi m’agradava la meva, encara que no fos on vaig viure de petit. Tenia un pla quan vaig sol·licitar l’ingrés a la NYU; el cas és que no va anar com m’esperava. Havia de venir a viure aquí i començar el meu futur amb la Dakota, la meva xicota des de l’institut. No tenia ni idea que ella decidiria que volia passar el primer curs d’universitat soltera.

Em vaig ensorrar. Encara estic ensorrat, però vull que sigui feliç, ni que no sigui amb mi.

Al setembre fa fred en aquesta ciutat, però amb prou feines plou, en comparació amb Washington. Si més no és un avantatge.

Quan vaig a treballar, miro el mòbil, com faig cinquanta vegades al dia. La meva mare està embarassada de la meva germaneta petita, i em vull assegurar que si passa res pugui agafar un avió i ser al seu costat ràpidament. De moment els únics missatges que m’envia són fotos de les coses al·lucinants que fa a la cuina.

No és una urgència, però, ostres, com enyoro la seva cuina.

Els carrers van plens quan camino. Espero al semàfor amb una munió, la majoria turistes amb càmeres grosses penjades del coll. Ric quan un adolescent aixeca un iPad enorme per fer-se una autofoto.

No entendré mai aquest impuls.

Quan el semàfor es posa groc i el senyal comença a parpellejar, apujo el volum dels meus auriculars.

Aquí porto auriculars gairebé cada dia. A la ciutat hi ha molt més soroll del que m’havia imaginat, i em va bé tenir alguna cosa que el bloqui una mica i l’acoloreixi amb una cosa que m’agrada.

Avui és Hozier.

Fins i tot treballant porto els auriculars, però només en una orella, per sentir quan em fan les comandes de cafè. Avui estic una mica distret amb dos homes, vestits de pirata, que s’escridassen, i quan entro a la cafeteria, em trobo l’Aiden, el col·lega que em cau més malament.

És alt, molt més alt que jo, i té uns cabells ros clar que el fan semblar Draco Malfoy, i em fa una mica d’angúnia. A més d’assemblar-se a Draco, de vegades és una mica groller. Amb mi és simpàtic, però veig com mira les universitàries que entren al Grind. Es comporta com si la cafeteria portés el nom d’un club en comptes de ser un lloc on només se serveix cafè.

Els somriu, flirtejant, i les fa esgarrifar amb la seva mirada «castigadora». Ho trobo tot molt destrempador. No és pas tan guapo com es pensa; potser si fos més agradable, l’hi trobaria.

—Vigila, tio —murmura l’Aiden, picant-me l’espatlla com si travesséssim un camp de futbol amb samarretes del mateix equip.

Està batent el rècord de velocitat a emprenyar-me.

Però me’l trec del cap i vaig a la rebotiga a posar-me el davantal groc i mirar el mòbil. Després de fitxar, trobo la Posey, una noia a qui he d’entrenar durant un parell de setmanes. És maca. Callada, però treballadora, i m’agrada que es prengui la galeta que li regalem cada dia de formació com un incentiu per estar més contenta durant el torn. La majoria dels empleats nous la rebutgen i, en canvi, ella se n’ha menjat una cada dia d’aquesta setmana, i les ha tastat totes: xocolata, xocolata macadàmia, sucre i un gust misteriós verdós que crec que és alguna cosa sense gluten, natural i quilòmetre zero.

—Hola —dic, somrient-li en veure-la repenjada a la màquina de gel. Té els cabells recollits darrere les orelles, i llegeix la lletra impresa a la part de darrere dels paquets de cafè mòlt. Quan em mira, somriu ràpidament, i segueix llegint.

—Continuo sense entendre que cobrin quinze dòlars per un paquet de cafè tan petit —diu, tot llançant-me la bossa.

Gairebé no l’entomo i després em rellisca de les mans, però l’acabo salvant.

—Cobrem. —La corregeixo rient i deixo el paquet a la taula dels personal d’on ha sortit—. Nosaltres ho cobrem.

—No fa prou temps que treballo aquí per ser inclosa en el «nosaltres» —diu riallera, i agafa una goma que porta al canell i s’aixeca els cabells arrissats castanys rogencs enlaire. És molt de cabell, que es recull pulcrament, i en acabat fa un cop de cap per indicar que està a punt per treballar.

La Posey em segueix i espera al costat de la caixa. Aquesta setmana està aprenent a rebre les comandes dels clients, i a continuació probablement prepararà les begudes. El que més m’agrada és rebre les comandes, perquè prefereixo parlar amb la gent que cremar-me els dits amb la cafetera; que me’ls cremo cada torn.

Estic endreçant les coses al meu lloc quan sona la campana connectada a la porta. Miro la Posey per veure si està a punt, i ho està, amb un somriure i disposada a rebre els addictes més matiners a la cafeïna. Dues noies s’acosten al taulell xerrant sorollosament. Una de les veus em fa aixecar el cap i veig la Dakota. Porta uns sostenidors d’esport, pantalons curts amples i vambes cridaneres. Deu venir de córrer; si anés a una classe de dansa, aniria vestida d’una altra manera. Portaria un bodi i uns pantalons curts arrapats. I estaria igual de bé. Sempre ho està.

Fa setmanes que la Dakota no passa per aquí, i em sorprèn veure-la. Em posa nerviós, i em tremolen les mans i no puc parar de tocar la pantalla de l’ordinador sense cap motiu. La seva amiga Maggy em veu primer. Dóna un copet a la Dakota a l’espatlla i ella es gira amb un gran somriure. Té el cos suat i els rínxols foscos estan recollits de qualsevol manera en una castanya.

—Esperava trobar-te treballant. —Em saluda i saluda la Posey.

Ah, sí? No sé com interpretar-ho. Sé que vam quedar que seríem amics, però no sabria dir si això és un comentari purament amistós o alguna cosa més.

—Hola, Landon. —La Maggy també em saluda.

Els somric i els pregunto què els agradaria prendre.

—Un cafè amb gel amb extra de crema —diuen totes dues alhora.

Van vestides gairebé idèntiques, però la Maggy queda tapada per la pell de caramel brillant de la Dakota i pels seus ulls castanys.

Poso el mode automàtic, agafo dos vasos de plàstic i els introdueixo al cubell del gel amb un moviment de pala assajat, després aixeco la gerra de cafè ja fet i el serveixo als vasos. La Dakota m’observa. Sento els seus ulls a sobre. Per algun motiu, em fa sentir incòmode, així que quan veig que la Posey també m’observa, penso que podria —segurament ho hauria de fer— explicar-li el que estic fent.

—El serveixes sobre el gel; el torn de vespre el deixa fet perquè estigui fred i no fongui el gel —dic.

És tot molt bàsic, el que li explico, i gairebé em sento idiota dient-ho davant de la Dakota. No estem enfadats ni res d’això, però no ens veiem ni parlem com abans. Ho vaig entendre perfectament quan va trencar la nostra relació de tres anys. Era a Nova York amb amics nous i un entorn nou. No la volia retenir, així que vaig mantenir la meva promesa i em vaig conformar a ser amic seu. Fa anys que la conec i sempre l’estimaré. Va ser la meva segona nòvia, però la primera relació de debò que he tingut fins ara. He estat sortint amb la So, una noia que té tres anys més que jo, però la veritat és que només som amics. També s’ha portat molt bé amb la Tessa, ajudant-la a trobar feina al restaurant on treballa.

—Dakota? —La veu de l’Aiden sufoca la meva quan els anava a preguntar si volien que afegís la crema batuda, cosa que faig a les meves begudes.

Confós, veig com l’Aiden s’aboca per sobre el taulell i agafa la mà de la Dakota. Aixeca les dues mans enlaire i amb un gran somriure ella fa una pirueta davant d’ell.

Després, em mira i se separa una mica.

—No sabia que treballaves aquí —diu, amb una veu més neutral.

Miro la Posey per distreure’m i no escoltar la seva conversa, després faig veure que estudio l’horari de la paret. No n’haig de fer res dels amics que té.

—Em pensava que t’ho havia dit ahir a la nit —diu l’Aiden, i estossego per distreure a tothom del soroll que acabo de fer.

Afortunadament ningú no sembla que se n’adoni, fora de la Posey, que fa esforços per dissimular el seu somriure.

No miro la Dakota i tot i així percebo que està incòmoda; en resposta a l’Aiden, riu amb la rialla que va dedicar a la meva àvia quan va obrir el seu regal de Nadal l’any passat. Aquell soroll encantador… la Dakota va fer molt feliç la meva àvia quan va riure en veure l’horrorós peix cantant enganxat a una placa d’imitació de fusta. Quan torna a riure, sé que està incòmoda de debò. Per fer menys tibant la situació, li passo els dos cafès amb un somriure i li dic que espero que torni aviat.

Abans que pugui contestar, li torno a somriure i vaig a la rebotiga, i m’apujo el volum dels auriculars.

Vull que torni a sonar el timbre de la porta, que voldria dir que la Dakota i la Maggy han sortit, i m’adono que segurament no el sentiré amb el partit d’hoquei d’ahir sonant a la meva orella. Encara que només porti un auricular posat, el públic que anima i els cops dels estics no em deixarien sentir una campaneta de bronze. Torno a sortir i trobo la Posey mirant l’Aiden amb exasperació mentre ell li fa una demostració de les seves habilitats per escalfar la llet. Sembla un ésser estrany amb un núvol de vapor davant dels cabells rossos gairebé blancs.

—Diu que van junts a classe, en aquella acadèmia de dansa que va —xiuxiueja la Posey quan m’atanso.

Em quedo glaçat i miro l’Aiden, que està despistat, perdut en el seu món suposadament gloriós.

—L’hi has preguntat? —dic, impressionat i una mica amoïnat per les respostes que podria donar a altres qüestions relacionades amb la Dakota.

La Posey assenteix i agafa una gerra de metall per esbandir. L’acompanyo a l’aigüera, i ella obre l’aixeta.

—He vist la cara que feies quan li ha agafat la mà, així que he pensat que li preguntaria què hi havia entre ells. —Arronsa les espatlles i la grossa tofa de cabells arrissats es gronxa.

Té les pigues més clares que he vist mai a la vida i les té escampades als pòmuls i al pont del nas. Té els llavis gruixuts —un pèl sortits— i és gairebé tan alta com jo. Són coses que vaig notar el tercer dia de formació, quan suposo que el meu interès es va animar momentàniament.

—Vaig sortir un temps amb ella —reconec la meva nova amiga, i li passo un drap per eixugar la gerra.

—Uf, no crec que surtin pas. Estaria sonada si sortís amb l’Slytherin.

Quan la Posey somriu, se m’encenen les galtes i ric amb ella.

—Tu també t’hi has fixat? —pregunto.

Estiro la mà, agafo una galeta de menta i festuc i l’hi ofereixo.

Somriu, agafa la galeta i, abans que tingui temps de tapar el pot, ja se n’ha menjat la meitat.