Molly

M’estiro la vora del vestit quan giro la cantonada fosca per entrar al passatge. Sento que la malla s’estripa quan l’estiro i em maleeixo per haver-ho fet.

Havia agafat el tren al centre amb la intenció de fer… alguna cosa.

Quina, no ho sé del cert, però sé que estic molt cansada de sentir-me així. La buidor et pot fer comportar de maneres que no et podies imaginar, i només així puc satisfer el puto immens forat que tinc a dins. La satisfacció ve i se’n va quan els homes em miren bavejant. Se senten amb dret sobre el meu cos perquè em vesteixo d’una manera que els autoritza expressament. Són fastigosos i s’equivoquen de mig a mig, però jugo amb la seva luxúria, fomentant el seu comportament amb una picada d’ullet. Un somriure tímid a un home solitari pot fer miracles.

Necessitar aquesta atenció em posa malalta. És més que un anhel; és una cremor bullent, roent, que sento a dins.

Giro una altra cantonada i s’aproxima un cotxe negre. No miro mentre l’home que condueix redueix per veure’m bé. Els carrers són foscos, i aquest passatge en ziga-zaga passa per darrere d’un dels barris més rics de Filadèlfia. Els carrers estan plens de botigues, i totes tenen una entrada posterior que dóna a aquest passatge.

Hi ha massa diners i no prou amabilitat a Main Line.

—Vols anar a fer un volt? —pregunta l’home mentre la finestra s’abaixa automàticament amb un brunzit suau—. Té la cara una mica arrugada, i els cabells castanys clars grisencs estan ben clenxinats i pentinats als costats. Té un somriure simpàtic, i està bé per l’edat que té, però se’m dispara una alarma mental cada cap de setmana quan agafo aquest camí, quan segueixo aquesta rutina zombi per alguna raó inescrutable. La falsa amabilitat del seu somriure és això, falsa com la meva bossa de «Chanel». El seu somriure procedeix dels diners; ara ho sé. Els homes amb cotxes negres que estan tan nets que resplendeixen sota la claror de la lluna tenen diners però no consciència. Les seves dones fa setmanes que no carden amb ells —mesos i tot— i ells busquen als carrers l’atenció que els han negat.

Però no vull els seus diners. Els meus pares en tenen molts, massa.

—No sóc prostituta, cabró fastigós. —Pego un cop de peu amb la bota de plataforma a l’estúpid cotxe resplendent i veig brillar una aliança en un dit.

Els seus dits segueixen els meus, i amaga la mà sota el volant. Cretí.

—No cal que dissimulis. Torna amb la teva dona. Segur que l’excusa que li has donat ja està a punt d’expirar.

M’allunyo i ell em diu alguna cosa. La distància apaga el so, enduent-se’l en la nit, sens dubte a algun racó fosc. No em prenc la molèstia de girar-me.

El carrer està gairebé buit perquè són més de les nou d’un dilluns i les rebotigues estan poc il·luminades, l’ambient és tranquil i silenciós. Passo pel costat d’un restaurant que treu vapor pel sostre i l’olor de carbó m’omple els sentits. Fa una olor boníssima i em recorda les barbacoes al jardí que fèiem amb la família d’en Curtis quan era més petita. Quan eren com una segona família.

M’espolso els pensaments de sobre i somric a una dona de mitjana edat que porta un davantal i una gorra de xef i surt per l’entrada de darrere d’un restaurant. La flama del seu encenedor brilla amb força en la nit. Fa una xuclada al cigarret i em torna el somriure.

—Vés amb compte, noia —adverteix amb veu rasposa.

—Sempre hi vaig —contesto amb un somriure i la saludo amb la mà.

Ella branda el cap i es torna a posar el cigarret als llavis. El fum puja en la freda nit i el foc vermell de la punta fa un soroll cruixent en el silenci de la nit abans que ella el llanci a terra i el trepitgi sorollosament.

Continuo caminant i l’aire es torna més fred. Passa un altre cotxe i m’aparto cap a la vora del passatge. El cotxe és negre… torno a mirar i m’adono que és tan lluent com el d’abans. Tinc una esgarrifança a l’espinada quan redueix la velocitat, aixafant amb els pneumàtics les deixalles que hi ha al terra del passatge.

Camino més de pressa, i em situo rere un contenidor per posar com més distància millor amb el desconegut. Agafo el ritme i camino encara més de pressa.

No sé per què estic tan paranoica aquesta nit: faig això gairebé cada setmana. Em poso un vestit horrorós, faig un petó al meu pare i li demano diners per agafar el tren. Ell fa mala cara i em diu que passo massa temps sola i que haig de tornar a fer vida normal. Si fos tan fàcil fer vida normal, no em canviaria de roba ni em guardaria el vestit horrorós a la bossa per tornar-me’l a posar abans de tornar a casa.

Fer vida normal. Com si fos tan fàcil.

—Molly, només tens disset anys, has de tornar a fer vida normal si no et vols perdre els millors anys de la teva vida —diu cada vegada.

Si aquests són els millors anys de la meva vida, no sé si val la pena viure gaire temps més.

Sempre assenteixo i li dono la raó amb un somriure mentre desitjo en silenci que deixi de comparar la seva pèrdua amb la meva. La diferència és que la meva mare se’n va voler anar.

Aquesta nit no sé per què però és diferent, potser perquè el mateix home s’està aturant al meu costat per segona vegada en vint minuts.

Em poso a córrer, deixant que la por em porti per sobre els sots del carrer fins a l’avinguda més concorreguda del final. Un taxi em toca la botzina quan baixo a la calçada i torno a pujar a la vorera ràpidament, intentant recuperar l’alè.

Haig de tornar a casa. Ara. Em crema el pit i m’esforço per respirar l’aire fred. Des de la vorera miro en totes direccions.

—Molly? Molly Samuels, ets tu? —crida una dona darrere meu.

Em giro i veig la cara de l’última persona que tenia ganes de trobar-me. Lluito contra el desig de sortir disparada en direcció contrària quan els seus ulls troben els meus. Porta una bossa marró de queviures a cada mà i camina cap a mi.

—Què hi fas aquí? I tan tard? —pregunta la senyora Garrett, i li cau un floc de cabells sobre cada galta.

—Passejar. —Intento abaixar-me el vestit per les cuixes abans que em torni a mirar.

—Sola?

—Vostè també està sola —dic, en un to més que defensiu.

Sospira i aguanta les bosses amb un braç.

—Vine, puja al cotxe. —Va cap a la camioneta marró aparcada a la cantonada.

Obre les portes amb un comandament a distància i pujo al seient del copilot no gaire convençuda. Sigui com sigui, prefereixo ser al cotxe amb ella i les seves opinions que al carrer amb el paio del cotxe negre que no sembla entendre una negativa.

La meva salvadora provisional puja al seient del conductor i mira endavant un minut sencer abans de girar-se.

—No pots actuar així la resta de la teva vida i ho saps. —Acaba l’afirmació amb contundència però les mans li tremolen sobre el volant.

—No faig…

—No facis veure que no ha passat res. —La seva resposta em diu que no està d’humor per a cortesies—. Vas vestida d’una manera completament diferent que abans i, per descomptat, diferent del que agradaria al teu pare. Els cabells rosa… res a veure amb el teu ros natural. Ets al mig del carrer a la nit, passejant sola. No sóc l’única que s’ha fixat en tu, perquè ho sàpigues. En John, que va a la meva església, et va veure l’altra nit. Ens ho va dir davant de tothom.

—Jo…

Gesticula per fer-me callar.

—No he acabat. El teu pare m’ha dit que ni tan sols vols anar a la Ohio State, malgrat els anys que en Curtis i tu vau passar preparant-vos per anar-hi junts.

El nom sortint dels seus llavis em parteix pel mig, trenca la closca on m’he acostumat a viure. La gruixuda buidor on m’he estat protegint. La cara del seu fill m’omple el cap i la seva veu les orelles.

—Pari —aconsegueixo dir, malgrat el dolor.

—No, Molly —diu la senyora Garrett.

Quan aixeco el cap, té la cara vermella, com si hagués reprimit milions i milions d’emocions a dintre, que algú hagués sacsejat durant els últims sis mesos i ara estiguessin a punt d’explotar.

—Era el meu fill —diu—. O sigui que no facis veure que tens més motius per patir que jo. Vaig perdre un fill, el meu únic fill, i ara he de veure com et perdo a tu també, la meva estimada Molly, que he vist créixer, i no penso continuar callant. Has d’anar a la universitat, sortir d’aquesta ciutat tal com havíeu pensat fer amb en Curtis. Tornar a viure. És el que hem de fer tots. I si jo ho puc fer, per molt que em costi, t’asseguro que tu també pots.

Quan la senyora Garrett para d’enraonar, em sento com si s’hagués passat els últims dos minuts fent-me nusos a l’estómac. Sempre ha estat una dona callada, el seu marit era el que xerrava, però els darrers cinc minuts d’alguna manera s’ha tornat menys fràgil. La seva veu normalment tova ha adquirit un nou to de determinació i m’impressiona. Però també em trenca el cor perquè em fa veure que he deixat que la meva vida es convertís en aquesta existència malsana.

Però era jo la que conduïa.

Vaig acceptar conduir la camioneta d’en Curtis la nit abans de treure’m el carnet. Estàvem emocionats i el seu somriure era persuasiu. L’estimava amb totes les fibres del meu cos, i quan va morir, em vaig descosir. Era la meva calma, la meva seguretat que no acabaria com la meva mare, una dona que vivia i respirava per ser alguna cosa més que l’esposa en una casa gran, en un barri opulent. Passava els dies pintant i ballant a la nostra gran casa, cantant i prometent-me que un dia sortiríem d’aquella ciutat ensopida.

«No ens morirem aquí. Un dia convenceré el teu pare», deia sempre.

Només va complir la meitat de la promesa i se’n va anar en plena nit fa dos anys. Es veu que no suportava la vergonya que representava ser mare i esposa. A la majoria de les dones els costaria trobar-ho vergonyós, però a la meva mare no. Volia tota l’atenció per a ella, necessitava que els altres sabessin el seu nom. Em culpava a mi si no el sabien, encara que provés de negar-ho. Sempre es va avergonyir de mi; em recordava constantment el mal que havia fet al seu cos. Em va explicar, moltes vegades, que el seu cos era molt millor abans que arribés jo. Es comportava com si jo hagués decidit que em posessin dins de la matriu d’aquella dona egoista. Un dia em va ensenyar les estries que li havia deixat a la panxa i em vaig esgarrifar tant com ella amb l’aspecte de la seva pell destrossada.

Malgrat que la destorbés per la vida que volia, em va prometre la lluna. Em va parlar de ciutats més grans i més brillants amb tanques publicitàries gegantines on hauria volgut aparèixer si hagués estat prou maca.

I un dia de bon matí, després d’escoltar-la explicant-me el món que volia la nit abans, vaig veure a través dels barrots gruixuts de metall de la barana de l’escala com estirava la maleta per la moqueta cap a la porta del carrer. Renegava i s’apartava els cabells de les espatlles. Vestida com si anés a fer una entrevista de feina, maquillada i amb els cabells tan ben pentinats que devia haver fet servir mig pot de laca. Estava excitada i segura de si mateixa quan es tocava els cabells per posar-los al lloc.

Just abans que sortís per la porta, va mirar la sala esplèndidament decorada i se li va il·luminar la cara amb el somriure més gran que li havia vist mai. Després va sortir i me la vaig imaginar repenjant l’esquena a la porta, feliç i somrient com si anés al paradís.

No vaig plorar quan vaig baixar l’escala, intentant memoritzar com anava i com actuava. Volia recordar totes les coses que havíem fet, totes les converses, totes les abraçades. En aquell moment vaig ser conscient que la meva vida tornava a canviar. Per la finestra de la sala vaig observar com pujava a un taxi. Em vaig quedar mirant l’entrada. Suposo que sempre havia sabut que no me’n podia refiar. Potser el meu pare és incapaç de marxar de la ciutat on va néixer, on té una feina estupenda, però te’n pots refiar del tot.

La senyora Garrett em toca les puntes dels cabells rosa amb un dit cautelós.

—Per molt que et suquis en colorant alimentari rosa el que va passar no canviarà.

Somric davant de les seves paraules i dic el primer que em passa pel cap.

—No em vaig tenyir els cabells perquè hagués vist el seu fill dessagnant-se davant meu —etzibo, recordant com s’assemblava el tint rosa a la sang quan m’esbandia els cabells a la pica.

Aparto la seva mà i, sí, els meus mots són durs, però qui s’ha cregut que és per dir-me el que he de fer?

Escolta i estic segura que s’imagina el cos malmès d’en Curtis, amb qui vaig estar dues hores sola abans que ens vinguessin a rescatar. Vaig intentar treure’m el cinturó de seguretat, sense èxit. El metall es va torçar d’una manera quan vam topar amb la barana que m’impedia moure els braços. Però ho vaig intentar i vaig cridar del mal que em feia el metall tallant que se’m clavava a la pell. El meu amor no es movia, no feia cap soroll, i vaig bramar, vaig bramar contra el cotxe, contra l’univers sencer mentre feia esforços per salvar-nos.

Un univers que em va trair i es va enfosquir quan la cara d’ell va empal·lidir i els seus braços es van afluixar. Ara dono les gràcies que el meu cos s’apagués just després que ell morís i no em veiés obligada a mirar allò que ja no era ell, mirar i esperar que no sé com tornés a la vida.

Amb un sospir fluixet, la senyora Garrett engega el cotxe i surt.

—Entenc el teu dolor, Molly… si hi ha algú que l’entengui, sóc jo. També em costa trobar la manera de continuar amb la meva vida, però tu estàs esguerrant la teva per una cosa sobre la qual no tenies cap control.

Estic perplexa i intento centrar-me passant una mà pel plàstic de la porta del cotxe.

—Cap control? Era jo que conduïa. —El soroll del cotxe topant amb un arbre i després contra una barrera de metall m’inunda les orelles i sento que em tremolen les mans a la falda—. Tenia el control de la seva vida i el vaig matar.

Ell era vida, la pura definició de vida. Era intel·ligent i afectuós i li agradava tot. En Curtis trobava alegria en les coses més senzilles i estúpides. Jo no era com ell. Era més cínica, sobretot després que la meva mare se n’anés. Però m’escoltava cada vegada que la meva ira em feia cometre un error. El dia del seu aniversari, va ajudar el meu pare a buidar l’habitació de pintar de la mare després que jo la destrossés llançant pintura negra sobre les boniques pintures que ens havia deixat. No em va preguntar per què havia desitjat la mort de la meva mare més d’una vegada.

No em va jutjar mai, i em mantenia sencera d’una manera que jo no era capaç de fer. Sempre vaig creure que ell seria el motiu que jo pogués acabar la universitat o fer amics en una ciutat nova. No vaig ser mai bona dissimulant el que pensava de la gent, i per això per mi fer amics no era una de les coses més fàcils del món. Sempre em deia que no em preocupés, que estava bé com era, que senzillament era massa sincera i que a ell li tocaria fer el paper del mentider en la nostra relació. Feia veure que li queien bé els nois rics i pretensiosos amb el jersei a la cintura de la nostra escola. Ell era sempre el simpàtic, el que tothom estimava. Jo era l’acompanyant. Estàvem tant de temps junts que tothom va acabar acceptant-me a mi i el meu mal caràcter. Ell ho compensava, suposo, amb la seva simpatia. Era la meva excusa davant del món, perquè d’alguna manera veia alguna cosa en mi. Era l’única persona que m’acceptava i m’estimava, però llavors també em va deixar. Va ser culpa meva, com estic segura que la meva mare se’n va anar perquè estava tipa d’aquesta ciutat, de la normalitat del meu pare i de la seva filla rossa amb el llaç als cabells.

El meu últim bri de necessitat de fer veure que sóc normal se’n va anar quan la pica es va tornar rosa i el meu ros va desaparèixer.

—Tinc un amic que té influència a Washington.

Gairebé havia oblidat on era, ocupada revivint totes les experiències horribles de la meva vida en menys de deu minuts.

—Li podria preguntar si pot moure fils per fer-te entrar en una bona universitat d’allà. És bonic allò. Refrescant, verd. El curs ja està començat però, si vols que ho provi, ho faré —ofereix.

A Washington? Què coi hi ha a Washington?

Em rumio la seva oferta, sospesant si encara tinc ganes d’anar a la universitat. I quan m’entra al cap la possibilitat, m’adono que sí que vull sortir d’aquesta ciutat deixada de la mà de Déu, o sigui que ho hauria d’acceptar. Quan era més jove solia pensar en altres ciutats. La meva mare parlava de Los Angeles i que el clima feia que els dies fossin perfectes cada dia. Parlava de Nova York i de com els carrers d’allà estan plens de gent. Em va parlar de les ciutats glamuroses on volia viure. Si ella podia viure en aquelles ciutats, jo he de poder viure a Washington.

Però és lluny, a l’altra punta del país. El meu pare es quedaria sol… si bé potser ja li estaria bé. Gairebé no li queden amics perquè sempre està patint per mi, intentant fer que sigui feliç. Fins i tot ha deixat de preocupar-se per la seva pròpia vida. Potser si me’n vaig a la universitat li faré un favor. Potser recuperarà un cert sentit de normalitat.

És possible que també faci amics. Els meus cabells rosa no intimidaran tant en una ciutat amb certa sofisticació. La meva roba provocativa no serà tan amenaçadora per a les noies de la meva edat en una altra ciutat.

Podria tornar a començar i fer que la senyora Garrett se senti orgullosa de mi.

Puc fer alguna cosa perquè en Curtis també se senti orgullós.

Washington podria ser just el que va receptar el curandero.

I així és que, asseguda al cotxe d’aquesta dona, aquesta bona dona que és la mare del noi que he estimat i perdut, juro, ara i aquí, que ho faré millor.

No agafaré trens per anar a barris tèrbols de la ciutat quan sigui a Washington.

No em rebolcaré en el passat.

No em rendiré.

Només faré coses que contribueixin al meu futur, i no em preocuparé gens pel que diguin els altres.