Quatre

Camino per l’atapeïda festa, obrint-me camí a empentes entre un grup d’imbècils borratxos que juguen a no sé quin joc de beure per passar l’estona alhora que fan mans i mànigues per fer-se un lloc al grup. Els seus ulls vermellosos i els seus somriures estúpids em fan venir ganes de vomitar quan passo pel seu costat. Un per un em dirigeixen la mateixa mirada de «quin imbècil», mentre llancen boles de plàstic dins de vasos plens de cervesa i criden com si haguessin guanyat una medalla per ser uns descerebrats acabats que es beuen la cervesa més barata i comparteixen els vasos.

Quan arribo al passadís ple de gent, veig la Steph i la seva companya. La rossa sembla molt despistada, completament fora de lloc en el rusc de cossos en moviment. Li posen una beguda a la mà, i ella somriu educadament, malgrat que no la vol. Ho veig per l’expressió dels seus ulls. Però agafa el vas vermell i se l’acosta als llavis.

Una altra conversa. Sorpresa, sorpresa.

—Hooola, la Terra a Hardin! —La veu de la Molly es fa sentir per sobre del soroll. La miro i veig que té una expressió empipada i que té una mà al maluc. No treu els ulls de sobre la Tessa i la Steph.

—Què miraves tan fixament? —pregunta amb veu tensa.

—Res. No et fiquis on no et demanin. —Segueixo caminant, pujo l’escala i vaig cap a la meva habitació. Darrere meu sento un dring de joies barates i excessives que m’irrita. Em giro i miro la Molly i els seus ulls de cadellet—. Em segueixes per alguna cosa?

S’aparta els cabells rosa de les espatlles.

—M’avorreixo —rondina.

—I…? —Em trec el mòbil de la butxaca de darrere i faig veure que faig de tot menys escoltar-la.

La Molly em passa la mà pel braç.

—Distreu-me, burro.

La miro de dalt a baix, gaudint de la manera com el vestidet ensenya totes les coses que ja he vist. Em clava les ungles i somriu encara més.

—Va, Hardin, quan fa que no t’escorres?

No té vergonya. M’agrada.

—Dona, tenint en compte que me la vas mamar fa dos dies…

Em posa els llavis a sobre abans que pugui dir res més. Retrocedeixo, ella avança.

Ah, tant se val. No està tan malament, i podria estar fent coses molt pitjors. Com la Steph, acompanyant la fava de la Theresa tota la nit. Per matar d’avorriment qualsevol.

La Molly em porta a l’habitació del fons a la dreta; sap molt bé que no ha d’intentar anar a la meva. A la meva no hi entra ningú. La porta es tanca darrere meu, i de seguida la tinc a sobre. Té la boca calenta, els llavis pintats enganxosos.

El contacte, sigui amb la Molly o amb una altra, em proporciona una evasió. No li trobo gaire el què, però quan desconnecto el cap una estona, és més fàcil. És una flipada, l’única vegada que realment sento alguna cosa.

La Molly em porta al llit, un de buit que l’únic que té a sobre és un llençol. Aquests petits detalls no tenen cap importància quan no sents res de res. La Molly estira el seu cos petit sobre el meu, i s’aixafa contra la meva cama. Li agafo els cabells rosa amb la mà per apartar la seva boca de la meva.

—No —adverteixo.

Ella gemega, queixant-se com sempre quan li recordo que no em faci petons.

—Que cabró que ets —rondina, però es belluga per encavallar-se’m a la cintura.

La porta s’obre i ella para de moure els malucs. Es gira, s’incorpora una mica i jo m’aixeco sobre els colzes.

—Que vols res? —El to de la Molly és aspre d’impaciència i desig.

I, naturalment, naturalment, a la porta hi ha la Tessa, la companya de la Steph, amb una cara que em diu que està més avergonyida que la Molly i jo junts.

—Ah… no. Perdoneu —quequeja—. No, perdoneu. Buscava un lavabo, perquè m’he tacat amb la beguda. —Es mira el vestit tacat amb les celles arrufades com si fos una prova. Aquesta noia té molta tendència a abaixar els ulls.

—D’acord. Doncs busca un lavabo. —La Molly se la treu de sobre amb un gest despectiu—. Vés a buscar un lavabo.

La Tessa se’n va immediatament de l’habitació i tanca la porta.

Però mentre la Molly em petoneja el coll, veig l’ombra dels peus de la Tessa per sota la porta. Que ens escolta? Quina tia més rara. Uns segons després desapareix i la Molly em posa la mà entre les cames.

—Ostres, que irritant que és aquesta noia —rondina.

Per ser una persona que no cau gaire bé, la Molly té molta gent que la «irrita».

—Li havia de demanar que es quedés? —Arronso les espatlles i la Molly s’esgarrifa.

—Buf. No. La Bianca o la Steph, potser, però aquesta Tessa, de cap manera. No està ni bona, i en fa dues com jo.

—Ets una mala puta, per si no ho sabies. —Brando el cap. La Tessa, tant si és maca com si no, té un bon cos, la mena de cos que agrada als homes, la mena de cos que jo devoraria en un tres i no res si ella pogués dominar aquest mal caràcter que té.

—Què hi farem. A tu el que t’agrada són les seves tetes. —La boca de la Molly s’enganxa al meu coll.

—No m’agrada —dic, sentint la necessitat de defensar-me.

—Home, és evident que no t’agrada. —La Molly s’aixeca per mirar-me als ulls. Em somriu com si compartíssim un secret o vés a saber què—. Això no vol dir que no te la vulguis tirar.

M’agafa la barbeta amb la boca i em rosega la pell. M’agafa amb les dues mans, una sobre la verga, i continua movent el seu cos petit sobre el meu.

—Prou de parlar. —Fico la mà entre les seves cuixes separades i l’acaricio amb els dits. Gemega contra el meu coll i em concentro en el plaer que ella em dóna. La Molly s’assembla més a mi del que voldria reconèixer. Ella també troba que els dies són desoladors i poc emocionants. Ella també utilitza la sensació per fugir del seu propi cap. No en sé gaires coses i ella no me les explicarà mai, però sé que és dura.

El cos de la Molly tremola quan li fico i li trec els dits, ara ja sé com fer-la escórrer ràpidament. Mentre gemega, sento que diu «Lou», però es recupera ràpidament i diu el meu nom.

Lou? A què ve això? Intento no riure imaginant que parla d’en Logan, que diu el seu malnom mentre jo li dono plaer. Sap perfectament que ell no li diria ni bon dia. Es porta amb correcció amb ella, perquè és un noi educat, però és un noi amb criteri.

Si m’importés, li faria la guitza amb això, però és que tant se me’n dóna. Jo la utilitzo i ella m’utilitza: tots dos ho sabem. El cap se me’n va cap a la festa de baix. Em pregunto quantes vegades deu haver plorat ja la companya de la Steph. És de la mena emocional, amb la seva actitud virtuosa i insolent que traeix fragilitat.

Les mans de la Molly m’estiren els texans, em descorden el botó i tanco els ulls quan els seus llavis càlids es tanquen sobre el meu membre.

Després, ella no diu res i jo tampoc, quan s’eixuga els llavis inflats amb els dits. La Molly es posa dreta, s’abaixa el vestit per tapar-se el cos, tant com pot tapar tan poca roba, i surt de l’habitació.

Em quedo estirat, en un llit que no és meu, i fito el sostre uns minuts més abans de sortir al passadís. La festa encara està en marxa, el terra està cada vegada més ple de brutícia. Passen tres noies borratxes agafades de la mà.

—Sou les meves millors amigues —diu la més baixeta.

Una porta un jersei blau, té els ulls vermellosos i camina trontollant pel passadís, gairebé ensopegant amb els seus propis peus.

—Us estimo molt —diu, amb els ulls plens de llàgrimes.

Les noies trompes ploren i són «les millors amigues» de tothom…

En Logan surt del fons del passadís, amb un somriure tort a la cara i un vas a cada mà. Me n’ofereix un però faig que no amb el cap.

—El teu és d’aigua —diu, oferint-me el vas vermell.

L’agafo i me l’acosto al nas per ensumar el líquid.

—Ei, gràcies. —Faig un glop d’aigua fresca i ignoro com em mira en Logan en silenci jutjant-me per beure aigua.

—La casa està a petar, tio —diu, escurant-se la gola amb una ganyota—. Aquesta vodka barata crema com un dimoni.

No dic res. Deixo vagar els ulls pel passadís tot caminant cap a l’escala.

—Ah, escolta, he vist que la Tessa aquella entrava a la teva habitació —diu per darrere meu.

Em giro.

—Què?

—Ha entrat, amb la Steph. La Steph està fatal, ha vomitat al lavabo.

—I per què han entrat a la meva habitació? —Alço la veu. Juraria que l’havia tancat. A la meva habitació no hi entra ningú. Ni malalt ni no malalt. I encara menys hi entren per vomitar sobre les meves coses.

Arronsa les espatlles.

—No ho sé. Jo t’aviso.

En Logan desapareix entre la gent i jo vaig a la meva habitació. La Steph sap que no ha d’entrar a la meva habitació, per què no ha avisat la seva amiga?

Entro enrabiat, i sí, al costat de la meva llibreria hi ha la Tessa. Noto immediatament que té a la mà un dels meus exemplars més antics de Cims borrascosos. Les pàgines gastades demostren com l’he arribat a llegir.

—Què hi foteu a la meva habitació? —dic.

No s’arronsa. Tanca a poc a poc el llibre que té a les mans.

—T’he preguntat què hi foteu a la meva habitació? —repeteixo, amb tanta duresa com la primera vegada. Travesso l’habitació per agafar el llibre de la seva mà i tornar-lo a posar a la lleixa, on ha de ser. Encara no m’ha contestat, continua allà, al costat del meu llit, amb els ulls esbatanats i la boca tancada.

—En Nate m’ha dit que portés la Steph aquí… —xiuxiueja. Fa un gest amb la mà cap al meu llit. La Steph dorm sobre el matalàs, i no em fa ni gota de gràcia—. Ha begut massa i en Nate ha dit…

He sentit prou.

—T’he sentit la primera vegada —interrompo calmosament.

—Tu pertanys a aquesta fraternitat? —pregunta, amb una veu encuriosida i un pèl pedant.

No és que em sorprengui gens. Estic acostumat a ser jutjat, sobretot pels nanos rics amb actituds de superioritat. Però no crec que aquesta noia sigui rica. El seu vestit sembla més que hagi sortit d’una botiga de segona mà que d’uns grans magatzems, i no sé per què però em sorprèn.

—Sí, i què? —Faig un pas cap a la noia tafanera, i ella recula i topa amb la llibreria—. Et sorprèn, Theresa?

—Para de dir-me Theresa —etziba.

Guerrera.

—Que no és el teu nom?

Sospira i es gira d’esquena. Miro cap al meu llit mentre ella va cap a la porta.

—No es pot quedar aquí —dic. La Steph no dormirà al meu llit aquesta nit.

—Per què no? Em pensava que éreu amics.

Que bona… que ingènua.

—Som amics, però a la meva habitació no s’hi queda ningú. —Plego els braços al pit i la miro de dalt a baix. Els seus ulls segueixen els tatuatges que tinc als braços. M’agrada com em mira, intentant entendre’m. És emocionant, fins i tot… que t’estudiïn d’aquesta manera… està intrigada i és evident.

De cop surt del seu encantament.

—Ah… ja ho entenc. —Riu sarcàsticament—. Només les noies que s’enrotllen amb tu es poden quedar a la teva habitació.

No puc evitar somriure davant de la petita alumna de primer guerrera. Cabells rossos llargs i corbes d’infart amagats sota aquest vestit horrorós… però aquesta noia té alguna cosa que m’irrita a un nivell més fondo que la Steph, fins i tot que la Molly. No sé ben bé què és, però m’està començant a afectar molt de pressa i necessito posar-hi fre.

—Això no passa a la meva habitació. Però si el que vols dir és que et vols enrotllar amb mi, em sap greu, però no ets el meu tipus.

Somric i observo com la cara se li contorça de vergonya i ràbia.

—Ets… ets…

Em sento incòmode mentre intenta trobar un insult.

—Doncs, busca-li una altra habitació i jo intentaré tornar a la residència.

Jo? Està tan segura d’ella mateixa que em treu cada vegada més de polleguera.

No deixarà sola la Steph aquí. Oi? Obre la porta i se’n va.

La mare que la va parir, té més pebrots del que em pensava. Estic mig impressionat. Empipat… però impressionat.

—Bona nit, Theresa! —crido mentre tanca de cop la porta de la meva habitació.

Faig una repassada visual de l’habitació, per beure si s’ha tocat alguna cosa més. El mirall a la paret em crida l’atenció, sobretot perquè l’home que s’hi reflecteix és pràcticament irreconeixible. No sé en qui m’he convertit en els darrers anys.

Però el més sorprenent és que no entenc d’on ha sortit l’estúpid somriure que se m’ha posat a la cara.

A les festes acostumo a fer la guitza a les persones que no em cauen bé. Per què m’ho he passat més bé del normal aquesta vegada? És per la noia nova? No és la meva presa habitual, però és divertit jugar amb ella.

El soroll de baix arriba a la meva habitació i amb la Steph al llit no tinc res per fer. Hauré d’anar a buscar en Nate per treure-la d’aquí, i deixar-la al mig del passadís, si cal. Segur que ha dormit en llocs pitjors. Em trobo pensant en la Tessa i la seva actitud. La tossuderia amb què ha posat la mà al maluc i s’ha negat a retrocedir.

Surto al passadís i convenço un nano nou de la fraternitat perquè m’ajudi a portar la Steph a una habitació buida del final del passadís. Espero un moment per assegurar-me que no es queda amb ella, i quan surt, me’n torno a la meva habitació.

Passant per davant del lavabo, sento una veu frenètica a través de la porta. És la Tessa, li reconec la veu immediatament.

—… i ara em trobo en una fraternitat sense lloc per dormir i cap manera de tornar a la meva habitació.

Ara plora. M’hauria d’allunyar de la porta. No tinc ni energia ni un interès remot per aguantar els plors d’una noia massa sensible.

—Però ella…

No entenc què diu entre sanglots. Aixafo l’orella contra la porta.

—No es tracta d’això, Noah —sento que diu.

Intento obrir la porta. No sé ben bé per què ho faig, així que és una sort que estigui tancada amb pestell.

—Un moment —diu ella amb veu forta, perdent la paciència.

Torno a trucar.

—He dit que un moment!

Obre la porta de cop i els seus ulls s’esbatanen quan em veuen. Miro a una altra banda mentre passa pel meu costat feta una fúria. Li agafo el braç aturant-la suaument.

—No em toquis! —crida, i es desfà de la meva agafada.

—Que has plorat? —pregunto, tot i que sé la resposta.

—Deixa’m en pau, Hardin —diu, sense convicció. Sembla esgotada. Amb qui devia parlar pel mòbil? Amb el seu xicot?

Obro la boca per prendre-li el pèl, però ella aixeca un dit.

—Hardin, t’ho demano. T’ho suplico, si tens un mínim de decència dintre teu, em deixaràs en pau. Guarda’t el comentari mesquí que estaves a punt de fer per demà. Sisplau. —Els seus ulls blaus brillen de llàgrimes, i el comentari groller que tenia pensat de sobte perd la gràcia.

—Hi ha una habitació al final del passadís que pot dormir-hi, si vols. És on he posat la Steph —explico.

Em mira com si tingués tres caps.

—D’acord —diu al cap d’un moment.

—És la tercera porta a l’esquerra. —Vaig a la meva habitació. Sento una necessitat abassegadora d’allunyar-me d’aquesta noia, com més aviat millor.

—Bona nit, Theresa —dic, i entro a la meva habitació. Tanco la porta i em repenjo per la part de dins.

Estic atordit. No em trobo bé. Espero que en Logan no m’hagi enganyat i m’hagi ficat alguna cosa a l’aigua.

Vaig a la llibreria i agafo Cims borrascosos, i l’obro pel mig. La Catherine és el personatge femení més irritant que he llegit mai i sóc incapaç d’entendre per què en Heathcliff l’aguanta.

Ell també és imbècil, però ella és pitjor.

Tardo estona a adormir-me, però quan m’adormo, em trobo somiant en la Catherine, o més aviat en una versió rossa i més jove d’ella quan va a la universitat. Però el so dels crits de la meva mare em desperta, i m’incorporo de cop, xop de suor, i encenc el llum.

Quan s’acabarà aquest martiri? Fa anys que dura i no marxa.

Després d’unes hores d’inquietud fitant el sostre i les parets i intentant convence’m que he dormit una mica en aquest temps, em dutxo i vaig a la cuina. Agafo una bossa d’escombraries i decideixo contribuir a netejar per una vegada a la vida. Potser si faig alguna cosa bona per als altres, algun dia aconseguiré dormir tota la nit.

A la cuina em trobo la Tessa, que encara hi és i riu repenjada al taulell.

—Que fa tanta gràcia? —pregunto, empenyent un munt de vasos buits pel taulell cap a la bossa.

—Res… en Nate també viu aquí? —pregunta.

No li faig cas.

La seva veu agafa més volum.

—Hi viu o no? Com més aviat em contestis si en Nate viu aquí, més aviat podré marxar.

—Ara t’escolto. —Faig un pas cap a ella per treure una pila de paper de cuina moll del taulell. Somric a la noia empipada—. Però no, no viu aquí. Et sembla un noi de fraternitat?

—No, però tu tampoc —diu enfadada.

No contesto. Ostres, aquesta casa està que fa fàstic.

—Hi ha cap autobús que porti a prop d’allà? —Pica amb el peu a terra com una criatura, i faig una ganyota.

—Sí, una travessia més enllà.

—Em pots dir on és?

—I tant. Una travessia més enllà.

Alguna cosa de la manera com s’indigna ràpidament em fa somriure.

Es gira i se’n va amb pressa amb les seves sabates planes. Ric per dins i ignoro la manera com en Logan somriu amb suficiència des de l’altra punta de la cuina. Vaig cap a ell, però canvio de direcció quan veig que la Tessa s’acosta a la Steph.

—No agafarem l’autobús. Un d’aquests cabrons ens acompanyarà a la residència. Segur que només et volia fer la punyeta —sento que diu la Steph. Entra a la cuina com si fos l’huracà Katrina. Té el maquillatge fosc empastifat al voltant dels ulls. Miro la Tessa, que amb prou feines va maquillada, i m’apunto la diferència—. Hardin, et va bé acompanyar-nos ara? Tinc el cap com un timbal.

—Sí, i tant, espera’t un moment. —Llenço la bossa d’escombraries a terra i ric per dins quan sento que la Tessa esbufega. Que fàcil que és irritar-la.

La Tessa i la Steph m’esperen al cotxe i no puc evitar triar una de les meves cançons metal preferides, «War Pigs», per al trajecte al campus. Abaixo totes les finestres i gaudeixo de la brisa.

—Les pots tancar? —demana la Tessa des de darrere.

Miro pel retrovisor i m’agafo l’anella del llavi entre les dents per no riure per la manera com li volen els cabells davant de la cara. Faig com si no la sentís i apujo el volum de la música.

Quan s’acaba l’alegre trajecte, les noies baixen del cotxe.

—Passaré més tard, Steph —dic.

Li veig les calces a través del vestit, però suposo que és per això que es posa una roba de malla.

—Adéu, Theresa —dic, somrient, i ella fa una ganyota de desesperació.

M’allunyo, somrient sense voler.