Final sense apoteosi

De cop, s’adonà que era al carrer, «dec haver baixat de les altures com la Verge puja al cel a les pintures renaixentistes», es digué amb desgana, i comprovà que, malgrat l’estació i l’hora, el fred no mossegava gaire. Es mirà el vestit manllevat a Gornals i s’imaginà l’aspecte de baldragues que devia fer, «és igual, això fa bo: la gent potser pensarà que a mi també em tortura un aprimador professional, d’aquests que van a cinc mil peles el minut», pensà amb ironia. Continuà caminant per l’avinguda de l’Argentina arrossegant els peus. L’alba despuntava i, en veure-ho, se sentí cansat de sobte. No se n’havia anat a dormir encara i prengué consciència que la marató de la Quarantena l’havia deixat a les traginades. A diferència d’altres vegades, no li suggerí res de bo el fet que la primera llum ho fes tornar tot —gent, cotxes, façanes— rosadament difús, «crec que no en Virgili hauria embastat cap vers, si s’hagués pegat una correguda com la meva». S’aturà al pas de vianants davant el pipelleig vermell del semàfor. Dos tupes, armats d’un feix de diaris locals sota el braç i unes bosses enormes en bandolera, es provaren a veure qui arribava primer a vendre-li paperum imprès. Els comprà un diari per hom. La primera plana carregada de lletres de molts i es veia d’una hora enfora:

Pensà que, tot i la profusió de lletres grosses, els titulars no transcrivien ni de molt l’angoixa d’aquella nit tan llarga, tan violenta. Encara en portava el pes als ulls i als ossos, que li cruixien a les juntes. L’olor de la tinta fresca es barrejà amb la marinada, i Mosqueiro, sense trastocar el pas cansat ni el posat estòlid, recuperà la imatge de Marlen debatent-se enmig de tenebres balderes i les paraules tranquil·les de Gornals, «què, creus que ha valgut la pena?». Doblegà un dels diaris a mida de la butxaca i desplegà l’altre amb el propòsit de llegir-lo, igual que si amb l’operació pogués barrar-se l’accés al ball de pensaments. Li costava admetre que un bany de filosofia casolana era el més adequat per combatre espectres i obviar qüestions molestes, «però, me l’hauré de prendre. Com, si no podré afrontar aquest absurd, aquesta violència gratuïta o l’estupidesa incontrolada d’aquests nens consentits, peixats de carn capolada, avorrits per excés de comoditats?», i hagué de reconèixer que la mort de Marlen era també un fet d’aquells que ho havien de canviar tot perquè res no canviàs, «ni la crueltat infantil dels polítics corruptes, ni la dels financers insaciables de sang i de paper verd. Som allà on hem estat sempre». Se sentí més a pler després de la sentència, més reconciliat amb l’escèptic que li covava dins la cuirassa de cínic, «els morts són sempre inconvenients, tant si es diuen Glòria com Christopher», remugà.

Aleshores s’adonà que ja feia una estona que caminava pel passeig Marítim. Havia deixat enrere l’Auditòrium, l’hotel Fènix i estava molt prop de l’antic Mediterrani. Vora mar, mirà el bosc de pals alçats i en distingí el del Cala Gamba. Afluixà el pas i consultà el rellotge: les set i deu. Ja havia clarejat del tot, però es quedà embambat observant el pal, com si mai no hagués reparat que, per més que hi hagi bonança, els arbres dels vaixells ancorats no poden confondre’s mai amb els estaquirots dels telèfons, «aviat dormiré un parell d’hores de tira; així faré companyia a les bubotes i em passarà el temps», i adelerà la marxa.

Els lladrucs de Tirant el reberen a peu de passarel·la. Va mirar el cel de llevant, «el dia torna somriure als ignorants i satisfets», advertí al gos entre badalls de cansament. Entrà dins la cabina i caigué damunt la llitera, retut. De cop, es recordà d’una frase de Fenoglio: «Quan li tocarà a ell com ara et toca a tu, no sabrà morir com un home». Abans d’adormir-se, lamentà no tenir forces per enviar-la a Queiroç, «destralejaria fort, sobretot si li demanava que identificàs el text, però és una frase escaient per fer-hi qualque cosa».

La son se’l va fer seu quan pensava en els fats que havien acabat d’ajuntar les peces del trencaclosques i en el neguit de saber que el cas de la Rosa Blava de Paper era enllestit i tancat per decret policíac.

Ja no va ser a temps de rumiar que res no tornaria a ser com abans de la mort de Marlen, ni de considerar que el darrer vestigi simbòlic del naufragi podia ser el cos inert i embalsamat d’una noia traslladat a Munic en un vol regular.

Puigpunyent – Belgrad – SonRapinya,
Setembre 1988 — març 1991