Apoteosi quasi final

El viatge de tornada va ser feixuc fins al descoratjament. Mosqueiro, a qui destarotaven els vols, els aterratges i les envolades, se’n va fer un tip, de pràctiques masoques i, així en un sol dia, volà, aterrà, s’envolà tantes vegades com els misteriosos designis de les companyies aèries s’ho proposaren. Mentre Queiroç es quedava a Belgrad un parell de dies més per resoldre, amb la col·laboració de la policia local, la situació de Lora i Idra, Celso Mosqueiro es passejà pel cel de Iugoslàvia: de Belgrad a Split; de Split a Ljubljana; de Ljubljana a Barcelona, i de Barcelona a Palma, amb les corresponents pujades i baixades, esperes inacabables als aeroports o en pista, controls de passaport, reconeixement d’equipatges i altres comoditats inherents al sistema més ràpid de viatjar que hi ha.

Quan arribà al Prat s’esfondrà en una cadira incòmoda i lluent de rebregades i s’hi hagué d’esperar unes quantes hores abans de poder continuar cap a Palma, «no, i no me’n donaran cap, d’explicació del retard, no fos cosa que…», pensà enfurismat, però sense esma per protestar. A la fi, cridaren el seu vol i, sense cap més entrebanc, arribà a Palma que ja fosquejava.

Ningú no el vingué a rebre, de manera que hagué d’imaginar-se que Queiroç hauria fet la feina d’advertir per telèfon els seus teòrics col·laboradors locals. Estava tan retut i tan apallissat, que ni es molestà a comprovar si era ver des de les cabines de l’aeroport, sinó que, encotxat dins el taxi, meditava sobre l’estada a Iugoslàvia i l’aldarull que s’havia armat per unes pistes tan vagues i tan estrafolàries, «no passen de ser una fanfarronada estúpida i absurda, i ara em deixaria tallar la mà més que no haver de contar la feta als bordissots de la comissaria», reconegué Mosqueiro, molest perquè hauria d’acceptar davant Tous que no tenia cap explicació raonable per a la conducta atípica de la Rosa Blava de Paper, «i com l’he de convèncer, si jo mateix n’estic desconcertat?», i es remogué inquiet al seient. De sobte, entrà per la finestra una bafarada pútrida i li va venir d’un pèl demanar-li al taxista si sabia què era, però en desistí aviat només de veure-li l’aspecte patibulari pel retrovisor, «no sigui cosa que s’ho prengui malament», i s’estimà més fer una triadella entre les diverses causes que li oferia l’autopista: els fums suspectes de la fàbrica de cerveses que acabaven de passar, la imminència d’una fàbrica d’adobers al Molinar o la depuradora que rondava per sullà abaix. Ho deixà sense resoldre perquè el cap li anava a una altra banda, a la Rosa Blava de Paper i a la visió de Christopher Güst, «aquest puta: és un assassí nat, però no un suïcida. En tot això hi ha una peça que no encaixa…», s’angunià.

A la fi, el taxi entrà dins ciutat i prengué un rumb insòlit, amb totes les característiques de voltera, «és que hi ha molt de trànsit en aquesta hora i farem més via per aquí», comentà el taxista amb cara de pocs amics, com volent obviar la qüestió del comptador insaciable. Mosqueiro ni piulà i se circumscrigué al paper de sofridor; «i banyut, a més», fins que a les vuit i cinc en punt s’aturaven davant el cau de la policia al passeig de Mallorca. Pagà, no esperà el canvi i es precipità escales per amunt cap al despatx de Tous.

—El teu viatge de turista li ha sortit ben car a l’erari públic, privat. Ho dic perquè els resultats són més aviat pobres.

Mosqueiro posà cara de sentir ploure i l’adornà amb una expressió sorneguera.

—Ja pots fer veure que et patina, ja. Ara sabrem què en pensa Boscana…

Quan hi entraren, el despatx era ple de gent, «aquesta és bona, ara reunió de granots per manca d’aigua», pensà Mosqueiro mentre es mirava la cara celluda de Boscana; la de pedra de Belastegui; el gest furtiu de salutació d’Eladi i l’enfurismada de Briones, «com que ja és tard, li dec haver destrempat el pla», pensà Mosqueiro sense gota de penediment.

Després de les salutacions mínimes, Boscana l’informà de les mesures que s’havien adoptat fins al moment sota la supervisió del delegat del govern.

—Per prudència, hem trobat més convenient no informar el govern autonòmic.

Mosqueiro assentí amb el cap, «ves per on, ara el virrei no vol compartir la feina; deu ser perquè vol sortir tot sol a la foto», es digué Mosqueiro, que tenia una pèssima opinió de la burocràcia político-administrativa de l’Estat.

—Supòs que, com tu, no veim gens clar l’embolic de la Rosa Blava —continuà Boscana—, i la sospita de tots, que comparteix el delegat del govern, és que ens han fet una maniobra de distracció i que ara més que mai hem de badar bé els ulls i no la boca, perquè el tret ens pot venir de qualsevol banda.

—I no ens han d’agafar amb els calçons desfets —la frase era de Briones, «tan llagoter com qualsevol cul pla en posició d’escalar», pensà Mosqueiro, que no havia ni piulat encara.

—Tanmateix, hem de reconèixer que tenim pocs elements per a una investigació a fons —intervengué Tous, i a Mosqueiro li va fer tot l’efecte que volia assumir el paper de científic—. Una sola dada certa: l’ambaixador d’Israel serà aquí demà passat.

—I el control de passatgers per avió? —Mosqueiro a la fi havia obert boca.

—Eladi! —tronà Boscana.

—Ja el feim —s’apressà Eladi—. Revisam totes les llistes de passatgers de les companyies nacional i estrangeres, inclosos els charters, com és natural. També hem col·locat agents a l’aeroport per a una inspecció directa i, fins ara, normalitat absoluta. No hem detectat res de sospitós.

—I dels transeünts, què se’n sap?

—Briones! —tornà a bramar Boscana.

—Igual, senyor —Briones consultava en una llibreteta que semblava de col·legial—. Hem comprovat tots els noms, un per un; n’hem verificat la identitat i els anam localitzant als hotels o als domicilis. En aquesta època, com que no hi ha turistes, no és de tan mal fer, la feina.

—I els que vénen per la mar?

—Hem fet igual que a l’aeroport —aquesta vegada Eladi no havia esperat el bram de Boscana—. Comprovam les llistes de la Trasnmediterrània i vigilam els molls de Barcelona i València. Ah, i tampoc no ens oblidam dels vaixells de càrrega…

—I ña qüestió dels iots?

—Mosqueiro —la veu de Tous era aspra com mai—, esper que no perdis de vista que els professionals de la colla som nosaltres. Vull dir que tenim els mitjans i la preparació per fer una feina ben feta i la feim: vigilam les amarrades de iots, velers i llanxes a tots els ports esportius, no en pateixis. I una altra cosa: als afegitons com tu, només els necessitam per a la feina bruta, entens?

—I tant! Tu sempre tan corporatiu —ironitzà Mosqueiro—. Així he d’entendre que, segons els professionals, Güst i la seva banda no són per aquí.

No li contestà ningú.

El detectiu es va treure de la butxaca el paquet de Camel i hi borinà una estona fins a pescar-ne un del fons. L’encengué sense oferir-ne als presents.

—Què passa? És massa compromesa la pregunta per als professionals?

Boscana reaccionà de cop.

—Belastegui —el bramul, aquesta vegada, li sortí encara més autèntic.

—Només tenim sospites, senyor; remors que han circulat entre alguns joves de l’extrema dreta, però, com que ens acaben d¡arribar, encara no hem pogut analitzar-los…

—Va, home, que estem en família —Mosqueiro volia ser condescendent—, de què va el bròquil?

—Et recordes d’aquell paio que et va parlar de Iugoslàvia? Aquell que sempre duu el cap rapat i va vestit de militar?

—Sí, i què passa amb ell?

—Res, que el vàrem engrapar en un embull de coca i que s’ha convertit en un confident; en un bon confident, si ho vols saber. No gaire important, perquè el formatge no li dóna per més i quan li entra la cagarrina política, no vegis, quines tabarres, però no ho fa gaire malament. En fi, que ara mateix ens ha fet saber que els seus companys fan pràctiques de tir en un descampat entre Son Espanyolet i Son Rapinya, en una mena de placeta de braus abandonada, prop de Son Orfila Nou. Ell creu que en preparen una de grossa, un atracament o cosa d’això, però que no ho sap segur perquè els col·legues ja no li tenen gaire confiança. Només sap que van curts de pela i que en necessiten per mantenir l’organització…

—Aquest és un mitòman —sentencià Tous amb aires d’expert—, i estic segur que els seus companys no són tan perillosos com ara això.

—És possible —Mosqueiro s’avingué estranyament a donar-li la raó—, però valdria la pena que ho comprovàssim. Per què no em deixau que hi fiqui una mica el nas?

—Això és cosa nostra. No estam aquí per fomentar l’intrusisme, sinó per servir-nos-en —puntualitzà Tous, i Mosqueiro se’l mirà esglaiat de la precisió pronominal.

—I el comissari, què hi diu? —desafià Mosqueiro.

—Són teus durant vint-i-quatre hores. Ni una més, entesos?

—Perfectament, comissari. Moltíssimes gràcies —el detectiu somreia maligne i fins i tot s’atreví a pegar alguns copets a l’esquena de Sergi Tous.

A l’hivern, post el sol, si el cel és net i translúcid, cau una serena gèlida sobre la ciutat que pot glaçar el moll dels ossos. Per això, Mosqueiro i Gornals, l’amic fidel en els moments difícils, ancorats a la parada de l’autobús número 7 de la Porta de Sant Antoni, se n’havien previngut. Gornals semblava una sobrassada lligada i Mosqueiro li anava envant. Feia un quart d’hora bo que esperaven, però encara l’autobús no dava senyals de vida. I, a la fi, quan ja estaven farts de potejar la voravia com fan els cavalls aturats, l’autobús vingué esbufegant i s’aturà sullà devora amb grans grinyols de portes. Hi pujaren els primers i s’assegueren plegats. Quan el conductor hagué trobat canvi suficient per a una mestressa que havia pagat amb un bitllet de mil, partiren enmig de la mateixa simfonia de renous. Travessaren la ciutat per les avingudes i enfilaren de cap al camí de Son Rapinya. Quan arribaren a l’alçada del col·legi La Salle, Gornals li va fer una indicació que allò era la fi de trajecte.

—Au, fes via a baixar, que no hi torna haver cap parada fins bastant més amunt —advertí Gornals, que coneixia prou bé aquells encontorns a força de passejar-s’hi els diumenges amb els seus dos cans (una parella d’airedales que eren el seu orgull, «això són cans i no aquest pardal de Tirant», solia dir).

Mosqueiro baixà a terra i observà el panorama, «o sigui que això és la zona colegios, que diuen les immobiliàries als anuncis», rumiejà, tractant d’optimitzar-se la visió depriment que sempre li produïen els afores de les ciutats, sobretot, si l’especulació s’hi havia acarnissat tant que els havia fet perdre la fesomia. Aviat va fer l’avaluació de què volien dir in situ les obres públiques.

—Però, què hi han fet aquí amb tantes rotondes, ponts, carreteres, terres girades? Encara no ho havia vist jo. Està desconegut tot això, la mare que els va parir! I era necessari?

—Pse! I jo què vols que et digui? Els cotxes manen, i aquí tothom en té el cul pelat.

Mosqueiro alçà la vista més enllà dels ramals de la via de cintura i comprovà com l’asfalt s’havia engolit els ametllerars i garrofers de les antigues possessions, «i probablement tenien horts dels quals ja no hi ha ni el rastre», pensava Mosqueiro. De cop, afinà una urbanització nova, de la qual només es veien les teulades roges.

Sempre seguint Gornals, que en sabia les tresques, es ficaren a caminar camp a través. Passaren per davall de garrofers enormes, algunes oliveres i esquelets foscs d’ametllers, penyores d’un passat irrecobrable. Deixaren a mà esquerra la urbanització que Mosqueiro havia vist des de la carretera —era pretensiosa, una versió apressada de l’estil Bofill— i s’internaren cap a una clariana. Aviat els sortí a la vista una mena de paret circular amb signes equívocs d’haver estat construïda feia anys, però encara en bon estat de conservació. De sobte, els arribà el soroll fosc d’uns trets, que haurien estat imperceptibles per a qualsevol altre que no hagués tingut l’oïda de tísic de Mosqueiro. S’aturaren cop en sec i cercaren el recer de la soca d’un garrofer.

—Tens la foguera a punt? —preguntà Mosqueiro.

—Que ets boig, tu? No saps que jo mai en duc, d’aquests ormejos? —bufà Gornals.

—Sí que tens raó. Doncs estam ben posats, si se’ns arreveixinen! —digué Mosqueiro, a punt de flastomia, sobretot perquè veia que haurien d’avançar aplicant tècniques de cos especial sense tenir-ne cap eina, «mira que entenc, de mala sort, i ara haver-me d’arrossegar per aquests terrossos», renegà i, mentre se sentia els rostolls clavant-se-li a les cames, comprovà que duia molt de rovell en allò d’avançar com les sargantanes.

A mesura que s’acostaven a la plaça de braus, Mosqueiro s’adonava que era una construcció molt curiosa; havien aprofitat una anfractuositat del terreny, que, pel que es veia, només havia bastat per fer-hi dues fileres circulars de localitats, «i ara els paios deuen estar fent pràctiques a l’antic rodol dels braus», calculà; va veure a més unes concavitats enormes excavades a la roca, talment nínxols per a gegants, i l’única explicació que hi trobà era que s’hi devien estar les bèsties abans de sortir al rodol. Gornals, que també esbufegava ferm, li digué a cau d’orella que ja n’havia sentit parlar, de la plaça, «però mai no l’havia vista tan de prop. Crec que hi havia de torejar un matador local a qui deien “Quinito”, però que mai no l’arribaren a estrenar per a curses reglamentàries». Altre cop se sentiren trons amb silenciador i, prenent tota casta de precaucions, feren el darrer esforç i s’atreviren a guaitar per damunt la paret circular; enmig del rodol ple d’herbam, tres xicots amb disfressa paramilitar feien evidentment exercicis de tir a les ordres d’un civil d’aspecte estranger, embotit dins una gavardina blau marí com les dels alts funcionaris. A l’altre extrem, on l’anfractuositat circular s’estrenyia, hi havia fet l’entrada de la plaça —la porta estava tota esbotzada— i hi muntava guàrdia un altre xicot uniformat.

Mosqueiro no ho pogué evitar.

—Encara són uns infants…

—No me’n fiaria un pèl, jo, d’aquests infants…

—L’únic perillós segur que és el grandolàs, el de la gavardina. Jo me n’encarregaré, entesos?

—Però, què vols fer? No veus que són cinc? Quan jo dic que ets boig…

—Calla. No em diguis ara que t’has embrutat els calçons blancs, a la teva edat. Hem d’aprofitar la mitja fosca. Agafa una rama de les que t’han deixat els pellucadors de diumenge, posa-te-la com un canó d’escopeta i els dónes l’alto des d’aquí dalt… però espera que jo sigui a la porta… Com que jo sí que duc foguera, pegaré quatre trons. No s’ho esperen i es quedaran clavats. Entesos, Gornals?

—Mira que jugar a les hazañas bélicas ara…

—Vés a la merda!

Passaren cinc minuts i, de sobte, potent com un tro, la veu esquerdada de Gornals rompé el silenci verd de l’horabaixa. Al mateix temps, Mosqueiro saltà com impulsat per un ressort i esvergà un cop de puny al guardià de l’entrada —li endevinà l’estómac de ple— i, foguera en mà, es col·locà quasi enmig del rodol amb les maneres d’un energumen. Disparà una sola vegada i amenaçà:

—Quiets tots! Si qualcú es belluga el clavaré en terra.

El de la gavardina es va posar a córrer i tingué temps de desaparèixer engolit per una de les concavitats. «Aquest puta», maleí el detectiu. Amb moltes precaucions s’acostà als joves guerrers i els desarmà. A crits, ordenà a Gornals que el vingués a substituir i l’ajudà a donar-los bon recapte. Després, comprovà que les tres primeres concavitats no tenien sortida i que eren poc profundes; tot seguit, veié que les altres es comunicaven entre si i que la del centre tenia un empostissat de fusta, podrit per la humitat. L’obrí amb molt d’esment i es trobà que dava a una mena de cova irregular, que acabava en una cosa molt semblant a la boca d’una mina. Tot era fosc i no s’hi veia ni a un pam del nas, «merda!, aquest carallot, no hi haurà qui el vegi! I encara rai, si no va armat!», remugà Mosqueiro. Sortí altre cop defora i, fent-li la mitja, advertí Gornals que se n’anava d’expedició espeleològica.

—Sí, home, i què més? Sempre ho he dit, jo, que et mancava un bull —però no passà d’aquí.

De bell nou dins la cova, es posà de grapes i avançà mina endins. L’aire era insuportable, d’espès i humit. Grapejà un parell de metres més, però la cosa no millorava gens: la mina devia tenir tres pams i escaig d’amplada i l’alçada no devia arribar al metre. Sentia claustrofòbia i s’imaginà que era un pilot de merda voltant per una de les clavegueres de la ciutat, «això, si no em compareix un ratot i em pren per una llepolia», pensà, de cada vegada més anguniat. El silencia era absolut: només el xiulet dels seus pulmons plens de Camel i el batec compassat del pols, «i com que em duu tant d’avantatge, és com si me n’anàs directe a l’infern. Ja es podia haver intentat unes altres històries, el Verne dels collons!», i continuà guanyant metres, sempre orella alta, per por que la sorpresa no li vingués de front, «només em mancaria que em foradassin el crani dins aquesta cova immunda», pensà. En un moment donat la mina deixà de ser descendent i, després d’uns quants metres plans, començà a fer-se costeruda. De cop, es trobà dins una mena de pou de parets empedrades i, aferrant-s’hi, es donà impuls i saltà fora: ni rastre del perseguit, però havia arribat al final del trajecte, una cova de boca àmplia, que li permeté veure que ja era fosc del tot. També el paisatge havia canviat. Ni rastre de la placeta i, en canvi, unes construccions en runes, els contorns fantasmals de les quals es retallaven nítids al contrallum, indicaven que temps enrere el lloc havia estat habitat, «això deu ser la Fontsanta, que diu Gornals», i es posà a escorcollar runa per runa amb l’esperança de trobar el de la gavardina. Un sentiment de ridícul li pujava a la gorja i, quan ja no li quedà ni una pedra per remenar, la impotència era total i, en conseqüència, el mal humor i la crispació a parts iguals.

Intentà orientar-se i, més per instint que no per referències visibles, tornà caminant al punt de partida. Gornals estava a punt de perdre la paciència.

—Ja em pensava que havies tocat pirandó!

No hi hagué resposta.

—I què feim amb aquests desgraciats?

—Posa’ls a la paret i els fas servir de blanc, si et ve de gust. Així faràs pràctiques —recomanà Mosqueiro amb aparent ferocitat.

—A les fosques? En dic gràcies. Que facin el tren —Gornals, quan s’hi posava, era encara més penjat que Mosqueiro.

—Seria un espectacle massa commovedor.

—Pse. Com el de na Sarita, quan li hagueren fet l’stripping…

—I que ho ets, d’ase, Gornals! No es diu stripping (això ho fan als schnauzers), sinó lifting —s’adonà de sobte que li havia fugit el mal humor i que ja no li semblava tan catastròfic haver perdut un alemany, «perquè ho era, d’alemany, n’estic segur»—. Bé, doncs, com que d’aquests no en traurem res perquè són més lloscos que una mula amb cuclades, crec que els podem deixar anar, prèvia requisa de l’artilleria, és clar. Fet i fet, ja sabem on trobar-los.

Tot seguit, li revingué que només tenia una sola nit per localitzar Christopher Güst i els seus col·legues, «i ni tan sols sé quants són», remugà amb desesperança. Ho teniu cru: Boscana era inflexible en qüestió de terminis i Déu mai era misericordiós.

No sabia com envestir-hi, certament, així és que decidí anar-se’n al Cala Gamba. Un cop a casa, s’afaità amb parsimònia, es dutxà i s’enllestí a la seva manera, és a dir, una mescla de yacht-man i de mariner llatí rabejat de fresc: jersei de coll alt, pantalons de franel·la de llana i blazer blau marí. S’hagué de treure l’americana perquè Tirant reclamava sopar i no n’hi tenia de fet. Quan hagué acomplert les obligacions amb el company de la barca, se’n acomiadà, disposat a borinar una mica pel Terreno. El pla era de pasturar-hi una estona a veure si hi pescaria res, però no en tenia gaires esperances. Va fer una ginebra a Minim’s, «Xoriguer, si us plau», es molestà a advertir com sempre, per bé que sabia que seria de garrafa. Com que, en efecte, la hi donaren, en sortí bufat i se n’anà al Joe’s, on s’entretingué una estona fent tertúlia amb els amics i sentint els pronòstics de J.J., el cronista polític, sobre presumpte tràfic d’influències de les autoritats autonòmiques. El tema no li interessava gaire, de manera que continuà trescant. Sabia que hi havia un local nou de trinca i se n’hi anà directe. De l’entrada estant i després del dos dry-martinis del Joe’s, es començà a demanar com un lloc que no era cap corral es podia dir El Patio, però no passà d’aquí. Trià el bar del pis de dalt i, tan bon punt clavà els colzes al taulell, Pep Vivancos hi desplaçà devora el seu embalum germànic. Era un home gran i gros, que exhibia una atapeïda barbassa negra i que es dedicava als negocis més variats. Mosqueiro comprovà que no havia canviat gens des de la darrera vegada que s’hi havia relacionat com a conseqüència del cas Peecpack, el fals llibreter de vell —aleshores, comprava i venia antiguitats, sobretot llibres i quadres— i, posat que en aquells moments no tenia la butxaca tan eixuta, Vivancos havia aprofitat per vendre-li un gravat antic: La coberta Atrevida entre bancos de nieve la noche del 28 de enero del 178…, no es recordava de l’any. «És un bon gravat, i feréstec», pensà Mosqueiro, que veia cada dia la bricbarca de tres pals —tenia penjat el gravat a la cabina del Cala Gamba— que, amb tot el drap al vent i lluitant contra les ones inclements, es dirigia a la destrucció, cap als immensos blocs de gel.

Se sentí la manassa de Vivancos que li colpejava l’esquena i donà gràcies als déus que tingués ocupada l’altra amb una bossa de plàstic de grans magatzems, que semblava molt feixuga.

—Uep, Mosqueiro. Com ho tenim?

—Ja veus: vaig de caça i m’avorresc. És a dir, no gaire bé.

—Encara tens el gravat aquell tan tètric? No ets superstició, tu, perquè amb aquella escena davant, n’hi hauria per…

—Home, no, no gaire. A més, la veritat és que no és probable que els bancs de gel arribin a la Mediterrània, o sigui que…

—T’interessen els llibres, Mosqueiro?

—Depèn. Si són de gent tan postmoderna com David Leavitt, no gaire. M’hi avorresc. En canvi, si són edicions dels clàssics, ja és una altra cosa. Una bona edició de Marc Aureli, per exemple, seria d’agrair…

—Doncs, no és això. És una obra antiga en tres toms que m’acaben de passar. Mira-te-la…

Rebostejà dins la bossa i en va treure un tom de cobertes dures, amb una veta de pell al llom, on hi havia escrit amb lletres daurades: Historia Natural del Género Humano. Sense obrir-lo, el llibre ja li semblà atractiu i picà. Deixà el vas damunt el taulell i el fullejà: a la primera pàgina hi havia una etiqueta groga que feia a saber que era de la IMPRENTA Y LIBRERIA OLIVA, CALLE DE LA PLATERIA Nº 6, JUNTO A LA PLAZA DE STA. MARIA EN BARCELONA. Donde se halla una buena colección de las más escogidas obras de Arte, Ciencias, Literatura; Libros de devoción clásicos y elementales, Gramáticas y Diccionarios de todos los idiomas, et. Se reciben comisiones de librería para España con condiciones las más equitativas. L’obra havia estat impresa con licencia l’any 1835 a Barcelona i l’havia traduïda del francès un tal don Antonio Bergnes de las Casas. Les darreres pàgines eren unes làmines magnífiques de dibuixos acolorits, Cráneo según el Apolo, Cráneo de Negro, etc., i, entre d’altres, el d’una Hotentota Bosiesmana amb un cul enorme que semblava un banc de ferrer i que va fer somriure Mosqueiro.

—Què et sembla? —preguntà Vivancos.

—Molt interessant, però jo no faig de col·leccionista.

—Perquè ets tu, te’l donaré pel mateix preu que me n’han fet pagar a mi: deu mil peles.

—Deu mil? I que t’has pensat? Que som en Verga? I com l’has aconseguit? —a Mosqueiro, sempre se li veia el llautó.

—Un guiri que necessitava peles.

A Mosqueiro se li il·luminà la cara.

—Un guiri, dius?

—Sí, un alemany, i ben estrany, per cert.

—I ara, per fer els deu rals justs, només m’has de dir que era ros, alt, ben plantat, d’una trentena d’anys…

—Doncs, no exactament. Rossenc, sí que ho era, però, de ben plantat… Era una mena de David Sutherland aigualit, però, com que duia posada una gavardina, no li n’he pogut veure les trossades.

«Ves per on s’anima la cosa», pensà Mosqueiro, «la descripció coincideix, o sigui que potser ha arribat l’hora de tenir un cop de sort».

—Blava, la gavardina?

—Com ho saps?

—Casualitat. I ara, escolta’m bé, Pep: com és possible que un alemany tingués una obra com aquesta?

—Ni idea —Vivancos no s’ho hagué de pensar molt per contestar—. No em sembla gaire important això. Al capdavall, és un bon llibre i ara és meu, no? Això és el que interessa. Però, si vols que et digui la veritat, m’ha semblat un guiri com qualsevol altre d’aquests que vénen a passar-se un mes a un apartament o a un xaletet i que, als quinze dies, ja han barrinat totes les peles que duien, que no són mai gaires. Beuen com xots i alguns es punxen i tot, de manera que un parell de dies per Magaluf, unes quantes visites a Punta Portals o a l’Anchoragem i els deixen plomats. Després, vénen els mobles i tot el que troben a l’apartament per poder-se pagar unes quantes copes de més. És clar, com que tenen la tornada assegurada…

—És possible, però tampoc no és molt normal tenir aquesta història natural a un apartament que has de llogar Déu sap a qui…

—Doncs no és tan estrany, no et pensis. Tal volta el propietari ni sabia que la tenia. Si de vegades decoren amb llibres els apartaments perquè els surt més bé de preu! Figura’t, se’n van al Baratillo i, per una pixarada, carreguen. Mare meva, que no saps com són els mallorquins en aquestes coses?

—I quan has fet l’operació?

—Deu fer devers mitja hora o no tant. Aquí mateix al costat, vull dir a Tito’s… I l’hi he deixat que es fotia una cervesa, com et pots imaginar.

Mosqueiro reaccionà de cop. Sortí de l’establiment fet un fibló i deixà Vivancos veient visions. En qüestió de segons es planta a Tito’s, pegà una bona empenta al porter entorxat que volia barrar-li el pas i es ficà local endins enmig de noctàmbuls que tenien per endavant més hores que no peles. Hi havia molta gent ballant a la pista i el xiu-xiu era ensordidor, «i per què la Historia natural…? Si aquesta genteta tenen més diners que no en volen. No ho entenc. Això fa pudor», es repetia Mosqueiro, mentre passava revista als parroquians a la recerca de la gavardina balva.

De sobte, en veié una. Era a cinc o sis metres de distància. Uns metres, però, que eren un barruell de gent, homes i dones que es parlaven a crits o per senyes, com si tots haguessin enfollit. Tot i el cafarnaüm, es fitaren un segon. La mirada del gavardina blava —Mosqueiro ja no en tenia dubtes: Günter Strauss, el marit d’Idra— era freda i inexpressiva i no revelà ni un punt de sorpresa o de temor.

Mosqueiro provà de fer un parell de passes, i Strauss, sense immutar-se’n, retrocedí també, «quins collons, ara es posarà a jugar», maleí Mosqueiro. Avançà un poc més i Strauss intentà no perdre la compostura per continuar retrocedint. Mosqueiro no volia, mentre fos possible, obrir-se pas a colzades, i la impotència li feia guspirejar els ulls, «una altra vegada el joc del gat i la rata, i jo encara sense saber quin paper em toca». Ara Strauss ja era a una passa de la porta de l’ascensor i Mosqueiro tractava d’arribar-hi abans que aquest no pujàs. De sobte, la porta s’obrí i el gavardina blava s’hi va deixar engolir enmig del genter que en sortia i hi entrava, «reputes, em fuig», flastomà Mosqueiro, però la porta automàtica se li tancà als nassos i, com un posseït, començà una cursa desesperada, envestint contra la gent i tot el que es trobava al pas. Sortí de Tito’s com una fletxa, «ja no tenc edat per fer aquestes proves atlètiques», rondinava, baixant com una exhalació les escaletes exteriors, pudents i humides, fins a tocar el passeig Marítim. Sullà, l’esperava una altra sorpresa: a la porta de l’ascensor, una gàbia perfecta de cristall, des d’on es podia veure tota la badia il·luminada, hi havia una aglomeració de babaus. Mosqueiro s’hi obrí pas sense contemplacions. L’ascensor era buit, però, en terra, hi havia estès el cos inert del gavardina blava. Estava panxa enlaire i, a l’altura del cor, li borbollava la sang espessa, que se li havia estès a l’ample del pit i ara ja tacava el gruix de la moqueta. L’espectacle era repugnant, «vaja, un altre a qui no han deixat fer el darrer atxís!», mastegà el detectiu, i s’adonà que tenia els ulls badats i vidrencs i la mirada tan inexpressiva i freda com quan era viu.

—Que algú cridi la policia! —ordenà Mosqueiro en to inapel·lable.

Coneixia massa bé aquelles dependències i, sobretot, els seus habitants sense alè, així que és que sabia del cert com hi seria rebut. Tanmateix, passà el control de visites de la planta baixa, on li penjaren un cartell a la solapa, i se n’anà per amunt. Ja quasi tocava la màquina munyidora de cafè que presidia el passadís llarg i desmantellat del segon pis. Estava per passar-hi de llis, però s’ho repensà. Es rebostejà les butxaques fins que trobà una moneda de cinc duros i la posà al trau. Després de la xumada, continuà passadís envant, trucà en una porta i, sense esperar resposta, es ficà dins del despatx de l’inspector Tous.

—Et duc una aigua tenyida, per si et ve de gust —digué, plantant-se davant la taula.

—O m’has fotut o m’has de fotre i, tanmateix, l’amabilitat no et salvarà, privat —la veu de Tous no presagiava res de bo—. Ja m’han dit que fins i tot els mamells et fan caure de morros. Ja ho sabia, que no en trauries trellat, tu, i li ho vaig dir a Boscana, però et deu haver vist alguna gràcia que els altres no hem guipat…

—No et facis el beneit, cul pla —Mosqueiro posava cara de tornar-la-hi fins a tall de mànec—. Passa que, com tu mateix vares dir, de tant en tant necessitau gent amb collons que us faci la feina bruta i us tregui les castanyes del foc.

—Doncs, vés-hi amb compte que no t’hi cremis els pèls.

S’arronsà d’espatlles, indiferent.

—S’agraeix l’advertència, inspector —digué Mosqueiro, que tant aviat era prop del finestral com al bell mig del despatx, on mirava sense veure-hi la banda de color blau cel del retrat del rei. Encengué un Camel i s’assegué a la butaca d’escai—. I què n’heu sabut de la miloca que s’han carregat a Tito’s?

—Era Günter Strauss, efectivament.

—I això és tot?

—Estava ficat dins la «màfia alemanya», supòs que et recordes d’aquesta organització, no és ver? Fa mesos que la vàrem poder relacionar amb les morts de Dagmar Sprenger i Winfred Brandt, uns assassinats que posaven els pèls de punta (només t’he de dir que varen esquarterar els cos de la mossa). Què privat? Poses cara de babau? No en sabies res? Ja, com que no hi havia peles a guanyar, no t’interessaren —Tous es dedicava a una de les seves afeccions predilectes, la de fer la massa i el cullerot—. Doncs jo me les vaig haver de veure amb un altre privat de Barcelona, un tal Sarrió, que havia contractar el pare de Dagmar. Cagarrines i tot es va fer damunt quan vingueren mal dades! I n’hi va haver, de trons, som jo que t’ho dic! Bé, crec que no havia vist mai una pistola de prop, redell, quin tanoca!

—Inspector, no em comptis la teva vida de galant nocturn —interrompé Mosqueiro.

—I tu m’acuses de corporatiu? I això teu, què es qüestió gremial, doncs? —i Tous reia tan a gust com el segon de la classe mirant com s’equivoca el primer—. Molt bé, privat, no posis aquesta cara, que continuaré: havíem pogut saber que Strauss pul·lulava pels bars de Magaluf des de feia un parell de dies en companyia d’un altre alemany, rosset i ben plantat, que sí que podria ser ben bé Christopher Güst o com es vulgui dir. L’han identificat alguns clients, i fins i tot una cambrera del McDonald’s de Peguera ha declarat que la nit passada li havia servit una hamburguesa de les triples.

—Quina merda, tu. No n’aprendran mai, de menjar —Mosqueiro no se’n pogué estar, de dir-ho.

—Tu sempre amb les cursileries del menjar —mossegà l’inspector Tous—, en canvi nosaltres hem sabut que vivien en un xalet prop del Casino, propietat d’un home de negocis de Düsseldorf, però, quan hi hem anat, ja havia tocat el dos…

—I com us han pogut passar per malla, eh?

—Probablement com a passatges clandestins. Vull dir que, a un cert nivell de relacions, és fàcil venir a l’illa sense passar per cap control, amb un iot, per exemple, és molt bo de fer. Hi ha molts de fills de puta en aquest món, que no ho saps?

—I de l’ambaixador d’Israel, què se’n sap?

—Arriba avui capvespre.

—Ja l’heu advertit del sarau?

—Això és cosa nostra i tu no te n’has d’amoïnar.

—No passis ànsia. Estic segur que et posaràs la millor corbata per sortir a la foto de benvinguda.

—Vés a filar, tu ara!

—Ja me n’hi vaig, però —Mosqueiro havia adoptat de sobte un aire sever— que consti que res de tot això m’agrada, Tous. No m’agrada gens. Les peces no m’encaixen en absolut. Des del primer moment, des que varen assassinar tan absurdament Marlen, tenc la sensació que ens van col·locar pistes falses per distreure’ns del vertader objectiu. Mira: sé que sona molt bèstia, però estic per dir-te que l’amenaça a l’ambaixador és un altre parany.

—Ja ho has dit, però la policia no es deixa commoure per les impressions d’un privat. I si després passava cap de nou, què?

—Ja ho sé, que sou uns professionals, no m’ho has de repetir, però et seré sincer: ara. Igual com fa deu anys, no aconseguesc intuir què vol o què pretén la Rosa Blava de Paper. I encara et diré que ara em té més desconcertat que no aleshores… Abans hi havia una certa lògica en les accions. Com a mínim, jo sabia que eren qüestions relatives a la guerra entre nazis i sionistes, que es tractava d’escapçar-se mútuament com més millor. En aquests moments, però, tot em sembla més gratuït, més sense sentit. La veritat és que no sé què pensar. És com si m’haguessin bloquejat el cervell, maleïts siguin!

—Això vol dir que tires l’esponja?

—Jo no he dit tant —protestà Mosqueiro—. Vaig cec com un talp, només això.

—Sí que estam ben posats! I tu ens havies de treure del poll? Doncs és ben ridícul que quatre jovençalls disfressats de militars et deixin fora de combat.

—Ja te’n pots fotre, ja, però perseguim un espectre…

—Oh! Parapsicologia i tot? —Tous fruïa de veure la impotència del seu adversari dialèctic— Vols que ho digui al comissari?

Mosqueiro no contestà immediatament. Reculà a poc a poc cap a la porta i, pany en mà, fiblà amb la resposta:

—Que ja n’estic fart, això li pots dir. Que abans del vespre tendrà la pell d’aquest bord ros, si no té la meva… —i desaparegué.

Un cop al carrer, Mosqueiro sabia que duia totes les traces d’encetar una llarga reflexió, eufemisme amb què amagava sovint la cruesa de l’autocrítica: «sigui com sigui, no hi hagut manera d’enganxar l’esca a l’ham, i bé que ho he intentat, tant a Munic com a Belgrad», divagava Feixina avall. El sol començava a ataronjar la ciutat i la mar, però l’arribada del nou dia no va ser tampoc motiu suficient per acceptar que una sospita, més que no una intuïció, «si tengué cap prova, ja no em plantejaria aquests problemes», podia servir de base per tirar endavant amb la investigació. Decidí tornar al Cala Gamba, «em convé parar esment a coses que no siguin la Rosa Blava, fer-me dissabre el cervell, buidar-lo de tot, si és que m’hi queda qualque cosa i, després ja reordenar idees», rondinà amb no gaire convicció, atesa la qualitat casolana que la teràpia tenia, «i si no em surt bé, ho canviaré tot a rodar i demanaré asil a l’espai dels marginats», es digué, per bé que no li agradava dramatitzar.

Tan bon punt va ser a bord, li sortiren mil i una feines, totes per l’estil de cansades. Començà per netejar coberta i posar ordre en els manyocs de caps escampats a tort i a dret per la barca. Quan ho va tenir enllestit, amoixà una mica Tirant, bastant queixós per haver-se passat la nit tot sol, i desamarrà. Sortí del port a marxa lenta i emproà a ponent. Quan arribà a l’alçada del dic de l’Oest, deixà el llaüt a la ronsa i, aprofitant la bonança i el tímid però gratificant sol hivernenc, s’allargà a popa, ben consentit a deixar passar el temps. No s’havia fixat en quin llibre agafava dels prestatges de la cabina, però no seria la primera vegada que li passava. Obrí a l’atzar i llegí:

De prim compte, Mosqueiro no entenia el text. Quan l’hagué llegit per segona vegada comprengué que no en podia haver triat cap altre de menys afortunat, «però els clàssics tenen això: mai no són oportuns per a la vida moderna». Deixà el llibre i contemplà el cel de transparències blavisses. El llaüt estava immòbil. Cap soroll civilitzat no destorbava l’amplitud del silenci: ni un mal xiscle de gavina, només de tant en tant un xipolleig instantani en feia avinent l’amaratge de qualcuna. Sense saber per què, pensà en The Birds, en la papada senyorívola de Hitchcock i en el mestratge inigualable de posar al descobert la roïnesa humana de la manera més crua sense renunciar a la ironia.

Aleshores veié clar que no havia estat prou fred amb la Rosa Blava i reconegué que, tal volta per causa de Marlen, havia actuat mogut per la ràbia, per l’ànsia de revenja, «així doncs, no m’estranya que Christopher Güst m’hagi pres la davantera en trot. Jo tenia massa pressa i ell massa avantatges».

S’incorporà amb el ulls plens de sol i tornà a engegar el motor. El Volvo Penta sonà segur i monòton. Navegà un poc per la badia i se’n tornà a port. En haver amarrat, es dutxà i es vestí convenientment: uns pantalons vells de pana, un jersei gruixut de coll alt i una geca de cuir. Volia anar a l’ampla perquè pressentia que la resta del dia no seria tranquil. Era migdia llarg quan baixà per la passarel·la.

Gornals havia quedat encarregat de vigilar l’ambaixador d’Israel així que posàs el peu a l’aeroport de Son Sant Joan i de no treure-li els ulls de damunt fins que arribàs al casal que havia d’inaugurar, on també hi hauria —Mosqueiro n’estava segur— l’inspector Tous i els seus subordinats. Tanmateix, estava convençut que l’acte transcorreria amb tota normalitat, «tant de bo ho tingués tot tan clar com això», es digué, potser amb la intenció inconfessable de tallar l’accés als pressentiments obscurs que burxaven per fer-se un lloc al cervell.

Es mirà el rellotge. L’acte s’havia previst a les nou i ja no mancava gaire estona. Les botigues, els centres comercials, la majoria d’oficines i d’agències de viatges feia estona que havien tancat. La ciutat vella, des del passeig del Born a les Avingudes, era deserta i immergida en una boirona groguenca a causa de l’enllumenat municipal, sempre insuficient sense la col·laboració dels aparadors. Mosqueiro, des del tasser del bar Bosch —únic punt bellugadís enmig de la ciutat espectral i silent—, contemplava la solitud humida de la font de les Tortugues i anava bevent-se a glopets el cafè espès que li havia fet en Toniet. Es mirà un altra vegada el rellotge, «ara només manquen deu minuts i comprovaré que Lora i Idra mentiren intencionadament. No hi haurà cap bomba, m’hi jugaria el coll, i qui sigui s’ho haurà passat la mar de bé amb tot el desplegament de forces que hem fet. Mentre això no signifiqui que li pegaran a una altra banda…», pensà sense acabar-ho de formular. Sortí del bar i prengué pel carrer de la Unió. Deixà enrere la plaça del Mercat i començà a pujar l’estreta escalonada de la Costa d’en Berga. Tot era fosc i tenebrós. Arrambada a un dels murs, una ombra —així mateix va poder entrellucar que era un home jove— remenava amb una xeringa i una ampolla petita d’aigua mineral que tenia devora, en terra.

—Esfuma’t, tu —s’enfarfollà l’ombra.

—Tu vés fent, que a mi tant se me’n fot —replicà el detectiu, que s’hi havia aturat davant.

I sense donar-li temps a respondre, se li atansà, es va treure la foguera especial —un Colt model Python 357—, que només utilitzava quan anava de cacera nocturna i garantida, i, amb una violència insòlita per a ell, li enfonsà el canó dins la boca. Amb el punt de mira fent palanca al paladar.

—És clar que, si vols treure bitllet per a l’eternitat, jo t’ajudaré amb molt de gust —xiulà Mosqueiro en to convincent.

Seguí un silenci espès. L’ombra i el detectiu, petrificats.

Sense cap pressa, amb moviments de retrocés lents i segurs, Mosqueiro tragué l’arma de la boca del punxaire. El llarg canó estava xop de saliva. Tornà a posar el fiador. L’ombra en va fer un alè.

A la part alta de l’escalonada, just on començava una poc insinuada volta que enllaçava amb el carrer de Sant Bartomeu, hi comparegueren de sobte dos energúmens de moviments simiescs, «deuen haver vist fressa i ara vénen a posar ordre, només me’n faltava aquesta», maleí Mosqueiro. Ja estaven a punt de començar el descens, però es quedaren paralitzats quan sentiren la veu de l’ombra:

—Quiets, col·legues. Tranquils, m’enteneu?, tranquils. Porta una arma que sembla una locomotora —va advertir l’ombra amb la mateixa veu esbarbussada d’abans.

—Bon xicot, ets més intel·ligent que no m’esperava —bufà Mosqueiro i, ala gatzoneta, a la mateixa alçada que l’interlocutor, es posà a joguinejar amb el Colt—. I per on caplleves? Pel Xino, no és ver? Hi has vist aquests dies qualcú nou? Alemanys rossos i ben plantats, per exemple?

—Com vols que me’n recordi, tio?

—Doncs, fes memòria!

—I potser sí. Ara que ho dius, ahir, un alemany intentava passar coca en un bar de col·legues del carrer Ballester. Però no sabria dir-te si era ros…

—Anava tot sol?

—Em sembla que no. Li feia companyia un altre paio escarransit i amb la pell verda, com si estigués malalt.

—Saps on tenen cobri? —Mosqueiro no treia l’ull de damunt els dos energúmens.

—Ni idea.

—Segur?

—Segur. Però no es cosa d’ahir que hi van, pel bar, ja fa un parell de dies que hi compareixen, no és cosa d’ahir. A més, tenen pasta, tu. Van molt ben vestits i no miren prim.

—Amb les dones?

—El de la coca, no, perquè em sembla que és un sarassa, però el de la cara verda, sí. El vaig veure ben embotonat amb la Susi.

—I qui és la Susi?

—Una fufa desfermada que tota la nit volta pels carrers. Va bruixada darrere la guita i no li importa gens qui…

—I on puc trobar la Susi aquesta?

—I jo què sé, tio! Pel Socors i, de vegades, si es topa amb un despistat que li paga un whisky, doncs a Can Vallès.

Can Vallès el va retornar, de sobte, a l’època en què va arribar per primera vegada a l’illa. Havien passat més de deu anys. Aleshores, ell era un bòfia oficial, amb els papers tots en regla i ben considerat pels cap-pares de Lisboa. Angelina do Riveiro, el transvestit assassinat dins una cabina de telèfons, havia estat el motiu del seu viatge de feina. O Pedro Vilhaça, que era el nom que figurava al passaport. La gatzoneta no era la posició ideal per posar-se nostàlgic, ni el paisatge de les dents esportellades de l’ombra, tampoc. S’aixecà i, amb el moviment, se li esborrà la imatge de Sergi Tous deu anys més jove, «com un gallet de brega», somrigué, i també els records quasi físics de Can Vallés. Colt a la mà, encara pensà que el xibiu aquell era on li havien parlat per primera vegada de Christopher Güst i li passà pel cap com un llampec la figura exuberant de Glòria, la noia de l’striptease i confident ocasional, dient-li allò de: «Un alemany molt ros, amb ulls blavíssims… En fi, que tirava de cul. Jo me n’hauria fet llepadits, d’un bergant com aquest». De sobte, s’adonà que retornar als orígens no li feia gràcia, «ni gota, per ser més exactes».

—Bé, maco —Mosqueiro tallà les pròpies elucubracions interpel·lant l’ombra, ara ja un manyoc de nervis—, fes el viatge i que t’aprofiti.

Començà a pujar l’escalonada, dret com un fus i a punt de saltar a la més petita, foguera a la mà i ben vistable. Els dos energúmens li deixaren pas i Mosqueiro continuà el camí sense ni mirar-se’ls. Enfundà el Colt sota l’aixella esquerra i, pel carrer de les Monges, sortí a la Via Sindicat. Se sentia una coïtja a l’esòfag, que el molestava ferm, i l’atribuí a l’estat de tensió habitual en el moment en què s’acostava l’acció.

En aquelles hores, el carrer del Sindicat no suggeria cap imatge imperial concordant amb l’apel·latiu de via. Era desert, i totes les botigues, amb els aparadors fortament protegits contra els desaprensius, gairebé no tenien llum. Adelerà el pas, «el mal camí, passar-lo aviat», amb la mà dreta tocant la foguera, per si es produïa un denou dels que sortien a les cròniques de successos dels diaris. A la fi, arribà sense cap entrebanc a la Porta de Sant Antoni, passà just per davant Can Vallès i es ficà pel carrer del Socors endins. Mosqueiro adoptà les maneres d’un macarra fatxenda, «més val fer veure que pots esclafar qui se’t posi davant, que no enganyar el personal amb falses modèsties», i per això mirava amb insolència suprema els estranys vianants de la nit, mentre anava inspeccionant tots els bars i xibius que li sortien al pas.

Quan va ser el cap de cantó amb el carrer Ballester, recolzà una espatla contra la paret i es disposà a esperar. Com que no tenia gaires més coses a fer, pensà en què podia haver passat al casal, però decidí no amoïnar-se’n, «no hi puc fer res, tanmateix, per tant ja m’ho contarà Gornals quan sigui hora». Un noctàmbul gat se li encolomà, cantussejant-li a tall de cara una ranxera de les més dramàtiques, i no se’l va poder treure de damunt més que amb una moneda de cent pessetes; però, quan el gat se n’hagué anat a fondre-les en una altra copa de vi, encara s’avorrí més. Es mirà detingudament el carrer i el fàstic li pujà a la gola, «ningú que no hagi passat per aquí no pot imaginar-se que n’és de llardós, el barri, ni quina quantitat de brutor pot arribar a produir», sentencià: els pixats de les parets tenien la consistència i la fortor canines; les humitats dels racons més amagats suggerien la ferum dels líquids més íntims; i les bolles de cel·lulosa escampades competien amb els condons inerts.

Calà foc al quart Camel i, per bé que xuclà amb intensitat, no se’n sentia el gust. Teia la boca com un fregall. Una mossa cridanera, «ja no ha de fer els trenta, aquesta», calculà, se li acostava des de l’altra punta del carrer. Duia uns talons altíssims i una mini a tall de mànec. S’abrigava amb un tres quarts de pell sintètica que no podia embotonar-se per imperatiu professional i per excés de carn, a parts iguals. S’hi aturà davant i el fità. La cara semblava una màscara de teatre japonès. Una empastifada de coloraines diverses, entre les quals abundaven tots els tons del vermell. Les parpelles, desproveïdes de celles, havien pres un color morat i li conferien una expressió esverada i permanent de pepa de cartró, «qualsevol sap el paper que vol representar», rondinà el detectiu, aguantant-li la mirada.

—Què, titola, t’agrada?

—Depèn. Si tu ets la Susi, potser sí.

—Au, mira-te’l ell! I ja tens peles i verga a bastament per a mi, angelet?

Mosqueiro es va treure dos bitllets de cinc mil.

—Aquests dos reis de paper només són per a la Susi —advertí Mosqueiro.

—La Susi som jo, que no ho veus, titi?

—Si tu ho dius, són teus. I on anam?

—Uep aquí, home misteriós! Primer, la pasta —li prengué els dos bitllets i, obrint-se un poc més el tres quarts, els va fer desaparèixer pitrera endins—. Així, ja està millor. I qui t’envia, a veure?

—L’alemany ros.

—No em prenguis el pèl, rei, que no vaig néixer l’altre dia, jo. L’alemany és un mussol que només em cerca quan l’he de posar en contacte amb la Glòria.

—Quina Glòria? La de Can Vallès?

—Vas peix, titi. Ara pixa més amunt. Ja no es queda en pèl, si ella no vol. Vull dir que s’ha independitzat i que fa de puta, de patró i de macarra, tot d’una peça. N’ha sabut, la tia.

Susi prengué alè abans de continuar.

—No té un lloc fix, però cada dia va de gresca pel Terreno, de bar en bar. Sopa al Palace, mai a la mateixa hora, i fins que arriba un paio decidit… Però, i jo per què t’he de contar aquesta música?

—Per les deu mil peles que t’has fitorat, i n’hi haurà cinc mil més si et portes bé.

—Òstima, que generós! I només per cantar?

—Sí, només per parlar i perquè em portis fins a la Glòria.

—I tu què vols de la Glòria, eh? Perquè no vull tenir cap embull…

—Informació.

—No em diguis ara que ets un bòfia camuflat.

—Per qui m’has pres, maca?

—Caram amb el misteriós! —Susi dubtava—. Cinc mil més, has dit? No està malament, i si no hi he de perdre cap pèl dels baixos, més que més. O sigui, que vols informació… I de qui o sobre què, titola?

—De l’alemany.

—Que li donin pel sac. És un bord. Em fa anar sempre de cul i no en trec res. Ni per a uns pantis.

—Bono, què? Feim el tracte o no?

—Fet, però tu pagues els taxis i les consumicions, d’acord?

—Per on començam?

—Quina hora és? —ara Susi ja estava més tranquil·la.

—Manquen un parell de minuts per a les deu.

—Doncs, primer mirarem si encara és a casa seva. No comença la feina fins prop de les onze perquè diu que només vol un tio per cada nit, que pagui bé. S’ho ha estudiat molt, això, saps? —Susi no podia dissimular l’admiració que sentia per la seva col·lega—. Diu que té el mamellam de Sabrina, però com Déu mana, o sigui, sense silicona, i que vol pela llarga. És molt espavilada, molt… És clar que no tothom pot presumir tant.

A la parada de la Porta de Sant Antoni en trobaren un, de taxi, un Renault un xic desballestat, i, seguint les ordres de Susi, el conductor els dugué fins a l’avinguda de Picasso i s’aturà davant un bloc d’apartaments que ella indicà. Mosqueiro pagà i, quan ella s’hagué compost la mini i els pantis a la voravia mateix, passaren per una reixa, travessaren un jardinet i pujaren per una escala lateral, descoberta, amb una barana metàl·lica pintada de blanc.

—És el 4-A —digué Susi.

—Hi has vingut amb l’alemany?

—Només la primera vegada.

Mosqueiro es va treure la foguera i Susi se n’esverà tota. La va fer callar i l’obligà a caminar ran de la paret de la casa. Mosqueiro guipà només una finestra apaïsada amb les persianes ben barrades i una porta d’entrada molt senzilla, temptació per a qualsevol lladregot inexpert, i pensà que era massa fàcil.

—Tu, ni mu; vine darrer i ben prop… Per si hi ha focs artificials, ho dic.

La cara de Susi era la imatge vivent de la por —les celles pintades en arc hi ajudaven molt—, però li va fer una capada d’assentiment. Mosqueiro, amb la targeta de crèdit que no podia fer servir gaire per manca de recursos, burinyà la porta i l’obrí d’una empenta. Els envestí el distribuïdor il·luminat per aplics a les parets i que acabava al davant en un arc sense història, per on s’entrellucava allò que devia ser una saleta d’estar, també amb el llum encès. De sobte, la veu esquerdada d’una dona:

—Què dimonis passa?

I Glòria Valera en persona, vestida de gran dama i amb una granera a la mà, tocà comparició sota l’arc.

—I a què cony jugau?

—Estàs tota sola? —preguntà Mosqueiro, ignorant la barramada.

—Per desgràcia, perquè si hi hagués un home amb collons en aquesta casa, t’hauria envainat la pistola pel cul.

—Podem passar?

—Podeu continuar, voldràs dir —ironitzà Glòria—. No et diré que no, si m’ho demanes a punta de pistola.

Mosqueiro es tornà a posar l’arma sota l’aixella i, seguit per Susi, entrà dins la saleta. L’estança era agradable, moblada amb gust i no gaire impersonal.

—Veig que has prosperat, Glòria.

Ella es deixà caure en una butaca de devora la xemeneia.

—I a tu què t’importa, manyefla?

—No gens, però m’agrada veure que les velles amigues són felices. No et recordes de mi?

Glòria reprimí l’enrabiada i se’l mirà més de prop.

—No —i sonà com un insult—. Amb gent mal educada i renouera, no m’hi faig.

—Un bon costum, veus? Te n’hauré d’alabar el gust —Mosqueiro s’acostà a les cortines i comprovà que la finestra estava tancada; tot seguit, va inspeccionar les dues portes: una dava al dormitori, i l’altra, a la cuina—. T’ajudaré a fer memòria, maca. Ja t’has oblidat d’Angelina do Riveiro? És terrible! Amb el show que muntava a Can Vallès, tan famós, i tu que ja no te’n recordes!

A Glòria, els ulls li espurnejaren.

—El portuguès —xisclà—. Tu ets el portuguès. Però si fa mil anys d’allò, com vols que me’n recordi?

—Exacte, petita. El portuguès, com tu dius.

—I a què has vingut, per tornar-me a emmerdar? No, gràcies. No en vull cap, de merder. Vull viure tranquil·la i amb pocs maldecaps, si és possible… O sigui que ja pots escampar el joc.

—Jo crec que més aviat has estat tu que t’has tornat a emmerdar, i no vaig de verbes.

Glòria s’escarxofà un poc més a la butaca i encreuà les cames. Mosqueiro comprovà que encara conservava unes cuixes potents.

—No sé què vols dir.

—Sí que ho saps. T’has enconyat amb l’alemany rosset…

—Merda! —escopí Glòria, i fità amb rancúnia Susi—. No l’havia vist més i l’altre dia em va tornar a comparèixer. I em va trobar per culpa d’aqueixa puça que manegues.

—On és?

—I jo què sé! Compareix quan vol, quan li rota…

—A dormir?

—No sempre.

—Avui, per exemple?

—Avui vespre ens hem de veure a les dues a Minim’s.

—Fantàstic! Que li guardes l’equipatge?

—Una maleta. És al dormitori, sobre l’armani.

—Hi puc rebostejar una mica?

—Que ho puc impedir?

—Crec que no, francament.

Es produí un moment de tibantor. Glòria, molt enravenada, s’aixecà i s’encaminà a l’alcova, seguida de prop de Mosqueiro. El dormitori era una peça espaiosa, amb un llit de matrimoni, un armari rober amb lluna de cos sencer, i presentava un aspecte més o menys endreçat. A la paret de la dreta, dues finestres amb cortines i, enmig, el tocador superpoblat de potingos; a la paret contrària un gran cartell de Snoopy —això desconcertà força Mosqueiro— dins una vasa de fusta envernissada, imitació caoba. L’empaperat era blau aigualit i feia conjunt amb la vànova, l’entapissat de les cadires i el tamboret del tocador.

—Veig que t’has enganxat al blau pàl·lid —rondinà Mosqueiro amb tota intenció.

—Més val que callis i miris de no embrutar-me la cadira amb aquests peuassos.

Mosqueiro s’enfilà i abastà la maleta. La deixà damunt el llit sense fer cas de les protestes de Glòria. No pesava gaire i Mosqueiro es digué que devia ser buida. L’obrí sense dificultat: efectivament, si no hagués estat per un sobre blanc enganxat al fons, hauria estat buida. Mosqueiro agafà el sobre. Duia una inscripció: Per a Celso Mosqueiro, «i ara, un missatge; avui no em podré queixar per manca d’estímuls», remugà mentre l’obria.

En tragué un paper blanc escrit a a màquina i el llegí:

Mosqueiro jugava amb els glaçons i amb la mica de whsky que li quedava al vas, mentre tractava de convèncer-se que la troballa del missatge era el mínim que es podia esperar d’un personatge com Christopher Güst, «jo tenia raó; aquest paio m’ha estat controlant des de bon principi. Pitjor encara, m’ha utilitzat per treure’s de damunt la gent que molestava l’organització», i pensà en els viatges a Munic, en els incidents de Belgrad i, sobretot, en l’eixida a les grutes de Postojna, «tot ho he d’agrair a aquest malparit», s’acusà i, com més mirava el pam de cuixa generosa que Glòria li ensenyava des del seu setial, més clar veia que havia fet el ridícul, «i encara deu fer comptes que el continuï fent», es digué, sense treure l’ull de damunt la seva amfitriona, que també bevia whisky a glopets, «i ara aquesta, que no fa més que d’esquer, em portarà al lloc de la cita perquè ens hi vegem les cares tots dos», filava Mosqueiro, però no tingué esma d’enfrontar-se amb el fet de no saber quina nova trampa li posaria l’alemany. Se li acudí que tal volta seria encertat de refusar l’envit, «però això no faria més que perllongar la situació, ajornar-ne el final. I tanmateix arribarà en un moment o altre», conclogué.

—Puc fer una telefonada, mestressa? —la sorpresa de Glòria va ser patent, però assentí.

Marcà el número de Gornals i abans de deixar-lo contar la inaguració del casal d’Israel, li donà l’adreça de l’apartament de Glòria i li demanà que s’hi presentàs com més aviat millor. Eren prop de les onze del vespre i Mosqueiro tenia tota la impressió que el temps no acabava de passar, «com que, per paga, no sé de què he de parlar amb aquestes dues tòtiles», s’excusà. A la fi, al cap de mitja hora, arribà Gornals, que s’apressà a aclarir, veient la cara de Mosqueiro, que s’havia torbat tan poca cosa estona perquè quasi no hi havia circulació. Mosqueiro no tenia ganes de discutir.

—Millor que anem per feina. Ajuda’m amb aquestes dues —i, ignorant les protestes més que agres de les dones, les tancaren amb pany i clau al dormitori per poder xerrar sense testimonis.

—Al Casal tot ha anat com una seda —informà Gornals—, però, qui s’ha emprenyat com una mona, ja et pots imaginar qui ha estat. En Tous s’ha posat fet un nero i ha dit que et fas vell, que fins i tot els minyons de la muntanya et prenen el pèl i què més sé jo! Quina volada, Déu meu!

—I l’ambaixador?

—Fresc com una cama-roja.

—Cap rata sospitosa?

—Ni una, com tu havies previst. No s’han molestat ni a cobrir l’expedient.

—Doncs ara he de menestar qualcú amb el cul falaguer.

—No dec ser jo, aquest.

—I tant que ho ets.

—El meu cul és de cada dia més feixuc i m’agrada tenir-lo més a cobert.

—Doncs avui vespre li faràs fer exercici.

Mosqueiro li explicà els seus projectes i, entre tots dos, estudiaren un pla d’acció —Gornals no feia més que rondinar quan en tenia ocasió— que els va semblar relativament segur i que no els comprometiria gaire. Quan s’hagueren posat d’acord en els detalls i Mosqueiro pogué convèncer l’amic d’interpretar-hi el paper escaient, abandonà l’apartament en companyia de Glòria.

Com que era divendres, el Minim’s era ple de gom a gom. Un xicot amb cresta de gall enravenada, tenyida d’un lila brut, fità Mosqueiro amb menyspreu i li va dedicar uns gest no gens pacífic. Va estar a punt de clavar-li una morma allà mateix, però no ho va fer, sobretot perquè el de la cresta ara ja li enviava un somriure d’orella a orella. Glòria li va fer colzet.

—És na Lolita. No li agraden els estranys, però tothom el coneix per aquí.

Tan bon punt li hagué explicat el currículum, Mosqueiro se sentí la cresta a tall d’orella, «és bastant emprenyador, però no hi ha dubte que na Lolita se m’insinua», remugà Mosqueiro, que veia com li obria lleugerament els llavis i li ensenyava la punteta joguinera de la llengua. No li varen fer gota de gràcia aquelles confiances i, menys encara, sentir-li la veu esmorteïda:

—Portes un bon paquet, campió?

—Déu n’hi do! Hi ha un bon canó.

—Ui, quina il·lusió, tu!

—Ho vols provar, eh?

Mosqueiro li agafà la mà, la hi estrenyé tan fort com va poder i se l’endugué sota l’aixella. Cresta de gall sentí l’escalfor metàl·lica del Colt i se n’esverà tot. Enretirà la mà de cop i desaparegué com un llamp.

Glòria demanà un ginet, mentre que Mosqueiro se les hagué de veure amb una cervesa que estava mig tèbia. El rellotge no avançava gens. La gent anava i venia, s’estava una estoneta a la barra, xerramecava un poc, se’n tornava i tornava a enganxar-s’hi de bell nou. Tothom coneixia tothom i probablement mai no s’havien vist tret de cada divendres. Mosqueiro es dedicà a observar el joc de relacions que s’establia i descobrí que no tot era disbauxa: alguns s’odiaven o s’estimaven a mort. Els uns feien les presentacions als altres i tres segons després s’ignoraven. Una mossa de prop d’ell pegà un crit de desesperació: s’havia fet una carrera a les mitges, «i me les he acabades de comprar, tu», es queixava i, per ensenyar-ne l’origen del trajecte a l’acompanyant, s’anava apujant la faldilla, però el missus continuava indiferent, com si no hi fos. Un tipus gras i tou, que ell havia vist retratat per la premsa com a crític de cinema, en duia armada una sobre Alberto Moravia amb el grupet d’iniciats; deia que era un novel·lista mediocre, «que no el veis? Coix i maricó, què voleu?», preguntava disciplent. «Quins roïssos que fan aquests», pensà Mosqueiro. Era un gallinet de reglament i això no li feia gaire el pes, com tampoc no li agradaven gaire els arrambatges que el goril·la de devora seu li pegava a una xiqueta primatxola, d’aspecte malaltís, «si li’n paga cap altre, la romprà, perquè és com un fil d’estendre», es deia Mosqueiro, amb la cervesa gairebé intocada davant seu, i sentí com, amb veu esquerdada, llengua de pedaç es feia propaganda, «la ploma em va tan dura i atrevida com la verga».

—Com és que hi ha tanta de gent de pèl i ploma per aquí?

—I què et penses, que no tenen el nas enmig de la cara o què? —comentà Glòria.

Aleshores, de darrer el tasser un cambrer es posà a cridar:

—Hi ha algú que es digui Glòria? Algú es diu Glòria?

Glòria va fer una senya amb la mà.

—Un tio et demana per telèfon.

S’hi va estar una bona estona, enganxada a l’aparell. Mentrestant, Mosqueiro la vigilava incombustible des del taulell. Quan en tornà, Glòria li ho confirmà.

—Era l’alemany.

—Ja m’ho imagín. I què?

—Que et vol veure.

—Em sembla perfecte.

—M’ha dit que t’he d’acompanyar fins a la plaça del Mediterrani, aquí devora, i que t’he de deixar a l’entrada dels jardins de la Quarantena, que us veureu allà. Tu to sol, però, eh?

Glòria establí una pausa i l’aprofità per acabar-se la ginebra. En aquell moment precís, Mosqueiro va veure el cap de Gornals navegant per la barreja de clients gesticulants. Emblava que anava cap al fons del local, en direcció als serveis d’homes. Glòria no s’adonà de res i Mosqueiro en va fer un alè, «tot marxa», pensà, i se’n sentí reconfortat.

—Però si aquests jardins estan tancats de vespre —protestà el detectiu.

—M’ha dit que trobaràs obertes les barreres, això és que no hi ha problema: entres i prou. Ell ja et farà de trobar. Hem de fer via perquè ens ha donat tres minuts per arribar-hi. Au, corre!

—Em sap greu, però he d’anar al servei. Crec que és millor anar a veure el teu amic amb la bufeta descarregada, no et sembla?

—Fes com vulguis, però aviat. Tenim tres minuts.

—Amb un, ja en tenc prou per buidar —i se n’hi anà dret.

Tres cops a la porta dels lavabos i Gornals obrí. Mosqueiro passà.

—Us ha telefonat des de la cabina de la plaça.

—Ja ens ho podíem esperar.

—Després, ha passat tranquil·lament per davant la porta del Minim’s, ha recollit una bèstia d’aspecte innoble i han partit cap als aparcaments de la plaça. No m’agrada gens, Celso, però gens…

—En efecte, m’espera als jardins de la Quarantena per la banda d’aquesta maleïda plaça. Ja saps, tu hi aniràs en lloc meu. Jo entraré als jardins per baix, pel passeig Marítim. T’has posat l’armilla antibales?

—Sí, però, qui em protegeix el cap, eh?

—Si el tens dur com un mac, Gornals!

I mentre parlaven, s’intercanviaren la roba. Eren gairebé igual d’alts, però com que Gornals havia posat panxa, anava queixant-se tot el temps dels inconvenients de la roba estreta. Mosqueiro el deixava fer, preocupat únicament pel fet que la fosca de la Quarantena fos un aliat eficaç per als plans que tenia, «no crec que en Güst sigui l’encarregat de vigilar la plaça del Mediterrani, que és on hi ha llum, de manera que controlaré la situació», pensava.

—Tu creus que s’empassaran el canvi? —preguntà Gornals.

—I és clar que sí, home! Tu procura dominar la Glòria, ara quan surtis i, sobretot, no l’exposis més del compte. En el fons, és una bona xicota!

—I per si no fos a bastament, he de fer de dida! —es desesperà Gornals.

—Au, no remuguis i som-hi! —i sortiren com bales del servei.

Tot i les frases d’encoratjament, Mosqueiro tampoc no acabava de veure clar que aquell pla sortiria rodó. Ell, que l’havia improvisat a l’apartament de Glòria, sabia més que ningú que estava enganxat amb saliva dejuna, però que no era possible fer anques enrere, per bé que l’aigua estigués a punt d’arribar-li al coll, ni, menys encara, esfumar-se com si no hagués passat res. L’assassinat de Marlen havia estat un cop amb totes, però s’havia de reconèixer que, així com a la primeria l’havia exaltat, i d’això n’havia tret avantatges la Rosa Blava de Paper, «així em lluïa el pèl per Iugoslàvia, que vaig anar de cul tot el temps», remugava Mosqueiro, baixant a l’atropellada, i per segona vegada en pocs dies, les escaletes de Tito’s al passeig Marítim, de la mateixa manera calia reconèixer que, una vegada que se li hagué refredat la sang i pogué analitzar els fets més racionalment, tots els elements componien una xarxa tan delicada com una teranyina entorn seu, fins al punt que qualsevol observador superficial hauria dit que es tractava d’una acció individual de Christopher Güst contra Mosqueiro gairebé al marge de l’organització.

No així el detectiu que, amb les cames, al coll i esbufegant per totes les juntes, tenia més clar que mai que Christopher Güst —l’assassí científic de Pedro Vilhaça, de Claude Genau, de Marlen i qui sap de quants altres més—, sempre tan pulcre i metòdic a l’hora de les execucions, no s’ho podia jugar tot pel vulgar plaer de carregar-se un privat més o menys molest. Mosqueiro espitjà encara més fort la cursa. Pensava molt ràpid. Li passaren pel cap les dades de l’informe, enviat per Queiroç a Munic: la Rosa Blava de Paper havia establert contactes amb la màfia alemanya de la droga, que actuava des de feia alguns mesos a Mallorca, «això vol dir que l’organització necessita peles i que ja s’avé a emmerdar-se amb drogues, tràfic de blanques, armes o qualsevol altra cosa que en doni. Ja no miren prim», i s’estremí de pensar que potser a la Quarantena es trobaria amb un petit exèrcit de gent disposada a tot, «perquè no crec que dugui la guarda de feixistes locals: aquests jovenets juguen a la guerra, però no els agrada fer-la. N’hi hauria, de cagarrines!». La voravia del passeig marítim li venia estreta per al trot que duia, «encara que, si faig un poc tard, estic segur que el puta ros m’esperarà igual», es digué. De cop, es recordà de Gornals i de Glòria, «ja deuen ser devora l’entrada dels jardins», calculà, i encara corregué més.

A la fi, rapà el mur dels jardins. El saltà silenciosament i comprovà tot seguit que Christopher Güst no havia descuidat el detall de la rereguarda. Sullà mateix, prop de la porta, distingí una ombra vigilant, parapetada darrere una bardissa. No podia perdre temps, però tampoc no convenia precipitar-se i sortir a rodol. Marrà i, avançant molt a poc a poc, emparant-se amb les ombres dels arbusts i aprofitant les irregularitats del terreny, es col·locà a uns metres del vigilant. Es tragué la foguera i l’agafà pel canó. Aleshores, pegà bot i la culata del Colt, amb un cop sec, s’estavellà contra el cap del vigilant. Sonà a os esquerdat. Mosqueiro no deixà que el cos arribàs a terra. De sobte, una veu rodolà fosca avall:

—Què passa, Karl?

Silenci.

Mosqueiro sabia prou bé que era un moment delicat. No tenia idea de com se les compondria per trobar Christopher Güst. Els jardins de la Quarantena no eren gaire grans, però tenien mil racons aptes per a l’emboscada, «i ara pagaria per veure-li la cara al propietari de la veu», reconegué. Deixà el cos del vigilant estès al caminal, de manera que des de qualsevol banda només li poguessin veure els peus, i encara tingué esma d’amidar-los-hi, «un quaranta-quatre deu calçar; això tirant pel baix», ironitzà; tot seguit, Mosqueiro s’ajupí devora el jacent i, protegit per la bardissa, esperà.

Veié una ombra que baixava pel caminal. Era l’ombra d’una mena de gegant que avançava a grans gambades. S’aturà de cop i eixancà les cames, «la mare que…, això ja fa la mida del colós de Rodes», pensà Mosqueiro i, mentrestant, li mirà el cap gros, enorme, que li oferia un blanc magnífic. Malgrat això, no gosà usar la foguera per por d’alertar els altres i perdre l’avantatge de la sorpresa. Es mossegà els llavis maleint-se interiorment, però continuà esperant. El colós s’havia tornat a aturar i ara ja havia vist la fressa dels peus del company.

—Karl?

Tampoc no hi va haver resposta, i el gegant, més mosquejat cada vegada, emprà un to enèrgic.

—Karl! Vinga noi, que t’has tornat boig?

Era molt a prop. Mosqueiro li podia veure perfectament l’arma i, en tocar la bardissa, s’acotà per veure què li passava al company. Mosqueiro no li donà temps de res i li entaforà el canó del Colt entre les celles.

—Molt bé, fillet, tu tranquil, no pateixis. Deixa l’artilleria i no obris la boca, si no la vols tenir tancada per sempre…

El colós obeí, aparentment dòcil.

—Això és. I ara, de genollons, com si haguessis de fer penitència per tots els teus pecats —Mosqueiro havia recuperat la ironia clerical, si més no, en aparença—. Quants sou?

—I tu qui ets, malparit?

Mosqueiro pitjà el canó contra el front amb tota la força de què va ser capaç. El gegant tancà els parpells i obrí la boca, però no hi va ser a temps. No li’n sortí cap crit: el canó del Colt li fregava la gola.

—Les preguntes, les faig jo, grandolàs, no te’n oblidis —i perquè el goril·la tingués ben clares les senyes d’identitat, demanà—: Quants sou? Contesta i fes el cap viu, que si el dit se m’engalaverna, ja saps que et passarà. Quants sou?

Li tragué el canó de la boca perquè pogués contestar i els traslladà enmig dels ulls.

—Quatre —digué el gegant de molt mala gana.

—Segur?

—Quatre al jardí i un altre que vigila com van les coses a la plaça de l’aparcament.

—Així m’agrada, que siguis bon al·lot —declarà Mosqueiro sense minvar gens la pressió de l’arma—. I ara, per acabar-ho de fer bé, digues on són els altres dos.

—Això sí que no ho sé. Crec que a la part alta del jardí, a la placeta on hi ha una caseta de fusta…

—I separats, és clar…

—No som imbècils…

Tot i la insolència, Mosqueiro no se n’impressionà gens i li clavà la foguera a la boca de l’estómac, un poc per damunt del múscul del diafragma. El colós es vinclà de mal i ell aprofità l’avinentesa per descloscar-lo amb la culata. Tenia el cap tan dur com pareixia i hagué de menester tres cops seguits per estormeiar-lo, però, finalment, el deixà fet un bolic de carn greixosa.

No s’enredà gaire a comprovar els efectes de la seva contundència, «au, ja en tenim dos d’anestesiats», pensà en homenatge a Queiroç, i es dirigí a les escales, sempre cercant l’empara dels arbres. Quan ja era quasi dalt de tot, veié Gornals —la llum dels fanals era esmorteïda i repartiren grans zones de fosca— que avançava per un dels caminals cap a la placeta, «un minut més, i hauria perdut els patrons», remugà Mosqueiro.

—Poli de merda! —l’accent era inconfusiblement teutó i tot d’una l’adjudicà a Güst—. Ni una passa més!

Gornals s’aturà en sec i es quedà clavat sullà mateix amb les cames un poc separades.

—No et moguis, entesos? Tira l’arma en terra i no vagis de magarrufes.

Gornals, molt a poc a poc, es dugué la mà sota l’aixella i se’n tragué l’arma, que llençà unes passes enfora.

Mosqueiro, una mica anguniat, comprovà que el seu amic interpretava a la perfecció el paper que li havia encomanat.

—Això és tota l’artilleria que duus? —no hi va haver resposta, així és que Güst tornà a escopir una ordre—: Georg, vés-hi i comprova-ho.

L’anomenat Georg sortí a rotlle i escorcollà Gornals a fons. Tot seguit, en passà l’informe:

—Va net, però duu una armilla antibales.

—Sempre m’ha agradat la gent previsora —Güst havia deixat l’amagatall i s’acostava a Gornals, exhibint un magnífic Mat 49—. Llàstima que no t’hagi de servir de gaire cosa. I qui t’ha dit que et volíem rebre amb trons, bòfia? Una meuca com la Glòria no serveix per informar. Volem que tenguis una sort més refinada. Te la mereixes —Mosqueiro veia l’esquena de l’alemany i calculà que ja devia quasi fregar el pit de Gornals amb l’arma—. I jo diria que t’has engreixat, Mosqueiro. La bona vida de Iugoslàvia? T’han cuidat bé les amiguetes?

—Beníssim, i t’envien records! —contestà Mosqueiro des del seu lloc.

Christopher Güst pegà bot i es girà com una fura. Enfollit, descarregà el subfusell. Gornals es tirà a terra i Mosqueiro hagué de veure com el ferien. Emprà el Colt amb precisió fantàstica: una bala fitorà l’ull esquerre de Christopher Güst i li sortí per l’occipital dret; en seguiren dues més, que se li clavaren al pit. L’alemany tentinejà una mica i, finalment, caigué emplomat com un sac de patates. Mentrestant, Georg no havia tingut temps de reaccionar, igual que si li hagués vingut molt de nou tota aquella fressa, i havia optat per llençar l’arma, «de vegades els missus no són tan pardals com semblen», remugà Mosqueiro.

S’acostà a Gornals, que continuava allargat en terra.

—Com et trobes?

—M’ha vingut d’un pèl —la veu de Gornals era tranquil·la—. M’han pegat al braç i a l’espatlló i no me’ls sent —provà d’aixecar-se i ho aconseguí amb prou feines. Després, preguntà—: Què, creus que ha valgut la pena?

Quan Tous el va fer passar al despatx del comissari, Mosqueiro duia les ombres molt mortes i això li feia sentir un neguit de mal explicar. Per primera vegada havia quedat sense contesta una mossegada de l’inspector sobre la impotència dels privats, «sempre presumiu de tenir les mans netes de sang i sempre acabau emmerdant-vos-les», havia dit, i només de pensar que podria interpretar malament el seu silenci, això el feia estar desficiós. Tanmateix, passà el llindar i, en silenci encara, es posà davant la taula de Boscana gairebé en posició militar.

Boscana se’l mirà una bona estona, incrèdul.

—I era necessari despatxar d’aquest món l’alemany? —el comissari havia fet la pregunta quasi xiulant com una serp. Mosqueiro decidí ignorar la part de recriminació que podia tenir la qüestió i no es molestà a contestar. Semblava concentrat en un punt indefinit. Boscana decidí continuar—: Bé, home, jo vull que hagi estat en defensa pròpia, però, no s’hi podia haver mirat un poc? No podia haver-ne sortit disparant-li a les cames?

—No hi he pensat —Mosqueiro tenia la veu molt opaca.

—Ai collons, està bé això! Doncs sàpiga que ens hauria estat més útil viu. Ja sé que no valia gaire cosa el bord aquest, però no se sap mai… Bé, no ens n’hem d’amoïnar més del compte. Ja està fet, tanmateix. No li retirarem la llicència per aquesta vegada, o sigui que tranquil. I ara, li donaré una sorpresa: sap on hem trobat la Glòria?

Mosqueiro s’arronsà d’espatlles com si la cosa no li hagués d’interessar.

—Doncs entre els cotxes aparcats a la plaça Mediterrani, amb el cap esclafat com un tord de filat —Boscana no s’estalvià la metàfora—. Aquests de les drogues sí que no s’hi miren gens, no. Probablement, qui la vigilava va sentir fressa als jardins i decidí buidar-li tot el carregador al cap, pobra infeliç. No l’hem pescat encara, però li ben assegur que no anirà gaire lluny…

—I els altres, què? Eren de la guarda de camells? —s’interessà Mosqueiro.

—Doncs, sí. He d’admetre que tot ha sortit com ho havíem planejat i que tu tenies raó. Mosqueiro —Tous havia pres la paraula—: s’ho tenien molt ben muntat i, en efecte, tu per a ells només eres l’esquer, l’element de distracció… Per a la Rosa Blava de Paper, ja no n’estic tan segur, però és la lectura que n’hem fet, a la vista dels esdeveniments. I sort que ens ha anat molt bé l’operació i que hi hem fet caure un grapat de fills de puta, entre alemanys i colombians. En fi, que ha estat un èxit.

—Doncs ara, supòs que us clavaran una patena i que us trauran per la televisió, comissari. En podeu estar satisfet.

—Mosqueiro, estàs millor callat, si has d’insultar.

—I què vol que faci? Un parell de desgraciats cauen dins les xarxes de la policia, sempre tan professional i tan tècnica, i ens n’hem de felicitar, quan tothom sap que els peixos grossos continuen a l’ampla.

—Comprenc que l’hagi afectat tot aquest embolic, però això no li permet insultar. Si té proves de les coses que diu, si sap noms, amolli’ls i no se’n quedi cap dins el gavatx. Però, si no té res que pugui interessar de debò el jutge, més val que no faci de superman.

—Proves, sospites, noms… merda! En aquesta casa els saben tant com jo, els noms, comissari. Passa que no hi ha collons.

—Prou, Mosqueiro.

—Entesos, callaré, i ja em dirà què he de fer.

—Una declaració detallada a en Tous de tot el que ha passat. Ell en farà l’informa.

—Una declaració? Però si no en necessita cap, comissari. Que s’inventi l’informe. Probablement li sortirà millor. És de la nova fornada i ja en sap, d’escriure amb estil. Estic segur que potser ho fa millor que molts novel·listes d’avui dia. Fins i tot pot guanyar algun premi…

—Mosqueiro! —bramà Tous.

—Oh, perdó, inspector. No has de ser tan modest, has de fer valer les teves qualitats, creu-me… Si no, quins mèrits al·legaràs per fotre-li la cadira al comissari? —Mosqueiro estava fora de si.

—Tota aquesta història t’ha reblanit el cervell —Tous mirava de no afegir llenya al foc i de llagostejar el comissari.

—Sí, és possible. Però a algú se li havia de reblanir perquè vosaltres, els culs plans, poguéssiu continuar cobrant el sou de funcionari.

Mosqueiro girà en cua i desaparegué del despatx, pegant una portada.

Boscana i Tous no feren res per retenir-lo i es quedaren mirant-se amb tota la complicitat que el seu cos superior preveia per als qui havien ingressat.