Un cadàver amb sexe

Incomprensiblement, Mosqueiro travessava una època de bonança. Tant era així, que fins i tot es permetia alguns vicis vells. Sempre li havien agradat les matinades i, de feia poc, provava de passar-se-les al Terreno de la manera més evocadora i confortable que la ciutat permetia: al Joe’s, davant un calvados, per exemple, xerrant tranquil·lament de una i mil coses, àngels inclosos, amb altres viciosos amables, noctàmbuls empedreïts, que havia conegut allà mateix. Tant podien engrescar-se a considerar si una noia camallarga havia de dur calces triangulars amb profusió de randetes o si era millor que adoptàs les fórmules reconvertides a base de body i peau d’ange acrílica, igual que si fos una nova edició de la mare o de l’àvia, com passar a lloar el cel·luloide ranci i les actrius com la Bacall, la Bette Davis, la Morgan, que eren els monstres preferits de tots.

Estaven en una d’aquestes, quan Mosqueiro veié que Eladi, el missus de Sergi Tous, traspassava el portal i li feia senyes. Mosqueiro no pogué controlar una mena de desfici de veure com aquell ocell de mal averany no tan sols es molestava a dissimular gens la seva presència esquifida —ell trobava que Eladi sempre tenia el posat d’un col·legial regirat—, sinó que fins i tot s’atrevia a dirigir un somriure tímid als contertulians.

—Quina puça t’ha picat, Eladi, en aquestes hores? —i Mosqueiro, que se n’hi havia anat dret, arrossegava el policia cap als fons del local.

—A mi, cap ni una —digué sense gràcia i amb pretensions de fer-ne—. Però l’inspector Tous sembla que n’escalfa un niu, no sé si de puces o de polls. Té una pressada per veure’l, encara que, quan m’ha dit que els vingués a cercar, no feia cara d’estar gaire furiós. Senzillament, m’ha dit que mogués el cul perquè el volia veure com més aviat millor.

—Vols dir que encara és al cau, en aquestes hores?

—S’hi ha de estat tot el matí i tota la tarda. Ni tan sols ha sortit per dinar. S’ha fet pujar un entrepà de pernil dolç i, cosa rara, només ha begut aigua mineral amb gas. Ens ha fet anar de capoll a tots, cregui’m.

—I què vol de mi, el nostre cul pla? Ho saps?

Eladi li dedicà un gest imprecís i va tombar el coll igual que un minyó de la muntanya després d’una excursió excessiva per a les seves forces.

—No fotis, Eladi, que ja fa temps que ens coneixem, bergant. Què passa ara? Em vol retirar la llicència de privat o em vol expulsar de l’illa?

Eladi se’n va guardar com de caure, de donar el net de res.

—La veritat és que no estic autoritzat a informar-lo de res, però si ho hagués estat, no sabria què dir-li realment, perquè no sé gairebé res.

—Molt bé. Acompanya’m fins al llaüt. Vull dutxar-me i canviar-me de roba. No hi cosa que em rebenti més que competir en engrut amb l’inspector.

Mosqueiro s’acomiadà dels amics i, seguit per Eladi, sortí escapat.

Eladi s’apressà a aclarir que ell no hi pujaria, al llaüt, que no hi tenia cap feina, i que li convenia enllestir aviat, si no volia problemes afegits.

Amb el telèfon rajant aigua tèbia damunt el cap, Mosqueiro pensava que hauria d’adoptar una de les actituds que l’alçurava més, la de resistent en cos de camisa, «mira que ho he dit vegades, que me n’hauria d’anar d’aquesta illa, perquè encara m’haurà trobat amb els calçons desfets i serà ell qui em despatxarà», es lamentava, recriminant-se la poca previsió de què podia disposar un privat de merda, «i bé m’anirà que darrere la convocatòria no hi hagi el comissari Boscana, perquè si hi és, ja em puc menjar la llicència». I de sobte, li començà a entrar una mandra llarguíssima de les coses que comportava fer una visita a la santa casa: el despatx de mossó ple de fumassa de tot el dia, amb aquelles butaques d’escai que s’aferraven sonorament a la més mínima; les males puces de l’inspector, que no havia tornat a veure d’ençà de l’afer de tràfic d’armes a Punta Portals, «i com que el vaig deixar no gaire afavorit, segur que m’ho fa pagar»; el cafè de la màquina munyidora, infecte, que l’inspector es faria portar no sense convidar-lo abans…

—Saps què et dic, Tirant? —i el gos s’assegué de cop i se’l mirà amb ulls trists, com de no haver romput mai un plat—. Que els bombin! Si m’han de retirar la llicència o m’han d’expulsar, ja ho diran! No me’n vull posar cap pedra en el lleu i, sobretot, en aquestes hores!

De camí cap al despatx de Tous, Mosqueiro intentà tornar a estirar la llengua a Eladi. Bé que sabia que no en trauria res, essent com era un manat fidel, un policia sense gaires ambicions, que es pagava la vida discreta amb el sou escarransit, però ho va voler provar com si allò fos un entrenament esportiu. I és que Eladi era l’espàrring ideal; un xic abúlic, rutinari, poc imaginatiu i aparentment pacífic. Com ell, n’hi havia a betzets en totes les comissaries del món. No es desteixinaven mai, tret de quan les coses es veien mal dades. Aleshores, podien rebentar en còlera com els bonys en pus i valia més fer-se’n enfora. No per això esdevenien més eficaços, qüestió, aquesta, que Mosqueiro fregava pels nassos de Tous, cada vegada que volia treure’l de solc: «Què, i encara no sabeu res de la mossa que trobàreu amb el cap esclafat a pedrades? Sí, home, aquella de prop del Palau Municipal d’Esports». Renous guturals. «Què me’n dius ara? Que no sabeu ni qui és?». Mosqueiro solia fer-se’n com a creus, però en realitat somreia maligne de sentir com l’inspector bufava i tornava a bufar. «I dels cas aquell de l’arquitecte que assassinaren? Sí, home, aquell que diguéreu que era cosa de culers. Tampoc? I d’aquella alemanya que qualcú forçà i la deixà esquarterada a no sé quina cala? Però si vivia en una urbanització de luxe, feta a mida de la jet més exigent!» aquí, normalment, Sergi Tous ja solia tenir el dipòsit ras, cosa que tanmateix no tornava prudent Mosqueiro. «I què feis en tot el dia, si es pot saber? Això és eficàcia? Això no és res, home!», i tornava a somriure com si volgués impedir l’esclat de mal humor.

No obstant això, es digué, calia reconèixer que Tous tenia un bon gavatx on arxivar humiliacions de tota gruixa. Tenia paciència. Paciència d’esperar, mentre congriava revenges, el moment oportú. Mosqueiro ho sabia de sempre, però se sorprengué de pensar-hi justament en aquelles hores, «qualsevol diria que avui m’ha de tocar la pera aquest cul pla dels collons».

Sempre acompanyat d’Eladi, tan cerimoniós que li va fer d’introductor, Mosqueiro va ser convidat a entrar al despatx de Sergi Tous. Tot era igual com sempre, no gaire més empeloït que la darrera vegada. L’única diferència era que l’inspector no tenia l’aspecte ferotge habitual, sinó que semblava defallit de cansament.

—Ja era hora, privat —bramà sense gaire convicció.

—Si tu ho dius…

Sergi Tous s’aixecà de la seva poltrona distintiva com empès per un ressort.

—T’agrairia que no fossis tan torracollons. Si et penses que m’alegra la vista la presència d’un privat com tu, vas ben calçat per aigua. Primer em tiraria un caiman mascle —i es mirà Mosqueiro amb tota la prevenció—. És Boscana, qui et vol veure, així és que no perdem més temps i anem-hi.

El despatx del comissari Boscana era més ampli que no el de Tous i amb alguns tocs convencionals que indicaven la superior categoria del llogaret. Mosqueiro reparà que la taula de fusta i que les butaques estaven entapissades de mescleta acrílica. També la butaca de Boscana era més prominent; però, en general, tot era tan impersonal, que s’hi veia la denominació d’origen ministerial.

Boscana els rebé amb un remuc, «no sé si l’ha fet amb la boca o amb el cul», somrigué Mosqueiro, i no aixecà el cap del munt de papers que tenia davant. Mentrestant, Tous, Mosqueiro i Eladi es mantenien drets com uns estaquirots a l’altra banda de la taula sense dir ni piu. Passaren uns segons i el comissari, sempre amb la vista posada en els papers, escopí una ordre en veu baixa i peremptòria:

—Eladi, avisi l’inspector Belastegui i l’ajudant Briones, que vinguin immediatament.

Aleshores Mosqueiro decidí asseure’s: prengué possessori d’una butaca i es tragué un Camel de la butxaca disposat a fumar-se’l. Sergi Tous continuava dret, enciriat, i esperant instruccions. Semblava que la cosa anava per llarg, i això no li va fer cap gràcia, al detectiu, sobretot perquè encara no s’imaginava què podia voler el comissari aquell, tan aplicat.

Eladi demanà permís per entrar i passà seguit per Belastegui i per Briones, un jovenet amb ulls com cagallons de cabra, opinà Mosqueiro.

—Seguin —manà Boscana.

Però no hi havia seients per a tots, de manera que Tous, a peu fiter, continuà com estava abans: dret i impassible. Mosqueiro pensà en l’escola de Lisboa on anava de petit: sempre n’hi havia d’haver qualcun de dret, castigat, mai no podien tenir la festa en pau. L’al·lucinació li passà aviat: allò no era l’escola ni, aquell, el professor Eça das Mortes, sinó l’hermètic senyor Joaquim Boscana, cap de policies i cap pelat, atès que el duia rapat com si fos un casc de la primera gran guerra.

A la fi Boscana parlà:

—Bé, Mosqueiro —el detectiu s’estremí no precisament d’emoció—, amen per feina.

—Com vostè vulgui…

—Aquest matí —i Boscana consultava uns folis, probablement l’informe d’un policia— hem rebut l’avís que a la pensió Europa havien assassinat una noia. La dona de neteja se l’ha trobada morta, quan a entrat a l’habitació a fer la seva feina. Ens ha dit que devien ser devers les nou i que se n’havia dut un bon esglai, perquè ella feia comptes que l’habitació era buida i que la noia havia partit cap a Barcelona amb tots els seus companys amb l’avió de les 7.15, com li havien dit. Bé, doncs, la noia estava damunt el llit, despullada i amb el cap sota el coixí. Li havien deixat les cames aixecades, i tots els baixos, que diguéssim, igual que els llençols eren un mar de sang presa. I així mateix l’han trobada Belastegui i Briones, que han estat els primers a arribar-hi, abans que no hi pegassin els especialistes en digitals, el jutge, el forense i tot i això…

—Em sembla molt bé, Boscana —Mosqueiro li interrompé el relat perquè no sabia a què treia cap tota aquella història—, però, em vol dir què hi tenc a veure jo, en l’embolic?

—No li han ensenyat a no interrompre, jove? —i el comissari aprofità per beure un glop d’aigua de Vichy esbravada que tenia sobre la taula—. Ara, ho veu?, ja he perdut el fil. Bé, per on anàvem? Ah, sí… La noia era model i estava per aquí des de feia quatre dies, juntament amb dues altres més i un equip de fotògrafs. Treballaven per a un dissenyador de modes i preparaven la campanya d’hivern per a una revista. Tots havien de partir cap a Barcelona aquest matí, com ja li he dit, a les 7.15. Primera incògnita: com pot ser que els seus companys no s’adonassin que la mossa no partia amb ells, si tenien el mateix vol? És clar que Belastegui té una hipòtesi respecte a això…

—Aquesta gent, models i això —Belastegui no podia amagar l’orgull d’haver estat requerit a parlar—, duen una vida bastant desbaratada… Les mosses, sobretot, es deixen engatussar pel primer que arriba, si hi veuen la mínima possibilitat de passar-s’ho pipa o de treure’n pela. Ja m’entén… Aleshores, podria ser que la model aquesta, l’Esther Guimbauer, hagués lligat qualcú pel Terreno o pel Club de Mar, si era refinadeta, i que hagués dit als companys que no l’esperassin, que es quedava per aquí un parell de dies…

—Crec que això és possible, no ho veu així, Mosqueiro? Però també trob que l’hipòtesi de Balastegui deixa moltes encletxes… No em sembla un assassinat normal. N’han fet tal carnisseria que m’escarrufa de pensar-ho —va fer una altra pausa i un altre glop de Vichy—. Bé, els fets són aquests: la varen violentar sexualment amb una arma, un Colt, i mentre li tenia el canó dins la vagina, la mala bèstia que la matà pitjà el gallet. Tres trons. Una carnisseria, ja dic. Ningú no va sentir res, sembla, o sigui que, molt probablement, l’arma duia silenciador… Segons el forense, això va passar entre les onze i les dotze d’anit passada, i jo encara m’estic preguntant, Belastegui, qui, en aquesta maleïda terra, pot6 convidar a sopar una mossa estrangera, acompanyar-la a la pensió a bona hora per després fotre-li un parell de trets entre les cuixes… —Mosqueiro posava cara de no entendre els dubtes del comissari sobre la condició de la raça humana, però callà perquè pensà que allò simplement podia ser cosa de pedagogia retòrica, més que no un dubte raonable—. És absurd, no té cap ni peus…

—Perdoni, comissari —ara Eladi s’havia sentit obligat a intervenir—, però no podria ser que jugassin? Vull dir que haguessin volgut provar un nou sistema de ruleta russa o una cosa semblant… En principi, no podem descartar res, no ho troba? Tant de bo que no s’hagin inventat una nova pràctica amorosa! És molt bèstia, però crec que les mosses d’avui dia són capaces de tot en estat de desesperació. Si n’hi ha que fins i tot s’hi empitofen ampolles de coca-cola, amb això ja està tot dit. Hi ha gustos per a tot. Per això no seria gaire estrany que la mossa i el fulano, ara tu, ara jo, i si ho provam amb un Colt, com en aquella pel·lícula que mai no s’arribaven a rebentar el cap fins al final?, i l’arma se’ls degué disparar per accident o per mala sort…

—I el teu nas! —bramà el comissari, congestionat—. Que no tens prou feina, que vas tant al cinema? Si has de dir més dois que paraules, val més que callis —i va fer un gest de menyspreu tan clar, que ensorrà Eladi en el mutisme més absolut—. Continuem, per favor, perquè vostè, Mosqueiro, comença a posar-se nerviós. Me’n faig càrrec, no es cregui que no —Mosqueiro agraí amb una capadeta la delicadesa, però va continuar fumant amb calma, segur que encara n’hi havia per a una bona estona més—. Bé, com deia, doncs, hem entrat en contacte amb la policia alemanya, que s’ha posat a investigar a la seva manera, és a dir, molt a la bèstia, i ara ja ens ha comunitat unes quantes coses importants. Primera: que l’Esther Guimbauer no és cap model professional, sinó una estudiant de la Universitat de Munic que, de moment, està més viva que tots nosaltres. Vull dir que la model assassinada feia servir un nom fals, la qual cosa ens pot fer canviar la perspectiva i tal vegada el sentit de l’assumpte. Segona: la resta de l’equip ja ha arribat a lloc, o sigui, a Munic. Bé, hi ha arribat les dues altres models, que nomen Carol i Ursula, un fotògraf i dos ajudants. Hi haurien d’haver arribat dos fotògrafs més, però sembla que s’han esfumat. Millor dit, encara no els han pogut localitzar perquè es veu que han seguit viatge, contractats per una altra revista de modes, cosa que, tanmateix, no s’ha pogut verificar.

—I què pensa, comissari, que no és simplement un crim passional? Que hi ha més implicacions? —preguntà tímidament Briones, que no havia piulat.

—Jo no pens res —i el comissari adoptà el to acadèmic d’una declaració de principis.

—Jo m’inclinaria —Sergi Tous no es dignà a precisar la causa lògica de per què usava el condicional— per les drogues. Un cas de tràfic de drogues, vull dir. Ja sap, comissari, que hi ha una màfia alemanya que s’hi dedica, de manera que això podria ser ben bé un cas tòpic de camell que vol independitzar-se i que paga la gosadia exemplarment. Jo no descartaria cap possibilitat, comissari.

—Sap que ho tenen de bo de fer, vostès! —ara Boscana semblava un energumen—. Per què no em deixen acabar, eh? I tercera: Ursula i Carol, que ja han estat interrogades pels nostres col·legues alemanys, han declarat que els dos fotògrafs desapareguts eren maricons, que no els havien mostrat cap mena d’interès, tret del professional, i que sempre havien estat molt correctes, encara que les havien fet treballar de valent. Elles no els veuen com a sospitosos de res.

—També l’assassí pot haver estat una dona —digué Briones.

—Jo crec que més aviat és una cosa d’un sàdic.

—Drogues. Cercau-hi drogues, que en trobareu —Sergi Tous repicava els alls.

—I vostè què hi diu, Mosqueiro?

I el detectiu, que fins llavors s’havia estat confortablement instal·lat i fora d’òrbita, reprimí un gest de sotrac instintiu pel requeriment tan abrupte que li feien, però no se li va passar pel cap ni per un moment de prendre’l per una deferència. Sabia que el comissari Boscana era alguna cosa més que aspre, així és que no se li ocorregué res més que arronsar-se d’espatlles.

—A mi, comissari —començà a dir Mosqueiro, una mica displicent—, si vol que li digui la veritat, no m’impressiona gens tot això que expliquen…

—Ja m’ho suposava. Si no, no li hauria demanat res.

—Doncs, a més de tocar-me els collons —malgrat la grolleria, Mosqueiro somreia com els vampirs adormits—, què hi tenc a veure, jo, amb fotògrafs i models?

—Tal vegada més que no en fa comptes —la inflexió de la veu era amenaçadora.

—Home, doncs ja està bé de misteris, no ho troba?

—Sap què hi hem trobat, enmig de les mamelles de la morta?

—Ni idea, comissari. Qui sap!

—Doncs, aferri’s a la cadira, Mosqueiro: una rosa de paper.

El detectiu pegà un bot de la butaca amb tant d’ímpetu que la llosca de Camel anà a parar a terra.

—Com ha dit? —Mosqueiro havia abandonat qualsevol rastre de flegma i no semblava empegueït d’haver-se sorprès tant—. Una rosa de paper? Blava?

—Exacte, Mosqueiro. Ho ha captat a la primera, però si vol, li ho repetiré complet: una rosa blava de paper. Què li sembla? Ja li interessa més aquesta història de fotògrafs i models?

—Seria d’agrair que no em volgués prendre el pèl, comissari, o posar-me un parany…

—Oh, no! Com podria jo posar un parany a un il·lustre detectiu privat? —la conya estava servida i Mosqueiro se l’hagué de beure—. Simplement, li he contat els fets. Res més que això i, com que m’anava pel cap que vostè va fer els ous en terra quan va venir per primera vegada a l’illa a resoldre un cas, se’n recorda?, i que aquest cas el tenim arxivat amb el nom de «La Rosa Blava de Paper», doncs l’he volgut avisar. Li continua interessant la cosa? Crec que sí, encara que només sigui perquè els nazis de la Rosa Blava el varen fer anar de capoll de Palma a Lisboa, de Rostock a Formentera i, a més a més, debades… És clar que aleshores vostè encara era un policia així com toca i no un… un… com ho diu, Tous? Un…

—Privat! —rebentà l’inspector.

—De merda! —hi afegí Mosqueiro, precisant.

Sortí del cap i casal com si li hagués pegat un llamp forcat. Quan en baixava les escales, abans d’arribar al carrer, es trobava només «el més colló de la guarda», de manera que es rebostejà el cervell per si li venia cap apel·latiu que fos més fort, i ja d’aturat al semàfor, es dedicava a una autocrítica tan ferotge, que hom hauria dit que era un militant de cèl·lula universitària dels seixanta. Tan aviat escarnia mentalment el comissari, com es recriminava la candidesa: «Es recorda de la Rosa Blava de Paper, se’n recorda?», i jo, imbècil de mi, hi he picat com un col·legial! Si ho hagués sabut, no m’hi hauria presentat, però, com que ja fan tot el que saben perquè no vegis de què va, doncs, au, ja m’hi ha emmerdat! Anava tan alçurat i tan abstret, que el semàfor ja s’havia posat verd i ell encara remugava d’aturat. Quan s’adonà de la situació, passà ràpidament a l’altra banda i continuà el soliloqui, ara ja sota les palmeres emblemàtiques del passeig. El record d’aquell transvestit portuguès que actuava a Can Vallès i que es feia dir Angelina do Riveiro li fiblà el cap; i les calcomanies eròtiques de l’armari del seu apartament; i els ulls claríssims de l’alemany de Cala Blava; i tantes altres coses que s’estimava més no recordar en aquelles hores de la matinada. La riera seca que xapava el passeig no podia emular la visió nocturna del Tejo. Prou que ho sabia, que no ho necessitava gens, «m’han tocat bé el pontet», conclogué amb no gaire resignació. El molestava, sobretot, que li haguessin dit que, del seu primer cas a Mallorca, n’havia sortit cul batut i cara alegre, i això mateix el dugué a pensar molt mal a pler en les raons que l’havien mogut a deixar la policia de Salazar en la qual s’havia educat i establir-se a Mallorca, una illa d’estrangers mig aperduats, peles a balquena i, sobretot, marro.

No li agradaven els pensaments, justament perquè sempre acabaven de la mateix manera: haver de reconèixer que no sabia altra cosa que ficar els nassos en la vida dels altres i remoure la merda aliena fins a dur-ne a tall de celles.

No hi solia pensar mai, en aquell fracàs, però el duia clavat dedins, «i la cosa és que vaig estar ben a punt de veure’ls la cara, però, cada vegada que anava a estrènyer, em fugien de les mans», remugà, com si encara no se’n pogués avenir. Però la cosa que li semblava més greu era que haguessin tornat a actuar en el mateix lloc de feia deu anys. No s’ho explicava gens, però d’entrada li havia semblat gairebé una impertinència, quasi tan grossa com la de Tous, que durant els estires i arronses de l’entrevista s’havia atrevit a dir que la Rosa Blava de Paper l’havia portat a l’illa i que anàs alerta perquè també el podia fer sortir.

Ja en el passeig Marítim, enfrontà clarament el problema que el tenia neguitós. Trobava que l’havia feta tan grossa que, en el fons, pensava, es tenia ben merescut tot el que li podia passar. S’havia promès de no col·laborar mai amb la policia, «doncs avui m’he ben passat la promesa per certa banda», es digué. No tan sols col·laboraria amb la policia espanyola, sinó amb l’alemanya, perquè així, li digueren, podria moure’s amb més llibertat, paraula que Mosqueiro havia pres més com una befa que no per altra cosa. «Tanta sort que les humiliacions no duren eternament i que ara ja m’ha passat una mica la ràbia. Els hauria etzufat, si hagués pogut», i pujà per la passarel·la del Cala Gamba, indiferent als lladrucs que li dedicava Tirant en senya de benvinguda.

Caigué com un sac de patates a la llitera i el gos s’ajagué devora esperant ordres.

—Doncs sí, Tirant, l’amo cobrarà de la policia, aquesta vegada. Què et sembla, noi? «Nosaltres pagarem les despeses, sempre que no et passis de llest» —Mosqueiro, sense fer cas de l’astorament del gos, escarnia la veu i els gestos del comissari Boscana—. I, a més, no m’he de preocupar d’on trauran els duros, perquè han dit que tenen fons reservats per a aquestes feines… No sé realment en què m’he convertit, però, en qualsevol casa, hauríem de dormir un poc, Tirant. Au, ara mateix —i apagà el llum de la capçalera.

L’endemà tot i les poques hores que havia dormit, Mosqueiro s’aixecà pletòric.

Després de les ablucions de rigor i de fer-se un cafè a l’atropellada, decidí que se n’havia d’anar al centre. Per bé que els policies havien deixat prou clar que ell havia de col·laborar amb Tous, Eladi i Briones, el detectiu no s’acabava de fiar, d’aquells galifardeus, la bicicleta corria com un fibló pel passeig marítim, però Mosqueiro ni s’adonava de la marxa ni del perill que representava aquella embranzida amb els cotxes fregant-li pràcticament els camals. Anava dret cap a la pensió Europa. Volia parlar amb el recepcionista, amb les cambreres, amb la dona de netejar, amb tothom.

—Policia —digué com a salutació, i mostrà al recepcionista, endormiscat encara, el carnet de patró de barca, que era el que tenia més a mà.

Li sortí bé l’estratagema, «un carnet sempre impressiona», es digué, en veure que el recepcionista s’espavilava de cop, però no a temps de comprovar si allò era realment una placa.

—A les seves ordres —contestà clarament i allò va ser quasi l’única frase amb sentit que va poder articular.

—Què n’opina, d’Esther Guimbauer? Vull que m’ho digui sincerament.

L’esglai del recepcionista va ser encara més aparent que no de bon començament, però se sobreposà aviat.

—Era una noia com les altres del grup —digué el recepcionista—: alta, molt elegant i molt plantosa. La veien d’un tros enfora, vull dir que feia girar el cap, però jo mai no la vaig veure pujar a l’habitació amb cap home.

—Creu que podria haver tingut relacions amb un dels fotògrafs del grup, per exemple? —preguntà el detectiu.

—No ho sé, però no ho crec. Aquests alemanys eren un poc estranys. Passaven d’elles, em pareix. Anaven només bruixats per la feina, encara que, és clar, no hi posaria la mà al foc.

També va aconseguir d’entrevistar-se amb la resta del personal de la pensió, però no en va treure gran cosa o, en tot cas, el mateix que havia aconseguit la policia oficialment. Ningú no havia sentit cap renou fora dels habituals la nit del crim: un esternut, un sospir, una cadena de wàter que deixava l’agua rajant, el gloc-gloc del desguàs d’un lavabo o d’un bidet, un somier que grinyolava… En fi, normalitat absoluta. La mossa assassinada, que la policia no havia identificat formalment encara, i que s’havia registrat amb el nom d’Esther Guimbauer, no s’havia fet notar per cap cosa especial durant els quatre o cinc dies d’estada, ni havia protagonitzat cap incident digne de menció, advertí la cambrera de planta.

Demanà que li deixassin veure l’habitació que havia ocupat la falsa Esther, però no li serví de gaire cosa la inspecció minuciosa de la cambra. A l’armari, encara hi havia penjats els vestits de la víctima —Mosqueiro els pegà una ullada de reprovació; eren més que vulgars i d’una qualitat dubtosa—, però ni cap document, ni cap paper oblidat a un racó. L’assassí havia fet bona feina, esborrant tota possible senya d’identitat, vertadera o falsa, i probablement la policia, pensà, l’havia acabada de rematar. Mosqueiro no s’explicava per què havien tingut tant d’interès a fer desaparèixer qualsevol rastre en aquest sentit, si tanmateix no hauria servit de gairebé res en la investigació posterior, però immediatament rectificà la pensada, «si hi ha ficada la gent de la Rosa de Paper, és un dels seus mètodes normals. No en deixen mai cap, de rastre, per petit que sigui, a veure si els que hem de remenar la merda feim la freixura per la boca». La maleta, buida, era damunt una cadira sense respatller, i el necesser, en canvi, estibat de totes les potingues que una mossa especialitzada ha de menester per fer-se les piules, era en el bany. Mosqueiro pensà que era raríssim que la noia no hagués fet la maleta ni desat les coses, si sabia que l’endemà havia de partir tan d’hora, però tot seguit s’advertí que sovint les dones eren per a ell criatures imprevisibles, que no necessàriament feien les coses lògiques que ell hauria fet. Se li acudí també que la mossa podia haver decidit no partir amb els companys i quedar-se a l’illa, cosa que, en primer temps, passava amb alguns turistes i de la qual els indígenes, quan es posaven nostàlgics o sofriren un accés de màrqueting incontrolat, se’n sentien molt alabats. «Fet i fet, tot això és molt estrany i, a més, no porta enlloc, que és la cosa que em fot més», reconegué Mosqueiro i, amb parsimònia, es rebostejà les butxaques fins que trobà la pipa d’emergència. Estava tan tranquil a la cambra, que li havien vingut ganes de fumar-ne una per acompanyar-se el soliloqui. Va fer tot el cerimonial requerit i aspirà amb delit la primera pipada. Es preguntà si realment aquella mossa devia ser tan exemplar com li havien dit a recepció o si devia tenir cap punt flac, «totes les mosses de carn, os i sexe, en tenen, i aquesta no deu ser l’excepció», remugà Mosqueiro enmig d’una aurèola de fum, «però, al capdavall, què tenim segur? Doncs un cadàver amb sexe, justament, encara que l’hi espoltrissin i no sapiguem de debò a qui pertanyia». Continuà molt capficat en la tasca de fumar i se li acudí que tampoc no tenia cap motiu de donar per bones totes les contestes del recepcionista. Per les referències que tenia, la pensió no era gaire de fiar, cosa que volia dir que potser qualcú s’amagava cartes a la màniga. Reconegué que aquesta hipòtesi li feia concebre esperances d’arribar a aclarir el què, si sabia punyir en el lloc adequat, però la rebutjà en part: «Només de pensar que hauré de fer feina amb tres cul plans, per manca d’un, em fa feredat, això, si no m’han cridat només perquè faci la feina bruta o la que no volen fer ells», pensà quan ja havia girat la maneta de la porta.

En baixar, saludà el recepcionista i sortí al carrer, disposat a no informar d’aquella mestressada solitària ni Tous ni ningú, mentre no fos necessari.

Xino-xano i violent adreçar caminà pensarós per la xarxa de carrerons que més o menys anaven a desembocar a Jaume III, perquè li sembla el camí més curt fins al passeig de Mallorca. No volia fer tard a la cita amb els col·legues ocasionals, però, en arribar al cau de la policia, trobà Eladi i Briones que ja l’esperaven i també un cotxe oficial que la institució tenia a bé de posar-los a disposició, «ha estat un desbarat no venir fins aquí en bicicleta; ara, només falta que me la pentinin, allà on l’he deixada», pensava Mosqueiro, assegut entre els dos policies.

—Aviat, Manuel, que no podem fer esperar el forense —digué Briones.

En el dipòsit, hi trobaren ja el forense. Un home petit i calb, amb uns ullons molt vius i irònics, que digué que nomia Gonçal, «don Gonçal», com tothom li deia. Mosqueiro observà que tot ell desprenia seguretat i, per dues o tres coses que contestà a Eladi, confirmà la fama que tenia de puntillós i exigent amb la seva feina. Havia sentit a dir que no tenia gaires manies i que tractava amb poca consideració els fiambres que li passaven per les mans, però, a una petita insinuació d’Eladi sobre el particular, li va amollar la cavalleria:

—Doncs, el comissari que faci allò que li roti, però com que jo no tenc mitjans sofisticats, he de fer la feina a l’antiga, i fins ara ha estat molt eficaç.

—Així doncs, ratifica que aquesta clienta —Mosqueiro assenyalà la morta— va morir a les onze de la nit?

—Sí, senyor. No en tenc cap dubte.

—I no hi ha cap indici que, abans de la carnisseria, no l’haguessin violada o no hi haguessin fet l’amor? No sé, un rastre de semença, un…

—No, no —interrompé el forense—. Tots els indicis diuen que només la penetrà, i amb prou violència, el canó de l’arma homicida. Els teixits externs de la vulva estan esquinçats; els llavis externs i interns tenen blaus i esgarrinxades, i el clítoris presenta una ferida allargada, com una rapinyada, que probablement va ser feta amb el punt de mira del canó. I més encara: també hi ha blaus (poc visibles, això sí, però perfectament identificables) als braços i a les cuixes, la qual cosa prova que tenia un altre cos damunt que la pressionava i que li dificultava els moviments, mentre la manipulava… En fi, ja em pot entendre.

—I està completament segur que no era morta abans que li disparassin…? No la podien haver asfixiada, per exemple? Com que la trobaren amb un coixí tapant-li el cap…

—Ho pot descartar, això. La mort va ser provocada pels trets, que no tan sols li afectaren els òrgans sexuals interns i el ventre… Una de les bales, l’hem localitzada a la base del pulmó. Ja se’n pot imaginar la trajectòria… La pobra, es va dessagnar d’una manera espantosa.

Mosqueiro es quedà pensarós, aparentment molt afectat per les explicacions del forense.

—De tota manera, no vol veure el cadàver?

—No crec que m’aclareixi gaire el tema, la veritat.

—Això, mai no se sap.

—Molt bé, doncs, si no hi ha més remei, ja me’l pot treure, que li pegaré una ullada.

El forense s’oferí a acompanyar-los a la nevera, però Eladi i Briones s’apressaren a declinar l’honor de la visita, al·legant que ells ja havien vist el cos de la noia morta en calent, a la pensió i damunt el llit. Un zelador vestit d’uniforme obeí la indicació del forense i tragué del frigorífic una caixa de zinc. A dintre, hi havia un embolic de lona impermeable. Mosqueiro procurà mantenir la calma a força de pensar que, de moment, allò no era més que un bolic anònim, sense rostre, i mancat d’una complexió corpòria concreta, però no ho aconseguia gaire, pendent com estava dels gests del forense, que d’un moment a l’altre manaria desfer-lo. El zelador se’l mirava expectant.

—Destapi —digué el forense.

I el zelador enretirà la lona.

Mosqueiro hi pegà un cop d’ull i es quedà clavat com una pedra, ulls badats. Les mans li començaren a tremolar sense control. Se sentí un nus a la gola i una fiblada en el ventre. «No pot ser. És espantós. No pot ser», deia amb cara d’esfereïment, reculant cap a la porta. El zelador estava preparat per recollir-lo d’en terra, però Mosqueiro només continuava dient que era espantós i que no podia ser.

—No em digui ara que és la primera vegada que veu una cosa d’aquestes.

—No, no diré això. Li’n diré una de més grossa: sé qui és. Nom Marlen Distracken.

Després d’informar el forense i els policies de tot el que sabia de Marlen —que no era gaire, des d’un punt de mira policíac—, Mosqueiro baixà a la caverna de la depressió de la manera més poc recomanable per a un privat amb tasca senyalada. Se’n afluixà del cotxe oficial i digué que preferia tornar a peu a ciutat i que, si volien res d’ell, seria al Cala Gamba.

Aquesta vegada, la caminada no li serví de pretext per passar-se per la mola la febre asfàltica que havia envaït la ciutat de poc ençà, ni tan sols va tenir esma de remugar, com tenia per costum, per les dimensions faraòniques de la rotonda que encara construïen els manobres o per l’estretor de la calçada, que amb prou feines permetia la presència d’un cotxe. Cop-piu, caminava pensant que realment allò havia estat un mal cop. Un cop de puny al fetge, esvergat per un Joe Louis modern. No hi havia dubte possible, però així i tot, li havia estat molt difícil admetre que aquell cos fet malbé, pàl·lid i ja encartronat, aquells llavis exsangües que ell havia sentit sobre els seus, eren de Marlen, la seva companya furtiva, ocasional, en el c as de la Rosa Blava de paper. Comprengué de cop que ja no podria esbrinar mai qui havia trobat a qui a l’hotel d’Eivissa, ni per què se l’havia retrobada a Rostock, a punt de començar el calvari que pujaren plegats d’aleshores ençà, «era molt valenta i tossuda com una mula», reconegué Mosqueiro, «tots ens va sortir capgirat, però no me’n va fer cap retret», i encara li retronà la rialla de Marlen, quan, després de trobar cala buida a Formentera i d’haver perdut l’ocasió de pescar qualcú de la Rosa Blava, ell no havia tingut més idea que declarar que tenia una fam espantosa i unes ganes terribles de clavar-se «unes perdius escabetxades i una copa de bon vi». Va ser la darrera vegada que l’havia vista, que li havia sentit el cos de prop, i la comparança amb allò que jeia a la caixa de zinc dins el frigorífic li semblà una banalitat insuportable.

L’ombra de pins, fugitiva del jardí del psiquiàtric, que sempre havia trobat patètica per causa dels destinataris, era en aquell moment un refugi singular de la ràbia que congriava, però continuà caminant, ara ja a bona marxa, i no aturà l’embranzida fins que no va ser al despatx del comissari Boscana. Li contà la història ben espinzellada i el comissari brufolà un parell de vegades. Va fer cridar Briones i l’esbroncà.

—Què cony fa, que encara no s’ha posat en contacte amb la policia alemanya? Què espera, sabent les coses que sap, eh? Foti el camp i no torni fins que no me’n dugui noves, entesos?

Briones desaparegué de l’escenari remugant pregàries d’excusa.

Mosqueiro gairebé imità les manares del seu company ocasional i es retirà també, no sense advertir que tornaria més tard.

—Són tan eficaços, aquests alemanys, que estic segur que no hauran de menester més que un parell d’hores per donar-nos el net de tot.

Se n’anà a dinar de qualsevol cosa i a descansar una mica al llaüt.

A devers les cinc, tornà al despatx del comissari i aquest li tirà per la cara un munt de paper.

—Tengui. Aquí té el material que ens ha arribat. No vull que surti del despatx, de manera que no compri a treure’n fotocòpies o cosa d’això. Faci boli, Mosqueiro, no sigui cosa que perdi el costum d’escriure.

Obedient, Mosqueiro es tragué de la butxaca el quadern negre i posà fil a l’agulla.

«1) Marlen Distracken. Jueva. Nom vertader: Marlen Bauer Werth. Col·laboradora ocasional de la policia de Munic, per bé que aquesta no se n’acaba de fiar a causa dels seus contactes amb organitzacions sionistes, agents del Mossad, etc. Reconeixement personal del ministre de Defensa israelià (sense confirmar). Des dels disset anys, dedicada a tasques mig policíaques, mig espionatge. Seguia de prop les passes de la Rosa Blava de Paper —Mosqueiro sentí un estrany plaer de copiar textualment: “un dels grups neonazis més sanguinaris”—, i havia aconseguit èxits considerables (extermini d’Alfred von Kraussenberger, d’infausta memòria al camp de Chelm, que va tenir lloc a Cala Blava, illa de Mallorca). No arribà a posar al descobert l’organització ni a desmuntar-ne el nucli central.

»2) Fotògrafs. Sense localitzar encara. Passaports i noms falsos. Adreça disponible i facilitada per la casa de modes per a la qual havien fet el reportatge: un petit local dels afores de Munic, condicionat per a estudi de fotografia (laboratori i plató), però abandonat, sense ni un estri. Els han pres la davantera. Passaports falsificats a nom de Christopher Güst i de Rudolf Beimmark (coincidents amb els del registre de la pensió Europa). Els altres membres de l’expedició, contractats per mitjà d’una agència de col·locació, fora de tota sospita. Confirmat que el fotògraf que figurava amb el nom de Rudolf Beimmark tampoc no havia embarcat en el vol 2277, destinació Barcelona, de les 7.15 hores, perquè, segons les declaracions de la resta de l’equip, Christopher els havia dit que pensava quedar-se un parell de dies més a Mallorca amb l’Esther. A la pregunta de si no els havia estranyat aquesta decisió, les models Ursula i Carol contesten que no, que tothom té dret a descansar i a passar-s’ho bé.

»Els alemanys han detectat el rastre de Christopher Güst a Iugoslàvia, però no pot donar per cert encara perquè la informació procedeix d’un confident habitual de la policia. Sí que confirmen el pas per la frontera amb Àustria d’un home relativament jove; d’uns 35 o 40 anys, les característiques del qual responen a les de Christopher Güst: 1’85 d’alçada; pell pàl·lida; ros; ulls blaus; probablement gai. Fan esbrinaments sobre si pot pertànyer a algun grup neonazi de Iugoslàvia. Enviaran més informació».

Quan hagué acabat de resumir els informes de la policia alemanya, tancà aparatosament el quadern negre i s’acomiadà de Boscana.

—Feina feta, comissari. Me’n vaig, que ja és hora —i se’n guardà com de caure de revelar-li l’objectiu prioritari que tenia: localitzar Rudolf Beimmark.

Començà les perquisicions dos pisos més avall, però el funcionari encarregat li assegurà que amb aquell nom no hi havia enregistrat ningú a cap hotel ni a cap pensió.

—És clar que no tothom diu la veritat, com es pot imaginar, i que en aquesta ciutat abunden també els tuguris on no demanen al client més que els duros que ha de pagar per l’habitació.

Mosqueiro li dedicà un gest de complicitat i es veié una altra vegada pujant i baixant escales de mala mort del Xino o dels carrers prop de la Porta de Sant Antoni.

Amb no gaire coratge se n’hi anà i se n’arribà a enfilar per unes quantes, de pensions, amb resultat negatiu: les madams florejades que topà i els porters de dia de confiança li asseguraren que no havien vist ningú que coincidís amb la descripció que ell feia.

Atesos els resultats, Mosqueiro pensà que tal volta li convenia més anar a fer un volt pels bucs d’una zona turística en regla, i agafà un taxi a la parada del Triquet de cap a Magaluf i Santa Ponça. «Tal volta el paio aquest se n’ha anar a amagar entre la gent de la mateixa espècie, i com que són tants, això serà com cercar una agulla en un paller», rumiejà, mentre l’anhídrid carbònic de la cotxada que corria pel passeig Marítim li omplia la gola.

Indicà al taxista que només volia anar a Magaluf i, en arribar, pagà religiosament el recorregut.

De cop, se sentí més estranger que mai, enmig del cafarnaüm de rètols en anglès i alemany i dels estols de gent colrada a deshora o plena de cervesa, i decidí que només faria un recorregut selectiu. Al cap d’una estona llarg, estava esgotat i amb les mans tan buides com abans d’arribar.

No s’ho pensà gens i es ficà d’un bot dins un autobús que estava a punt de fer el trajecte fins a Palma, «ja baixaré a qualsevol banda del passeig Marítim, si atura», projectà.

Quan entrà dins el llaüt, trobà que havia fet santament. «Avui no vull fer més, Tirant», i el gos li dedicà un remuc d’aprovació.

No tingué temps de relaxar-se, tanmateix: algú el cridava des del moll.

S’aixecà de la llitera amb tota la mandra del món i se n’anà a veure qui seria.

Eladi, amb aspecte satisfet, feia voltes per davant el llaüt amb una impaciència insòlita.

—Ei, privat! Ja es pot espavilar perquè hi ha noves. Hem localitzat en Rudolf dels collons —u li sortí un to d’orgull.

—I on?

—Calma, calma, que no n’hi ha per a tant: l’hem localitzat, però no ens servirà de gaire cosa…

—Vols parlar clar d’una vegada?

—Doncs que l’hem trobat mort. A primera hora d’ahir capvespre, un pescador va veure un cos que surava prop del penya-segat de la Torre de les Ànimes i en va informar de cop. Bé doncs, resulta que és el missus en qüestió. No ha mort ofegat d’aigua, però, perquè l’escanyaren abans; s’imagina quines penques? Se’l carregaren i, au, el foten a la mar perquè acabi de fer la feina. La cosa comença a posar-se interessant, no creu?

—I el forense, què ha dit? Ja ha establert el dia i l’hora de la mort?

—Només aproximadament, perquè li han de fer l’autòpsia, i ja sap que això ja és més complicat. Així i tot, ha dit que el devien haver mort poques hores després d’haver-se carregat la seva amiga Marlen. Conclusió: només queda un sospitós, però, és clar, el colomer ha volat i ara no sabem on caçar-lo.

—Vols callar, tros de banc? —Mosqueiro estava tan furiós que no es podia contenir la ira.

Eladi el mirà amb consternació i decidí d’anar-se’n per allà on havia vingut, no fos cosa que…

Mosqueiro es quedà assegut a la llitera amb cara de prunes agres. Pensava en els dies que hauria de passar per aconseguir l’indici més petit, «no, i per molt que me’ls vulgui imaginar, sempre seran pitjor que no faig comptes».

I així va ser. Començà la tirallonga de feines rutinàries, d’aquelles que creia que ja no hauria de fer mai més, i se n’anà a entrevistar-se amb qualcú de la companyia que havia llogat el Málaga als alemanys. Naturalment, i com passa sovint als culs plans d’ofici, no en va treure gaire cosa: l’encarregat va dir que sí, que se’n recordava, dels alemanys, però que només hi havia mantingut una relació merament comercial.

—I a més, com que compliren totes les condicions del contracte i, fins i tot, deixaren el cotxe a l’aeroport el dia de partida, doncs, és clar, no n’hem tornat a saber res…

L’interlocutor aturà la peroració com si, de cop, recordàs alguna cosa sorprenent i Mosqueiro l’animà a contar-la.

—No, és un doi, probablement, però els dos joves em varen semblar un poc rarencs. No sé, es miraven amb picardia i es deien unes coses…

—Quines coses, a veure?

—No entenc gaire l’alemany, però el més baixet i prim, que reia molt, li deia a l’altre, que era ros com una mala cosa, que s’ho havien de passar molt bé i que serien com unes vacances d’amics inseparables. I l’altre, ni mu. Més sull que era! Pareixia que li devien i no li pagaven. En fi, senyor, que no s’amagaven gens, entén què li vull dir?

Mosqueiro va fer una capada solemne d’assentiment i s’acomiadà.

Tot seguit, telefonà a un conegut nou de trinca, que era cronista de successos d’un diari local, i quedaren citats en un bar de prop de la comissaria de policia.

—No em facis esperar, que et mataré —advertí Mosqueiro.

El detectiu arribà puntual com un clau i per fer-se més dolça l’espera demanà un tallat i una ensaïmada, el pastís maleït, que deia ell, «glòria del paladar; mal te toc, pesta per a l’estómac», sense deixar de consultar el rellotge cada punt amb la impaciència habitual.

Aquesta vegada, el cronista només arribà vint minuts tard i, com sempre, aparegué per la porta com arrossegant la còrpora. Mosqueiro, en veure’l, tampoc no pogué evitar de pensar allò de les ínclitas razas ubérrimas que li havien fet recitar a l’escola, o en la possibilitat de presentar-lo a un concurs de flams gegants. Comprovà que duia el mateix tall terrorífic de cabells d’altres vegades, estil rostoll, amanit amb una barba negrenca de dos dies. Des de la porta, desplaçà la còrpora en direcció seva i es desplomà contra la cadira.

—Què vols, il·lustríssima? Hi entra un cafetó pel mateix preu?

—Voldria que em publicassis aquesta fotografia al diari —i li passà la fotografia de Rudolf Beimmark que figurava al passaport fals—. T’inventes qualsevol història, de drogues o de tràfic de blanques o de no t’hi fixis, tan hi fa, però insinua que hi ha una quantitat considerable (alerta de no comprometre ningú) per a aquella persona que en doni notícies.

—I jo, què en trauré, de tot això?

—El meu reconeixement etern.

—Ah putes! El teu reconeixement?

—El meu reconeixement i un petó, si et ve de gust. És clar que ho podem anar a brufar a El Caballito de Mar o a Vista de Rey, si t’has de trobar més realitzat.

—Estàs molt esplèndid, Celso. Qualcuna te’n balla pel cap. No et faré preguntes i acceptaré la proposta amb una condició: si hi ha notícia sonada, jo vull ser el primer a saber-ho i en exclusiva. D’acord?

—T’ho promet, seràs el primer.

—Així, ja ho pots donar per fet. I el cafetó que m’havies promès, què?

La publicació de la fotografia de Rudolf Beimmark —no havia sortit gens afavorit, però, si més no, era identificable— fruità dos dies més tard. Un home, que no es va voler identificar, telefonà per dir que coneixia l’alemany i que, fins i tot, hi havia conversat alguna vegada. Tot seguit, facilità una adreça i una hora per si qualcú volia entrevistar-se amb ell personalment. Mosqueiro, des que havia sabut que la Rosa Blava de Paper estava embolicada en l’afer, duia les orelles ben altes, així és que, quan l’amic cronista l’informà de les noves, es felicità per l’efecte que havia tingut la seva idea. La telefonada anònima tenia tota l’aparença d’un parany convencional i només pregà que aquells energúmens no li haguessin endevinat les intencions. Coneixia prou bé les manares refinades de l’organització i la potència informativa que podia arribar a tenir en un moment determinat, «varen jugar amb mi com el gat amb el ratolí», remugà, «i no haurien de saber que ara som jo el que vull reprendre el joc». Tanmateix, es digué, no deixava de ser estrany que no haguessin donat senyals de vida en tot aquells temps, «supòs que si ara Marlen no fos dins el frigorífic me’n donaria una bona raó», lamentà.

A les set tocades de la tarda, fosquejant, Celso Mosqueiro va fer la senya al taxista que s’aturàs prop de la cantonada del carrer Caro amb l’avinguda Argentina. En davallà i, lentament però amb decisió, seguí el camí a peu. Passà per davant d’una botiga nàutica, d’un videoclub, d’un establiment on venien mobles de cuina i, en arribar al cap de cantó, tombà a l’esquerra sense abandonar la voravia. El carrer era fosc, però tranquil. Ningú no li passà per devora. S’aturà davant un edifici que tenia tres finestres amb reixats a tall de voravia. Hi havia claror. Veié que un portaló estret amb tres o quatre escalons al semisoterrani estava obert i s’hi acostà a guaitar, «no hi ha més collons, hi hauré de davallar», es digué, i comprovà tot seguit si duia la foguera al lloc habitual. L’escala acabava en una peça quadrada amb les parets emblanquinades, «fa estona que no se les han mirades, perquè amb aquests descloscats…», deduí Mosqueiro, plenes de cartells de colors cridaners que al·ludien a organitzacions ultres. N’hi havia de CEDADE i de Falange Española, entre d’altres, i també fotografies enormes de Hitler, Primo de Rivera i Blas Piñar, ornamentades profusament amb creus gammades, jous, fletxes. «És tan patètic com sempre», va concloure Mosqueiro, que es recordava molt bé dels anys de salazarisme a Lisboa, però no tingué gaire temps per al revival: en el racó de l’esquerra, hi havia una taula de pi sense pintar ni envernissar i, a darrer, hi emergia el bust d’un paio que no devia haver fet els vint anys. Tenia l’aspecte emblemàtic d’un cartell de propaganda i no devia haver ni pipellejat en veure’l entrar. Duia el cap rapat i tenia la cara tan pàl·lida que semblava malalt. Mosqueiro es quedà desconcertat un moment, sobretot perquè no podia imaginar quant de temps feia que aquells ulls el fitaven amb decisió i menyspreu. En veure-li la camisa negra, els pantalons negres i tota la ferrallada penjada, «no li miraré els peus, però juraria que du botes de soldat», rumià Mosqueiro, hagué de fer un esforç per no somriure: més que ferotge, que era la impressió que sens dubte volia fer, el jovenet li semblà ridícul, tan tirat d’uniforme.

El detectiu s’acostà tranquil·lament a la taula i s’hi clavà davant per davant.

—Ets tu qui has trucat per la cosa de la fotografia?

—Depèn —i el jovenet se’l mirà desganadament.

—Com, depèn? Coneixes l’individu o no?

—Depèn —tornà a dir, sense ni pipellejar.

—Compte, guapet, no em treguis de polleguera!

—On és la pasta que prometien per la informació?

—D’això en parlarem després, si em convences.

—D’això en parlarem abans —escarní l’entorcillat—, si no li sap greu. Quant?

Mosqueiro bufà i se’l fità amb severitat només un instant. De cop, com impel·lit per un ressort, pegà empenta a la taula, i tot, cadira, cap pelat i taula, s’anà a empotrar contra la paret. L’esforç havia estat tan brusc, que se sentí una fiblada a la trencadura, tot i l’afegitó ortopèdic. Se li passà pel cap la idea d’operar-se l’hèrnia d’una vegada, però continuà empenyent sense afluixar gens la pressió.

—Les condicions, les posaré jo, entesos, titina de merda?

El jove, que ja tenia el diafragma aferrat a l’esquena, va fer una senya d’assentiment.

—D’acord, d’acord, però em deixi respirar.

—Doncs buida el cap.

—Tan sols ens va dir que nomia Rudolf i que era dels nostres, que pertanyia a una organització alemanya pareguda a la nostra i que ens volia conèixer. Havia passat per Madrid, digué, i que qualcú d’allà li havia donat la nostra adreça —Mosqueiro calculà mentalment les possibilitats que la font d’informació hagués estat Fuerza Nueva o un grup semblant—. Res, volia saber com estàvem organitzats, què fèiem, quins mitjans teníem, si estàvem ben preparats, si havíem previst cap acció… en fi, coses d’aquestes.

Mosqueiro mirava el cap pelat amb ulls de voga morta.

—Això és tot?

—Si fa no fot.

—I era ell tot sol?

—Només ens va venir a veure ell tot sol, però insinuà que tenia un altre amic alemany per la ciutat. No en va dir el nom.

—I digué per què havia vingut?

—No ho vàrem arribar a aclarir. No es fiava de nosaltres. Ens volia prendre per beneits. Com si no sabéssim prou bé que els jueus són uns putes i que es poden carregar mitja humanitat.

—No em diguis que us deixàreu arengar per un alemany —i Mosqueiro s’imaginà l’escena de Rudolf amb tota la patuleia disfressada.

—No res d’arengues, però, com que va parlar d’un alemany que els sionistes s’havien carregat a Cala Blava feia un anys… Un tal, un tal…

—Von Kraussenberger —l’ajudà Mosqueiro.

—Això mateix, i ens va dir també que els sionistes tenien molts de contactes a l’illa perquè aquí n’hi havia molts, de jueus, que ho empudegaven tot…

—Vols dir? —preguntà Mosqueiro, burleta.

—I és clar! Ja poden dir-se xuetes o com sigui: un jueu sempre és un jueu, i els haurien d’haver exterminats a tots, però de debò, i no només en els llibres… A més, ens digué que els xuetes havien tingut molt a veure amb l’assassinat de Cala Blava…

—Això no s’ho creu ni ta mare —Mosqueiro s’enfurismava per moments.

—En Rudolf ens ho va dir. Jo puc tenir la meva opinió sobre això, però ens ho va dir…

—Saps què et dic, nen? Que t’enviaré a fregir ous de lloca. Dius més dois que paraules.

—És tot el que va passar. Res més.

—I no va parlar d’una tal Marlen Distracken?

—No.

—Segur?

—Segur. No havia sentit mai aquest nom. En Rudolf aquest només volia saber què fèiem i quina actitud teníem amb els xuetes, i jo, és clar, li ho vaig contar perquè havíem rebut ordres superiors de fer-ho així, de manera que li vaig dir que fèiem pintades a la plaça Major i pels rodols de Cort, bàsicament contra el batlle perquè ho és, de xueta…

—No te m’emboliquis, ninet… Ja us ho fareu amb les vostres dèries. No és això que vull saber, sinó coses més concretes.

—Doncs això és tot.

Mosqueiro es tragué de cop la foguera, i amb la mà de ferro agafà el missus pel coll. El va fer aixecar cop en sec de la cadira i, de l’estirada, sense amollar-lo ni poc ni gens, l’estampà contra la porta tancada. Li hi va fer obrir i entraren en una estança allargada, també amb tot de símbols nazis a les parets. Hi havia pissarra amb consignes i dues fileres de cadires, com si fos la improvisada sala de conferències d’una escoleta. Mosqueiro no s’ho pensà dues vegades i li esvergà cop de pistola als llavis. Els hi xapà, i un fil de sang li començà a córrer, barra avall. El xicot intentà de repel·lir l’agressió, però el detectiu, usant l’estil més perdulari, li va fer arribar el genoll dret a l’entrecuix amb tota la força de què va ser capaç. El jovenet caigué a terra gemegant i, sullà mateix, Mosqueiro li clavà el canó de la folguera al nas, xafant-li.

—Supòs que has vist que en tenc els collons plens, de les teves històries. O em dius alguna cosa interessant o pitjaré el gallet, tu mateix.

L’arma va fer un renou sinistre.

—Bé, què més va dir?

—Ens va dir també, ens va dir també —el titina semblava que hagués entrat en fase de descoordinació total— que aviat s’havien de reunir a Belgrad uns quants companys per planejar-ne una de grossa, i que volien tenir molts de contactes més. Ens va convidar a anar-hi, a aquesta reunió; si més no, els membres més destacats.

—I per què a Belgrad?

—Va dir que perquè era un país comunista descafeïnat i amb un bon merder nacionalista, i que això els anava bé, a ells.

—Segur que no t’ho inventes tot això, eh?

—I per què ho havia de fer?

—Pse…

Mosqueiro pensà que el jovenet havia fet la lleixivada i que ja no en trauria res més de profit. El deixà estar, pegà una darrera ullada a aquell àlbum de records que era l’estança i se n’anà per feina.

Ho decidí tot d’una. Se n’havia d’anar a Iugoslàvia, a Belgrad, «i així els seguiré de prop les passes a aquests malparits de la Rosa Blava», pensà, i, coneixent de quin peu es calçaven, estava segur que era allò que volien que fes. Era com una qüestió personal. L’únic problema era si podria esbrinar per què l’organització havia tingut una reacció tardana, «deu anys són molts d’anys per a uns paios com ells», rumià Mosqueiro, però, per molt que li donà voltes, hagué de reconèixer que, de moment, no tenia cap indici d’explicació raonable. Tot i així, Mosqueiro determinà de seguir-los el joc com un peix que es deixa seduir per l’esquer, «i mentre jo tengui clar que és aquest el meu paper i no un altre, tot anirà bé: sé com me n’he de sortir», es digué, «el mal és que els culs plans amb qui faig feina tal volta volen una altra cosa de mi», i veié clar que s’hauria de protegir igual els darrers i els davants.

Es traçà un pla d’acció i se n’anà a informar-ne el comissari Boscana i l’inspector Tous. Els embastà una història pietosa, no exempta de lògica per fer-la mengívola, i aconseguí, no sense els emperòs del comissari, una identitat falsa, la d’un tal Pedro Covilhan Ramires, importador de vins domiciliat a Lisboa, interessat a comercialitzar al seu país la marca montenegrina Krsta.

—I qui putes s’ha de creure això, Mosqueiro? Que no veu que, de vins, no en tenen ni idea els iugoslaus? Si encara fossin de qualsevol altra banda, passi, però així…

Tot i les objeccions, Mosqueiro partí cap al llaüt amb la solució a la butxaca i començà la feina fastigosa de desar les coses més imprescindibles. La primera, resoldre la qüestió de Tirant, que s’hauria de quedar tot sol fins no sabia quan, «crec que en Gornals m’ajudarà i se’n farà càrrec com altres vegades. Si no pot, l’haurem de dur a una residència i l’hi haurà de portar ell perquè això té pressa i jo no l’hi podré dur», es digué.

A la vista de tota la fressa, el gos ensumà de cop que l’amo no en pensava cap de bona i, cop-piu, se’n va anar a prendre possessori de la seva prop de la llitera.

Mosqueiro se’l mirà amb inquietud i ni tan sols gosà encetar cap conversa de les habituals.

El cridà com per anar a fer un tomb, i, tots dos, amo i gos, partiren de cap al llaüt de Gornals, l’ex-policia, que, com sempre, feinejava per la barca per manca d’altra cosa més saborosa.

—Et vull demanar un favor —digué Mosqueiro com a salutació.

—Ja hi som! I què ha de ser aquesta vegada? —digué Gornals amb aire resignat—. En quin embull t’has ficat?

—No t’hauràs d’emmerdar en feina, tranquil! Jo hi estic, i fins al coll, aquesta vegada. Passa que me n’he d’anar fora i no sé quan tornaré. Com que no vull emprenayar-te gaire, he pensat que te’n podries dur Tirant a una residència de cas, a Vil·la Florentina, que diuen que és molt bona i que se’m cuiden molt. El problema és que hauràs d’anar fins a Manacor de la Vall a dur-l’hi.

—De cap manera. Ets un degenerat. Tirant es queda amb mi. Ja em coneix i no li he fallat mai: allà on n’hi ha dos, n’hi poden haver tres —Gornals va fer una senya amb les mans com si no se n’hagués de parlar pus i es quedà esperant més encàrrecs.

—Ah, i que voldràs pegar una ullada al Cala Gamba de tant en tant? Com que seré fora molts de dies…

Gornals tornà a dir que se’n podia anar tranquil i quedaren entesos. Abans d’acomiadar-se’n, Mosqueiro aprofità per passar-li un cas senzill: una il·lustre dama anglesa, residenciada des de feia un parell de mesos en un xalet de la platja des Ribell, era víctima de la gelosia més poc britànica i feia vigilar el seu marit, un lord amb escó al Parlament de Londres.

Després, sempre seguit de Tirant i proveït d’un sarró de menuts, Mosqueiro se n’anà a la cabina telefònica. Abans d’entrar-hi, reconegué que era un rutinari, «un animal de costums, això sí que és ver», i que la telefonada que pensava fer a Queiroç, l’insubstituïble col·lega i amic de Lisboa, tenia l’aire d’un ritual, «però, m’agradaria que els resultats de la feina no fossin com fa deu anys», demanà secretament.

Com havia calculat, Queiroç era encara al seu despatx de la policia de Lisboa. Se l’imaginà darrere la tauleta curulla de paperassa i de fotografies, amb el nas ficat dins carpetes d’informes i cercant detalls insignificants i perduts en els arxius.

Queiroç, a l’altra banda del fil telefònic («el fil de les bruixes», solia dir), estava de bon humor.

—He sabut que t’has deixat seduir per la legalitat oficial, Celso. Estàs malalt o és que t’has cansat de fer de Maria Goretti? Ens ho ha comunicat la policia espanyola, saps?

—Deixa’t estar de conyes, que tenc molta pressa i pocs menuts.

—Oh, oh! L’àcrata sentimental i impertinent s’ha ofès. Mil excuses, il·lustre! Bé, et faig a saber que m’han donat instruccions perquè aquesta vegada puguis comptar amb mi sense problemes.

—Millor, així ja podrem començar ara mateix. Vull la màxima informació sobre la Rosa Blava de Paper des que jo en vaig perdre la pista, o sigui, des de fa uns deu anys. Ho vull tot, Queiroç: accions, viatges, noms (els antics i els nous), relacions, etc. En fi, tot, tot, per insignificant que sigui… A veure si em demostres que no t’has acabat de rovellar.

—D’acord. Això està fet. Vint-i-quatre hores, màxim trenta-sis, i ho tendré tot enllestit. Ja saps que els ordinadors, que tant odies, et solucionen la papereta més aviat que de pressa. Quan t’informatitzaràs el llaüt, pallasso?

—Quan tu t’informatitzis l’aglà ressec que manegues.

—Uf, doncs això va per llarg —i Queiroç reia com de nas—. Bé, on t’ho he de fer arribar?

—A Munic, a la policia de Munic, i jo ja m’espavilaré.

—A Munic? I de què et serveix tenir deu anys més, torracollons? Ets un reincident perillós, Mosqueiro.

—Tu fes el que et dic.

—I què vols ara, trencar-te de l’altra costat? —Queiroç tenia la intenció clara de mortificar el seu amic—. Que no va ser a Munic que et trencares i te’ls col·locaren d’acer? —Mosqueiro va intentar fer una precisió anatòmica, però no tingué temps—: Molt bé, molt bé. Faré el que m’has dit i t’ho enviaré tot a Munic, si és que hi arribes.

Es va fer un silencia tibant, però Queiroç el trencà amb la sornegueria habitual.

—Ah, i ja sé que te’n vas a Iugoslàvia, també. Vés alerta amb el femellum serbi, eh?

—Què dius?

—Que vagis alerta amb les hereves de Tito.

—Per què?

—Perquè tenen el cony que els canta.

—Ja saps que tenc una orella davant l’altra, o sigui que, d’oïda, res de res.