Confidències

El rebedor, la sala d’estar menjador, les dues cambres, la cuina amb els fogons de vitroceràmica, que còmodes que són, n’hauríem de posar també a la casa pairal, la sala de bany i, sobretot, els vidres de totes les finestres, quina sort haver deixat cegada la banda de tramuntana per preservar la intimitat de tothom, que es van embrutar amb les quatre gotes grosses que van caure sense arribar a ploure de veritat aquest dilluns passat, mentre hi havia els altres llogaters, i fan molt mal efecte, una impressió terrible de deixadesa, perquè no deixen veure bé res. Res de res.

Ni el petit tros enjardinat de davant la pallissa, presidit pels lledoners, la barbacoa i l’enorme taula de pedra al voltant de la qual els clients, aprofitant aquest inici de tardor benigne, s’asseuen encara molts vespres a sopar i, amb un jersei o qualsevol altra peça de roba, si convé, tirada sobre les espatlles, s’hi estan a fer-la petar fins ben entrada la nit perquè l’endemà, estant de vacances com estan, no tenen l’obligació d’aixecar-se d’hora.

Ni el camí meitat de grava, meitat de terra, que passa ran de la bassa i que només conserva, a la part fonda, bruta de verdet, un trist cul d’aigua damunt la qual encara voleien algunes papallones i libèl·lules tardanes.

Ni els camps de blat de moro neulit, mort de set, que s’estenen avall i que ja seguen amb la picadora i ensitgen amb la recança inesquivable d’una collita més pobra.

Ni els prats amb les vaques que, si no les destorba cap criatura nerviosa, quina sort que no han tomat aquells pares tan frescos, amb un flingant o un tros de canya, pasturen parsimoniosament per l’herbei enrossit del sol o jeuen tranquil·les a l’ombra dels roures i les alzines pendents, només, d’espolsar-se amb la cua de tant en tant les últimes mosques de la temporada.

Ni la teulada ni els torrellons ni els coberts d’uralita sota els quals la gent d’Escardívol aixopluga tota la maquinària, no abasta pas, en canvi, els masos més ensotats, posats pendent avall, de Serrasolses i Corbateres.

Encara n’hi queda molta, de feina, i avui no es pot refiar gens de la Sílvia, perquè aquest migdia en Guillem petit tornava a tenir molta febre, a veure si finalment l’haurem d’esborrar de la guarderia, mecàsum déna, i el pediatre de la mútua, que val un imperi, però visita a seixanta quilòmetres lluny del poble, li ha demanat que el portés volant volant a la consulta. Escombra, frega, passa el drap de la pols pels mobles, els llums, els gerros i la resta d’objectes amb molta energia, tanta que suara, mentre enllestia la sala de bany, s’ha aixecat un tros d’ungla, que ja tenia una mica esqueixada, amb l’aixeta de la dutxa, quin mal que li ha fet i quina ràbia que ha sentit, i ha hagut de córrer cap a la casa a curar-se la ferida inoportuna amb aigua oxigenada i una tireta de les petites tot alertant de passada en Jordi, però on carai aneu, mare, tan de pressa, que aleshores, mentre el pare s’esperava fumant-se una cigarreta al camp de blat de moro recolzat d’esquena a la picadora que comparteixen amb els cosins de la Fàbrega, enfilava amb el tractor i el remolc carregat de farratge el camí que porta a la zona de les sitges que tenen obertes de renglera a uns cent metres escassos de la primera nau dels vedells.

La Conxita, cinquanta-nou anys complerts el juliol, s’afanya a endreçar l’allotjament de ponent, perquè aquesta tarda, entre les sis i dos quarts de set, no para de mirar-se el rellotge esverat de la cuina, es tornen a presentar aquelles estudiants de Barcelona que van quedar tan contentes de la seva estada a la pallissa, ens ha agradat molt, ens sembla que tornarem aviat, durant la revetlla passada de Sant Joan i no vol que l’atrapin amb la galleda i el pal de fregar a les mans, no quedaria bé que confonguessin la mestressa de Can Montalà amb la dona de la neteja que, de moment, no pensen agafar malgrat la insistència de la Maria, que no para de cantar-los les excel·lències de la senyora treballadora i responsable, la que ve a casa és molt present i sé que li queda alguna tarda lliure, que s’ocupa de tots els allotjaments, els vells i els nous, de Ribatallada. Va més escopetejada de feina, sense una dona de la neteja, però, com que la Sílvia li dóna un cop de mà sempre que en Guillem petit la deixa, considera que, de moment, es poden estalviar aquests diners, això descomptant que ella se sent encara molt jove i forta, i la salut, a l’inrevés d’en Ramon, que quan no gemega per una cosa gemega per una altra, l’acompanya prou; més endavant, al cap dels anys, si encara conserven el negoci dels allotjaments, reconeix que no es podrà escapar de llogar una dona complidora com la que neteja els allotjaments de Ribatallada, qualsevol s’arrisca a tractar amb una desconeguda per molta bona impressió que causi, les aparences enganyen, a vegades, i després empipa molt haver de despatxar algú perquè no compleix les seves obligacions.

I encara una altra cosa: troba que la neteja dels allotjaments no cansa ni la meitat del que cansa, tot i haver-hi realitzat les reformes oportunes cada quan tocava, l’endreça d’una casa antiga com Can Montalà, plena de racons i atapeïda d’objectes d’artesania refinada —coberteries, figuretes, quadres, gerros, canelobres, llums— dels quals costa molt esbandir la pols que, sobretot durant l’estiu, no paren d’acumular. Una delícia. Els allotjaments són una autèntica delícia, en aquest aspecte, perquè tot hi brilla: el marbre i la vitroceràmica de la cuina, la rajola de la sala de bany, el gres i el parquet dels terres, el mobiliari i la resta de complements nous de trinca que hi van instal·lar a corre-cuita aquest hivern passat. Tot és tan nou que és agraït. El drap o l’escombra o el pal gairebé llisquen sols pel damunt del gres, el parquet o el marbre. Net sobre net.

Net sobre net és un dir, és clar, perquè, encara que ja la voldria per a la casa pairal, aquesta facilitat de retornar la brillantor a les coses que l’han perduda o han començat a perdre-la, a aquest estatge momentàniament buit d’hostes hi cal dedicar, tanmateix, el temps de neteja mínim que demana l’espai que ocupa, sola com es troba tampoc no es po den fer miracles, ja fa una hora i mitja ben bona que hi és i pel cap baix en necessita mitja més, i els vidres, per exemple, si es volen lliures de llepades desagradables, són molt entretinguts, si no desesperants, perquè demanen un acurat, pacient i constant relleu dels draps que s’utilitzen, sovint roba vella dels homes, sobretot camises de franel·la i samarretes d’imperi, o algun llençol de cotó que ha començat a estripar-se i que s’aprofita en comptes de llençar-lo directament al femer de darrere la casa. Ara mateix ha acabat la finestra gran de la sala d’estar menjador i, després d’ajustar-ne els batents, s’enretira una mica per veure com han quedat els vidres que ha netejat meticulosament per totes dues bandes, primer per fora i després per dintre, i quina diferència, no queda ni rastre de la brutícia que tenien abans, perquè el paisatge del seu davant ha guanyat tanta claredat, presenta un perfil tan nítid que sembla que no hi hagi ni vidre i que tot, des del ramat de les vaques que pasturen enllà de la bassa fins a la teulada i els torrellons imponents d’Escardívol, es pugui tocar, i se’n sent molt satisfeta, uns vidres ben repassats, sense mirar prim amb el recanvi de draps, tenen aquesta compensació final malgrat el cansament i les gotes de suor que li comencen a relliscar pel front i pel clatell avall, a veure si assenyala pluja, aquest temps xafogós, aniria molt bé que aquest final de setembre plogués amb ganes, l’any de la mort de la seva sogra va caure aigua i aigua durant una setmana seguida.

La segona o la tercera passada de drap pel vidre de la finestra de la cambra de matrimoni del costat deixa al descobert la Maria, que justament aquest migdia li ha anunciat, amb un cert tremolor a la veu i una punta de misteri, te n’he d’explicar una que no te la creuràs, que passaria a veure-la un moment tarda enllà en tornant de comprar al Carrefour, i la Conxita ja no copsa res del que li queda enllà del vidre, ni tan sols l’enèsim viatge de retorn al camp de blat de moro d’en Jordi amb el tractor i el remolc buit de farratge, perquè, desterrada la rumorologia morbosa sobre els Munts que circula arreu del veral i del poble com una veritat irrefutable, de la qual elles ja han parlat llargament, amb una actitud entre burleta i estupefacta, si no indignant, tant per telèfon com davant l’església a la sortida de missa els últims diumenges, torna a demanar-se quina cosa tan urgent, no vol pas pensar que greu, li deu voler explicar la mestressa enèrgica de Ribatallada que tingui la necessitat de presentar-se expressament avui a Can Montalà, però no troba cap resposta plausible, tot just un parell de conjectures una mica agosarades sobre la felicitat o la desgràcia alienes que no acaben de satisfer-la, i, sense saber com, involuntàriament, al ritme cada vegada més alentit del seu braç cansat, comença a rossolar tobogan avall de la memòria passada de la que és, sens dubte, la seva millor amiga, l’amiga en majúscula que encara no li ha fallat mai, només que darrerament, misteris a banda, es dedica a fer-se l’entesa i li toca el botet recordant-li contínuament el que convé fer o deixar de fer en tot això tan nou per a ells del turisme rural.

La Maria, curiosament, no és una amiga de tota la vida, una d’aquelles de qui es pugui dir que s’havien fet un fart de jugar plegades o de sortir juntes els diumenges, a veure qui podia presumir d’haver parlat amb el xicot més ben plantat del poble i rodalia. No. Nascudes i criades totes dues en cases molt separades del poble, havien anat a escoles diferents, la Maria a la de les monges i ella a la pública, com era tradició a les famílies respectives, de manera que només es coneixien de veure’s pel mig del poble els diumenges i els altres dies de festa, però s’havien saludat poc, per no dir gens, entre altres raons perquè la Maria li portava quatre anys de diferència i solia anar acompanyada, evidentment, de nenes de la seva mateixa edat, que era exactament el que li passava a ella, que s’avenia amb les criatures amb les quals no es duia gaire temps. Massa petita. La considerava massa petita i rarament li havia alçat el cap anant pel poble. La Maria, senzillament, no la veia.

La Maria i ella van començar a fer-se amigues a partir del seus respectius festeigs amb l’Agustí i en Ramon. Els va caldre primer enamorar-se i després casar-se amb dos hereus pagesos, que ja eren molt amics entre ells, per nuar la relació forta que han nuat i mantenen sense cap esquerda aparent, fa de mal dir si, casades amb nois del poble, haurien seguit el mateix camí. Cada diumenge al migdia coincidien a la sortida de missa i després, abans que ells dos se n’entornessin al veral a peu baixant pel dret, pel caminet estret dels nesprers bords que passa per sota el turó del castell, se n’anaven tots quatre a fer el vermut al bar Artigues, on, al voltant d’una tauleta amb els platets de les olives, les escopinyes, les patates de xurreria, la ració generosa de Martini i l’ampolla del sifó ben fred que els havia servit el propietari bonifaci del local o qualsevol dels seus dos fills, s’explicaven les últimes xafarderies sobre coneguts i no coneguts i planejaven engrescats, sense gaire estira-i-arronses, el que podien fer a la tarda, si anar al cinema a veure la pel·lícula que tocava aquella setmana o anar a ballar, qualsevol de les dues activitats suposava la màxima i esperada intimitat setmanal de les dues parelles, sobretot la primera, a l’empara de la foscor pròpia de la qual les mans reptadores dels nois i, eventualment, de les noies, emprenien uns recorreguts molt especials, aparentment erràtics, però de moviment ascendent al capdavall, per les cuixes fines i calentes i terriblement acollidores de la parella respectiva, impensables a la claror del dia, que els impedia seguir la majoria dels diàlegs que sostenien els protagonistes de torn, sobretot a partir de la meitat de la pel·lícula endavant, de manera que a la sortida rarament opinaven sobre l’argument i, malgrat que els uns i els altres sabien prou que es tractava d’un inútil engany compartit, dissimulaven mútuament la seva abstracció feliç, a vegades la dificultat que havien tingut a amorrar a temps un xiscle de gust a la butaca, recorrent a expressions comunes i a monosíl·labs poc compromesos i amagant com podien, mirant a terra o cap a una altra banda, les últimes escorrialles de sufocació que encara els bullia a les galtes.

La Conxita canvia de vidre i, a la segona o tercera passada del tros de samarreta d’imperi vella convertida en drap, la Maria i l’Agustí ja estan casats i viuen a Ribatallada, contents amb la cambra de matrimoni nova i els mobles que han estrenat i col·locat sobre el mosaic llampant, ja era vist que, començat el seu festeig dos anys abans que ells, es casarien primers. Un casament que, atès el caràcter encomanadís de la felicitat dels amics, segurament va avançar el seu, tampoc no hauria sabut dir quant de temps, però el fet cert era que no havien trigat gaire a seguir els seus passos, tot just un any escàs, i el tercer diumenge de maig del setanta-u, un diumenge núvol i ventós que no va aconseguir, tanmateix, esguerrar-los la il·lusió, ella i en Ramon es van casar a la mateixa ermita —Sant Bernat— i van celebrar el banquet de noces al mateix restaurant —Cal Marquet— abans d’envolar-se, com ells, cap a la idíl·lica i meravellosa illa de Mallorca, on durant una setmana van visitar, tothora agafats de la mà, com mosques envescades a la mel, la catedral, el castell de Bellver i les famoses coves del Drac, quin viatge el seu primer viatge anant sols pel món, i a la tornada, després de descansar un parell de dies al mas, van rematar igualment el seu viatge de noces amb la prescriptiva estada al monestir de Montserrat, dormint una nit a l’hostatgeria i demanant a la Verge tota la protecció i la ventura familiar possible, tot igual, ho varen fer exactament tot igual, com dues germanes que tenen els mateixos gustos i no els sap gens de greu imitar-se els moviments malgrat que saben que molts coneguts murmuraran en veu baixa que han estat poc originals. Tant li era. L’amistat bonica que es tenien la feia immune als comentaris aliens.

Sempre ha recordat que la Maria, el dia del seu casament, un moment que havien coincidit al lavabo del restaurant, li havia ventat de sobte que estava embarassada del primer fill, no ho diguis a ningú, sents?, ets la primera que ho saps, amb el parlar atropellat i l’espurneig als ulls que solen provocar les il·lusions extraordinàries, úniques. En l’abraçada de felicitació corresponent, havia estampat el seu vestit de núvia contra la panxa encara llisa de l’amiga que, una vegada més, li passava al davant, però, davant l’alegria radiant de la futura mare, només havia mostrat alegria, quina vergonya si li hagués endevinat una mica, tan sols una mica, el xarbot incontrolable de la gelosia que torna miserable qualsevol amistat. Hi va pensar durant tot el viatge, en aquella confidència que no havia demanat, caminant pels carrers de la capital de l’illa de la calma, visitant els edificis històrics més notables i, sobretot, estimant-se a poc a poc o de bursada amb en Ramon, depenia de l’humor i l’energia de cada moment, al llit de somni de la cambra llogada de l’hotel, i, tot volant cap a Barcelona, mentre recolzava, feliç, el cap a l’espatlla del marit endormiscat al seient amb la boca ben oberta, havia desitjat per enèsima vegada tornar prenyada a Can Montalà. No havia quedat prenyada a Mallorca, tampoc a la cel·la austera de Montserrat. Una setmana després s’afanyava, neguitosa, a tancar-se amb balda al lavabo de Can Montalà amb les calces lleugerament tacades, quina ràbia i quina llàstima, la sembra repetida del marit infatigable, però si encara no fa ni… tu no en tens mai prou, oi?, no havia donat el resultat que havia esperat amb tanta ànsia.

Deu mesos després, es va plantar a l’entrada de Ribatallada i, després d’enfilar decidida l’escala, atrapà la Maria sola a la cuina donant el pit a l’Agustí petit i li va poder comunicar, finalment, la mateixa notícia amb la satisfacció que donen certs empats emocionals a la vida. L’empat real, però, el de veritat, va arribar amb el naixement dolorós, una mica traumàtic, d’en Jordi, que va començar a plorar de valent després d’una cesària practicada a corre-cuita al cos prou fatigat de la mare, dues voltes de cordó i un nus ben estret havien travat el part natural de l’hereu excessivament bellugadís, els metges havien dit que s’hauria mort dintre seu si haguessin esperat una mica més. En acabat, havien nascut les primeres germanes, la Pilar a Ribatallada i la Sílvia a Can Montalà, totes dues tan boniques com espavilades, però el tercer i el quart fills només a Ribatallada, perquè en Ramon, previsor o covard de mena, havia començat a dir que ja tenien la parelleta feliç i sense cap tara i que no calia exposar-se més, només hauria faltat que el tercer hagués nascut endarrerit i tocat del bolet com el petit de la Fàbrega, quina pena més gran li feien els parents a qui la vida havia canviat de dalt a baix amb les atencions i els miraments especials que, sobretot durant els primers anys, havia requerit la criatura retardada.

La Conxita comença l’últim vidre de la cambra de les dues lliteres i, saltant-se de cop divuit, gairebé vint anys, a vegades un revés inesperat eclipsa de sobte innombrables moments de felicitat, es troba agafant la Maria per la cintura i enfilant plegades, mudes de dolor, aguantant-se les llàgrimes com poden, l’escala de l’església el matí estranyíssim, com fals, de l’enterrament de l’Agustí al costat dels quatre fills i dels avis desfets de pena que, com elles, tampoc no s’acaben de creure una mort tan prematura com estúpida, només tenia quaranta-vuit anys i moltes, moltes ganes de començar a rebre els primers clients a les corts de porcs velles que tenien a la banda de darrere la casa i que havien convertit, aixecant una mica les parets, en tres allotjaments rurals desafiant la incomprensió i el rebuig, si no la maledicència, de pagesos i no pagesos, el seu sogre Josep entre altres, que no aprovaven la decisió atrevida i pionera a tot el terme, mira tu que ficar-se gent forastera per casa, que havien pres després d’uns quants escarments amb la terra i el bestiar i de moltes i llargues discussions familiars sobre la hipotètica operativitat econòmica de la nova aventura, quina mala sort que aquella matinada de març l’Agustí gran s’hagués enfilat fins al capdamunt de la sitja del pinso i, després de perdre el món de vista, hi hagués caigut a dintre sense que ningú ho veiés, si algú de la casa hagués presenciat la caiguda potser haurien pogut salvar-lo prenent les precaucions que s’han de prendre sempre en aquests casos, el pinso fermentat desprèn uns gasos molt tòxics i, a vegades, una persona que prova de socórrer-ne una altra a la desesperada acaba igual, morta al costat de la primera.

La gent de Ribatallada, condicionada pel tràfec nou del turisme rural que tenien engegat, va intentar sobreposar-se a l’immens dolor que els aclaparava i, pensant justament en la il·lusió que el difunt havia posat en els allotjaments obrats amb tota mena de comoditats, no van demorar la seva inauguració ni un sol dia, de manera que el mes entrant l’hereu de la casa, l’Agustí petit, fent-se gran de cop, rellevà amb fermesa el pare fonedís en el moment de rebre els primers clients, un matrimoni d’Olot de mitjana edat, aparentment sense fills, que passà un cap de setmana a la primera cort de porcs remodelada i se n’entornà a lloc sense saber res del trasbals que encara els entelava l’alegria, tampoc creien que tenien dret a alterar-los l’estada amb la seva tristesa profunda.

L’avi Pere, que en vida de l’Agustí gran havia mostrat una certa reserva envers l’experiment econòmic que començaven, es va rendir tanmateix davant l’esperit emprenedor del nou hereu i li donà tot el suport necessari convençut que, després de la malastrugança familiar, era el més assenyat que podia fer per al bon funcionament de l’empresa. El sogre de la Maria no se n’ha penedit mai, d’aquella pensada, i actualment, amb els seus vuitanta anys repicats a l’esquena, encara celebra el creixement del negoci que mai havia imaginat. El lloguer de les Corts, que era com anomenaven els allotjaments des del primer dia, havia prosperat i prosperat tant, la gent sembla boja, el telèfon no para de sonar, que van decidir tornar a cridar els paletes perquè remodelessin una altra construcció de la finca, el Molí de Ribatallada, la vella masoveria deshabitada a peu de riera que quedava a un cop de roc de la casa pairal i que, tres anys enrere, van condicionar amb una certa rapidesa, abans que comencés a enrunar-se de mala manera, acollint-se a una línia d’ajuts molt generosa que oferien els departaments de turisme i d’agricultura.

Els allotjaments nous de Ribatallada han tingut, com els vells de les Corts, molta demanda des del començament, i de tant en tant la Maria i l’Agustí, provant sort, perquè la vella pallissa comença a fidelitzar clients molt de pressa, deriven directament algunes persones a Can Montalà. La tranquil·litat insuperable del lloc, amb la remor suau de la riera, quan baixa una mica d’aigua, i la riba frondosa, atapeïda de verns i de pollancres altíssims, que es pot seguir agafant el caminet estret que arrenca de davant la casa, constitueixen un encant nou pel qual alguns clients desembutxaquen gustosament uns quants euros de més. La gent fa cua i espera el seu torn, si un cap de setmana no troben plaça reserven el de sobre o el de més enllà, de manera que ara mateix ja tenen ple tot octubre i tot novembre i veuen a venir que el desembre hauran de dir que no molt més del que voldrien.

—Conxiiita! —la criden de baix l’escala estant—. Ets aquí dalt, oi? Pujo!

—Sí, sí, sóc aquí dalt! —confirma—. Però… qui ets? —demana, desconcertada, massa concentrada en la feina i massa atrapada, encara, en la teranyina del record de l’amiga la veu aflautada de la qual, justament, ara no reconeix.

—No em coneeeixes? —pregunta des de mitja escala alçant una mica la veu—. Sóc la Maria…

—Ah! Ets tuuu? —exclama tota parada, però completament certa que no l’enganya—. No t’esperava pas tan d’hora! —admet tot deixant el drap que porta a la mà damunt el respatller d’una cadira del menjador així que la mestressa de Ribatallada, efectivament, apareix a la porta de l’entrada de l’allotjament, que la Conxita deixa sempre oberta durant l’estona de la neteja perquè el local s’airegi més—. Com que havies dit que passaries més tard, tornant de…

—Sí, sí! —la interromp—. Però mira, noia, passant amb el cotxe pel vostre trencant he pensat que ho podia fer al revés, primer venir-te a veure i després anar a comprar! —argumenta tota contenta i misteriosa alhora—. El teu fill m’ha dit que et trobaria aquí… Encara no has acabat de netejar?

—Em falta poc! —celebra, amb un to de veu cansat—. He acabat els vidres, que són entretinguts com una mala cosa, i ara només em queda passar el pal de fregar pel lavabo i per aquí la cuina… En cinc minuts enllestiré!

—No sé què esperes, Conxita, a llogar una dona de la neteja! —li venta tot caparrejant—. Ja t’he dit mil vegades que no aniries ni la meitat de cansada!

—Sí, ja ho sé, però quan som totes dues, la Sílvia i jo, en fem molta via! —es defensa—. A més a més, avui tampoc no van gaire barates, aquestes dones…

—D’acord! Però si lloguéssiu una senyora responsable com la que ve a casa, per exemple, no us en penediríeu gens! Vols que li digui alguna cosa, a la Roser? —argumenta i proposa.

—No, Maria, no, moltes gràcies! —desestima l’oferta—. De moment ja ens ho fem, però si un dia canvio de pensament, ja et demanaré el seu telèfon… No t’empipes pas, oi? —concedeix i demana.

—I ara, Conxita, que ja ens coneixem! —somriu, tocant-li el braç dret amb una mà, perquè es quedi més tranquil·la—. Però si un dia us convé llogar algú t’aprovo que parleu amb ella… Sempre és millor saber la mena de persona que t’entra a casa i se t’hi queda sola unes quantes hores seguides…

—Segur, segur… —acorda—. I bé: i si seiem en una cadira o aquí al sofà i m’expliques això tan misteriós que em vols explicar? —canvia de sobte el to de veu mentre li assenyala la varietat de seients a escollir, i la Maria es posa vermella a l’instant—. Estic ben intrigada…

—Hauríem de seure, sí, perquè no és una cosa de dir a peu dret, però millor que abans passis el pal… —admet i proposa, encara lleugerament sufocada—. Si en tens un altre, t’ajudo! El que t’he d’explicar és una mica llarg, saps?

—Com vulguis, noia! —afluixa—. Ja veig que és important! Però aquí només tinc un pal… Goita: tu t’esperes asseguda mentre jo el passo, trigaré cinc minuts i prou! —organitza.

—No! El pal el passo jo i tu, mentrestant, t’asseus a reposar! —contraorganitza amb decisió.

—De cap manera! —refusa orgullosa el convit malgrat el cansament que arrossega—. M’enfadaria molt… Tu, seu on vulguis, i no et moguis! —ordena i, sense cap més paraula, estira el drap que havia deixat damunt el respatller de la cadira i se’n va decidida cap al recambró del costat de la cuina on es guarden els estris de la neteja.

La Maria no s’asseu encara, desobedient, ni al sofà ni a cap de les cadires que volten la taula rodona del menjador. S’acosta a la finestra i contempla, a través dels vidres tan transparents, el paisatge obert que salta, s’escapa pallissa avall devers Escardívol, una mena de revers del paisatge tancat i embolcallador que es llança contra el Molí de Ribatallada, quin dels dos guanya la partida estètica costa molt de precisar, perquè tant l’un com l’altre agraden i tenen públic, cadascun el seu. En el moment que la Conxita torna amb el pal i la galleda plena d’aigua, la Maria colpeja sonorament, amb els nusos dels dits de la mà dreta, el punt exacte del vidre doble on acaba de parar-se, per la banda de fora i de cap per avall, una mosca considerablement grossa, i l’insecte, sotragat, abandona la seva posició i en troba una altra de seguida en la direcció oposada, a l’esquerra, si fa no fa a la mateixa altura dels ulls, de la qual deserta igualment així que sent la vibració del segon patac, i, després d’una lleu vacil·lació, s’instal·la un parell de pams més amunt, a tocar de l’escaire del bastiment, i, després de rebre, la Maria alçant-se de puntetes tant com pot, mecàsum la maleïda mosca dels pebrots, el retruc del tercer avís, finalment desapareix, cansada del setge, de la superfície encara immaculada del cristall.

—Gràcies, tu! No en voldria veure cap! Fot una ràbia, que se t’hi caguin de seguida que has acabat de deixar-los nets… —agraeix i pondera la Conxita abans de posar-se a fregar el gres de la cuina.

—Jo tampoc no les sofreixo! Em fan una angúnia terrible… —remuga, i finalment tria el sofà, des d’on, una vegada asseguda, el paisatge d’abans li queda severament reduït a la teulada i els torrellons d’Escardívol, la part més enlairada dels boscos de roure i alzina, la gegantina torre elèctrica de molta alta tensió que, seguint la direcció que marca l’obligat canal pelat d’arbres, envia els feixucs cables que suporta a l’altra banda de la serra, la forma gairebé fàl·lica del turó del castell, amb la silueta, desdibuixada per la llunyania, de les parets baixes, poc més que fonaments, i la porta d’accés principal que van reconstruir quinze anys enrere en l’escaiença, tal com recorda un monòlit de pedra que es troba a l’arribada, dels onze segles justos d’història documentada de la fortificació, i la gran llenca de cel que, d’una estona ençà, ha començat a ennuvolar-se d’una manera que pot acabar en pluja, la mosca que suara s’ha parat de cap per avall al vidre no indicava res més que un canvi de temps, l’avi Pere no es cansa mai de dir-ho, que les mosques en saben més que l’home del temps que surt cada migdia i cada vespre al televisor i molt sovint diu el revés del que acaba passant.

—Per cert, Conxita: has sentit a dir-ne res, d’en Quirze? Ho saps que està molt fotut? —demana, amb una expressió veritablement afectada, posant una cama damunt de l’altra.

—En Quirze està fotut? —para de fregar a l’acte, molt estranyada—. I què té, el pobre?

—No se sap! —alça les espatlles—. Feia dies que treballava a Serrasolses, que ja saps que sempre tenen feina endarrerida, i sembla que ahir a la matinada en Genís el va trobar suant i amb molta febre a la sala del tanc de la llet, què et sembla?, com que no vol dormir mai per dintre les cases, el gamarús dels pebrots!

—Calla, calla! —caparreja—. Tu ja saps que no hi va haver manera que passés les nits a l’entrada de Can Montalà quan es va quedar sense la pallissa per culpa de les obres… Es va estimar més entaforar-se a Cornaire, el marrà acabat, i nosaltres encara patim per si algun dia li cau una biga corcada o qualsevol altre tros de la casa al damunt… En Ramon diu que ens la ben carregaríem!

—I tant! Ja ho crec que sí! —confirma, movent airosament la mà dreta—. Doncs tu, això que et deia! Els de Serrasolses es van espantar molt, què et sembla, no n’hi havia per a menys, i el van acompanyar de seguida a l’hospital… Ara vés a saber de què li ve, tanta febre! —alça les celles.

—A veure si ha agafat algun mal lleig, pobre Quirze! —apunta la Conxita—. Se senten a dir tants casos…

—Beneita! —salta la Maria—. Vols dir? Esperem que no! No ens convindria ni a ell ni a nosaltres…

—Tens raó, millor que no cridem el mal temps! Esperem que no sigui res greu! —desitja igualment i, agafant la galleda de l’aigua, se’n va cap a la sala de bany—. Dos minuts i ja sóc aquí, sents?

—D’acord! Fes, fes… —atorga, però li passa que, sense saber com, molt més aviat del que es pensava, perquè només ha tingut temps de consultar l’hora al rellotge, descobrir-se les ungles dels dits de les mans massa llargues, avui mateix m’hi clavaré un cop de tisores, i admirar per enèsima vegada la tapisseria elegant, de tons ocres, del sofà que li té el cor robat des del primer dia que va veure-la, es troba asseguda vora seu, disposada a escoltar-la, la principal confident.

—I bé! Ara sí, oi, que m’explicaràs aquest misteri? —la burxa, somrient—. Què és això que no em podré creure? —li retreu la trucada del migdia—. No he parat de pensar-hi cap moment…

—No sé per on començar, Conxita, em fa molta vergonya… —confessa, tot desplegant les cames i tornant-se vermella com abans—. És una cosa meva… saps?

—Ja m’ho pensava! —reconeix—. Aquest coloret a la cara no enganya… Però no és pas res dolent, oi? L’encerto o m’equivoco?

—No sé què dir-te, depèn de com es miri… —vacil·la—. Ara mateix no em sembla dolent, però vés a saber!

—Escolta! A veure si ho endevino: em vols parlar d’un home? —li engega sense pietat, encara més somrient.

—Noia! M’has deixat ben morta! Com carai ho has sabut? —queda parada de la seva punteria.

—No ho sabia pas! Però et veig molt animada, no ho sé, amb una alegria especial… Potser enamoraaada i tot? —li pessiga una cama.

—Ets com una bruixa! —s’hi torna pinçant-li un braç.

—I qui és? El conec, jo?

—El coneixes! Però m’has de prometre que, de moment, em guardaràs el secret, que no ho diràs ni a en Ramon…

—Et prometo que ni a en Ramon!

—En Modest! —confessa, contenint l’eufòria.

—Vols dir… en Modeeest dels coniiills?

—Sí, sí! El que ens compra els conills a totes dues… Que no t’ho creus, noia?

—I tant que m’ho crec! I et felicito, noia, perquè no podies pas triar millor! Si és una bellíssima persona, en Modeeest! —pondera—. Me n’alegro molt per tots dos! Esteu lliures, encara sou joves i podeu, què carai, refer la vostra vida una altra vegada! —aventura.

—Ui, ui, no corris tant! —estén la mà dreta davant seu—. Encara no fa ni dos mesos, que ens veiem… Ens agradem molt, creiem que estem enamorats, però no volem córrer… Només et vaig a dir que ni tan sols ho hem explicat a les famílies!

—A casa teva no en saben res, encara? Ni els teus fills ni els teus sogres? Es clar, deveu tenir por que no ho entenguin… —demana i es respon amb una relativa sorpresa.

—Exacte! Jo porto molts anys de vídua, ja ho saps, i ell, per Nadal, tot just farà dos anys que va enterrar la dona, que era una santa, tu ja la coneixies! S’ho poden prendre malament!

—Oh, s’hauran d’aguantar… no?

—Supooso! Perquè això nostre va de debò: vols que t’ensenyi el que em va regalar la setmana passada, quan menys m’ho esperava? Em vaig quedar que no m’hi veia! Goita! —li proposa sense dret a rèplica, perquè a l’instant es descorda nerviosament el botó de dalt de tot del vestit, se’l bada amb totes dues mans i li mostra, satisfeta, els ulls inundats d’un espurneig que no li resulta gens estrany, la corba àmplia i resplendent, orfebreria fina, en què es concreta la seva última il·lusió—. Em va fer enfadar i tot!

Al camí revoltat i polsegós que porta a Can Montalà, a uns tres-cents metres abans d’arribar al pont damunt la riera, una altra mena d’il·lusió xarbota les quatre noies que circulen cap al seu destí emparaulat de cap de setmana, hem passat el trencant d’Escardívol, no pot faltar gaire tros, amb un Megane impecablement nou. Totes taral·legen una cançó pop de moda que sona estrident i enganxosa a la ràdio, posada tan alta que no senten gens el motor del cotxe, i dues d’elles, fins i tot, les que seuen al darrere, desoint el prec insistent de la bella conductora, que els demana una mica més de calma perquè ja arriben, mouen el cap i piquen de mans contínuament, com unes eixelebrades, seguint el ritme de la música que les embolcalla i fa sentir-les tan felices.

La velocitat que porten no és excessiva, però en un moment precís la conductora repara de sobte, a la seva esquerra, la presència d’una màquina molt grossa que se li tira al damunt i, espantada, ensorra a l’acte el pedal del fre tant com pot, amb tota la força que es veu capaç de concentrar al peu en unes mil·lèsimes de segon, i les rodes del Megane rossolen lleugeres per la sorra del camí i, ignorants de la cridòria compartida comprensible, ai, què passa, què fem, hòstia, del seu interior tumultuós, es desplacen directament cap al marge embardissat de la dreta, on el cotxe queda encaixat i definitivament parat, sense tombar-se sobre el costat dret, només una mica inclinat, ensenyant un tros del xassís, cap a la tanca electrificada del prat de l’altra banda del camí on, escampades capriciosament per l’herbei escàs, unes quantes vaques pasturen encara prou tranquil·les, malgrat que de tant en tant necessiten brandar la cua contra les mosques i els tàvecs empipadors d’aquest setembre tan calorós.

En Jordi salta de seguida del tractor i, capcinejant i tre molós de cames, s’acosta al cotxe que ha ajudat a estimbar quan, a la sortida del camp de blat de moro que seguen amb el pare, ha aturat el Ford massa tard i una part del morro ha envaït el camí. La pudor de pneumàtic cremat que sent dóna la mesura exacta de la frenada sobtada del Megane, i els gemecs lleus del seu interior, l’espant o el mal, espera que només l’espant, de les noies que han patit l’incident.

—Em sap greu! —es disculpa ran del vidre esquerre del davant abaixat—. Us heu fet gaire mal?

—Creiem que no… —contesta la noia que seu al volant tot vigilant de no caure damunt la seva companya, amb la veu fluixa i esquerdada, com si s’hagués de posar a plorar—. Però si el cotxe ha quedat gaire abonyegat, els pares em cuidaran matar… L’estrenava avui! —confessa, i arrenca a plorar amb molt de sentiment.

—No ploris, va, no ploris per això! Val més el cotxe que vosaltres… —relativitza en Jordi.

—És veritat, Martina… i la reparació la podem pagar entre totes… —s’ofereixen les amigues, mentre es palpen, l’una damunt de l’altra, les parts del cos més adolorides.

—Va, que us ajudo a sortir… Tu, la primera! —decideix, tot obrint la porta d’una estrebada, i, mentre amb l’espatlla esquerra, fent molta força, evita que es torni a tancar per culpa de la posició en què ha quedat el cotxe, amb les dues mans brutes de la feina, impregnades d’olor de blat de moro, ajuda la Martina, que ja s’ha assossegat una mica, a incorporar-se del seient on es troba aclofada, i, així que ella vincla àgilment, esbossant un somrís d’agraïment o del que sigui, el cos prim i sinuós, com de model de passarel·la, a un pam escàs del seu i posa el primer peu a terra, resulta que en Jordi descobreix, sorprès, com si fos la primera vegada que en veiés una de tan a la vora, la petita papallona que porta tatuada a la panxa generosament destapada, uns quants centímetres dessota del llombrígol de plec preciós, deliciosament enfonsat, posada de cap per avall i lleugerament inclinada cap a l’esquerra, amb el cap, les antenes i les dues ales del davant seccionades per la cintura baixa, molt baixa, dels texans cenyits.

En Jordi no s’adona de la primera gota de pluja que li mulla el braç tensat amb què l’estira. Tampoc de la segona.