Garses i corbs

El sol espetega esplendorós damunt de tot i de tothom aquest migdia calent de setembre avançat, però en Quirze de Boixadors encara no se n’adona gaire, de tanta llum forta i fulgurant, perquè, com sempre que decideix presentar-se a Serrasolses o a Ribatallada o a Can Montalà sense previ avís amb la intenció de quedar-s’hi uns dies o unes setmanes, s’encamina lentament pel corriol ombrívol que segueix la riera seca, sense ni un sol bassal d’ai gúa, ja que no vol arriscar-se a anar per la carretera de dalt tan plena de revolts tancats que li poden escopir a la im pensada qualsevol cotxe esverat, que és exactament el que ja li va passar una vegada que s’adreçava a Ribatallada i es va trobar en la necessitat de tirar-se de sobte al marge calcit d’ortigues i argelagues per culpa d’un motorista eixelebrat que havia agafat el revolt massa obert i ben tombat cap a un costat, un dels genolls gairebé tocant l’asfalt, i ja l’envestia de dret sense cap mena de mirament, com si s’hagués proposat expressament a veure si l’enganxava de ple i el feia caure d’esquena al mig de la carretera, encara no sap com va saber reaccionar tan de pressa i evitar la topada segura amb el coi de tarambana més que tarambana, tarambana com ell sol, el tarambana de la moto aquella grossa i eixordadora que de poc no li puja a cavall i el mata.

Camina a poc a poc, ben tranquil, sense donar-se cap aire especial, a l’inrevés de temps enrere, quan se sentia més fort i capaç per a tot i no li feia mandra res, però ara és ben conscient que la reconsagrada anèmia que dos anys enrere el va estacar de mala manera a un llit estret i estrany de l’hospital durant gairebé un mes encara li trava la decisió i la fermesa de la passa. La seva sort és que la gent de Serrasolses no l’espera a cap hora de cap dia ni setmana en concret i no li cal, per tant, afanyar-se, ell mai no arriba tard en lloc i, quan arriba a qualsevol de les cases on treballa, sempre es troba les portes ben obertes perquè sempre, fet i fet, estan esperant-ne l’arribada, de l’home que els empenta la feina a la callada, de la mateixa manera que tampoc poden endevinar-ne la partida que, així que li sembla, emprèn igualment sense previ avís, a ell només l’empipa, ben mirat, haver de plantar-se, seriós i decidit a no cedir, davant les reiterades atencions tan amables com excessives, finalment carregoses per al seu gust, que li dispensen sobre el menjar i el dormir, i com el censuren pel fet que mai no accepta passar la nit a la casa pairal, sota la mateixa teulada de qui el lloga, però ell no vol dormir dintre la casa de cap amo, perquè el cobert de la palla o la cabana o el corredor tancat d’una nau dels porcs li basten de sobres, només demana que, una vegada descarregat de les feines que li manen, pugui tenir el seu temps i el seu espai, no vol res més que aquesta comprensió, de veritat, no vol res més.

Va deixat, amb una barba de cinc o sis dies i amb els genolls dels pantalons esbotzats, i porta, com sempre, penjat a l’esquena, el seu vell, descosit, inseparable sac que no bada mai en presència de ningú, sinó sempre sol o, davant de mi rades alienes, girant-se d’esquena, sense amagar-se gens de la mania que el supera, que no vol que ningú xafardegi les seves coses, tothom es pensa que hi fica una mica de menjar i de roba i alguna martingala més, tot allò que la gent que tracta li ofereix esporàdicament pels seus serveis a més dels pocs, per a ell sempre massa, diners acordats corresponents al nombre de jornades de treball, però la veritat és que ningú pot assegurar, un misteri com un altre, què carai hi entafora realment, dins el sac, sempre el mateix sac, que l’acompanya arreu i no desempara mai, ni de dia ni de nit, com si fos la cosa més important de la seva vida. Camina amb ritme pausat i, de tant en tant, aixeca el cap i mira cap al brancam dels pollancres i verns que el protegeixen de la solellada d’aquesta primeria de tardor.

En un moment precís, quan encara el separa un quilòmetre ben bo de Serrasolses, arriba a la clariana que s’obre espaiosa a la seva banda dreta, la que dóna al peu del rost vertiginós, gairebé dret com un penya-segat, que baixa de la carretera de dalt, i ha d’aturar-se en sec, la mirada esbarriada, davant l’espectacle inesperat que no ha demanat i que, a l’instant, el deixa ben desconcertat: un grup de garses, no compta quantes, saltironen bellugadisses per l’herba mústia o estan enfilades en actitud laboriosa al capó d’un tot ter reny de color vermell completament abonyegat que no re coneix ni poc ni molt.

S’hi acosta una mica més, amb molta prevenció, i de seguida es fa el càrrec de l’escena esgarrifosa que s’esdevé da vant seu: mesclats entre les garses, observa també quatre o cinc ocells de mena diferent que són, hi posaria la mà al toc, corbs, almenys tenen una retirada forta, el plomatge enrabiadament negre i lluent no enganya, amb aquelles aus carronyaires que una vegada va veure en un programa televisiu dedicat als voltors i les aus rapinyaires en general, i el vehicle, que suposadament s’ha estimbat, resulta que el Mitsubishi de Can Montalà, i repara com per la finestra del davant emergeix el cos, almenys, d’una persona que, de la manera com e l tapen les aus que el volten amb urc, de moment no pot identificar, i el pensament se li desboca com boig i, en mil·lèsimes de segon que li semblen una eternitat, salta una vegada i una altra, desordenadament, d’en Ramon a en Jordi, i d’en Jordi a la Conxita, i de la Conxita a la Sílvia, i de la Sílvia de nou a en Ramon, tota la gent que en un moment o altre ell ha vist que s’enfilava al tot terreny familiar de Can Montalà desfila atropelladament per la seva memòria exaltada.

En Quirze de Boixadors surt en defensa de l’únic —espera que únic— ocupant del vehicle i, així que es descarrega el sac de l’esquena i comença, traient forces de flaquesa, a cridar ben alt i a fer voleiar amb totes dues mans la seva arma improvisada amb la voluntat posada a espantar l’ocellam, a l’instant garses i corbs, tant els que saltaven nerviosos per l’herba esperant la seva oportunitat com els que estaven concentrats en la tasca que els ocupava a la part alta del capó, aixequen abruptament el vol gairebé tots alhora, com si fossin un de sol, amb una gran espeteguera d’ales, i en pocs segons desapareixen de la clariana en totes direccions alertats per la seva presència inoportuna.

Acaba d’acostar-se al cotxe amb el sac encara ben aferrat a la mà, com si temés que hi hagi pogut quedar algun ocell despistat al voltant o a l’interior, i, esfereït davant l’avançada carnisseria selectiva practicada damunt la víctima, no se li acut res més que posar-se a córrer i abandonar de seguida aquella clariana convertida en malson deixant més sol i tranquil que mai l’ocupant desfigurat del cotxe. S’afanya i s’afanya corriol enllà, temorós que els ocells, seguint la veritat insubornable del seu instint, tornin l’un darrere l’altre a abatre’s damunt del cos indefens que només ha resistit mi rar uns pocs segons, el temps just de fer-se el càrrec que qui s’ha estimbat catorze o quinze metres davall la carretera giravoltada de sobre seu és, certament, un Montalà.

En trobar-se a un cop de roc de la Fàbrega, deixa el corriol de vora la riera i, ja exposat al solei que l’atapeïda pollancreda li estalviava, enfila el caminet que zigzagueja amunt fins a la carretera que, donades les circumstàncies, accepta seguir pensant que pot guanyar temps. El cor li bat molt de pressa i, així que arriba a l’asfalt, s’atura un moment a eixugar-se la suor abundant del front i, sobretot, a reprendre una mica d’alè, però no vol perdre ni un segon més i de seguida torna a posar-se a córrer amb tota l’energia de què es veu capaç.

Superades Serrasolses i Escardívol, quan només mig quilòmetre escàs el separa de Can Montalà, en Quirze de Boixadors encara no ha començat a rumiar amb quines paraules farà entenedora, bo i arribat davant la imponent façana principal de la casa pairal, l’esgarrifança punyent que ha llançat les seves cames feixugues a aquesta frenètica carrera inútil.