Madrid, in the middle of nowhere

Ja fa molts anys, un col·lega empresarial nord-americà em va comentar que Madrid li recordava Las Vegas. Quan li vaig preguntar per què, em va respondre: «Buildings, buildings, buildings. Nothing else. Madrid is in the middle of nowhere».

És cert que geogràficament Madrid es troba al mig d’una zona àrida i desèrtica, la qual cosa crida l’atenció d’un observador imparcial. Habitualment les poblacions s’agrupen en zones fèrtils, ben regades, properes a un gran riu o al costat del mar. És una qüestió de supervivència. Entre totes les grans ciutats del món, Madrid és una excepció.

Començarem amb alguna referència bibliogràfica independent. A Madrid y la economía española, 1560-1850, David R. Ringrose comenta:

Nunca se han estudiado las consecuencias de la localización en el interior de la capital imperial. Ninguna otra ciudad europea de comienzos de la Edad Moderna dependió tan profundamente de la regulación de la vida económica por parte de los poderes públicos y ninguna otra gran ciudad estuvo tan mal localizada para estimular un intercambio basado en las leyes del mercado.

Malgrat obtenir la capitalitat amb Felip II, Madrid va flirtejar amb els Àustria, i és a partir del 1700, amb l’entrada de la monarquia borbònica, que Madrid reprodueix el model centralitzador francès. Després de la Guerra de Successió, que va suposar la liquidació dels furs dels territoris de llengua catalana, Madrid castellanitza Catalunya, València i les Balears. Madrid viu a costa dels impostos que grava a les colònies d’ultramar i a les colònies interiors de la perifèria peninsular.

La monarquia espanyola, tant l’austríaca com la borbònica, sempre va tenir problemes de caixa, per estirar més el braç que la màniga (no ens ha de sorprendre ara la problemàtica de l’AVE). La revolta flamenca i la posterior independència d’Holanda van obeir, entre altres causes, a la pressió dels impostos de l’Imperi. El mateix va passar amb Portugal i amb Catalunya el 1640, quan el Comte Duc d’Olivares havia de finançar la «unió d’armes». Les guerres amb França i el desig de restaurar la hisenda pública van provocar al cap del temps la independència de la resta de l’imperi colonial. En totes aquestes disputes, Madrid era símbol de petulància i desmesura.

Però el millor retrat recent de la realitat de Madrid és el que reflecteix el següent article de César Molinas (El País, 4 de març del 2012), del qual seleccionem alguns paràgrafs:

[…] ¿Quién tuvo la ocurrencia de situar la capital en un lugar de geografía tan adversa? La historia cuenta que fue Felipe II, atendiendo al consejo de su padre de que estableciese una capital fija. A priori, el Austria tenía tres posibilidades obvias: Sevilla, Lisboa y Barcelona. La última se descartó, probablemente, por razones políticas, porque, tras el aplastamiento de la revuelta de los comuneros, el rey tenía mucho más poder en el reino de Castilla que en el de Aragón. Lisboa podía parecer de incorporación demasiado reciente. ¿Y Sevilla? ¿Por qué, en plena empresa americana, no se estableció el monarca en Sevilla? Especulando con la psicología de un personaje que, puestos a instalarse en el centro de la Península, decidió hacerlo no en Toledo, sino en Madrid —a la sazón, tercera población de Castilla, pero que no tenía obispo—, puede aventurarse que Felipe II no quería tener cerca a nadie que pudiera hacerle algo de sombra, hipótesis esta avalada por el hecho de que, no satisfecho con la soledad del páramo madrileño, el soberano decidió encaramarse al risco de El Escorial, en donde aún reposan sus restos.

I més endavant segueix:

César Molinas després contrasta aquest «capitalismo castizo» amb el capitalisme industriós de la perifèria. Però és que a la perifèria, o com a mínim en una part, s’havia fet la revolució industrial, s’havia conformat una potent classe burgesa, s’havia produït un procés acumulatiu de capital, s’havien estimulat les arts i les lletres. I tot això en un entorn liberal, obert a la innovació tècnica i a les noves idees. La modernitat necessita temps i una sèrie de ruptures epistemològiques que Madrid no ha viscut. No es pot passar en tan poc temps de la cabra a Internet.

Madrid, i la comunitat territorial que l’empara, ha crescut, com no podia ser d’una altra manera, però els seus fonaments econòmics mostren algunes debilitats. El seu PIB el 2011 va ser de 189.400 milions d’euros, dels quals el 14,6 % corresponen a l’Administració pública, el 23,4 % al comerç, el 8,9 % a la construcció, el 8,7 % a informació i comunicacions, el 12 % a activitats professionals i només el 7,1 % a indústria manufacturera. Madrid és, sobretot, un gran centre de consum que gaudeix dels beneficis de la capitalitat. El Govern central fa inversions a Madrid que no comptabilitza com a inversions en la comunitat. Moltes empreses, especialment les grans, tenen la seva seu central a Madrid (i hi paguen els impostos), per bé que els seus centres productius es trobin en un altre lloc. El mateix passa amb algunes multinacionals, a les quals es recomana obertament que traslladin el centre corporatiu a la capital. És per això que la balança fiscal de la Comunitat de Madrid està esbiaixada i no pot ser inclosa, en aquest tipus d’anàlisi, juntament amb la resta de les comunitats. Deixem-la, doncs, en una posició neutra: ni receptora de fons ni pagadora.

Ramon Tremosa (www.racocatala.cat, 13 de gener del 2006):

Una manera de depurar l’efecte seu de Madrid consisteix a repartir entre els altres territoris l’excés d’aportació d’impostos de la capital a partir dels percentatges de participació en el PIB estatal. Això es fa, per exemple, en el càlcul de les balances fiscals. Si Madrid genera el 17,43 % del PIB espanyol, es considera que Madrid genera també el 17,43 % de tots els impostos, no el 44 %. Així, Madrid no pagaria els 61.597 milions esmentats, sinó 24.175 milions (el 17,43 % de tots els impostos estatals), de manera que al 2004 serien 37.421 milions d’euros (la diferència) els que s’haurien de repartir entre les altres autonomies.

En qualsevol cas, el poder econòmic madrileny ha viscut, i ha viscut molt bé, gràcies a la intermediació. No ha baixat a planta perquè allà hom si embruta les mans. Per això tampoc no va mostrar cap interès en la creació i el desenvolupament de les primeres escoles de negocis de l’Estat. ESADE, IESE, EADA i EAE van néixer a Catalunya, a finals dels anys cinquanta. En el fons, no les necessitaven.

El «capitalisme madrileny» és un capitalisme de Butlletí Oficial de l’Estat: antics monopolis privatitzats aliens al lliure mercat (telefonia, energia, línies aèries, etc.), empreses d’obra pública que han crescut gràcies a l’explosió d’infraestructures, i «fitxes bancàries» obtingudes o ratificades en un temps en què s’estilava l’«adhesió al Règim».

En un seminari celebrat el juny del 2002 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, un grup d’economistes va debatre sobre el futur econòmic de Catalunya per tal d’identificar un nou model de creixement sostenible. Entre les seves reflexions trobem la següent:

El nostre model no és Madrid. Tenim altres exemples, tant a Europa com als Estats Units. Quan parlem de Madrid no ha de ser per envejar-ne el model econòmic. […] És, en primer lloc, un model relativament vulnerable, perquè les quatre o cinc grans empreses en què es basa (Telefònica, Repsol, Endesa, i els grans bancs) no són grans empreses en l’àmbit mundial i, després d’haver fet la feina de selecció en els mercats on tenen una posició dominant (vegi’s ara mateix la crisi argentina), poden ser fàcilment absorbides per grans empreses americanes o europees, un cop superats els drets preferents que conserva l’Estat com a accionista. En segon lloc, és un model fonamentat en empreses en una bona part tributàries del poder polític. No són grans empreses, sorgides, com abans defensàvem que voldríem que fos a Catalunya, del procés de selecció natural de 400 o 500 empreses mitjanes competitives, sinó del procés de privatització d’antigues empreses públiques, i que en una bona part continuen devent la seva rendibilitat a decisions politiques i, en última instància, a la canalització, explícita o encoberta, de recursos públics. En tercer lloc, és un model basat més en la idea d’una megalòpoli, que absorbeix i desertitza tot el que té al voltant i s’estén com una taca d’oli incontrolada en el territori, que no en una concepció harmònica i equilibrada de la localització de l’activitat productiva en el territori. Madrid respon més, des d’aquest punt de vista, al model de ciutat llatinoamericana que no al de ciutat europea.

Vist el que ha passat a Argentina en els últims mesos amb una multinacional espanyola, i coneguts els problemes d’endeutament d’algunes grans empreses d’obres públiques, resulta interessant constatar la precisió d’un diagnòstic emès fa deu anys.

I per acabar aquest capítol, recomanem una atenta lectura d’aquest article del gran historiador econòmic Francesc Cabana (Avui, 27 de novembre del 1983). N’hi ha per sucar-hi pa.

Han passat 29 anys, però la fauna i la flora madrilenyes continuen essent les mateixes. I si hem dedicat una atenció especial a la capital de l’Estat és perquè la seva concepció política i econòmica afecta els nostres interessos com a ciutadans catalans.

La solidaritat i la síndrome de l’olla dels pobres

Al mecanisme de redistribució de la renda a Espanya se la va anomenar solidaritat, un concepte molt ambigu que té la virtut de no tenir enemics. Qui s’oposa a la solidaritat?

Però en això, com en tot, cal llegir la lletra petita de la pòlissa. Ja hem explicat què li costa, anualment, a cada ciutadà català el fet de ser «solidari». I aquí podem fer dues reflexions:

• És lícit que hom sigui «solidari» per decret?
• El «solidari» pot controlar els usos de la seva quota de solidaritat?

Les respostes són evidents. No a la primera pregunta i no a la segona.

S’hi pot afegir una tercera pregunta: S’ha d’exigir solidaritat a aquell qui no compta amb suficients recursos per a si mateix? Portat a l’extrem, es donaria l’estrany fenomen que els pobres dels països rics subvencionarien els rics dels països pobres.

Catalunya s’ha anat empobrint gradualment, com podem veure gràcies a algunes de les dades presentades per la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya (octubre 2011):

• 1 de cada 5 catalans és pobre. Un 20,4 % de la població catalana viu per sota del llindar de pobresa.
• La població de més de 65 anys és el col·lectiu més vulnerable, amb una taxa de risc a la pobresa del 25,1 %, seguida dels menors de 16 anys (23,4 %).
• 1 de cada 5 llars catalanes té uns ingressos anuals inferiors als 14.000 euros.
• 1 de cada 4 menors a Catalunya és pobre.
• 4 de cada 10 joves entre 16 i 24 anys està a l’atur.
• Un 80 % dels nens de la comunitat gitana que comencen l’educació secundària obligatòria no finalitza els estudis.
• Cada dia s’executen 21 desnonaments a Catalunya.
• El 32 % dels catalans tenen la percepció que els costa arribar a finals de mes amb els seus ingressos.
• Hi ha 650.000 persones a l’atur.
• 170.000 persones no tenen cap cobertura econòmica.

És ben cert que la crisi sistèmica que patim ha afectat a tothom. Però també és cert que el continu drenatge de recursos ha buidat les butxaques dels catalans i els ha impedit suportar millor la tempesta. Un país capitalitzat es troba en millors condicions per defensar la qualitat de vida dels seus ciutadans.

Perquè a més, i això és el més greu, la «solidaritat» ha servit de ben poca cosa. Ja hem vist el malbaratament provocat amb les infraestructures —hem citat les més aparatoses—, una dilapidació que no té fi.

Analitzem ara conceptualment què ha passat amb l’altra part dels fons transferits, els quals agruparem sota el capítol de «subsidis». El subsidi és una ajuda que es concedeix a una persona perquè superi una etapa en la qual no té feina, ni cap altra manera d’obtenir ingressos. El subsidi ha de tenir sempre un caràcter temporal (tret de les excepcions que s’ajustin a dret), ja que, si no és així, es transformen en mecanismes inhibidors per a la recerca de feina. D’això se’n diu «la síndrome de l’olla dels pobres».

Aquest concepte, el de l’olla dels pobres, fa referència al conjunt de guisats que quedaven dels comensals d’un monestir, un convent, un lloc de repòs o qualsevol altre centre semblant durant l’edat mitjana. Habitualment els pobres que vivien a prop d’un aquests llocs eren els qui es beneficiaven d’aquest menjar gratuït. Però també n’hi havia d’altres —i així ho expliquen les cròniques— que es passaven el dia cantant i ballant, sabedors que tenien la ració assegurada; aquests eren el que, avui dia, qualificaríem com una colla de «menjapans», és a dir, aquelles persones que viuen sense esforç, a costa dels altres.

El populisme polític ha propiciat l’ús de l’olla dels pobres en alguns territoris de l’Estat espanyol com a fórmula per assegurar-se els vots de la població i mantenir les seves poltrones en l’Administració pública. És el mateix populisme que ha inflat el pes del funcionariat.

Però també hi ha un altre tipus de subsidi (molt més greu) del qual amb prou feines es parla, que fa més rics els rics i que distorsiona les regles del mercat. És per això que hem de fer referència a ambdós.

Començarem pel Plan de Empleo Rural (PER). El PER va ser creat pel govern de Felipe González (1984) amb el propòsit d’oferir subsidi als agricultors d’Andalusia i Extremadura i evitar, d’aquesta manera i entre altres coses, l’èxode d’aquests cap a les ciutats. Posteriorment es va ampliar a Castella-la Manxa, Castella i Lleó, la Comunitat Valenciana, la Regió de Múrcia, les Canàries i l’Aragó. És necessari precisar, tanmateix, que el 84 % del subsidi es queda entre les dues primeres comunitats. Encara que la denominació ha canviat, el subsidi es manté.

Una aproximació econòmica al tema la tenim en aquest article de Manuel del Pozo (Expansión, 9 d’abril del 2011):

Sense voler qüestionar la qualitat d’informació d’aquest diari econòmic, i atès que manté una posició molt crítica, hem preferit contrastar-lo amb altres fonts per evitar un possible biaix ideològic. Per a l’exercici 2012, el Ministeri de Treball i Seguretat Social ha dotat una partida de 215 milions d’euros, una xifra que és idèntica a la pressupostada el 2011.

Sigui quina sigui la xifra real (ja hem citat diversos cops els problemes de la poca transparència oficial), el que importa és el concepte. I el concepte expressa la institucionalització del subsidi i posa de manifest el fracàs de la política econòmica de l’Estat espanyol, que ha repetit els mateixos errors del franquisme. Ja ho deia Mao Zedong: «Si un home té gana, no li donis un peix, ensenya’l a pescar».

Però el PER a Espanya s’explica, en bona mesura, per la Política Agrària Comuna (el PAC). El PAC va néixer als anys cinquanta, quan després de la Segona Guerra Mundial l’agricultura havia quedat paralitzada i no garantia el proveïment dels aliments. El PAC va subvencionar els agricultors perquè modernitzessin les seves explotacions agràries, ajustessin les produccions a les necessitats del mercat i rendibilitzessin els projectes econòmics. Quan l’Estat espanyol es va incorporar a la Unió Europea, va accedir als beneficis del PAC. Però com el PER, el PAC amb el temps es va acabar enquistant i va pervertir el sistema. La subvenció del PAC es rep en funció del nombre d’hectàrees que hom posseeix, amb la qual cosa afavoreix els grans terratinents, sense exigir-los, a la pràctica, res a canvi. El PAC és el gran aliat dels latifundistes espanyols.

Un bon exemple el tenim en les empreses agrícoles que controla la Casa d’Alba, que rep per aquest concepte uns 3 milions d’euros anuals, per les seves 34.000 hectàrees de propietat. També tenim com a receptors al duc de l’Infantat, la família Mora Figueroa, el ministre del PP Miguel Arias Cañete i l’exbanquer Mario Conde. Uns 250 beneficiaris superen anualment el milió d’euros. La xifra rebuda per l’Estat espanyol per aquest concepte és espectacular (6.500 milions d’euros), per bé que el repartiment no és equitatiu, ja que l’1,4 % dels receptors acaparen el 25 % dels fons.

Els funcionaris i parlamentaris de la Unió Europea, amb la parsimònia habitual, s’estan replantejant el PAC, ja que han arribat a la conclusió —els ha costat adonar-se de l’error original— que no és lícit ni raonable subvencionar els «agricultors de sofà». Quan el 2014 comenci a regir el nou model, caldrà comprovar si s’hi inclouen els camps de golf.

Tot aquest flux monetari (fonts i aplicacions, en el llenguatge empresarial) té els seus agents actius i passius. Catalunya és de les primeres i ja ha arribat el moment que es cuidi de si mateixa.

Diuen que la caritat ben entesa comença per aquí. Només falta seguir aquest consell.