EL PASSAT

«Al diari Avui del dia 4 d’agost de 1984 es ressenya la sessió del dia abans del Consell de la Generalitat i s’hi llegeix textualment: “Aquesta part del Consell serví a Pujol —diu el diari— per parlar llargament del que considera ‘dramàtic’ problema de la autonomia que és el del finançament. ‘Aquest és el nostre drama’”, digué.

[…] Té raó el President. Hem arribat a una situació financera insostenible. S’ha de revisar la situació. Ens hi va el tot pel tot.

[…] Abans que res, hem de constatar que el centralisme, en cas que l’autonomia no fracassés per altres causes, ens esperava a la vuelta de la esquina amb l’arma més subtil, més solapada i més eficaç de totes: l’escanyament financer. I això es va preparar meticulosament des del primer dia».

Font: Ramon Trias Fargas, catedràtic d’Economia Política i conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya. Narració d’una asfíxia premeditada. Tibidabo Edicions, Barcelona, 1985.

EL PRESENT

«Espanya, tanmateix, és un país amb nombroses fortaleses i no es pot comparar amb altres països. Té multinacionals que són excel·lents, té regions com Catalunya que, aïllada, seria un dels països més rics del món».

Font: Kenneth Rogoff, professor d’Economia de la Universitat Harvard i exdirector d’Anàlisi del Fons Monetari Internacional. Revista Capital, 4 d’abril del 2011.

EL FUTUR

«Si una Catalunya independent és viable econòmicament? És clar, no n’hi ha cap dubte. […] Cada vegada hi ha un percentatge més gran de la població catalana que s’adona que els avantatges econòmics immediats de la independència serien significatius i, a més, els podem quantificar. El mateix Govern espanyol els va quantificar quan va calcular que el dèficit fiscal correspon al 9 % del PIB. Al ciutadà del carrer aquesta xifra potser no li diu gran cosa, però un 9 % del PIB suposa una quantitat de recursos impressionant. Amb el 9 % del PIB addicional podríem ser el país més solidari del món, en el sentit que podríem contribuir a l’ajut al desenvolupament en un nivell molt superior al dels països més generosos; a més, podríem invertir més que qualsevol altre país en recerca i desenvolupament i, a sobre, ens quedarien diners per reduir impostos».

Font: Jordi Galí, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i director del Centre d’Investigació d’Economia Internacional. Programa Els Matins (Televisió de Catalunya), 18 d’abril del 2011.

Pròleg. L’independentisme solvent

Fa uns mesos, els amics de Sobirania i Justícia van invitar-me a participar en una conferència per parlar del camí cap a la independència de Catalunya. El meu company de taula era l’Alfons Durán-Pich, de qui només coneixia alguns dels seus treballs en el món del management empresarial. Vam repartir-nos els temes: ell parlaria de la independència econòmica i jo, de la independència cultural. No cal dir que, després de la seva intervenció, va ser-me impossible captar l’interès del públic. L’Alfons se’ls havia ficat a la butxaca, amb un discurs formidable, audaç, arriscat, lúcid, contundent i amb una ironia gens soterrada, ratllant el sarcasme. Però per sobre de tot, l’Alfons no «tertuliejava», no suposava, no es perdia en hipòtesis o idees deliqüescents, sinó que abordava qualsevol punt amb solvència, contrastava totes les dades, parlava de manera directa i anant al gra i acabava per fer pujar l’oient en una piconadora i conduir-lo per una carretera recta. Estimat lector, això és exactament el que proposa aquest llibre.

L’independentisme català porta guanyades unes quantes batalles. La del seus fonaments històrics, la de la seva «justícia», la del desequilibri fiscal, la de l’espoli insuportable, fins i tot la de les conseqüències del boicot econòmic que Espanya pogués plantejar en el supòsit d’una secessió. Totes aquestes batalles s’han guanyat per la força dels arguments i per uns estudis rigorosos i unes anàlisis detallades. Felicitem-nos-en, hem avançat molt i ens ha permès anar eixamplant el nostre terreny. Però no tenim més sortida que continuar en aquest camí. El moviment independentista no pot cedir, ni un mil·límetre, la seva exigència i la seva excel·lència. Perquè només guanyarem si convencem, i només convencerem si som capaços de construir un projecte que es basi en dades i arguments sòlids i imbatibles.

De fet, l’autèntica revolució d’aquests últims anys en el món de la política catalana, el fet essencial, ha estat que l’independentisme s’ha posat corbata. Ha crescut, ha estudiat, s’ha llicenciat en econòmiques, medicina i arquitectura, s’ha doctorat, ha après idiomes i ha viatjat. Però sobretot s’ha mudat. Necessitàvem les corbates. I ja les tenim.

Sentit comú. Si ens situéssim a començaments del segle XX, trobaríem també com un grup de catalans va decidir gairebé inventar-se un país en front d’un Estat sencer, amb les úniques armes de la llengua, la vocació de modernitat, el cosmopolitisme, la cultura de l’esforç i la feina ben feta (o el Noucentisme). En aquella Espanya en descomposició colonial i a la deriva, aquests ideals eren irresistibles per a qualsevol mentalitat educada i liberal i, en un procés natural i lògic, també aleshores les corbates van aparèixer a Catalunya, al costat de les espardenyes dels pagesos i de la gorra amb visera dels botiguers, abraçant la causa del catalanisme. Metges, filòlegs, advocats, notaris, filòsofs, economistes, mestres i escriptors van adonar-se ben aviat que la construcció d’un país, del seu país, només es podia fer des d’aquell corrent ideològic que segava cadenes i aspirava a fer realitat, tants anys després, el somni de la llibertat i d’una certa manera civilitzada d’estar al món, entesa en termes europeus. Sense les elits, el catalanisme no hauria estat res; però sense el catalanisme, les elits tampoc no haurien sortit de la província on estaven pasturant. Aquesta és la clau per entendre-ho tot.

Per això fins ara, malauradament, l’independentisme ha anat naufragant. A pesar de tants esforços i voluntarismes, ens faltaven les elits. O les corbates i els professors, si volem dir-ho d’una altra manera. I tanmateix, ha tornat a passar. No és cap miracle, sinó el simple i natural camí dels pobles que aspiren a ser-ho. De nou un grup de catalans ha tornat a trobar-se en la cruïlla dels quatre cantons de la nostra història: els uns ens porten a l’Espanya de sempre —agreujada per la devastació econòmica—; els altres, al món. I han escollit el món.

L’Alfons Durán-Pich és un d’aquests. Executiu internacional, economista i professor durant molts anys d’ESADE, Durán-Pich, autor de desenes d’articles i llibres sobre el management, tracta, en aquest Catalunya, a la independència per la butxaca, de manera planera, però amb la solvència pròpia d’un acadèmic, la cruïlla que representa pel nostre país l’actual dependència econòmica de l’Estat espanyol. Durán-Pich fa volar la ploma, amb destresa. Es troba com un peix a l’aigua en la complexitat de les xifres i fa l’esforç d’analitzar-les minuciosament per fer-les entenedores i llegibles per a qualsevol que no sigui un expert. Aquest és, probablement, el gran mèrit d’aquest estudi: l’atípica claredat expositiva d’uns temes que habitualment són àrids i complexos. En aquest sentit, el llibre és d’una mesura exacta. «Si pogués donar un consell diria: “escriptors, no sigueu llaunes i ensopits”». Sempre he pensat que aquest consell de Josep Pla és un dels més importants que cal tenir en compte a l’hora de posar-se a escriure. I en vista d’aquest treball de l’Alfons, hom diria que l’ha seguit al peu de la lletra.

Durán-Pich, doncs, va passant el ribot a tot allò que ens preocupa. Els títols d’alguns capítols són tota una declaració d’intencions: «La política espanyola d’infraestructures. Què han fet amb els nostres diners?», «Madrid, in the middle of nowhere», «La solidaritat i la síndrome de l’olla dels pobres», «Allò petit és bonic», «És viable Catalunya com a estat nació independent?». «La inviabilitat de Catalunya com a comunitat autònoma», etc. Ara bé, insisteixo, cap comentari és gratuït, darrere de cada conclusió hi ha una xifra que l’avala. Perquè es tracta precisament d’això: d’entendre els efectes que la dependència econòmica que el nostre país té d’un Estat que li va en contra. I d’adonar-nos de la perfectíssima viabilitat econòmica d’una Catalunya independent.

De Ramon Trias Fargas als professors Tremosa, Ros Hombravella, Paluzie, Bosch, Guinjoan i Cuadras, l’autor de Catalunya, a la independència per la butxaca s’envolta dels millors especialistes per argumentar les seves tesis, i no dubta a aportar opinions de destacats autors internacionals. Una tasca de recerca que, en definitiva, li permet acabar construint un document indiscutible, net, lògic, clar i econòmicament impecable. Un resultat que és també fruit de la visió empresarial que, atesa la seva experiència professional, aporta l’autor en el tractament dels temes. Es nota que Durán-Pich està acostumat a prendre decisions en el món de les multinacionals. Per això és fascinant l’aproximació que fa de Catalunya senzillament com una empresa i com, a partir de l’anàlisi dels seus comptes de pèrdues i guanys, podem veure quines són les seves finestres d’oportunitats.

Depèn de nosaltres, però no només depèn de nosaltres; podem aconseguir-ho, però serà enormement difícil. Aquestes són les paradoxes d’un repte extraordinari. I, tanmateix, existeix a Catalunya un projecte més apassionant que el d’analitzar com construirem el nostre futur en llibertat? Hi ha cap moviment que no sigui l’independentista que pugui generar un esclat d’energia creativa que transformi el nostre país com va fer-ho el catalanisme de fa un segle? Podrem continuar essent catalans si no tenim un Estat que ens empari?

Només em resta agrair a l’amic Alfons Durán-Pich que hagi volgut que l’acompanyés en el pròleg d’aquest llibre. Cal que ens obsedim a guanyar credibilitat i excel·lència en el nostre discurs. Amb aquest treball, fem un altre pas endavant en aquest sentit.

QUIM TORRA