Els comptes clars

D’ençà que a principis dels anys vuitanta del segle passat es va posar en marxa el «sistema de finançament», el poder central ha amagat de forma sistemàtica les xifres dels fluxos monetaris, per molt que insistentment alguns polítics (no pas tots) dels territoris pagadors en demanessin alguna informació detallada.

Aquesta sospitosa ocultació d’allò que la ciutadania tenia dret a conèixer és la millor prova de la voluntat política d’impedir la transparència d’aquest procés, probablement per evitar l’impacte que les xifres, pures i dures, produirien. No només això, sinó que la publicació d’aquestes xifres, per molt que fossin manipulades, no podien casar amb el «discurs oficiós» que els mitjans de comunicació afins al poder central (independentment de qui governés) havien fet circular amb profusió i, segons el qual, Catalunya i els catalans eren els grans beneficiats d’aquest «sistema».

Per comprendre el paradoxal fenomen de pagar més que ningú i, al mateix temps, patir les crítiques més acerades, val la pena recordar un petit conte que ha circulat profusament per Internet i que diu:

«Un grup de deu homes tenien el costum de reunir-se cada dia en un bar per fer petar la xerrada, tot prenent unes cerveses i menjant algunes tapes. El compte pujava a cent euros, però van decidir que, en comptes de pagar l’escot, ho pagarien segons la renda de cadascú i d’acord amb l’escalat següent:

• Els quatre primers (els més pobres) no pagarien res.
• El cinquè pagaria 1 euro.
• El sisè, 3 euros.
• El setè, 7 euros.
• El vuitè, 12 euros.
• El novè, 18 euros.
• El desè (el més ric), 59 euros.

»I així es va fer durant molt de temps, fins que un dia l’amo del bar els va voler oferir tracte de clients especials (hi anaven cada dia) i els va rebaixar el compte, que passava a ser de vuitanta euros. El grup va decidir seguir pagant el compte d’acord amb la proporcionalitat, però no la sabien calcular. Els quatre primers van continuar bevent i menjant gratis, però, què passava amb els altres sis, que eren els que realment pagaven el compte? Com s’ho havien de fer per repartir els vint euros de rebaixa? L’amo del bar els va suggerir que el més just seria reduir el compte de cadascú en, aproximadament, la proporció amb què contribuïen. I va fer els càlculs:

• El cinquè bevedor (així com els quatre primers) no pagaria res (100 % d’estalvi).
• El sisè ara pagaria 2 euros en comptes de 3 (un 33 % d’estalvi).
• El setè pagaria 5 euros en comptes de 7 (un 28 % d’estalvi).
• El vuitè pagaria 9 euros en comptes de 12 (un 25 % d’estalvi).
• El novè pagaria 14 euros en comptes de 18 (un 22 % d’estalvi).
• El desè pagaria 49 euros en comptes de 59 (un 16 % d’estalvi).

»Tots hi sortien guanyant, però quan van sortir del bar van començar a discutir. “Jo només he rebut un euro dels vint que ens hem estalviat”, va dir el sisè, “mentre que el desè n’ha rebut deu!”. “Correcte”, va dir el cinquè, “jo també només he estalviat un euro i ell ha rebut deu vegades més que jo”. “És cert”, va dir el setè, “per què ell en rep deu i jo només dos? Els rics s’ho queden tot!”. “Un moment!”, van cridar els quatre primers, “Nosaltres no hem rebut res. El sistema explota els pobres!”. Els nou homes van rodejar el desè i li van donar una pallissa.

»Al dia següent, el desè no va anar al bar, de manera que els altres es van asseure i van menjar i beure com sempre, però a l’hora de pagar van descobrir una cosa que els va inquietar: entre tots no tenien prou diners per pagar, ni tan sols, la meitat del compte».

Moral: Els catalans som els que paguem més i els que generem més riquesa. Atès que paguem més impostos que ningú, hauríem de rebre les contraprestacions adequades als nostres pagaments. Si se’ns segueix explotant, el més probable és que «no anem més al bar».

Els catalans estem farts de ser cornuts i pagar el beure.

Finalment, a empentes i rodolons, el govern socialista presidit pel senyor Rodríguez Zapatero i essent-ne ministre d’Economia i Hisenda el senyor Pedro Solbes (2008) va publicar les primeres balances fiscals oficials de la democràcia.

L’informe definia el concepte de forma explícita: «Què són unes balances fiscals?». I responia: «Un instrument d’informació econòmica que imputa territorialment els ingressos i les despeses del sector públic en un període de temps i calcula el saldo fiscal resultant en cada territori».

Era formalment simple, tot i que voluntàriament confús en la seva presentació. Estava ple d’excuses, com ara que la publicació era «un fenomen singular» o que hi havia «dificultats metodològiques que no es podien contrarestar», i ja avançava un curiós concepte que més endavant s’utilitzaria com un argument al seu favor: el fet que l’informe «no reflecteix l’eficiència, perquè les regions de renda alta acostumen a presentar saldos positius en la seva balança comercial interior». Total, que la publicació era, segons el seu parer, un gest de bona voluntat, però no valia la pena perdre-hi gaire temps.

Les dades es referien a l’any 2005. Del model de «flux monetari» —l’únic amb el qual treballarem per les raons ja citades— s’oferien dues versions, amb petites variacions per lleugers canvis d’imputació de naturalesa tècnica.

El quadre de comunitats amb superàvit fiscal era el següent, ordenat segons el saldo de cada comunitat en relació amb el percentatge del seu PIB:

• Melilla: 33,97 %
• Ceuta: 28,56 %
• Comunitat Autònoma d’Extremadura: 17,78 %
• Comunitat Autònoma del Principat d’Astúries: 14,33 %
• Comunitat Autònoma de Galícia: 8,19 %
• Comunitat Autònoma de Castella i Lleó: 7,57 %
• Comunitat Autònoma de Cantàbria: 5,03 %
• Comunitat Autònoma d’Andalusia: 4,53 %
• Comunitat Autònoma de Castella-la Manxa: 3,54 %
• Comunitat Autònoma d’Aragó: 1,83 %
• Comunitat Autònoma de Canàries: 1,60 %
• Comunitat Autònoma de La Rioja: 0,66 %

Totes aquestes comunitats eren receptores d’un «subsidi», el valor absolut del qual s’expressava en un percentatge sobre el seu PIB, que procedia de les comunitats pagadores. Posem un exemple per comprendre el pes del «subsidi». Extremadura va tenir el 2005 un PIB aproximat de 15.000 milions d’euros; com que el seu «superàvit fiscal» va ser del 17,78 %, això va suposar una entrada neta de 2.660 milions d’euros.

Vegem ara les comunitats pagadores, catalogades com a comunitats amb dèficit fiscal (% sobre el PIB):

• Comunitat Autònoma del País Basc: 1,35 %
• Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia: 2,13 %
• Comunitat Foral de Navarra: 3,18 %
• Comunitat de Madrid: 5,57 %
• Comunitat Valenciana: 6,32 %
• Comunitat Autònoma de Catalunya: 8,70 %
• Comunitat Autònoma de les Illes Balears: 14,20 %

Font: Govern d’Espanya. 15 de juliol del 2008.

Si traslladem el percentatge a valor absolut, Catalunya, el 2005 i amb un dèficit fiscal del 8,70 % del seu PIB, va pagar una «taxa d’espoli» a l’Estat central de 14.869 milions d’euros (sobre un PIB de 170.915 milions d’euros). Com que la població en aquella època era de set milions, podem concloure que cada català (segons les dades oficials de l’Estat central) va pagar una «taxa d’espoli» l’any 2005 de 2.124 euros (unes 350.000 pessetes).

L’espectacularitat de les xifres va coure. Van aparèixer els «experts habituals» per rebatre les xifres o minimitzar-les. Fins i tot es va dir que l’any 2005 no era el millor any per fer aquestes estimacions. Però el problema s’arrossegava de feia temps, molt de temps.

Ramon Tremosa i Balcells, professor de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona, i actualment membre del Parlament Europeu va escriure (El Periódico, 19 de desembre del 2003):

L’agudesa intel·lectual de Ramon Tremosa apunta cap a diferents direccions:

L’article data del 2003 i els punts 2, 3 i 4 no només es mantenen sinó que han esclatat. Quant al primer apartat, l’Estat central és el convidat de pedra. Potser ara caldria assenyalar que les famoses «retallades» que el Govern de la Generalitat de Catalunya s’ha vist obligat a aplicar per no fer fallida, i que han exasperat una gran majoria de la població, tenen com a principal responsable l’Estat central i la seva política econòmica redistributiva, la qual, a Catalunya, produeix un dèficit estructural de dimensions estratosfèriques.

Tremosa també presenta, en aquest article, un quadre del dèficit fiscal català amb l’Estat espanyol durant els últims cinc anys (en milions d’euros, al canvi prefixat: 1 euro = 166,386 pessetes).

• Any 1998: 5.194
• Any 1999: 8.032
• Any 2000: 10.035
• Any 2001: 10.764
• Any 2002: 14.730 (igual a 2,45 bilions de pessetes).

Font: Julio Alcaide i Pablo Alcaide.

Nota: Cal recordar que l’euro comença a ser utilitzat pels ciutadans l’1 de gener del 2002.

També és important posar fre a una resposta evasiva que intenta eludir la realitat del problema. En una entrevista recent feta pel periodista Jordi Barbeta (La Vanguardia, 21 de gener del 2012), el ministre Cristóbal Montoro, a la pregunta «Vostè creu que un país o una comunitat pot prosperar amb un dèficit fiscal del 8 % del PIB, com Catalunya?», responia: «Jo no em crec aquests càlculs del dèficit fiscal. Això és un càlcul establert a partir d’uns escenaris, però es pot calcular de mil maneres diferents. Els territoris no paguen impostos. Els paguen les persones».

En primer lloc, el senyor Montoro sap perfectament que no hi són, aquestes mil maneres. La seva resposta denota frivolitat, una frivolitat que un empleat públic no s’hauria de permetre. En segon lloc, resulta evident que els impostos els paguen les persones, però aquestes persones no viuen en els llimbs, sinó que ho fan en un entorn geogràfic, econòmic i social, i en aquest entorn compten, o esperen comptar-hi, amb unes prestacions, uns mitjans, uns recursos que han de millorar la seva qualitat de vida. I si no és així, és que alguna cosa no rutlla.

Però aquest tema, a mode de ritornello, portava ja molt de temps —massa temps— preocupant alguns grups polítics, econòmics, socials i empresarials catalans. Els estudis es repetien i els resultats no feien res més que confirmar la gravetat de la situació.

La Comissió Mixta de Valoracions Estat-Generalitat havia constituït un grup de treball per a l’actualització de la balança fiscal de Catalunya. El grup va presentar l’informe definitiu amb les seves conclusions el 31 de gener del 2005. En aquest cas es presentaven dues sèries del dèficit fiscal, segons el flux monetari. La raó d’aquesta doble presentació era la següent:

Font: Grup de treball per a l’actualització del dèficit fiscal de Catalunya. 31 de gener del 2005.

La sèrie era la següent:

Una observació interessant és que la mitjana del dèficit fiscal durant el període 1986-2001 era pràcticament idèntica, tant si el dèficit era neutralitzat com si no ho era. Sense neutralitzar era el 7,7 % del PIB i, neutralitzat, el 7,6 %. És a dir, el dèficit fiscal estructural és constant al llarg del cicle.

Aquest exercici es va repetir l’any 2008, elaborat pel mateix grup d’experts i referit al període 2002-2005. Els resultats van ser els següents:

Font: Generalitat de Catalunya. Departament d’Economia i Finances. 2008.

Mitjana del període 2002-2005: 13.832 milions d’euros, la qual cosa representa un 9 % del PIB i un 32,80 % dels ingressos aportats. És a dir, els catalans vam pagar, de mitjana anual, uns impostos per valor de 42.170 milions d’euros i en vam rebre només 28.330 milions en serveis i infraestructures.

Cal ressenyar la solidesa acadèmica del grup d’experts que va fer aquest treball i l’anterior. Estava constituït per Núria Bosch, catedràtica d’Hisenda Pública; Joan F. Corona, catedràtic d’Hisenda Pública; Joan Carles Costas, professor d’Hisenda Pública; Marta Espasa, professora d’Hisenda Pública; Guillem López, catedràtic d’Economia; Eduard Rius, expert en Economia de la Salut; Joan Ramón Rovira, director del Gabinet d’Estudis Econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona; Xavier Sala Martín, catedràtic d’Economia; Joaquim Solé Vilanova, catedràtic d’Hisenda Pública; Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica; Maite Vilalta, professora d’Hisenda Pública; Matías Vives, economista; Antoni Zabalza, catedràtic de Teoria Econòmica.

Una altra aportació molt documentada va ser la de la Fundació Josep Irla, que, a més de les dades referides al període 1995-2005, va presentar l’impacte del dèficit fiscal català sobre cada una de les comarques del Principat, així com quant costava el dèficit a cada ciutadà català anualment.

Heus ací aquestes dades, en percentatge del dèficit fiscal sobre el PIB, calculat en euros corrents de cada any:

Font: Fundació Josep Irla. Febrer del 2008.

Una primera conclusió és que les xifres del dèficit fiscal de Catalunya són sempre escandaloses, tant se val qui les calculi.

Com que hi ha quatre fonts, compararem els resultats dels anys en què coincideixen els informes.

Sobre l’any 2002 n’informen tres fonts: Julio & Pablo Alcaide, Comissió Mixta de Valoracions i Fundació Josep Irla.

Aquestes són les dades:

• Alcaide: 14.730 milions d’euros.
• Comissió Mixta: 12.674 milions d’euros.
• Fundació Josep Irla: 10.194 milions d’euros.

Valor mitjà del dèficit fiscal del 2002: 12.532 milions d’euros.

Sobre l’any 2005 també n’informen tres fonts, per bé que no coincideixen totes amb les de l’any 2002: Govern central, Comissió Mixta i Fundació Josep Irla.

Les dades són les següents:

• Govern central: 14.869 milions d’euros.
• Comissió mixta: 16.735 milions d’euros.
• Fundació Josep Irla: 17.076 milions d’euros.

Valor mitjà del dèficit fiscal del 2005: 16.226 milions d’euros.

Crida l’atenció el «silenci administratiu» amb el qual han respost habitualment a tots aquests informes les autoritats dels successius governs de l’Estat (sense matisos entre centredreta i centreesquerra). Hom pot pensar que el seu tacticisme se sustenta en la creença que «per molt que es queixin, si no diem res acabaran cansant-se i es dedicaran a treballar, que és el que saben fer». S’ha de reconèixer que la història dels últims tres segles sembla que els dóna la raó.

L’Estat espanyol ha jugat sempre fort i ha enganyat la ciutadania catalana, però no ha pres consciència que l’entorn estava canviant a un ritme accelerat i que les seves contínues trampes eren massa evidents. En poc temps s’han viscut seqüències marxianes (de Groucho, no pas de Karl) sota l’atenta direcció dels corresponents amanuenses, com la política del peix al cove (un peix quasi sempre de baixa qualitat), una cessió de mitja explotació d’una xarxa ferroviària de rodalies en estat ruïnós (que Ramon Tremosa, irònicament, va descriure com a «cessió espiritual», ja que no incloïa ni vies, ni maquinistes, ni trens, ni estacions, ni diners), una teoria sobre el Corredor Mediterrani de mercaderies tractada marginalment, unes bases econòmiques d’un Estatut prèviament ribotejat i, després, rematat per un òrgan jurisdiccional de l’Estat de dubtosa legitimitat, una contínua falta de respecte en les seves obligacions monetàries, una no-consciència de la morositat, i tot plegat esquitxat pels jocs malabars de l’«Espanya plural». Per als ciutadans catalans, l’Estat espanyol ha estat sempre un negoci pèssim.

I aquells ciutadans catalans, des de la base i exercint els seus drets, han tirat endavant una «democràcia directa» que ha tingut els seus fruits. Assemblees, referèndums, grups d’opinió, associacions i col·lectius de diferents naturaleses han pressionat les forces polítiques organitzades de perfil catalanista —els partits d’arrels catalanes— perquè complissin la seva obligació com a representants del poble que els havia votat.

No és estrany, doncs, que al final d’un llarg procés, el Parlament de Catalunya exigís al Govern de la Generalitat un «informe definitiu» sobre aquest contenciós. La coalició política de Convergència i Unió, que controla l’actual Govern (2012), havia fet referències a la fiscalitat i a la necessitat de replantejar-la. Fins i tot li havia atorgat un codi (el pacte fiscal), sense precisar l’abast d’aquesta formulació.

Finalment, el març del 2012, el conseller Mas-Colell va presentar l’esperat document i el va comentar. Tot i que en principi estava destinat a analitzar el període 2006-2009, va estendre l’anàlisi a una sèrie històrica de més calat, que començava el 1986 i acabava el 2009: 24 anys d’espoli sistemàtic.

La balança fiscal neutralitzada d’aquell període era la següent (% de dèficit sobre el PIB):

Mitjana del període 1986-2009: 8%

Dut a valors absoluts, això significa que l’any 2009, en el qual Catalunya va generar un PIB aproximat de 195.500 milions d’euros, el dèficit fiscal va assolir els 16.400 milions d’euros. És a dir, que el 2009 cada dia de l’any van sortir de les arques catalanes (i no van tornar) 45 milions d’euros (uns 7.500 milions de pessetes). En termes acumulats, Catalunya va transferir a la resta de l’Estat, durant el període 1986-2009, un volum de rendes equivalent a 214.000 milions d’euros, una xifra superior al PIB generat per Catalunya en el millor any del cicle econòmic.

És a dir, si no hi hagués hagut aquesta transferència forçada de rendes, els ciutadans i les empreses de Catalunya podrien prendre’s un any sabàtic, tot i que el més probable és que no ho fessin, perquè com recordava el mestre Vicens Vives, «ésser treballador vol dir, a la nostra terra, tenir tots els camins oberts per a un esdevenidor com cal».

Es torna a insistir en la «balança fiscal neutralitzada» perquè és l’única que té sentit i que s’ajusta al rigor d’una sèrie històrica. Marta Espasa, professora de la Universitat de Barcelona, ho explicava amb aquesta claredat (Ara, 29 d’octubre del 2011):

L’opció metodològica de calcular la balança fiscal neutralitzant el dèficit públic necessita una explicació més detallada. El resultat de comptabilitzar els ingressos aportats pels catalans a l’Estat i les despeses que l’Estat fa a Catalunya proporciona un saldo fiscal. Ara bé, els saldos calculats d’aquesta manera estan molt condicionats pel nivell d’endeutament que l’Estat faci aquell any per finançar la despesa, és a dir, pel seu dèficit públic. Així es podria donar el cas extrem i hipotètic que tota la despesa estatal es financés amb dèficit públic, és a dir, amb endeutament. Si això passés, totes les comunitats tindrien una balança fiscal positiva perquè l’Estat hi realitzaria unes despeses i, en canvi, no hi recaptaria res, perquè tota la despesa es finançaria via endeutament. Per tant, cal aplicar un ajust que anul·li aquest efecte. És el que s’anomena neutralització del dèficit públic. Aquest ajust consisteix a fer la simulació que tota la despesa se sufraga via impostos, no via endeutament. De fet, és un supòsit raonable, perquè en la majoria dels casos el dèficit fiscal s’acaba pagant en el futur amb més impostos.

En euros constants (descomptada la inflació), cada català ha pagat anualment la seva «quota de solidaritat» a l’Estat, des dels 1.076 euros de l’any 1986 fins als 2.251 de l’any 2009. La mitjana és de 1.877,29 euros (311.523 de pessetes, any rere any).

Si d’aquest càlcul n’excloem les contribucions i els pagaments a la Seguretat Social, sobre els quals l’Estat no pot actuar de forma discriminada, ja que queda condicionat per les quotes dels empleats i els ocupadors, i les pensions i els subsidis d’atur, el resultat encara és més dur. Per cada euro que paguem, 43 cèntims no tornen. És a dir, el Govern central, quan pot, margina la societat catalana, tant en la despesa com en la inversió.

Núria Bosch, catedràtica d’Economia de la Universitat de Barcelona, explica aquest drenatge de manera molt pedagògica (L’Econòmic, 23 de febrer del 2012):

La mateixa Núria Bosch situa l’espoli a nivell individual, que és la millor manera d’interioritzar-lo (Ara, 5 de maig del 2012):

No es pot dir més clar. Rigor i contundència.

Manca afegir-hi que, si controles la caixa, pots invertir l’excedent en actius fixos sense risc (per què no en deute sobirà alemany o en dòlars australians?) i obtenir un plus. Però la caixa sempre l’han controlada ells.

En aquestes circumstàncies, Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, va escriure un article (Punt Avui, 24 de gener del 2012) amb el títol «Inseguretat i deslleialtat» en el qual, entre altres coses, deia:

S’ha tocat fons i cal acabar amb tot això. Si volem sobreviure, l’únic camí és la independència. Podríem recuperar, ara, aquella assenyada citació de Marc Tul·li Ciceró de l’any 55 aC:

El pressupost s’ha d’equilibrar, el Tresor ha de ser reaprovisionat, el deute públic ha de ser disminuït, l’arrogància dels funcionaris públics cal que sigui moderada i controlada, i l’ajuda a altres països ha de ser eliminada perquè Roma no faci fallida. Cal que la gent aprengui de nou a treballar, en comptes de viure a costa de l’Estat.

Només cal substituir «Estat» per «Catalunya» i ja està tot dit.