IV

—Altesa, jo us venero —em vaig posar de genolls—; i us juro fidelitat i devoció pels segles dels segles.

Allò era, de sobte, l’amor pur. No m’estava rendint a cap senyor, no…, o potser sí, que em vinclava al més elevat dels prínceps: el rei del pam i mig. La Marianna i la mare reien de la facècia. Jo també. Però era cert que en aquells ulls menuts, que tenien por d’entendre el món, coneixia l’adoració primera. Quan el seu puny de vidre se’m va tancar al voltant del dit, vaig pensar que ja no el deixaria anar mai. Es va adormir, m’hi vaig acostar i el seu alè em va entrar a l’orella, delicat i curt i ràpid. Quan va fer un gemec, breu i trencat, ho va desenterbolir tot, des de l’inici dels astres fins als misteris de la natura humana. Li havien posat Fidel, en memòria de l’avi que mai no coneixeria. Era fosc de mare, però d’un coure més vermell que ella; i nerviós de pare, però d’un nervi més fi que el meu. Era petit i era el fill de John Sinclair. Es a dir, jo era seu. Fins a la fi dels temps.

—S’assembla a tu —va fer ma mare, quan era clar que aquella criatura bruna i adorable no guardava cap semblança amb mi.

Vaig regar ma mare amb una mirada afectuosa. Ella havia canviat, perquè tot i ser la mateixa vella arrauxada d’abans, tenia una expressió d’àvia que no li cabia a la cara; i perquè només aleshores, en contemplar el meu fill, jo entenia la vida d’ella. En tota la seva amplitud, vull dir. De cop i volta, tots els seus alts i baixos, la seva abnegació passada i les seves extravagàncies la feien més estimable. Com si finalment la pogués comprendre bé, com si la visió del meu nadó em transportés trenta-quatre anys enrere i m’envaís una gratitud eterna pels sacrificis callats de Theresa Sinclair. Amb ella també descobria la puresa.

I la Marianna? Doncs sí, la tenia al davant, ajaguda a l’estora d’espart, en aquella casa despullada. Havia arribat l’hora d’agenollar-me al seu costat, de llevar-li la suor del rostre i de mullar-li els llavis. Era, a més de la meva dona, o de la dona de la meva vida, la mare del meu fill. I li estava agraït. Què dic, agraït! Estava perdudament endeutat, perquè…, com li podia pagar aquell descobriment, aquella revelació que em portava a un món feliç? Un món tan feliç que em tornava bleda? Com es torna un favor així? Ella sempre havia estat lleial, i a sobre em regalava allò. Jo no havia estat ni virtuós ni digne, i a sobre rebia allò. La vaig observar, mentre dormia amb el petit entre els seus pits, i vaig jurar solemnement que a partir d’aleshores les coses canviarien.

Però ella tenia el seu propi món, i no estic segur que fos el que jo esperava. Primer vaig pensar que patia angunies, pel fet d’inaugurar una vida tan trencadissa quan la ciutat sencera era a punt de volar pels aires. I amb franquesa, aquella era una perspectiva que, quan t’aturaves a pensar, et provocava el desfici. Si més no, a mi em passava: una bomba massa a prop, una batussa al carrer, un galop nocturn massa rabiüt, i treia el nen del cistell, l’estrenyia contra el meu pit i tot eren braços per embolcallar-lo. Però no, estranyament no era allò el que tenia capficada la Marianna, i qualsevol que veiés la seva fortitud respecte al món exterior ho hauria entès com jo. Ja podia cremar mig barri, que ella no flaquejava; ja podia tronar el firmament, que no patia per l’infant.

—Què tens? —Li vaig passar els dits per la galta—. No et veig eufòrica, diguéssim.

—Deu ser cansament —va respondre—. Diuen que sol passar.

Sí que ho diuen, sí. I també asseguren que un engendrament no és, per força, l’acte més vigoritzant per als ànims d’una dona. Hi ha savis que pensen que, un cop a fora, la criatura d’una sola persona es converteix en la criatura de tothom; i que la mare, esgotada, se’n ressent. Bé, de coses se’n diuen una pila, i a la Marianna no li havia mancat mai força ni ganes ni bon esperit. Vaig creure que era arribat el moment de mostrar-li el que havien dut aquell mateix vespre, aquells certificats notarials signats i segellats per les més altes instàncies de la ciutat. Vaig desplegar els papers i els vaig plantar davant dels seus ulls.

—Mira, bonica. Què et sembla?

—El què? —Ho va llegir per sobre i va apuntar un somriure—. Bones notícies, oi?

—Bones? —Vaig obrir els ulls de bat a bat—. Bones notícies? Ets lliure i ets la meva dona. És una festa, Marianna, de campanes al vol! Quants anys fa, que hauríem d’haver vist aquests papers?

—Estic molt contenta, John. I t’ho agraeixo de tot cor.

Em va oferir un petó, culminat amb un somriure beatífic, i després va clavar els ulls al sostre. Tenia el neguit als llavis, els seus llavis molsuts i generosos, però el neguit no aconseguia sortir d’aquella presó trèmula. Vaig girar-me cap al fill, li vaig tocar el caparró i li vaig remenar els llençols. No calia remenar res, però ho vaig fer per gust, com fan tots els pares que no es resignen a fer el que cal i prou. Va ser llavors, a la meva esquena, quan ella va parlar.

—Podria ser que portés l’infortuni?

—Com dius? —La vaig encarar amb el front arronsat—. No fotem, eh, Marianna, no fotem…

—Van dir que el nostre fruit, la llavor del meu ventre, duria el desastre a tothom. Ho va dir una dona santa, i després…

—Per Déu, Marianna… —Vaig aixecar la veu—. Amb que surts ara? Tothom se n’ha oblidat, de la puta profecia! Només tu: només tu la tens al cap!

Jo havia arribat a pensar que la paraula d’una monja dement, la sentència que havia convertit el nostre fill en el perill més gran, era ja morta i enterrada. M’havia consolat la idea que la meva dona, amb el temps, havia arribat al mateix judici que jo: que la profecia era producte de les al·lucinacions d’una sonada, que el vicari general i altres poders ho havien explotat per atiar el poble, i que el curs de la guerra s’havia encarregat d’enterrar-ho per sempre més. Ara veia que no.

—El mal —va murmurar ella— té camins estranys…

—He dit que prou! —Vaig assenyalar el nostre fill—. Hi veus cap mal, aquí? Té cap deformitat, cap signe endimoniat? Li veus la cua i les banyes, potser?

—No, ell no, pobret —va somiquejar—. Però ta mare diu que…

—Ma mare està que perd el senderi. Es veu d’una hora lluny. Com se t’acut? Ah!… —vaig alçar les celles—, ho dius per allò del bateig, oi? Perquè no vol que el bategin aquí? Això no té res a veure amb en Fidel, dona, ho saps de sobres: la mare no veu cap dimoni en el nen, el veu en els capellans catòlics. I tu n’estàs fent una muntanya, de les manies de ma mare.

—Els capellans catòlics —va sanglotar— tampoc no el volen batejar.

—Doncs a prendre pel sac, els mossèns, recony! Altra feina tenen, ara… No, preciosa —vaig negar amb el cap—, no vas per bon camí. Els capellans ja poden dir missa, mai tan ben dit. Farem venir en Ribereta, i llestos. Ell te’l ruixarà dotze vegades, si vols. I no t’hi embranquis més, per favor.

Que n’era de senzill, pensar el més obvi: ens naixia un fill en ple infern. Doncs no, resultava que ens havíem de turmentar per si aquell infant portava l’infern a dins. Déu, quina dona més complicada. I com l’estimava, redéu. M’hi vaig apropar, la vaig incorporar un poc, li vaig prendre el cap amb les dues mans i vaig fer-la reposar contra el meu pit. Ella va sanglotar una bona estona, inerta, sense abraçar-me. Fins que se’m va adormir. La vaig tornar al jaç i me la vaig mirar. Al cap de poc em vaig adonar que m’estava mossegant els llavis amb força.

Potser jo no era l’home més indicat per parlamentar. M’havia alçat ben d’hora, havia anat a trobar en Ribereta i li havia pregat que s’estigués amb la dona, ma mare i el menut: que consolés a qui calgués i disposés els preparatius del bateig. Ell s’hi va avenir, va penjar les seves obligacions i em va dir que marxés sense ànsia. I jo vaig partir cap a la meva missió, però amb el pensament encara a casa. Al Portal de l’Àngel em vaig trobar amb el conseller Salvador Feliu, disfressat amb la indumentària cerimonial: ell havia de ser alhora el meu acompanyant, avalador i censor. Sortíem fora muralles quan tocaven les vuit i el cel no es volia aclarir. Aviat van començar a caure unes gotes gruixudes com cireres.

Abans d’arribar ja queia un xàfec dels bons. Vam agitar el pal, amb el mocador blanc a la punta, i no ens van respondre. Era clar que ens esperaven, perquè els canons guardaven silenci, però podia ser que no ens veiessin rere aquella espessa cortinada d’aigua. Vaig consultar a en Feliu si no ens havíem confós de lloc, i ell va dir que no, que es coneixia la plana millor que la palma de la mà. Vam agitar de nou el pal i vaig cridar en francès una vegada i una altra. A la fi vam distingir un drap, a dos pams de terra, que bellugava tot sol. Ens hi vam acostar i, quan érem a deu passes, ens van cridar l’alto. Hauríem de parlar des d’on érem, drets, sota la pluja. I ens hauríem d’entendre a crits. El conseller segon es va estrènyer la gramalla, i va fer el gest de girar cua. Li vaig suplicar que fes un esforç.

—Ep, Sinclair! —va tronar una veu, en català, des de les entranyes de la terra—. Heu esmorzat bé, avui? Jo m’he cruspit unes botifarres que ni us ho explico…

—Coronel, botifler, m’heu fet venir per això? Quines galtes!

—Molt graciós. —Ell encara tenia la veu embarbussada de resultes de les ferides que li havia vist el darrer cop—. Sembla que al mariscal li vau caure en gracia! Aquella història de família que us vau inventar…

—No era cap història! I ja li podeu dir al vostre duc que, quan vegi el meu pare, l’informi que té un nét! Un Fidel, el més formós…

El conseller segon em va fer un cop de colze i em va dedicar una cara de pomes agres. La toga se li desfeia i el tint morat de la tela li regalimava avall pels pòmuls sortits. Vaig passar al francès i vaig demanar per l’oficial en cap. Va respondre una veu que presumia ser la d’un general del Rei Sol. Sense preàmbuls, la veu va preguntar que quan trigaríem a rendir-nos. Vaig traduir per a en Salvador Feliu i ell va dir-me que mai, que abans morts que vençuts. Vaig respirar a fons i se’m va aparèixer la imatge del meu fill i la Marianna, abraçats al damunt d’una estora miserable.

—La ciutat no es vol rendir, missenyor! La ciutat vol parlar en termes honorables!

—Teniu la muralla esbotzada per set bretxes diferents —va engegar la veu—, us moriu de gana i no us estima cap rei! Que espereu? Nosaltres no esperarem més!

El conseller segon era xop de cap a peus i no tenia ganes de tertúlia. No va esperar les meves explicacions: va fer-me entendre que no cediria. I és que si jo era mal negociant, ell ho era encara més, però per raons oposades. Jo volia acabar amb el patiment; ell pretenia estirar-lo fins al límit. Jo volia estovar el cor de l’enemic; ell el volia endurir. Per separat, érem mals interlocutors, però junts érem un desastre. Era clar que el nostre aparellament, fruit dels incerts equilibris que dominaven la ciutat, faria fracassar la missió. Vaig tirar pel dret.

—Quines condicions oferiu?

—Les de sempre. Respecte a vides i hisendes, manteniment de l’ordre i caritat cristiana! —va anunciar—. Us sembla poc? Sabeu que Berwick ho fa pel seu compte, desoint les ordres del rei d’Espanya!

Ho sabíem prou bé. També sabíem que el rei Felip havia contret núpcies amb la seva segona esposa, Isabel Farnese, i que tenia una urgència boja per enterrar els infortunis del passat, entre els quals es comptava la resistència catalana. Em vaig girar el tricorn, perquè el reguerot d’aigua que queia pel davant no em permetia observar el meu acompanyant. Li vaig veure la negativa als ulls.

—John! —era altre cop el coronel De Prats—. Capituleu, per l’amor de Déu! Això serà una escabetxada! No sigueu rucs!

—Calleu, coronel! —vaig continuar en francès—. Un ruc ja faria mesos que hauria afluixat… Què més podeu oferir? Algun fur, alguna llibertat! El dret dels consellers a portar gramalla, encara que sigui… Qualsevol cosa per convèncer la ciutat!

—Una amnistia! —va cridar el francès—. La clemència del mariscal arribaria a l’extrem de…, del perdó universal!

El conseller ho va entendre. L’ombra del dubte li cobria la mirada. Va provar d’ajustar-se la tovalla, sense gaire èxit, i es va esbandir l’aigua morada del front. Es va observar les mans tacades i va arrufar el nas. Aleshores va fer mitja volta i, llenegant per damunt dels tolls, va emprendre el camí de retorn. M’havia deixat sol i vaig veure clar que era la meva oportunitat —i potser la darrera per a tota la gent de seny. Només havia de dir que sí, que acceptava. Era ben senzill. De tornada, ja m’uniria i em barallaria amb qui convingués. Però tenia l’ocasió d’assegurar, si més no, un respir.

Em van reclamar resposta. Vaig vacil·lar. Van tornar a exigir replica. I mireu com són les coses, no em vaig decidir. Vaig observar el conseller segon, amb els seus hàbits medievals, que es perdia en l’aiguat, i me’n vaig compadir. No ho sé pas, però era com veure un poble sencer, o cinc segles d’orgull, insultats i humiliats. Em va fer pena, sí. La meva família estava passant un suplici, érem a tocar de l’abisme, jo m’hi jugava la pell i la pell dels meus, i aquella figura remullada em va entendrir. No vaig dir ni que sí ni que no: vaig emetre un darrer comunicat de cortesia.

—Bé, entesos! Ja donarem resposta! A reveure, botifler!

—Adéu, bordegàs, recordeu que em deveu un sopar…

Vaig encalçar en Salvador Feliu. No era fàcil, perquè se m’havien fet dues grans boles de fang a les sabates, i havia de fer grans gambades i alhora procurar no relliscar. Amb prou feines vaig aconseguir, quan ja ens obrien el Portal de l’Àngel, estalonar-lo i entrat darrere d’ell.

Va diluviar cinc dies i cinc nits. Maleïa el cel i la terra de la desmesura, que encara no havien après a ploure. Quan queia la nit, només esperava veure arribar l’albada. Em llevava i corria a sentir l’alè del meu fill; aleshores acaronava la Marianna, em vestia la mateixa roba llardosa de sempre, m’acomiadava de ma mare i sortia. Un dia vaig trobar un rosegó de pa; un altre res de res; també recordo mitja poma, dues galetes de bescuit i un dia de festa grossa en què vaig ensopegar la ració sencera d’un caporal mort. La dona tenia, cada matí, més poc pit per xuclar. I la mateixa avidesa del pobre Fidel en escurar el mugró, la tenia jo en arreplegar el que fos, com fos i quan fos. Per a les dones que vivien amb mi, la gana era feblesa del cos, però també del cap.

No vaig apel·lar al Borni, que ens hauria ajudat amb els seus recursos. Em pujaven basques només d’imaginar les viandes que ell em podia aconseguir. És més: a l’hora d’anar a bateig, ni a ell ni a en Felipó, no els vam convidar. De fet, no vam convidar ningú. El ritual va ser molt fugaç; mentre una tromba descarregava al carrer, fra Ribera esquitxava la closca del nen i deia les formules de rigor. Tot seguit, cap a casa, sota un bany torrencial, la mirada un xic asserenada de la dona i l’esguard fulminant de l’àvia. I a passar gana altre cop. I aquell fred estrany que no corresponia al temps sinó a la sang que s’alentia. I aquella barreja de desolació al carrer, peresa al cos i plenitud a l’ànima, com si jo fos tres persones en una —la víctima, el malalt i el pare radiant.

També era, em plagués o no, emissari de la ciutat. En tornar d’aquells tractes insòlits a peu de trinxera, vaig informar degudament. Al cap de poc, hi havia concertada una reunió de govern, i em van tornar a cridar. Els sis consellers majors, els delegats dels braços que encara restaven i els militars principals eren convocats a deliberar sobre l’oferta de l’enemic. Em vaig deixar caure pel Saló de Cent —o potser millor diria que m’hi vaig esmunyir, perquè l’accés era embussat de carreus caiguts. A l’interior hi passava un aire inusual, que entrava pel gran forat del sostre, producte d’un projectil de gran calibre. L’aiguat s’escolava per aquell trau, regalimava per les voltes i convertia el terra noble en una bassa. Vaig veure en Dalmau i em vaig enfilar, com ell, a una pedra tallada. L’infatigable coronel em va saludar i em va lliurar un brot de romaní.

—Mastegueu, Sinclair —va dir—. I feu molta salivera. Fa passar les contraccions de la gana.

Ho vaig fer. De seguida es va decretar quòrum i van començar les discussions. Era evident que el setge, si més no, havia servit per a una millora: l’estalvi en protocols i retòriques. Els notables seien a qualsevol lloc, portaven qualsevol ropatge i mastegaven el que fos, des de fulles d’arbre a palets de riera. Van escoltar d’entrada el conseller segon, que va exposar els termes de Berwick. El mariscal Villarroel em va pregar que ho corroborés, i jo així ho vaig fer, tot afegint que l’enemic era a l’espera de la nostra resposta. I aleshores, sense cap mena de compliment, els pròcers de la ciutat es van afanyar a tirar-se els plats pel cap.

—No sigueu insensats —va protestar el comandant en cap—, no ens en podem sortir.

El mariscal havia conservat la seva perruca llarga i era l’únic que no mastegava res. Semblava que es desmarqués, amb el seu aire distingit, de la resta dels mortals. Va apuntar que les defenses estaven molt malmeses. Les bretxes a la muralla eren més grosses que a l’agost; hi podien remuntar trenta carros en línia. Els fossats eren inundats, les mines remullades, la pólvora humida… Els efectius havien minvat i la fam era general. Berwick, per contra, havia rebut tropes de refresc, prop de cinc mil homes: més dels que tenia tot Barcelona per contenir-lo. Quant a les potències estrangeres, va afegir, no se’n podia esperar gaire res. Em va adreçar un cop d’ull i jo vaig arronsar les espatlles. Llavors va vaticinar que, quan parés de ploure, l’exèrcit borbònic ens cauria a sobre com un llop furiós.

—I què ens ha de dir un trepa com aquest? —Era en Salvador Feliu, que increpava el militar—. El general bum-bum, el mariscal gallina o com se’n digui, el que fa quatre dies li portava l’espasa al Borbó? On éreu, eh, Villarroel, quan allò d’Almansa? Però si no porteu ni sang catalana!

Es va desfermar una esbroncada col·lectiva contra el mariscal, que quatre sants barons van mirar de sufocar. El conseller segon va tornar a prendre la paraula. La pedreta salivera li feia sorolls líquids a la boca.

—L’enemic ens ofereix perdó. —Va repassar els presents—. Quina barra! Perdó de què? Per qui ens han pres, per una colla de trinxeraires? Ens ensarronen, volen ensarronar la nostra excel·lent i fidelíssima corporació. Creieu-me, senyors, la indulgència del botxí no és més que la promesa d’una calamitat futura. A l’agost els vam escarmentar de valent. Ho podem fer de nou. Els nostres són arreu del país, en partides actives; a l’estranger poden esdevenir-se grans canvis, si no s’han esdevingut ja ara; i tenim bravura, senyors. Tenim bravura. Tant hem canviat, en menys d’un mes? Els herois d’ahir, són avui covards? Creieu-me: amb l’ajut de Déu Totpoderós, i dels nostres sants patrons, podem tornar a fer història.

Un reguitzell de visques i d’aplaudiments va eixir de la congregació. El mariscal va suplicar que l’escoltessin, que tenia una proposició. Que la sotmetessin a votació, si més no. Un altre exaltat, de la colla d’en Feliu, va al·legar que el mariscal era un simple assalariat, i que no tenia potestat per presentat mocions. La brega va tornar a esclatar. En Casanova, que fins aleshores semblava més amoïnat a salvar els seus vestits del bassal que no pas a participat en l’aplec, va recomanar el benefici de l’atenció al comandant en cap. Havien sentit un postulat, va aclarir, que cridava a la resistència extrema: no els faria cap mal d’escoltar-ne un altre.

—La meva iniciativa és la següent —va desafiar-los amb el seu nas recte i es va polir el bigoti—: deixeu-me parlamentar a mi, de militar a militar. Per començar, tindré la urbanitat i el coratge de respondre, en persona, a l’oferta del duc. Aniré i li demanaré un armistici de dotze dies, amb la idea de fer uns tractes de capitulació justos i dignes.

—Home… —va intervenir el conseller en cap—, això ens permetria fer la viu-viu, i qui sap si en dotze dies…

—Molt Honorable —el mariscal es va tibat—; com a oficial, no entra en els meus plans d’enganyar un altre oficial.

—Ho trobo admirable, mariscal. —En Casanova va jugat amb el trèvol que li sortia de les dents—. Francament admirable. Però jo em dec al càrrec, i al benestar d’aquesta vila. Si els ciutadans honrats, i els estaments que em van insacular, consideren que…

—Ben insaculats, acabareu! —va saltar el militar—. D’aquí a un parell de dies, tots els vostres ciutadans, honrats o no, seran morts! Que no ho veieu? Planteu cara als esvalotadors, conseller, per una vegada… Sigueu valent, home de Déu!

—Mireu qui parla de coratge. —Era, de nou, el segon conseller—. El mariscal gallina. El guerrer escagarrinat, el que té por de lluitar!

Va tornar a regnar el desori. En Villarroel va seure i no es va molestar ni a replicar els insults. En Rafael Casanova va demanar silenci i concòrdia, un cop i un altre i encara un altre. Va alçar la veu entre els brams i va convocar l’escrutini. Va fer repartir els botons, blancs i negres: va haver-hi una nova enganxada per determinar quin color representava cada posició, vista la càrrega simbòlica dels colors. Es va acordar que el blanc seria guerra i el negre seria rendició; el sac va anar passant de mà en mà i es va omplir de botons. Jo i altres convidats, naturalment, no hi vam prendre part. Els darrers a dipositar el botó van ser els militars i, tot seguit, el secretari va fer-se càrrec del sac per anar col·locant els vots en un taulell. En van sortir tres de clars i tres de foscos. Però de seguida van deixar d’aparèixer els foscos, i el recompte va ser inapel·lable: vint-i-sis blancs contra quatre negres. No hi va haver aclamacions. Enmig d’un silenci dens, el mariscal es va dreçar.

—Vostra excel·lent i fidelíssima corporació… —va sentenciar—, no em deixa altre camí. Dimiteixo de totes les meves responsabilitats.

El coronel Dalmau i algun altre es van doldre en públic, però ell els va tallar. La decisió estava presa i en poques hores la faria arribar per escrit al conseller en cap. Es considerava desautoritzat, va participar, per dur a terme una empresa que no compartia —ni èticament ni professionalment. I no pretenia ser un destorb als que, per majoria, havien elegit altrament. Va sol·licitar que posessin al seu servei una embarcació que el pogués transportar, a ell i a la seva família, a Mallorca. Allà s’atendria al que el seu rei i amo, Carles d’Àustria, el sobirà que l’havia nomenat, li volgués manar. I dit això, va sortir de la sala pres d’una visible congestió. El molt honorable Casanova, que ja s’havia empassat el seu trèvol, el va resseguir fins a la porta. Llavors va regalar els presents amb una mirada fatigada.

—Bé, doncs —va esbufegar—. Saltarem per on salti Barcelona.

El mandatari va decretar una pausa breu i va avisar que hi tornarien de seguida, amb la missió de redactar una crida general a les armes. General, va recalcar: incloent-hi dones, clergues i nens. Jo ja no hi feia res, allà. Em vaig aixecar i vaig emprendre el camí de casa, cap a les meves tribulacions agredolces. Vaig deixar que aquella pluja tan empipadora em calés fins al moll dels ossos. En arribar al pis, vaig comunicar a les dones el que havia vist. Després em vaig tancar a la cambra, em vaig desfer de la roba xopa i em vaig adormir amb el meu fill al coll. La Marianna me’l devia treure en ple son, perquè l’endemà tornava a ser dins del seu cabàs.

Els dos o tres dies següents els vaig passar en un estat d’agitació somorta. Complia els meus escassos deures amb un nervi estrany, que més que eixerir-me, m’aplacava i em retia a qualsevol racó. La demència d’aquells dies, ho confesso, va ser a punt de vèncer el meu ànim. L’aiguat no afluixava, una torrentera pudenta baixava Rambla avall i, segons que deien, els fossats de la muralla eren inundats i atapeïts de cadàvers que nedaven en barrancs de putrefacció. Vaig topar amb corrues de fugitius que marxaven de la ciutat i amb desfilades d’espectres, segurament els mateixos, que retornaven a dins. Vaig veure avalots de dones, fadrines i embarassades i àvies, que cridaven: «doneu-nos pa i anirem». Em vaig estremir amb el foc enemic, que va reprendre un càstig sense repòs quan va conèixer el dictamen de la ciutat. No me’n sabia avenir, de tot plegat, i el judici final no em va provocat altra cosa que estupor.

Les autoritats van reaccionar amb més vigor que jo, encara que en sentit equivocat. Van reclutar qui van poder, és clar, i van estendre l’alarma. Però la seva major contribució va ser anar a buscar la imatge de la Mercè, Nostra Senyora de la compassió i sòcia patrona, i dur-la al Saló de Cent. Allà la van entronitzar com a Emperadriu de les Mercès i li van suplicar ajuda. El conseller en cap va reconfortar la població, asseverant que a partir d’aquella hora totes les ordres que ell dictaria, les donaria en nom de la verge protectora. I va prendre la faixa de generalíssim, la vara de comandant en cap que havia esgrimit en Villarroel, i les va lliurar a la Mare de Déu. La verge va ser investida com a generalíssima dels exèrcits resistents.

Dilluns, deu de setembre, els núvols van escórrer les últimes gotes que els restaven. A l’hora foscant, vaig sentir una veu ronca i esquerdada que em cridava des del carrer. Vaig sortir al balcó i vaig veure el Borni allà baix. El molt bèstia s’havia presentat amb en Felipó als braços. El noi era mort. I el de Sant Quintí volia que jo l’acompanyés a enterrar-lo. Me’ls vaig mirar, sense saber què fer. La Marianna em va fer entendre que hi havia d’anar.

Mai més cap onze de setembre serà igual de gros. El record d’aquell dimarts de glòria i calamitat perdurarà, i pesarà en les consciències del món. Al món que parla anglès, en particular, la bruta memòria de l’abandó, l’abandó d’una gent tenaç i lliure, lliure fins a la insanitat, no s’esborrarà dels annals de la vergonya. Passaran els anys, passaran els segles, passaran molts onzes de setembre: però el de mil set-cents i catorze, el dels catalans, romandrà i s’alçarà per damunt de tots els altres. Quedarà marcat a foc sobre la faç del planeta, per evocar el dia en que els homes de parla catalana, escassos i magres, van passar a ser herois. El mateix dia els de parla anglesa vam passar a ser gossos. I en cada despuntar de cada onze de setembre, per gestes que fabriquem i per infortunis que suportem, gossos serem.

Però anem a pams, perquè el vespre del dia deu jo encara corria per la ciutat, en companyia d’un antropòfag i d’un minyó difunt, a la recerca d’una fossa oberta. Faltaven algunes hores per al toc d’ànimes, i jo no podia imaginar fins a quin punt em sacsejarien els fets de l’endemà. Sabia que la ciutat abraçava la intemperància, i per això em vaig cenyir el meu pistolet a la faixa. Sabia que el canoneig i la pluja havien cessat, i per això em temia un daltabaix. També sabia que l’aire era humit i fresc i que la pell se m’arrapava als ossos, i per això em vaig enfundar en totes les peces de vestir que encara conservava. Amb el meu tricorn boterut, la capa foradada, la casaca ratada i els calçons encartonats, vaig aparellar les meves passes a les del colós del Penedès.

—Anem a Santa Maria —va dir ell—; allà hi han obert un gran esvoranc per encabir-hi tots els morts.

—Anem-hi —vaig fer.

Vam desembocar a la Rambla i vam tirar avall, entre els embalums de gent que dormia al ras. A la portella d’en Trentaclaus, uns artillers hi muntaven un morter dalt d’una barricada: per si calia defensar-se carrer a carrer, va aclarir en Joan. Allò no em va estranyar gens, la veritat. Però el que em va fer pensar va ser el poc interès que despertàvem. Baixàvem cap a mar, amb un cadàver als braços, i ningú no ens va dedicar ni un cop d’ull. Les rondes nocturnes no ens van aturar; els moribunds famolencs van continuar morint, i els saquejadors van seguir robant. Dissortadament, des de feia un cert temps, la mort era una nota més que familiar. Molt més que el menjar, el diner o l’amor. I per al pobre Felipó, l’únic que tenia ulls, o més ben dit un sol ull gros i tendre, era el Borni. Del cos li penjaven braços i cames, però el cap s’aguantava ferm, gràcies a la grapa de ferro del gegant. Cada tres o quatre passes, l’home no podia evitar mirar-se’l.

—No va patir gaire, al final —em va comunicar—. Només es va consumir, i prou. Goita tu. L’enyoraré, i molt.

Ens apropàvem a la basílica, i diria que el de Sant Quintí començava a patir pel moment en que hauria de desfer-se del seu amic. Durant un temps, el colós li havia fet de germà, de pare i finalment de mare. El Borni era un d’aquells a qui la guerra despertava les millors virtuts i les pitjors maldats; ho feia sobre la mateixa ànima, i com qui diu al mateix temps. A en Felipó, li havia abocat la tendresa i l’afecte que amagava sota la seva cuirassa de carns, i ara l’hauria de perdre per sempre. Tornava a estar sol davant la mort, aquell orfe etern, i se sentia tan apesarat que no reclamava ni jocs de números ni res per mastegar. Se’l veia abatut de debò.

—És dels nostres, aquest? —va demanar el fosser, un vellet, i vam assentir—. Llavors està net. Quina sort, estar net!

Es veu que aquell ancià sempre rebia els morts amb les mateixes paraules: la veu popular assegurava que, temps enrere, el seu fill havia desertat per combatre a les files borbòniques. I que quan va començar el setge li van portar el fill botifler, caigut en acció, per enterra-r-lo al fossar. Aleshores ell havia obert un forat, més enllà de les moreres del recinte, per sepultar el fill i tots els morts bruts que li portessin. Als morts nets, en canvi, els encabia al fossar de debò, el de les moreres, on no hi volia enterrar ni un sol traïdor. I així, tot destriant el color dels difunts, deien que anava aigualint les seves penes. Acomplert el ritual, doncs, el vellet va demanar-nos si ja podia anar avall. El mort, és clar.

—No, no… —va exclamar en Joan, i va pinçar el noi amb els braços—. Abans… Vull dir que abans…

—És clar —va ajudar-lo el vell—. Els sagraments. Allà el teniu, el vostre frare. Fa una estona que ha arribat. Ara, que si és dels nets, tampoc no cal beneir-lo gaire…

A l’altre extrem de la fossa comuna, sota un arbre i enfosquit per la nit, vam endevinar la figura d’un monjo agenollat. Era fra Ribera, a qui el Borni havia fet avisar, i que havia aconseguit arribar-s’hi. Ens hi vam acostar, amb el fosser que ens seguia i anava repetint la seva cançoneta sobre els bruts i els nets. En Ribereta pregava concentrat, i no ens va advertir fins que érem ben bé al damunt seu. Es va deixondir, va fer un somriure forçat i ens va mostrar uns ulls aquosos. Aquell home havia estat plorant.

—Acosteu-me el minyó —va dir.

El de Sant Quintí se li va apropar, però sense deixar anar el cos d’en Felipó. El frare va treure’s un flascó, es va remullar els dits i va esquitxar la cara al difunt. Va pronunciar el Requiescat in Pace, amb el senyal de la creu, i li va tapar la cara amb un drap. El fosser va indicar amb les mans que ja podíem llançar les despulles. Aleshores el Borni va fer una cosa inusual. No comptava cadàvers, no; ni m’atabalava amb el darrer enigma que m’havia deixat sense resoldre. Va llevar el drap de la cara del noi, se’l va mirar una llarga estona i el va besar al front. I jo confesso que la visió d’aquell cap massís de caníbal fregant la pal·lidesa d’un rostre de cera, un rostre jove i xuclat, em va produir unes esgarrifances mòrbides. Vaig haver de tombar la vista, i després de picar el braç del ciclop un seguit de vegades vaig aconseguir desfer l’estampa. Em va arribar, del fons del fossar, el batre sord d’ossos contra ossos.

Ens vam dispersar. El vellet va anar a atendre clientela nova, amb les expressions de sempre, i el Borni va tornar al seu pany de muralla. Jo vaig acompanyar el doctor en teologia un parell de carrers i vaig fer el gest d’acomiadar-me.

—Sabeu el que més m’angoixa? —va admetre el frare, mentre em retenia amb els seus ditets—. Haver pres part en les raons d’aquesta carnisseria. No ho puc evitar, Xiclet, la sola idea d’haver abonat la degolladissa em turmenta.

—Els culpables els heu de buscar més amunt, Ribereta. Ja us ho vaig dir fa temps.

El religiós va abaixar el cap i es va gratar l’orella.

—M’hauria d’haver inhibit, fill. Cap guerra no pot ser justa. M’hauria d’haver inhibit.

—Com en Villarroel?

—Potser sí. O potser no. Per cert —em va esguardar amb ulls dansaires—; ara me n’hi vaig. Està en plena crisi, pobre home. I m’ha reclamar en confessió.

—És clar, sou el seu confessor.

—Ho sóc, ho sóc. Això és el que em caldria a mi, un confessor. I per què… —va pujar el timbre de veu—, per què no m’hi acompanyeu? Segur que s’alegrarà de veure-us.

Vaig declinat, però ell va insistir. Seria un moment, va dir, només per saludar i prou. I de passada, fent camí, li reforçaria els ànims a ell. Vaig vacil·lar una estona i vaig acabar per consentir: però el temps just que marcava la cortesia, vaig remarcar. Va expressar-me el seu agraïment més càlid i em va anar guiant, a ritme de saltirons coixos, fins a can Villarroel. Un cop allà, els sentinelles ens van demanar les armes. Els vaig lliurar el pistolet de Silèsia i vam entrat tots dos. El mariscal era al seu escriptori, uniformat i assegut en una cadira, i atenia la visita de dos oficials d’artillers. Quan ens va clissar, va despatxar els militars i es va incorporar.

—Fra Ribera, gràcies per acudir. —No el va abraçar, perquè no ho feia mai—. I vós, Sinclair, quin plaer tenir-vos per aquí…

—Bé, tinc entès que partiu de seguida, i no voldria que marxéssiu sense el meu comiat.

El soldat es va enfonsar al seient, capcot, i es va fregar el bigoti. Ens va convidar a seure davant d’ell. Va esbufegar i va encarar-nos.

—No puc dormir. Se’m regira l’estomac, i us ben asseguro que no és la gana.

—Quina sort… —vaig murmurar.

—Al port m’espera una nau mallorquina —va continuar— i la família és a Montjuïc, a punt per embarcar. Si salpem de nit, amb el pilot que ens ha tocat, podem burlar el bloqueig. Demà ja fondejaríem a Porto Pi. Només haig de donar l’ordre, però no m’acabo de decidir.

—Voleu esperar una hora millor? —va preguntar el frare.

—No hi haurà hora millor, Ribereta. D’aquí a poc es produirà l’assalt. Tots els meus oficials desfilen per aquesta casa i m’informen. L’enemic ha disposat graonades a les trinxeres, han dut pertrets a primera línia i les tropes dormen en posició avançada. Els signes són inequívocs.

—Ja ho entenc. —El fraró va fer unes burilles discretes—. Hic domus, haec patria est.

—Suposo… Virgili, oi? —El mariscal es va aplanar el bigoti—. I també l’honor del soldat, i la posteritat, i tot això. Vull que m’acolliu en confessió, pare.

Em vaig aixecar i vaig allargar la mà a en Villarroel. Ell es va incorporar, però no em va encaixar els dits. Dret com una estaca, em va pregar que no marxés. Per si de cas, va dir. Vaig correspondre amb una mirada confosa. Es va fer un silenci i van començar a sonar les dotze campanades. El mariscal va esperar que el repic es morís, i tot seguit va insistir que m’esperés. En un tres i no res, va assegurar, enllestiria amb el confessor. Vaig encongir el gest i em vaig retirar a l’avantcambra, per deixar que aquelles dues ànimes torturades complissin el seu ritual.

A la sala d’espera, s’hi van començar a amuntegar capitans, coronels i algun general. La plana major castrense estava decidida a fer vetlla. Quan ja m’havia petat tots els dits de les mans i m’havia fregat la barbeta fins a encetar-me, va comparèixer el coronel Dalmau. No es va estranyar de trobar-me allà, barrejat amb aquell romiatge de guerrers. Em va passar el braç per l’espatlla, va picar-me la panxa i em va dir, amb bonhomia quasi ofensiva, que aviat s’acabaria la gana. Jo estava a punt d’interrogar-lo, per esbrinar que diantre es requeria de mi, però no va caldre. Confessat i confessor van emergir del gabinet, el primer li va besar en públic la creu al segon i ens va obsequiar amb ulls serens. Va fer passar, abans que ningú, a en Dalmau i a mi. I va pregar al frare que tornés a entrar.

—Senyors —va anunciar solemne—, he decidit que em quedo. Espero que la ciutat comprengui la meva rectificació, i que en aquesta hora tan greu accepti els meus humils serveis.

—Això sí que és una bona nova! —va exclamar en Dalmau.

—És el que em dicta la consciència… —en Villarroel es va treure el barret i la perruca—, però no em faig il·lusions. Encara penso que no hi ha defensa possible.

—Em deixeu ben impressionat, mariscal —vaig dir—, i no cal dir que el vostre sacrifici us honora. El que no entenc és quin refotut paper hi tinc jo, en aquesta tragèdia grega.

Els meus amics, el frare i el soldat, em van fer un gest de contenció. No els vaig fer cas. Els dilemes del general gallina em venien molt amples, i jo a casa hi tenia un fill de dies, la dona i ma mare, que ja devien estar patint. Li vaig engegar a l’heroi homèric que escoltaria les seves raons, només cinc minuts, i que després marxaria. El mariscal no es va immutar.

—No sé què pot durar la resistència. Tres hores com a molt; potser una, potser res de res. No em preocupa si la ciutat cau o no cau: tinc ben clar que caurà. Reconec que la llargada del martiri m’amoïna, perquè pot afectar els civils, però el que de debò em torba és la natura i els tractes de la rendició. I aquí, Sinclair, vós sou un home clau. Vull que estigueu al meu costat des del primer moment, per si tot d’un plegat hem de parlamentar.

—Us haureu de buscar un altre intèrpret.

—John —va intervenir en Dalmau—: sabeu que no es tracta d’això. Ningú millor que vós coneix l’adversari. Hi heu parlat altres cops, és de terres que coneixeu bé: i si li fem entendre que esteu conxorxat amb polítics anglesos, us respectarà i ens respectarà més a tots.

—I qui respectarà la meva família? Qui els avisarà, i qui els atendrà, en plena batussa, mentre jo faig de messies procurador?

—Jo avisaré la vostra dona —es va despenjar en Ribereta—. La informaré del que esteu fent i m’asseguraré que ella, la mare vostra i l’infant es troben bé. Portaré alguns aliments cap allà, i els demanaré que no surtin de casa fins que no torneu.

—Pel que es veu —vaig sospirar—, això és una conspiració en tota regla. Apa, vinga, tots a jugar amb la vida, la pròpia i l’estranya! Una conxorxa de llunàtics, en un país de torrats…

—El vostre, Sinclair —va sentenciar en Ribereta—. El vostre país. Hic domus, haec patria est.

—Què coi vol dir, això?

—Aquí hi teniu la casa, aquí hi teniu la pàtria.

Pàtria? Potser sí. Mai no havia entès gaire aquella paraula. El que jo veia era com nobles i plebeus, pagesos o ciutadans, rics i pobres, homes i dones, naturals i forasters, tots plegats sense distinció ja no érem més que un grapat de vides perdudes. La fatalitat ens agermanava. Casa? No ho sé, el cas era que jo i la meva ombra, barallats tants anys, ens començàvem a fondre en una abraçada temerària. Vaig fer una llarga bufada, vaig negar amb el cap, i tot seguit vaig acceptar l’encàrrec.

El primer esclat va estremir les parets, els quadres i els mobles de la casa. Eren dos quarts de cinc, el sol despuntava amb timidesa i totes les bateries de Berwick havien descarregat alhora. Es va fer una pausa, i una segona descarrega. Al cap de poc, la tercera i definitiva. Vam sentir, de la banda de llevant, uns brams que arribaven de lluny. A continuació, timbals i trompetes barrejats entre la cridòria. Les campanes de la ciutat, les que encara no havien caigut, van respondre amb un repic d’alarma. L’assalt general havia començat.

A mi em van donar un paper signat que em nomenava ambaixador de la ciutat: me’l vaig ficar a la butxaca. Llavors em van retornar la pistola i van cedir-me un cavall, un poltre escanyolit però rabiüt. Em vaig afegir a l’escorta del mariscal i vam partir al galop cap a la muralla. Als balcons, la gent treia domassos de santa Eulàlia i imatges de la patrona, per mostrat la seva determinació i per animar les autoritats a fer el mateix. El pas del comandant en cap no despertava cap retret, més aviat al contrari: aixecava, rere la polseguera dels cavalls, crits d’entusiasme. Al Born, ens vam trobar amb tres venerables consellers, abillats de gala i envoltats de veïns. Vam tibar les regnes i ens hi vam acostar muntats.

—Bon dia, senyors —va saludar en Villarroel—. Què hi ha de nou?

—Res de bo —va respondre un d’ells—. L’enemic és a punt de coronar dues bretxes.

—Com? —El cavall li va renillar—. I el conseller en cap, on para?

—No ho sabem —va fer l’altre—. Ahir a la nit el vam veure als baluards, molt tard, d’inspecció. Jo diria que reposa.

—Què!? S’ha adormit!? Doncs desperteu-lo, per l’amor de Déu! No, no pas tots, amb un n’hi ha prou… Que tregui la bandera i vagi volant cap a la banda de Sant Pere, de seguida! Els altres, correu a la travessera i feu-vos forts allà.

El militar va esbufegar, més fort que el seu corser, i va desembeinar l’espasa. Va esperonar la muntura i ens va estirar cap a la punta de llevant. A mesura que ens hi acostàvem, el soroll creixia, i sentíem l’enrenou de crits, explosions i trets, amanits amb el repicar de campanes, que no afluixava, i el redoblar de tambors. Vam desmuntar i ens vam enfilar a les restes de Santa Clara, des d’on s’albirava la batalla d’aquell sector en tota la seva amplitud. El mariscal va demanar la ullera i la va enfocar avall. Els altres vam haver de fer visera amb les mans, perquè ens trobàvem a contrallum.

L’envestida feia por. Les trinxeres bullien de gris i de blau, i vessaven riuades humanes cap a la ciutat. Semblava que els soldats es multipliquessin: a cada glopada se n’afegia una de fresca i empenyia l’anterior cap al nostre foc. Les tropes superaven el glacis i omplien el fossat, trepitjant i cobrint el pastat de cadàvers que l’encatifava. Aquesta vegada hi havia poques ensenyes, trompetes o estendards, però diria que la massa humana encara espantava més, tan despullada de color i de festa. I la situació no era gens encoratjadora. A la dreta, l’enemic ja s’havia escolat per una bretxa a la cortina del mur, havia virat i era a punt d’encerclar el baluard de llevant. A sota, provava de fer el mateix al baluard de Santa Clara, però la guarnició els rebutjava sense descans i mantenia el contacte amb la segona línia de defensa. Més enllà, al tram central de la muralla, la boira i el fum insinuaven un paisatge similar.

—Entesos —en Villarroel va retornar la ullera—; ja està vist. El punt feble és arran de mar.

Vam davallar i va bordar les instruccions que feien al cas. Nedava en la seva aigua, i ja no quedava ni rastre de l’home atribolat d’aquella matinada. Jo no podia dir el mateix, és clar, i a cada minut em preguntava que dimonis estava fent tan lluny dels meus. Però em vaig enfilar al cavall i vaig acompanyar la partida fins al pla d’en Llull, on es va improvisar un centre de comandament. Aviat van començar a arribar missatgers i oficials d’arreu, i entre ells, per descomptat, l’incansable Dalmau. A l’admirable coronel li havia tocat fer d’enllaç entre els diversos fronts.

—Mariscal —va anunciar—, som a punt de perdre els baluards del Portal Nou i el de Sant Pere a mans dels espanyols. Els fusellers de França ja grimpen per la bretxa central, la grossa. Aviat ens prendran l’artilleria i haurem de passar al cos a cos.

—Doncs vinga —va replicar el superior—; aquí ja ho estan fent. I en Casanova? On para aquest home?

—Costa de dir. M’han arribat veus que ha passat per Sant Pere i que, en sentir xiular les bales, ha tornat cap a la Casa de la Ciutat. També m’han dit que…

—L’estendard, cony!… —El mariscal es va mossegar la llengua—. Vejam: que prengui l’ensenya de Santa Eulàlia i arrossegui la gent al sector de tramuntana, coronel. Assegureu-vos que ho fa.

—No, si sembla que ja ho te previst, i…

—Ara mateix.

—A les vostres ordres.

En Dalmau es va retirar. Gairebé al mateix temps, va comparèixer un escamot de la milícia que s’havia obert pas, a baioneta calada, entre els enemics que l’havien aïllat. Es van deixar caure a la plaça, sufocats, malferits, mig despullats. Hi vaig poder clissar una torre humana que destacava entre els altres. Era el Borni. La sang li regava el cap i el pit, però es mantenia dret, amb el seu mosquet ben aferrat. M’hi vaig apropar.

—Joan? —Li vaig moure el cap amb un dit—. Tens un bon tall. Vés que et facin les cures.

El colós panteixava. Una crosta de sang li cobria part de l’ull bo i va haver de mirar-me dos cops per poder-me reconèixer. Va fer una ganyota i em va mostrat l’arma. Al canó hi tenia unes ditades de sang.

—Onze —va dir—, n’he pelat onze. Goita, me’n falten cinc.

—Cinc?

—Collons, senyor! —Va prendre alè—. L’enigma, no el recordeu? Vuitanta-dos mil contra cinc mil quatre-cents. Per anar bé, toquen a setze per barba. No hi ha altra manera de guanyar aquesta guerra.

—Si us plau, Joan, vés a guarir-te i no diguis ximpleries.

—Goita, el que heu de fer és donar-me alguna cosa per mastegar.

Em va dedicar una mirada quasi cega, però resoluda. Diria que el cap se li havia eixamplat encara més, i que les barres se li clavaven amb força a les espatlles. La ronya de les grenyes i la sang se li barrejaven al front. Vaig sospirar i em vaig escorcollar les butxaques. En vaig treure un paper, el paper que em nomenava ambaixador oficial. Ell me’l va prendre d’una revolada, el va esclafar amb un sol puny i se’l va entaforar a la boca. La seva mandíbula va començar a actuar, a tota potència, i va fer mitja volta. El vaig encalçar un tros. Quan vaig veure que s’internava a la zona de foc, però, em vaig enfilar a una runa i, prou lluny de l’angle de tir, em vaig limitar a observar-lo.

El ciclop va pujar a la muralla de mar, sense una pressa especial, i es va afegir a un grup d’artillers que manejaven un morter. Per la banda d’atac, al mateix terraplè, una columna de francesos provava d’avançar contra aquella posició que els encanonava i els escombrava a cada tant. El Borni va plantar-se al costat dels artillers, va apuntar el mosquet i va disparar al descobert. Va passar-se el dit per la ferida i tot seguit va estampar una nova marca al trabuc. Va carregar i va repetir la litúrgia un parell de cops, però vaig veure clar que els assaltants se’l cruspirien abans que pogués complir la marca.

Els artillers van abandonar i el van deixar sol. Jo em vaig treure el pistolet de la faixa. Ell es va enfilar a la peanya del morter, va prendre el canó del mosquet amb les dues mans i va esperar que anessin a tombar-lo. Jo vaig enllestir la càrrega i vaig apuntar. Ell va alçar l’arma, va agafar força, i amb un cop de culata va rebentar un dels caps. Vaig disparar cap al batibull. El Borni estava fent un altre senyal ensangonat: de sobte, es va desequilibrar. Havia rebut un impacte a la cama. Va sostenir-se amb l’arma, va recuperar la postura, va preparar un cop i va descarregar de nou. Quan s’aturava a fer la darrera ditada, en precari, un niu de baionetes el va agullonar. Li va caure el trabuc. Va fer un bram i es va esfondrar: un eixam de soldats el va engolir. Em vaig parapetar i vaig seure d’esquena. Esperava que no fos el meu tret el que l’havia desnivellat, però tenia clar que no ho sabria mai. Jo no era un tirador expert, i en aquell garbuix de carn era molt difícil destriar les cames amigues de les enemigues. Em vaig treure el barret, vaig fer un senyal de la creu gairebé mecànic i em vaig enfundar la pistola. Vaig estar assegut a la runa fins que, entre els trons i el repicar i la tamborinada i els xiscles, em va semblar escoltar el meu nom. Em vaig abocar i vaig veure un dels escortes que em reclamava. Vaig cenyir-me el tricorn i vaig acudir.

—Ja ho sé —vaig murmurar—; en Villarroel vol que hi vagi.

—No, no és pas el mariscal, és el coronel Sebastià Dalmau.

—Ah? I que vol?

—No en tinc ni idea. Però se’l veu neguitós.

En Dalmau, neguitós? Allò era ben inquietant. Vaig arrencar a córrer cap al pla d’en Llull. Els dos militars eren allà, a terra, agenollats damunt d’un mapa. Una rotllana d’oficials drets se’ls mirava. Eren d’esquena a mi i quan m’hi vaig plantar encara comentaven la situació.

—Han entrat per aquí, per aquí i per aquí… —el coronel assenyalava els punts—, però no tenen angle de tir. I resistim: ens han d’esgarrapar cada pam de terreny. Em diuen que el polvorí de Berwick ha volat pels aires, com per art d’encanteri, i això encara ens ha afavorir més.

—Déu n’hi do —va concedir el mariscal—. Ja fa prop de tres hores, i ells només han ocupat quatre cases. Bé, ja sabeu el que heu de fer: no perdeu més temps.

—Sí. —L’amic es va alçar i aleshores em va veure—. Ah, Sinclair! Acabo de veure la vostra mare!

—Com? Que heu passat per casa?

—No, a la muralla! Al sector de Sant Pere. Juraria que era ella, amb aquell vestit blanc que…

—No pot ser, la refotuda… —Vaig fer mitja volta—. On és el meu cavall?

—Espereu, Sinclair, que vinc —en Dalmau va córrer darrere meu—, jo també vaig cap allà!

Vaig saltar a la sella i vaig esperonar el poltre. Crec que vaig sentir, al darrere, en Villarroel que deia alguna cosa. No em vaig entretenir. Vaig llançar-me al galop per travessar aquella ciutat de pols, de foc i de sang.

La sentor de pólvora era espessa, la ferum humana embussava els accessos i no deixava respirar ni el mateix rostre de la mort. Els carrers del sector de Jonqueres eren atapeïts de vells, dones i infants, amb pics i falçs i bastons, que empenyien amunt. No hi havia manera imaginable de practicar l’ascens a la muralla. Vam fer mitja volta i vam travessar el barri de Sant Pere, ple de gent que corria i d’unes monges que evacuaven, al trot i amb el Sant Crist al davant, el seu convent. Abans d’arribar a l’església vam trobar un altre tap: les barricades que, en aquella hora, marcaven la línia del front. La lluita era ferotge, tot i que el drama gros, el que s’esdevenia als terraplens de la muralla, no el podíem veure. Teníem una filera de cases, i els horts corresponents, que ens separaven de l’acció. Ens havíem de ficar en algun edifici per passar a l’altra banda, i allò volia dir deixar els cavalls, potser per sempre.

En Dalmau va anar traient el nas per totes les portalades i posant a prova la meva paciència. Quan ja era a punt de tirar pel dret, em va avisar. En una de les cases s’hi havia aparellat un lloc d’acollida: era ple de ferits i de capellans, i també hi era en Ribereta. El frare estava assegut als primers graons de l’escala, visiblement abatut. Li vam confiar els rossins i ell, absent, va assentir. Li vaig preguntar si havia vist la meva mare per allà. Estava glaçat, les mans a la falda i els ulls envermellits.

—Mare? Aquí tothom veu la seva mare, i la seva dona —va esbufegar—. I espectres de verges negres, amb infantons als braços, les que vulgueu. Tothom veu visions.

—Merda, fra Ribera, no em prengueu el pèl.

—És ben bé el que us dic, Sinclair. Aquí hi ha més aparicions que persones.

El vaig deixar per inútil i em vaig allunyar amb un parell de gambades. De sobte, vaig caure que se m’havia adreçat pel meu nom. Per primer cop, ho havia dit bé. Vaig tornar enrere, li vaig alçar el mentó i el vaig mirar a la cara. Aquell antic sac de nervis estava a les acaballes. Esgotat, diria jo. Repassava el rosari, crec, en veu baixa. Li vaig picar a la galta, ben suau, li vaig dir: «fins aviat» i vaig enfilar-me escales amunt. Al primer replà vaig trobar una porta oberta, per on eixia la cridòria de l’altra banda: em vaig internar pel pis i vaig veure en Dalmau, arrapat contra una paret. Una bala va xiular prop nostre i es va estavellar en un mur.

El coronel em va pregar que no fes bestieses i que l’obeís. Ens arrossegaríem fins a la finestra, va dir, i allà trauríem el nas. Llavors decidiríem. Vaig dir-li que d’acord, i vam reptar de quatre grapes fins al primer finestral. Ens hi vam trobar dos tiradors ben arrecerats. Se sentia una brega colossal a l’exterior, amb gemecs i clamors de tota mena. Hi destacava el clàssic «Santa Eulàlia, a ells, a ells santa Eulàlia», que semblava animar els defensors. En Dalmau va carregar l’arma i va aixecar el cap. Va disparar i es va acotar de seguida. Semblava que havia vist el dimoni.

—… Jesús, Maria i Josep! —va exclamar—. Sinclair, tenim l’infern allà al davant!

Vaig omplir el canó i l’enceb, vaig premsar la bala amb la baqueta i vaig fer despuntar la pistola pel forat. Vaig anar pujant l’esguard fins que el vaig tenir a l’alçada de l’arma. I no vaig disparar, no, perquè l’escena era ben bé dantesca. Al passeig de muralla, uns bons milers de persones es lliuraven a una orgia mortífera. A la banda enemiga, a la dreta, els soldats espanyols es premien els uns contra els altres, no sé si per fugir o avançar, i s’acostaven a l’escorxador a mesura que queien els companys del davant. Els més ressagats clavaven el genoll a terra i miraven de replicar el foc creuat que rebien des de finestres com la nostra.

A la banda catalana, si fa no fa igual, però la tropa era una barreja estripada de milicians i civils, i prop del capçal hi tenien la gran ensenya de Santa Eulàlia. En ple foc es distingien uns quants consellers d’edat, amb les togues desfetes, que tibaven com podien els cordons del penó carmesí. Esgrimien espases i cridaven com el més baix dels carreters. I també s’hi trobava, sí, el molt honorable Casanova, blanc i transfigurat, que arborava el pal. Era impossible saber si ell empenyia la ciutat o la ciutat l’empenyia a ell, però el cas és que complia el seu paper.

Vaig notar que m’estiraven els faldons, però jo no podia deixar de contemplar aquella batussa èpica. Al punt de col·lisió, sabres i destrals escombraven l’aire i anaven a clavar-se on fos. Les baixes queien a la banda de dins de la muralla i allà sota, als horts, els ferits s’apressaven a degollar-se sense compassió. També volaven mans, barrets, bocins de carn i alguna testa escapçada. Vaig mirar amunt i allà, en la fumarada bruta que desprenia el xoc, es cargolaven les formes més estranyes i fantasmals que podies imaginar. No cal dir que se’m va aparèixer la Marianna, el tors nu, en Fidelet en braços, que animava els combatents. La meva mare no; no era enlloc.

Una bala es va encastar ran d’orella i em vaig ajupir de cop. Vaig palpar-me la galta: hi tenia sang. En Dalmau em va inspeccionar i va dir que no patís, que només m’havia picat un bocí de guix de la paret. Aleshores em va prendre la pistola, es va aixecar, va disparar amb la meva i amb la seva i es va arraulir altre cop vora meu. Em va retornar l’arma.

—L’he vist.

—On? Som-hi, vinga!

—Ei! —Em va estirar la màniga—. Com hem quedat?

—D’acord, entesos. On heu vist la mare?

—Darrere l’estendard, unes deu o dotze passes. Força ben coberta, de moment. Mireu, us explicaré el que farem…

El coronel em va advertir que no podia passar-se tot el dia protegint ma mare, i que tenia les seves obligacions. Li vaig dir que sí, tot i que la seva missió m’interessava molt poc. Ens despenjaríem fins als horts, va aclarir, i ens cobriríem l’un a l’altre fins a arribar al mur. Ens enfilaríem per una escala que hi havia a mà esquerra, l’única d’aquell llançat, i rescataríem la senyora Theresa. Després jo me l’emportaria, i ell restaria allà per posar ordre al desgavell. Per a la retirada, només comptaria amb el foc dels tiradors apostats a les finestres. Va interpel·lar els dos homes, i aquests es van donar per informats. Va comptar fins a tres i vam saltar avall.

L’operació va rutllar de meravella, fins que ens vam embotir en la massa humana i vam ensopegar amb ma mare. El petit detall imprevist va ser la negativa d’ella a sortir de la pila del greix. La vaig estirar, la vaig insultar, la vaig amenaçar. Res. El cor del combat se’ns acostava i la multitud ens hi empenyia amb força. El coronel ho va resoldre de forma expeditiva: li va clavar un cop de pistola al clatell i ella va perdre els sentits. La vaig pescar al vol i me la vaig carregar a l’espatlla. Vaig travessar els horts, els trets xiulant a banda i banda, vaig arribar a les cases, vaig fer que els tiradors m’ajudessin a hissar la mare i em vaig trobar al lloc d’on havia sortir sense ni una sola esgarrapada. No sé si va ser un miracle, o si l’enemic devia entendre que aquella estrambòtica parella no era un objectiu meritori.

El cas és que vaig estirar la mare a terra i jo vaig respirar a fons. A Casanova no se’l veia enlloc, uns altres patricis havien pres el relleu amb la bandera i en Dalmau havia aconseguit posar un cert ordre. El coronel havia arrossegat un morter, tot trepitjant peus i cossos caiguts, fins a segona línia: al davant hi havia un grup nodrit de la Coronela, amb l’enemic a boca de canó. Va encendre la metxa i llavors, de cop i volta, va fer jeure de bocaterrosa els de la milícia. Els castellans van descobrir el morter, però abans que poguessin reaccionar, un vòmit de metralla els va escombrar. Allò va generar el pànic, i els catalans van carregar en tromba. Van fer neta la muralla fins al baluard, on van tancar la gola i van passar a fil d’espasa els atacants engabiats.

—Encara no s’ha acabat, l’obra? —La mare tossia i intentava incorporar-se—. Els actors són molt dolents.

A poc a poc, la dona s’anava deixondint, en ple deliri, i repassava l’escena: els dos tiradors, la cambra fosca i aquell finestral obert amb el que semblava, en efecte, un teatre de tragèdia. Em vaig ajupir al seu costat i li vaig bufar la cara.

—Hem de sortir d’aquí. Podràs caminar?

—Ai, John, no saps com m’agrada el teatre…

—Ja ho sé, mare, ja ho sé.

Abans de marxar, vaig ullar per darrer cop la batalla. Els catalans havien perdut el baluard, en cosa de minuts, i tornaven a disputar cada pas de muralla. En Dalmau aparellava el morter per repetir l’operació d’abans: estava segur que ho faria tants cops com calgués, fins a l’extenuació. Em vaig arrecerar, vaig carregar-me la mare a l’esquena, i vaig anar a buscar les escales. Quan vam arribar a l’entrada, ja no hi era cap dels dos cavalls, ni el del coronel ni el meu. En Ribereta també s’havia esfumat.

Per fortuna, la mare ja s’aguantava dempeus. Repenjada al meu braç, va poder sortir al carrer i començar a caminar —primer torta i després més dreta. Vam haver d’esquivar els cossos que jeien per terra i anar esbandint la fumarada que tot ho omplia. A l’alçada de Sant Francesc ens vam veure arraconats per una comitiva de macers que baixaven de la muralla, que feien crits i provaven d’obrir-se camí. Darrere seu, uns mossos clavaven empentes per continuar avall i retirar un home en cadireta de braços. Aquell ropatge antic i aquella cara d’anèmic corresponien, tothom ho sabia, al conseller en cap. Anava mig defallit, la testa li balancejava i s’arrapava a la cuixa ferida amb una mà. Tothom el mirava però ell, esgarrifat de la seva pròpia sang, aclucava els ulls.

Vam trencar a mà dreta, per esquivar el gruix de l’expectació, i ens vam acostar a casa. A mig camí, prop de la Porta Ferrissa, vam haver de fer marrada altre cop. Hi havia un bon aldarull, amb gent de tota edat i condició que s’esbatussava. Un destacament de fusellers s’esforçava a evacuar un carro desballestat, on s’havia enfilat un munt de dones i d’on volaven pans, galetes i flascons d’aiguardent. Les racions, potser les darreres de la ciutat, s’escampaven per terra i atreien un formiguer de marrecs i de vells que s’arrossegaven de quatre grapes. Semblava difícil, certament, que les vitualles arribessin mai a la línia de front. Ma mare va fer el gest d’acostar-s’hi, però vaig tibar fort i la vaig allunyar d’aquell formiguer.

Vam arribar al nostre carrer. La portalada de baix era oberta, així que vaig empènyer la mare escales amunt. A dalt, tot semblava tranquil. Vaig cridar la Marianna. No em va respondre. Vaig tornar a reclamar-la. Silenci. Em vaig ficar a totes i cadascuna de les habitacions. Un dolor agut em va pujar del ventre i les mans se’m van posar a tremolar.

—Mare, on són? —La vaig sacsejar—. Cagon la puta, mare, on és el nen? On ha anat la Marianna?

—Oh, ells s’ho han perdut. —Va obrir uns ulls com a plats—. Els he demanat si volien venir al teatre, i m’han dit que no.

Em vaig mossegar el llavi. Vaig picar amb el puny a la paret, més d’un cop. Vaig clavar coces a totes les portes. No hi eren. Com se’ls havia acudit…, com se li havia acudit a la mare, com se m’havia acudit a mi? Em vaig deixar caure a terra, les mans al voltant del cap.

—Mare, no puc més. Mare, no puc més.

—Tot anirà bé, John. El teu pare és un home molt important.

Em vaig emportar ma mare, l’única seguretat que em quedava i que no podia perdre. Em vaig ficar en alguns hospitals, i a les esglésies, i allà on vaig poder, amb ella a remolc. A les cares que em resultaven familiars, i a les que no coneixia de res, vaig demanar el mateix. Que si havien vist aquella bellesa negra, amb un nadó als braços. I només rebia dues respostes: o una arronsada d’espatlles o una afirmació entusiasta. I no sé pas quina de les dues reaccions em produïa més ànsia, perquè la segona anava acompanyada de les més fantasioses narracions. Sí, havien vist la Moreneta, alçant-se vers els núvols amb aquell ninet angelical; sí, se’ls havia aparegut per sobre de l’enemic, escopint llengües de foc; i tant, que l’havien vist! En un baluard, enmig del desordre, refugiada en una establia i obligant tots els reis de la terra a retre-li homenatge.

Ja era la tarda quan vaig arrossegar ma mare cap a la zona de combat. Potser hi trobaria en Ribereta, en Dalmau o en Villarroel, o algú de seny que em pogués ajudar de debò. Vaig saber que s’estava lluitant ja als envolts del pla de Palau, i hi vaig fer cap. Les campanes encara repicaven —no ho havien deixat de fer en cap moment—, i l’estrèpit i la pols encara poblaven els aires. Des de la distància vaig destriar una barricada gegantina, que tallava l’esplanada des de palau fins al Portal de Mar, i que devia fer uns tres cossos d’alçada. A mesura que ens hi acostàvem, aquell dic de runa, de sacs i de mobles imposava més. La gent s’hi enfilava i, pels forats, obria foc a discreció contra l’oponent. Ran de terra, una bateria de canons disparava sense pausa i feia trontollar l’arquitectura.

No hi havia cap militar de rang. Un canonge, amb la cartutxera al pit i el birret a la closca, dirigia la resistència: el tenia vist de les batalles del mes d’agost. Cridava a plens pulmons i es feia sentir per sobre del terrabastall. Li vaig demanar pel comandant en cap.

—El mariscal?… —va desviar la vista cap a la barrera—. Cony, vosaltres, no us adormiu! Carregar i disparar, carregar i disparar! …En Villarroel, dieu? Que no ho sabeu? L’han tocat, el mariscal.

—És mort?

—No, no, aquí està prohibit morir-se. —Va desembeinar l’espasa—. Aquelles meuques d’allà dalt! Sí, cagon l’ou, vosaltres, feu alguna cosa, llanceu pals o pedres! O us llanceu vosaltres daltabaix! No és cap comèdia, això! …En Villarroel és a casa, senyor meu, amb el genoll rebentat: els seus missatgers ens fan arribar les ordres d’allà.

—I el coronel Dalmau?

—Que no, reputes, que no ho veieu, que això és can pixa!? Generals, coronels… Soldats, voldria veure jo, soldats! Amb un bon parell de collons! I no em maregeu més, aneu a cobrir aquella escletxa d’allà, a mitja alçada…

—I…, i una dona negra, plena de bondat, amb un infantó…?

—Recony de capsigrany! Em deixareu fer la feina o no? Aneu a Montserrat, home, a l’altar major… Aquí no hi ha ni negretes ni cap merdosa bondat!

Ens va interrompre una cridòria, darrere nostre. Dotzenes de figures concorrien a reforçar la barricada, armades de bastons, ganivets i martells. No s’hi distingia cap arma de foc. Hi havia molts homes, però ni un de sencer: botaven amb les seves crosses, ranquejaven amb els bastons, feien sonar els picarols…, fins i tot algun s’empenyia amb els braços, capolat de cintura cap avall, en un carretó de rodes. Baixaven dels hospitals, del llatzeret d’invidents i de la leproseria. Ells semblaven encantats de barrejar-se en la defensa, i els defensors semblaven contents de rebre’ls. Algun ingenu va demanar si els acompanyava el conseller en cap i van respondre amb una riota general.

El canonge els va fer formar, segons arribaven, en llargues rengleres. N’hi havia que no podien sostenir, amb els seus monyons, ni un miserable pal. Però volien guerra, així que el soldat de Déu els va obrir la barricada, per tres bretxes diferents, i els va llançar descobert contra l’enemic. Quan me’n vaig adonar, a meva mare ja se’ls havia afegit i era a punt de passar la barricada.

—Mare, no! Torna cap aquí!

Vaig apretar a córrer, però no vaig poder evitar que el seu vestit blanc i esparracat passés a l’altra banda. Em vaig escolar jo també per l’obertura i la vaig buscar en aquella dansa macabra de fum, de cecs que deambulaven i de morts vivents. Vaig pescar una roba blanca, i se’m va girar una cara coberta de clapes morades. Vaig insistir amb dues siluetes més, les dues errades. Em ploraven els ulls, les ombres queien a banda i banda i les bales brunzien arran. La vaig trobar. Ella em va veure, va somriure i se’m va abraçar. I vaig notar que s’escorria avall.

Tenia l’esquena ensangonada. Un impacte em va fer saltar el barret. Em vaig ajupir i la vaig arrossegar com un sac. A cops de cul i de colze vaig recular per l’obertura i em vaig protegir a la banda segura del barratge. Me la vaig carregar a sobre i vaig córrer cap a la casa de cures més propera que, segons que em van informar al vol, era el col·legi de la Mercè. A sis carrers. Quan hi vaig arribar, tenia les mans, l’esquena i el coll xops de sang. Em vaig acostar a la primera llitera i la vaig estirar amb delicadesa. Li vaig estripar el llom del vestit i vaig veure que allò era seriós: tenia una costella a l’aire i no parava de vessar sang.

Vaig escombrar la sala amb els ulls. Molts llits eren buits, sens dubte abandonats pels bojos que havien anat a la barricada. No es veien ni monjos, ni cirurgians, ni barbers. A l’altre extrem hi havia una rotllana de gent, i vaig fer un parell de gambades llargues. No es van adonar que jo arribava.

—Vosaltres! Que algú vingui a ajudar-me.

Es va obrir la rotllana de personatges, i el primer conseller va poder-me veure.

—Hola, anglès…, us veig molt neguitós.

L’home era ajagut en un llit al bell mig de la concurrència. Estava del tot conscient, potser un pèl decaigut. Li estaven llegint un document des dels peus del jaç. Li vaig dir que la meva mare s’estava morint i que em calia un cop de mà.

—En aquesta hora —va sospirar— és tota una ciutat, que mor.

—Se me’n refot, la ciutat.

Ell va fer un gest amb el cap a dos dels homes que l’envoltaven i ens va despatxar amb una espolsada de dits. Després es va tombar a un cantó i va instruir que continuessin llegint. Vaig marxar amb els dos homes: de camí van arreplegar aigua, draps i ganivets, i quan van arribar a la llitera van posar-se a feinejar. Mentre un eixugava la sang, l’altre va clavar l’escalpel ben endins i va començar a furgar. Al cap d’una estona, amb un gir precís de la mà, va fer saltar la bala a terra. La vaig recollir: calibre gros. Van tapar el trau amb draps rebregats i, a falta de res millor, li van subjectar tot plegat amb estrips de la faldilla. Aleshores van dir que no podien fer-hi més, que tot quedava en mans de Déu, i es van retirar.

La mare no va trigar gaire a obrir les parpelles.

—Tot anirà bé, mare, estic amb tu.

—I el teu pare? —va pronunciar amb una veu ronca i esquerdada.

—Som a Barcelona —la Vaig acaronar— i tu no hi toques gaire. Has de descansar.

—Sé molt bé on sóc… —va murmurar—, i mai no he tingut el cap tan clar…, coses del morir…

Se’m van inundar els ulls i vaig forçar un somriure.

—Ni se t’acudeixi, mare.

—El que he fet avui… —va fer una ganyota de dolor—, és l’únic amb sentit…, l’únic de la meva vida… —Li va sortir un gemec—. Tu saps que jo l’hauria acompanyat, oi?

—Ja ho sé, reina, sé que hauries anat amb la Marianna on fos. No hi pensis més, has de reposar.

—No. El teu pare…, jo hauria anat amb ell a la guerra…, a la fi del món…, i ell no em va voler… —va fer un altre gemec—, ni tampoc a tu…, se’n va anar amb aquella bleda cridanera…

Va perdre el coneixement.

No em vaig separar de la mare. Poc després d’arribar nosaltres van tornar els ferits a carretades, i de nou els llits van anar molt disputats. Els sanadors i els cavallers mercedaris miraven amb impertinència, com per animar la víctima a expirar d’una vegada i deixar la plaça lliure. Però jo vaig clavar els peus a terra i vaig defensar, amb més d’un improperi i alguna empenta, la posició. Els lesionats que van instal·lar-se a la vora, fos en un jaç o a les lloses de terra, van ser més comprensius i uns quants, els més lúcids, em van posar al corrent del que passava a fora.

Hi havia una confusió extrema. Una junta de govern, amb el segon conseller i els seus amics exaltats, estava reunida des de migdia i no s’atrevia a prendre cap decisió: ni claudicar ni sortir a mort. El més probable era que, simplement, no se’n sabessin avenir, que mai no haguessin previst un final i que mai no s’haguessin imaginat que l’agonia s’acabaria. Potser havien après massa bé a viure en precari. A més, les pèrdues eren esgarrifoses als dos bàndols, i això ajudava a mantenir el front en empat. A l’hospital de sang hi arribava gent d’arreu i, pel que deien, a cada baluard i a cada barricada els que menaven la posició eren els reis. Les instruccions d’en Villarroel trigaven a arribar, i les mudances eren molt ràpides.

El convent de Sant Pere, va dir-me un, havia canviat onze vegades de mans al llarg de la jornada. A Sant Agustí, em va informar un frare, la tropa lluitava cel·la per cel·la, i no hi havia manera de saber qui era l’amo de l’edifici. A la bretxa central, encara segons un altre, havien expulsat els francesos fins al glacis, fora muralles. Berwick hi havia enviat reforços, i en mitja hora s’havia desfet tot el guany. I hi havia punts, com ara al sector de Jonqueres, marcat per la més ferotge de les lluites, on els dos bàndols s’havien concedit una treva curta per enretirar les piles de morts —i tornar-hi tot d’una. Al Born no s’hi havia produït tal entesa macabra, ja que les muntanyes de cadàvers havien acabat per fer la lluita impossible. El cas era que les campanes encara tocaven a defensa i sí, enmig d’un notable desgavell, millor o pitjor, la ciutat es defensava.

Les veus fantasioses sí que s’estenien, molt més expedites que les providències estratègiques. A banda d’aparicions marianes, de les quals jo no volia ni sentir a parlar, els rumors estel·lars tenien a veure amb en Rafael Casanova. De fet, bona part dels ferits es quedaven de pedra quan eren ingressats i veien, amb els seus propis ulls, el conseller en cap ajagut al llit i conversant plàcidament amb la seva colla. Alguns venien convençuts que el mandatari havia mort; altres, que l’havien ferit de gravetat; altres, que s’havia lliurat a l’enemic… I encara alguns sostenien que el de la bandera, el que havia sortit a encapçalar la reacció, no era pas en Casanova, sinó un fuster del Raval que se li assemblava molt. I d’aquella manera embolicada s’inflava el nom, jo diria que immerescut, d’un home que anava passant de la mitjania a la llegenda.

La mare no sortia del seu sopor. Li vaig mullar la cara amb aigua, la vaig tombar d’un costat i de l’altre i no en vaig treure res. Vaig parlar-li fluixet: li vaig dir que l’entenia, que agraïa tota la vida que m’havia dedicat, i que l’estimava. No es va bellugar. També li vaig demanar on podia haver anat la Marianna amb el menut, i quines havien estat les darreres paraules que havien parlat totes dues. Sabia que m’ho preguntava a mi mateix, que no en trauria resposta, però malgrat tot jo parlava, perquè no podia restar mut.

Devien ser les tres de la tarda quan va entrar un home i va anunciar que els comuns havien fet una crida a ultrança. Tothom, va proclamat, tothom, menut o gran, malalt o sencer, havia de córrer al capdamunt de la Rambla per unir-se al sacrifici i vessar la gloriosa sang catalana. Es va aixecar un murmuri general, i alguns ferits ja s’incorporaven quan va entrar un segon home, vestit de militar, i va assegurar que havia de fer un avís de primera importància. Els presents se’l van escoltar.

—Don Antoni de Villarroel i Peláez —va comunicar—, comandant en cap de la plaça, ha ordenat un alto el foc unilateral.

El missatger era el coronel Sebastià Dalmau, i la seva intervenció va desencadenar un fort guirigall. Ell em va passar per davant i el vaig cridar, però no em va veure. Anava envoltat d’un eixam de persones que li exigien aclariments, que l’esbroncaven o que li besaven les mans. Va passar de llarg, doncs, i es va esmunyir entre la pinya de metges, prohoms i notaris que s’estaven amb en Casanova. Al cap d’una fracció de segon, va eixir de la rotllana i, fent front a la munió de curiosos i exaltats, va esgrimir un paper.

—Senyors, l’autoritat ha delegat en el mariscal Villarroel els termes de capitulació. Els que tingueu prou salut i tingueu sostre, torneu a casa. La guerra s’ha acabat.

Allò no va fer minvar l’avalot, però el coronel es va obrir pas i no va atendre la gent que l’apellava. Aquest cop no el vaig deixar escapar: em vaig plantar al seu davant i vaig provar d’aturar-lo. Ell em va esbandir a un costat. Jo hi vaig tornar, el vaig encarar, li vaig sacsejar els braços i li vaig cridar el meu nom fins que va alçar els ulls i em va reconèixer.

—Per Déu, Sinclair, no us havia vist!

—Ja m’ho ha semblat, ja. Teniu un moment?

—Per a vós, sí. —Va mig somriure—. De fet, em podeu ser de gran utilitat.

El vaig arrossegar cap al meu racó. La gent encara el perseguia i ell se l’espolsava com podia. Va fer un cop d’ull a ma mare, li va palpar el coll amb el dit i em va fer un gest de franca simpatia. Després em va demanar què volia. Li vaig explicar que havia perdut la dona i el fill, que estava desesperat i que no podia abandonar ma mare allà. Necessitava trobar alguna informació fiable, o algú que m’ajudés a escorcollar la ciutat de dalt a baix, o algú que fes companyia a ma mare. Algú de confiança. Ell va esbufegar.

—No sé què dir-vos, amic. Estic desbordat, i de fet quan us he vist he tingut l’esperança que seria jo el que us demanaria ajut. Hem d’obrir parlaments, i no serà fàcil. Berwick vol una rendició incondicional.

—Dalmau, no estic per diplomàcies.

—Ho entenc, Sinclair —va tornar a bufar—; però el futur de milers de persones es decidirà en les properes hores. Ara encara podem exigir, amb el front estancat. Si esperem a l’hora foscant, l’enemic portarà tropa de refresc, que ens escombrarà, saquejarà, matarà i violarà a plaer.

—Són dues persones, les que em treuen el son a mi. —Vaig veure la seva cara de desolació i em vaig corregir—. Ho sento, amic, però penso que ja he fet més del que calia. Per què no negocia aquell d’allà?

Vaig assenyalar amb el nas en direcció al grup del molt honorable conseller.

—Mal m’està dir-ho, però en Casanova té altra feina. —Se’m va acostar a cau d’orella—. Està donant instruccions perquè cremin tots els seus arxius personals, i perquè els facultatius certifiquin la seva defunció. Vol que l’amaguin, el disfressin i ho disposin tot per si cal fugir de la ciutat.

—M’heu d’ajudar, Dalmau, ho heu de fer. No sé per on començar, mireu la meva mare…, què voleu que faci? I aquí la gent està més morta que viva…

El coronel va empassar. En aquell moment just, el repic de les campanes va canviar. El renou furiós d’abans va derivar en una parsimònia greu, solemne i mortuòria. Era el toc a capitulació, i tots dos el vam escoltar amb atenció. La sala va emmudir. En Dalmau em va mirar de fit a fit, va moure el cap i va prendre’m la mà.

—Tinc una idea —va dir—. No sé si és bona idea, però és una idea. Acompanyeu-me.

—No home, que no puc. Ma mare, pobreta…

—La senyora Theresa no us necessita, Sinclair. Ja us n’ocupareu més tard.

—No sigueu bèstia, home! És ma mare, i està convalescent…

—Convalescent?

En Sebastià Dalmau es va acostar a la llitera i, com havia fet en arribar, va prémer el coll de ma mare amb el polze. Em va mirar amb compassió, les celles ben amunt, i va reposar una mà a la meva espatlla. Jo em vaig mossegar els llavis.

—No és veritat —vaig sanglotar—. És fals, se’n sortirà…

—Per l’amor de Déu, Sinclair, toqueu de peus a terra. La vostra santa mare descansa en pau. I em temo que ja deu fer una estona llarga. —Em va agafar, de fet em va apuntalar—. Veniu, amic, veniu amb mi. Avui entrarem junts en la foscor.