II

Com no ens havien d’abandonar els grans del món? Com no havien d’ignorar aquella Barcelona obstinada i orgullosa? A Londres, a Versalles, a Viena; a totes les corts d’Europa, la gesta de la ciutat resistent era una espina enutjosa, clavada a la consciència i les disposicions de la pau. I doncs, què havien de fer les testes coronades i els prohoms de les nacions? Auxiliar els suïcides, potser? Socórrer una gent acabada, quan aquella mateixa gent es prestava a fondre’s en la immolació? I com es podia esperar caritat dels poderosos que només havien après a dispensar força?

En Carles era mort. Sortíem de la parròquia de Betlem, i érem un grapat d’ànimes desolades. Entre el Borni i jo, portàvem el menut embolcallat en llenços. No havíem trobat ni fusta per fer-li un taüt, ni tomba per enterrar-lo tot sol. Com podíem esperar miracles, em preguntava jo, quan els primers a caure eren els innocents? Quan era tan clar que l’infortuni escombraria tothom, començant pels indefensos? Quan ni un infant podia tenir un comiat digne? La ciutat reclamava intervencions divines. Il·lusos…: el món ens havia abandonat i la sort havia fugit. Res no podíem esperar. Com no ens havien de llençar a les feres, els prínceps de la terra, quan era segur que el mateix Déu omnipotent ens havia oblidat? I com eren tan cecs, els meus veïns, que no ho llegien als núvols? En lletres de foc estava escrit allà dalt, i no, la gent no ho volia pas veure.

—En voleu una altra de números? —El Borni, davant meu, va mig tombar el cap. Mastegava la seva bola de tabac, i era evident que tampoc no veia res. O la meitat de no res.

—Ara no, Joan —vaig murmurar.

Jo portava els peus del difunt i el meu servent carregava amb el cap. Mai no hauria pensat que un minyó de deu anys, xuclat per la malaltia, pogués pesar tant. I encara més que els seus ossos, em pesava el dolor que portava a la saga. La respiració feixuga de la mare, la Joana, m’eriçava els pèls del clatell. El silenci del germà m’omplia les orelles. I els sanglots breus, aguts, ofegats de la Marianna em queien damunt les espatlles. La desfilada curta fins al fossar es feia interminable. La sentor de la trinxera oberta, plena de difunts, ens arribava poderosa, i jo em planyia de l’aire miserable que envoltava la cerimònia. El capellà ens va demanar que ens plantéssim a la vora de la fossa comuna. Amb aire fúnebre, va deixar anar la llatinada.

—De debò que no us ho puc explicar? —El criat em mirava, amb un sol ull carregat de decepció—. En Carles ho va resoldre de seguida.

Vaig pensar que era el seu particular homenatge al petit amic. Suplicava la meva atenció, des d’aquell cap piramidal i massís, les grenyes arrapades a les galtes i desbordades al coll del gipó.

—Digues, digues… —Vam davallar les despulles a l’alçada dels nostres pits i les vam sostenir amb els braços—. Quin és l’enigma?

—Goita, què diríeu, que set i tres fan onze, o que set i tres són onze?

—No ho sé, Joan, el meu català no dona per a tant. Més aviat fan onze, oi? —Vaig fer una pausa, i el vaig recriminar en veu baixa—: …burrot, set i tres fan deu!

—Molt bé, senyor. I encara en tinc un altre… —El vaig fulminar, però ell va continuar—. Goita, són tres amics que van a una taverna. La mestressa els cobra deu diners per cap, o sigui trenta per tot el sopar, un abús, i ells demanen una rebaixa. Així que la dona retalla cinc diners, i com que cinc fa de mal repartir entre tres, torna un diner a cadascú i se’n queda dos. Els amics fan comptes i, goita, veuen que han pagat tres cops nou diners a la mestressa: vint-i-set. Sumat als dos que s’ha embutxacat la dona, vint-i-nou diners. On ha anat a parar el diner que falta?

Vaig bufar. Aquell home no tenia aturador. Me’l vaig imaginar pel Penedès, fugint dels filipistes, hores després de quedar-se vidu i orfe de fills, i encara jugant als seus números. D’acord que tothom tenia dret a combatre la calamitat com pogués, però allò era excessiu. I malgrat tot, mal que em pesi confessar-ho, em vaig descobrir a mi mateix provant de resoldre el misteri. Tenia el cos del nen a les mans, la fossa allà sota farcida de cadàvers embolcallats, i tot i així se m’escapaven els dits en el recompte. Vaig girar la vista i em va colpir la cara devastada de la Marianna; es palpava la panxa, ja visible, com per acomiadar una vida menuda amb la vinguda d’una vida nova. Se’m van glaçar els dits.

—Prou, Joan —vaig sentenciar—. Ara no.

El capellà va fer-nos un senyal amb el cap i vam deixar caure l’embalum al forat, amb tanta tendresa com vam poder. Va rodolar per la pila i es va confondre entre les altres formes. L’oficiant va fer el senyal de la creu i va regar la fossa amb esquitxos. Un enterrador va aparèixer d’algun racó, amb una pala a les mans, i va escampar pols blanca per damunt dels cossos. Em vaig palpar els muscles, vaig fer bandades amb el cap i me’n vaig anar cap a la Marianna. La vaig prendre a l’escalf del meu braç. La primavera ja despuntava amb llums i tebiors, però la Marianna tremolava. Vaig mirar de distreure-la.

—El criat aquest és un fenomen. —Vaig fer petar la llengua—. No sé d’on ha tret la dèria aritmètica. Això i el tabac: saps que ara mastega fulles de noguera, pàmpols secs i tot el que troba? Per allargar el poc tabac que li queda, diguéssim…

La Marianna va sanglotar.

—No s’entén, John. No s’entén.

—No hi ha res a entendre, bonica. —La vaig estrènyer.

—Saps que em va demanar, el nen? —Es va deseixir i va fregar-se els ulls—. Abans de morir, en Carles…, va preguntar-me a veure quan ens casaríem, nosaltres dos.

—Ah. —Em vaig fregar la barbeta i la vaig mirar—. I què li vas dir?

—Res. No li vaig dir res.

Amb franquesa, fins aleshores no se m’havia acudit que un casori servís per a res. El meu lligam amb la Marianna estava tan al marge de les convencions, que no hi havia dedicat ni un pensament seriós. Ella era encara una captiva, i jo un estranger. La nostra ciutat, la nostra relació, la nostra vida, es movien en l’excepció. No m’havia imaginat, fins a aquella hora, que un matrimoni tingués cap sentit. Però vaig veure que el petit, a la seva manera, havia posat el dit a la nafra: unes noces eren l’única cosa, l’única festa, que podia estendre un vernís de seguretat en un desori semblant. O si més no, em va semblar, la Marianna ho havia entès així. Vaig fregar amb els dits l’empunyadura del pistolet de Silèsia, enfundat a la cintura. Un home, vaig sospitar, posseïa les seves fortaleses. Però un home era un babau si no s’adonava que una dona, fins i tot una de singular com la Marianna, aspirava a tenir les seves.

—Passeu, anglès, passeu.

El conseller en cap em va acompanyar pel claustre. Sota les porxades, entre els arcs de punta, a les portes, arreu hi havia mestres de gremi i capellans i oficials que el volien abordar. Ell se’ls treia de sobre amb gestos curts i despreocupats. Però no se’l veia pas atribolat: jo hauria jurat que fins i tot es rabejava en aquell enrenou, segur de trobar-se al centre del poder, a la Casa de la Ciutat, satisfet d’espolsar-se del damunt aquell concert de favors pendents. Havia emmagrit, això sí. Se li marcaven les faccions a la cara, el front se li havia aclarit i la papada se li havia buidat. Potser el vestit modern el feia més prim, amb la casaca arrapada i l’armilla ajustada en lloc de la gramalla cerimonial. O potser era la penúria, la mateixa de tothom; la que havia obligat tots els barcelonins, rics i pobres, a guardar una quaresma com mai no s’havia guardat.

Em va empènyer pel colze i em va fer passar sota la portalada del Trentenari. Dues columnes salomòniques, un frontispici de relleus clàssics i les armes d’Aragó, les quatre barres coronades per un elm, van custodiar el nostre ingrés a la sala. Els macers van tancar la porta i van espantar els rumors de la gent que esperava al pati. A dins, al saló, hi havia tres dotzenes d’homes triats, alguns amb l’espasí i els distintius militars. En Dalmau també hi era: va dedicar-me un somriure còmplice. El molt honorable em va fer seure prop de l’entrada i després es va obrir camí fins als setials nobles. Es va acomodar a la vora del mariscal Antoni de Villarroel, armat de bigoti i de perruca generosa, i el va saludar amb un lleu cop de cap. Va adreçar-se als reunits.

—Déu vos guard, il·lustres representants de la milícia i de la ciutat fidelíssima —va arrencar en Casanova—; avui no ens caldran ni formalitats ni preàmbuls, així que som-hi. El comandant en cap de la defensa —va assenyalar en Villarroel— i jo mateix hem resolt que…

Aquell aplec era la Junta vint-i-quatrena, o la trenta-sisena, o el consell de guerra, o no sé quina de tantes comissions que el setge havia fet aflorar. El cas era que el conseller en cap hi parlava inflat, sota l’esguard sorrut del mariscal, i demanava accions ben concretes. Tenia poc a veure, si més no en aparença, amb la figura ombrívola i regatejadora que jo havia conegut anys enrere. Va fer esment dels rumors que campaven pel carrer: l’aparellament d’un gran comboi anglès per auxiliar la ciutat, els sis mil homes que esperaven per embarcar a Nàpols, els sacs de monedes que l’Imperi havia d’enviar…, i tantes altres meravelles. Va cloure que tot allò encoratjava els ànims, però que calia pensar en solucions més properes als dilemes de la defensa. Era menester un miler d’homes més, va dir, per poder fer sortides i afeblir l’enemic. Només amb més tropes podrien connectar amb les partides de l’interior i aspirar, algun dia, a trencar el cordó filipista. Que s’ho fessin com volguessin, però havien de reclutar gent.

Un de la Coronela, que es va presentat com a delegat del batalló de Sant Sever, va alçar el braç. Va dir que d’acord, que farien lleves entre els oficis, però que necessitaven armes. O potser suggeria, el molt honorable conseller primer, que lluitessin amb les mans nues? Ja feia temps que tenien homes a la reserva, disposats al combat, i el que feia falta eren pertrets, no pas braços. Aleshores es va aixecar el conseller segon, en Salvador Feliu, responsable de proveïments, i el va acusar de covard. Va assegurar que el patriotisme es mostrava en l’escassetat i no en l’abundància; que ell mateix, que rondava la cinquantena, seria el primer a allistar-se; i que amb l’ajuda del Senyor i de tots els sants trobarien la victòria.

—Oh i tant! —va brotar un crit anònim—, i també amb l’ajut del gra que teniu amagat!

—Qui ha estat? —El conseller segon va escodrinyar la concurrència—. Digueu-m’ho a la cara, això! Jo també passo gana, eh? —Es va pessigar la màniga, i realment li’n sobrava pertot—. Au, digueu-m’ho a la cara, si sou home!

—Seieu, Feliu —va intercedir la presidència—. N’esteu fent un gra massa…

—Un gra? —va saltar l’al·ludit—. Heu dit un gra massa?

Alguns dels presents van esclafir a riure, els altres es van posar a xiular, i el molt honorable va haver de posar pau. Era una manera de parlar, va insistir, i no anava amb segones. Va cercar amb els ulls el suport d’en Villarroel, al seu costat, però aquest es va mantenir incòlume. Aleshores va decretar el final de la reunió, perquè l’essencial ja s’havia dit, i va delegar en una altra comissió les minúcies —foteses com ara el menjar i les municions de la tropa. La sessió va ser aixecada i es van formar pinyes de gent discutidora. En Casanova es va desfer, amb una barreja d’habilitat i suficiència, dels que l’estiraven cap a una o altra capelleta. Se’m va acostar i em va segrestar per una portella lateral.

Em va tancar a l’escrivania, una sala més menuda amb frescos al sostre. Allà, dret, em va abordar.

—Em consta —va dir sense alçar els ulls— que esteu en comunicació amb en Dalmases.

—Bé, és un dir, conseller. Fa temps que no he rebut cap relació d’ell. —Li vaig espiar la cara amagada—. Vós n’heu tingut notícia?

Jo deia la veritat, perquè en aquell moment encara no sabia que la carta de l’ambaixador, enviada al març, estava fent tombs per Europa i provava de trencar el cordó enemic per arribar a les meves mans.

—No, jo tampoc, encara no. Però em costa de creure que l’ambaixador… —va aixecar el cap, i va alentir les paraules—, que el nostre ambaixador no hagi trobat la manera de fer arribar informacions a algú.

—La Generalitat s’ha dissolt —vaig observar—; si arriben missives, us arribaran a vós. A qui, si no? A mi, ja us ho dic, de moment, res… I a qui més podria adreçar-se en Dalmases?… —Vaig ensopegar amb el seu semblant esquiu—. És clar. El mariscal Villarroel. Ja ho veig.

—És un soldat obstinat. —Se’m va apropar a l’orella—. Fa unes setmanes, li vam interceptar una correspondència amb l’enemic. Els deia que la ciutat estava a punt d’esgotar-se, i demanava negociar una capitulació. Quan li vaig demanar explicacions, va pretendre que era un parany. Una enganyifa per provocar un assalt general sobtat, i així desfer les forces atacants. Què us sembla?

—Potser era cert. No ho sé, Casanova, això són coses vostres.

—Aquest home fa la seva guerra —va continuar, indiferent al meu comentari— i no recorda que la ciutat el va nomenar. Ni que rep els seus honoraris del Consell de Cent. Es pensa que encara deu obediència al pretendent dels Àustries.

—Pretendent? Ja no és el vostre rei?

—Tant és. La qüestió és que la guerra, avui per avui, depèn de la ciutat. Barcelona hi posa els homes, hi posa l’argent i hi posa la resolució. Les bones noves, si n’hi ha, han d’arribar al Consell de Cent.

—Voleu dir al conseller en cap?

—Naturalment —va fer l’advocat, tot seient al cantell de la taula—; és de justícia. I també és raonable, en vista dels caps calents que ocupen altres càrrecs d’aquest consistori. Si les veus de l’estranger passen a esperits més, diguem, més arrauxats, en poden fer un mal us. Agradi o no, arribats a aquest punt, jo sóc l’equilibri.

—És cert que en Salvador Feliu acapara vitualles? —vaig engegar.

—Ens resten queviures per a tres mesos —va replicar, defugint el nus de la pregunta—; i el Borbó està refent la seva marina de guerra. Ara mateix, tenim seixanta naus davant de la ciutat i només dotze embarcacions per fer-hi front. Això sí que és cert.

—Entesos. —Vaig obrir les mans—. No cal que passeu ànsia. Si tinc novetats, sereu el primer a saber-ho.

—I l’únic —va reblar, amb fermesa—. Però no marxeu encara, Sinclair. De fet, estic donant voltes a un assumpte que us voldria comentar.

—Endavant. En que us puc servir?

—Es tracta, altre cop, d’obtenir informacions vitals. De l’enemic, en aquest cas. I sense passar per persones, podríem dir, estranyes a la corporació. Ens caldria, o sigui, voldria, una missió delicada… —Va fregar-se les mans, com solen fer juristes i capellans—. Algú amb idiomes, i amb prou món, algú que sàpiga seduir, de presència convincent…

—Voleu que us faci d’espieta?

—Bé, sí i no. —Va respirar entre les dents, la mirada als genolls—. Em refereixo a un agent especial, sí, però no pensava en vós. No pas en particular.

—Llavors? —vaig arronsar el front.

—Sé que manteniu una relació, d’això, un concubinatge, amb una dona jove. Una negra, m’han dit, esclava, i bella com no se’n troba cap altra. Llesta, devota, entregada…

El conseller en cap va veure la meva boca, badada com una cova, perquè va prémer els llavis i va ajustar la mirada. Podria ser que advertís els fogots que m’inundaven el rostre i la tremolor de les mans. I el que no va veure devia sentir-ho amb claredat quan vaig trencar el silenci.

—Refotut conseller. Us heu begut l’enteniment. —Vaig moure el cap, a poc a poc—. I se suposa que sou el moderat d’aquesta història. Vejam, a veure si se m’escapa res: preteneu que la Marianna, la meva dona…, que faci de puta? De puta patriòtica? —Ell va mig assentir—. Déu meu, quina mena d’home us penseu que sóc? Quina mena de dona…? No m’ho puc creure, conseller. I ja sabeu, tan informat com esteu, que ella està encinta? De quatre mesos? Ho sabeu, això?

—Pot ser un contratemps, ho admeto —va afluixar la veu—. Entenc que, en plena guerra, esperar una criatura… Però hi ha solucions. Conec una llevadora, una mestressa discreta, del barri de Sant Pere, amb molt d’ofici…

—Prou. No vull sentir més bajanades. No pas d’un home que es diu cristià…, i que es presenta com a…, com a defensor de les grans causes. Calleu, feu-me aquest favor. Aquesta conversa no ha existit. Ja està, llestos. —Em vaig ajustar el tricorn—. Coi, busqueu-vos una professional!

—Estem davant d’una excepció, anglès. És la guerra, no cal que fileu tan prim. Al cap i a la fi, tots fem sacrificis.

Li vaig clavar els ulls, i vaig picar-li la solapa amb un puny contingut.

—Doncs els sacrificis, els feu vós. Merda. Al cap i a la fi sou el conseller en cap.

Vaig girar cua, i quan era a la portella em vaig aturar. El vaig apuntar amb el dit.

—Voleu saber de debò que penso? Us interessa? Doncs penso que, de persones amb coratge, com el coronel Dalmau, tothom se’n sentirà orgullós. Era un home d’una peça, diran els annals. Dels rectes i disciplinats, com en Villarroel, diran que van afrontar el seu destí. La història els farà justícia. Però d’homes com vós, no se’n recordarà ningú. Ningú. Sereu sepultat en la grisor i en la pols de les actes oficials. Els cronistes us condemnaran a l’oblit. Casanova? —vaig fer un gest de disgust—; ah, em sona familiar, diran. Un pobre picaplets, diran, disfressat amb una gramalla de vellut que li penjava pels quatre costats. Sí, un que es dedicava a engegar putes a l’enemic.

Aquella Pasqua de l’any catorze va ser diferent. La processó, presidida pel Sant Crist de la catedral, va aplegar totes les ànimes vives de la ciutat. Els canons borbònics respectaven la treva de Déu, com no podia ser altrament, i el matí es va presentat fresc, encalmat i sense pols. Jo tenia la impressió, sens dubte compartida per molts, que la pau d’aquella festivitat seria passatgera, i que no la tornaríem a viure durant molt temps. També entenia que la celebració, carregada de penediment i d’agonia, era tristament pròpia dels temps que estàvem vivint. Crec que molts, abans que remembrar la passió del Crist, vam sortir a lamentar la crucifixió de la ciutat. De fet, no era una passió tan diferent: tota una població, convençuda de la veritat última, s’avenia al sacrifici.

Davant meu anaven la Marianna de blanc i amb vel, en Felipó i sa mare d’un negre rigorós, i el colós d’en Joan amb una creu minúscula a les mans. Els quatre vam seguir la riuada de gent fins a la plaça Nova, i allà ens vam unir als que baixaven d’altres barris per nodrir el gruix de la processó. A les envistes de la seu, els penitents atiaven les mostres de contrició. Vaig veure passar, a dos pams de mi, tres homes que s’havien lligat unes creus enormes al cos i als braços i que, mig vinclats, gemegaven i revivien el Gòlgota. Més avall, una dotzena de flagel·lants amb cossos d’esquelet: en passar davant d’una porta plena de dames, van redoblar els cops de fuet i es van encetar les costelles. Uns quants van passar-se els dits per les ferides i van esquitxar els vels de les senyores, fossin amants o mullers o mares. Ningú no es va exclamar. De fet, les dones es van descobrir, van saludar amb plors els seus mascles i van exhibir amb orgull les taques de sang.

—Això no es veu, al vostre país, oi? —va observar el Borni, desafiant-me amb la seva creu diminuta.

—Bé, de sang i de cretins en veiem a cabassos —vaig replicar—; però no pas amb aquest peculiar fervor, tens raó.

L’home em va amidar, provant d’anar al fons del meu comentari. Va decidir canviar de tema.

—Ja heu resolt el problema dels tres amics, els que van a la taverna?

—Taverna? Quina taverna?

El Borni em va repetir l’enigma, i aleshores vaig recordar vagament que sí, que me l’havia plantejat el dia de l’enterrament d’en Carles. Vaig fer anar els dits i no me’n vaig sortir. Era un dilema estrany de debò, que no s’acabava d’entendre: com si les taules de sumes i de restes que havia après de petit ja no servissin. Em vaig rendir, i ell es va fer l’interessant. Ja m’ho resoldria algun dia, va dir tot condescendent. I me’n va avançar un altre, un de fàcil, segons ell:

—Goita: si un frare és el tercer d’una processó, i passa davant del segon, quin lloc ocuparà?

—Doncs el primer, és clar.

—No! —va exclamar, l’ull bo ben obert—. Anirà el segon, home!

Vaig parpellejar.

—Coi, tens raó. Sí, és clar, el segon.

El ciclop es va posar a riure, més fort del que permetia la decència d’un servent. Em vaig empescar una petita revenja.

—I digues, Joan —el vaig agafar per aquell braç seu, una bona columna de granit—; com és que no t’has allistat? Ja ho saps, oi, que han fet una crida a les armes? I tu, amb la tírria que els tens als botiflers, no corres a enrolar-te?

—Sí. Ho vaig fer, la setmana passada.

—Ah. I no me n’havies dit res?

—No calia —va mastegar la bola amb la boca entreoberta—; goita, em van dir que no tenien armes per a mi. Que em tocaria carregar sacs: i vaig dir que es fotessin els sacs al cul.

—Ja t’entenc. Si no fas soroll, no t’interessa.

Arribàvem a la part més comprimida de la processó i el Borni es va fer lloc amb els colzes.

—Soroll? Jo el que vull és matar. —Em va repassar des de la seva torre de mitja finestra—. Ja n’he vist prou, de pobra gent que mor sense tornar-s’hi, com uns vedells.

En aquell moment precís, l’equilibri del gegant va trontollar. Per l’altra banda rebia empentes d’uns grumets que portaven l’ensenya de sant Miquel arcàngel. Érem a les escales de la seu, a tocar dels gremis. El Borni es va tombar i va endinyar una plantofada a l’aprenent que tenia més a prop. La congregació va fer pinya i va escridassar el meu servent. Allò era l’espai demarcat per als mestres d’aixa i la marineria, van cridar, i els estranys hi feien nosa. En Joan va administrar un parell de bolets més, indiscriminats, i la batussa va estar servida. Un eixam de grums i fadrins es van penjar del gegant. Llavors vaig advertir, un poc més enllà de l’escamot gremial, la cara robusta de l’alferes Onofre Trinxet. El marit de l’Eulàlia no m’identificava, pensava jo, i m’estimava més que no travéssim coneixença en aquella avinentesa. Em vaig esmunyir cap a la posició avançada de les dones.

—Què passa? —va interessar-se la Marianna.

—No res. El nostre Joan, que fa de les seves.

—Ja t’ho vaig dir, que aquest ens portaria maldecaps. —La Marianna es va retocar el vel—. És un busca-raons.

—Sí. I put com una guilla. M’ho has dit mil cops.

Ella va fer dues passes endavant i em va ensenyar l’esquena. Els draps, immaculats, li queien braços avall i li retallaven les mans negres i fines. Va parlar sense tombar-se:

—Parlo per mi. Com a mínim, no pretenc ser amo de ningú.

—Ja hi tornem a ser?

La Marianna s’havia pres malament que no consultés el seu parer, arran de la conversa amb el conseller en cap. Assegurava que ella també s’hauria negat, en rodó, a complir aquella missió de meuca informadora. Però insistia que la seva opinió comptava. I a mi allò em treia de polleguera: si no havia d’acceptar, quina importància tenia que el rebuig fos meu o fos seu? I ella vinga, que si tomba i que si gira… Que si jo era o no era el seu propietari, que si era o no era el seu marit… I jo al·legant, amb una paciència estranya a un home dret i fet, que la resposta era tan elemental que no calia donar-hi voltes. Que un no era un no, vingués de qui vingués, i que no m’atabalés.

—Som dos o no som dos? —va cargolar ella.

—Començo a pensar, Marianna, que l’encàrrec et feia el pes. —Vaig mirar avall—. Que això d’embaucar oficials francesos t’hauria agradat.

—No has entès res, John. Tu saps el que vol dir ser esclava?

—Ja hi som. Quantes vegades t’he dit que tinc un document de manumissió i que…

Vaig escorcollar l’ampla butxaca i vaig treure el full. El dia abans, en plena discussió conjugal, me l’havia desat a la casaca.

—Un paper fals. D’una altra persona. No en parlem més, John. —Va fer el senyal de la creu, com tothom, davant l’aparició del Sant Crist.

—Déu! Quina tossuderia…

Em vaig entatxonar el paper altre cop a la butxaca, vaig fer mitja volta i em vaig perdre entre la gentada. Vaig esquivar com vaig poder els gremis acantonats, els cossos deixuplinats, els encaputxats i les cadenes que s’arrossegaven per terra. Vaig trencar cap a la plaça de l’Àngel i, a mesura que la multitud s’aclaria, vaig alleugerir el pas. Hi havia una persona, en tot Barcelona, que no devia participar en aquella celebració. Una persona que tocava de peus a terra i que devia ser a casa seva, envoltada de productes mundans. L’Eulàlia. Sense el marit, a més.

Al barri de la Ribera els carrers eren deserts. No em va costar fer-me sentir i pujar al seu pis. Ella em va obrir la porta, vestida com sempre amb peces fetes per arrencar d’una estrebada.

—T’has barallat amb algú, Sinclair?

—No n’has de fer res. —Em va pujar la coïssor al ventre—. Que tens tabac? Tabac de debò…

—Tabac…, estàs de broma! —Els seus llavis em van convidar a passar—. Vols dir que busques tabac?

Vaig entrar a la casa, rere el seu caminar mandrós i de cadència formidable. Als racons, a banda i banda del passadís, hi tenia tota mena de fòtils. Fusells, municions, vins, sacs de blat, fins i tot un rellotge que semblava, a primer cop d’ull, de factura veneciana. Les darreres sortides de la milícia, gràcies als mil homes d’en Casanova, havien produït un bon boti: una part prou suculenta, era evident, havia anat a raure a ca l’Eulàlia. I ella navegava entre les andròmines, refiada de la seva sort i dels seus encants. Els meus ulls perseguien aquelles cuixes llargues que fregaven, tres dits per sota del cul, una vora de setí volador.

La vaig atrapar que encara no havia arribat al capdamunt del corredor. Li vaig prendre les cuixes amb les dues mans i vaig remuntar amb els dits fins a l’entrecuix. No duia calces. La vaig empènyer a una taula, sempre d’esquena a mi, li vaig arromangar la vora de setí. Em vaig alliberar la tibantor dels calçons i la vaig muntar. La primera envestida va acabar aviat: llavors ens vam despullar l’un a l’altre i vam jeure al llit, encara amb gana. Ella em va fer tot el que sabia fer amb la llengua en remull, que era molt. I jo vaig oblidar per una estona el setge, la Marianna i la Pasqua de passió. Els sentiments de resurrecció, que els vaig tenir, no van ser precisament els que de costum van aparellats a la Setmana Santa.

Quan em vaig girar panxa avall, esgotat, la son em va vèncer. Només vaig dormir uns minuts, però prou per tenir la impressió, en despertar, que l’havia vessat altra vegada. Em queia bavota de la boca i m’estimava més no parlar. Ella es va adonar que estava despert i em va palpar les costelles.

—Renoi, t’has aprimat.

—Tu també —vaig murmurar, els llavis encara contra el llençol—. Bé, només de panxa. No sé com t’ho fas per tenir tot el que cal al seu lloc, en la justa mesura.

—M’alimento d’homes com tu.

Vaig callar, perquè la resposta i la resposta a la resposta potser haurien portat a una altra rebregada. Vaig treure l’enigma dels tres amics i del diner perdut, però no en va voler saber res. No era dona de càbales, ella. Llavors li vaig esmentar l’enganxada amb la Marianna i la conversa prèvia amb el conseller en cap. Allò sí que li va interessar.

—Un barrut, el poll aquest —vaig arrodonir.

—Doncs trobo que té les seves raons —va dir ella, i jo em vaig tombar—. Si vol resguardar la ciutat, és normal que se les empesqui totes. És la seva obligació, segons com.

—És un carallot. Pretendre que la Marianna…, on s’és vist mai!

—Doncs no és una proposició tan fastigosa. —Es va escurar les ungles dels dits—. Si m’ho demanessin a mi, no sé pas que diria.

—Tu no ets la meva dona.

—Ella tampoc. —Es va bufar les ungles—. I si t’haig de ser franca, trobo molt natural que les teves maneres li provoquin enuig.

—Sí, au —vaig esbufegar—. Què és això, una conspiració?

—Potser sí. —Va riure per sota el nas—. I tu ets un ingenu. Corren temps difícils, Sinclair. Apa, vinga —em va tustar entre les cames—, fes el favor de vestir-te. No trigarà a arribar en Trinxet.

—Sí, sí. —Em vaig incorporar—. Per cert, l’he vist a la processó. Se les ha tingut amb el meu criat.

—I tu t’has fet escàpol?

—És clar. Estic molt prim, jo.

Va riure altre cop. Vaig recollir la roba, escampada per terra en tota la llargada del pis, i em vaig enfundar el tern. No em faria cap mal roba nova, vaig pensar: començava a semblar el Borni, esparracat de cap a peus. Vaig fer pessigolles a l’Eulàlia, sota els llençols, i després me’n vaig allunyar. Anant cap a la porta, em vaig cenyir el barret. Vaig tancar la porta de cop i, amb l’olor de la dona als llavis, vaig davallar les escales. Poc m’imaginava com i on tornaria a veure les seves cuixes i la seva ganyota de serpent.

Dilluns Sant vam anar a dormir amb aires de penediment i el dimarts següent, a toc de vespres, el foc i la fúria ens van caure sense compassió. L’enemic va trencar la treva pasqual, amb un terrabastall digne d’un monarca que es creia investit d’ira divina. Pel que sembla, els primers canons de calibre gros havien arribat al cordó filipista, procedents d’un front europeu que anava de baixa. Els artillers francesos i castellans volien posar a prova la seva força: durant unes quantes hores, els projectils van volar per sobre dels baluards i es van estimbar al cor de la ciutat. A la Ribera, al veïnat de Sant Pere, fins i tot al barri de la seu, la metralla i les bombes van començar a obrir esvorancs. Fins aleshores, els morters no havien impactat més enllà dels murs i dels edificis avançats. La guerra irrompia, sorollosa, al rovell de l’ou de Barcelona.

Les autoritats de la ciutat van replicar amb un ban públic, que no deixava de ser una manera molt particular de respondre a un bombardeig. Van decretar que no hi havia ni un sol barceloní que tingués por, car posaven les seves esperances de salvació en Déu. Anunciaven solemnes que estaven segurs del triomf final, amb gran sorpresa del món sencer, i que sabien que Déu salvaria la vila perquè els homes aprenguessin que només ell, el Totpoderós, era capaç de fer i desfer reis.

Malauradament, els canons enemics no es van deixar intimidar per tal demostració de fortitud. L’ofensiva es va mantenir i fins i tot va créixer. Al cap d’un parell de dies, a trenc d’alba, la tronada em va fer despertar. Encara mandrejava al llit quan el meu criat va entrat sense trucat i em va anunciar que havien tocat el convent dels frares.

—Quin convent? —Em vaig fregat els ulls—. Quins frares?

—Goita, allà on s’està el vostre amic, el menudet aquell.

—En Ribereta!? —Vaig saltar del llit i la Marianna, mig incorporada, es va ajustar els llençols per cobrir-se.

El Borni va continuar mastegant com si res. Li vaig fer el senyal que sortís de la cambra i em vaig vestit a corre-cuita. La Marianna es va embotit la panxa de quatre mesos als enagos i es va lligat el cosset.

—No t’amoïnis, John. Encara és viu.

—I tu com ho saps? —La vaig observar mentre provava de pujar-me la mitja, a peu coix—. Com pots estar-ne segura?

—Ho sé. No ha arribat la seva hora. I tu vés amb compte —va fer—: que tampoc no és la teva hora, però cauen bombes a tot arreu.

—Artilleria i destí —vaig murmurar—. No hi veig la relació.

En Joan ja s’esperava al carrer. Feia bola a la galta i el terra, als seus peus, era ple d’escopinades fosques. Ja havia barrejar cendra amb fulla seca, altra vegada, per poder salivar amb el que fos. Vaig desviar la vista, disgustat, i vaig assegurar-me el pistolet de Silèsia a la cintura. El vaig fer afanyat amb un gest brusc, en direcció a Santa Caterina. El cel tronava i xiulava i, a estones, ens feia arribar l’estrèpit de la runa que s’esfondrava. A la Rambla, els escamots de la milícia pujaven esperitats amb barrils de pólvora i carretades de munició. Més endins, per la banda del Call, el feineig adormit i matiner engegava com qualsevol altre dia, o gairebé. Potser la gent corria més, o potser les minyones miraven més amunt: però la compra i la venda encara eren el motor de la vida.

Una pila d’enderroc ens va barrar el pas al carrer dels Mercaders, molt a prop del convent. Vam fer marrada per esquivar l’obstacle.

—El campanar encara hi és, goita —va observar el Borni, en tombar per una cantonada.

—Sembla escapçat —vaig apuntar.

A mesura que ens hi acostàvem, vam advertir que el barret de teula que coronava la torre hexagonal havia perdut la punxa.

—Si les bombes vénen de fora muralla —va cavil·lar el criat—, deuen haver fet caure el campanar cap a dins. Cap al claustre, o sigui… —va traçar una trajectòria amb la mà de ferro—: ben bé al damunt dels dormitoris.

—Refotut Borni… Tu i la teva geometria…

Arran de la tàpia del recinte vam trobar moviment. Tot un pany de mur havia caigut a la via pública, i havia deixat al descobert els horts i les parts posteriors. Un parell de soldats collien maons i netejaven el pas; els veïns, barrejats amb els monjos, retiraven cossos exànimes i els arrengleraven al carrer. Ens hi vam acostar i vam comprovar que la majoria eren soldats. Una part del claustre devia haver-se ensorrat a sobre dels malalts i convalescents que estaven refugiats allà. Em va costar treure els ulls d’una de les víctimes en concret: era un vailet molt jove, uniformat a la manera de la Coronela, que havia perdut el cos de cintura en avall i que encara duia les benes, brutes però ajustades, a l’entorn del cap. Semblava que la mort l’hagués visitat en somnis, perquè tenia les parpelles tancades i exhibia un aire plàcid.

—Anem, mestre, anem a dins.

Vam remuntar les piles de maons i vam travessar els horts, guiant-nos per la corrua de gent que venia de cara. Alguns homes s’arrossegaven sols, fent tentines, i altres eren carregats a les espatlles dels rescatadors. A la paret exterior del claustre hi havia un gran esvoranc, per on emergien les figures arrebossades de pols. Vam escalar una altra muntanya de runa i ens vam trobar a l’interior del pati. Entre els crits i els gemecs dels ferits se sentien les veus, autoritàries, dels que comandaven l’operació. Vam demanar per fra Ribera però ningú no ens va saber informar. Ens vam enfilar pels graons que duien al primer pis i allà, entre el testimoni de portes esbotzades i bocins de pedra, vam fer cap al dormitori. L’estança comunal semblava buida: els llits sense fer, abandonats a corre-cuita, amb les rengleres interrompudes per un garbuix de bigues i de polseguera a l’extrem.

Els darrers llits eren sepultats en runa. Vaig començar a retirar totxos, un a un, però el Borni em va aturar. Va engrapar una senyora biga amb les dues mans, dos garfis enormes, i va tibar enrere amb força. La serrera es va deixar arrencar amb docilitat, com una ceba, i va obrir una cavitat que de seguida va cedir. El gegant en va estirar una altra, i encara una altra, i en acabat un pany de maçoneria sencer. Vam esmunyir-nos a l’altra banda, compartint més estossecs que paraules, i vam estudiar el que quedava dels llits. Hi havia un jaç que ja no presumia de capçal: tot just mostrava els peus, i quan dic els peus vull dir també els peus, grisos i ossuts, del frare que havia ocupat aquell jaç. El següent llit s’havia estalviat l’ensulsiada, gràcies a un travesser providencial que el protegia en tota la seva llargada. A sota hi havia la forma d’un religiós ajagut i recobert de crostam. Era en Ribereta.

—Mare meva, fraró —vaig arrapar l’orella al seu pit—; que t’han fet?

Li vaig auscultar el cor.

—I doncs? —va preguntar el Borni.

Em vaig incorporar i vaig escampar la pedruscada que cobria les faccions del religiós.

—Batega. —Vaig picar-li les galtes—. Encara és viu.

El meu doctor en teologia no revifava. El criat em va desplaçar, va allargar la mà, la va acostar al clatell de l’home i va clavar-li dos ventallots de primera. Vaig provar d’enretirar el braç agressor, però en aquell moment precís el rostre inanimat va fer una ganyota. Va arrufar el nas un seguit de vegades, i a la fi va obrir els ulls de bat a bat. La seva cara de pardalet es va tornar a il·luminar. I va arrencar a tossir.

—Me cago en l’ou, Ribereta —vaig somriure—, me cago en l’ou, ja us feia a l’altre barri.

—No, Verge Santa… —va estossegar—; de cap manera. Com puc marxar… —el seu pit menut va fer uns quants sotracs—, com puc…, sense determinar… —més estossecs—, si aquesta guerra és justa?

—Teniu raó, teniu tota la raó. Però ja pontificareu un altre dia. Esteu molt feble, heu de reposar.

Li vaig inspeccionar el cos. Més enllà de blaus, morats i cops de tota la gamma, i de dos traus seriosos, semblava en bones condicions. Les ferides eren a l’avantbraç i a mitja cuixa, i la segona encara rajava. Li devia haver caigut alguna pedra cantelluda, o una fusta estellada, en vista del forat que s’hi obria. No corria perill de mort, però calia treure’l d’allà —si més no, per evitar nous esfondraments. El Borni se’l va carregar a les espatlles i el va treure a fora, als jardins del convent. Amb l’aire fresc va deixar de tossir, i el criat el va estirar sota l’ombra d’uns tarongers, on ja hi havia una vintena de ferits que esperaven les cures.

A fra Ribera, com a la resta dels que tenien la carn oberta, els van aplicar vermell escarlata. Aquella potinga era típica del país i jo no l’havia vist enlloc més, cosa estranya, perquè les curacions de vermell eren rapides de debò. Potser era l’únic prodigi de la medicina local: polsim de mirra, encens, àloe, sang de dragó, sàndal esmicolat, bol d’Armènia i sarascola, tot ben trinxat i mixturat. Ho aplicaven a les ferides, i en poques hores cicatritzaven en sec, a més de desprendre una sentor entre carnal i sacra. Doncs bé, allò és el que li van administrar al fraró, mentre ell s’esforçava a parlar i debatre els conceptes més elevats de doctrina canònica.

—Regaleu-vos un respir, pare Ribera. Heu estat a punt de dinyar-la.

—Ai, Gimlet, si no fóssim esclaus de la carn…

—No crec que hàgiu de patir gaire, per això. —Vaig negar amb el cap—. La vostra esclavitud no és corporal.

—La idea de Déu… —va alçar el dit amunt, i jo li vaig abaixar amb afecte—: aquesta és la meva obsessió. La idea de Déu, que és l’únic que pot allunyar els homes de la bestialitat i de la barbàrie…

—Doncs si hem de fer cas del nostre món… —vaig sospirar—. Ho sento, amic, però sovint penso que és la idea aquesta, justament, el que aboca els homes a la barbàrie.

—No, Simclau, no és pas la idea. En tot cas —va gratar-se la cama, i el vaig haver de reprimir—, el mal ús de la idea…, el mal ús. Per cert…, que ja han callat, els canons?

Amb el tràfec de les darreres hores, no havia parat esment en aquell detall. En efecte, el retruny havia cessat i un sol generós de migdia regava la calma retrobada. Em vaig aixecar i vaig acostar-me a un sergent que rondava pel convent. Després de conversar amb ell, vaig tornar a la vora del frare.

—Es veu que la Coronela ha replicat des dels baluards —vaig aclarir— i que ho ha fet molt bé. Si més no, el sergent estava ben cofoi. Les bateries enemigues han volat pels aires.

—Ah. Veig que el Senyor s’ha apiadat de les nostres orelles.

—Home, Ribereta, i de nosaltres tots sencers, no creieu?

—No ho sabria dir. En vindran més, de canons —va calmar-se una picor sobtada al coll—, i la guerra s’escalfarà. No em vull fer il·lusions, Sincret: em tocarà assistir a la junta de teòlegs. No me n’escaparé.

—Vós i la vostra junta… —vaig fer petar el paladar—. Per cert, reverend doctor —vaig llambregar a banda i banda, per assegurar-me que no em sentís el Borni—: voleu que us expliqui l’enigma dels tres amics, la tavernera i el diner perdut?

—Endavant —va sospirar—; ara mateix, no desitjo altra cosa.

Al cap d’uns dies hi va haver festa grossa. Unes fragates mallorquines havien burlat el bloqueig i havien atracat al moll. Les campanes van repicar, el consistori i mitja ciutat van davallar cap al port i aviat, com era de preveure, es va sentir el xivarri d’una celebració que degenerava en motí. Vaig sortir amb el criat. Al pla de la Boqueria ens vam separar: jo vaig trencar cap als dominics, o el que en restava, per visitar en Ribereta. Aquell fraró caparrut havia decidit fer la convalescència allà, sota les voltes insegures del convent. El Borni, en canvi, va tombar cap a mar, delerós d’assistir a la brega, i jo vaig alertar-lo —sense gaire esperança, tot sigui dit— que guardés un bon capteniment.

A toc d’àngelus em vaig acomiadar de fra Ribera, que ja trescava com una llebre amb la pota ranca, i em vaig encaminar a casa per tastar la primera i única escudella del dia. Al carrer m’esperaven en Joan i en Felipó amb cara d’entremaliats. El criat tenia la galta plena d’esgarrinxades, sens dubte collides en la seva expedició al moll. Tots dos mastegaven tabac, o qualsevol altra porqueria, i al mateix ritme: el paviment era ple de salivades. Vaig amenaçar el minyó.

—Escup aquesta immundícia ara mateix. —Vaig sostenir els seus ulls juganers i insolents—. Ara mateix, he dit, o et porto per l’orella a veure ta mare.

—La vostra, de passada —va replicar el barrut.

—T’estàs guanyant un bolet. A terra. De seguida.

El noi va obeir, però no va abandonat la seva ganyota sorneguera. El meu servent tampoc. Vaig anar cap a la porta i el colós se’m va plantar al davant. Vaig fer un esbufec, em vaig passar la mà per les galtes i vaig demanar, amb tota la paciència que em quedava, a quina mena de joc estaven jugant. Llavors el Borni em va cedir el pas i, quan jo ja entrava al portal, vaig estar a punt d’ensopegar amb una àvia.

—Disculpeu, senyora. —Li vaig cedir el pas amb un toc de barret.

Ella no es va moure. De fet, de cua d’ull em va semblar que es rifava de mi, com es rifaven encara, apostats a la vora, aquell parell de galifardeus. Vaig alçar la vista. Se’m va tallar l’alè. Les riotes, el criat, en Felipó, la ciutat sencera es va dissipar. Ja no era al carrer de l’Hospital, a la banda del Raval, a la Barcelona assetjada. No podia ser-hi, perquè ella era al meu davant.

—La mare que em va parir…

—Sí.

Va obrir els braços, i els meus membres de fusta no van reaccionar. Va caldre que en Felipó, per darrere, m’alcés primer un braç, després un altre, i m’empenyés cap a ella. Aleshores sí: m’hi vaig arrapar, li vaig acaronar el clatell i li vaig picar l’esquena. Déu, que encongida i que vella i que diferent… No l’havia ni reconegut, d’entrada. I que boja i que nerviüda i que imprevisible…, en allò no havia canviat, era ben bé ella. Era la Theresa Sinclair.

—Que em va parir…, estès com un llum… —Me la vaig allunyar un pam i la vaig mirar—. D’on has sortit?

—Quin barret més tronat, fill. —Em va tocar la punta del tricorn—. I la perruca? On l’has deixat? Estàs fet un esparracat, noi. Doncs he pujat del port. Del vaixell de Mallorca. Ai, John, a veure quan t’afaites com Déu mana. Sí, del moll: sort que hi havia aquell amic teu, el coronel…

—En Sebastià Dalmau.

—M’ha reconegut i m’ha custodiat fins al teu criat, el gegant aquest —va assenyalar en Joan—, tan brut com amable. M’ha rescatat el teu amic, perquè si haguessis vist com bramava la gentussa… Què els passa, a tots plegats, que no han vist una fragata en sa vida?

El Borni i el noi ens escoltaven encantats, malgrat no entendre ni un borrall d’anglès. Els vaig ordenar que s’avancessin cap dins. Vaig agitar el cap, mentre m’afigurava el numeret de l’incansable Dalmau, salvant ma mare de la plebs i contenint l’avalot al mateix temps.

—Però vejam, mare: com se t’ha acudit baixar fins aquí? —Li vaig pessigar la galta—. Tenim una guerra, saps?

—Au va…, les guerres les fan els homes, i Theresa Sinclair mai s’ha espantat de cap home, oi que no?

—És cert. Però amb la teva salut, tan delicada…

—La millor cura als mals d’una mare, John, és un fill… —em va dedicar uns ulls alhora tendres i esverats—, el seu Fill; i, a més, jo no podia aguantar més sense conèixer la meva jove…, i el meu nét. I si no els arribava a veure mai?

—Bé, bé, ara ets aquí. —Li vaig envoltat el cos amb un sol braç—. Entrem, que et presentaré la Marianna.

—Ja la conec. He estat parlant amb ella una bona estona. I he tingut temps de canviar-me i d’ensenyar-li el meu vestuari.

Aquella mirada petita, aquelles ninetes vives explicaven el que calia saber.

—Us heu fet amigues.

—Te n’has d’ocupar, John. Tu saps prou que no em feia cap gràcia, aquesta mossa. Et tenia embruixat, et tenia lluny de mi. Però és la dona que has triat, i ara veig que has triat bé. La tens massa desemparada. I espera un fill teu.

—D’acord, d’acord —vaig assentir—, anem a dins.

—Has de fer-li costat. —Va pinçar-me el braç—. Els mals dels homes, la major part dels mals, vénen perquè no paren prou a casa.

—Ja t’he entès, no t’embranquis ara amb consells de vella.

Es va ofendre. Va desempallegar-se de les meves mans i es va plantar a certa distància. Portava un vestit rosat, acabat en vores i puntes, impropi de la seva edat, d’aquella latitud i d’aquella ciutat. En cosa d’hores, vaig sospitar, el modelet acabaria empastifat de fang. Vaig bufar per sota el nas. Ella no va claudicar.

—Tu eres el meu menut, John. Jo et vaig dur a les entranyes i et vaig pujar tota sola. —Se li va emboirar l’esguard—. Entesos: no vaig ser mai una dama recta i exemplar. I ara sóc una anciana, castigada pels anys, que de vegades ja no hi toca. Tot el que vulguis. Però sóc la mare, la teva, te’n recordes? Veig la teva cara de pedra i m’adono que no ets tu, que et disfresses. Estàs fugint de tu mateix.

—Recoi, mare… Has creuat les aigües, t’has jugat el coll, has viatjat a l’infern, per engegar-me un discurs moral?

—Doncs sí. Però que no ho veus? La humanitat us havia de separar: ella esclava, tu fill de la cort. Una criada decorosa i un rodamón llicenciós. Una negra i un anglès sense terra. Era una aliança impossible, no ho entens? I malgrat tot, us va beneir la força de l’amor. No siguis ruc. Viu-la, tu que encara pots. La tens embarassada: porta-li la cadira, obre-li les portes, no la deixis feinejar. Que tots els enamorats del món estiguin gelosos de tu, que tots envegin la vostra felicitat i el vostre idil·li impossible. Au, burrot, vés i abraça-la.

—Mare…

—Fes-ho. Ara.

Vaig anar a dins. Bé, hi vaig anar jo i també el nen que encara duia al cos, el nen renyat per l’esguard matern. Allà, a l’entrada, asseguda en un esglaó, hi havia la Marianna. Va alçar el cap, el front ben arronsat, i em va observar. La mare va passar pel nostre costat, acariciant-nos amb les faldilles, i es va fondre escales amunt.

—Què et sembla? —Em vaig ajupir davant d’ella—. És com te la imaginaves?

—Sí. Més llesta i tot.

—He… —Vaig forçar un somriure—. Depèn del dia.

Li vaig fregar el genoll amb un dit. Ella em clavava els ulls i alenava, entre els llavis carnosos, amb aire impacient. Ja era ben gros, que m’hi acostés a les ordres de la mare. Tot sol no m’havia pogut decidir. Vaig abaixar la vista, i vaig notar com ella em treia el barret i se’l deixava a la falda. Li veia els turmells i les vetes de les espardenyes, de color cru, que es llaçaven amb nitidesa cames amunt. La seva pell bruna era fina, era suau i era llisa. Vaig acaronar-li la sotacama, m’hi vaig apropar i li vaig besar el pont del peu. La vaig admirar en tota la seva grandesa, des d’avall.

—Marianna, jo…

—Ho sé. No cal que em diguis res.

—És aquesta maleïda guerra, aquesta ciutat que…

—John —em va tallar—. Sóc jo. La Marianna. La que t’espera, la que sempre t’havia esperat.

Vaig parpellejar. Ella em va agafar la cara amb les dues mans.

—Mira’t en els meus ulls, home, mira’t d’una vegada. T’espanto? Et faig mal? Sóc jo, la que t’estima. La que t’ha estimat sempre. Quan naixies, jo era allà, al teu costat. En el teu primer amor, jo era ben a prop, vigilant.

Vaig mirar els seus llavis i em va arribar el seu alè.

—Sempre t’he acompanyat, John, per molt que tu no em veiessis. Jo era la teva ombra, saps? A cada femella que tenies, jo et vetllava, i et feia estrany el cos que senties. Jo et custodiava l’ànima, fidel, i et glaçava les emocions. He estat sempre amb tu i sempre hi estaré. Estima’m, John. Estima’m tu.

Vaig deixar de mirar-li els llavis.

L’endemà la campana Honorata, la de la catedral, va tocar a Te Deum. Tres salves de canons van retrunyir per la plana, i després tres canonades encara més fortes. Ma mare es va tapar les orelles. Vaig demanar al Borni que sortís a descobrir què passava, i ell no es va fer pregar. En un tres i no res ja era fora.

—No cal anar a ensumar gaire res —va sentenciar la Marianna—. Està més que clar.

—Foc creuat, altre cop? —Era en Felipó, que s’havia aixecat a mirar per la finestra. La mateixa finestra per on havia disparat el seu germà abans de morir.

—No. No són combats —va fer ella—. Els trons surten tots d’aquí, de la banda de la ciutat. Tres espetecs de pólvora cap al campament francès, i tres de foc real cap als castellans. Senyal de pau als uns i de guerra als altres. La corporació ha rebut alguna notícia important.

—Notícies… —vaig murmurar—; potser han arribat cartes, potser n’ha passat alguna de grossa. Mare…?

Ma mare conservava les mans ben arrapades a les orelles. Li vaig enretirar el braç amb força.

—Mare!!!

—Et sento perfectament, John.

—Saps si les fragates duien cartes? De Viena, o de Londres, o de la Haia… Correspondència, vaja.

—Jo que haig de saber, pobra de mi…

Es va tapar l’orella altre cop i aleshores, de sobte, va obrir uns ulls com a plats i va xisclar. La resta, que no ens havíem impressionat pels canons, vam fer un bot a la cadira. La mare es va aixecar i va anar cap a la cambra on li havíem fet un forat per dormir —la d’en Felipó i la Joana, la del llit gran. Va remenar l’equipatge i va tornar amb un sobre a les mans.

—No em diguis que… —la vaig fulminar—. Fins ara no t’has recordat d’aquesta carta? Portaves una lletra per a mi i no me n’has dit res? Collons, mare, tu saps el que costa rebre novetats, aquí?

—Noi, és que tinc tantes coses al cap! —Es va arronsar d’espatlles—. Au, deixa de rondinar i obre-la. És del marquès, el senyor Dalmases. Va provar de fer-me desistir del viatge; que si naps i que si cols, que si havia perdut el cap, però jo no me’l vaig escoltar. Li vaig dir que estava decidida, i prou. Llavors em va donar aquest sobre per a tu.

La missiva era del setze de març, i havia trigat a arribar tant com la seva portadora: un mes ben bo. Me la vaig llegir en diagonal, i tot seguit la vaig passar a la Marianna. En efecte, hi havia novetats: el Rei Sol i l’emperador havien acordat la pau, a la fi. Aquella era la raó que explicava les festes i les canonades selectives. Com que la ciutat encara es considerava afecta al pretendent austríac, els capitostos de la resistència devien imaginar que la pau de Rastatt anul·lava l’enemistat dels francesos. La Marianna em va tornar la carta, els ulls entelats per les paraules del seu padrastre, i jo em vaig retirar a llegir-la amb deteniment.

Després de repassar el text un parell de cops, vaig pensar que no n’hi havia per llençar les campanes al vol. Calia saber què deia Viena i, sobretot, com s’entenia aquella treva a París. Però potser el conseller Casanova havia sentit veus que a mi no m’havien arribat. I parlant del molt honorable, havia de decidir si volia participar-li les informacions d’en Dalmases, o si les compartia amb en Dalmau o en Villarroel, o si me les quedava per a mi tot sol. El record de l’entrevista amb el pròcer barceloní no em feia frisar per una segona visita, però l’home era, al capdavall, la figura més alta de la ciutat. No havia resolt res quan va comparèixer el criat. Mastegava com un foll i li queia un reguerot de bava pel mentó.

—Goita, he reunit rumors fabulosos, mestre.

—Amolla, doncs.

—Diuen que avui han previst accions de gràcies, i solemnitats, a tots els temples. Serà una gran festa. —Va fer un rot ben sonor—. A la capella de Sant Jordi, al palau de la Generalitat, estan guarnint-ho tot amb flors. Com que avui és, a sobre, la diada del patró, un dels oïdors ha escrit un villancet fet exprés per a l’ocasió, que diu així…

—Joan, prou. No m’expliquis romanços. Vull les novetats de fora, les de prínceps i cèsars. No les de poetes ronyosos. I eixuga’t la cara, coi, que encara em regaràs.

Li vaig allargar un mocador. Ell se’l va passar pel coll, aquell coll seu que no era més que un plec, i me’l va tornar ennegrit de suor. Vaig decidir que li regalava el drap.

—Ahir —va explicar mentre continuava embrutant el mocador—, quan va arribar l’estol de Mallorca, el conseller en cap ja els esperava a l’espigó. Jo el vaig veure, abans de recollir la vostra senyora mare. M’han dit que es va llegir les cartes allà mateix, no la vostra senyora mare sinó el conseller primer, i que si no hagués estat pels avalots, ja hauria ordenat alegrances generals de seguida. Però avui sí, faltaria més, avui s’ha estès la brama i tothom ja sap que diuen les cartes, i goita, treuen domassos i la gent canta visques a Carles l’emperador, i també a Lluís de Franca!

—Ho celebro. Quines cartes ha rebut, en Casanova?

—Ah, això sí que no ho sé. —Va deixar de ruminar—. Unes quantes, un nombre d’aquells que no es pot partir en dos. Tres, o cinc, o potser set.

—Alguna de Londres?

—Just! Una de Londres, això mateix, i quatre de Viena. —Va tornar a mastegar, satisfet—. Cinc, doncs.

—Molt bé, Joan. I què deien, les de Viena?

—Com ho haig de saber, jo? No sé pas llegir, mestre. —Em va veure l’expressió enutjada—. Goita, coses bones… Que tot anirà bé, i que es recorden de nosaltres, i… —Va ficar-se la mà dins el gipó—. No ho sé, llegiu-ho vós mateix. Han omplert la ciutat de papers com aquest.

Em va passar un full que reproduïa, paraula per paraula, les cartes de Viena. Ho havien imprès a corre-cuita i la tinta encara feia olor.

—Coi, Joan, podies haver començat per aquí… Au marxa, deixa’m llegir això.

—Sí, mestre. —Va girar cua, però es va aturar al marc de la porta—. Per cert, mestre, ja sabeu on va anar a parar el dineret de la tavernera?

—No, encara no. I fes el maleït favor de deixar-me en pau.

Em vaig concentrar en el text. L’emperador animava els seus súbdits, fidels i coratjosos, a no defallir. Informava que el seu plenipotenciari havia signat el protocol amb els francesos, el dia sis de març, a la fidelíssima ciutat de Rastatt del Rin. La casa d’Àustria havia recuperat les possessions itàliques i flamenques, anunciava complagut, i per això havia rubricat l’acord com a sobirà de les Espanyes. No deia el més important, però: que havia renunciat a continuar la guerra ibèrica. Deixava aquesta tasca en mans dels devots i coratjosos catalans, els quals procuraria auxiliar amb totes les seves forces fins que aconseguissin els avantatges que es mereixien. I ho arrodonia prometent que desvetllaria atencions per dispensar les assistències que pogués a l’hora d’arbitrar, remarcava, la possibilitat d’un socors cristià.

Una bella peça de retòrica, vaig pensar. Així que era aquella cantarella, aquella carta pomposa, el que havia desfermat la joia de les autoritats i el poble menut. Fantàstic. L’emperador havia sembrat l’equívoc entre una gent necessitada de paraules boniques. Davant de semblant bunyol, les conspiracions britàniques, els tortuosos negocis de don Pau Ignasi, eren armes de gran calibre. Vaig desenterrar la ploma i el tinter, i al dors mateix del full volant vaig guixar una nota per a l’amic Dalmases.

—Ara em direu quin és el meu personatge, en aquesta farsa?

El coronel Dalmau cavalcava al meu costat. M’havia vingut a buscar, la matinada d’aquell dissabte d’abril, i m’havia fet sortir fora muralles. Sis genets del regiment de la Fe eren tota la nostra escorta, i ens apropàvem perillosament a les trinxeres enemigues. Havíem deixat enrere la posició avançada dels Caputxins: quan el sol del matí ja ens escalfava el clatell vam ingressar a la terra de ningú. En Sebastià s’havia vestit les millors robes: duia el cap cobert amb un tricorn plomat, el pit de la casaca ben planxat, les solapes d’un vermell festiu i el florí rematat amb llaços grocs. La bonhomia li omplia la cara i mirava endavant més satisfet que un batxiller a punt de graduar-se.

—Sou britànic, parleu un francès impecable… —va acaronar la crinera de l’euga—, i pocs com vós, en aquesta ciutat, coneixen les ordenacions de la diplomàcia. Bé, ningú, per què ens hem d’enganyar…

—Molt amable, amic meu. Però aquest devessall de virtuts, quin servei us pot fer?

—A mi, el millor —em va oferir un somriure—; i a vós, un àpat com no l’heu vist des que vau abandonar l’Anglaterra.

—M’ho temia. Em porteu a parlamentar, oi? —Vaig tibar les regnes del cavall, que renillava—. A tractar els termes d’una capitulació. Heu de saber que jo no sóc la persona més indicada i que tinc uns compromisos adquirits…

—Txxt, no us embaleu. No signarem res, només tindrem una conversa amigable. Vejam, on és el drap blanc? Ja som a prop. —Va adreçar-se a un dels soldats—. Tu, enganxa la bandera al sabre, i enlaira-la ben amunt o ens cosiran a trets.

Ens acostàvem als peus dels turons d’Horta, i les trinxeres no es divisaven enlloc. Com a molt, vèiem uns munts de terra i tanques de fusta i, més enrere, un mar de tendals i posicions de bateries. Això sí, la ferum humana ens arribava ben punyent. Vam travessar un seguit de conreus cremats i ens vam aturar. De sobte, un pal amb un mocador blanc va emergir de les entranyes de la terra, i el coronel va donar l’ordre d’atansar-s’hi. Em vaig cobrir el nas amb el corbatí de mussolina, el que m’havia endossat ma mare abans de marxar, i vaig seguir amb els ulls la cua de l’euga d’en Dalmau. Vam salvar les trinxeres amb els pontons de fusta que l’enemic ens havia disposat: des dels forats, entre el fang i els fems, ens observaven els soldats francesos. Vestien el blau reial dels artillers, envernissat de pols, i estudiaven la nostra aparició amb els ulls enfonsats, la barba mig crescuda i els pòmuls disparats.

Vam davallar un pendent i ens vam trobar enclotats al campament. A esquerra i dreta, no sé si per impressionar-nos, havien concentrat bateries de canons, morters i curenyes desarmades. Una formació d’infanteria ens esperava, la flor de lis enarborada i un capità al capdavant. L’home ens va fer una salutació marcial i va indicar als seus homes que prenguessin les regnes. Jo em vaig treure el corbatí del nas. Ens van conduir amb pompa, com els reis d’orient, entre les tendes apedaçades, les piles de projectils i els fogons fumejants, fins a l’adoració. És a dir, fins al mas Guinardó, que feia de quarter general. Allà ens esperaven drets una renglera d’oficials. Vam baixar del cavall i un cavaller de perruca abundant ens va allargar la mà. En Dalmau li va correspondre.

—Coronel Monteuil —va dir el català, i em va assenyalar—; aquest és l’home del qual us havia parlat. John Sinclair.

—Senyor —li vaig donar la mà i vaig adreçar-m’hi en francès—, les meves consideracions més, eeeh, més…, cordials.

Vam deixar la tropa a fora, i nosaltres dos ens vam afegir a la comitiva castrense. En Dalmau em va informar que ell ja havia celebrat una reunió preliminar amb el coronel Monteuil, tres dies abans: un home de paraula, va avançar, però que no manava prou. Vam ingressar al casalot, i de seguida ens va envair un aire ensenyorit. Els murs eren plens de domassos, l’encens cremava arreu i es notava un esforç, no del tot reeixit, per matar les sentors innobles que pujaven del campament. Vam arribar al menjador, arranjat per a uns vint comensals, parat amb canelobres i vaixella de Llemotges. Al centre de la taula seia un home uniformat, d’uns cinquanta anys, abillat de seda i setí blanc. Es va incorporar i se’ns va presentar com el general Guerchy, comandant en cap de les forces gal·les. Vam complir les formalitats i vam seure, nosaltres enfront de l’amfitrió.

—Vi de Borgonya —va anunciar el general, mentre ens feia servir les copes—; de les meves vinyes. Un vi guerrer, però que estova l’esperit.

—Tastem-lo, doncs —va convenir en Dalmau.

Vam empassar. Nosaltres procuràvem ocultar el delit per aquell beuratge preciós, que feia moltes setmanes que no ensumàvem. També vam haver de contenir l’admiració quan van entrar les safates de vianda: moltó rostit, volateria farcida i acompanyada de crema Chantilly i un senglar esplèndid, sotmès a un setge de pomes i peres i ametlles dolces —no sé pas si una metàfora de la nostra condició. Jo tenia un record molt difús del darrer dia en que havia vist meravelles com aquelles, i ignoro si en Dalmau les havia vist mai. El cas és que, a les nostres faccions xuclades, els oficials hi devien advertir l’espurna dels ressuscitats: tots ens observaven amb atenció, i estic segur que tenien prevista l’escena com una part més del regateig.

—És una llàstima que ni el mariscal Villarroel —va parlar un major que seia a l’extrem— ni el vostre síndic (com es diu?…, això, Casanova), que no hagin pogut venir, vull dir. Indisposats, potser? Un empatx?

El que havia intervingut era un oficial castellà, l’únic que era present a l’aplec. Exhibia un bigoti impertinent i destrossava el francès amb la seva veu ronca. La resta dels comensals van fer veure que no l’escoltaven. Era clar que el tenien allà per compromís i no pas per gust.

—El cert és que cap dels dos no enraona prou el vostre idioma —va replicar en Dalmau, adreçant-se directament al general—. I hem cregut que en una reunió tan crucial seria bo poder apreciar els girs del llenguatge.

—Ho comprenc. I heu de saber, coronel Dalmau —va dir «Dalmó», de fet—, que ens sentim molt honorats de la vostra presència.

En Guerchy havia de conèixer, per força, algunes minúcies del que succeïa dins de Barcelona. Tenia agents encoberts pertot, acollia desertors a diari i el cordó d’atac no era tan inexpugnable com hauria volgut. Era possible, doncs, que sabés com havien discutit els notables de la ciutat, i com en Villarroel, interlocutor natural, havia estat retingut rere muralles. I potser havia sabut, fins i tot, que els més exaltats del consistori havien amenaçat el conseller primer que no sortís a negociar amb l’enemic, dient-li que si ho feia l’acusarien de traïdoria. Per Guerchy, home perspicaç, la presència del coronel no era cap desatenció, sinó una bona nova; era un signe de feblesa i de divisió.

—I com van els ànims a la ciutat? —va interessar-se Monteuil, tot cargolant-se els rinxols de la perruca—. Voleu algun socors diguem…, d’això…, humanitari?

—Vós sou militar… —vaig engegar-li jo—, i no se us pot escapar el que passa en una ciutat escanyada. Però em temo que la vostra ajuda seria entesa com un confit per a una dama: és a dir, com una penyora de conquesta.

—Doncs espero que això… —Guerchy va assenyalar les menges—, no us sembli cap penyora.

El general va ordenar que servissin els plats. Nosaltres vam respirar alleujats, perquè ja ens temíem que el suplici de l’abstinència s’allargaria hores i hores, amb aquell bé de Déu de delicadeses al davant dels ulls. Gràcies a la misericòrdia del nostre amfitrió, els bocins de moltó i els talls de senglar es van amuntegar als plats, i en Dalmau i jo ens hi vam abraonar amb una voracitat poc dissimulada. Sentíem els ulls dels comensals a sobre nostre i, tot i així, no vam esforçar-nos amb compliments. Aquella carn era fibrosa, ben cuita, un punt fumada i sucosa. Era carn de veres, vaja. Després de buidar el primer plat, em vaig veure amb cor de suportar una conversa elegant. I mentre m’omplien el segon ja vaig interpel·lar els militars.

—Aleshores, digueu-me —vaig demanar sense encomanar-me a ningú en particular—: com enteneu l’acord de Rastatt? Si ja no hi ha potències en guerra, quin sentit té un exèrcit sencer mortificant una ciutat?

—Ja vaig avançar-li al senyor Dalmau —va puntualitzar Monteuil amb les celles un poc alçades— que França no és amiga de la sedició. La pau ha estat feta amb els vells enemics, d’acord, però no pas amb una gent tossuda, uns rebels que no volen inclinar-se davant el rei legítim. I com que aquest rei és de la família reial francesa, doncs aquí estem, complint el nostre deure.

—I jo ja us vaig respondre —va apuntar el català, amb la forquilla coronada de vianda— que no hi ha crim de lesa majestat. Barcelona va acceptar el pretendent austríac després d’un setge molt semblant a aquest. Va ser conquerida i va pactar una entesa amb el nou poder… —va esgrimir la forquilla, com si fos la imatge d’un sobirà—, una entesa com la que podria sortir d’aquí. On són, doncs, els sediciosos?

—Au vinga, coronel —va respondre el seu homòleg gal—, no em vingueu ara amb legalitats… Tots sabem que…

—Ni ells ni nosaltres… —va sentenciar el seu superior—, no ens podem perdre en disputes de legitimitat. Tenim un conflicte encallat, i la nostra missió és saldar-lo. Vejam, senyors —es va eixugar la punta dels llavis amb el tovalló—, siguem clars. Jo tinc l’encàrrec del rei Felip per acabar amb aquest setge tan llarg i enutjós.

—Encàrrec…, del rei Felip? Ho he sentit bé? —vaig quedar-me a mitja mossegada.

—Sí. —L’home va rubricar l’afirmació amb un cop de morro—. No us diré que Lluís el Gran no hagi cargolat el seu nét des de fa mesos, ja ho sabeu. Però per una vegada, l’experiència de l’estadista i l’exasperació del mocós s’han conjugat per dur-nos a aquesta taula.

El major espanyol va bordar una expressió aïrada, i el general es va disculpar. Tot seguit va prendre un confit i, ventilant-lo amb despreocupació, va continuar com si res.

—A Madrid, fa temps que diuen que l’home més important del regne és la princesa dels Orsins. Doncs bé, aquest gran home d’estat —va recalcar les seves paraules— es vol retirar amb un ducat a Flandes. Però segons els termes de Rastatt, l’enclavament pertany als Àustries, i l’únic que els ho podria esgarrapar és el Rei Sol. Oi que em seguiu? I és clar, Lluís de França diu que no pensa fer cap més favor al seu nét, o a la dels Orsins, fins que no facin net amb aquest setge tan empipador. Per això s’han mogut els homes forts de Madrid i m’han demanat la intercessió.

—Lamento de tot cor… —vaig sol·licitar un tercer plat—, els maldecaps que suporta la reialesa. Però podeu suposar que a Barcelona la gent també té els seus problemes. Què els podeu oferir, a aquesta gent tan abnegada, abans que s’avinguin a desembussar la sang de les venes blaves?

—Respecte. Una capitulació honorable i sense dany. Respecte de vides i de propietats. En altres paraules, no usar les cinquanta mil bombes que heu vist aquí, impacients per estimbar-se contra la ciutat.

—Les bombes ens poden irritar —va advertir en Dalmau—, però no ens subjugaran. Recordeu que resistim des de fa mesos, que el mariscal Villarroel ha combinat una defensa impecable, que Mallorca i Cardona són encara nostres, i que tenim partides de miquelets rondant per Catalunya. Què ens podeu oferir de sòlid?

—Bé, hauríem de conferenciar amb Madrid, i potser amb París, però jo crec que es pot estendre una amnistia. Un perdó general a tots els militars i civils que han renegat del seu rei.

—Tornem-hi! —El coronel va enforquillar de cop un tall de moltó—. Quin perdó? Que potser heu dispensat perdons als anglesos, als alemanys o als holandesos? Que els heu ofert amnisties, als tractats de pau? De què ens hem de fer perdonar, els catalans?

—No ho sé. —Guerchy es va empassar el Confit—. Potser de no posseir un reialme propi.

En Dalmau va enretirar el plat i va restar mut una estona. Després em va adreçar una mirada afligida, i jo vaig arronsar les espatlles. No se m’acudia res que pogués esmorteir aquella sentència tan rotunda. El general francès va aclarir-se la veu i va trencar el silenci:

—Entenc que heu de fer consultes amb els vostres estaments. —Va acaronar la copa de vi escumós que li acabaven de servir, a ell i a la resta—. Proposo que pleguem, per avui, i ja ens tornarem a trobar. Au, brindem per un feliç desenllaç.

—Sí, és el millor. —El català va repescar el seu somriure a prova de bombes i es va alçar amb la copa—. Em plauria desitjar llarga vida al rei Lluís, i al rei Felip…, i també a l’emperador Carles.

Ens vam incorporar tots, llevat del major castellà, que va protestar altre cop. Aquesta vegada, però, els oficials que tenia al costat li van estirar el bigoti i es van burlar d’ell. Que si no volia aixecar-se perquè era baixet, li van dir, o perquè el molestava l’alegria de les bombolletes. Ell es va ofendre i va consentir a posar-se dret, però sense alçar la copa. En un clima de curiosa companyonia, doncs, vam brindar a la salut de les testes coronades i vam donar el dinar per tancat.

Ens vam acomiadar de tothom i ens vam acostar als ajudants de cambra que esperaven a la porta. Aquests ens van conduir pel passadís, però abans d’arribar a fora, en una estranya maniobra, ens van fer tombar per les cuines i van fer-nos pujar per una escala de cargol. En arribar al pis de dalt, ens van convidar a esperar en un despatx buit de gent i ple de papers —a l’escriptori, a terra, a les cadires… De seguida van tornar a aparèixer Guerchy i Monteuil, el gest afable i les galtes enrojolades. Era obvi que el regateig no s’havia acabat, i potser el de debò arrencava aleshores. Els militars no van oferir gaires explicacions: només es van avançar, van picar a una porta i, després de rebre permís, ens van fer passar amb ells.

Entràvem a l’alcova més escalfada i guarnida del mas. La llar de foc cremava amb força, tot i ser a les acaballes d’abril. Els murs estaven coberts de tapissos i cortinatges que, m’hi jugaria el coll, no eren de factura catalana. Una gruixuda catifa oriental s’allargava fins als peus d’un llit, un tàlem sota pal·li on, entre llençols immaculats, s’endevinava un caparró vell i despullat, sense perruca ni capell ni bigoti ni res. Al voltant d’aquell crani d’avi, i de l’embalum que feia el cos corresponent, jeien una dotzena llarga de gossos. Les bèsties remenaven la cua i panteixaven amb agitació, en contrast amb la quietud mortuòria del seu amo, i l’estampa desprenia una fetor tan poderosa que convidava a enyorar les trinxeres de fora. El general Guerchy va fer les presentacions.

—… i Sa Excel·lència el marquès de Vinaròs, el cavaller Jean d’Orry, ministre del regne de les Espanyes i antic secretari del rei de França.

Aquell cap pelat, que fregava la setantena, hauria passat desapercebut en qualsevol carrer de Barcelona, o fins i tot de Madrid. Però la menció del seu nom hauria despertar, de seguida, un temor reverencial. Tothom sabia que, si la princesa dels Orsins era el primer home, Orry era el segon home de la cort de Felip V. I si l’anciana dama havia salvat la vistositat i el poder del jove monarca, el vell administrador havia salvat les finances, les armes i la solvència de la corona. Se sabia que tots dos, Orry i la dels Orsins, eren íntims, i que formaven un tàndem formidable. Eren dels pocs que trobaven sempre parada l’orella de Felip, i també del Rei Sol, i que podien estirar les altres orelles a pler. Ningú no ignorava la proverbial grolleria de l’un i l’habilitat de l’altra. Ens vam inclinar davant l’autoritat, doncs, i vam parar l’orella.

—Sou uns inútils —va engegar sense contemplacions—. Tinc raó, oi que sí? No us heu posat d’acord. Quina banda d’ineptes.

—Ministre —vaig dir jo—, em temo que hi faltàveu vós.

—Això d’Espanya és una condemna. —Va treure un braç del llit i va espantar un parell de gossos—. He hagut de venir per camins infectes, empassar pols deu dies seguits i caure prostrat al llit. Tot per posar pau en aquest cul de món. L’imbècil del rei ha trigat anys a descobrir que havia de negociar amb vosaltres. I vosaltres, catalans, què cony voleu? Us voleu suïcidar?

—Excel·lència —en Dalmau va treure pit—, demanem que el senyor tingui la bondat d’intercedir davant de Sa Majestat, el rei Felip de Castella i de Navarra i d’Aragó…

—Què collons demaneu? No tenim tot el temps del món.

Realment, aquell home havia obtingut a pols la seva fama de malcarat.

—Les constitucions del país, senyor. Una garantia clara que se’ns conservaran les llibertats. El Consell de Cent, amb tots els privilegis…

—El merdós ajuntament? Fet. Què més?

—La sobirania de les Corts davant del monarca —en Dalmau va respirar a fons—, amb la diputació permanent de la Generalitat, i…

—Ni en pintura. Què més?

Aquell macabre sorteig es va allargar una estona, fins que al pobre Sebastià Dalmau no se li va ocórrer res més per demanar. L’animal d’Orry va enllestir com qui desfulla una margarida, amb la seguretat de l’home que n’ha desfullat a centenars. Llavors va fer petar els dits i ens va despatxar ben bé com qui llença una flor pelada a la cuneta. Va ser tot tan ràpid que no ens va donar temps ni de fer les reverències de rigor.

Ens vam acomiadar altra vegada dels oficials, vam recuperat l’escorta i, quan ja trotàvem cap a la ciutat, vaig demanar al coronel que li semblaven els oferiments del ministre.

—Home, s’acosten prou a les instruccions de Viena.

—Quines instruccions?

—Les que van arribar per carta. —Em va mirar fixament—. L’emperador, impotent per ajudar, ens recomanava afermar les nostres lleis, o una part, i tot seguit procedir a la capitulació. Quan el conseller en cap va rebre les missives de Viena, només va fer publiques les que ens encoratjaven. Aquesta la va mantenir en secret. No la coneixen ni els consellers.

—La mare que el va…

—Bé, té les seves raons. Si els atacants s’assabentaven de la nostra feblesa, no hauríem pogut parlamentar. I si els més exaltats de la ciutat arribaven a llegir la lletra, hauríem tingut una insurrecció. Armada pels que tenen fusta de màrtir, vull dir.

—Molt bé, d’acord. —Em vaig fregar la barbeta—. Ara l’enemic ja ha parlat. Què passarà, ara?

—Que el molt honorable Rafael de Casanova s’haurà de mullar. O bé un pacte a la baixa amb els Borbons, o bé resistència a ultrança. Ha de plantar-se davant d’algú: o els assetjants o els intransigents de casa.

—Doncs que el cel ens ajudi.

—El cel…, o els teus amics anglesos, Sinclair.

Vam esperonar els cavalls i vam galopar de nou cap al nostre captiveri.

No vaig saber què havia resolt el conseller en cap, però no em va caldre, perquè al cap de poc ho vaig llegir en el curs dels esdeveniments. El coronel Dalmau encara va assistir a un parell de converses més, i després va haver de suspendre relacions amb l’enemic. És més: li van prohibir que respongués o conferenciés de cap manera amb els francesos. Les propostes d’Orry van quedar sepultades, el ministre va emprendre el retorn cap a la cort i, quan ja devia trescar rondinaire pels camins infectes de la Península, Barcelona s’engalanava per al martiri final, sense haver ni tan sols conegut els termes d’un acord que podia haver evitat el desastre.

S’acostava la Junta de teòlegs i la vicaria general, és a dir el canonge Rifós, va manar a totes les esglésies de la ciutat que s’esmercessin en una enquesta ben particular. Amb l’ajuda dels confessionaris, els mossèns havien de demanar als fidels si creien que la resistència era cosa bona, i si eren partidaris d’extremar la defensa. Un a un, els feligresos van passar per les gelosies parroquials i van expressar la seva opinió sota secret de confessió. La indagació sagramental va oferir, calia suposar, un balanç aclaparador a favor de sostenir la lluita. Els prelats, confessors i doctors en la fe van assistir amb aquell bagatge a la Junta sacra, convocada per a la vigília de la segona Pasqua, al convent de les Repenedides. Unes hores abans del concili vaig anar a veure en Ribereta.

—Què, pare Ribera —li vaig engegar—, deveu estar fet un sac de nervis…

—… Patris et Filii et Spiritus Sancti. —Va fer el senyal de la creu i es va aixecar amb l’ajut del meu braç—. Ai, Xunclet, no me’n parlis. Em tremola tot…, i la cama esguerrada em fa unes punxades…

Es va palpar el genoll i va seure a la seva cadira. Jo em vaig acomodar al seu jaç prim i sobri.

—Per cert, ja he resolt l’enigma de la taverna —em va comunicar, sense l’entusiasme habitual—. Els nois havien pagat vint-i-set diners, no hi ha dubte, però no podem sumar aquests als dos que es queda la tavernera. Els dos formen part dels vint-i-set, ja que tots van a la butxaca de la mestressa. I els xicots s’emporten els tres que no han pagat, els de rebaixa. Vint-i-set i tres, trenta diners ben comptats. L’engany és confondre pagaments i cobraments.

—Voleu dir com ara confondre pregaries devotes i favors divins?

—Més o menys, però això no és cap entreteniment. No pas quan t’hi jugues la pell dels teus congèneres. I em fa por enganyar-me a mi mateix, pensar que el que jo decideixi serà escoltat com la veu del Santíssim. Em manca llum, fill.

—El poble ja ha decidit per vosaltres. —Vaig fer una ganyota—. No crec que hàgiu de menester gaire deliberació.

—Els rebomboris no m’espanten, Simplet —va furgar-se el nas—: és la meva consciència. Ja ho sé, que els confessionaris han parlat a crits. També sé que els mercedaris fan pressió, i el vicari, i en Salvador Feliu, i tants altres. Tant me fa. El problema de debò —es va gratar rere l’orella— és que jo he arribat a la conclusió que sí, que aquesta defensa és justa.

—Amb franquesa, pare —vaig parpellejar—, no veig el problema. Això és el que s’esperarà de vós.

—Oh, i si vaig errat? M’he llegit el Civitas Dei de cap a cap, sí, però…, i si no m’he documentat prou? Pronunciar-se per la pau és fàcil, però la guerra, Xanclet, la guerra… —Va amagar el mentó entre les seves mans petites—. Aquest dictamen m’acompanyarà la resta de la meva vida, que no ho veieu?

Era clar que el fraró estava passant per un suplici. Les seves pregaries i els seus dubtes eren el seu desert de Judea. El vaig abraçar i el vaig ajudar a incorporar-se. Després li vaig passar els toms que em demanava i els fulls que tenia a la taula, farcits d’anotacions. El vaig acomboiar pel claustre, encara mig enrunat, i fins al carrer. El seu estat em va semblar tan lamentable que vaig fer-li costat encara un tros, camí del convent. Llavors li vaig fer un parell de copets a l’esquena i em vaig acomiadar d’ell. El vaig observar com qui estudia un condemnat a la forca.

—La història no depèn d’un sol home, pare Ribera.

—La meva història sí, Simpet. La meva dependrà de mi. In seculae seculorum.

Cinc hores més tard, la ciutat celebrava la sagrada proclama. Aquella defensa era al servei de Déu. Ho havien dit els homes més il·luminats i més sants de la terra. Els veïns van envair el carrer i, de forma espontània, es van adreçar a les esglésies. Podeu comptar que els sermons d’aquell dia van ser aplaudits i acompanyats de clams fervorosos. Al Saló de Cent, mentrestant, en Rafael Casanova va aprofitar per decretar l’enquadrament dels clergues. Aquells frares que no empunyessin les armes, havien d’assistir en el desenrunament, en la intendència i en els darrers auxilis als soldats. Barcelona es convertia, sense remei, en una gran caserna on cadascú tenia el seu paper.

La setmana següent, el consistori va celebrar consell de guerra. Havent entès que la misericòrdia divina protegia els defensors, els caps militars van jurar amb les espases enlaire: abans abraçarien la mort que no pas capitular. Hi eren tots: els consellers, el mariscal Villarroel, en Sebastià Dalmau, tots. Ningú va gosar alçar ni un dit contra els designis de la providència. El primer mandatari va pujar a l’estrada i va pronunciar un parlament memorable. La ciutat, va dir, estava disposada al combat i al sacrifici més alt. No quedava ni blat, ni llenya, ni palla, ni farratge. Però quedava sang, va recordar, i lluitarien fins a la darrera gota de sang.

Pocs dies després, jo vagarejava amb el meu criat borni. El cel s’anava enfosquint per moments i vam apressar el pas. L’informava de la solució al seu problema de números i també, en un esforç d’honestedat, de l’ajuda que m’havia dispensat en Ribereta. De sobte, sense avisar, el firmament va trencar aigües. I llavors, entre els cortinatges de pluja rabiosa, barrejats amb els trons de la tamborinada, van esclatar els canons enemics com no ho havien fet mai. Érem prop de Santa Clara, i la gent va arrencar a córrer com si l’empaités el diable. Nosaltres ens vam arrambar al contramur: des d’allà vam veure, a la perfecció, un parell de projectils que xiulaven i s’estavellaven contra la primera casa del barri. Al cap de poc, la pluja va netejar l’estampa i vam observar dos grans esvorancs: l’edifici va trontollar, vacil·lant, va començar a grinyolar i grunyir i, de sobte, es va ensorrar tot sencer. Ens vam allunyar del núvol de pols, topant contra la gent, dansant per sobre del fang, sense saber cap on anàvem.

—Goita, no és aquest el carrer que visiteu tot sovint? —Al colós se li arrapaven les grenyes als llavis, com llimacs—. El de la senyora que…

—La senyora Eulàlia. —Vaig mirar amunt—. Doncs sí.

L’aiguat i les bombes em feien incaut, o sincer, o indiferent. No vaig tenir ni esma de callar, davant d’aquell servent massa al cas. Prou feina tenia a esquivar els clots, a protegir-me el cap i a veure com sortíem de l’infern. A més, a partir d’aquell indret ja no em calia pensar, perquè em sabia el camí de memòria. Vaig fer un senyal al Borni, vaig arrencar amb determinació i em vaig esmunyir entre la pinya de gent que ocupava el carreró.

—Gentussa… —vaig rondinar—, els aplanen la ciutat i es dediquen a fer el badoc.

—Senyor —el Borni em va estirar la màniga—: que no era aquí on la casa…, la casa…, però goita; on dimonis és la casa?

—La casa? Recony, la casa!

No hi havia casa. L’edifici s’havia fos, com si al carrer li haguessin arrencat un gran queixal. En la seva caiguda havia arrossegat part de la finca veïna: si miraves amunt, més enllà de les llesques de pluja, veies els envans mossegats i els llits, les taules i les cadires que havien quedat dempeus. Era una caseta de nines, de mida natural, llesta per instal·lar-hi els ninotets i els mobles de joguina. Però de la casa on havia viscut l’Eulàlia, no en restaven ni els capçals de biga. Havia desaparegut del mapa i s’havia esfondrat fins als fonaments, amuntegada en una pila d’enderrocs que els curiosos començaven a remenar. Em vaig enfilar a la desferra, amb el servent, i em vaig unir als tafaners.

—Goita, goita! —va exclamar en Joan—. Una màquina de comptar les hores!

Un parell de saquejadors retiraven, efectivament, un rellotge de paret. Al Borni se li n’anaven els ulls —perdó, l’ull solitari— rere aquell preciós instrument venecià, que havia sortit força estalvi del col·lapse. Més avall, unes dones desenterraven fusells i se’ls emportaven, a baioneta calada, tot ensenyant les dents a qualsevol que s’hi acostés. Tothom sabia les penes dictades contra el saqueig, però això no feia més porugues aquelles dames. En Joan també es va oblidar de la llei i va arrencar a córrer cap a l’indret d’on sortien les armes. Jo em vaig esbandir l’aigua dels ulls i vaig passejar la vista pel paisatge. En un racó, allunyat dels rapinyaires, hi havia un home d’esquena, els genolls vinclats a terra i impassible sota la pluja. Diria que sanglotava: amb les mans, sense concert aparent, desplaçava bocins de runa. M’hi vaig acostar.

En aquell instant precís va retrunyir un impacte i, tot seguit, més sorda però dilatada, una cascada de pedra. Un altre projectil havia tocat alguna casa propera i el formiguer es va tornar a agitar. La gent acotava el cap, formava corredisses en totes direccions i relliscava per la mullena de l’enderroc. L’home solitari va alçar els ulls al cel, com qui emergeix d’un malson, i li vaig poder observar el tricorn de la Coronela. Era l’alferes Trinxet. Jo em vaig ajupir de seguida i vaig mirar de trobar el Borni, però no el distingia enlloc. Vaig assegurar-me que el milicià em mostrava l’esquena abans de posar-me dret. Aleshores vaig clissar, davant d’aquella figura genuflexa, les despulles d’un cos.

No es veia ni la cara ni el tors. D’entre els maons brotaven dues cames llargues i despullades. La pluja feia relluir aquelles cuixes fines, en la seva nuesa, i les regava impúdiques fins a les natges, que havien quedat a la vista. Jo estava clavat al meu turó de runa. Confesso que no estava aterrit, i que tampoc no sentia la temptació de socórrer el cadàver. Estava tibat, i reconec que em conqueria, en resseguir aquelles cames de rèptil, un impuls innoble. Era morta, i encara la desitjava. Allà tenia les seves restes, mig colgades sota la pedruscalla, i una força atroç m’empenyia cap a elles. Era embrutidor, però era així.

Una manotada a l’espatlla va espolsar la bèstia que em creixia a dins i va retornar-me al món dels vius.

—Goita, mestre, que hem de marxar.

El ciclop em compadia amb la seva mitja mirada. Mastegava alguna cosa. Li penjava la mà avall i els seus dits sostenien, sense esforç, un mosquet. Em va prendre el colze amb l’altra mà, em va conduir cap al carrer, i es va penjar l’arma a l’espatlla. Jo em deixava portar, mancat de rumb, entrebancant-me amb les pedres i topant contra els cossos xops que fugien dels trons. En arribar a casa, les dones van posar el crit al cel.

—Verge santa, John —va fer la Marianna—; estàs calat fins al moll dels ossos… I aquesta cara d’endimoniat… Què ha passat, digues, que has vist? Parla, home; que has perdut la veu?

Em va treure el barret, va eixugar-me els cabells amb una tovallola i em va descordar tots els botons de la casaca. La Joana va llançar un drap a la cara del criat i després es va girar plena de neguit cap a mi.

—La vostra mare, senyor —em va implorar—, …sabeu on para? Ha marxat amb en Felipó, fa unes hores, i no han tornat. Pensàvem que vindrien amb vós…

—No t’amoïnis, Joana —va calmar-la l’altra, mentre em despullava de cintura en amunt—, deuen ser a punt d’arribar.

—Oh, és que no faig més que sentir espetecs i edificis que van a terra! Com puc estar serena, amb el meu fill rondant per fora? —Va estrènyer el davantal amb les mans—. Fa no res, ha caigut el campanar de l’església de Betlem, tot sencer… No puc, no puc estar-me quieta. No puc. Em vesteixo i surto, a veure si els trobo.

Jo no em vaig moure. La Marianna va provar de dissuadir la mare patidora i el criat es va oferir per acompanyar-la. Armat del trabucot i vist el perill que corria el seu amic Felipó, el gegant no va dubtar ni un moment. La Joana va acceptar l’oferiment: es va lligar un mocador al cap i va marxar del braç del Borni. La Marianna i jo ens vam quedar tot sols, i vaig seguir sense obrir la boca. Ella em va portar la camisa de dormir: la vaig deixar fer. Les explosions ens arribaven de tots els barris de la ciutat. Al cap de poc vam sentir fressa a l’escala: en Felipó i ma mare, el gest esverat, van aparèixer per la porta. El noi duia dos sacs de farina i ma mare es passava els dits pels cabells desendreçats. Van seure al nostre costat.

—No us heu trobat la Joana i el Borni? —va demanar la Marianna.

—No —va respondre el xicot, amb aquella energia somorta que gasten els que són a cavall de l’infant i de l’home—. Però hem trobat aquests queviures entre la runa.

—No puc suportar el soroll, fill —va intervenir ma mare—. I aquest xàfec, que no vol parar…

La Marianna va amagar els sacs, per estalviar un esbronc al noi, i va començar a treure la roba als nouvinguts, com havia fet amb mi. Els va amonestar amb suavitat.

—No podeu entrar alegrement a les cases. És molt arriscat: han dictat pena de mort contra els saquejadors. A més, se us pot ensorrar un edifici al damunt. No li direm res, a la Joana —va afegir, adreçant-se al vailet—, però no ho feu més. M’ho has de prometre, Felipó; i no t’enduguis la senyora, que no està fina.

—Tant se val —el noi va arronsar les espatlles—, això s’acaba. Hi ha hagut una carnisseria als Caputxins, i quan ha caigut l’emplaçament, els nostres s’han replegat rere muralles. La Coronela ha fet volar Can Magí i el convent de Jesús, per impedir que també els prenguessin. Ja no queda ni una posició avançada. Les trinxeres del setge arriben, en ziga-zaga, fins al pla. Ho he vist amb els meus ulls, aquest matí. Ho he vist tot des del baluard.

—Raó de més. Si és cosa de dies, seria ben trist que tinguéssim un disgust a darrera hora. Au, vés a la cambra.

El minyó es va retirar, en calçons, i la Marianna es va abraçar a la meva mare. La va escalfar fins que li van marxar les tremolors. Jo continuava al seient, sense bellugar ni un dit. Llavors van tornar els que havien marxat, plens d’angoixa, però van respirar en veure que tots érem vius. Les dones van fer pinya i el Borni es va acostar a la meva orella.

—Senyor —em va confiar—. He ensopegat amb l’Onofre Trinxet. El soldat que l’acompanyava, un fadrí del gremi, m’ha reconegut i se m’han acostat tots dos. L’alferes m’ha lliurat un paper, segons deia signat per vós, i m’ha informat que us desafiava a duel. Goita tu. Per rescatar l’honor, m’ha dit.

El criat em va allargar el document. Era la llicència de manumissió, amb la tinta escorreguda per la pluja i sí, allà hi havia, encara visibles, el meu nom i la meva signatura. Com diantre havia anat a parar aquell full a les mans de l’alferes Trinxet? I com havia descobert el meu afer amb la muller? De sobte, se’m va fer la llum. Vaig recuperar la imatge del soldat entre la runa, agenollat davant el cos de l’esposa, i vaig entendre que el paper devia haver quedat entre els plecs de roba de la víctima. Me l’havia deixat a casa seva el darrer dia, el de la discussió amb la Marianna, i l’Eulàlia se’l devia haver guardat. Vaig esbufegar i em vaig alçar. Amb veu cansada, però ben clara, em vaig adreçar a les dones.

—Hem de fotre el camp. Aquesta ciutat és un cau de bojos.