I

Heu de saber que jo em deia John Sinclair, i que empaitava la meva ombra.

I diria que la vaig veure retallada, vull dir la meva ombra, en l’Eulàlia. Una dona que duia nom de santa patrona, però que tenia constitució de llangardaix. Les seves cames eren del color del coure, em cridaven i volien atrapar el meu cos; els seus braços acabaven en uns dits llargs i fins, d’aquells que freguen el plaer en els plecs de la pell; els seus llavis tot ho xuclaven i la seva llengua de rèptil, prima i veloç, es ficava als forats sense permís. Potser no era d’una bellesa àuria, però la seva carn era justa i la seva pell relliscava damunt la meva. Més que parlar, cantava i xiulava a l’orella, com l’oreig tebi en una cova despoblada. Jo no l’estimava, jo tenia avidesa, una gana de famolenc i d’atrapat i de solitari. I no podia evitar, quan la veia, el més abrasador dels focs. Volia entrar dins d’ella i no sortir-ne fins a buidar-me del tot.

El primer dia que ens vam ajuntar ho vaig veure clar. Quan jo ja enllestia i em cordava la casaca, ella es va cargolar entre els llençols, es va olorar la mà i es va llepar els dits. Després va apuntar un somriure i em va desafiar amb els seus ulls de caçadora.

—Tornaràs, oi?

—No ho sé. —Em vaig ajustar el tricorn.

Sí que ho sabia, és clar que ho sabia. Sabia que tornaria allà, perquè una dona com ella no te l’empassaves en un dia. Em vaig calçar, la vaig mirar, em vaig mossegar el llavi i vaig sortir de casa seva. Jo també portava la seva olor als dits, i no podia deixar d’ensumar-la. Al carrer, em vaig trobar en el brogit de la pescateria, plena de gent i buida de peix fresc. Els botiguers subhastaven quatre peces de bacallà sec, i les mestresses es barallaven per pagar fortunes. Vaig deixar enrere aquelles pobres temptacions del mar, que semblaven cuiros adobats i que ningú no hauria volgut en temps normals, i em vaig acostar cap a la muralla, amb les mans a frec de nas. Qui era jo, en realitat? Com era capaç, tot i enamorat, de voler una altra dona? Feia un parell d’anys que només veia un sol amor, un sol cos: i, de sobte, em trobava amb una sargantana a sota, que em capturava i m’embargava. Tant havia canviat, fins a no reconèixer qui era jo mateix? O és que havia tornat a ser el jove d’abans, el que sempre havia estat: desinhibit, agosarat, díscol i de natura deslleial?

Em vaig enfilar al terraplè, que era atapeït de gent. Tothom tenia la vista clavada a la línia de mar, d’on arribaven, amb els vents glaçats de l’hivern, unes canonades sordes. La sentor dels dits em transportava cap a l’Eulàlia, una criatura que s’embravia davant la guerra. Era la muller d’un tal Onofre Trinxet, una muntanya d’home que lluitava a la Coronela —al batalló de la Immaculada Concepció, cinquena companyia. Com que el seu marit era patró de barca, i tenia el càrrec d’alferes, la dona esgarrapava el que volia de les esquadres que, molt de tant en tant, trencaven el setge; o de les que abordaven els estols enemics, en batalles com la que es dibuixava a l’horitzó en aquella hora. Armes, pólvora, tabac, farines i altres vitualles queien entre les ungles de l’Eulàlia, i ella en treia molt bon profit.

El seu home era fora, lluitant des del xabec aquell de quatre veles, o des del bergantí de dos pals, o des de la sagetia improvisada, o des d’un dels llaguts cuirassats. En absència d’ell, la dona revenia part dels botins, i negociava amb gent com jo uns preus abusius per un sac de sucre o una mesura de carbó —de fet, va ser en una transacció que la vaig conèixer. En el meu cas, i juraria que en uns quants més, el mercadeig s’arrodonia amb els favors de les seves cames i de la seva saliva fatal. Era més llesta que sàvia, com també era més desitjable que estimable. I les arts que havia desplegat per fer-se amb l’alferes Trinxet, segons m’havia relatat ella en el primer encontre, deien molt d’una dona com aquella.

—Van fer una sortida, els de la Coronela —em va informar, burleta—; i en la retirada, el badoc de l’Onofre es va quedar despenjat.

—No deu fer gaire, d’això —vaig apuntar—. Com a molt, hem viscut mig any de setge.

—Devia ser l’estiu passat —va riure—. El cas és que es va perdre entre el fum i el fragor de la batalla. I va anar a parar a un mas on m’estava jo, cap a la banda de Santa Madrona.

—I que hi feies, allà, entre dos focs?

—Era al principi, ja t’ho dic, i tot era un gran desori. A més, la casa era d’uns familiars, i no hi havia un lloc millor per traficar entre els dos bàndols. Doncs bé… —es va llepar els llavis—, l’alferes Trinxet va anar a parar a aquell mas, i jo li vaig demanar qui era, què feia, per què fugia… En cosa de minuts vaig veure que l’home m’interessava.

—I aleshores… —vaig fer una pausa—, aleshores, van venir les tropes. Els filipistes, oi?

—Correcte, Sinclair —em va picar l’ullet—; però quan van arribar els fusellers a la meva cambra, jo era mig nua al llit, i feia un embalum poc corrent. Tenia el meu marineret amagat entre les cuixes.

—I ells no se’t van ni acostar?

—No, amic —va alçar les celles—. Jo coneixia els oficials, i els havia fet rics en més d’una operació. No, van escorcollar els racons, fins i tot van guaitar sota el llit, però no em van tocar, i van marxar per on havien vingut. Llavors jo vaig fer sortir en Trinxet, i li vaig dir que s’havia de casar amb mi. Sis dies més tard ja érem marit i muller.

Em podia haver meravellat de com n’arribava a ser, l’alferes aquell, de curt de gambals. I no, mireu com són les coses, em vaig admirar de l’astúcia de l’Eulàlia: veloç, sinuosa, de queixalada verinosa. El maridatge amb en Trinxet li havia afermat una vida de bonança, en la Barcelona ofegada del moment. Una dona d’aquest temps, per grans que siguin els seus designis, sempre haurà d’ajudar-se amb el braç d’un home. I al flamant marit, les esposalles li havien assegurat unes banyes esplèndides i, també cal dir-ho, el consol d’uns guanys que mai no hauria imaginat. Uns beneficis que, quan tornava d’escomeses navals com la que jo estava observant a les envistes de la ciutat, devien ajudar-lo a ignorar les tafaneries del barri i a omplir la panxa amb el producte de la seva condemna matrimonial.

Vaig tornar a fixar-me en les gestes marineres d’en Trinxet i els seus companys. Havien aconseguit maniobrar per separar tretze naus enemigues, i ja les estaven lligant a les seves barques. Havien capturat embarcacions petites, per descomptat: només hi havia un parell de fragates i galions de càrrega. Les remolcaven a tot córrer cap a port, i entre els meus veïns de terraplè s’alçava una cridòria de les bones. Un poc més lluny, podia veure les autoritats: el conseller en cap, el general en cap i tots els caps de la ciutat, grossos i abundants, que s’exclamaven en signe de victòria. Com si la guerra hagués acabat i el patiment de tota una gent ja fos història.

Vaig demanar a un dels espectadors a què es devia tanta joia. L’home es va quedar parat i, quan va reaccionar, em va engegar que eren alegries com aquella les que ajudaven a sobreviure. Li vaig donar la raó, sense més entusiasme del possible, i vaig preguntar-li qui havia dirigit la gloriosa expedició. En Dalmau, em va informar. El coronel Sebastià Dalmau, que no només l’havia dirigit, sinó que a més l’havia pagat i l’havia armat. Un heroi com pocs, va sentenciar. Vaig tornar a donar-li la raó, aquesta vegada de tot cor, li vaig picar l’esquena i em vaig allunyar del moll.

Sí, el bon amic Dalmau era l’animal que més s’assemblava a un heroi, tot i la seva cara rodanxona d’infantó. Però jo tornava cap a casa i pensava que tant era: guerrers i meuques, valents i covards, tots anàvem de cap a la perdició. Busquéssim la gesta, el miracle o el pecat, portàvem la derrota escrita al front. Obràvem diferent, ben segur que ho fèiem, o si més no portàvem disfresses molt distintes; però en una cosa ens assemblàvem tots plegats, i era en la nostra obsessió per ser persones que no érem. Uns acaronaven la llegenda, els altres ens arrossegàvem en la confusió. Quan els primers sortien a combatre el Borbó, i ho feien a pit descobert, els altres ens ficàvem entre els llençols de les seves dones, i enganyàvem les pròpies.

Jo tornava cap a casa i no podia oblidar que era un bastard, fill d’un gran d’Anglaterra que no volia fer-me de pare. Em veia i em feia creus de com em veia. Era cert, m’havia allunyat de la meva mare, l’única sang de la meva sang; sí, havia abandonat la meva nació materna i havia abraçat una pàtria que no em recordaria; sí, estava enamorat d’una dona que no havia nascut per al meu amor; i sí, havia endevinat el meu perfil a terra, sí, i l’havia vist retallat damunt del cos d’una dona més llesta que sàvia, d’un llangardaix que havia comprat els meus ardors sense comprar els meus amors. Tot allò s’havia esdevingut en arrencar l’any del Senyor de mil set-cents catorze, l’any dels trons. L’any en que tanta gent, començant per John Sinclair, va deixar de ser qui era.

S’havia esdevingut a la Barcelona escanyada: una olla fermada que bullia i semblava a punt de rebentar. Per terra i per mar, l’enemic procurava tancar el cercle. El meu pare i una colla de conspiradors anglesos m’havien demanat d’allargar l’ofec, si calia fins al suïcidi: i no havia d’esforçar-me gaire, perquè els herois de vocació, o si ho preferiu els intemperats, cada cop manaven més en aquella vila estanca. Ara bé, jo no tenia vocació de res i estava confós. Havia entrat en l’any aquell amb la pèrdua d’un bon criat i amic discret, a causa d’una relliscada de la dona dels meus somnis. I ella, la Marianna, esperava un fill meu. Estava a punt de complir els trenta-quatre. Em trobava sol i perdut, clamant a la vida que s’acabés ja d’una vegada, que la tempesta i les calamitats ens caiguessin al damunt, que la gent deixés de parlar de cels i d’inferns, que entressin les tropes a espasa i a foc i posessin fi a la follia.

I jo vinga empaitar la meva ombra.

Vivíem en una caseta del Raval, i no ens podíem queixar. Jo tenia dues missions: una era vigilar l’embaràs de la Marianna i l’altra fer cas dels anglesos i catalans que, des de Londres, volien animar la resistència de Barcelona. Eren dues tasques molt senzilles, de moment, que consistien a esperar: el fill ja sortiria, i la ciutat resistia a ultrança sense necessitat de cap mitjancer. L’espera comptava, darrere la casa, amb un petit hort, un autèntic tresor en aquelles hores d’estretor. En trèiem llegums, verdures i hi teníem aviram, i si fèiem guàrdia i espantàvem els lladres, teníem la seguretat del plat a taula diari. Els suplements de l’Eulàlia, que vaig començar a portar amb assiduïtat, permetien algun plaer discret que els nostres veïns no podien ni somniar. I tot plegat, el nostre univers domèstic anava fent: la Joana i els seus dos fills, la Marianna i jo podíem estar contents.

Que fàcil m’hauria estat abraçar aquell món, una bombolla dins d’una altra bombolla, fingir que el setge no ens cargolava, i fer veure que la meva unió amb la Marianna era a prova de bombes… Qui em manava a mi trencar la placidesa imaginària d’aquella hora i posar en perill els grans bastions de la meva existència? Un bon dia, quan la Marianna no hi era, em vaig trobar a taula amb la Joana i els dos nens. La conversa era l’habitual: l’encariment dels productes i les tafaneries del mercat.

—Sort que ens heu portat un saquet de carbó, senyor —va agrair la dona—; al carrer, ja no s’hi troba llenya, i el carbó, quan arriba, es ven a dotze lliures la càrrega!

—Ja us he dit que no us heu d’amoïnar pels preus, Joana. Amb els estalvis que he portat d’Anglaterra no ens ha de mancar res.

—Oh, sí, aviat està dit! —Va obrir les seves mans feineres—. Però dotze lliures… És una estirada de camisa, és ben injust!

Sorprenia veure la Joana parlar d’injustícies. El seu marit, l’infatigable Dídac que m’havia fet de criat uns quants anys, havia anat a la forca per motius manifestament injustos. Quan algú deia que l’havien ajusticiat, se’m regirava l’estomac. En realitat, havia caigut víctima d’una estúpida profecia i dels bojos que se la creien: la profecia ens havia fet àngels a la Marianna i a mi, després ens havia fet diables i havia convertit el nostre fill esperat en el perill més gran de la terra. El vicari general Rifós i altres sonats havien girar la púrria en contra nostre, com per expiar els mals de la nació, i en el darrer moment havien errat el tret. Se les havia carregat el pobre Dídac, detingut amb una suposada carta d’agent a sou de l’enemic, i havia anat de cap al cadafal. A continuació, la ciutat havia oblidat la tragèdia del Dídac, havia abocat terra al damunt de la maleïda profecia i s’havia desentès de tot plegat. I la Joana…, bé, aquella dona formidable també semblava haver desat el seu mal tràngol.

—Tan animosa que sou, Joana —vaig observar amb un somriure—, i quan parleu del mercat no feu més que rondinar.

—El primer és el primer, mestre —va replicar.

Va treure la cassola del fogó, va deixar-la al centre de la taula i va distribuir el bullit de peix. Primer a mi, després al fill gran, en Felipó, després al petit Carles i, finalment, al seu propi plat. Els nois van fer una ganyota d’avorriment: feia uns quants dies que menjàvem el mateix. La mare els va reprendre amb la mirada, i la veritat és que ells van fer bondat de seguida. Es van abraonar a l’escudella i van matar la gana a cremadent. Jo m’ho vaig prendre amb més calma. Els xarrups d’aquella canalla em feien notar la meva solitud.

—On és la Marianna? —vaig demanar.

Es va fer un silenci espès. Me’ls vaig mirar d’un a un, i quan vaig arribar a en Carles, la seva veu de deu anys no va poder callar.

—Ens ha dit que no us diguéssim que anava a… —Va rebre un cop de colze del germà, quatre anys més gran que ell i ja un tros d’homenet. L’acció va desfermar la batussa de rigor.

—No cal que us baralleu —vaig dir, mentre deixava la cullera al plat—; prou que m’ho imagino, on ha anat.

Fins i tot els minyons sabien que no m’agradaven aquelles sortides de la Marianna. Marxava sense dir-me res i passava per missa o pel confessionari, i a mi em posava a parir que ho fes d’amagat. Però si ho feia d’amagat era perquè jo no entenia, ni entendria mai, la seva vena mística. Després dels maldecaps que havíem tingut amb monges i capellans, i sobretot després que un confessor conegués el seu embaràs unes quantes setmanes abans que jo mateix, el pare de la criatura, la seva Església i John Sinclair eren enemics declarats. Encara podia salvar algun religiós il·lustrat, com a excepció: però el club aquell d’ensarronaires, mereixedors de la confiança i les devocions de la Marianna, se’m feia insuportable. Anys enrere, la pietat de la dona m’havia atret; amb el temps, n’havia allunyat d’ella.

—Amb el carbó que heu portat —la Joana va desviar la conversa cap al terreny que li era més familiar—, potser no podrem encendre la llar. Què hi farem —va regalar-me una riota—, ja traurem més flassades… Però per cuinar sí, que en tindrem prou. Un parell de setmanes més, si faig bé els comptes.

—Quan falti combustible, dona, cremarem paper. D’això en trobarem un munt.

—Voleu dir? —va fer ella, amb la veneració que senten els illetrats pels llibres—. No sé si podria, jo.

—És clar que podreu, Joana. —Vaig assenyalar els dos fills—. Un parell de ventres buits us acabaran de convèncer.

En aquella família hi faltava el pare, un home que havia caminat amb pas ferm i sigil·lós alhora. Però no deixaven de ser una pinya, els tres, i em preguntava si amb la Marianna seria possible emular-los. Un temps enrere, la meva verge negra havia estat objecte d’adoració: jo havia venerat la seva intuïció, la seva complicitat i el demà que es dibuixava al seu costat. Com havia arribat a dubtar del meu destí amb ella? Com havia pogut lliscar avall, cap al fang barrejat de la desorientació, i com havia gosat fins i tot fregar la pell d’una altra dona? Què ens havia passat?

Certament, en la meva vida jo no havia estat un model de fidelitats. De jove, abans de conèixer la Marianna, havia tastat els llençols cortesans de mig Europa. I no cal dir que el meu segle, el que m’havia tocat, podia reunir grans virtuts, però no era pas un segle de fidelitats. Tot i així, la dona de la meva vida havia comparegut com a tal, com una companya de viatge única i eterna. M’havia capgirat de dalt a baix, i durant prop de tres anys jo l’havia perseguir, l’havia estimat, l’havia admirat i l’havia desitjat sense rival possible. Fins que un dia, gairebé de cop, havia començat a fugir d’ella. Aquella inclinació estranya havia seguit el setge, com qui diu, i estic segur que alguna relació hi tenia. Aquella Barcelona escanyada forçava a viure al dia, enmig d’un desordre i un desesper poc corrents. Predicar les escapades frívoles era una falta de patriotisme, però, portes endins, qui podia assaboria uns plaers prohibits que potser serien els darrers.

No tot era cosa del clima, perquè els lligams amb la Marianna havien estat, i encara eren, ben sòlids. Hi havia algun antic cordó, entre nosaltres dos, que tibava massa. Jo no podia compartir els seus desvaris espirituals, i li retreia aquell allunyament sacre. Però em temo que encara covava més raons, al meu interior. Ella era una esclava, era d’arrel cubana i africana, i jo sabia com les gastaven les dones d’aquells mons. Era una mossa de món, i la seva mare era la Marta Vilana, una de les bestioles menys fidels i més engalipadores que havia conegut. M’admirava pensar que la meva Marianna havia sortit verge i pura d’una soca tan vital: m’admirava tant, que em costava de creure.

Quan ella va ser presa per la Inquisició, uns mesos enrere, el meu pitjor malson era imaginar-la en mans d’un frare torturador i libidinós. Les meves temences eren tan odioses com certes, i tan certes com és un estomac regirat o un calfred a la base del clatell. Ella assegurava que no, que jo era el seu primer i el seu únic home; tothom em deia que no, que no se li coneixia cap relliscada, a una dama tan sencera. I jo, en contra de tota evidència, mancat de raó i de comprensió, sentia pànic de semblant enteresa. Potser perquè jo no havia estat mai de la seva mateixa pasta, i només de mirar-me al mirall, o de veure la meva ombra a terra, pensava que era poc imaginable ser tan fidel.

Em rosegava la gelosia, i per si de cas, em deixava endur per una altra dona. La pell turgent i llisa de l’Eulàlia era una garantia, per si un dia la meva Marianna, la meva vida i els meus somnis s’arribaven a esquerdar. Si més no, en aquella ciutat tancada i barrada, tindria el consol d’haver buscat una sortida secreta.

L’embaràs no ens havia acostat, a la Marianna i a mi. Algun dia tindria un fill meu, d’acord, però de moment ella portava un cos estrany que es bellugava al seu ventre, que li clavava cops de peu a ella i que vivia només d’ella. Quan el petit Carles va caure malalt, víctima d’una de tantes grips que devastaven la ciutat escanyada, encara se’m va allunyar més. S’hi passava moltes estones, amb aquell infant desnerit: li ajustava les flassades, li preparava herbes i li contava rondalles que jo bé hauria volgut per a mi. Anticipava la seva maternitat quan la mare de debò, la Joana, sortia a fer feina. I la veritat és que la dona marxava sovint, perquè havia recuperat el seu antic ofici de bugadera, tot i saber que mentre jo fos en aquella casa no li mancaria res. Suposo que es temia, com a mare i com a dona que tocava de peus a terra, que un foraster com jo podia marxar tal com havia arribat, de cop i volta.

Així que mentre la Joana anava amunt i avall, amb piles d’uniformes i de llençols, la Marianna s’ocupava del menut amb tota la seva devoció. En Felipó es lliurava a les erràncies pròpies de la seva edat, i jo era l’únic que no acabava de trobar el seu forat, en aquella llar insòlita. No tenia cap missió, vull dir a banda de visitar l’Eulàlia i de negociar vitualles —que venien a ser la mateixa cosa. I els fets públics no demanaven la meva presència, perquè tot rodava sol a fora, on els antics aliats esperaven asseguts que el món canviés, i també a dins, on la resistència fèrria s’embraví sense la meva contribució. Un bon dia, vaig decidir fer-me notar i deixar entendre que jo encara existia. Em vaig presentat a casa acompanyat d’un desconegut.

—Que tenim convidats? —La Marianna va alçar les celles i va escórrer el drap humit que usava per combatre la febre d’en Carles.

—Em diuen Joan el Borni —va respondre ell mateix—; Joan, perquè a casa ja tenien un Josep i un ase, i no els va quedat altre remei. Borni, bé, goita, d’això fa sis anys, i ho hauríeu de demanar a uns botiflers que…

—En Joan ens farà de criat —vaig interrompre—. Fa unes setmanes que ronda per Barcelona, ha lluitat a tot arreu i ara li cal un sostre. Nosaltres l’acollim a casa, i ell serà el nostre servent. Hem fet un tracte.

La Marianna el va repassar de dalt a baix. El Borni era un home corpulent, de certa edat, escurat per la gana i gros de mida. Les grenyes brunes se li arrapaven a les galtes i li lliscaven fins a les espatlles, no perquè fossin llargues sinó perquè tenia un coll molt curt —inexistent, diria jo. Era lleig com un pecat, i la falta d’un ull potser l’afavoria, si l’absent te l’imaginaves igual al present, sanguini i enfonsat. Era un autèntic ciclop. El gipó, d’un to fangós, se li barrejava sense contrastos amb els cabells. Tenia unes mans fortes, que podien ser arades, i el cap sencer li reposava damunt del barram, massís com un pedestal. Van ser els maxil·lars, suposo, els que van cridar l’atenció del noi. Des del seu bancal, arraulit en una manta gruixuda, va dedicar un fil de veu a la Marianna.

—Conec aquest homenot —va dir—. S’estava a l’hospital, i els frares deien que es menjava els pollastres de dos en dos.

—Sí, ninet —ella li va passar el drap pel front—, tenim una boca més a casa. Bé, una cova, tenim, oi?

L’infant va riure i va tossir, i la Marianna se’l va endur cap al llit. Jo em vaig quedar tot sol amb en Joan el Borni. Vaig arronsar les espatlles i el vaig fer seure en el bancal buit. Vaig arrossegar-me una cadira per seure davant d’ell, amb el respatller contra el pit.

—Ja coneixeu les dones, no en feu gaire cas. —Vaig sospirar—. Qualsevol canvi les espanta.

—Sí. —Es va gratar la barba amb unes ungles ennegrides, com si volgués obrir solcs en un conreu—. La meva dona era així. Goita, jo crec que va començar a morir quan va veure que hauríem de marxar del poble.

El Borni tenia una història dura, com la majoria de refugiats que davallaven de la terra cremada i s’aplegaven al reducte de Barcelona. Ell sempre havia viscut al Penedès, a Sant Quintí de Mediona, amb la dona i tres fills. Havia vist passar exèrcits, de tots els colors possibles, i des que els sembrats havien mort, havia combatut per als uns i per als altres. En una batuda, mentre feia de miquelet, li havien rebentat l’ull amb una baioneta. Però la pitjor hora l’havia viscut feia poques setmanes, després que la pagesia s’alcés en protesta contra els soldats borbònics. Els nous corregidors i batlles collaven la gent d’impostos per sufragar la guerra, i com que la terra no donava, el camp s’havia revoltat contra els recaptadors.

—Els avalots van començar a Sant Martí Sarroca —em va aclarir—, el poble dels meus cunyats. Sempre havíem dit que allò era una merda de poble, ple de covards i de calçasses: potser per això van voler-se treure la llufa del damunt. Quan els granaders s’hi van acostar per cobrar els tributs, els vilatans van parar-los una emboscada. I goita, la soldadesca mai no va arribar al poble: van quedar estesos al camí, la gorja ben oberta. Va fer un senyal amb el dit, de banda a banda, però com que no tenia coll, va semblar que es degollava les barres.

—A partir d’aleshores —em vaig repenjar a la cadira— tot es va encendre.

—Cony! Ens va faltar temps per imitar els veïns. —Va xuclar ben fort—. Ningú no es volia quedat enrere. Si els cagats de Sant Martí podien fer allò, a veure si els altres ens havíem de plegar de braços… Van sonar els campanars, els síndics i els capellans van cridar «Via fora, lladres!», i goita, ja hi vam ser tots.

El que no havien aconseguit les sortides de la Coronela, o les expedicions del coronel Dalmau, ho havien aconseguit els paisans. La rebel·lió s’havia estès per tota la Catalunya central. A la capital assetjada, les autoritats discutien amb vehemència el que calia fer: el Consell de Cent deia allò, en Villarroel deia allò altre, el diputat militar no sé que, i el governador no sé què més. Però si a Barcelona hi havia prou força per aguantar, no semblava haver-n’hi ja per trencar el setge i assistir els pagesos. No hi havia prou armes, ni prou diners, ni prou concòrdia. Va ser una llàstima, perquè durant un temps els filipistes van anar de corcoll: quan els regiments apagaven un foc, se’ls en declaraven tres o quatre més a la rereguarda. Regiments sencers van ser eliminats per la gent corrent. Els atacaven, els sorprenien, els desarmaven, els llançaven pels penya-segats i els lapidaven a grapats. Fins que els borbònics s’ho van prendre seriosament, van demanar ajut francès i van començar a sufocar els focs.

—Goita com són les coses —va continuar en Joan— que, amb tots els pobles que hi ha al món, els cabdills de la revolta van venir a parar a Sant Quintí. Els vam amagar com vam poder. A casa nostra, en teníem un parell a l’estable, i encara un a la comuna. Eren bona gent, gent com nosaltres, i els meus fills s’ho passaven d’allò més bé amb ells. Sobretot el gran, que s’entretenia jugant als números, com jo…

—Als números? —Sabia que el Borni era analfabet, i no entenia de quins jocs em parlava.

—Però és clar —va passar per alt la meva pregunta, tot fregant-se els mocs amb la màniga—, aleshores van arribar els soldats. Van venir a milers, tants o més que els que teniu aquí, al voltant de Barcelona. Ens van reduir, van entrar a Sant Quintí i van fer fora tothom. Allà mateix van obrir el coll als forans, i després van cremar totes les cases. Goita, en poques hores em vaig trobar sense casa i sense rumb, amb la dona i els tres nanos darrere meu. Ja no teníem bestiar, ja no teníem carro, ni estris, ni sostre, ni menges ni tabac.

—I vau anar a veure algun familiar…

—No, Sant Martí ja era un munt de cendres, i molts altres pobles també. —Es va gratar amb força les galtes—. I als pobles que s’aguantaven drets, la gent tenia por i ens aviava. No volien problemes. Així que ens vam enfilar, nosaltres i una pila més, a les runes de Castellví de Rosanes.

—Alguna cosa m’ha arribat —vaig assentir—. Diuen que allà us vau atrinxerar cinquanta famílies, i que vau resistir contra tres mil soldats.

—Tres mil? Deu per deu per deu per deu partits per dos, vam comptar el meu fill i jo. —Va fer anar els dits amb rapidesa—. També vam jugar als números, des d’allà dalt. I els vam refusar amb pedres, i pals, i en el cos a cos. Homes, dones i nens. Però goita, quan vam veure aparèixer els canons, ens vam sentir perduts. Vam esperar la nit i ens vam despenjar per la cinglera.

Va mastegar saliva amb els seus poderosos maxil·lars, i va tombar el cap a un costat i a l’altre. Va sospirar i va grunyir, i va continuar.

—Aquella nit els vaig perdre tots. Els dos menuts es van estimbar daltabaix. La dona va rebre un tret al cap —es va assenyalar el front—; el gran va rebre cops de culata, i va anar per terra. Jo no sé ni com vaig poder fugir. A l’albada, em vaig trobar amb un grapat de gent, entre els matolls, procurant no fer soroll amb els plors i mirant aquella colla de cabrons que amuntegaven cossos. I em vaig esmunyir fins a Barcelona, on he rondat com un mort en vida. Ara només espero morir matant, perquè si enxampo un dels cabrits, un dels soldats aquells, us ho juro…

Vam deixar passar un silenci. Em vaig aixecar i li vaig tustar l’espatlla de granit. Ell va fer un lleu encongiment.

—Estic segur —vaig provar de consolar-lo— que quan la Marianna sàpiga la vostra història, us farà un lloc d’honor en aquesta casa. I si jo puc fer alguna cosa per…

—Ja ho heu fet, i us ho agraeixo. —Va xuclar fort de nou—. Goita, potser encara podreu ajudar-me en dues coses.

—Vejam —vaig seure altre cop—, no ho sé.

—La primera és que jugueu als números amb mi.

—Ah… —vaig fer.

—Goita —se’m va acostar, ara ja sense rastre de pena—. Són com endevinalles. Per començar, una de fàcil. Poseu que un pagès es mor, i té tres fills. Deixa dit que al primer li dona la meitat de l’aviram en herència, al segon un terç, i al tercer un pollastre de cada nou. Però en té disset, de pollastres. Com s’ho fan?

—Doncs van fent fraccions. Ho van ajustant: una cuixa per aquí, una ala per allà.

—No, home! —va alçar les manotes—: els pollastres han de ser vius, i sencers. Bé, no tingueu pressa. Penseu-hi, vós que sou un home prou llegit.

—D’acord, hi pensaré. I la segona cosa?

—Tabac. —Va fer el gest de mastegar, amb aquelles barres colossals—. Fa mesos que no tasto picadura, i estic desesperat. Ja no se’n troba, aquí. Potser vós…

—No t’amoïnis, Joan. La primera capseta que arreplegui serà per al meu servent borni.

—Que Déu us ho pagui, senyor —li va brillar un sol ull, amb la lluïssor dels infants—. Goita, tornaríeu un mort a vida.

—Disset a repartir entre tres? Au, no m’atabalis.

La dona rèptil no estava per números. De pollastres, va sentenciar, n’hi sobraven. Potser era l’única persona de la ciutat que podia dir allò, i més que pensar en seccionar cuixes i pits gallinacis, ella pensava en com desfer-se, al millor preu, d’animals sencers. Però el dilema del tabac sí, que me l’havia resolt. Tenia dues bones capses de picadura, allà a la cadira, al costat de la meva roba. Eren holandeses, de fusta, rodones com un formatge i segellades a la cera. Segur que el Borni mai no havia mastegat una cosa tan selecta. Vaig pujar-me el cobrellit fins a les orelles, em vaig girar cap a ella i li vaig amidar aquelles cames tan llises i hàbils. A fora feia fred. Però allà dins, i sobretot ben a dins, s’hi estava bé.

L’Eulàlia només passava gana per un forat: i confesso que nodrir-la per allà, entre els seus llavis humits, era un plaer dels bons. Es va servir del meu sexe, amb els dits prims i inquiets. Em va afalagar els atributs. Llavors em va fer sortir, es va girar d’esquena i, d’una revolada, em va oferir les seves natges premudes i fines. La vaig cavalcar. La vaig escometre, una vegada i una altra. Ella va gemegar, cada cop més fort, com si li fes mal. Però no era dolor, jo sabia que no ho era. Va buscar-me la ronyonada amb les mans, amb aquelles mans que arribaven a tot arreu. Em va ajudar a enfonsar-me dins d’ella. Vaig acabar amb un esbufec, les dents mig clavades al seu coll. Ella va sospirar i, sense dir res, es va adormir. Vaig jeure una estona, panxa enlaire, emmandrit, les mans al clatell.

Diria que em va vèncer la son. De sobte, em vaig trobar un embolic de cames i braços que bellugaven a sobre meu, que recollien l’escampall i que em llançaven la roba a la cara. Vaig fer un bot i em vaig vestir corrents. Del carrer pujava un enrenou cada cop més fort.

—Què t’agafa? —Em vaig cordar la camisa, amb tanta mala traça que vaig haver de tornar-hi.

—Hi ha aldarulls al port. —Va destapar-me de llençols i flassades i em va deixar ben conill en la fredor—. Estan desembarcant queviures, i la gent s’esbatussa. El meu marit deu estar a punt de caure.

Em vaig ajustar els calçons i em vaig vestir l’armilla, la casaca i les sabates sense fer cap llaç. Vaig embotir les capses de tabac al tricorn, me’l vaig cenyir al cap i vaig córrer cap a la porta. Ella em va acompanyar, i un cop allà no va voler ni petons ni paraules amables. Em va tancar la porta al cul. Vaig davallar les escales, em vaig torçar el turmell i vaig saltar coix fins a la cantonada. Des de l’ombra vaig tombar la vista enrere i vaig poder observar com, efectivament, l’alferes Trinxet s’acostava a la casa. Duia l’espasa i la pistola a la faixa, i carregava un sac a l’esquena. Va mirar a banda i banda, va empènyer la porta a poc a poc, va llucar a dins i tot seguit va inspeccionar el carrer —o més aviat, el va ensumar. A la fi, el gegant va entrar a l’edifici i jo vaig respirar.

Els avalots no s’havien acabat i, com molt bé havia endevinat l’Eulàlia, venien de la banda del port. M’hi vaig acostar, el pas encara coix. En tombar per la llotja, la multitud s’espessia. Al Portal de Mar, per la banda de dins, hi havia una gernació que cridava i que intentava engolar-se rampa avall cap al port. Els vaig evitar i em vaig enfilar al terraplè. Encara notava una certa coïssor a l’entrecuix, i les capses de tabac m’incomodaven al tricorn. Des d’allà dalt vaig distingir molt bé la massa que empenyia avall, els dos xabecs que descarregaven i, entre la gentada i les barques, la barrera d’uniformes i de baionetes que formava la Coronela. Em vaig fixar en els barrets de la gent, els pocs que no havien anat per terra, i en algun mocador de dona que també s’afegia al tumult. Em va cridar l’atenció un cap desmesurat, amarat de grenyes pastoses, que despuntava en aquella concentració. Era el del Borni. El vaig cridar amb totes les meves forces.

Al tercer crit, vaig aconseguir que l’home es girés cap a mi. Em va clissar amb el seu únic ull i va fer un gest indefinit. El vaig cridar amunt amb energia. Vaig veure com s’obria pas entre el rebombori, com sortia per un extrem i desapareixia moll enllà. Vaig suposar que havia anat a buscar el Portal de la Pau, i jo em vaig recrear altre cop en el desori. Al centre, la milícia resistia amb fermesa contra la patuleia. A dreta i esquerra, el que serien les ales de l’escomesa, un grapat de cossos jeien ran de moll: alguns homes els trepitjaven, saltaven a l’aigua gèlida i intentaven nedar fins a les embarcacions. Els mariners els repel·lien amb ganxos i piques. Des de coberta, el coronel Dalmau dirigia l’operació de defensa amb el sabre enlairat, i no dubtava a afegir-se a la cridòria general. Llavors algú em va picar a l’esquena i em vaig girar: un ull entelat i una cova de pell cosida em saludaven.

—Es pot saber què hi feies, a baix? —vaig engegar.

—Reputes, mestre… —va protestar ell—. En aquelles barques hi ha de tot. Goita, han assaltat els magatzems de l’enemic, a Salou, i porten un boti fabulós. Bestiar, sucre, sal, cansalada, farina, tabac…, fins i tot tabac!

—I què, Joan? I què? —el vaig desafiar—. Com t’haig de dir que, mentre jo hi sigui, no cal patir? Que potser t’ha faltat el plat a taula? Que potser has passat gana? Doncs això. No et vull tornar a veure en un motí com aquest.

—Sí, senyor. D’acord, senyor. Però és que el tabac…

Em vaig llevar el barret, i el vaig sostenir a l’inrevés. Ell no hi va parar atenció, i vaig haver d’acostar-l’hi als morros. Aleshores se’n va adonar. Va badar la boca —una caverna de debò— i es va posar a tremolar. Jo li vaig sacsejar el tricorn a frec de nas, i crec que en aquell instant devia ensumar la flaire del tabac. Va ajuntar les grapes, amb els seus dits de ferro, i va introduir-les al capell. Semblava que collís un ocell ferit. Va retirar les dues tabaqueres i les va sostenir com un tresor. Mantenia l’ull, el seu únic ull, tancat. Jo em vaig apressar a cobrir l’espectacle amb el barret, per no provocar les cobejances dels veïns, i el vaig forçar a amagar-se les capses dins del gipó.

—Au, marxa cap a casa. Vés a ajudar les dones.

—És clar, senyor meu. —Va fer-me una reverència—. Gràcies, senyor meu. —Una altra—. Per descomptat, senyor meu. —Un parell més—. Faltaria sinó.

—Vés, vés. I no facis més el pallasso.

El Borni va trigar a fer-se petit. Caminava d’esquena, i a cada dues passes tornava a inclinar mig cos cap a mi. Quan me’n vaig atipar, vaig girar la vista i vaig sospirar. A baix, el camp de batalla s’encalmava: l’aigua s’havia tenyit de sang i en Dalmau estava assegut en un manyoc de cordes, el cap entre les mans. Els milicians havien buidat el Portal, i formaven un corredor d’evacuació prou sòlid. Mantenien la gent a ratlla, la baioneta encara calada: el passadís era a les seves esquenes, i va ser per allà que els estibadors van començar a traginar caixons i sacs. El xivarri també havia afluixat, i ara només un murmuri, amb brams aïllats, trencava la tensió de l’ordre regnant.

Em va costar arribar fins a en Dalmau, però la meva indumentària polida i la meva veu, clara i reposada, em van ajudar. Després de repetir el nom del coronel una dotzena de vegades, davant de cares diferents, vaig pujar a coberta i vaig seure al seu costat. Ell va aixecar la vista, que encara tenia enfonsada entre els dits, i em va oferir un lleu somriure. Li vaig ajustar la perruca, que, com qui diu, li penjava d’una orella, li vaig collir el tricorn de terra i vaig embotir-lo als seus rinxols falsos i nevats. Va fer una ganyota. Encara duia el semblant d’infantó al damunt: el rubor a les galtes, els ulls vius, les faccions rodones. Però se li veia el cansament.

—Això em mata, Sinclair. —Va fixar la mirada a terra—. Fer la guerra contra l’enemic i capturar-li les naus, mira…, em reviscola i tot. Però lluitar contra els de casa, contra una tropa de famolencs…, això em regira l’estómac.

—Bah… —Vaig provar de calmar-lo—. És púrria, Dalmau. Gent sense disciplina.

—No, amic. —Va tornar a clavar els ulls a coberta—. S’esvaloten perquè es moren de gana. I són els meus. Estic combatent per ells. Jo sóc un home de comerç, un mercader…, per què creieu que em vesteixo d’oficial? —Es va pessigar la faixa—. Ho faig per ells, i pel món que tindran els seus fills. I desenganyeu-vos: si no fos per ells, la ciutat no hauria resistit. L’alta noblesa ha marxat, la púrpura també… És el poble baix el que aguanta.

—Doncs no teniu elecció. Si una ciutat així només l’aguanten els esperits exaltats, haureu d’acceptar que els exaltats, bé…, són això mateix. Exaltats.

—Ja ho sé, prou que ho sé. —Va collir el barret, que tenia als peus—. L’altre dia vaig haver de salvar la pell a uns hisendats que havien volgut fugir. Els vaig pescar al Portal de l’Àngel, disfressats. Els vaig conduir en escorta a casa seva, i la gent els apedregava i els insultava. Un matrimoni, dues àvies, tres nenes i dos nens… Volien linxar-los al mig del carrer! No eren botiflers, ni espies: era una família normal, farta de passar gana.

Es va cenyir el barret i va perdre la mirada als molls de la ciutat. Després va palpar l’empunyadura del sabre, com per assegurar-se que encara era soldat.

—El cordó enemic, si més no —vaig observar—, està força tranquil. Amb una dotzena de morters no poden fer gaire mal.

—Sí, però…, Sinclair: no teniu dies —va sospirar— que us aixequeu i desitgeu que tot s’acabi? Que aplanin la ciutat, que vinguin els francesos i acabin d’una vegada?

—No ho sabeu prou —vaig murmurar—. Però, digueu, que se’n sap, del rerepaís? Fa unes setmanes, semblava que havia d’esclatar com un barril de pólvora…

—Home, cremar sí que ha cremat, el país, però no ha rebentat. L’enemic ha reduït a cendres un munt de poblacions: Manresa, Terrassa, Vilassar, Teià, Viladrau…, i encara mig Penedès, i la vegueria de Vic, i el que han volgut. Hem aconseguit una gran collita d’herois cremats. No ens podem fer il·lusions.

—He sentit que el general Moragues torna a rondar pel Pirineu…

—Ah, sí, obstinats. Això sí que ho tenim. —Va arrufat el nas—. Quan li van segrestar la família, en Moragues va armar una expedició, va rescatar els seus i els va portat a Cardona. Molt dramàtic. És clar que, si la victòria demana que els castellans raptin totes les nostres mullers, anem servits.

—Us veig abatut, amic —li vaig tustar l’esquena—; tan positiu com sou sempre… De debò penseu que la revolta no ha escalfat els ànims?

Es va tornar a palpar el sabre.

—Ja no sé gaire que penso…

—Vinga, Dalmau, no us desanimeu.

—No ho sé, Sinclair. Agraeixo que feu l’esforç de consolar-me, però les esperances només les veig a l’estranger. No ha aconseguit obrar cap miracle, en Dalmases?

El cavaller Pau Ignasi de Dalmases era l’ambaixador dels catalans a Londres. Era conegut de tots dos, com també ho era la seva esposa, la Marta Vilana. De fet, la muller era la mare de la Marianna: jo les havia conegut anys enrere, quan la Marta exercia de mestressa i mare, i la filla obeïa a una doble condició de domèstica i captiva. Jo m’havia beneficiat primer la mare, i després m’havia enamorat de la filla. En fi, uns embolics privats llargs d’explicar. I el coronel Dalmau no s’interessava per històries de faldilles. Ell volia saber si l’ambaixador havia aconseguit alguna concessió del govern de la reina Anna —és a dir, si havia obtingut promeses de la potència que antigament havia girar els catalans en contra de Felip de Borbó, i que després els havia acabat desertant.

—Ho sento, coronel, no m’ha arribat cap renou de sabres, de l’estranger. No crec que el món perdi el son pel que passa aquí. En tot cas, fa temps que no rebo correu —vaig informar-lo—. Que jo sàpiga, ni jo ni les corporacions del país.

—És ben bé així —va corroborar—: costa molt fer arribar cartes fins aquí. Però si voleu que us sigui franc, em refio més del que rebeu vós que no pas del que entra als despatxos oficials. Des del cop de mà de la setmana passada, la Generalitat ja no existeix, com qui diu…

En Dalmau es referia a la dimissió insòlita del que havia estat, des de feia segles, el govern permanent del Principat. Com que els braços estaven mancs, perquè bona part dels nobles i dels prelats havien fugit, aquella institució havia quedat buida. A més, ja no quedava territori per administrar, llevat de la capital. La ciutat havia aprofitar el desori per esdevenir el poder principal i per reforçar la figura del conseller en cap, en Rafael Casanova, que era, al seu torn, un home sotmès als embats del poble baix.

A en Casanova l’havien elegit mercaders i menestrals, amb el consentiment de veus cridaneres com la del vicari Rifós, o com la d’en Salvador Feliu, cosí del meu difunt amic Narcís. Aquest darrer, en concret, solia recórrer al fanatisme religiós per remoure els ànims. De passada, com a segon conseller de la ciutat, semblava que treia alguns pessics de les vitualles i dels subministraments més vitals. No era estrany que tots plegats s’haguessin enfrontat amb el cap de les defenses militars, el mariscal Villarroel, un soldat potser massa tibat per sobreviure en aquell marasme. En pocs dies, s’havien multiplicat com a bolets les juntes, les comissions i els plenaris, sempre amb noms i atribucions noves. Caldria esperar un temps per veure qui manava en aquella olla de grills —una olla que bullia amb vivor, i que en Dalmau suportava amb resignació.

—Coses del setge. —Vaig arronsar les espatlles—. El seny s’escapa de la ciutat, i una riuada de folls ocupa el seu lloc. Només cal veure els miquelets i els refugiats vinguts d’arreu, els avalots que s’organitzen i els homes menuts que pugen als càrrecs públics. Estem davant d’una revolució: sense sang blava, sense exèrcit de debò, sense rei. I si voleu que us sigui franc, costa imaginar que cap palau d’Europa es presti a ajudar tal colla de sediciosos.

—Però Sinclair, vós heu corregut les corts d’Europa… —em va mirar— no creieu que un canvi de vents, un gir brusc, podria mudar la nostra fortuna? El Rei Sol podria morir, que ja li tocaria, o podria cansar-se del seu nét de Madrid… La reina Anna sembla que tampoc no aguantarà gaire: podria fer el darrer sospir, i el partit de la pau cauria per cedir el pas als nostres amics, els whigs… O la mateixa Viena, qui ens diu que…?

—Ai, Dalmau, viatjar torna els homes escèptics. De moment, el que veig és que estem aquí engabiats. Potser no hauria de parlar així i hauria de donar-vos corda. Però us considero un amic, i a vós, a vós més que ningú, us he d’obrir el cor. El més probable és que ens petin el coll com a pollastres. —Em vaig aclarir la veu—. Sí, em temo que acabi així.

Vaig deixar passat un silenci. Després vaig fer petar la llengua i vaig forçat un somriure.

—Per cert, parlant de pollastres…

El coronel em va escoltar mentre li engegava l’endevinalla dels disset pollastres. Ell hi posava paciència, però era clar que fugia cap a altes enigmes. Esgotat per les estretors diàries, només el sostenien aquelles delusions d’arcàngels anglesos, o alemanys, que davallarien a la ciutat per redimir-la de les seves penes. No sabia que el meu pare natural era el duc de Marlborough, el soldat més cèlebre d’Anglaterra, partidari de revifar la guerra. I no sabia fins a quin punt jo mateix, i en Dalmases a Londres, estàvem implicats en una operació de salvació que no aconseguirem desembussar. Però aquell home era amic meu, i no mereixia un desengany. Només li encomanaria esperances quan les notícies de Londres fossin clares.

—No ho sé —va reaccionar per fi—. No en tinc ni la més remota idea. No sé que faria amb les vostres gallines. Prou feina tinc a ajudar el bestiar d’aquest corral.

—Com es troba en Carles?

Érem tots dos a la cuina, asseguts a taula. La Marianna havia posat el menut a dormir, en un llit ample on aviat s’hi afegirien el germà i la mare. Jo l’havia sentit com, a la vora del llit, li cantava cançons i li explicava rondalles, de la seva Cuba juvenil o de l’Àfrica de son pare. Quan va aparèixer amb el somriure ensucrat d’una mare i va seure al meu davant, la vaig contemplar admirat. Tenia el do de la bondat, aquella dona meva. Era tan bella com el primer dia: les dents lluents, dues perles en l’esguard, i una textura sedosa i negra com el llom d’una euga jove. Encara no se li havia inflat la panxa, o no gaire, i la maternitat se li desbordava més al posat que no pas a les formes. Vaig allargar el braç i vaig estrènyer-li les mans, que reposaven damunt la taula.

—Sembla que millora, John. —Em va oferir uns ulls aquosos—. La tos li ha marxat i escolta amb interès el que li dic. Però no s’engreixa. Potser l’haurem de forçar a empassar-se el brou. A veure què hi diu la seva mare.

—Li has agafat molt d’afecte, oi? —vaig acaronar-li les mans.

—Se’l mereix, pobrissó. Se’l mereix.

—Marianna… —vaig fer una pausa—. Hauríem de parlar.

Ella va respirar a fons. Em va desafiar amb serenor i en silenci. Va apuntar un somriure tranquil.

—És el que estem fent. Parlar. O és que m’has de fer alguna revelació?

—No…, no, vull dir… —vaig dubtar—. Res de concret, no… Coses generals, els nostres projectes, la vida…

—No hi ha res que em puguis dir… —va anunciar—, que o no hagi pogut imaginar. Ho saps, oi?

Ho sabia de sobres. Des que l’havia conegut, havia endevinat en ella una aptitud gens corrent per encertar els pronòstics. La Marianna olorava les veritats; tenia un sisè sentit que anticipava els desastres, que augurava la bonança, que destriava la mentida de la certitud. Jo ho sabia, i li hauria d’haver confessat la meva desorientació, el meu desànim en aquella ciutat segellada, i les febleses respecte a ella. Li hauria d’haver dit, ras i curt, que tenia una aventura amb una dragona. M’ho vaig callar. Pressentia que, posats a fer revelacions, podria arribar a explicar-li els fets i a fer-li entendre que la meva devoció per ella no trontollava pas. Però el que no podria aclarir-li era per què tenia aquell embolic de faldilles, ni per què em costava tant renunciar-hi. És clar, li podria haver dit que era cosa d’homes, com feia tothom, i llestos. Però no li ho vaig dir.

—Per què no fugim, Marianna? Aquest no és lloc per parir una criatura, ni per fundar una família… Anem a Londres, a França, on calgui: a Mataró, encara que sigui. Partim abans que ens hi deixem la pell.

—Vols dir abans que t’hi deixis el nord? —Em va sostenir l’esguard—. John, no podem marxar. Desertar Barcelona és complicat; travessar el cordó enemic també; qualsevol viatge, que seria un tràngol en temps corrents, és ara un disbarat… Allà fora, John, la gent es mata a ganivetades. I jo estic en estat. I sóc una pobra esclava.

—Però jo sóc anglès —vaig sentenciar, i de seguida em vaig avergonyir de la pròpia presumpció—. Vull dir que tinc salconduits d’una potència, una potència que ja ha signat la pau. I encara conservo, no ho oblidis, el teu document de manumissió. Als ulls dels estranys, et pots presentat com una persona lliure.

—Per l’amor de Déu, no siguis babau. La credencial aquesta és falsa, correspon a una domèstica que vas alliberar a Londres. Jo no sóc persona franca, John. No ho sóc i, sobretot, no ho semblo. I ja pots presumir de papers, allà fora, en aquell infern. No, John, ens quedarem aquí.

Li vaig retirar la mà.

—Pensa-t’ho bé, si et plau, pensa-t’ho.

—Ja he pensat prou —va rubricar—. Si el que vols és fer net per dins —va dedicar-me aquells ulls que tot ho veien—, no parlem de fugides, parlem de trobades —vaig mirar avall—. O vés a veure algun amic. En Dalmau, o fra Ribera…, vés-hi, no et farà cap mal.

Es va sentir fressa a la porta, i vam aturar la conversa. El pany va cedir i van aparèixer, entre riotes entremaliades, en Felipó i el Borni. La Marianna es va tapar el nas amb la mà, perquè no se li escapava que el servent desprenia unes fortors sempre generoses de matisos. Els nouvinguts portaven piles de paperassa a les mans, i darrere d’ells se sentia la veu de la Joana, forta i clara, que els esbroncava. Van deixar les piles i una espardenya vella a la taula.

—Poca-soltes —va fer la Joana— jo en dic, d’això! A qui se li acut…

Va entrar acompanyada d’esbufecs. Ella també carregava embalums, però els seus eren farcells de roba neta i planxada. Els va deixar al costat dels papers i es va eixugar el front amb la màniga.

—Què tens, dona? —Li vaig oferir una cadira.

—La Mare de Déu, aquest parell…, me’ls he trobat a la casa de la cantonada, la dels barons que van marxar fa uns dies. —Va prendre alè—. Estaven amb una colla de lladres que buidaven les estances. He començat a cridar, i tots han arrencat a córrer…, llevat d’aquests, és clar. Els he forçat a tornar el que havien pres, i això els ha fet riure molt. Bé, carregueu, els he dit, però només la paperassa; i això també els ha fet cargolar de riure.

—Què dius mare, ha, ha…, eren els altres… —va aconseguir dir en Felipó, en ple panxó de riure—, eren els altres, els graciosos.

—Corrien…! —El criat va repenjar-se en el noi, ja gairebé tan alt com ell—. Com si els empaités el dimoni… Quina dona, ta mare, ha, ha, quina dona! N’hi ha hagut un que ha perdut l’espardenya i tot… —va assenyalar el trofeu.

—Galifardeus! Encara no ho sabeu prou, la dona que sóc… Ja ho veureu, algun dia, ja ho veureu. Vosaltres aneu jugant als pispes, i sabreu amb qui us les haveu… I feu el favor de callar, que despertareu el nen!

La Joana es va aixecar i es va obrir pas entre els dos gegants. El parell no es va fer pregar: van obrir-li un espai i, mentre ella desapareixia cap a la cambra, van provar de sufocar-se aquell riure ebri. Jo vaig resoldre que havia de col·laborar, així que vaig ordenar a en Joan, amb tanta autoritat com vaig poder, que encengués els fogons i posés a bullir l’aigua. I a l’altre li vaig pregar que anés a fer companyia a sa mare i al germà. En un tres i no res, la pau havia tornat a casa i la cassola a treia fum. Quan la cosa semblava resolta, vaig agafar d’esma la gaseta que hi havia dalt de la muntanya de papers. El Borni l’havia estripat per atiar el foc, però encara se’n podia llegir una part.

—El Despertador de Catalunya —vaig recitar—; coi, quina gràcia… «Desperteu-vos, catalans, desperteu-vos… —vaig seguir el text—, catalans adormits, no sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra pàtria estimada…»; renoi, tu, quina empenta! I això volies cremar, Joan? Mira, mira: diu que no sepulteu la pàtria «… en la negra obscuritat d’una perpètua i deplorable esclavitud». I aquí ja no puc llegir més, la resta deu ser al foc.

El Borni va abandonar el fogó i es va acostar a la taula. La Marianna va tirar-se enrere, per allunyar-se de la ferum que desprenia el ciclop. L’home es va ajupir i va tocar el quadern amb reverència, amb la punta dels dits: després es va incorporar molt a poc a poc i va tombar-se altra vegada cap al foc, el Despertador a les mans, talment unes escriptures sagrades. Va dipositar la relíquia a un costat i va enfonsar les grapes entre les brases. Va aconseguir treure’n quatre bocins socarrats, que em va lliurar religiosament.

—Goita, què més hi diu aquí, mestre?

—Això és il·legible, Joan. Però no t’amoïnis, ja trobarem alguna gaseta sencera. La ciutat en va plena, d’aquestes proclames. Ho va escriure algun dels consellers, em sembla. No passis ànsia. Au, vés i pren una mesura de tabac.

El Borni va recuperat la gaseta, la part indemne, i se la va endur avall. Al cap de no res va tornar amb una bola a la galta, els maxil·lars en plena feina, i va plantar-se d’esquena a nosaltres. Remenava els fogons d’esma i tenia els cinc sentits dedicats al tabac. Apostaria que no va ni sentir les campanes quan, de cop i volta, sense raó aparent, van començar a repicar en tota l’amplor de la ciutat. La Marianna i jo ens vam interrogar amb la mirada. No tocaven a hores: era so de festa, com de carilló desbocat, un aire que no havíem sentit des de feia temps. Va aparèixer en Felipó, les celles arrufades, i tot seguit la Joana, que es fregava els ulls.

—Què passa, Joana? —li vaig preguntar.

—No res. Que ja s’ha mort.

—Què!? —vaig cridar. Els budells m’havien saltat a la gola.

—No, John… —va intervenir la Marianna—. No parla d’en Carles. Si fos el menut, no ho hauria pas dit així, que no ho veus?

La veritat és que no, no ho veia. No sabia que hi hagués una veu particular per comunicar el traspàs d’un fill. Em vaig redreçar al seient, desconcertat, i vaig escoltar la conversa entre les dues dones. El somiqueig de la mare si que tenia a veure amb el fill, que dormia com un angelet bufador. Les fregades d’ull eren d’emoció, a la vista de la respiració plàcida i refiada de l’infant. Però la que s’havia mort era la reina, la muller del Borbó. Maria Gabriela de Savoia havia deixat el món a la precoç edat de vint-i-cinc anys. Ja feia una estona, segons la bugadera, que el carrer n’anava ple. Les campanades celebraven la notícia com un càstig de Déu, aplicat en bona hora contra aquella corona que volia esclafar la ciutat. I ningú, ni el més pietós dels veïns, no plorava per la reina.

—S’ho han ben merescut —va sentenciar la Joana—. Els grans, quan són malvats, han de tastar la justícia divina. Com tothom.

Jo tampoc no vaig vessar llàgrimes de súbdit. Perquè no era súbdit d’aquella monarquia i perquè els prínceps en general no m’estovaven el cor. Però anticipava que el succés no portaria res de positiu. Em constava que el rei Felip es delia per la seva esposa: se li abraonava al damunt nit i dia, fins i tot quan estava malalta. Havia consentit tot l’imaginable per salvar-la del seu mal de pit, des de sagnies i libacions de llet materna fins a cataplasmes de pardalets morts. Quan la règia companya havia caigut en un ensopiment fatal, havia demanat al seu avi que li envies el cèlebre doctor Helvècius de Versalles. El Rei Sol li havia tramès el cirurgià, però l’eminència no havia pogut fer gaire més que consignar el fetge i els pulmons durs com una pedra —i escridassar els metges castellans que no havien gosat mai, per pudor, examinar el cos de la tuberculosa. Les penes del rei, en aquella lamentable història, eren del domini públic. I la mort de la reina rubricava una fi anunciada.

Maleïda fortuna, vaig pensar. Felip V tenia un greuge més per endossar a les seves víctimes predilectes, els catalans sediciosos. Aquella mort arribava en el pitjor dels anys. La diplomàcia de mig món, engrescada en un ball de pactes, assajava de convèncer el rei de les Espanyes que deixes de banda el seu geni. Volien que es dignés a obrir converses, com estaven fent els magnats d’arreu, des dels llogarets d’Hongria fins als fiords d’Escòcia. Cap dels grans reialmes estava disposat a sacrificar els seus guanys a canvi dels catalans, és cert, però aconsellaven en ferm que a Madrid s’hi imposes la raó. Fins i tot el Rei Sol recomanava al seu net que mostrés clemència.

No, la mort de la reina no portaria misericòrdia. Felip de Borbó sostenia un ceptre irascible, indiferent a les bones raons, venjatiu i obstinat. La seva mateixa esposa li havia reclamar, més d’un cop, que exhibís la gracia del poder amb una excelsa garrotada als rebels. I era de preveure que a partir d’aleshores, morta la criatura, rebrotaria la ràbia. El rei, furiós, s’ho prendria tot com un senyal del cel. Ja no escoltaria els consells de reis i emperadors degans. Ell, que era un il·luminat, ell, que de profecies en sabia tant com els barcelonins, ell entendria que els seus mals privats i els mals del regne eren una sola cosa. Voldria empènyer la guerra fins als darrers extrems, i només veuria un remei als seus infortunis. Voldria esmicolar i triturar i batre els catalans fins que quedessin reduïts a una pasta infame. Cendra i sang: allò seria el deliri del Borbó i, si no es girava el vent a favor, seria també el nostre esdevenir.

L’hivern ja havia de morir, però en aquella entrada de mil set-cents catorze va voler fer un darrer cop de cua. L’aire es va glaçar de cop i semblava que volgués entrat per totes les escletxes de la casa. Allò devia afectar la condició del menut, en Carles, perquè es va començar a consumir d’una manera imparable. A la nit, la Joana i el germà escalfaven el llit —on dormien tots tres. Però de dia es trobava perdut: a més, gairebé no podia engolir, i tot el que menjava ho treia. Un dia cap a mitja tarda, quan hi érem tots, la seva mare va sortir de la cambra i ens va dir amb el cor encongit que el petit volia tenir-nos tots al seu voltant. Ens volia dir una cosa, va anunciar, així que ens vam aplegar a l’estança: la Joana va seure al seu costat i li va prendre la mà. La Marianna es va ajupir al costat del llit. I els homes ens vam quedar drets en aquell espai fosc i reduït.

Els ulls se li enfonsaven en dues coves i la blancor li cobria les galtes. Va girar els llavis cap a la Marianna. El vent xiulava a fora. Va sospirar alguna cosa inaudible, i ella se li va acostar. Va tornar a moure els llavis, una bona estona, i ella se li va enganxar a cau d’orella.

—No sé si l’entenc… —La Marianna va empassar, va vacil·lar i va mirar la mare—. No el sento bé.

—Parleu —va ordenar la Joana—. Sí que ho heu entès. Digueu-me que us ha dit.

—Diu que… —va arrugar el front—, diu que li portem una pistola.

—Déu del cel! —La mare va esbatanar els ulls, va mirar l’infant i li va estrènyer la mà—. Carles, fill… Ninet, no pot ser, tu saps que no pot ser…

—No, Joana, no la vol per a ell. —Va acaronar el nen—. Vull dir que no la vol contra ell mateix. Repeteix que no marxarà sense haver disparat contra els dolents. És tot el que diu, i no surt d’aquí.

—Verge santa. El meu fillet.

La mare se’l va mirar i li va fregar la mà amb els dits. Ho va tornar a fer, una i altra vegada, cada cop amb més ànsia. Ens va interrogar amb els ulls, indefensa, mentre fregava aquella mà que se li escapava. Els homes, convertits en estàtues de pedra, no vam saber que fer. En Felipó clavava la vista en el seu germà com si fos un monstre estrany. El Borni havia deixat de mastegar amb el desfici habitual. Jo responia com un veritable anglès, i diria que contemplava l’escena des de la punxa del campanar més alt. La Marianna, que mantenia l’orella enganxada als llavis del malalt, em va fer un cop de cap i va treure’m del sopor. Vaig correspondre el gest, vaig fer mitja volta, vaig pescar el tricorn i l’abric i vaig sortir al carrer.

Una pistola. Coi de nano, pobret meu. Que el noi volia una refotuda pistola? Doncs tindria una pistola, és clar que la tindria. Vaig arribar-me a la Rambla i vaig entrar a la vila antiga per la Porta Ferrissa. Vaig davallar cap al port, pensant que amb un poc de sort encara trobaria l’Eulàlia tota sola. I ni parlar-ne, de jeure amb ella, vaig proclamar per dins. Per una vegada, tindria les mans quietes i m’estaria a tres pams ben bons de la seva pell. I tant que ho faria: negociaria el preu de l’arma, donaria la penyora que calgués i m’enduria el que havia demanat el menut. Ho resoldria tot amb autoritat, empenta i aplom, i enllestiria. El pobre minyó s’ho mereixia.

Vaig arribar al portal quan fosquejava. Em vaig assegurar que el carrer estigués desert, i vaig fer el xiulet acostumat. Al cap de poc ella va treure el nas pel balcó: em va fer un senyal i em va llançar la clau en un saquet farcir de palla. Vaig obrir el pany i em vaig enfilar per les escales. M’esperava al replà, vestida amb un simple banian de vellut i una expressió sorneguera, que em va recordar les paraules del coronel Dalmau sobre la guerra i la malicia popular. Vaig correspondre amb un gest adust, sense passar a dins, i li vaig demanar l’arma. Ella va dibuixar una ganyota sinuosa, va allargar el braç i em va estirar la mà amb la punta dels dits. Sense poder fer-hi res, vaig notar que la carn se m’enduria entre les cames i la vaig seguir.

A la llum d’una bugia, em va mostrar els estris que guardava en unes golfes: aixades, pics, espases, brúixoles, rellotges, fins i tot una àncora… Va conduir-me fins a un bagul, va dipositar la flama a certa alçada i va obrir. Hi havia pedrenyals, fusells francesos, baionetes, ripollenques…, i un pistolet fi de Silèsia, menut però compacte, que vaig pescar amb les dues mans. L’empunyadura era nacrada i la clau guarnida amb motius florals. El percussor ja estava carregat amb la pedra foguera. Feia un pam i mig de llargada, per sota el canó sobresortia la baqueta de roure i tot plegat contribuïa a fer-ne una peça única, com la que portaria un marquès. Li vaig dir que volia aquella.

—Calibre onze. Veig que tens bon gust, anglès. Però una meravella té el seu preu.

Vaig tancar el bagul, hi vaig fer descansar l’arma i vaig buidar el moneder a les mans d’ella.

—N’hi haurà prou, amb això? —Entre escuts, florins i lluïsos d’or potser hi havia unes vint lliures.

—Bé, serà una bona bestreta. —Va torçar la comissura dels llavis—. La resta ja l’afegiràs.

Va alçar el pistolet amb delicadesa, fins a la seva cara, i va bufar-ne la pols. Em va regalar una lluïssor d’ulls descarada i, a poc a poc, sense deixar de desafiar-me, va introduir l’arma als meus calçons. Va assegurar-se que la peça estigués ben subjecta i els dits se li van escapar per la meva duresa. Em vaig fer enrere. Se’m va acostar i vaig respirar el seu alè urgent. No ho podia fer, no ho havia de fer. M’esperava el noi, m’esperava la Marianna, el meu deure m’esperava. Es va descordar la bata. Allò era un acte impropi, no m’havia de deixar portar. La seva pell se’m va mostrar tota nua. Vaig tocar-la amb un sol dit i em vaig encendre. La pistola, la roba, les monedes, els pensaments, la rectitud, tot va anar per terra. Em va tenir. L’Eulàlia em va tenir.

—Merda —vaig esbufegar—, això no era el que jo havia previst.

—Per això t’agrada tant.

Vaig recollir la roba i em vaig cenyir el pistolet.

—No penso tornar. S’ha acabat.

—Tornaràs. —Va somriure—. Per cert; no et deixes res?

—La dignitat, em deixo.

—Això rai, Sinclair. No cal patir. La dignitat no et servirà per disparar una arma.

Tenia raó. La pólvora i la munició, em deixava. Em vaig mossegar el llavi, vaig alçar les celles i vaig assentir. Ella va amollar una riallada i em va mostrar els morros. Li vaig plantar el petó que demanava. Es va esmunyir darrere meu, va remenar unes piles, va tornar al davant meu i em va allargar un sarró. Vaig fer un gruny d’agraïment, vaig arreplegar el sarró i vaig marxar a corre-cuita. Al carrer, l’aire fred em va reviscolar les galtes. Jo era, sense cap mena de dubte, un tros d’ase. Tenia el cervell entre les cames, allà on encara notava la coïssor. Vaig apressar el pas. Era negra nit, i aviat la milícia començaria a patrullar, muntar barreres i fer preguntes.

A casa m’havien guardat l’escudella minsa de rigor. Me la vaig empassar gairebé de cop, tèbia, per no obligar-los a encendre els fogons altra vegada. El gegant borni i en Felipó van inspeccionar el pistolet de Silèsia amb veneració; les dones, en canvi, no van voler ni mirar-se’l. Jo evitava la Marianna tant com podia. Vaig recuperar l’arma. Preparar una pistola em resultava una operació familiar, però no n’havia carregat mai cap per a l’ús d’un infant. M’hi vaig aplicar amb cura: el percussor ben travat, a distància de l’enceb. De fet, vaig prémer el gallet un parell de cops, per veure si espetegava, i vaig verificar que sí, que la clau era fina i precisa com ella sola. Llavors vaig omplir l’enceb amb una mesura de pólvora, i vaig comprovar que no s’escampés enlloc més. També vaig omplir el canó, provant de no vessar-la ni massa ni massa poc. Amb la baqueta de roure vaig prémer fort; després hi vaig entaforar la bala, llisa i rodona, i vaig tornar a picar. L’arma de foc estava llesta.

En Carles era al llit, i el vam portat fins a la cuina. Aquest cop, jo ocupava el lloc d’honor. Les dones el van embolicar amb tres flassades, de cap a peus, fins al punt que no se li veia ni la cara ni les mans. Vaig demanar que li obrissin, si més no, un parell de forats per on pogués sostenir l’arma i apuntar. Així ho van fer: van aparèixer una mà lànguida i uns ulls enfonsats i vidriosos. Aleshores vam obrir la finestra de bat a bat, porticons i tot. El fred ens va sorprendre com una ganiveta, amb làmines que rallaven les orelles i els pòmuls. En la distància, sota la mitja lluna, es llucaven els focs de la muralla i, encara més lluny, els puntets vacil·lants del campament castellà.

Vaig ordenar a en Joan que aguantés el nen per darrere i que no el deixés caure amb el retorn. I vaig explicar al menut, amb quatre mots clars i senzills, el que havia de fer.

—Has de tenir el puny de ferro, Carles. Quan pitgis el gallet, veuràs que salta una espurna. No t’espantis, eh? Tu, el puny de ferro: encara trigarà una estona a fer el pet gros. I sobretot, sobretot, no moguis la pistola, que encara prendríem mal nosaltres. Ben ferm cap allà, cap al camp enemic.

Ell va fer un cop de cap, lleu però rotund. La mare li va fer un petó i em va fer un gest de vacil·lació.

—Voleu dir, senyor? —Va arronsar el front—. Potser li hauríeu de sostenir vós, la pistola…

—Tu que hi dius, soldat? —vaig preguntar al nen, i ell va refusar sense pensar-s’ho.

—Ja ho veieu, Joana. Jo només l’ajudaré a fer punteria. Aquí, al colze. Oi que sí, capità? Au, quan vulguis.

En Carles va prémer el gallet, i en una fracció de temps l’espai va retrunyir. La bala va sortir cap al firmament i es va perdre en direcció…, sí, més o menys en direcció al camp enemic. Però el més prodigiós no va ser això. El que més em va impressionar, i no voldria caure en una exageració, va ser la fusta de tirador que va exhibir el minyó. No sé, francament, d’on va treure la força: el que puc dir és que va mantenir el braç tibat com una llança, fins i tot quan l’estança ja feia estona que s’havia omplert de fortor de pólvora. Crec que en algun moment vaig deixar d’aguantar-li el colze i tot. O si més no, quan ja feia estona que havia disparat, els meus dits ja no hi eren. La prova és que el braç se li va esllanguir, de cop i volta, i la pistola de Silèsia va anar per terra. Tot ell es va desmuntar, en realitat. El Borni se’l va endur cap a l’habitació, la mare al darrere.

Vaig seure a la cuina, tot esperant que la boira pudenta es dissipés i que pogués tancar la finestra. Aquell setge, vaig pensar, ens giraria a tots cap per avall. Mudaria la canalla en homes robustos, i als homes ens faria caure en les pitjors criaturades.

—Disset? Disset pollastres? No pas divuit?

—Disset —vaig replicar— a repartir entre els tres fills, tal com us he explicat. Sense sacrificar-ne cap.

Fra Ribera m’observava amb els seus ulls dansaires, i es prenia seriosament el joc. El rostre d’ocellet no li havia canviat gaire, malgrat les penúries de la guerra i un refredat prou ostensible. Sempre havia tingut els trets ossuts, nerviosos i petits; i l’escassetat no li havia impedit afinar la seva visió de l’intangible. Aquell doctor en teologia era capaç, a la seva cel·la del convent de Santa Caterina, al cor de la ciutat trasbalsada, de transcendir la misèria i arribar a les més depurades i sublims resolucions sobre la natura divina. Els divertiments del cap no eren mai, per ell, una fotesa. Eren reptes a la intel·ligència humana i, per extensió, als signes del Creador. Va fer una xuclada amb el nas.

—Doncs em sap molt greu, Sincret, però només hi veig una solució.

—Sinclair, em dic Sinclair —vaig precisar, sense fer-me il·lusions—. Vejam, quina és la solució? Fa setmanes que hi dono voltes i no me’n surto.

—Un moment. —Va fer un senyal amb la mà—. Deixeu-m’ho comprovar.

Va començar a comptar-se els ditets damunt la túnica. Portava els hàbits plens de taques, descosits en alguna vora i decorats amb un parell de traus. Però ell comptava, indiferent a la seva fila de frare mendicant, i alçava els ulls de tant en tant a la recerca d’inspiració. Tot d’una va obrir els ulls de bat a bat, va contenir l’alè, va anar tirant el cap enrere i va esclatar en un esternut que el va fer trontollar de cap a peus. Es va passar la màniga pel nas i va alçar un dit victoriós.

—Ja ho tinc. Em temo que hauré de comprar un pollastre.

—Com?

—El que sentiu, i no serà fàcil, perquè van a tres lliures la parella. —Va bufar i va fregar-se els dits com si toqués monedes—. Que el Senyor s’apiadi de nosaltres, no sé pas com ens en sortirem: i és un consol que no hàgim de comprar un vedell o un anyell, perquè de carn ja no se’n troba. Ni per als malalts, se’n troba! Tornem a tenir el claustre ple de soldats, d’aquests dels gremis, la Coronela vull dir, i la pobra gent…

—Sí, pobres. Però per què dimonis voleu comprar res?

—Oh, bé caldrà resoldre l’enigma, oi? —Es va gratar la closca—. Amb gerres de vi seria més senzill: el podríem vessar d’un recipient a l’altre, i llestos. També el podríem comprar, però a quaranta lliures la càrrega, seria la ruïna. A més, els murris dels revenedors tot ho pesen amb balances trucades. És que tot està pels núvols, amic, i encara rai que podem trobar coses. D’aquí a poc, no sé si…

—Ribereta! —vaig exclamar—. Prou, home, deixeu de torturar-me… Com resoldríeu el problema dels disset pollastres?

—Sí, sí. Mireu, és ben senzill. Me’n vaig al mercat i en compro un. I el regalo a l’atribolada família. Que se’l quedin, dic, i que l’afegeixin a l’herència.

—I què?

—Per Déu, Xancret, us trobo ben espès! —Va tirar nas amunt—. Amb una gallinàcia de més, els nostres amics ja en tenen divuit. S’ho distribueixen fraternalment: la meitat per al gran, un terç al mitjà i una novena al petit. Nou i sis i dos fan disset. Aleshores jo prenc el meu regal, pletòric de caritat cristiana, i me l’emporto sota el braç. I amén, s’ha acabat el bròquil.

—Coi. Teniu raó. —Vaig eixamplar el rostre, i admeto que em vaig treure una gran llosa de sobre. Per uns moments, el setge i les desavinences de parella i les meves ombres em van semblar més suportables.

—Au, doncs. Tres avemaries, un Pater noster i estareu net de culpa. —Va somriure—. Hi ha res més que us turmenti l’esperit?

—Una pila de coses, pare Ribera. Sóc un mortal. Però voleu que us confessi una cosa? —Vaig esperar que ell assentis—. En el supòsit que jo tingués una ànima, i que l’hagués de confiar a un religiós, crec que us la confiaria a vós.

—Gràcies. —Em va dedicar una mirada de pardalet—. M’ho prendré com un compliment. Tot i entendre —va alçar un dit menut— que la naturalesa etèria d’un esperit pot resultar de les més feixugues.

—Ja m’ho suposo. Però hi entenc poc, d’això, i el que em meravella… —vaig fer una pausa—. Recordeu aquell dia que us vaig preguntar per què un monjo com vós i un poca-solta com jo ens comunicàvem tan bé? Us sona, oi? Vau respondre que, en el fons, els dos temíem el mateix: temíem que, llevant l’amor del món, la resta no valgués res.

—Oh —es va fer el desmenjat—; en dic tantes, de frases cèlebres…

—Aquesta ho era, sens dubte. Hi penso sovint. Crec que és del tot cert, el que vau dir, i diria que també és veritat que la temença aquesta ens agermana. Però sospito que l’amor que cerquem l’un i l’altre és, per força, molt distint.

En Ribereta es va vinclar, encara assegut, va ficar el dit entre el peu i la sandàlia i es va gratar la planta. A continuació, aquell sac de nervis es va passar les mans per un parell més de plecs i, sempre en plena gratada, va sentenciar:

—Un religiós busca l’amor a través de Nostre Senyor. Un pecador és algú que ja ha conegut l’amor, a través de Déu o de qui sigui. Aquesta és la diferencia: jo podré ser un gran llicenciat en ànimes, però mai no hauré tastat la universitat de la vida. Sempre caminaré a les palpentes.

—Hi ha dies que us envejo, fraró.

—A veure… —Va fixar l’esguard, cosa que no solia fer—. Presumim que sí, que teniu un bon tros d’ànima. D’acord? Confieu-me-la, doncs. Només caldrà que em relateu mitja història. L’altra us despunta a les ninetes dels ulls. És la Marianna, oi? Us fa anar de corcoll, la joia del Carib?

Vaig sospirar.

—No sé per on agafar-la. La trobo, com us ho diria… Massa sencera, massa bona per a mi.

—No us culpo, Simplet. Fa poc, ella encara era una Mare de Déu redemptora. Heu de tenir paciència.

El frare es referia a la veneració popular que havíem patit, tant ella com jo, els anys anteriors. En Ribereta coneixia aquells fets prou bé, i el trist final que havia portat en Dídac a la forca. També sabia que aquella vivència no havia alterat la pietat de la donzella.

—És tan immaculada, fra Ribera, que fa por. De vegades enyoro una femella de debò, vull dir una dona més, més…

—Més carnal. Juraria que us entenc, amic —va arrufar el seu nas refredat—, tot i no compartir-ho. Però també m’hi jugaria el coll que el que us enamora és la mística, precisament.

—Potser sí. —Em vaig alçar i vaig caminar cap al crucifix que penjava, solitari, al mur emblanquinat—. Què en sabeu, del torrat aquell d’en Rifós? Sembla que ha renunciar a encalçar endimoniats…

—Sí, això sembla. No és curt del tot, el nostre vicari. Sap que la gent s’empassa les diatribes durant un temps, i després se’n cansa. A més, ara ha trobat un passatemps nou, molt més a to amb la defensa de la ciutat.

—Vaja, ja era hora —vaig bufar alleujar—. És un consol saber que sóc un diable a la reserva. I que s’ha empescat, ara, el nostre canonge? No m’ho digueu, no…, ha trobar els quatre genets de l’apocalipsi! Oi que sí? No? Doncs ha resolt el misteri de la Immaculada Concepció, això!

En Ribereta va fer que no amb l’índex, mentre es contenia un esternut. Quan va esclatar, va regar-se la túnica fins a la cintura. Es va espolsar els esquitxos, sense èxit, i un rastre de taques menudes es va afegit a aquell mapamundi bigarrat. Li vaig dedicat un «Jesús» concís i vaig esperar que es recompongués.

—Ha convocat una Junta de teòlegs. Pretén que dictaminem que aquesta és una guerra justa. Haurem de desenterrar l’ius bellis i tota la pesca.

—Al·leluia! —Vaig tornar a seure—. Ha descobert que hi ha guerra! Sembla que se’ns ha centrat, doncs, el martell d’heretges…

—Què us puc dir? És un afer pelut. M’he passat els darrers dies en companyia de Sant Agustí i de les Recapitulacions del pare Vitoria —va assenyalar la taulera, plena de volums gruixuts—, però no me’n surto. Per una banda, podríem apel·lar a la legítima defensa, a la protecció d’innocents o al redreçament d’un gran mal. Als deures de tot cristià, per entendre’ns. Però per l’altra, no tinc clar que hàgim acompanyat prou els canons amb la preceptiva conciliació, o amb un esforç d’arbitratge que provi de reduir el patiment de les víctimes.

—Qui era, aquest Vitoria?

—Un teòleg de Salamanca, de fa uns dos segles. Del meu orde, per ser més precisos. Va criticar el dret de conquesta, sobretot a les Índies, i va recriminar les croades a Terra Santa.

—Interessant. Bé… —vaig petar la llengua—; no us amoïneu. Les teories i les paraules se les endurà el vent, i decidirà la pólvora. A més, tothom comprendrà que una congregació de savis segrestats s’inclini, sota pressió, per la guerra.

—Les paraules i les tesis són la meva vida, Simplet. El meu vot, en un conciliàbul així, m’acompanyarà tota la vida.

—Home, no em direu que el rei Felip defensa una causa justa…

—No, no, és clar. Però si us hi fixeu, no és ben bé el mateix això que el que demana en Rifós… —Va fer tres xuclades seguides amb el nas—. De tota manera, heu apuntat a la clau del dilema. Un rei rabiós no hauria de comptar amb la gràcia divina. Sabeu que va fer, aquest cretí de Borbó, quan se li va morir la reina? —Va esperar que jo li donés l’entrada—. Doncs es va vestir de dol, però diuen que se’n va anar a caçar: i en veure passar el seguici fúnebre a distància, es va arronsar d’espatlles i va continuar l’esport.

—I ara…, que no estimava tant la seva dona?

—No, amic, la desitjava. Capteu la diferencia? —Vaig assentir ben fort—. Un personatge tètric, el reietó aquest. I com que el papa ja el va desautoritzar, al seu dia, podríem atacar-lo com a dèspota i com a blasfem. Mireu —se’m va acostar—; ara diuen que viu al palau de Medinaceli, i que només el pot visitar la princesa dels Orsins. Corre la veu que estan embolicats, aquest parell.

—Per Déu, Ribereta, si la dona deu tenir més de setanta anys… Segur que la veu l’ha escampada l’abat Alberoni, l’escalador aquell, per destronar la seva rival…

—La princesa és una bruixa, creieu-me… I el gosset que porta sempre! És com una rata crescuda, diuen, i totes les indecències que us pugueu imaginar entre la bestiola, la cortesana vella i el monarca libidinós…

—Pare Ribera! Si us plau, que sou un doctor de l’Església!

El fraró va acotar el cap. Va gratar-se el clatell i es va disculpar. Potser sí, que s’havia excedit. Però el dictamen li treia la son, i bé havia de buscar alguna monstruositat, en el rei Felip. Per desgràcia, va admetre, matar avis i dones i nens a carretades no era prou pecat. Suprimir furs i llibertats de tot un poble, com ja havien fet a València i l’Aragó, estava vist que tampoc. Els annals del Vaticà li exigirien alguna perversió, en la figura del sobirà, que fonamentés la resistència obstinada i sagrada dels barcelonins. Aquell exercici de teologia barata l’estava traient de polleguera. Si trobava la manera de demostrar que el Borbó s’acarnissava amb els catalans sense raons d’estat, si podia fer veure que la fúria li venia d’un esperit immers en un sopor indigne, gens majestàtic, aleshores es quedaria més tranquil. La clau era el rei, per descomptat.

Es va aixecar i es va disposar a obrir-me la porta. Vaig comprovar, altre cop, per què li deien Ribereta: la seva tonsura m’arribava a l’alçada del pit, i es movia amb la menudesa d’una cadernera.

—Us acompanyo fins al carrer, amic —em va cedir el pas—; encara tinc una cosa per explicar-vos.

—D’acord. —Em vaig ajustar el barret—. Sóc tot orelles. Però, tornant al canonge Rifós, aclariu-me un darrer dubte. Penseu que l’home ha recobrat el seny realment, o és que les autoritats el criden a capítol?

—Sabeu que el seny, el que se’n diu seny, no el pot recuperar —em va conduir cap al claustre—: caldria que n’hagués tingut en el passat. Crec de debò que ha rectificat el capteniment. Però jo no diria que les autoritats l’han redreçat. Entre altres coses, perquè el poder es troba ben disseminat, a la nostra ciutat. Més que el garbuix de juntes i d’oficials, deu haver estat el curs del setge. Qualsevol se n’adona, de les prioritats d’avui. La guerra passa per davant de tot.

—No és una mala notícia, doncs.

Vam entrar al claustre de Santa Caterina. Sota les porxades, il·luminats pel sol que s’escolava entre les voltes bessones, s’aplegaven un seguit de cossos ferits. Eren gairebé tots milicians, em va participar el fraró, mentre esquivàvem flassades i extremitats. De la Coronela, per ser més exactes: de soldats regulars, en restaven ben pocs, i la defensa la sostenien els gremis. Em va anar assenyalant els convalescents: aquí un sabater tísic, allà un corder amputat, més enllà uns sastres anèmics i un taverner esventrat. Tots tenien nom i cognom, molts s’estaven allà amb els familiars i encara un bon grapat eren feligresos de la seva parròquia. La defensa s’havia convertit en un afer de barri.

—Mireu, en Jaume Sorribes. —Va saludar un dels ferits—. Com anem, Jaumet? On és la dona? Maleïda batuda, eh, la de Can Regàs… Et van regalar un bon trau a la cuixa!

El pobre diable va respondre amb un gruny i en Ribereta li va fer el senyal de la creu. Va saltironejar un parell de cossos enllà i em va informar que tenia poques víctimes de bombes. De moment, va aclarir, els morters enemics no feien gaire mal. Les víctimes eren més aviat gent desnerida i també homes caiguts en les sortides armades. Muntaven una columna, irrompien a camp obert, sorprenien les trinxeres enemigues i rapinyaven el que podien. Ho havien fet a Gràcia, a Santa Madrona, a Sarrià, al Guinardó…, a tot arreu. Sempre en tornava algun amb ferida de baioneta o amb una bala incrustada al cul. Va acostar-se a dos o tres embalums més, i després vam sortir del claustre.

—Així —vaig recuperat el fil—, penseu que els militars han passat al davant de tot.

—No del tot. La resistència sí, que s’ha convertit en protagonista. Fins i tot els canonges ho han entès així, i és natural, vista la condició de la ciutat. Però no es pot dir que manin els militars, com vós sabeu.

—Sé que el mariscal Villarroel es baralla dia i nit amb els consellers.

—Just. —Es va gratat la closca—. Ell vol un exèrcit modern, disciplinat, a les seves ordres, com una piràmide —va dibuixar la forma amb els dits—. Però no el té. El que té és l’arbre dels oficis en peu de guerra. Un laberint de corporacions, estendards, mestres i fadrins, graduacions, sants patrons i ordenances gremials. Plens de coratge, sí, però curts d’estratègia.

—I que depenen de la ciutat.

—Què us haig d’explicar, Simplau. A la Coronela li diuen així perquè el conseller en cap és el seu coronel. Només ell els pot cridat i els pot enviar a casa. Fa uns dies, uns milicians van armar un rebombori perquè volien passar tota la força a la Coronela. En vau sentir parlar, oi? Es volien desfer d’en Villarroel, que és militar de carrera, és castellà d’origen i no va abandonat els filipistes fins fa poc. No volien obeir les ordres d’un dels botxins d’Almansa, deien. Insubordinació, en diria jo.

—Ho recordo, sí. Van tirar-hi terra al damunt, i avall.

—Potser aquest Casanova no és tan soca com semblava. Ensopit, ho és una estona: però la seva moderació encara ajudarà a posat ordre… Per cert —va fer-me un gest amb la mà i em va arrossegar a la sagristia—: no hi veieu res estrany aquí? No hi trobeu a faltar alguna cosa?

—No hi entenc, en sagristies, jo.

—El pal·li, home! El pal·li d’argent. —El frare va escombrar la sala amb la mà—. L’hem hagut de vendre, per fer front a la penúria. Ai, amic, quin disgust… Ara arribarà la Pasqua, i haurem de passejar la santa al descobert.

—Era això, el que m’havíeu de comunicar?

—Un disgust dels grossos, Simclaus, dels grossos… —Va escodrinyar l’espai amb la mirada, com si hagués d’aparèixer el pal·li amagat en algun racó—. No, no era això. Us havia de dir que el conseller en cap vol parlar-vos. L’altre dia va comparèixer a missa i em va pregar que us ho fes saber. Us marcarà una trobada a la Casa de la Ciutat.

—El molt honorable Casanova. —Vaig fer una inclinació—. Perfecte. Vejam si em promet un poc d’acció, que ja em convindria. Sabeu de que es tracta?

—Bé… —em va empènyer al corredor, literalment—, deveu ser l’únic anglès que queda a la ciutat. No cal ser gaire imaginatiu. La flota britànica, l’ambaixador Dalmases, els vells aliats…, podeu comptar.

Vam arribar a la porta del carrer. Ell va fer un darrer esternut entre els dits, potser el més sonor de tota la sessió, i es va refregar les mans a la túnica. Sense pensar-s’ho gens, em va oferir un palmell lluent. Vaig consentir a encaixar, però només perquè era ell.

—D’això, pare Ribera… No us voldria ofendre, de cap manera, però heu pensar a canviar-vos els hàbits? Els que porteu us cauen a trossos.

—Tinc maldecaps més grossos, jo, que no pas les màcules del meu vestit. Au, al carrer.

Va obrir la portalada feixuga, a poc a poc, i va fer un gest de sorpresa. Vaig treure el nas per l’obertura. A l’altra banda, a la banda laica i renouera de la ciutat, es retallava un perfil de gegant. Un cap massís encaixat entre les espatlles, un enorme barram mastegador i un sol ull amb vida. I unes grapes com arades de ferro.

—Joan! Tranquil, Ribereta, és el meu criat. I doncs… —vaig fer un cop de nas cap al Borni—; què passa? Ens has espantat.

Va arrufar les celles, però no pas amb malfiança. Amb pena.

—El nano, senyor. Acaba de morir.