ALFRED BOSCH i PASCUAL (Barcelona, 17 d’abril de 1961), escriptor, africanista, acadèmic i polític català. Els seus textos han oscil·lat entre la creació literària, l’assaig acadèmic i el periodisme, tot renunciant a establir fronteres clares entre gèneres i disciplines. Durant uns quants anys visita zones conflictives del planeta i produeix un extens repertori d’articles de premsa. L’Àfrica, aquella part del món on li sembla que les penes i les alegries són més intenses, és al darrere de les obres Nelson Mandela, l’últim home-déu (1995), La via africana (1998) o El Imperio que nunca existió (2001). Amb Europa sense Embuts (2002), l’autor ens ofereix una visió singular de la societat europea, a partir d’impressions recollides d’interlocutors africans. Precisament, Bosch és professor d’Història d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

En el terreny de la ficció, la novel·la L’Atles Furtiu (1998), que va merèixer el premi Sant Jordi, el consagra entre la crítica i els lectors catalans. Abans ja havia publicat els reculls de narracions Cronicàlia (1986) i Herois d’Azània (1996), però és a partir de la primera novel·la que la seva carrera literària agafa empenta. Escriu Àlia la Sublim (2000), L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià (2001) i una trilogia èpica: 1714, Set de rei / 1714, Sota la pell del diable / 1714, Toc de vespres (2002). L’any 2004 es consagra amb Les Set Aromes del Món, que mereix el Premi Ramon Llull. La majoria dels seus llibres parteixen d’una forta ambientació històrica però són també, en gran mesura, relats d’aventures, d’intriga i de descoberta viatgera.