III

—No tindreu pebrots —em va cridar, gairebé escopir, a la cara—; no teniu Déu, no teniu raó. Nosaltres guanyarem.

Era un individu insòlit, aquell, i l’hauria trobat còmic si no ens hi hagués anat la vida. Duia un barret d’ala ampla i una sotana sense mànigues. Del coll li penjava un crucifix de fusta, i allà se li acabaven els atributs religiosos. Portava les municions en corretges al pit: metxa, bales rodones, saquets de pólvora… A la faixa portava dues ganivetes llargues, un pedrenyal i un corn de cargol, a més d’altres bosses; i s’havia penjat a l’esquena un trabuc i un sarró de pell girada. El seu rostre era aspre i rugós com les cingleres del Cadí, que ell freqüentava, i l’enfosquia una visera de cella única, quasi d’orella a orella. Aquell orat era mossèn Eustaqui, capitost d’una partida de miquelets.

—Mossèn, us heu confós. No som botiflers. Si us plau, traieu-nos això —li vaig mostrar les cordes amb que m’havien lligat les mans—; ja us ho he dit, som simples fugitius.

—Molt simples —em va clavar dos ulls com dos pous—; un criat que no parla, una negra i un anglès. Ja us ho han dit, que els anglesos foten el camp? Però no cap a dins, no: se’n van cap a les seves barques, cony! I què putes fa una negra enmig del Pirineu? Simples…, i un rave! De què fugiu?

—De la guerra… —vaig murmurar.

—Tu! —va cridar el mossèn cap un dels seus homes—: deixa de regirar els sacs d’aquesta gent i vine cap aquí!

L’home no es va sentir al·ludit. Estava ajupit a terra, de quatre grapes, i examinava les peces de roba, les cassoles i els estris que treia de les bosses. El capellà va empunyar un ganivet i el va llançar amb força cap a l’home: el barret li va volar i es va clavar en un arbre. El pobre va fer un bot i es va palpar la closca. Després va anar a recuperar el capell i es va acostar, el cap cot, al seu cabdill.

—Jo ja et daré el que et toca —li va bordar el mossèn; i, tot seguit, assenyalant-ne tres més—: tu, tu i tu, ajudeu aquest desgraciat a preparar les forques. Trobeu un roure, que aguanta més.

—Per l’amor de Déu —va suplicar la Marianna—, no hem fet res, no ens podeu penjar així com així.

—Tu calla, meuca: tu no deus tenir ni ànima, sota aquesta pell. Ja ho veuràs, si puc fer-ho o no. Tant me fot, que sigueu bons. Per si de cas, us penjo i s’ha acabat el bròquil. Ah, i me n’oblidava: a tu, negreta, els burros dels meus homes se’t treballaran abans. Serà com una extremunció.

—Sóc amic del general Moragues —vaig insistir, acalorat—, i de molts altres. En podeu sortir malparat, d’aquesta.

—Sí? Quina por. —Va tombar-se per escridassar els homes, i després em va tornar a mirar—. Aleshores, si sou anglès, no sou catòlic, oi? —Vaig dubtar, i vaig fer que no amb el cap—. Ah, així les coses canvien. Tampoc caldrà unció, per a vós. I el criat merdós es pot fer fotre. Tots de pet a l’infern, doncs. Au nois, ja els podeu penjar. I la mossa, als esbarzers. No els escorcolleu encara: qui toqui un sol ral, una sola moneda, anirà a fer-los companyia. Ja els mirarem després.

Ens van empènyer, a en Dídac i a mi, cap a la branca de l’arbre elegit. Els homes sostenien les sogues a les mans. Ho feien indiferents, fins i tot amb certa mandra. Al darrere, sentia la Marianna que bellugava, mossegava i xisclava. No m’atrevia a mirar-la. El meu gavatx em va murmurar una cosa. Va tornar a dir-la, més alt, i encara més. Li van passar la corda pel coll. Deia que havia d’explicar la veritat. Deia que morts, ja ho estàvem. Em van lligar la corda a mi. La veritat, deia.

—Mossèn! —vaig cridar, i ningú no es va immutar.

Vaig clavar una coça al bandit del costat, després al del darrere, i vaig cridar altre cop ben fort. El capellà va aparèixer i va calmar els seus homes amb un gest.

—Vejam, anglès —es va tibar la corretja del trabuc—. Que passa, que us heu cagat a les calces?

—Us diré tota la veritat.

—Doncs vinga.

—Fugim de Barcelona, però no som botiflers. Fugim del govern, o més ben dit d’una sola persona…, del secretari del govern.

—De don Ramon Vilana Perlas? Del català més proper i més fidel a Sa Majestat? D’aquest?

No vaig gosar respondre, però ho va fer en Dídac en lloc meu. Va emetre un sí ben audible. El capellà ens va espiar una bona estona, sota aquell espès voladís de celles, i es va treure el barret. Es va ventar en silenci amb els alerons i, a la fi, va ordenar que ens retiressin les sogues. I va cridar, per damunt els nostres caps, als que s’emportaven la Marianna. Que no li toquessin ni un pèl, va dir, o els tallaria la fava en rodanxes. Llavors em va fer seure en una pedra i, en to més reposat, va demanar-me que li expliqués la història amb pèls i senyals. I va admetre que un enemic d’en Vilana mereixia, si més no, que se l’escoltessin. Jo vaig narrar-li les nostres peripècies des que havia desembarcat a Barcelona, les idolatries que havíem despertar, la recerca del pobre Fidel, i l’odi que ens professaven els cosinets Vilana.

—Així, els famosos sants patrons de Pedralbes éreu vosaltres dos? Hauríeu d’haver començar per aquí, home… —Em va tustar l’esquena, va riure sorollosament i va alertar els seus esbirros—. Ep, nois, que tenim gent de Déu a casa! Poseu-vos a treballar! Les millors viandes i el vi de missa!

El gir de fortuna només ens va sorprendre a nosaltres, i la mainada, homes impertorbables del color de la terra, es va aplicar sense reserves a tractar-nos a cos de rei. En fosquejar ja cremava el foc de camp, la fragància de rostit inundava l’aire, i sota uns petits coberts de jonc hi havia un tou de flassades com no havíem vist des de la nostra partença. Vam agrupar les pertinences dins de les cabanes i vam lligar els rucs ben a prop. Parlàvem en veu baixa entre nosaltres i no ens decidíem a creure que el perill havia passat. Però mossèn Eustaqui se’ns va aparèixer a negra nit, amb un somriure de robusta devoció, despullat del seu arsenal ambulant, i ens va convidar al tec.

Ens vam abraonar damunt les costelles i les botifarres. No va caldre explicar que, des de feia dues setmanes, rondàvem per la terra alta com ànimes en pena. Que havíem caminat de nit, resseguint les valls, que havíem dormit en masos cremats, buidats de gent i de mobles i fins i tot de bigues. Que ens havíem perdut per camins de pastor, evitant les poblacions i els drets de barra; que havíem dormit en ple dia als boscos d’alzines i a les coves; que ens havíem trobat dones sense marits, agrupades en escamots per temor als excessos de la tropa; que havíem conegut aquella terra devastada, plena de gent robada, degollada i violada. Que havíem viscut d’arrels i de flors, rebutjades pels nostres ases. No va caldre dir res a aquells illetrats, que ens ho sabien llegir a la mirada. I que s’ho coneixien molt bé atès que ells mateixos atiaven les brases del foc.

—Doncs ves per on —el capellà clavava una queixalada a la carn—, jo us havia pres per renegats, que marxàveu cap a França. N’hem vist uns quants, d’aquests: venuts als forasters, descreguts, homes sense collons. Passen per aquí, i…

Va passar-se el dit per la gola i va fer una riallada exagerada.

—Com és —vaig preguntar-li— que tot ha estat dir el nom de Vilana i passar de mort a viu?

—És un bord. Em va fotre la vicaria d’Urgell per nomenar un conegut seu. Des d’aleshores que campo pels boscos, com un bandit. Si me l’ensopego, us ho ben juro, li escapço allò que no sona.

L’obsessió que gastava el mossèn pels atributs virils era digna d’estudi. I també em meravellava com el seu petit greuge, enorme per ell, és clar, explicava la seva posició en la guerra. La ruralia n’anava plena, de raons com la seva: desamors, vells litigis, plets de família… Els darrers dies, havíem vist un munt de misèries que feien dels llogarets en guerra, comparats amb la ciutat o el front de batalla, el pitjor infern. Els odis i les rancúnies, sovint continguts i passats de generació en generació, havien esclatat de sobte. Com si la falta d’un ordre o d’una força única hagués destapat l’olla dels mals esperits, i la dolenteria retinguda hagués campat sense brida. Costava d’empassar que aquella gent encara cregués en un ésser superior, en una bondat divina que endreçava els afers del món.

—I de debò penseu —vaig escurar l’os amb fruïció— que jo i la Marianna tenim fusta de sants?

—Oh i tant! Ningú que hagi caigut en mans de la colla de l’Eustaqui, i hagi tingut la corda al coll, ningú —va aixecar el dit— ho ha pogut contar!

Vaig concedir que, ben mirat, era una evidència força convincent. Li vaig aguantar la mirada tanta estona com vaig poder, i em va entrar pànic. Malgrat el tiberi que ens oferia aquell home, i els jaços que ens havia disposat, no podíem quedar-nos al costat d’aquell boig. Li vaig consultar si la Seu d’Urgell era gaire lluny. Va respondre que no, que l’endemà ell mateix ens hi portaria. Al migdia ja seriem al pont del Segre. Vaig agrair les seves atencions amb un sospir, i vaig mirar els meus dos acompanyants. Tots dos van fer un gest de cansament, així que vaig complimentar el mossèn amb un somriure i li vaig demanar permís per retirar-nos a les nostres estances. Va respondre amb un rot, va obrir els ulls i em va fer acostar al foc. Allà va obrir una bossa de les que duia a la cintura.

—Què us sembla, eh?

No em semblava gaire res, perquè la claror vacil·lant de les flames només em deixaven veure un manyoc de pell seca i de pèls. Força pudent, per cert. Va animar-me a ficar-hi la mà i palpar aquelles vísceres estranyes. Ho vaig fer. Cigrons durs i cansalada, vaig pensar. Després vaig deixar de pensar. Vaig treure la mà de cop i la vaig aguantar alçada, sense saber on posar-la. Ell encara reia.

—Potser a la Moreneta li agradaria, oi?

—No, no…, la Marianna no…, no ho crec…

Em vaig aixecar, la mà somorta per davant, lluny del foc i lluny d’aquell depravat. M’enganxava a les bardisses, ensopegava amb les ombres, i entrava a la frescor del bosc quan ell encara reia i cridava.

—No en tenen! Botiflers… Ha, ha, no tenen collons!

Vam anar al carrer dels Canonges, per veure si trobàvem en Josep Moragues al seu casal. El van cridar, i ell va aparèixer entre les mules, els palafreners i els corders del pòrtic. Portava la faixa de general travessada al pit i una casaca, que un dia havia estat blanca, amb voltes grogues i plenes de taques. D’entrada no em va reconèixer. La perruca li queia de costat i li cobria una orella. Més granat que quan l’havia vist per darrer cop, conservava aquell posat tan enèrgic com desmanegat. Ens va mirar amb ulls menuts: va passejar la vista pels nostres parracs, va detenir-se en la Marianna, després va advertir mossèn Eustaqui i va arrufar el nas. Va tornar a estudiar-nos i aleshores, a la fi, se li va encendre el rostre.

—Redéu, Sinclair! Esteu fet un nyap… I què…, i aquesta gent… —Va escombrar amb la mà aquell grup tan barrejat—. Dimoni, no entenc res.

Se’m va acostar amb dues gambades i em va fer una forta abraçada, de les que solen fer els soldats de certa edat. Franca, masculina i amb cops sonors a l’esquena. Va prendre distància, les mans encara picant-me els braços, i va repassar-me. Va fer un parell de negacions amb el cap, confós, abans de convidar-me a passar. Li vaig indicar que es fes càrrec de la noia, i jo em vaig girar cap al mossèn. Volia treure un parell de monedes, però ell ho va rebutjar: es va palpar el saquet que duia a la cintura, va picar-me l’ullet sota l’obaga de les celles, a punt de marxar. El vaig acomiadar amb un respir. Llavors vaig pregar a en Dídac que s’ocupés dels ruquets, i vaig encalçar el general i la Marianna escales amunt.

Vam entrar en una sala acollidora, folrada de fusta. En una taula hi havia un jove prim, que va aixecar la vista d’una pila de papers i ens va saludar sense dir paraula. Era el secretari. Al mur del davant hi havia una creu i un petit quadre de l’arxiduc, ara emperador Carles. En una segona taula hi havia el bastó de general i el tricorn plomat del meu amic, i un misteriós flascó de vidre, mig ple de vi, amb dos colls allargats. En Moragues ens va convidar a seure. La Marianna i jo ens vam mirar: el militar va insistir.

—És que fa un munt de dies —vaig confessar— que no tastem una cadira.

—Doncs proveu-ho —va riure, i es va ensorrar a la seva trona—; segur que portarà bons records als vostres culs. Seieu, seieu, sense por! I digueu-me: què…, què…? Quina sorpresa! I amb l’Eustaqui…, de totes les companyies imaginables…!

Li vaig fer saber, amb quatre paraules, com havíem caigut a les mans d’aquells homes i com havíem salvat el tràngol. Ell va escoltar amb atenció, aclofat al seu lloc.

—Ah, sí… —es va gratar per sota la perruca—, una peça, aquest mossèn. Però no podem escollir la gent. I voleu que us digui una cosa? Els capellans són grans lluitadors. No tenen dona, ni fills…, i saben manar! Aquí mateix, teniu un diaca que m’ajuda amb la tropa —va assenyalar el seu secretari—, i que no s’espanta de les missions desesperades. Tranquils —va intercanviar un gest amb el jove—, és una tomba. Però digueu, digueu, que em teniu admirat. Vejam: sou uns àngels celestials, perseguits pels poders de la terra? És que no em lliga res.

—Que teniu aigua? —va interrompre la Marianna.

—Ah, perdó!, jo aquí, interrogant-vos, i vosaltres a les acaballes… Doncs a veure —va escorcollar el despatx amb els ulls—: ara sí que m’heu fotut… No, no en tenim pas, d’aigua.

Va fer aixecar l’ajudant i el va enviar a trobar aigua. De la cisterna, va afegir, de la bona. Aleshores va reparar en el flascó que tenia a la taula, el va empunyar pel coll i ens el va mostrar.

—De vi, sí que en tenim. Havíeu vist mai això? M’ho van pujar l’altre dia de Vilafranca. En diuen porró. —El va alçar, i va fer-lo rajar a dos pams de la boca—. Curiós, oi? Proveu, proveu… —Me’l va allargar i es va eixugar els llavis amb la màniga—. Una carallotada, d’aquelles que vénen i van, fan riure una estona i després acaben com a joc d’infants.

—Sí. —Li vaig tornar el porró, mentre m’escampava la rebava a la solapa—. El més prescindible dels invents. Però el vi s’agraeix.

—I vós, senyora —va dir-li a la Marianna—, no ho voleu tastar? No? Entesos, veig que sou virtuosa. La veritat és que una muller amb seny és, per a un home, mitja vida. Mireu: jo m’acabo de casar, i… En segones núpcies, eh? Em vaig quedar vidu, jo. I que l’altra em perdoni, però la d’ara és el millor que m’ha passat. Refotre, una dona que em podria perdre si volgués, però que mai no ho voldrà…, una joia, us ho juro.

Una emoció muda va omplir el despatx. Tots tres sabíem del que estava parlant el general. Parlava de les dues coses més valuoses en aquella terra encesa: amor i lleialtat. Jo també li agraïa, potser encara més que ella, el tracte exquisit que dispensava a la Marianna. Senyora, li havia dit. I no havia vacil·lat a considerar-la la meva esposa, quan el més evident era la seva condició captiva. Era clar que, fos quin fos el nostre dilema, l’home havia decidit comprendre’ns i ser el nostre còmplice. Així que em vaig llançar a obrir-li el cor, i li vaig relatar amb pèls i senyals els nostres infortunis. En plena relació va entrar el secretari amb la gerra d’aigua. En Moragues es va apressar a omplir un got per a la dama.

—El que m’estranya… —es va adreçar més a l’assistent que no pas a nosaltres dos—, és que en Vilana no els hagi enxampat. Potser no vol. O potser la cosina no mana tant com ens pensem.

—M’hi jugaria el coll —va aventurar el jove diaca— que està jugant les seves cartes amb astúcia. Pel que deia abans l’anglès, les prèdiques de la monja Magdalena han convertit aquest parell en ídols.

—Ja —va concedir Moragues—. Al molt viu no li convé remar contra corrent. Contra els fervors populars. Deu tenir en reserva alguna marranada per a vosaltres, Sinclair, alguna missió que desconeixem. Però mentre hi hagi la Beata per enmig, no veig com… És ben tossuda, aquella tòtila. Fa uns mesos, va passar per aquí i…

—Massa tossuda, general —va assenyalar l’ajudant—. Massa. Ingovernable, diria jo.

—La Beata Magdalena corre perill —va intervenir la Marianna, i els altres vam callar—. Els poderosos i els sants no poden ser mai amics de debò. I darrere la Beata, la profecia. Nosaltres.

Els tres homes ens vam mirar. Compartíem, sens dubte, la fascinació per aquella dona, bella per fora i robusta per dins. I juraria que els altres es preguntaven, com ho havia fet jo tantes vegades, si una inspiració tan clara i lluminosa podia existir en l’ànima d’algú. La Marianna, per molt que costés admetre-ho, semblava veure-hi més enllà que la majoria dels humans. Més enllà que jo, per descomptat.

—Bé —va distendre el militar—. Sapigueu que aquí hi tindreu un santuari. Jo reconec l’autoritat al secretari Vilana, però no li tinc cap simpatia. Els darrers mesos, la tropa ha tingut vòmits i mareigs, perquè el despatx universal ens va enviar una merda de farines. Algú de Barcelona s’està embutxacant els quartos, creieu-me. I mentrestant, jo vaig collant els pagesos d’Andorra per obtenir vitualles. A més a més, ara m’obliguen a adreçar tota la correspondència a la taula d’en Vilana, sense passar pel mariscal Starhemberg ni per la Generalitat. I el que està fent a en Villarroel, i tantes maleses que us estalvio. N’estic fins al capdamunt.

—No us volem portar més maldecaps, general.

—Maldecaps? —En Moragues va allargar la mà i va prendre el bastó de rang—. Jo sóc el català amb més graduació d’aquest exercit. M’ofeneu, Sinclair. Com a soldat i com a governador d’aquesta plaça. Potser els aliats tenen pressa per abandonar antics amics: no pas jo. Vull que pugeu al fort de Castellciutat, i us instal·leu allà. No sé si amb un regiment de tres-cents homes resistiré els Borbons, però recony, em veig del tot capaç de protegir un parell d’enamorats. Podeu estar-vos amb mi tant de temps com vulgueu.

—Gràcies, general. —Vaig inclinar lleument el front—. No ens anirà malament, un bon repòs. A resguard.

—Sou un bon home, missenyor —la Marianna el va mirar als ulls—, però us he de confessar que jo no trobaré descans fins que no resolgui el que ens ha dut fins aquí.

Em vaig voler ensorrar. Per uns moments, havia tingut més present la pesantor dels meus ossos que l’angoixa d’ella. Ho reconec, havia arribat a oblidar la raó principal del nostre pelegrinatge.

—Doncs ara que en parleu, senyora meva, seria bo entendre què dimonis us ha portat fins al cul de les valls del Pirineu.

—El meu pare. Es diu Fidel, i l’últim que sé és que corria per aquests paratges. Haig de trobar-lo com sigui.

—El criat d’en Dalmases? L’esclau? Cooollons… —El general va picar-se el front amb la mà, i va desplaçar la perruca cap al clatell—. I tant, que corria per aquí. Coi, ho haguéssiu dit abans, dona! Va venir a portar una correspondència absurda, sí. I va caure malalt, crec. —Es va girar cap al seu secretari—. Que se’n va fer, del criat? El tenim aquí?

El diaca va prémer els llavis i va arronsar el front.

—Home. Hi és i no hi és.

Castellciutat és una fortalesa que vigila la vila veïna de la Seu i, dalt d’una penya, domina l’entrada a Catalunya pel riu Segre. Als de la província els agrada dir que és inexpugnable. Podria ser cert: els seus bastions s’eleven, per damunt de pinedes i suredes, i s’enfilen als roquissars amb supèrbia. El que no diu ningú és que els exèrcits poden passar de llarg, com han fet i faran en el futur, i prescindir d’una plaça que no té altre valor que els seus canons —quan disparen. Però això, naturalment, no li pren bellesa a l’indret, aquella mena de bellesa que s’alça imposant i irreductible als ulls del pagès.

El general en persona ens acompanyava, al capdavant d’una comitiva muntada. Uns soldats de la milícia, dels pocs que havia armat la Generalitat, tancaven la cavalcada amb en Dídac i els dos ruquets. Quan vam arribar al peu del turó, uns carmelites van plantar els fusells a terra i van fer una reverència. Val a dir que en aquelles terres remotes encara no s’havia estès el costum d’escurçar les salutacions marcials, a mà alçada o amb cops de cap, que ja s’estilava entre anglesos i francesos. També s’havia mantingut l’ajuda de religiosos, com el mateix Moragues admetia, però més per necessitat que per moda. I com més ens endinsàvem en terres del Principat, més i millor s’havien conservat les antigues usances.

Passada la rampa d’accés, i unes quantes reverències monacals, vam arribar a la plaça d’armes. Més enllà, l’únic carrer d’aquella ciutadella allargada es perdia entre casernes i dependències. El general va saludar els seus oficials i ens va acompanyar a la seva cel·la, que ens va cedir graciosament. En Dídac es va quedar enrere amb el nostre equipatge. Vam davallar per l’únic carrer d’aquella ciutadella allargada, entre casernes i dependències, fins a arribar a l’hospital. La Marianna m’estrenyia la mà amb força, i cada dos per tres m’implorava fortuna amb els ulls —com si jo pogués dispensar tal cosa. El militar va demanar als seus homes pel negre, que era l’apel·latiu universal d’en Fidel, i ens van dur, entre embalums humans i catifes d’espart, al racó més fosc del llatzeret. La noia va clavar la mirada en una figura ajaguda, embolcallada amb flassades; se’m va deseixit i va córrer cap a ella.

—Déu meu, pare, déu meu… —es va agenollar al costat del malalt, va acostar-hi els dits per tocar-lo, els va enretirar, els va tornar a acostar i va acabar cobrint-se la cara amb les mans.

En Moragues i jo ens la vam mirar, palplantats. Ell va reaccionar abans: va cridar un dels soldats i li va ordenar que portés el cirurgià. L’home va fer una ganyota d’estupor, i va recordar al seu cap que havien perdut el metge en la darrera incursió a la Cerdanya. L’altre va amollar un rebuf i es va palpar el front: la perruca se li va desplaçar a un costat. Aleshores va dir al fuseller que portés qui fos, un barber o una bruixa o un rector de poble. El soldat va sortir disparat, i jo em vaig apropar a la Marianna.

—Com el veus, bonica?

—No sé si és mort, John… —va sanglotar—. No vull ni tocar-lo, no sé si encara hi és. Sembla fora del món…

Per l’escletxa de la flassada, tot just es veia el nas, mitja galta i un ull vidriós d’en Fidel. Era ell, però hauria jurat que havia canviat de color. O potser era la penombra que ens envoltava. El que jo vaig veure en lloc d’aquell negre lluent, amb tocs de coure, era una grisor verdosa i apagada. Vaig acostar els dits a la roba de sac i, fent una pinça delicada, li vaig enretirar la cobertura. Van quedar al descobert unes costelles despullades, uns solcs arrapats als ossos del tors famèlic. Vaig envoltar el coll de la Marianna i li vaig acaronar els cabells.

—Encara respira, princesa. No desesperis.

Va comparèixer un home en mànigues de camisa, mig calb i amb unes grenyes que li enterbolien la cara. Duia els llaços del pit descordats i una mata de pèls que li eixia en estat salvatge. Va fer una reverencia exagerada al general i es va posar, com a sagnador de la guarnició, a la seva absoluta disposició. En Moragues va preguntar-li què tenia el malalt, i què havien fet per contenir el seu mal.

—Ja va arribar tocat. —Va fer el gest d’enretirar-se un parell de flocs greixosos, sense gaire èxit—. Tenia focs i marejos. Primer crèiem que patia mal de costat, però bé podria ser una tisi. Com la meitat dels que jeuen per aquí. —Va escombrar la sala amb les mans—. No us ho sabria dir, general. Sabeu que no donem l’abast, i…

—Tant li fot. L’heu alimentat bé?

—Ai, senyor —va tirar amunt i es va eixugar el nas amb els dos punys, l’un rere l’altre—; alimentar, com? Amb les galetes farcides de cucs? Amb aquell formatge que fa saltar les dents? Li he donat el que he pogut, general, el mateix que a la resta… I us juro que li he fet les cures, cada dia, com si encara pogués tenir…

—Quines cures? —va interrompre en Moragues.

—L’he sagnat a consciencia, senyor. Vaig començar pels peus, per allunyar-li els focs del cap. I des del primer dia li vam netejar les fuites fecals, us ho juro, i això que té un ventre que no se l’acaba mai…

—Bé, bé, d’acord. No seguiu.

La Marianna es va aixecar i va atansar-se al militar. Va fregar-li els dits de la mà i l’home va entendre que, li demanés el que li demanés, no s’hi podria negar.

—No puc veure el meu pare així, missenyor. —Es va eixugar les llàgrimes—. Vull pujar-lo amb nosaltres a la cambra. Ho puc fer? Ho puc fer, general? Sou un home bo, vós coneixeu la compassió. Ho puc fer? El vull tenir al meu costat.

En Moragues va passejar la vista per terra. Va fixar-se en els cossos atapeïts que arribaven a un extrem, i també en els que s’amuntegaven cap a l’altra banda. Potser hi havia tres dotzenes de ferits, allà. Gent bona, gent seva, que l’havien servit amb abnegació. Va arrufar el nas, va sospirar i ens va fer sortir de l’edifici.

—Traieu-lo de nit, vosaltres mateixos —es va gratar per sota la perruca—; i procureu no fer-vos gaire visibles. Només ho sabrà el sagnador, i potser algú més de confiança. Entesos? I no ploreu més, senyora. El vostre pare, amb la filla que té, es refarà d’un dia per l’altre. —Després, adreçant-se a mi, va afegir—: Uf, Sinclair —em va tustar l’esquena—, heu fet una gran sort, amb aquest àngel. Recony quina sort. No us el deixeu perdre.

—Vaig néixer a la gran ciutat dels divins, a la noble i antiga Cumassi. Tenia un país, el país d’Aixante; tenia un senyor i pare, l’Aixantehene; i tenia un tamboret d’or, regal dels déus. Un bon dia, se’m van endur per les aigües que mai no s’acaben, i ja no vaig tenir res.

En Fidel s’havia restablert força de la seva dolència. El teníem segrestat a la nostra cambra, on deixàvem passar els aires de muntanya i la llum vigorosa de l’estiu. La Marianna li feia empassar galons de fruita espremuda i infusions d’herbes, que era el més semblant, deia, al que el pobre home havia pres en la seva infantesa africana i en els seus anys joves a les Índies.

Allò li va retornar un poc les formes, i també la paraula. El que no li va llevar va ser el vel boirós que li entelava la vista. Encara patia estones de dolor intens, i estossegava totes les nits, que eren nits en blanc per a tots tres; però quan els aires s’escalfaven, i la llum despuntava rere la serra del Cadí, era capaç d’eixerir-se i esplaiar-se amb la seva memòria prodigiosa. La seva filla i jo fèiem torns per seure al seu costat. Mentre l’un dormia, l’altre li preparava els beuratges, li feia net el cos i, sobretot, l’escoltava. I així passaven els dies de John Sinclair el bastard, fill iniciàtic, parant l’orella i sostenint la mà a un pare que no era el seu. Dies adorables, per cert.

—Cumassi era una capital, i també era un jardí. Quantes vesprades havia passejat, amb els meus germans grans, per les avingudes que es perdien en la nit. Uns carrers amples de terra, com no se’n veuen enlloc més, que sempre suaven perquè sempre plovia i perquè respiraven com no respiren els carrers d’aquí.

Els relats d’en Fidel no eren planys, no. Enyorava la seva Guinea d’infant, per descomptat. Sabia que no tornaria a veure aquells paratges que li havien obert els ulls a la vida. Però quan parlava, el front se li allisava i els pòmuls se li arrodonien: el patiment li fugia per uns moments, i el bàlsam del record el podia fer somriure i tot. La Marianna repetia, una vegada i una altra, que aquell era el millor dels fàrmacs, que el retorn a les petites alegries del passat li endolcia les hores i els dies d’agonia. I a mi, reconfortat pel son de la dona que estimava, aquells cants em portaven a una bonança remota que mai no hauria imaginat.

—Cumassi la divina, Cumassi la gran, Cumassi la forta. Jo era fill de rei, un fill entre setanta fills, però fill de rei. La meva mare, els meus germans i tots els prínceps de la terra aixante vivíem al palau del rei. I no érem pas animals, no. Vestíem roba fina, blanca i neta com ja no n’he vist mai més. Recordo les cuines amb olor de nyam fregit; recordo les cases de dos pisos, amb olor de net; recordo els colors de les portes, amb olor de pintura de cacauet; recordo els banys amb olor d’oli de palma; recordo les estàtues d’or amb olor de rei; i recordo les comunes…, amb olor de comunes.

—Sí —li vaig ajustar el llençol, que la filla s’encaparrava a canviar-li cada matí—, la femta sempre serà femta a tot arreu. Què hi farem, alguna cosa havia d’agermanar totes les races.

—Poca cosa, sí, i dolenta —va murmurar, diria que amb un mig somriure—. Perquè Cumassi, plena de gent com no en trobaràs enlloc, i feliç com no ho serà cap de les vostres viles, vivia d’esquena a la seva dolenteria, que era molta i molt gran. Tot l’or de la terra aixante, tota la força i tota la pólvora i tots els mosquets, estaven fets amb la sang dels homes captius. Si no hagués sortit de Cumassi, pel camí d’Elmina, tal vegada no ho hauria après. Però vaig anar de passeig, sota l’ombra de vint ombrel·les de colors, al so de vint tambors i vint trompetes, acompanyat de les mares i els germans i altres prínceps. Em vaig perdre als boscos com es perden els infants, sense entendre per què s’han perdut. I em van capturar.

L’home va empassar saliva i va obrir les parpelles, fins al punt que em va semblar que hi tornava a veure. Però no: de seguida li va caure altre cop aquell vel opac, i els ulls se li van tornar a entelar. Vaig acaronar-li els nusos de la mà.

—Vaig cridar l’Aixantehene, vaig cridar el tamboret sagrat, vaig cridar a tot un poble. Ningú no va respondre. Els bandits em van tancar en un sac, van lligar el sac a un pal i es van carregar el pal a l’espatlla. Jo ja avisava, ja, que era fill del rei, un dels setanta, tanmateix fill de rei. No m’escoltaven. Em feien callar a bastonades i em portaven ben lluny. Tres dies i tres nits vaig viure dins del sac, i després molts dies i moltes nits fora del sac, entre altres nois, conduïts com el bestiar. Fins que vaig veure la cosa més horrorosa i impensable del món. Vaig veure un llac d’aigües, totes juntes, que no s’acabava mai i que es movia com si un déu invisible l’empenyés sense repòs.

»Allò era Elmina, em van dir. I no va ser fins més tard que vaig veure un castell gris i mullat, que es deixava llepar per les aigües i que semblava a punt de ser engolit en aquella immensitat. També vaig veure uns arbres que nedaven en l’aigua, ben drets, plens de teranyines i de persones que penjaven com fruites de les branques. I vaig veure, en acostar-nos, uns homes plens de pèls i descolorits, que no es devien rentar mai perquè eren els homes més tinyosos que mai havia vist. Jo ja sabia que al món hi havia persones blanques. Però mai no havia trobat uns blancs tan plens de cendra, que voldria no haver trobat mai, i que he hagut de trobar moltes vegades més. Uns blancs que em portarien a l’infern.

Vaig sentir la Marianna que es movia a l’altre llit. Vaig girar el cap i vaig veure que es feia moixaines amb els llençols. Era presonera dels seus somnis, que devien ser plàcids, perquè li omplien la cara de pau. Li vaig enviar un petó al vol i vaig tornar a estrènyer la mà del príncep aixante.

—L’infern és el lloc on tot ho perds. Els blancs de cendra em van pujar al seu arbre flotant, al seu vaixell, i vaig perdre la terra. Van posar-me grillons i cadenats, i vaig perdre les caminades lliures. Em van donar un sol déu, i vaig perdre tots els altres déus. Van dir-me Fidel, i vaig perdre el meu nom de príncep. Vaig perdre la mare i els germans, els setanta fills d’aquell rei que era el meu pare. I vaig perdre el palau, les avingudes que suen, les acàcies amables, el nyam fregit, les ombrel·les de colors, i Cumassi la divina. Tot, ho vaig perdre. Tot.

Van picar a la porta. Li vaig retornar el braç al malalt i vaig anar a obrir. Era l’ajudant d’en Moragues, que em portava una nota. Havia arribat a la Seu el correu de Barcelona, va anunciar. I el general havia pensar que potser voldria conèixer un parell de notícies. Em va demanar si ens faltava alguna cosa, i vaig dir-li que no: que gràcies, que teníem tot el que ens calia. Es va acomiadar i vaig tornar a la meva cadira. La Marianna va mandrejar entre els llençols, es va aclarir la veu i es va incorporar. La camisa li queia fins al colze i li deixava l’espatlla al descobert. Mostrava la corba d’un pit. Parpellejava.

—Qui era?

Li ho vaig dir.

—Mmmm… —Es va fregar el coll amb la mà—. Estava somniant. Érem en un jardí, érem feliços. I llavors arribaven uns homes i…, i ens ficaven dins d’un sac.

—Quines coses, princesa. Dins d’un sac!

—Ai, sí. Un sac, John. Quin horror.

Vaig mirar en Fidel, que insinuava un somriure. Li vaig picar l’ullet, com si fos capaç de veure’m. Vaig bufar per sota el nas i vaig desplegar la nota. El nostre protector m’informava que els anglesos continuaven evacuant, i que la resta d’estrangers s’ho estaven rumiant. En les converses d’Utrecht, els aliats obtenien terres i favors a canvi de cedir en el cas català. Cada cop era més clar qui hauria de pagar els plats trencats. D’altra banda, em feia saber que el cavaller Narcís Feliu de la Penya havia finit a Barcelona, i que l’havien enterrat cristianament a la basílica de Santa Maria. En Moragues lamentava de tot cor fer-se ressò de tan tristes noves, però s’hi havia sentit en l’obligació.

—Don Narcís ha mort, Marianna.

Va assentir molt a poc a poc. La vaig veure afligida, però no sorpresa.

—Un home bo. Ha mort de pena.

Pena? Potser sí, vaig pensar, era una manera d’entendre-ho. En Feliu havia respectat tothom, i havia defensat la seva causa amb mesura. Havia volgut un país pròsper, governat per mercaders com ell, instruïts en la lectura i les bones intencions. Havia combatut, amb el cap, la desmesura. M’havia acollit com un pare i havia cregut, fins al final, que el seny s’imposaria. Però el país se li havia girat d’esquena. Ell també ho havia perdut tot, tot el que li infonia esperances, i al final la mort l’havia deslliurat del seu infern. Teníem un amic menys, una tristor menys. Que descansés en pau.

Quan la condició d’en Fidel va empitjorar, vaig parlar molt seriosament amb la Marianna. L’home rebutjava l’aliment; el ventre se li cargolava de dolor i no retenia l’excrement. Patia uns vessaments interns que li estenien moradures per la carn. Jo no era cap metge, li vaig dir, però allò no feia bona fila. Era clar que amb la nostra abnegació i la nostra bondat no n’hi havia prou. Ella es va resistir a venir a la raó, perquè creia que ningú no podria fer més que nosaltres pel seu pare. Per descomptat, vaig admetre, si esperàvem el concurs de barbers i sagnadors de la Seu, més valia la nostra ignorància benintencionada. Però a la resta del món hi havia cirurgians i doctors, vaig anotar, que començaven a tractar el que poc abans era incurable.

—No perdis la fe, John. Si ens hi posem en cos i ànima, si ens mantenim junts, ens en podem sortir.

—Bonica… Que no el veus, com se te’n va? No n’hi ha prou, amb la il·lusió. Jo sé que a París, a Leiden, a Londres, hi ha metges que fan autèntiques meravelles.

—Estem penjats a la muntanya, amor, envoltats d’exèrcits i de bandolers. El pare és un esclau negre, no te n’oblidis. I no es pot valdre. No arribaríem ni al Pont de Bar.

—A Puigcerdà ja tens els francesos —vaig assenyalar a l’altra banda de la porta—; d’acord, són enemics, però bé deuen tenir metges, ells. I els podem portar fins aquí. En Moragues pot cridar algun doctor francès: entre oficials, entre cavallers, es fan favors d’aquests. O trobaré diners: amb un grapat de sous, pots aconseguir el que vulguis.

—No, John. Ja ens en sortirem.

Però jo veia com parlaven els fets, i els fets deixaven clar que no ens en sortiríem. El mateix Fidel, que tenia les seves hores lúcides, i que no perdia el do de la paraula, semblava abraçar la rendició. Se’n feia el càrrec, resignat, i m’ho participava a mi per no desfer les esperances de la Marianna. En les meves vetlles, cada cop veia més clar que m’estava dictant el seu testament. Amb aquella cadència suau i febril dels tròpics.

—Acosta’t, fill, que demà potser seré de viatge. Vine i escolta una vida que vol ser explicada, abans que ja no pugui ser.

Vaig tancar la finestra, perquè les nits començaven a refrescar, i perquè no volia que l’oreig m’apagués l’espelma. Vaig prendre una cassoleta i vaig humitejar els llavis a en Fidel.

—Gràcies. L’aigua és una benedicció. I tu també.

—Ens havíem quedat en ple oceà, Fidel.

—Sí —va tossir—. Ho vaig perdre tot, en aquelles aigües. De nit, encadenat a coberta, mirava la capa del cel i la meva estrella ja no hi era. A la terra dels aixante, cada príncep tenia la seva estrella. Però en aquelles aigües no. —Va estossegar altre cop—. Altres homes, més valents que jo, van saltar a les ones i es van deixar empassar pel llac que mai no s’acaba. Aquells no van perdre el seu estel i avui, quan miro amunt, encara els veig allà dalt, nobles i purs i radiants. Jo no. Jo vaig ser portat a l’illa que anomenen l’illa de Cuba, on em van ensenyar que volia dir ser negre i ser captiu. Un home sense res, sense paraula i sense llum.

—I allà —vaig aprofitar la pausa— va aparèixer la Marta Vilana. En mala hora.

—No, fill. Abans de la senyora Marta van passar molts anys, i quan va venir no va ser cap mala hora. Em van dur a una hisenda, que era un bosc de canyes de sucre, com no se’n veuen enlloc més. Hi havia un amo molt cortès, que no estovava mai els negres, i uns blancs, capatassos fets de cendra, que s’embrutien amb els negres. Em van fer tallar canya, i carregar canya, i premsar canya. I rebia els cops de canya a l’esquena, al cap i entre les cames. Tallava i carregava i premsava i rebia cada dia. Canyes gruixudes com un puny, un dia, i un altre, i un altre també. Els negres érem dels aixante, i dels bacongo, i dels benin i dels angola, érem dels pobles més antics i més refinats. Però érem d’allà i de més enllà, i no ens podíem entendre, els uns amb els altres, si no parlàvem com els blancs. Crèiem que no podíem perdre res més, però sí, vam perdre les llengües i ens en van donar una de sola, que alguna ens havien de donar. Si haguessin pogut, ni aquesta ens haurien donat.

—I aleshores, per rematar-ho, la Marta.

—De la meva boca no ha sortit mai cap brutícia, i no en sortirà pas ara, de la senyora Marta. Ella era una dona, i era rica, i era blanca, i no era de cendra. La seva pell era tan clara i era tan refinada com els seus ulls. Els homes deien que era massa llesta, i no et sabria dir si ho era massa o massa poc, però et dic que tenia la saviesa dels anys joves, la saviesa que porta armes de bellesa i de frescor. Em va mirar i va veure una ànima; em va mirar i va veure amor; em va mirar i vaig saber que, per primer cop, algú havia vist l’home i no la bèstia. Li vaig parlar de mi, del príncep sense estrella, de tot el que havia perdut, i ella em va estimar. Això no ho puc oblidar. Jo la vaig estimar. Això no ho puc embrutar. Ens vam estimar, i això ho he de venerar. Sempre, creu-me, sempre: sempre seré el seu Fidel.

—Sí, sí… —li vaig eixugar el front, i pensava en la millor manera de fer-li entendre el que era evident—, la Marta et va estimar. Però després et va lligar, es va casar i et va fermar amb cadenes més fortes que les de ferro. Et podia haver emancipat, i no ho va fer. Va voler-te posseir i va voler-ho tot. Va conèixer homes a dotzenes, davant dels teus nassos.

—Deus tenir raó —va sospirar—, però la raó que tens no és la que tinc jo. Ella em va comprar i em va rescatar de les canyes de sucre. Se’m va emportar al seu país, em va tenir al seu casal, em va vestir i em va donar un sostre. I em va donar un tresor, l’únic tresor que tinc. Em va donar la Marianna. Al meu cor no hi pot haver odi. Com puc sentir rancúnia per la que ha infantat la meva Marianna? Com?

—Te la va prendre, Fidel. Et va enviar a morir a les muntanyes. I a la teva filla, abans que deixar de posseir-la, la va tancar entre barrots.

L’home va arrencar a tossir. Del pit li sortien esputs com cigrons, que clapejaven el llençol. Li vaig acostar el bacinet al coll, i li vaig sostenir el clarell. Després el vaig fer jeure i vaig provar d’esbandir les taques.

—Recordo… —va aclarir-se la veu—, recordo una cosa que deien sota les acàcies de Cumassi. Ho deien els vells. Deien que aquell que regala un peix al pobre, aquell li pot reclamar un riu al ric. La senyora Marta em va donar tot el que tinc, i ella m’ho pot prendre. Jo sóc seu, pot fer amb mi el que li plagui. Ahir em va oferir una alegria menuda, una criatura preciosa que plorava i no es posava dreta. I avui, si vol, es pot quedar la més gentil, la més lluminosa, la més desperta de les princeses. Ho pot fer: la millor de les princeses, com no se’n veuen enlloc ni se’n veuran mai enlloc. Ni entre les filles de l’Aixantehene, a la Cumassi divina. Ho pot fer.

Estava a punt de demanar-li com, amb aquella lleialtat a prova de tot, quan no calia, la Marta l’havia enviat a l’altre extrem del Principat. Juro que ho tenia a la punta de la llengua, que prenia alè per preguntar-li allò, i que era a un pas de fer-ho. Però ell se’m va avançar, talment com si m’hagués llegit el pensament.

—La senyora Marta no em va ordenar que marxés. Vaig ser jo que li vaig suplicar tal cosa. Si havia d’acabar els meus dies a poques hores de la meva filla, i si l’havia de veure tancada i castigada, i si m’havia de consumir d’aquella manera perquè així ho disposava ella, la senyora, i si allò havia de ser el final, no el volia viure. Li vaig pregar, per pietat, que em deixés morir ben lluny del desconsol.

Va fer una alenada llarga, i va emmudir. Li vaig tocar el pit. Respirava a la seva manera agònica. Vaig bufar l’espelma i li vaig prometre, a les fosques, que faria el que fos per salvar-lo. Després vaig afegir, en un murmuri, que la Marianna seria lliure. Del tot. I que algun dia, quan jo em pogués enfilar ben amunt, col·locaria la seva estrella al firmament de la noblesa aixante.

—Us heu begut el cervellet, Sinclair.

En Moragues m’observava, consternat, a l’ombra del serrell del seu tricorn. Érem sota els porxos del carrer dels Canonges, a la Seu, i jo aparellava la sella del rossí per marxar. No havia anat a fer-li entendre res, havia anat només a acomiadar-me. I a demanar-li, tot i que no calia, que tingués cura de la Marianna i del seu pare. Em va insistir que, si no volia endur-me en Dídac, acceptés l’oferiment de tres voluntaris per acompanyar-me a Puigcerdà.

—De cap manera, general —vaig tibar els estreps—: no vull arrossegar tres dels vostres homes a una mort segura. Jo sóc britànic, me’n puc sortir. La vostra gent, o bé es veuran forçats a desertar, o bé acabaran amb una baioneta clavada als ronyons.

—No és pas un bon moment. Els botiflers mouen brega, per la banda aquella. I la cèlebre Beata ha desaparegut: fa dues setmanes que no se’n sap res. Com si la terra se l’hagués empassat.

—La monja Magdalena? —vaig preguntar.

—Sí. M’hi jugo el coll que en Vilana comença a desfer-se dels que li fan nosa. I vosaltres perdeu un bon escut. —Es va fregar la mandíbula—. No entenc com podeu abandonar la vostra dama. I com ella us ha deixat. Sense el criat, a més.

—No m’ha deixat. Ara deu estar llegint la meva nota. Seran quatre dies, amic. No patiu.

Vaig obrir els braços i el vaig convidar a acostar-se. Vam topar amb els pits i ell em va picar l’esquena amb unes mans de marbre. Ens vam separar, i llavors ell va furgar sota la casaca.

—Emporteu-vos això, si més no —em va allargar la seva pistola, una ripollenca preciosa de dos pams—; per compassió.

—Seria pitjor —la vaig declinar—; en una terra desarmada, me l’enduria. Tal com està el país, això és un reclam.

—Feu-ho per la vostra estimada —va insistir—. Alguna cosa li hauré de dir, no us sembla? Algun detall que desfaci la seva ànsia. Au, no sigueu ruc. O és que us ha pujat al cap, això de l’arcàngel salvador?

La vaig prendre i me la vaig cenyir, amb un sospir d’agraïment. Vaig pescar les regnes i em vaig enfilar a la muntura. Li vaig dedicar un toc de barret i vaig esperonar l’animal, que en un no res ja feia ressonar les ferradures, al trot, pels carrers de la vila. Tenia via lliure: el sol tot just despuntava i no hi havia tràfec de mercat. Vaig trencar a llevant i vaig anar a remuntar el Segre. La comarca semblava adormida.

Els primers signes d’inquietud van aparèixer quan m’esmunyia per un congost. Entre els murs del Cadí, a la dreta, i els colossos del Pirineu a sinistra, el riu davallava rabiüt de la Cerdanya. Vaig ensopegar una partida de cinquanta o seixanta voluntaris, que tornaven d’una expedició nocturna. El seu trofeu era un ramat de dues dotzenes de vaques i una legió de porcs cridaners. El seu capità em va demanar on em dirigia. Jo li vaig confessar la veritat. Em va estudiar sense obrir la boca, amb els ulls rogencs de son. Després va picar amb l’índex damunt l’orella, va dir que acabaven de perdre sis homes, i em va encomanar a Nostre Senyor.

El camí s’estrenyia entre el rocam. Arribat a un cert punt vaig haver de desmuntar: hi havia troncs entravessats i el rastre de la pista es perdia sota les esllavissades. No sentia ni el respir d’una ànima. Ni tan sols el piular dels ocells o el bordar de gossos silvestres. Al fons, enfilat dalt d’una penya, s’arrecerava un petit poble, i a la banda oposada, però a tocar del riu, un llogaret mut. M’hi vaig encaminar amb els cinc sentits al cos. Semblava que la ruta continuava a l’altra banda, entre les cases desocupades, però per arribar-hi calia passar un gual. Vaig repassar el paisatge, matoll a matoll, i em vaig precipitar cap al riu.

Un xiulet em va fregar ran d’orella. Gairebé alhora, un espetec i un impacte sec a les roques del darrere. Quan vaig besar el terra encara ressonava el tro. El rossí se m’havia encabritat. Un altre tret em va passar més amunt del barret. L’impacte va ser tou. L’animal va emetre un gruny, les potes li van vacil·lar i es va esfondrar sobre els meus peus. Per fortuna, es va bellugar un poc i vaig poder alliberar les cames. Em vaig resguardar amb la seva carcassa, que ja no respirava, i vaig deslligar el sac. Vaig recordar la pistola d’en Moragues: la vaig empunyar amb una mà, mentre amb l’altra remenava el cartutx de pólvora. Vaig guarnir l’enceb amb el polsim, i la resta va anar a parar dins del canó. Després hi vaig entaforar la bala i ho vaig atapeir tot amb la baqueta. Vaig espiar l’altra riba per damunt l’animal, vaig encanonar el no res i em vaig esperar.

Va passar una bona estona. Aquella quietud tensa no es trencava, i vaig tenir temps de pensar la millor manera de morir. Podia arrencar cap al riu, al descobert, o podia girar cua i convertir-me, contra els murs de granit, en un blanc mòbil. No vaig fer res, i ja creia que hauria de fer nit allà, quan una dotzena de figures van emergir de les cases enrunades i van davallar, els fusells per davant, cap al gual. Els vaig resseguir, un a un, amb la pistola. Era massa gent: tenia temps de disparar i carregar, com a molt, tres vegades. Això si no n’hi havia més entre aquells masos mig ensorrats. Vaig mirar com salvaven el corrent, l’aigua fins a la cintura, i apuntaven cap a mi. Tots portaven capes llargues i vestien, a sota, una roba de color blanc brut. Eren soldats espanyols.

Vaig fer el més assenyat que podia fer, en aquelles condicions. Vaig buidar la pistola amb un tret a l’aire, em vaig deslligat el mocador del coll i el vaig agitar per sobre del cavall en senyal de rendició. Un d’ells va cridar, en castellà, que llancés l’arma avall. Ho vaig fer i, a poc a poc, amb les mans alçades, em vaig anar incorporant. En el seu idioma, tan fort i clar com vaig saber, els vaig informar que em deia John Sinclair i que era súbdit de Sa Majestat britànica. Crec que mai no havia proclamat, amb tanta vehemència, el meu origen natural. Ells es van atansar, sempre en guàrdia. Van collir la pistola i un parell de la colla, que van grimpar fins al meu costat, em van punxar les costelles amb la baioneta. El seu fusell era llarg com una persona: i el tall era lluent, nou de trinca, esmolat. Francès, encara vaig tenir l’humor de pensar.

—Que cony fa un anglès aquí perdut? —va dir l’un.

—Portar-nos un bon filet de cavall —l’altre va assenyalar l’animal amb el nas.

—Els anglesos… —el primer va punxar-me un poc més—, són amics o enemics, ara?

—Ni puta idea, ja m’he perdut —va respondre el company—. Pots comptar, si és anglès. Parla com un crioll de les Índies. Saps què? L’obrim en canal i llestos.

Vaig pronunciar una parrafada amb el més cockney dels accents. Es van quedar parats, i em van ordenar que els ho digués en cristià. Vaig comunicar-los, tot mesurant les paraules, que havia nascut a Londres i que el meu pare era un patrici destacat: que més valia que tots aquells dubtes els participessin al seu capità. Per si de cas. I no cal dir que els vaig estalviar, a l’hora de traduir, els renecs que havia expressar en la fina parla de Shakespeare.

Em van fer collir l’equipatge i em van empènyer fins al riu, on se’ns va ajuntar la resta de l’escamot. Anaven uniformats, certament, però no es devien haver canviat la muda en tres anys. Sota les capes, es veien unes casaques estripades, d’un blanc més trencat del que tocava. Vull dir que anaven bruts com unes guilles. Les voltes vermelles dels punys i de les solapes havien evolucionat cap a un rosat grisenc, i només la meitat conservava les espardenyes. Els pòmuls se’ls marcaven a la cara i les grenyes que no recollien al clatell se’ls arrapaven a les galtes. El seu caminar era el caminar encorbat de la gent remagrida. L’única peça impecable era l’escarapel·la-la roja del barret, distintiu dels Borbons espanyols, rematada amb el llacet blanc dels francesos. A les corretges no hi duien cartutxeres, perquè no els devia quedar ni una miserable munició.

Em vaig carregar el sac a l’esquena i vam caminar unes quantes hores. La vall es va endolcir i va aplanar-se fins que es va obrir als prats sinuosos de la Cerdanya. Les pluges de setembre havien escampat un verd novell, molt semblant al de la ruralia anglesa, però estranyament buit. No es veia bestiar, i els pocs pagesos que ensopegàvem eren dones i vells, que clavaven la mirada a terra i s’esforçaven a ser invisibles. Soldats sí, que en vam veure, molts: i rengleres de forques, sempre ocupades amb miquelets i rebels penjats que encara duien la cinta groga al capell. Tot plegat, era un escenari sinistre en l’amplària d’un jardí oblidat.

Em van fer entrar a un poble que semblava habitat només per tropes. Ni esquellots de vaques, ni rialletes d’infants, ni gargalls d’avis: tot era un concert de veus ronques, a un pas de la borratxera, i els cops decidits del ferram militar. Vaig ser escortat fins a un edifici més notable, potser la casa de la vila, i em van plantar davant d’una taula on hi havia un grup de soldats jugant a naips. Cap d’ells va aixecar la vista. Un dels meus raptors es va adreçar a l’oficial que, per la grandària del mostatxo i la vara que tenia a la taula, devia ser capità. Li va comunicar que portava un pres i llavors sí, amb molta parsimònia, va obsequiar-me amb la seva atenció. Devia adonar-se de seguida que jo no era un milicià qualsevol, perquè va engegar a fer preguntes. Els seus subalterns van informar-lo del poc que sabien.

—Anglès? —va demanar-me a mi—. Que us heu enamorat dels catalans? Tots els anglesos són a les platges de Barcelona, a punt d’embarcar.

—He vingut a buscar un metge. La meva dona és a l’altra banda, i li cal un bon cirurgià.

—Ha! Ho heu sentit? —va compartir riotes amb els companys de taula—. Mireu…, el rei de copes. —Va llençar una carta—. Un metge. Quin fart de riure… Rupérez, no facis trampa: tens una carta a la màniga. Sí, sí, a la màniga. Se’t veu d’una hora lluny Vinga, a la pila. —L’altre va obeir—. Un metge?… Un bon bisturí, us puc donar. I us l’endueu clavat al coll.

—Estic segur que els francesos… —vaig aventurar.

—Els francesos us obriran el coll i després muntaran la vostra dona. Això és el que faran els francesos… Buruaga, et toca a tu. I no miris les cartes dels altres, merda, quants cops t’ho hauré de dir!

—Us ho prego en nom del general Moragues. De cavaller a cavaller, com se sol dir.

—El Moragues dels pebrots és un rebel, com se sol dir. No és oficial de la Corona… Refotre, Buruaga, una sota d’oros? De cap corona, senyor meu.

Vaig entendre que no en trauria res, d’aquell home, si no era per una via més convincent.

—Capità, tinc amics al vostre exercit. A mi tant me fa la vostra guerra, i jo no he vingut aquí a lluitar. Suggereixo que no us precipiteu i consulteu el capità De Prats, un company vostre de Figueres que…

—Salvador De Prats? —L’home va deixar el joc, per primera vegada—. És un coronel. És el secretari del generalíssim francès.

—De quin generalíssim? —vaig preguntar.

—Doncs quin ha de ser! El duc de Berwick.

Coneixia la família De Prats força bé. Abans de la guerra, havia viscut una temporada a casa seva, a l’Empordà. En Salvador ja m’havia tret de més d’un embolic. I Berwick era un aristòcrata anglès renegat, com tothom sabia, però també era el nebot natural de Marlborough, que era el meu pare natural. Berwick i jo érem cosins naturals. Això darrer era massa complicat perquè s’ho cregués aquell desgraciat d’oficial, però la casualitat no em podia somriure millor. Li vaig insistir que, abans de moure un dit, fes arribar un missatge al campament del generalíssim. Ell es va cargolar el bigoti, pensarós.

—Abans de moure un dit, us tancaré a les quadres. I demà… —va picar amb els naips a la taula—, ja ho veurem.

Vaig protestar. Tenia pressa, jo, la dona m’esperava, a una jornada escassa de camí. Vaig advertir que em queixaria al coronel De Prats, a Berwick i al meu govern en ple. No va servir de res. Ell ja es feia el desentès i enfonsava la vista en les seves cartes.

Em van tancar als estables, a mitja llum, en companyia de sis presoners més —i d’una dotzena de cavalls, farratges i fems. Les bèsties ja dormien, però els homes estaven asseguts a la palla, en silenci. Quan em vaig asseure al seu costat no van saludar, no van moure el cap ni van fixar-se en mi. Tampoc no van espiar, ni de cua d’ull, el meu equipatge. Semblaven drogats, o morts en vida. Al cap d’una bona estona, cansat de donar voltes al cap i de no tenir res millor a fer, vaig abordar el que tenia més a prop.

—Em dic John. —Li vaig allargar la mà, però no em va correspondre.

—Ah.

Va passar un silenci pesant. L’home em mirava sense acabar de veure’m. Més aviat badava. En la penombra, podia endevinar la barreja de sang i de mucositats que li arrebossava els llavis, i la cavitat desdentada que se li obria a la boca. Tenia tot l’aire d’un miquelet, amb les corretges orfes d’armes i de municions. Només conservava el corn de cargol que usava aquella gent per comunicar-se. Li vaig demanar si l’havien maltractat.

—No —va replicar—. Només m’han estovat de valent.

—I per què? Per què sou aquí?

—Ens van enxampar. La nostra columna va fugir amb les vaques i els porcs. Però a alguns ens van atrapar. I a alguns els van matar. Dels seus també en van caure uns quants.

Li vaig explicar que, pel camí, m’havia trobat un esquadró que tornava amb animals cap a la Seu. Li vaig descriure el capitost i va dir que sí, que aquells eren els seus companys. Em vaig interessar pel que s’esperava, o sigui per la sort que creia que li tenien preparada els soldats. Ell va arronsar les espatlles. Va fer el gest de tallar-se el coll amb un sol dit.

—Per robar el bestiar?

—Les besties valen més que les persones, aquí. Fa uns dies —va continuar amb desgana—, quan encara no havíem evacuat Montellà, vam degollar un tambor del seu regiment. Portava una ordre de rendició. Ara estan rabiosos.

—I com és que vau degollar el missatger?

—Els arbres eren massa lluny per penjar-lo.

—Sí, però vull dir… —em vaig gratar els pèls incipients de la barba—, per què ho vau fer?…

—No ens agraden les ordres dels botiflers. A més —va afegir—, ells abans havien deshonrat i havien mort les nostres dones.

—Les dones? —vaig tornar-hi—. Quin mal havien fet?

—Cap. Són així, ells. —Va encongir-se d’espatlles altre cop—. I deien que es volien venjar d’un oficial seu que havíem rebentat a cops de culata.

—Un oficial —vaig sospirar—. Que no feu presoners?

—Sí. O no. Depèn del que ens han fet el dia abans.

—I que havia fet l’oficial?

—No me’n recordo. Res de bo. No ho sé.

El miquelet va girar la cara i va badar, altre cop, cap al buit. Era una guerra ben crua, aquella: plena de revenges, mancada d’herois i de grans batalles… Més aviat semblava una vendetta entre famílies de bandits que vivien massa a prop. I jo m’havia ficat ben bé a la gola del llop. D’altra banda, era un consol pensar que, a un ritme com aquell, les demarcacions entre exèrcits es mourien poquíssim. A la fortalesa de Castellciutat, la meva gent estimada no havia de córrer gaire perill. Em vaig fer un forat a la palla, i vaig provar de dormir. Diria que no ho vaig aconseguir. O en tot cas, quan a trenc d’alba van entrar els soldats, jo em sentia tan alterat com a l’hora d’entrar en aquella establia.

Ens van fer sortir a tots d’allà, ens van lligar les mans i ens van portar a la plaça del poble. De balcó a balcó, havien tibat un cable. En un dels balcons s’estava, recolzat, el capità del mostatxo. Del cable en penjaven deu cordes, acabades en un llaç. Sota el primer llaç hi havia un tamboret: van empènyer cap allà el primer dels presoners, el van enfilar al tamboret, li van i estrènyer el llaç al voltant del coll i van pegar un puntada de peu al tamboret. El cos es va convulsionar, primer amb energia, després amb espasmes inútils. En van penjar un altre i un altre, després el desdentat que havia parlat amb mi, i encara un altre. Un es va resistir, va començar a insultar els botiflers i el van haver de reduir a bastonades. Quan ja hi havia cinc enforcats, tots encara bellugaven, poc o molt, i el cable dansava amunt i avall, el capità va alçar la mà.

Van prendre l’últim dels presos, que esperava dret al meu costat, i se’l van endur cap a la corda. El van deslligar, el van subjectar entre quatre soldats, i el van forçar a posar-se de genolls. Llavors li van estirar el braç damunt el tamboret, el van subjectar sota el genoll d’algú, i li van escapçar els dits amb un sabre feixuc. L’home es va retorçar per terra i el capità, des del balcó, va cridar que s’alcés i tornés amb els rebels. Que expliqués el que havia vist, i que avisés els seus del que els esperava si robaven més bestiar. L’home es va arrossegar un tros, va alçar-se, va caure, va tornar a aixecar-se i va marxar com va poder, bramant i aguantant-se la mà ferida. Aleshores, a la fi, l’oficial em va mirar.

—Vós, cap a Puigcerdà. Allà us pujaran al carro de les postes franceses. Us despatxaré cap al coronel De Prats. No tinc ganes d’empastifar-me, jo.

—I on és, el coronel?

—Cony, on ha de ser… A Bilbao, supervisant la descàrrega de pertrets. Vosaltres —va dir als soldats—, ja us el podeu endur. No vull veure més aquest maldecap d’anglès.

Van carregar-me el sac a l’esquena i em van indicar el camí.

No em vaig queixar. Qui s’hauria atrevit a rondinar, en travessar aquella plaça, en passar entre cossos que penjaven i que encara es regiraven, enravenats i escanyats? Qui no hauria acotat el cap, i no hauria sortit d’aquell poble rere el rierol de sang d’un home sense dits? El nus a la gola, el tremolor a les cames, em vaig disposar a travessar la terra fins a l’Atlàntic. A dues bones setmanes de camí, o tres o quatre, del que més estimava al món.

La tartana del correu, ben custodiada, em va portar de la Cerdanya fins al port de Burdeus. Vaig viatjar per tot el Migdia francès, en companyia d’una pila de cartes i dels estalvis que les tropes enviaven a les seves famílies. A la gran vila d’Aquitània em van embarcar en una fragata i em van despatxar altre cop a les Espanyes, però cap a la part de Biscaia. Un acte irreflexiu, que per mi havia estat un acte d’amor i d’humanitat, m’havia allunyat de la Marianna i del seu pare. Havia volgut confortar-los, tallar el seu patiment, i encara els havia perjudicat més. Potser sense remei. Un matí calitjós d’aquell octubre de l’any dotze, doncs, em vaig trobar als molls de la ria de Bilbao, la roba rígida de salabror i l’ànima plena de remordiment.

—Per Déu, Sinclair!… —em va cridar una veu des del darrere—. Com us agraden les sorpreses!

Em vaig girar. En Salvador De Prats era el de sempre: un poc més gran que jo, benhumorat, escanyolit i atent. Va ordenar als guàrdies que em deslliguessin de seguida, i aquests no s’ho van pensar gaire. Mentre els homes remenaven els nusos, vaig observar el militar. Feia patxoca, l’amic, amb la seva capa fosca, la perruca i el tricorn de primera, els botons impecables i un pitet de llautó que enlluernava a distància. Als dits sostenia una vara de tres pams, coronada amb el pom d’or, que distingia el seu rang. Les cordes se’m van desfer i ens vam enllaçar en una franca abraçada.

—Coronel —li vaig dir—, sembla que la fortuna us somriu. Vós sí que heu sabut triar el bàndol.

—No us equivoqueu —va somriure, i em va picar la galta—; sóc un desastre, a l’hora d’escollir. No en sé, d’elegir. Per això sóc encara on era, o sigui a l’exèrcit del rei Felip. Perquè jo no he triat res.

Em va convidar a passejar pels molls, mentre ell controlava els seus homes. Jo estava cansat, però la joia de conversar amb una veu amiga, i el gust de sentir-me amb les mans lliures, podien més que la fatiga. Vam anar seguint la riba del Nervión, que era com anomenaven aquell riu, i observant el feineig mariner. De les barcasses i fragates en sortien teles, armes i algun carro de canó. Els estaven desembarcant per equipar els regiments que, tot travessant Navarra, havien de reforçar el front català. Procedien de Flandes, va dir-me el coronel, on el Rei Sol ja no els necessitava. La successió d’Espanya, va afegir, ja no empenyia els poderosos a la guerra.

—Gairebé només queden els meus compatriotes. —Va fer petat la llengua—. Els catalans, vull dir. Quina tristesa, Sinclair. Bé, no crec que s’allargui gaire. I ara… —em va prendre pel braç— fareu el favor d’explicar-me en quin embolic esteu ficat.

—Ui, és considerable.

Li vaig fer cinc cèntims de les peripècies que havia viscut els darrers cinc o sis anys, que era el temps que havíem estat sense veure’ns. Va escoltar amb atenció, deixant que els seus subordinats li fessin reverències i l’interrompessin de tant en tant amb alguna consulta. Quan vaig acabar el meu relat, va respirar amb força i va fer una ganyota amb els llavis.

—Així que enamorat… Ja heu begut oli, amic. I no cal ni dir que us esteu morint de ganes de tornar a l’infern.

—Això mateix.

Va confessar que, malgrat la seva posició, no podia garantir-me un trasllat segur fins a la Cerdanya ocupada —bé, ja havia comprovat jo mateix com les gastaven sobre el terreny. I el pas a la zona rebel suposaria tornar a confiar en els miracles. Ell no es podia moure de Bilbao, perquè el mariscal de Berwick era absent, i li havia confiat la màxima responsabilitat de la intendència. Si jo havia de viatjar sol, va assegurar, la ruta més curta devia ser la més llarga: primer a alguna ciutat dels aliats, com Londres o Amsterdam, i després a Barcelona. Els mateixos mercants que veia allà a Bilbao, de bandera francesa, tractaven amb ports aliats —de fet, no ho havien deixat de fer mai del tot. I des d’Anglaterra, o les Províncies Unides, no seria complicat pujar a una de les naus que anaven a rescatar els seus soldats de Catalunya. N’estaven sortint una pila, va dir.

—Els holandesos —vaig preguntar— també repatrien les tropes?

—Ara començaran. Que no esteu al corrent de les converses?

Com jo sabia molt bé, va comentar, el que més temien els anglesos era la unió de les dues corones borbòniques sota un mateix rei. Allò era, en bona part, el que d’entrada havia provocat la guerra. I quan el gran delfí de França havia mort, i el seu fill també, la línia successòria del Rei Sol havia passat a dependre d’un besnét menut i fràgil. Fora d’aquell nadó, l’hereu més directe era Felip V d’Espanya, que es moria de ganes de regnar a París i a Madrid alhora. Tal complicació dinàstica havia encallat les converses de pau durant molts mesos.

Però feia poc Felip de Borbó havia baixat del burro i, amb llàgrimes als ulls, havia renunciat a les seves ambicions sobre el tron de Versalles. Ho havia fer a contracor, forçar pels aliats. I els plenipotenciaris reunits a Utrecht havien pogut enllestir un acord previ, que el mandatari anglès, el vescomte Bolingbroke, ja havia signat. N’havia tret un brillant impressionant de quatre mil lliures, va dir-me, regalat per Lluís XIV: podia comptar el suc que n’estaven traient els rivals polítics de Londres. M’ho vaig imaginar, coneixedor de la malícia que es gastava a Westminster. En aquell punt de la conversa, un capità es va acostar al meu amic i li va consultar que havia de fer amb uns barrils de pólvora remullats. El coronel De Prats li va ordenar que els desembarqués i que els fes inspeccionar per algun oficial d’artillers. L’altre es va retirar, i vam tornar a la passejada.

—Però com és —vaig demanar-li— que els holandesos també es retiren? També han rebut pedres precioses?

—He, he…, potser sí. El que està passant de debò, Sinclair, és que tothom n’està fins aquí dalt, d’aquesta guerra. —Es va passar la mà per sobre el barret—. I si els grans es posen d’acord, els petits no es quedaran enrere. Ningú no es voldrà enfrontar tot sol a les armes del gran Lluís de França. Fins i tot els Àustries, penso, es replegaran tard o d’hora.

Ni a ell ni a mi se’ns escapaven les implicacions de tal retirada. Si totes les tropes estrangeres mancaven, i amb elles l’emperadriu Elisabet Cristina, els catalans haurien de rendir-se. I els que no es rendissin serien esclafats sense pietat. Entre dos gegants, o entre un gegant i mig. La qual cosa volia dir que els meus coneguts de Barcelona, i de la Seu d’Urgell, i sobretot de la fortalesa de Castellciutat, també serien esclafats sense pietat. La perspectiva no era gaire falaguera, i hauria jurat que tampoc no ho era per al coronel: una cosa era el desig de guanyar la guerra, i una altra era desfilar per damunt de les cendres d’un país. El seu propi país.

—Però a veure, De Prats. Els estaments del Principat havien signat un pacte solemne amb la reina d’Anglaterra. Jo hi vaig ser, a Gènova, quan es va tancar l’acord. Que no s’ha tingut en compte, això, a les converses?

—Bé, em diuen que hi ha hagut formalitats, i poc més. Un delegat de Barcelona, el marquès de Montnegre, corre per Utrecht i prova de recordar els vells compromisos. Crec que s’ha endut un fart de copets a l’esquena i res més. El que em consta és que l’ambaixador anglès a Madrid, el primer en molts anys, ha fet gestions prop del rei.

—Què ha fet?

—Doncs ha ofert al rei Felip una retirada ràpida de tots els soldats, si aquest s’avé a respectar els privilegis i constitucions de Catalunya. Ha anat de poc que el monarca no l’envia de tornada a casa.

—No m’estranya… —vaig observar—, si tothom ja plega veles, amb els pactes a punt d’enllestir, al teu rei no li calen concessions. Qualsevol estadista obraria així.

—Va més enllà de la política, Sinclair. Jo diria que Felip V n’ha fet una qüestió personal, d’això. A l’ambaixador anglès, el rei va replicar-li que abans dimitiria que passar per la humiliació de cedir cap dret als catalans. Veniu, veniu…

Em va arrossegar cap a un racó més amagat, fora del trànsit de gent. A Madrid, em va confiar, passaven coses molt preocupants. Després de renunciar a la corona de França, el rei s’havia convertit en un home encara més ressentit. Com si s’hagués proposat, un cop perduts els seus deliris francesos, passar a la història com el més irreductible dels dèspotes espanyols. Havia començat unes lliçons de castellà, que ja era hora, però s’havia tornat també irascible i depressiu. Havia decidit que faria pagar als rebels catalans tots els seus mals. I de mals, m’ho podia ben assegurar, en tenia per donar i per vendre.

El coronel em va informar que la reina estava molt malalta. Tuberculosi, segurament. Maria Lluïsa de Savoia es passejava com un espectre pels passadissos de l’Alcasser reial: blanca, escurada, el crani afaitat i guarnit amb pardalets morts. Se li inflaven els ganglis i duia capes gruixudes de maquillatge a les galtes. El rei Felip insistia a muntar-la nit i dia i, quan no podia, perquè la noia perdia els sentits, cridava com un possés que la culpa era dels catalans. La reina l’animava a pensar d’aquella manera tan torta, quan jurava que abans llançaria els seus fillets per la finestra que avenir-se a tractes amb catalans: o quan proclamava que el rei no seria rei si cedia davant aquella gentussa.

Els cortesans no ajudaven gaire, dividits com estaven entre la cambrera major i el prelat Alberoni. La primera, coneguda com a Princesa dels Orsins, feia anys que manegava la reina al seu gust, i fins aleshores havia tingut també la voluntat del rei. Però havia anat perdent terreny davant del nouvingut, l’Alberoni dels nassos. El religiós era l’única persona que podia fer riure el sobirà. De fet, es tractava d’un toscà obscur que, amb les seves receptes de macarrons i de formatges italians, havia fet fortuna a la cort. I també divertia amb les seves bufonades, com ara besar el cul de ducs i marquesos quan es disposaven a anar de ventre.

—Déu n’hi do —vaig sospirar—. Després ens diran que aristocràcia, en grec, significa el govern dels millors.

—El desgovern dels dements, Sinclair. Això és el que penso alguns dies quan em llevo. I podeu suposar com se sent un català, com jo, que lluita al servei de semblants persones.

—Sigui com sigui, amic meu, jo haig de tornar amb la meva Marianna. Amb el que acabo de sentir, encara tinc més pressa. I dubto que navegar fins a Anglaterra, per després tornar enrere i empassar-me les aigües de mig món, sigui una bona idea.

—Feu-me cas, Sinclair. No, no, no… —Em va estrènyer el braç—. Us ho dic de tot cor. Fareu més via i, sobretot, arribareu viu. Sigueu raonable, us ho suplico. Sigueu l’únic home raonable que trepitja aquesta terra. Au, digueu que sí. Prometeu-m’ho.

Li vaig prometre que m’ho rumiaria.

En Salvador De Prats potser no havia sabut triar a la vida, però era un home molt persistent. I a la llarga, a força de repetir-se, es va revelar com un home convincent. Em vaig passar uns quants dies al seu costat, allà a Bilbao, i cada matí em sortia amb una raó nova. De sobte, es despenjava amb l’amor de mare, i insistia que un respir a Londres em donaria la força materna que calia per als meus propòsits. Després s’inventava que, des de la Gran Bretanya, potser trobava la manera d’organitzar el rescat i el trasllat de la Marianna i el seu pare. Que me’ls portés algú a casa, van ser les seves paraules literals, mentre jo feia becaines al balancí. Bé, el coronel va dir moltes ximpleries, però la raó més sòlida va ser la primera: més valia esperar per a l’amor que no pas córrer cap a la mort.

Quan li vaig dir que entesos, que pujaria a la primera nau que salpés cap a Londres, ell va saltar d’alegria, com un nen amb sabates noves. Llavors va confessar, els ulls esquius i també infantils, plens de murrieria, que ja ho tenia tot concertat. Havia parlat amb un patró biscaí, un home que portava pedra de ferro a Anglaterra, i que tenia previst partir en cosa de dies. Acceptaria complagut un passatger. Li vaig aixecar la mà, entre amenaçador i juganer, i ell es va protegir amb la vara de coronel. I va afegir que, per doblar l’ofensa, pensava tenir-me a dispesa fins que marxés. M’atiparia de bacallà i de vins, propis d’aquelles contrades i aptes per ressuscitar els morts.

El dia de la meva partença em va acompanyar al moll.

—Sinclair, quan torneu a Barcelona —em va allargar la mà—, aneu alerta. Avui he sabut que s’ha desfermat una autèntica caça de l’anglès. Les corporacions ajuden en l’evacuació, tot són facilitats per acampar i embarcar regiments, però la gent llança pedres i insults als soldats.

—No passeu ànsia —li vaig encaixar la mà amb ganes—; jo sóc un àngel, recordeu? I a més, seré l’únic que desembarcarà en lloc d’embarcar. Em llançaran flors i petons.

—O us tancaran amb els sonats, que és el que us mereixeu.

Li vaig passar els dits pels botons lluents i el pitet de llautó. Sí, decididament feia goig, aquell botifler. Ens vam abraçar amb força, vaig carregar-me el sac i vaig pujar per la rampa. Encara no era a dalt que el vaig sentir a la meva esquena.

—Quan s’acabi aquesta carnisseria, esteu convidat a Figueres. Botifarres, costelles i un vinet blanc que no s’acaba mai!

Vaig entrar a coberta i, agafat a la barana, vaig replicar:

—No us resulta familiar, aquest comiat?

—Tant me fa! —va cridar ell, mentre enretiraven la rampa—. Per repetir-se, cal estar viu! Els únics que no es repeteixen són els morts!

—Doncs au, fins al proper comiat!

Van afluixar les amarres, i el bergantí va anar lliscant fora del moll. L’uniforme clar i la capa negra del meu amic es van anar encongint, fins que només s’endevinava la resplendor metàl·lica del seu pitet. El vaixell va encarar el centre de la ria, va desplegar tot el seu velam i es va deixar empènyer per les ventades gèlides i poderoses d’aquell desembre. Només quedava una llenca d’oceà per arribar a la meva terra, i després llenca i mitja per tornar a Barcelona. Em vaig posar a cobert i vaig desitjar-me una bona i veloç travessa.

Ho va ser, per fortuna: de les millors. El patró basc, rialler i bregat, era un mestre en el maneig dels seus mariners, i els va fer negociar aquelles aigües hivernals sense perdre mai el somriure. En deu dies ja érem a les dàrsenes de l’East End, i jo davallava del vaixell en plena forma. El sac a l’esquena, la mirada desperta i el cos àlgid, fresc i ple de tremp —com el millor mineral de ferro biscaí. Em vaig acostar a un landó i vaig comunicar al cotxer l’adreça de Kensington. Vam travessar tota la ciutat de Londres, enfeinada i refiada com sempre, i al cap de mitja hora em plantava als porxos de ma mare. Vaig fer dos trucs i em va sortir a rebre la minyona, revestida de l’habitual posat eixut i impertorbable.

—Passeu, senyor. —No es va immutar gens—. Si em doneu l’abric…, i l’equipatge. La senyora és al salonet.

Theresa Sinclair feia mitja. En sa vida havia fet un sargit, i jo me la vaig trobar a la butaca, la falda plena de cabdells i peces de llana. Portava un vestit fosc i un pèl tosc, que no li havia vist mai, i no vaig poder evitar de veure-la, per primera vegada, com una àvia. Seia de costat, girada cap a la llar de foc, i no m’havia vist al marc de la porta. Va continuar la feina i va demanar a la criada, amb un crit ensopit, que li digués qui havia trucat. Però la criada prou feina tenia a arrossegar les meves pertinences. Em vaig llevar el tricorn.

—Sóc jo, bella dama. Per servir-vos.

No va alçar la vista, però va fer un bot que de poc es clava una de les agulles a la cara. Aleshores sí; va tombar el cap i va obrir uns ulls com dos plats. S’havia quedat enganxada al seient, així que m’hi vaig atansar, vaig ajupir-me i li vaig fer un petó dels grossos a la galta. I ella va aprofitar per punxar-me la gola amb una agulla. Vaig despatxar el punxo amb un cop de mà.

—Coi, mare, a veure quan aprens a ser una mestressa de casa… —vam riure tots dos, ens vam incorporar i ella se’m va penjar del coll.

—T’ho mereixes, John. Mil punxades com aquesta, et mereixes. Em fas patit com una boja.

—Doncs més val que et facis a la idea…

—Què vols dir?

Va prendre distancia i em va espiar els ulls, com faria qualsevol mare inquieta. I de seguida va endevinar, aquella mare llesta de mena, o de condició, que jo no tornava a casa per quedar-m’hi.

—Tan aviat com pugui, m’embarco de nou cap a Barcelona.

—No fill, no m’ho diguis, això.

—Em temo que sí.

Va arrufar les celles, em va passar els dits pel coll i jo la vaig estudiat. Semblava encara més gran que abans. La cua dels ulls se li arrugava, i els llavis se li tancaven amb un niu de clivelles seques. Li apareixia aquell tel als ulls que tant m’espantava, que li donava un aire remot i de buidor, a frec del desvari. Li vaig prendre la mà i la vaig fer seure. La meva conducta, vaig dir-li, no tenia res a veure amb ella. No la volia ferir, i tampoc no em volia llançar de cap a una immolació absurda. Ja m’hauria agradat, a mi, poder passar les hores en aquella casa plàcida i càlida. Però és que havia trobat la dona de la meva vida, i no estava disposat a perdre-la. Ella s’enfrontava a grans adversitats, i jo li havia de fer costat. Esperava que m’entengués, li vaig fer saber amb veu suau. Una mare, vaig afegir, no pot renunciar a entendre el seu fill.

—I a mi, John, a mi qui m’entendrà?

Vaig bufar per sota el nas. No podia ser que, pocs minuts després d’arribar, ja m’estigués posant contra la paret. Aviat arrencaria, vaig imaginar, amb allò de no deixar-la sola i del molt que ella havia cuidat de mi quan era una criatura.

—Mare, si et plau, no tornis a…

—John! —Es va tapar la boca amb els dits—. Me n’havia oblidar! Tinc una cosa, un sobre, vull dir una carta…

Es va posar a remenar uns prestatges, i després una calaixera que era plena de papers i rampoines. No va trobar el que buscava, i va fer venir la criada. La dona de fang va fer un cop de cap i va desaparèixer per la porta. Jo vaig demanar a ma mare que em digués de què es tractava, i ella va continuar regirant els mobles de la sala, indiferent al que jo deia. A la fi va aparèixer la minyona, amb un sobre a les mans. El va passar a la senyora, i ma mare me’l va allargar amb una mà vacil·lant.

—Mare, aquesta lletra…

—Sí, no tinc ni idea de com devia aconseguir l’adreça.

—Doncs per què l’hi vaig passar jo, dona, l’hi vaig passar jo! Coi, mare, mira que si l’arribes a perdre… Si arribes a perdre aquesta carta, no, no, no sé que hauria fet!

L’adreça era la de casa ma mare, però aquella cal·ligrafia difícil i una mica pueril no oferia confusió. El sobre ja era obert, i vaig ficar els dits trèmuls a dins per retirar la carta. No me’n sortia; la mà no encertava a obeir-me. Vaig estripar el sobre, sense contemplacions, i vaig desplegar el paper.