IV

Era l’hora de plegar i feia estona que havia caigut la nit. Un centenar llarg de figures desfilaven pel carrer en direcció a palau. Portaven atxes enceses, anaven coberts amb guardapols i levites fosques, i per un instant vaig poder creure que em trobava a la Pasqua de terres hispàniques. Però no: allò era el carrer Fleet, el vent bufava un plugim glaçat i al fons es retallava, contra la llum de la lluna, l’ombra de la cúpula de Saint Paul’s. Els penitents no eren frares deixuplinaires, no. Eren comptables, canvistes i escrivans de la City. Les flametes em deixaven endevinar ulleres i monocles, bastons de pom treballat i perruques enfarinades. De sobte, un home va emergir de la processó i va interrompre la meva contemplació de badoc.

—Sinclair! Us feia encara a les Espanyes!

Vaig reconèixer les seves formes voluminoses, la perruca blanca desbordada i el nas de corb. L’havia vist per darrera vegada a Madrid, un temps enrere, i amb els atributs de capità, però era ben bé ell. Semblava aturat en una edat indefinida a cavall dels cinquanta anys. Em va passar la torxa, va fer-se petar els nusos de les mans i va alenar un parell de nuvolets de baf. Li vaig dir que havia tornat per a uns afers inajornables, que no pensava estar-m’hi gaire, i que tan aviat com pogués me’n tornava als focs de la Mediterrània.

—És tot massa fred, aquí —vaig afegir—. Per cert, quina demostració de fe és aquesta? —vaig assenyalar la processó.

—Fe? —va riure—. Demostració de fe? Potser sí, fins a cert punt. Fe, fe en l’abundància. Els nostres delegats estan regatejant a Utrecht, i els exigim que cargolin ben fort.

—És clar. Demaneu més territoris.

—No ben bé, amic, no ben bé. Demanem més comerç. Animem el nostre govern que reclami el monopoli del tràfic. L’assentament de negres, vaja. Si els espanyols ens ho concedeixen, i ho retiren als francesos, podrem nedar en or!… —Va alçar les mans al cel—. I crec que ens en sortirem.

—Ah. —Vaig deixar passar un silenci—. Quina suplica més bella. Estirar totes les cadenes que porten a les Índies. —Vaig tornar-li la flama—. Ja ho entenc. Si no ho fem els anglesos, ho farà qualsevol poca-solta. D’això se’n diu humanitat, certament.

—Bé, Sinclair, torno a les meves rogatives. Passeu pel meu diari, algun dia. No marxeu sense saludar, eh?

—No passeu ànsia. A reveure, Defoe. Fins aviat.

Uns anys abans, potser no hauria vist res d’estrany en les demandes de Daniel Defoe i d’aquella gent benestant. Hauria pensat que el transport d’esclaus era el negoci més normal del món. Com a molt, m’hauria amoïnat que el trasllat dels pobres diables africans es fes amb les màximes garanties cristianes. Però després de conèixer la Marianna, i de sentir els relats d’un malaurat príncep aixante, les meves idees havien fet un camí sense retorn. Aquella festa discreta de focs i de peticions sol·licites, al cor de la ciutat més rica de l’orbe, m’apareixia com un acte pervers. I em forçava a interrogar-me, mentre m’ajustava l’abric contra la gelor del vespre, si l’enriquiment abocava per necessitat a la millora de la condició humana.

La meva particular missió, aquella nit, no s’allunyava pas gaire de les intencions que covaven els financers i propagandistes de l’empori comercial. Jo també anava a buscar el meu negre o, per dir-ho amb propietat, la meva esclava negra. I no es tractava de la Marianna, era un poc més complicat que això. Vejam. Com que no havia ensopegat cap vaixell que salpés cap a Barcelona, alguna cosa havia de fer. Als molls de Londres, per descomptar, ja no hi havia naus amb semblant destinació. A Southampton, em van apuntar, potser en trobaria; i més aviat cap a Maó, van assegurar-me, que era on s’havien concentrar els efectius. A Barcelona ja no restava ni un sol anglès. Així que havia de continuar amb la recerca de passatge, posar-hi paciència, i provar d’anticipar algunes gestions. La d’aquella nit era fruit de la meva fèrtil inventiva.

A la butxaca duia un bon saquet de guinees d’or. I em dirigia a les oficines de Phileas & Sons, marxants d’utensilis navals i de bestiar, a adquirir una esclava. A Londres ja no hi havia mercats de negres, perquè l’esclavatge estava molt mal vist en sol britànic. Des que la reina havia dit que l’aire anglès era massa pur i lliure per a aquelles pràctiques, tot es conduïa de sotamà. El que s’esdevingués a les Amèriques era cosa dels colons, i ningú no s’hi ficava. Però els aires anglesos…, no els podíem pas embrutir. Així que em disposava a anar a buscar una criada, negra com el carbó, bufona i que fregava els vint anys d’edat. I a satisfer els costos estipulats. Vaig trencar per un dels carrerons del riu, passat el Temple, i vaig trucar a la porta de Phileas & Sons.

—Sinclair, John Sinclair.

—Passeu, passeu, senyor.

L’encarregat ja s’havia vestit per sortir, i estic segur que no hauria desentonat a la desfilada que acabava de veure al carrer Fleet. Portava una pellissa llarga de color fosc, una perruca rinxolada i un parell de lents amb muntura d’ivori. Em va fer passar a un despatx, ple de corrioles i cassoles d’aram, em va fer seure i em va demanar mil i un detalls sobre la meva compra. S’havia d’assegurar que jo no escrivia en una gaseta, va justificar, o que no pertanyia a algun club de quàquers abolicionistes. Aleshores em va demanar que omplis uns impresos, em va convidar a buidar les monedes damunt la taula, i es va aixecar. Al cap de poc va comparèixer acompanyat d’una mossa caribenya.

La noia no va parlar. Descansava les mans al davantal i, de tant en tant, s’ajustava el mocador que li cobria el cap. L’encarregat em va confirmar que es deia Dominica, atès que havia nascut de pares desconeguts en aquella illa de les Índies Occidentals. I em va animar, amb un somriure caní, a inspeccionar la mercaderia. Ho vaig fer, amb la idea de no delatar propòsits sospitosos. La jove exhibia unes dents impecables i un cos gràcil, gairebé commovedor. Li vaig preguntar si parlava anglès i em va assentir amb un cop de cap. El venedor em va plantar uns papers a la mà, va picar-me l’esquena i va anunciar que tot estava en ordre: que ja podia marxar. Ell tancaria la botiga més tard.

Vaig sortir al carrer i vaig aturar una berlina. La noia, la vaig fer pujar a la cabina amb mi, cosa que va cridar l’atenció del cotxer. Vaig cantar l’adreça des de dins i em vaig acomodar al banc oposat d’ella. No vaig mirar aquella criatura, la meva nova adquisició. Vaig enganxar el nas a la finestra i vaig provar de refer el rostre de la Marianna. No me’n vaig sortir del tot, i em va semblar indigne que em costés recordar amb precisió la cara de la persona més destacada de la meva vida. Em vaig separar de la finestra i, aleshores sí, els ulls se’m van passejar per la meva Dominica. Vaig imaginar la cara que faria ma mare quan em presentés a casa amb ella, i se’m va escapar el riure per sota el nas.

La cara de préssec, si he de ser franc, la vaig posar jo. Vaig entrat amb la mossa caribenya, sí, vaig treure’m la roba d’abric i vaig enfrontar-me amb les mirades de recel de la minyona. Però quan vam passar al menjador, em vaig trobar amb un convidat de sorpresa, que no era ni de lluny un esclau.

—Bona nit, Sinclair. —Em va oferir una mirada esquiva a través dels vidres de les ulleres.

—Lord Crowe… —Em vaig guardar prou d’allargar-li la mà—. Què se us hi ha perdut, per aquí?

—Hmmm, com ho diria… Doncs el gust per una bona taula i per això…, per una conversa agradosa.

Ma mare i ell es van mirar amb una mena de complicitat que no em va semblar gens apropiada. Després es van fixar en la Dominica. Jo la vaig introduir com una serventa i, havent fet un senyal a la mare que ja en parlaríem més tard, vaig encaminar la noia cap a la majordoma. Vaig repassar l’home de dalt a baix, i res no em va fer pensar que seria capaç de canviar el meu parer sobre ell. Era tan rodanxó, tan descurat i tan ambigu com el primer cop que l’havia vist.

Lord Mitford Crowe havia estat l’encarregat d’embarcar-me en la meva aventura hispànica, més de deu anys enrere. Es feia passar per amic dels catalans, i sens dubte coneixia a fons la bona societat de Barcelona: hi havia viscut un bon grapat d’anys, quan era més jove. Però no havia tingut cap escrúpol a l’hora d’empènyer-los cap a una guerra que, quan va començar, interessava més els anglesos que ningú més. En acabat, havia pres l’argent de Sa Majestat destinat als catalans revoltats, i s’havia fugat a les Índies. D’entrada, operava a les ordres de Marlborough, del partit de la guerra i dels whigs —ell mateix era membre del Parlament. Però per poder tornar, i per fer-se perdonar després del desfalc, no havia vacil·lat a canviat de camisa i passar-se als tories. Ras i curt: una perla de personatge.

L’altra sorpresa, per a mi, va ser aquella taula parada per al banquet del segle. La meva progenitora ja ho feia, de tant en tant, allò d’impressionar els convidats. Bé, en rigor ella representava la facècia i el servei s’ocupava de les menges. Però en aquella ocasió, vaig estimar que havia perdut el sentit de la proporció. De lords com Crowe, ella n’havia conegut a grapats, i alguns els havia conegut en el sentit bíblic; les meves diferències amb l’individu en qüestió li eren familiars; i al capdavall, no hi havia res ni ningú per celebrar. Em vaig entaular amb cara de gos, doncs, i amb el dubte seriós de si arribaria a les postres.

—La vostra mare —va arrencar ell— m’ha dit que, hmmm, que teniu pressa per retornar a Barcelona.

—Doncs sí. La mateixa que teníeu vós per sortit de la garjola. Per cert, com us ho vau fer? A qui vau subornar?

—John!…

Ma mare em va fulminar. La minyona i una cambrera van irrompre al menjador, i van endolcir l’ambient amb safates de melonets, raïm i nates, ben guarnides de clau i de canyella. Milord Crowe va aixecar-se, sol·lícit, i va servit els entrants. Li vaig enretirar el meu plat i em vaig procurar jo mateix les menges. Amb els ulls clavats a l’hemisferi de meló, i a la muntanya de neu que l’omplia i vessava per un costat, vaig feinejar amb els coberts —amb aquells coberts d’argent que tant adorava ma mare, i que havia esgrafiat amb les seves inicials per impedir que els domèstics se’ls emportessin. Bona cosa, vaig pensar, allò de les inicials: també refredaria les temptacions d’algun convidat indigne.

—I un ocellet m’ha confiat —va tornar-hi l’home— que voleu recuperar allà baix, com si diguéssim, una dama que us ha captivat l’ànima. La conec, per un casual?

Vaig respondre amb un silenci llarg. Ma mare es va esplaiar en tafaneries: que si era una domestica de can Dalmases, una tal Marianna, que tenia la condició de captiva. La mateixa que havia fet d’informadora secreta els primers anys que jo, el seu fill, havia viscut en aquelles terres. Una noia que m’havia robat el cor, de forma inexplicable, va dir, i que feia poc que havia perdut el pare. Lord Crowe va deixar anar una expressió de condol, entre els llavis arrebossats de nata, va continuar mastegant i després, amb els seus dits rabassuts davant la boca, va admetre que sí, que havia conegut la mossa. Els havia conegut prou bé, va rematar, tots dos: pare i filla. Ell era un bon servent, i ella una donzella prou eixerida. Per damunt del que s’esperava dels de la seva condició, va precisar. Es va farcir la boca altre cop i va apuntar una ganyota que ell pretenia plena de bondat, però que jo entenia desbordant de malícia.

—Doncs jo —va fer Crowe—, per dir-ho d’alguna manera, tinc bons amics a la marina… Potser podria, hmmm, donar-vos un cop de mà per trobar passatge sense demora.

—Sou molt amable, milord —vaig fer—, però m’inclino per no haver-vos de deure cap favor. Encara us ho voldríeu cobrar. Guardeu-vos els amics per a millors transaccions.

—Fill… —ma mare va obsequiar-me amb una mirada castigadora, però no pel que jo imaginava—, podries tenir la delicadesa de descobrir-te. Des que has arribat a casa que portes el barret al cap.

Ni me n’havia adonat. Vaig amagar la meva sorpresa, i vaig fer veure que sí, que era un acte conscient i que encara no m’havia descobert en mostra de rebel·lia. Em vaig llevat el capell, cerimoniosament, per fer-lo descansar a la taula. La minyona va arribat amb el vi, un borgonya dels bons, i va retirar aquell barret desafiant. A continuació, la taula es va omplir de pits de vedella rostida, guatlles farcides de panets de massapà, i volateria selecta a la pera i als dàtils de Barbaria. La mel, la confitura i les nous van desembarcar en bols a part. Lord Crowe va mossegar-se els llavis i va exhibir uns ulls aquosos.

—Benvolguda Theresa! Quin bé de Déu… —Es va besar els ditots i li va bufar un petó—. Això és…, això és…, el jardí de les delícies!

Ma mare es va estarrufar i va riure, la cambrera va fer dringar la vaixella mentre omplia els plats i jo vaig acompanyar el concert d’uns bons esbufecs. Crowe es va omplir el pap i va posar els ulls en blanc. Després es va eixugar els morros amb el tovalló i va tornar a l’atac.

—La setmana passada vaig ser a Utrecht —va temptejar—; una vila molt…, com ho diria? Molt jansenista.

Em vaig refugiar en la volateria. Aquell home jugava fort. El nom de la ciutat holandesa portava, inevitablement, ressonàncies diplomàtiques. Tothom sabia que allà, en aquella hora, s’hi estava cuinant el demà d’Europa. Per molt que jo em fes el desmenjat, un esment a Utrecht m’havia de despertar la curiositat. I la referència al jansenisme era un prodigi d’agudesa, si no era pura casualitat. Com podia sospitar Crowe que m’atreia aquella escola, la del meu admirat Ribereta? No podia, no podia. A tot estirat, devia ensumar les meves inquietuds pels corrents papistes, o l’impacte que havia operat en mi una terra plagada d’exaltació i de reflexió catòlica. Però ja era molt ensumar.

—Què voleu dir, Milord? —va intervenir ma mare—. Té a veure amb la jardineria, això dels jansenis?

—Té a veure amb el Vaticà, missenyora. Els seguidors de janseni són uns catòlics que…, hmmm, a veure: per dir-ho en quatre mots, diríem que respecten el Papa però volen acostar-se a les doctrines de Calví…

—Ja ho entenc. —Va enforquillar un dàtil i se’l va empassar amb coqueteria—. Doncs fan santament, penso.

Tots dos van riure de l’ocurrència. Fer santament era, per descomptat, una de les coses més apropiades en el món de la religió. A mi em va fer una gràcia relativa. Vaig continuar enfeinat amb el meu plat. Crowe es va aclarir la veu, i em vaig preparar per a un altre embat del convidat corcó.

—També em vaig trobar aquell…, com li diuen? L’enviat dels catalans, en daixonsis… Montseny, o Montserrat…

—El marquès de Montnegre? —vaig alçar el cap i, per un instant, vaig delatar curiositat. Vaig rectificar amb un cop d’ull als ossos de la guatlla.

—Sí, sí…, aquest. Corria per la Casa Consistorial com una ànima en pena, pobret. Tot reverències, tot súpliques… Crec que se l’estan rifant, entre el vescomte Bolingbroke i els altres llops. Jo diria que els convé algú més hàbil, oi que m’enteneu? Algú que sàpiga regatejar, amenaçar, mentir…, mossegar, si cal. —Em va picar l’ullet—. Li vaig oferir els meus serveis, pobre home… Ara que estic a bones amb els tories, penso que…

—No penseu res de res, Crowe. —Vaig deixar caure la forqueta—. Res de res. Si arribo a saber que torneu a ficar el nas en la qüestió catalana, sabreu de qui sóc fill.

Es va fer un silenci dens. Jo no treia la vista de Crowe i provava de dissimular el tremolor de les mans. Ma mare sanglotava i ens invitava a repetir algun segon plat. Ell va declinar l’oferiment, es va aclofar al seient i va fer un gest cap a la majordoma. La dona es va esmunyir cap a la cuina i va tornar amb una ampolla dins d’una cassola d’aram. L’ampolla, de vidre verd i opac, estava envoltada de glaçons i arribava revestida d’una suor menuda, un gotim fred molt fi. Al capdamunt del coll, un estrany tap de suro coronava el flascó.

—Madame Theresa, això ho he portat exprés per a vós. —L’home va pescar l’ampolla—. Corria per Utrecht, i els delegats de la convenció ho beuen per rubricar les seves avinences. És la moda.

Va mostrar la novetat a ma mare, i després va collar el suro amb els seus dits abotifarrats. Va provar de descargolar una i altra vegada, fins que el tap va fer un pet i va sortir disparat cap al sostre. Ma mare va amollar un xiscle i Crowe va correspondre amb una rialla. L’escuma va sobreeixir i va davallar entre els ditots del convidat. L’home va omplir les copes i va entretenir-nos amb les foteses que contaven sobre aquell vi.

—És com un vi d’agulla, però diferent. A Versalles ha causat furor: diuen que només el fan a l’Abadia d’Hautvilliers. És fruit d’un procés ben…, hmmm, ben laboriós. El fan reposar ben pla, amb aquest suro que…, on deu parar, el suro? Bé, tant li fa. El fan fermentar durant uns quants anys, i al final, durant un mes, el van girant amb molta paciència.

—Mira que bé —vaig bordar—. I qui se l’ha inventat, la collonada aquesta?

—John, fill… —va suplicar ma mare.

—No, Theresa, no…, deixeu parlar el noi. —Va aprofitar per humiliar-me—. Pot ser que tingui raó…, pot ser. Doncs la veritat…, no sé si creure-m’ho, però diuen que és cosa d’un frare vell i cec. Un tal Dom Pérignon. En diuen vi de la Champagne, i, hmmm, és possible…, sí, podria ser que la moda no passés de l’estiu. Però tasteu, tasteu…

—Que celebrem alguna bona nova? —va preguntar ma mare.

—Sí i no, missenyora. Ja veurem. —Ells dos van alçar les copes, però no pas jo—. M’han convidat a entrar en el negoci dels negres. Ho sabíeu, oi, que els espanyols estan a punt de cedir-nos el monopoli? I si tot rutlla com penso, d’aquí a poc sereu al meu palau, nedant en vi de la Champagne!

Em vaig alçar d’un bot. No pensava consentir més insolència al meu casal…, al meu casal familiar, o maternal, o el que fos aquella casa. Vaig llançar el tovalló damunt la taula, i em vaig fer fonedís escales amunt. Vaig tancar la porta de la meva cambra amb un espetec i vaig jaure, vestit, damunt del llit. Al cap d’una estona va pujar ma mare. Va treure el nas per la porta i va demanar permís per entrar. No vaig dir res i ella es va esmunyir a dins.

—Fill… —Va seure al matalàs—. Jo provo d’entendre’t, de debò, faig el que puc. Però hi ha dies que…, et gires d’esquena, i no hi ha manera. Ja ho sé, ho sé prou, que tens una amistançada negra, i que…

—D’amistançada res, mare. No has entès res. I el cràpula aquell de baix, ja el pots fotre fora.

—És un bon home, John. I molt atent i instruït.

—Deixa’m estar. —Em vaig tombar de panxa a terra—. Cada dia estàs més fora del món. Ets capaç d’haver-te ficat al llit amb l’indesitjable aquest. Quin fàstic. Que no has vist les mans de garrí que té?

Va emmudir, i es va quedar quieta i tibada una bona estona. Després va grinyolar un parell de cops i va començar a sanglotar. Vaig bufar contra el coixí i, a poc a poc, em vaig incorporar.

—No he dormit amb ell, John, t’ho juro. Jo ja he abdicat com a dona. —Va contenir els sanglots—. De veritat, fill. Jo només estic sola. I necessito companyia. Conversa. Gent amable.

—Mare, Lord Crowe no és un bon home. Em va deixar penjat a mi i a tota una gent que confiava en ell. Es va embutxacar el subsidi que havia de servir per a una causa noble. Canvia de fidelitats com qui canvia de camisa. Que no ho veus, per què et ronda? Que no se li veuen les intencions a la mirada?

—Quines intencions?

—Redéu, dona, se t’ha d’explicar tot. —La vaig abraçar—. Ell sap que ets a prop del duc. De Marlborough, vull dir. Que quan vulguis, pots intercedir en el seu nom. I ara és a l’altra banda, amb Bolingbroke i la seva púrria, però et pot necessitar qualsevol dia. Que no ho veus, que t’utilitza? Que no ho veus, que ho porta escrit al front?

Va passar una altra pausa, més plàcida. Ella es va eixugar les bosses dels ulls i va ensumar fort. Va correspondre a la meva abraçada i va demanar que no l’abandonés. Li vaig dir que no, que quan hagués apagat el meu foc, tornaria amb ella. I amb la meva dona. I seriem una pinya. Li vaig acaronar els cabells i vaig pregar-li que baixés a acomiadar aquell convidat infecte. Se li va escapar una riallera plorosa i es va alçar. Quan ja era a la porta, va fer el gest de recordar alguna cosa.

—I l’esclava que has portat? Què…? Què se suposa que hem de fer amb ella?

—Tranquil·la, dona. No en faig col·lecció. L’he comprat per regalar-te-la.

—Un regal?

—Sí, ja en parlarem. Bona nit, mare. Que descansis.

—Bona nit, fill.

El landó em va deixar a l’entrada noble, al pati ample que custodiaven les dues porxades i aquella façana imposant, amb frontó i columnes ciclòpies, que tancava el fòrum. Em vaig fregar les cuixes, garratibades per cinc hores de bots des de Londres. Els aires eren magres i el sol d’hivern s’escampava amb totes les energies, desesperades, d’aquell astre britànic tan sacrificat. Era al palau de Blenheim, Woodstock: molt a prop d’Oxford. Vaig salvar, empetitit, les primeres escales d’aquella mena de temple d’August. Badava amb les estàtues de la cornisa, homenatges a nobles i soldats, i vaig ensopegar amb els graons. Uns guants blancs, impecables, em van collir de terra i em van mostrar el camí.

Els guants del camarlenc escombraven l’aire: a mà dreta, a mà esquerra, pel corredor de voltes elevades, entre els plafons de pòrfir i escala noble amunt. Jo seguia les instruccions, obedient, com no podia ser altrament en aquella catedral principesca. La mateixa guerra que estava portant els catalans a la misèria havia permès bastir aquell monument, perquè el palau era un regal de la reina Anna al triomfador de la batalla de Blenheim —de la qual el complex havia pres el nom. Però quan la reina s’havia barallat amb els amos, l’aixeta s’havia tancat i els decorats havien quedat a mig fer. Alguns passadissos i sostres d’estuc tenien frescos inacabats; les bastides encara s’aixecaven aquí i allà, amb els martells i les galledes i les brotxes. Com si els artistes haguessin aturat la feina per anar a fer un mos, i fes ja més d’un any que esmorzaven. Les meves passes, i les del domèstic, ressonaven en uns salons tan luxosos com sòrdids: ressonàncies de panteó.

Quan allò estigués a punt, si algun dia ho estava, seria l’escena ideal per forjar futurs herois de l’Anglaterra. La fortalesa freda i la sensació de poder que desprenien els seus murs s’encomanaven: i no hauria d’estranyar ningú que les nissagues dels Churchill, o dels Spencer, tornessin a brillar el dia de demà amb tanta o més força que els primers ducs de Marlborough. John Churchill, el meu pare natural, no tenia primogènit legítim. Però el seu gendre era un Spencer, i ja s’havia convingut que aquest ho heretaria tot, els títols igual que les pedres: ben cimentats, com un pany de maçoneria, sense oblidar ni els propis ni els de préstec. I jo, és clar, no tindria res. John Sinclair quedaria sepultat, amb sort, al purgatori anònim dels bastards. I sense sort, enterrat sota la runa d’algun llogaret del Principat de Catalunya.

El majordom es va plantar sota un arc romà empotrat, que protegia el marc d’una porta, també de marbre. Va picar a la porta i, en sentir una ordre fluixa i distant, va obrir el batent. Em va inundar la claror d’una galeria llarga, que no tenia gaire a envejar al Saló dels Miralls del Rei Sol, i vaig perseguir els guants de cotó que em conduïen a l’altre extrem. A la dreta, unes prestatgeries de color crema s’alçaven fins a mitja paret; a sobre el meu cap, ben amunt, uns estucats plans esperaven la crònica gràfica de les gestes del generalíssim; i a l’esquerra, uns finestrals de tres cossos xuclaven el sol de migdia. Al fons hi havia una altra porta massissa que suportava el pes d’un orgue estret i alt. El duc llegia a l’escalf de la llar de foc, assegut i amb els peus descalçats damunt d’un banquet. Em va fer seure a la butaca del davant, sense treure els ulls del volum. Va aviar el servent, va plegar el llibre i em va observar. Vaig trencar el gel.

—Bé, altesa, m’heu cridat vós.

—Teniu raó.

Em va assaltar el temor que el duc es refugiés, com havia passat en la darrera i única trobada amb ell, en un joc monosil·làbic. Passada la seixantena, Marlborough era encara l’estàtua de granit que havia dut el país a la glòria de les armes. El seu rostre, tan bell com glacial, mirava des del pedestal. Tot i no vestir l’habitual perruca esplendorosa, ni la indumentària de gran mariscal, tot i seure davant el foc amb les mitges a la vista, tot i així, esguardava com només ho fan els poderosos. Sense parpellejar. Per fortuna, va aplanar el camí amb un repàs força senzill dels fets públics, i sobretot dels pactes que s’estaven coent a Utrecht.

Va dir que tots els reialmes semblaven destinats a guanyar-hi alguna cosa, en aquella pau. Francesos i espanyols, sens dubte, en sortien beneficiats, atès que la treva els permetia respirar i sortir airosos d’un conflicte que els podia haver ensorrat per sempre. Potser perdrien uns quants bocins de territori, però allò no era res comparat amb el que hauria succeït si els aliats, cargolant-los a fons, haguessin escombrat els Borbons de la faç de la terra. Els portuguesos en traurien seguretat eterna, que no era poc, vistes les apetències històriques dels espanyols —i alguna propina al Brasil. Les Províncies Unides també refermarien la seva frontera amb França, gràcies a la barrera de Flandes, que passaria dels Borbons als Àustries —i alguna pessigada comercial. Àustria, quan s’avingués a negociar, i claudiqués en la qüestió catalana, com ho faria tard o d’hora, es cruspiria mitja Itàlia i l’esmentada barrera de Flandes.

—I l’Anglaterra? —vaig preguntar—. És qui ha posat més homes i més barques, en aquesta guerra.

Es va sentir un xiscle que pujava d’alguna part del palau. El duc va callar, va moure els ulls com si volgués mirar darrere la seva esquena, i va esbufegar. Se’n va sentir un altre, i encara un altre. Eren esgarips de dona gran, i anaven acompanyats de paraules que semblaven retrets. Marlborough va empassar saliva.

—És la duquessa —va anunciar, sense perdre l’aplom—. Encara no ha digerit que la reina s’hagi desfet d’ella, i que hagi aturar els donatius per al nostre palau. La Sarah es passa el dia escridassant el servei —va arronsar les espatlles—; suposo que algú ha de pagar els plats trencats.

—Teniu una dona amb temperament.

—Em temo que sí —va sentenciar, i va recuperar el fil de la conversa—. Doncs el problema és la Gran Bretanya, certament. No es por dir que hi perdi, al tractar, però jo crec que deixa de guanyar. Després de tanta victòria, després de Ramillies i Blenheim i tants altres llorers, els anglesos només collim Terranova, Acàdia, Gibraltar i Menorca. Dos deserts de glaç, una roca i una illa pelada: trofeus que fan riure.

—I el monopoli de negres.

—Podria ser. Però tot plegat, és innoble. Per això van morir els meus soldats? Per quatre ermots i un contracte mercantil? No, Sinclair —va obrir del tot els ulls, blaus—; hem renunciat a la glòria i a l’honor. Vam dir que canviaríem el rei de les Espanyes, i bé, em podeu dir qui és, el rei, ara? Doncs aquell nét de Lluís de Franca que vam prometre expulsar del tron. Hem guanyat la guerra, i hem perdut la successió. Com es menja, això? Qui creurà, a partir d’ara, en la paraula d’un anglès? El lleó militar està a punt de signar una concòrdia de rata negrera. Com podrem dir als rajàs indis, o als nostres colons americans, que confiïn en el nostre patronatge? Se’ns revoltaran tots, amb raó…

—O els catalans. No m’estranya que apedreguin les tropes angleses, per tot Catalunya.

—I ho comprenc. Si jo fos un d’ells, agafaria el roc més gros de la terra i el llençaria al clatell vanitós del vescomte Bolingbroke.

Havíem arribat al personatge que despertava les ires de mig Anglaterra, i que semblava l’origen de tots els odis del duc. Marlborough es va entretenir a repassar les ignomínies de l’home que manipulava la reina i el regne, i que a més havia orquestrat la seva pròpia desgràcia. El conspirador tory que l’havia difamat, li havia pres el Parlament i el suport de la Corona i que, encara pitjor, li havia estroncat l’ofici de soldat. No va estalviar desqualificacions contra ell: que si era un francòfil, que es deixava entabanar per Versalles; que si pretenia tornar un rei catòlic a la Corona britànica; o que si tenia apetències personals en el negoci negrer. I per damunt de tot, que explotava els altres a la seva conveniència.

—Com en el cas dels catalans —vaig insistir.

—Just. Aquí és on volia anar a parar —va confessar—. El vescomte ens farà passar a la posteritat, als anglesos en bloc, com una gent sense escrúpols. Capaços d’arrossegar una nació a la perdició, i d’abandonar-la quan ja no ens convé. Sabeu que ha dit, aquest pocapena? N’estic al corrent, gràcies als meus amics i a les indiscrecions que ha comès ell mateix amb les seves amants. Perquè en té una pila, d’amistançades repartides pel món, i totes ressentides.

—Què ha dit?

—Doncs que les llibertats dels catalans no són de l’interès d’Anglaterra. I que n’ha de saber, ell, dels interessos del país? —va negar amb el cap—; dels seus sí, que en sap una estona. Però no em direu que al nostre país li interessa la indignitat, oi? Per què es resisteix, una i altra vegada, a trobar una sortida airosa? No admet la partició d’Espanya, i ho puc entendre; no vol ni sentir parlar d’una república catalana, tutelada per nosaltres, i no ho entenc tant; però és que dóna ordres als abaixadors que no collin massa Felip d’Espanya! Què vol dir, que no l’incomodin? A veure…, qui ha guanyat i qui ha perdut, aquí?

Va passar un silenci. Els seus darrers mots, més enèrgics, ressonaven en la llarga galeria. El crepitar de la llar continuava indiferent a les indignitats històriques. Vaig pensar que, més que per la traïció cap als catalans, devia estar amoïnat per l’escàs profit que s’estava traient de les seves victòries. O per la poca autoritat que demostrava el govern d’un país, el seu país, que es vantava d’haver transformat en primera potència.

—I doncs —vaig demanar—; per què ho fa? Què deu moure Bolingbroke a actuar així?

—És un mesquí —va corroborar amb un lleu cop de cap—. No tinc altra explicació. És un mesquí, i adula tant el poderós com menysprea el feble. Creu de debò, i a més ho ha dit, que els catalans són un poble turbulent, una colla de rebels i embolicaires. Si el rei Felip no els extermina, i respecta vides i propietats, pensa que ja haurà fet molt. En el fons s’hi deu veure, ell, com a exterminador de gent modesta. Comprèn molt bé les raons del Borbó. Massa bé, diria jo.

—Déu n’hi do —vaig bufar—. Cada cop sembla més clar. Els meus amics d’allà baix han begut oli. Bé, altesa, no puc dir que m’hàgiu alegrat el dia, però us agraeixo la claredat. Si més no, quan torni a Barcelona, ja no…

—Penseu tornar?

—Sí, sí…, allà hi tinc…, afers de primer ordre, diguem. Ma mare em vol retenir aquí… Theresa, vull dir, però jo ho tinc decidit. Quan pugui, me n’hi vaig.

Juraria que, en sentir el nom de ma mare, una lluïssor va encendre els seus ulls clars. I apostaria que no era el simple record d’una colla de bones estones. Va ocultar l’esguard, per primera vegada, i es va picar la cuixa amb els dits. Era clar que li costava dir alguna cosa. Vaig pensar que guardaria relació amb el seu antic amor i no, no era ben bé allò.

—John… —va intimar en un to canviat—, voleu complicar-vos una mica més la vida? Vull dir si voleu ajudar els vostres amics de Barcelona. Hi he estat pensant, i sospito que potser no estan condemnats: potser encara no, o no pas del tot.

Vaig arrufar el front i me’l vaig mirar.

—I tant. Si no ho fes pels catalans, ho faria per una persona sola, que penso que es mereix una revolució, si cal. I tant que sí.

—Tinc una proposició.

Em va amidar des del seu pedestal d’home gran —gran en edat i en aurèola. Potser també em mesurava com a pare, no ho sabria dir. Llegia en les meves faccions, penso, si m’assemblava a ell i compartia el sentit de la història que es feia en majúscules, la que certs homes podien arribar a empènyer. Vaig entretenir el dubte de si no estava a punt d’oferir-me alguna cosa que, com quan m’havia enviat a les Espanyes el primer cop, pretengués fer l’home que ell ambicionava en mi.

—És una empresa per formar-me a mi o per edificar els ànims d’altra gent? I és amb Lord Crowe o sense ell?

—Sense Lord Crowe, per descomptat —va apuntar un somriure còmplice—; crec que ja hi ha ficat prou la grapa, ell, en els afers del món. I no és una idea per redimir John Sinclair, sinó per explotar les seves aptituds.

—Doncs som-hi. Sóc tot orelles.

Em va dir que esperava grans mudances en l’estat del món. El Rei Sol, aquell Lluís XIV que havia construït una Europa a la seva mida, entrava en l’ocàs. Havia enterrat els fills, i algun nét, però no podia ser immortal: estava ben malalt, i els tràngols de la Guerra de Successió l’havien convertit en un iaio rondinaire. En la darrera carta que Marlborough havia rebut del duc de Berwick, enemic i nebot seu, li relatava que Lluís el Gran deambulava pels salons de Versalles i parlava en passat. Sempre començava les frases amb un eloqüent «en el temps que jo era rei…», i els ministres bellugaven com mai al voltant del sobirà xaruc i d’un hereu de dos anys. Per aquella banda, doncs, els canvis podien ser dramàtics. Amb el benentès, també, que tot el que alterava la França de l’avi rebotava en l’Espanya del nét.

Més a prop, va afegir, als passadissos del palau de Saint James, els aires també anaven remoguts. La reina Anna s’ensopia cada dia més, estava obesa i deixada com una truja saxona, i no es preveia com salvaria els fogots de l’estiu. La reina no tenia fills: disset parts, i disset vides perdudes. A la seva mort, doncs, hi hauria canvi de dinastia. El ruc de Bolingbroke no afluixava amb les seves conspiracions catòliques, i Marlborough estava convençut que aquella obsessió el portaria de dret a la ruïna. Anglaterra podia consentir un pocavergonya, però no pas un papista: la història ja s’havia encarregat de demostrar-ho més d’un cop. Morta la reina, va rubricar el duc, morta la ràbia.

—Ho dieu per animar-me, això? —vaig preguntar.

—De cap manera —va fer ell—: en tot cas, per encoratjar els catalans. I per encoratjar els whigs. Sempre que puc, des d’aquest retir meu, els ho repeteixo: que facin pinya, que es preparin per a un viratge que podria esdevenir-se aviat. I que tinguin a punt les accions que reparin l’honor i la glòria d’aquest país.

—No pateixo pel vostre antic partit, altesa, però falta saber si els catalans podran aguantar un estiu. O dos, o tres, o els que calgui.

—Vull que els ajudeu. Que els feu arribar un missatge d’esperança. Que els inclineu a la resistència i que després torneu aquí. Treballarem a Westminster, provarem de reclutar un cos de voluntaris, i ho tindrem tot llest per redreçar els errors del govern present.

El cos li demanava guerra, a aquell estratega nat. Vaig badar una estona amb la llar de foc, i després em vaig pronunciar.

—No us puc assegurar res sobre el meu retorn —vaig confiar-li—, i us prego que no parleu d’això amb ma mare. Amb Theresa, vull dir. Ignoro el temps que hauré de restar a Catalunya: em temo que no dependrà de cap programa que pugui marcar-me ara. Suggereixo que convideu aquí algun prohom de Barcelona que us serveixi d’enllaç. I em permeto recomanar don Pau Ignasi de Dalmases, un marquès, un home instruït i de conviccions solides.

—D’acord. No serà el mateix, però entesos. Aviat rebrà un oferiment escrit d’algun whig destacat. I pel que fa a la resta?

—Em plaurà estar a les vostres mans per fer allò que bonament pugui. I m’encomanaré a la Providència.

—Fet. Necessitaré que em trameteu, d’aquí a un parell de mesos, un rapport detallat sobre el cas dels catalans. O millor que l’envieu al noble aquest, com li dieu? Dalmases, això mateix. Veieu per on vaig, oi? Una relació de les responsabilitats britàniques, que algú pugui presentar als comuns quan més convingui. No hi ha pas tanta gent que estigui capacitada per fer-ho. I m’hauríeu d’informar de com progressen les coses allà baix.

—Doneu-ho per fet. Doncs jo voldria una nau que em portés a Barcelona de seguida, i una altra cosa més personal. A veure, per dir-ho d’alguna manera, us demanaria…, un escrit que em relacionés amb la vostra persona.

El duc va parpellejar.

—Touché.

—Això espero. —Ara era jo que l’amidava—. Però no pretenc fer pressió. No aspiro que em reconegueu en públic. Podria tractar-se d’una expressió més ambigua.

—M’ho vull rumiar.

—Naturalment. Estic segur que sabreu trobar una formula adequada i elegant. Però haig de menester aquesta nota, i per escrit. Abans de partir, m’heu d’atorgar alguna credencial. Ho heu d’entendre.

—Hi pensaré.

Ell havia retornat al país dels monosíl·labs. El més alt dels mariscals, el soldat més bregat de tota l’Anglaterra, s’encongia com un infantó quan havia de combatre les pròpies emocions. Era clar que no em legitimaria: jo sabia que la seva dona histèrica no ho permetria, i ensumava que l’afecte que encara sentia per ma mare li ho impedia. Reconèixer que jo era el seu fill hauria empès els seus sentiments, potser, cap a Theresa Sinclair. I hauria esquerdat el seu semblant marmori, que era la seva principal condecoració. Però jo tenia l’ocasió d’arreplegar alguna picada d’ullet, alguna engruna del seu respecte, i havia de caçar al vol l’oportunitat. Potser no se’m tornaria a presentat.

El duc es va alçar, encara pensatiu, i em va allargar la mà.

—És curiós —vaig dir mentre m’incorporava.

—El què? —Vam fer una encaixada.

—Que algú que viu al palau d’un cèsar no pugui escriure el que vol.

—Un cèsar? —va sospirar—. Un cèsar jubilat, en tot cas. I governat per la dona del cèsar. Per cert, quan sortiu mireu de no trobar-vos Messalina. No em vull enfrontar a un procés verbal.

—No us amoïneu —vaig dir, un poc molest—. Res més?

Vaig començar a recular, i ell no es va pronunciar. M’estudiava, empassava saliva i prou. Quan jo ja estava a punt de girar cua, va obrir els llavis. Després els va tancar, i em va acomiadar.

Al moll no em va costar trobar-hi l’HMS Valiant, un navili de línia de dues mil tones i cent seixanta canons. Era una ciutadella ambulant i, si he de ser franc, em va fer il·lusió pensar que navegaria en aquella meravella. El buc no salpava fins al cap d’una setmana: tot just feia unes hores que acabava d’atracar i havia descarregat uns regiments repatriats de Menorca. Però tenia curiositat per fer-li un cop d’ull i escoltar, de passada, algú que m’informés en viu dels darrers fets esdevinguts en terres hispàniques. Vaig tenir la fortuna d’ensopegar un tinent de fusellers, un gal·lès força xerraire que estava al corrent d’un munt de tafaneries.

El tinent em va dir que, al port de Maó, els arribaven noves puntuals de Barcelona: ja no hi havia tropes britàniques al continent, però molts mercants encara feien la ruta entre les illes i Catalunya. Evacuaven gent que fugia de les estretors bèl·liques, i tornaven a terra ferma amb provisions bàsiques que ajudaven a superar les esmentades estretors. No podien durar gaire, va dir, perquè aquella gent rebel ja no produïa ni tenia reserves de res: la vida els arribava per mar. És clar que la situació d’ofec feia temps que s’allargava, afegia, i semblava que si els uns no es decidien a capitular, els altres no es decidien a atacar. Els Borbons tenien tres exèrcits el de Berwick a Girona, un altre a Tortosa i un tercer en un punt que no recordava, tots tres esperant que els catalans del dimoni pleguessin veles o que la pau d’Europa ho resolgués tot ben aviat.

—Planyo aquells dissortats, senyor, de debò. Se’ls passaran per la pedra. L’emperador els envia una carta, i assegura que no els abandonarà mai, i que la seva dona no marxarà. Llavors fan grans festes i dediquen misses a l’austríac. Però a mi em consta de bona font —va dir-me a cau d’orella— que els imperials ja preparen l’equipatge. Pobres diables, clarament parlant.

—I d’això, tinent: sabeu si ha caigut la fortalesa de Castellciutat? Prop de la Seu d’Urgell. Cap al Pirineu, diguéssim.

Se li va buidar l’expressió.

—Ara sí que m’heu mort. No sé de què parleu. És a Catalunya, aquesta ciutat del castell? Ni fava. Ara, fa mesos que els territoris gairebé no es belluguen. Ja us dic: esperen que la fruita es podreixi tota sola. Ja ho veurem, diria jo. Modestament parlant.

—I generalment parlant —vaig parodiar però ell no ho va caçar—, quines tropes hi queden, allà?

—Res…, els de l’Imperi, un grapat d’holandesos i… —es va gratar la barbeta—, i els bandolers locals. I prou. Els portuguesos, pròpiament parlant, ja han marxat. Per terra, eh! —Va alçar les celles—. Vinga a travessar tot Espanya, amb l’enemic a baioneta calada… Apa que m’agradaria, a mi! Mireu —se’m va atansar—, si voleu que us digui el que penso, jo penso que els catalans famosos, en lloc de perdre el cul a demanar drets i llibertats, haurien d’haver armat un bon exercit.

—Probablement. Però tingueu en compte que ells, fins l’any…

—Principalment, senyor… —em va interrompre el gal·lès—, principalment. Sense tropes, què nassos volen demanar? O fer-se respectar? Mireu: ara estan pagant dues mil lliures d’estipendi a una emperadriu que vol fotre el camp. A veure si no s’ho podien gastar en canons… I confien en els diplomàtics, i en els que abans presumien d’amics seus, per no ser esborrats del mapa. Francament parlant, senyor, és una trista pena.

—N’esteu segur, que els imperials estan enllestint?

—Mireu si n’estic, de segur, que em jugaria els pebrots que… —em va fer apropar als seus llavis—, que aquesta preciositat de nau anirà a rescatar l’emperadriu. Per quins set sous hauria d’anar a Barcelona, si no? Un dels millors navilis de Sa Majestat! Sense fer escales enlloc, i amb un castell de popa tan guarnit, que sembla un saló de ball… Com que els alemanys no tenen flota, suposo que ens ha tocat el darrer viatge, dit clarament.

—Ben clarament, tinent. El meu agraïment.

No pretenia fer escarni del tinent, francament. Jo crec que simplement va ser un fenomen d’encomanament. En qualsevol cas, quan vaig acomiadar-me d’ell i dels seus acabaments, les seves notícies em rondaven pel cap, i cada vegada m’amoïnaven més. Si era cert que Elisabet Cristina marxaria de seguida, la retirada de totes les tropes estrangeres estava cantada. I els catalans, sens dubte, tenien pocs efectius propis. Un parell de guarnicions de la Generalitat, com la d’en Moragues, i la Coronela —els voluntaris dels gremis de Barcelona. Més enllà d’això, tenia raó el gal·lès, tot el que defensava el país eren les milícies tumultuàries dels miquelets. Bandolers locals, havia dit ell. Pobres diables, havia dit també.

Vaig tornar a casa capficat. Vaig anar-hi a peu, malgrat la llarga caminada que m’esperava i la gelor que pujava del riu, perquè em volia refredar les angoixes. Quan vaig arribar a casa, un poc més manso, ma mare i la Dominica sortien a passejar. Em vaig acostar a ma mare, li vaig envoltar les espatlles amb el braç, i me la vaig endur cap al parc. La serventa ens seguia a una distància discreta.

—Sembla bona noia, fill. Crec que aquesta esclava em farà companyia.

—Ja no és propietat de ningú, mare: l’he emancipada.

Es va aturar en sec i va recolzar les dues mans al bastó. Des que el metge li havia recomanat llargues passejades, per curar els vapors, mai no sortia de casa sense el pal. Era un bastó molt fi, amb un pom nacrat i un gran llaç de seda lligat al capdamunt. Es veu que quan va començar a usar-lo, feia com tothom: el duia sota el braç, el feia voltar i l’esgrimia com un florí. Però ara només se’n servia en vertical. Les autoritats, des que havien saltat un parell d’ulls i algun cavaller havia estat a punt de perdre la virilitat, imposaven fortes sancions als que alçaven els bastons en angles massa agosarats. Amb la punta ben clavada a terra, doncs, em va mirar amb recel.

—Quina una en portes de cap, John?

—Res. La vaig comprar, i ara fa un parell de dies vaig pagar la seva manumissió. Ja no és un moble, és una persona. I vull que l’acullis entre els domèstics com a tal.

—Un regal un pèl estrany, no creus? —Va reprendre la marxa, ajudant-se de forma teatral amb el bastó—. Suposo que li hauré d’assignar una setmanada, doncs.

—M’hi jugo el que vulguis que no caldrà. Si li dones un sostre i un plat a taula, ja n’hi haurà prou. Però demanem-li, vejam què diu. I de passada, li fem saber la bona nova.

—Bona nova?

—Sí, que ja és una dona lliure.

Ma mare em va oferir les seves celles arrufades, a l’ombra del caputxó que sempre solia portar a l’hivern. Va moure el cap, com deixant-me per inútil, i va fer un esbufec. Jo vaig cridar la Dominica, que es va acostar amb una mitja reverència. Li vaig participar la notícia, i ella va respondre amb un rostre entelat. No acabava d’entendre el que li deia, i no acabava de decidit si li agradava o no.

—Això vol dir, senyor, que ja no em voldreu?

—No —li vaig respondre—: pots quedar-te amb la senyora Theresa tant com vulguis. Però si tu no vols, o algun dia te’n canses, podràs marxar.

—I què faré, jo, pobra de mi? —Va obrir uns ulls de nina—. No tindre on caure morta…

—No passis ànsia, noia —va intervenir ma mare—; a casa sempre tindràs un forat. Au, dóna’m l’escalfamans i anem tirant. Si no ens movem em quedaré petrificada.

La noia li va passar aquell tub de pells d’os bru on ella, ma mare, entaforava les dues mans. Per fora exhibia un llacet de color rosa molt semblant al del bastó. Jo vaig fer-me càrrec del pal i d’aquella manera, aparellats en el ridícul, vam prosseguir. La criada ens encalçava per darrere, el cap cot i el caminar indecís. Ma mare va tornar a l’atac.

—Bé, John, diria que no li has donat cap alegria. Si el que volies era fer neta la teva consciència, crec que…

—No haig de netejar res, mare. És un moviment molt més pràctic.

Li vaig dir ben clar que el primer dels meus neguits era plantar-me al port de Barcelona i escorcollar, pam a pam, la terra catalana, fins a trobar la meva estimada. Però el segon neguit també era important, i calia resoldre’l, atès que, si un dia trobava la Marianna, bé hauria de comprar-li la llibertat. No em refiava gens dels conductes legals per emancipar una captiva, i encara menys de la voluntat de la Marta Vilana per entrat en tractes. Així que havia optat per oposar una gran trampa a un gran obstacle. Els papers de la Dominica, d’una mossa tan semblant en aparença a la Marianna, em servirien per a la dona que volia emancipar. I quan fos possible, ja ho arranjaria tot fins a la darrera clàusula.

—Una gran ocurrència. I mentrestant, m’encolomes una noia sense els papers en regla. —Em va oferir el colze, i jo vaig passar-hi el braç per sota, sense desfer-li l’escalfamans.

—Dubto que et calgui cap document —vaig fer—. Ja has vist les intencions de la teva minyona. No s’allunyarà mai dels teus enagos.

—La meva minyona… Ets un sapastre, ho saps? —va sospirar altre cop, i va deixar passar una pausa—. Però digues una cosa, fill: què t’ha passat? Com és que has canviat tant? Com t’ha agafat aquesta dèria, per una serventa negra? Tu que hauries pogut tenir…, vull dir tu que havies tingut…, el que havies volgut…

—La Marianna és el que vull…, i no la veig com una serventa, coi. —Vaig clissar de cua d’ull l’expressió de la mare, i vaig endolcir el to—. És que sense ella, crec que em cauria la cúpula del cel al damunt. No t’has sentit mai així?

—No és cosa teva —va sentenciar, i es va amagar a la seva caputxa.

—La gent canvia, dona. Jo ara busco i busco, i provo de recordar el jove que era, i no el trobo. Fins i tot quan escolto el meu nom, el de sempre, no puc recordar aquell jove. És tan inusual, això?

—No —va replicar baixet—. A mi també em passa. Però a mi no m’agrada.

Havíem arribat a l’extrem dels jardins de Kensington. A l’altra banda de l’avinguda es dreçaven les cases més selectes de la capital. Mansions emblanquinades, amb columnes dòriques als portals. Ella se les va mirar, fent-me entendre que allà era on ens correspondria viure. Vaig acompanyar amb el braç el seu pas, i vam fer mitja volta. Sabia que ella no entendria mai del tot els meus sentiments, però tampoc no ho pretenia. Em conformava amb la seva resignació. L’esperava no esverar-la gaire. En aquella hora estava prou serena, però jo temia que les advertències del metge no prenguessin cos. Si els vapors se li formaven altre cop al ventre, i se li enfilaven al cap, tornaríem a tenir els nervis a flor de pell i aquell esvalotament malaltís. Per fortuna, em vaig dir per dins, la Dominica semblava un bon bàlsam, una flor fresca que compensava l’amargor de les criades dissecades d’aquell casal seu.

—Vull venir amb tu, fill.

—De cap manera. Tu et quedes aquí, surts cada dia a passejar, i mates l’estona fins que torni. Si vols, convides el cretí de Lord Crowe, o qui vulguis, i t’entretens.

—Sempre havíem estat junts. Érem dos tabalots, tu i jo. Però cap home, ni cap dona, ens havia separat.

—Tens raó —vaig respondre—. El que passa és que aquest cop l’aventura és meva. Hauries d’estar feliç: em vas pujar per arribar a aquest punt, oi? Per veure’m com un home dret i fet. Per això m’has estimat tant, per donar-me llibertat.

Li vaig fer una moixaina a la galta, per sota la caputxa. Ella va rondinar, i després va apuntar un somriure.

—Portes la maleïda sang del teu pare, no es pot negar. —Va fer una alenada blanca i rodona, quasi sòlida—. Massa llibertat, he donat jo. Massa de tot.

La casa Cotton era un dels pocs edificis antics que s’havia salvat del gran foc de Londres, perquè era tota de pedra i es trobava al que aleshores, en l’època de l’incendi, eren els afores. La ciutat ja l’havia engolit, i feia una fila ben pobra, gairebé ruïnosa, envoltada de casalots benestants. M’havien dit que allà dins, on es custodiava l’antiga col·lecció dels senyors Cotton, que després de la fallida familiar havia passat a ser el Museum i biblioteca de la nació, hi trobaria la persona que buscava. Jo embarcava l’endemà, però no volia marxar sense dir quatre paraules a l’autor de l’opuscle que duia a les mans. Vaig picar a la porta i un home baixet, d’ulleres opaques i pell transparent, em va obrir.

—Vinc a veure el senyor Defoe.

—Ah. Doncs passeu. El trobareu a la sala de lectura.

Va orientar el dit més o menys cap a un corredor, l’únic corredor possible, va tancar la porta i se’n va tornar a les seves ocupacions. Jo em vaig endinsar en el Museum, que exhibia monedes antigues, estatuetes clàssiques i un munt de manuscrits. Segons deien, aquelles rampoines havien de ser el nucli d’una col·lecció, la primera al món, que mostrés al visitant les rareses de la civilització humana. El govern ja havia adquirit un terreny espaiós, a Bloomsbury, per bastir un gran palau que contindria tot allò i que seria, deien, l’enveja dels estudiosos d’arreu del món. La veritat és que no entenia com aquelles quatre rampoines velles podien arribar a captar, ni de bon tros, l’interès de cap visitant. No n’hi havia ni una de sencera.

La sala de lectura era una cambra on els llibres, amuntegats en prestatges caiguts i en autèntiques piles a les taules i a terra, es menjaven la llum que s’escolava pels finestrals. La perruca de Daniel Defoe destacava com un promontori nevat en aquella tenebra. M’hi vaig acostar i, sense dir res, vaig llançar el quadern al damunt del que ell estava llegint. Va fer un bot i em va mirar des de la base del seu nas de ganxo. Va respirar, alleujat, i es va tocar el cor amb la mà.

—M’heu espantat, Sinclair… —Em va dedicar un somriure—. Estava absort en aquest relat d’Australàsia, que em té el cor robat. Heu sentit parlar de les illes d’allà baix? Diu que hi ha uns salvatges que…

—Vós sí que sou un salvatge. Quant us han pagat per escriure aquesta porqueria?

Vaig repescar l’opuscle que havia llençat a la taula i el vaig agitar a dos dits del seu nas d’aligot. Ell va prendre distància, em va aturar el braç i es va mirar de prop la coberta.

—Ah… —va fer, indiferent—. Se’n diu un avis comercial, d’això. Un pamflet per ensarronar accionistes en potència. No té cap força narrativa: és clar que és dolent. Però l’empresa té futur, aquesta companyia de les Mars del Sud: encara m’hi guanyaré la vida, amb això.

—Quaranta pàgines, heu escrit: quaranta! Cantant les excel·lències del negoci, les fortunes que dura als anglesos, el moviment de ports i de capitals… —Vaig tornar a esgrimir el llibret—. I en cap moment esmenteu l’objecte del mercadeig! Negres! Esclaus negres! És amb carn humana, que us penseu guanyar les garrofes?

—Bé… —va alçar les celles—, les nacions més avançades han tingut esclaus. Fixeu-vos en els grecs, i en els egipcis… No és pas tan immoral considerar que la carn més cara i valuosa de totes és la carn humana, no us sembla?

Em vaig deixar caure en una cadira, i em vaig tornar a alçar d’un salt. Vaig escampar els llibres que hi havia al seient, i llavors m’hi vaig aclofar. Vaig llençar l’avís comercial a terra i vaig amollar un esbufec llarg.

—Us tenia en més alt concepte, Defoe. Què us fa prendre part en aquesta vergonya?

—Quatre mil captius durant trenta anys, transportats a les Amèriques espanyoles. L’exclusiva de descàrrega a Portobelo, Cartagena d’Índies i Buenos Aires. Això és el que m’interessa. Quan Felip de Borbó signi l’acord, la bestreta de dos-cents mil pesos s’ho valdrà, us ho asseguro. I les trenta-tres peces d’argent per negre desembarcat, també. La Companyia de les Mars del Sud ho abonarà tot gustosament, enviarà els seus vaixells als quatre vents, i endavant.

—Dec ser un ingenu. —Vaig moure el cap—. Sabeu com els capturen, aquesta gent? Sabeu com els transporten i els envien al Carib? I sabeu que a Jamaica, a l’anomenat moll de refresc, revifen els més forts i deixen morir els febles? Allà mateix, al moll? Que càndid arribo a ser… Presumia que la ment més privilegiada d’Anglaterra no podia ser la d’un negrer.

—És tot un país, Sinclair, que fa de negrer. Tal com es constitueix la companyia, la reina Anna tindrà una cinquena part de les accions. Al rei d’Espanya, és clar, se li regalarà el mateix. Però la resta són els homes més notables de la terra: el vescomte Bolingbroke, el govern en pes, el director del Banc d’Anglaterra, un tal Mitford Crowe, Jonathan Swift…, i una llarga llista.

Va abandonar la cadira, se’m va apropar i va ajupir-se per collir el quadern que jo havia llençat. Me’l va tornar i, gairebé a frec del meu nas, encara arrupit, va continuar amb una dolçor molesta.

—Voleu que jo em perdi la festa? Ai, amic, si no ho fem nosaltres ho faran els francesos, els danesos, o qualsevol altre. Presumia que la vostra ment, endurida per la guerra, no podia ser tan càndida. Realment, Herodes en va deixar molts, d’innocents. Mireu-vos la qüestió des d’un altre angle, Sinclair —em va arranjar el mocador de mussolina—: els negres aquests, en contacte amb la nostra llibertat, es fan malbé. Més val que els acollim en l’autèntica fe i els redrecem, si convé a cop de bastó. Els donarem el millor que tenim. El nostre progrés.

Em queia l’ànima als peus. Cada cop comprenia millor que aquells que volien fer negoci amb els negres de la Guinea eren idèntics als que havien reclamat a crits, i defensaven a ultrança, la pau. No era, o no podia ser, un casual. Durant els darrers anys, havien intrigat per abatre el partit de la guerra, amb Marlborough al capdavant. Havien escrit gasetes, havien injuriat, havien calumniat. I se n’havien sortit, amb la bandera sempre popular de la treva. Ja s’havien repartit els dividends entre ells i, és clar, tenien una pressa ferotge per signar amb el Rei Sol, amb el nét tenebrós i amb qui fos. L’Anglaterra en treia les engrunes, d’aquell llarg conflicte, i en canvi ells, aquella banda de pacifistes, s’enduien el pastís. I els catalans, enmig del camí, eren un destorb dels grossos: rebels, contumaços, indomables…, i emprenyadors.

—Parleu de progrés i de civilització. Heu conegut de prop algun captiu d’aquests? Teniu idea de com les cadenes arriben a anul·lar-los? Com perden la voluntat, i l’esperança, i són condemnats a ser mitja persona?

—Déu meu, amic, sembleu un fanàtic. —Es va aixecar—. Un purità cap quadrat, dels que prediquen la panacea universal de l’abolició…

No em decidia a parlar-li de la Marianna, o del dissortat Fidel. Eren ànimes massa sagrades per a mi, i no m’hauria arriscat a veure’ls escarnits per una llengua tan afilada. Però no podia callar.

—Fa uns dies vaig adquirir una esclava —li vaig explicar—. Una mossa bonica, feinera i seriosa. La vaig emancipar, i sabeu com va respondre? Es va angoixar molt. L’espantava la llibertat, l’amoïnava tornar a ser persona: tota una vida tractada com el bestiar, i ja havia perdut els somnis d’obrar amb franquesa.

—Que interessant. —Va fer una ganyota de malícia—. I com era, al llit? Es bellugava com una bèstia?

Em vaig alçar, d’una revolada, i vaig plantar-me amb els llavis a tocar del seu nas rapaç. El vaig desafiar.

—No m’ofendré, Defoe. Només us diré que una africana, dins i fora del llit, pot donar lliçons de refinament al més porc dels homes blancs.

—Us veieu noble i distingit —va mantenir el somriure—, i no us confongueu: sou com qualsevol altre. Compreu una captiva per redimir-la, i de passada la feu suar. La nostra empresa —va assenyalar el llibret—, a la llarga, pretén el mateix. Per cert, com li dieu, a aquesta negra?

—Sou repulsiu. Es diu Dominica, i a més de negra és una persona.

Va arrufar les celles, va descansar el posat, i es va gratar la barbeta. Després va prendre distància i, sense pressa, es va deixar caure a la cadira.

—Dominica, és clar, quina ocurrència… —Va enfonsar els ulls al llibre que tenia obert damunt la taula—. Un dia de la setmana. Diumenge, dilluns, dimarts…, no és pas mala idea. El primer per educar el bon salvatge és mostrar-li que els dies són diferents, que tenen noms. I que millor, que batejar algú amb el nom del dia en que ha entrat en contacte amb la civilització… M’heu il·luminat, Sinclair. —Va mirar-me amb un aire realment lluminós—. Que us sembla, dimecres? O divendres…, potser és el més bonic de tots. Sí, divendres…

—Quina pena, senyor Defoe. —Vaig deixar el quadern damunt la taula—. Tant de geni esclafat per la baixesa. Espero de tot cor que el vostre talent passi a la història, però despullat de la vostra indecència. Seria un obsequi per a la nostra raça.

—La utopia del solitari davant el bon salvatge… —va cavil·lar—, i li posa divendres… Sí, sí, una gran idea…

Vaig fer mitja volta i no li vaig dir ni ase ni bèstia.

L’embarcació no portava ni vitualles ni armes de cap mena. El petit estol que solcava el seu rastre tampoc no duia provisions. Bolingbroke era a un pas de signar la pau d’Utrecht, i havia promès als antics enemics que no enviaria als catalans ni un rosegó de pa. De fet, havia anat més enllà, i forçava els bucs de Sa Majestat a interceptar qualsevol socors rumb al Principat. L’HMS Valiant, doncs, era una ciutat sobre les aigües, amb el luxe d’uns camarots aptes per a una emperadriu, però era també una ciutat buida. Al darrer dels seus tres ponts s’hi veia l’almirall de l’esquadra, envoltat d’una munió de grums i mariners, comandats pel capità i el contramestre, i orientats pel patró i el pilot: ben bé tres-cents homes de mar, menant a bon port una enorme carcassa desocupada.

Bé, tampoc desocupada del tot: jo havia aconseguit plaça, gràcies als oficis de Marlborough, que encara tenia amics en l’oficialitat. Hi havia altres passatgers, pocs, que es devien haver embarcat per favors similars. També uns quants soldats, que s’ocupaven de l’artilleria i la defensa de la nau, treien el nas per coberta. I tres-cents homes de mar, és clar, que no passaven desapercebuts. Com que la travessa s’havia de fer sense escales, per assegurar el sigil de la missió, i anàvem directes a Barcelona, em vaig passar una colla de setmanes sense sortir del navili. Vull dir que vaig tenir prou estones per tafanejar, i la veritat era que, com més ficava el nas als racons amagats del Valiant, més descobria la vida que podia arribar a amagar una d’aquelles fortaleses oceàniques.

Els oficials es refugiaven sota el castell de popa, i abandonaven poc el seu santuari. Com més alt era el seu grau, més espaiós era el camarot. L’almirall i el capità disposaven d’una cambra amb un gran llit, comuna pròpia i gabinet. Haurien pogut embarcar, si haguessin volgut, amb les seves famílies: en estances tan àmplies, ventilades nit i dia, i finestrals que s’obrien damunt les ones, no hi haurien trobat a faltar els luxes d’un casal burgès. Una altra sèrie de camarots, aparellats especialment, eren els reservats a Elisabet Cristina i el seu seguici. Però fins a Barcelona no els necessitarien, i mentrestant els ocupàvem els polissons d’armilla forta. No em podia queixar, doncs, del meu confort privat.

L’allotjament dels mariners i dels artillers era tota una altra història. Els soldats feien vida a la segona i tercera cobertes, entre els canons i l’eterna ferum de pólvora. Les fetors humanes, allà baix, començaven a ser penetrants, perquè la tropa feia les necessitats als finestrons però, és clar, en ple mes de febrer les ganes d’airejar les natges eren relatives. Més avall encara, cap a la línia de flotació, hi havia els magatzems i les lliteres de la tripulació. Allò era un infern, un infern sense pal·liatius, que volia dir sense finestres. Els homes i les seves pertinences s’amuntegaven com podien, la humitat calava els ossos i les sentors tombaven d’esquena. Un veterà em va informar que a l’estiu gairebé sempre dormien al pont. Per fortuna, va afegir aquell home, a l’hivern les olors eren més suaus.

Allà baix hi passava de tot. Malgrat la pena capital, la sodomia era una practica corrent. I en contra de les ordenances, mitja dotzena de prostitutes malvivien entre el llast, on atenien per torns els focs de la marineria. Les dones no sortien mai del seu cau, pobres ànimes, i repartien dolències amb liberalitat. Elles i els mariners emmalaltien sovint, de venèries o del que fos i, sinó es podien valdre, havien de confiar en la caritat dels companys. També deien que, en certes ocasions, havien hagut de retirar cossos que ja feia uns quants dies que no tenien vida. Quan hi havia baixes, fins i tot abans de llençar els cadàvers per la borda, els caps de colla s’encarregaven de subhastar la roba del difunt, plena de polls i guarnida amb secrecions diverses. L’uniforme era sempre el mateix, i d’una sola muda: gorra vermella de llana, gec gris folrat de roig i amb botons de llautó, calçons vermells, mitges grises i sabates planes. Val a dir que rentar-se o fer bugada estava estrictament prohibit a tothom, llevat dels oficials de més rang, perquè l’aigua dolça i el sabó eren tresors escassos.

S’entén que ben aviat vaig sadollar la curiositat dels primers dies. A partir de cert moment vaig bellugar-me tan poc com vaig poder, i em vaig tancar al castell de popa, ple de vanitats però també de brises respirables. A l’escriptori del meu camarot, que després hauria d’ocupar algun camarlenc o ministre del despatx universal, em vaig aplicar a escriure el rapport compromès. Va resultar més laboriós del que em pensava, atès que els dotze anys de guerra se m’havien desendreçat en la memòria, i no tenia testimonis per consultar o contrastar records. Però la feina s’ho valia, encara que fos a l’hora d’admirar el pas del temps i les mudances que havia sofert la meva persona.

Quan m’atipava de la reclusió, sortia al pont més alt i petava la xerrada amb el pilot, que guiava el timó amb mà ferma. També m’eixeria amb els vents glaçats de l’Atlàntic, o esguardava l’estol que arrossegàvem al darrere, o mirava resignat els assots que aplicaven a algun desgraciat. I si no tenia esma per a sobresalts, em quedava a la cabina i desplegava aquell escrit del duc, aquella carta de presentació que valia el seu pes en or i que tancava amb un magnífic «… el senyor Sinclair ha treballat ben a prop meu, i prego li dispenseu la més gran confiança, com si d’un fill propi es tractés». No s’acabava d’entendre si jo havia de passar per fill de Marlborough o del que llegia la nota, però n’estava molt, d’aquella missiva. Segurament seria la confessió més explicita que mai obtindria del meu pare.

La calma pudenta i promiscua del meu viatge es va trencar a mitja travessa, quan una forta galerna ens va fer derivar cap a les Açores. Segons el pilot, que va posar-se una capota gruixuda contra la pluja, i que es va mantenir dia i nit al peu del timó, aquella inclemència era habitual als mesos d’hivern, i ens podia fer perdre unes quantes setmanes. Però el pitjor no era el retard, va advertir: ell sabia de moltes naus que havien estat atrapades en el temporal i que mai no se n’havien sortit. Calia plegar veles, deixar-se empènyer per la tromba i posar-hi paciència. Si esgarriàvem el rumb, ja el refaríem més tard.

Un vespre, en particular, vaig tenir la impressió que els meus ossos trobarien un trist final al fons de l’oceà, i que allà acabaria l’aventura de John Sinclair. Les dues mil tones del navili eren sacsejades per les aigües com un bri de palla. Jo veia des de la finestra aquelles muntanyes de negror que naixien i s’abaltien a frec del meu nas, que semblaven a punt d’engolir-me i que, tot d’un plegat, alçaven al vol el meu estomac i el meu cap. Les bigues grinyolaven amb desfici, els fòtils s’estavellaven a terra i s’esberlaven, i les bugies s’apagaven. Després quèiem en picat, la nau i el meu estomac i jo, i tornava a veure un mur obscur que es dreçava a la finestra i que ocultava el firmament. Les baldes cedien, els porticons s’obrien i un autèntic torrent se’m ficava a la cabina: tot seguit, els porticons petaven contra el marc i jo nedava, literalment, per fermar-los altre cop.

La batalla contra els elements va durar tota la nit, i puc dir amb orgull que vaig sobreviure. No tothom va tenir la mateixa sort: el Valiant va perdre dotze tripulants i un sergent d’artillers, i una fragata de l’estol es va perdre tota sencera. Però fet el recompte de danys, escanyades les vies d’aigua i reparats els arbres —els travessers, les antenes i les gàbies—, el temps va començar a somriure. L’arbre de la nau va fer candela, que vol dir tornar a estar dret, i vam poder redreçar el rumb. Jo vaig tornar a la feina amb una relació que, ja ho tenia decidit, portaria per títol «El cas dels catalans». I en semblant condició de rutina retrobada, vam depassar les columnes d’Hèrcules i vam irrompre a la Mediterrània, sempre més dona i sempre més plàcida que els oceans.

Encara havíem de salvar una distància notable fins al port d’arribada. Calia deixar enrere les platges de mitja Península, amb la prohibició expressa, si no era per causa major, de posar els peus a terra. El ranxo de la marineria es va fer malbé i els oficials, reunits en junta naval, van concloure que allò no era cap força major. Amb uns quants xelins de més, encara podies subornar els cuiners i rebre provisions comestibles: però el gruix de la tripulació no va tenir altre remei que empassar formatge petrificat, faves podrides, blocs de sal que havien estar carn, i nius de cucs que anomenaven galetes. I al cap d’uns dies, els homes ja eren capaços de matar per les delicadeses en qüestió. En aquelles darreres setmanetes, l’escorbut es va estendre com una plaga bíblica. A alguns diables, a qui els pudia l’alè a deu passes, els va caure la dentadura i el sotallavi se’ls va desprendre com una figa macada.

Quan vam arribar a les envistes de Barcelona, la meitat del vaixell ni se’n va adonar. La gent malalta, o fastiguejada, era a les entranyes de la nau. A mi, la vista de Montjuïc em va semblar una benedicció. Sabia que trigaríem a ancorar, però vaig empaquetar, vaig carregar-me el sac a l’esquena i em vaig plantar a la borda, al punt just on s’aferrava l’escala de corda. Vaig esperar i vaig esperar, davant d’aquella ciutat que, del mar estant, no semblava ni amenaçada ni aguerrida ni desesperada. A la fi va acostar-se el bot i jo m’hi vaig precipitar: el remer va omplir la barca i, amb uns quants cops de voga ben calats, em va deixar arran d’escullera. Vaig agrair la terra ferma, a canvi d’aquelles cent vares d’eslora sempre basculants.

Al moll em va sorprendre trobar-hi, dret com un estaquirot, en Dídac. L’home portava el crani pelat, com sempre, la jupa ratada, el barret d’ala ampla a les mans i la mirada espessa de rigor. Se’m va aproximar, sense dir ni un mot, em va prendre el sac de les mans i va encaminar-se a la ciutat. Vaig haver de fregar-me els ulls, deixondir-me i anar-li al darrere. Vaig picar-li l’esquena amb els dits.

—Tu! —vaig protestar—. Podries dir alguna cosa, no trobes? Benvingut, o bona tarda, o ja era hora… O la senyora Marianna us espera, per exemple: això estaria molt bé.

Es va mostrar impertorbable.

—D’acord, senyor… Ja era hora, doncs.

—Què vol dir, ja era hora? Tu ets el meu criat, recordes? Trobes que és manera de rebre el teu amo?… —El vaig tornar a picar, perquè ja arrencava moll avall—. I digue’m una cosa: com sabies que arribava avui, precisament en aquest vaixell? Es tractava d’una expedició secreta…

—No ho sabia pas. Fa dos mesos que espero aquí.

—Ah. És clar. Ara ho entenc.

No sabia si en Dídac em resultava commovedor o enigmàtic. Encara no ho tenia del tot clar, perquè la seva fidelitat era a prova de paraules i de fets. Res que digués ningú, res que succeís, no aconseguia llevar-li la devoció que em professava. Quan vaig reaccionar, li vaig agrair el detall de l’espera dels dos mesos d’espera. Ell va fer una mitja reverència i em va convidar, amb un gest, a afanyar-me.

—Què passa? Fa cinc mesos que sóc fora, ara no vindrà d’un quart d’hora…

—Us busquen, senyor. Per endimoniat.

Em va venir al cap la carta que ma mare havia rebut a Londres, i que deia, certament, algunes coses inquietants. Però bé, no era cap passerell, jo. Ja m’havia hagut d’enfrontar a tots els sants i beates i sonats de la catalana terra. Tampoc calia patir tant. Portava les meves credencials del duc de Marlborough, i grans designis que ja mereixerien algun patró dels de carn i ossos. A més, li vaig dir a en Dídac, fins a Castellciutat teníem un llarg camí, i convindria prendre-s’ho amb calma. Jo estava rebentat d’aquella travessa tan dura, i…

—No se us ha perdut res, a la Seu —va dir ell.

—Home, vols dir que no t’estàs…? —Se’m van obrir uns ulls com a plats, i un somriure d’orella a orella—. Dídac, em vols explicar…? M’estàs dient que la Marianna ja no…? Que la senyora és a Barcelona? Aquí mateix, a la ciutat? És això?

—Sí.

—Tros de brètol! I com t’ho has pogut callar? On és, anem-hi! Au, ara entenc les presses… Vinga, romancer, vinga… On la tens?

—És a la presó del Sant Ofici.

Vaig aturar-me en sec. Allò era la Inquisició.

—On has dit? A la garjola? Acusada de què?

—Acusada no. Condemnada. Per satànica i traïdora. I per assassinar la monja. La forca l’espera. I a vós també, si no correm.