PART 3

La síndrome de Sant Clement

Vam arribar a l’estació de Termini cap a les set de la vesprada del dimecres. L’ambient estava molt carregat. Donava la sensació de que acabava de passar un temporal per Roma que no havia sigut capaç d’emportar-se amb ell la sensació de xafogor que regnava. El crepuscle arribaria amb prou faenes en una hora i els fanals brillaven coronats per uns halos densos, mentre que els aparadors semblaven estar il·luminats i tintats amb colors esplendents de pròpia creació. La humitat s’aferrava a tots i cadascun dels fronts i les cares. Volia acariciar el seu rostre. No podia esperar a arribar a l’hotel per a pegar-me una dutxa i tirar-me en el llit, fins i tot sabent que, llevat que tinguérem un bon aire condicionat, no anava a sentir-me molt millor després de la dutxa. També m’agradava l’ambient lànguid que es respirava en la ciutat, com el braç d’un amant cansat i tremolós recolzat sobre el teu muscle.

Potser tinguérem balconada. M’aniria bé una. Asseure’ns en els graons de marbre frescos i veure com es posa el sol a Roma. Aigua mineral. O cervesa. I alguns aperitius per a picar. Mon pare ens havia reservat un dels hotels més luxosos de Roma.

Oliver va voler agafar el primer taxi. Jo, en canvi, preferia l’autobús. Anhelava els autobusos plens de gom a gom. Volia entrar en un, obrir-me pas entre la gentada suorosa mentre ell s’obria pas darrere de mi. Però després de diversos segons donant bots a l’interior, vam decidir de baixar. Era massa autèntic, vam bromejar. Vaig fer marxa enrere a través de l’aglomeració furiosa de gent que anava camí de les seues cases i que no entenia què estàvem fent.

Me les vaig arreglar per a trepitjar-li el peu a una senyora. «E non chiede manco scusa, i ni tan sols em demana disculpes», va mussitar als qui es trobaven al seu voltant que acabaven d’entrar a espentes en l’autobús i no ens deixaven eixir.

Finalment vam agafar un taxi. En observar el nom de l’hotel i escoltar-nos parlar en anglès, el taxista va començar a fer uns estranys girs. «Inutile prendere tante scorciatoie, no cal que prengues tantes travesses. No tenim pressa», li vaig dir en el dialecte romà.

Per a la nostra alegria, la major de les nostres habitacions tenia tant una balconada com una finestra i quan vam obrir les ventalles, vam observar com les múltiples cúpules de les nombroses esglésies reflectien sota nosaltres la llum del sol al capvespre. Algú ens havia enviat un ram de flors i un bol ple de fruita. La nota era de l’editor italià d’Oliver: «Vine a la llibreria cap a les nou i mitja. Porta el manuscrit. Hi ha una celebració preparada per a un dels nostres autors. Ti aspettiamo».

No teníem cap pla a part d’anar a sopar i passejar pels carrers després.

—Estic convidat jo? —vaig preguntar una mica incòmode.

—Ara ja sí —va contestar.

Vam agafar el bol de fruita que estava al costat del televisor i vam començar a pelar-nos figues l’u a l’altre.

Va dir que anava a dutxar-se. Quan el vaig veure nu, em vaig despullar immediatament també.

—Només un segon —vaig dir mentre els nostres cossos es tocaven. M’encantava la suor que emanava del seu cos—. Tant de bo no t’hagueres de llavar.

La seua olor em recordava al de Marzia i, com el d’ella, també semblava traspuar aquella aroma a pèlag de la riba durant els dies que no hi ha gens de vent en les platges i tot el que pots fer olor és el perfum cru i sec de l’arena cremant-se. M’encantava el salnitre en els seus braços, en els seus muscles, en la seua espina dorsal. Encara eren una novetat per a mi.

—Si ens fiquem al llit ara, no anirem a la presentació del llibre.

Aquelles paraules, dites durant un èxtasi tal que semblava que ningú ens l’arrabassaria mai, em van portar de nou a aquella habitació d’hotel i a la vesprada calorosa i humida, en la qual estàvem els dos totalment nus recolzant els braços sobre l’ampit de la finestra, examinant aquella pausada i insuportable vesprada romana, tots dos amb l’olor al compartiment mal ventilat d’un tren amb destinació al sud que estaria probablement acostant-se a Nàpols i en el qual havíem dormit, el meu cap recolzat en el seu sense ocultar-nos dels altres passatgers. Mentre ens inclinàvem sobre l’aire vespertí, em vaig adonar que potser no se’ns tornara a presentar alguna cosa així mai i així i tot, no m’ho podia creure. Ell va haver de pensar el mateix, al mateix temps que contemplàvem les vistes tan magnífiques de la ciutat, fumant i menjant figues, muscle amb muscle, volent fer alguna cosa que marcara un moment així, i és per això pel que, guiat per un impuls que en aquell moment no va poder resultar més natural, vaig deixar que la meua mà li agarrara el cul i vaig començar a introduir-li el dit cor mentre em deia «Si segueixes fent açò, dóna per segur que no va a haver-hi festa». Li vaig dir que em fera un favor i que mentre seguia mirant per la finestra s’inclinara una mica cap a davant fins que, una vegada vaig haver-hi introduït el meu dit per complet, vaig començar a planejar: pot ser que comencem però de cap manera anem a acabar, després anirem a dutxar-nos, eixirem i ens sentirem com dues exhibicionistes, com uns cables que solten espurnes cada vegada que es freguen el mes mínim. Mirarem les velles casones i voldrem acostar-nos a totes; passarem al costat d’un fanal en la cantonada, i com un gos, voldrem marcar-la; desfilarem per davant d’una galeria d’art i cercarem el forat del pany; creuarem les mirades amb algú que no va fer més que somriure en la direcció que ens trobàvem i començarem a teixir un pla per a despullar a aquella persona i preguntar-li a ell, o a ella, o a tots dos, si és que hi ha mes d’una, que si li agradaria prendre la primera copa amb nosaltres, o anar a sopar, o el que fóra. Trobarem a Cupido en tots els llocs de Roma doncs vam tallar una de les seues ales per a forçar-lo a volar en cercles.

No ens havíem dutxat junts mai. Ni tan sols havíem estat junts en el mateix bany.

—No et poses roig —li vaig dir—, però vull mirar.

El que vaig veure em va moure una mica a la compassió per ell, pel seu cos, per la seua vida, doncs de sobte semblava molt fràgil i vulnerable.

—Els nostres cossos ja no guardaran cap secret per a l’altre —vaig dir mentre va arribar el meu torn i em vaig asseure.

Ell es va ficar en la banyera i era a punt d’encendre la dutxa.

—Vull que em veges tu a mi —vaig dir.

Va fer més que això. Va eixir de la dutxa, em va besar en la boca i va observar tot el procés alhora que em feia massatge i m’estrenyia l’estómac amb el palmell ters de la mà.

No volia que hi haguera cap secret, cap filtre, res entre nosaltres. No tenia ni idea que si soltava les sogues de franquesa que ens lligaven més fort cada vegada que juràvem el meu cos és el teu cos era també perquè em divertia reavivar el xicotet fanal de la vergonya oblidada. Projectava una sòbria resplendor precisament en el lloc en què una part de mi haguera preferit una mica de foscor. La vergonya arribava just després de la immediata confiança. Podria perdurar una vegada que s’esgotava la indecència i els nostres cossos s’havien quedat sense nous trucs?

No sabia que haguera realitzat la pregunta, així com no estic segur de poder respondre-la avui. Estàvem pagant la nostra intimitat amb una moneda errònia?

O és el producte desitjat i és igual on el trobes, com ho aconseguisques, quant pagues per açò en el mercat negre, o gris, o amb impostos, o lliure d’impostos, o de sotamà, o honradament?

Tot el que sabia és que no tenia res més que ocultar-li i mai m’havia sentit tan lliure o segur en la meua vida.

Anàvem a estar junts i sols durant tres dies, no coneixíem a ningú en la ciutat, jo podia ser qualsevol, dir el que volguera, fer el que em vinguera de gust. Em sentia com un presoner de guerra que acabava de ser alliberat per un exèrcit invasor i que li havien informat que podia anar-se’n a casa, sense cap paperassa, sense haver d’informar sobre res, sense preguntes, sense autobusos, sense passar portes, sense la necessitat d’esperar cua perquè li donaren roba neta, tan sols començar a caminar.

Ens vam dutxar. Ens vam vestir amb la indumentària de l’altre. Ens vam posar la roba interior de l’altre. Va ser idea meua.

Potser tot allò li va aportar una nova glopada de ximpleria, de joventut.

Potser ell ja havia fet alguna cosa així anys abans i estava fent els últims intents previs al seu viatge de tornada a casa.

Potser estiguera seguint-me el joc.

Potser no ho haguera fet mai amb ningú i jo havia aparegut en el moment just.

Va agafar el seu manuscrit, les seues ulleres de sol i vam tancar la porta de l’habitació d’hotel. Com dos cables actius. Vam eixir de l’ascensor. Amplis somriures per a tots. Per al personal de l’hotel. Per al venedor de flors del carrer. Per a la xica que treballava en el quiosc de premsa.

Somriu i el món et somriurà.

—Oliver, sóc feliç.

Em va mirar amb sorpresa.

—Simplement estàs divertit.

—No, feliç.

De camí ens vam trobar amb una estàtua humana de Dante coberta amb un mantell roig, amb un nas aquilí molt exagerat i un gest menyspreador dibuixat en tots els seus trets. La toga i el capell rojos així com les ulleres amb una muntura de fusta extremadament gruixuda aportaven a la seua ja de per si mateix sever gest l’aspecte marcit d’un confessor implacable. Una multitud s’havia aglutinat al voltant del gran bard que romania rígid en la vorera, de braços plegats de manera desafiadora, tot el cos molt tibant, com un home que espera a Virgili o a un autobús endarrerit. Quan algun turista llançava una moneda a un llibre antic i estovat, ell simulava l’aire encantat d’un Dante que acabava d’estar espiant a la seua Beatriu, mentre aquesta passejava pel Ponte Vecchio, estirava el seu coll viperí i vociferava com si fóra un actor de carrer escopint foc.

Quanta veritat, vaig pensar. Oliver, desitge que tu i jo i tots als quals hem tingut afecte poguérem viure per sempre en una casa…

Després de mussitar aquells versos en veu baixa, tornava a adquirir lentament la seua actitud resplendent i misantròpica fins que un altre turista li tirara una moneda.

La mateixa mirada menyspreadora. El mateix semblant. La munió es va dispersar. Ningú semblava reconèixer el passatge del «Cant XV» del «Infern» on Dante es troba amb el seu antic mestre, Brunetto Latini. Dos nord-americans que van aconseguir finalment rescatar un parell de monedes de la motxilla li van tirar Dante un grapat de monedetes. La mateixa mirada malhumorosa i cabrejada:

Oliver no entenia per què tothom s’havia tirat a riure davant els desventurats turistes. La raó era que estava recitant una cançó de borratxera romana i, llevat que la conegues, no és graciosa.

Li vaig dir que li mostraria una drecera a la llibreria. No li importava caminar molt.

—Potser hauríem de prendre el camí llarg —va dir—, no tenim pressa.

—El meu és millor —vaig comentar.

Oliver estava nerviós i va insistir.

—Hi ha alguna cosa que hauria de saber? —vaig preguntar finalment.

Vaig pensar que era una manera discreta de donar-li l’oportunitat de comentar-me alguna cosa que li estava molestant. Era alguna cosa amb el que no estava a gust? Tindria a veure amb l’editor? Amb una altra persona? Seria la meua presència? Jo em sé cuidar tot sol perfectament si prefereixes anar pel teu compte. De sobte se’m va ocórrer què li podia estar molestant.

—Allí seré el fill del catedràtic que se t’ha acoblat.

—No es tracta d’això, tu, vainut.

—Aleshores què?

Mentre caminàvem em va envoltar la cintura amb el braç.

—Aquesta nit no vull que res canvie o s’interpose entre nosaltres.

—I qui és el vainut?

Em va observar durant una estona.

Vam decidir anar per on havia dit jo, creuant la piazzetta Montecitorio cap al Cors. Després vam pujar per via Belsania.

—Per ací és per on va començar.

—El què?

—Açò.

—I per això volies vindre per ací?

—Amb tu.

Ja li havia explicat la història. Fa tres anys, un jove, probablement l’ajudant del fruiter o un xic dels encàrrecs, que baixava amb bicicleta per un camí molt estret amb el davantal posat, se’m va quedar mirant a la cara, jo li vaig aguantar la mirada, sense somriure, amb un matís de preocupació, fins que va passar de llarg. I després vaig fer el que esperava que uns altres feren en aquells casos. Vaig esperar uns segons, i em vaig girar. Ell havia fet exactament el mateix.

Jo no procedia d’una família en la qual es parlara amb estranys. Ell, segons sembla, sí. Va girar la bicicleta a tota velocitat i va pedalejar fins que va arribar a la meua altura. Va pronunciar unes poques paraules per a entaular una àgil conversa. Li resultava molt fàcil. Preguntes, preguntes i més preguntes amb la finalitat de que fluïra el col·loqui, mentre que jo encara no havia pogut dir ni «sí» ni «no». Em va donar una encaixada, però era clarament una excusa per a tocar-me. Després em va envoltar amb el braç i em va oprimir contra ell, com si estiguérem explicant-nos una broma que ens feia riure i que ens acostava més l’u a l’altre. Volia que ens vérem en un cinema proper, potser? Vaig negar amb el cap. Volia acompanyar-lo a la tenda doncs el cap és probable que ja se n’haguera anat? Vaig assentir. Va fer tot açò sense soltar-me la mà, rebregant-me-la, estrenyent-me el muscle, agafant-me el clatell amb un somriure compassiu i condescendent, com si ja s’haguera donat per vençut però no estiguera disposat a rendir-se encara. Per què no? Va seguir preguntant-me. Podria haver-ho fet, fàcilment, però no ho vaig fer.

—He rebutjat a tants. Mai vaig perseguir-ne cap.

—Em vas perseguir a mi.

—Em vas deixar.

Via Frattina, via Borgogna, via Condotti, via delle Carrozze, della Croce, via Vittoria. De sobte m’encantaven totes. Quan ens acostàvem a la llibreria, Oliver em va dir que seguira sol, que havia de fer una trucada. Podia haver cridat des de l’hotel. O tal vegada necessitava privadesa. Així que vaig seguir caminant, em vaig parar en un bar a comprar cigarrets. Quan vaig arribar a la llibreria que tenia una enorme porta de cristall i dos busts romans de fang recolzats en dues peanyes amb aparença antiquada, vaig sentir nervis. El lloc estava ple i a través de la gruixuda porta de cristall, amb uns adorns austers de bronze, es podia albirar a una gentada d’adults menjant el que semblaven ser uns pastissos de massapà. Algú dins de la tenda em va veure ensumant per allí i em va indicar que entrara. Vaig agitar el cap, indicant-li amb el dit índex que estava esperant a algú que pujava en aquells moments pel carrer. Però l’amo o l’assistent, com si fóra l’encarregat d’un club, sense trepitjar la vorera, va obrir la porta de bat a bat amb el braç estès i la va mantenir allí, quasi ordenant-me que entrara. «Venga, su, venga», va dir amb les mànegues de la camisa remangades fins al muscle. La lectura encara no havia començat però la llibreria estava plena fins a dalt, tothom fumava, parlaven en alt, fullejaven les novetats, i sostenien una xicoteta copa de plàstic amb el que semblava whisky escocés. Fins i tot la galeria del pis de dalt, la barana del qual estava coberta pels colzes nus i els avantbraços de diverses dones, estava abarrotada. Vaig reconèixer l’autor immediatament. Era el mateix que ens havia signat Marzia i a mi un exemplar del seu poemari, É l’amore. No parava de donar la mà a la gent.

Quan va passar al costat de mi, no vaig poder evitar estendre el braç per a saludar-lo i dir-li com havia gaudit llegint els seus poemes. Com és que havia llegit els seus poemes si el llibre encara no havia eixit? Algú més va sentir la seua pregunta. Em tirarien de la tenda per impostor?

—El vaig comprar en la tenda de B. fa unes setmanes i vas ser molt amable i me’l vas signar.

Va dir recordar aquell dia.

—Un vero fan —va afegir sonorament, perquè els que estaven a major distància pogueren sentir-lo.

—Tal vegada no és un fan, a aquesta edat és més comú dir-los groupies va afegir una senyora major amb goll i colors virolats que li feien semblar un tucan.

—Quin poema et va agradar més?

—Alfredo, sembles un professor en un examen oral —va bromejar una dona de trenta i poc.

—Solament volia saber quin poema li va agradar més. No faig cap mal en preguntar, no? —es va queixar de broma amb una exasperació tremolosa en la seua veu.

Durant un instant vaig pensar que la dona que havia eixit en la meua defensa m’havia tret de la dificultat. Però em vaig equivocar.

—Bé, doncs dis-me —va continuar—, quin és?

—El que parla de la vida en Sant Clement.

—El que parla de l’amor en Sant Clement —em va corregir però meditant sobre la profunditat d’ambdues frases—. «La síndrome de Sant Clement». I per què? —em va preguntar, mirant-me fixament.

—Per Déu, deixa al pobre xic en pau, val? Vine —va interrompre una altra dona que havia escoltat a la meua altra defensora i em va agarrar de la mà—, et portaré fins a on està el menjar perquè t’allunyes d’aquest monstre amb un ego de la grandària dels seus peus i t’has fixat en la grandària de les seues sabates? Alfredo, hauries de fer alguna cosa amb ells —va dir d’un costat a un altre de la tenda.

—Les meues sabates? Què els ocorre a les meues sabates? —va preguntar el poeta.

—Són. Massa. Grans. No et semblen enormes? —em va preguntar a mi—. Els poetes no poden tindre els peus tan gegants.

—Deixa en pau als meus peus.

—No rigues dels seus peus, Lucia. No hi ha res roïn en ells —algú més s’havia compadit del poeta.

—Són peus d’indigent. Va caminar descalç tota la seua vida i encara es compra les sabates d’una talla més per si de cas dóna una estiradeta abans de Nadal quan la família es proveeix per a les festes —interpretava a una arpia amargada i abandonada.

Però no li vaig soltar la mà, ni ella va soltar la meua. Companyonia de ciutat. Què dolç era sostindre la mà d’una dona, sobretot quan no sàvia res d’ella. És l’amore, vaig pensar. I tots aquells braços i colzes de dona bronzejats que treien el cap per la galeria. É l’amore.

L’amo de la llibreria va interrompre el que podia haver sigut perfectament l’escenificació d’una renya entre un marit i una dona. «É rumore», va cridar. Tothom va riure. No quedava clar si el riure era un signe d’alleujament per haver acabat amb la disputa marital o perquè les paraules É l’amore implicaven Si açò no és amor llavors…

I la gent va entendre que això també era un senyal que la lectura anava a començar i van anar a la recerca d’un racó còmode o d’una paret en la qual recolzar-se. El nostre racó era el millor, just en l’escala de caragol, assegut cadascun en un graó. Encara amb les mans agarrades. L’editor era a punt de presentar al poeta quan la porta va grinyolar en obrir-se. Oliver estava intentant obrir-se pas acompanyat de dues xiques espectaculars que o eren unes cridaneres models o bé actrius de cinema. Donava la sensació de que les havia segrestat de camí i portava una per a ell i una altra per a mi. Sei l’amore.

—Oliver, per fi! —va cridar l’editor mentre sostenia al capdamunt el seu got de whisky—. Benvingut, benvingut.

Tothom es va girar.

—Un dels joves filòsofs nord-americans de major talent —va dir—, acompanyat per les meues benvolgudes filles, sense les quals É l’amore no haguera vist mai la llum.

El poeta va assentir. La seua dona es va girar cap a mi i em va murmurar: «A què són una monada?». L’editor es va baixar de la xicoteta escaleta i va abraçar Oliver. Va agarrar l’enorme sobre de rajos X que Oliver havia usat per a portar el seu treball.

—El manuscrit?

—El manuscrit —va respondre Oliver. L’editor a canvi li va lliurar el llibre que es presentava.

—Ja me n’havia donat un.

—És veritat.

Però Oliver va admirar la portada amb educació, després va fer una ullada al voltant i em va descobrir assegut al costat de Lucia. Camí cap a on em trobava, va posar un braç sobre els meus muscles i es va inclinar per a besar-la. Ella va mirar-me, va mirar Oliver, va analitzar la situació.

—Oliver, sei un dissoluto, eres un llibertí.

—É l’amore va contestar alhora que mostrava la portada del llibre amb la intenció de voler dir que tot el que fera ja havia sigut escrit pel seu marit i per tant era lícit.

—Tu sí que É l’amore.

No tenia molt clar si li hi havia anomenat llibertí per les dues xiques amb les quals havia arribat o per mi. O per ambdues coses.

Oliver em va presentar a les dues xiques. Era obvi que les coneixia bé i que elles li tenien afecte.

—Sei l’amico di Oliver, vero? —em va preguntar una d’elles—. Ens ha parlat de tu.

—I què va dir?

—Coses bones.

Es va recolzar en la paret al costat d’on estàvem l’esposa del poeta i jo.

—No em va a soltar la mà mai, no? —va dir Lucia com si estiguera parlant amb una tercera persona absent. Potser volguera que s’adonaren d’açò les dues xiques.

No volia soltar-li la mà immediatament, però sabia que havia de fer-ho. Així que la vaig agarrar amb ambdues mans, me la vaig acostar als llavis, vaig besar les vores del palmell i la vaig soltar. Em va donar la sensació de que l’havia sostingut durant tota la vesprada i estava lliurant-li-la al seu marit de la mateixa forma que un solta a un ocell després de tindre’l durant molt temps guarint.

—É l’amore —va dir alhora que agitava el cap en senyal de reprimenda—. No eres menys cràpula que els altres, només eres més tendre. Ací vos ho deixe.

—Veurem què podem fer amb ell va dir una de les filles amb una rialleta forçada.

Estava en el paradís.

Sabia el meu nom. Ella es deia Amanda. La seua germana Adele.

—Hi ha una tercera —va dir Amanda, llevant importància a la quantitat—. Ja hauria d’estar per ací per alguna banda.

El poeta va gargamellejar. Les típiques paraules d’agraïment per a tothom. Al final, però no menys important, gràcies a la llum dels seus ulls, Lucia. Com el suporta? Per què està sempre allí? Va mussitar la dona amb un somriure afectuós dedicat al poeta.

—Per les seues sabates —va dir ell.

—Això és.

—Segueix amb el teu, Alfredo —va dir el tucán amb goll.

—É l’amore. É l’amore és una col·lecció de poemes inspirada en una època que vaig passar a Tailàndia fent classes sobre Dante. Com molts ja sabreu, m’encantava Tailàndia abans d’anar i l’odiava al poc temps d’arribar allí. Deixeu que ho expresse d’una altra manera: la vaig odiar el temps que vaig estar allí, i la vaig començar a estimar de nou quan me’n vaig anar.

Riures.

Estaven repartint més begudes.

—Estant a Bangkok no podia deixar de pensar a Roma —per descomptat—, en aquesta tenda de mig pèl, en els carrers del voltant just abans del vesprejar, en el tocar de les campanes de les esglésies el Diumenge de Pasqua i durant els dies de pluja, que a Bangkok eren eterns, quasi arribava a plorar. Lucia, Lucia, Lucia, per què mai em vas dir que no quan sabies el molt que t’anava a trobar a faltar durant aquests dies, que em van fer sentir més pesar que quan van enviar a Ovidi en aquella missió desgavellada en la qual va morir? Me’n vaig anar sent un idiota i no vaig tornar molt més savi. La gent a Tailàndia és preciosa, així que la solitud pot ser molt cruel quan has begut una mica i eres a punt de tocar al primer estrany que se’t creue. Allí tots són bells, però pagues els somriures amb gots de xopet —es va detindre com per a recapacitar sobre el que havia dit—. Vaig anomenar a aquesta sèrie de poemes «Tristia».

«Tristia» va ocupar quasi vint minuts. Després va haver-hi aplaudiments. Una de les xiques va utilitzar una paraula: forte, Molto forte. El tucán amb goll es va girar cap a una altra dona que no havia deixat d’assentir amb el cap amb cada síl·laba que pronunciava el poeta i que ara no parava de repetir straordinario-fantastico. El poeta va descendir de l’esglaó, va beure una mica d’aigua i va aguantar la respiració durant una estona com per a previndre un atac de singlot. Jo havia confós els singlots amb plors continguts. El poeta, cercant entre totes les butxaques de la seua americana sense èxit, va ajuntar els dits índex i cor i els va bellugar prop de la boca, donant-li a entendre a l’amo de la llibreria que volia fumar-se un cigarret i tal vegada perdre’s una mica entre la gent. Straordinario-fantastico, que va enxampar el senyal, va traure immediatament el seu paquet.

—Stasera non dormo, aquesta nit jo no vaig a poder pegar ull pels envits de la poesia —va dir, culpant a la seua poesia del que anava a ser una vetlada d’insomni palpitant.

Per a llavors tothom estava suant i l’ambient d’hivernacle tant dins com fora de la llibreria s’havia tornat d’un apegalós insuportable.

—Per l’amor de Déu, obri les portes —va dir el poeta a l’amo de la tenda—. Ens estem ofegant.

El senyor Venja va traure una xicoteta peça de fusta, va obrir la porta i la va col·locar entre la paret i el marc de bronze.

—Millor així? —va preguntar amb deferència.

—No, però almenys sabem que la porta està oberta.

Oliver em va mirar preguntant Et va agradar? Jo em vaig encongir de muscles, com algú que es guarda els judicis per a més endavant. Però no estava sent sincer; em va agradar molt.

Potser el que més em va agradar va ser la vesprada. Tot el que va ocórrer em va emocionar. Cada mirada que es creuava amb la meua em semblava un compliment, o una pregunta o una promesa que es quedava en l’aire que surava entre el món i jo. Estava electritzat per les bromes, la ironia, les mirades, els somriures que semblaven dir-me que s’alegraven que existira, per l’ambient optimista de la tenda que embellia tot des de la porta de cristall als massapans, de l’encant ocre dels gots de plàstic plens de whisky escocés fins a les mànegues arromangades del senyor Venja, del propi poeta fins a l’escala de caragol on ens havíem congregat amb les precioses germanes. Tot semblava relluir amb una lluentor encisadora i excitant.

Envejava les seues vides i vaig pensar en la vida tan poc libidinosa dels meus pares, repleta de menjars aclaparadors i feines de cuina, en la nostra vida de casa de nines en la nostra casa de nines i en el meu últim any d’institut que s’aveïnava. Comparat amb açò, tot allò semblava un joc de xiquets. Per què me n’anava a anar a Estats Units dins d’un any si podia passar els quatre anys sencers assistint a lectures com aquesta i asseient-me i xarrant com estaven fent ara tots? Hi havia molt més que aprendre en aquella xicoteta llibreria plena de gom a gom que en qualsevol de les grandioses institucions a l’altre costat del toll.

Un home major amb la barba llarga i descurada i una panxa com la de Falstaff em va portar un got de whisky.

—Ecco.

—És per a mi?

—Per descomptat que és per a tu. Et van agradar els poemes?

—Molt —vaig dir amb la intenció de sonar irònic i poc sincer, encara que no sé per què.

—Sóc el seu padrí i respecte la teua opinió —va dir, com si s’hi haguera adonat del meu primer fanal i no volguera indagar més, però encara respecte més la teua frescor.

—Et promet que d’ací a uns anys ja no hi haurà res d’aquesta joventut —vaig dir, volent assumir la ironia resignada dels homes que han viscut molt i es coneixen bé a si mateixos.

—Sí, però ja no estaré per ací per a donar bon compte.

Estaria intentant lligar amb mi?

—Així que pren —va dir, lliurant-me el got de plàstic. Vaig dubtar abans d’agafar-lo. Era el mateix tipus de whisky que bevia el meu pare a casa.

Lucia, que s’hi havia adonat de la conversa, va dir:

—Va, un whisky més o un menys no et va a fer menys cràpula del que ja eres.

—Tant de bo ho fóra —li vaig dir, girant-me cap a ella i ignorant a Falstaff.

—Per què? Què trobes a faltar en la teua vida?

—Què trobe a faltar en la meua vida? —vaig estar a punt de dir Tot, però em vaig controlar—. Amics, ací sembla que sou tots amics íntims. Volguera tindre amics com els teus, com tu.

—Hi haurà temps de sobres per a aquest tipus d’amistat. Et salvaran els teus amics de ser un cràpula? —aquella paraula apareixia una vegada i una altra com si fóra una acusació de falta greu i lletja en la meua personalitat.

—Tant de bo tinguera un amic que no estiguera predestinat a perdre.

Em va observar amb un somriure pensarós.

—Estàs parlant llargament, amic meu, i aquesta nit només ens dediquem als poemes breus va seguir mirant-me. Et compadisc.

Va acostar els palmells de la mà a la meua cara a manera de carícia trista i lenta com si de sobte m’haguera convertit en el seu fill.

Allò també m’encantava.

—Eres massa jove per a saber a què em referisc, però algun dia no gaire llunyà, espere que tornem a parlar i aleshores veurem si sóc prou major com per a retirar el que he dit huí. Scherzavo, era broma.

I em va besar en la galta.

Era un món de bojos. Em doblegava l’edat, però podia haver-li fet l’amor allí mateix i haver plorat junts.

—Brindem o no? —va cridar algú des de l’altra punta de la tenda.

Va haver-hi un tumult de sons.

I llavors va ocórrer. Una mà en el meu muscle. Era la d’Amanda. I una altra en la meua cintura. Oh, coneixia aquella altra mà de sobres. Pot ser que no em solte tota la nit. Adorava cada dit d’aquella mà, cada ungla que mossegues en cadascun dels dits, volgut, volgut Oliver, no em soltes, perquè necessite aquella mà allí. Una esgarrifança em va recórrer la columna.

—I jo sóc Ada —va dir algú quasi demanant disculpes, com si fóra conscient que havia tardat molt a obrir-se camí fins al lloc de la tenda on estàvem nosaltres i estiguera guanyant-se el nostre favor dient a tothom que ella era la Ada de la qual devíem haver estat parlant. Hi havia alguna cosa estrident i llibertina en la seua veu o en la manera en què s’entretenia a dir Ada o en la forma en què semblava llevar-li importància a tot, a les presentacions de llibres, als protocols i fins i tot a l’amistat, alguna cosa que em va indicar de sobte que sense cap dubte, aquella vesprada m’havia endinsat en un món fetillat.

Mai havia viatjat per un lloc així. Però m’encantava. I m’agradaria encara més quan aprenguera a parlar el seu idioma, doncs era també el meu idioma, una manera de discurs en la qual els més profunds anhels es colen en forma de broma, no perquè és més segur posar un somriure en el que més por ens causa, sinó perquè les formes de tots els desitjos d’aquest nou món en el qual m’he endinsat només podien ser expressades en forma de joc.

Tothom estava disponible, vivia disponible i assumia que tots els altres també ho estigueren. Desitjava ser com ells.

L’amo de la llibreria va fer sonar una campana al costat de la caixa registradora i la gent va guardar silenci.

El poeta va començar a parlar.

—No tenia planejat llegir aquest poema avui, però ja que algú —en dir açò va modificar la seua veu—, algú ho va esmentar, no he pogut resistir-me. Es titula «La síndrome de Sant Clement». És, he d’admetre-ho i sempre que a un versador se li permeta dir açò, el meu favorit —més tard em vaig assabentar que mai es referia a si mateix com a poeta o a la seua obra com a poesia—. Potser perquè ha sigut el més difícil, perquè va fer que tirara terriblement de menys la meua casa, perquè em va salvar quan estava a Tailàndia o perquè m’ha explicat la meua vida per complet. Explicava els dies i les nits sempre amb Sant Clement en el cap. La idea de tornar a Roma sense haver aconseguit acabar aquest extens poema m’atemoria més que quedar-me atrapat en l’aeroport de Bangkok una altra setmana més. I així i tot, va ser a Roma on vivíem a menys de dos-cents metres de la basílica de Sant Clement, on li vaig donar els últims retocs a un poema que, irònicament, havia començat feia una eternitat molt a l’est, precisament perquè la ciutat eterna semblava estar a anys llum de distància.

Mentre llegia el llarg poema, vaig començar a pensar que, a diferència d’ell, jo havia trobat una manera per a evitar explicar els dies. Ens n’anàvem a anar en tres dies, i llavors, tot el que tenia amb Oliver s’anava a esfumar com el fum. Havíem parlat sobre veure’ns a Estats Units, i vam quedar a telefonar-nos i escriure’ns, però així i tot ho vam mantindre tot en una esfera misteriosament surrealista i intencionadament opaca per a tots dos, no perquè no volíem que les coses ens enxamparen de imprevist per a així poder culpar a les circumstàncies i no a nosaltres mateixos, sinó perquè al no planejar salvaguardar les coses vives entre nosaltres, evitàvem pensar en la possibilitat que anaven a acabar-se. Havíem arribat allí amb el mateix esperit evasiu: Roma era l’última festa abans que el col·legi i el viatge ens separaren, només una manera de procrastinar i allargar la marxa més enllà de l’hora del tancament. Tal vegada, sense pensar-ho, ens havíem agafat més que unes simples minivacances; estàvem escapolint-nos junts, però amb un bitllet de tornada a dues destinacions diferents.

Potser fóra el seu regal per a mi.

Potser va ser el regal de mon pare per a tots dos.

Seria capaç de viure sense el seu braç sobre la meua panxa o al voltant dels meus malucs? Sense besar ni llepar la ferida en el seu costat que encara tardaria setmanes a guarir-se encara que ara lluny de mi? A qui més anava a ser capaç de cridar pel meu nom?

Per descomptat que hi hauria uns altres, i després d’aquells molts més, però cridar-los pel meu nom en un moment de passió semblaria sempre una excitació indirecta falta per complet de naturalitat.

Recordava l’armari buit i la maleta feta al costat del seu llit. Molt prompte dormiria en l’habitació d’Oliver. Dormiria amb la seua samarreta, em tombaria al costat d’ella a dormir, la portaria posada mentre somiara.

Després de la lectura va haver-hi més aplaudiments, més alegria, més beguda. Ja quasi era hora de tancar la tenda. Em recorde de Marzia quan la llibreria de B. anava a tancar.

Fa quant temps, quina diferència. S’havia tornat totalment irreal.

Algú va suggerir que fórem tots junts a sopar. Érem uns trenta. Algú més va suggerir un restaurant en el llac Albano. M’imagine un restaurant amb vista a una nit estavellada, com alguna cosa tret d’un manuscrit il·luminat de l’Edat Mitjana. No, està massa lluny, va dir una altra persona. Les llums del llac a la nit van a haver d’esperar per a una altra ocasió. I per què no en algun lloc de via Cassia? Val, però encara no havíem resolt el problema dels cotxes: no en teníem suficients. Sí que n’hi havia suficients, i si ens havíem d’asseure uns damunt d’uns altres durant una estona, li importaria a algú? Segur que no. Sobretot si a mi em toca asseure’m al costat d’aquestes dues preciositats. Sí, però què ocorreria si Falstaff s’ha d’asseure sobre ambdues?

Només hi havia cinc cotxes i tots estaven aparcats en diferents carrerons propers a la tenda. A causa que no podíem eixir en massa, vam haver de pactar un altre lloc prop del Ponte Milvio, i d’allí a via Cassia i a la trattoria la situació de la qual només una persona coneixia.

Vam arribar quasi quaranta-cinc minuts després, menys temps del que haguera fet falta per a arribar al llunyà Albano, on les llums del llac a la nit… El lloc era una trattoria enorme a l’aire lliure, amb estovalles de quadres i veles antimosquitos escampades per tot el menjador. Devien ser ja quasi les onze. L’aire era encara molt humit. Es notava en les nostres cares i en la nostra roba doncs teníem una aparença làcia i revinguda. Fins i tot les estovalles semblaven làcies i revingudes. No obstant açò, el restaurant estava sobre un pujol i de tant en tant bufava una brisa entretallada a través dels arbres que feia pensar que plouria l’endemà però que la basca romandria.

La cambrera, una dona de quasi seixanta anys, va explicar ràpidament quants érem i ens va demanar que l’ajudàrem a ajuntar les taules en forma de ferradura. Ho vam fer àgilment. Després ens va dir el que anàvem a menjar i beure. Encara sort que no hem de decidir, doncs si decideix ell el que mengem —la que parlava era la dona del poeta— anem a estar ací esperant una hora més i per a llavors ja s’hauran quedat sense reserves en el rebost. Va enumerar una gran quantitat d’entrants, que es van materialitzar abans de poder protestar, seguits per pa, vi, aigua mineral: frizzante i naturale. Tot a un preu mòdic, va explicar. Açò és el que volem, va replicar l’editor. Enguany tornem a estar en números rojos.

Vam tornar a brindar pel poeta. Per l’editor. Per l’amo de la tenda. Per la dona i per les filles. Per qui més?

Molts riures i companyonia. Ada va pronunciar un xicotet discurs improvisat, bé, no tan improvisat, segons va admetre després. Falstaff i Tucán van acceptar també que li havien ajudat una mica.

Els tortellini a la crema van arribar més de mitja hora tard. Per a llavors ja havia decidit no beure vi doncs els dos gots de whisky que em vaig beure d’un glop estaven començant a fer-me efecte. Les tres germanes estaven assegudes entre nosaltres i tothom en el nostre banc estava molt atapeït. El cel.

El segon plat molt després: carn rostida a la cassola amb pèsols i amanida.

Després, una varietat de formatges.

Una cosa va portar a l’altra i vam començar a parlar sobre Bangkok.

—Tothom és preciós, però preciós d’una manera excepcional, híbrida i mestissa, que és el motiu pel qual vull anar allí —va dir el poeta—. No són asiàtics, ni caucàsics i el terme euroasiàtics és massa simple. Són exòtics en el sentit més pur de la paraula i amb tot i això no són estranys. Els reconeixíem a l’instant, encara que no els haguérem vist mai i no hi havia paraules per a descriure el que ens provocaven o el que semblaven voler de nosaltres.

»AI principi em vaig adonar que pensaven d’una altra manera. Més tard em vaig fixar que també sentien diferent. Després que eren extremadament agradables, tan agradables com no esperaries que fóra ningú ací. Poden ser amables, i podem ser afectuosos i podem ser molt, molt afables d’aquesta forma mediterrània tan assolellada i apassionada, però ells eren agradables, agradables de forma desinteressada, agradables de cor, agradables en cos i ànima, agradables sense cap matís de pesar o malícia, agradables com a xiquets, sense ironia ni vergonya. Estava sorprès del que em feien sentir cap a ells. Allò podia ser un paradís, tal com jo havia fantasiat. El recepcionista nocturn de vint-i-quatre anys del meu brut hotel, que portava una gorra sense visera i que havia vist entrar i eixir de tot, se’m va quedar mirant i jo a ell. Les seues faccions eren les d’una xiqueta. Però una que sembla un xiquet. La xiqueta en el mostrador d’American Express se’m va quedar mirant i jo a ella. Semblava un xic que s’assemblava a una xiqueta i que per tant era un xic. Els més joves, homes o dones, sempre soltaven un somriure nerviós quan els mirava. Fins i tot la xica del consolat que parlava milanès amb fluïdesa i els estudiants universitaris que esperaven a la mateixa hora tots els dies el mateix autobús que ens arreplegava se’m van quedar mirant i jo a ells. Se sumarien totes aquestes mirades al que jo crec que significaven, ja que, m’agradara o no, pel que fa als sentits, tots els humans parlen el mateix idioma animal.

Una altra ronda de Grappa i de Sambuca.

—Volia ficar-me al llit amb tota Tailàndia. I sembla ser que tota Tailàndia estava tontejando amb mi. No podies ni fer un pas sense xocar-te amb algú.

—Pren, dóna-li un glop a aquesta Grappa i dis-me si no sembla un conjur de bruixes —va interrompre l’amo de la llibreria.

El poeta li va permetre al cambrer que li tirara un altre got. En aquesta ocasió ho va xarrupar lentament. Se’l va engolir d’un glop. Straordinario-fantastico ho va empapussar en la seua gola. Oliver va espetegar els llavis. El poeta va dir: rejoveneix.

—M’agrada el Grappa tota la nit, em vigoritza. Però tu —se’m va quedar mirant aquesta vegada— no ho entendries. A la teua edat, sap Déu, recuperar el vigor és potser l’últim que necessites —em va observar mentre donava bon compte del got—. Ho notes?

—Notar el què? —vaig preguntar.

—La vigorització.

—Doncs no —vaig dir després de tirar un altre glop.

—Doncs no —va repetir ell amb una mirada perplexa i decebuda.

—Açò és perquè a la seua edat el vigor ja està ací —va afegir Lucia.

—Això és cert —va comentar algú—. La teua vigorització només afecta a aquells que ja no la posseeixen.

El poeta:

—La vigorització és fàcil de trobar a Bangkok. Una calorosa nit en l’habitació de l’hotel vaig creure que m’anava a tornar boig. Havia de triar entre la solitud, el so de la gent en l’exterior o el treball del dimoni. Però ací va ser quan vaig començar a pensar en Sant Clement. Se’m va aparèixer com una sensació indefinida i nebulosa, meitat excitació, meitat enyorança de la llar i una part de metàfora. Viatges a un lloc perquè tens una imatge d’ell i vols conjuminar-te amb tot el país. Després trobes que no tens massa coses en comú amb els nadius. No entens els signes més simples, aquells que havies assumit que tota la humanitat compartia. Decideixes que tot va ser un error, que tot va ser un producte de la teua imaginació. Després furgues una miqueta més i trobes que, malgrat les teues sospites raonables, encara els desitges a tots, però no saps molt bé què vols exactament d’ells, o que semblen voler ells de tu, doncs dóna la casualitat que ells també t’estan observant a tu amb el que sembla una sola idea en el cap. Però et dius a tu mateix que són tot imaginacions teues. I eres a punt de fer l’equipatge i tornar a Roma ja que tots aqueixos senyals desconcertants t’estan tornant boig. Però de sobte sorgeix alguna cosa, com un passadís subterrani secret, i t’adones que igual que t’ocorre a tu, ells estan desesperats i ansiosos per tu també. I el pitjor és que, malgrat la teua experiència, el teu sentit de la ironia i la teua habilitat per a sobreposar-te a la timidesa cada vegada que amenaça amb aflorar, et sents totalment desemparat. No coneixia la seua llengua, no coneixia l’idioma dels seus cors, ni tan sols coneixia el meu. Veia misteri en tots els llocs: en el que volia, en el que no sabia que volia, en el que no volia saber que volia, en el que sempre vaig saber que volia. Açò és o un miracle o l’infern.

»Igual que totes les experiències que ens marquen per a tota la vida, em va desbaratar per complet, em va rebentar, em va esquarterar. Açò era la suma de tot el que havia sigut en la meua vida i més: el que sóc quan cante i sofregisc vegetals per a la meua família i els meus amics cada diumenge a la vesprada; el que sóc quan em desperte durant les nits fredes i el que més desitge és posar-me un jersei, córrer fins a la meua taula i escriure sobre la persona que sóc i ningú més coneix; el que sóc quan se m’antoixa despullar-me al costat d’un altre cos nu o quan se m’antoixa estar sol en el món; el que sóc quan cada part de mi sembla estar a centenars de quilòmetres i d’anys i cadascuna d’elles jura portar el meu nom.

»Ho vaig anomenar “La síndrome de Sant Clement”. L’actual basílica de Sant Clement està construïda en el lloc que va ser un refugi per a cristians perseguits. Va ser la llar del cònsol romà Tito Flavio Clement i es va cremar durant el mandat de l’emperador Neró. Al costat de les restes carbonitzades, en el que va ser una gran cripta cavernosa, els romans van construir un temple pagà subterrani dedicat a Mitra, el déu del matí i de la llum solar, sobre aquest temple els cristians van alçar una altra església dedicada, coincidència o no és alguna cosa que deu encara ser investigat, a un altre Clement, el Papa Sant Clement, sobre la qual van col·locar encara una altra església que es va cremar i que és avui el lloc en el qual es troba la basílica actual. Les excavacions podien seguir aprofundint i aprofundint. Com el subconscient, com l’amor, o la memòria o el propi temps, com cadascun de nosaltres, la basílica està creada a partir de les ruïnes de les successives restauracions, no hi ha cap pedra base, no hi ha ni primer, ni últim, només capes i passadissos secrets i càmeres que es connecten, com en les catacumbes cristianes i en algun lloc també les catacumbes jueves.

»No obstant açò, amics, com diria Nietzsche, vos he narrat la moralitat abans que el conte.

—Alfredo, estimat, per favor sigues breu.

Per a llavors l’encarregat del restaurant s’havia adonat que no ens n’anàvem a anar encara, per la qual cosa, una vegada més, ens va servir Grappa i Sambuca a tots.

—Així que durant aquella calorosa nit en què vaig creure que m’anava a tornar boig, em vaig asseure en el brut bar del meu brut hotel i qui si no anava a estar assegut al costat de la meua taula més que el conserge nocturn, amb aquella gorra sense visera. Has acabat?, li vaig preguntar. He acabat, va contestar. Llavors per què no et vas a casa? Visc ací. Estic prenent alguna cosa abans de ficar-me al llit.

»Em vaig quedar mirant-lo. Ell es va quedar mirant-me a mi.

»Sense esperar ni un instant més, agafa la seua beguda amb una mà, la licorera amb l’altra. Vaig pensar que li havia incomodat i ofès i que volia estar sol i se n’anava a una taula lluny de la meua, quan, mira per on, ve directe a la meua i se senta just enfront de mi. Vols provar açò?, pregunta. Clar, per què no? És igual a Roma o a Tailàndia… Per descomptat que havia sentit tot tipus de històries, així que em vaig imaginar que en tot allò hi havia alguna cosa sospitosa i indesitjable, però vam seguir avant.

»Va espetegar els dits i va ordenar de forma peremptòria un gotet per a mi. No havia acabat de demanar-ho i ja ho teníem allí.

»Dóna-li un glop.

»Pot ser que no m’agrade, li vaig dir.

»Dóna-li un glop de totes maneres. Em va tirar una mica a mi i un altre poc a ell.

»El licor està bastant deliciós. El got és poc més gran que el didal amb el qual la meua iaia solia sargir els mitjons.

»Dóna-li un altre glop, per a assegurar-nos.

»Vaig apurar també aquest. No em va preguntar res. S’assembla al Grappa, més fort, però menys agre.

»Mentrestant, el conserge segueix observant-me fixament. No m’agrada que es quede mirant-me amb tanta intensitat. La seua mirada és quasi insuportable. Em donava la sensació de poder intuir el començament d’unes rialletes.

»M’estàs mirant, li vaig dir finalment.

»Ja ho sé.

»Per què m’estàs mirant?

»Es va recolzar en el meu costat de la taula. Perquè m’agrades.

»Mira…, vaig començar.

»Pren-ne un altre. Es tira un i me’n tira a mi un altre.

»A veure com t’ho dic: jo no…

»Però no va deixar que acabara.

»Quin motiu hi ha millor que aquest per a prendre-se’n un altre.

»La meua ment llançava senyals rojos en totes adreces. T’emborratxen, et porten a qualsevol lloc, et roben absolutament tot i quan vas a posar una denúncia a la policia, aquests, que no són menys corruptes que els propis lladres, et fan tot tipus d’al·legacions i tenen fotos per a provar-ho. Em va inundar una nova preocupació: el compte del bar podia resultar ser astronòmica doncs el que demana pot estar bevent i simular estar emborratxant-se. Quin truc més vell, què passa, que he nascut ahir?

»Crec que no estic interessat. Per favor, siguem…

»Pren un altre glop.

»Somriures.

»Sóc a punt de repetir les meues protestes, però ja puc sentir-li dir Pren-ne un altre. Quasi estic a la vora de la riallada.

»Observa com ric, no li importa d’on ix, tot el que li importa és que m’estic rient.

»Ara s’està tirant un altre glop.

»Mira, amic, espere que no penses que vaig a pagar aquesta beguda.

»Per fi va parlar el xicotet burgès que hi ha en mi. Ja conec jo aquestes melindroses subtileses que sempre, sempre usen per a aprofitar-se dels estrangers.

»No t’he demanat que pagues la beguda. O, ja que ho esmentes, que em pagues a mi.

»Irònicament no s’ha sentit ofès. Devia saber que açò anava a ocórrer. Deu haver-ho fet un milió de vegades, probablement era part del treball.

»Ací tens, pren-ne una altra, en nom de l’amistat». Amistat?

»No tens per què tindre’m por.

»No em vaig a ficar al llit amb tu.

»Potser no ho faces. O potser sí. La nit és jove. I no m’he donat per vençuda.

»En aquell instant es lleva la gorra i deixa caure una mata de pèl que jo no entenia com tot allò podia haver sigut enrotllat i abrigallat sota una gorra tan xicoteta. Ell era una dona.

»Decebut?

»No, al contrari.

»Unes monyiques tan fines, un aire tan tímid, una pell finíssima sota el sol, una tendresa que semblava saltar dels seus ulls, no amb la satisfacció descarada d’aquells que han vist moltes coses, sinó amb unes promeses esquinçadores de pura dolçor i caritat en el llit. Estava decebut? Potser, però l’agulló de la situació ha sigut eliminat.

»Va aparèixer una mà que em va tocar la galta i es va quedar allí com si tinguera la intenció de calmar la sorpresa i la commoció.

»Vaig inclinar el cap.

»En necessites un altre.

»I el teu també, vaig dir, tirant-li un glop aquesta vegada.

»Li vaig preguntar que per què feia creure de forma intencionada a la gent que era un home. M’esperava alguna resposta del tipus És millor per al negoci, o alguna cosa una mica més dissoluta com Per a moments com aquests.

»Llavors va sorgir la rialleta, en aquesta ocasió de debò, com si haguera fet una broma malvada i no s’haguera sentit gens desil·lusionada ni sorpresa amb el resultat. Però sóc un home, va dir.

»Estava assentint amb el cap davant la meua incredulitat, com si aquell moviment fóra també part de la broma.

»Eres un home?, vaig preguntar, no menys decebut que quan vaig descobrir que era una dona.

»Açò em tem.

»Es va inclinar cap a davant amb tots dos colzes posats sobre la taula fins que quasi em toca el nas amb la punta del seu i va dir: t’agrade molt, moltíssim, senyor Alfredo. I tu m’agrades a mi molt, moltíssim, i el millor és que tots dos ho sabem.

»Em vaig quedar mirant-lo o mirant-la, qui sap. Prenguem-ne un altre, vaig dir.

»Anava a suggerir-ho ara mateix, va dir la meua entremaliada amiga.

»Com em prefereixes, home o dona?, em va preguntar, com si un poguera triar el seu camí en l’arbre filogenètic.

»No sabia quina resposta donar-li. Desitjava dir que el volia intermedi, així que vaig dir que la volia com tots dos, com alguna cosa entre els dos.

»Semblava desconcertat.

»Xicon dolent, em va dir, com si per primera vegada aquella nit me les haguera arreglat per a aconseguir sorprendre’l amb alguna cosa depravada.

»Quan se’n va alçar per a anar al bany em vaig adonar que era una dona amb un vestit i talons. No vaig poder evitar quedar-me mirant la preciosa pell dels seus atractius turmells.

»Sabia que m’havia tornat a enxampar i va començar a riure’s de forma juganera.

»Em vigiles la bossa?, em va preguntar. Es coneix que va pensar que si no em demanava que li cuidara alguna cosa, era probable que pagara el compte i me n’anara del bar.

»Açò, en poques paraules, és el que jo dic “La síndrome de Sant Clement”.

Va haver-hi un aplaudiment i va ser un aplaudiment molt sentit i afectuós. No solament ens va agradar la història, sinó l’home que ho explicava.

—Evviva il sindromo da Sant Clement —va cridar Straordinario-fantastico.

—Sindromo no és masculí, és femení: la síndrome —li va corregir algú que estava assegut al seu costat.

—Evviva la síndrome da Sant Clement —va aclamar una altra persona que estava desitjosa de cridar alguna cosa. Ell, juntament amb alguns més, havia arribat molt tard al sopar cridant amb un bon accent romà Lassatecepassa, deixa’ns passar, a l’amo del restaurant com a forma d’anunciar als seus amics la seua arribada. Feia molt temps que tothom havia començat a menjar. Havia agafat un desviament erroni amb el cotxe prop del Ponte Milvio. Després no va poder trobar el restaurant. Com a resultat es va perdre els dos primers plats. Ara estava assegut al final de la taula i a ell, igual que als altres que havien vingut amb ell des de la llibreria, li van servir l’últim formatge que quedava. Va compensar tot el menjar que s’havia perdut amb massa vi. Havia escoltat la major part del discurs del poeta sobre Sant Clement.

—Crec que tota aquesta clementització —va dir— és encantadora, encara que no arribe a comprendre com la teua metàfora pot ajudar-nos a entendre qui som, què volem, on ens dirigim de diferent forma que el vi que estem bevent. No obstant això, si el treball de la poesia, igual que el del vi, és ajudar-nos a veure doble, aleshores propose fer un altre brindis fins que hàgem begut tant que vegem el món amb quatre ulls i, si no anem amb compte, fins a amb vuit.

—Evviva! —li va interrompre Amanda, brindant amb el nouvingut, en un intent desesperat per fer-lo callar.

—Evviva! —van brindar tots els altres.

—Més et val que tornes a escriure un altre llibre de poemes, i prompte —va dir Straordinario-fantastico.

Algú va suggerir anar a una gelateria propera al restaurant. No, saltem-nos el gelat, anem a prendre un cafè. Ens vam amuntegar en els cotxes i ens vam dirigir cap al Panteó a través del Lungotevere.

En el cotxe era feliç. Però seguia pensant en la basílica i com s’assemblava a aquella vesprada en la qual una cosa va portar a una altra i aquella altra a alguna cosa totalment imprevista i just quan pensaves que havia acabat el cicle, alguna cosa nova sorgia i després una mica més, fins que t’adonaves que era fàcil que et trobares en el punt de partida, just en el centre de la vella Roma. Fa un dia havíem anat a nadar sota la llum de la lluna. Ara estàvem allí. En pocs dies ell se n’hauria anat. Tant de bo tornara després d’un any. Vaig posar el meu braç sobre Oliver i em vaig recolzar sobre Ada. Em vaig quedar dormit.

Eren ja més de la una del matí quan vam arribar al Caffe Sant’Eustachio. Vam demanar cafè per a tots. Vaig pensar que entenia per què tothom sentia total admiració pel cafè de Sant’Eustachio; o potser volia pensar que ho entenia, però no estava segur. Ni tan sols estava segur que m’agradara. Potser no li agradara a ningú més, però se sentien obligats a seguir l’opinió generalitzada i a afirmar que ells tampoc podien viure sense ell. Hi havia una multitud de bevedors de cafè, drets i asseguts, per tota la famosa cafeteria romana. M’encantava observar a aquella gent tan lleugera de roba tan a prop de mi i compartint les mateixes coses bàsiques: l’amor a la nit, l’amor per la ciutat, l’amor a la seua gent i un desig ardent per copular amb qualsevol. Amor per qualsevol cosa que previnguera la dissolució dels grupets que s’havien format allí. Després del cafè, quan el grup va considerar que havien de separar-se, algú va dir: «No, no ens podem acomiadar encara». Una altra persona va suggerir un pub proper. La millor cervesa de Roma. Per què no? Així que ens va dirigir per un carreró estret i llarg en direcció a Campo de’Fiori. Lucia caminava entre el poeta i jo. Oliver, que parlava amb dos de les germanes, anava darrere de nosaltres. L’ancià havia entaulat amistat amb Straordinario-fantastico i estaven tots dos dialogant sobre Sant Clement.

—Vaja metàfora de la vida! —va dir Straordinario-fantastico.

—Per favor!, no cal exagerar les coses. Que si la clementització per ací, que si la clementització per allà. Només era una figura retòrica —va exclamar Falstaff, qui probablement ja haguera tingut prou del seu fillol per a tota la nit. En adonar-me’n que Ada anava sola, em vaig quedar ressagat i la vaig agafar de la mà. Anava vestida de blanc i la seua pell bruna posseïa una lluentor que m’incitava a tocar cada porus de la seua pell. No vam parlar. Podia escoltar com els seus talons sonaven contra el paviment. En la foscor semblava un espectre.

No volia que aquell passeig acabara mai. El carrer desert i silenciós era al seu torn tenebrós i les llambordes antigues i desgastades brillaven sota l’aire humit, com si un carro de l’antiguitat haguera abocat el contingut viscós d’una de les àmfores abans de desaparèixer sota la terra de l’antiga ciutat. Tothom havia abandonat Roma. I ara la ciutat buida, que n’ha vist a tants i els ha examinat a tots, ens pertanyia només a nosaltres i al poeta que l’havia modelat, encara que només fóra per una nit, amb una imatge personal. La xafogor no acabaria aquella nit. Podíem, si ho haguérem volgut, haver anat en cercles i ningú ho haguera sabut, ni li haguera importat.

Mentre caminàvem a poc a poc a través d’un laberint de carrerons poc il·luminats, vaig començar a plantejar-me què tenia a veure amb nosaltres tot allò de Sant Clement. Com avancem en el temps, com el temps avança sobre nosaltres, com canviem i canviem i tornem al mateix. Pot ser que fins i tot s’envellira i només s’aprenguera açò. Res més. Supose que aquest era l’ensenyament del poeta. D’ací a un mes, quan torne de visita a Roma, haver estat huí ací amb Oliver semblarà un somni, com si li haguera passat a un jo completament diferent. I el desig que va sorgir ací mateix fa tres anys, quan un xic dels encàrrecs em va convidar a assistir a un cinema barat conegut pel que allí ocorria, semblarà igual d’incomplit dins de tres mesos del que era fa tres anys. Va arribar. Se’n va anar. Res no havia canviat. No s’havia alterat. El món no havia mutat. I tot i això, res seria el mateix. Tot el que queda és somiar i recordar de forma estranya.

Quan vam arribar, el bar estava tancant.

—Tanquem a les dues.

—Bé, encara tenim temps per a beure alguna cosa.

Oliver volia un martini, un martini americà.

—Quina magnífica idea —va dir el poeta.

—Jo també —va agregar algú.

En l’enorme gramola es podia sentir la cançó que havíem estat escoltant durant tot el mes de juliol.

En percebre la paraula «martini», el vell i l’editor van demanar el mateix.

—Ehi, taverniere! —va cridar Falstaff.

El cambrer ens va dir que podíem prendre vi o cervesa; el barman se n’havia anat prompte aquell dia a causa de què sa mare havia sigut portada greu a l’hospital on l’havien dut. Tothom va contindre el riure davant la forma de parlar tan incoherent del cambrer. Oliver va preguntar quant costaven els martinis. El cambrer va xisclar la pregunta a l’encarregada de la caixa. Ella li va dir el preu.

—Bé, aleshores, per què no prepare jo les begudes i tu ens cobres el preu que estimes ja que nosaltres ens preparaem les begudes que prendrem?

Va haver-hi cert dubte per part del cambrer i de la caixera. L’amo feia temps que se n’havia anat.

—Per què no? —va dir la xica—. Si tu saps com es preparen, faccia pure, avant.

Un aplaudiment per a Oliver, que es va obrir camí fins a darrere de la barra i, en qüestió de segons i després d’afegir-li gel a la ginebra i una mica de vermut, va començar a batre de forma vigorosa la coctelera. No tenien olives en la nevera del bar. La caixera va vindre a assegurar-se i va traure un bol.

—Olives —va dir, mirant a Oliver fixament a la cara com volent dir-li Ho tenies davant dels nassos i si hagueres mirat. Una mica més?

—Potser et puc temptar al fet que acceptes prendre’t un martini amb nosaltres —va dir Oliver.

—Aquesta vesprada ha sigut una bogeria. No crec que un glop la faça embogir més. Que siga xicotet.

—Vols que t’ensenye?

I va començar a mostrar-li els secrets que té preparar un autèntic martini sec. No li importava fer de barman per a l’ajudant del bar.

—On has après açò? —li vaig preguntar.

—Curs de mescles: Nivell bàsic. Cortesia de Harvard. Durant els meus anys en la universitat em guanyava la vida com a barman els caps de setmana. Després em vaig convertir en cuiner, després proveïdor de càtering. Això sí, sempre un jugador de pòquer.

Cada vegada que parlava dels seus anys universitaris, aquests adquirien una màgia intensa i incandescent, com si pertangueren a una altra vida, una vida a la qual jo no tenia accés doncs era part del passat. Eren una prova del discórrer de la seua vida, igual que ara demostrava la seua habilitat per a preparar còctels, o quan distingeix els Grappas arcans, o quan sap parlar amb totes les dones, o quan rep en la nostra casa sobres quadrats al seu nom des de tots els punts del planeta.

Mai havia envejat el seu passat, ni m’hi havia sentit amenaçat per ell. Totes aquelles facetes de la seua vida posseïen el mateix caràcter misteriós que el que va ocórrer en la vida de mon pare abans que jo nasquera però que segueixen ressonant en el present. No envejava la vida anterior a mi, ni desitjava viatjar arrere en el temps al moment en el qual ell va tindre la meua edat.

Quedàvem almenys quinze ara i ocupàvem una de les taules de fusta rústica més grans. El cambrer va donar l’últim avís per a demanar per segona vegada. En uns deu minuts, els altres clients se n’havien anat. El cambrer havia començat ja a baixar la persiana de metall, era ja l’hora de tancament per a la chiusuru. La gramola havia sigut desendollada. Si seguíem parlant, podríem quedar-nos allí fins a l’alba.

—T’he escandalitzat? —va preguntar el poeta.

—A mi? —vaig preguntar, sense entendre molt bé per què de tots els de la taula havia de dirigir-se a la meua.

—Alfredo, em tem que sap més sobre la joventut corrupta que tu —va dir Lucia—. I un dissoluto assoluto —va entonar amb una mà en la meua cara, com ja feia sempre.

—Aquest poema tracta sobre una cosa i només això —va dir Straordinario-fantastico.

—Sant Clement en realitat tracta sobre quatre. Com a mínim! —va replicar el poeta.

El tercer últim avís.

—Senta —va interrompre l’amo de la llibreria dirigint-se al cambrer—, per què no deixa que ens quedem? Ficarem a la jove en un taxi quan hàgem acabat. I pagarem. Una altra ronda de martinis?

—Feu el que vulgueu —va dir el cambrer llevant-se el davantal. S’havia donat per vençut—. Jo me’n vaig a casa.

Oliver se’m va acostar i em va demanar que tocara alguna cosa al piano.

—Què et ve de gust? —li vaig preguntar.

—El que siga.

Aquesta seria la meua forma de donar les gràcies per una de les nits més meravelloses de la meua vida. Li vaig donar un glop al meu segon martini, amb la sensació de ser tan decadent com aquells pianistes de jazz que fumen i beuen molt i que apareixen morts en un carreró al final de cada pel·lícula.

Volia tocar una mica de Brahms. Però l’instint em dictava que havia d’interpretar alguna cosa suau i contemplativa. Així que em vaig inclinar per una de les variacions de Goldberg que més em tranquil·litzaven i relaxaven. Els quinze que estàvem allí vam sospirar, la qual cosa em va agradar, doncs aquesta era l’única manera que tenia de pagar per aquella nit màgica.

Quan em van demanar que tocara una mica més, vaig proposar un capritx de Brahms. Tots van estar d’acord en què era una idea magnífica, fins que alguna cosa es va apoderar de mi i, després de tocar la primera part del capritx, sense raó aparent, vaig començar un stornello, una peça de cant popular italiana. El contrast va agafar a tots per sorpresa i van començar a cantar, encara que no a l’uníson, ja que cadascun cantava el stornello que coneixia. Cada vegada que arribàvem a la tornada, ens posàvem d’acord per a cantar el mateix, que amb anterioritat aquella vesprada Oliver i jo havíem sentit recitar a l’estàtua de Dante. Tothom estava entusiasmat i em van demanar una altra i una altra més. Els stornelli romans normalment estan una mica pujats de to i són molt animats, no com les àries lacerades i descoratjades de Nàpols. Després de la tercera, vaig mirar Oliver i li vaig dir que volia eixir a respirar una mica d’aire fresc.

—Què li ocorre? No es troba bé? —li va preguntar el poeta a Oliver.

—Sí, és només que necessita una mica d’aire fresc. No vos preocupeu.

La cambrera es va acatxar del tot i amb un braç va alçar la persiana. Vaig passar per sota de la reixeta a mitjant obrir i de sobte vaig sentir un doll d’aire fresc en el carreró solitari.

—Puc parlar amb tu? —li vaig preguntar a Oliver.

Vam passejar pel carreró, igual que dues ombres en alguna obra de Dante, el jove i el vell. Encara feia molta calor i vaig captar la llum d’un llum proper sobre el front d’Oliver. Ens vam endinsar en el profund d’un carreró extremadament silenciós, després a un altre, com si ens vérem atrets per aquests passadissos irreals, màgics i apegalosos que semblaven conduir a un món ocult i diferent, al que s’entrava en un estat d’estupor i sorpresa. Tot el que podia escoltar eren els gats i el lleuger soroll d’un rierol proper. O bé una font de marbre o una d’aquelles fontanelle municipals tan nombroses que es trobaven en qualsevol cantonada de Roma.

—Aigua —vaig pantaixar—. No estic fet per als martinis. Vaig molt borratxo.

—No hauries d’haver begut tant. Primer vas prendre whisky, després has begut, Grappa i ara ginebra.

—Ja val de tota aquesta contenció sexual de la vesprada.

—Sembles pàl·lid —va dir després d’un riure dissimulat.

—Crec que em vaig a posar dolent.

—El millor remei és deixar que ocórrega.

—Com?

—Inclina’t i fica’t els dits sencers dins la boca.

Vaig negar amb el cap.

—De cap manera.

Vam trobar un poal de brossa en la vorera.

—Mira, fes-ho ací dins.

Normalment em resistia a vomitar. Però estava massa avergonyit com per a comportar-me com una criatura. També em sentia incòmode en fer-ho davant d’ell. Ni tan sols estava segur de si Amanda ens hi havia seguit.

—Vinga, ajoca’t. Jo t’aguante el cap.

—Se’m passarà. Segur que se’m passa —intentava resistir-me.

—Obri la boca.

Vaig obrir la boca. Abans que m’adonara ho vaig tirar tot quan em va tocar la campaneta.

Era un alleujament que em sostinguera el cap, i era d’un gran coratge desinteressat fer-li-ho a algú que està vomitant. Ho haguera fet jo si li arriba a haver passat a ell el mateix?

—Crec que he acabat —vaig dir.

—Assegurem-nos que no va a eixir res més.

Com era d’esperar, una altra arcada va traure més del menjar i de la beguda de la nit.

—No mastegues els pèsols? —em va preguntar somrient.

M’encantava que em fera bromes estant jo com estava.

—Solament espere no haver-te tacat les sabates.

—No són sabates, són sandàlies.

Quasi ens morim del riure.

Quan vaig mirar al voltant, em vaig adonar que havia vomitat al costat de l’estàtua de Pasquino. Com m’agradava vomitar just al costat d’un dels sàtirs més venerats de Roma.

—Et jure que hi havia pèsols que ni tan sols havien sigut rosegats i que podien haver alimentat als xiquets de la Índia.

Més riallades. Em vaig llavar la cara i em vaig aclarir la boca amb l’aigua d’una font que ens vam trobar de camí.

Just davant de nosaltres es va aparèixer l’estàtua humana de Dante. S’havia llevat la capa i portava el cabell llarg i negre despentinat. Devia haver suat moltíssim amb aquella disfressa. Estava discutint amb l’estàtua de Nefertiti que també s’havia llevat la màscara i tenia el cabell endurit per la suor.

—Vaig a arreplegar totes les meues pertinences huí. Bona sort i que et donen.

—Que et donen a tu també. Vaffanculo.

—Fanculo tu, epoi t’inculo.

I mentre deia açò, Nefertiti li va llançar un grapat de monedes a Dante, que va intentar evitar-les, encara que una li va colpejar en la cara. «Aaaaaaaaay», va xisclar. Per un moment vaig pensar que anaven a arribar a les mans.

Vam girar en un carreró igual de fosc, solitari i lluent i després a via Santa Maria dell’Anima. Sobre nosaltres hi havia un xicotet fanal quadrat incrustat en un cantonet d’un edifici. Antigament, és probable que hi haguera un cresol de gas ací.

—El millor dia de la meua vida i acabe vomitant.

No m’estava escoltant. Em va espentar contra la paret i va començar a besar-me, mentre fregava els seus malucs amb els meus i amb els braços quasi m’alçava de terra. Tenia els ulls tancats, però vaig saber que havia deixat de besar-me per a fer una ullada al voltant; podia haver-hi gent caminant per allí. Jo no volia mirar. Que es preocupe ell. Després vam tornar a besar-nos. I, amb els ulls encara tancats, em va semblar sentir dues veus, veus d’ancians, grunyint alguna cosa semblat a un «mira aquests dos», preguntant-se si en els vells temps es podia haver vist alguna cosa així. Però no em venia de gust preocupar-me per ells. No m’importava. Si a ell no li importava, a mi tampoc. Podia passar-me la resta de la meua vida així: amb ell, de nit, a Roma, amb els ulls completament tancats, amb una cama enrotllada amb les seues. Vaig pensar a tornar allí en les següents setmanes o mesos, doncs aquell era el nostre espai.

Vam tornar al bar i tothom se n’havia anat. Ja devien ser les tres del matí, o fins i tot més. A part de per uns pocs cotxes, en la ciutat regnava un silenci de mort. Quan, per error, vam arribar a la, habitualment abarrotada, Piazza Rotonda al voltant del Panteó, aquesta es trobava estranyament buida. Hi havia algun que altre turista carregat amb unes motxilles enormes, algun borratxo i els camells habituals. Oliver va parar a un venedor ambulant i em va comprar un refresc de llima. El sabor àcid de les llimes era refrescant i em va fer sentir millor. Oliver va comprar una beguda de taronja amarga i una rodanxa de meló d’Alger. Em va oferir una mossegada, però ho vaig rebutjar. Era meravellós caminar mig borratxo amb un refresc en la mà en una nit tan calorosa com aquella, a través dels carrers de llambordes lluentes de Roma amb el braç d’algú al meu al voltant. Vam girar a l’esquerra i mentre ens dirigíem en direcció a la Piazza Febus, de sobte va aparèixer algú tocant una guitarra i cantant una cançó que no era de rock, sinó que en acostar-nos ens vam adonar que era una vella melodia napolitana. Fenesta ca lucive. Em va costar un segon reconèixer-la, però després la recordava perfectament.

Mafalda m’havia ensenyat aquella tonada uns anys abans quan era un xiquet. Era la seua cançó de bressol.

Quasi no coneixia Nàpols i, a part d’ella, el seu sèquit d’afins i alguna xicoteta visita allí amb els meus pares, quasi no tènia contacte amb cap napolità. No obstant això, els compassos d’aquella cançó tan trista havien aconseguit despertar-me un sentiment de nostàlgia molt forta pels amors perduts, per les coses que s’han anat abandonant en el curs de la vida i per les vides, com la de la meua iaia, que havien passat molt abans que la meua pròpia. La cobla havia aconseguit transportar-me a un univers pobre i desconsolat de gent simple, com els ancestres de Mafalda, desgastant-se i apurant-se en el xicotet vicoli d’un vell Nàpols la memòria del qual volia compartir amb tots els pèls i senyals amb Oliver, com si ell també, igual que Mafalda, Manfredi, Anchise i jo, fóra un company del sud que jo m’havia trobat en una ciutat portuària estrangera i que entenia perfectament per què el so d’aquella vella cançó, com una antiga pregària de difunts en la més morta de les llengües, podia fer brollar llàgrimes fins i tot en aquells que no entenien ni una paraula.

Va dir que la cançó li recordava a l’himne israelita. O estava inspirada pel poema simfònic Moldau de Smetana? O, pensant-ho millor, potser fóra un ària del Sonnambula de Bellini. Càlid, però una mica apagat, vaig dir jo, a pesar que la cançó li ha sigut atribuïda sovint. Estem clementitzant, va dir ell.

Vaig traduir les paraules del napolità a l’italià i després a l’anglès perquè ho entenguera bé. Tracta d’un jove que passa al costat de la finestra de la seua estimada, on la germana d’aquesta li diu que Nennella ha mort. De la boca de la que brollaven flors, ara només sorgeixen cucs. Adéu, finestra, doncs la meua Nenna no va a poder aguaitar mai.

Un turista, que semblava estar sol i una miqueta borratxo, m’havia sentit traduir la cançó i se’ns va acostar demanant-me encaridament que la traduïra també a l’alemany. De camí al nostre hotel, els vaig ensenyar a Oliver i a l’alemany com cantar la tornada i després ho vam repetir tots tres una vegada i una altra, mentre les nostres veus reverberaven en els carrerons estrets i humits de Roma alhora que cadascun destrossava la seua pròpia versió del napolità. Ens acomiadem del teutó en Piazza Navona. Quan vam seguir cap a l’hotel, Oliver i jo vam cantar novament la tonada junts a dos veus.

Ara, amb la distància dels anys, puc pensar que encara escolte la veu de dos joves entonant aquelles paraules en napolità dirigint-se a l’alba, sense adonar-se’n, cap d’ells, mentre s’agarraven i es besaven una vegada i una altra a través dels carrers de Roma, que aquella anava a ser l’última nit en què feren l’amor.

—Anem demà a Sant Clement —vaig dir.

—Demà és huí —va contestar.