PART 2

El mur de Monet

Cap a finals de juliol les coses van arribar a un punt crític. Semblava estar clar que després de Chiara hi havia hagut una sèrie de cotte, enamoraments, xicotetes passions, amors d’una nit, aventuretes, qui sap. Per a mi, tot açò es resumia en una: el seu piu havia estat en tots els llocs de B. Totes les xiques havien tocat aquella verga que té. A saber en quantes vagines s’havia introduït, en quantes boques. Aquella imatge em divertia. Mai em va molestar imaginar-me’l entre les cames d’una xica mentre ella estava tombada mirant cap a ell, cap als seus muscles amples, bruns i lluents movent-se a dalt i a baix com m’ho havia imaginat aquella vesprada que vaig enroscar les meues cames en el seu coixí.

Una simple mirada a les seues esquenes quan donava la casualitat d’estar revisant els seus manuscrits en el seu cel particular em feia preguntar-me on hauria estat la nit d’abans. Amb quina naturalitat i llibertat movia els seus omòplats cada vegada que es regirava, amb quina inconsciència atrapaven el sol. Van fer assaborir el mar a la dona que hi havia estat tombada sota i els havia rosegat? O sabien a crema solar? O a aquella olor que desprenien els llençols quan em vaig ficar entre ells?

Tant de bo jo tinguera uns muscles així. Potser, si els tinguera no els desitjaria tant.

Muvi star.

Desitjava ser com ell? Anhelava ser ell? O solament volia tindre’l? O tal vegada els verbs «ser» i «tindre» són totalment inadequats per a aquesta rebuscada trama del desig, en la qual posseir el cos d’algú per a poder tocar-lo i ser aquell algú al que anhelem grapejar són el mateix, senzillament són les dues ribes d’un no que flueix de nosaltres a ells i de tornada a nosaltres i una vegada més cap a ells en un circuit perenne en el qual les cavitats del cor, igual que les escotilles de l’esperança, els caus del temps i els falsos fons en el calaix que anomenem identitat comparteixen una lògica seductora d’acord amb la qual la distància més curta entre la vida real i la vida irreal, entre el que som i el que volem, és una escala de caragol designada amb la mateixa crueltat entremaliada que ho fera M. C. Escher. Quan ens havien separat a tu i a mi, Oliver? I per què jo sí ho sabia i tu no? És el teu cos el que anhele quan pense a tombar-me al seu costat cada nit o el que vull és colar-me en el seu interior i posseir-lo com si fóra meu, com vaig fer quan em vaig posar el teu vestit de bany i me’l vaig tornar a llevar, suplicant a cada segon, com no havia suplicat mai en la meua vida, que et lliscares dins de mi com si el meu cos sencer fóra el teu vestit de bany, la teua llar? Tu en mi, jo en tu…

Després va arribar el dia. Estàvem en el jardí i li vaig parlar de la novel·la que acabava de llegir.

—La que tracta del cavaller que no sap si parlar o morir. Ja m’ho has explicat.

Resultava obvi que ja li ho havia comentat i me n’havia oblidat.

—Sí.

—Aleshores, què? Ho fa o no ho fa?

—És millor parlar, va dir ella. Però ella està en guàrdia. Percep que hi ha un parany.

—Així que parla?

—No, ho eludeix.

—S’ho figura.

Vam acabar de desdejunar. Aquell dia a cap dels dos ens venia de gust treballar.

—Escolta, necessite arreplegar alguna cosa en el poble.

Alguna cosa era sempre les últimes pàgines traduïdes.

—Si vols puc anar jo.

Es va quedar assegut en silenci durant un instant.

—No, anem junts.

—Ara? —el que en realitat voldria haver dit era «De veres?».

—Què passa? Tens res millor que fer?

—No.

—Llavors anem —va ficar unes poques pàgines en la seua desfilada motxilla verda i se la va penjar dels muscles.

Des de l’últim passeig amb bicicleta junts a B., mai m’havia demanat que anara amb ell a cap lloc.

Vaig deixar la ploma estilogràfica, vaig tancar el quadern d’anotacions, vaig col·locar un got ple de llimonada damunt dels papers i ja estava llest per a anar-nos-en.

De camí al rafal creuem pel garatge.

Com era normal, Manfredi, el marit de Mafada, estava discutint amb Anchise. En aquesta ocasió l’estava acusant de aiguar les tomaques en regar-les i això estava mal fet perquè així creixien massa ràpid.

—Quedaran molt farinosos —es queixava.

—Mira, jo m’encarregue de les tomaques, tu et dediques a conduir i així estarem tots feliços.

—És que no ho entens. Durant tot el dia els estàs movent d’un costat a un altre i després a un altre —va insistir— i vas plantar alfàbrega molt a prop. Però clar, els que heu estat en l’exèrcit ho sabeu absolutament tot, per descomptat.

—El que tu digues —Anchise l’ignorava.

—Per descomptat que el que jo diga. Ara m’explique per què no et van deixar quedar-te a l’exèrcit.

—Això és, no em van deixar quedar-me.

Tots dos ens van saludar. El jardiner li va donar a Oliver la seua bicicleta.

—Ahir vaig redreçar la roda que li calia. També li vaig unflar una mica els pneumàtics.

Manfredi no podia estar més molest.

—D’ara endavant jo arregle les rodes i tu t’encarregues de les tomaques —va apuntar el conductor molt ressentit.

Anchise ens va oferir un somriure irònic. Oliver li’l va retornar.

Quan ja havíem arribat al camí de xiprers que porta a la carretera del poble li vaig preguntar.

—No t’espanta una mica?

—Qui?

—Anchise.

—No, per què? L’altre dia vaig caure quan tornava i em vaig fer una gran ferida. Ell va insistir a posar-me una mica d’un potingo embruixat. També em va arreglar la bici.

Mantenint una mà en el manillar es va alçar la samarreta i em va mostrar una crosta enorme i un blau en el costat esquerre del maluc.

—Així i tot m’espanta —vaig dir jo, repetint el veredicte de ma tia.

—Simplement és un ànima solitària.

Haguera grapejat, acariciat i lloat aquella crosta.

De camí, em vaig adonar que Oliver s’ho prenia amb calma. No estava tan apurat com de costum, sense velocitat, sense pujar el pujol amb entusiasme atlètic. Tampoc semblava tindre pressa per tornar amb els seus papers o reunir-se amb els seus amics a la platja o, com solia ocórrer, deixar-me tirat. Potser no tinguera res millor que fer. Em trobava davant el meu moment en el cel i, malgrat la meua joventut, sabia que no anava a durar molt així que era millor que ho gaudira com es presentava que arruïnar-ho amb la meua determinació excèntrica per liquidar la nostra amistat o portar-la a un altre nivell. Mai hi haurà una amistat, pensava jo, açò no significa res, només un minut de benedicció. Zwischen Immer und Nie. Zwischen Immer und Nie. Entre sempre i mai. Paul Celan.

Quan vam arribar a la piazzetta amb vista al mar, Oliver es va detindre per a comprar uns cigars. Havia començat a fumar Gauloises. Jo mai els havia provat i li vaig preguntar si me’n donava un. Va traure un cerino de la caixa, va covejar les mans prop de la meua cara i me’l va encendre.

—No estan malament, eh?

—No, gens malament.

Em recordaran a ell, a aquests dies, vaig pensar, mentre m’adonava que en menys d’un mes s’hauria esfumat sense deixar cap rastre.

Probablement aquella fóra la primera volta que em permetia explicar els dies que li quedaven d’estada entre nosaltres en B.

—Fes-li un ull a açò —va dir mentre ens passejàvem a poc a poc sota el sol de mitjana demà camí del costat de la piazzetta que s’elevava sobre els arredonits pujols.

Ben lluny i molt més avall, es podia observar la mar amb unes poques línies de bromera ratllant la badia igual que uns dofins que feien trencaven l’onatge. Un xicotet autobús lluitava per pujar el pujol, mentre que tres ciclistes uniformats es ressagaven després d’ell, queixant-se òbviament dels fums.

—Ja saps qui diuen que es va ofegar prop d’ací, no? —va comentar.

—Shelley.

—I saps què van fer la seua esposa Mary i els seus amics quan van trobar el cos?

—Cor cordium, cor de cors —li vaig respondre, fent amb açò referència al moment en què un amic va agarrar el cor de Shelley abans que les flames s’hagueren engolit tot el seu cos unflat quan el van cremar en la riba. Per què m’estava posant a prova?

—Hi ha alguna cosa que no sàpies?

El vaig mirar. Aquest era el meu moment. Podia aprofitar-ho o podia deixar-ho anar, però de qualsevol de les maneres, sabia que no podria lliurar-me d’açò. O podia assaborir el seu compliment i viure per a odiar tota la resta. Aquesta va ser probablement la primera vegada en la meua vida que vaig parlar amb un adult sense haver planejat el que anava a dir. Estava massa nerviós com per a idear alguna cosa.

—No sé res, Oliver. Res de res.

—Saps més que ningú de per ací.

Per què responia al meu to tràgic amb un estímul tan anodí per al meu ego?

—Si saberes el poc que sé sobre el que en realitat importa.

Estava surant en l’aigua, intentant no enfonsar-me però tampoc amb intenció de nadar a un lloc segur, tan sols romania allí, doncs ací estava la veritat; fins i tot encara que no poguera dir-la, o ni tan sols fer al·lusió a ella, podia assegurar que estava al nostre al voltant, igual que un collaret que acabem de perdre mentre nadem: sé que està per ací en algun lloc. Si ell sabera, si sabera de veres que estava donant-li totes les oportunitats possibles de lligar caps fins que aconseguira arribar més enllà de l’infinit.

Però si ell ho entenguera, llavors hauria sospitat, i si ho feia seria que també ho hauria viscut, observant-me des d’un carril paral·lel amb una mirada inflexible, hostil, vidrosa, mordaç i omniscient.

Va deure topar-se amb alguna cosa, encara que Déu sap què. Tal vegada volguera donar la sensació de no estar reculant.

—Quines són les coses que importen?

Estava sent una mica fals?

—Ja saps quines. A hores d’ara, tu, d’entre tots, ja hauries de saber-ho.

Silenci.

—Per què m’estàs explicant tot açò?

—Perquè vaig pensar que hauries de saber-ho.

—Perquè pensaves que hauries de saber-ho —va repetir les meues paraules a poc a poc, amb la intenció de traure’ls tot el seu significat, organitzant-les en tot moment, guanyant temps mentre les repetia. El ferro, vaig pensar, estava al roig viu.

—Perquè vull que sàpies —vaig soltar de sobte— que no hi ha ningú mes a qui li ho puga explicar, només a tu.

Hala, per fi ho havia dit.

Tenia algun sentit el que deia?

Era a punt d’interrompre i de desviar la conversa fent algun comentari sobre el mar i el temps que faria demà o sobre si seria una bona idea eixir a navegar fins a I. com solia prometre tots els anys per aquesta època mon pare.

Però a favor seu he de dir que no m’ho va permetre.

—Tens idea del que estàs dient?

En aquesta ocasió vaig desviar la meua vista al mar i amb to imprecís i cansat vaig dir el que era el meu últim viratge, la meua tapadora final, la meua fugida definitiva.

—Sí, sé perfectament el que dic i tu no estàs malinterpretant res en absolut. El que ocorre és que no m’expresse massa bé. Estàs en el teu dret de no tornar a parlar-me en la teua vida.

—Espera, estàs dient el que crec que estàs dient.

—Bé… sí —ara que ho havia dit ja tot, podia assumir certa despreocupació, aquella tonadeta lleugerament exasperada amb la qual un delinqüent, assetjat per la policia, li confessa a un dels agents com va robar la tenda.

—Espera’m ací, he de pujar un moment a agafar uns papers. No te’n vages.

El vaig observar amb un somriure confiat.

—Saps perfectament que no em vaig a moure d’ací.

Si açò no era una altra confessió llavors què era?, vaig pensar.

Mentre feia temps, vaig agafar les nostres dues bicicletes i les vaig portar cap al monument commemoratiu de la guerra, dedicat als joves del poble que van faltar a la Batalla del Piave durant la Primera Guerra Mundial. Cada poble xicotet d’Itàlia té un monument similar. Dos xicotets autobusos s’acabaven de parar davant i estaven baixant-se els passatgers: unes ancianes que venien dels pobles veïns per a comprar. Al voltant de la xicoteta plaça, els vells, la majoria homes, estaven asseguts en unes cadires xicotetes fetes amb un vímet raquític o en bancs del parc i portaven posats uns vestits vells de color marró clar. Em preguntava quanta gent hi hauria allí que encara recordara als joves combatius que es van perdre en el riu Piave. Hauries de tindre almenys vuitanta anys per a haver-los conegut i almenys una centena, si no més, per a haver sigut major que ells. Quan eres centenari, estic segur que ja has après a sobreposar-te a la pèrdua i el dolor, o t’assetgen fins que et mors? A l’edat de cent els germans obliden, els fills obliden, les persones estimades obliden, ningú recorda res, fins i tot els més desolats obliden recordar. Les mares i els pares fa ja molt que van morir. Algú se’n recordarà?

Un pensament em va recórrer la ment: arribaran a saber els meus descendents el que es va dir avui en aquesta piazzetta? Ho sabrà algú? O es diluirà en l’aire lleuger, com una part de mi desitjava que ocorreguera. Sabran com de prop de l’abisme van estar les nostres destinacions aquell dia en la piazzetta? Aquella simple idea em va divertir i em va atorgar la perspectiva necessària per a afrontar la resta del dia.

En trenta o quaranta anys, tornaré ací i recordaré la conversa que sabia que no oblidaria mai, malgrat haver-ho desitjat en ocasions. Tornaré amb la meua dona i els meus fills, els mostraré les vistes, assenyalaré la badia, els cafès locals, Li Danzing, el Grand Hotel. Després em quedaré ací dempeus i li preguntaré a l’estàtua i a les cadires de vímet i a les taules frèvoles de fusta que si recorden a algú anomenat Oliver.

Quan va tornar, el primer que va soltar va ser: «Estúpida Milani, ha barrejat les pàgines i ha de reescriure-ho tot. Així que no tinc res per a treballar aquesta vesprada, la qual cosa posposa tot un dia sencer».

Era el torn d’ell per a cercar excuses que esquivaren el tema. A mi no m’importava deixar-lo escapar si volia. Podíem parlar sobre el mar, el Piave o sobre fragments d’Heràclit com «La naturalesa agrada d’ocultar-se» o «Vaig anar a cercar-me a mi mateix». I si açò no valia, teníem el viatge a I. del que havíem estat discutint durant dies. També ens quedava, si no, el conjunt de música de cambra que ens visitaria qualsevol dia d’aquests.

De camí vam passar per una tenda on ma mare sempre demanava flors. Quan era xiquet m’agradava mirar els enormes aparadors de davant de la tenda banyats per una cortina perpètua d’aigua que baixava relliscant suaument i aportava a la tenda un aura d’encantament i misteri, que em recordava a aquelles pel·lícules en les quals la pantalla es gargotejava per a anunciar que érem a punt de presenciar una escena en retrospectiva.

—Tant de bo no haguera dit res —vaig comentar per fi.

Només pronunciar-ho, sabia que acabava de trencar el minso encanteri sorgit entre tots dos.

—Fingiré que no ho vas fer mai.

Bé, aquest era un enfocament que mai m’haguera esperat d’un home al que li agradava el món. Mai havia sentit utilitzar una frase com aquesta en la nostra casa.

—Això vol dir que encara ens parlem, però en realitat no?

S’ho va pensar.

—Mira, hi ha coses sobre les quals no podem parlar, de veritat que no podem.

Es va penjar la borsa del coll i vam començar a descendir el pujol.

Quinze minuts abans, estava en total agonia, els nervis a flor de pell, els sentiments ferits, trepitjats, triturats amb el morter de Mafalda, polvoritzats de tal manera que no es podia distingir la por de la ira o d’un mer rastre de desig. Però en aquell moment hi havia una mica d’esperança. Ara que havíem posat totes les cartes sobre la taula, el secretisme i la vergonya havien desaparegut, però amb ells també aquell polsim d’il·lusió tàcita que havia mantingut tot açò viu durant aquestes setmanes.

Només el paisatge i el clima podien alçar-me l’ànim en aquell instant. Ho va aconseguir el passeig amb bicicleta junts pel camp buit, que en aquell moment del dia ens pertanyia i baix un sol que començava a lluir sobre els terrenys exposats a banda i banda del camí. Li vaig dir que em seguira, que li ensenyaria un lloc que la majoria dels turistes i forasters mai havien vist.

—Si tens temps —vaig afegir, doncs no interessava avassallar-lo en aquell precís instant.

—Tinc temps.

Ho va dir amb un to de veu poc compromès, com si s’hi haguera assabentat d’un matís sobreactuat una miqueta còmic en les meues paraules. Però potser aquesta fóra una xicoteta concessió per a compensar-me el fet de no haver discutit el que teníem entre mans.

Ens vam desviar de la carretera principal i ens vam dirigir cap a la vora del penya-segat.

—Aquest —vaig dir a manera de prefaci amb la intenció de mantindre el seu interès intacte— és el lloc on Monet venia a pintar.

Unes palmeres xicotetes i mal desenvolupades i unes oliveres torçudes formaven el menut bosc. Després, a través dels arbres, en un pendent que anava fins a la mateixa vora del penya-segat, hi havia un monticle ombrejat en part per uns pins alts. Vaig deixar recolzada la meua bici en un d’aquells pins, ell em va imitar i li vaig mostrar el camí fins al mur.

—I ara, observa —vaig dir amb una gran satisfacció, com si li estiguera revelant una mica més eloqüent que qualsevol cosa que poguera dir en defensa pròpia.

Una cala tranquil·la i silenciosa s’obria just sota nosaltres. No hi havia signes de civilització en cap lloc, cap casa, cap embarcador, cap vaixell de pesca. Més allunyat, com sempre, es trobava el campanar de Sant Giacomo i si forçaves la vista, es perfilava una mica N. i fins i tot una miqueta més allunyat hi havia alguna cosa que semblava la nostra casa i les cases contigües; aquella en la qual vivia Vimini, la de la família Moreschi, amb les seues dues filles amb les quals Oliver és probable que haguera dormit, per separat o juntes, qui sap, i arribats a aquest punt, a qui li importava.

—Aquest és el meu lloc. Tot meu. Vinc ací a llegir. He perdut el compte de quants llibres m’he llegit ací.

—T’agrada estar sol? —em va preguntar.

—No. A ningú li agrada estar sol. Però he après a viure amb açò.

—Eres sempre tan savi? —va seguir preguntant.

Estava a punt d’adoptar un to condescendent previ a una xarrada com la qual em donaven tots els altres, sobre la necessitat de ser més extravertit, de fer més amics i després de fer amics no ser tan egoista amb ells? O açò era el preàmbul al seu paper de psiquiatra i amic de la família a temps parcial? O tal vegada, una vegada més, l’estava malinterpretant per complet?

—No sóc savi. Ja t’ho vaig dir, no sé res. Conec algun llibre i sé com col·locar una paraula darrere d’una altra, però això no vol dir que sàpia parlar sobre les coses que en realitat em preocupen.

—Però ara, en certa forma, ho estàs fent.

—Sí, en certa forma sí. Així és com normalment dic les coses: en certa forma.

Amb la vista perduda, per a no mirar-lo, em vaig asseure en l’herba i em vaig adonar que uns quants metres més enllà s’estava ajocant sobre les puntes dels seus dits, com si en qualsevol moment s’anara a posar dempeus d’un salt i tornara al lloc on havíem deixat les bicicletes.

Mai se’m va ocórrer pensar que no només l’havia portat allí per a ensenyar-li el meu xicotet món, sinó per a demanar-li al meu xicotet món que el deixara entrar, perquè així, el lloc en el qual venia a estar sol durant les vesprades d’estiu tinguera l’oportunitat de conèixer-lo, jutjar-lo, veure si em convenia, abrigallar-lo perquè jo poguera tornar ací i recordar-lo. Ací solia vindre a escapar-me de l’univers conegut i a la recerca d’un altre de la meua pròpia invenció; estava bàsicament ensenyant-li la meua plataforma de llançament. Tot el que havia de fer era una llista de les obres que havia llegit ací i sabria tots els llocs als quals havia viatjat.

—M’agrada la forma en què dius les coses. Per què sempre t’estàs menyspreant?

Em vaig encongir de muscles. M’estava criticant per criticar-me a mi mateix?

—No ho sé. Així que supose que tu no ho fas.

—Tanta por tens del que els altres puguen pensar?

Vaig negar amb el cap. Però no sabia la resposta. O potser era una pregunta tan òbvia que no necessitava contestar-la. Eren aquests moments els que em feien sentir molt vulnerable, totalment nu. Pressiona’m, posa’m nerviós i, llevat que jo et pressione a tu també, ja m’has descobert. No, no tinc resposta per a açò, però tampoc m’estava commovent. La meua primera reacció va ser deixar-lo que tornara soles a casa. Jo arribaria a temps per al sopar.

Estava esperant la meua resposta. Estava mirant-me fixament.

Aquesta, vaig pensar jo, és la primera vegada que m’atrevia a quedar-me’l mirant jo també. En la majoria de les ocasions, albirava la seua mirada i llevava la meua, la retirava perquè no volia submergir-me en la piscina clara i encantadora dels seus ulls sense haver sigut convidat i mai esperava el temps suficient com per a saber ni tan sols si seria ben rebut en ella; la retirava perquè no volia que se m’escapara res; la retirava perquè no volia admetre el que m’importava. Apartava la meua mirada perquè la seua, tan dura, em feia recordar com d’alt havia arribat i tan per sota d’ell que estava jo en la classificació. Ara, en el silenci del moment, li la vaig aguantar, no en forma de desafiament, o amb la finalitat de demostrar-li que ja no era tímid, sinó per a rendir-me, per a indicar-li com era jo, com era ell, que açò és el que volia, que tan sols hi havia veritats entre nosaltres ara i que on hi ha veritat no hi ha barreres, ni mirades furtives i, si d’ací no sorgeix res, que mai es puga dir que algun dels dos no era coneixedor del que podia haver ocorregut. No em quedaven esperances. I potser em vaig quedar mirant-lo amb una complicitat total que el reptava a besar-me, com faria algú que llança un desafiament a un altre i l’incita a escapar-se junts en un sol gest.

—Estàs posant-me les coses molt difícils.

Podria estar referint-se per casualitat al nostre encreuament de mirades?

No em vaig enfonsar. Ni tampoc ell. Sí, es referia a això.

—De quina manera estic posant les coses difícils?

El meu cor bategava massa ràpid com per a poder expressar-me amb coherència. Ni tan sols estava avergonyit per mostrar-li el meu enrogiment. Va, fes-li-ho saber, dis-li-ho.

—Perquè podria estar molt, molt mal.

—Podria? —li vaig preguntar.

Hi havia un raig d’esperança.

Es va asseure en l’herba, més tard es va tombar sobre la seua esquena amb els braços sota el cap i es va quedar observant el cel.

—Sí, podria. No vaig a fingir que no se m’ha passat pel cap.

—Seria l’últim a assabentar-me.

—Bé, doncs sí se m’ha passat. Hala. Què et pensaves que ocorria?

—Ocórrer? —vaig eixir de la pregunta a les palpentes—. No res —m’ho vaig pensar una mica més—. Res —vaig repetir, com si el que estava començant a entendre de forma vetlada fóra tan estrany que poguera allunyar-ho del meu repetint «res» i d’eixa manera emplenar els insuportables buits de silenci—. Res.

—Ja veig —va dir per fi— que ho has entès malament, amic meu —i amb un cert to de marmoló va continuar—: Si et fa sentir millor, he de contindre’m. Ja va sent hora que aprengues tu també.

—El millor que puc fer és fingir que no m’importa.

—Açò fa ja temps que ho sabem —em va interrompre.

Em sentia defraudat. Totes aquestes ocasions en què pensava que l’estava menyspreant en mostrar-li com de fàcil era ignorar-lo en el jardí, en la balconada, en la platja, havia estat sabent-ho tot i acceptant els meus moviments com la clàssica tàctica d’irritació que eren.

El seu reconeixement, que semblava obrir totes les comportes entre nosaltres, va ser precisament el que va enfonsar les meues creixents esperances. Cap a on aniríem des d’ací? Què més quedava per dir? I què ocorreria la pròxima vegada que fingírem no parlar-nos però no estiguérem segurs de si aquella fredor entre tots dos era encara una farsa?

Vam xarrer durant algun temps més, després la conversa va anar acabant-se. Ara que havíem ensenyat les nostres bases, tota tertúlia semblava irrellevant.

—Així que aquest és el lloc on Monet venia a pintar.

—Ja t’ho mostraré a casa. Tenim un llibre amb unes reproduccions precioses d’aquesta zona.

—Sí, ja m’ho ensenyaràs.

Estava interpretant el paper del condescendent. Ho odiava.

Tots dos recolzats en un braç, tots dos mirant a l’horitzó.

—Eres el xic més afortunat del món —va dir.

—No tens ni idea.

Vaig deixar que meditara la meua frase. Després, potser per a aplacar el silenci que es feia insuportable, vaig soltar.

—No obstant açò, hi ha moltes coses que estan malament.

—Quines, la teua família?

—Bé, això també.

—Passar ací tot l’estiu, llegir tot el temps, conèixer tots eixos trucs que ton pare trau a la llum en cada menjar?

De nou s’estava burlant de mi.

Vaig somriure amb certa satisfacció, però tampoc era això.

—Aleshores què és? Nosaltres?

No vaig contestar.

—Bé, doncs vegem…

I abans que poguera adonar-me, se’m va acostar furtivament. Vaig pensar que estàvem massa a prop, mai havia estat tan prop d’ell a part d’en un somni o quan em va aproximar les mans juntes per a encendre un cigar. Si acostava la seua orella una mica més podria sentir el meu cor. Ho havia llegit en alguna novel·la però fins llavors no m’ho havia cregut. Em va mirar fixament a la cara, com si li encantara i volguera estudiar-la i entretindre’s amb ella, després em va tocar el llavi inferior amb un dit i el va dirigir d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, una vegada i una altra mentre jo romania tombat, veient-lo somriure de tal manera que em feia témer que podria passar qualsevol cosa i no hauria tornada enrrere, que aquella era la seua manera de preguntar i allí estava la meua oportunitat de negar-me o dir alguna cosa i guanyar temps, per a així poder debatre-ho amb mi mateix, una vegada arribat a aquell punt. Però no em quedava temps doncs va adossar els seus llavis a la meua boca i em va fer una besada càlida, conciliadora, perfectament mesurada fins que vaig ser conscient del famèlic de la meua besada. Tant de bo sabera calibrar la meua de la forma que ho feia ell. Però la passió ens permet amagar més i en aquell instant, en el mur de Monet, si desitjava amagar-ho tot sobre mi després d’aquella besada, també estava desesperat per oblidar-ho perdent-me en el seu interior.

—Ara millor? —em va preguntar després.

No li vaig respondre, però vaig alçar la meua cara cap a ell i el vaig besar de nou, quasi de forma salvatge, no perquè estava ple de passió, ni perquè a la seua besada encara li faltava una mica de l’entusiasme que jo anhelava, sinó perquè no estava segur de si m’havia arribat a convèncer d’alguna cosa sobre mi mateix. Ni tan sols tenia clar si ho havia gaudit tant com esperava i necessitava provar-ho de nou, per a, fins i tot en el propi acte, comprovar la comprovació. El meu cap es perdia en les coses més mundanes. Un deixeble de Freud d’estar per casa haguera dit que hi havia massa negació. Vaig dissipar els meus dubtes amb una besada encara més violenta. No volia passió, no volia plaer. Potser ni tan sols volia una comprovació. I no volia xerrameca, ni xarrades irrellevants, ni xarrades rellevants, ni xarrades amb bici, ni tampoc xarrades sobre llibres. Simplement el sol, l’herba, l’esporàdica brisa marina i el perfum fresc del seu cos, del seu pit, del seu coll i de les seues aixelles. Agafa’m sense més i muda’m la pell i posa les meues entranyes a l’aire, fins que, igual que el personatge d’Ovidi, em mimetitze amb la teua luxúria, això desitjaria. Embena’m els ulls, agafa’m la mà i no em demanes que pense. Faries açò per mi?

No tenia ni idea de cap a on ens portava tot açò, però m’estava rendint a ell, centímetre a centímetre i ell havia de saber-ho, doncs notava que encara mantenia certa distància entre tots dos. Fins i tot quan les nostres cares es tocaven, els nostres cossos es trobaven molt lluny. Sabia que el que fera llavors, qualsevol moviment que realitzara, trencaria l’harmonia del moment. Així que, amb la impressió de que no hi hauria una seqüela de la nostra besada, vaig començar a comprovar l’eventual separació de les nostres boques, per a adonar-me, ara que estava fent uns xicotets esforços per a acabar-ho, de quant desitjava que no acabara, volia la seua llengua en la meua boca i la meua en la seua perquè tot en el que ens havíem convertit després d’aquestes setmanes, aquestes renyines, tants pactes i inicis que anaven acompanyats sempre per un sotrac, eren dues llengües humides regirant-se en la boca de l’altre. Només dues llengües, tota la resta no era res. Quan, per fi, vaig alçar un genoll i li’l vaig col·locar per a poder estar enfront d’ell, vaig saber que havia trencat l’encant.

—Crec que hauríem d’anar-nos-en.

—Encara no.

—No podem fer açò. Em conec. Fins ara ens havíem comportat. Havíem sigut bons. Cap dels dos havia fet res del que avergonyir-se. Mantinguem-ho així. Vull ser bo.

—No ho sigues. No m’importa. Qui es va a assabentar?

Mitjançant un moviment desesperat que sabia que no oblidaria mai si ell no ho aplacava, vaig allargar la mà cap a ell i la vaig posar sobre el seu entrecuix. No es va moure. Hauria d’haver ficat directament la mà sota els seus pantalons curts. Va intuir les meues intencions i, amb summa serenitat, que limitava amb un gest molt cordial, però una miqueta fred, va col·locar la seua mà sobre la meua durant uns segons i després, entrellaçant els seus dits amb els meus, me la va alçar.

Va haver-hi un instant de silenci ensordidor.

—T’he ofès?

—Deixa-ho.

Va sonar molt semblat al Després! que vaig escoltar per primera vegada unes setmanes abans mordaç, directe i completament trist, sense cap inflexió de l’alegria o de la passió que acabàvem de compartir. Em va tendir la seua mà i em va ajudar a incorporar-me.

De sobte es va estremir.

Em vaig acordar de la ferida del seu costat.

—He d’assegurar-me que no se m’infecta —va dir.

—Vam parar a la farmàcia en el camí de tornada.

No va respondre. Però va ser probablement el més alliçonador que podíem haver dit. Va deixar que es colara en les nostres vides l’indiscret món real: Anchise, l’arranjament de la bicicleta, les discussions sobre les tomaques, la partitura abandonada precipitadament sota el got de llimonada, tot semblava tan llunyà.

De fet, mentre ens allunyàvem del meu lloc, vam veure dues furgonetes de turistes dirigir-se cap al sud en direcció a N. Devia ser quasi migdia.

—No tornarem a parlar-nos —vaig dir mentre ens lliscàvem per l’interminable pujol amb el vent entre els nostres cabells.

—No digues això.

—És que ho sé. Parlarem de trivialitats. Trivialitats i xerrameca. Només açò. I el graciós és que ho suportaria.

—Acabes de fer una rima —va dir.

M’encantava la forma en què em donava caliu.

Dues hores més tard, durant el dinar, em vaig mostrar a mi mateix totes les proves necessàries que no seria capaç de suportar-ho.

Abans de les postres, mentre Mafalda retirava els plats i l’atenció de tots els altres estava posada en una conversa sobre Jacopone Donatodi, vaig sentir com un peu descalç i càlid fregava casualment el meu.

Vaig recordar que, en el mur, hauria d’haver aprofitat l’oportunitat per a comprovar si la pell del seu peu era tan suau com me l’havia imaginada. Ara, aquesta era l’única oportunitat que tindria.

Potser va ser el meu el que es va moure i va tocar el seu. Ell el va apartar, no a l’instant, però prou prompte, com si haguera esperat de forma conscient un interval apropiat de temps com para no fer l’efecte que l’havia retirat espantat. Jo també vaig esperar uns pocs segons més i sense haver planejat els meus moviments, li vaig donar permís al meu peu perquè començara a cercar el seu. No havia fet més que començar la recerca quan el meu dit gros es va topar amb el seu peu; amb prou faenes l’havia allunyat, com un vaixell pirata que donava contínues indicacions d’haver-se allunyat molt, però que en realitat estava ocult en la boira a amb prou faenes cinquanta metres, a l’espera de poder abalançar-se quan es presentara l’oportunitat. Quasi no vaig tindre temps suficient de fer res amb el peu quan, sense previ avís, sense donar-me l’oportunitat d’obrir-me camí o deixar que tornara a posar el meu a una distància de seguretat, va tornar a moure el seu peu amb suavitat, gentilesa i de sobte, en direcció al meu i va començar a acariciar-lo, a fregar-lo, no deixant-lo quiet en cap moment, amb la molla arredonida i llissa del seu taló rebregant el meu, de tant en tant posant tot el pes per a moure’s, però alleugerint-ho ràpidament amb una nova carícia dels dits. Durant tot el temps m’indicava que estava fent-ho amb intenció divertida i juganera, doncs era d’aquesta manera com podíem evadir-nos de la llandosa conversa que estava ocorrent a l’altre costat de la taula, però també em deia que açò no tenia a veure amb els altres i romandria entre nosaltres estrictament, perquè era només alguna cosa nostra, encara que tampoc havia de donar-li més importància de la necessària. El sigil i la tenacitat de les seues carícies van motivar un espasme en la meua columna. Em va sobrevindre un sobtat vertigen. No, no anava a plorar, no es tractava d’un atac de pànic, ni tampoc un «esvaïment», ni m’anava a córrer dins dels pantalons curts, encara que açò ho gaudira molt, molt, sobretot quan l’arc del seu peu es posava en el meu. En fer-li una ullada al meu plat per a postres i veure el pastís de xocolata esguitada amb suc de mora roja, em va donar la sensació de que algú estava tirant molta més salsa roja de l’habitual i que semblava caure del sostre sobre el meu cap fins que, de sobte, em vaig adonar que provenia del meu nas. Vaig pegar un crit i ràpidament vaig agarrar el meu tovalló i me’l vaig portar a la cara, inclinant el cap cap a arrere al màxim.

—Ghiaccio, gel, Mafalda, per favore, presto —vaig exclamar tranquil·lament per a donar la sensació de que controlava la situació a la perfecció—. Vaig pujar aquest matí als pujols. Em passa sovint —vaig dir per a disculpar-me davant els convidats.

Va haver-hi un aldarull de sons secs mentre la gent s’apressava a entrar i eixir de l’habitació. Havia tancat els ulls. Calma’t, em repetia constantment, calma’t. No deixes que el teu cos et delate.

—Va ser culpa meua? —em va preguntar quan va entrar en la meua habitació en haver dinat.

No li vaig contestar.

—Estic fet un desastre, a què sí?

Va somriure, però no va dir res.

—Asseu-te un segon.

Es va asseure en el llit, en la cantonada més allunyada. Semblava que estava visitant a un amic hospitalitzat que acabava de patir un accident caçant.

—Et posaràs millor?

—Això tinc entès. Em recuperaré —havia sentit dir açò a molts personatges en milers de novel·les. Donava a l’amant furtiu l’oportunitat d’escapar-se. Donava a tothom l’oportunitat de guardar les aparences. Restaurava la dignitat i el coratge a qui li hagueren descobert la tapadora.

—Et deixe que descanses —ho va dir com una infermera molt atenta—. Estaré per ací —va comentar abans d’eixir, de la mateixa forma que una mare diria «et deixe el llum encés»—. Porta’t bé.

Mentre intentava agafar la son, aquell esdeveniment de la piazzetta, ocorregut en algun moment entre el del monument commemoratiu de la Batalla de Piave i la nostra excursió a les muntanyes, a les quals vam pujar carregats de por, vergonya i a saber quantes coses més, semblava sorgir d’estius llunyans, d’uns altres temps, com si haguera anat amb bici a la piazzetta abans de la Primera Guerra Mundial, sent encara un xiquet, i haguera tornat com un soldat mutilat de noranta anys confinat ara en aquesta habitació, una habitació que ni tan sols era la meua, doncs havia sigut cedida a un jovenot que era la llum dels meus ulls.

La llum dels meus ulls, vaig dir, llum dels meus ulls, la llum del món, açò és el que eres, la llum de la meua vida. No tenia ni idea del que significava la llum dels meus ulls i una part de mi es preguntava d’on havia tret tal disbarat, però eren les coses sense sentit com aquestes les que feien que brollaren llàgrimes, unes llàgrimes que desitjava ofegar en el seu coixí, assecar en el seu vestit de bany, unes llàgrimes que volia que tocara amb la punta de la seua llengua i aconseguira així dissipar la meua pena.

No entenia per què havia posat el seu peu sobre el meu. Era un permís o un gest ben intencionat de solidaritat i companyonia, com el seu massatge d’amics, o una colzada desenfadada entre amants que ja no es fiquen al llit junts però que han decidit seguir sent amics i de tant en tant anar els dos al cinema? Voldria dir No se m’ha oblidat, romandrà per sempre entre nosaltres, a pesar que no eixirà res de tot açò?

Volia fugir de casa. Volia que ja fóra tardor i estar el més lluny possible. Abandonar el meu poble i el seu estúpid Li Danzing i als joves idiotes amb qui ningú en el seu sa judici desitjaria fer amistat. Deixar als meus pares i als meus cosins, que sempre competien amb mi, i a aquells residents horribles d’estiu amb els seus projectes acadèmics estranys que sempre acabaven acaparant tots els banys de la meua part de la casa.

Què ocorreria si el torne a veure? Sagnaria de nou, ploraria, em correria en els pantalons? I si el veia amb una altra persona, de passeig com solia fer a la nit prop de li Danzing? I si en lloc d’una dona fóra un home?

Havia d’aprendre a evitar-lo, a tallar tots els llaços, un a un, com fan els neurocirurgians quan separen una neurona d’una altra, un desig tormentós d’un altre, no havia de tornar al jardí, havia de deixar d’espiar-lo, deixar d’anar a les nits al poble, detestar-me a mi mateix una estona cada dia, com un addicte, un dia, una hora, un minut, un segon infectat d’excrements darrere l’altre. Podia aconseguir-ho. Sabia que açò no tenia futur. Suposant que vinguera a la meua habitació aquella nit. O fins i tot millor, suposant que em prenguera unes quantes copes i anara jo a la seua i et diguera tota la veritat a la cara, Oliver: Oliver, vull que em posseïsques. Algú ha de fer-ho i per què no anaves a ser tu. Correcció: vull que sigues tu. Intentaré no ser el pitjor novell de la teua vida. Simplement tracta’m com tractaries a algú amb qui esperes no tornar a topar-te mai. Ja sé que açò no sona massa romàntic però estic lligat per tants nusos diferents que necessite una solució gordiana. Així que apura’t.

Ho farem. Després tornaré a la meua habitació i em llavaré. Més tard, jo seria el que de forma ocasional col·locaria el meu peu sobre el seu i esperaria a veure la seua reacció.

Aquell era el meu pla. Aquesta era la forma en què el trauria del meu organisme. Esperaria al fet que tothom se n’haguera anat al llit. Controlaria els llums. Entraria en la seua habitació per la balconada.

Toc, toc. No, millor no cridar. Estava segur que dormia nu. I si no estava sol? Em quedaria escoltant una estona en la balconada abans d’entrar. Si hi haguera algú amb ell i ja fóra tard per a emprendre una retirada precipitada, dina: «Adreça incorrecta!». Sí, això: adreça incorrecta. Un toc de frivolitat per a salvar la cara. I si estava sol? Entraria en pijama. No, millor només amb la part de baix. Sóc jo, diria. Què fas ací? No em puc dormir. Vols que et porte una mica de beure? No és una beguda el que em cal. Ja n’he pres prou per a traure valor i vindre des de la meua habitació fins a la teua. He vingut a per tu. No ho faces més difícil, no parles, no em dónes cap raó i no actues com si d’un moment a un altre anares a cridar demanant ajuda. Sóc molt més jove que tu i l’única cosa que aconseguiries fent saltar l’alarma o amenaçant-me amb dir-li-ho a ma mare seria quedar com un idiota. I just després, em llevaria els pantalons del pijama i m’introduiria en el seu llit. Si no em tocara, llavors jo el tocaria jo a ell, i si no em corresponguera, deixaria que la meua boca es dirigira a llocs on mai abans havia estat. La gràcia d’aquelles paraules em va divertir. Sexe intergalàctic. El meu estel de David, el seu estel de David, els nostres colls sent un, dos jueus units des de temps immemorials. I si res d’això funcionara, me n’aniria a per ell, intentaria defensar-se i lluitaríem, m’asseguraria d’excitar-lo mentre m’atrapara, alhora que jo li embolicaria amb les meues cames com a una dona, fins i tot li faria mal en el costat que s’havia ferit quan va caure de la bicicleta, i si tot açò no funcionara, llavors cometria la humiliació definitiva, i amb aquesta humiliació li demostraria que l’avergonyit era ell, no jo, que jo havia arribat amb veritat i bondat humana en el meu cor i que l’estava deixant en els seus llençols per a recordar-li com havia menyspreat la petició de companyonia d’un jove. Si dius que no a açò t’envien a l’infern de cap.

I si no li atreia? Diuen que de nit tots els gats…, i si no li agradava res de res? Amb tot havia d’intentar-ho. I si s’enfada i s’ofèn de debò? «Ix d’ací, eres un malalt, un desgraciat i un merdes retorçut». La besada era una prova suficient que alguna cosa li agradava. Per no esmentar el del peu. Amor ch’a null’amato estimar perdona.

El peu. L’última vegada que va provocar una reacció tal en mi no va ser quan em va besar sinó quan va estrènyer el polze contra els meus muscles.

No, va haver-hi encara una altra ocasió. En un somni, quan va entrar en la meua habitació i es va tombar damunt de mi i jo vaig fingir estar dormit. Una nova correcció: en un somni vaig sospirar de forma molt suau per a dir-li: «No te’n vages, estàs convidat a continuar, simplement no em digues que ho sabies».

Més tard, quan em vaig despertar, tenia moltes ganes de prendre un iogurt. Records de la infància. Vaig anar a la cuina i em vaig trobar a Mafalda taciturna guardant la vaixella que havia sigut rentada unes hores abans. Devia haver-se tirat una migdiada també i s’acabava d’alçar. Vaig veure una bresquilla enorme en la cistella de la fruita i vaig començar a pelar-la.

—Faccio io —em va dir mentre intentava arrabassar-me el ganivet de les mans.

—No, no, faccio da me —vaig contestar amb la intenció de no ofendre-la.

Volia tallar-la i després fer aquells trossos encara més xicotets i els resultants en uns altres més xicotets encara. Fins que es convertiren en àtoms. Teràpia. Després vaig agafar un plàtan, el vaig pelar molt espaiet i vaig començar a trossejar-lo en fines tires que després vaig tallar en cubs. Després un albercoc. Una pera. Dàtils. Després vaig agafar el recipient gran i iogurt de la nevera i vaig afegir el que quedava i els trossos de fruita a la batedora. Finalment, per a donar-li un toc de color, vaig tirar unes maduixes agafades de l’hort. M’encantava el zumzeig de la batedora.

No eren unes postres que a Mafalda li resultaren familiars, però em deixava fer-ho a la meua manera en la cuina sense interferir com si estiguera complaent a algú a qui ja havien fet el suficient mal. La molt rabosa ho sabia tot. Devia haver vist això del peu. No em llevava els ulls de damunt en cap moment, com si s’estiguera preparant per a arrabassar-me el ganivet quan ho l’acostara a les venes.

Després de barrejar el beuratge, ho vaig tirar en un got gran, vaig llançar una palleta com si fóra un dard i vaig dirigir-me al pati. De camí, vaig entrar en el saló i vaig agafar un llibre enorme de fotografies dels quadres de Monet. El vaig col·locar en una xicoteta estufa al costat de l’escala. No anava a ensenyar-li el llibre. El deixaria allí. Ell ho entendria.

Una vegada en el pati, vaig veure ma mare prenent el te amb dues germanes que havien vingut des de S. per a jugar al bridge. La quarta jugadora arribaria en qualsevol moment.

Des de la part de darrere, la del garatge, arribaven els ressons d’una discussió sobre futbol entre el seu xofer i Manfredi.

Vaig portar la meua beguda a la part més allunyada del pati, vaig traure una hamaca i, de cara al reixat allargat, vaig intentar gaudir de l’última mitja hora de sol. M’agradava asseure’m i contemplar com en acabar el dia s’estenia una llum estranya prèvia a l’ocàs. Aquest era el moment en què un se n’anava a prendre l’últim bany del dia, encara que tampoc estava mal quedar-se allí llegint.

M’agradava sentir-me tan descansat. Potser els antics savis tingueren raó: no fa mal fondre’s amb l’entorn de tant en tant. Si continuava sentint-me així, més tard aniria a tocar un o dos preludis o fugides, o potser una fantasia de Brahms. Vaig engolir més iogurt i vaig posar la cama en la cadira del costat.

Vaig tardar una estona a adonar-me que estava adoptant una pose.

Volia que apareguera per ací i em sorprenguera així de relaxat. Ell tenia poca idea del que estava planejant per a la nit.

—Està Oliver per ací? —em vaig girar a preguntar-li a la meua mare.

—No ha eixit?

No vaig dir res. Ja estava cansat dels «doncs estaré per ací».

Després d’una estona, Mafalda va vindre a endur-se el got. Ne vuoi un altro di questi?, em va preguntar si en volia un altre d’allò com si es referira a un licor estrany el nom del qual no italià, si és que en tinguera algun, no li interessara en absolut.

—No, potser isca.

—I on aniràs a aquestes hores? —em va preguntar donant a entendre que es referia a l’hora per a sopar—. Sobretot després de l’estat en què et trobaves a l’hora de dinar. Em preocupes.

—No passarà res.

—Bé, jo t’he intentat avisar.

—No et preocupes.

—Signora —va cridar, tractant de guanyar-se el suport de la meua mare. La meua mare va coincidir que no era bona idea.

—Llavors aniré a nadar.

Qualsevol cosa abans que estar explicant les hores fins a la nit.

Quan estava baixant les escales cap a la platja, em vaig trobar un grup d’amics. Estaven jugant al voleibol en l’arena. Què si volia jugar? No, gràcies, he estat malalt. Els vaig deixar solos i em vaig acostar a l’enorme roca, em vaig quedar mirant-la una estona i després vaig mirar al mar que semblava dirigir un onejant raig de llum des de l’aigua fins a la meua cara, com en un quadre de Monet. Em vaig endinsar en l’aigua tèbia. No estava feliç. Volia estar amb algú, però no m’importunava estar sol.

Vimini, a la qual va haver de portar allí algun dels altres, va dir que havia sentit que no em trobava bé.

—Nosaltres els malalts… —va començar.

—Saps on està Oliver? —li vaig preguntar.

—No ho sé. Vaig pensar que estava pescant amb Anchise.

—Amb Anchise? Aquest boig! L’última vegada quasi es maten.

No va respondre. Estava contemplant la posta de sol.

—T’agrada, a què sí?

—Sí —li vaig contestar.

—A ell també li agrades, més que ell a tu, creu-me.

Era la impressió que li donava a ella?

No, ho havia dit Oliver.

Quan li ho havia dit?

Fa temps.

Coincidia amb el temps en què quasi havíem deixat de parlar-nos. Fins i tot ma mare em va portar a un a part durant aquella setmana i em va suggerir que fóra més educat amb el nostre cauboi. Aquella mania d’entrar i eixir de les habitacions sense només un hola indiferent no estava bé.

—Crec que té raó —va dir Vimini.

Em vaig encongir de muscles. Mai abans m’havien esdevingut tals contradiccions. Era una agonia alguna cosa similar a la ira el que s’estava forjant en el meu interior. Vaig intentar centrar el cap i concentrar-me en l’ocàs davant nosaltres, de la mateixa forma que la gent que és a punt de respondre al polígraf visualitza llocs serens i plàcids per a ocultar la seua agitació. Però també estava forçant-me a pensar en altres coses perquè no volia grapejar ni malgastar cap pensament que tinguera a veure amb el d’aquesta nit. Pot ser que ell diguera que no, pot ser que fins i tot decidira abandonar la nostra casa i, si li pressionaven, dir el perquè. Açò era tot el que m’anava a permetre pensar.

Una reflexió horrible es va apoderar de mi. Què ocorreria si, ara mateix, anara a revelar o a donar pistes sobre el que havia ocorregut en el nostre passeig amb bicicleta al poble a algun dels amics que havia fet entre els xics d’allí, o a tota aquella gent que sol·licitava convidar-lo a sopar? En el seu lloc haguera sigut capaç de mantindre la boca tancada davant tal secret? No.

I així i tot, m’havia demostrat que podia donar-se i rebre’s el que jo desitjava de forma tan natural que un es preguntava per què era necessari tant de turment retorçat i tanta vergonya, veient que no feia falta un gest tan complicat podent, per exemple, comprar un paquet de cigarrets, o passar un porro, o parar-se just davant d’una de les xiques de la part de darrere de la piazzetta a la nit i, després de pactar un preu, pujar amb ella per a compartir uns minuts.

Quan vaig tornar de nadar, encara no hi havia ni rastre d’ell. Vaig indagar. No, no havia tornat. La seua bici estava en el mateix lloc on l’havia deixat al migdia. I Anchise havia tornat feia unes hores. Vaig pujar a la meua cambra i des de la balconada vaig intentar obrir-me pas entre les ventalles de la seua habitació. Estaven tancades amb pastell. L’única cosa que podia veure a través del cristall eren els pantalons curts que portava posats durant el sopar.

Vaig intentar fer memòria. Tenia posat un vestit de bany quan va entrar en la meua habitació aquella vesprada i em va prometre que es quedaria per ací. Vaig fer una ullada des de la balconada amb l’esperança de veure el vaixell, en cas que haguera decidit tornar a eixir amb ell. Estava amarrat en a l’embarcador.

Quan vaig baixar, mon pare prenia uns còctels amb un reporter de França.

—Per què no toques alguna cosa? —em va preguntar.

—Non mi va —vaig respondre—. No estic d’humor.

—E perché non ti va? —em va inquirir, com si discrepara del meu to de veu.

—Perché non mi va —li vaig respondre de mala manera.

Després d’haver lliurat una barrera tan difícil aquell matí, em donava la sensació de que podia expressar obertament qualsevol trivialitat que se’m passara pel cap.

Mon pare va dir que potser jo també havia de prendre una copa de vi amb ells.

Mafalda va anunciar el sopar.

—No és massa prompte per a sopar? —vaig preguntar.

—Són més de les vuit.

Ma mare estava acompanyant a una de les seues amigues que havia vingut amb cotxe i se n’havia d’anar.

Agraïa que el francès estiguera assegut a la vora de la butaca, aparentant ser a punt d’alçar-se per a anar al saló, encara que encara romanguera a la butaca, sense moure’s. Sostenia amb ambdues mans un got buit, forçant mon pare, que acabava de preguntar-li què pensava de la incipient temporada operística, perquè es mantinguera assegut mentre acabava de respondre-li.

El sopar es va posposar encara uns cinc o deu minuts. Si arribava tard, no soparia amb nosaltres. Però si ocorria això significava que estava sopant en un altre lloc. Jo no volia que sopara en cap lloc que no fóra allí amb nosaltres.

—Noi ci mettiamo a tavola, asseguem-nos —va dir ma mare.

Em va demanar que m’asseguera al seu costat.

El seient d’Oliver estava buit. Ma mare es va queixar que almenys havia d’haver-nos avisat que no vindria a sopar.

Mon pare va dir que potser fóra una vegada més culpa del vaixell. Aquella embarcació havia de ser desarmada del tot.

—Però la barca està baix —vaig dir jo.

—Aleshores ha de ser per la traductora. Qui va ser el que em va dir que tenia que veure la traductora aquella vesprada? —va preguntar ma mare.

No havia de mostrar signes d’ansietat. O que m’importava. Havia de guardar la calma. No volia tornar a sagnar. No obstant açò, aquell moment, que semblava d’una felicitat total, en el qual vam anar amb bicicleta a la piazzetta i tant abans com després de la nostra xarrada, pertanyia ara a un altre segment temporal, com si li haguera succeït a un altre jo, en una altra vida que no era molt diferent a la meua, però prou distant com per a aconseguir que els pocs segons que ens separaven semblaren anys llum. Si posava el meu peu al terra i fingia que el seu estava just darrere de la pota de la taula, aquell sòl, com si fóra una nau espacial que acabara d’apagar el seu dispositiu d’ocultació o un fantasma que haguera sigut cridat pels vius, es materialitzaria de sobte com un plec en l’espai i diria: Sé que has sentit la crida. Allarga la cama i em trobaràs.

No havia passat molt temps quan l’amiga de ma mare, que en l’últim instant va decidir quedar-se a sopar, va ser convidada a asseure’s on jo m’havia situat durant el sopar. El lloc pactat per a Oliver va ser retirat immediatament.

La retirada es va dur a terme de manera concisa, sense un polsim de pesar o remordiments, de la mateixa forma en què es llevaria una pereta que ja no funciona o es rebutjarien els sobrants càrnics d’un be que en el seu moment va ser un animal de companyia, o de la manera en què es llevarien els llençols i les mantes d’un llit en el qual acaba de morir algú. Apresa, agafa això, i lleva-ho de la meua vista. Vaig observar com desapareixien els seus coberts, les estovalles individuals, el tovalló, tot el seu ser. Va ser un presagi del que anava a ocórrer en menys d’un mes. No vaig mirar Mafalda. Odiava aquests canvis d’última hora en la taula. Feia un gest amb el cap en retret a Oliver, a ma mare, al món en general. A mi també, supose. Sense ni mirar-la sabia que els seus ulls estaven escrutant la meua cara per a creuar-se amb els meus i mantindre la mirada, és per açò pel que estava evitant llevar la vista del meu semifreddo, que m’encantava, i ella ho sabia i me l’havia situat ací perquè, malgrat el semblant repressor de la seua cara que vigilava cadascun dels meus moviments, ella sabia que jo sabia que sentia llàstima per mi.

Aquella nit, més tard, mentre tocava alguna cosa al piano, em va donar una bolcada el cor en creure que havia escoltat com una moto parava al costat de la porta. Algú l’havia acostat fins a casa. Podia estar equivocat. Em vaig esforçar per percebre els seus passos, des del so de la sola sobre la graveta fins a l’emmudit batre de les seues espardenyes mentre pujava per les escales que donaven a la nostra balconada. Però no va entrar ningú a casa.

Molt, molt després, en el llit, vaig distingir una mica de música que provenia d’un cotxe que s’havia detingut en la carretera principal, més enllà del passeig dels pins. Es van obrir les portes. Va haver-hi una portada. El cotxe va arrancar. La música va començar a dissipar-se. Simplement va quedar el so de l’onatge i de la graveta rastellada pels peus ganduls d’algú que està molt concentrat en els seus pensaments o una mica borratxo.

I si de camí a la seua cambra li donara per entrar en la meua cambra per a dir-me: Només estava apuntant el cap abans de ficar-me en el llit per a veure com et trobaves. Tot bé?

No responc.

Estàs cabrejat?

No responc.

Estàs cabrejat!

No, en absolut. Però em vas dir que et quedaries per ací.

O siga, que estàs cabrejat.

Però per què no t’has quedat per ací?

Em mira, i com si fórem dos adults. Ja saps per què.

Perquè no t’agrade.

No.

Perquè mai t’agrada.

No. Perquè no et convinc.

Silenci.

Creu-me, fes-me cas.

Alce la cantonada del llençol.

Diu que no amb el cap.

Només un segon.

Torna a negar-se. Em conec.

Ja li havia sentit usar aqueixes paraules abans. Volen dir: Em muir per fer-ho, però pot ser que no aconseguisca controlar-me una vegada que comencem, així que millor no comence. Quin gran aplom dir-li a algú que no pots tocar-lo perquè et coneixes.

Bé, doncs si no vas a fer res amb mi, pots almenys llegir-me una història?

Em conformava amb açò. Volia que m’explicara un conte. Una mica de Chéjov o de Gogol o de Katherine Mansfield. Lleva’t la roba, Oliver, i fica’t en el meu llit, deixa’m acariciar la teua pell, posa el teu pèl sobre la meua carn, el teu peu sobre el meu, encara que no fem res, arraulim-nos, tu i jo, quan la nit s’estén en el cel i llegim històries sobre gent inquieta que sempre acaba quedant-se desolada i odien estar sols perquè sempre són ells mateixos amb els qui no suporten estar tot sol.

Traïdor, vaig pensar a l’espera d’escoltar la porta de la seua cambra xerrotejar en obrir-se i de nou en tancar-se. Traïdor. Què fàcil ens oblidem. Estaré per ací. Clar. Mentider.

Mai se’m va ocórrer pensar que jo també era un traïdor, que en algun lloc de la platja prop de la seua casa una xica m’havia estat esperant, tots els dies, i que, com Oliver, no m’ho havia ni replantejat.

El vaig sentir eixir al replanell. Jo havia deixat la porta de la meua cambra entreoberta de forma intencionada, amb l’esperança que la llum del vestíbul es colara prou com per a mostrar el meu cos. Tenia la cara contra la paret. Depenia d’ell. Va passar per davant de la meua porta. No es va parar. Ni tan sols ho va dubtar. Res.

Vaig sentir com es tancava la seua porta.

Uns pocs minuts després la va obrir. Em va donar una bolcada el cor. Per a llavors ja estava suant i podia sentir la humitat en el meu coixí. Vaig escoltar alguns passos més. Després vaig percebre com es tancava amb pestell en el bany. Si encenia la dutxa volia dir que havia fet l’amor. Vaig escoltar el soroll de la banyera i després va encendre la dutxa. Traïdor. Traïdor.

Vaig esperar fins que isquera. Però tardava moltíssim.

Quan per fi em vaig decidir a fer una ullada en el passadís, em vaig fixar que la meua habitació estava completament a les fosques. La porta s’hi havia tancat, hi havia algú en la meua cambra? Podia distingir el perfum del seu xampú Roger & Gallet tan prop de mi que vaig arribar a pensar que si alçava el braç tocaria la seua cara. Estava en la meua habitació, dempeus en la foscor, estàtic, com si intentara decidir si s’animava a despertar-me o a cercar el meu llit en la penombra. Oh, beneïda nit, vaig pensar, beneïda nit. Sense dir una paraula em vaig esforçar per albirar el contorn de la bata que tantes vegades m’havia posat després que ell la usara, el seu llarg cinturó de tovallola penjant tan prop de mi, fregant-me la cara tan suaument mentre romania dempeus al meu costat, preparat per a deixar que caiga la toga a terra en qualsevol moment. Hauria vingut descalç? I hauria tancat la meua porta amb clau? Tindria el piu tan dur com jo i li estaria sobreeixint de la bata, motiu pel qual el cinturó m’acariciava la cara? Estaria fent-me pessigolles en la cara a posta? No pares, no pares, no pares mai. La porta va començar a obrir-se sense previ avís. Per què l’obria ara?

Havia sigut solament l’aire. Un colp de vent la havia tancada. I un altre la va obrir. El cinturó que hi havia fregat la meua cara amb tanta picardia no era més que la mosquitera fregant-me cada vegada que respirava. Fora, podia escoltar com corria l’aigua en el bany, semblaven haver passat hores i hores des que va entrar al bany. No, no era la dutxa, sinó la cadena. No funcionava bé del tot, i esporàdicament soltava tota l’aigua quan era a punt de desbordar-se, per a després tornar a omplir-se i buidar-se una vegada i una altra, i així tota la nit. Quan vaig eixir a la balconada i vaig albirar el perfil blavós del mar, sabia que estava clarejant.

Vaig tornar a despertar-me una hora després.

Durant el desdejuni, com era habitual, vaig fingir no donar-me ni compte de la seua presència. Va ser ma mare la primera que, en veure’l, va exclamar: Ma guardi unpo’ quant’epallido, però què demacrat que està. Malgrat uns comentaris tan sincers, va continuar usant un to formal en dirigir-se a Oliver. Mon pare va alçar la vista i va continuar llegint el periòdic.

—Espere que feres l’agost anit, en cas contrari hauré de contestar ton pare.

Oliver va trencar la part de dalt dels seus dos ous passats per aigua usant la vora de la cullera. Encara no havia après.

—Jo mai perd, Pro —es dirigia a l’ou de la mateixa manera que mon pare li parlava al periòdic.

—Et deixa ton pare?

—Sempre m’he finançat jo. He pagat les meues despeses des que anava a escola primària. Era quasi impossible que no ho acceptara.

L’envejava.

—Vas beure molt anit?

—Vaig fer això i altres coses —estava untant mantega en el pa.

—Preferisc no saber-ho —va dir el meu pare.

—Tampoc mon pare vol saber-ho. I per a ser-te completament franc, em sembla que a mi tampoc m’interessa recordar-ho.

Feia açò pel meu bé? Mira, mai va a ocórrer res entre nosaltres i com més prompte t’ho fiques en el cap, abans estarem tots més tranquils.

O es tractava d’una postura diabòlica?

Admirava la gent que parlava dels seus vicis com si foren parents llunyans als quals havia après a suportar doncs no podia renegar d’ells. Vaig fer açò i unes altres coses. A mi tampoc m’interessa recordar-ho —igual que ell, jo em conec— es referien de forma directa a una esfera de l’experiència humana a la qual només tenien accés els altres, jo no. Com desitjava poder dir una cosa així algun dia, com per exemple que no em venia de gust recordar el que havia fet la nit anterior, en plena esplendor matinera. Em preguntava quines eren les altres coses que necessitaven d’una dutxa. Et dutxaves per a sentir-te millor ja que el teu organisme no podia suportar-ho més? O et vas dutxar per a oblidar, per a eliminar qualsevol rastre de la degradació i la indecència de la nit anterior? Ah, proclamar tots els teus vicis per a moure el cap en senyal de desaprovació i purificar-ho tot amb un suc d’albercoc acabat de fer pels dits aritmètics de Mafalda i fer sonar els llavis en acabar.

—Estalvies els guanys?

—Ho estalvie i ho invertisc, Pro.

—Tant de bo haguera tingut aquell cap a la teua edat; m’haguera estalviat moltes decisions equivocades —va dir mon pare.

—Decisions equivocades tu, Pro? Sincerament, ni imaginant-ho et veig prenent una decisió equivocada.

—Açò és perquè em veus com una figura, no com un ésser humà. Pitjor encara: com un ancià. Però va haver-hi alguna que altra. Em referisc a decisions equivocades. Tothom travessa un període de traviamento: quan prenem, per posar un exemple, un camí diferent en la vida, l’altra via. El propi Dante ho va fer. Alguns es recuperen, uns altres fingeixen fer-ho, uns altres mai tornen, alguns s’escuallen fins i tot abans de començar i uns altres, per la por a no prendre decisions, es troben seguint un camí equivocat durant tota la seua vida.

Ma mare va sospirar de forma melodiosa. Era la seua manera d’avisar als presents que açò podia convertir-se en una conferència improvisada d’aquell gran home.

Oliver va començar a trencar un altre ou.

Tenia unes bosses enormes sota els ulls i un aspecte bròfec.

—A voltes el traviamento resulta ser el camí correcte, Pro. O tan bo com qualsevol un altre.

Mon pare, que per a llavors ja estava fumant, va assentir de forma pensativa. Aquesta era la seua manera de fer patent el seu desconeixement del tema i la seua disposició a rendir-se davant els quals sabien sobre aquest tema.

—A la teua edat jo no sabia res, però avui dia tothom sap de tot i parlen, parlen i parlen.

—Potser el que Oliver necessita és dormir, dormir, dormir.

—Aquesta nit, li promet, signora P., que no hi haurà ni pòquer, ni beguda. Em posaré roba neta, revisaré els meus manuscrits i havent sopat veurem tots junts la tele i jugarem a canastra, com els vells en Little Italy. Però abans —va afegir amb un somriure de satisfacció— necessite veure a Milani un moment. No obstant açò aquesta nit, ho promet, seré el xic que millor es comporte de tota la Riviera.

I açò va ser el que va ocórrer. Després d’una breu escapada a B., es va convertir en l’Oliver «verd» durant tot el dia, un xiquet no major que Vimini, amb tota la candor i cap dels seus dards. També hi havia un enorme ram de flors que havien enviat de la floristeria local. «Has perdut el cap», va dir ma mare. Havent dinat, va dir que anava a tirar-se una migdiada, la primera i l’última durant la seua estada entre nosaltres. I sí que se la fer doncs quan es va despertar, cap a les cinc de la vesprada, estava tan fresc com si s’haguera llevat deu anys de damunt: les galtes roges, els ulls descansats i havia desaparegut la seua sobrietat. Podia haver passat per algú de la meua edat. Com havia promès, aquella nit ens vam seure tots junts no hi havia convidats i vam veure pel·lícules romàntiques en la tele. La millor part va ser com tots, incloses Vimini, que passava per allí, i Mafalda, el seient de la qual es trobava prop de la porta del saló, replicava cada escena, predeia com acabaria i en ocasions s’indignava i es burlava de les estupideses de la història, dels actors i dels protagonistes. Per què? Què hagueres fet tu en el seu lloc? L’haguera deixat, açò haguera fet. I tu, Mafalda? Bé, al meu entendre, crec que hauria d’haver-li dit que sí la primera vegada que li va preguntar i no titubejar tant temps. Exactament el mateix que dic jo. Va rebre el que es mereixia. I punt.

Només ens van interrompre una vegada. Va ser una telefonada des d’Estats Units. A Oliver li agradava que les seues converses telefòniques foren extremadament curtes, quasi abruptes. Vam escoltar com va pronunciar el seu inevitable Després!, va penjar i abans que ens adonàrem estava de tornada investigant què s’havia perdut. Mai feia cap comentari després de penjar. Mai li preguntàvem. Tothom alhora es va oferir voluntari per a explicar-li el que havia ocorregut en la trama, inclòs mon pare, la versió del qual del que s’havia perdut Oliver era menys precisa que la de Mafalda. Hi havia molt de soroll, per la qual cosa ens vam perdre la majoria del que va ocórrer durant la seua curta trucada. Vam riure molt. En algun moment, mentre ens trobàvem totalment concentrats en semblant drama, Anchise va entrar al saló i, desenrotllant una samarreta vella i xopada, ens va mostrar la pesca de la vesprada: un llobarro gegantesc que aniria destinat al dinar o al sopar de l’endemà i hi havia suficient per a tots els que es volgueren unir. Mon pare va decidir tirar-li una mica de Grappa a tothom, fins i tot li’n va donar unes gotes a Vimini.

Aquella nit, tots ens en vam anar prompte al llit. El dia havia sigut esgotador. Em vaig quedar profundament dormit, doncs quan em vaig despertar ja estaven retirant els utensilis del desdejuni.

Me’l vaig trobar tombat en l’herba amb un diccionari a la seua esquerra i un coixí groc sota el pit. Tenia l’esperança de trobar-lo sobri o que estiguera del mateix humor que havia tot el dia d’ahir. Però ja estava ficat del tot en el seu treball. Em vaig sentir estrany en trencar el silenci. Vaig tindre la temptació de tornar al meu costum de fingir que no l’havia vist, però ara era més difícil de fer, sobretot quan dos dies abans m’havia dit que s’havia adonat de la meua xicoteta actuació.

El fet de saber que estàvem fingint canviaria alguna cosa si tornàvem a no parlar-nos?

És probable que no. Potser obrira fins i tot encara més la bretxa, doncs era difícil per a qualsevol dels dos creure que seríem tan estúpids com per a aparentar precisament el que ja havíem confessat que era una farsa. Però no podia aguantar-me.

—Et vaig estar esperant l’altre dia —em semblava a ma mare quan li retreia mon pare que arribara a casa tan tard sense explicació. Mai vaig pensar que arribaria a sonar tan malcarat.

—Per què no vas baixar al poble? —va ser la seua resposta.

—No sé.

—Ho vam passar bé. T’hagueres divertit. Descansaries almenys?

—Més o menys. Inquiet, però bé.

Va tornar a quedar-se mirant la pàgina que havia estat llegint i pronunciava amb afectació i en silenci les síl·labes, potser per a demostrar que estava molt concentrat en aquella fulla.

—Aniràs al poble al matí?

Sabia que li estava interrompent i m’odiava per açò.

—Després, tal vegada.

Hauria d’haver enxampat la indirecta, i ho vaig fer. Però una part de mi es negava a creure que algú podria canviar tan ràpidament.

—Jo tinc pensat anar al poble.

—Ja veig.

—Un llibre que havia demanat ha arribat per fi. He d’arreplegar-lo en la llibreria hui al matí.

—Quin llibre?

—Armancia.

—Si vols jo ho arreplegaré.

El vaig mirar. Em sentia com un xiquet que, malgrat totes les disculpes i indirectes, es veu incapaç de recordar als seus pares que li havien promès que li portarien a la tenda de joguets. No feia falta anar-se’n per les branques.

—És que tenia l’esperança que poguérem anar plegats.

—Et refereixes a com l’altre dia? —va afegir com si estiguera ajudant-me a dir el que no m’atrevia a esmentar jo només, però alhora complicant les coses en fingir no recordar-se’n de les dates exactes.

—No crec que es torne a repetir res com el de l’altre dia —volia donar la sensació de mantindre la noblesa i la gravetat en la meua derrota—, però sí, alguna cosa així —podia mostrar-me també indecís.

Que jo, un xic extremadament tímid, trobara el valor per a dir alguna cosa així només podia ser a causa d’una cosa: a un somni que havia tingut dos o potser tres nits seguides. En el somni, Oliver m’havia estat suplicant amb aquestes paraules: «Em mataràs si pares». Tot i que recordava el context, però m’avergonyia tant que em mostrava reticent, fins i tot enfront de mi mateix, a admetre-ho. Havia col·locat una cortina al seu al voltant i només podia tirar alguna ullada furtiva i precipitada.

—Aquell dia pertany a un plec temporal totalment diferent. Hauríem d’aprendre a no bellugar més les coses.

Oliver m’escoltava.

—La veu de l’experiència és el teu més valuós tret.

Ell havia alçat els ulls i estava mirant-me fixament a la cara, la qual cosa em va provocar una sensació d’incomoditat.

—Tant t’agrade, Elio?

—Que si m’agrades? —volia sonar incrèdul, com si estiguera qüestionant que ell ho haguera dubtat. Però llavors m’ho vaig pensar millor i vaig començar a suavitzar el to de la meua pregunta amb un intencionat i evasiu potser, que suposadament devia significar per descomptat, quan de sobte vaig soltar—: Que si m’agrades? T’idolatre.

Ja està, ja ho havia dit. Volia que la paraula l’espantara i li caiguera com un carxot perquè anara seguit instantàniament per unes carícies d’allò més lànguides. Què és un simple agradar quan s’està barrejant la possibilitat d’idolatrar? Però també volia que aquell verb actuara com una punyada que el deixara «KO» com els que propina, no la persona que està enamorada de tu, sinó un amic íntim per a dir-te en privat: Escolta, crec que has de saber que aquell o aquell altre t’idolatra. «Idolatrar» semblava implicar més del que ningú s’atreviria a dir en aquelles circumstàncies; així i tot era el més segur i en última instància el més tèrbol que se’m va ocórrer dir. Em vaig haver de reconèixer el mèrit per llevar-me la veritat de damunt, encara que sempre em guardava un as en la mànega per si de cas havia de retirar-ho immediatament en anar massa lluny.

—Aniré amb tu a B. —va dir—, però no em dónes més discursos.

—Ni discursos, ni res. Ni una paraula.

—Què et sembla si agafem les bicicletes en mitja hora?

Oh, Oliver, em vaig dir al mi mateix de camí a la cuina a per alguna cosa per a picar, ho faré tot per tu. Pujaré a les muntanyes amb tu, et tiraré una carrera fins al poble, no assenyalaré el mar quan arribem al mur, t’esperaré en el bar de la piazzetta mentre tu visites la traductora, i tocaré el monument al soldat desconegut mort en Piave i no diré una paraula, t’ensenyaré el camí a la llibreria i aparcarem les bicis fora de la tenda per a entrar junts i eixir junts i et promet, et promet, et promet que no diré res de Shelley o Monet, ni em rebaixaré a dir-te que fa dues nits vas afegir un anell de vida a la meua ànima.

Vaig a gaudir d’això simplement pel que és, em dic una vegada i una altra. Som dos joves de viatge amb bici, i anem a anar al poble i tornar, i nadarem, jugarem al tennis, menjarem, beurem i, ja a la nit, ens trobarem en la mateixa piazzetta on dos matins abans ens vam dir tant i alhora tan poc. Ell estarà amb una xica, jo estaré amb una altra xica i pot ser que fins a siguem feliços. Tots els dies, si no desbarate les coses, conduirem fins al poble i tornarem, i fins i tot si açò és tot el que està disposat a donar, ho agafaré. Estaria disposat a conformar-me amb menys, amb tal de viure amb aquestes restes trillades.

Aquell matí vam anar amb bicicleta fins al poble i vam acabar amb la seua traducció ràpidament, però tot i després de prendre un cafè ràpid en el bar, la llibreria no obria. Així que ens vam entretindre per la piazzetta, jo em vaig quedar mirant el monument commemoratiu, S’observava les vistes de la badia clapejada, cap dels dos va esmentar res del fantasma de Shelley, que ens vigilava a cada pas pel poble i ens enviava mes senyals que el pare de Hamlet. Sense pensar-ho, em vaig preguntar que com podia ser possible que algú s’ofegara en aquell mar. Vaig somriure immediatament doncs vaig comprendre la seua intenció de fer marxa enrere, la qual cosa va provocar una mirada còmplice entre tots dos, com una besada humida i apassionada a la meitat d’una conversa entre dos individus que, sense pensar-ho, han connectat amb els llavis de l’altre a l’abrusador desert roig que tots dos havien situat de forma intencionada entre ells per a així no cercar a les palpes els seus cossos nus.

—Vaig pensar que no anàvem a esmentar… —vaig començar a dir.

—Sense discursos. Ho sé.

Quan vam tornar a la llibreria, vam deixar les nostres bicicletes fora i vam entrar.

Em vaig sentir especial. Com si li mostrara a algú una capella privada, un cau secret, el lloc on, com va ocórrer amb el mur, un ve a estar sol, a somiar amb els altres. Ací és on vaig somiar amb tu abans que entrares en la meua vida.

M’agradava com es desembolicava en la llibreria. Era curiós però no estava del tot concentrat, interessat encara que no despreocupat, fluctuant entre un Mira el que he trobat i un Com pot ser que una llibreria no tinga tal o tal llibre?

El llibreter havia demanat dues còpies Armancia de Stendhal, una edició en rústica i una altra més cara en tapa dura. Portat per un impuls vaig dir que em portava les dues i les vaig apuntar en el compte de mon pare. Després li vaig demanar a l’assistent un bolígraf, vaig obrir l’edició de luxe i vaig escriure: Zwischen Immer und Nie, per tu en silenci, en algun lloc d’Itàlia, en la dècada dels vuitanta.

Durant els pròxims anys, si encara seguia en el seu poder la còpia, desitjava que li dolguera. Millor encara, desitjava que algun dia algú, ensumant entre els seus llibres, obrira aquest volum de Armancia i li preguntara: Dis-me, qui estava en silenci, en algun lloc d’Itàlia, en la dècada dels vuitanta? I aquell instant vull que senta alguna cosa tan punxant com la pena i més terrible que el penediment, fins i tot una mica de llàstima per mi, perquè aquell matí en la llibreria açò era el que jo havia rebut, doncs era tot el que ell em va poder oferir. Potser riguera per llàstima pel que va posar un braç al meu al voltant, i entre tal onada de clemència i remordiment que ens caminava rondant com si es tractara d’un corrent subterrani indefinit i eròtic que portava forjant-se molts anys, volia que recordara el matí en el mur de Monet quan el vaig besar, no la primera sinó la segona vegada, i li vaig deixar la meua saliva en la seua boca doncs desitjava de forma desesperada tindre la seua en la meua.

Va comentar alguna cosa sobre que aquell regal era el millor que havia rebut en tot l’any. Em vaig encongir de muscles per a llevar-li importància a aquells agraïments formals. Potser simplement volia que ho repetira.

—M’alegre. Tan sols volia agrair-te el matí que hem passat —i abans fins i tot que ell pensara a interrompre’m, vaig afegir—: Ja ho sé. Sense cap tipus de discurs.

Mentre anàvem costera avall, vam passar al costat del meu lloc, i en aquesta ocasió vaig ser jo qui va mirar en una altra direcció, com si ni tan sols em recordara. Estic segur que si l’haguera mirat en aquell moment, ens hauríem dedicat la mateixa mirada infecciosa que ens esborrem de la cara en recordar la mort de Shelley. Tal vegada açò ens haguera acostat més l’u a l’altre, encara que només fóra per a recordar-nos la distància a la que necessitàvem estar ara. Potser, en mirar cap a un altre costat, sabent que així evitàvem els «discursos», havíem trobat una manera de somriure’ns, doncs estava segur que sabia que jo sabia que ell sabia que estava evitant esmentar l’ocorregut en el mur de Monet, i que el fet d’evitar-nos, que semblava estar allunyant-nos, en realitat, es tractava d’una situació íntima de sincronia perfecta que cap dels dos desitjava dissipar. Açò està també en el llibre dels quadres, podia haver dit, però em vaig mossegar la llengua. Sense discursos.

No obstant açò, si en els següents viatges amb bici junts em preguntava, ho soltaria tot.

Li diria que encara que muntàvem amb bicicleta tots els dies per a anar al nostre lloc favorit en la piazzetta on tenia la intenció de no dir mai res a destemps, cada nit, quan sabia que estava en el llit, obria les ventalles i eixia a la balconada, amb l’esperança que ell haguera sentit la tremolor dels cristalls, seguit del grinyol delator de les velles frontisses. L’esperava allí, vestit només amb la part de baix del pijama, llest per a exclamar, si em preguntava què feia allí, que la nit era massa calorosa i l’olor de la citronella era insuportable i per tant preferia estar allí dempeus, sense dormir, sense llegir, simplement observant, doncs no aconseguia dormir-me, i si em preguntava per què no aconseguia dormir-me, tan sols li contestaria que no volia saber-ho, o fent marrada, li diria que m’havia promès no creuar mai al seu costat de la balconada, en part perquè tenia molta por d’ofendre’l, però també perquè no volia posar a prova la corda de parany invisible que es trobava entre nosaltres. De quina corda parles? De la corda de parany que de nit, si el meu somni és molt realista o he pres més vi de l’habitual, podia creuar fàcilment, després espentar la teua porta perquè s’obrira i dir, Oliver, sóc jo, no puc dormir, deixa que em quede amb tu. Eixa corda!

La corda de parany sorgia a qualsevol hora de la nit. Un mussol, el propi so de les ventalles d’Oliver xerrotejant per l’efecte del vent, la música d’una discoteca distant que obri tota la nit en un poble veí, una refrega entre gats a les tantes o el crepitar de la llinda de fusta de la meua habitació, qualsevol cosa em despertava. Però açò ho sabia des de la infància i, igual que un cervatell somnolent que espetega la cua davant la presència d’un insecte intrús, sabia com llevar-m’ho de damunt i tornar a dormir-me instantàniament. No obstant açò, a voltes, qualsevol simplesa, com una sensació de vergonya o de temor, aconseguia obrir-se camí entre el meu somni i em rondava, em vigilava mentre dormia i acostant-se a la meua oïda em murmurava No tinc intenció de despertar-te, de veritat, torna a dormir-te, Elio, segueix dormint, mentre jo m’esforçava per recuperar el somni al que era a punt de reincorporar-me en qualsevol moment i del que podia fins i tot reescriure l’argument si ho intentara una mica més.

Però no aconseguia agafar la son i estava segur que no un, sinó dos pensaments tormentosos em vigilaven, com si anaren una parella d’espectres que prenen forma en eixir de la boira de la il·lusió: desig i vergonya, l’anhel per poder obrir la meua finestra de bat a bat i sense pensar-ho entrar en la seua habitació tot nu i, d’altra banda, la meua constant incapacitat per a arriscar gens ni mica i aconseguir tot açò. Allí estava vigilant el llegat de la meua joventut, les dues mascotes de la meua vida, la fam i la por, i em deien Hi ha hagut molts abans que tu que es van arriscar i van obtenir recompensa, per què vas a ser menys? No hi ha resposta. Molts van tirar la tovallola, per què has de fer-ho tu també? No hi ha resposta. I després va aparèixer ridiculitzant-me com sempre: Si no és després, Elio, llavors quan?

Aquella nit, una vegada més, va haver-hi una contestació, encara que va arribar en un somni que en si mateix era un somni dins d’un altre. Em vaig despertar amb una imatge que va donar més informació de la qual volia saber, com si, malgrat la meua franca constatació del que volia d’ell i de com ho volia, hi haguera encara alguns clavills que haguera evitat. En aquest somni vaig aprendre per fi el que el meu cos devia saber des del principi. Estàvem en la seua habitació i, al contrari que en totes les meues fantasies, no era jo qui tenia l’esquena contra el llit sinó Oliver, jo estava damunt d’ell, observant en el seu rostre una expressió molt acalorada, que es conforma amb poc, que fins i tot en els meus somnis m’arrancava profundes emocions i que m’exposava alguna cosa que no haguera sabut o endevinat mai: que no donar-li el que desitjava atorgar-li a qualsevol preu potser fóra el pitjor crim que mai cometera en la meua vida. Anhelava amb desesperació lliurar-li alguna cosa. En contrast, obtindre semblava tan anodí, tan vulgar, tan mecànic. I després el vaig escoltar, com si per a llavors ja ho sabera. «Em mataràs si pares», va dir entre pantaixos sabent que ja m’havia dit aquelles mateixes paraules unes quantes nits abans en un altre somni, però que havent-les pronunciat ja una vegada, era lliure de repetir-les quan li vinguera de gust sempre que em visitara en somnis, fins i tot encara que cap dels dos semblava saber si la seua veu procedia de mi o si el meu record d’aquelles paraules explotava en el seu interior. La seua cara, que semblava estar percebent la meua passió i en fer-ho m’excitava, em va oferir una imatge de bondat i de foc que mai havia experimentat i mai m’haguera imaginat en cap semblant. Aquesta imatge seua anava a convertir-se en una llampareta de nit en la meua vida, mantenint-me en suspens en aquelles nits en què faria de tot menys donar-me per vençut, reavivant els meus desitjos cap a ell quan volia que desaparegueren, avivant les brases del coratge quan temia que un rebuig poguera dissipar qualsevol besllum d’orgull. La seua mirada es tornava com la xicoteta foto d’un ser estimat que els soldats se’n porten al camp de batalla i no solament els fa recordar que hi ha coses bones en la vida i que la felicitat els espera, sinó que també els fa pensar que eixa cara mai els perdonarà si tornen a casa en una bossa per a restes humanes.

Aquestes paraules van fer que anhelara i intentara coses que mai m’havia cregut capaç de fer.

Sense considerar el molt que ell desitjava no tindre res amb mi, sense pensar en aquells amb els quals havia entaulat amistat i segurament estiguera dormint cada nit, qualsevol que m’haguera revelat així la seua humanitat mentre jeia nu sota el meu cos, encara que només fóra en somni, no podia ser molt diferent en la vida real. Així era ell en realitat; tota la resta era accidental.

No: també era l’altre, l’home del vestit de bany roig.

Era només que no podia permetre’m tindre l’esperança de veure’l sense portar cap vestit de bany.

Si durant el segon matí després del de la piazzetta vaig trobar el valor per a insistir a anar al poble amb ell, a pesar que era obvi que ell no volia ni parlar amb mi, va anar només perquè quan el vaig mirar i el vaig veure verbalitzant el que acabava d’escriure en la seua llibreta, em vaig recordar de les seues altres paraules de pregària: «Em mataràs si pares». Quan li vaig lliurar el llibre en la llibreria, i més tard vaig insistir a pagar els gelats doncs convidar a gelat també significava passejar amb bici pels tortuosos i estrets carrers de B. i per tant estar junts una estona més, era també per a donar-li les gràcies per aquell «Em mataràs si pares». Fins i tot quan li vaig prendre el pèl i li vaig dir que no hi hauria cap discurs, va ser perquè estava bressolant de forma secreta el «Em mataràs si pares», molt més valuós ara que qualsevol reconeixement per la seua banda. Aquell matí ho vaig escriure en el meu diari, però vaig evitar esmentar que havia sigut un somni. Volia tornar anys després i creure, encara que només fóra per un moment, que ell havia pronunciat de veritat aquelles paraules de súplica. El que anhelava preservar era el pantaix turbulent en la seua veu que va romandre amb mi durant diversos dies i que m’afirmava que si era capaç d’aconseguir que li agradara tot açò en els meus somnis durant cada nit de la meua vida, llavors construiria tota la meua vida amb somnis i acabaria amb tota la resta.

Mentre baixàvem a tota velocitat passem pel meu lloc, al costat de les oliveres i els camps de girasols que roden el seu cap cap a nosaltres quan ens llisquem cap a les pinedes, vam deixar arrere els dos vagons de tren que van perdre les seues rodes fa ja unes quantes generacions però que encara mantenen l’escut de la Casa dels Savoia, vam passar per davant de la filera de comerciants gitanos que ens desitgen la mort a crits perquè quasi freguem a les seues filles, em vaig girar i li vaig xiular «Em mataràs si em pare».

Ho vaig dir per a posar paraules seues en la meua boca, per a assaborir-les durant una estona abans d’emmagatzemar-les en el meu amagatall, de la mateixa forma que els pastors d’ovelles trauen al seu bestiar al pujol quan fa calor però ho fiquen en la quadra a tota velocitat quan el temps refreda. En cridar les seues paraules les estava fent carn i donant-los major vida, com si tingueren vida pròpia ara, més perllongada i més cridanera que no podia governar ningú, com la durada d’un ressò que ha rebotat ja en els penya-segats de B. i ha anat a capbussar-se en l’onatge on el vaixell de Shelley es va topar amb la tempesta. Li retornava a Oliver el que li pertanyia, lliurant-li les seues paraules amb el desig implícit que me les tornara a dir de nou, com en el meu somni, doncs ara era el seu torn per a pronunciar-les.

Durant el dinar, ni una paraula. En dinar es va asseure en el jardí a l’ombra per a fer, com ja ens havia anunciat, el treball de dos dies. No, no anava a anar al poble aquella nit. Potser demà. Tampoc anava a jugar al pòquer. Posteriorment va pujar a la seua cambra.

Uns pocs dies abans tenia el seu peu sobre el meu. Ara ni tan sols em mirava.

Més o menys a l’hora del sopar, va tornar a baixar a per una mica de beure. «Trobaré a faltar tot açò, senyora P.», va dir amb el cabell lluent després de la dutxa vespertina, la seua faceta de «estel» enlluernador sobretota la resta. Ma mare va somriure, la muvistar seria benvinguda en qualsevol moment. Després va realitzar l’usual passeig curt amb Vimini per a ajudar-li en la cerca del seu camaleó mascota. Mai vaig arribar a entendre del tot què veien l’un en l’altre, però donava la sensació de ser molt més natural i espontani que qualsevol de les coses que ell i jo compartíem. Mitja hora després estaven de tornada. Vimini se n’havia pujat a una figuera i sa mare li va dir que anara a llavar-se abans per a sopar.

Durant el sopar, ni una paraula. Havent sopat va desaparèixer en el pis de dalt.

Haguera jurat que cap a de les deu es va escapar de forma silenciosa i se’n va anar al poble. No obstant açò podia veure la llum de la seua cambra a l’altre costat de la balconada. Projectava una tènue banda obliqua ataronjada cap al replanell al costat de la meua porta. De tant en tant el sentia moure’s.

Vaig decidir cridar un amic per a preguntar-li si anava a anar al poble. Sa mare em va contestar que ja se n’havia anat, i sí, era probable que haguera anat al mateix lloc. En vaig cridar a un altre. També se n’havia anat. Mon pare em va preguntar que per què no cridava a Marzia, que si l’estava evitant. No és que l’estiguera evitant, però era una xica molt conflictiva, al que mon pare em va replicar dient que si pensava que jo no ho era. Quan la vaig cridar em va dir que no tenia pensat anar a cap lloc aquella nit. La seua veu posseïa un fred tètric. Cridava a manera de disculpa.

—Havia sentit que estaves malament.

—No va ser res —vaig contestar—. Puc passar-me per allí, arreplegar-te amb la bicicleta i baixem junts a B.

Em va dir que m’acompanyaria.

Els meus pares estaven veient la televisió quan me’n vaig anar de casa. Podia escoltar els meus passos en la graveta. No em molestava el soroll. Em feia companyia. Ell ho sentiria també, vaig pensar.

Marzia es va reunir amb mi en el jardí. Estava asseguda en una vella cadira de ferro forjat amb les cames estirades cap a davant i tan sols els seus talons en contacte amb el terra. Portava posat un jersei. Em va dir que li havia fet esperar massa. Vam deixar la seua casa a través d’una drecera que era molt més costeruda, però ens va portar al poble en no res. La llum i la bullícia de l’animada vida nocturna de la piazzetta inundaven els carrerons adjacents. En un dels restaurants tenien el costum de traure unes taules de fusta diminutes a la vorera quan la clientela desbordava la seua capacitat. Quan vam entrar en la plaça, l’enrenou i la commoció es van apoderar de mi amb una sensació d’ansietat i deficiència. Marzia es trobava amb uns amics, uns altres s’inclinaven per les burles. Fins i tot estar amb ella em suposava un cert repte. No volia ser desafiat.

En lloc d’unir-nos a algunes de les persones que coneixíem en les cafeteries, ens vam quedar dreta en la cua per a comprar-nos dos gelats. Em va demanar també que li comprara cigarrets.

Després, amb els nostres cons de gelat, vam començar a caminar amb despreocupació per la piazzetta, obrint-nos pas d’un carrer a una altre. M’agradava quan les llambordes brillaven en la foscor. M’agradava la manera en què ella i jo passejàvem vagament per la ciutat amb les nostres bicicletes en la mà mentre escoltàvem les distants tertúlies televisives que sorgien de les finestres. La llibreria encara estava oberta i li vaig preguntar si li importava que entrara. No, no li importava, entraria amb mi. Vam deixar les nostres bicicletes recolzades en la paret. La cortina de comptes per a les mosques donava pas a una habitació humida, plena de fum i de cendrers que desbordaven. L’amo tenia pensat tancar prompte, però el quartet estava tocant música de Schubert i una parella de turistes joves grapejava els llibres de la secció d’engonals, potser a la recerca d’una novel·la amb color local. Què diferent era d’aquell matí en el qual no hi havia ni un ànima i la llum del sol encegadora i l’olor a cafè acabat de fet inundaven aquell espai. Marzia va fer una ullada per sobre del meu muscle quan vaig agafar un poemari de la taula i vaig començar a llegir algun dels poemes. Era a punt de passar la pàgina quan em va dir que no havia acabat encara de llegir-la. Açò m’agradava. En veure com parella que estava al costat de nosaltres es va decidir a comprar una novel·la italiana traduïda, em vaig immiscuir en la seua conversa i els vaig persuadir en contra de la seua elecció.

—Aquesta és molt millor. Té lloc a Sicília, no ací, però igual siga la millor novel·la italiana escrita en aquest segle.

—Hem vist la pel·lícula —va dir la xica—. Així tot, és tan bé com Calvino?

Em vaig encongir de muscles. Marzia seguia interessada en el mateix poema i estava rellegint-lo.

—Calvino no és ningú en comparació d’aquest, és com comparar perles amb bijuteria. Però només sóc un xiquet, què sabré jo.

Altres dos joves adults vestits amb jaquetes de vestir estiuenques, sense corbata, estaven discutint sobre literatura amb l’amo, els tres estaven fumant. En la taula al costat de la caixa hi havia un munt de gots de vi mig buits i al seu costat una botella enorme de vi de Porto. Em vaig fixar que els turistes sostenien uns gots buits. Era obvi que durant la presentació del llibre s’havia obsequiat al públic amb un vi. L’amo ens va veure i amb una mirada silenciosa que demanava disculpes per interrompre, ens va preguntar si volíem una mica de Porto també. Vaig observar Marzia i em vaig encongir de muscles, donant-li a entendre que semblava que ella no volguera. L’amo, encara en silenci, va assenyalar la botella i va negar amb el cap burlonament en senyal de desaprovació, volent dir que era una llàstima tirar un vi tan bo, per la qual cosa podríeu ajudar-nos a acabar-lo abans de tancar la tenda. Finalment vaig acceptar i Marzia també. Per educació li vaig preguntar quin era el llibre que s’havia presentat. Un altre home, al que jo no havia vist perquè estava llegint alguna cosa en una xicoteta habitació contigua, va dir el títol: Se l’amore. Si l’amor.

—Està bé? —vaig preguntar.

—Una merda —va respondre—, i sé del que parle, l’he escrit jo.

Li tenia enveja. Envejava la lectura del seu llibre, la presentació, els amics, els afeccionats que havien arribat de les zones properes per a donar-li l’enhorabona en aquella llibreria xicoteta, en la nostra menudeta piazzetta del nostre minúscul poble. Hi havia mes de cinquanta gots buits. Anhelava la seua posició privilegiada per a menysprear-se.

—Em dedica un exemplar?

—Con piacere —em va contestar, i abans que l’amo li poguera lliurar un retolador, ell ja havia tret el seu Pelikan—. No estic molt segur que aquest llibre siga del teu estil, però… —i va deixar que la frase s’esvaïra en el silenci amb una mescla d’humilitat total i un remot tint de fingida fanfarroneria, que es traduïa com Em vas demanar que et signara i jo simplement m’alegre d’assumir el rol del poeta famós que tots dos sabem que no sóc.

Vaig decidir comprar-li així mateix un exemplar a Marzia i li vaig sol·licitar que també li’l dedicara, la qual cosa va fer, acabant el seu nom amb un gargot interminable.

—No crec que tampoc siga para tu, signorina, però…

Llavors, de nou vaig tornar a demanar-li al llibreter que els apuntara en el compte del meu pare.

Mentre estàvem drets al costat de la caixa, vam observar com tardava el llibreter a embolicar cada exemplar en paper de xarol groc al que li va afegir un lacet i sobre el llacet va posar l’adhesiu amb el segell platejat de la tenda. Em vaig acostar a ella i, potser simplement perquè la tenia tan a prop, la vaig besar darrere de l’orella.

Va semblar estremir-se, però ni es va moure. Vaig tornar a besar-la. Després, contenint-me, li vaig murmurar a cau d’orella si li havia molestat.

—Per descomptat que no —em va contestar, també entre murmuris.

Fora no va poder evitar-ho.

—Per què m’has comprat aquest llibre?

Per un moment vaig pensar que m’anava a preguntar que per què li havia besat.

—Perché mi andava, perquè m’apetia.

—Sí, però per què l’has comprat per a mi? Per què m’has comprat un llibre a mi?

—No entenc per què ho preguntes.

—Qualsevol idiota entendria el motiu de la meua pregunta. Però tu no. Clar!

—Seguisc sense seguir-te.

—Eres tot un cas!

Em vaig quedar mirant-la sorprés pel to d’empipament i disgust de la seua veu.

—Si no m’ho dius m’imaginaré qualsevol cosa i llavors em sentiré fatal.

—Eres un tocacollons. Dóna’m un cigar.

No és que no intuïra el que volia dir, però no em podia creure que m’haguera enxampat amb tanta facilitat. Potser no volia creure el que ella volia dir per por d’haver de respondre pel meu comportament. M’havia comportat de forma falsa a propòsit? Podia seguir malinterpretant el que em deia sense sentir-me completament deshonest?

Llavors se’m va ocórrer una brillant idea. Potser havia ignorat totes i cadascuna de les seues senyals a posta: per a allunyar-la de mi. És una estratègia trista i inútil.

Només llavors, i mitjançant una tàctica de rebot que em va enxampar per sorpresa, vaig caure en el compte. Havia estat Oliver fent el mateix amb mi? Ignorant-me de forma intencionada tot el temps per a atraure’m més?

No seria açò el que va voler dir quan em va comentar que havia endevinat els meus intents d’ignorar-lo?

Vam deixar la llibreria i ens vam encendre dos cigars. Un minut després vam escoltar un baluern metàl·lic. L’amo estava baixant la persiana de la tenda.

—Tant t’agrada llegir? —em va preguntar mentre ens dirigíem lentament en la foscor cap a la piazzetta.

La vaig mirar com si m’haguera preguntat si m’agradava la música, o el pa amb sal i mantega, o la fruita fresca a l’estiu.

—No em malinterpretes —va continuar—, al mi també m’agrada llegir. Però no li ho dic a ningú.

Per fi algú que diu la veritat, vaig pensar. Li vaig preguntar per què no li ho deia a ningú.

—No ho sé… —açò semblava més una manera de sol·licitar temps per a pensar o una forma d’evadir-se abans de contestar—. La gent que llig s’oculta. Oculten qui són. La gent que s’amaga no sempre aprova la seua pròpia forma de ser.

—Tu ocultes qui eres en realitat?

—A voltes, tu no?

—Jo? Supose que sí —i llavors, contradient els meus propis impulsos, em vaig trobar formulant dubitativament una pregunta que d’una altra forma mai m’haguera atrevit a fer—. T’amagues de mi?

—No, de tu no, bé, potser una mica sí.

—Què m’amagues?

—Saps exactament el què.

—Per què dius això?

—Per què? Doncs perquè crec que pots fer-me mal i no vull que em facen mal —després va meditar durant un instant—. No crec que tingues intenció de fer mal a ningú, però sempre estàs canviant d’opinió, sempre escapolint-te perquè ningú sàpia on estàs. Em fas por.

Caminàvem tan a poc a poc que quan es van detindre les bicicletes no ens vam adonar. Em vaig inclinar cap a davant i la vaig besar suaument en els llavis. Va agafar la seua bicicleta, la va col·locar en la porta d’una tenda tancada i, després de recolzar-se contra la paret, em va dir «Besa’m una altra vegada». Fent ús de la pota de cabra de la meua bici, la vaig deixar enmig del camí i, una vegada que estàvem a prop, vaig agafar la seua cara entre les meues mans i em vaig inclinar cap a ella mentre començàvem a besar-nos, vaig posar les meues mans sota la seua faldilla, va posar les seues mans en el meu cabell. M’encantaven la seua simplicitat, la seua innocència. Podia trobar-les en cada paraula que pronunciava aquella nit —desinhibida, sincera, humana— i en la manera en què els seus llavis corresponien als meus, sense embuts, sense exageració, com si la connexió entre els llavis i els malucs del seu cos anara fluïda i instantània. Una besada en la boca no era el preludi d’un contacte més exhaustiu, ja era un contacte total en si. L’única cosa que separava els nostres cossos era la roba i no em va enxampar per sorpresa que ella posara una mà entre tots dos, dins dels meus pantalons i diguera: «Sei duro, duro». Aquella franquesa sense traves i tan relaxada va fer que se’m posara encara més dura.

Volia mirar-la, perdre’m en els seus ulls mentre em sostenia en la seua mà, dir-li quant de temps feia que desitjava besar-la, confessar-li que la persona que l’havia cridat aquella nit i l’havia arreplegat a casa ja no era aquell xic fred i apagat, però se’m va avançar: «Baciami ancora, besa’m de nou».

Vaig tornar a fer-ho, però el meu cap estava ja en el mur. Havia de proposar-li-ho? Amb les bicis arribaríem en cinc minuts, sobretot si utilitzàvem la drecera i ens obríem camí a través del camp d’oliveres. Sàvia que ens toparíem amb altres amants per allí. D’altra banda teníem la platja. Ja l’havia utilitzat abans. Tothom ho feia allí. Podia proposar-li la meua habitació, ningú a casa s’assabentaria, o no li importaria en absolut.

Una imatge va passar pel meu cap: ella i jo asseguts tots els dies en el jardí després del desdejuni, ella amb un bikini sol·licitant-me que baixara per a acompanyar-la a nadar.

—Ma tu mi vuoi veramente bene, t’importe de veritat? —em va preguntar. Procedia aquella pregunta del no-res o es tractava d’alguna cosa semblat a aquella mirada ferida que necessita d’una cura que m’havia estat perseguint des que havíem eixit de la llibreria?

No arribava a entendre com aquella audàcia i aquell pesar, el Sei duro i el Ma tu mi vuoi veramente bene, podien coexistir tan propers. Tampoc aconseguia desxifrar com algú aparentment tan vulnerable, indecisa i ansiosa per fer confidències a algú sobre les seues incerteses poguera, amb tan sols un gest d’una imprudència desvergonyida, ficar-se en els meus pantalons, agarrar-me el piu i rebregar-lo.

Mentre la besava apassionadament, amb les nostres mans toquejant el cos de l’altre, em vaig descobrir redactant la nota que li passaria per sota de la porta d’Oliver aquella nit: No suporte el silenci. Necessite parlar amb tu.

Quan em vaig decidir a colar la nota per sota de la seua porta ja estava clarejant. Marzia i jo havíem fet l’amor en un lloc apartat de la platja, un lloc anomenat L’Aquari, en el qual s’aglutinaven de forma irremeiable tots els condons de la nit que suraven entre les roques com els salmons que remunten el riu i queden atrapats en l’aigua estancada. Vam quedar veure’ns més tard aquell dia.

Ara, quan em dirigia de tornada a casa, adorava la seua olor en el meu cos, en les meues mans, no faria res per a eliminar-ho. Ho mantindria amb mi fins que ens tornàrem a veure a la vesprada. Una part de mi encara es delectava amb aquesta ona d’indiferència cap a Oliver recentment adquirida i benèfica que fregava amb l’aversió, la qual cosa m’agradava i m’informava com d’inconstant era últimament. Potser pressentira que tot el que volia era ficar-me al llit amb ell per a acabar amb ell i que decidira instintivament que no desitjava tindre res a veure amb mi.

I pensar que fa unes nits havia sentit una gran urgència per donar la benvinguda al seu cos en el meu que quasi em fa saltar del meu llit per a anar a cercar-ho a la seua habitació. Ara la idea no podia ni ocórrer-se’m. Potser tot aquest embolic amb Oliver haja sigut una recalfada canicular i ja m’havia lliurat d’ell. Per contra, simplement fer olor de Marzia en la meua mà em feia estimar a totes les dones que hi ha en cada dona.

Sabia que aquella sensació no anava a durar massa i que, com li ocorre a tots els addictes, era fàcil renegar d’una addicció just després d’una dosi.

Amb prou faenes una hora després, Oliver tornaria a la meua au galop. Després d’asseure’m en el llit al costat d’ell i oferir-li el palmell de la mà i dir-li «Mira, olora açò» i després observar com ensuma la meua mà mentre la subjecta amb suavitat entre les seues, col·locaré per fi el meu dit cor sobre els seus llavis i sobtadament dins de la seua boca.

Vaig arrancar un tros de paper del meu quadern escolar.

Per favor, no m’evites.

Després ho vaig reescriure:

Per favor, no m’evites. Em moriria.

Una vegada més:

El teu silenci m’està matant.

Massa exagerat.

No puc deixar de pensar que m’odies.

Molt plorica. No, ho faré menys lacrimogen, però mantenint el recurrent discurs sobre la mort.

Abans em moriria que saber que m’odies.

En l’últim moment vaig tornar a l’original.

No suporte el silenci. Necessite parlar amb tu.

Vaig doblegar el tros de paper quadriculat i el vaig ficar per sota de la seua porta amb el mateix temor i resignació amb que César va creuar el Rubicon. Ja no hi havia escapatòria. Alea iacta est, com va dir aquell, la sort està tirada. Em va divertir pensar que el verb «tirar», iacere en llatí, va donar lloc també a un verb com «ejacular». Encara no havia acabat de pensar açò quan em vaig adonar que el que volia no era tan sols fer-li arribar l’aroma dels meus dits, sinó les restes del meu semen ressec en la mà.

Quinze minuts després era presa de dos sentiments compensatoris: lamentava haver enviat el paper i no haver afegit una mica d’ironia en l’escrit.

Durant el desdejuni, quan es va presentar finalment després d’haver eixit a córrer, tot el que em va preguntar, sense tan si més no alçar el cap, va anar que si m’havia divertit la nit d’abans, implicant també que m’havia ficat al llit molt tard.

—Insomma, més o menys —vaig respondre, amb la intenció de respondre-li de la forma més imprecisa possible, la qual cosa era també la meua manera de suggerir que estava resumint una crònica que d’una altra forma s’haguera estès massa.

—Has d’estar cansat llavors —era la manera irònica que tenia mon pare d’entrar en la conversa—, o tu també vas estar jugant al pòquer?

—Jo no jugue al pòquer.

Mon pare i Oliver es van dirigir unes mirades molt significatives i van començar a planejar el treball del dia. I jo el vaig perdre de vista. Un altre dia més de tortura.

Quan vaig tornar a pujar a la recerca dels meus llibres, damunt de la meua taula es trobava el tros de paper doblegat. Devia haver entrat en la meua habitació a través de la balconada i ho hauria deixat en un lloc on jo el poguera veure. Si ho estudiava ara m’arruïnaria el dia. No obstant açò, si posposava la seua lectura, tot el dia seria un contrasentit i no aconseguiria pensar en una altra cosa. Era molt probable que m’ho haguera retornat sense afegir res com volent dir. M’he trobat açò a terra. Crec que és teu. Després! O pot significar una mica més definitiu: No hi ha resposta.

Madura. Et veuré a mitjanit.

Era açò el que havia anotat sota les meues paraules.

M’ho havia retornat abans de desdejunar.

Açò ho vaig entendre amb uns pocs minuts de retard però em va omplir instantàniament d’ànsia i consternació. Desitjava ara açò que se m’oferia? I ho volguera o no ho volguera, com anava a suportar-ho fins a mitjanit? Encara no eren ni les deu del matí: quedaven catorze hores… La ultima vegada que havia hagut d’esperar tant de temps per alguna cosa va ser per a rebre les meues notes. O un dissabte de fa dos anys quan una xica m’havia promès que ens veuríem en el cinema i no estava segur de si se li oblidaria. La meitat del dia veient com la meua vida es manté suspesa en l’aire. Odiava esperar i haver de dependre de l’antoix dels altres.

Havia de contestar-li a la nota?

No es pot respondre una resposta!

Pel que fa a la glossa: el to tan lleuger era intencionat, o volia donar la sensació de que era una idea vaga que se li va ocórrer després d’eixir a córrer i abans del desdejuni? No trobava a faltar la ironia en les meues formes sentimentals, seguit d’un et veuré a mitjanit ple de confiança i al gra. Em preguntava si tots dos sonaven bé i quin venceria al final del dia, el matís irònic o un desenfadat quedem aquesta nit i ja veurem el que ocorre. Anàvem només a parlar? Es tractava d’una ordre o d’un consentiment per a veure’ns a l’hora típica de cada novel·la i de cada obra de teatre? I on ens anàvem a localitzar a mitjanit? Trobaria algun moment durant el dia per a dir-me el lloc? O potser, en ser conscient que m’havia estat preocupant tota la nit anterior i que la corda de parany que dividia nostres respectives parts de la balconada era totalment artificial, assumiria que un dels dos creuaria tard o d’hora la línia Maginot que mai havia detingut a ningú?

Com afectaria açò als nostres passejos rituals amb bicicleta als matins? La mitjanit desbancaria als passejos matiners? O seguiríem com abans, com si res haguera canviat, llevat que ara teníem una mitjanit a la qual esperar amb impaciència? Quan me’l trobe ara, li regalaré un somriure exultant o he de seguir actuant com abans i oferir-li, en canvi, una mirada americana, freda, vidrosa i discreta?

I així i tot, de totes les coses que desitjava revelar-li la pròxima vegada que ens creuàrem, la més important era gratitud. Un podia mostrar agraïment i així amb tot no ser considerat un intrús o un pocatraça. O tal vegada, la gratitud, per molt moderada que siga, sempre porta amb si un pegat extra de melassa que aporta a la passió mediterrània aquell inevitable caràcter afectat i embafador. No puc deixar que les coses isquen soles, no puc restar-li importància, he de cridar-ho, anunciar-ho, declamar-ho…

Si no dius res pot ser que ell pense que et penedeixes d’haver-li escrit.

Si dius qualsevol cosa, estarà fora de lloc.

Aleshores, què faig?

Esperar.

Açò ho sabia des del principi. Simplement esperar. Treballar tot el matí. Nadar. Potser jugar al tennis a la vesprada. Quedar amb Marzia. Tornar a mitjanit. No, a un quart abans de les dotze. Llavar-me? No llavar-me? Ai, passar d’un cos a un altre.

L’estava fent el mateix, passar d’un a un altre, o no?

I llavors, es va apoderar de mi un pànic terrible: el de mitjanit anava a ser només una xarrada per a aclarir les coses entre tots dos, com si diguera, anima’t, alegra’t, madura!

Llavors, per a què anava a esperar fins a tal hora?

Qui triaria aquell moment per a mantindre una conversa així?

O potser la mitjanit anava a ser de veritat mitjanit?

I què m’anava a posar?

El dia va passar com havia temut. Oliver va trobar la forma d’anar-se’n just després de desdejunar sense dir-m’ho i no va tornar fins a l’hora de dinar. Es va asseure, com era habitual, al meu costat. Vaig intentar entaular una conversa amb ell diverses vegades, però em vaig adonar que anava a ser un altre d’aquells dies de no parlar-nos, en els quals tots dos intentàvem deixar molt clar que ja no simplement fingíem estar callats.

En dinar, vaig anar a fer una migdiada. El vaig sentir pujar les escales després de mi i tancar la porta.

Més tard vaig cridar Marzia. Vam quedar a la pista de tennis. Afortunadament no hi havia ningú allí, així que estava tranquil i vam jugar durant hores sota el sol abrusador, la qual cosa ens encantava a tots dos. A voltes, ens assèiem a l’ombra en la vella banqueta i escoltàvem als grills. Mafalda ens va portar uns refrescs i després ens va advertir que ella ja estava major per a açò, que la pròxima vegada anàrem nosaltres mateixos a agafar el que ens vinguera de gust.

—Però si mai t’hem demanat res —vaig protestar jo.

—Llavors no havies d’haver-t’ho begut —i se’n va anar lentament conscient d’haver-nos marcat una miqueta.

Vimini, a qui li agradava veure jugar a la gent, no va vindre aquell dia. Devia estar amb Oliver en el seu lloc favorit.

M’encantava el clima d’agost. El poble estava més tranquil durant les últimes setmanes de l’estiu. Per a llavors, tothom se n’havia anat di vacanze i els turistes ocasionals normalment se n’anaven abans de les set de la vesprada. Jo preferia el començament de la vesprada, l’olor del romaní, la calor, els ocells, les xixarres, el vaivé dels palmerars, el silenci que actuava com un xal de lli lleuger en un dia de sol implacable, tots i cadascun d’ells acompanyats pels passejos fins a la vora del mar i després les tornades a l’habitació per a dutxar-nos. M’encantava mirar la nostra casa des de la pista de tennis i observar les balconades buides prenent el sol, sabent que des de qualsevol d’ells podies veure l’interminable mar. Aquella era la meua balconada, el meu món. Des d’on m’asseia ara podia mirar al voltant i dir, Ací està la nostra pista de tennis, allí el nostre jardí, el nostre hort, el nostre rafal, la nostra casa i allí sota allò nostre embarcador. Tot i tots els que m’importen estan ací. La meua família, els meus instruments, els meus llibres, Mafalda, Marzia, Oliver.

Aquella vesprada, mentre estava assegut al costat de Marzia amb la meua mà posada sobre la seua cuixa i el seu genoll, se’m va ocórrer pensar que era, en paraules d’Oliver, una de les persones més afortunades del món. No es podia estimar quant temps duraria açò, igual que no tenia sentit preguntar-se què m’oferiria el final del dia, o la nit. Cada minut em donava la sensació d’estar en suspens total. Tot podia ocórrer en un obrir i tancar d’ulls.

Però allí assegut sabia que estava experimentant la joia atenuada d’aquells supersticiosos que diuen que van a aconseguir tot el que sempre han somiat però estan tan agraïts que no s’adonen que tot pot desaparèixer ràpidament.

Després de jugar al tennis i just abans de dirigir-nos a la platja, vaig pujar amb ella a la meua habitació per la balconada. No passava ningú per allí durant la vesprada. Vaig tancar les ventalles de la finestra però vaig deixar les finestres obertes perquè la suau llum vespertina dibuixara rectangles en el llit, en les parets, en Marzia. Vam fer l’amor en complet silenci, cap dels dos vam tancar els ulls.

Una part de mi esperava que ho férem contra la paret o que ella no fóra capaç de contenir un crit i que amb açò Oliver es preguntara què estaria passant a l’altre costat del brancal. M’ho imaginava fent una migdiada mentre sentia els molls del meu llit, la qual cosa li molestaria.

De camí a la cala em va tornar a agradar adonar-me que no m’importava si s’assabentava del nostre affaire, així com que m’era igual si no feia acte de presència a la nit. Ni tan sols em preocupava ell, ni els seus muscles ni el blanc dels seus braços. Les soles dels seus peus, els palmells de les seues mans, la part inferior del seu cos. M’era igual. Preferia passar la nit amb ella que esperar-lo a ell per a després escoltar-li declamar beaterias insulses en donar les dotze. En què estaria pensant aquest matí quan li vaig ficar la nota per sota de la porta?

I no obstant això, una altra part de mi sabia que si es presentava aquesta nit i no m’agradava el començament del que em tenia reservat, així i tot seguiria avant amb açò, fins al final, doncs era millor esbrinar-ho d’una vegada per sempre que passar-me la resta de l’estiu, o potser de la vida, discutint amb el meu cos.

Vaig prendre una decisió a sang freda. Si em preguntava, li ho diria. No estic segur de voler seguir amb açò, però necessite saber-ho i millor amb tu que amb una altra persona. Vull conèixer el teu cos, vull saber com et sents, vull conèixer-te i a través de tu, conèixer-me a mi.

Marzia se’n va anar just abans de l’hora per a sopar. Havia quedat per a anar al cinema amb uns amics, em va dir. Per què no anava? Vaig posar una cara rara quan em va dir els noms. Em quedaré a casa a assajar, li vaig dir. Vaig pensar que ho feies als matins. Avui vaig començar una mica tard, recordes? Va entendre el que volia dir i va somriure.

Queden tres hores.

Va haver-hi un silenci luctuós entre nosaltres durant tota la vesprada. Si no m’haguera donat la paraula que parlaríem més tard, no sé com haguera suportat un altre dia així.

A l’hora per a sopar, els nostres convidats eren un professor adjunt de música amb contracte parcial i una parella gai de Chicago que insistia a parlar en un italià pèssim. Tots dos es van asseure junts, enfront de la meua mare i de mi. Un d’ells va decidir que volia recitar uns versos de Pascoli, al que Mafalda, enxampant la meua mirada, va respondre amb la seua usual smorfia amb la intenció de fer-me riure. Mon pare m’havia avisat que no havia de comportar-me malament davant els professors de Chicago. Li vaig dir que portaria posada la camisa porpra que m’havia regalat un cosí llunyà de l’Uruguai. Mon pare es va partir de riure, dient-me que ja era molt major com para no acceptar a la gent com és. Però va haver-hi un centelleig en els seus ulls quan tots dos es van presentar amb una camisa morada. Es van baixar alhora cadascun d’un costat del taxi amb dos rams de flors blanques en la mà. Semblaven, com se n’hauria adonat mon pare, una versió florejada i amanerada d’Hernández i Fernández, els bessons dels llibres de Tintín.

Em preguntava com seria la seua vida junts.

Se’m feia estrany explicar els segons durant el sopar, perseguit per la idea que aquella nit tenia més en comú amb els bessons de Tintín que amb els meus pares o amb qualsevol altra persona del món.

Els vaig mirar, preguntant-me qui es posaria damunt i qui sota, com Patachunta i Patachun.

Eren quasi les onze quan vaig dir que me n’anava a dormir i em vaig acomiadar dels meus pares i dels convidats.

—Què passa amb Marzia? —em va preguntar mon pare, amb una mirada de corder inconfusible.

—Demà —li vaig respondre.

Volia estar sol. Una dutxa. Un llibre. Tal vegada una anotació en el diari. Centrar-me en la mitjanit però mantindre la meua ment ocupada i lluny de tot el que li concerneix.

Mentre pujava les escales, vaig intentar imaginar-me baixant aquelles mateixes escales l’endemà al matí. Per a llavors pot ser que m’haguera convertit en una altra persona. M’agradaria ser aquella persona que encara no coneixia i a qui podria no agradar-me donar-li el bon dia o qui no volguera tindre res a veure amb mi? O potser em quedaria sent exactament la mateixa persona que puja les escales, sense modificar i sense haver resolt cap dels dubtes?

O pot ser que res haguera canviat. Podia negar-se i fins i tot encara que ningú esbrinara el que li havia preguntat, encara em sentiria humiliat i per res. Ell ho sabria; jo ho sabria.

Però ja havia superat la ignomínia. Després de diverses setmanes d’esperar i esperar i, admetem-ho, suplicar i estar forçat a tindre esperança i lluitar per cada arravatament d’esperança, quedaria devastat. Com et tornes a dormir després d’açò? T’escapoleixes fins a l’habitació i fingeixes que obris un llibre i ho lliges fins que et quedes dormit?

O com et tornes a quedar dormit ja sense ser verge? Per a açò no hi ha volta arrere! El que portava tant temps en el meu cap passarà a formar part del món real, no surarà mai més en el país de mai de la vida de les ambigüitats. Em sentia com algú que entra en una tenda de tatuatges i li tira una última ullada pausada al seu muscle esquerre impolut.

Hauria de ser puntual?

Hauria de ser-ho i dir: Uuuuuuuuh, l’hora de les bruixes!

Molt ràpid vaig poder escoltar les veus dels dos convidats que provenien del jardí. Estaven drets fora, probablement a l’espera que isquera el professor adjunt perquè els portara fins a la seua pensió. Aquest tardava massa i la parella es dedicava a xarrar fora, un d’ells reia.

A mitjanit no s’escoltava ni un soroll provinent de la seua habitació. Podia haver-me deixat plantat de nou? Açò seria massa. No l’havia sentit tornar. Supose que tan sols hauria d’esperar al fet que vinguera a la meua habitació. O hauria d’acostar-me a la seua? Esperar seria una tortura.

Aniré on està ell.

Vaig eixir a la balconada un moment i vaig mirar en direcció a la seua cambra. No hi havia llum. Cridaria de totes maneres.

O podia esperar. O ni tan sols acostar-me.

Aquesta última es va erigir com l’opció que més desitjava en la meua vida. Tirava molt de mi, em pressionava de forma suau, com algú que et murmura una o dues vegades mentre dorms, però que en veure que no estàs despert, et dóna un colpet en el muscle i ara em demanava que cercara qualsevol excusa per a evitar cridar a la seua finestra. Aquell pensament em xopava com l’aigua que esbara per l’aparador de la floristeria, com una crema relaxant i fresca després d’una dutxa després d’un dia sencer sota el sol, t’encanta el sol, però t’agrada més el bàlsam. El pensament funciona com un atordiment primer en les extremitats i després penetra la resta del cos, aportant tot tipus d’arguments, començant amb els estúpids —és massa tard perquè ocórrega res hui— i arribant als més importants —com t’enfrontaràs als altres, com t’enfrontaràs a tu mateix?

Per què no se m’havia ocorregut açò abans? Voldria assaborir-ho i guardar-ho per al final? Voldria que els arguments en contra seua sorgiren sols, sense jo haver d’haver-los emplaçat allí prèviament, per a no poder tirar-me la culpa? No ho intentes, no intentes açò, Elio. Era la veu del meu iaio. Jo era el seu homònim i es dirigia a mi des del mateix llit en la qual havia creuat una línia divisòria molt més definitiva que la que hi ha entre la meua habitació i la d’Oliver. Torna. Qui sap el que et trobaràs una vegada que estigues en aquella habitació. No serà un descobriment reconfortant, sinó un mantell de desesperació el que et cobrisca quan la desil·lusió haja deshonrat tots i cadascun dels nervis donats de si del teu cos. Els anys t’observen ara, cada estel que veus aquesta nit ja coneix el teu turment, els teus avantpassats estan reunits ací i no tenen res que fer o dir, Non c’anda, no vages allí.

Però m’agradava la por, si és que l’era de veritat, i això els meus ancestres no ho sabien. Era la seua part oculta el que m’atreia, com la llana més suau que es troba en la part baixa de l’estómac de les ovelles. M’encantava l’atreviment que m’espentava a seguir; m’excitava perquè naixia de la pròpia excitació. «Em mataràs si pares» o era «Em muir si pares». Sempre que sentia aquelles paraules no em podia resistir.

Vaig donar uns colpets suaus en el cristall. El meu cor bategava amb bogeria. No tenia res que témer i llavors, per què estava tan espantat? Per què? Perquè tot m’aterreix, perquè tant la por com el desig estan ocupats enganyant-se l’u a l’altre i a mi. No era capaç de diferenciar entre voler que obrira la finestra i desitjar que m’haguera deixat plantat.

En lloc d’això, quan vaig cridar al cristall de la finestra vaig escoltar com alguna cosa es movia dins, com si algú cercara les sabatilles amb els peus. Després vaig poder endevinar com s’encenia un llum feble. Recordava haver comprat aquella llampareta a Oxford amb mon pare una vesprada al començament de la primavera anterior quan l’habitació de l’hotel era molt fosca i mon pare va baixar al vestíbul i va tornar dient que li havien informat que existia una tenda oberta vint-i-quatre hores molt prop que venia aquell tipus de llums. Espera ací torne de seguida. Però jo li vaig dir que anava amb ell. Em vaig posar l’impermeable damunt del mateix pijama que portava posat huí.

—M’alegre que hages vingut —va dir—. Et sentia moure’t en l’habitació i durant una estona vaig pensar que t’estaves preparant per a ficar-te en el llit i que havies canviat d’idea.

—Jo canviar d’idea? Per descomptat que anava a vindre.

Em resultava estrany veure com divagava maldestramemt. Esperava una tempesta de xicotetes ironies, d’ací el motiu del meu nerviosisme. En lloc d’això, em va donar la benvinguda amb excuses, com algú que es disculpa per no haver pogut comprar unes galetes millors per a prendre el te.

Vaig entrar en la meua antiga habitació i em va sorprendre una olor que no aconseguia identificar atés que podia ser una combinació de moltes coses, fins que em vaig fixar que hi havia una tovallola enrotllada posada sota la porta de la cambra. Hi havia estat assegut en el llit i hi havia un cendrer mig ple damunt del coixí.

—Entra —va dir, i després que entrara va tancar les ventalles. Devia haver-me quedat allí dempeus congelat i exànim.

Tots dos murmuràvem. Açò era bona senyal.

—No sabia que fumares.

—A voltes —va anar cap al llit i es va asseure justament en el centre.

—Estic nerviós —vaig comentar al no saber què una altra cosa fer o dir.

—Jo també.

—Jo més que tu.

Va intentar alleujar l’estranyesa entre tots dos amb un somriure i em va passar el porro.

Així estaria entretingut.

Recorde com vaig ser a punt d’abraçar-lo en la balconada però em vaig agafar a temps i vaig pensar que si l’abraçava després d’haver estat tan freds l’un amb l’altre durant tot el dia semblaria inadequat. Simplement per que algú et diga que vos aneu a veure a mitjanit no significa que li pugues donar de forma automàtica una abraçada quan quasi no vos havíeu donat la mà durant tota la setmana. Recorde haver estat pensant abans de cridar: l’abrace, no l’abrace, l’abrace.

Ara ja estava dins de l’habitació.

Estava assegut en el llit, amb les cames creuades. Semblava més xicotet, més jove. Jo estava dempeus amb pocatraça al costat del llit, sense saber què fer amb les mans. Va intuir com lluitava per mantindre-les al costat dels malucs i com després les vaig ficar en les butxaques per a més tard tornar-les a posar en els malucs.

Tenia un aspecte ridícul, vaig pensar. Tenia l’esperança que no s’adonara d’això ni de la supressió del dilema d’abraçar-lo.

Em sentia com un xiquet al que deixen per primera vegada a soles al costat de la seua professora particular.

—Vinga, asseu-te.

Vol dir en una cadira o al costat d’ell?

Vacil·lant, em vaig acostar al llit i em vaig asseure mirant-lo, amb les cames creuades com ell, com si aquest fóra el protocol adequat entre dos homes que se citen a mitjanit. Em vaig assegurar que nostres genolls no es tocaren. Doncs potser li molestara que es tocaren, igual que li molestava que ens abraçàrem, o com li va molestar quan, al no saber una altra forma millor de demostrar-li que volia romandre amb ell en el mur més temps, li vaig col·locar la meua mà en el piu.

Però abans de poder exagerar les distàncies entre tots dos, em vaig sentir inundat per l’aigua lliscant de l’aparador de la floristeria, que es va portar tota la meua timidesa i les meues inhibicions. Nerviós o tranquil, ja no m’importava examinar tots els meus impulsos. Si sóc estúpid, deixa’m ser estúpid. Si li toque el genoll, doncs li toque el genoll. Si vull abraçar-lo, l’abrace. Necessitava recolzar-me en algun lloc, així que em vaig acostar cap a la part de dalt del llit i vaig posar la meua esquena contra el capçal.

Vaig mirar al llit. Tot estava clar ara. Aquest era el lloc on havia passat tantes nits somiant amb un moment com aquell. Allí em trobava ara. En tan sols unes poques setmanes, estaria de nou en aquell mateix llit. Encendria la lampareta d’Oxford i recordaria haver romàs dempeus en la balconada, escoltant el frec dels seus peus a la recerca de les sabatilles. Em preguntava si anava a rememorar tot açò amb pena. O vergonya. O amb indiferència, açò esperava.

—Estàs bé? —em va preguntar.

—Sí, jo bé.

No teníem absolutament res que dir-nos. Vaig acostar els dits dels meus peus als seus dits i els vaig tocar. Després, sense pensar-ho, vaig ficar el meu dit gros entre el seu i el segon dit del seu peu. No el va llevar, tampoc va respondre. Volia fregar-li’ls tots amb els meus. Com estava assegut a la seua esquerra és probable que no foren els dits amb els quals em va tocar l’altre dia mentre menjàvem. El dret va ser el culpable. Vaig intentar arribar fins a ell amb el meu peu dret, mentre que seguia intentant no tocar-li els genolls, com si alguna cosa m’indicara que aquests estaven fóra del joc.

—Què estàs fent? —va preguntar finalment.

—No res.

No ho sabia ni jo, però el seu cos va començar a retornar-me el moviment, d’una manera despistada, amb convicció, igual d’estranyat que jo, com si diguera Quina una altra cosa es pot fer sinó respondre amb calidesa quan algú et toca els dits dels peus amb els seus? Després d’açò, em vaig acostar a ell i el vaig abraçar. Una abraçada infantil amb la qual esperava que sentira certa acceptació. No va respondre.

—Açò és un començament —va dir al final, potser amb una mica d’humor de més en la veu del que jo haguera desitjat.

En comptes de dir alguna cosa, em vaig encongir de muscles, amb l’esperança que se n’adonara del meu encongiment i no em preguntara res més. No volia que parlàrem. Com menys diguérem, més desenfrenats serien els nostres moviments. M’agradava abraçar-lo.

—Açò et fa feliç? —em va preguntar.

Vaig assentir, amb l’esperança de nou que notara la resposta del meu cap sense la necessitat de paraules.

Finalment, com si la meua posició li instara a fer el mateix, em va envoltar amb el braç. No em va colpejar, ni va apretar. L’últim que desitjava en aquell moment era companyonia. Pel que, sense deixar d’abraçar-lo, vaig relaxar una mica la subjecció, el temps suficient per a posar els dos braços sota la seua camisa oberta i reprendre l’abraçada. Volia la seua pell.

—Estàs segur que és açò el que vols? —va preguntar com si aquesta incertesa fóra el motiu dels seus titubejos.

Vaig assentir de nou. Mentia. No estava gens segur. Em preguntava quant temps duraria la meua abraçada, quan em cansaria o es cansaria ell. Ràpid? Tard? Ja?

—No hem parlat —va dir.

Em vaig encongir de muscles indicant que no hi havia necessitat d’això.

Em va alçar la cara amb ambdues mans i se’m va quedar mirant com aquell dia en el mur, en aquesta ocasió encara amb més intensitat doncs tots dos sabíem que havíem creuat el llindar.

—Puc besar-te?

Quina pregunta, sobretot després de la besada en el mur. O potser havíem fet creu i ratlla i estàvem començant una altra vegada.

No li vaig respondre. Sense assentir, vaig acostar la meua boca a la seua, de la mateixa manera que havia besat Marzia la nit abans. Alguna cosa inesperada va semblar ocórrer entre tots dos i, per un segon, semblava no haver-hi diferència d’edat, sinó només dos homes besant-se i fins i tot açò semblava dissoldre’s, en començar a pensar que ja no érem ni tan sols dues persones sinó dos éssers. M’encantava la igualtat d’aquell moment. M’encantava sentir-me mes jove i més vell, d’humà a humà, d’home a home, de jueu a jueu. M’embargava la llum del llum. Em feia sentir a gust i segur, com em vaig sentir aquella nit en l’hotel d’Oxford. Fins i tot m’agradava la sensació rància i viciada de la meua antiga habitació, desordenada amb totes les seues coses, però que en certa forma s’havia tornat més habitable sota la seua cura que sota la meua: una fotografia per ací, una cadira convertida en tauleta auxiliar, llibres, targetes, música.

Vaig decidir ficar-me sota les mantes. Adorava l’olor. Volia adorar l’olor. M’agradava fins i tot el fet que no havia llevat totes les coses del llit pel que els donava genollades contínuament i tampoc m’importava trobar-me-les en ficar un peu sota, ja que formaven part del seu llit, de la seua vida, del seu món.

Ell es va enfonsar sota les mantes també i abans que m’adonara va començar a despullar-me. M’havia estat preocupant com ho faria, si ell no m’ajudava, faria el que moltes xiques fan en les pel·lícules, em llevaria la camisa, deixaria caure els pantalons i em quedaria allí dempeus, completament nu, amb els braços lacis i volent dir: Açò és el que sóc, i així estic fet, pren, agafa’m, sóc teu. No obstant això, la seua acció havia resolt el problema. M’estava dient a cau d’orella «Fora i açò fora també i açò i açò fora», la qual cosa va fer que em riguera i de sobte estava totalment nu i notava el pes del llençol sobre el meu membre, no quedava ni un secret en el món, doncs la meua pretensió d’estar en el llit amb ell era l’únic que guardava i ho estava compartint amb ell. Era preciós sentir les seues mans per tot el meu cos sota els llençols, com a part de nosaltres, com un esquadró de reconeixement que havia aconseguit arribar a la intimitat, mentre que la resta, al descobert fora dels llençols, estava encara en lluita amb les intimitats, com algú que arriba tard i camina entre el fred, quan la resta s’està calfant les mans a l’interior d’un club nocturn abarrotat. Ell encara estava vestit i jo no. M’embogia estar sense roba davant ell. Llavors em va besar i em va tornar a besar, aquesta segona vegada més intensament, com si per fi es deixara portar. En cert moment em vaig adonar que el portava en pilotes ja una estona, encara que no m’havia assabentat de quan es va despullar, però ací estava, fregant-me amb cada part del seu cos. On havia estat? Portava temps volent fer-li una pregunta discreta sobre el seu estat de salut però semblava que aquesta havia sigut resposta feia una estona, doncs quan per fi vaig trobar el valor per a preguntar-li ell em va respondre «Ja t’ho vaig dir, estic bé». «Et vaig dir ja que jo també estic molt bé?». «Sí». Va somriure. Vaig apartar la vista perquè m’estava mirant fixament i sabia que em posaria roig i posaria cares rares, i així i tot desitjava que em mirara fixament a pesar que m’avergonyira i volia també mirar-lo jo a ell mentre ens assentàvem en la nostra postura de fingida lluita lliure en la qual els seus muscles fregaven els meus genolls. Quant havíem avançat des d’aquella vesprada en la qual em vaig llevar la roba i em vaig posar el seu vestit de bany pensant que allò seria el més a prop que el seu cos estaria del meu.

I ara açò. Em trobava en la cúspide d’alguna cosa, i volia que durara per sempre doncs sabia que no hi havia forma de tornar. Quan va ocórrer, no va ser com jo havia somiat, sinó amb un aire d’incomoditat que em va instar a revelar més coses sobre mi de les quals volia. Vaig sentir l’impuls de detindre’l, i quan es va adonar, em va preguntar i no vaig respondre, o no vaig saber què respondre i va semblar passar tota una eternitat entre la reticència a decidir-me i el seu instint per a fer que no ho aconseguira. Des d’aquest instant, vaig pensar, des d’aquest instant vaig tindre, com mai abans, la sensació clara que arribava a un lloc volgut, que volia açò per sempre, que era jo, jo, jo, jo i ningú més, només jo, havia trobat en cada sotrac que recorria els meus braços alguna cosa totalment aliena i malgrat açò molt familiar, com si tot açò haguera sigut part meua durant tota la meua vida i ho haguera perdut i ell m’haguera ajudat a trobar-ho. El somni era correcte, açò era com tornar a casa, com preguntar On he estat tota la meua vida?, que era una altra forma d’esbrinar On vas estar durant la meua infància, Oliver?, que al seu torn era una altra manera d’inquirir Què és la vida sense açò?, que era pel que, al final, vaig ser jo i no ell qui va dir no una, sinó moltes, moltes vegades Em mataràs si pares, em mataràs si pares, i era també la meua forma de tancar el cercle complet del meu somni i la meua fantasia, ell i jo, l’ànsia de paraules de la seua boca a la meua boca i de tornada a la seua, intercanviant paraules entre ambdues, que va ser quan vaig començar a soltar obscenitats que ell repetia després de mi, amb suavitat al principi fins que va dir «Crida’m pel teu nom i jo et cridaré a tu pel meu», alguna cosa que no havia fet mai en la meua vida i que, quan vaig pronunciar el meu propi nom com si fóra el seu, em va portar a un lloc que no havia compartit mai amb ningú abans, ni des de llavors he tornat a fer-ho.

Havíem fet soroll?

Va somriure. No hi havia per què preocupar-se.

Pot ser que fins i tot haguera sanglotat, però no estava segur. Va agafar la seua camisa i em va netejar amb ella. Mafalda sempre cerca pistes. No en trobarà cap, va dir. Dic a aquesta camisa «L’ondulant», la portaves posada en el teu primer dia ací, té més de tu que jo. Ho dubte, va dir. No em deixava anar-me’n encara, però mentre se separaven els nostres cossos vaig creure recordar, encara que de manera molt distant, que fa una estona havia apartat sense adonar-me un llibre que va acabar clavat en la meua esquena mentre ell encara estava en el meu interior. Ara es trobava en a terra. Quan vaig veure que era un exemplar des lumoré? On vaig trobar temps durant la calor de la passió per a preguntar-me si havia estat en la presentació la mateixa nit en la qual vaig estar jo allí amb Marzia? Eren uns pensaments rars que semblaven amuntegar-se des de feia molt, molt temps, més de mitja hora.

Se’m va deure ocórrer una estona després quan encara estava entre els seus braços. Em va despertar abans fins i tot que m’adonara que m’havia dormit, omplint-me d’una sensació d’espant i ansietat que no era capaç de desxifrar. Em notava intranquil, com si haguera estat malament i necessitara, no solament moltes dutxes per a netejar-ho tot, sinó una capbussada en elixir bucal. Necessitava allunyar-me d’ell, de l’habitació, del que havíem fet junts. Era com si lentament estiguera aterrant d’un malson però encara no estava tocant terra i no estava segur de voler fer-ho, doncs el que m’esperava no anava a ser molt millor malgrat saber que no anava a poder quedar-me penjat de l’amorfa i enorme malson que semblava el major núvol de autorrebuig i remordiment que mai haguera surat sobre la meua vida. No tornaria a ser el mateix. Com havia permès que em fera aquelles coses i amb quin entusiasme hi havia jo participat d’elles i incitat a elles, esperant-lo, pregant-li que no parara. Ara el seu semen s’acumulava en el meu pit com a recordatori d’haver creuat una frontera terrible, sense tindre en compte als qui més vull, ni tan sols a mi mateix o a alguna cosa sagrada, o al camí que ens ha portat fins a aquest punt, ni tan sols he comptat amb Marzia, que ara representava la sirena d’una aventura amorosa llunyana que s’ofegava en un penya-segat, distant i irrellevant, purificada pels envits de les ones estiuenques, mentre que jo lluitava per allunyar-me nadant d’allí, clamant des d’un remolí d’ansietat i amb l’esperança que es convertira en part de la col·lecció d’imatges que m’ajudaria a reconstruir-me a l’alba. No eren aquells als quals més havia ofès, sinó més aviat a aquells que encara no havien nascut o estaven encara insatisfets i que mai podria estimar sense rememorar aquesta gran vergonya i repulsió que creix entre la meua vida i les seues. Tot açò m’obsessionarà i tacarà el meu amor per ells i entre nosaltres sempre estarà aquest secret que entelarà tot el bé que hi ha en el meu.

O potser havia ofès a alguna cosa fins i tot més profunda? Què era açò?

Havia estat sempre allí l’odi que sentia, encara que camuflat, i tot el que necessitava era una nit com aquesta perquè sorgira?

Alguna cosa que fregava les nàusees, alguna cosa semblat al penediment —potser fóra açò— va començar a tenallar-me i semblava definir-se amb major claredat com més conscient era de la incipient llum del clarejar que entrava per les finestres.

Igual que la llum, el remordiment, si és que era açò, semblava esvair-se per un instant. Però quan em vaig tombar en el llit i em vaig sentir tan incòmode va retornar a tota velocitat com si m’anotara una miqueta cada vegada que jo pensava que era l’última vegada que ho sentia. Ja sabia que anava a doldre. El que no m’esperava és que el dolor es vera finalment atropellat i deformat per les punxades de la culpa. Ningú m’havia advertit d’açò.

Fora ja havia clarejat.

Per què m’estava mirant? Hauria endevinat el que pensava?

—No eres feliç —em va dir.

Em vaig encongir de muscles.

No era a ell a qui odiava, sinó el que havíem fet. No volia que indagara en el meu cor encara. En lloc d’açò, volia traure’m d’aquell pantà d’odi autoinfligit i no sabia com.

—Et sents malament per açò, a què sí?

Una vegada més vaig evitar contestar al seu comentari.

—Sabia que no havíem d’haver-ho fet. Ho sabia —va repetir. Per primera vegada en la meua vida el vaig veure reluctant i presa del dubte—. Ho hauríem d’haver parlat.

—Tal vegada —vaig dir jo.

De totes les coses que podia haver murmurat aquell matí, aquest insignificant «tal vegada» era la més cruel.

—Ho vas odiar?

No, no ho odie en absolut. No obstant açò, el que sentia era pitjor que l’odi. No volia recordar-ho, no volia pensar en això. Només volia guardar-ho en lloc segur. Mai m’havia passat. Ho havia provat però no m’anava bé, ara volia que em retornaren els meus diners, rebobinar la pel·lícula, tornar al moment en què estic quasi eixint a la balconada descalç, i no avançaré més, m’asseuré, deixaré que repose i mai ho sabré. Preferia discutir amb el meu cos que sentir el que estava sentint en aquells moments. Elio, Elio, t’ho havíem advertit o no?

Allí estava en el seu llit, demostrant unes formes de cortesia exagerades.

—Si vols pots anar-te’n a dormir —va dir, potser les paraules més amables que m’ha dit mai, amb una mà en el meu muscle, mentre que jo, com Judas, seguia repetint-me, si ell sabera. Si tan sols sabera que desitjava estar a llegües, a milers d’anys d’ell. El vaig abraçar. Vaig tancar els ulls.

—Te’m quedes mirant fixament —li vaig dir amb els ulls encara tancats. M’agradava que m’observaren quan tenia els ulls tancats.

Necessitava que estiguera el més lluny possible de mi si volia sentir-me millor i oblidar, però el necessitava a prop per si les coses es posaven pitjor i no tenia a qui acudir.

Mentrestant, una altra part de mi estava molt contenta perquè tot haguera passat. Estava fora de les meues entranyes. Pagaria les conseqüències. Les preguntes eren: ho entendria? i em perdonaria?

O açò era un altre truc per a evitar un nou arravatament d’odi i vergonya?

Prompte, al matí, vam anar plegats a nadar. Em donava la sensació de que era l’última vegada que estaríem units d’aquella manera, tornaria a la meua habitació, em quedaria dormit, em despertaria, desdejunaria, trauria les meues partitures i passaria les hores dels matins transcrivint a Haydn, amb algun sentiment d’ansietat de tant en tant en anticipar un renovat rebuig per la seua banda durant el desdejuni, per a recordar després que ja havíem superat aquella etapa, que ja l’havia tingut en el meu interior amb prou faenes unes hores abans i que després s’havia corregut sobre el meu pit, perquè em va dir que així ho desitjava i jo li ho vaig permetre, tal vegada perquè jo no m’havia corregut encara i m’excitava observar com feia ganyotes i arribava a l’orgasme davant de mi.

Ara es ficava quasi fins als genolls en l’aigua amb la camisa posada. Sabia què feia. Si Mafalda preguntava li diria que es va banyar per accident.

Vam nadar junts fins al gran penyal. Vam parlar. Volia que pensara que m’alegrava d’estar amb ell. M’haguera agradat que el mar netejara l’engrut del meu pit, però encara seguia allí el seu semen, aferrat al meu cos. Poc després, després d’ensabonar-me en la dutxa, tots els dubtes personals que tenia i que havien sorgit tres anys abans quan un xic desconegut muntat amb bicicleta es va detindre davant de mi, es va baixar de la bicicleta i va posar un braç sobre el meu muscle amb un gest molt poc excitant però que va accelerar alguna cosa que, d’una altra manera, haguera portat moltíssim més temps rescatar-ho del subconscient; llavors, tots aquells dubtes podien també ser eliminats, dissipats com un rumor dolent sobre mi, o una creença falsa, alliberades com el geni d’un llum que ha complit la seua sentència i és purificat amb l’aroma suau i radiant del sabó de camamilla present en tots els nostres banys.

Ens vam seure en una de les pedres i vam xarrer. Per què no havíem parlat així abans? Jo haguera estat molt menys desesperat d’haver sigut capaç d’entaular aquest tipus d’amistat setmanes abans. Potser haguérem evitat dormir junts. Volia explicar-li que havia fet l’amor amb Marzia l’altre dia a menys de dos-cents metres d’on ens trobàvem. Però vaig guardar silenci. En lloc d’açò vam parlar sobre el «Tot està complit» de Haydn, que acabava d’acabar de transcriure. Podia parlar sobre açò sense pensar que estava intentant impressionar-lo, o cridar la seua atenció o construir un pont feble entre tots dos. Podia divagar sobre Haydn durant hores, quina amistat més preciosa podia haver sorgit.

Mai se’m va ocórrer pensar, mentre experimentava aquelles sensacions excitants per haver acabat amb ell o fins i tot una xicoteta decepció de la qual em recuperaria amb facilitat després d’unes setmanes, que aquesta avidesa per asseure’m i discutir de Haydn d’una forma tan inusitadament relaxada com ho estàvem fent llavors era el meu punt més vulnerable i que si el desig havia de ressorgir podia colar-se amb facilitat a través d’aquesta porta que sempre vaig creure que era la més segura, com a través de la visió del seu cos quasi nu al costat de la piscina.

En aquell moment em va interrompre.

—Estàs bé?

—Sí, sí, molt bé —vaig contestar.

Després, amb un somriure estrany, com si estiguera corregint la seua pregunta inicial.

—Estàs bé en tots els llocs?

Li vaig retornar el somriure lleument sabent que ja no volia parlar, tancava totes les portes i finestres entre tots dos i bufava les veles doncs el sol ja estava al capdamunt i l’ombra de la culpa és allargada.

—El que jo volia dir…

—Ja sé el que volies dir. Adolorit.

—Però et va molestar quan…?

Vaig apartar la cara com si un corrent d’aire gelat haguera fregat la meua orella i volia evitar que em colpejara en la cara.

—És necessari que parlem sobre açò? —vaig preguntar.

Vaig utilitzar les mateixes paraules que havia pronunciat Marzia quan vaig voler saber si li havia agradat el que havia fet.

—No si no vols.

Sabia perfectament sobre què volia parlar ell. Volia recordar el moment en el qual quasi li demane que pare.

Ara, mentre parlàvem, tot en el que podia pensar era que huí aniria de passeig amb Marzia i cada vegada que ens asseguérem, a mi m’anava a doldre. Quina indignitat. Assegut en les muralles del poble —lloc en el qual la gent de la nostra edat es congregava a les nits quan no estava en les cafeteries— i veure’m forçat a retorçar-me i recordar a cada moment el que havia fet aquella nit. Seré la riota dels estudiants. Oliver veuria com em retorce i pensaria Açò t’ho he provocat jo, no?

Desitjava que no haguérem dormit junts. Fins i tot el seu cos em va deixar indiferent. En la roca en la qual estàvem asseguts ara vaig observar el seu cos com algú mira una camisa vella i uns pantalons que has posat en unes caixes perquè les hi porte la beneficència.

Muscles: comprovats.

La zona entre la part interior del colze i la part exterior que fa temps venerava: comprovada.

L’entrecuix: comprovat.

El coll: comprovat.

Les corbes de l’albercoc: comprovades.

El peu, i quin peu: però sí, comprovat.

El somriure en dir Estàs bé en tots els llocs?: sí, comprovada també. No queda cap cap solt.

Va haver-hi un temps en què adorava totes aquelles coses. Les havia tocat de la mateixa forma que una gata es frega contra allò que ànsia. M’havien pertangut durant una nit. Ara no les volia. El que no aconseguia recordar, i molt menys entendre, era com hi havia aplegat a desitjar-les, a fer tot el que vaig fer per a estar prop d’elles, tocar-les, dormir amb elles. Després del nostre capbussó em donaria la tan anhelada dutxa. Oblidar, oblidar.

Quan tornàvem nadant em va preguntar, com si se li acabara de passar pel cap, si anava a tindre-li en compte el de la nit anterior.

—No —li vaig respondre. Però havia respost amb massa rapidesa com per a saber el que estava dient. Per a suavitzar la possible ambigüitat d’aqueix «no» li vaig dir que probablement voldria dormir durant tot el dia—. No crec que siga capaç de muntar amb bicicleta avui.

—Per… —no m’estava fent una pregunta, m’estava donant la resposta.

—Sí, per açò.

Se’m va ocórrer pensar que una de les raons per les quals havia decidit no distanciar-me d’ell tan ràpid no era simplement per a evitar ferir els seus sentiments, o desconcertar-lo, o fomentar una situació incòmoda i difícil de manejar a casa, sinó perquè no estava segur que en unes poques hores no anara a estar de nou desesperat per veure’l.

Quan arribem a la nostra balconada, va estar dubtant una estona en el llindar i després es va endinsar en la meua habitació. Em va enxampar desprevingut.

—Lleva’t el vestit de bany.

Açò era molt estrany, però ni se’m va passar pel cap desobeir. Així que m’ho vaig baixar i em vaig desfer d’ell. Era la primera vegada que estava completament nu i a plena llum davant d’ell. Em sentia rar i començava a posar-me nerviós.

—Asseu-te.

No hi havia quasi ni acabat de fer el que m’ordenava quan va acostar la seua boca al meu piu i se’l va ficar sencer. Em vaig empalmar ràpidament.

—Ho deixarem per a després —va dir amb un somriure irònic i se’n va anar immediatament.

Es tractava d’una venjança per haver suposat que havíem acabat?

Però s’acabava d’esvair amb açò la meua confiança, la meua llista de parts comprovades i les meues ànsies per acabar amb allò. Bon treball. Em vaig alçar, em vaig posar la part de baix del pijama que portava posat la nit abans, em vaig tirar en el llit i no em vaig despertar fins que Mafalda va cridar a la porta per a preguntar-me si volia ous en el desdejuni.

La mateixa boca amb la qual anava a menjar ous havia estat en molts llocs diferents la nit abans.

Com si tinguera ressaca, em preguntava una vegada i una altra quan se’m passaria aquella sensació de malestar.

De tant en tant, una molèstia sobtada em provocava un dolor agut tintat d’incomoditat i vergonya. Qui va dir que l’ànima i el cos s’ajuntaven en la glàndula pineal era un estúpid. És en el cul, idiota.

Quan va baixar a desdejunar portava posat el meu vestit de bany. A ningú li haguera cridat l’atenció ja que allí tothom s’intercanviava la roba, però aquesta va ser la primera vegada que ell ho va fer i va anar amb el mateix vestit de bany amb el qual havia anat a nadar aquella alba. Veure’l amb la meua roba posada va fer que m’excitara inevitablement.

I ell ho sabia. Ens calfava als dos. La idea del seu piu fregant la zona del vestit de bany en la qual havia estat el meu tantes vegades em recordava a com, davant dels meus propis ulls, i després de tant esforç, havia alleujat la seua càrrega sobre el meu pit. Però el que m’excitava no era açò, sinó la porositat dels nostres cossos, la seua permutabilitat. El que em pertanyia de sobte passava a ser seu, de la mateixa manera que el que li corresponia a ell podia ser meu. Estava sent atret de nou? En la taula va decidir asseure’s al meu costat i quan no mirava ningú va situar el peu, no sobre el meu, sinó sota. Sabia que la meua extremitat estava aspra per caminar descalç tot el dia; la seua estava suau; la nit abans l’havia besat i havia xuclat els dits; ara es trobaven arraulits sota les meues plantes calloses i necessitava protegir al meu protector.

No em permetia oblidar-lo. Em recordava a una cortesana casada que, després d’haver-se ficat al llit amb un jove vassall, va fer que el capturaren els guàrdies del palau al matí següent i l’executaren sumariament en una masmorra per uns delictes inventats, no només per a eliminar qualsevol possible rastre d’evidències de la nit d’adulteri que van compartir o per a evitar que el jove amant es tornara una molèstia ara que sabia que podia rebre algun tipus de favor, sinó per a evitar la temptació d’anar a cercar-lo al matí següent. S’estava convertint en una molèstia en perseguir-me? I què havia de fer, dir-li-ho a ma mare?

Aquell matí va baixar sols al poble. A l’oficina de correus, a veure a la senyora Milani, allò típic. Li vaig observar pedalant pel camí de xiprers, encara amb el meu vestit de bany posat. Ningú havia portat la meua roba. Potser aquelles sensacions físiques i metafòriques són maneres maldestres d’entendre el que ocorre quan dos éssers volen, no solament estar a prop, sinó convertir-se en alguna cosa tan mal·leable que l’un es convertisca en l’altre. Ser qui sóc gràcies a tu. Ser qui era gràcies a mi. Estar dins de la seua boca mentre ell estava dins de la meua sense saber a qui pertany el piu, si era la seua o era la meua la que estava en el meu orifici. Ell era el meu passadís secret fins a mi mateix, com un catalitzador que ens permet convertir-nos en el que som, un cos aliè, un marcapasos, un empelt, un pedaç que envia tots els impulsos correctes, una agulla de metall que manté junts els ossos dels soldats, el cor d’un altre que ens fa més nosaltres que el que érem abans del trasplantament.

Aquella sola idea em va fer desitjar deixar tot el que havia de fer aquell dia i anar corrent cap a ell. Vaig esperar uns deu minuts, després vaig traure la meua bicicleta, malgrat la promesa de no muntar amb bicicleta durant aquell dia, vaig eixir en direcció a casa de Marzia i vaig ascendir la carretera empinada del pujol tan ràpid com vaig poder. Quan vaig aplegar a la piazzetta em vaig adonar que havia arribat només uns minuts després que ell. Estava aparcant la bici, havia comprat ja el Herald Tribune i es dirigia a l’oficina de correus, el seu primer encàrrec.

—Havia de veure’t —li vaig dir mentre m’acostava a ell.

—Per què? Ha ocorregut alguna cosa?

—Simplement havia de veure’t.

—No estàs asquejat de mi?

Açò pensava i açò desitge, vaig ser a punt de dir-li.

—Només volia estar al costat teu —vaig dir, i després se’m va ocórrer afegir—: Si vols me’n torne a casa.

Es va quedar quiet, va deixar caure la mà en la qual portava un munt de cartes sense enviar i simplement es va mantindre allí mirant-me i negant amb el cap.

—T’imagines el content que estic que ens hàgem ficat al llit?

Em vaig encongir de muscles com per a rebutjar qualsevol altre afalac. No em mereixia aqueixes floretes, sobretot venint d’ell.

—No ho sé.

—Quasi millor que no ho sàpies. No vull penedir-me de res, inclòs açò del que no em permeties parlar aquest matí. Només m’espanta la idea d’haver-te descol·locat una mica. No vull que cap dels dos haja de pagar-ho de cap manera.

—No li ho diré a ningú. No hi haurà cap problema —sabia perfectament al que es referia, però preferia fingir el contrari.

—No em referia a açò. Jo estic segur que hauré que pagar per açò tard o d’hora —per primera vegada a plena llum em vaig adonar que hi havia un Oliver diferent—. Per a tu, ho mires com ho mires, tot açò encara és diversió i jocs, com ha de ser. Per a mi és una mica més que encara no he esbrinat i açò fa que em done encara més por.

—Et penedeixes que haja vingut? —estava sent una mica ximple a propòsit.

—T’agarraria i et menjaria a besades si poguera.

—Jo també.

Em vaig acostar a la seua orella just quan es proposava entrar en l’oficina postal i li vaig dir: «Carda’m, Elio».

Es va recordar i ràpidament va pronunciar el seu propi nom tres vegades entre gemecs com havíem fet durant la nit. Podia notar com se’m posava dura. Llavors, per a prendre-li el pèl amb les mateixes paraules que havia pronunciat ell al matí li vaig dir: «Ho deixarem per a després».

Després li vaig comentar com Després! sempre em recordava a ell. Va riure i va dir Després! per primera vegada amb el significat que jo volia que tinguera: no solament per a dir adéu, o per a allunyar-se de tu, sinó per a fer l’amor a la vesprada. Em vaig donar la volta i estava ja damunt de la bici, accelerant pujol a baix, somrient àmpliament, haguera cantat si sabera.

Mai havia sigut tan feliç en tota la meua vida. No podia eixir res malament, tot ocorria com ho desitjava, s’anaven obrint totes les portes, una a una, i la vida no podia ser més radiant: irradiava just damunt de mi i quan girava la bicicleta a dreta o esquerra per a apartar-me de la llum, em seguia igual que els focus persegueixen als actors sobre l’escenari. Tenia antoix d’ell, però podia perfectament viure sense ell i ambdues coses estaven bé.

De camí vaig decidir fer una parada a casa de Marzia. Era a punt d’anar a la platja. Em vaig unir a ella i vam baixar fins a les roques junts i ens vam tombar en l’arena. M’encantava la seua olor, adorava la seua boca. Es va llevar la part de dalt i em va demanar que li tirara crema en l’esquena, sabent que les meues mans anaven a subjectar els seus pits de forma inevitable. La seua família posseïa una cabana amb sostre de palla en la platja i em va convidar a anar. No vindria ningú. Vaig tancar la porta amb clau des de dins, la vaig asseure damunt de la taula, li vaig llevar el vestit de bany i vaig col·locar la meua boca on feia olor de mar. Ella es va tirar cap a arrere i va pujar ambdues cames sobre els meus muscles. Que rar, vaig pensar, com es feien ombra i es tapaven l’u a l’altre, però no s’impossibilitaven. Amb prou faenes mitja hora abans li estava demanant a Oliver que em cardara i ara em trobava ací a punt de fer l’amor amb Marzia i així amb tot cap dels dos tenia res a veure amb l’altre excepte Elio, que donava la casualitat que era única i exclusivament una persona.

Havent dinat Oliver va dir que havia de tornar a B. per a lliurar a la senyora Milani les seues últimes correccions. Va tirar una breu ullada en la meua direcció però, en veure que jo no corresponia, va començar a anar-se’n. Després de dos gots de vi, estava desitjant tirar-me una migdiada. Vaig agafar dos bresquilles enormes de la taula i me les vaig emportar, mentre pujava vaig besar ma mare. Me les menjaria més tard, li vaig dir. Una vegada en l’habitació fosca, vaig dipositar la fruita en la taula de marbre i em vaig despullar del tot. Uns llençols nets, fresques, midonats i banyats pel sol cobrien perfectament el meu llit: Déu et beneïsca, Mafalda. Desitjava estar sol? Sí. Una persona la nit abans; després de nou a l’alba. Després al matí altra. Ara em tombava sobre els llençols com un girasol madur que acaba de florir replet del vigor de la vesprada d’estiu més assolellada. Estava content d’estar sol ara que m’atrapava el somni? Sí, bé, no. Sí, però potser no. Sí, sí, sí. Estava feliç i açò era l’única cosa que importava, amb uns altres, sense uns altres, jo estava feliç.

Mitja hora després, o potser abans, em va despertar l’enclaustrada aroma marró fosca del cafè que surava en la casa. Podia fer olor fins i tot amb la porta tancada i sabia que aquell no era el cafè dels meus pares. Havia sigut fet i servit feia temps. Aquesta era la segona tanda de la vesprada, feta en la màquina de espressos napolitans que Mafalda, el seu marit i Anchise usen per a fer cafè en dinar. Prompte es tirarien també a descansar. Una forta somnolència surava en l’ambient, el món s’estava quedant dormit. Tot el que desitjava era que ell o Marzia passaren per davant de la porta de la meua balconada i, a través de les ventalles a mig obrir, albiraren el meu cos nu tombat en el llit. Qualsevol dels dos, però volia que algú passara per allí i se n’adonara de la meua situació i ells decidirien què fer. Jo podia continuar dormint o, si s’acostaven furtivament a mi, els faria un buit al meu costat i dormiríem junts. Veuria a un dels dos entrar en l’habitació, aconseguir la fruita i amb ella en la mà, acostar-se al meu llit i col·locar les peces al costat del meu membre dur. Sé que no estàs dormit i dirien i amb delicadesa espentarien la bresquilla blana i massa madura contra el meu piua fins que la perforara just a l’altura del plec que em recordava tant al cul d’Oliver. Aquella idea es va apoderar de mi i no me la podia llevar del cap.

Em vaig alçar i vaig agarrar una de les bresquilles, li vaig fer un buit a la meitat amb ajuda dels polzes, vaig deixar l’os sobre la tauleta i amb delicadesa vaig acostar la bresquilla pilosa i colorida al meu engonal per a després començar a oprimir-ho contra ella fins que la fruita partida es va lliscar pel meu piu. Si Anchise sabera el que estava fent amb el que ell conreava tots els dies amb una devoció quasi esclava amb el seu enorme barret de palla i els seus dits nuosos i callosos que contínuament arrancaven males herbes de la terra resseca. Les seues bresquilles tenien molt d’albercoc però eren més sucoses i grans. Ja havia provat amb el regne animal. Ara m’estava acostant al món vegetal. El següent podrien ser els minerals. En pensar-ho quasi vaig soltar una riallada. La fruita estava degotant sobre el meu membre. Si ara entrara Oliver, li deixaria que em xuclara com va fer aquest matí. Si arribava Marzia, li deixaria que acabara el treball. La bresquilla estava suau i ferma i quan per fi vaig aconseguir partir-la amb el piu, em vaig adonar que el seu centre enrogit em recordava tant a un anus com a una vagina, així que vaig subjectar ambdues parts amb les mans contra el meu penis i vaig començar a fregar-les pensant en res i en tot, inclosa la pobra bresquilla que no tenia ni la més remota idea del que li estava fent, però havia d’acatar les regles i pot ser que fins i tot al final sentira també una mica de plaer doncs en cert moment em va semblar sentir que deia Folla’m, Elio, folla’m més fort i després d’un segon, He dit que més fort! mentre que cercava en el meu cap algun fragment d’Ovidi en el qual creia recordar que algú s’havia convertit en bresquilla, i si no hi havia res semblat, aleshores podia jo inventar-me alguna cosa allí mateix, com per exemple un home desafortunat i una jove que, per gaudir d’una bellesa ufanosa, havien menyspreat a una deïtat envejosa que els va convertir en una bresquillera i només ara, després de tres mil anys, estaven rebent el que els va ser arrabassat de forma tan injusta mentre mussitaven Em moriré quan acabes i no has d’acabar, no has de córrer-te mai? La història em va excitar tant que sense adonar-me ja quasi havia arribat a l’orgasme. Vaig tindre la sensació de que podia detindre’m i deixar-ho allí mateix o que amb una carícia més podia córrer-me; va ser el que finalment vaig fer, anant amb compte d’encertar en el centre acolorit de la bresquilla oberta com si es tractara d’un ritual d’inseminació.

Açò era una bogeria. Em vaig inclinar cap a arrere, subjectant la fruita a dues mans, agraït per no haver tacat els llençols ni de suc ni de semen. La bresquilla magolada i desbaratada, com la víctima d’una violació, estava al costat de mi en la tauleta, avergonyida, lleial, adolorida i desconcertada, intentant no vessar el que li havia deixat dins. Em va fer pensar que probablement jo haguera donat una imatge semblant en el seu llit la nit abans després que s’haguera corregut dins de mi per primera vegada.

Em vaig posar una samarreta de tirants però vaig decidir deixar la resta nua i ficar-me sota els llençols.

Em vaig despertar amb el soroll d’algú llevant el forrellat de les ventalles i tornant-lo a posar després de passar. Igual que va ocórrer en un dels meus somnis, se m’acostava de puntetes, no amb la intenció de sorprendre’m, sinó per a no despertar-me. Sabia que es tractava d’Oliver i amb els ulls encara tancats, vaig elevar el braç cap a ell. El va agafar i El va besar, després va alçar els llençols i va semblar sorprendre’s de trobar-me nu. Ràpidament va acostar els llavis al lloc que va prometre portar-los aquest matí. Li va encantar el sabor apegalós. Què havia fet?

Li ho vaig dir i li vaig assenyalar l’evidència magolada sobre la taula.

—Deixa’m veure.

Es va posar dempeus i em va preguntar si l’havia deixat allí per a ell.

Potser. O simplement no havia donat amb la solució de com desfer-me d’ella.

—És açò el que crec que és?

Vaig assentir amb picardia i fingint estar avergonyit.

—Tens idea de l’esforç que posa Anchise en cadascuna d’aquestes?

Estava bromejant però donava la sensació de que ell, o algú a través seu, m’estaven alliçonant sobre l’esforç que havien posat els meus pares en mi.

Va portar mitja bresquilla al llit, assegurant-se de no vessar gens del seu contingut mentre es desprenia de la seua roba.

—Estic malalt, no? —li pregunte.

—No, no estàs malalt. Tant de bo tothom estiguera tan malalt com tu. Vols veure malalts?

Què pretenia? Vaig dubtar a dir que sí.

—Només pensa en la quantitat de persones que hi ha hagut abans que tu: tu, el teu iaio, el teu rebesavi i totes les generacions d’Elios anteriors i els de llocs llunyans, tots atapeïts en aquest degoteig de persones que et fan ser el que eres. Ara, puc tastar-ho?

Vaig negar amb el cap, en silenci.

Va ficar un dit en el cor del préssec i se’l va dur a la boca.

—No, per favor —açò era més del que podia aguantar.

—Mai vaig poder suportar el meu. Però aquest és teu. Per favor, explica’t.

—Em fa sentir-me fatal.

Es va limitar a fer cas omís al meu comentari.

—Mira, no tens per què fer-ho. Jo vaig ser el que es va obstinar en tu, jo vaig ser el que et va seguir, tot el que ha ocorregut ha sigut per la meua culpa. No tens per què fer açò.

—Ximpleries. Jo et desitjava des del primer dia, però ho vaig ocultar millor.

—Clar!

Em vaig abalançar per a arrabassar-li la bresquilla, però amb la mà que tenia lliure em va agarrar la monyica i me la va estrènyer molt fort, com ocorre en les pel·lícules quan un home força a un altre a soltar una navalla.

—Em fas mal.

—Llavors aparta’t.

Vaig observar com es va ficar la bresquilla en la boca i va començar a menjar-la lentament, mirant-me amb tal intensitat que vaig arribar a pensar que ni quan vam fer l’amor havia sigut tan penetrant.

—Si vols escopir-ho, fes-ho, no m’importa, de debò. Et promet que no em sentiré ofès —ho vaig dir mes per a trencar el silenci que com una súplica final.

Va negar amb el cap. Podia notar com l’estava degustant en aquell precís moment. No entenia què m’ocorria en aquell instant, mentre l’observava, però em van sobrevenir unes ganes enormes de plorar. I en lloc de lluitar contra açò, com si fóra un orgasme, simplement em vaig deixar portar, encara que només fóra per a mostrar-li alguna cosa igual de privada sobre mi. Em vaig acostar a ell i vaig esmorteir els meus sanglots contra el seu muscle. Plorava perquè cap estrany havia sigut tan amable amb mi o havia arribat tan lluny per mi, ni tan sols Anchise, que un dia em va fer un tall al peu per a xuclar-me i escopir, xuclar-me i escopir, diverses vegades el verí d’un escorpí. Plorava perquè no m’havia sentit mai tan agraït i no tenia una altra manera de demostrar-ho. I plorava pels pensaments malignes que havia albergat contra ell aquell mateix matí. I també pel que va ocórrer la passada nit, doncs, per a bé o per a mal, ja no hi havia forma d’arreglar-ho i aquell era tan bon moment com un altre qualsevol per a demostrar-li que tenia raó, que no era fàcil, que la diversió i els jocs també podien eixir-se’n del camí marcat i que si havíem propiciat que les coses s’acceleraren ara era ja molt tard per a tirar-se arrere. Plorava perquè estava ocorrent alguna cosa i no tenia ni idea de què es tractava.

—Siga el que siga el que ocórrega entre nosaltres, Elio, vull que ho sàpies. No digues mai que no sabies el que feies —seguia mastegant. En la calor de la passió haguera sigut una altra cosa, però açò era molt diferent. M’estava portant amb ell.

Les seues paraules no tenien sentit. Però jo sabia exactament el que significaven.

Vaig acariciar la seua cara amb la mà. Després, sense saber per què, vaig començar a xuclar les seues palpelles.

—Besa’m ara, abans que haja desaparegut —vaig dir. La seua boca tindria el sabor de les bresquilles i de mi.

Em vaig quedar en la meua habitació molt de temps després que se n’anara Oliver. Quan per fi em vaig despertar, era ja quasi de nit, la qual cosa va fer sentir molest el dolor havia desaparegut, però estava renaixent el mateix malestar que havia experimentat a l’alba. No sabia si era el mateix sentiment que estava ressorgint després d’una llarga interrupció o si l’anterior s’havia guarit ja i aquest era un totalment nou, resultat d’haver fet l’amor a la vesprada. Experimentaria sempre aquell sentiment de culpa tan solitari quan despertara a l’estona d’haver passat uns moments emborratxadors junts? Per què no em passava el mateix després de fer-ho amb Marzia? Per què la naturalesa s’obstinava a recordar-me que era millor que estiguera amb ella?

Em vaig dutxar i em vaig posar roba neta. Baix tothom estava prenent còctels. Els dos convidats de la nit anterior estaven allí de nou, entretinguts amb ma mare, mentre que un nouvingut, reporter també, escoltava atentament la descripció que estava fent Oliver del seu llibre d’Heràclit. Havia perfeccionat tant la tècnica per a fer un resum en tan sols cinc frases als estranys que semblava haver sigut inventat en aquell precís instant per al benefici d’aquell oient en particular.

—Et quedes? —em va preguntar ma mare.

—No, vaig a veure Marzia.

Ma mare em va tirar una mirada inquieta i de forma discreta va començar a moure el cap en senyal de desaprovació, volent dir No estic d’acord, és una bona xica, hauries d’eixir per ací en grup.

—Deixa’l en pau, tu i els teus grupets —va impugnar mon pare, la qual cosa em va donar ales—. En realitat està tancat a casa tot el dia. Deixa-li que faça el que vulga. El que vulga!

Si sabera.

Bé, i què si sabera alguna cosa?

Mon pare mai s’oposaria. Pot ser que al principi fera un gest rar però després ho esborraria de la seua cara.

Mai se’m va passar pel cap ocultar-li a Oliver el que feia amb Marzia. Els pastissers i els carnissers no competeixen entre ells, vaig pensar. I amb tota probabilitat, ell tampoc li haguera donat massa importància.

Aquella nit Marzia i jo vam ser al cinema. Vam prendre un gelat en la piazzetta. I després a casa dels seus pares de nou.

—Vull tornar a la llibreria —va dir mentre caminàvem cap a la porta del seu jardí—, però no m’agrada anar al cinema amb tu.

—Vols anar demà just abans que tanquen?

—Sí, per què no? —volia tornar a repetir el de l’altra nit.

Em va besar. El que en realitat volia era anar a la llibreria al matí només obrir, amb l’opció de poder tornar allí a la nit.

Quan vaig tornar a casa, els convidats eren a punt d’anar-se’n. Oliver no estava.

Em ve bé, vaig pensar.

Vaig anar a la meua habitació i, al no tindre res millor que fer, vaig obrir el diari.

L’anotació del dia abans: «Et veuré a mitjanit». Ja veuràs. Ni tan sols es presentarà. «Perd-te», açò és el que «madura» significa en realitat. Tant de bo mai li haguera dit res.

En els dibuixets nerviosos que havia realitzat al voltant d’aquestes paraules abans d’anar a la seua habitació, intentava recuperar la sensació de nerviosisme de la nit anterior. Potser volguera alliberar-me de l’ansietat de la nit, tant per a emmascarar la de huí com per a recordar-me que si les meues pitjors pors van ser dissipades una vegada que vaig entrar en la seua cambra, potser no acabarien de forma molt diferent huí i serien fàcilment dominades quan escoltara els seus passos.

Però ni tan sols podia recordar l’ansietat de la nit anterior. Va ser completament eclipsada pel que va ocórrer a continuació i que semblava pertànyer a un segment temporal al que no tenia cap tipus d’accés.

Tot el relacionat amb la nit anterior s’hi havia esfumat. No recordava res. Vaig intentar murmurar-me «perd-te» a mi mateix com a forma d’encendre la metxa de la meua memòria. Aquella paraula semblava tan real anit. Ara només lluitava per tindre sentit.

I llavors em vaig adonar. El que estava experimentant huí no s’assemblava a res del que havia viscut en tota la meua vida.

Açò era molt pitjor. Ni tan sols sabia com denominar-ho.

En tornar-ho a pensar em vaig adonar que tampoc sabia com definir els nervis de la nit anterior.

En aquella ocasió havia fet un pas de gegant. Així i tot, allí em trobava. No era més savi i no estava més segur de les coses que abans d’haver-lo sentit damunt de mi. Podíem també no haver-nos ficat al llit junts, no?

Almenys vaig tindre la sensació de por que dóna la possibilitat de caure, el temor a ser rebutjat i al fet que et criden el que jo he usat per a cridar a uns altres. Ara que ho havia superat, havia estat aquesta ansietat sempre present, però de forma latent, com un presagi i un advertiment que hi ha esculls afilats darrere de la tempestat?

I per què m’importava on estiguera? No era açò el que volia de tots dos, pastissers, carnissers i totes aquelles coses? Per què em molestava tant que ell no estiguera allí? I per què, en haver-me deixat plantat, tènia la sensació de que tot el que feia era esperar i esperar i esperar i esperar?

Per què esperar s’estava començant a transformar en una tortura?

Si estàs amb algú, Oliver, és hora que tornes a casa. No et faré cap pregunta, ho jure, però no em faces esperar més.

Si no apareix en deu minuts, faré alguna cosa.

Transcorregut aquell temps, amb una sensació d’impotència i un odi total cap a mi mateix per sentir-me indefens, vaig decidir esperar, aquesta vegada de debò, altres deu minuts.

Vint minuts després, no podia suportar-ho més. Em vaig posar un jersei, vaig eixir a la balconada i vaig baixar les escales. Aniré a B., si fa falta, i ho comprovaré per mi mateix. De camí al rafal de les bicicletes, anava decidint si aniria abans fins a N., on la gent solia quedar-se fins a més tard de festa que en B., i maleint-me per no haver unflat les rodes al matí, quan de sobte alguna cosa em va dir que havia de parar-me en sec i no molestar Anchise, que dormia en la cabana adjunta. Anchise el sinistre, tothom deia que era una mica sinistre. Havia tingut la sospita tot el temps? Supose que sí. La caiguda de la bicicleta, la pomada casolana d’Anchise, la delicadesa amb la qual li va guarir les ferides i li va netejar l’arrap.

Però més baix, al costat de la costa rocosa, sota la llum de la lluna, el vaig veure. Estava assegut sobre una de les roques més altes, vestit amb el suèter de mariner de ratlles blaves i blanques amb els botons del muscle sempre descordats que s’havia comprat a Sicília l’estiu anterior. No feia res, simplement s’abraçava els genolls mentre escoltava les ones colpejar les roques sota ell. En mirar-lo des de la barana, vaig sentir una emoció de tendresa cap a ell que em recordava l’entusiasme amb el qual em vaig precipitar a B. en la seua cerca, i vaig arribar abans fins i tot que haguera aplegat l’oficina de correus. Era la millor persona que havia conegut en la meua vida. L’havia triat bé. Vaig obrir la porta i vaig baixar a botets diverses roques fins que vaig arribar al lloc en el qual es trobava.

—T’estava esperant —vaig dir.

—Vaig pensar que te n’havies anat a dormir. Vaig pensar fins i tot que no volies.

—No. Esperava. Simplement vaig apagar la llum.

Vaig fer una ullada a la casa. Totes les ventalles estaven tancades. Em vaig inclinar i li vaig besar el coll. Era la primera vegada que li besava amb sentiment, no amb desig. Em va envoltar amb els seus braços. Si algú ho vera resultaria totalment inofensiu.

—Què fas? —li vaig preguntar.

—Pensar.

—En què?

—En coses. A tornar a Estats Units. En les classes que he d’impartir a la tardor. En el llibre. En tu.

—En mi?

—En mi? —es burlava de la meua modèstia.

—En ningú més?

—En ningú més —es va quedar en silenci una estona—. Vinc ací cada nit a asseure’m. A voltes em passe hores.

—Només tu?

Va assentir.

—No ho sabia. Pensava que…

—Ja sé el que pensaves.

Aquelles notícies em van fer molt feliç. Havia estat aombrant tota la nostra relació. Vaig decidir no insistir sobre açò.

—Aquest lloc serà probablement el que més trobe a faltar —i després d’una xicoteta reflexió—: He sigut molt feliç en B.

Sonava com un preàmbul de comiat.

—Estava observant allò —va continuar mentre assenyalava l’horitzó— i pensant que en dues setmanes estaré de tornada en la universitat de Columbia.

Tenia raó. Jo m’havia convençut per a no explicar els dies. Al principi perquè no volia pensar en quant de temps es quedaria amb nosaltres; després perquè no volia afrontar els pocs dies que li quedaven al meu costat.

—Tot açò significa que dins de deu dies, quan mire cap a aquest lloc, ja no estaràs ací. No sé que vaig a fer llavors. Almenys tu estaràs en un altre lloc, on no hi ha records.

Quines coses penses a voltes —va estrènyer el seu muscle contra el meu—. T’anirà bé.

—Pot ser que sí. Però pot ser que no. Hem malgastat tants dies, tantes setmanes.

—Malgastat? No sé. Potser simplement necessitàrem temps per a esbrinar si açò era el que volíem.

—Algun de nosaltres fa les coses difícils a propòsit.

—Jo?

Vaig assentir amb el cap.

—Ja saps el que estàvem fent fa exactament una nit.

Va somriure.

—No sé què pensar sobre açò.

—Jo tampoc estic segur. Però m’alegre molt que ho férem.

—Vas a estar bé?

—Sí, estaré bé —vaig ficar una mà als seus pantaIons—. M’encanta estar ací amb tu.

Era la meua forma de dir que també estava sent feliç allí amb ell. Vaig intentar imaginar-me el que estar feliç ací significava per a ell: feliç en arribar ací després d’imaginar-se com seria açò, feliç treballant en el cel durant els calorosos matins, feliç anant amb bicicleta a casa de la traductora, feliç perdent-se en el poble cada nit i tornant tan tard, feliç amb els meus pares i la feina de casa de l’esmorzar, feliç amb els seus companys de pòquer i tots els altres amics que havia fet en el poble i als voltants i que jo no coneixia. Potser m’ho diguera algun dia. Em preguntava quin seria el meu lloc en aquella amalgama general.

Mentrestant, demà, si anàvem a donar-nos un bany matiner prompte, pot ser que em tornara a atrapar l’atipament i l’autorrebuig. Em pregunte si un s’acostuma a això, o se li acumula un malestar tan gran que es troben maneres de consolidar-ho en un embalum de sensacions amb els seus propis períodes d’amnistia i cortesia. O potser la presència de l’altre, que ahir al matí semblava quasi un intrús, es converteix en indispensable doncs ens protegeix del nostre propi infern. Així, la mateixa persona que ens causa un turment pel dia ens alleuja a la nit.

Al matí següent vam anar a nadar junts. Eren poc més de les sis del matí i el fet que anara tan aviat aportava al nostre exercici una qualitat energitzant. Més tard, mentre ell realitzava una versió molt personal de fer el mort, vaig voler agarrar-lo, com fan els monitors de natació quan et subjecten el cos de forma tan suau que semblen mantenir-te a flotació amb tan sols un dit. Per què em sentia més vell que ell en aquell instant? Volia protegir-lo de tot, de les roques, de les meduses ara que era temporada, d’Anchise i la seua mirada lasciva quan va al jardí a posar els aspersors mentre arranca constantment males herbes, fins i tot quan plou, fins i tot quan està parlant amb tu, fins i tot quan amenaça amb abandonar-nos, semblava sostraure cada secret que creies haver amagat agudament lluny de la seua vista.

—Com estàs? —li vaig preguntar, imitant la pregunta que em va fer ell a mi ahir al matí.

—Hauries de saber-ho.

Durant el desdejuni, no em podia creure el que estava fent, però vaig començar a partir-li la part de dalt de l’ou passat per aigua abans que Mafalda intervinguera o que l’haguera destrossat amb la seua cullera. No havia fet açò per ningú en la meua vida i així i tot, allí estava, assegurant-me que ni un trosset de corfa caiguera dins de l’ou. Ell estava tan feliç amb el seu ou. Quan Mafalda li va portar el seu polpo diari, jo estava molt content per ell. Felicitat domèstica. Simplement perquè em va deixar ser el seu cim la nit abans.

Vaig enxampar al meu pare mirant-me mentre acabava d’obrir la part de dalt del seu segon ou passat per aigua.

—Els nord-americans mai saben com fer-ho —vaig dir.

—Segur que té alguna manera… —va comentar.

El peu que va arribar per a quedar-se damunt del meu per sota de la taula em va indicar que potser havia de deixar-ho doncs mon pare semblava que es feia olor alguna cosa. «No està fava», em va dir més tard mentre ens preparàvem per a anar a B.

—Vols que vaja amb tu?

—No, serà millor passar desapercebuts. Hauries de treballar en Haydn huí. Després!

—Després!

Marzia em va cridar aquell matí mentre ell es preparava per a anar-se’n. Quasi em fa l’ullet en passar-me el telèfon. No hi havia cap rastre d’ironia, res que em recordara, llevat que m’equivocara, i crec que no era el cas, que el que hi havia entre nosaltres era igual de transparent que una simple amistat.

Potser primer érem amics i després amants.

Però aleshores potser siga açò el que són els amants en realitat.

Quan recorde els nostres últims deu dies junts, veig un bany al matí ben prompte, uns desdejunis lents, un passeig amb bicicleta fins al poble, una mica de treball en el jardí, menjars, migdiades a mitjan vesprada, mes treball a la vesprada, potser una mica de tennis, estar després del sopar en la piazzetta i a les nits fèiem l’amor de tal manera que semblava que poguérem desplaçar-nos en el temps. En rememorar aquells dies, crec que no va haver-hi ni un minut, a part de la mitja hora més o menys que passa a amb la traductora, o quan me les vaig arreglar per a escapar-me unes hores amb Marzia, en el qual no vam estar junts.

—Quan et vas assabentar d’això meu? —li vaig preguntar cert dia. Tenia l’esperança que diguera Quan et vaig estrènyer el muscle i quasi et desmaies en els meus braços. O, Quan vas humitejar el vestit de bany aquell dia que vam estar xarrant en la teua cambra. Alguna cosa per aquell estil.

—Quan et vas enrojolar.

—Jo?

Havíem estat parlant sobre la traducció de poesia; era a primera hora del dia, durant la seua primera setmana amb nosaltres. Aquell dia vam començar a treballar més ràpid de l’habitual, probablement perquè ja hauríem gaudit de la nostra animada conversa mentre posaven la taula del desdejuni sota el til·ler i estàvem ansiosos per seguir junts algun temps més. Em va preguntar si alguna vegada havia traduït poesia. Jo li vaig dir que sí i li vaig preguntar si ell també. Em va respondre afirmativament. Estava llegint a Leopardi i s’havia topat amb alguns versos impossibles de traduir. Havíem estat departint sense adonar-nos de fins a on podia arribar la conversa que havia començat per casualitat, doncs mentre aprofundíem en el món de Leopardi trobàvem ocasionalment maneres de traure a relluir el nostre natural sentit de l’humor i el nostre amor per les pallassades. Vam traduir el fragment a l’anglès, després de l’anglès al grec antic i després de nou a galimatiesanglés i galimatiesitalià. Els últims versos del poema «A la lluna» de Leopardi eren tan pervertits que ens causaven uns atacs de riure enormes cada vegada que repetíem les paraules sense sentit en italià, quan de sobte va haver-hi un moment de silenci i en alçar la vista per a mirar-lo m’estava observant directament amb aquella mirada glacial i vidrosa que tant em desconcertava. Feia esforços per a dir alguna cosa i quan em va preguntar per què sabia tantes coses, vaig tindre la presència d’ànim com per a dir alguna cosa sobre haver sigut el fill d’un catedràtic. No sempre desitjava bravejar de tot el que sabia, sobretot amb algú que m’intimidava tant. No tenia res que aportar, res amb el que defensar-me, res amb el que enfangar el terreny entre tots dos, cap lloc on amagar-me o on aixoplugar-me. Em sentia com una ovella desemparada enmig de la planura seca i àrida del Serengueti.

Aquella mirada ja no formava part de la conversa, ni tan sols de les bromes sobre la traducció; les havia suplantat i s’havia convertit en un tema en si mateix, a pesar que ningú volia, ni s’atrevia a traure-la a col·lació. I sí, els seus ulls tenien tal brillantor que havia d’apartar la vista i quan tornava a dirigir-la cap a ell, la seua no s’hi havia mogut i seguia encara clavada en la meua cara com si diguera Així que havies mirat cap a un altre costat i ara tornes a mirar> eh? Vas a tornar a apartar la mirada prompte?, motiu pel qual em veia forçat a llevar-la de nou i fingir que pensava en alguna cosa, i sempre estava cercant alguna cosa que dir, de la mateixa forma que un peix que s’està morint a marxes forçades per la calor en un toll tarquimós lluita per eixir. Devia saber a la perfecció com em sentia. El que finalment em va fer enrogir-me no va ser la vergonya intrínseca del moment en què em vaig adonar que m’hi havia sorprés intentant aguantar-li la mirada, per a després escapolir-me amb els ulls a un lloc segur; el que va provocar van ser les excitants possibilitats, amb tot l’increibles que em resultaven, que potser li agradara de la mateixa forma que ell m’agradava a mi.

Durant setmanes vaig confondre la seua mirada fixa amb una hostilitat descarada. Estava molt equivocat. Era simplement la manera en la qual un home tímid li aguanta la mirada a un altre.

Al final vaig caure en el compte que érem les dues persones més tímides del món.

Mon pare va ser l’únic que le va calar des del principi.

—T’agrada Leopardi? —li vaig preguntar per a trencar el silenci, però també per a suggerir que havia sigut aquell tema el que m’havia fet estar en certa forma distret durant l’alt en la conversa.

—Sí, molt.

—A mi també m’agrada molt.

Sempre vaig saber que jo no parlava de Leopardi. La qüestió és, ho sabia ell?

—Sabia que t’incomodava, però volia assegurar-me.

—O siga, que ho vas saber tot el temps.

—Diguem que estava bastant segur.

En altres paraules, havia començat uns pocs dies després de la seua arribada. Així que havia sigut tot fingit des d’aleshores? I aquelles oscil·lacions entre l’amistat i la indiferència, què significaven? Era la nostra forma de seguir-nos d’a prop amb sigil mentre negàvem fer-ho? O era simplement una forma tan astuta com qualsevol altra de mantindre’ns allunyats, amb l’esperança que el que sentíem no anara més que genuïna indiferència?

—Per què no em vas donar alguna pista? —vaig dir.

—Ho vaig fer. Almenys ho vaig intentar.

—Quan?

—Una vegada, després de jugar al tennis. Et vaig tocar. Era la meua forma de mostrar-te que m’agradaves. De la manera en què vas reaccionar em vas fer sentir que t’havia molestat. Vaig decidir mantindre les distàncies.

Els nostres millors moments tenien lloc a les vesprades. En dinar pujava les escales per a fer una migdiada just quan eren a punt de servir el cafè. Després, quan els convidats a dinar se n’havien anat ja, o s’havien retirat a descansar a l’habitació de convidats, mon pare o bé s’aïllava en el seu despatx o se n’anava a dormir una estona amb ma mare. Per a quan donaven les dues, un intens silenci s’havia apoderat de la casa (semblava que també de tot l’univers), i era interromput de tant en tant per l’amanyac de les colomes o per les martellades d’Anchise treballant, però amb cura de no fer massa soroll. M’agradava escoltar com s’afanyava a les vesprades i fins i tot quan ocasionalment em despertava amb algun colp o amb la serra o quan encenia la pedra d’esmolar ganivets tots els dimecres, em quedava amb una sensació de pau i tranquil·litat en el món, igual que la que sentiria anys després en escoltar a la meitat de la nit la sirena per a la boira en Cape Cod. A Oliver li agradava mantindre les finestres i les ventalles obertes a la vesprada, amb només les fines cortines de separació entre nosaltres i la vida, doncs considerava un crim obstruir tanta llum natural i ocultar un paisatge així, sobretot quan no ho tenies per a tota la vida. Després, els ondats camps de la vall semblaven assentar-se sobre un creixent mantell color oliva: girasols, vinyers, una mica d’espígol i aquelles modestes oliveres rabassudes i encorbades, els vells espantalls que miraven bocabadats a través de la finestra mentre ens tombàvem nus sobre el meu llit, l’olor de la seua suor que era l’olor de la meua suor, al meu costat el meu home-dona per a qui jo era el seu home-dona i envoltant-nos per tots els costats la bugada de Mafalda i el detergent amb aroma a camamilla, que era l’aroma de les tòrrides vesprades d’estiu en la nostra casa.

Recorde aquells dies i no em penedisc de res, ni dels riscos, ni de la vergonya, ni de la falta total de perspectiva. Les formes líriques del sol, els enormes camps de plantes altíssimes que es trontollaven sota la intensa calor del migdia, els cruixits del terra de fusta, o el grinyol dels cendrers de fang arrossegats suaument sobre la llosa de marbre que feia les vegades de la meua tauleta. Sabia que teníem el temps explicat, però no m’atrevia a explicar-ho, ja que sabia cap a on es dirigia tot allò, no em preocupava per llegir les fites. Aquella va ser l’època en la qual de forma intencionada vaig deixar de llançar miques de pa per a la tornada; en lloc d’açò, me les vaig menjar. Podia resultar ser una completa bestiola rara; podia canviar-me o arruïnar-me per sempre mentre que el temps i les tafaneries desvetlarien tot el que va ocórrer entre nosaltres i ho rumiarien tot fins que no quedaren res més que espines. Pot ser que trobara a faltar aquell dia, o pot ser que m’anara molt millor, però sempre sabré que durant aquelles vesprades en la meua habitació vaig viure el meu moment.

En canvi, cert matí, em vaig despertar i vaig contemplar tot B. cobert de núvols foscos i baixos que es movien molt ràpid pel cel. Sabia perfectament què presagiava. La tardor estava molt a la vora.

Unes poques hores després, els núvols s’havien dissipat del tot i el temps, com si intentara rescabalar-se de la seua xicoteta broma, semblava haver eliminat qualsevol possibilitat de tardor de les nostres vides i ens va atorgar un dels millors dies de la temporada. No obstant això jo havia pres bon compte de l’advertiment i, igual que es diu dels jurats que senten una evidència inadmissible just abans de ser posada en l’arxiu, em vaig adonar que vivíem amb el temps prestat, que el temps és sempre prestat i que l’empresa de préstecs ens cobra la prima just en el moment en el qual estem en la pitjor situació per a pagar i necessitem demanar més prestat. De sobte, vaig començar a fer fotos mentals d’ell, a arreplegar les molles de pa que havien caigut de la taula i les vaig guardar en el meu amagatall i per a la meua vergonya, vaig fer una llista: la roca, el mur, el llit, el so del cendrer. La roca, el mur, el llit… Tant de bo anara com aquells soldats de les pel·lícules que, quan es queden sense bales, llancen lluny les seues armes, com si ja no les pogueren tornar a usar per res, o com els fugitius en un desert que, en lloc de racionar l’aigua de la carabassa, cedeixen davant la set i li la beuen a glops i després tiren la carabassa en qualsevol lloc. En lloc d’això, jo emmagatzemava coses xicotetes perquè, en els dies de vaques flaques que vindrien, aquelles lluentors del passat em retornaren la calor. Vaig començar, de mala gana, a robar diners al present per a pagar els deutes que sabia que anaven a arribar en el futur. Açò, sabia, era un crim tan dolent com tancar les ventalles durant les vesprades assolellades. Però també sabia que en el món supersticiós de Mafalda, anticipar-se al pitjor era una forma segura de previndre que ocorreguera.

Quan vam anar a passejar una nit i em va dir que prompte se n’aniria a casa, em vaig adonar de l’inútil que havia sigut la meua suposada previsió. Dues bombes mai cauen en el mateix lloc; aquesta, malgrat totes les meues premonicions, va caure just sobre el meu amagatall.

Oliver se n’aniria als Estats Units la segona setmana d’agost. Pocs dies després que començara el mes, va dir que volia passar tres dies a Roma i utilitzar aquell temps per a treballar en l’esborrany final del seu manuscrit al costat de l’editor italià. Després, volaria a casa. Volia acompanyar-lo?

Vaig dir que sí. Havia de preguntar als meus pares abans? No feia falta, mai dirien que no. Ja, però no haurien de…? No haurien de. En assabentar-se que Oliver se n’anava a anar abans del previst i anava a passar uns dies a Roma ma mare va preguntar —amb el permís del cauboi, per descomptat si jo li volia acompanyar—. Mon pare no es va oposar.

Ma mare em va ajudar a fer la maleta. Anava a necessitar una jaqueta per si de cas l’editor ens portava a sopar? No hi hauria sopars. A més, per què anava a demanar acompanyar-los? Així i tot, va pensar ella, havia de portar-ne una. Volia carregar només amb una motxilla, viatjar com ho fan els de la meua edat. Fes el que vulgues. De totes maneres, em va ajudar a buidar la motxilla i a tornar a fer-la quan va quedar clar que no entra a tot el que volia ficar. Només vas dos o tres dies. Ni Oliver ni jo havíem precisat sobre els últims dies junts. Ma mare mai sabrà com em va doldre allò de «dos o tres dies». Sabíem en quin hotel ens anàvem a quedar? La pensió no sé què o alguna cosa així. No havia sentit mai parlar d’ella, però què anava a saber ella, va dir. Mon pare sí ho sabia. Va fer les reserves ell mateix. És un regal, va dir.

Oliver no només va empaquetar ell mateix la seua motxilla, sinó que el dia que anàvem a agafar el direttissimo fins a Roma se les va arreglar perquè la seua maleta quedara situada en el lloc exacte de l’habitació en el qual l’havia col·locat jo el dia que va arribar. En aquella ocasió havia visualitzat el moment en què em retornaria l’habitació i ara em preguntava quant estaria disposat a donar amb tal de tornar arrere en el temps fins a aquella vesprada a la fi de juny, quan el vaig escortar en la presentació de rigor per les nostres propietats i quan, una cosa va portar a l’altra, ens vam acostar al solar calcinat al costat de les vies abandonades on em va donar la meua primera dosi dels nombrosos Després! Qualsevol de la meua edat aquell dia haguera anat a fer una migdiada abans que caminar fins als límits més allunyats de la nostra propietat. Òbviament, jo ja sabia el que estava fent.

Tota la simetria, o havia de dir buit, d’aquella habitació aparentment saquejada va fer que se’m formara un nus en la gola. Em recordava menys a una habitació d’hotel en la qual esperes al fet que el botons t’ajude a baixar les maletes després d’una estada meravellosa que ha hagut d’acabar abans d’hora, que a una habitació d’hospital que ha sigut buidada de les teues pertinences, mentre que el següent pacient, al que encara no han ingressat, espera en la sala d’emergències de la mateixa forma que vas esperar tu una setmana abans.

Açò era una prova per al nostre comiat definitiu. Com observar a algú amb un respirador abans que l’apaguen dies després.

Estava feliç perquè m’anaven a retornar l’habitació. En el meu/la seua alcova, seria mes fàcil recordar les nostres nits.

No, preferia mantindre la meua cambra actual. Així, almenys, podia fingir que encara ell estava en la seua i si no estava allí és que encara estava fora com ocorria freqüentment durant aquelles nits en les quals jo contava els minuts, les hores, els sons.

Quan vaig obrir el seu armari em vaig veure que s’havia deixat un vestit de bany, uns calçotets, els seus pantalons xinesos i una camisa neta penjada d’una palometa. Vaig reconèixer la camisa. Ondulant. I vaig reconèixer el vestit de bany. Rojo. Ho reservava per a quan anara a donar-se l’últim bany aquell matí.

—He de dir-te alguna cosa sobre aquest vestit de bany —vaig dir després de tancar la porta de l’armari.

—Dir-me què?

—T’ho diré en el tren —però li ho vaig dir de tota manera—. Promet-me que em deixaràs quedar-me’l quan te’n vages.

—Això és tot?

—Bé, posa-te’l molt huí i no nades amb ell.

—Malalt i retorçut.

—Malalt, retorçut i molt, molt trist.

—Mai t’havia vist així.

—També vull a Ondulant. I les espardenyes. I les ulleres. I a tu.

En el tren li vaig parlar sobre el dia en què vam pensar que s’havia ofegat i com estava disposat a demanar-li a mon pare que reclutara a tots els mariners possibles per a cercar-lo i que quan el trobaren, encendríem una pira en la riba, mentre que jo agafaria un ganivet de Mafalda per a arrancar-li el cor, doncs aquell cor i aquella camisa eren tot el que ensenyaria durant tota la meua vida. Un cor i una camisa. El seu cor embolicat en una camisa humida, com el peix que va portar aquell dia Anchise.