PART 1

Si no és després, quan?

«Després!». Una paraula, una expressió, una actitud.

Mai havia escoltat a ningú utilitzar «després» per a acomiadar-se. Em va resultar esquerp, sec i despectiu, dit amb la vetlada indiferència d’algú a qui li seria igual no tornar a veure’t o no saber res de tu.

És el primer record que tinc d’ell i encara hui puc sentir-lo. «Després!».

Tanque els ulls, pronuncie la paraula i torne a estar a la Itàlia de fa tants anys, caminant per la vorera arbolada i veient-lo eixir del taxi amb una camisa d’atzur amb un estampat ondat, amb els colls ben oberts, les ulleres de sol, un barret de palla i molta pell a la vista. De sobte em dóna la mà, em lliura la seua motxilla, va traure l’equipatge del maleter del taxi i em preguntà si mon pare està a casa.

Pot ser que tot començara precisament allí i en aquell instant: la camisa, les mànegues remangades, els pulpejos arredonits del seu taló que s’escapen de les espardenyes desgastades, ansiosos per provar la càlida graveta del camí que porta a la nostra casa i preguntant amb cada passa per on s’anava va a la platja.

L’hoste d’aquest estiu. Un altre pesat.

Aleshores, quasi sense mediació i ja d’esquena al cotxe, va agitar el revés de la mà que li quedava lliure i solta un meninfot «després!» a un altre passatger que hi havia al cotxe amb qui probablement haguera compartit el pagament de la carrera des de l’estació. Ni tan sols va dir un nom o va fer una brometa per a suavitzar l’abrupte comiat. Res. El va despatxar amb una paraula: brusca, audaç i franca. No hi havia forma que li haguera pogut molestar.

Observa, vaig pensar jo, així és com s’acomiadarà de nosaltres quan arribe el moment. Amb un brusc i empastrer «després!».

Mentrestant, haurem de suportar-lo durant sis llargues setmanes.

Estava francament intimidat. Era un dels inaccessibles.

Bé, podria intentar que m’agradara. Des de la seua barbeta arredonida fins als seus polits talons. I després, després d’uns dies, aprendria a odiar-lo.

Aquesta era la mateixa persona la foto de la qual de la sol·licitud havia ressaltat mesos abans com a promesa d’unes afinitats instantànies amb mi.

Acollir a hostes durant l’estiu era la manera que tenien els meus pares d’ajudar a professors universitaris joves a revisar un manuscrit abans de la seua publicació. Tots els estius durant sis setmanes havia de deixar lliure la meua habitació i mudar-me a una cambra del passadís molt més xicotet i que havia sigut del meu iaio. En els mesos d’hivern, quan estàvem en la ciutat, es transformava en un rafal, magatzem i àtic a temps parcial, on es remoreja que el meu iaio, el meu homònim, encara cloeix les seues dents en el seu somni etern. Els residents estivals no havien de pagar res, se’ls atorgava un ús lliure de tota la casa i podien fer bàsicament el que els vinguera de gust sempre que dedicaren més o menys una hora al dia a ajudar als meus pares amb la correspondència i paperasses vàries. Es convertien en part de la família i, després d’uns quinze anys fent açò, ens havíem acostumat a rebre una tona de postals i regals, no solament al Nadal, sinó tot l’any, de gent que estava en deute emocional amb la meua família i que solia desviar els seus itineraris quan venia a Europa per a passar-se per B. durant un dia o dos amb les seues famílies i fer-se una passejada nostàlgica pels seus antics refugis.

Era comú que durant els menjars hi haguera dos o tres convidats més, unes vegades familiars o veïns, unes altres companys de classe, advocats, metges, persones riques i famoses que s’acostaven a veure mon pare de camí a les seues cases d’estiu. En ocasions, fins i tot obríem el nostre menjador a parelles de turistes ocasionals que havien sentit parlar de la vella casa de camp i simplement desitjaven passar-se per allí a fer-li una ullada i es quedaven encantats quan els convidàvem a dinar i els demanàvem que ens explicaren una mica de la seua vida, mentre que Mafalda, a la qual s’informava en l’últim moment, cuinava la seua especialitat més nova. A mon pare, reservat i tímid en privat, el que més li agradava era envoltar-se de valuosos experts en qualsevol camp per a mantindre llargues converses en diversos idiomes, mentre el calorós sol estival i unes quantes copes de rosatello donaven entrada a la vesprada amb la seua inevitable letàrgia. Denominàvem a aquella comesa la tasca del dinar i, al poc temps, també s’unien a ell la majoria dels nostres convidats de sis setmanes.

Potser tot començara poc després de la seua arribada, durant un d’aquells dinars tremends, quan es va asseure al costat de mi i em vaig adonar que, a part d’un lleuger bronzejat aconseguit durant la seua breu estada a Sicília al començament d’aquell estiu, el color dels palmells de les seues mans era igual de pàl·lid que la suau pell de les plantes dels peus, la del coll o la de l’enves dels seus avantbraços, que no havien estat exposades tant al sol. Lluïen quasi d’un rosa clar, tan brillant i suau com la part inferior de l’estómac d’un fardatxo íntim, cast, implume, com el rubor en la cara d’un atleta o el besllum de l’aurora en una nit turmentosa. Em va dir coses sobre ell que mai haguera sabut com preguntar.

Pot ser que començara durant aquelles interminables hores després de dinar quan tothom dropejava en vestit de bany per la casa, cossos eixancarrats en qualsevol lloc matant el temps fins que algú suggeria anar a les roques a donar-se un bany. Els parents, cosins, veïns, amics, amics d’amics, col·legues, o bàsicament qualsevol que li vinguera de gust cridar a la nostra porta per a demanar que li deixàrem utilitzar la nostra pista de tennis, tothom era benvingut a mandrejar, nadar o menjar i, si romanien el temps suficient, a utilitzar la casa de convidats.

O potser va començar en la platja. O en la pista de tennis. O durant el nostre primer passeig junts el primer dia que va estar ací quan em van demanar que li ensenyara la casa i els voltants i, una cosa va portar a l’altra, me les vaig arreglar per a portar-lo més enllà de les vellíssimes portes de ferro forjat i arribem fins a l’interminable solar buit que portava cap a les vies del tren abandonades que solien connectar B. amb N.

—Hi ha alguna estació abandonada en algun lloc? —em va preguntar mentre observava entre els arbres sota un sol abrasador, amb la intenció probable de formular una consulta típica que s’ha de fer al fill de l’amo.

—No, mai va haver-hi una estació. El tren simplement parava quan se li ho sol·licitava.

Li cridava l’atenció el tren; les vies semblaven molt estretes. Hi havia gitanos que vivien en elles ara. Porten habitant ací des que la meua mare venia a estiuejar ací quan era xiqueta. Els gitanos han transportat dos vagons descarrilats més cap a l’interior. Volia anar a veure-ho?

—Potser després.

Una indiferència educada, com si s’hagués adonat del meu inoportú entusiasme per donar-li coba i s’estiguera allunyant de mi sumàriament.

Em va doldre.

En lloc d’això em va dir que volia obrir-se un compte en un dels bancs de B. i després fer una visita a la traductora a l’italià a qui el seu editor a Itàlia havia adjudicat el seu llibre.

Vaig decidir portar-lo allí amb bici.

La conversa sobre rodes no millorava la que havíem tingut a peu. Pel camí parem a per alguna cosa per a beure. La bartabaccheria estava completament a les fosques i buida. L’amo fregava el terra amb un fort producte a força d’amoníac. Eixim d’allí a tota velocitat. Una solitària merla que descansava sobre un pi mediterrani entonava unes poques notes que es perdien immediatament entre el brunyir de les xixarres.

Li vaig donar un bon glop a la botella gran d’aigua amb gas, li la vaig passar i després vaig tornar a beure. Me’n vaig tirar una mica en la mà i em vaig fregar amb ella la cara, passant-me els dits pel pèl. El líquid no estava prou fred, ni tenia molt de gas pel que deixava una sensació de set mal aplacada.

Què es podia fer per allí?

No res. Esperar al fet que acabara l’estiu.

I aleshores, què es feia a l’hivern?

Vaig somriure en pensar en la resposta que era a punt de donar-li. Ell ho va enxampar al vol i va dir: «No m’ho digues: esperar al fet que arribe l’estiu, a què sí?».

M’agradava que em llegira la ment. Entendrà la labor del dinar abans que molts dels quals van arribar primer.

—En realitat aquest lloc durant l’hivern es torna molt gris i fosc. Venim en Nadal. En cas contrari seria una ciutat fantasma.

—I què més feu ací durant el Nadal a banda de rostir castanyes i beure ponxe d’ou?

M’estava vacil·lant. Li vaig mostrar el mateix somriure que abans. Ho va entendre, no va dir res, i tots dos vam riure.

Em va preguntar què feia jo. Jugava al tennis. Nadava. Passejava de nit. Corria. Transcrivia música. Llegia.

Em va dir que ell també eixia a córrer. Al matí primerenc. Per on es podia fer exercici allí? Pràcticament només pel passeig. Li’l podia mostrar si volia.

I just quan semblava que de nou començava a agradar-me, em va donar carabassada: «Potser després».

Havia posat «llegir» al final de la meua llista, pensant que amb l’actitud cabota i descarada que havia tingut ell fins ara, llegir també haguera sigut l’últim de la seua. Una hora després, quan em vaig acordar que acabava d’escriure un llibre sobre Heràclit i que, per tant, «llegir» seria una part molt significativa en la seua vida, em vaig adonar que havia de donar una mica de marxa arrere i fer-li saber que els meus interessos reals anaven molt parells als seus. No obstant això, el que em desconcertava no era haver de fer elegants jocs malabars per a aconseguir redimir-me, sinó els desagradables dubtes que em venien assaltant tant abans com durant la nostra conversa informal al costat de les vies del tren i que em feien creure que contínuament, sense adonar-me’n i sense ni tan sols admetre-ho havia estat intentant (sense èxit) recuperar-lo.

Quan em vaig oferir (a tots els visitants els havia encantat la idea) a portar-lo a Sant Giacomo i pujar caminant fins a la part més alta del campanar que havíem sobrenomenat alguna cosa-per-el-que-morir, hauria d’haver reaccionat millor que simplement quedar-me esbalaït sense una resposta. Vaig pensar que li portaria per allí tan sols perquè pujara i poguera fer una ullada al poble, al mar, a l’eternitat. Però no. Després!

No obstant això, pot ser que haguera començat molt després del que pensava, sense que jo m’adonara de res. Mires a algú, però en realitat no veus a la persona, està entre bastidors. O te n’adones de la seua presència però no connectes, no «enxampes» gens, i abans fins i tot de percebre la seua estampa o alguna estranya pertorbació, se t’han passat les sis setmanes que tenies i en aqueix moment, o ja se n’ha anat o és a punt de fer-ho i aleshores et trobes barallant per a poder assimilar alguna cosa que, sense tu saber-ho, s’ha estat gestant davant els teus nassos i que mostra tots els símptomes del que comunament es denominaria «Jo vull». Com vaig poder no notar-ho?, us preguntareu. Reconec el desig en vore’l i així, no obstant això, aquesta volta, se’m va passar per complet. Anava a la recerca del somriure maliciós que llançara una sobtada llum sobre el seu gest cada vegada que em llegira la ment, quan l’única cosa que volia era pell, tan sols pell.

Durant el sopar del seu tercer dia allí em va donar la sensació de que m’estava mirant fixament mentre jo exposava Les set paraules de Crist en la creu de Haydn que portava temps transcrivint. Aquell any n’hi tenia dèsset i com era el més xicotet de la taula i el qui menys possibilitats tenia de ser escoltat, havia creat l’hàbit de ficar la major quantitat d’informació amb el menor nombre de paraules possible. Parlava ràpid, la qual cosa feia creure a la gent que estava sempre nerviós i em trangolejava amb els termes. En acabar de presentar la meua transcripció, em vaig adonar d’una intensa mirada que m’arribava per l’esquerra. Em vaig sentir emocionat i afalagat; òbviament estava interessat en mi, li agradava. No havia sigut tan complicat al final. Però quan per fi, després del meu torn, em vaig girar per a examinar-oi i veure la seua mirada, vaig descobrir un semblant fred i gelador; alguna cosa alhora hostil i vitrificant que fregava la crueltat.

Em va desarmar per complet. Què havia fet jo per a merèixer tal cosa? Volia que tornara a ser amable amb mi, que riguera com havia fet tan sols uns pocs dies abans en les vies del tren abandonades, o quan aquella mateixa vesprada li vaig explicar que B. era l’únic poble d’Itàlia on la correguera, la línia regional d’autobusos que portava a Crist, passava de llarg sense parar mai. Va riure immediatament en entendre la referència vetlada al llibre de Cario Levi. M’agradava com les nostres ments semblaven treballar de forma paral·lela i, de manera instantània, inferíem els jocs de paraules de l’altre, però al final sempre ens conteníem.

Anava a ser un veí difícil. Serà millor que em mantinga allunyat d’ell, vaig remugar. I pensar que quasi m’enamore de la pell de les seues mans, del seu pit, dels seus peus que mai havien trepitjat terra aspra en la seua vida i dels seus ulls que quan et dedicaven l’altra mirada, la de semblant dolç, et portaven el miracle de la resurrecció. Mai era massa temps el que passaves mirant-los, sinó que necessitaves seguir al tant per a esbrinar per què no podies evitar-ho.

Vaig haver d’haver-li llançat una mirada igual de díscola.

Durant dos dies les nostres converses es van interrompre de forma sobtada.

En la llarga balconada comuna a les habitacions de tots dos ens evitàvem per complet: tan sols uns improvisats «hola», «bon dia», «fa bo», xarrades superficials.

Aleshores, sense cap explicació, reprenem les coses.

Què si volia anar a córrer aquell matí? No, la veritat és que no. Bé, aleshores a nadar.

Hui el dolor, les esperances, l’excitació d’allò nou, la promesa de tanta joia rondant les puntes dels dits, el passejar entre gent que podia arribar a malinterpretar però que no volia perdre i per tant havia de fer constants conjectures, l’enginy desesperat que li brinde a tothom que vull i desitge que em vulga, les separacions que intercale entre el món i jo que no són només una, sinó una sèrie de capes de portes lliscants de paper d’arròs, l’impuls per codificar i descodificar el que ni tan sols va estar mai en codi. Tot açò va començar l’estiu en el qual Oliver va arribar a la nostra casa. Està gravat en cada cançó que va sonar aquell estiu, en cada novel·la que vaig llegir durant la seua estada i després, en qualsevol cosa, des de l’olor del romaní en els dies calorosos, fins al soroll frenètic de les xixarres a les vesprades. Els sons i les olors amb els quals he crescut i que conec de cada any de la meua vida de sobte es van tornar en contra meua i van adquirir un caire tintat per l’ocorregut aquell estiu.

O potser va començar després de la seua primera setmana, quan em sentia contentíssim de saber que encara sabia qui era, que encara no m’ignorava i, per tant, podia permetre’m el luxe de creuar-me amb ell quan em dirigia al jardí sense haver de fingir que no el veia. El primer dia vam anar corrent fins a B. de bon de matí. I després tot el camí de tornada. Al matí l’endemà nadem. A la jornada següent, eixim a córrer de nou. M’agradava tirar carreres a la camioneta del lleter quan encara li quedava molt per repartir, i trotar mentre el botiguer o el forner començaven a preparar-se per a la seua jornada laboral, m’encantava fer-ho per la riba i pel passeig marítim quan no hi havia ni un ànima encara i la nostra casa semblava tan sols un miratge llunyà. Em delectava que els nostres peus es coordinaren, l’esquerre amb l’esquerre, i xocaren contra el terra alhora, deixant les nostres petjades en una arena a la qual tenia la intenció de tornar i, en secret, col·locar el meu peu en el lloc on ell va deixar la seua marca.

Aquesta alternança entre córrer i nadar era simplement la seua rutina en la universitat. Correria també en Sabbat?, bromejava. Sempre s’estava exercitant, fins i tot quan estava malalt; feia exercici fins i tot en el llit si calia. Fins al punt que si havia dormit amb algú per primera vegada la nit abans, així i tot s’alçava per a trotar prontet al matí. L’únic moment en què no es va exercitar va ser quan el van operar. En preguntar-li per què, em va sorprendre amb la resposta que m’havia promès que mai li anava a incitar a respondre, com el ninot sobresaltat que bota d’una caixa amb un ressort i el seu sinistre somriure. «Després!».

Potser s’havia quedat sense alè i no volia parlar massa, o tan sols volia concentrar-se en la natació o la carrera. O tal vegada era la seua manera d’incitar-me a fer el mateix, de forma totalment inofensiva.

Però hi havia alguna cosa esgarrifosa i desencoratjador en la inoportuna distància que sorgia entre nosaltres en els moments més inesperats. Era quasi com si ho estiguera fent a propòsit; donant-me més i més atenció para després allunyar de colp qualsevol besllum d’amistat.

La mirada inflexible sempre tornava. Cert dia, mentre jo practicava amb la guitarra en el que s’havia convertit en «la meua taula» en la part posterior del jardí junt la piscina i ell estava tombat a prop, en l’herba, em vaig adonar d’aquell semblant al moment. Va estar mirant-me fixament mentre em concentrava en els trastejos i quan de sobte vaig alçar el cap per a veure si li agradava el que estava tocant, ací estava: tallant, cruel, com una fulla lluenta que es replega just en el moment en el qual la víctima se n’adona de la seua presència. Em va brindar un somriure insuls com volent dir, per a què ocultar-ho.

Allunya’t d’ell.

Se’n va haver d’adonar que m’havia molestat i, fent un esforç per retractar-se, va començar a fer-me preguntes sobre la guitarra. Estava massa en guàrdia com per a respondre-li amb afabilitat. Mentrestant, en vore que estava lluitant per trobar respostes li va fer sospitar que potser passava una mica més del que jo mostrava.

—No et preocupes per explicar-me res. Simplement toca-la una altra vegada.

—Però si pensava que l’odiaves.

—Odiar-la? Què et va fer pensar açò?

Discutim una estona.

—Vinga, toca-la una altra vegada.

—La mateixa?

—La mateixa.

Em vaig alçar, i vaig entrar en el saló. Vaig deixar les ventalles obertes perquè poguera escoltar-me tocar el piano. Em va seguir fins a la meitat del camí i després de recolzar-se en la polleguera de la finestra de fusta, em va escoltar durant una estona.

—L’has canviat. No és la mateixa. Què li has fet?

—Tan sols l’he tocat de la manera en la qual ho haguera fet Liszt si haguera experimentat amb ella.

—Només toca-la, per favor.

M’agradava la manera amb la qual fingia estar molest. Així que vaig començar a tocar-la de nou.

Després d’una estona:

—No puc creure que l’hages tornat a canviar.

—Bé, però no massa. Així és com Busoni l’haguera tocat si haguera alterat la versió de Liszt.

—Pots, per favor, tocar a Bach com ho va escriure el propi Bach?

—Però ell mai ho va escriure per a guitarra. Potser ni tan sols ho escriguera per a clavicèmbal. De fet no estem segurs que siga de Bach.

—Oblida que t’ho he demanat.

—Val, val. No cal que t’exasperes tant —vaig dir. Era la meua manera de mostrar una fingida i reticent conformitat—. Açò és Bach transcrit sense influències de Busoni o Liszt. És d’un Bach molt jove, i està dedicat al seu germà.

Sabia perfectament quin fragment de la peça li anava a commoure la primera vegada que el tocara i totes les altres vegades que ho sentira. Li l’estava enviant com un xicotet regal doncs en realitat anava dedicat a ell, com a senyal d’alguna cosa molt bonica en mi que no feia falta ser un geni per a reconèixer i m’impulsava a imprimir-li una cadència perllongada. Només per a ell.

Estàvem —i ell va haver de reconeixer els senyals molt abans que jo— lligant.

Aquella mateixa vesprada vaig escriure en el meu diari: Estava exagerant quan vaig dir que creia que odiaves la peça. El que volia dir era que creia que m’odiaves a mi. Tenia l’esperança que em convenceres en cas contrari; i ho vas fer, durant una estona. Per què demà al matí ja no m’ho creuré?

Així que aquest és també ell, em vaig dir després de veure com es transformava de gel a llum del sol.

Podia haver-me preguntat així mateix si jo era igual de variable.

PD: No estem composts per a un sol instrument; ni jo, ni tu.

Estava disposat a etiquetar-lo com algú difícil i inassolible amb qui no tenia res més que fer. Dues paraules seues i veia com la meua apatia plorosa es transformava en un jugaré al que tu vulgues fins que em demanes que pare, fins a l’hora de menjar, fins que la pell dels meus dits caiga una capa després d’una altra, perquè m’agrada fer coses per a tu, faria qualsevol cosa per tu, tan sols pronuncia la paraula, em vas agradar des del primer dia i fins i tot quan congeles les meues renovades propostes d’amistat, mai oblidaré que va tenir lloc entre nosaltres aquesta conversa i que hi ha formes més fàcils de recuperar l’estiu en plena tempesta de neu.

El que se’m va oblidar ressaltar en aquella promesa és que el gel i l’apatia tenen maneres de truncar instantàniament totes les treves i els propòsits signats en estius anteriors.

Aleshores va arribar aquella vesprada, un diumenge de juliol, en què la nostra casa es va buidar de sobte i nosaltres érem els únics que quedàvem allí i el foc em cremava les entranyes, doncs «foc» era la primera paraula i la més simple que em va venir a la ment en aquell precís moment en què vaig intentar donar-li sentit a tot açò en el meu diari. Vaig esperar i vaig esperar en la meua habitació immòbil sobre el llit, en un estat de tràngol, ple de temors i expectatives. No era una flama de passió, ni un esclat de ràbia, sinó alguna cosa paralitzant, com el foc d’una bomba de dispersió que absorbeix tot l’oxigen al seu al voltant i et deixa pantaixant perquè sembla que t’han donat una puntada en les teues parts i una aspiradora t’ha succionat qualsevol matèria viva del teu interior i t’ha assecat la boca i esperes que ningú parle doncs tu no pots i reses perquè no et demanen que et mogues perquè el teu cor s’ha embossat en un bategar tan ràpid, que abans escopiria trossos de cristall que deixar que algú circule pels seus estrets passadissos. Foc com la por, com el pànic, com un minut més així i em muir si no crida a la meua porta. He après a deixar les ventalles entreobertes i a tombar-me en el llit amb el vestit de bany posat i tot el meu cos cremant. Foc com una pregària que resa per favor, per favor dis-me que m’equivoque, dis-me que m’ho he imaginat tot i jo tampoc sóc real per a tu, i si per a tu la realitat és açò, llavors eres l’home més cruel que existeix. Així, la vesprada en la qual per fi va entrar en la meua cambra sense cridar, com si haguera respost a les meues oracions i em pregunte que per que no estava amb la resta de la gent en la platja i tot el que vaig poder pensar a dir, encara que no vaig tindre les agalles de verbalitzar-ho, Ric per a estar amb tu. Per a estar amb tu, Oliver. Amb o sense vestit de bany. Per a estar al costat de tu en el meu llit. En el teu llit, que és el meu durant la resta de l’any. Fes-me el que vulgues. Arrossega’m. Només pregunta’m si vull i veuràs el que responc, però no em deixes dir no.

I dis-me que aquella nit no estava somiant quan vaig escoltar un soroll en el replanell al costat de la meua porta i vaig saber de sobte que hi havia algú en la meua cambra, que hi havia algú assegut al peu del meu llit, vinga a pensar, pensar i pensar i que sobtadament va començar a venir cap a mi i es va tombar, no al costat de mi, sinó sobre mi, mentre jo em tendia sobre el ventre i que em va agradar tant que, en lloc d’arriscar-me a fer alguna cosa per a demostrar que m’havia despertat i amb açò fer que canviara d’opinió i se n’anara, vaig fingir estar completament dormit i pensant que no era un somni, no podia ser-ho, doncs les paraules que m’arribaven mentre estrenyia molt els meus ulls eren: Açò és com tornar a casa, és com tornar a la llar després de molts anys vivint entre troians i llestrigons, com tornar a un lloc en el qual tots són com tu, on la gent t’entén i sap de tu; tornar a casa com quan tot s’esfondra i t’adones que durant dèsset anys has estat toquetejando les combinacions errònies. I va ser quan vaig decidir expressar sense bellugar-me, sense moure un sol múscul del meu cos, que estava disposat a cedir si m’espentaves, que ja m’havia rendit, que era teu, tot teu a pesar que de sobte hagueres desaparegut i semblara massa cert com per a ser un somni, encara que estiguera convençut que tot el que desitjava a partir d’aquell dia era que em tornares a fer exactament el mateix que vaig experimentar mentre dormia.

L’endemà estàvem jugant un partit de tennis a dobles i durant un temps mort, quan bevíem la llimonada de Mafalda, va posar el braç que tenia lliure sobre els meus muscles i amb delicadesa va estrènyer la meua carn amb el seu polze i el seu índex, com imitant una amistosa abraçada tot resultava tan d’amigots. No obstant això, jo em trobava tan embaladit que em vaig desfer del seu braç doncs un segon més i m’haguera desarmat com un d’aqueixos ninos de fusta el cos trencadís dels quals s’esfondra quan s’acciona el ressort principal. Sorprés, es va disculpar i em va preguntar si m’havia tocat algun nervi o alguna cosa així, que no tenia intenció de fer-me mal. Es va haver sentir molt mal en pensar que m’havia fet mal o m’havia tocat d’una forma equivocada. L’últim que desitjava era desanimar-lo. Amb tot, se’m va escapar alguna cosa com «no m’ha fet mal» i haguera resolt així la qüestió. Però tenia la sensació de que si el dolor no havia provocat tal reacció, llavors, quin era l’explicació per a justificar que li llevara dels meus muscles de forma tan brusca davant dels meus amics? Així que vaig imitar la cara d’algú que s’afanya per reprimir, sense èxit, una ganyota de dolor.

Mai se m’havia ocorregut pensar que el que m’havia produït pànic quan em va tocar fóra el mateix que espanta a les verges quan les toca per primera vegada la persona que han triat: descobreixen sensacions que no sabien que existien i que produeixen plaers moltíssim més pertorbadors que els que s’aconsegueixen en solitari.

Ell semblava sorprès per la meua reacció, però va fer tot el possible per a demostrar que em creia mentre jo fingia el dolor dels meus muscles. Va ser la seua forma de deixar-me escapar i de dissimular que no s’havia donat gens ni mica de compte de l’estrany matís en la meua reacció. Quan de vesprada vaig saber com de meticulosament mordaç era la seua habilitat per a identificar senyals contradictoris, no dubte que va haver sospitat alguna cosa llavors.

—Espera, deixa’m millorar-ho —m’estava posant a prova i va començar a masajejar-me el muscle—. Relaxa’t —em va dir davant dels altres.

—Però si m’estic relaxant.

—Estàs tan rígid com aquest banc. Toca açò —li va dir a Marzia, una de les seues amigues que estava més prop de nosaltres—. És tot nusos.

Vaig notar les seues mans en la meua esquena.

—Mira —va dir mentre pressionava el palmell obert amb força contra la meua esquena—, ho notes? Hauria de relaxar-se més.

—Hauries de relaxar-te més —va repetir ella.

Potser en aquest moment, igual que en molts altres, ja que no sabia parlar en clau, no vaig saber què dir en absolut. Em vaig sentir com un sordmut que no sap ni tan sols utilitzar el llenguatge de signes. Vaig quequejar tot tipus de coses per a no dir el que estava pensant. Fins a ací arribava el meu codi. Quan vaig aconseguir respirar prou com per a pronunciar unes poques paraules, vaig poder més o menys eixir del mal pas. D’una altra manera, el silenci entre tots dos m’haguera delatat, per la qual cosa qualsevol cosa, fins i tot el més absurd disbarat, era millor que el silenci. El silenci em posava en evidència. No obstant això, el que probablement em delatara fins i tot més foren els meus intents per superar-ho davant de la resta.

El descoratjament personal degué aportar-me alguna cosa propera a la impaciència i a la ràbia continguda. Que ell haguera pensat que anava dirigida contra ell no se m’hi havia ni passat pel cap.

Potser anara per raons similars el que jo apartara la vista cada vegada que em mirava: per a ocultar les pressions de la meua timidesa. Que ell haguera trobat el meu desdeny ofensiu i, de tant en tant, carregat d’hostilitat tampoc se’m va passar pel cap.

Tenia l’esperança que no haguera vist en la meua reacció exagerada alguna cosa que no era. Abans d’apartar el seu braç, sabia que m’havia rendit davant la seua mà quasi fins a tombar-me sobre ella, com si li diguera —igual que li havia sentit dir a molts adults quan a algú li donava per fer-li un massatge en els muscles en passar per darrere no pares—. S’hauria adonat que estava disposat, no solament a rendir-me, sinó també a emmotlar-me al seu cos?

Aquest va ser el sentiment que aquella nit també trasllade al meu diari: ho vaig denominar «l’esvaïment». Per què m’havia defallit? I era tan fàcil que ocorreguera, tan sols havia de tocar-me en algun punt perquè em tornara discapacitat i perdera tota voluntat? Era açò al que la gent es referia quan afirmaven fondre’s com la mantega?

I per què no anava a demostrar-li com de mantegós podia ser? Tenia por del que poguera ocórrer? O m’espantava que es poguera riure de mi, dir-li-ho a tothom o ignorar-ho tot amb l’excusa que encara era molt jove com per a saber el que estava fent? O potser anara perquè amb tot el que ell ja sospitava, igual que faria qualsevol en el seu lloc, estaria disposat a actuar en conseqüència? Volia que actuara? O preferia una vida repleta d’anhel sempre que tots dos mantinguérem activa aquesta partida de ping-pong: no saber-ho, no saber que ho sap, no saber que sap que ho sap? Tan sols calla, no digues res, i si no pots dir «sí», tampoc digues «no», digues «després». És aquesta la raó per la qual la gent diu «potser» quan volen dir «sí», amb l’esperança que cregues que és un «no» mentre que el que en realitat significa és «per favor, pregunta-m’ho una vegada més, i després una altra vegada»?

Recorde aquell estiu, i no puc creure que, malgrat tots i cadascun dels meus esforços per viure amb «el foc» i «l’esvaïment», la vida àdhuc em va oferir grans moments. Itàlia. Estiu. El so de les xixarres a primera hora del matí. La meua habitació. La seua habitació. La balconada que deixava fora la resta del món. La suau i perfumada brisa que ascendia per les escales des del jardí fins a la nostra habitació. L’estiu en què vaig aprendre a estimar la pesca. Perquè ell ho feia. Adorar el córrer. Perquè ell ho adorava. Idolatrar als polps, a Heràclit, a Tristan. L’estiu en què escoltava els ocells cantar, oloraven les plantes i sentia la humitat grimpar pels peus en els dies calorosos i, a causa que els meus sentits estaven sempre alerta, els notava automàticament dirigint-se cap a ell.

Podia haver negat tantes coses: que desitjava tocar-li els genolls i les monyiques quan lluïen al sol amb aquell viscós llustre que he vist en tan poca gent; que m’encantava com els seus pantalons de tennis curts blancs semblaven posseir, de forma permanent, el color del fang i que mentre transcorrien les setmanes es va convertir en el color de la seua pell; que el seu pèl, cada dia més i més ros, atrapava al sol abans fins i tot que isquera del tot; que la seua camisa blava ondada es tornava més ondada quan li la posava en dies borrascosos en el pati al costat de la piscina, amb la promesa d’impregnar-se d’una aroma a pell i suor que me la posava dura amb tan sols pensar-ho. Podia haver negat tot açò. I haver-me cregut les meues mentides.

Però va ser el collaret amb l’estel de David i una mezuzà d’or que portava al coll el que em va dir que hi havia en ell alguna cosa més fascinant del que jo esperava, alguna cosa que ens unia i em recordava que, mentre tot al nostre al voltant conspirava perquè fórem els éssers més distants del món, açò transcendia qualsevol diferència. Em vaig adonar de l’estel de manera immediata el primer dia que va estar amb nosaltres. I des d’aquell instant vaig saber que el que em desconcertava i em feia anhelar la seua amistat amb l’esperança de no trobar mai l’excusa perquè no m’agradara era major del que qualsevol dels dos podria esperar de l’altre, més grandiós i per tant millor que la seua ànima, el meu cos o la pròpia terra. Mirar-li fixament al coll amb l’estel i el revelador amulet era com observar alguna cosa eterna, ancestral, immortal en mi, en ell, en tots dos, que suplicava per ser reavivat i sostret d’un somni mil·lenari.

El que em va desconcertar va ser que no va semblar importar-li o no es va adonar que jo també en portava un. Igual que tampoc li va interessar o es va adonar de les múltiples ocasions en què els meus ulls van passejar pel seu vestit de bany en un intent per albirar el contorn de la marca que ens converteix en germans hebreus en el desert.

A excepció de la meua família, ell era probablement l’únic jueu que havia posat el peu en B. Però a diferència de nosaltres, ho feia palés des del primer moment. No érem uns jueus que cridaren l’atenció. Practicàvem el nostre judaisme com la majoria de la gent en la resta del món: sota la camisa, no ocult, però sí ben guardat. «Jueus molt discrets», usant les paraules de ma mare. Veure a algú proclamant el seu judaisme penjat del coll com va fer Oliver quan va agafar una de les bicis i es va dirigir cap al poble amb la camisa oberta ens xocava, ja que ens indicava que podíem també fer el mateix i eixim amb la nostra. Vaig intentar imitar-lo en diverses ocasions. No obstant això estava massa cohibit, com algú que intenta actuar de forma natural mentre camina nu per un vestuari quan al final en l’única cosa que es fixa és en la seua pròpia nuesa. En el poble, vaig intentar presumir del meu judaisme amb unes silencioses fanfarronades que no sorgeixen tant de l’arrogància com d’una vergonya reprimida. Ell no. Encara que açò no significa que ell mai pensara sobre el seu ser jueu o sobre la vida d’un jueu en un país catòlic. En ocasions parlàvem sobre aquest tema en particular durant aquelles llargues vesprades quan tots dos deixàvem de costat el treball i gaudíem xarrant mentre la resta de la casa i els convidats s’havien retirat a les seues respectives habitacions per a descansar unes hores. Ell havia viscut durant el temps suficient en xicotets pobles de Nova Anglaterra com per a saber el que significava ser un jueu que està de sobres. Però el judaisme mai li va preocupar de la mateixa forma que a mi, ni l’ofuscació metafísica amb un mateix o amb el món era un tema recurrent per a ell. Ni tan sols albergava la tàcita promesa mística sobre la germanor redemptora. I potser és per açò pel que no se sentia incòmode per ser jueu i no havia d’estar furgant en açò a tota hora, de la mateixa forma que els xiquets es grapegen les crostes que desitgen que desapareguen. Ell portava bé ser jueu. Estava a gust amb ell mateix, igual que s’acontentava amb el seu cos, amb la seua aparença, amb els seus revessos, amb la seua selecció de llibres, música, pel·lícules, amics. No li importava perdre la seua preuada ploma Montblanc. «Me’n puc comprar una altra exactament igual». Se sentia a gust també amb les crítiques. Li va mostrar a mon pare unes pàgines de l’autoria de les quals s’enorgullia. El meu pare li va indicar que el seu acostament a Heràclit era brillant però necessitava més concreció i acceptar la naturalesa paradoxal dels pensaments del filòsof, no simplement explicar-los. Li semblava bé consolidar certes coses, li agradaven les paradoxes. Vam tornar a la taula de dibuix que també li semblava bé. Va convidar a la meua jove tia a una conversa íntima a mitjanit mentre donaven una volta, un tomb, en la nostra motora. Ella ho va rebutjar. Però no passava res. Ho va intentar de nou uns dies més tard, va tornar a ser rebutjat i li va llevar importància. A ella també li va semblar bé i, si haguera romàs una altra setmana amb nosaltres, probablement haguera acceptat eixir a mitjanit a donar una volta pel mar que de ben segur haguera durat fins a l’alba.

Solament en una ocasió durant els seus primers dies allí, vaig tenir la sensació de que aquest xic de vint-i-quatre anys, tossut però acomodat, tranquil, al que tot li relliscava, imperturbable i incorruptible, a qui li semblaven bé tantes coses en la vida, era, de fet, un analitzador de persones i situacions, fred, sagaç i sempre en alerta màxima. No hi havia res impremeditat en el que deia o feia. Era capaç d’observar a través de tots, i podia fer-ho precisament perquè el primer que cercava en la gent era el que havia vist en si mateix i no desitjava que els altres el veren. Era un gran jugador de pòquer, la qual cosa va escandalitzar a la meua mare el dia que es va assabentar, que solia escapar-se al poble un parell de nits a la setmana a «tirar unes quantes mans». Per aquest motiu, per a la nostra completa sorpresa, havia insistit a obrir-se un compte bancari el mateix dia en què va arribar. Cap dels nostres residents s’havia fet mai un compte bancari. La majoria no tenia ni un centau.

Va ocórrer durant un dinar en el qual mon pare va convidar un periodista que s’havia interessat per la filosofia en la seua joventut i volia demostrar que, malgrat no haver escrit mai sobre Heràclit, encara podia debatre sobre qualsevol cosa sota ell sol. Ell i Oliver no van fer bones miques. Més tard, mon pare va comentar que era «un home molt enginyós i també molt intel·ligent», al que Oliver li va interrompre dient «De debò ho crees, Pro?», sense donar-se ple compte que al meu pare, malgrat ser de tracte fàcil, no sempre li agradava que li contradigueren i molt menys que li cridaren Pro, encara que no li va donar més importància. «Sí, això crec», va insistir mon pare. «Bé, no estic molt segur d’estar d’acord. El trobe una mica arrogant, insuls, sapastre i ordinari. Utilitza massa l’humor i té una gran veuassa —Oliver imita la serietat de l’home—, i gesticula de forma ostentosa per a atraure a la seua audiència posat que és incapaç de defensar una postura amb paraules. Això de la veu és exasperant, Pro. La gent riu amb el seu humor, però no perquè és graciós sinó perquè telegrafia el seu desig de ser graciós. El seu humor no és més que una forma de guanyar-se a la gent que no pot convèncer.

»Si et fixes en ell mentre estàs parlant, sempre mira per a un altre costat, no t’escolta, només té ganes de dir coses que ha assajat quan tu parlaves i ha de soltar abans que se li obliden».

Com podia ningú intuir la forma de pensar d’un altre sense que aquest estiguera ja familiaritzat amb la mateixa forma de pensar? Com podia algú percebre tants girs enrevessats en uns altres si no els haguera utilitzat amb anterioritat?

El que em va xocar no va ser només la seua sorprenent habilitat per a llegir a la gent, per a rumiar en les seues entranyes i rescatar la configuració precisa de la seua personalitat, sinó la seua capacitat per a intuir coses de la forma exacta en la qual jo ho hauria fet. Al final, açò va ser el que em va acostar a ell amb una força que anava més enllà del desig o l’amistat o l’atracció de compartir la mateixa religió. «Per què no anem a veure una pel·lícula?», va soltar una vesprada mentre estàvem tots junts asseguts, com si de sobte haguera caigut en la solució del que podria haver sigut una avorrida vesprada a casa. Acabàvem de deixar la taula del sopar en la qual el meu pare, com solia fer últimament, m’havia estat animant a intentar eixir amb amics més sovint, sobretot a les vesprades. Quasi limitava amb un sermó. Oliver era encara novençà entre nosaltres i no coneixia a ningú en el poble pel que jo li vaig deure semblar tan bon company de pel·lícula com qualsevol un altre. Però havia fet aquesta pregunta d’una forma massa despreocupada i espontània, com si volguera fer-nos saber a mi i a tots els altres que estàvem en l’habitació que no li interessava massa anar al cinema i que per tant podia quedar-se perfectament a casa i revisar els seus manuscrits. La inflexió indiferent de la seua proposta, no obstant això, va anar una picada d’ullet enviada al meu pare: només fingia haver tingut aqueixa ocurrència; de fet, sense deixar que jo ho sospitara, estava continuant amb el consell del meu pare en la taula i s’oferia a cercar el meu propi benefici.

Vaig somriure, no per l’oferiment, sinó pel truc de doble tall. Immediatament va enxampar el meu somriure. I després d’haver-lo entès, me’l va retornar, quasi fent-se burla a si mateix, amb la sensació de que si em donava algun indici amb el qual jo poguera desxifrar el seu parany, llavors estaria confessant la seua culpabilitat; i així i tot, negar-se a confessar-ho una vegada que li vaig deixar clar que ho havia enxampat li condemnaria encara més. Pel que va somriure per a demostrar-me que sabia que l’havia enxampat però també per a revelar-me que era algú prou bé com per a confessar-ho i no obstant açò poder anar a gaudir del cinema junts. Tota aquella situació em va excitar.

O potser aquell somriure fora la seua manera d’afrontar els meus atacs, com si es tractara d’una insinuació tàcita que, malgrat haver sigut sorprès mentre intentava aparentar una completa naturalitat davant el seu oferiment, ell també havia trobat alguna cosa en mi pel que somriure, en concret el plaer astut, enrevessat i culpable que experimentava en descobrir tal multitud d’afinitats imperceptibles entre tots dos. Pot ser que res d’açò existira i que jo m’ho haguera inventat tot. Però els dos sabíem el que havia vist l’altre. Aquella vesprada, mentre ens dirigíem amb bici als cinemes, jo anava —i no em vaig preocupar per ocultar-ho— muntat en l’aire.

Així que, després de tantes perspicàcies, no s’hauria fixat del que significava que m’haguera escapolit de la seua mà de forma tan brusca? Ni tampoc que m’inclinara sobre el seu braç? No sabria que no volia que em deixara anar-me’n? No va sentir que quan va començar a donar-me el massatge, la meua incapacitat per a relaxar-me era el meu últim refugi, la meua última defensa, el meu definitiu pretext, que no m’hauria resistit ni pel més remot del món, sinó que era una resistència falsa, que era incapaç de resistir-me i que mai anava a voler resistir-me malgrat el que em fera o em demanara que fera? No sabria que, mentre estava assegut en el llit aquella vesprada de diumenge en la qual no hi havia ningú a casa més que nosaltres dos i li vaig veure entrar en la meua habitació per a preguntar-me per que no estava amb els altres en la platja i vaig decidir no obrir la boca per a respondre usant tan sols un encongiment de muscles, va ser simplement per a no mostrar-li que no era capaç de agafar el suficient aire com per a parlar, i que si aconseguia pronunciar un sol so anava a ser perquè se m’escapara una confessió o un lament, una cosa o una altra? Ningú mai, des de la meua infància, havia aconseguit fer-me passar un glop així. «Tinc una mala al·lèrgia», vaig dir per fi. «Jo també», em va contestar. Probablement la mateixa. Vaig tornar a encongir-me de muscles. Va arreplegar el meu vell osset de peluix amb una mà, es va inclinar cap a ell i li va mussitar alguna cosa en l’oïda. Després, després de girar el cap de l’osset cap a mi i modificant la seua veu em va preguntar:

—Què ocorre? Estàs enfadat.

Per a llavors ja devia haver-se adonat del vestit de bany que portava posat. El portava més baix del que regeix la decència?

—Vols anar a nadar? —va preguntar.

—Potser després —li vaig respondre jo, fent ús de la seua paraula, però intentant parlar el menys possible perquè no s’adonara que estava sense alè.

—Anem ara.

Va estendre la mà per a ajudar a alçar-me. Li la vaig agafar i ocultant-li el costat de la cara que donava a la paret per a evitar que em vera li vaig preguntar:

—Hem de fer-ho?

Açò és el més a prop que mai he estat de dir-li queda’t. Queda’t al meu costat. Deixa que la teua mà vole cap a on desitge, lleva’m el vestit de bany i pren-me, no faré cap soroll, no li ho diré a ningú, saps que la tinc dura i si no ho saps agafaré la teua mà, me la ficaré ara mateix dins del vestit de bany i deixaré que introduïsques tots els dits que et vinga de gust dins de mi.

No s’hauria assabentat de res d’açò?

Va dir que anava a canviar-se i va eixir de l’habitació. «Et veig baix». Quan em vaig mirar l’entrecuix em vaig fixar, per a la meua sorpresa, que estava humida. Ho hauria vist el? Segur que sí. És per açò pel que volia que anàrem a la platja. És per açò pel que se’n va anar de la meua habitació. Em vaig colpejar el cap amb el puny. Com podia haver sigut tan descurat, tan inconscient, tan estúpid? Per descomptat que ho havia notat.

Havia d’aprendre a fer el que ell havia fet. Encongir-me de muscles i no preocupar-me del fluid preseminal. Però aquest no era jo. A mi mai se m’haguera ocorregut dir «I què més dóna si ho va veure?». I ara ell ho sap.

El que mai se m’havia ocorregut pensar és que algú dels qui vivien sota el meu mateix sostre, que jugava a les cartes amb ma mare, que desdejunava i menjava amb nosaltres, que recitava per pura diversió les oracions de benedicció hebrees en els sopars dels divendres, que dormia en un dels nostres llits, usava les nostres tovalloles, compartia les nostres amistats, veia la tele amb nosaltres durant els dies de pluja quan ens assèiem en el saló tapats amb una manta perquè feia una mica de fred i ens sentíem tan còmodes tots atapeïts escoltant el tritllege de la pluja contra els cristalls, que a algú més en el meu món més proper li poguera agradar el mateix que a mi, voler el mateix que jo, ser qui jo era. Mai se m’haguera passat açò pel cap ja que encara estava sota la il·lusió que, excepte el que llegia en els llibres, inferia pels rumors o sentia per curiositat en algunes converses pujades de to, ningú de la meua edat podria voler ser home i dona alhora, amb homes i dones. Havia desitjat a altres xics de la meua edat amb anterioritat i m’havia ficat al llit amb xiques. No obstant açò, fins que ell es va baixar del taxi i es va endinsar en la meua llar, mai m’hauria semblat ni tan sols remotament factible que algú tan content amb si mateix haguera volgut compartir el seu cos tant com jo anhelava oferir el meu.

Amb tot açò, dues setmanes després de la seua arribada, tot el que volia cada nit era que isquera de la seua habitació, no per la porta principal, sinó a través de les ventalles de la nostra balconada. Volia escoltar com s’obrien els seus finestrals, percebre les seues espardenyes en la balconada i després el so de les meues finestres, que mai estaven tancades, en obrir-se mentre ell entrava en la meua habitació després que tots se n’hagueren anat al llit, lliscar-se sota els llençols, desvestir-me sense preguntar i després d’aconseguir que li desitjara més del que creia que podria voler mai a algú, s’obrira camí dins del meu cos suau i dolçament, amb la cordialitat que un jueu li atorga a un altre, i després d’haver tingut en compte les paraules que jo hauria estat assajant durant dies, Per favor, no em faces mal, la qual cosa significava, Fes-me tot el mal que vulgues.

Amb prou faenes estava en la meua habitació durant el dia. En lloc d’açò, els últims estius havia adequat una taula circular amb una ombrel·la en el centre al costat de la piscina del jardí posterior. A Pavel, el nostre anterior inquilí estival, li agradava treballar dins de la seua alcova i eixia de tant en tant a la balconada per a fer-li una ullada al mar o fumar-se un cigarret. Abans que ell, Maynard també treballava en la seua cambra. Oliver necessitava companyia. Al començament compartíem la meua taula però amb el temps es va habituar a estendre un gran llençol en l’herba per a tombar-se damunt, flanquejat per pàgines soltes dels seus manuscrits i el que cridava «les seues coses»: una llimonada, crema solar, llibres, les seues espardenyes, unes ulleres de sol, llapis de colors i música que escoltava sense parar amb uns auriculars, per la qual cosa era impossible parlar amb ell llevat que ell parlara amb tu abans. En ocasions, quan anava al pis de baix al matí amb la meua llibreta d’anotacions o algun altre llibre, ell ja estava eixancarrat al sol amb el seu vestit de bany roig o groc i vinga a suar, anàvem a córrer o a nadar i en tornar teníem llest el desdejuni en la taula. Després es va habituar a deixar «les seues coses» en l’herba i a tombar-se just en la vora enrajolada de la piscina, el lloc que denominàvem «el cel», una forma curta per a dir «açò és el cel», i havent dinat solia dir «i ara me’n vaig per al cel» afegint, com a broma interna entre els latinistes, «a turrarme». Solíem prendre-li el pèl per les innombrables hores que passava xopat en loció solar tombat en el mateix punt exacte.

—Quant de temps vas estar aquest matí en el cel? —li preguntava ma mare.

—Dues hores sense parar. Però tinc la intenció de tornar aquesta vesprada prontet per a un aturrament més perllongat.

Anar a la vora del paradís també significava estar tombat sobre l’esquena en la vora de la piscina amb una cama remullada en l’aigua, escoltant els auriculars i amb el barret de palla al cap.

Ací estava una persona a la qual no li faltava de res. No entenia aquest sentiment. L’envejava.

—Oliver, estàs dormit? —solia preguntar-li quan l’aire de la piscina s’havia tornat aletargiat i tranquil fins a l’opressió.

Silenci.

Després arribava la seua resposta, quasi com un sospir, sense que es moguera un sol múscul del seu cos.

—Ho estava.

—Perdona.

Podia haver-li besat tots i cadascun dels dits del peu en l’aigua. Després besar-li el turmell i els genolls. Quantes vegades m’hauria quedat mirant-li el vestit de bany mentre el barret li tapava la cara? No es podria ni imaginar en el que em fixava.

Una altra opció era:

—Oliver, estàs dormit?

Un llarg silenci.

—No. Pensant.

—Sobre què?

Els dits dels peus eixien i obstaculitzen de l’aigua.

—Sobre una interpretació que va fer Heidegger d’un fragment d’Heràclit.

O, quan ni jo tocava la guitarra ni escoltava els auriculars, encara amb el barret de palla en el cap, trencava el silenci:

—Elio.

—Dis-me.

—Què estàs fent?

—Llegir.

—No, no estàs llegint.

—Pensar, aleshores.

—Sobre què?

Em moria per dir-li-ho.

—És privat —li responia.

—Així que no m’ho vas a dir?

—Així que no t’ho vaig a dir.

—Així que no m’ho va a dir —confirmava, pensativament, com si li estiguera explicant a algú alguna cosa sobre mi.

Com m’agradava la manera en la qual reblava el que jo acabava de repetir-li. Em feia pensar en una carícia, o en un gest que és totalment accidental al principi, però que es torna intencionat la segona vegada i més encara la tercera. Em recordava la forma en la qual Mafalda em feia el llit cada matí, primer doblegant el llençol d’a dalt sobre la manta, després tornant-la a doblegar per a cobrir el coixí que estava damunt de la manta i una última quan tornava a doblegar-ho tot sobre el cobertor una vegada i una altra fins que em vaig adonar que abrigallats entre tots aquests doblats hi havia records d’alguna cosa al mateix temps piadós i indulgent, com el beneplàcit d’un instant de passió.

El silenci d’aquelles vesprades era sempre discret i lleuger.

—No t’ho vaig a dir —li deia.

—Llavors em torne a dormir —expressava ell.

M’anava el cor a cent. Devia sospitar-ho.

Silenci profund de nou. Moments després:

—Açò és el cel.

I no tornava a sentir-li pronunciar una altra paraula en almenys una hora.

No hi havia res que m’agradara més que estar assegut en la meua taula escodrinyant les meues transcripcions mentre ell estava tombat de cap per avall fent marques en les fulles que li arreplegava cada matí a la senyora Milani, la seua traductora en B.

—Escolta açò —deia de tant en tant mentre es llevava els auriculars, trencant amb açò el silenci opressiu d’aquells matins estivals llargs i sufocants—. Escolta aquesta xorrada —i es posava a llegir en alt alguna cosa que no podia creure que haguera escrit uns mesos abans—. Té una mica de sentit per a tu?, perquè para mi no.

—Potser ho tenia quan ho vas escriure —li vaig dir jo.

Va recapacitar una estona, potser mesurant les meues paraules.

—Açò és el més tendre que m’ha dit ningú en els últims mesos —va dir d’una forma molt honesta, com si li haguera sobrevingut una revelació sobtada i estiguera atorgant al que havia dir un significat major del que jo vaig voler implicar. Em vaig sentir malalt de forma sobtada, vaig apartar la mirada i finalment vaig poder murmurar el primer que se’m va passar pel cap:

—Tendre? —vaig preguntar.

—Sí, tendre.

No entenia què tenia a veure la tendresa amb açò. O potser no veia amb total claredat cap a on es dirigia tot açò i vaig preferir deixar passar el tema. De nou silenci. Fins a la següent vegada que obrira la boca.

M’encantava quan trencava el silenci que existia entre tots dos per a dir alguna cosa, la qual cosa era, o per a preguntar-me què opinava sobre X, o si havia sentit parlar d’I. Ningú en la casa em preguntava mai la meua opinió sobre les coses. Si encara no s’havia adonat de per què, li la donaria molt ràpid, era tan sols una qüestió de temps fins que ell caiguera en el mateix compte que la resta que jo era el bebè de la família. I així amb tot allí estava en la seua tercera setmana amb nosaltres preguntant-me si alguna vegada havia sentit parlar de Athanasius Kircher, Giuseppe Belli o Paul Celan.

—Sí, havia sentit parlar d’ells.

—Jo sóc quasi una dècada major que tu i fins a fa tan sols uns pocs dies no sabia de l’existència de cap d’ells. No ho entenc.

—Què és el que no entens? Papà és professor universitari. Vaig créixer sense televisió. Ara ho entens?

—Per què no et tornes a posar amb els teus sorollets? —va dir mentre feia com si estiguera arrugant la tovallola i tirant-me-la a la cara.

M’agradava fins i tot la manera en la qual em renyava.

Cert dia, mentre movia el meu quadern damunt de la taula, vaig tirar accidentalment un got, va caure a terra… No es va trencar. Oliver, que estava a prop, es va alçar, el va agafar i el va col·locar, no només damunt de la taula, sinó al costat dels meus papers.

No sabia on cercar les paraules d’agraïment.

—No tenies per què —vaig proferir finalment.

Va deixar passar el suficient temps perquè jo registrara que la seua resposta no anava a ser fortuïta o despreocupada.

—Volia fer-ho.

Volia fer-ho, vaig pensar jo.

Volia fer-ho, me’l vaig imaginar repetint-ho amable i, complaent, efusiu com solia ser just abans que li sobrevinguera el mal humor.

Per a mi aquelles vesprades que passàvem al voltant de la taula de fusta del jardí amb l’enorme parasol ombrejant de forma imperfecta els meus papers, amb el tritllege dels gels en la llimonada, el so no gaire llunyà de les ones besant les enormes roques i de fons, provinent d’alguna de les cases veïnes, una emissora de grans èxits repetits una vegada i una altra de forma entretallada i vetlada, totes aquestes coses van quedar emmarcades per sempre en aquells matins en els quals l’única cosa que desitjava era que el temps es detinguera. Que l’estiu no acabara mai, que ell mai s’allunyara, que la música repetida una vegada i una altra seguira per sempre, demane molt poca cosa i jure que no exigiré res més en la vida.

Què és el que volia? I per què no podia saber el que ambicionava fins i tot quan estava ja prou preparat per a ser tan brutal en les meues confessions?

Potser el menys que esperava que em diguera fóra que no hi havia res dolent respecte a mi, que no era menys humà que qualsevol un altre jovenet de la meua edat. M’haguera quedat satisfet i no haguera demanat res més si ell s’haguera acatxat i arreplegat la dignitat que havia llançat als seus peus amb tan poc esforç.

Jo era Glauc i ell era Diomedes. En nom d’algun fosc pacte entre homes ens intercanviem les armadures, la meua d’or per la seua de bronze. Un canvi just. Cap dels dos va regatejar ni va esmentar res de quincalla ni d’extravagàncies.

La paraula «amistat» em va vindre al capdavant. Però l’amistat, com la defineix tothom, m’era aliena, alguna cosa improductiva que no m’importava en absolut. En canvi, el que jo havia volgut des del moment en què va baixar del taxi fins que ens acomiadem a Roma era el que tots els humans supliquen als altres, la qual cosa fa que la vida siga vivible. Hauria d’eixir primer d’ell. Després, possiblement, de mi.

Existeix una llei en algun lloc que diu que quan una persona està totalment enamorada d’una altra, és inevitable que l’altra ho estiga també. Amor ch’a null’amato amar perdona. «L’amor no eximeix d’estimar a qui és estimat», paraules de Francesca en el Inferno. Solament has d’esperar i tenir esperança. Jo la tenia, encara que potser açò fóra el que he volgut tot el temps. Esperar per sempre.

Mentre estava allí assegut treballant en les meues transcripcions en la taula redona al matí, el que haguera acceptat finalment no era la seua amistat, ni qualsevol cosa. Tan sols alçar el cap i veure-li, loció solar, barret de palla, vestit de bany roig, llimonada. Elevar la vista i trobar-te allí, Oliver. Molt prompte arribarà el dia en què mire i ja no estigues més en el teu lloc.

A última hora del matí, els amics i veïns de les cases adjacents normalment es deixaven caure per ací. Tothom es reunia en el nostre jardí i després tots junts ens dirigíem a la platja propera. La nostra casa era la que més a prop estava de l’aigua i tot el que feia falta era obrir la portella en la barana, baixar per les estretes escales del penyal i ja estaves en les roques. Chiara, una de les xiques que fa tan sols tres anys era més baixa que jo i que l’estiu passat no em deixava ni a sol ni a ombra, s’havia convertit en una dona que dominava l’art de no saludar-me sempre que ens creuàvem. En certa ocasió, ella i la seua germana menuda van arribar amb la resta, van arreplegar la samarreta d’Oliver de l’herba i li la van llançar.

—Ja val. Ens anem a la platja i tu te’n vens amb nosaltres —van dir.

Ell estava desitjant complaure-les.

—Deixeu que arreplegue tots aquests papers, o en cas contrari son pare —i mentre les seues mans reorganitzaven els papers, va usar la barbeta per a assenyalar-me— m’espellara viu.

—Parlant de pell, acosta’t una mica —va dir ella i amb la punta dels dits, suau i lentament, va intentar arrancar una pell que se li estava desprenent dels seus muscles bronzejats, que havien adquirit el mateix matís daurat que un camp de blat a la fi de juny. Com desitjava jo poder fer això—. Dis-li son pare que vaig ser jo qui va arrugar els papers, a veure què diu llavors.

Fent una ullada als manuscrits que Oliver havia deixat sobre l’enorme taula del menjador abans de pujar les escales, Chiara li va cridar des del pis d’a baix que ella podria haver fet una traducció millor d’aquelles fulles que la traductora local. Chiara, que era filla d’un expatriat com jo, tenia una mare italiana i un pare americà. Parlava en anglès i italià amb tots dos.

—També saps mecanografiar? —la seua veu procedia del pis d’a dalt on cercava per la seua habitació un altre vestit de bany, després des de la dutxa, portades, trompades de calaixos, colps de sabates.

—Escric bé a màquina —va cridar ella mentre mirava cap amunt al buit de l’escala.

—Tant com a parles?

—Millor. I et faria també millor preu.

—Necessite cinc pàgines traduïdes al dia, llistes per a arreplegar cada matí.

—Llavors no et faré res —va soltar Chiara—. Busca’t una altra persona.

—Bé, la senyora Milani necessita els diners —va dir mentre baixava amb la camisa ondada blava, espardenyes, un vestit de bany eslip roig, ulleres de sol i l’edició roja de Loeb de Lucreci de la qual mai se separava—. Em va bé amb ella —va dir alhora que s’estenia crema en els muscles.

—Em va bé amb ella —va dir Chiara amb un riure ximple—. A mi em vas bé tu, a tu et vaig bé jo, a ella li va bé ell…

—Deixeu de fer el pallasso i anem a banyar-nos —va dir la germana de Chiara.

Em va costar molt temps adonar-me que tenia quatre personalitats segons el vestit de bany que portara posat. El fet de saber a quin atenir-me em va fer pensar que posseïa un cert avantatge.

Roig: descarat, cabut, molt madur, quasi brusc i malcarat. Mantindre’s allunyat.

Groc: enèrgic, optimista, graciós encara que punxós. No cedir amb facilitat, pot tornar-se roig en qualsevol moment.

Verd, quasi mai el portava: conformista, amb ganes d’aprendre, parlador, enlluernador. Per què no seria sempre així?

Blau: el portava la vesprada que va entrar en la meua habitació per la balconada, el dia que em va donar un massatge de muscles o quan va arreplegar el got de terra i el va col·locar just al meu costat.

Avui anava de roig: estava accelerat, resolt, vigorós.

Quan es disposava a eixir va agafar una poma d’un bol enorme de fruita, va proferir un animat «Després, senyora P.!» a la meua mare que estava asseguda amb un parell d’amigues a l’ombra, les tres en vestit de bany, i en lloc d’obrir la portella que donava al camí estret que anava cap a les roques, la va saltar. Mai cap dels nostres convidats havia sigut tan espontani. Tothom li adorava per açò, tothom va aprendre a apreciar el seu Després!

—Ok, Oliver, ok. Després! —va dir ma mare, intentant imitar el seu argot i acceptant fins i tot la seua nova forma de tractament com a senyora P. Sempre hi havia alguna cosa brusca en aquella paraula. No era un «fins ara» o un «cuida’t», ni tan sols un ciao. Després! era una salutació excitant i destrossadora que donava de costat a totes nostres mel·líflues subtileses europees. Després! deixava sempre un regust aspre en el que fins llavors havia sigut un moment càlid i íntim. Després! no tancava les coses de forma suau, ni donava motiu al fet que s’anaren morint a poc a poc. Procurava una severa portada.

Però Després! era també una forma d’evitar dir adéu i facilitar tots els adéus. Es diu Després! sense donar a entendre que és un comiat sinó per a dir que en breu estaràs de tornada. És l’equivalent a «Serà un segon», la resposta que li va donar a la meua mare després que aquesta li demanara que li passara el pa mentre ell s’entretenia apartant les espines del peix. Serà un segon. La meua mare, que odiava el que ella denominava els seus americanismes, va acabar per referir-se a ell com il cauboi, el vaquer. Va començar com alguna cosa despectiu però ràpidament es va tornar en un sobrenom afectuós que acompanyava al seu altre malnom, que se li va atorgar durant la seua primera setmana allí quan va baixar a la taula del menjador després de dutxar-se repentinat cap a arrere. La star, havia dit ella per a abreujar la muvi star. El meu pare, que sempre era el més indulgent de tots, encara que també el més observador, ja havia desxifrat al cauboi.

—É un timido, aquest és el problema —va dir quan li van preguntar pel dessaborit Després! d’Oliver.

Oliver tímid? Açò era nou. Podia tot aquell brusc americanisme ser solament una manera exagerada d’encobrir el fet que no sabia —o tenia por de no saber— com acomiadar-se amb gràcia? Arran d’açò vaig recordar com durant dies s’havia negat a menjar ous passats per aigua als matins. Al quart o cinquè dia, Mafalda va insistir que no podia abandonar la regió sense haver tastat els ous. Al final va accedir, la qual cosa li va portar a haver d’admetre, no sense un cert matís d’autèntica incomoditat que mai es preocupava a ocultar, que no sabia com obrir un ou passat per aigua.

—Lasci fare a me, Signor Ulliva. Deixa’m a mi —va dir ella.

Des d’aquell matí i després de molt de temps entre nosaltres, li portava dos ous i no servia als altres fins que no haguera obert la corfa de tots dos.

Voldria un tercer ou?, va preguntar ella. Hi havia gent a qui li agradaven més de dos ous.

—No, amb dos val —va respondre ell i tornant-se cap als meus pares va afegir—: Em conec i si en prenc tres, després seran quatre i després més.

Mai havia sentit a algú de la seua edat dir em conec. Em vaig sentir intimidat.

No obstant açò, a Mafalda ja l’havia convençut molt abans, durant el seu tercer matí amb nosaltres, quan li va preguntar si li agradava prendre suc als matins. Ell va contestar que sí. Segurament esperara nèctar de taronja o d’aranja però el que va rebre va ser un gran got ple fins a la vora de suc d’albercoc molt dens. Mai abans ho havia pres. Ella es va posar davant d’ell amb la safata atapeïda contra el davantal, intentant albirar la seua reacció mentre se l’engolia. Al principi no va dir res. Després, probablement sense pensar, es va llepar els llavis. Ella estava en el cel. La meua mare no podia creure’s que gent que feia classe en les grans universitats es llepara els llavis després de beure suc d’albercoc. Des d’aquell dia, un got d’aquell elixir li estava esperant cada matí.

Es va quedar perplex en saber que, d’entre tots els llocs possibles, hi havia albercocs en el nostre hort. Al final de la vesprada, quan no hi havia res que fer en la casa, Mafalda solia demanar-li que se’n pujara a una escala amb una cistella i arreplegara els fruits que estigueren vergonyosament rogencs, li deia. No, aquest està encara massa jove, els joves no tenen vergonya, la vergonya arriba amb l’edat.

Mai oblidaré com l’observava des de la meua taula quan se’n pujava per la xicoteta escala amb el seu vestit de bany eslip roig i tardava una eternitat a agafar els albercocs més madurs. De camí a la cuina —cistella de vímet, espardenyes, camisa ondada, crema broncejadora—, me’n va llançar un d’enorme i em va dir «Empoma’l!» de la mateixa manera que haguera llançat una pilota de tennis de costat a costat de la pista i haguera dit «Traus tu!». Per descomptat que ell no tenia ni idea del que estava pensant uns minuts abans, però les fermes i arredonides galtes de l’albercoc amb el clotet en el mig em van recordar com el seu cos s’havia estirat d’una branca a una altra amb el cul pret i arredonit recordant el color i la forma de la fruita. Tocar l’albercoc era com tocar-lo a ell. Ell mai ho sabria, igual que la gent a la qual li comprem el periòdic cada dia i amb la qual fantasiem tota la vesprada no té ni idea que un tret peculiar de la seua cara o el bronzejat dels seus muscles exposats ens aportaran infinits moments de plaure quan estiguem sols.

Empoma-ho!, igual que Després!, posseeix una qualitat directa i poc cerimoniosa que em recorda com de retorçats i misteriosos són els meus desitjos comparats amb l’espontaneïtat sociable de tot el que l’envolta. Mai se li haguera ocorregut que en posar l’albercoc en el palmell de la meua mà m’estiguera obsequiant amb el seu cul perquè l’agarrara o que, en mossegar la fruita, també estava mossegant aquella part del seu cos que deu ser més fina i bella que la resta, doncs mai es daura al sol i a més està a prop, si és que arribara a atrevir-me a mossegar tant, de la seua cua.

De fet, ell sabia més sobre els albercocs que nosaltres —empelts, etimologia, orígens, aventures en el mediterrani i els seus voltants—. Aquell matí en la taula del desdejuni, mon pare ens va explicar que el nom de la fruita provenia de l’àrab doncs la paraula —en italià albicocca, abricot en francès, aprikose en alemany, i igual que les paraules «àlgebra», «alquímia» i «alcohol»— derivava d’un substantiu aràbic combinat amb l’article al davant. L’origen de albicocca era al-birquq. El meu pare, que no podia resistir-se a no deixar-ho tot prou clar, necessitava recolzar tota l’actuació amb un xicotet estímul de recent collita pel que va afegir que el realment sorprenent era que, en l’actualitat, a Israel i en molts països àrabs es refereixen a eixa fruita amb un nom completament diferent: mishmish.

Ma mare estava perplexa. Tots, inclosos els meus dos cosins que estaven de visita aquella setmana, vam sentir l’impuls d’aplaudir.

No obstant açò, pel que fa a les etimologies, Oliver va sentir haver de dissentir.

—Ah! —va ser la reacció sobresaltada de mon pare.

—En realitat el terme no és exactament àrab —va dir.

—I això? —era obvi que mon pare estava imitant la ironia i la majèutica socràtica, que començaria amb un «Així que no…», deixant després que l’interlocutor s’introduïra en tèrboles arenes movedisses.

—És una llarga història, així que no et despistes, Pro —de sobte Oliver s’hi havia posat seriós—. Moltes paraules llatines deriven del grec. En el cas de «albercoc», no obstant açò, és al revés: el grec beu del llatí. La paraula llatina era praecoquum, de pre-coquere, precuinat, que madura abans, com en el cas de «precoç» que significa «prematur».

»Els bizantins van prendre prestat praecox que es va convertir en prekokkia o berikokki, i així és com finalment els àrabs van deure heretar al-birquq.

Ma mare no va poder resistir el seu encanteri, es va acostar a ell, va rebolicar el seu cabell i va dir: «Che muvi star!».

—Té raó. No hi ha per què negar-ho —va dir mon pare sense alè, com si estiguera actuant igual que un acovardit Galileu que haguera de murmurar-se la veritat a si mateix.

—Ho sé gràcies a un curs elemental de Filologia —va dir Oliver.

Tot en el que jo podia pensar era albercoc, rabet, rabet, albercoc.

Un dia vaig veure a Oliver pujat en l’escala amb el jardiner, Anchise, intentant aprendre tot el possible sobre els seus empelts, que explicaven per què aquells albercocs eren mes grans, carnosos i sucosos que els de la majoria de la regió. Li fascinaven els empelts, sobretot quan va descobrir que el jardiner podia passar-se hores i hores compartint tot el que sabia sobre ells amb algú que es molestara a preguntar.

Va resultar que Oliver sabia més sobre tipus de menjar, formatges i vins que tots nosaltres junts. Fins i tot Mafalda estava captivada i en ocasions s’adheria a la seua opinió: «Penses que he d’adobar la pasta amb ceba o sàlvia? Sap massa a llima ara? Ho he desbaratat, no? Hauria d’haver-li afegit un ou més, no se sosté! He d’usar la liquadora nova o he de seguir usant el vell morter i la mà?».

Ma mare no podia resistir-se a llançar alguna que una altra punxada.

—Com tots els caubois —deia—, saben tot el que cal saber sobre el menjar però no saben subjectar amb propietat ni la forqueta ni el ganivet. Gourmets aristocràtics amb modals plebeus. Doneu-li de menjar en la cuina.

Amb molt gust, haguera respost Mafalda. I de fet, un dia que va arribar tard a esmorzar després d’haver passat tot el matí amb la traductora, el senyor Ulliva es va posar a menjar en la cuina espaguetis i a beure vi negre amb Mafalda, Manfredi, el seu marit i el nostre xofer i Anchise, i tots van intentar ensenyar-li una cançó napolitana. No solament era l’himne nacional de la joventut en el sud, sinó que era el millor que podien oferir quan volien entretindre a la reialesa.

Se’ls havia guanyat a tots.

Em donava la sensació de que Chiara estava igualment boja per ell. I la seua germana també. Fins i tot la munió de tennistes gandules que porten quatre anys venint a primera hora de la vesprada abans d’anar a la platja per a donar-se un últim bany es quedaven una estona més de l’habitual amb l’esperança de poder jugar un partit ràpid amb ell.

Amb qualsevol dels altres residents estivals m’haguera molestat. Però en veure que tots li agafaven tanta simpatia em va sobrevindre una sensació estranya, un xicotet oasi de pau. Què podia tindre de roïn que m’agradara algú que li agradava a tothom? La majoria estaven encantats amb ell, inclosos els meus dos cosins, així com els altres parents que venien a quedar-se els caps de setmana i a voltes més temps. Malgrat ser conegut per traure defectes a tothom, em produïa certa satisfacció ocultar els meus sentiments per ell sota la meua usual indiferència, hostilitat o rancor cap a qualsevol que m’eclipsara en la casa. A causa que els agradava a tots, jo havia de dir que m’agradava també. Em sentia com aquells homes que diuen d’un altre home que és molt bonic com la millor forma d’ocultar que en realitat es moren per abraçar-lo. Si m’oposava al vistiplau universal seria una forma d’alertar els altres que tenia motius ocults per a resistir-me a ell. Oh, m’agrada molt, deia durant els primers deu dies quan mon pare em preguntava què pensava d’ell. Havia utilitzat de forma intencionada paraules molt comprometedores doncs així ningú sospitaria que hi havia un doble fons en la secreta paleta de matisos que emprava per a referir-me a ell. És la millor persona que he conegut en la meua vida, vaig dir la nit en què la xicoteta barca en què havia eixit a navegar juntament amb Anchise a la vesprada va tardar a tornar i vam començar a cercar el telèfon dels seus pares als Estats Units per si havíem de donar-los una terrible notícia.

Aquell dia fins i tot em vaig animar a deixar eixir les meues inhibicions i vaig demostrar el meu dolor de la mateixa manera que la resta estava mostrant-ho. Però també ho vaig fer perquè ningú poguera sospitar que albergava uns desitjos molt mes secrets i desesperants, fins que em vaig adonar, per a la meua vergonya, que hi havia una part en mi a la qual no li importava que es morira, que hi havia alguna cosa fins i tot excitant en la idea que el seu cos unflat i sense ulls arribara finalment a les nostres costes.

Però no podia enganyar-me. Estava convençut que ningú en el món el desitjava tan físicament com jo; ni hi havia algú disposat a viatjar la distància que jo estava preparat per a recórrer per ell. Ningú havia estudiat cada os del seu cos, turmells, genolls, monyiques, dits de les mans i dels peus, ningú cobejava cada plec dels seus músculs, ningú se l’enduia al llit cada nit i en veure’l al matí tombat en el seu cel al costat de la piscina li somreia i quan un somriure s’aproximava als seus llavis pensava: saps ja que anit em vaig córrer en la teua boca?

Potser els altres també albergaren alguna cosa especial cap a ell que ocultaven fins que li ho demostraven de manera particular. Però a diferència dels altres, jo era el primer que el veia quan tornava de la platja o quan la silueta inconsistent de la seua bicicleta, borrosa entre la boira de mitja vesprada, apareixia pel camí de pins que donava a la nostra casa. Vaig ser el primer a reconèixer els seus passos quan una nit va arribar tard al cinema i es va quedar allí dempeus cercant-nos, sense dir una paraula fins que em vaig donar la volta sabent que li faria molt feliç que l’haguera vist. El reconeixia per la forma en què trepitjava les escales que el conduïen a la nostra balconada o el replanell just davant la porta de la meua habitació. Sabia quan es detenia davant de les ventalles, com si s’estiguera decidint a cridar, però després recapacitara i continuara caminant. Sabia que era ell qui conduïa la bicicleta per la forma en què aquesta derrapava sempre de manera juganera en el camí de graveta i després seguia rodant a pesar que era impossible que tinguera tracció, per a després parar-se de forma sobtada, enèrgica i decidida i proferir una espècie de voilà! en baixar-se.

Intentava sempre tindre’l dins del meu camp de visió. No deixava que s’allunyara de mi mai, excepte quan no estava amb mi. En eixe cas no m’importava massa el que fera, mentre que es comportara igual amb els altres que amb mi. No li permetia ser una altra persona quan estava lluny. Ni algú que jo no haguera vist. No tolerava que tinguera una vida diferent a la qual tenia amb nosaltres, amb mi.

No em consentia perdre’l.

Sabia que no podia subjectar-lo, que no tenia res que oferir-li, cap cimbell per a atrapar-lo.

No era res.

Només una criatura.

Ell simplement distribuïa la seua atenció quan l’ocasió li semblava idònia. Quan va vindre a ajudar-me a entendre millor un fragment d’Heràclit, ja que jo tenia la determinació de llegir a «el seu» autor, les paraules que em van vindre al capdavant no eren «caballerositat» o «generositat» sinó «paciència» i «aguant». Uns minuts més tard, quan em va preguntar si m’agradava el llibre que estava llegint, em va donar la sensació de que no era per curiositat sinó per tindre una oportunitat de xarrar de manera informal. Tot era molt informal.

Li semblava bé la informalitat.

Com és que no estàs en la platja amb els altres?

Torna al teu lloc.

Després!

Empoma-ho!

Només estava intentant mantenir una conversa.

Xarrar de manera informal.

Res.

Oliver rebia moltes invitacions d’altres cases, s’havia convertit en una espècie de tradició entre els nostres inquilins estiuencs. Mon pare sempre volia que se sentiren lliures de «propagar» els seus llibres i coneixements pel poble. També creia que els savis havien de saber com dirigir-se als llecs, i és per eixe motiu pel qual sempre hi havia advocats, metges o empresaris asseguts a la nostra taula. Deia que tothom a Itàlia havia llegit a Dante, Homer i Virgili. No importa a qui et dirigisques, sempre pots soltar una mica d’Homer o Dante al principi de la conversa. Virgili és un deure i Leopardi arribarà després. Després d’açò, podies sentir-te amb llibertat per a enlluernar-los amb tot el que tingueres, Celan, coriandre, salami, què més dóna. Açò té també l’avantatge que dóna la possibilitat a tots els residents de perfeccionar el seu italià, un dels requisits de la residència. Que estigueren de ronda de sopars per tot B. tenia també un altre benefici: ens lliurava de tindre’ls a la nostra taula totes i cadascuna de les nits de la setmana.

Però les invitacions d’Oliver s’havien tornat vertiginoses. Chiara i la seua germana el volien almenys dues vegades per setmana. Un caricaturista de Brussel·les, que havia llogat una hisenda per a tot l’estiu, el sol·licitava per als seus soupers de diumenge, a les quals sempre estaven convidats els escriptors i especialistes dels voltants. Després els Moreschi, que vivien tres cases més avall, els Malaspina de N. i els coneguts ocasionals que tocaven en una de les tavernes de la piazzetta o en Li Danzing. Tot açò sense esmentar les seues partides de pòquer i bridge, que s’organitzaven d’una forma totalment desconeguda per a nosaltres.

La seua vida, igual que els seus papers, fins i tot quan donava tota la impressió de ser caòtica, estava meticulosament compartimentada. En ocasions se saltava el sopar del tot i tan sols li deia a Mafalda: «Esco, me’n vaig».

El seu Esco, em vaig adonar ben aviat, era tan sols una altra versió del Després! Un adéu incondicional i sumari que no s’exposava mentre te n’anaves sinó quan ja estaves fora. Es pronunciava d’esquena a aquells dels quals t’acomiadaves. Em donaven llàstima les víctimes que desitjaven apel·lar, presentar declaració.

Ignorar si s’anava a personar en el sopar era una tortura. Però era suportable. L’autèntic trauma consistia en no atrevir-me a preguntar si assistiria. Que se me n’isquera el cor del pit si per fi sentia la seua veu o el veia assegut en el seu lloc quan ja quasi havia perdut l’esperança que aquella nit es trobara entre nosaltres, mostrant-se de sobte com una flor enverinada. Veure’l i creure que s’anava a unir a nosaltres per a sopar i després escoltar un Esco taxatiu em va ensenyar que hi ha certs desitjos que han de ser subjectats amb agulles com les ales d’una radiant papallona.

Volia que se n’anara de la nostra casa per a així poder donar-li la portada definitiva.

També desitjava que es morira i així, com no podia deixar de pensar en ell i de preocupar-me per quan seria la pròxima vegada que el veuria, almenys la seua mort acabaria amb tot açò. Fins i tot anhelava matar-lo jo mateix, per a així donar-li a entendre el que la seua mera existència havia arribat a importunar-me, l’insuportable que era la seua facilitat amb tot i amb tothom, el portar les coses amb tanta calma, el seu incansable no em molesta tal o tal cosa, els bots per sobre de la tanca cap a la platja quan tots els altres obrien abans la portella, sense esmentar els seus vestits de bany, el seu lloc en el paradís, el seu descarat Després! i la manera d’espetegar els llavis en beure suc d’albercoc. Si no l’assassinava, aleshores el deixaria paralític per a tota la vida perquè haguera de romandre amb nosaltres en una cadira de rodes i no tornar mai als Estats Units. Si estiguera en una cadira de rodes, sempre sabria on es trobava i seria mes fàcil localitzar-lo. Em sentiria superior a ell i em convertiria en el seu mestre, ara que estava lesionat.

Després se’m va ocórrer que en lloc d’això podia suïcidar-me, o deixar-me greument ferit i fer-li saber el motiu d’haver-ho fet. Si em lacerava la cara desitjaria que em mirara i es preguntara per què, per què anava algú a fer-se açò a si mateix, fins que després —sí, Després!—, anys mes tard, lligara caps i es donara colps contra la paret.

En ocasions era Chiara qui havia de ser eliminada. Ja sabia el que pretenia. Era de la meua edat i el seu cos estava més que preparat per a ell. Més que el meu?, em preguntava. Ella anava darrere d’ell, això quedava clar, mentre que jo tot el que desitjava era una nit amb ell, només una nit —fins i tot una hora— encara que només fora per a determinar si volia passar-ne alguna altra més amb ell després de la primera. Del que no vaig voler adonar-me va ser que la seua ànsia per posar a prova al desig no era més que una estratagema per a obtindre el que volíem sense haver d’admetre que ho preteníem. Em va donar por pensar com d’experimentat podia ser ell. Si era capaç de fer tants amics a les poques setmanes d’estar ací, simplement figura’t com seria la seua vida en la seua casa. Imagina deixar-lo solt en un campus universitari urbà com el de Columbia, on impartia classes.

L’assumpte amb Chiara va ocórrer amb tal facilitat que no va haver-hi temps per a conjectures. Li encantava anar-se’n amb ella a fer una passejada i allunyar-se mar endins muntats en la barca de rems de doble casc, ell remant mentre ella mandrejava al sol i es llevava el sostenidor quan ja s’havien parat lluny de la costa.

Jo observava. Temia perdre’l a favor seu. Temia també perdre-la a ella en favor d’ell. Així i tot, la idea dels dos junts no m’angoixava. Me la posava dura, encara que no sabia si era provocat pel cos de Chiara nu tombat al sol, pel d’ell al costat d’ella, o els dos junts. Des d’on jo estava en la barana del jardí que donava al penyal podia forçar la vista i aconseguir veure’ls tombats al sol l’u al costat de l’altre, probablement petonejant-se, ella col·locant de tant en tant una cuixa sobre el d’ell, fins que uns minuts després el cap al mateix. No s’havien llevat els vestits de bany. Açò em confortava, però quan temps després els vaig veure ballant una nit, alguna cosa em va dir que aquests no eren els moviments d’algú que s’havia limitat a ficar-se mà.

En realitat, m’agradava veure’ls ballar junts. Potser observar com es bellugava així amb algú em va fer adonar-me que ara estava agafat, que no existien motius per a l’esperança. I això era una cosa bona. Ajudaria a la meua recuperació. Tal vegada pensar d’aquesta forma era ja un senyal que la reparació estava en camí. Havia fregat la zona prohibida i havia sigut perdonat amb prou facilitat.

Però quan al matí següent em va donar una bolcada el cor en veure’l en el nostre lloc habitual del jardí, vaig saber que desitjar-los el millor i anhelar una recuperació no tenia res a veure amb el que encara requeria d’ell.

Se li accelerava el cor en veure’m entrar en l’habitació?

Tenia seriosos dubtes.

Em va ignorar aquell matí de la mateixa forma que jo l’ignorava a ell: a propòsit, per a traure’m de les meues caselles, per a protegir-se, per a demostrar que no significava res per a ell? O no era conscient, de la mateixa forma en què, a voltes, les persones més observadores són incapaces d’entendre els signes més obvis doncs simplement no estan parant esment, no els interessa, no els preocupa?

Quan ell i Chiara ballaven, veia com ella passava la seua cuixa entre les cames d’ell. I els havia enxampat lluitant de broma arrebossats en l’arena. Quan havia començat? I per què no estava jo allí quan es va iniciar? I per què no m’ho van comunicar? Per què no era capaç de reconstruir el moment en el qual van passar de X a I? Estic segur que hi havia molts senyals al meu al voltant. Per què no era conscient d’açò?

Vaig començar a pensar solament en el que farien junts. Haguera fet qualsevol cosa per a arruïnar totes i cadascuna de les oportunitats que tingueren per a estar sols. Haguera començat difamacions de l’un contra l’altre per a després explicar-li la reacció a l’altre. Però també volia veure com ho feien ells mateixos, volia estar present, que em degueren alguna cosa i ser el seu còmplice necessari, el seu intermediari, el peó que s’havia convertit en alguna cosa tan vital, tant per al rei com per a la reina, que era ara l’amo del tauler.

Vaig començar a dir coses agradables sobre tots dos, fingint no tindre ni idea de com marxava tot entre ells. Ell pensava que jo estava sent molt coquet. Ella va dir que sabia cuidar-se sola.

—Estàs intentant aparellar-nos? —em va preguntar ella amb un cert to de burla en la seua veu.

—De totes maneres, a tu què més et dóna? —em va preguntar ell.

Li vaig descriure el cos d’ella nu, que havia contemplat dos anys abans. Volia que s’excitara. Era igual el que desitjara, sempre que estiguera excitat. A ella també li vaig descriure el seu cos, doncs volia veure si la seua passió s’assemblava a la meua per així comparar-les i comprovar quina de les dues era l’autèntica.

—Estàs intentant fer que em senta atret per ella?

—Quin problema hi hauria en això?

—Cap problema. Excepte que a mi m’agrada anar pel meu compte, si no t’importa.

Em va portar un temps entendre el que cercava en realitat. No solament volia que s’excitara en la meua presència o fer que em necessitara, sinó que l’animava a parlar sobre ella a les seues esquenes. Anava a convertir Chiara en la tafaneria entre dos homes. Açò permetria un escalfament de tots dos a través d’ella, salvar la distància entre els dos en admetre que ens atreia la mateixa dona.

Tal vegada només volguera fer-li saber que m’agradaven les xiques.

—Mira, és molt amable per la teua banda, i jo t’ho agraïsc, però deixa-ho.

El seu rebuig m’indicava que no anava a seguir-me el joc. Em va posar en el meu lloc.

No, ell és molt noble, vaig pensar. No com jo, insidiós, sinistre i bàsic. Açò va potenciar la meua agonia i va provocar en mi unes marques de vergonya. Ara, a més de la deshonra de desitjar-lo de la mateixa manera que Chiara, el respectava, el temia i l’odiava per aconseguir que m’odiara a mi mateix.

El matí següent de veure’ls ballar no vaig fer cap intenció d’anar a córrer amb ell. Ni tampoc ho va fer ell. Quan finalment ho porte a col·lació, ja que el silenci sobre la matèria s’havia tornat insuportable, em va dir que ja havia anat.

—Estàs sent una mica dormidor últimament.

Què llest és, vaig pensar jo.

De fet, durant els últims matins m’havia acostumat tant al fet que m’esperara que em vaig confiar i vaig deixar de preocupar-me de quan m’alçava. Així aprendré.

Al matí següent, a pesar que jo volia anar a nadar amb ell, anar al pis de baix haguera sigut com la reacció d’algú escarmentat després d’una eventual marmolada. Així que em vaig quedar en la meua habitació. Tan sols per a demostrar que tenia raó. Vaig sentir com caminava amb cura per la balconada, quasi de puntetes. M’estava evitant.

Vaig baixar molt més tard. Aleshores ell ja se n’havia anat a lliurar les correccions i arreplegar les últimes traduccions de la senyora Milani.

Deixem de parlar.

Fins i tot quan compartíem espai als matins, les converses eren com a màxim vagues i supèrflues. Ni tan sols se li podia dir xarrar.

No li molestava. Probablement ni ho haguera reconsiderat.

Com pot haver-hi gent que travesse un infern per a estar més prop d’una altra persona mentre aquesta no té ni la més remota idea de res i ni tan sols li dedica un pensament durant setmanes o intercanvia unes paraules amb ell? Podria Oliver imaginar-se alguna cosa? Devia.

El romanç amb Chiara va començar en la platja. Després va deixar de costat el tennis i va començar a donar passejos amb bici a les vesprades amb ella i els seus amics a través dels llunyans pujols de l’oest paral·lels a la costa. Cert dia, quan n’eren massa per a anar a muntar amb bici, Oliver es va girar i em va preguntar si m’importava deixar-li la meua bicicleta a Mario doncs jo no l’estava utilitzant.

Va fer que tornara a quan tenia sis anys.

Em vaig encongir de muscles donant a entendre un «Avant». Em donava completament igual. Però quan se’n van anar, vaig pujar corrent a la meua cambra i vaig trencar a plorar sobre el meu coixí.

Alguna nit ens trobàvem en Li Danzing. Mai podíem pronosticar quan apareixeria Oliver. Tan sols eixia a escena i igual de sobtadament desapareixia, unes vegades sol, altres acompanyat. Quan Chiara venia a la nostra casa com havia fet des que era una xiqueta, s’asseia en el jardí i mirava cap a fora, a l’espera de la seua arribada. Llavors, mentre passava el temps i ja no teníem res més que dir-nos, em preguntava, «C’è Oliver?». Va anar a veure a la traductora. O bé: Està en la biblioteca amb mon pare. O: Està per la platja. «Bé, doncs llavors me’n vaig. Dis-li que he estat ací».

S’ha acabat, vaig pensar.

Mafalda va negar amb el cap amb una mirada de retret compassiu.

—Ella és un bebè, ell un professor universitari. No podia haver cercat a algú de la seua edat?

—Ningú t’ha preguntat res —va soltar Chiara, que ho havia sentit i no estava disposada a ser criticada per una cuinera.

—No se t’ocórrega parlar-me així o et partiré la cara en dos —va dir la nostra cuinera napolitana alhora que alçava amb posat amenaçador el palmell de la mà. Encara no ha complit els dèsset i ja va per ací alçant passions amb els pits a l’aire. Es creu que sóc nova?

Podia imaginar-me perfectament a Mafalda inspeccionant els llençols d’Oliver cada matí. O comparant informació amb la criada de Chiara. No se li podia escapar cap secret a aquesta xarxa de mestresses de casa informades perpètuament.

Vaig mirar a Chiara. Sabia que estava dolguda.

Tothom sospitava que hi havia alguna cosa entre ells. A la vesprada, ell solia dir que anava al rafal al costat del garatge a agafar una bici per a acostar-se al poble. Una hora i mitja després havia tornat. La traductora, solia dir.

—La traductora —la veu de mon pare ressonava mentre bressolava un conyac vespertí.

—Sí, sí, la traduttrice —cantussejava Mafalda.

En ocasions ens trobàvem fortuïtament en el poble.

Un dia, estava jo assegut en el cafè on alguns de nosaltres solíem quedar a les nits després del cinema o abans d’anar a la discoteca, quan vaig veure Chiara i Oliver eixir parlant d’un carreró contigu. Ell anava menjant un gelat amb una mà, mentre que ella s’agarrava al seu braç lliure amb els dos seus. D’on havien tret el temps per a intimar tant? Donava la sensació de que tenien una conversa interessant.

—Què estàs fent tu ací? —em va dir en veure’m.

Vaig utilitzar un to de broma tant per a cobrir-se les esquenes, com per a ocultar que havíem deixat de parlar-nos del tot. Vaig pensar que era un truc barat.

—No res, passar l’estona.

—No se t’ha passat ja l’hora d’anar-te’n al llit?

—Mon pare no creu en els horaris —em vaig defensar.

Chiara estava com sumida en un profund pensament. Evitava mirar-me als ulls.

Li hauria dit les coses boniques que jo havia estat dient sobre ella? Semblava molesta. Li importunava la meua sobtada intromissió en el seu xicotet món? Vaig recordar el to de veu que va utilitzar el matí que va perdre els papers amb Mafalda. Un somriure de satisfacció va planejar sobre el seu rostre; era a punt de dir alguna cosa cruel.

—Mai va haver-hi horaris en la seua casa, ni control, ni supervisió, res. Per això és un xic tan bo i educat. No creus? No té res contra el que rebel·lar-se.

—És això cert?

—Supose —vaig respondre, intentant llevar-li importància abans que seguiren per allí—. Tots tenim la nostra pròpia forma de rebel·lia.

—Ah, sí? —va preguntar ell.

—Dis-nos-en una —va ficar cullerada Chiara.

—No ho entendríeu.

—És que llig a Paul Celan —em va interrompre Oliver, intentant canviar de tema però potser també per a eixir en la meua ajuda i demostrar-me, alguna cosa sense donar tal sensació, que no havia oblidat la nostra conversa anterior. Estava intentant rescatar-me després d’aquella xicoteta punxada sobre l’hora a la qual em fique al llit o açò era el començament d’una altra broma a la meua costa? Va sorgir en el seu rostre una mirada neutral i inflexible.

—E chi é? —ella mai havia sentit parlar de Paul Celan.

Li vaig llançar una mirada còmplice. Ell la va rebre, però no va mostrar gens de connivència en els seus ulls quan finalment me la va retornar. De quin costat estava?

—Un poeta —va murmurar mentre començaven a dirigir-se passejant cap al centre de la piazzetta i em va dedicar un improvisat Després!

Vaig veure com cercaven una taula buida en un dels cafès adjacents.

Els meus amics em van preguntar si ell estava tirant-li els trastos a ella.

No ho sé, vaig respondre jo.

Llavors, ho estaven fent?

Açò tampoc ho sabia.

M’encantaria estar en el seu lloc.

I a qui no?

Però jo estava en el cel. Que recordara la conversa que vam tenir sobre Celan em va aportar una espècie de tònic que no havia experimentat durant molts, molts dies. Contagiava tot el que tocava. Una simple paraula, una mirada i em portava al cel. Al cap i a la fi, ser així de feliç potser no fora tan difícil. Tot el que havia de fer era cercar una font de felicitat en mi mateix i no esperar al fet que els altres me la proporcionaren la pròxima vegada.

Vaig recordar l’escena de la Bíblia en la qual Jacob li demana aigua a Raquel i en sentir-li pronunciar les paraules que li havien sigut profetitzades, alçà les seues mans al cel i besà la terra al costat del pou. Jo, jueu; Celan, jueu; Oliver, jueu. Estàvem en un mig gueto, mig oasi, en un món que en altres circumstàncies hauria sigut cruel i impàvid, on sentir-se confós entre estranys dura poc, on no malinterpretem ningú i ningú ens jutja malament, on una persona simplement en coneix una altra i la coneix tan bé que allunyar-se de tal intimitat es considera la paraula hebrea per a definir l’exili i la dispersió. Llavors era ell la meua llar, la meua tornada a casa? Tu eres la meua tornada a la llar. Quan estic amb tu i estem ben junts no desitge res més. Aconsegueixes que m’agrade qui sóc i en el que em convertisc quan estàs amb mi, Oliver. Si existeix la veritat en el món, aquesta menteix quan estic amb tu i si algun dia trobe el coratge per a dir-te la meua veritat, recorda’m que encenga un ciri d’agraïment en tots els altars de Roma.

Mai se’m va ocórrer pensar que si bé una paraula seua podia fer-me tan feliç, una altra em destruiria amb igual facilitat; si no volia ser infeliç, havia d’aprendre a anar amb compte d’aquelles xicotetes alegries.

No obstant això, aquella mateixa nit vaig utilitzar l’eufòria embriagadora del moment per a parlar amb Marzia.

Vam ballar fins a passada la mitjanit, després la vaig acompanyar a casa a través de la costa. Després ens vam detindre. Vaig comentar que m’assaltava la temptació de pegar-me un bany, amb l’esperança que ella em llevara la idea del cap. No obstant açò em va dir que a ella també li agradava banyar-se a la nit. Ens vam desfer de la roba en un segon.

—No estàs amb mi perquè t’has enfadat amb Chiara, no?

—Per què vaig a estar enfadat amb Chiara?

—Per culpa d’ell.

Vaig negar amb el cap i vaig fingir posar cara de sorpresa per a donar-li a entendre que no concebia d’on es podia haver tret tals idees.

Em va demanar que em girara i que no l’observara mentre usava el seu suèter per a assecar-se el cos. Vaig simular fer-li una ullada clandestina, però vaig ser molt obedient i vaig fer el que em va demanar. No em vaig atrevir a exigir-li que no fera una ullada quan em vestia, però ella va anar prou atempta com per a mirar cap a un altre costat. Quan ja no estàvem nus la vaig agafar de la mà i li vaig besar en el palmell, després en els espais entre els dits, a continuació en la boca. Li va costar retornar-me la besada, però després no volia parar.

Vam quedar a trobar-nos en el mateix lloc de la platja l’endemà a la vesprada. Li vaig dir que estaria allí abans que ella.

—Però no li ho digues a ningú —va dir ella.

Vaig fer un gest que simulava que li tirava la cremallera a la meua boca.

Al matí següent, durant el desdejuni, els vaig dir mon pare i a Oliver que quasi ho havíem fet.

—I per què no ho vau fer? —va preguntar mon pare.

—No ho sé.

—El que no ho intenta sempre es lamenta —Oliver s’estava burlant i alhora recolzant-me amb aquell refrany tan gastat.

—Només havia d’haver trobat el valor per a estendre la mà i tocar-la, ella haguera dit que sí —vaig comentar, en part per a eludir qualsevol crítica posterior d’algun d’ells i en part per a demostrar-los que quan es tracta de riure’s d’un mateix, sé com administrar-me la dosi tot sol, moltes gràcies. Estava presumint.

—Intenta-ho després —va comentar Oliver.

Açò és el que feia la gent que estava segura de si mateixa. Però també em donava la sensació de que tramava alguna cosa que no s’atrevia a mostrar, potser perquè hi havia alguna cosa lleugerament inquietant darrere del seu estúpid però ben intencionat intenta-ho després. Estava criticant-me. O rient-se de mi. O veient a través de mi.

Em va doldre quan per fi va soltar el que es guardava. Solament algú que m’haguera desxifrat a la perfecció podia haver-ho dit.

—Si no és després, quan?

A mon pare li va agradar: «Si no és després, quan?». Li recordava al famós mandat judicial del rabí Hillel: «Si no és ara, quan?».

Oliver va intentar instantàniament retirar el seu comentari feridor.

—Jo sens dubte ho tornaria a intentar. I després una altra vegada aquesta era la versió suavitzada. No obstant açò intenta-ho després era el subtil vel que havia corregut sobre si no és després, quan?

Vaig repetir la seua frase com si fóra un mantra profètic que mostrara com vivia ell la seua vida i com jo intentava viure la meua. En corejar el que havia eixit de la seua boca, m’aventurava a passar per un passadís a algun tipus de debò inferior que fins llavors m’havia estat esquivant, una realitat sobre la meua, sobre la meua vida, sobre els altres i sobre el meu amb els altres.

Intenta-ho després eren les últimes paraules que em deia a mi mateix cada nit quan em vaig jurar que anava a fer alguna cosa per a atraure Oliver. Intenta-ho després volia dir: ara no tinc el coratge. Les coses no estaven llestes en aquell instant. No sabia d’on anava a traure el valor i la determinació per a intentar-ho després. No obstant açò, tindre la intenció de fer alguna cosa en lloc d’asseure’m passivament em va fer sentir que ja estava realitzant-ho, com si estiguera arreplegant els beneficis d’uns diners que no havia invertit, ni molt menys guanyat.

També sabia que estava construint un fortí al voltant de la meua vida amb molts intenta-ho després i que els mesos, les estacions, els anys sencers podien escapar-se de les meues mans amb un simple Sant Intentahodesprés en el santoral de cada dia. Intenta-ho després funcionava per a gent com Oliver. Si no és després, quan? era la meua doctrina.

Si no és després, quan? I si m’havia descobert i havia destapat tots i cadascun dels meus secrets amb aquelles cinc esmolades paraules?

Havia de fer-li saber que em resultava totalment indiferent.

El que va fer que caiguera en barrina va ser quan vaig parlar amb ell uns quants matins després en el jardí i em vaig assabentar, no només que estava fent oïdes sordes a tots els meus afalacs de part de Chiara, sinó també que anava pel mal camí.

—Què vols dir amb què vaig pel mal camí?

—No estic interessat.

No sabia si volia dir que no estava interessat a discutir o que no estava interessat en Chiara.

—Li interessa a tothom.

—Bé, igual sí, però a mi no.

Encara no ho tenia clar.

Hi havia en la seua veu alguna cosa seca, molesta i meticulosa.

—Però jo vos he vist.

—El que vas veure no era de la teua incumbència. I de qualsevol forma jo no li estic seguint el joc ni a ella ni a tu.

Li va donar una calada al cigar i després em va tirar una mirada amenaçadora i glaçadora que podia haver tallat les meues entranyes amb la precisió d’una artroscòpia.

Em vaig encongir de muscles.

—Doncs ho sent molt —i vaig tornar als meus llibres.

Una vegada més havia sobrepassat els meus límits i no tenia forma d’eixir amb refinament llevat que admetera que havia sigut terriblement indiscret.

—Potser hagueres d’intentar-ho tu —va soltar.

Mai li havia sentit expressar-se en un to tan radiant. Normalment era jo el que titubejava en els límits del decor.

—Ella no voldria tindre cap tipus de relació amb mi.

—Tu voldries això?

Cap a on ens dirigíem i per què tenia la sensació de que uns passos més endavant m’esperava un parany?

—No —vaig respondre amb cautela, sense adonar-me que la meua falta de confiança havia fet que el meu «no» sonara quasi com una pregunta.

—Estàs segur?

Havia estat d’alguna manera donant-li a entendre tot aquest temps que la desitjava?

Llevant el cap per a mirar-lo i donar així la sensació de que estava responent a un repte amb un altre repte.

—Què sabràs tu?

—Sé que t’agrada.

—No tens ni idea del que m’agrada —vaig etzibar—. Ni idea.

Procurava que sonara amb un to de superioritat i misteri, com si m’estiguera endinsant en una esfera de la condició humana sobre la qual algú com ell no n’havia sentit parlar mai. No obstant açò, només havia aconseguit sonar malcarat i histèric.

Un lector de l’ànima humana menys astut haguera vist en les meues constants negacions els terrorífics signes de l’admissió nerviosa a la recerca d’una excusa pel que fa a Chiara.

Un observador més sagaç, d’altra banda, ho haguera considerat un preàmbul a una veritat totalment diferent: obri la porta del tot al teu compte i risc, creu-me, no vols sentir-ho. Potser hauries d’anar-te’n ara que encara eres a temps.

Però també sabia que si era cert que ell mostrava clars signes de sospitar la veritat, jo faria un major esforç per a llevar-li la idea immediatament. Si, en canvi, no sospitava res, llavors les meues paraules nervioses l’haurien deixat indiferent d’igual forma. Al final jo estava més content si ell pensava que jo desitjava a Chiara, que si forçava més la situació i aconseguia que m’ensopegara una vegada i una altra amb mi mateix. M’haguera quedat sense paraules i haguera anat on el meu cos volia anar moltes hores abans, sense cap agudesa preparada. Em posaria molt, molt roig, per haver-me ruboritzat, haver confós les paraules i finalment haver-me esfondrat. I aleshores, on estaria? Què diria ell?

Millor enfonsar-me ara, vaig pensar, que viure un altre dia més barrejant les possibles solucions a l’intenta-ho després.

No, millor que no ho sabera mai. Podria viure amb açò. Sempre, sempre podria viure amb açò. Ni tan sols em va sorprendre veure com de fàcil em va resultar acceptar-ho.

I així amb tot, sense previ avís, va sorgir de sobte un moment tan dolç entre tots dos que les paraules que desitjava dir-li quasi em queien dels llavis. Un moment de vestit de bany verd, ens cridava, fins i tot després que la meua teoria dels colors fóra refutada i em llevara totes les esperances d’esperar «bondat» durant els dies blaus o anar amb compte amb els dies rojos.

La música era un tema de fàcil discussió entre nosaltres, sobretot quan jo estava al piano. O quan volia que tocara alguna cosa a la manera de tal o de qual. Li agradaven les combinacions de dues, tres o quatre compositors en harmonia en la mateixa peça transcrits per mi. Cert dia Chiara va començar a xiuxiuejar una melodia de la llista d’èxits i de sobte, ja que era un dia molt ventós i no hi havia ningú que anara a la platja i ni tan sols fora de casa, tots els nostres amics es van reunir al voltant del piano del saló, mentre jo improvisava una variació de Brahms sobre una interpretació de Mozart d’aqueixa mateixa cançó.

—Com ho aconsegueixes? —em va preguntar un matí mentre descansava en el cel.

—En ocasions, l’única forma d’entendre a un artista és posar-se en el seu lloc, endinsar-se en ell. Després, la resta flueix de forma natural.

Vam tornar a parlar sobre llibres. Jo quasi mai havia parlat de literatura amb ningú tret amb mon pare.

O dialogàvem sobre música, sobre els filòsofs presocràtics, sobre les universitats americanes.

O si no estava Vimini.

La primera vegada que es va immiscuir en els nostres matins va ser precisament el dia que vaig estar tocant l’última variació de Brahms sobre una variació de Händel.

La seua veu va trencar la intensa calor de mig matí.

—Què esteu fent?

—Treballar —vaig respondre.

Oliver, que estava tombat sobre el seu estómac a la vora de la piscina, va mirar cap amunt mentre li queia la suor entre els seus omoplats.

—Jo també —va respondre quan ella es va girar i li va fer la mateixa pregunta.

—Tu estaves parlant, no treballant.

—És el mateix.

—Tant de bo jo poguera treballar. Però ningú em dóna treball.

Oliver, que no l’havia vist mai abans, em va mirar, completament impotent, com si no coneguera les regles de la conversa.

—Oliver, et presente a Vimini, la nostra veïna del costat.

Ella li va oferir la mà i ell la va sacsejar.

—Vam nàixer el mateix dia, però ella té deu anys. És també un geni. És veritat o no que eres un geni, Vimini?

—Això diuen. Però a mi em dóna la sensació de que pot ser que no ho siga.

—I això per què? —va indagar Oliver, assegurant-se de no sonar massa condescendent.

—Seria de molt mal gust per part de la naturalesa l’haver-me fet un geni.

—Com dius? —Oliver semblava més sorprès que mai.

—No ho sap, no? —em va preguntar davant d’ell.

Vaig negar amb el cap.

—Diuen que no viuré molt temps.

—Per què dius açò? —semblava totalment atordit—. Com ho saps?

—Tothom ho sap. Tinc leucèmia.

—Però eres preciosa, amb una aparença molt sana i molt intel·ligent —va protestar.

—Doncs això, una broma de mal gust.

Oliver, que ara estava de genolls en l’herba, havia tirat el seu llibre a terra.

—Potser podries vindre un dia a ma casa a llegir-me alguna cosa —va dir ella—. Sóc molt bona xica i tu sembles un bon xic també. Bé, adéu —va botar el mur—. I sent haver-te espantat com un fantasma, però…

Quasi es podia veure com intentava retractar-se d’una metàfora tan macabra.

Si la música no ens havia acostat ja prou, almenys durant aquell dia i per unes hores, l’aparició de Vimini ho va aconseguir.

Vam xarrar sobre ella tota la vesprada. No havia de cercar coses sobre les quals dialogar. Ell es va encarregar de fer-ho i preguntar quasi tota l’estona. Oliver estava hipnotitzat. Per una vegada no estava parlant sobre mi mateix.

Molt prompte es van fer amics. Ella estava sempre esperant al fet que ell tornara de córrer o nadar al matí i junts caminaven fins a la porta i baixaven, sempre al precaució, les escales, per a dirigir-se a una de les enormes roques, on s’asseien i conversaven fins que era l’hora de desdejunar. Mai havia vist una amistat tan bonica o tan intensa. No estava gelós i ningú, i jo molt menys, s’atrevia a interposar-se entre ells o a espiar-los. Mai oblidaré com ella li donava la mà una vegada que havia obert el reixat cap a les escales que donaven a les roques. Poques vegades s’aventurava a anar tan lluny llevat que fóra acompanyada d’algú més major.

Quan recorde aquell estiu, mai sóc capaç d’ordenar els esdeveniments. Hi ha algunes escenes crucials. D’altra banda, tot el que recorde són moments repetits. El ritual matiner anterior i posterior al desdejuni: Oliver tirat en l’herba, o al costat de la piscina i jo assegut en la meua taula. Més tard anar a córrer o a nadar. Després ell agafava la bicicleta i anava fins al poble a veure la traductora. El dinar en la taula llarga i a l’ombra de l’altre jardí, o dinàvem dins, sempre amb un convidat o dos a l’hora de l’esmorzar. Les hores vespertines, esplèndides i opulentes, repletes de sol i silenci.

Després estan les escenes secundàries: mon pare preguntant-se sempre què feia jo amb el meu temps, per què estava sempre sol; ma mare recomanant-me que fera nous amics si els vells no m’interessaven i sobretot que no estiguera constantment per casa —llibres, llibres i més llibres, sempre amb llibres i tots aquells quaderns de notes—. Tots dos em demanaven que jugara més al tennis, que anara a ballar més sovint, que coneguera a gent, que esbrinara per mi mateix per què són tan necessaris els altres en la vida i no només cossos estranys als quals acostar-se furtivament. Fes bogeries si creus que n’has de fer, em deien tot el temps, tafanejant constantment per a destapar els possibles signes misteriosos i reveladors en un cor trencat, que de manera maldestra, indiscreta i devota, tots dos desitjaven amagar, com si jo fóra un soldat que s’haguera extraviat en el seu jardí i necessitara que li guariren les ferides de forma immediata o en cas contrari moriria. Sempre pots parlar amb mi. Jo també vaig tindre la teua edat, solia dir mon pare. Les coses que saps i creus que només les saps tu, creu-me, jo les he viscut i patit també i en més d’una ocasió. Algunes encara no les he superat i unes altres les seguisc ignorant com ho pots fer tu avui i així i tot conec quasi cada amagatall, cada cau, cada estada del cor humà.

Hi havia altres escenes: el silenci de les sobretaules, alguns dormien, uns altres treballaven, uns altres llegien, tothom abstret sota profundes tonalitats. Aquelles hores celestials en les quals les veus del món més enllà de la nostra casa es filtraven tan suaument que estava segur d’haver-me quedat dormit. El tennis al capvespre. Dutxes i còctels. L’espera del sopar. De nou convidats. El sopar. El seu segon viatge a la traductora. Un passeig fins al poble i la tornada a casa ja de nit, a voltes sol, a voltes amb amics.

Després estan les excepcions: la vesprada tormentosa en la qual ens asseiem en el saló a escoltar música i la calamarsa apedregant cada finestra de la casa. Les llums es van apagar, la música es va acabar i tot el que teníem eren nostres cares. Una tia meua fent burla dels seus anys horribles en Sant Luis, Missouri, que ella pronunciava Sen Luí; ma mare seguint la pista a l’olor del te i de fons, des de la cuina del pis de baix, les veus de Manfredi i Mafalda —algun murmuri d’una parella discutint amb fragorosos xiuxiuejos—. Sota la pluja, la figura coberta, prima i encaputxada del jardiner lluitant contra els elements, arrancant males herbes fins i tot sota la pluja, mon pare fent-li senyals amb els braços a través de les finestres, Torna, Anchise, torna.

—Aquell home m’espanta —solia dir ma tia.

—Aquella bestiola rara té un cor d’or —deia mon pare.

Però tots aquells moments estaven tintats de por, com si la por fóra un espectre amenaçador, o un au estranya i perduda atrapada en el nostre poble, l’ala negra del qual com la sutja acollia a tots els éssers vius sota una ombra que mai s’esvaïa. No sabia a què temia, ni per què em preocupava tant, ni per què açò que podia causar el pànic de forma tan fàcil s’assemblava sovint tant a l’esperança i igual que la il·lusió en els moments més negres, em brindava alegria, alegria fictícia, una alegria amb la soga al coll. La bolcada que em donava el cor quan el veia de forma inesperada m’horroritzava i m’excitava alhora. Tenia por quan apareixia, por quan no ho feia, por quan em mirava i més por encara quan no ho feia. Al final, l’agonia m’esgotava i durant les tòrrides vesprades simplement em rendia i em tirava a dormir en el sofà del saló i malgrat estar dormint, sabia a la perfecció qui estava en el saló, qui havia entrat o eixit de puntetes, qui estava allí dret, qui m’observava i durant quant temps, qui intentava agafar el diari procurant fer el menor soroll possible, per a després donar-se per vençut i cercar el llistat de pel·lícules del dia sense preocupar-se de si em despertava o no.

La por mai es dissipava. Em despertava amb ella i observava com es tornava en alegria quan el sentia dutxar-se al matí i sabia que desdejunaria amb nosaltres, però es truncava quan en lloc de prendre cafè, travessava ràpid la casa i es posava immediatament a treballar en el jardí. Al migdia, l’agonia de l’espera per sentir si es dirigia a mi era més del que podia suportar. Sabia que, en una hora o dues, el sofà seria la meua destinació. M’odiava a mi mateix per sentir-me tan desgraciat, tan extremadament invisible, tan enamorat, tan novell. Només dis-me alguna cosa, toca’m, Oliver. Mira’m el temps suficient i observa bé les llàgrimes dels meus ulls. Toca de nit a la meua porta i comprova que l’he deixat entreoberta per a tu. Entra. Sempre hi ha lloc en el meu llit.

El que més temia eren els dies en els quals no el veia durant llargs períodes de temps, vesprades senceres sense saber on havia estat. En ocasions el descobria creuant la piazzetta o parlant amb algú que jo mai havia vist per allí. Però açò no explicava perquè en la xicoteta piazzetta on la gent s’arremolinava a l’hora del tancament, ell ni tan sols em mirava, solament assentia amb el cap, gest que semblava més propi que li’l dedicara al meu progenitor, de qui donava la casualitat que jo era fill, que a mi.

Els meus pares, però sobretot el meu papà, no podien estar més a gust amb la seua presència. Oliver estava actuant millor que la majoria dels nostres residents. Ajudava mon pare a organitzar els seus papers, es feia càrrec de la majoria de la seua correspondència estrangera i estava clarament traient avant el seu propi llibre. El que fera en la seua vida privada i amb el seu temps lliure era assumpte seu. Si la joventut haguera d’anar al trot, llavors qui aniria al galop?, deia un refrany barroer de mon pare. Dins de l’estructura de la nostra casa, Oliver semblava no fer res malament.

Ja que ells mai es preocupaven per les seues absències, vaig creure que era més segur no mostrar mai l’ansietat que a mi em provocaven. Esmentava les seues faltes només quan algun dels dos es preguntava on podria estar; fingia estar tan sorprés com ells. Sí, és veritat, porta molt temps fora. No, no tinc ni idea. I també havia de controlar no semblar massa sorprés doncs açò podria despertar sospites i alertar-los que alguna cosa m’ocorria. Descobrien les coses fetes de mala fe només veure-les. De fet em sorprenia que encara no se ho hagueren imaginat. Sempre havien dit que m’encapritxava massa ràpid amb la gent. Aquell estiu, no obstant això, em vaig adonar per fi de què es referien amb encapritxar-se massa ràpid. Òbviament ja havia ocorregut abans i és probable que ja haurien reparat en això quan jo encara era molt jove per a adonar-me’n per mi mateix. Va exercir una gran influència en les seues vides. S’intranquil·litzaven per mi. Jo sabia que tenien motius per a preocupar-se. Albergava l’esperança que mai s’adonaren com de lluny estaven ara les coses de les seues inquietuds ordinàries. Jo sabia que no s’alarmaven de res i açò em molestava, encara que d’altra banda no volia que ho saberen. Açò m’indicava que si ja no era tan transparent i podia ocultar tantes coses sobre la meua vida, aleshores estava a resguard d’ells i d’ell; però a quin preu?, i volia en realitat estar a resguard d’algú?

No tenia a ningú amb qui parlar. A qui li ho podia dir? A Mafalda? Deixaria la casa. A ma tia? Li ho diria a tothom. A Marzia, a Chiara, a les meues amistats? M’abandonarien al moment. Als meus cosins quan vingueren? Mai. Mon pare era el que tenia unes idees més liberals, però pel que fa a açò? Qui em queda? Escriure-li a algun dels meus professors? Anar al metge? I si necessite un psiquiatra? Li ho dic a Oliver?

Li ho explicaré a Oliver. No hi ha una altra persona a la qual li ho puga explicar, Oliver, així que em tem que va a haver de ser a tu…

Una vesprada, quan sabia que la casa estava completament buida, vaig pujar a la seua habitació. Vaig obrir el seu armari i, com era la meua habitació quan no hi havia residents, vaig fingir estar cercant alguna cosa que se m’havia oblidat en un dels calaixos de baix. Tenia la intenció d’escarbar entre els seus papers, però quan vaig obrir el seu armari ho vaig trobar. Penjat d’un ganxo estava el vestit de bany roig que no havia usat per a anar a nadar aquell dia i que per això estava allí penjat i no assecant-se en la balconada. El vaig agarrar. Mai en la meua vida havia tafanejat entre les pertinences personals de ningú. Em vaig acostar el vestit de bany al rostre, després vaig refregar la cara pel seu interior, com si estiguera intentant arraulir-me dins i amagar-me darrere dels seus plecs. Així que aquest és l’aroma que té quan no va empastifat de crema solar, eixa és l’olor que fas, eixa és l’olor que fas, em repetia una vegada i una altra mentre cercava dins del vestit de bany alguna cosa encara més íntima que la seua olor, per a després començar a besar cada raconet, quasi desitjant trobar-me un pèl, alguna cosa, per a xuclar-ho i posar la peça sencera en la meua boca. Si poguera robar-lo, guardar-me’l per sempre, no deixar que Mafalda el llavara mai, tornar a ell durant els mesos d’hivern a casa i a olorar-lo fer que ell cobrara vida, nu al meu costat en aquell preciós instant. Portat per un impuls, em vaig llevar el meu vestit de bany i vaig començar a posar-me el seu. Sabia el que volia, i se m’antoixava sota un èxtasi emborratxador dels quals aconsegueixen que la gent s’arrisque com mai ho farien, ni tan sols amb l’organisme replet d’alcohol. Vull córrer-me en el seu vestit de bany i deixar-lo allí perquè ell ho descobrira. Llavors va ser quan em va posseir una idea encara mes insana. Vaig desfer el seu llit, em vaig llevar el seu vestit de bany i el vaig abraçar, nu entre els llençols. Deixa que em trobe, sabré arreglar-me-les, d’una forma o una altra. Vaig reconèixer el tacte del llit. El meu llit. Però la seua aroma, saludable i compassiva, m’envoltava igual que el perfum estrany que s’havia apoderat de tot el meu cos quan un ancià que es trobava per casualitat al meu costat en el temple durant la celebració del Yom Kipur va situar el seu talit sobre el meu cap fins que em vaig fer invisible i em vaig conjuminar amb una nació dispersa per sempre però que, de tant en tant, es torna a congregar sempre que un ésser i un altre s’emboliquen sota un mateix drap. Vaig col·locar el seu coixí sobre el meu cap, el vaig besar de manera esgarriada i enrotllant les cames al seu voltant li vaig dir el que no m’atrevia a dir-li a ningú en el món. Aleshores li vaig soltar tot el que vaig voler. Em va portar menys d’un minut.

Havia expulsat del meu cos el secret. I què si em veia? I què si m’enxampava? I què, i què, i què?

Mentre anava de la seua cambra a la meua em vaig preguntar si tornaria alguna vegada a estar tan desenfrenat com per a fer el mateix una altra volta.

Aquella vesprada, em vaig descobrir a mi mateix prenent nota d’on es trobava cada persona de la casa. Un nou i vergonyós impuls es va apoderar de mi abans del que m’haguera imaginat. No m’hauria costat gens tornar a escapolir-me al pis de dalt.

Una vesprada, mentre llegia en la biblioteca de mon pare, em vaig trobar amb la història d’un jove i templat cavaller que estava bojament enamorat d’una princesa. Ella ho estava d’ell també, però no havia reparat en això i malgrat l’amistat que va florir entre ells, o potser precisament per aquesta amistat, ell es va trobar tan moderat i estupefacte davant la seua puresa vedada que va ser incapaç de manifestar el seu amor. Cert dia ell li va preguntar directament: «És millor parlar que morir?».

Jo ni tan sols tindria el coratge de fer tal pregunta. No obstant, el que li havia revelat al seu coixí em va mostrar que, almenys per un instant, hi havia dit la veritat, l’havia expulsat i de fet m’havia divertit fent-ho i si haguera donat la casualitat que passara per allí en el precís instant en què estava murmurant-ho, no haguera sigut capaç de tornar a mirar-me en un espill, no m’haguera importat, ni preocupat —deixa que ho sàpia, deixa que ho veja, deixa que em jutge també si així ho desitja, però que la gent no ho sàpia—. Fins i tot quan tu eres el meu món ara mateix, fins i tot si en els teus ulls s’oculta un univers horrible i menyspreador. Aquella dura mirada teua, Oliver, preferiria morir abans que veure-la de nou una vegada t’ho haguera confessat.