YASUNARI KAWABATA (Osaka, 1899 - Zushi, 1972) fou el primer escriptor japonès guardonat amb el Nobel de Literatura (1968). Kawabata quedà orfe de pare i mare quan només tenia tres anys. Es va graduar en Literatura a la Universitat Imperial de Tòquio i, en acabar els estudis, va fundar la revista Bungei-jidai («Època de l’Art Literari»), on va publicar el 1926 el relat Izu no odoriko («La ballarina d’Izu»).

La seva obra, que ell mateix va definir com un intent de trobar l’harmonia entre l’home, la natura i el buit, gira a l’entorn de l’exploració de la solitud i la sexualitat.

Les seves novel·les Yukiguni («País de neu», 1947), Senbazuru («Mil grulles», 1949-1952), Yama no oto («El so de la muntanya», 1949-1954), Meijin («El mestre de go», 1961), i Nemureru bijo («La casa de les belles adormides», 1961) són les seves obres més destacades.

Yukio Mishima el considerà sempre el seu mestre i hi va mantenir una correspondència estreta durant vint-i-cinc anys. Deprimit pel suïcidi del seu amic Mishima i malalt, Kawabata es va suïcidar inhalant gas el 1972.