2

El vell Eguchi no havia pensat que tornaria a la casa de les belles adormides. Si més no, quan va passar-hi la nit per primera vegada no havia cregut que pogués tenir ganes de tornar-hi. I quan va llevar-se per marxar cap a casa, l’endemà, seguia pensant el mateix.

Havien passat uns quinze dies des d’aleshores, quan Eguchi va trucar per telèfon per demanar si podia fer-hi una visita aquella nit. La veu a l’altra banda del fil telefònic semblava ser de la dona de quaranta-cinc anys. Per telèfon sonava encara més com un murmuri glacial des d’un lloc en silenci.

—Si surt ara mateix de casa, com diu, a quina hora arribaria?

—Una mica més tard de les nou, suposo.

—Tan d’hora no em va bé. La seva parella no hauria arribat, encara, i si ja fos aquí no estaria adormida.

—…

Com que Eguchi havia quedat en silenci, sorprès, ella va dir:

—Crec que la tindré dormint pels volts de les onze. L’espero a partir d’aquesta hora.

La veu de la dona era lenta i reposada, però el cor d’Eguchi estava desbocat.

—Cap a les onze, doncs —va dir amb la gola seca.

«Què hi fa que estigui desperta? M’agradaria que me la presentés abans no me l’adormi!», podria haver dit, no seriosament, sinó mig en broma. Però per alguna raó les paraules se li van ofegar a la gola. Hauria desafiat la regla secreta de la casa. Justament per ser una regla tan estranya, havia de respectar-se de la manera més estricta. Un cop transgredida, la casa seria un prostíbul qualsevol. Les tristes peticions dels ancians, la seducció, tot desapareixeria. El mateix Eguchi estava meravellat davant el fet d’haver contingut tan sobtadament l’alè quan li van dir que a les nou era massa d’hora, que la noia no estaria adormida, que la dona la tindria dormint a les onze. Podia anomenar-se, allò, la sorpresa de ser allunyat de cop i volta del món quotidià? Perquè la noia estaria dormint i era segur que no es despertaria.

Actuava amb rapidesa excessiva o amb lentitud excessiva tornant al cap de quinze dies a una casa que no pensava tornar a visitar? Fos com fos, durant aquest temps no li havia calgut defensar-se contra cap temptació. Ben al contrari, no li venia gaire de gust lliurar-se un cop més a aquella espècie de frivolitat senil, i, a més a més, no era pas tan decrèpit com els altres homes que visitaven la casa. I, tanmateix, aquella primera visita no li havia deixat mals records. La sensació de culpa existia, però sentia que no havia passat en els seus seixanta-set anys una nit tan neta. Va sentir el mateix quan va llevar-se aquell matí. Pel que semblava el sedant havia funcionat, i va dormir fins a les vuit, més tard de l’habitual. Cap part del seu cos no tocava la noia. Va ser un despertar dolç i infantil al costat de l’escalfor jove i la suau fragància d’ella. La noia jeia amb la cara tombada cap a ell, el cap una mica avançat, i els pits cap enrere, i en l’ombra de la seva barbeta hi havia una línia a penes perceptible a través del coll fresc i esvelt. Els seus cabells llargs estaven escampats sobre del coixí, darrere el cap. Tot contemplant els seus llavis tancats i després les pestanyes i les celles, no va dubtar que era verge. Era massa a prop perquè els seus ulls cansats distingissin els pèls individuals de les pestanyes i les celles. La pell, el borrissol de la qual no podia veure, deixava anar una resplendor suau. No hi havia una sola piga al rostre i al coll. Ja havia oblidat el malson, i el va recórrer una onada d’afecte per la noia i també la sensació infantil que ella l’estimava. Va buscar un dels pits i el va agafar amb la mà, dolçament. En el tacte hi havia l’aleteig estrany d’alguna cosa, com si aquest fos el pit de la pròpia mare d’Eguchi abans de concebre’l. Va enretirar la mà, però la sensació va passar del seu pit als muscles.

Va sentir que s’obria la porta corredissa de paper de l’habitació del costat.

—Està despert? —demanà la dona de la casa—. Ja té l’esmorzar.

—Sí —va contestar maquinalment Eguchi.

El sol de matí s’escolava per les clivelles dels porticons de fusta i dibuixava un raig de llum en les cortines de vellut. Però aquesta llum del dia no afegia res a la vaga claror que baixava del sostre.

—L’hi porto, doncs? —va insistir la dona.

—Sí.

En llevar-se, repenjat en un colze, Eguchi va tocar amb suavitat els cabells de la noia.

El vell havia entès que feien marxar el client abans no es despertés la noia, però la dona semblava ben tranquil·la mentre li servia l’esmorzar. Dormiria encara gaire estona, la noia? Però no era convenient fer preguntes innecessàries.

—Una noia molt bonica —va dir amb indiferència.

—Sí. I vostè ha tingut somnis agradables?

—M’ha dut somnis molt agradables.

—El vent i les onades s’han calmat. —La dona va canviar de tema—. Deu ser el que anomenen estiuet de Sant Martí.

I ara, en venir per segona vegada en quinze dies, Eguchi no sentia tant la curiositat de la primera visita com certa reticència i inquietud; l’excitació, però, era més forta. La impaciència de l’espera des de les nou fins a les onze havia provocat una mena d’embriaguesa.

La mateixa dona li va obrir la porta. La mateixa reproducció penjava a la cambra. El te va tornar a ser bo. Estava més nerviós que en la visita anterior, però va aconseguir portar-se com un client antic i experimentat.

—Aquest lloc és tan càlid —va observar, mirant el quadre del poble de muntanya amb les fulles de tardor— que m’imagino que les fulles dels aurons es panseixen sense arribar a ser vermelles. Però com que l’altra vegada era fosc, no vaig poder veure bé el seu jardí.

Era una manera improbable d’entaular conversa.

—No ho sé —va dir la dona amb indiferència—. Ha refrescat molt. He posat una manta elèctrica, doble, amb dos interruptors. Pot ajustar el seu cantó com vulgui.

—No he dormit mai amb una manta elèctrica.

—Si vol pot desconnectar el seu cantó, però li haig de demanar que deixi encès el de la noia.

Perquè estava despullada, com sabia l’ancià.

—És una idea interessant, una manta que dues persones poden graduar per a la seva comoditat.

—És americana. Però li prego que no apagui el cantó de la noia. Vostè comprèn, n’estic segura, que no es despertarà encara que tingui molt de fred.

Ell no va contestar.

—Té més experiència que l’anterior.

—Què?

—A més, és molt bonica. Sé que vostè no farà res mal fet, per això no seria just que no ho fos, de bonica.

—No és la mateixa?

—No. Que no li sembla millor tenir-ne, aquesta nit, una de diferent?

—No sóc promiscu fins aquest punt.

—Promiscu? Però això què hi té a veure, amb la promiscuïtat? —La familiaritat amb què parlava la dona semblava amagar un tènue somriure burleta—. Cap dels meus hostes no fa coses promíscues. Tots tenen l’amabilitat de ser senyors dignes de confiança.

La dona no el va mirar mentre parlava gairebé sense obrir els llavis. La nota de burla va irritar Eguchi, però no se li va acudir res per dir. Què era ella, al cap i a la fi, sinó una alcavota freda i avesada?

—Vostè potser ho considera promiscu, però la noia està adormida i no sap ni tan sols amb qui ha dormit. Tant la de l’altre dia com la d’aquesta nit no sabran res de vostè, i parlar de promiscuïtat és una mica…

—Ho entenc. No és una relació humana.

—Què vol dir?

Fóra de mal explicar, ara que havia vingut a la casa, que, per a un ancià que ja no era un home, estar-se amb una noia que dormia un son provocat «no era una relació humana».

—I què hi ha de dolent a ser promiscu? —Amb la veu estranyament jove, la dona va riure com si hagués de consolar un ancià—. Si li agrada tant l’altra noia, puc reservar-la-hi per a la pròxima vegada que vingui, però després haurà d’admetre que aquesta és millor.

—Ah sí? A què es refereix quan diu que té més experiència? Sigui com sigui, està profundament adormida.

—Sí, bé…

La dona es va aixecar, va obrir la porta de l’habitació del costat, va mirar cap endins i va posar la clau davant d’Eguchi.

—Espero que dormi bé.

Eguchi va abocar aigua calenta a la tetera i va prendre una pausada tassa de te. Almenys, la seva intenció havia estat aquesta, però la mà li tremolava. No era a causa de l’edat, va murmurar. Encara no era un hoste digne de confiança. Què passaria si, per venjar tots els ancians burlats i insultats que venien aquí, violava la regla de la casa? Que potser no seria una manera més humana de fer companyia a la noia? No sabia fins a quin punt l’havien drogada, però es veia capaç de despertar-la amb la seva violència. Això era el que pensava, però el seu cor no va pas acceptar el repte.

La repulsiva senilitat dels tristos homes que venien en aquesta casa no era a gaires anys de distància del mateix Eguchi. La incommensurable extensió del sexe, la seva insondable profunditat —quina part d’aquesta havia conegut Eguchi en els seus seixanta-set anys? I entorn d’aquells ancians naixia constantment carn nova, carn bella, carn jove. Que potser la nostàlgia dels tristos ancians pel somni macabat, el greu pels dies perduts sense haver-los tingut mai, no estaven ocults en el secret d’aquesta casa? Eguchi, abans, pensava que les noies que no es despertaven eren una perpètua llibertat per als ancians. Adormides i mudes, deien el que els ancians volien.

Va posar-se dret i va obrir la porta de l’habitació del costat, i de seguida el va envoltar l’olor càlida. Va somriure. Per què havia dubtat? La noia jeia amb totes dues mans damunt el cobrellit. Les seves ungles eren de color rosa. El llapis de llavis era d’un vermell viu. Jeia boca per amunt.

—O sigui que té experiència, eh? —va xiuxiuejar en acostar-s’hi. Tenia les galtes enrojolides per l’escalfor de la manta, en realitat tot el seu rostre estava enrojolit. El perfum era intens. Les galtes i les parpelles, arrodonides. El coll era tan blanc que reflectia el carmesí de les cortines de vellut. Els ulls tancats semblaven dir-li que tenia davant seu una jove fetillera adormida. Mentre es despullava, d’esquena a ella, el càlid perfum va envoltar-lo. L’habitació n’estava impregnada.

No semblava probable que el vell Eguchi pogués ser tan reticent com ho havia estat amb l’altra noia. Aquesta era una jove que, tant adormida com desperta, incitava l’home, amb tanta força que si ara Eguchi violés la regla de la casa, només ella tindria culpa del delicte. Va estirar-se amb els ulls clucs, com assaborint el plaer que vindria després, i va sentir que una escalfor jove l’envaïa per dins. La dona havia parlat bé quan havia dit que aquesta era millor, però la casa resultava encara més estranya per haver-hi trobat una noia així. Jeia embolcat amb el perfum que feia; la trobava massa valuosa per tocar-la. Tot i que no hi entenia gaire, en perfums, aquest semblava que era la fragància de la mateixa noia. No hi podia haver una felicitat més gran que submergir-se així en la dolçor del son. Volia fer exactament això. Va lliscar amb suavitat cap a ella. I a mode de resposta, ella se li va atansar amb delicadesa, estirant els braços sota la manta com si anés a abraçar-lo.

—Estàs desperta? —va demanar ell, apartant-se’n i sacsejant-li la barbeta—. Estàs desperta?

Va augmentar la pressió de la mà. Ella va posar-se de bocaterrosa com si volgués refusar-la, i en fer-ho va obrir una mica la comissura dels llavis i l’ungla de l’índex d’Eguchi va fregar-li una o dues dents. Ho va deixar allà. Les cames d’ella seguien separades. Dormia profundament, és clar, i no ho feia veure.

En no esperar que la noia d’aquesta nit fos diferent de la noia anterior, ell s’havia queixat a la dona de la casa sense pensar-s’ho gaire, però sabia, naturalment, que prendre somnífers de forma reiterada havia de ser perjudicial per a una jove. Podia dir-se que en interès de la salut de les noies Eguchi i els altres ancians es veien obligats a ser «promiscus». Però aquestes habitacions del pis de dalt no eren per a un únic hoste? Eguchi sabia poca cosa del pis de dalt, però, si estava destinat a hostes, no podia tenir més d’una habitació. De manera que no creia que caiguessin gaires noies per als ancians que venien aquí. Devien ser-ho totes, de boniques, d’una manera o altra, com la noia d’avui o la de l’altra nit?

La dent contra la qual es recolzava el dit d’Eguchi semblava humida d’alguna cosa enganxosa. Va moure’l d’un costat a l’altre de la boca, palpant-ne les dents dues o tres vegades. A la part superior eren gairebé seques, però per dintre eren llises i humides. A la dreta estaven tortes, una dent muntada sobre l’altra. Va agafar les dues dents tortes amb el polze i l’índex. Se li va acudir ficar-hi el dit, però, a pesar que dormia, ella va serrar les dents i va negar-se en rodó a separar-les. Quan va enretirar el dit, era tacat de vermell. I ara amb què es trauria el llapis de llavis? Si el fregava contra el coixí, semblaria que l’havia tacat ella mateixa en tombar-se de bocaterrosa. Però segurament no s’esborraria si no mullava el dit amb la llengua, i li feia una estranya repugnància la idea de tocar el dit vermell amb la boca. Va fregar-lo contra els cabells que tapaven el front de la noia. Després de fregar-hi el polze i l’índex, no va trigar a introduir tots cinc dits entre els cabells, retorçant-los, i gradualment els seus moviments van adquirir més violència. Les puntes dels cabells emetien espurnes d’electricitat entre els seus dits. La fragància dels cabells era més intensa. La fragància que venia del seu interior era també més intensa, en part a causa de l’escalfor de la manta elèctrica. Mentre jugava amb els cabells, va fixar-se en les línies de les arrels, marcades com si les haguessin esculpit, i sobretot la línia del clatell, al final del coll esvelt, on els cabells eren curts i estaven raspallats cap amunt. Damunt el front queien blens llargs i curts, com despentinats. En retirar-los, va contemplar les celles i les pestanyes. Tenia l’altra mà tan enfonsada entre els cabells que podia sentir la pell que hi havia a sota.

—No, no està desperta —va dir-se a ell mateix i, tot engrapant un ble, va estirar-lo d’un cop fins a la coroneta.

Va semblar que ella sentia dolor i va fer la volta. El moviment la va apropar més a l’ancià. Tots dos braços estaven destapats, el dret damunt el coixí. La galta dreta s’hi repenjava, per la qual cosa Eguchi només podia veure’n els dits. Estaven una mica separats, el menudell sota les pestanyes i l’índex a tocar dels llavis. El polze s’havia amagat sota la barbeta. El vermell dels llavis, inclinat una mica cap avall, i el vermell de les quatre llargues ungles formaven un raïm sobre el coixí blanc. El braç esquerre també estava doblegat pel colze. La mà era gairebé directament sota els ulls d’Eguchi. Els dits, llargs i esvelts en comparació amb la rodonesa de les galtes, li van fer pensar en les cames esteses. Va buscar una cama amb la planta del peu. La mà esquerra també tenia els dits una mica separats. Va repenjar-hi el cap. Un espasme causat pel seu pes la va recórrer fins a l’espatlla, però no va ser prou fort per apartar la mà. Eguchi va quedar-se quiet durant una estona. Les espatlles d’ella estaven lleugerament alçades i tenien una rodonesa jove. Quan les va tapar amb la flassada, va posar amb suavitat la mà damunt aquesta rodonesa. Va moure la cara de la mà al braç de la noia. L’atreia la fragància del muscle, l’ansa del coll. Hi va haver una tremolor a l’espatlla i a l’esquena, però va passar immediatament, i la carn semblava enganxada a la mà del vell.

Havia arribat el moment, per a Eguchi, de revenjar en aquesta esclava adormida els ancians que venien aquí per exposar-se als insults i al menyspreu. Violaria les prohibicions d’aquesta casa. Era conscient que després d’això no podria tornar a posar-hi els peus mai més. Amb l’esperança, sobretot, de despertar la noia, la va tractar brutalment. Tanmateix, el va fer deturar-se el senyal evident que era verge.

—Ah! —va fer tot apartant-se’n; tenia l’alè trasbalsat, el pols li bategava amb força, no tant per la interrupció sobtada com per la sorpresa. Va tancar els ulls i va provar de calmar-se. Això no li era tan difícil com ho hauria estat per a un home jove. Acariciant-li els cabells, va tornar a obrir els ulls. Ella continuava boca per avall. Una prostituta verge, a la seva edat! I, tanmateix, prou que ho era, una prostituta. En va s’havia esforçat a persuadir-se’n; amb el pas de la tempesta els sentiments del vell envers la noia i els sentiments envers ell mateix s’havien transformat, i li impedien de tornar cap enrere. No es penedia de res. Fes el que fes a una noia adormida i inconscient, quina importància podia tenir? Però quin era el significat d’aquesta estupefacció sobtada?

Torbat per la bellesa provocadora de la noia, Eguchi s’havia deixat anar per un comportament irresponsable, però això el duia a qüestionar-se si els vells clients d’aquesta casa no hi venien —molt més que no havia sospitat— amb una felicitat miserable, amb una ànsia puixant i una profunda tristesa. Suposant, fins i tot, que allò fos un joc insubstancial de la vellesa, un retorn barat als anys joves, en el fons sens dubte s’hi trobava amagada alguna cosa que cap recança no podia reviure, que cap esforç no podia curar. Que una noia tan encisadora com aquesta, per més «experiència» que tingués, fos encara verge era amb tota evidència la prova no tant del respecte dels ancians, ni del compromís de no trencar els seus pactes, sinó més aviat de la seva espantosa decrepitud. La virginitat de la noia, per contrast, feia veure l’horror de la vellesa.

La mà de la noia estesa sota la galta dreta s’havia adormit, potser, perquè va aixecar-la per sobre del cap i amb dos o tres intents va plegar-ne i desplegar-ne a poc a poc els dits. Va fregar la mà d’Eguchi, que li remenava els cabells. Eguchi va agafar aquesta mà. Els dits eren llisos, una mica freds. El vell la va estrènyer amb força, la mà, com si volgués esclafar-la. La noia va alçar l’espatlla esquerra i es va mig girar, i el braç va aixecar-se i va caure tot seguit com si volgués abraçar el coll d’Eguchi. Però el braç, flonjo i sense força, no va acabar d’envoltar-li el coll. La cara de la noia, girada cap a ell, era molt a prop, de forma que els seus ulls prèsbites la veien blanca i desenfocada, però les celles massa espesses, l’ombra massa negra de les pestanyes, les parpelles i les galtes grassonetes, el coll llarg, tot plegat reforçava la seva impressió inicial que era al costat d’una mena de bruixa. Els pits penjaven una mica, però eren molt generosos, i per a una japonesa tenia unes arèoles amples i inflades. El vell li va passar la mà per l’esquena i per les cames. A partir dels malucs, eren fermes i esveltes. Potser la discordança aparent entre les parts superior i inferior del seu cos es devia al fet que era verge.

El vell Eguchi, ara assossegat, contemplava la cara i el coll de la noia. La pell s’avenia amb el vague reflex de l’entapissat de vellut carmesí. El cos d’aquesta noia, que la dona de la casa havia descrit com a «experimentada», per bé que servia de joguina als ancians, continuava sent el d’una verge. Això era perquè els vells eren decrèpits, i perquè l’havien submergida en un son profund. Va tenir pensaments gairebé paternals mentre es demanava quines vicissituds esperaven en els anys a venir aquesta noia d’aspecte tan provocador. Portava, doncs, ell també, els estigmes de la vellesa. Era evident que la noia només hi dormia pels diners, allà. Per als vells que pagaven, però, jeure al costat d’una noia com aquesta era certament una felicitat sense parió en el món. Com que ella no es despertava mai, els vells clients s’estalviaven la vergonya de sentir-se decrèpits, i trobaven la llibertat d’abandonar-se sense reserves a la imaginació i als records de dones. No era per això que pagaven sense recances més diners que per dones despertes? Que la noia adormida no sabés res dels vells sens dubte els inspirava confiança. I ells, d’altra banda, no sabien res de les condicions de vida ni de la personalitat de les noies. No hi havia res que els permetés esbrinar-ho, perquè no podien saber ni quina roba duien. Els ancians tenien, certament, un motiu elemental, que era no haver de témer maldecaps subsegüents. Però també hi havia una claror estranya en el fons de les seves profundes tenebres.

El vell Eguchi, mentrestant, no podia acostumar-se a la companyia d’una noia que no deia res, que no obria els ulls; en fi, una noia que no es dignava de cap manera a reconèixer l’existència d’un ésser humà que es deia Eguchi. I no aconseguia esborrar una impressió de vanitat i d’insatisfacció. Tenia ganes de veure els ulls d’aquesta jove bruixa. Tenia ganes de sentir-ne la veu i de parlar-li. La temptació d’explorar amb les mans el cos d’una noia adormida no era gaire forta i l’acompanyava més aviat un sentiment de compassió. Nogensmenys, i com que Eguchi, sorprès d’haver-la trobada verge, havia renunciat a violar les prohibicions, estava decidit a seguir la conducta dels altres ancians. Estava convençut que la noia d’aquesta nit, més que no l’altra, era ben viva en el seu son. Això es notava, de manera certa, en l’olor que feia, i en el tacte, i en els seus moviments.

A tocar del coixí, com l’altra vegada, havia trobat dues pastilles per dormir. Aquesta nit, però, es preguntava si en lloc de prendre-les per dormir de seguida no faria més bé de quedar-se mirant la noia més estona. Fins i tot adormida, no parava de moure’s. En el curs d’una nit, potser es tombaria vint o trenta cops. S’havia girat d’esquena, però gairebé de seguida s’havia tombat de cara cap a ell —i l’havia buscat amb el braç, alhora. Eguchi li va agafar el genoll i la va fer apropar-se.

—Oh!, no —va fer ella, amb un fil de veu.

—Estàs desperta? —Creient que ella obriria els ulls, va estirar-la encara més del genoll. Aquest, sense cap resistència, va plegar-se cap a ell. Eguchi va passar el braç sota el cap de la noia, va alçar-lo lleugerament i el va sacsejar.

—Ah!… on vaig?

—Està desperta! Desperta’t d’una vegada!

—No, no! —va dir la noia, alhora que el rostre li queia cap al muscle d’Eguchi. Com si volgués evitar les sacsejades. El front va tocar el coll d’Eguchi, els cabells se li clavaven al nas. Eren durs. Fins al punt de fer-li mal. L’olor que desprenien l’ofegava, i Eguchi va apartar-se’n.

—Què fas?… No vull!

—No et faig res, jo! —va contestar el vell, però ella havia parlat tot dormint. Havia malentès els moviments d’Eguchi, la noia, o bé havia reviscut en somnis les bandarrades que li feia un altre dels seus clients nocturns? Fos com fos, el cor d’Eguchi va bategar més fort pensant que bé podia tenir alguna cosa semblant a una conversa, amb la noia, fins i tot si això no eren sinó paraules descosides que ella pronunciava tot dormint. Potser de matí podria despertar-la. Però era possible que les paraules que el vell acabava de dir li haguessin arribat al son? No era per reacció al contacte del cos, més que no pas per respondre a les paraules del vell, que ella havia parlat en somnis? Va pensar de colpejar-la amb violència, o de pessigar-la, però va preferir acostar-la dolçament cap als seus braços. La noia no va resistir-se’n ni se’n va queixar. Semblava respirar amb dificultat. El seu alè tènue fregava la cara de l’ancià. La respiració d’aquest es feia irregular. Per segona vegada, la noia oferta a ell sense defensa temptava Eguchi. Si ara perdia la virginitat, quina mena de tristesa s’empararia d’ella l’endemà! En quin sentit es desviaria, la vida d’aquesta noia? Passés el que passés, de tota manera, ella no s’adonaria de res fins al matí.

—Mamà! —La noia havia fet una exclamació somorta—. Espera, espera, que te’n vas? Deixa’m, deixa’m…

—Què somies? És un somni, només, un somni. —Tot dient això, Eguchi l’estrenyia més fort per provar de treure-la del son. La tristesa continguda en la veu de la noia quan cridava la seva mare va envair el cor d’Eguchi. Tenia els pits aixafats contra el cos del vell de tant que el premia. Va moure els braços. El prenia per la seva mare, el vell, i l’intentava abraçar enmig del somni? Era clar que no; tot i adormida, tot i ser verge, la noia era incontestablement seductora. Al vell Eguchi li feia la impressió que en seixanta-set anys no havia tocat mai una jove tan provocadora. Suposant que un mite pogués ser lasciu, aquella noia sortia d’aquest mite.

Li va acabar semblant no pas una fetillera, sinó la víctima d’un encantament. I mentre dormia, era viva, o més ben dit, encara que tenia la consciència submergida en un son profund, el seu cos, per contra, seguia despert en la seva feminitat. No hi havia, allà, una consciència humana, només el cos d’una dona. Tan ben alliçonat per fer companyia als ancians que la mestressa havia dit que tenia «experiència».

Eguchi va afluixar el braç amb què l’estrenyia amb força, i quan va col·locar el braç despullat de la noia de manera que semblés que l’abraçava, ella va acabar abraçant-lo de debò, dòcilment. Va quedar-se quiet. Arrabassat per un èxtasi càlid, gairebé inconscient. Li va semblar que comprenia el plaer i la sensació de benestar que devien sentir els vells quan venien a la fonda. Que potser no hi trobaven, en llocs com aquest, a més de l’angoixa, l’horror o la misèria de la vellesa, també el do d’una vida jove que els sadollava? Sens dubte, no podia existir per a un home arribat al límit extrem de la vellesa un moment d’oblit més gran que quan l’embolcava de ple la pell d’una noia jove. Els ancians, però, una víctima adormida amb aquest fi la consideraven un objecte comprat amb tota innocència, o bé trobaven, en el sentiment d’una culpabilitat secreta, un escreix de plaer? El vell Eguchi s’havia oblidat d’ell mateix, però, i com si també s’hagués oblidat que ella era una víctima, amb el peu li buscava a les palpentes els dits del peu. Perquè era l’única part d’ella que no havia tocat. Eren llargs i es movien amb gràcia. Les falanges es plegaven i es desplegaven amb els mateixos moviments que els dits de la mà, i això sol ja exercia en Eguchi la poderosa seducció que emana d’una dona fatal. Aquesta noia, tot i dormint, era capaç d’emetre senyals amorosos fins amb els dits dels peus. Però l’ancià va acontentar-se a sentir-ne els moviments com una música infantil i imperfecta, certament, però alhora encisadora, i es va quedar un moment escoltant-la.

La noia semblava que somiava, abans; però havia acabat, el somni? Fet i fet, però, potser no havia estat un somni, va dir-se Eguchi, sinó un diàleg inconscient, i l’hàbit de rondinar cada cop que un vell es feia massa pesat. Estava aclaparat per la seducció que desprenia aquesta noia, capaç, tot i adormida, de comunicar-se amb ell sense paraules, només amb el seu cos, però si l’obsedia el desig de sentir-la parlar, ni que fos amb mots desmanegats, era sens dubte perquè encara no estava familiaritzat amb els misteris de la casa. El vell Eguchi es demanava, perplex, què calia dir, o quin punt del cos havia de tocar perquè la noia volgués contestar-li.

—Ja no estàs somiant, doncs? Has somiat que la mare se n’anava? —va dir, i amb la mà seguia la columna vertebral, parant-se en les cavitats entre els ossos. La noia va sacsejar els muscles i altre cop va posar-se boca per avall. Semblava que era la seva postura preferida. Amb la cara mirant cap a Eguchi, fregava amb la mà dreta les vores del coixí, i el braç esquerre descansava sobre el rostre de l’ancià. Però no havia dit res. La seva respiració era càlida i tranquil·la. Va moure el braç que havia posat damunt la cara d’ell com si volgués retrobar l’equilibri; Eguchi el va agafar amb totes dues mans i se’l va posar sobre els ulls. La punta de les llargues ungles de la noia li punxava lleugerament el lòbul de l’orella. L’articulació del puny es corbava sobre la parpella dreta, de manera que la part més estreta de l’avantbraç la pressionava. Desitjant quedar-se així, l’ancià va prémer la mà de la noia sobre els seus ulls. L’olor de la pell que li fregava els globus oculars era tal que Eguchi sentia créixer en ell una visió nova i rica. Justament en aquesta època de l’any, dues o tres flors de peònia d’hivern, badades al sol de la tardor endarrerida, al peu de l’alta paret d’un vell monestir de Yamato; camèlies sazanka^[9] blanques florides al jardí de les vores del passeig exterior del Shinsendô^[10], i, encara, però això era a la primavera, a Nara, flors de pteris, glicines, i la «camèlia dels pètals que cauen» que omplia el Tsubaki-dera…^[11]

—Ah!, és això! —Aquestes flors el lligaven al record de les seves tres filles casades. Eren flors que havia vist durant un viatge que havia fet amb les seves tres filles, o només amb una de les tres. Potser, ara que eren esposes i mares, no se’n recordaven gaire bé, però Eguchi se’n recordava perfectament, i sempre que el record li revenia parlava d’aquestes flors a la seva dona. Aquesta no feia la impressió, fins i tot després que es casessin, d’haver-se allunyat de les filles tant com el seu pare, i com que continuava mantenint-hi relacions estretes, no donava tanta importància al fet, per exemple, d’haver contemplat flors en la seva companyia durant un viatge. A banda, potser eren flors d’un viatge que havien fet sense la mare.

Al fons dels ulls que cobria la mà de la noia, va veure ara i adés que apareixien i s’esborraven imatges de flors, i tot abandonant-s’hi, revivia els sentiments dels dies que, un quant temps després d’haver casat les filles, va començar a interessar-se per noies que no eren de la família. Va concloure que aquesta noia d’avui era com les d’aquells dies. L’ancià havia enretirat la mà, però la de la noia seguia tapant-li els ulls, immòbil. De les tres filles, tan sols la més petita havia vist la «camèlia dels pètals que cauen» del Tsubaki-dera: era un viatge de comiat, uns quinze dies abans que ella marxés de casa, i la imatge de les flors d’aquesta camèlia era la més forta de totes. La seva filla petita li havia causat preocupacions especialment doloroses arran del seu casament. No solament festejava amb dos pretendents que li havien demanat per casar-se, sinó que en el curs d’aquesta competència la noia havia perdut la virginitat. Eguchi l’havia convidat a fer aquest viatge sobretot perquè canviés una mica d’ambient.

Les camèlies, que deixen caure les seves flors senceres, com caps tallats, són tingudes per flors de mal averany, però l’arbre del Tsubaki-dera diuen que té quatre-cents anys, i fa flors dobles de colors diversos que, en lloc de caure d’una sola peça, esfullen els pètals un a un, raó per la qual se la coneix com la «camèlia dels pètals que cauen».

—En el moment que perd les flors, n’esfulla cinc o sis cistelles cada dia! —havia dit a Eguchi la jove esposa del sacerdot.

La massa de flors de l’enorme camèlia, havia afegit, era més bella il·luminada per darrere que sota la llum directa del sol. El passeig on s’havia assegut amb la seva filla estava orientat cap a l’oest i el sol ja començava a declinar. Era, doncs, darrere de l’arbre. Il·luminat a contrallum, el fullatge de camèlia gegant era tan exuberant, ara, el gruix de flors esbadallades tan espès, que no deixaven passar els raigs del sol primaveral. La llum solar es fonia a l’interior de l’arbre, de forma que un halo de claror crepuscular semblava coronar-ne la silueta. El Tsubaki-dera es trobava en un barri sorollós i popular, i no semblava que hi hagués, al jardí, altra cosa a veure a part de la camèlia gegant. Eguchi, però, se’n ben omplia els ulls, i no veia res més; fascinat per les flors, no sentia el soroll de la ciutat.

—Quina magnífica floració! —va dir a la seva filla.

La jove esposa del sacerdot va afegir:

—De matí, quan ens llevem, hi ha vegades que no veiem el terra, de tan encatifat de flors que està!

Després se’n va anar i Eguchi es va quedar tot sol amb la seva filla. Les flors de colors diversos eren totes de l’arbre gegant, realment, i no de cap altre? Hi havia, en efecte, flors vermelles, flors blanques i flors de dos colors, però Eguchi preferia deixar-se arrossegar per la contemplació del conjunt més que no pas fixar-se en els detalls. La camèlia quatre cops centenària desplegava una esplèndida profusió de flors. Era com si l’interior de l’arbre xuclés cap endins els raigs del sol de capvespre, de manera que semblava regnar, en aquesta massa de flors, una càlida bafarada. No hi feia gaire vent, però les puntes de les branques amb flors bellugaven dolçament de tant en tant.

Mentrestant, la filla petita no semblava tan fascinada com el seu pare per aquest arbre famós. Amb els ulls mig tancats, potser mirava cap al seu interior més que no pas cap a la camèlia. De les tres filles, aquesta era la que Eguchi havia estimat més. Estava ben aviciada, com passa sovint amb els fills petits. I encara ho va estar més després que s’haguessin casat les germanes grans. Aquestes havien preguntat a la seva mare, no sense un punt de gelosia, si era que pensaven retenir la petita a casa i adoptar un gendre —això Eguchi ho va saber per la seva dona. La filla petita tenia un caràcter alegre. Els seus pares trobaven no gaire considerat que tingués tants amics del sexe masculí, però la noia es mostrava molt vivaç en companyia d’homes. Els pares, però, i sobretot la mare, que els rebia a casa, s’havien adonat perfectament que dos d’aquests joves n’estaven molt, de la noia. I va ser un d’aquests dos qui li va arrabassar la virginitat. Durant un temps, la noia va tornar-se taciturna, fins i tot a casa, i qualsevol cosa la feia posar de mal humor, com per exemple canviar-se de roba. La mare va saber de seguida que a la seva filla li passava alguna cosa. I quan la va interrogar amb delicadesa, la filla va confessar sense gaires recances. El noi treballava en uns grans magatzems i vivia en un pis de lloguer. Pel que semblava, ella hi havia anat perquè ell li ho demanava.

—T’hi penses casar, amb aquest home? —havia dit la mare.

—No, i ara! De cap manera! —va contestar la filla, que va deixar la mare completament desorientada. Aquesta va arribar a creure que el noi havia aconseguit el que volia fent servir la força. Va compartir els dubtes amb el seu marit. Eguchi tenia la impressió que li havien robat el seu bé més preciós, però encara va indignar-se més quan va saber que la noia s’havia promès ràpidament amb l’altre home.

—Què en penses? —havia insistit la seva dona—. Ho hem de deixar passar, això?

—N’ha parlat, amb el seu promès, d’allò que va passar? Li ho ha explicat? —va dir Eguchi amb veu tallant.

—No li ho he preguntat, això! Si jo mateixa no m’ho crec… Creus que hem de fer que li ho digui?

—No!

—Val més no revelar un pas en fals d’aquesta mena a l’home amb qui t’has de casar, no dir res és el menys perillós; almenys, és l’opinió general. Però això depèn del caràcter i de l’estat d’ànim de la noia. També pot ser que, justament per no dir-ho, es torturi horriblement tota sola.

—Però, escolta, això de casar-se també ho hem d’aprovar nosaltres, que som els seus pares, oi? I encara no és segur que ho faci, oi que no?

A Eguchi, és clar, no li semblava natural que una noia violada per un home es prometés a cuita-corrents amb un altre. Que tots dos estimaven la seva filla bé que ho sabien els seus pares. Eguchi els coneixia, i havia arribat a pensar que qualsevol de tots dos seria un bon partit. Però no era aquest sobtat compromís de la filla una reacció a l’ensopegada? S’havia decidit per aquest segon noi per ràbia, per fàstic, per rancúnia, per despit envers el primer? Havia perdut les seves il·lusions per l’un i havia decidit lliurar-se a l’altre enmig del desgavell? També podia ser que una noia com ella, en la mateixa mesura de la repulsió que sentia per l’home que l’havia seduït, se sentís, per contrast, violentament atreta per l’altre. Potser allò no era per força una manera de venjar-se, ni tampoc una decisió arrauxada mig explicable per la desesperació.

Tanmateix, Eguchi no havia mai imaginat que una cosa semblant pogués passar a la seva pròpia filla. I, sens dubte, això era extensible a tots els pares. Fos com fos, potser havia confiat massa en la seva filla, precisament perquè la veia tan alegre, lliure i segura d’ella mateixa quan l’envoltaven els seus joves amics. Malgrat tot, i ara que havia passat allò, s’adonava que no era gens extraordinari, ben a l’inrevés. El cos de la seva filla no era diferent del de les altres dones. Era fet per patir la llei dels homes. De cop i volta s’imaginava perfectament les reaccions desgraciades que podia haver tingut la seva filla en circumstàncies semblants, i un viu sentiment d’humiliació i de vergonya el va escometre. Quan va veure anar-se’n les seves filles grans en viatge de noces, no havia sentit res que s’hi assemblés, a allò. S’afigurava, ara, que si bé un home havia pogut tenir un rampell de passió per la seva filla, la constitució d’aquesta era de tal naturalesa que no li havia permès resistir-s’hi. Eren, aquests pensaments, fora del que és normal en un pare?

Sense aprovar directament el prometatge, Eguchi tampoc no s’hi havia oposat del tot. Que els dos joves s’havien disputat la seva filla amb certa violència no ho van saber fins molt més endavant, els pares. Però, abans, Eguchi havia dut la seva filla a Kyoto, i mentre contemplaven la «camèlia dels pètals que cauen» en tota la seva esplendor, ja s’havia fixat la data del casament. El dins de la camèlia gegant l’omplia una bonior confusa. Sens dubte, era d’un eixam d’abelles.

Dos anys després de casar-se, la filla petita havia dut al món un nen. El seu marit semblava estar-ne molt, del seu fill. Quan, potser en diumenge, la jove parella venia a casa d’Eguchi, l’esposa se n’anava a la cuina amb la seva mare i el marit, amb molta destresa, donava el biberó al nen. Eguchi, davant d’aquesta escena, havia pensat que l’harmonia regnava entre marit i muller. Tot i que vivia a Tòquio, com ells, la noia no anava gaire a casa dels seus pares des del seu matrimoni; un dia que havia vingut tota sola, però, Eguchi li va preguntar:

—Bé, doncs, com va tot?

—Com? Doncs sóc feliç! —va contestar la filla.

Les parelles joves potser no tenen gaires coses a dir als seus pares sobre com els va la vida de casats, però encara que la seva filla petita semblava, tenint en compte el seu caràcter, més aviat loquaç en allò que es referia al marit, Eguchi no va quedar gaire satisfet, i alguna cosa l’amoïnava. Mentrestant, la seva filla havia florit com a esposa jove, i estava més bonica. Fins i tot suposant que això no fos sinó una transformació psicològica que marcava el pas de la noia a la dona, en ella no hi hauria hagut l’esclat de tantes flors si una ombra, per petita que fos, li estigués enfosquint el cor. Després d’haver parit semblava que hi tenia llum, a la pell, com si l’haguessin rentada per dintre, i tota ella feia sensació de serenitat. Era per això que a la casa de les belles adormides, mentre el braç de la noia reposava en les seves parpelles, li havien vingut les imatges de la «camèlia dels pètals que cauen» en plena floració? Era clar que ni la filla petita d’Eguchi ni aquesta noia que ara dormia al seu costat no tenien l’exuberància de la camèlia. Però l’exuberància del cos d’una noia de l’espècie humana no era una cosa que es pogués conèixer solament amb la vista, o bé estirant-se quietament al seu costat. No era de cap manera comparable amb les flors d’una camèlia. Allò que fluïa del braç de la noia a les parpelles d’Eguchi era el corrent de la vida, el ritme de la vida, la invitació de la vida i, per a un ancià, un retorn a la vida. Ara notava el pes del braç damunt dels ulls cansats, i va apartar-lo amb la mà.

Privada del punt de suport del seu braç esquerre, tret que no fos la nosa de sentir-se massa premuda contra el pit d’Eguchi, la noia es va mig tombar de cara cap a ell. Va tornar a plegar tots dos braços davant del pit, amb els dits entrellaçats. Aquests tocaven el pit d’Eguchi. Les mans estaven juntes, com si fes una pregària. Una tendra pregària. L’ancià va agafar les dues mans entre les seves. Li va semblar, amb això, que ell també resava, i va tancar els ulls. No era, però, altra cosa que la tristesa d’un vell tocant les mans d’una noia adormida.

Va sentir les primeres gotes de la pluja nocturna que queia damunt del mar en calma. També una remor llunyana, que no semblava el soroll d’un automòbil, sinó el tro que se sent de vegades a l’hivern, quasi imperceptible. Eguchi va separar les mans de la noia, tot seguit va redreçar-ne els dits un per un, tret del polze, i se’ls va quedar mirant. Li van venir ganes de ficar-se a la boca aquells dits llargs i esvelts, i mossegar-los. Si el dit petit duia marques de dents i restes de sang, què en pensaria, ella, quan es llevés demà? Eguchi desplegà el braç de la noia contra el seu pit. Va mirar els pits exuberants, els mugrons inflats i foscos. Li queien una mica; va sospesar-los. No estaven calents com la resta del cos, escalfat per la manta elèctrica, sinó tebis. Volia encastar el front al clot que separava els dos pits, però quan va apropar-hi la cara l’olor de la noia el va fer recular. Va posar-se boca per avall, va agafar els somnífers que hi havia al coixí i, aquest cop, va empassar-se totes dues pastilles alhora. L’altra nit, la primera vegada que havia vingut en aquesta casa, només n’havia pres una, primer; després, desvetllat per un malson, va prendre’s l’altra. Ara, però, ja sabia que era un sedant normal i corrent. No va trigar gens a agafar el son.

Van despertar-lo els sanglots violents de la noia. Però el que havia cregut que eren plors va convertir-se en riures. I aquest riure va continuar una estona. Eguchi va envoltar els pits de la noia amb el braç i la va sacsejar.

—És un somni! És un somni! Què estàs somiant?

El silenci que va seguir aquell llarg esclat de riure era inquietant. Però el vell Eguchi, encara presoner del sedant, va agafar penosament el rellotge de polsera que havia deixat a tocar del coixí i va mirar l’hora. Eren dos quarts de quatre. L’ancià va estrènyer la noia contra el seu pit, va empènyer-ne els malucs cap a ell i va adormir-se en aquella escalfor.

L’endemà, altre cop el van despertar els trucs de la dona de la fonda.

—Està despert?

Eguchi no va pas contestar. Segur que la mestressa feia estona que era a tocar de la porta de l’habitació secreta, amb l’orella enganxada a la fusta. Aquesta idea li va fer venir esgarrifances. La noia, sens dubte a causa de la calor de la flassada elèctrica, tenia les espatlles destapades, i un dels braços era estès sobre el cap. Eguchi va tapar-la.

—Està despert?

Eguchi, encara sense contestar, va ficar el cap sota del cobrellit. Amb la barbeta fregava el mugró d’un pit de la noia. Com si el cremés un rampell sobtat, va envoltar-li l’esquena amb el braç i va estirar-la cap a ell.

La mestressa va donar tres o quatre cops no gaire forts a la porta.

—Senyor! Senyor!

—Ja em llevo! De seguida, el que trigui a vestir-me! —Si no hagués contestat, li va semblar que la dona hauria obert la porta i hauria entrat.

Li havia portat una palangana i pasta de dents a l’habitació del costat. La dona, tot servint-li l’esmorzar, li va preguntar:

—Què me’n diu? Oi que és bona, la noia?

—És bona, sí… —Eguchi va fer un gest d’aprovació amb el cap i, tot seguit, va dir—: A quina hora s’ha de llevar, la noia?

—Què? A quina hora, diu? —va defugir la dona.

—No em puc quedar fins que es desperti?

—No! Això no es pot fer, aquí! —va fer la dona amb precipitació—. No ho fan ni tan sols els nostres hostes més fidels.

—Però és que és massa bona, aquesta noia!

—No creu que val més no passar de les relacions que hi té mentre dorm, amb la noia, sense afegir-hi sentimentalismes inútils? Ella ignora completament que ha estat amb vostè. I això no pot causar cap problema.

—D’acord, però jo sí que me’n recordo. Si per casualitat me la trobés pel carrer…

—Què? Voldria adreçar-li la paraula? És el pitjor que podria fer, això. Seria una crueltat!

—Una crueltat?… —Eguchi va repetir la paraula.

—Ja ho crec que sí.

—Sóc cruel?

—Deixi de fer-se el rebel, li ho prego; sigui un client com cal i consideri una noia adormida com una noia adormida.

Eguchi tenia ganes de dir que no era encara un ancià enfonsat en la misèria, però se’n va estar.

—Aquesta nit, m’ha semblat que plovia.

—Ah! De debò? Jo no he sentit res.

—Estic segur que era pluja.

Al mar que es veia des de la finestra, les petites onades del ribatge espurnejaven sota el sol ixent.