El castell de pedra

En l’hora fresquejant de l’aurora, els quatre nois van reunir-se entorn de l’espai negre on hi havia hagut el foc mentre Ralph s’agenollava i bufava. Tot de cendres grises i fines van voleiar d’una banda a l’altra, però no va brillar cap espurna. Els bessons el miraven ansiosament i el Porquet, inexpressiu, seia darrere la paret lluminosa de la seva miopia. Ralph va anar bufant fins que les orelles li xiulaven, però llavors la primera brisa matinal s’encarregà de la feina i el cegà en precipitar les cendres contra els seus ulls. Va retrocedir, renegà i va eixugar-se les llàgrimes.

—No hi ha res a fer.

Eric se’l va mirar des de darrere d’una màscara de sang seca. El Porquet mirà més o menys en aquella direcció.

—És clar que no, Ralph. Ja s’ha acabat, el foc.

Ralph atansà la cara a uns dos pams del Porquet.

—Em pots veure?

—Una mica.

Ralph va permetre que el penjoll inflat de la galta li tornés a tancar un ull.

—S’han apoderat del nostre foc.

La ràbia el feia parlar amb una veu d’espinguet.

—Ens l’han robat!

—Són així, ells —digué el Porquet—. M’han deixat cec, no ho veus? Aquest Jack Merridew… Convoca una reunió, Ralph, cal que decidim què hem de fer.

—Una reunió només de nosaltres quatre?

—És l’únic que ens queda. Sam…, deixa que m’agafi a tu.

S’adreçaren a la plataforma.

—Toca la conquilla —digué el Porquet—. Tan fort com puguis.

El bosc tornà el ressò i els ocells, xisclant, van alçar-se dels cimals dels arbres, com aquell primer matí, tant de temps enrere. La badia era totalment deserta. Alguns menuts sortiren dels refugis. Ralph va asseure’s al tronc polit i els altres tres van quedar-se drets al seu davant. Va moure el cap i Sam i Eric s’assegueren a la seva dreta. Aleshores Ralph posà el cargol de mar a les mans del Porquet. El noi sostingué amb compte l’objecte brillant i parpellejà en direcció a Ralph.

—Au!, parla.

—Només he agafat la conquilla per dir això. No hi veig i cal que recuperi les ulleres. En aquesta illa han passat coses terribles. Vaig votar-te per cap. Ets l’únic que ha organitzat alguna cosa. De manera, Ralph, que ara ens has de dir que…

O si no…

El Porquet callà, ploriquejant. Ralph tornà a agafar el cargol i s’assegué.

—Un foc normal. No us sembla que el podíem fer? Un senyal de fum perquè se’ns rescatés. Som salvatges o què? Però ara no hi ha cap senyal. Pot passar un vaixell i passarà de llarg. Recordeu quan va posar-se a caçar, el foc s’apagà i el vaixell no va aturar-se? I es pensen que és el millor cap.

»I després, després…, també això és culpa seva. Si no hagués estat per ell, mai no hauria passat. Ara el Porquet no hi pot veure i han vingut a robar… —la seva veu s’aixecà—. De nit, en la fosca, a robar el nostre foc. Si ens n’haguessin demanat els n’hauríem donat. Però ens l’han robat, ja no tenim cap senyal i potser no ens rescataran mai. Us adoneu d’això que dic? Els hauríem donat foc, però ens l’han robat. Jo…

Va fer una pausa forçada mentre la cortina se li bellugava pel cervell, obrint-se i tancant-se. El Porquet allargà les mans cap al cargol.

—Què faràs, Ralph? Tot això només són paraules. Jo vull les ulleres.

—Miro de pensar alguna cosa. Suposem que hi anem, nets com abans, rentats i pentinats… Després de tot no som salvatges i això de ser rescatat no és una broma…

Obrí l’ull inflat i mirà els dos bessons.

—Ens podríem netejar una mica i anar-hi…

—Hauríem d’agafar els bastons —digué Sam—. El Porquet també.

—… perquè els podem necessitar.

—No teniu la conquilla!

El Porquet va aixecar-la.

—Podeu agafar bastons, si voleu, però jo no penso fer-ho. De què serviria? M’heu de guiar com un gos. Sí, podeu riure! Au, rieu! En aquesta illa n’hi ha que es riurien de qualsevol cosa. I què ha passat? Què pensaran els grans? Van matar en Simon. I hi havia aquell altre nen que tenia un senyal a la cara. Qui l’ha tornat a veure, des que vam venir?

—Porquet! Un moment!

—Tinc la conquilla. Aniré a veure aquest Jack Merridew i li ho diré.

—Rebràs.

—Què pot fer que no ho hagi fet ja? Les hi cantaré clares. Deixa’m portar la conquilla, Ralph. Li ensenyaré una cosa que no té.

El Porquet va fer una pausa i mirà cap a les figures borroses. La forma de la vella reunió, asseguda a l’herba trepitjada, l’escoltava.

—Hi aniré amb aquesta conquilla a les mans. La hi mostraré. Mira, li diré, ets més fort que jo i no pateixes d’asma. Tu hi pots veure amb tots dos ulls, li diré. Però no et demano que em facis el favor de tornar-me les ulleres. No et demano que et portis com un company, li diré, no perquè ets més fort, sinó perquè la raó és la raó. Torna’m les ulleres, li diré…, cal que me les tornis!

El Porquet callà, congestionat i tremolant. Allargà ràpidament el cargol a Ralph com si tingués molta pressa de desfer-se’n, i es va eixugar les llàgrimes dels ulls. La llum verda els embolcallava suaument i el cargol reposava als peus de Ralph, fràgil i blanc. Una gota d’aigua que s’havia escapat dels dits del Porquet resplendí com una estrella en la corba delicada de la conquilla.

A la fi Ralph va redreçar-se i es tirà els cabells enrere.

—Molt bé… Vull dir que ho pots provar, si vols. T’acompanyarem.

—Anirà pintat —va dir Sam, tímidament—. Ja saps que ell…

—… no ens farà cap cas…

—… s’enrabiarà si nosaltres…

Ralph se’l mirà cellajunt. Vagament, recordava una cosa que una vegada va dir-li Simon, a prop de les roques.

—No siguis ximple —digué. I afegí ràpidament—: Som-hi!

Allargà el cargol al Porquet, el qual s’enrojolà, aquest cop de satisfacció.

—L’has de portar tu.

—La portaré quan estiguem a punt…

Buscà en el seu cervell unes paraules que traduïssin el seu apassionat desig de dur el cargol fos com fos.

—… No em fa res. M’agradaria molt, Ralph, però m’heu de guiar.

Ralph tornà a deixar el cargol al seient polit.

—Més val que mengem; hi anirem després.

Avançaren cap als arbres fruiters devastats. Al Porquet van ajudar-lo a collir el seu menjar, però algunes fruites les va trobar sol, palpant. Mentre menjaven pensava en la tarda.

—Serem com abans. Ens rentarem…

Sam s’empassà ràpidament una mossada i protestà:

—Si ens banyem cada dia!

Ralph mirà els bruts objectes que tenia davant i sospirà.

—Ens hauríem de pentinar, però se’ns enduria molt de temps.

—Al refugi, encara hi tinc els mitjons —digué Eric—. Ens els podríem posar al cap com una mena de gorra.

—Podríem trobar alguna cosa i lligar-nos els cabells cap enrere —féu el Porquet.

—Com una noia!

—No. Naturalment que no.

—En aquest cas, cal que hi anem com estem ara —digué Ralph—. No tenen pas més bona pinta, ells.

Eric féu un gest per interrompre’l.

—Però van pintats! Ja saps que…

Els altres assentiren. Comprenien perfectament bé que sota la protecció de la pintura les forces de la salvatgeria es desencadenaven més lliurement.

—Doncs nosaltres no ens pintarem —digué Ralph— perquè no som salvatges.

Els bessons van mirar-se entre ells.

—Així i tot…

Ralph cridà:

—No ens pintarem!

Tractà de fer memòria.

—Fum —va dir—; volem fum.

Es girà impetuosament cap als bessons.

—He dit «fum»! Cal que fem fum!

Hi va haver un silenci només destorbat per l’abundant rondineig de les abelles. A la fi el Porquet parlà amablement:

—Naturalment. Perquè el fum és un senyal i no ens rescataran si no en fem.

—Ja ho sé! —cridà Ralph. Separà el seu braç del Porquet—. Suggereixes potser?…

—Dic el que sempre has dit tu —féu el Porquet precipitadament—. Em semblava que per un moment…

—Doncs no! —cridà Ralph—. Me’n recordo sempre. No ho havia oblidat.

El Porquet va assentir, conciliador.

—Ets el cap, Ralph. Et recordes de tot.

—No me n’havia oblidat.

—Ben cert que no.

Els bessons miraven Ralph amb curiositat, com si el veiessin per primera vegada.

Avançaren per la badia en formació. Ralph anava al davant, coixejant una mica i amb el bastó a coll. Veia les coses parcialment a través de les vibracions de calor que tremolaven sobre la sorra lluent, a través dels seus cabells llargs i de les seves ferides. Darrere anaven els bessons, ara una mica amoïnats però plens d’una vitalitat inestroncable. Gairebé no deien res i arrossegaven els extrems dels bastons, perquè el Porquet havia descobert que si mirava cap a terra i es protegia els ulls contra el sol podia veure’ls sobre la sorra. Caminava, doncs, entre els bastons que s’arrossegaven, amb el cargol ben agafat entre les mans. Els nois formaven un petit grup compacte que avançava per la badia, amb quatre ombres aplanades que dansaven i es barrejaven sota d’ells. La tempestat no havia deixat cap senyal i la platja era tan neta com un ganivet rentat. El cel i la muntanya eren a una gran distància, centellejants en la calor; un miratge alçava els baixos d’esculls que suraven en una mena de toll argentat a mig camí del firmament.

Van passar per l’indret on havia ballat la tribu. Les branques carbonitzades encara eren sobre les pedres on l’aigua les havia apagades, però la sorra que hi havia a prop de l’aigua tornava a ésser llisa. Van passar en silenci. Cap d’ells no dubtava que trobarien la tribu al castell de pedra i quan arribaren a les seves envistes van aturar-se de comú acord. A l’esquerra s’estenia la jungla més espessa de l’illa, un embolic de plantes retorçades, verdes i negres, impenetrables; davant s’allargava una clapa d’herbes altes. Ralph avançà una mica.

Allí hi havia l’herba trepitjada on s’havien aturat quan sortiren d’exploració, el marge de terra i el sòcol que vorejava les roques cap als cims vermellosos.

Sam va tocar-li el braç.

—Fum.

Una petita espiral de fum tremolava en l’aire, a l’altre costat de la roca.

—Un petit foc. Em sembla…

Ralph es girà.

—Per què ens amaguem?

Travessà la cortina d’herba i sortí al petit espai obert que menava al pas.

—Vosaltres dos ens seguiu. Jo aniré davant i el Porquet una passa darrere meu. Tingueu els bastons a punt.

El Porquet mirà ansiosament, tractant de penetrar el vel lluminós que penjava entre ell i el món.

—És segur, això? No hi ha un penya-segat? Sento el mar…

—No et separis de mi.

Ralph avançà cap al pas. Va donar una puntada de peu a una pedra que rodolà cap a l’aigua. La mar inicià un moviment de davallada que, sota el seu braç esquerre, deixà al descobert un espai quadrat d’uns deu metres, ple d’algues vermelloses.

—Vaig bé? —tremolà la veu del Porquet—. Em sento terriblement…

Damunt d’ells, entre les roques, va sentir-se un crit i després la imitació d’un clam de guerra que van contestar una dotzena de veus amagades darrere les pedres.

—Dóna’m la conquilla i no et moguis.

—Alto? Qui sou?

Ralph inclinà el cap enrere i va veure que a dalt de tot hi havia la cara fosca de Roger.

—Ja ho veus, qui som! —cridà—. No facis el ximple!

Es posà el cargol als llavis i començà a bufar. Tot de salvatges tan pintats que no era possible de reconèixer-los aparegueren al tombant del sòcol que menava al pas. Duien bastons i semblaven disposats a defensar l’entrada del castell. Ralph continuà bufant, sense fer cas de l’espant del Porquet.

Roger cridava.

—Compte…, no veus?

A la fi Ralph separà els llavis del cargol i féu una pausa per respirar. Les seves primeres paraules foren un panteix, però eren audibles.

—… convoco una reunió.

Els salvatges que guardaven el pas van murmurar entre ells però no feren cap moviment. Ralph avançà un parell de passes. Una veu xiuxiuejà ansiosament al seu darrere:

—No em deixis, Ralph.

—Agenolla’t —va dir-li el noi sense acabar de girar-se— i espera’t fins que torni.

S’havia aturat a mig camí i mirava els salvatges amb els ulls fits. Alliberats per la pintura, s’havien lligat els cabells al darrere i anaven més còmodes que ell. Ralph va dir-se que després també se’ls hi lligaria. En realitat, li venien ganes de cridar-los que s’esperessin i de fer-ho allà mateix, però la cosa era impossible. Els salvatges van riure burletes i un d’ells apuntà el noi amb el seu bastó. Al capdamunt de tot, Roger va apartar les mans de la palanca i s’inclinà per veure què passava. Els nois que defensaven el pas es dreçaven en la clapa de llur ombra, reduïts a un conjunt de caps peluts. El Porquet s’ajupí, l’esquena tan deformada com si fos un sac.

—Convoco una reunió.

Silenci.

Roger collí una pedra petita i la va tirar entre els dos bessons, fallant-hi a posta. Els nois van fer un salt i Sam va estar a punt de caure. Una font de poder començà a batre en el cos de Roger.

Ralph tornà a parlar, ben alt.

—Convoco una reunió.

Passejà els ulls pels salvatges.

—On és en Jack?

El grup de nois es va moure inquietament i es consultà. Una cara pintada va parlar amb la veu de Robert.

—És a caçar. I ha dit que no us deixéssim entrar.

—He vingut a parlar del foc —digué Ralph— i de les ulleres del Porquet.

El grup que tenia davant es gronxà i van sortir-ne unes rialles alegres i excitades que ressonaren entre el rocam.

Una veu parlà des de darrere de Ralph.

—Què vols?

Els bessons feren un salt fins a l’altra banda de Ralph i es col·locaren entre ell i l’entrada. El noi va girar-se ràpidament. Jack, identificable per la seva personalitat i pels cabells vermells, venia del bosc. Duia un caçador a cada costat. Tots tres anaven pintats de verd i negre. Darrere d’ell, sobre l’herba, hi havia el cos panxut i decapitat d’una truja que havien deixat caure a terra.

El Porquet gemegà:

—Ralph! No em deixis!

Abraçava la roca amb un entusiasme que feia riure, ben agafat damunt la mar xucladora. Les rialletes dels nois van transformar-se en una llarga rialla de befa.

Jack cridà per damunt del soroll:

—Vés-te’n, Ralph. Queda’t al teu lloc. Aquest és el meu territori i la meva tribu. Deixa’m tranquil.

La riallada cessà.

—Heu agafat les ulleres del Porquet —va dir Ralph, panteixant—. Cal que les hi torneu.

—Cal? Qui ho diu, això?

Ralph s’enrabià:

—Jo, ho dic! Em vau escollir per cap. No has sentit el so de la conquilla? Ens has fet una mala passada…, si ens ho haguessis demanat, t’hauríem donat foc.

La sang li inundava les galtes i l’ull inflat li cremava.

—Te n’hauríem donat tant com n’haguessis volgut. Però no ens l’has demanat. T’has estimat més venir a les fosques com un lladre i robar les ulleres del Porquet!

—Torna-ho a dir!

—Lladre! Lladre!

El Porquet xisclà:

—Ralph! Pensa en mi!

Jack va precipitar-se endavant i apuntà el pit de Ralph amb el seu bastó. El noi va endevinar la posició de l’arma per l’ullada que havia pogut donar al braç del seu adversari i amb l’extrem del seu bastó va desviar el de Jack. Llavors el tombà de punta i li fregà l’orella. Eren pit contra pit, panteixant salvatgement, empenyent-se i mirant-se amb els ulls encesos.

—Qui és, el lladre?

—Tu!

Jack va separar-se amb una estrebada i deixà caure la seva arma sobre Ralph. De comú acord, se servien dels bastons com si fossin sabres, sense atrevir-se a utilitzar-ne la punta. El cop va caure sobre el bastó de Ralph i va esmunyir-se dolorosament cap als seus dits. Van separar-se una vegada més, ara amb les posicions invertides: Jack d’esquena al castell de pedra i Ralph mirant cap a les roques.

Tots dos panteixaven sorollosament.

—Apa, vine…

—Apa, home…

S’amenaçaven truculentament, però a distància l’un de l’altre.

—Au, atansa’t i veuràs què et passarà!

—Atansa’t tu…

El Porquet, clavat a terra, feia per manera d’atreure l’atenció de Ralph.

—Ralph…, recorda a què hem vingut. El foc. Les ulleres.

Ralph assentí. Relaxà els músculs, va redreçar-se i reposà la punta del bastó en terra. Jack l’observava inescrutablement des de darrere de la seva pintura. Ralph mirà enlaire, cap a les roques; després, cap al grup de salvatges.

—Escolteu. Hem vingut a dir això. En primer lloc ens heu de tornar les ulleres del Porquet. Sense elles, no hi pot veure. No es tracta d’un joc…

La tribu de salvatges pintats va posar-se a riure i Ralph es desconcertà. Va tirar-se els cabells enrere i mirà la màscara verda i blanca que tenia davant, tractant de recordar la cara de Jack.

El Porquet xiuxiuejà:

—I el foc.

—Ah, sí! És veritat, el foc. Ho repetiré. Ho estic dient des que som aquí.

Aixecà el bastó i apuntà cap als salvatges.

—La nostra única esperança és mantenir el senyal del foc mentre hi hagi llum. Potser un vaixell s’adonarà del fum, ens rescatarà i ens tornarà a casa. Però sense fum ens haurem d’esperar fins que un vaixell ens descobreixi per casualitat. Podríem esperar-nos anys; fins que ens fem vells…

La rialla argentina, tremolosa i irreal dels salvatges ressonà de nou i anà retrunyint roques enllà. Una flamarada d’ira s’apoderà de Ralph. La seva veu espetegà com una tralla.

—Que no ho compreneu, ximples pintats? En Sam, l’Eric, el Porquet i jo no som prou. Hem tractat de mantenir el foc, però no hem pogut. I vosaltres, jugant a caçadors…

Assenyalà més enllà d’ells, cap a la columneta de fum que es perdia en l’aire transparent.

—Mireu! D’això, en dieu una foguera? És un foc per cuinar. Menjareu i us quedareu sense fum. No ho compreneu? Podria haver-hi un vaixell a prop…

Va callar, derrotat pel silenci i l’anonimat pintat del grup que guardava l’entrada. El cap va obrir una boca vermella i s’adreçà als bessons que el separaven de la tribu.

—Vosaltres! Fora d’aquí!

Ningú no li va contestar. Els bessons, sorpresos, es van mirar mentre el Porquet, tranquil·litzat en veure que la violència s’havia acabat, s’incorporava amb tot de precaucions. Jack tornà a mirar Ralph i de nou fità els dos bessons.

—Agafeu-los!

No es va moure ningú. Jack cridà iradament:

—Dic que els agafeu!

El grup pintat avançà nerviosament, desmanyotadament, cap als bessons. La rialla argentina tornà a tremolar en l’aire.

Sam i Eric protestaren en nom de la civilització:

—Home!…

—… la veritat…

Els van prendre els bastons.

—Lligueu-los!

Ralph cridà desesperadament a tocar de la màscara verda i negra:

—Jack!

—Apa. Lligueu-los.

Ara el grup pintat va adonar-se de la presència dels dos nois, sentí el poder que tenia a les mans. Excitats van caure sobre els bessons de qualsevol manera. Jack estava inspirat. Sabia que Ralph tractaria de rescatar-los. Cantussejant, va descriure un cercle al seu entorn, però Ralph va limitar-se a esquivar-lo. Darrere d’ells, la tribu i els bessons formaven una massa cridaire que es retorçava. El Porquet tornà a ajupir-se. Un moment després els bessons eren a terra, esbalaïts, i la tribu els envoltava. Jack va girar-se a Ralph i parlà entre dents:

—Ho veus? Fan allò que els dic.

Hi va haver un altre silenci. Els bessons eren a terra, mal lligats, i la tribu mirava Ralph per veure què faria. Va comptar-los, mirant-los des de darrere del seu serrell, i després mirà cap al fum que no servia de res.

La còlera s’apoderà d’ell. Va cridar a Jack:

—Ets una bèstia, un covard i un maleït lladre!

Va atacar-lo.

Jack, que sabia que això era la crisi, atacà també. Van rebotre l’un contra l’altre i se separaren. Jack aixecà el puny i donà un cop a l’orella del seu rival. Ralph va pegar-li a l’estómac, cosa que el féu gemegar. Llavors van trobar-se de nou cara a cara, panteixants i enfurits, però cadascun desanimat per la ferotgia de l’altre. Van adonar-se del soroll que posava un teló de fons a la baralla, de l’aguda i monòtona cridòria de la tribu que tenien darrere.

La veu del Porquet s’obrí pas fins a les orelles de Ralph.

—Vull parlar.

Estava dret entre la polseguera i quan la tribu va adonar-se de les seves intencions la cridòria alegre va transformar-se en uns ahucs.

El Porquet aixecà el cargol i els crits van baixar una mica de to abans d’animar-se de nou.

—Tinc la conquilla!

Va cridar:

—Us dic que tinc la conquilla!

Sorprenentment, tots van callar; la tribu se sentia encuriosida per les coses divertides que podia dir.

Un silenci i una pausa, però en el silenci se sentia un estrany sorollet d’aire que ressonava prop del cap de Ralph. Va prestar-hi una atenció distreta —i va repetir-se. Un dèbil «sus»! Algú tirava pedres. Era Roger que encara tenia l’altra mà sobre la palanca. Sota seu, Ralph era un manyoc de cabells i el Porquet un sac de greix.

—Vull dir-vos això: que us porteu com una colla de criatures.

La cridòria s’elevà de nou abans de morir quan el Porquet tornà a alçar el cargol màgic i blanc.

—Què val més, ser una colla de negres pintats com sou ara o fer cas del que diu en Ralph?

Entre els salvatges hi va haver un gran esvalot i el Porquet tornà a cridar:

—Què val més…, tenir unes regles i respectar-les o caçar i matar?

La cridòria es repetí i després…, «sus!».

Ralph cridà, tractant de dominar l’aldarull:

—Què val més, la llei i el rescat o caçar i fer malbé les coses?

Ara Jack també cridava i Ralph no podia fer-se entendre. Jack havia retrocedit fins a la tribu i ara tots plegats eren una sòlida massa amenaçadora eriçada de bastons. Entre ells començava a agafar forma la idea d’una càrrega; aviat s’hi decidirien i el pas quedaria net. Ralph s’hi encarava, una mica desplaçat cap a un costat, el bastó a punt. Prop seu hi havia el Porquet, que encara sostenia el talismà, la bellesa fràgil i resplendent del cargol de mar. Dalt de tot, Roger, amb una impressió d’abandonament delirant, pitjà amb tota la seva força contra la palanca.

Ralph va sentir la gran roca abans de veure-la. S’adonà d’un tremolament de la terra que li transmetien els peus i sentí la remor de les pedres que rodolaven del cim. Llavors aquella cosa monstruosa i vermella es precipità pel pas i el noi va aplanar-se contra terra mentre la tribu xisclava.

El roc agafà el Porquet obliquament, de la barbeta als genolls; el cargol va partir-se en mil bocins blancs i deixà d’existir. El Porquet, sense dir res, sense haver tingut ni ocasió de proferir una sola queixa, viatjà a través dels aires, cap a un costat de la pedra, girant sobre ell mateix. El roc saltà dues vegades més i es va perdre al bosc. El Porquet va caure d’uns cinc metres i va precipitar-se d’esquena contra la roca quadrada i vermella que hi havia al costat del mar. El cap se li va obrir i va sortir-ne alguna cosa que es tornà vermella. Les seves cames i els seus braços van retorçar-se una mica, com les d’un porc acabat de matar. Després la mar respirà de nou amb una alenada llarga i lenta, l’aigua blanca i rosada bullí sobre la pedra i quan se’n retirà, aspirada per les profunditats, el cos del Porquet ja havia desaparegut.

Ara el silenci fou complet. Els llavis de Ralph formaren una paraula, però no li’n va sortir cap so.

Tot d’una, Jack va separar-se de la tribu amb un salt i començà a cridar salvatgement.

—Veus? Veus? Això és tot el que aconseguiràs! Parlo seriosament! T’has quedat sense tribu! Ja no hi ha conquilla…

Va precipitar-se endavant, tentinejant.

—Jo sóc el cap!

Rabiosament, amb intenció carnissera, va llançar el bastó contra Ralph. La punta li encetà la pell, i el costat de Ralph va omplir-se de sang; aleshores l’arma va desviar-se i caigué a l’aigua. Ralph trontollejà, lliure de dolor però espantat, i la tribu, ara cridant com el cap, començà a avançar. Un altre bastó, un bastó corbat que no podia volar en línia recta, passà per davant de la seva cara, i de les altures, on hi havia Roger, en va caure un altre. Els bessons eren a terra, amagats darrere la tribu, i les cares anònimes dels diables envaïen el pas. Ralph va girar-se i arrencà a córrer. Un soroll immens, com de gavines, s’aixecà al seu darrere. El noi obeí un instint que no sabia que tingués i va córrer en zig-zag per l’espai obert per tal d’evitar els bastons. Va veure el cos decapitat de la truja i va saltar a temps. Un moment després es precipitava sorollosament entre el fullatge i els branquillons i el bosc l’amagà.

El cap va aturar-se a tocar del porc, es girà i aixecà les mans.

—Enrere! Torneu al fort!

La tribu se’n va tornar sorollosament cap al pas on Roger se’ls reuní.

El cap va parlar-li iradament:

—Per què has abandonat el teu lloc?

Roger se’l va mirar greument.

—Només he baixat…

L’embolcallava un horror de botxí. El cap no va dir-li res més i mirà cap a on hi havia Sam i Eric.

—Cal que us uniu a la tribu.

—Deslligueu-me…

—… i a mi.

El cap engrapà un dels pocs bastons que quedaven i punxà Sam entre les costelles.

—Què preteníeu, eh? —va dir furiosament—. Què vol dir això de presentar-se amb bastons? Per què no us uniu a la tribu?

Les punxades es feren rítmiques. Sam xisclà.

—Aquestes no són maneres de fer.

Roger s’esmunyí més enllà del cap gairebé fregant-lo amb l’espatlla. Els crits cessaren i Sam i Eric aixecaren la vista, plens d’un pànic callat. Roger s’inclinà damunt d’ells com una persona investida amb una autoritat innominada.