Cares pintades i cabells llargs

El primer ritme al qual s’acostumaren fou el del lent progrés de l’aurora al capvespre sobtat. Acceptaven les satisfaccions del matí, el sol brillant, la mar subjugadora i l’aire agradable, com un temps durant el qual era bonic de jugar i la vida resultava tan plena que l’esperança ja no era necessària i, per tant, podia ésser oblidada. Cap a migdia, quan les ones de llum queien més obliquament, els durs colors del matí s’ablanien en tot de matisos perla, opalins, i la calor —com si l’amenaça del sol arribés a la seva culminació— es convertia en un impacte que defugien, cercant refugi en l’ombra, on s’ajeien i de vegades dormien.

A migdia passaven tot de coses estranyes. La mar centellejant s’elevava, se separava en tot de plans escandalosament impossibles; la barrera de coral i les escasses palmeres migrades que s’arrapaven als indrets més elevats flotaven cap al cel, s’estremien com arrencades de soca-rel, corrien com tot de gotes de pluja al llarg d’un filferro o es repetien en una estranya successió de miralls. De vegades es veia tot de terra on no n’hi havia, i bullia en tot de borbolls mentre els nois ho contemplaven. El Porquet, doctament, qualificava tot això de «miratge»; i com que els nois no podien ni arribar a la barrera de coral que s’estenia més enllà de la faixa d’aigua on esperaven els taurons carnissers, van anar acostumant-se a aquests misteris i en prescindiren, de la mateixa manera que prescindien de les miraculoses estrelles palpitants. A migdia les il·lusions es confonien amb el cel, d’on el sol fitava la terra com un ull colèric. Cap al final del capvespre, el miratge desapareixia i, així que el sol declinava, l’horitzó es convertia en una ratlla recta, blava i ben tallada. Era un temps de relativa fresca, però amenaçada per la proximitat de la nit. Quan el sol es ponia, la fosca queia sobre l’illa com un extintor i, sota les remotes estrelles, els refugis començaven a omplir-se d’inquietud.

Amb tot, la tradició de treball de l’Europa septentrional, joc i alimentació adequada al llarg del dia, els privava d’adaptar-se totalment a aquest ritme novell. El menut Percival s’havia esmunyit ben d’hora en un refugi i s’hi va quedar dos dies, parlant, cantant i plorant, fins que els altres començaren a pensar que s’havia tornat ximple: i se’n sentiren una mica divertits. Des d’aleshores que tenia els ulls vermells i se’l veia malalt, llastimós; un menut que jugava poc i plorava ben sovint.

Ara, els nois més petits eren coneguts amb el nom genèric de «menuts». A partir de Ralph, la minva d’estatura era gradual, i si bé hi havia una zona dubtosa formada per Simon, Robert i Maurice, a ningú no li era difícil de distingir on acabaven els grans i començaven els menuts. Els menuts indiscutibles, que tenien al voltant dels sis anys, menaven una vida ben distinta, independent i intensa alhora. Es passaven bona part del dia menjant, collint tota la fruita que podien abastar, sense preocupar-se’n gaire, ni de la maduresa ni de la qualitat. Ara ja estaven acostumats als mals de ventre i a una mena de diarrea crònica. A la nit passaven per terrors increïbles i s’arraulien l’un contra l’altre per tal de tranquil·litzar-se. A més de menjar i dormir, encara tenien temps per lliurar-se a tot de jocs trivials i sense objectiu entre la sorra blanca, prop de l’aigua centellejant. Reclamaven les mares no tan sovint com s’hauria pensat; se’ls veia molt colrats pel sol i anaven bruts com una xinxa. Obeïen el crit del cargol de mar en part perquè el tocava Ralph i el xicot era prou gran per constituir un lligam amb el món adult de l’autoritat, i en part perquè les reunions els distreien. Llevat d’això, gairebé no es preocupaven gens dels grans i només s’interessaven per la pròpia vida apassionadament emocional i col·lectiva.

Havien construït tot de castells de sorra al marge del rierol. Aquests castells solien tenir un pam d’altura i eren decorats amb petxines, flors pansides i pedres de formes curioses. Entorn dels castells hi havia un embolic de senyals, de camins, de parets, de vies de ferrocarril que només tenien sentit si eren inspeccionats amb l’ull al nivell de la badia. Allí jugaven els menuts, potser no massa feliços però amb una atenció absorta; sovint, fins i tot n’hi havia tres que jugaven el mateix joc.

Ara n’hi havia tres que jugaven —Henry era el més gran. També era parent llunyà d’aquell altre noi que tenia un senyal de naixença de color de móra a la cara i que havia desaparegut des del vespre de l’incendi. Però no era prou gran per comprendre-ho, i si li haguessin dit que l’altre noiet se n’havia anat a casa en un avió, s’ho hauria cregut sense dificultats.

Aquella tarda Henry era una mica el capdavanter, perquè els seus companys eren Percival i Johnny, els dos nois més petits de l’illa. Percival tenia els cabells d’un color gris claret i ni la seva mare no l’havia trobat gaire atractiu; Johnny era ben plantat, rosset i de caràcter bel·ligerant. Ara es mostrava obedient perquè se sentia interessat en allò que feien; tots tres noiets, agenollats a la sorra, jugaven tranquil·lament.

Roger i Maurice van sortir del bosc. Els acabaven de rellevar de la vigilància del foc i havien baixat a nedar una mica. Roger avançà directament cap als castells de sorra i els enderrocà amb els peus, enterrant les flors i escampant les pedres. Maurice, rient, va seguir-lo i s’afegí a la destrucció. Els tres menuts van fer una pausa en el joc i aixecaren els ulls.

Com que per casualitat els senyals particulars que els interessaven no havien sofert cap desperfecte, cap d’ells no protestà. Únicament Percival començà a somiquejar, mirant la sorra, i Maurice va allunyar-se ràpidament. En la seva altra vida, Maurice havia estat castigat per tirar sorra als ulls d’un noiet més petit. Ara, tot i que no hi havia cap pare que pogués donar-li una clatellada, les malifetes encara el deixaven intranquil. En algun lloc del seu cervell es perfilà vagament una excusa. Va murmurar alguna cosa sobre que se n’anava a nedar i es posà a córrer.

Roger va quedar-se a mirar què feien els menuts. No tenia la pell gaire més fosca que quan van llançar-los sobre l’illa, però el floc de cabells negres que li queia sobre la nuca i el front semblaven adir-se particularment amb la seva cara ombrívola i convertia en un no sé què hostil i enquimerador allò que de primer només havia semblat una expressió insociable i absent. Percival deixà de ploriquejar i continuà jugant, car les llàgrimes s’havien endut la sorra. Johnny l’observava amb els seus ulls blau fosc i després es posà a recollir sorra que tot seguit deixava caure de la mà closa; Percival ploriquejà de nou.

Quan Henry va cansar-se dels seus jocs i s’allunyà per la platja, Roger va seguir-lo des de darrere de les palmeres, com si també aquella fos la seva direcció. Henry caminava a certa distància de les palmeres i de l’ombra perquè era massa menut per pensar a protegir-se del sol. Baixà per la platja i s’aturà a frec d’aigua. La gran marea del Pacífic avançava cap a l’illa i cada pocs segons l’aigua relativament tranquil·la de la llacuna s’aixecava un parell de centímetres. En aquest límit darrer de l’aigua vivien tot de criatures, primes transparències que, empeses pel mar, acudien a furgar en la sorra seca i ardent. Examinaven aquell camp nou amb uns òrgans sensorials impalpables. Potser hi hauria menjar en un indret on no n’hi havia hagut durant la darrera incursió: excrements d’ocell, potser insectes, alguns dels molts residus que escampa la vida en terra ferma. Les transparències anaven escombrant la badia com una miríada de menudes dentetes d’una serra.

Això fascinava Henry. Remenava amb un tros de bastó menjat per les onades, descolorit i errant com les mateixes formes els moviments de les quals volia controlar el noi. Obria canals que l’aigua curullava i tractava d’omplir-los amb aquelles criatures. S’anà absorbint en una satisfacció que sobrepassava la mera felicitat a mesura que s’adonava que podia controlar els menuts animalons. Els parlava, els donava ordres, els obligava a córrer. En retrocedir sota l’avanç de la marea, els senyals dels seus peus es convertien en clot on quedaven presoners, cosa que al noi li feia la il·lusió de domini. S’ajupí sobre les natges, arran d’aigua, s’inclinà endavant mentre un ble de cabells li queia sobre el front i ulls avall i el sol de la tarda anava buidant el seu buirac de sagetes invisibles.

Roger també esperava. De primer s’havia amagat darrere una gran soca de palmera, però Henry s’havia concentrat de tal manera en les transparències que a la fi abandonà el seu refugi. Mirà platja amunt. Percival se n’havia anat, plorant, i Johnny senyorejava triomfalment els seus castells. Estava assegut, cantussejant i llançant sorra a un Percival imaginari. Darrere seu, Roger podia veure la plataforma i els llampecs d’aigua del toll on nedaven Ralph, Simon, el Porquet i Maurice. Escoltà atentament, però ben just si els podia sentir enraonar.

Una brisa sobtada colpí la renglera de palmeres i els plomalls oscil·laren d’una banda a l’altra. A quinze metres per damunt de Roger, un raïm de cocos tan grossos com fibroses pilotes de futbol va separar-se de la seva tija i va caure al seu entorn amb un seguit de retrucs secs, sense que cap dels fruits no el toqués. Roger no pensà a escapar-se, sinó que desplaçà la mirada cap als cocos i després tornà a mirar el noi.

Sota les palmeres, la badia muntava i generacions senceres d’arbres havien excavat les pedres que en altres indrets de la platja eren incrustades a la sorra. Roger s’ajupí, recollí una d’aquestes pedres, va apuntar i va llançar-la a Henry amb la intenció de no tocar-lo. La pedra, aquell indici d’un temps absurd, passà a un metre de la dreta de Henry i caigué a l’aigua. Roger recollí un grapat de rocs i els anà tirant, respectant sempre l’espai que envoltava Henry dins el radi aproximat d’un metre. Allí, invisible però poderós, hi havia el tabú de l’antiga vida.

A l’entorn del noi hi havia la protecció dels pares, de l’escola, de la policia i de la llei. El braç de Roger era condicionat per una civilització que l’ignorava i que ara havia estat anorreada.

A Henry el van sorprendre els espetecs de les pedres que queien a l’aigua. Abandonà les silencioses transparències i, com un perdiguer, s’orientà en relació al centre dels cercles que s’eixamplaven. Els rocs queien a una i altra banda, i Henry es tombava obedientment però sempre massa tard per veure les pedres enlaire. A la fi en va distingir una i es posà a riure, cercant amb la mirada l’amic que li feia aquella broma. Però Roger s’havia tornat a amagar darrere el tronc de la palmera, contra el qual es repenjava panteixant i amb els ulls encesos. Després Henry va desinteressar-se dels rocs i s’allunyà.

—Roger.

Jack era sota un arbre, a uns deu metres de distància. Quan Roger obrí els ulls i el va veure, una ombra fosca serpentejà per sota de l’embruniment de la seva pell, però l’altre no s’adonà de res. Se’l veia impacient, excitat, acollidor, de manera que Roger se li atansà.

A l’extrem del riu hi havia un toll, un petit bassal retingut per una paret de sorra i ple de nenúfars i canyes afilades. Sam, Eric i Bill s’hi esperaven. Jack, protegint-se del sol, s’agenollà al costat del toll i obrí dues grans fulles que duia a les mans. En una d’elles hi havia argila blanca i en l’altra argila vermella. També contenien un tros de bastó que el foc havia convertit en carbó.

Mentre treballava, explicà a Roger:

—No sentiran la meva olor. Em penso que em veuran. Com una mena de cosa vermellosa sota els arbres.

Esmicolà l’argila.

—Si tingués una mica de verd!

Tombà la cara mig emmascarada cap a Roger i aixecà el cap mentre contestava a la muda incomprensió de la seva mirada:

—Per caçar. Com a la guerra. Ja saps…, camuflatge. Una cosa que tracta de semblar-ne una altra…

Les seves ganes d’explicar-se li arrencaren una contracció nerviosa.

—… Com les armes en un tronc d’arbre.

Roger el va comprendre i assentí greument. Els bessons avançaren cap a Jack i començaren a protestar tímidament d’alguna cosa. Jack féu un gest impacient.

—Calleu!

Es fregà el carbonet entre les taques blanques i vermelles que li cobrien la cara.

—No. Vosaltres vindreu amb mi.

Espià el reflex de la seva cara i no li agradà. S’inclinà endavant, recollí una mica d’aigua tèbia entre els palmells replegats i es netejà la cara. Immediatament, van fer-se visibles unes celles plenes de sorra i les pigues de les galtes.

Roger va somriure a contracor.

—Quina fatxa, noi.

Jack traçà la seva cara novella. Va embrutar-se de blanc una galta i una parpella, es fregà l’argila vermella per l’altre costat de cara i es dibuixà una ratlla negra, de carbó, que s’estenia des de l’orella dreta a la banda esquerra de la barbeta. Tornà a abocar-se al toll, però la seva respiració enterbolí el mirall.

—Sam, Eric. Porteu-me un coco. Un de buit.

Va agenollar-se, aguantant la closca plena d’aigua. Una rodona de sol li queia a la cara i les profunditats de l’aigua semblaren il·luminar-se. Va contemplar-se esbalaïdament, encarat amb un estrany espantable. Va llençar l’aigua i s’aixecà amb un salt mentre reia excitadament. Al costat del bassal, el seu cos vigorós mostrava una màscara que atreia els ulls dels nois impressionats. Va posar-se a ballar i la seva rialla es convertí en un rondineig desitjós de sang. Cabriolà cap a Bill, i la màscara semblava una cosa amb vida pròpia, darrere la qual s’amagava Jack, deslliurat de vergonyes i timideses. La cara vermella, blanca i negra oscil·là en l’aire i va balancejar-se cap a Bill. El noiet aixecà els ulls, rient, però tot d’una va quedar-se silenciós i va escapar-se entre els arbres.

Jack va córrer cap als bessons.

—Els altres fan barrera. Som-hi!

—Però…

—… nosaltres…

—Veniu! M’enfilaré cap dalt i amb el ganivet…

La màscara els obligà a seguir-lo.

Ralph sortí del toll on nedaven, va travessar la badia, corrent, i s’assegué a l’ombra d’una palmera. Els cabells se li aplanaven contra les celles i se’ls va tirar enrere. Simon surava en l’aigua que anava colpejant amb els peus i Maurice s’entrenava a capbussar-se. El Porquet s’entretenia pels voltants, recollint tot de coses que després anava llençant. Els petits bassals del roc que tant el fascinaven eren plens d’aigua, de manera que no tornarien a fer-se interessants fins que la marea no retrocedís. En adonar-se que Ralph era sota les palmeres, s’hi reuní i va asseure’s al seu costat.

El Porquet duia el que restava dels seus pantalons, el seu cos gras s’havia colrat i les seves ulleres encara centellejaven quan mirava alguna cosa. Era l’únic noi de l’illa al qual no semblaven créixer els cabells. Els altres anaven tots grenyuts, però ell continuava amb la seva escombreta de cabells com si el seu estat natural fos la calvície i aquella imperfecta protecció li hagués de caure aviat, com el borrissol de les banyes d’un cérvol jove.

—He estat pensant en el rellotge —digué—. En podríem fer un de solar. Podríem clavar un bastó a la sorra i…

L’esforç que suposava expressar aquell procés matemàtic era massa gran. Per això el traduí en gestos.

—Sí, i un avió i un aparell de televisió —contestà Ralph agrament—. I un vaixell de vapor.

El Porquet va moure el cap.

—Per fer una cosa d’aquestes cal molt metall —digué—, i no en tenim. Però en canvi tenim bastons.

Ralph es girà i va somriure involuntàriament. El Porquet era una llauna; el seu greix, la seva asma i les seves idees resultaven cansades. Però sempre era agradable de prendre-li el pèl, encara que només fos per casualitat.

El Porquet va veure el somriure i, equivocadament, l’interpretà d’una manera amical. Entre els més grans havia anat prosperant tàcitament la idea que el noi era un estrany a la comunitat, no solament pel seu accent, cosa que no tenia cap importància, sinó pel seu greix, per la seva asma, per les seves ulleres i la seva poca afecció al treball manual. Ara, en adonar-se que el que havia dit feia somriure Ralph, va sentir-se tot satisfet i ho aprofità per insistir.

—Tenim molts bastons. Cadascun de nosaltres podria tenir un rellotge de sol. Aleshores sabríem quina hora és.

—I mira que ens serviria de molt, això!

—Vas dir que volies que féssim coses. Que en féssim com més millor, perquè ens rescatessin.

—Calla, home!

Va aixecar-se d’un salt i va córrer de nou cap al toll en el precís moment que Maurice es lliurava a una capbussada poc reeixida. Ralph s’alegrà de poder canviar de tema. Quan Maurice tornà a sortir a la superfície, li cridà:

—Cop de ventre! Cop de ventre!

Maurice va somriure al noi, que s’esmunyí a l’aigua. De tots ells, era el qui se sentia més en el seu element; però avui, molestat pel record del rescat, per aquell record inútil i estúpid del rescat, ni les verdes profunditats de l’aigua ni el sol daurat que cremava no li procuraven cap satisfacció. En lloc de quedar-se a jugar, nedà per sota de Simon amb tot de braçades segures i sortí per l’altre extrem del toll, on va estirar-se, suau i regalimant com una foca. El Porquet, sempre pesat, va aixecar-se i se li atansà, però Ralph va posar-se de bocons i féu veure que no el veia. Els miratges s’havien anat fonent i, malenconiosament, desplaçà els ulls cap a la ratlla tensa i blava de l’horitzó.

Un moment després havia saltat sobre els seus peus i cridava:

—Fum! Fum!

Simon tractà d’asseure’s a l’aigua i se n’empassà una glopada. Maurice, que es preparava a submergir-se, retrocedí sobre els talons, recobrà l’equilibri, es llançà cap a la plataforma i després es desvià cap a l’herba que hi havia sota les palmeres. Començà a posar-se els pantalons, preparant-se per al que fos.

Ralph, dret, s’aguantava els cabells enrere amb una mà i tenia el puny de l’altra tancat. Simon sortia de l’aigua. El Porquet es fregava les ulleres amb les seves calces i llambregava cap al mar amb els ulls entretancats. Maurice havia passat totes dues cames pel mateix camal dels pantalons. Ralph era l’únic que romania immòbil.

—No el veig, el fum —digué el Porquet incrèdulament—. No el veig, Ralph… On és?

Ralph no contestà. Ara tenia totes dues mans al front per tal d’evitar que els cabells li caiguessin sobre els ulls. S’havia inclinat endavant i la sal començava a esblanqueir-li el cos.

—Ralph… On és, el vaixell?

Simon era al seu costat, mirant de Ralph a l’horitzó. Els pantalons de Maurice s’esquinçaren amb una queixa i el noi els abandonà com un parrac, es precipità cap al bosc i se’n tornà de nou.

El fum era un petit nus de vapor que s’anava desenroscant a l’horitzó. Sota el fum es veia una taca que podia ésser una xemeneia. Ralph tenia la cara pàl·lida quan va dir-se a ell mateix:

—Veuen el nostre fum.

Ara el Porquet mirava cap a l’indret assenyalat.

—No sembla gran cosa.

Es girà i mirà cap a la muntanya, Ralph continuava mirant el vaixell, encantat. La sang tornava a fluir-li a la cara. Simon era al seu costat, silenciós.

—Ja sé que la meva vista no és gaire bona —va dir el Porquet—, però vols dir que hi ha fum?

Ralph va bellugar-se impacientment, encara observant el vaixell.

—Vull dir a la muntanya.

Maurice acudí corrent i mirà cap a la mar. Tant Simon com el Porquet miraven cap a la muntanya. El Porquet recargolà el coll enlaire i Simon cridà com si s’hagués fet mal:

—Ralph! Ralph!

La urgència de la seva veu féu sobresaltar Ralph.

—Digueu —féu el Porquet ansiosament—. Fan senyals?

Ralph tornà a mirar cap al fum de l’horitzó, que s’anava esbarriant, i després de nou en direcció a la muntanya.

—Ralph!…, si et plau… Fan senyals?

Simon allargà tímidament la mà per tocar Ralph, però el noi es posà a córrer, xipollejant per l’extrem del toll on l’aigua era poc profunda, travessà la sorra blanca i roent i es precipità cap a sota de les palmeres. Un instant després es debatia amb la complexitat de les plantes i matolls que avançaven per la roca. Simon va córrer al seu darrere i Maurice l’imità. El Porquet cridà:

—Ralph! Si et plau, Ralph…

Aleshores també arrencà a córrer, ensopegant amb els pantalons que Maurice havia deixat abandonats abans de travessar la plataforma. Darrere els quatre nois, el fum anà allunyant-se lentament per l’horitzó i, a la platja, Henry i Johnny tiraven sorra a Percival, que tornava a plorar silenciosament; tots tres ignoraven el que estava passant.

En arribar a l’extrem de terra que assenyalava el final de la roca, Ralph malgastava una part del seu preciós alè en tot de renecs. Violentava desesperadament el seu cos nu entre les plantes enfiladisses que el ferien i la sang li rajava per la pell. Va aturar-se a l’indret precís on s’iniciava l’ascensió de la muntanya. Maurice el seguia a pocs metres.

—Les ulleres del Porquet! —cridà Ralph—. Si el foc s’ha apagat, les necessitarem…

Callà i va balancejar-se sobre els peus. El Porquet tot just emergia de la platja. Ralph mirà cap a l’horitzó i després cap a la muntanya. Si anava a recollir les ulleres del Porquet, després el vaixell potser ja se n’hauria anat. I si s’enfilava i el foc era apagat, la nau podia desaparèixer sota l’horitzó mentre esperava que el Porquet s’atansés… Acorralat entre aquestes dues possibilitats, angoixat per la seva indecisió, Ralph cridà:

—Déu meu! Déu meu!

Simon s’obria pas entre els matolls, panteixant. Tenia tota la cara rascada. Ralph, a cegues i sense preocupar-se de les ferides que rebia, es precipità amunt mentre la columneta de fum s’allunyava.

El foc era apagat. Ho van veure de seguida; van comprovar el que ja sabien quan eren a la platja i el fum de la nau els havia fet senyals. El foc era completament apagat, sense brases ni fum; els guardians se n’havien anat. En un costat hi havia una muntera de llenya a punt.

Ralph va girar-se cap al mar. L’horitzó s’allargava d’una banda a l’altra, novament impersonal, sense més senyal que un dèbil rastre de fum. El noi va precipitar-se entre les roques, frenà en arribar al caire del cim rosat i cridà en direcció al vaixell:

—Torneu! Torneu!

Arribaren Simon i Maurice. Ralph se’ls mirà sense parpellejar. Simon va girar-se mentre es fregava l’aigua de les galtes. Ralph buscà la pitjor paraula que coneixia:

—Han deixat apagar aquest cony de foc!

Mirà cap al costat hostil de la muntanya. El Porquet va presentar-se, panteixant i gemegant com un dels menuts. Ralph va tancar els punys i envermellí. La fixesa de la seva mirada i l’amargor de la seva veu li estalviaven d’assenyalar amb la mà.

—Aquí els tenim.

Molt més avall, entre les parets de pedra rosada que avançaven fins a la riba, havia aparegut una processó. Alguns dels nois duien gorres negres, però a part d’això anaven gairebé totalment nus. Cada vegada que sortien en un indret on el camí ho permetia, aixecaven tot de bastons enlaire. Cantaven alguna cosa que es referia al fardell que els dos bessons fugitius transportaven amb tant de compte. Fins i tot a aquella distància, Ralph va poder distingir fàcilment Jack, alt, vermell de pèl i precedint inevitablement la processó.

Ara Simon mirà de Ralph a Jack com una estona abans havia mirat de Ralph a l’horitzó, i el que va veure semblà espantar-lo. Ralph no va dir res més, però esperà mentre el seguici s’atansava. El cant era audible, però la distància feia les paraules indistingibles. Darrere de Jack avançaven els bessons carregats amb una gran estaca que sostenien damunt l’espatlla. En penjava la carcassa esventrada d’un porc que oscil·lava pesadament a causa del pas dels bessons, que s’havien de moure per un terreny desigual. El cap del porc penjava cap a terra amb la boca oberta, com si busqués alguna cosa. A la fi, les paraules del cant els arribaren a través de la clotada plena de fusta ennegrida i de cendres.

—Mateu el porc. Talleu-li el coll. Vesseu la seva sang.

Però llavors la processó arribà a la part més penjada de la muntanya i al cap d’un o dos minuts el cant morí en la distància. El Porquet ploriquejà i Simon el féu callar ràpidament, com si hagués parlat amb veu massa alta a l’església.

Jack, amb la cara tota bruta d’argila, s’enfilà al cim davant tothom i aixecà el seu bastó mentre cridava excitadament en direcció a Ralph:

—Mira! Hem matat un porc… Ens hi hem atansat i els hem envoltats…

Tots els caçadors es posaren a parlar alhora:

—Ens hem escampat en cercle…

—Ens hem esmunyit cap dalt…

—El porc esgüellava…

Els bessons continuaven sostenint el porc, que es balancejava entre ells, vessant les seves negres tripes sobre el roc. Semblaven compartir un somriure ampli i extàtic. Jack havia d’explicar massa coses a Ralph i per això va iniciar una dansa; aleshores es va recordar de la seva dignitat i s’aturà amb un somriure. S’adonà que tenia les mans tacades de sang i va fer una ganyota disgustada mentre amb els ulls cercava alguna cosa per netejar-se-les; finalment va fregar-se-les contra els pantalons i rigué.

Ralph parlà:

—Heu deixat apagar el foc.

Jack es va reprimir, vagament irritat per aquells mots que no venien a tomb, però estava massa content perquè l’amoïnessin de veritat.

—El podem tornar a encendre. Hauries d’haver vingut amb nosaltres, Ralph. Quina estona que hem passat! Ha rebolcat els bessons per terra…

—Hem ferit el porc…

—Jo li he caigut damunt …

—Jo li he tallat el coll —digué Jack orgullosament, però al mateix temps s’encongí una mica—. Em pots deixar el teu ganivet per fer un senyal al mànec del meu?

Els nois xerraven i dansaven. Els dos bessons continuaven somrient.

—Ha tret una mà de sang! —digué Jack, rient i arronsant les espatlles—. Ho hauries d’haver vist!

—Caçarem cada dia…

Ralph tornà a parlar, roncament. No s’havia mogut.

—Heu deixat apagar el foc.

Aquesta repetició intranquil·litzà Jack. Mirà els dos bessons i després fità de nou Ralph.

—Els necessitàvem per a la cacera —digué—. Si no, no hauríem estat prou per rodejar-los.

Envermellí, conscient de la seva falta.

—El foc tot just ha estat apagat una o dues hores. El podem tornar a encendre…

S’adonà de les rascades que omplien la pell de Ralph i de l’ombrívol silenci dels quatre nois. Endut per la seva felicitat, que el feia generós, volia incloure’ls en allò que havia passat. Tenia el cervell ple de records; records del coneixement que s’havia apoderat d’ells quan atacaren el porc que es debatia i s’adonaren que havien vençut per l’astúcia una cosa viva, que li imposaven llur voluntat, que li llevaven la vida enduts per un impuls que volia saciar-se.

Obrí les mans en un gest ampli.

—Hauríeu d’haver vist la sang!

Els caçadors havien anat callant, però aquests mots provocaren noves exclamacions. Ralph es tirà els cabells enrere. Amb una mà, assenyalà cap a l’horitzó buit. La seva veu era forta i salvatge i els obligà al silenci.

—Hi havia un vaixell.

Jack, encarat amb un excés d’implicacions terribles, se separà una mica. Posà una mà sobre el porc i es va treure el ganivet. Ralph abaixà el braç, amb el puny tancat, i la veu li tremolà:

—Hi havia un vaixell. Aquí davant. Vau dir que mantindríeu el foc i l’heu deixat apagar!

Féu un pas cap a Jack, i el noi es girà i va encarar-se-li.

—Ens podrien haver vist. Hauríem pogut tornar a casa…

Això era massa amarg per al Porquet, al qual el dolor d’aquella ocasió mancada li féu oblidar tota timidesa. Començà a cridar amb una veu aguda:

—Tu i la teva sang, Jack Merridew! Tu i les teves caceres! Hauríem pogut anar a casa…

Ralph l’empenyé cap a un costat.

—Jo sóc el cap i hauríeu d’haver fet el que vaig dir-vos. Tu parles molt, però ni ets capaç de fer barraques… Te’n vas a caçar i deixes que el foc s’apagui…

Es girà, momentàniament silenciós. Després la seva veu s’enlairà de nou, plena de tristesa:

—Hi havia un vaixell…

Un dels caçadors més petits començà a plorar. Tots s’anaven imposant de la descoratjadora realitat. Jack envermellí mentre trossejava el porc.

—Era una feina difícil. Necessitàvem tots els nois.

Ralph es tombà.

—En podries haver disposat en acabar de construir les barraques. Però no podies esperar-te…

—Ens calia aconseguir carn.

I Jack va redreçar-se amb el ganivet ple de sang a la mà. Els dos nois es miraren fit a fit. A una banda hi havia el món enlluernador de la cacera, l’exaltació febrosa, les tàctiques, l’habilitat; a l’altra, el món de l’enyorança i del sentit comú frustrat. Jack va passar-se el ganivet a la mà esquerra i deixà tot de senyals de sang al seu front quan es tirà enrere els cabells enganxosos.

El Porquet tornà:

—No hauríeu d’haver deixat apagar el foc. Vau dir que vigilaríeu que fes fum…

Aquestes paraules del Porquet i els plors d’assentiment d’alguns dels caçadors despertaren la violència de Jack. Els ulls se li encengueren amb aquella mirada rabiüda. Féu un pas i, finalment capaç de pegar algú, donà un cop de puny a l’estómac del Porquet. El noi va caure assegut amb un gemec. Jack s’inclinà al seu damunt. La seva veu era tallant, plena d’humiliació.

—Ho vam dir, oi? Greix!

Ralph féu un pas endavant i Jack va donar un cop al cap del Porquet. Les ulleres se li van escapar del nas i dringaren per les pedres. El Porquet cridà, horroritzat:

—Les meves ulleres!

A les palpentes, començà a buscar cap a les roques, però Simon, que hi arribà primer, les hi va trobar. Al seu entorn, al capdamunt de la muntanya, les passions desplegaven les ales amenaçadores.

—S’ha trencat un costat.

El Porquet va agafar-se i se les posà. Es mirà Jack amb malvolença.

—He de dur ulleres. Ara només tinc un ull. Però espera’t…

Jack avançà, però el Porquet va escapar-se i es refugià darrere una roca. Va treure el cap per damunt i mirà Jack a través del cristall centellejant.

—Ara només tinc un ull. Però espera’t…

Jack imità el seu ploriqueig i la correguda.

—Però espera’t!… Ah!

El Porquet i la paròdia eren tan còmics que els caçadors esclafiren el riure. Jack va animar-se. Continuà fugint de quatre grapes i la rialla es convertí en una explosió histèrica.

Ben a desgrat seu, Ralph s’adonà que els llavis se li entreobrien; estava enfadat amb ell mateix per aquella concessió.

Murmurà:

—Ha estat un cop baix.

Jack cessà en les seves cabrioles i va girar-se cap al noi.

Cridà:

—Molt bé! Molt bé!

Mirà el Porquet, els caçadors, Ralph.

—Ho sento. Vull dir això del foc. Jo… —Féu un esforç—. Perdona.

Aquest comportament tan cavallerós aixecà un murmuri d’admiració entre els caçadors. Es veia ben clar que, al parer d’ells, Jack havia fet allò que havia de fer i quedava justificat per aquella paraula generosa mentre Ralph, per la seva banda, obscurament, deixava de tenir raó. Esperaren un mot de resposta que fos tan apropiat i decent com el de Jack.

La boca de Ralph, però, es negava a pronunciar-lo. Al comportament condemnable de Jack ara s’afegia aquest truc verbal que acabava de molestar-lo. El foc era apagat, el vaixell se n’havia anat. Que potser no ho veien? En lloc d’un mot generós, els seus llavis s’ompliren de paraules irades:

—Ha estat un cop baix.

Al cim de la muntanya va fer-se un silenci mentre la mirada opaca es feia visible en els ulls de Jack i desapareixia.

Les darreres paraules de Ralph foren un murmuri poc afable:

—Molt bé. Enceneu el foc.

Encarats amb una acció positiva, la tensió minvà una mica entre els nois. Ralph no va dir res més, ni féu res; va quedar-se mirant les cendres que hi havia a prop dels seus peus. Jack es mostrà sorollós i actiu. Donava ordres, cantava, xiulava, feia observacions al silenciós Ralph —observacions que no exigien resposta i que per tant no es prestaven a baralles. I Ralph continuava silenciós. Ningú, ni el mateix Jack, no s’atreví a dir-li que s’apartés i a la fi van veure’s obligats a fer el foc tres metres més enllà, en un lloc que no era tan favorable. D’aquesta manera afirmà Ralph la seva posició de cap, i difícilment hauria trobat una solució millor encara que hi hagués pensat uns quants dies. Jack no podia res contra aquesta arma tan indefinible i tan efectiva, i això l’omplia de còlera sense saber per què. Quan el munt de llenya quedà enllestit, tots dos es trobaven a banda i banda d’una barrera molt alta.

A punt d’encendre el foc, van haver d’encarar-se amb una altra crisi. No sabien amb què fer-ho. Aleshores, amb gran sorpresa seva, Ralph s’atansà al Porquet i li va agafar les ulleres. Tampoc Ralph no sabia que un lligam entre ell i Jack havia estat forjat i refermat en un altre lloc.

—Ja te les tornaré.

—Jo també vinc.

El Porquet era al seu darrere, aïllat en un mar de colors sense sentit mentre Ralph s’agenollava i enfocava la brillant superfície. El foc es va encendre instantàniament. El Porquet allargà les mans i recollí les ulleres.

Tots els recels van fondre’s davant aquelles flors violentes, vermelles i grogues fantàsticament atractives. Van convertir-se en un cercle de nois reunits a l’entorn d’un foc, al camp, i fins el Porquet i Ralph van deixar-s’hi mig arrossegar. Ben aviat alguns dels nois es precipitaren pel pendís a la recerca de més llenya mentre Jack tallava el porc. Tractaren de fer aguantar la carcassa en una estaca, sobre el foc, però l’estaca es cremava més de pressa que no es rostia el porc. A la fi van penjar tot de trossos de carn clavats a les branques i les sostingueren sobre les flames; fins i tot així, alguns nois van rostir-se tant com la carn.

Ralph no sabia què fer. Volia refusar el porc, però la seva passada dieta de fruites i cocos, a la qual s’afegien alguns crancs i uns pocs peixos, minava la seva resistència. Acceptà un tros de carn mig crua i el devorà com si fos un llop.

El Porquet, que també vacil·lava, preguntà:

—No n’hi ha, per a mi?

Jack havia volgut fer-lo patir fins al final en un intent d’afirmar el seu poder, però les paraules del Porquet, que posaven la seva omissió en evidència, exigien un afegiment de crueltat.

—Tu no has caçat.

—Tampoc no ha caçat Ralph —digué el Porquet amb la veu trencada—. Ni Simon. —Amplificà—. Als crancs gairebé no hi ha res.

Ralph es va moure, incòmode. Simon, que seia entre els bessons i el Porquet, s’eixugà la boca i llençà el seu tros de carn per damunt dels rocs; el Porquet l’agafà. Els bessons van riure i Simon abaixà la cara, avergonyit.

Jack s’incorporà d’un salt, arrencà un gran tou de carn de la carcassa i el tirà als peus de Simon.

—Menja, carallot!

Se’l mirà iradament.

—Agafa-ho!

Giravoltà sobre els talons, enmig del cercle de nois que el miraven amb esbalaïment.

—Us he aconseguit carn!

Tot de frustracions inexpressables es combinaven per convertir la seva ràbia en un no sé què d’elemental i amenaçador.

—M’he pintat la cara… M’he arrossegat cap dalt… Ara tots mengeu i…, i jo…

Lentament, el silenci va anar espesseint-se fins que els espetarrecs del foc i la dèbil remor xiuxiuant de la carn que es rostia foren clarament audibles. Jack mirà al seu entorn, cercant comprensió, però només trobà respecte. Ralph estava dret entre les cendres del vell foc apagat, amb les mans plenes de carn i sense dir res.

Finalment, Maurice va trencar el silenci. Canvià de tema i es referí a l’únic assumpte que podia interessar la majoria sense produir discrepàncies:

—On l’heu trobat, el porc?

Roger assenyalà cap a la banda hostil de la muntanya.

—Eren allí, cap al mar…

Jack, que es recobrava, no podia tolerar que la història la contés un altre. Va intervenir-hi ràpidament:

—Ens hem escampat. Jo m’he arrossegat de quatre grapes. Els bastons els queien dels flancs perquè no tenen punxes de ferro. El porc s’escapava amb un soroll terrible …

—Ha retrocedit cap al cercle, tot ple de sang…

Ara tots els nois parlaven alhora, alleujats i plens d’excitació.

—Ens hi hem anat acostant…

El primer cop li havia paralitzat la part posterior, cosa que va permetre que el cercle s’anés tancant sobre la bèstia que es posaren a colpejar…

—Jo li he obert el coll…

Els bessons, que encara compartien el mateix somriure, feren un salt i començaren a córrer l’un entorn de l’altre. Tots els altres s’hi van unir i mentre cridaven imitaven els gemecs del porc moribund.

—Un pel seu cap!

—Doneu-li’n un, de ral!

Llavors Maurice va fer veure que era el porc i va córrer cap al centre, esgüellant; els caçadors acabaren d’encerclar-lo i simularen que l’atacaven. Mentre dansaven, cantaven.

—Mateu el porc. Talleu-li el coll. Desfeu-lo a cops!

Ralph els contemplava, envejós i ressentit. No va parlar fins que no començaren a cansar-se i el cant anà morint.

—Convoco una reunió.

Un darrere l’altre, tots anaren aturant-se i es quedaren mirant-lo.

—Amb la conquilla. Convoco una reunió encara que hàgim d’acudir-hi a les fosques. A la plataforma. Quan faci sonar la conquilla. Ara.

Va girar-se i s’allunyà muntanya avall.