XVII

A mitja tarda el deixen en llibertat. La primera cosa que cal fer és dutxar-se i per això se’n va de dret a casa. Viu en una cambra rellogada a una família negra, en una casa de fusta, a San Carlos. El sol encara és alt i fa molta calor; per a arribar a casa ha de marxar gairebé tres quarts i el camí és dur en aquesta hora. Podria esperar el vespre assegut a l’ombra dels arbres, al Parque Colón; però sent una coïssor desagradable per tot el cos; necessita dutxar-se de seguida i es decideix a fer la caminada malgrat la xafogor. Si tingués cinc cheles agafaria un cotxe de la línia, però no té ni un clau. Es fica la mà a la pitrera, sota la camisa descordada, i es grata el costat i l’aixella.

Fa tres dies, al vespre, en anar a sortir del Hollywood, el Bori el va cridar i li va preguntar:

—Ja tens la cèdula d’enguany?

—No.

—Et detindran. A la cantonada del carrer Duarte demanen la cèdula a tothom i s’enduen a la Fortaleza els qui no la tenen.

—Passaré pel carrer Hostos.

—Et detindran al carrer Mercedes.

El Ramon es va gratar el clatell.

—Espera’t fins a més tard. Si vas avall t’aturaran a la plaça. Sembla que han voltat tot el centre.

En aquell moment va passar pel davant del cafè una Ela d’uns vint detinguts —la majoria negres— conduïda per dos policies. Un d’aquests es va acostar als dos amics, que eren a la porta del cafè, i els va demanar la cèdula. El Bori va mostrar la seva; el Ramon va confessar que no la tenia.

El van fer posar a la Ela.

A la Fortaleza el van ficar en una sala on hi havia diverses lliteres en grups de tres, l’una sobre l’altra. Li’n van assenyalar una del mig. A la de sota hi dormia un jovenet mulat, que somreia beatíficament: a la de sobre hi havia un negre corpulent que el guaitava amb un sol ull obert mentre ell es despullava i deixava la roba plegada als peus de la seva llitera. Allí feia una calor insuportable i se sentia una pudor asfixiant; això el molestava i el posava tan neguitós que es regirà hores i hores sense poder adormir-se. A més, no podia vèncer la repugnància que li havia produït aquella llitera, sense llençols ni cap manta, amb una màrfega brutíssima en la qual es notava el sot que hi havia deixat qui hi havia dormit abans. El negre de sobre es va passar la nit roncant sorollosament.

L’endemà al matí van cridar el Ramon i li van donar el vestit ratllat. Sense esmorzar, el van fer pujar amb cinc altres presos en un camió que els va dur a un magatzem de fustes de l’avinguda Trujillo Valdés. Allí van passar el matí descarregant taulons. Al migdia van tornar a la Fortaleza, on els van donar un ranxo que el Ramon no es va poder empassar. A la tarda el van posar en un altre equip que va anar al carrer del Conde, on va descarregar un piano d’un camió i el va pujar a un segon pis. El dia següent el va passar sencer —matí i tarda— cavant en un jardí de l’avinguda Washington. I aquest matí ha regat un altre jardí al carrer Penson. Ha treballat —ja ho sap— per als oficials de la Fortaleza.

Quan l’han posat en llibertat no li han donat cap explicació; ningú no li ha parlat de la cèdula. Li han dit, només:

—Ja us en podeu anar.

L’amo del Hollywood l’ha acomiadat, sense explicacions i sense abonar-li ni tan sols els dos dies que tenia treballats aquella setmana.

Un amic li ha prestat uns cheles.

Ha comprat dues bananes i dues taronges i se n’ha anat al Malecón, on la gent pren la fresca asseguda a la barana. El Ramon s’endinsa en la foscor i es dirigeix cap a la platja, a la desembocadura del riu. Allí s’ajeu sobre la sorra, vora la mar, i guaita els llums de Sans Souci i del passeig de l’escullera, a l’altra banda del riu. Veu sortir el Cuba, tot il·luminat, que va a Venezuela. Malgrat la fam, li costa d’empassar-se les bananes. Tant com li agradaven a Barcelona! Ha acabat per avorrir-les. Cada mos que se n’engoleix li fan venir ganes de vomitar. Per atenuar la repugnància alterna un mos de banana i un mos de taronja. Recorda els seus plats predilectes: els musclos amb ceba i tomàquet de la Barceloneta; la paella del Grau de València; la bouillabaisse de Marsella; els spaghetti i el peix amb suc, i les truites d’espinacs, i el llobarro amb maionesa… Recorda, sobretot, dues coses que li produeixen una sensació d’eufòria inefable: el camallot mallorquí i el formatge de Roquefort.

Li arriben els esquitxos d’una onada i s’aixeca per anar a jeure un xic més lluny. Contempla uns moments, encisat, els reflexos dels llums del Cuba, que es belluguen incessantment sobre l’aigua. S’estira de cara al cel i s’adorm.

Quan es desvetlla té el clatell adolorit i una cama enrampada. S’aixeca i tot coixejant puja cap al Malecón per anar-se’n cap a casa.

Al cap d’una estona de treballar ja es penedeix d’haver acceptat aquesta feina. És massa feixuga. Assegut en un tauló penjat amb cordes, va reblant els cargols que uneixen les bigues del pont. El sol li cau de ple a sobre i té la camisa xopa de suor. El negre que treballa al seu costat està nu de la cintura amunt i duu les calces arremangades; la suor li raja per tot el cos, però sembla insensible a la xafogor. Des que s’ha posat a la feina canta a mitja veu un merengue popular.

El Ramon se sent cansat. Els dits i el monyó dret li fan mal. Mira enlaire i veu, a través de les bigues, el cel blavíssim, sense un núvol; mira avall i veu, a uns set metres, les aigües del riu, de corrent ràpid, brutes de terra.

«Quan plegarem m’hi banyaré», pensa el Ramon.

Té les juntures entumides i es posa dret a sobre el tauló per estirar-se. Què diantre li passa? Se sent feble; la vista se li entela; els genolls se li pleguen; la mà deixa anar la corda a la qual s’havia agafat, i cau. Es dóna un cop al cap al tauló, i cau a l’aigua.

El negre guaita avall i veu els cercles que la caiguda del cos han deixat a la superfície, i que s’eixamplen i van riu avall. El cos del Ramon no surt, i el negre diu:

—Se cayó.

Un company que treballa prop d’ell li pregunta:

—¿Qué tú dices?

—El blanquito se cayó.